Treball de Recercacentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp...(Codina, 1994). La PEG va afectar a l'hemisferi Nord i al Sud tancant l'anomenat ''Període Càlid Medieval'' o ''Òptim

Treball de Recerca

Curs: 2 n Batxillerat B

Any: 2016 / 2017

Tutor:

Alumne: Alberto Barragán Ceballos

David Rabadà Vives

La Petita Edat de Gel al Baix Llobregat

~ 2 ~

ÍNDEX:

1. INTRODUCCIÓ.....................................................................................pàg. 3

2. MATERIAL I MÈTODES.......................................................................pàg. 5

3. DADES..................................................................................................pàg. 6

3.1 GLACIACIONS....................................................................................pàg. 6

3.1.1 Cicles de Milankovich o Variacions Orbitals...............................pàg. 6

3.1.2 Activitat volcànica, els hiverns volcànics atmosfèrics.................pàg. 8

3.1.3 Posició dels continents...............................................................pàg. 9

3.1.4 Antecedent més proper a la ''Petita Edat de Gel''.................... pàg. 11

3.2 LA PETITA EDAT DE GEL................................................................pàg. 15

3.2.1 Les taques solars......................................................................pàg. 17

3.2.2 Mínim de Maunder....................................................................pàg. 19

3.2.3 L'Oscil·lació Maldà....................................................................pàg. 20.

3.2.4 L'erupció del Laki......................................................................pàg. 23

3.2.5 Respostes espirituals a la PEG: rituals i rogatives....................pàg. 25

3.2.6 Influència de la PEG en l'art..................................................... pàg. 26

3.2.7 El comerç fred, els pous de neu i glaç......................................pàg. 27

3.2.8 Els Víkings, població i despoblació del Nord............................ pàg. 30

3.2.9 La fi de la Petita Edat de Gel.................................................... pàg. 31

3.3 LA PETITA EDAT DE GEL A ESPANYA I CATALUNYA................. pàg. 32

4. DISCUSSIÓ.........................................................................................pàg. 34

5. CONCLUSIÓ.......................................................................................pàg. 41

6. BIBLIOGRAGIA I WEBGRAFIA.........................................................pàg. 42

7. ANNEX................................................................................................pàg. 44


~ 3 ~

Petita Edat de Gel al Baix Llobregat

1. Introducció:

El planeta Terra no és un sistema immòbil, i molt menys ho és el clima. Tot i

que normalment associem el canvi climàtic a una cosa molt nova, aquest terme es

pot utilitzar també a etapes més antigues de la història del planeta. La definició de

''Canvi climàtic'' és qualsevol modificació del clima respecte a l'historial climàtic

anterior a una escala global o regional, a causes tany naturals com

antropogèniques (Recalde, 2014). Els canvis climàtics afecten a tots els àmbits

meteorològics (físics i químics del clima) com la temperatura, l’evaporació, les

precipitacions, etc.

Els canvis climàtics poden ser fenòmens aïllats, o com en el cas actual, de

caire global. L'actual sembla causat per l'activitat contaminant humana, tot i que

intervenen altres factors. La ciència o ciències que estudien aquests

esdeveniments naturals són la Climatologia, la Paleoclimatologia i la Meteorologia.

La rellevància d'aquests estudis és bastant gran, ja que investigar les

transformacions del clima pot significar una clau per conèixer els possibles futurs

cap a on derivarà el món. Aquest treball, no obstant això, no està enfocat en

l'actualitat. En aquesta recerca s'han barrejat història i climatologia per donar una

visió més oberta del que va suposar un estat extrem del clima en èpoques

passades, la Petita Edat del Gel pel Baix Llobregat. Com s'ha citat anteriorment, el

clima mai ha sigut, és, ni serà un sistema fix. La naturalesa del clima sempre ha

estat variant en el temps i l'espai de manera diversa a diferents punts del globus

terrestre. L'esdeveniment que va ser la ''Petita Edat de Gel'', que s'anirà

mencionant com PEG, va començar ara fa uns 600 anys. La PEG fou un període

comprès aproximadament entre el segle XV i principis del XX. Aquesta etapa


~ 4 ~

posseeix el nom mencionat pel fet que la temperatura mitjana de la terra va baixar

entre 1 i 2 graus depenent del moment i localització (Alberola, 2014). Aquest

descens de les temperatures va provocar hiverns molt freds a gran part de la

superfície terrestre. De fet van augmentar les nevades, les ones de fred i la durada

d’algunes estacions (Alberola, 2014). Cal aclarir que la PEG esdevingué molt

irregular climàticament. Per exemple, podien haver hiverns relativament extrems i

després estius càlids. El mateix passava entre èpoques d’inundacions i sequeres

en simultaneïtat. Per això, és tan complex investigar aquest tema en concret

(Codina, 1994).

La PEG va afectar a l'hemisferi Nord i al Sud tancant l'anomenat ''Període

Càlid Medieval'' o ''Òptim Climàtic Medieval'', en el que el clima era molt més

estable i les temperatures havien romàs suaus en comparació amb el cicle

climatològic posterior (Alberola, 2014). Les causes s'explicaran més endavant.

L'objectiu d'aquest treball és buscar dades, recaptar informació i elaborar

petites idees de com va afectar la PEG al món de finals de l'Edat Mitjana, la

plenitud de l'època Moderna i fins i tot traces de l'Època Contemporània. A més,

una part del treball estarà enfocada en una vista més local del que va significar la

PEG a zones més properes al Baix Llobregat. De fet la gran majoria de la

informació és d’àmbit força global. Així doncs, s'intentarà treballar amb dades de

l'interior de Catalunya aproximant-nos el més possible al Baix Llobregat.


~ 5 ~

2. Material i mètodes:

Encara que aquest treball és de caire bibliogràfic, i per tant no s'han utilitzat cap

mena de materials de laboratori o de camp, és important esmentar les tècniques

emprades per obtenir les dades. Una de les principals fonts que els historiadors i

investigadors del clima usen per determinar les característiques del passat és

l'herència humana. Els dietaris, periòdics, pintures, textos i altres arxius que van

ser creats en l'època són crucials per reunir referències les quals puguin nodrir una

conclusió. També, si es volen estudiar uns contextos històrics on la fotografia ja és

emprada, les fonts que es poden obtenir d’això poden donar molta informació a

l’historiador/a. Tanmateix, en Paleoclimatologia, Geologia i altres camps científics

que estudien la història de la Terra, les dades que proporcionen major rigor i

possibilitat d'arribar a una hipòtesi són les donades pel mateix planeta. Una

informació cabdal ens la donen l’evolució de les glaceres. Aquestes, a mesura que

passa el temps i les temperatures van canviant, pateixen expansions o

retrocessos. Això provoca diverses conseqüències com l'abrasió del sòl, cordons

de morenes o l'acumulació de partícules dins els nivells del gel (Imbrie, 1986). Un

altre mètode d'obtenir informació de com era un ambient en temps anteriors són

els sediments. En els sediments de llacs, rius o pantans a vegades queden isòtops

i altres traces que poden ser relacionats amb els canvis de temperatura (Nairn,

1961). Aquestes tècniques junt amb altres estudis com els d'expansió o disminució

forestal, representen una gran ajuda a l'hora d'intentar interpretar el clima durant

etapes pretèrites.


~ 6 ~

3. Dades:

3. 1- Glaciacions

Encara que, com s’ha dit abans, la PEG no va ser en el vertader sentit de la

paraula una ‘’Glaciació’’, l’observació de períodes tan freds en el passat

terrestre és rellevant, perquè poden tenir causes similars o fins i tot, les

mateixes. El terme Glaciació fa referència a una temporada climàtica del

planeta que pateix una davallada de les temperatures mitjanes d’una manera

tan dràstica que la superfície terrestre es congela, o en altres paraules,

l’extensió de glaç a la superficie terrestre augmenta el seu volum notablement

(Agassiz, 1837). Les hipòtesis que s’han anat creant sobre les causes o factors

que fan possible l’origen de les glaciacions són diverses:

3.1.1 Cicles de Milankovitch o Variacions Orbitals:

Milutin Milànkovic va ser un matemàtic, astrònom, climatòleg i geofísic serbi

que va postular l’any 1920 una teoria que relacionava les influències

gravitacionals amb la climàtica terrestre. Segons Milankovic, la quantitat

d’energia que emet el sol és relativament constant, és a dir, que el clima no

està influenciat principalment per això, sinó per la posició de la Terra en tot el

seu abast, que està condicionada pels Cicles de Variacions Orbitals. Les

modificacions o canvis d’aquests cicles interfereixen en la quantitat de radiació

solar que rep el planeta de manera desigual en els seus punts, això explicaria

la diferència de climes en tota la Terra i la variació que pateixen al llarg de l’any

(les estacions).


~ 7 ~

La teoria dels Cicles de Milankovich estableixen que la insolació, tant de llum

absorbida com reflectida (Albedo), és el motor real que mou els canvis

climàtics i per consegüent, les glaciacions (Berger, 1998).

-Excentricitat de l'òrbita terrestre: segons l'excentricitat (grau de circularitat que

posseeix una òrbita o si l'òrbita tendeix a ser el·líptica), la Terra farà el seu

moviment de translació més o menys a prop del Sol, el punt més proper a

l'astre s'anomena periheli i el més llunyà afeli. L'excentricitat de la Terra va

variant en un cicle d'uns 100.000 anys. L'òrbita més excèntrica de totes les del

Sistema Solar es considera que és la de Plutó.

-Precessió dels equinoccis i solsticis: la precessió dels equinoccis és la variació

gradual de l'orientació de l'eix de rotació terrestre, que fa que la posició que

indica l'eix de la Terra en l'esfera celeste es desplaci al voltant del pol de

l'eclíptica (línia corva per on ''transcorre'' el sol al voltant de la terra), traçant un

con i fent una circumferència completa cada 25.700 anys aproximadament.

-Obliqüitat de l'eix: la inclinació que presenta l'eix terrestre, depenent de la

desviació de l'eix la insolació en diverses zones (això respecte a l'equador) serà

menor o major.

L'obliqüitat de l'eix varia

segons un cicle de 41.000

anys.

Fig.1: El cicle de Milankovitch depèn de tres paràmetres:l'excentricita t, l'obliqüitat i

la precessió dels equinoccis. © Hannes Grobe, Institut Alfred Wegener d'Investigació Polar i Marina


~ 8 ~

3.1.2 Activitat volcànica, els hiverns volcànics atmosfèrics:

L'atmosfera es pot considerar el motor primigeni de la climàtica del planeta, és la

capa gasosa que envolta la Terra i d'ella i de la seva dinàmica depenen tots els

climes i subclimes que puguin existir. En la seva totalitat, es pot dir que l'atmosfera

està formada per nitrogen (78%), oxigen (20,9 %) amb la resta de gasos com

l'argó (0,93 %), el diòxid de carboni (0,038 %) i altres amb una proporció ínfima. La

gran capa gasosa se subdivideix principalment per l'altura i temperatura, encara

que també incideixen la densitat dels gasos que formen la subcapa més la pressió.

En estructura vertical, l'atmosfera es divideix en quatre estrats anomenats:

troposfera, és la capa més propera a la superfície terrestre i comprèn els 10.000

metres d'altitud als pols i de 15.000 metres a l'equador, la troposfera en estar en

contacte amb l'aire calent que ascendeix de la terra i com que l'aire que la forma

està fred, presenta els coneguts com moviments de convecció, causa per la qual

és l'única de les capes de l'atmosfera on es desenvolupen els fenòmens

meteorològics. La següent capa és l'estratosfera, que està limitada per la

tropopausa i l'estratopausa, i comprèn un gruix d'aproximadament 40 km, és en

aquesta capa on s'origina l'ozó, gas que protegeix la terra de la radiació

ultraviolada procedent del Sol. La mesosfera (mesos, en grec ''mig'' o ''entre'') és

l'estrat que segueix a l'estratosfera i està limitat per l'estratopausa i la mesopausa,

comprèn fins els 80 km d'altitud i té les temperatures més baixes. I per últim tenim

la termosfera o la ionosfera, té la densitat més baixa de totes i presenta la funció

d'interceptar les radiacions ionitzants (raigs X, radiacions gamma...) que provenen

del Sol. La temperatura que presenta l'atmosfera està condicionada tant per

l'energia emesa pel Sol com per l'energia reflectida per la terra (albedo). La

interacció entre aquestes capes i entres les capes i la resta de la Terra té una gran

influència en la natura del clima.


~ 9 ~

Fig. 2: Representació gràfica de les capes atmosfèriques i del tipus de radiació que absorveixen.

Tenint en compte que un dels primers factors que es creu que van originar

l’atmosfera va ser la prolongada i descomunal emanació de gasos provinents dels

volcans, és possible que aquests gasos puguin anar variant els climes terrestres.

L’acumulació de pols i cendres, diòxid de carboni (CO2), metà, òxids de

sofre...Que normalment són expulsats en grans quantitats en el procés d’erupció

d’un volcà, pot determinar un ‘’camí’’ que seguirà el clima posterior a aquest

esdeveniment (si es tracta d’una erupció rellevant i significativa, evidentment,

aquelles que arriben a un alt índex d'explosivitat (IEV)). Perquè es doni una

glaciació produïda per l’activitat volcànica, les cendres i pols llançades a l’exterior

han d’estar un llarg període en suspensió a l’atmosfera, això provocaria la

disminució de radiació solar que passa a la superfície terrestre i per tant la

temperatura de la Terra aniria minvant (Davis, 2008).

3.1.3 Posició dels continents:

De la mateixa manera que l'atmosfera és un sistema permutable i varia al llarg del

temps, la Terra es regeix per la mateixa dinàmica, l'anomenada deriva continental


~ 10 ~

en la qual els continents o les plaques tectòniques es van desplaçant gràcies a la

naturalesa fluida i líquida del mantell.

Les posicions dels continents poden esdevenir claus en la distribució de

temperatura al llarg del planeta, ja que intervenen molt en les corrents oceàniques

(Smith & Pickering, 2003). Els oceans són uns dels grans transportadors de la

calor cap a l’atmosfera, i un dels corrents crucials per enviar agües càlides a les

zones polars són les que surten de la zona equatorial. Si per algun motiu (en

aquest cas, el bloqueig de pas d’aquests corrents per la posició dels continents) la

calor no arribés als pols, les baixes temperatures farien possible la creació i

expansió massiva dels casquets polars a causa de l’augment de l’albedo (quantitat

de radiació solar reflectida, que en el cas de la neu i el glaç és alta, per tant

l’absorció de calor és menor).

Fig.3:

Rodinia és un exemple de super continent

que va contribuir a la glaciació del període

Criogènic, el polSur era un gran i extens

casquet de gel i el planeta tenia en la

majoria del seu context espacial un clima

altament fred. Aquest període de glaciació

va ser anomenat ‘’Terra bola de neu’’

(Donnadieu et al, 2004).

Els corrents oceànics també poden estar influenciades pel canvi de salinitat de les

seves aigües, això provoca el canvi de densitat de les masses que la conformen i


~ 11 ~

per tant el tipus de corrent varia, s'enfonsa o ascendeix depenent de la latitud en la

qual es trobi. Tot aquest sistema de corrents oceànics que també són modificats

per masses d'aigua dolça s'anomena circulació termohalina, que interacciona

amb molta importància en l'intercanvi energètic i calorífic entre els oceans i

l'atmosfera.

Existeixen moltes altres causes de la formació de glaciacions, però aquestes

citades són les més directes i relacionades amb la temàtica del treball. També

s'explicarà una causa més endavant que es considera primer factor de la PEG.

3.1.4 Antecedent més proper a la ‘’Petita Edat de Gel’’

Com s’ha mencionat abans, les glaciacions han sigut etapes del planeta que han

anat apareixent i desapareixent al llarg del passat. En el transcurs del Plistocè hi

va haver diverses glaciacions (la següent enumeració no és clara a la comunitat

científica): Günz, la més antiga (més d'un milió d'anys), Mindel (750.000 anys),

Riss (200.000 anys) i per últim Würm. Per entendre millor les repercussions d’una

glaciació extrema en comparació amb la PEG, s’esmentarà la més propera en el

temps (tot i que hi ha hagut períodes glacials que van coexistir al mateix moment),

l’anomenat Últim Període Glacial o Glaciació de Würm, datada com a inici fa uns

110.000- 80.000 anys i com a final uns 12.000- 8.000 (Olcina, 2011). Les

pulsacions fredes posteriors no van tenir tanta magnitud ni van durar tant com la

de Würm.

La glaciació de Würm se situa al període terrestre del Pleistocè o Plistocè

(Quaternari), concretament a la seva última etapa. Les causes de formació de l'era

glacial s'han explicat anteriorment, les que més s'accepten són les dels Cicles de

Milankovich i la posició continental. Les temperatures van arribar a baixar quasi 10

ºC en comparació amb les actuals. Durant aquest fenomen d'hivern planetari els

casquets polars i en especial les glaceres del Pol Nord van expandir-se cap a


~ 12 ~

zones meridionals, els boscos van anar desapareixent i les precipitacions van patir

greus descensos. Bona part de la comunitat científica creu que va ser en aquest

moment quan l’home (Homo Sapiens Sapiens) va començar a traslladar-se a

zones del planeta llunyanes a l’Àfrica, viatjant des de l’Àsia cap a Europa i fins i tot

cap a Amèrica per l’anomenat estret de Bering, o en aquest context, el Pont de

Bering: la congelació de moltes capes aquoses del planeta i la desaparició de

mars amb poca profunditat van unificar diverses zones que les aigües abans

mantenien separades (Ehlers et al, 2004). Tot i tenir una conseqüència

beneficiosa, aquesta glaciació va suposar l'extinció de moltes espècies que no van

poder adaptar-se a les dures condicions climatològiques del moment. Espècies

conegudes com per exemple el famós mamut (Mammuthus, del gènere de

mamífers proboscidis, família dels Elephantidae) o el rinoceront llanut (Coelodonta

antiquitatis), aquests últims són grans indicadors de canvis climàtics que van

succeir sobre Europa i Rússia en l'etapa del Plistocè ja que avançaven o

retrocedien al mateix temps que els climes freds i les estepes boreals, sent

substituïts en els períodes càlids per altres espècies de rinoceronts mancades de

cabell (Kahlke, 1999). També s'hauria de comentar que es tenen altres hipòtesis

que expliquen l'extinció d'aquests animals com la caça indiscriminada per part de

l'Homo Neanderthalensis, que també es creu que va desaparèixer en aquesta

etapa

Würm es divideix en tres parts segons la seva cronologia, com ja se sap, les

glaciacions no són contínues i Würm no era una excepció: va patir variacions i

petites fases càlides. Cal recordar que aquest treball està enfocat en Europa i per

tant es té en consideració la informació referent a l'esmentat territori, el que

significa que existeixen altres formes de classificar l'esdeveniment lligades a la

història dels altres llocs, (Clayton et al, 2006). Les tres subdivisions de Würm, totes

al Plistocè, són les següents:


~ 13 ~

1. Würm I (Alemania) o Würm I +II (França i la península Ibèrica), és la

primera part de la glaciació i es calcula que es va iniciar fa uns 110.000

anys i va concloure 45.000 anys després.

2. Würm II (Alemania) o Würm III (França i la península Ibèrica), segona part

de la glaciació, continuació de la primera posterior a un petit període càlid i

es calcula que va començar fa uns 62.000 anys aproximadament i va

concloure 20.000 anys després.

3. Würm III (Alemania) o Würm IV (França i península Ibèrica), última fase de

l'Últim Període Glacial, continuació de l'anterior, posterior a un període càlid

anomenat Hengelo i es calcula que va començar fa uns 35.000 anys enrere

fins acabar fa uns 12.000 anys.

Els agents que determinen l'inici i final d'aquestes fases glacials són les fases

interglacials, espais de temps en els que la temperatura ascendia per X motius de

tal manera que, per dir-ho d'alguna forma, la glaciació es tallava. El període

interglacial de l'última edat de gel va ser entre les glaciacions de Riss i Würm, en

un llarg recorregut de temps d'uns quinze mil·lennis (Alimen et al, 1970), les

temperatures en aquesta pausa càlida van arribar a les actuals.

En finalitzar l'edat de gel, el Plistocè va donar pas a l'actual època del planeta

Terra anomenada Holocè, considerat el període postglacial, que també s'inclou en

el període Quaternari. A partir de l'Holocè, les glaceres van anar retrocedint

gradualment (a vegades també van tornar a expandir-se, com veurem més

endavant). La desglaciació va ser molt contínua arran l'inici de l'Holocè , fet que va

provocar l'augment del nivell del mar a una escala rellevant. Els mars i oceans són

afectats directes del desglaç de glaceres i la pujada del seu nivell implica la

inundació de moltes regions costaneres i regions que abans estaven connectades

a causa de les condicions del clima. S'ha arribat a estipular quatre importants

pulsacions d'augment del nivell del mar (Gornitz,2007):


~ 14 ~

-La primera va tenir lloc fa 19.000 anys, al començament del període de l'episodi

del Plistocè conegut com a Dryas Antic, una petita etapa d'escalfament de la terra

degut a l'acció de la Corrent del Golf, que va estar transportant durant un temps

aire calent dels tròpics a les latituds nords d'Europa a causa d'un canvi en la

circulació termohalina de la zona. El nivell del mar va pujar 10-15 metres a un

ritme de 50 mm/any.

- La segona es va produir des de fa 14.600 a 13.500 anys durant la primera part de

l'escalfament Bølling-Allerød, un petit espai temporal en el qual es van

desenvolupar vàries espècies d'arbres de fulla perenne. Durant 500 anys el nivell

va pujar 16-24 metres a un ritme de 40 mm/any.

-La descongelació va minvar durant el període fred intermedi anomenat Dryas

Recent, que es relaciona amb la caiguda del cometa Clovis tot i no ser una teoria

molt acceptada per falta de proves físiques, però poc temps després, cap al final

va tornar a pujar la temperatura i entre 11.500 i 11.000 anys el nivell va augmentar

uns 25 metres.

-La quarta pulsació important es va produir fa uns 8000 anys enrere i des de

llavors ha anat pujant gradualment (Houghton, 2001).

Zones com l'estret de Bering, les mateixes Illes Britàniques, Indonèsia i Indoxina,

el Japó i Sibèria i Austràlia amb Nova Guinea i Tasmània van quedar dividides dels

continents per les aigües dels oceans. La glaciació de Würm va canviar moltes

característiques del planeta que al cap i a la fi van esdevenir el tipus de món on es

desenvoluparia la història i vida humana.


~ 15 ~

Fig. 4: Il·lustració històrica de l'espècie dels mamuts. Fig.5: Evolució de l'augment del nivell

marítim des de l'últim període glacial fins a l'actualitat.

3. 2- La Petita Edat de Gel

El nom de ''Petita Edat de Gel'' va ser empleat per primera vegada pel glacialòleg

francès François Matthes a l'any 1939. Amb aquest terme volia referir-se al

període temporal posterior al punt més càlid de l'època de l'Holocè, en el qual es

podia apreciar una disminució de les temperatures. Com es va dir prèviament, les

glaceres van anar retrocedint en la seva majoria quan l'edat de gel va finalitzar i va

ser aproximadament a l'any 1100 quan això va arribar al seu punt més àlgid, en

l'etapa denominada Petit Òptim Climàtic o Període Càlid Medieval. En el transcurs

d'aquesta etapa les temperatures mitjanes de l'hemisferi Nord es van anar

suavitzant, cosa que va facilitar la navegació per l'Atlàntic Nord (Alberola, 2014).

La situació de calidesa que va experimentar el món durant el moment significà

l'evolució agrícola (creixement del cultiu de la vinya en parts d'Europa que en


~ 16 ~

temps anteriors al període càlid mai van poder tenir lloc), ramadera i urbana de

molts pobles, sobretot en territoris a la vora del mediterrani (Crowley et al, 2000).

És a partir del segle XIV quan les temperatures van patir un refredament prolongat

que va persistir durant més de 500 anys. Els trets de la PEG van ser la gran

irregularitat, variabilitat i extremisme de les condiciones del clima que la població

va arribar a notar. Les glaceres, en especial les Alpines, van tornar a expandir-se

una mica cap al sud de nou i els anticiclons no abandonaven el nord. Els efectes

de la PEG no van ser homogenis, és a dir, que al seu inici, la PEG no va afectar

directament a les zones més meridionals d'Europa, aquestes van viure etapes

d'estabilitat climàtiques un temps més llarg que les zones septentrionals de

l'hemisferi. La irregularitat de la PEG va esdevenir un factor molt confús per a la

gent, mai es podia estar realment segur del comportament clima i aquesta situació

posava la vida de les persones en un estat d'incertesa constant. Es considera que

les temperatures mitjanes de l'hemisferi durant l'Òptim Climàtic van pujar 1ºC en

comparació amb les actuals i en la PEG van baixar entre 1 i 2 ºC, tot i que hi ha

algunes excepcions al llarg dels segles (Pfister, 1989). Els tres punts més crítics

de la PEG, on més van baixar les temperatures es van estipular en els anys 1650,

1770 i 1850. Entre els anys 1560 i el 1570, l'expansió de les glaceres alpines es va

accelerar considerablement. Els hiverns eren gèlids i amb moltes nevades i

calamarsa, i els estius eren frescos i humits, cosa que desestabilitzava els cultius

de molts productes agrícoles com cereals i vinya. (Le Roy Ladurie, 1983). Les

recollides de collites es van enrederir bastant en molts anys de l'etapa, a vegades

fins i tot es perdien cultius complets a causa de fortes calamarses i gelades. Les

condiciones dels viatgers que travessaven l'Europa Central va empitjorar molt, la

falta d'aliments deguda a la pèrdua de collites va provocar la fam i fou qüestió de

temps que a això li seguissin les malalties.


~ 17 ~

Alguns dels elements naturals i antròpics implicats en

el context de la PEG

3.2.1 Les Taques Solars:

Les taques solars són punts de mides gegantines en la superfície del Sol que

denoten una zona amb temperatures més baixes que la resta i una activitat

magnètica inferior. Se les anomenen ''taques'' perquè tenen cert contrast amb la

resta de la fotosfera solar. Les taques solars estan formades per una regió més

fosca, l'ombra, que pot arribar a emetre el 32% de la llum total de la fotosfera i la

penombra, la part que l'envolta, el 71% de llum. Aquests fenòmens són causats

per alteracions o interferències en el camp magnètic de l'estel, que com a

conseqüència produeixen centelleigs solars i ejeccions de massa coronal cap a

l'espai.

Aquestes ejeccions de massa coronal poden arribar a viatjar per tot l'espai. Quan

les ràfegues solars arriben a la terra, la magnetosfera (camp magnètic terrestre)

interacciona amb les partícules carregades per radiació i és en aquest moment

quan apareixen les Aurores Polars. La radiació procedent del Sol també actua avui

en dia en els aparells electrònics i sistemes que depenen del control i connexió

amb satèl·lits.

S'ha establert una relació entre la quantitat de taques solars presents a l'astre i la

quantitat de radiació que arriba a la terra: al principi es podria creure que com més

taques solars la radiació seria menor per aquest descens de la temperatura en

aquest punt determinat del Sol, però si es pensa d'una manera més raonada, el

que succeeix s'assembla al que passa quan es produeix un eclipsi; si bé la

temperatura a l'interior de la taca és més baixa, la temperatura de les regions

circumdants de la fotosfera estaran més excitades per un fenomen anomenat

fàcules fotosfèriques, on s'expulsa més quantitat de llum i radiació en general.


~ 18 ~

Doncs si es raona d'aquesta manera, es podrà afirmar que l'absència de taques

solars a la fotosfera produeix la disminució de radiació a la qual és sotmesa la

Terra.

Fig. 6: Hi ha taques solars en aquesta fotografia que arriben a ser moltes vegades més

gran que el nostre planeta.


~ 19 ~

3.2.2 El Mínim de Maunder:

De tots els factos que es pensa que van afavorir el desenvolupament PEG, el

Mínim de Maunder és el principal. Edward Walter Maunder va ser un astrònom

anglès que va estudiar l'activitat solar, tant les taques com el cicle magnètic: va

identificar la relació entre l'activitat solar i les pertorbacions en el camp magnètic

terrestre. La investigació de Maunder li va portar a la conclusió que entre els anys

1645 i 1715, la quantitat de taques solars va disminuir tant que va arribar un punt

en què no hi havia cap. Maunder, estudiant el treball de Gustav Spörer (astrònom

alemany també immers en el camp de les taques solars anterior a Maunder, primer

científic en adonar-se del prolongat període de baixa activitat solar a meitat de

l'Edat Moderna), va enllaçar aquesta realitat amb la forta davallada de les

temperatures del moment.

Fig. 7: Gràfica en la que s'observa la disminució de taques solars en el període de temps entre els

segles XVII i XVIII.


~ 20 ~

3.2.3 L'Oscil·lació Maldà:

Les conseqüències de la PEG no només van ser les baixades de temperatura i

l'empitjorament dels hiverns i el refredament de la resta d'estacions. L'altre aspecte

del clima que va patir modificacions van ser les precipitacions, com es va dir al

principi, les inundacions i les sequeres es trobaven ''l'una al costat de l'altra''

(Alberola, 2014). I al marge d'aquesta alternança que demostraven, el que més

afectava la població era la intensitat de cadascuna. El fenomen de variació

hidrometeorològica va rebre el nom d'Anomalia Maldà o Oscil·lació Maldà, en

agraïment al Baró de Maldà. Rafael d'Amat i de Cortada, senyor de Maldà i

Maldanell (municipi de la comarca de l'Urgell, a Lleida), va néixer a Barcelona al

1746 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1819. Des dels 23 anys va anar redactant

en un diari les situacions quotidianes que succeïen al seu voltant. Segons els seus

escrits, era una persona que observava molt l'estat del clima i no va poder ometre

en absolut l'evident estat de les temperatures, pluges i sequeres que assotaven la

seva llar durant el temps que va viure. Fins i tot va arribar a parlar en el seu diari

d'una ''mutació climàtica''; es proba de haver fet mutació los Climas, i variat se

lo temps per lo que mira a les estacions alguns anys ha. El Baró de Maldà

també va escriure sobre les intenses gelades i onades de fred.

Actualment se sap que l'anomalia Maldà està associada a l'Oscil·lació de l'Atlàntic

Nord (NAO), una fluctuació de grans dimensions en la massa atmosfèrica que

afecta entre les zones d'altes pressions subtropicals i la baixa polar en la conca de

l'Atlàntic Nord, fet que implica la seva influència i efecte sobre els territoris

d'Amèrica del Nord, Europa i fins i tot regions del nord d'Àsia. La NAO, anomenada

així pel climatòleg i físic Sir Gilbert Thomas Walker en 1924, determina els canvis

de condicions climàtiques hivernals al llarg del temps (normalment en un cicle de

30 anys), les variacions de trajectòria de tempestes a l'Atlàntic Nord i la predicció

de possibles augments o descensos de recursos hídrics (Greatbatch, 2000).


~ 21 ~

L'índex de NAO s'ha arribat a calcular com la diferència de pressió a nivell del mar

que es dóna entre les baixes pressions d'Islàndia (uns 60º de latitud) i les d'altes

pressions subtropicals de les Açores (uns 38º de latitud).

Fig.8: Índex de NAO entre els anys 1864 i 2001 dissenyat per James W. Hurrel, director del

Centre Nacional de Recerca Atmosfèrica (NCAR). La gràfica comprèn des dels territoris de

Lisboa (Portugal) cap a Stykkishomur/Reykjavik (Islàndia), i abasta cicles de desembre a març.

L'índex de NAO té dues fases, la positiva i la negativa:

o Fase positiva de l'índex NAO: si l'índex esdevé positiu, això vol dir que

existeix un centre d'altes pressions subtropicals més fortes que de costum i

una depressió polar més profunda. Com més augmenti la diferència de

pressió entre els dos punts d'acció (Açores i Islàndia), més tempestes

gèlides i fortes creuaran l'Oceà Atlàntic seguint una direcció més cap al

nord, tenint com a resultat hiverns càlids i plujosos en l'Europa septentrional

i secs a les zones meridionals i mediterrànies.


~ 22 ~

Fig.9: fase positiva de l'índex NAO, les tempestes segons s'observa en la imatge

tendeixen cap al nord d'Europa.

o Fase negativa de l'índex NAO: l'índex negatiu és totalment invers al

positiu, aquest es produeix quan s'afebleixen tant els centres d'altes com de

baixes pressions. La disminució de la diferència de pressions dóna lloc a

menys tempestes hivernals i més febles que creuen l'Atlàntic Nord, això

provoca l'aportació d'aire humit i fred a la conca del Mediterrani i a la resta

d'Europa (Martín & Belmonte, 2001)

Fig. 10: fase negativa de l'índex NAO, les tempestes s'afebleixen i tendeixen cap a les

zones meridionals europees.


~ 23 ~

Com a síntesi s'extreu que l'Oscil·lació Maldà és un conjunt de variacions de

l'índex NAO d'una manera molt extrema i successiva. Els dos períodes àlgids

d'aquest episodis de NAO van ser entre 1785-1800, el que significa que les

inundacions i les sequeres van tenir molta intensitat en aquests moments.

3.2.4 L'erupció del Laki:

Com ja es va veure a les causes de les glaciacions, una de les esmentades és

l'efecte de l'activitat volcànica sobre la dinàmica atmosfèrica. Un dels factos que es

creu que va poder afectar a la tendència climàtica de la PEG , va ser l'erupció del

Laki a l'any 1783. El Laki és una fissura volcànica situada al sistema volcànic de

Grimsvötn, a prop del poble de Kirkjubaejarklaustur, Islànida. Es troba entre les

glaceres de Mýrdalsjökull i Vatnajökull. El dia 8 de juny de 1783 va entrar en

erupció i no pararia uns vuit mesos després de l'any següent, al 7 de febrer del

1784. Se li atribueix un valor de 6 en l'Índex d'Explosivitat Volcànic (IEV), el que

significa que ens trobem davant d'una de les erupcions volcàniques més greus de

la història (Brayshay & Grattan, 1999). Les conseqüències van ser terribles, per

una part perquè les efusions basàltiques (colades de lava) van arrasar una gran

part de la costa sur oriental de l'illa i per altra perquè l'atmosfera de l'illa es va

cobrir d'una capa de gasos nocius (núvols tòxics d'àcid fluorhídric, diòxid de

carboni i diòxid de sofre) i de pols que van alterar la naturalesa del clima. En poc

temps, una quarta part de la població moriria per aquesta pol·lució de l'aire i quasi

més del 50% de caps de bestiar, fet que posteriorment produiria una fam

massificada (Karlsson, 2000). Però no només va afectar Islàndia, l'espessa capa

de gasos originada per l'erupció es va desplaçar cap al sud, primer arribant a

Noruega, després Alemanya i finalment França. L'erupció del Laki provocaria una


~ 24 ~

gran catàstrofe que va posar fi la vida de molta gent (Higwood & Stevenson, 2003).

La magnitud de l'erupció va ser tan elevada que fins i tot es relaciona amb la

baixada del nivell d'aigua del riu Nil a la mateixa època, provocant una crisi tant

agrícola com demogràfica (Volney, 1830).

És inevitable pensar que aquest fenomen estaria enllaçat a les ja dificultoses

condicions a les que estava sotmesa la població de l'Edat Moderna. Cal indicar

que no només es va donar l'erupció del Laki, també hi va haver dues d'una

importància menor però que poden haver estat decisives per l'estat del clima a la

posteritat: la del Vesubi (1787) i la del volcà japonès Asama (1783).


~ 25 ~

3.2.5 Respostes espirituals a la PEG: rituals i rogatives:

Davant una situació com la que es vivia, d'estacions que no tenien les condicions

idònies i normals per conrear, dures tempestes gèlides i sequeres i inundacions al

mateix temps, tota aquesta amenaça a la qual s'enfrontaven els pobles estava

popularment justificada com un càstig diví. Les persones sentien algun tipus de

culpabilitat perquè no comprenien la causa de la catàstrofe, consideraven que

havien comès algun pecat i se'ls estava castigant per això. Pensaven que Déu

volia ''corregir-los'' i per aquest motiu enviava les tempestes, perquè aprenguessin

la lliçó i es comportessin correctament. Així doncs, el poble carregava amb la

misèria que li oferia el clima i a més a més amb la culpa de ser ells mateixos els

causants de tanta desgràcia (Alberola, 2014). I qui no es culpava a si mateix,

culpava al seu veí o a altres forces sobrenaturals.

Arran d'aquestes creences i supersticions van aparèixer mètodes i pràctiques que

poguessin protegir d'aquestes amenaces, la religió i la màgia es van imposar d'una

manera brutal a la societat, en tota la seva expansió, per desesperada necessitat.

La destrossa de molts camps de cultius requeria pujades d'impostos, i ajudes de

tot tipus per poder sobreviure fins que arribessin millors condicions climàtiques, a

més de rituals per poder espantar els dolents esperits que portaven amb ells les

terribles i fredes tempestes. Conjurs, exorcismes i sacrificis es duien a terme per

poder seguir endavant.

Una rogativa és una oració pública que es fa per demanar a Déu o a algun tipus de

divinitat el remei a una necessitat greu, com per exemple la pluja. Quan es

produïen aquestes sequeres tan pertinaces, se sol·licitava el servei de la comunitat

eclesiàstica per fer la rogativa pro pluvia, que demanaria el benefici de les aigües

en el temps d'escassetat. La rogativa que també s'usava per demanar pluja era la

ad petendam pluviam, i quan es volia el contrari, es feia la pro serenitate,

especialment quan es produïen desastroses pluges torrencials que negaven

moltes zones de conreu.


~ 26 ~

Fig.12: Estampa del segle XVI representant una rogativa pro pluvia.

3.2.6 Influència de la PEG en l'art:

Una altra manera de respondre a les inquietuds i curiositats del moment va ser per

mitjà de l'art, en especial la pintura. Alguns pintors de l'Edat Moderna com per

exemple Pieter Brueghel i Hendrick Avercamp reflectien en les seves obres la

situació climàtica que oferien els paisatges nevats i congelats.

Les pintures creades pels mateixos testimonis contemporanis a l'esdeveniment

donen una ajuda summament significant per analitzar les condicions de vida de

moltes parts dels estaments socials i l'estat en el qual es trobaven molts llocs que

patien aquests efectes.

Fins i tot existeixen quadres que mostren famosos rius com el Tàmesi congelats.


~ 27 ~

Fig.13: pintura d'Abraham Hondius, de 1684, retrata una de les moltes fires sobre el Riu Tàmesi

congelat durant la Petita edat de gel.

3.2.7 El comerç fred, els pous de neu i glaç:

La ''comercialització'' de glaç i neu es remunta a primerenques edats de la

civilització. En l'Antic Egipte ja es consumia aquest producte, s'han trobat fins i tot

dipòsits de glaç que daten del segle XXIX al XXI a.C. Després el glaç va començar

a ser utilitzat com un element terapèutic en l'imperi Romà a més d'un component

en les begudes de les classes altes. Però va ser a partir del segle XVI quan es van

fer normes per regular un comerç emergent i rendible amb un gran impacte

econòmic i és d'aquesta manera que s'arriba a considerar la venda de gel com a

un vertader negoci. El gel també s'utilitzava per conservar els aliments i les

begudes. Hi havia molts anys que cap mes es patia manca de glaç, així doncs,

l'evolució d'aquest negoci va tenir molta empremta en l'època de la PEG

(Vernet,1978).


~ 28 ~

El mètode pel qual s'emmagatzemava el glaç i la neu era per mitjà de pous,

neveres (no com les actuals, òbviament) i les anomenades ''cases de neu''. Existia

una diferència entre les dues fonts de producte gelat, la neu i el glaç. El glaç

s'obtenia d'una manera bastant complicada. Es derivaven cursos d'aigua durant

els mesos de desembre i gener cap a basses i estancs, que després acabarien

congelant-se per les baixes temperatures. Quan ja estava tota la massa d'aigua

congelada, els encarregats trencaven el gel en trossos irregulars amb palanques,

tràmecs, cordes, bastons, magalls o masses, o bé tallant-lo amb serres sense

nervi (similars a les de fuster), ajudats de motlles destinats a obtenir mides i pesos

regulars. Després d'extreure-ho es transportava a llocs on pogués estar aïllat de

les temperatures exteriors. A més, el glaç era dividit en estrats per evitar la

compactació i així facil·litar el transport a les grans ciutats (Peralleda, 2014).

Fig.14: Esquema d'un pou de glaç, la palla o boll servia per fer de separació entre un estrat de gel

i l'altre.


~ 29 ~

Aquest mètode suposava l'ús de tècniques molt complicades, com per exemple el

fet de canalitzar un riu a temperatures tan baixes, a més de posar en risc moltes

vides humanes en el procés. Per aquest motiu es recorria més a la recol·lecta de

neu en comptes de glaç, ja que significava l'obtenció directa de material glaçat.

Moments posteriors a una nevada, múltiples grups d'homes agafaven la neu amb

pales i les dipositaven en sàrries i cabassos per després ser transportats a pous

especialitzats. Amb aquestes tècniques el producte glaçat podia arribar a perdurar

molt temps.

La forma d'agafar el gel dels pous era senzilla a la teoria però molt més dura a la

pràctica. Els treballadors havien de fer-ho a altes hores de la nit, havien de recobrir

les carretes amb materials com pells i vegetals que procuressin l'estat gèlid de la

neu i el gel i en arribar a les zones on es distribuïa als clients, un oficial o nevater

s'encarregava de determinar l'estat de la mercaderia. Moltes vegades el producte

es deteriorava en el camí a aquests llocs, es contaminava o començava a fondre i

l'oficial arribava a denegar tones i tones de venda, cosa que incrementava molt

més la duresa del treball. La dependència del glaç va ser tan elevada que les

ciutats més riques van decidir construir pous propis per autoabastir d'una manera

més ràpida a la gent.

La quantitat de pous de neu i glaç al llarg de tota la península Ibèrica va augmentar

molt a partir del segle XVI, tant a zones del sud com a zones del nord, fet que fa

reflexionar sobre l'estat climatològic de la península a aquestes altures de la

història en comparació amb l'actualitat.


~ 30 ~

3.2.8 Els Víkings, població i despoblació del Nord:

En aquest apartat, s'exposarà la possible relació entre els nòrdics que van poblar

les zones més septentrionals d'Europa fins arribar a Groenlàndia i la situació

climàtica a la Petita Edat de Gel.

Tot i ser una teoria descartada per alguns científics, es creu que les condicions

extremadament fredes de la PEG van ser factors decisius en la desaparició dels

anomenats Víkings (significa expedicionari o conquistador) de les zones de

Groenlàndia i Islàndia.

Durant el Petit Òptim Climàtic, en el qual les temperatures eren idònies per moltes

activitats antròpiques, la civilització nórdica va aprofitar el clima i va començar a

navegar per l'Atlàntic nord. Groenlàndia no era una terra vertaderament càlida en

aquest moment, però era menys freda que de costum i els nòrdics volien expandir

les seves terres. Erik el Roig va arribar a les terres del l'àrtic en companyia d'altres

colons i es van assentar en Oesterbygden i Vesterbydgen. El poble viking va

habitar aquestes zones d'altes latituds al llarg d'un temps però gradualment va

anar minvant. A partir dels segles XIV-XV les temperatures al nord tornaven a ser

incompatibles amb les necessitats bàsiques de la població i senzillament es van

esfumar, tota presència vikinga va desaparèixer.

Com s'ha esmentat al començament, és una teoria bastant refutada per molta part

de la comunitat científica, ja que no es pot afirmar al 100% que el fred va ser la

causa d'aquest fet històric, simplement podria haver esdevingut una influència que

va agreujar el final d'aquesta civilització.


~ 31 ~

3.2.9 La fi de la Petita Edat de Gel:

A partir de finals del segle XIX i principis del segle XX s'observa una recuperació

de les temperatures altes a l'hemisferi nord relacionada amb l'evolució de noves

taques solars que van anar creixent (Nombre de Wolf). Les dades i registres

meteorològics de l'època estimen que les temperatures van incrementar-se entre

0,4 i 0,6 ºC, donant lloc al període d'escalfament que arriba als nostres dies.


~ 32 ~

3.3- La PEG a Espanya i Catalunya

La península Ibèrica també va patir les dures característiques del clima generals

amb la majoria del continent europeu. Els hiverns eren molt gèlids i secs a un gran

percentatge de terres espanyoles, els torbs i tempestes fredes abundaven en

aquesta estació encara que, com hem estat veient abans, la irregularitat era un tret

molt present. Les tardors i primaveres eren extremadament intenses, amb un

nombre de precipitacions considerablement gran a les que li seguien enormes

inundacions i riuades. Les pauses de precipitacions significaven èpoques de

terribles sequeres que arribaven a durar molts mesos. El vertader punt crític de la

PEG a Espanya s'estipula a partir del segle XVI, tot i que en aquesta mateixa

centúria hi va haver dos anys de recuperació tèrmica, al 1512 i al 1540, amb estius

fortament càlids (Tullot, 1988). Les glaceres pirinenques es van expandir a finals

del segle XIII i van retrocedir a principis del XX, mentre que a 1894 cobrien unes

1789 hectàrees, a mitjans de l'any 2000 només arribaven a les 30.

Les onades de fred que assotaven les terres de la península eren tan fortes que

molts dels rius com el Tajo o l'Ebre (s'estima que l'Ebre va arribar a glaçar-se fins

set vegades entre els segles XV i XVII, el que significa que, considerant que

parlem del riu més cabalós de la península, es va implicar una baixada de

temperatures molt gran a la zona), fins i tot les costes mediterrànies del nord van

arribar a congelar-se en temporades extremadament gèlides. Espanya vivia una

desestructuració climàtica molt forta, sobretot en el punt àlgid de la PEG entre els

segles XVII i XVIII, en la qual moltes comunitats patien fatals sequeres mentre

altres hi havien d'enfrontrar-se amb destructives inundacions i pluges torrencials,

que per una banda o una altra acabaven provocant fam i moltes malalties. Es creu

que les zones més afectades per les onades de fred i les tempestes més fortes

van ser les d'Aragó, la Comunitat Valenciana i sobretot Catalunya, a la qual se li


~ 33 ~

atribueixen els dos punts més crítics de la PEG en la península Ibèrica (Barriendos

& Llasat, 2003).

Com que els episodis meteorològics o naturals que podrien haver estat enllaçats a

les influències de la Petita Edat de Gel a Espanya són diversos i una mica

dificultosos de relatar, seran posats en ordre a partir d'unes taules que estaran

adjuntes a l'annex (pàgines de la 45 fins a la 51) per veure d'una manera més

directa i ràpida els moments més significatius per entendre la magnitud a Espanya

d'aquest fenomen climàtic i històric.

Com es pot apreciar a les taules de l'annex, les terres de la península que més van

ser afectades per la influència de la PEG majoritàriament van ser les valencianes i

barcelonines, tot i que algunes zones meridionals també van patir molts dels

efectes. La PEG, com es va esmentar anteriorment, va ser especialment crua a

partir del segle XVI-XVII, quan els descensos de les temperatures i les variacions

hidrometeorològiques van ser molt més freqüents i dotats de major intensitat

(Romà, 2014).

A la següent taula següent s'esmentaran esdeveniments únicament pertanyent a

les terres de Catalunya (que òbviament poden coincidir amb l'anterior) entre els

anys 1661 i 1700, una de les etapes més dures en el context de la PEG. Els

hiverns a Catalunya eren molt freds i secs, similars als de la resta de la península,

amb abundants gelades i pluges torrencials, que van provocar les inundacions de

molts rius i terrenys. Hi va haver molts casos de sequeres pertinaces.

A les innegablement desfavorables inclemències del clima se li van unir guerres i

malalties, com la coneguda Pesta Negra, l'origen es pensa que no va ser a causa

del temps però podria haver estat un factor que agreugés la situació que com

sabem va arribar a acabar amb més d'un terç de la població d'Europa. La taxa de

mortalitat va augmentar considerablement en aquesta etapa.


~ 34 ~

4. Discussió:

Determinar com va afectar la PEG a la comarca del Baix Llobregat és molt

semblant a fer-ho amb la resta de territoris de Catalunya, ja que, tot i no compartir

una exacta caracterització climàtica ni actual ni passada, les influències i efectes

que podria haver causat la PEG sobre elles són més o menys les mateixes:

modificacions tèrmiques irregulars que tendien a la disminució de les temperatures

de la zona (en algunes ocasions, com ja s'ha dit anteriorment, les temperatures

d'alguns anys van ser elevades en contrast amb la dels anys circumdants dins de

la PEG), variacions i enduriment de les condicions hidrometeorològiques (pluges

torrencials, torbs, vents huracanats, inundacions i sequeres molt llargues) i en

conseqüència i com a afectada directa, l'activitat i vida humana. Com els efectes

no són gaire bé diferents, simplement es produïen i barrejaven de forma diferent

en un terreny, el que s'exposarà en aquesta discussió és un seguit de proves

documentades que poden donar verificació i constància als fets i esdeveniments

d'aquesta '' mini-glaciació '' en el passat del Baix Llobregat.

Inundacions i sequeres del Baix Llobregat durant la PEG

En primer lloc es començarà amb les dades més antigues (que daten de temps

més llunyans, com a aclariment) aconseguides per aquest treball, provenen del

famós escriptor i historiador Jaume Codina i Vilà (1923-2007), citat en algunes

línies de l'apartat de dades, expert en molts camps de temes d'Història local que

realment han ajudat molt a verificar el fenomen de l'Oscil·lació Maldà, anteriorment

definit. L'obra de Codina inicialment consultada és el llibre Inundacions al delta del

Llobregat, de la col·lecció Episodis de la Història. El llibre és una més que útil

redacció en la qual es posen en ordre les riuades i inundacions més significatives

que van tenir lloc al riu Llobregat i en les terres del seu delta. Segons el llibre, el

nombre de riuades i la magnitud de les destrosses provocades per elles van anar

augmentant entrat el segle XV, afectant en un principi a terres des de Montjuïc a


~ 35 ~

Castelldefels. Codina, en quasi tota la seva obra, descriu les inundacions i les

riuades com un signe i símbol de la fúria del riu, i titlla el mateix riu Llobregat com

un dels més grans enemics que va tenir la població de l'Època Moderna a les

terres del mateix nom. Però és a començament del segle XVII on l'autor recalca

l'empitjorament de les avingudes del riu, punt àlgid de l'anomalia Maldà, Codina va

citar en aquest punt les paraules de l'historiador Pujades referint-se al Llobregat:

«Suele hacer en algunos tiempos tan grandes crecimientos, que con sus avenidas

hace considerables daños a toda la comarca, y especialmente en el Prat, por

donde se suele extender media legua por cada parte». Paral·lelament, l'historiador

i científic gavanenc Josep Campmany, en el seu article anomenat La condició

pagesa a Gavà al llarg del segle XVII, parla de les condicions que posaven en

perill les collites del moment, i un d'ells eren les sequeres, que romanien irregulars

durant la centúria i que podien ser inexplicablement cessades per terribles i

destructores pluges torrencials.

Cronològicament, la primera riuada destructiva que es coneix data de l'any 1488,

una avinguda del riu que va destruir el pont de Sant Boi. El pont de Sant Boi també

va tornar a patir les conseqüències d'una inundació l'any 1509. A l'any 1561, de

nou una forta avinguda del riu que va inutilitzar la barca del Prat, després, a l'any

1575, una altra inundació del riu va provocar el mateix resultat. L'1 de gener de

1593 la riuada del Llobregat va causar danys en l'església del Prat que estava

apuntalada pels danys que havia patit en avingudes d'anys anteriors. Una

avinguda a l'octubre de 1603 en la qual el riu es va desbordar causant una

inundació general, va destruir la primera obra de defensa que es va construir al

Delta del Llobregat. L'any 1617 és considerat el més horrible de tots, tant per la

destrucció d'habitatges a causa de les avingudes de diversos rius com per les

sequeres i les tempestes, és anomenat L'Any del diluvi. Als anys 1625, 1630 i

1645, es van produir desbordaments del riu Llobregat que van inundar extenses

terres del delta. Durant la resta dels segles XVII i XVIII van anar produïnt-se moltes

més inundacions que van anar ''atacant'' el delta.


~ 36 ~

Les inundacions del delta provocades per les avingudes del riu Llobregat van

arribar a ser tan catastròfiques en aquests anys, que es té coneixement d'acords

presos entre institucions universitàries i comunitats com les de Sant Boi o el Prat

del Llobregat per elaborar tàctiques d'enginyeria que protegissin a la població i a la

resta de terreny. Van intentar sense èxit manipular el llit del riu mitjançant la

construcció de rescloses (compartiment, amb portes i sortides, que es construeix a

un canal de navegació perquè els vaixells puguin passar d'un tram a un altre de

diferent nivell, pel qual s'omple d'aigua o es buida l'espai comprès entre les

portes), però no van servir gaire, ja que la força amb la que el riu fluïa era massa

potent. El col·lectiu que lluitava contra el perill ocasionat per aquest fenomen

també va intentar minimitzar els danys mitjançant l'elevació de terraplens, molt

amples i sòlids que detenien amb major eficàcia la destrucció donada per les

aigües. Segons la documentació obtinguda, a partir del segle XIX la quantitat

d'avingudes del riu Llobregat va disminuir considerablement en comparació amb

les de segles abans i les pluges torrencials i sequeres es van regular i suavitzar,

de tal manera que l'anomenada simultaneïtat d'ambdues va anar desapareixent a

mesura que el temps anava avançant.

A més de les avingudes, existeixen documents que podrien afirmar que diversos

rius al llarg de Catalunya, en el que s'inclouen el Llobregat, el Ter i Besòs van

arribar a glaçar-se fins a la seva desembocadura.

Pous de neu i glaç dispersats pel Baix Llobregat

A l'apartat de pous de neu i glaç es va definir el terme, funcionament i utilitat

d'aquests durant les èpoques passades, però ara ens centrarem en els pous de

glaç existents al Baix Llobregat i àrees properes. És important aclarir la

importància de l'anàlisi dels pous de neu, ja que no és només el fet que es van

construir molts durant l'Època Moderna a gran part de la península Ibèrica és


~ 37 ~

rellevant, sinó també el tret que molts d'ells van ser construïts en zones

relativament properes al nivell del mar i en cotes molt baixes en les quals

actualment neva relativament poc.

Al llarg del massís de Garraf, on es comprenen zones del Baix Llobregat, hi va

haver una sèrie de pous de neu i glaç en ús durant la PEG, els quals es podien

nodrir de l'aigua glaçada dels rius que els voltaven o de la neu que es recollia i

premsaven dins dels mateixos. El pou de glaç de Corbera del Llobregat (Segle

XVll) és un dels més grans construïts en la zona, una edificació de grans

dimensions, de forma cilíndrica i coberta de cúpula semiesfèrica, amb una

estructura externa octogonal que protegia l'esmentada cúpula, mesurava uns 11

metres de diàmetre a la base circular i 8 metres a l'estructura externa octogonal.

Una de les característiques curioses del Pou de Corbera és que ens demostra la

dificultat de conservar el glaç durant l'estiu a tan poc altitud, gràcies als

components de construcció del pou que rebaixaven la quantitat d'irradiació que

rebia el pou. El temps que arribava a conservar el glaç era realment llarg. Un altre

pou de glaç important que es va construir molt a prop de la costa va ser el pou de

Catllar, a Tarragona, a menys de 50 metres sobre el nivell del mar. A Cubelles (El

Garraf), existeix un pou de glaç en molt bon estat a prop d'una masia catalana

datada del segle XVI. Castellterçol és un municipi de la comarca del Moianès amb

més de 25 pous petits de gel, de les quals actualment només es mantenen en peu

una dotzena.

A localitzacions com Abrera i Vilafranca també s'han trobat pous de neu (Parellada

& Sevillano, 2014).


~ 38 ~

Però de tots els municipis en els quals hi ha pous de neu, el més rellevant pel

treball de recerca és el pou de Begues, la localitat propera a la ciutat de Gavà. El

pou, segons la web de l'ajuntament de Begues, estava destinat com molts altres al

consum estival. Està tan sols uns 15 metres per sobre de la cota de la riera i a

escassos 50 metres de distància de la mateixa, cosa que facilitava la pujada de

glaç al pou. Aquest està situat al cantó obac de la riera per a evitar al màxim la

irradiació solar. El pou està minuciosament amagat dins d'un bosc espès i

ombrívol, per sota la urbanització de Begues Parc.

Actualment es pot observar que les temperatures a les zones que conformen

Begues no són tan baixes com per donar contínues i fortes nevades que

proporcionin suficient material glaçat per dites construccions. Sí que es produeixen

a vegades nevades, però són molt puntuals i insuficients al llarg de l'any. Els trets

d'aquests pous de gel coneguts que ens poden donar informació sobre el Baix


~ 39 ~

Llobregat a l'època de la PEG són: la localització a zones de baixes altituds i molt

properes a la costa, que poden denotar tan baixes temperatures a la centúria a

llocs poc elevats i també, segons la informació obtinguda, el fet que tots o gairebé

tots els pous de glaç i neu que es coneixen, el de Begues inclòs, van deixar de ser

funcionals a principis o mitjans del segle XIX, coincidint emb el mateix objectiu de

la PEG. Com sempre, les causes aplicades al fet esmentat anteriorment poden ser

diverses, però de totes, l'explicació que millor justifica això és la fi del petit període

de refredament a l'hemisferi nord durant finals el segle XIX i principis del segle XX.

Fig.17: Pou de glaç a Begues.

Anotacions de Baldiri Soler Tomàs

Baldiri Soler Tomàs va ser un gavanenc amb una afició molt semblant a la del ja

conegut Baró de Maldà: tenia per costum anotar en el seu diari situacions

quotidianes, i sobretot les seves observacions del temps i el clima. Per tant, no és


~ 40 ~

d'estranyar que en les seves notes escrivís casos de fenòmens meteorològics que,

al marge de ser destructius, eren inusuals i sorprenents per a l'home. A l'apartat de

l'annex (pàgines de la 50 fins a la 52) s'exposaran una sèrie d'anotacions que va

fer el senyor Soler que encaixen una mica amb totes les premisses que s'han anat

explicant al llarg del treball. El text es troba en una barreja entre el castellà i el

català i amb expressions i faltes ortogràfiques del moment.

Es pot apreciar que moltes de les anotacions no són gaire rellevants per el tema,

però altres, com pedregades inusuals, tempestes fredes i molt fortes i sequeres,

representen la possibilitat d'uns fets bastant relacionats amb la PEG. Tanmateix,

s'ha de dir, com sempre, que les causes que realment van provocar aquest

fenòmens podrien haver sigut altres, per exemple es poden tratar d'anomalies amb

un origen distint a l'influència de la PEG, però per la descripció que ens donen les

anotacions, s'apropen molt al context de la Petita Edat de Gel.


~ 41 ~

5. Conclusió:

D'aquesta recerca s'han tret diverses conclusions.

La recerca que s'ha desenvolupat sobre la Petita Edat de Gel ha donat una sèrie

de visions sobre les condicions climàtiques de l'època. Segons les dades, la

tendència climàtica en el període de temps entre el segle XIV i principis del segle

XX va ser el refredament global especialment a l'hemisferi nord i concretament a

Europa, però pel simple fet que és d'on es té més documentació. Les causes més

directes i acceptades que poden explicar l'origen de la PEG segons la recerca són

els Cicles de Milankovich, a part de la influència de factors citats anteriorment.

La PEG va acabar significant un factor decisiu per l'estil de vida de la població

passada, condicionant la vida de la gent i tota la seva història. La hipòtesi principal

del treball era que la PEG realment havia afectat al Baix Llobregat tant com a tota

la resta de territoris. La recerca ha donat resultats importants que aclareixen la

hipòtesi cap a una conclusió ferme. La documentació obtinguda afirma que durant

aquest període les temperatures van baixar tant que el comerç de glaç va

augmentar considerablement, que la construcció dels pous que emmagatzemaven

aquest gel i neu premsada cada vegada era en cotes més baixes, també es donen

proves d'aquesta poca estabilitat meteorològica del moment argüint la combinació

de grans nevades i pluges torrencials amb sequeres pertinaces en petits períodes

de temps que van afectar significativament a gran part de la població.

El Baix Llobregat, com la resta del continent, fou testimoni d'aquest petit canvi o

tendència climàtica segons totes les dades exposades en el treball, tant pel fet del

nombre de pous de glaç que existeixen en la comarca com la resta de

documentació primària i secundària que s'ha aconseguit al llarg de la recerca.


~ 42 ~

6. Bibliografia i webgrafia consultada:

ALBEROLA ROMÁ, Armando: Los cambios climáticos, la Pequeña Edad del Hielo

en España, ed. Cátedra. La historia de... 2014.

BARRIENDOS, M., y LLASAT, C: The case of the ''Maldà'' Anomaly in the western

mediterranean basin (1760-1800), 2009.

CAMPMANY, Josep: Gavà i Eramprunyà al segle XVII. De la guerra dels Segadors

a l’Onze de setembre de 1714. Ed. Associació d’Amics del Museu, 2012.

CODINA, Jaume: El temps dels albats, Contagi i mortalitat al Baix Llobregat

(14511875) ed. Pagès editors, 2001.

CODINA, Jaume: Inundacions al delta del Llobregat, 1994.

CODINA, Jaume: La població del Baix Llobregat a l'època dels Àustria, 1999.

CODINA, Jaume: El delta del Llobregat i Barcelona, 2002.

FAGAN M, Brian: La Pequeña Edad del Hielo, ed. gedisa, 2009.

LE ROY LADURIE, E: Tiempo, trabajo y cultura en el occidente medieval, Madrid,

Taurus, 1963.

MAZON, Jordi, L’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat i la seva contribució

a la recàrrega de l’aqüífer. Actes de la VII Trobada d’estudiosos i centres d’Estudis

d’Eramprunyà, 2014

OLCINA CANTOS, J. y MARTÍN VIDE, J: La influencia del clima en la historia, ed.

Arco Libros, 1999.

PARELLADA, Xavier & SEVILLANO, Rosa, El Pou del Glaç de Begues,

reminiscències d’una indústria ja extingida, Actes de la VII Trobada d’estudiosos i

centres d’Estudis d’Eramprunyà, 2014

ZAMORA PASTOR, Ruth: El final de la Pequeña Edad de Hielo, servei de

publicacions de la Universitat d'Alacant, 2007.


~ 43 ~

http://jesusgonzalezfonseca.blogspot.com.es/2010/01/la-pequena-edad-de-hielo-yel-minimo-de.html http://barcelonahistoriasdeltiempo.blogspot.com.es/2011/12/siglo-xvii-el-minimode-maunder-en_24.html

http://historiadeltemps.blogspot.com.es/2011/10/segle-xvii-el-minim-demaunder.html

http://turisme.elbaixllobregat.cat/sites/default/files/arxius/Itinerari_del_Torrent_Gran_d'Abrera.pdf

http://metode.cat/Revistes/Seccions/Histories-del-clima/Croniques-dhivernsextraordinaris

http://www.apuntesdehistoria.net/pequena-edad-hielo/

http://foro.tiempo.com/como-fue-la-pequena-edad-de-hielo-en-espanat135229.0.html

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9795

http://castell.elcatllar.cat/pou-de-glac/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Petita_Edat_de_Gel

http://rachel.golearn.us/modules/eswikipedia_for_schools/wp/m/Milankovitch_cycles.htm

http://www.portalciencia.net/enigmaglac.html

http://www.astromia.com/tierraluna/atmosferatierra.htm

http://www.aula2005.com/html/cn1eso/07atmosfera/07atmosferases.htm

http://www.mapama.gob.es/es/cambio-climatico/temas/que-es-el-cambio-climaticoy-como-nos-afecta/ http://ecodes.org/cambio-climatico/


~ 44 ~

8. Annex:

Data Lloc Esdeveniment

12 de novembre 1386 La Selva del Camp

(Tarragona)

Comença una gran

nevada que cobreix tot

el terreny d'una capa

grossa de neu.

1 de febrer 1433 fins al

12 de març del mateix

any

Zamora Durant 40 dies seguits

es produeixen fortes

nevades.

3 de gener 1437 Guadalajara Torbs i glaçades molt

severes que provoquen

la mort de diversos

transeünts.

6 de gener 1505 Sevilla Nevada que arriba a tenir

una cota de 20 cm.

12 de desembre 1506 Tortosa L'Ebre es congela, la

gent fins i tot pot passar

a l'altra vora caminant.

31 de març 1527 Toledo Alt fred i una important

nevada.

18 de gener 1543 València Gran nevada que

cobreix un pam.


~ 45 ~

12,13 d'abril 1549 Zones nord del sistema

Ibèric.

A causa del fred,

s'endarrereix la recollida

de raïm i blat de moro.

20 de septembre 1550 Conca Nevada poc esperada que

sorprèn la població.

15 de març 1568 Toledo De nou, una gran nevada.

20 de desembre 1572 Riu Ebre Es torna a congelar el riu

Ebre fins acabar el mes.

29 de desembre 1572 Alicant Nevada inusual

molt copiosa.

30 de març 1579 Olot (Girona) Cauen gelades tan fortes

que maten flors, collites i

arbres en una sola nit.

29 de març 1587 La Cerdanya Nevada de tres dies que

cobreix tota la plana,

cosa totalment inusual.

9 de gener 1589 Puigcerdà (Girona) Nevada extraordinària

que romandrà present

amb glaç en els carrers

del poble fins la Verge de

març.

23 de febrer 1592 València Violenta nevada.


~ 46 ~

22 de desembre 1594 València De nou, una violenta

nevada.

21 de maig 1596 Toledo Forta ventisca i gelada

que arriba a congelar les

vinyes de l'arquebisbat.

3 de febrer 1600 València Nevada forta.

5 de febrer 1601 Barcelona Nevada inusual.

2-4 de febrer 1603 Zones nord del sistema

Ibèric.

Es produeixen un gran

nombre de nevades que

arriben a enfonsar cases

en diversos punts.

4 de febrer 1603 València Nevada forta.

12 de febrer 1603 Catalunya general La neu obstrueix camins

en Terrassa i Manresa, la

neu també torna a

provocar l'enfonsament

de cases a Barcelona,

Tortosa i Lleida.

5 de febrer 1610 Barcelona Nova nevada i gelada cau

sobre la ciutat.

9 d'abril 1624 Montseny Gran nevada.


~ 47 ~

30 de desembre 1624 Riu Ebre, Tortosa De nou es torna a

congelar el riu.

28 de gener 1627 Barcelona Gran nevada que

obstrueix els camins.

3 de novembre 1627 Barcelona Temporal extrem amb

nevades i vents molt

freds.

18 de gener 1665 Barcelona Fort torb.

15 de maig 1681 La Cerdanya Nevisca amb vents fins i

tot huracanats, tan

devastadors que van

provocar la mort de

diverses persones.

30 d'octubre 1689 Barcelona De nou gran nevada

acompanyada per pluja.


~ 48 ~

Any Esdeveniment

1661 A la tardor, concretament en novembre,

va tenir lloc diverses avingudes del riu

Llobregat que van danyar els terraplens

de protecció causant la inundació de

molts punts propers al delta.

1663 Una segona avinguda va destruir

parcialment els terraplens del delta.

1665 Gran nevada el 18 de gener que

provoca la suspensió de la processió de

la festivitat de Sant Sebastià.

1666 Hi ha una crescuda del Llobregat.

1672 Després d'un hivern molt plujós i amb la

por que la pluja fes malbé els cultius i

afavorís l'aparició de plagues, el 16 de

Febrer hi ha rogatives "pro serenitate" a

Barcelona.

1673 En novembre el riu Llobregat pateix

inundacions.

1676 Noves inundacions en la conca del

Llobregat durant el mes de setembre.


~ 49 ~

1678 El 23 de Setembre comença un episodi

de pluges torrencials continuades que

produeixen inundacions i riuades al

principi a Girona on el 24 de Setembre

el gruix de l'aigua al riu Onyar arriba a

nivells mai mesurats però que,

desplaçant-se cap al sud, el temporal

abasta les comarques de Barcelona.

1681 Durant el mes d'octubre hi ha pluges

importants a tota Catalunya i constància

de riuades en diferents conques de rius.

1682 El dia de Sant Joan, 24 de juny, una

riuada al Llobregat s'emporta la barca

de passatge que hi havia al Prat.

1685 El 6 de desembre un nou temporal de

mar provoca danys a la façana litoral de

la ciutat i destrueix una barca

valenciana que és llançada contra la

muralla de mar, on avui hi ha el Moll de

la Fusta, i els seus 10 tripulants són

salvats tirant escales de mà des de la

muralla.


~ 50 ~

1686 Cau una nevada a Barcelona el 30

d'octubre, tot i que segons algunes

fonts va ser una intensa pedregada,

seguida d'intenses pluges que van

produir inundacions a la capital

catalana. Aquesta seria la nevada més

avançada que mai s'ha registrat.

1691 El 27 de desembre se celebren a

Barcelona cerimònies "pro serenitate" a

causa de les precipitacions

continuades.

1692 Noves rogatives "pro serenitate" el dia

13 de gener, suposadament perquè

malgrat les que van tenir lloc dues

setmanes abans, les precipitacions, no

sabem si pluges o nevades, no van

deixar de caure.

1693 Nova riuada al delta del Llobregat.

1694 Es creu que aquest any va tenir un dels

hiverns més freds de la centúria per

diversos indicis. Pluges torrencials a la

tardor.


~ 51 ~

1695 El 4 de Gener una forta crescuda del

Besòs provocada per un episodi

d'inundacions torrencials causa el

desbordament del Rec Comtal, canal

hidràulic que porta aigua als molins i

factories de la ciutat i la plana, que en

trobar-se a la muralla de mar un túnel

de desguàs massa estret fa estralls al

moll.

1696 A l'hivern hi ha inundacions del

Llobregat.

Anotacions de Baldiri Soler Tomàs (Gràcies a l’Arxiu Municipal de Gavà)

El clima de 1883

El dia 16 de Marzo hizo una nevada muy fuerte, matando algunos arboles, muchas

cepas de viñas, todos los guisantes y las fabas y muchos trigos.

El dia 14 de Mayo hizo una escarcha y también mató muchas judía, tomates

calabazas, patatas y, en fin, de todo.

En los días siete, ocho y nueve de diciembre del presente año hizo una nevada

grandiosa.

Nevada i aiguat de 1887

En el dia 10 y 11 de febrer va fer una nevada grandiosa com no es veu gaires

vegades, perque als carrers hi había tres pams de neu. En tota la montaña y el pla

nos veia res fins al mar. Pins y arbres, blats, ceps i tota classe de planta estaba tot


~ 52 ~

cobert de neu i va estar així mes de deu dias, que no es fonia i els pobres ocellets

no sabian on ficar-se i molts van morir de fred y de gana.

En lo mateix añy 1887, el dia 19 de novembre, va fer un aiguat en la part de

Castelldefells i part de la Sentiu que va inundar tota la marina de Castelldefels y de

Gavà fins a la Murtra y va negar molts blats i tota classe de plantes de les que hi

havian sembrades i aquestes no van fer res i per gener i febrer de 1888 los

pagesos van haver de tornar a sembrar.

Clima de 1891

“El dia 6 de enero de 1891 hizo una llovizna de nieve y a la mañana siguiente hizo

una escarcha y continuó la escarcha hasta el día 21 de enero, que mató todas las

plantas y muchos árboles como naranjos, algarrobos y todos los frutos de estos.

En nuestros algarrobos recogimos unas 6 arrobas. Pero en cambio parecía que iba

a haber una cosecha de trigo y maíz grandiosa y de otros granos.

Después, en el mes de octubre comienza a llover y casi no podíamos sembrar el

trigo. Con trabajos sembramos, pero comienza a llover en octubre y no para hasta

el 13 de abril del año 1892. El resultado fue que no recogiéramos ningún grano. La

mayor parte de los labradores de este pueblo de Gavá no recogieron trigo para

continuar su siembra.

Después del 13 de abril, como hemos dicho, no llovió ni por medio palmo de sazón

hasta el día de San Miguel, e 29 de Septiembre del mismo 1892. De modo que

estuvo cinco o seis meses de estío sin llover. Primero no se recogió granos, ni

trigo, ni habas ni patatas por demasiada agua y después, por demasiado seco, no

se recogió maíz, ni calabazas, ni cebollas, ni judías. No tuvimos cosecha de nada,

excepto de uvas para hacer muy buen vino, en Gavá”.


~ 53 ~

Clima del año 1892

Enero: nieblas

Febrero: nieblas acompañado de alguna lluvia

Marzo: lluvias y nieblas

Abril: sereno buen tiempo

Mayo: sereno calor y nubes

Junio: lluvias y nieblas

Julio: sereno y viento frio y algún trueno

Agosto: sereno y viento frio

Setiembre: calor buen tiempo

Octubre: escarcha

Noviembre: frío

Diciembre: muy buen tiempo

Pedregada de 1893

En el año 1893 a las once de la noche del día once de septiembre hizo una

grandiosa tempestad de vientos huracanados, lluvias y piedras, de modo que

desde las cuestas de Garraf hasta el Prat de Llobregat todo lo hizo perder, como

maíces, tomates higas rabaquetes sandias, es decir, todo lo que había en aquel

tiempo no se pudo recoger casi nada. Después los vientos huracanados hicieron

perder muchos árboles, como higueras, perales, sauces, pinos y otros, que fueron

muchas docenas los arboles arrancados y rotos.


~ 54 ~

Diferència de temperatures entre l'Òptim Climàtic Medieval i la PEG

Pintures de Pieter Brueghel.


~ 55 ~


~ 56 ~


~ 57 ~

Pou de glaç de Corbera del Llobregat

Treball de Recercacentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp...(Codina, 1994). La PEG va afectar a l'hemisferi Nord i al Sud tancant l'anomenat ''Període Càlid Medieval'' o ''Òptim

Documents