Unitat 13 un món dividit en blocs

Unitat 13. Un món dividit

en blocs (1945-1991).

Història del Món Contemporani

IPM / Jordi Manero

Després de la segona guerra mundial el món quedà dividit

en dos blocs antagònics, sota el lideratge de l’URSS i els

EUA.

La situació creada per la Guerra Freda es mantindrà fins a

inicis dels anys 90 del segle XX.

La desaparició de l’URSS

originà el sorgiment d’una

nova etapa històrica.

Món Actual.

Els EUA són la gran potència mundial, tot

i les dificultats per mantenir el seu

lideratge.

Bloc capitalista:

L’hegemonia dels EUA.

Entre el 1945 i el 1973 el mon capitalista viu una època de

prosperitat i estabilitat política.

Per tal de donar estabilitat al sistema capitalista, s’arribaren

a una sèrie d’acords. Acords de Bretton Woods,

1944:

Creació del Fons Monetari

Internacional.

Creació del Banc Mundial.

Els EUA són la referència econòmica.

Recursos naturals en gran quantitat.

Sistema científic i tecnològic en constant innovació.

Empreses modernes i de gran poder econòmic:

Multinacionals.

Gran capacitat

financera:

Banca gran i dinàmica.

Dòlar, moneda mundial de

referència.

Model a imitar

Dècades 1950 i 1960:

Màxima prosperitat

als EUA.

Molta població activa, facilitats

d’ascens social, de crèdits

(consumisme), llibertat

d’empresa...

No obstant, continuaren les desigualtats socials, amb més

20% de pobres, molts d’ells negres.

Barris marginals, delinqüència, facilitat d’accedir a les

armes, violència...

En la dècada de 1960 es produí una

gran contestació social, exemplificada

en la lluita per la igualtat de drets dels

negres.

Martin Luther King (1929-1968) era

partidari de la no violència i la integració

social de la minoria negra.

Malcom X (1925-1965), i grups com

els Panteres Negres, radicalitzaren el

moviment.

La lluita contra la segregació social no va ser l’única.

La protesta juvenil es

concretà en el

moviment hippy:

No violència, no consumisme,

llibertat sexual i vida

comunitària.

Moviments feministes

“Women's Liberation”

Rebutgen el sexisme de la

societat i reclamen igualtat de

drets i oportunitats.

El seu sistema polític es convertí en model

de democràcia capitalista.

La seva base és la Constitució de 1868, modificada per

moltes esmenes (fi esclavitud, dret vot dona...).

Garanteix les llibertats.

Crea una estructura federal (cada Estat té govern, lleis

i institucions pròpies).

També hi ha institucions

comunes.

Sistema presidencialista.

Divisió de poders.

Divisió de

poders:

El legislatiu està format per dues

cambres, el Senat i la Cambra de

Representants, amb seu al Capitoli,

a Washington D.C.

L’executiu rau en el president, que

resideix a la Casa Blanca, també a

la capital.

El judicial en la Cort Suprema i els

Tribunals.

El sistema polític

nordamericà és

bipartidista:

El Partit Republicà representa els

interessos més conservadors.

El Partit Demòcrata acostuma a tenir el

suport de sindicats i minories.

Entre el 1945 i el 1960, la política

nordamericana va estar marcada per

l’anticomunisme radical (“cacera de

bruixes”) i els postulats més conservadors.

La legislació social

quedà oblidada.

Aquesta situació es suavitzà en el

segon mandat de Eisenhower (1957-

1961), apartant del govern els més

conservadors.

Joseph

McCarthy

Entre el 1960 i el 1963, amb

JFK, es produí un gran canvi: La Nova Frontera.

Lluita contra la pobresa i la segregació

racial (lleis sobre drets civils...).

Foment del progrés científic i tecnològic

(arribada a la Lluna, 1969).

Foment de la pau (coexistència

pacífica).

Lindon B Johnson

continuà part de

la política del seu

antecessor.

El 1968 arribà a la presidència Nixon

(republicà). Fou substituït arran del

cas Watergate, el 1974.

Després del govern del demòcrata J.

Carter, els republicans recuperaren el

poder amb Ronald Reagan (1980-

1988) i George H.W. Bush (1988-

1992).

Aquests van reduir

l’ajut social, afavoriren

les grans empreses i

augmentaren la

despesa militar.

A Europa occidental, tot i la

devastació de la guerra, es donà

una ràpida recuperació econòmica.

Les principals raons van ser:

Programa de Reconstrucció Europea (Pla

Marshall)

Capacitat d’assimilació de noves tecnologies i

mètodes empresarials.

Plans d’integració econòmica: OECE (Org.

Europea de Cooperació Econòmica) i Mercat

Comú Europeu (CEE).

“Baby boom”, que comportà un gran augment de

la natalitat (20%o)

A partir de 1950,

llarg període de

prosperitat a

Europa occidental.

El desenvolupament econòmic en tots els sectors comportà

importants canvis socials:

Èxode rural.

Augment del nivell de vida i dels

serveis.

Plena incorporació de la dona al

món laboral.

Laïcisme.

Aparició de sistemes de protecció

social: Estat del benestar.

Es configura

l’actual societat

europea.

Políticament, després de la guerra la majoria de països

d’Europa occidental seran democràcies.

Partits socialistes o

laboristes.

Partits

comunistes

Tres grans tendències polítiques dominen el panorama

europeu:

Partits conservadors i demòcrata-cristians.

Valors cristians.

Anomenats Partits Populars o Conservadors

Programa reformista i social.

Abandó marxisme.

Artífex de l’Estat del benestar.

Certa importància amb la Guerra Freda.

Amb la caiguda del mur s’integren en

coalicions més àmplies.

- Portugal, de Salazar (1928-1974)

- Grècia, dels coronels (1967-1974)

- Espanya, de Franco (1939-1975)

L’excepció són

3 dictadures:

1945: Governs europeus formats per l’alternança de

conservadors i socialdemòcrates.

En l’Europa democràtica:

Dècada

de 1950.

Charles De Gaulle,

president francès.

Konrad Adenauer,

canceller alemany.

La majoria de governs són clarament

anticomunistes, amb predomini dels

conservadors (època de la guerra freda).

Olof Palme, primer ministre suec des de

1969 fins el seu assassinat el 1986

Dècada

de 1970.

Cert gir a l’esquerra, època de distensió,

consolidació democràtica i creixement

econòmic.

Transformacions socials importants (Gran

Bretanya, Alemanya...)

Governs socialdemòcrates en llargs governs

als països nòrdics.

Tot i els canvis i el progrés, a Europa també sorgiren molts

moviments de protesta social.

Majoritàriament eren joves, no se sentien

representats pels partits i volien canviar el sistema.

Maig del 68, París (França).

Fora dels EUA i Europa

occidental destacarà el Japó.

En aquells moments la

gran potència asiàtica.

Malgrat la desfeta de la guerra, entre

1955 i 1973, Japó es convertí en la

segona potència econòmica mundial.

Va rebre l’ajut dels

EUA, que volien un

aliat a l’Àsia.

Miracle japonès.

Profundíssima

transformació del Japó.

Destacarà el paper de l’Estat, fomentant la indústria pesant,

l’estalvi privat i la inversió.

L’economia s’especialitzarà en productes de consum d’alta

tecnologia (electrònica, informàtica i robòtica).

Molt competitius als mercats mundials per la seva

alta qualitat i la baixa cotització del ien.

Les condicions laborals eren molt

estrictes: respecte a la jerarquia, alta

productivitat i salaris baixos.

S’adoptaren pautes pròpies de la

societat de consum (compra cotxes,

electrodomèstics...).

Es produí un gran augment població urbana, presentant

una de les densitats urbanes més altes de la Terra.

Es produí un gran augment població

urbana, presentan una de les densitats

urbanes més altes de la Terra.

Políticament, després de l’ocupació

americana s’aprovà una Constitució

(1947) liberal parlamentària, amb un

emperador com a monarca

constitucional.

El govern ha estat monopolitzat pel

Partit Liberal Demòcrata, molt

conservador, que té el recolzament de

grans empresaris.

El període 1945-1973 és conegut com els “Trenta anys

gloriosos del capitalisme”.

És una època de gran creixement basat en:

- Desenvolupament de tot tipus d’indústries

- Augment de la productivitat per noves tecnologies

- Alt consum de fonts d’energia.

Les taxes de creixement anual de la producció es situen per

sobre del 5%, i a Japó del 10%.

La producció mundial en tots els sectors augmentà,

les exportacions mundials es multiplicaren per set.

El creixement econòmic capitalista s’extèn arreu: Brasil i

Argentina; Espanya; Corea del Sud, Taixan, Hong Kong,

Singapur i Malàisia; i la Unió Sud-àfricana.

- Compra matèries primeres a països més

pobres, sotmesos al sistema capitalista.

- Creixement concentrat als països rics,

resta cada cop més pobres.

- Gran impacte ecològic.

Aquest desenvolupament brutal també comportà elements

negatius:

A principis de la dècada

dels 70 s’aturà el

creixement bruscament.

Pugen els preus de les

primeres matèries (petroli),

per la gran demanda.

Inflació. Subconsum. Atur. Crisi econòmica

(crisi del petroli, 1973).

Els EUA experimenten una clara desacceleració econòmica.

- Augment despeses militars (guerra Vietnam).

- Dèficit pressupostari.

- Baixen les exportacions i augmenten el preu de les

importacions.

- Disminució de reserves d’or.

Davant aquesta situació, Nixon

suprimirà la convertibilitat del dòlar

en or el 1973 i decretà la seva

fluctuació.

Alteració dels intercanvis internacionals,

crisi de confiança financera internacional.

La Crisi del petroli es produí en el context de la quarta

guerra araboisraeliana.

Com a arma política, els països àrabs de l’OPEP

quadriplicaren el preu del barril de cru.

L’augment del preu del petroli va fer

augmentar la inflació, la demanda va caure i

l’atur es disparà.

Recessió

econòmica.

Va comparar-se amb la dels

anys 30, però la gran diferencia

va ser la intervenció dels

governs en l’economia.

Recessió

econòmica

global.

- Els Països dependents del petroli

augmenten el dèficit comercial.

- El comerç internacional cau.

- Les Economies desenvolupades

disminueixen les importancions.

- Els Països en desenvolupament

disminueixen les exportacions.

Es tripliquen l’atur i la inflació.

Creixen el

descontentament i la

conflictivitat social.

A començament de la dècada del 1980 es viuran grans

canvis en el sistema capitalista.

- Revolució tecnològica, sistemes informàtics.

- Canvis en els mètodes de producció i l’estructura de

les empreses.

- Augment de la liberalització del comerç, mercat

sense regulacions.

- Millores en el transport i les comunicacions.

El món avança definitivament

cap a la globalització.

Tot plegat provocà l’afebliment de l’Estat del benestar.

Bloc comunista:

L’hegemonia de l’URSS.

Amb Stalin va començar l’expansió del comunisme un cop

l’URSS sortí victoriosa de la II Guerra Mundial.

L’URSS es convertí en una gran

potència econòmica i militar.

Lideratge indiscutible

del bloc comunista.

El sistema polític continuava basant-se en:

- Un sol partit, el PCUS.

- Una única ideologia oficial: El socialisme leninista.

- Una estreta unió entre partit i Estat.

El sistema econòmic es basava en:

- La planificació centralitzada i dirigida per l’Estat.

- La inexistència de lliure mercat, però sí moneda.

- La propietat estatal o col·lectivitzada dels bens.

- La igualtat teòrica de tots els ciutadans.

Malgrat la

teòrica igualtat

de tots els

soviètics:

Es crea una nova classe

privilegiada, els dirigents

del partit, la nomenklatura.

Nikita Khruixov (1953-1964), successor de Stalin, posà en

dubte i criticà l’obra d’aquest.

Inicià la desestalinització (lluita contra el

culte a la personalitat...).

1956 presentà un

informe secret davant

el XX Congrés del

PCUS denunciant els

crims de Stalin.

El 1964 Leonid Breixnev substituí a

Khruixov, fins la seva mort, el 1982.

Jurij Andropov (1982-84) i Konstantin

Txernenko (1985) tingueren dues

presidències molt breus.

L’URSS patí greus pèrdues amb la II Guerra Mundial.

Va haver d’afrontar un gran esforç per sortir de la crisi,

sense rebre a més cap ajut exterior.

El 80% de les inversions anaren a la

indústria pesant i el transport.

Important desenvolupament agrícola

als anys 50 i 60 (blat, llet i carn).

Els anys 70 són el punt màxim del

desenvolupament de l’economia planificada,

centrada en la indústria pesant.

Escassa producció de béns de consum.

L’agricultura sempre però va ser

el punt dèbil del sistema.

Gran desenvolupament de la

tecnologia espacial:

Es produí un important progrés social: Augment del consum

i dels serveis (educació, sanitat, habitatge, transports).

Augmenta l’esperança de vida (igual que a occident).

Es produí un important progrés social: Augment del consum

i dels serveis (educació, sanitat, habitatge, transports).

- 1957, primer satèl·lit

artificial (Sputnik 1)

- 1961, primera nau

tripulada.

Fomenta el desenvolupament

tecnològic i militar.

Aporta prestigi.

Als anys 70 hi havia la idea estesa que l’URSS havia entrat

en la fase del socialisme desenvolupat (societat sense

classes, ni apropiació privada de la riquesa, i igualitària).

Alt grau de benestar. De seguida s’arribaria a la fase

comunista (sense Estat...).

Aquesta era la imatge que oferia la

propaganda oficial.

La realitat era

molt diferent.

Els serveis no assoliren el grau de qualitat adient.

La productivitat, en no ser incentivada, era baixa.

L’oferta i la qualitat dels béns de consum també.

...

A més, l’Estat tenia

greus problemes

econòmics:

La realitat soviètica no era

el paradís dels treballadors

de la propaganda oficial.

Les necessitats bàsiques

estaven ben cobertes, però

el nivell de vida era molt

inferior al d’occident.

- Grans despeses militars.

- Nombroses ajudes a països del

Tercer Món que es volia evitar

caiguessin sota la influència

americana.

L’URSS s’empobreix.

La victòria soviètica i l’alliberament de països de l’Europa

oriental del nazisme per part de l’URSS provocaren la

creació de democràcies populars en aquests.

El govern passà als

partits comunistes.

Finalment es convertiren

en països satèl·lits de

l’URSS.

Aquesta els mantenia sota

control sense admetre cap

oposició ni dissidència.

I no sense oposició en molts

casos.

No tots aquests

països seguien de

bon grat els dictats

de l’URSS...

La desestalinització afectà a les

democràcies populars, algunes de

les quals es revoltaren i intentaren

democratitzar-se.

Hongria, 1956

Txecoslovàquia, 1968

Van ser reprimides amb violència.

Les democràcies populars

adoptaren el model econòmic

soviètic amb particularitats.

- Socialització de la propietat i la producció econòmica

(la gran indústria sota control estatal).

- Es conservà la propietat privada en petits sectors

(agricultura).

- Plans quinquennals imposats per l’Estat.

- Industrialització massiva: Augment nombre d’obrers i

èxode rural.

-Incorporació massiva de la dona al mercat de treball.

- Les. col·lectivitzacions agrícoles es donaren a ritmes

molt diferents. Sempre subsistí un sector agrícola

privat.

L’URSS facilità fons pel

desenvolupament

econòmic.

Nivell de vida va créixer, sense assolir els nivells d’occident.

L’URSS i l’Europa de l’Est van voler crear un bloc

econòmic. Així sorgí el CAME (Consell d’Ajuda Mútua

Econ.) i el COMECON (Mercat Comú de l’Est).

Als 60 es produí la màxima

expansió mundial del sistema

socialista.

Expansió en tots els

continents, en

diferents fases.

Lligada a les lluites

per la independència

de molts països.

Àsia. Xina, Corea del Nord, Vietnam, Laos i Cambotja.

Influència a Indonèsia i després a Afganistan.

Àfrica. Angola, Moçambic, Etiòpia i Somàlia

Influència a Algèria, Ghana, Senegal i Sudan.

Amèrica. Cuba. Donà recolzament a grups

guerrillers comunistes de

Bolívia, Perú, Colòmbia...

Durant els anys 70 la situació del

bloc soviètic canvià radicalment.

Crítiques a l’immobilisme polític

i la manca de llibertats, sobretot

per part dels joves.

Descontentament

generalitzat als

països comunistes

Crisi econòmica, deguda a les

grans despeses en l’aparell

militar i la indústria d’armament.

L’oferta de productes de

consum, la innovació i el nivell

de vida es mantenien

estancats.

La recessió econòmica mundial de

1973 agreuja la situació:

Crisi conjuntural que

agreuja problemes

estructurals.

-Caiguda comerç mundial redueix les exportacions

-Cauen les importacions de productes bàsics (cereals)

-Dificultats per tornar préstecs a l’exterior (revalorització

dòlar)

- Desavantatge davant el progrés científic i tecnològic

d’occident (anys 80)

El sistema comunista

s’està bloquejant.

Cal actuar si es vol

preservar el sistema. Calen reformes.

El 1985 Mikhail Gorbatxov és nomenat

nou líder soviètic, iniciant les reformes.

Gorbatxov.

Perestroika

(reestructuració

econòmica).

Glasnost

(transparència

informativa).

Reformes:

Internes.

Internacionals.

Cal millorar el nivell de vida i

evitar el descontentament social.

Cal reduir la despesa militar.

Calia resoldre tres

problemes bàsics:

- Els desajustos econòmics.

- La manca de participació política.

- Les relacions entre les repúbliques.

A nivell intern:

A nivell

econòmic.

Per augmentar la producció (hi havia

estancament en tots els sectors) es donaren

incentius personals i es facilitaren certes

formes de mercat lliure.

A nivell polític.

Es fomentà la participació de població fora del partit

(hi havia el monopoli del PCUS).

Es permeté difondre notícies prohibides fins

aleshores.

Es lluità contra la corrupció.

Cal donar més protagonisme als vells

soviets i als sindicats.

A nivell

territorial.

Cal cercar la cohesió de les repúbliques,

nacionalitats molts diverses.

S’intentà reestructurar

les relacions entre elles,

elaborant-se un nou

Tractat de la Unió.

Els donava més participació i

establia una relació més

equilibrada entre elles.

Replantejament de la situació. A nivell

internacional:

Es cerca l’entesa amb occident: Converses sobre

reducció d’armament.

Es posa fi al control sobre els països satèl·lit,

d’Europa de l’Est.

Posar fi a la presència de l’exèrcit soviètic.

Dissolució del Pacte de Varsòvia.

La garantia de Gorbatxov de no intervenció, inicià canvis

als estats de l'Europa de l'Est.

Final del domini dels

partits comunistes. Inici d'un procés reformista.

Governs parlamentaris i

democràtics.

Sistema econòmic de

propietat privada i de mercat.

Polònia. Lloc on s'iniciaren els canvis.

Solidarnośc (sindicat Solidaritat) i el seu líder, Lech Walesa,

forçaren al govern comunista a fer canvis:

El 1989 convocades eleccions lliures, Solidaritat obtingué el

80% dels vots. El nou govern iniciaren contactes amb

països capitalistes.

Amnistia política.

Existència d’empreses privades.

Legalització del sindicat.

RDA. Governada pel comunista Erich Honecker, el

qual es resistia a les reformes.

La situació es torna insostenible:

Una part del Partit Comunista

s’enfrontà a Honecker.

- Manifestacions d’oposició constants.

- Milers de ciudans es refugiaven en

ambaixades estrangeres per fugir del

país

Es va prendre la decisió d’obrir el

mur, el 9 de novembre de 1989.

Finalment:

Els ciutadans varen poder passar

d’un costat a l’altre.

El 1990 es van fer unes eleccions

lliures, on guanyaren els

conservadors del canceller Helmut

Kohl, que volia la reunificació de les

dues Alemanyes.

Aquesta es feu efectiva el 3 d’octubre de 1990, deixant

d’existir la RDA.

Es legalitzaren els partits polítics

independents i els drets d’expressió i

manifestació (gener 1989).

Hongria. Era el país més occidentalitzat

del bloc comunista.

El 1990 es celebraren les primeres eleccions

lliures des del 1947.

Txecoslovàquia. 1989, protestes massives i

pacífiques per canviar el sistema.

Miklós Németh, president, va afavorir els canvis.

Els líders comunistes pactaren un

procés de reformes amb l’oposició.

Revolució de Vellut.

Txecs i eslovacs

pactaren, el 1992,

pacíficament, la seva

separació.

1 de gener de 1993,

sorgiren dos nous països:

Txèquia.

Eslovàquia.

Separació de Vellut.

Václav Havel, lider opositor, va ser nomenat

primer ministre.

Es convocaren eleccions lliures i es

reestructurà el sistema polític.

Romania. El dictador Nicolaie

Ceausescu es

negava a qualsevol

mena de reforma.

Reprimí durament les

manifestacions populars.

Finalment, la insurrecció

popular acabà amb la

seva dictadura.

El dictador, juntament amb la seva

dona Elena va ser jutjat i executat.

Bulgària. El 1989, els dirigents comunistes més

immobilistes, dirigits per Todor Zhivkov

foren destituïts.

El 1991, unes eleccions

lliures donaren lloc a un

nou govern democràtic.

Petar Mladenov

pactà amb

l’oposició:

Així, podem dir que, un cop superada la tutela soviètica, els

països del teló d’acer iniciaren el trànsit vers la democràcia i

el capitalisme (1989-1992).

Com a norma, la pressió popular obligà a un canvi pacífic:

Polònia, RDA, Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària.

Excepcionalment, es produí una transformació violenta:

Romania.

Dos casos especials són els d’Albània i Iugoslàvia, règims

socialistes independents de l'URSS.

Albània. Durant gairebé quatre dècades sota el

govern d’Enver Hoxha va establir i va

trencar les relacions amb diversos països

socialistes.

A la seva mort, el 1985, pujà al poder

Ramiz Alia, qui pactà la convocatòria

d’eleccions lliures el 1992.

Iugoslàvia. Des de després de la segona guerra

mundial, i fins el 1980, el país va ser

governat per Tito.

Malgrat la diversitat nacional, la seva dictadura

aconseguí mantenir la unitat.

El 1980 morí Tito, iniciant-se el

camí cap a la fi del país.

El final del comunisme

coincidí amb marcades

tensions nacionalistes

Guerres de

Iugoslàvia.

1991, Guerra d’Eslovènia.

1991-95, Guerra de Croàcia.

1992-95, Guerra de Bòsnia-Herzegobina.

1996-99, Guerra de Kosovo.

2001, Guerra de Macedònia

Així, Iugoslàvia donà pas a tota

una sèrie de països:

Eslovènia, Bòsnia-Herzegobina,

Croàcia, Kosovo, Macedònia,

Montenegro i Sèrbia.

Les polítiques de Gorbatxov

no solucionen la situació.

L'Europa de l'Est s'ensorrava.

La Unió Soviètica patia una

fortíssima crisi:

El pas d'una economia centralitzada a una de mercat

provocà la caiguda de la productivitat i del nivell de vida

del poble.

Les reformes fracassen:

Les demandes nacionalistes

es multipliquen.

Repúbliques Bàltiques,

Armènia, Azarbaidjan,

Ucraïna...

És difícil mantenir unides nacionalitats tan diverses sense

una política centralista i autoritària com hi havia hagut fins

aleshores.

L’URSS camina

vers la seva

desmembració.

- Els que volien conserva el sistema

(vella guàrdia comunista).

- El que volien fer reformes profundes.

El 1990 es celebren les primeres eleccions lliures.

Elegit president de la Federació Russa

Boris Ieltsin.

El 1991 M. Gorbatxov proposà un nou

Tractat de la Unió que donés resposta

a les demandes de sobirania de les

diverses repúbliques.

Massa tard.

Enfrontament

interior entre:

Proposava desmantellar ràpidament

tot el sistema comunista.

Agost de 1991:

Gorbatxov de vacances

lluny de Moscou.

Boris Ieltsin es convertí en

l'heroi de la resistència al cop,

el qual aconseguí aturar.

La idea d'una reforma

dins del socialisme

va ser descartada.

Intent de cop d'estat dels sectors més

antireformistes del vell PCUS.

Boris Ieltsin inicià el procés

per fer desaparèixer el

comunisme a Rússia.

La nova República de

Rússia, la més rica,

extensa i poblada, heretà

el poder de l'antiga URSS.

Dissolgué el Partit

Comunista i confiscà els

seus béns.

Les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia, Uzbekistan, Geòrgia,

Estònia, Letònia i Lituània es declararen independents.

El desembre de 1991 l'URSS va deixar d'existir. Mikhail

Gorbatxov va dimitir.

L’URSS es fragmentà

en quinze repúbliques

independents.

La República de la Federació

Russa, la més rica, extensa i

poblada, heretà el poder de

l'antiga URSS.