1 TOTS ELS COLORS D’ELENA A l’Esther, per haver-me animat a escriure; i a totes les persones que, com ella, caminen per la vida amb la tendresa a flor de pell. Per als meus pares. He intentat expressar amb el vermell i el verd les terribles passions humanes. -Vincent van Gogh-
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
1
TOTS ELS COLORS D’ELENA
A l’Esther,
per haver-me animat a escriure;
i a totes les persones que, com ella,
caminen per la vida amb la tendresa a flor de pell.
Per als meus pares.
He intentat expressar
amb el vermell i el verd
les terribles passions humanes.
-Vincent van Gogh-
2
PALETA
Tinc una història per explicar-vos, la meva. De fet, ben bé la meva no, més aviat la història de
les meves circumstàncies i jo, si em permeteu jugar una mica amb l’eternitat d’Ortega i Gasset.
Millor encara, les meves circumstàncies i aquella part de mi que les transformaren en un
garbuix de colors amb pretensions massa elevades. Us voldria parlar del meu primer quadre.
És molt llaminer fer de tastaolletes, assistir a exposicions, criticar el treball dels companys de
facultat, deixar-se portar per l’olor de tarongina que embriaga les tardes d’estiu. És senzill
somniar amb els ulls oberts tot allò que durant tants anys has anat perfilant mentre desfeies el
camí cap a la facultat de Belles Arts. Uns somnis massa bonics que indefectiblement et
condueixen cap al primer quadre.
Per aquelles coses de la mitificada inspiració, m’agrada pensar que vaig començar a imaginar-
me’l una tarda de novembre assegut al banc del jardí de casa dels meus pares. Les darreres
fulles d’un magnífic roure pènol anaven caient sobre la gespa, tacant de vermell i ocre la catifa
cada vegada més recremada de bosquina. Em vaig quedar embadalit amb el moviment; no pas
amb els colors contrastats de la tardor ni amb la llum intensa de la tarda, no, només amb la
dansa atzarosa de les fulles, que em va segrestar els ulls. Avui encara afirmo que aquell ball fou
el principi del principi del meu primer quadre.
De tota manera, em va costar posar-m’hi. Jo aleshores vivia en un petit altell del casc antic,
llogat a baix preu i per tant en condicions deplorables, però absolutament concordant amb el
que es pressuposa que ha de ser la vida d’un artista. En acabar la secundària havia marxat de
casa els pares, no tant per voluntat pròpia com per imperiosa necessitat d’espai -físic i
espiritual-. L’emancipació va resultar força més senzilla del que semblava, sobretot quan vaig
aprendre a mantenir els lligams suficients per tal que a ells no els fes la impressió que havien
perdut un fill i a mi em permetés portar-los la roba a rentar cada setmana. El pis que havia
llogat era tan petit que no hi cabia cap mena de rentadora. Cap planxa tampoc. Això sí, el seu
sostre inclinat, amb les bigues de fusta mig corcades i els maons d’obra vista de les voltes
catalanes, li conferien un aire bohemi d’allò més escaient.
Vaig anar a comprar tot el que em calia -havia escollit realitzar un quadre a l’oli, eternitzant un
xic més la tècnica que al segle XV popularitzaren Aubert i Jan van Eyck-, passejant de botiga en
3
botiga, començant per la paleta i acabant per la tela, amb un munt de feina al mig. Tres parells
de pinzells de pèl de marta, dos més de pèl de cabra, un de nylon i encara un altre en forma de
ventall per barrejar millor els colors. Una espàtula, un carbonet i el potet de trementina amb la
seva intensa olor. I els colors, sobretot els colors; un tub gran de Blanc Titani -molt millor que
el Blanc de Zinc-, un Siena Torrat, un Blau de París, un tub de Verd Cadmi i un altre de
Magenta. Comenceu amb pocs pigments, havia dit el professor. A fer grisos sempre hi sereu a
temps.
Recordo que era força tard quan la vigília de la Immaculada vaig acabar de situar
satisfactòriament tots els objectes i me’n vaig anar a dormir amb el convenciment que l’endemà
al matí començaria a pintar el meu primer quadre. El despertador em va fer aixecar puntual,
recercant la llum de l’albada que m’havia d’ajudar, i mentre els primers ratjos solars
s’esquitllaven sense permís dins de casa, jo els mirava arrapat a l’única butaca que l’estança es
podia permetre. Rememorava la dansa de les fulles, el moviment desordenat que l’aire les havia
obligat a dibuixar; i m’inspirava.
Amb més rapidesa de l’imaginable el sol es va aixecar horitzó enllà, i la blanca tela es va anar
tacant de lila, de vermell, de taronja, de groc clar... blanca altra cop en poc més de quinze
minuts. Si us hi fixeu, veureu que el sol es lleva més de presa que no pas la majoria dels que
gaudeixen amb la seva escalfor. Paral·lelament al seu viatge, el meu imaginari particular es va
anar buidant d’idees, de conceptes, de lliçons mig apreses, de tècniques i de normes. El cafè
amb llet que m’havia preparat en despertar-me s’anava refredant dins de la tassa, enlairant la
seva fumera cap al sostre, cercant els corcs que foradaven incansables algun racó amagat de les
bigues de fusta. Era molt d’hora per algú que s’havia passat tota la nit somniant un primer
quadre.
No sé del cert si fou la llum del sol, el fum del cafè, la dansa de les fulles o la incerta màgia de
les nimfes dels pinzells allò que em va fer caminar durant un bon grapat d’hores per l’estreta
franja que delimita el son de la vigília, el món dels vius i el món dels morts, els somnis dels
desitjos, la consciència i la inconsciència. Vaig passejar per tots els cels amb els ulls oberts com
dues taronges, la ment endormiscada com la d’un infant i l’ànima amarant-se de vivències i
sentiments. I vaig pintar un quadre.
4
I
El dia 7 de juny de 1940 es va llevar tenyit de sang. Es va llevar amb olor de sucre cremat i de
suor freda i penetrant. Es va llevar amb regust a carn esqueixada i amb el sentiment de joia més
gran que una persona pot experimentar. Va néixer l’Elena. El campanar de la plaça del Mercadal
encara no havia tocat les 4 de la matinada quan uns pulmons mancats d’oxigen exigiren el primer
plor. Tres-cents anys enrera una altra sang havia tacat el sòl de Catalunya, però havia estat una
sang molt diferent, un vermell amb gust de mort i de venjança, una olor de llibertat efímera
guanyada a cop de falç. Aquell dia llunyà un Virrei havia plorat demanant clemència; tres-cents
anys després un nadó ploraria per una mica de llet. Difícilment es podria trobar un exemple tant
clar de la diferència entre sang de vida i sang de mort.
L’Elena, doncs, va plorar i plorar, i ni tan sols quan la deixaren sobre els braços de la seva mare
aconseguiren que es calmés. A poc a poc, però, notà que tota ella s’omplia d’aire, que la
placidesa del líquid amniòtic s’havia transformat en una incerta seguretat, menys densa i més
volàtil, però també més espaiosa i prometedora. Callà, i despreocupada ja de tot plegat, s’adormí
en un son llarg i de profunda dolçor. Per a la mare de l’Elena, igual que per als representants de
la monarquia castellana, les preocupacions acabaven de començar.
Des de feia dues nits la Carme havia començat a tenir un malestar estrany. Encara li faltaven
quinze dies bons per a la data prevista, de manera que no sabia com interpretar aquells dolors
que per primera vegada sentia. No tenia por, però sí notava que les coses que li havien explicat
milers de vegades les seves amigues estaven començant a desencadenar-se. Deurien ser pels
volts de les onze del matí d’aquell 6 de juny quan decidí anar a fer un tomb pels jardins del Parc
Nou. Feia poc que l’ajuntament havia inaugurat la instal·lació, amb el pretext d’esponjar una de
les zones més degradades de la ciutat emmurallada. Malgrat la curta vida, les heures ja cobrien la
majoria dels parterres, de manera que la Carme es distragué tot observant als coloms com
intentaven destriar les molles de pa d’entre les fulles color verd fosc. Deuria fer mitja hora que
caminava quan un intens dolor sota l’estómac l’obligà a tornar a corre-cuita cap a casa seva,
alarmant enormement al seu home en dir-li que potser seria millor que anessin a l’hospital.
Només arribar els va atendre un metge força gran, canós de barba i de cabells, massa acostumat
als temors de les joves parelles per fer prou cas dels dolors de la Carme. Li feu una mirada
ràpida, i com que massa sovint les dilatacions corporals no segueixen una norma fixa, l’envià cap
5
a casa amb un somriure sorneguer als llavis i una recomanació massa paternal per tractar-se del
ginecòleg.
-No passis ànsia, quan hagi de sortir ja trucarà a la porta. Per ara, encara està tancada amb pany i
forrellat.
Tornà cap a casa, però ni la preocupació ni els dolors no l’abandonaren en tot el migdia. Enlloc
no estava prou a gust, no podia estar-se quieta. Tot el cos li feia mal, es notava cadascuna de les
terminacions nervioses que com boges transmetien missatges de tensió. La pell li tibava, i no
sabia si aquells mareigs eren fruit dels seus dubtes o dels dubtes del seu nadó. Faltava poc per
tres quarts de quatre quan un dolor més intens que els precedents li va recórrer l’espinada. La
seva cara es va contraure, i els seus ulls es crisparen tant que al seu home li entrà un atac de
pànic. Quan després d’una curta però intensa cursa pels carrers de la ciutat -en Pere i la Carme
acabaven d’estrenar un dels primers cotxes que circulaven per Sant Amusic- arribaren de nou al
centre sanitari, el somriure del vell metge els va premiar amb una nova entrega.
-I doncs, com va la meva pacient impacient?
Només entrar a l’hospital els dolors es difuminaren, fos per por o per ganes de fastiguejar, i la
segona exploració facultativa acabà amb els mateixos resultats que la primera.
-La dilatació és molt petita. Encara caldrà esperar una mica més. Si voleu un consell jo de
vosaltres...
La mirada que la futura mare li dirigí fou prou mesquina per aturar-li la plàtica. Se’n tornaren a
casa amb la recomanació de la llevadora de tornar a venir tantes vegades com fos necessari. Les
tres o quatre hores següents es feren molt feixugues per a la Carme, tant pel malestar constant
que experimentava com per la contínua conversa amb el seu home.
-Vols que anem un altre cop a l’hospital? A mi em sembla que hi hauríem d’anar, estàs molt
malament... jo penso, penso que hi hauríem d’anar. Mira, si vols torno a posar la bossa al cotxe i
amb un moment ja hi som.
-Que no has sentit el metge? Per res del món torno a entrar per aquella porta si abans el nadó no
ha tret el cap.
-Però dona, no veus que et cal ajuda. A mi em sembla que...
6
-Mira Pere, el fill l’haig de tenir jo no, doncs calla d’un collons de vegada!- I el seu home
callava. Callava uns minuts, a vegades mitja horeta, fins que la veia tan desfeta que no podia
estar-se d’insistir.
-No costa res Carme, potser et donaran alguna cosa pel dolor, i ... -Però un gest o una mirada
d’ella eren suficients per fer-lo desistir altra vegada.
Al capvespre va semblar que el dolor i el mareig minvaven, de manera que cansada de caminar
amunt i avall pel menjador de casa seva, insistí al seu marit per anar a sopar al restaurant El
Roure, un dels seus preferits, a veure si es distreia. Després d’un primer plat tranquil i relaxat, el
segon es va quedar a mig camí entre la cuina i la taula. De fet es quedà mig repartit entre el terra
del restaurant i l’esquena de la noia que seia a la taula del davant, precipitat sense remei per
culpa del bot i la cursa que la Carme va engegar, just instants després de fer un dels crits més
impressionats que les parets del restaurant i els quadres de gira-sols i gallarets que les decoraven
podien recordar. La taca de naixement que l’Elena tindria tota la vida al costat del melic
s’assemblaria extraordinàriament al gira-sol que hi havia pintat en el quadre de sobre la taula on
els seus pares soparen aquella nit.
El trajecte cap a l’hospital fou curt, però en Pere mai havia sentit a la seva dona cridar d’aquella
manera.
-Vols fer el fotut favor de no passar per tots els sots de la carretera! La mare que et va parir, Pere,
ahhh, afanyat, que no... vigila! -I ell callava- No saps conduir o què, vols fer el favor de no... la
mare que...
A partir d’aleshores tot va ser molt ràpid. En entrar a urgències, al metge canós li va canviar la
cara. Va empassar-se el seus somriures i a corre-cuita va tenir instal·lada la mare de l’Elena a la
sala de parts. Era massa tard per donar-li anestèsia, però per aquelles coses de la natura, el nadó
no volia acabar de sortir. Hagueren d’utilitzar pinces, i va perdre molta sang. La nena va néixer
amb el cap boterut, però sense ni una esgarrapada -els anys havien tornat al metge massa confiat,
però també molt destre en parts difícils- i encara que a la Carme li hagueren de fer vàries
transfusions, per res del món hauria renunciat al plaer d’agafar en braços la criatura que durant
gairebé nou mesos havia portat dins del seu ventre. Llavors ja no sentia dolor, ja no cridava, ja
no plorava, ja no feia res. Només tancava els ulls, respirava tan acompassadament com la
situació li permetia, i es limitava a concentrar-se en aquell cos masegat i desorientat que a poc a
poc deixava de plorar per adormir-se per primera vegada sobre els braços d’una mare.
7
Tot plegat havia començat una tarda de finals d’octubre quan la Carme es va sorprendre a si
mateixa comprant dos quilos de taronges a la fruiteria del costat de casa seva. Hi havia entrat
amb la intenció d’emportar-se uns quants tomàquets i potser uns pebrots i unesalbergínies per fer
samfaina, però sense saber com, es trobà omplint una bossa fins dalt de taronges de taula. Al seu
home mai li havia agradat la fruita, i a ella les taronges li feien venir basques.
Ja camí de casa, amb la bossa de taronges a la mà, s’intranquil·litzà una mica. Feia un parell de
mesos que amb el seu home havien decidit tenir un fill, i des d’aleshores havia hagut d’escoltar
les històries més estranyes que es pogués imaginar de la boca de les seves companyes de feina.
Històries sobre què calia fer per quedar encinta, quina era la millor hora del dia, la millor posició
-en això, les discrepàncies eren sensibles-, com se n’adonaria, quins sentiments experimentaria,
etc., etc., etc., milions d’etcèteres. No es va voler alarmar, però de seguida que arribà a casa,
deixà les taronges i anà a fer-se un test d’embaràs. El resultat fou positiu. Quan al cap de dos
anys i mig va tornar a quedar embarassada no li va caldre cap altre test, n’hi va haver prou amb
els tres quilos de taronges que altre cop comprà.
Els mesos que varen seguir a aquell rampell pels cítrics varen estar carregats de moltes coses.
Carregats de taronges, de migranyes, d’esperances i de pors, de moltes pors. Després de la
perceptiva visita al metge, li va costar encara força dies decidir-se a explicar-ho a la gent. Cada
vegada que a la feina o a casa dels seus pares es treia el tema, ella l’evitava com podia, fent-se la
despistada o afirmant mig en broma allò de déu dirà!. Sobretot amb les companyes de feina, totes
elles més grans i amb fills propis, dir-los que estava embarassada li provocava sentiments
contradictoris. Per un cantó se’n moria de ganes, sabent la il·lusió que els faria a totes, però per
l’altra... per l’altra li feia la impressió que si ho deia li passaria alguna cosa, que potser perdria el
fill, o potser en verbalitzar-ho alguna fibra més sensible que les altres es trencaria dins del seu
ventre i tot aniria malament, com si el fet de fer pública la seva alegria comportés invariablement
alguna cosa horrible. L’educació religiosa que durant tants anys rebé hi deuria tenir alguna cosa
a veure. Massa pors a superar i massa pocs somriures d’ànim.
Una vall de llàgrimes, la vida.
Quan estava de poc més de dos mesos, va començar a vomitar cada matí. Era com un ritual.
Arribava a la feina amb la cara blanca i els ulls apagats, es canviava de roba, i la cursa que havia
de fer cap al lavabo era igual de ràpida i caòtica que la que mesos després protagonitzaria al
8
restaurant. En sortia al cap de pocs minuts, amb la cara encara més blanca i uns ulls inflats i
lilosos. Durant quatre o cinc dies va excusar-se dient que estava engripada, i que les medecines
que prenia la deixaven baldada. Les companyes la miraven mig preocupades mig desconfiades,
preguntant-li a cada moment què li passava. Alguna por primitiva la impulsava a mentir.
-No, no pot pas ser. El dilluns passat em va venir la regla.- Elles callaven. Insistien de nou al dia
següent, i davant la mateixa resposta, tornaven a callar. Fins que un matí la Dolors -una de les
companyes- veient que aquella grip no acabava de curar-se, la va acorralar al vestuari i va tancar
la porta amb clau.
-Mira, et vas a fer tu la prova de l’embaràs o t’hi acompanyo jo! -Sense sortida. Sense remei.
-No caldrà, ja fa dies que una granota va dir-me que sí.
Els canvis que el seu cos experimentà no li permeteren guardar el secret gaire temps més. Els
primers tres mesos passaren entre vomitera i vomitera, però llevat d’això, amb un aspecte
exterior tant poc canviat que hi havia dies en què dubtava si realment tenia alguna cosa creixent
dins del seu ventre. Però de sobte, amb la mateixa espontaneïtat amb que els vòmits
desapareixeren, el seu cos començà a deformar-se. Un matí, en vestir-se, notà que la faldilla no
se li cordava, i que la panxa se li començava a arrodonir de manera preocupant. Uns quants
matins més tard foren les sabates les que es negaren a entrar. Va haver d’anar a la feina amb les
espardenyes de betes del seu home. Una manera com una altra de reafirmar l’embaràs.
Però tot això aquell 7 de juny va importar molt poc. Aquella matinada que tants anys abans
s’havia conegut com el Corpus de Sang es va tornar a tacar de vermell, però aquesta vegada un
vermell barrejat amb el blanc de la innocència, el verd de l’esperança i el rosa de l’amor; tots
plegats combinant-se desigualment per formar una pell i uns ossos, un cor i uns pulmons, uns
braços i unes cames, una cara i uns cabells. Pell, pulmons, braços i cabells de la nena més bonica
que la Carme hagués vist mai. Al ram de flors que les companyes de feina feren arribar a
l’hospital hi havia una petita targeta. En obrir-la, el més sincer dels somriures va tenyir la cara de
la nova mare “Val la pena passar una grip si quan es cura ho fa portant una perla tan preciosa”.
La fàbrica on la Carme treballava estava formada majoritàriament per dones, i malgrat que també
hi havia homes, el model de funcionament que es seguia era plenament femení. La rutina de cada
dia desembocava en situacions on molt sovint allò que no es deia era més important que allò que
es deia. Els secrets més secrets eren confessats dins d’aquelles parets, i la memòria de qualsevol
9
aconteixement perdurava anys i panys en forma de rumors alternativament afirmats i desmentits.
Accions aparentment llunyanes en el temps eren mantingudes fresques i a punt per ser utilitzades
en el moment oportú. Els detalls més petits eren tractats amb molta cura i sovint els silencis eren
tan expressius que un sol somriure o un sol gest era suficients per entendre’s. Les relacions entre
elles no sempre eren una bassa d’oli, més aviat una rosa amb força espines, però en moments de
necessitat s’estrenyien fort les mans i construïen una pinya sense cap esquerda. Això li va salvar
la vida a la Carme quan es va morir la seva segona filla, pocs dies després de fer els cinc mesos.
Mort sobtada, digueren a l’hospital. El que no digueren és com ho havia de fer una mare a qui se
li mor una filla per no morir-se ella també. Totes les morts són absurdes per definició; la mort
d’un fill a més d’absurda és inhumana. L’Elena li serví de consol, el seu home li serví de consol,
però si no hagués estat per les companyes de feina no ho hauria pogut resistir. Elles l’animaren,
elles li feren veure que tenia motius per seguir caminant; una filla que la necessitava i un home
que la cuidaria. No li permeteren rendir-se, i no es va rendir. Mai més va tenir cap fill, però
l’amor que diposità en l’Elena li omplí amb escreix les necessitats afectives, almenys les
maternals.
Encara va trigar cinc dies a abandonar l’hospital, la pèrdua de sang l’havia deixada exhausta.
Foren cinc dies que no s’atreviria a assegurar que va viure. Se’ls va passar en un núvol,
acaronada pel seu marit, per la seva mare, per la sogra, per les infermeres, pels rams de flors dels
parents i amics, pels regals que tots li feren, per les visites de gent que no coneixia, pels
bombons, pels consells... per encara més consells, més rams i més visites. Quan per fi la deixaren
marxar a casa seva i el seu home va sortir un moment a comprar bolquers, es va quedar sola per
primera vegada. Sola amb l’Elena, elles dues en una casa enorme, i no pogué evitar plorar. Va
plorar per tot plegat, per ella, pel nadó, per les ganes de viure i la por a no saber com fer-ho. Va
plorar una bona estona, i en acabar, es va sentir una altra persona; buida de passat, plena de futur.
Va començar plorant com una dona i va acabar plorant com una mare.
Molts anys més tard, quan d’aquells dies ja només en quedaven pensaments distorsionats pel
temps i per tantes vegades d’explicar-los, pensant en tot plegat, la Maria escriuria:
Naixem,
i en fer-ho,
signem la sentència de mort.
10
Respirem,
i en notar-ho,
intuïm el darrer alè.
Obrim els ulls,
i en veure-hi,
sabem que un dia els tancarem.
Per tot plegat,
en néixer,
plorem.
11
II
La tarda del 30 de març de 1957 es va adormir de color vermell brillant; un rosat pujat de to amb
petits tocs de color negre. Es va morir d’evidència davant d’un enorme gelat de maduixa.
Aquella tarda, a punt de fer els disset, l’Elena va decidir jugar-s’ho tot, i encara que li costés
molt de reconèixer-ho, va perdre. I això no fou el més greu, el pitjor de tot va ser que va perdre
quan el joc no havia fet res més que començar. Ni tan sols va tenir temps d’ensenyar les seves
cartes, aquelles que el seu magnífic cos i la seva enorme innocència li havien fet creure que eren
decididament guanyadores. Aquella tarda la varen fer retrocedir un munt d’anys en la seva curta
vida, i paradoxalment, va créixer com mai fins aleshores ho havia fet. Un gust dolç a la boca
però dolorosament amarg al cor, a l’orgull i al racó més amagat de la consciència. El mateix
regust que els havia quedat als jueus de Catalunya quan un altre 30 de març, el de 1492, els Reis
Catòlics dictaren l’ordre d’expulsió per a tots els xuetes dels regnes hispànics.
Aquell gelat de maduixa la conduí concretament 4 anys enrera, a una altra tarda, aquella en la
qual descobriria perquè a les guineus sempre se les ha considerat tan perspicaces: elles sempre
expliquen als seus petits prínceps com fer-ho per tal de poder assaborir els moments previs. A
ella ningú la va avisar, i la conversa que li tocà viure l’agafà tant desprevinguda que li deixà un
solc profund i contundent, d’aquells que deixen marca per tota la vida. Aquella tarda els seus
pares havien arribat de treballar amb el mateix humor de sempre. Després de sopar havien
engegat la ràdio, a veure què deien les notícies de Radio Nacional, i no deurien ser més de les 10
del vespre quan l’Elena, avorrida, se n’anà a dormir. Ells es quedaren com de costum amorrats
davant la taula del menjador; en Pere amb l’orella clavada a l’aparell de ràdio, la Carme
asseguda a la cadira del costat de la llar de foc, amb un davantal de rombes sobre les cames, un
plat fondo a la falda i un cistell de vímet ple de patates per pelar. Dues mirades sorrudes
hipnotitzades per una veu que arribava de molt lluny.
La seva era una d’aquelles cases de nova construcció que els plans d’habitatge franquistes havien
impulsat, amb la clara voluntat de reconstruir un país destrossat pels estralls de la guerra i de la
fam. Situada als afores de Sant Amusic del Pla, denotava l’estàtus relativament adinerat que
gaudien els pares de l’Elena. No era massa gran, però disposava d’un garatge per a un sol cotxe a
nivell de carrer, a més d’un petit traster, un lavabo minúscul i una escala. Un primer pis amb
cuina, menjador, cambra de bany, rebost i planxador. I una altra escala. A dalt, les tres
habitacions. Ella dormia a la petita, reservada la més gran per als seus pares i la mitjana per a
12
hipotètiques visites que no havien d’arribar mai. Rodejant tota la casa, una tanca baixa de fusta
delimitava la possessió, amb una porta de ferro forjat al davant i un jardí prou espaiós al darrera,
que amb més ombra de la desitjable aconseguia mantenir viva una gespa groguenca que amb
prou feines l’entapissava. El pare de l’Elena havia plantat fruiters a tocar de la tanca, però
d’igual manera que la gespa, mai arribarien a consolidar-se. Aquells eren temps de
supervivència, on fins i tot la gent com els seus pares no es podien concedir gaires luxes. Menjar
fruita fresca cada dia -almenys durant l’estiu- era un dels plaers que la Carme s’hagués volgut
permetre. Mai el va assolir; a Sant Amusic el sol escassejava massa. Nou mesos d’hivern i tres
d’infern.
No sabia quina hora era quan aquella nit l’Elena es va despertar suada i va notar que tenia set.
Feia força calor per ser a finals de març, i li venia de gust un vas d’aigua. Va saltar del llit i va
sortir al replà que a forma de passadís comunicava les tres habitacions. L’altra banda del
corredor s’abocava al menjador del primer pis, protegir per una barana de fusta poc treballada
que impedia caure. L’Elena s’hi recolzà, i quan ja havia posat un peu al primer graó -la barana
continuava de manera natural escales avall- s’aturà de sobte. Una veu la va frenar. La veu del seu
pare. Més que la veu, la va frenar el timbre amb què sonava. El seu pare no xerrava gaire,
pràcticament mai, i quan ho feia, acostumava a fer-ho fluix, amb una monotonia difícilment
registrable.
-Mira, així no podem continuar. -Duresa, molta duresa a la boca.
-Així com, m’ho vols dir Pere, així com? -Duresa i aspror.
-Doncs així, com fins ara, tu a la teva cadira i jo a la meva, amb una al mig que en lloc d’unir-
nos ens separa.
-Ets tu qui li posa, la cadira.
-Potser sí, potser sóc jo, però el cas és que hi és.
-Doncs treu-la vinga, treu-la. Jo la trec, mira, ja està, apa!
La seva mare havia tombat la cadira a terra, i ella s’havia quedat petrificada. Cap dels dos
cridava, però les seves paraules tenien aquell deix d’acidesa que les convertien en ganivets de
punxa.
-No es pot treure el buit, el desinterès, el no res. No es pot treure l’absència, i en el nostre cas, no
es pot ni omplir. -Continuava essent el seu pare qui de manera poc usual mantenia el diàleg i no
el deixava morir. L’Elena no li recordava una conversa tan llarga en tota la seva vida.
13
-No es pot perquè tu no vols Pere, perquè tu l’has fet i ets incapaç de reconèixer-ho...
-No és cert, jo ho reconec, l’he fet i entre tots dos l’hem engrandit.
-Tu, tu sol l’has fet més gran. Jo mai ho he volgut, sempre he provat d’acostar-me, de.. de...
-Ara ja no importa. Si vols ho admeto, he estat jo tot sol, però això tan és, no et faig cap retret.
No importa com ni per què, només que hi és, i que ja és massa tard per fer-hi alguna cosa.
-No, no, no... Podem tornar a començar, Pere, podem fer-ho, jo puc, i si vols tu també, Pere, si
vols...
-Però és que no ho vull, no ho veus, no ho vull perquè encara que ara ho solucionéssim hi
tornaríem a caure, d’aquí un mes, un any, potser més... hi tornaríem, ho saps.
No va acabar d’entendre aquelles paraules. No està bé que una nena de dotze anys escolti segons
quines converses. Potser era prou gran per saber que allò que es diu no és necessàriament allò
que es pensa, i que allò que es pensa a vegades s’ha guardat tant de temps a la part més fosca del
cervell que quan surt gola enllà està més podrit del que caldria, però decididament encara no era
prou gran per delimitar el significat exacte d’aquelles paraules, per digerir així, de sobte, una
informació que li arribava en forma de diàleg, incompleta, massa sesgada per emmarcar-la amb
exactitud. Com a Ferran el Catòlic li arribaren a les orelles les intencions de la seva dona Isabel,
que ell de cap manera compartia. No estava disposat a acceptar l’expulsió dels jueus de les seves
terres, però la veu de la seva dona va sonar més forta i més alta, i com tantes altres vegades es va
incomplir aquell petit verset castellà del tanto monta, monta tanto.
Les paraules li sonaren estranyes, a l’Elena, però ni de bon tros fou el que més la desconcertà.
Les mirades, els gests, les pauses i els silencis; el llenguatge no verbal, que malgrat no saber que
rebia aquest nom, aquella nit va descobrir-lo en tota la seva magna extensió.
-L’esquerda és massa fonda. -Hi tornava en Pere.
-Ja ho entenc, hi ha una altra dona, ho sabia jo, ja la conec aquest tipus d’esquerda...
-No em decepcionis Carme... saps prou bé que no hi ha ningú més. Suposo que així seria molt
més fàcil, oi? Ens ho hem deixat perquè ell m’enganyava, podries dir. Ho vaig descobrir i ell no
va tenir pebrots per negar-ho, explicaries a la botiga. Seria més senzill. Però no, no és veritat, i tu
ho saps. Si vols ho pots dir, a mi no m’importa. Pots dir el que vulguis, però almenys no
t’enganyis a tu mateixa, si et plau, no t’enganyis.
-Ets un porc Pere, no... no... jo, ves-te’n a la merda!
14
No havia mogut un muscle en tota l’estona, de manera que li va costar molt tornar enrera i ficar-
se altre cop al llit. Ja no tenia set, ja no notava res, no sentia res, ni set, ni son, ni calor. Només
pensava sense parar, tan sols una pilota de tennis que anava rebotant contra les parets del seu
caparró, massa innocent per a tanta realitat, massa tendre per a poder destriar allò que convé
deixar entrar i allò que convé deixar sortir. Deurien ser prop de les dotze de la nit quan, cansada
de donar voltes entre els llençols, obrí les cortines de la finestra i deixà perdre’s la mirada cel
enllà. Feia una nit extraordinària, càlida, d’aquelles expressament dissenyades per a viure-les
intensament. Els seus ulls bruns feren una repassada a totes les estrelles, de primer sense objectiu
fix, després intentant reconèixer aquelles constel·lacions que la mestra els havia ensenyat en un
estrany mapa blau fosc. No en sabé trobar cap, potser perquè aquella nit la lluna era plena, i amb
la seva llum tamisava la de tots els estels. A les seves retines es va dibuixar amb precisió el
satèl·lit terrestre; els seus colors i els seus relleus, les seves valls i les seves muntanyes. Mai s’hi
havia fixat tant, en la lluna. La trobà reconfortant, tendra i delicada, irisada com un peixet de
plata, trista com ella, pensarosa, comprensiva com una mare, com la mare que l’Elena es pensava
que tenia però que aquella nit l’hi havien canviada.
I així, de sobte, sense pensar-hi gaire, gairebé ingènuament, va decidir canviar de mare, canviar
de vida, de prioritats i de religió. Canviar de vida als dotze anys pot semblar una estupidesa, o
més aviat un contrasentit, quina vida es pot canviar quan encara està tota per viure!, però per a
l’Elena aquella nit i aquella lluna foren importants. La relació amb la seva mare canvià de soca-
rel, i de passada amb el seu pare també. Progressivament s’allunyà de la dona que feia dotze anys
havia abocat un segon plat a l’esquena d’una noia, i per contra s’acostà a l’home que feia dotze
anys havia conduït esbojarradament i en silenci tres cops cap a l’hospital. A poc a poc els
silencis del pare li anaren semblant més edificants, més plens de contingut, i els crits de la mare
més buits i menys assossegadors. Encara trigaria a aprendre que les decisions radicals gairebé
mai són una solució recomanable, i que si bé a vegades cal decantar-se temporalment cap a un
extrem per tal de comprendre l’altre, el camí del mig sempre sol estar més carregat de raó i de
justícia. Només tenia 12 anys.
Del que sí que ja mai més se’n desdiria fou del progressiu allunyament d’aquelles creences
imposades per les monges de l’escola; d’aquella religió plena de normes, de càstigs, de
vergonyes i de pecats. Es distanciaria cada cop més dels sermons plens de retrets i dels amors
dolorosos i imposats. Abandonaria la lectura dels llibres de l’escola, arraconant al cantó més fosc
de la seva habitació títols tan omnipresents com el Catecismo Patriótico Español. Per contra,
15
s’acostaria a la placidesa de la lluna, a la seva tendra mirada, al seu etern consol, al seu judici
benèvol i al seu art per escoltar. Deixaria enrera els pensaments impius i s’ompliria els ulls de
colors meravellosos, colors ataronjats de lluna plena, colors groguencs de quart creixent, colors
cendrosos de quart minvant. Així mateix s’ompliria l’esperit de converses fora d’hores, oblidaria
el nacional-catolicisme, les pregàries sense sentit i les dècimes del rosari; descobriria el plaer de
la conversa sense mots, del diàleg de mirades, del temps il·limitat i dels secrets que
veritablement valen la pena.
Es podria dir que aquella nit canvià la creu per un mirall dalt la celística.
I el més important és que aquest canvi es produí per decisió seva, ningú no la obligà com quatre-
cents seixanta anys abans s’havia obligat al poble d’Israel a abandonar la seva religió. Ningú no
la posà contra l’espasa i la paret, ningú no la va fer fora de casa. Ella sola decidí posar els ulls, el
cor i la seva ànima a mercè de la llum de la lluna.
Tot això li féu tornar a la memòria aquell gelat, aquell enorme gelat de maduixa que es va menjar
4 anys després del seu primer diàleg amb la lluna. Cada llepada li recordava un fragment de la
conversa, cada passa endavant era com un any enrera. Avançava de cara però retrocedia de cor.
Aquell gelat que si bé ho pensava es podria dir que s’havia començat a menjar quan a principis
de setembre del 56 havia decidit, a desgrat dels seus pares, que es matricularia al darrer curs de
Batxillerat, anomenat sense massa imaginació curs pre-universitari, preparatori per a la prova de
maduresa i els exàmens de revàlida, implantats feia només 4 anys per la reforma que Ruiz-
Giménez feu de l’ensenyament mitjà.
Aquell any 56, amb 16 anys acabats de fer i amb les classes de Batxillerat tot just encetades, les
preocupacions de l’Elena es limitaren a les males cares dels seus pares -sobretot de la seva mare
per haver insistit en continuar estudiant- i als problemes derivats de la condició d’adolescent.
Decidir si 54 Kg era un pes excessiu per a la seva alçada, de quin color havien de ser els mitjons
dels diumenges o quina de les seves amigues havia de convertir-se en confident era l’ocupació
preferent de les seves neurones. Però al desembre arribaren els exàmens, i amb ells una nota
excessivament baixa en l’assignatura d’història d’Espanya. Convençuda que es tractava d’un
error, l’Elena anà al despatx del professor -no era gaire habitual que en una aula de noies un
professor masculí donés classes, però les costums es solien relaxar en un poble de pocs habitants
com Sant Amusic- a revisar la prova.
16
Va ser, aquella, una revisió d’examen d’allò més estranya. Només entrar al seu despatx, l’Elena
va notar que alguna cosa no acabava d’encaixar en aquell lloc. En Roger -un professor certament
jove que només feia dos anys havia aterrat al poble- portava bata blanca, i estava abocat sobre un
petit llibret que pel seu aspecte devia tenir uns quants anys sobre les seves pàgines. L’Elena mai
havia vist cap professor de batxillerat amb bata, i molt menys de color blanc.
-Ah, Elena, passa, passa, perdona però és que no t’he sentit entrar.
-Venia per... puc passar una altra estona, si tens feina...
-No, no, entra entra. És només la meva petita distracció.... t’agrada l’olor dels llibres vells? -L’E-
lena no havia anat allà a buscar preguntes sinó a trobar respostes, de manera que no va saber què
dir- I el seu color, t’has fixat mai que tots els llibres vells s’assemblen? Com més vells, més
s’assemblen. Lentament van perdent el seu color original i es van tornant grocs, torrats... no ho
sé, com branquillons de canyella, si fa no fa del color d’aquests mocadors de coll que tant de
moda estan darrerament.
-Potser sí... no hi havia pensat mai. Jo venia... -Li costava articular una frase sencera, a l’Elena.
-És clar, és clar, perdona, t’atabalo amb les meves tonteries, perdona. Deus voler veure el teu
examen, suposo?
-Sí.
-Ara el busco, un moment, em sembla, em sembla...mite’l.
L’Elena, havia entrat amb la intenció de reclamar els seus drets, de suplicar en cas que fos
necessari, però incomprensiblement s’havia anat oblidant de tots els discursos preestablerts i
havia començat a omplir la seva ment amb colors i amb musiquetes, amb enigmes i amb
sorpreses, amb guspires i amb delits. En Roger li va allargar l’examen i la va mirar directament
als ulls.
-Si vols, si vols podem llegir-nos les preguntes tots dos junts i mirar de veure per quin motiu t’he
posat la nota. Puntua’t tu mateixa; sigues sincera i puntua’t tu mateixa, a veure si coincidim.
Puntua’t tu mateixa, puntua’t tu mateixa; em sembla, em sembla; passa, passa. I aquella mirada
Un paradís blau i verd, un llac d’aigua cristal·lina, un oceà poc profund on milions de petitíssims
peixets acolorits nedaven sense moure’s del seu lloc. Una repetició rera l’altre i una mirada on
perdre’s per sempre més, on deixar-se gronxar per les onades fins que la mort ens atrapi. I
aquella veu masculina que la tutejava.
-Elena?
17
-Perdona, és que... és que estava pensant en allò del color dels llibres vells. És cert que tots
s’assemblen una mica, amb els anys.
En Roger es va quedar immòbil un moment, amb els ulls clavats a les retines de l’Elena,
considerant el camí més adient pel qual seguir caminant. Es va decidir pel més obvi i literal, i tot
seguit va dibuixar el millor somriure que l’Elena pugui arribar a recordar.
-Els llibres vells tenen molts misteris amagats; només pel fet de ser vells, per haver estat oberts i
tancats un munt de vegades han adquirit una mena d’aura que els fa interessantíssims. Els
objectes antics, com el diable, són molt més màgics pel fet de ser antics que no pas pel fet de ser
objectes. Si un símbol pot provocar emocions tan fortes no és pel dibuix en si, pels seus colors o
la seva forma, sinó per tot allò que durant anys i panys les persones hi han anat associant. En
mirar-lo, hi veiem l’esforç dels nostres pares, les il·lusions dels nostres avis, els nostres somnis i
els somnis dels nostres fills. Com la bandera d’un país o la creu dels cristians.
-O com la lluna -va respondre ella a mitja veu.
-O com les grans batalles -afegí ell-. Estic, estic fent un petit treball sobre la historiografia del
segle XIX, si vols t’ensenyo...
L’Elena hauria volgut que li ensenyés moltes coses, en Roger. Havia oblidat completament el
seu examen, la seva nota i els seus discursos. Ho havia oblidat tot menys el color dels ulls de
l’historiador, les seves repeticions, els seus somriures, la seva boca i els seus cabells. Tot menys
els llibres vells, la seva olor i el seu color, el segle XIX i la seva historiografia. Tot menys en
Roger, la seva bata blanca i els seus ulls blaus.
Aquell dia en Roger hauria pogut fer amb l’Elena allò que hagués volgut, però no va fer res. Al
cap de més d’una hora i mitja el professor va tornar a fixar les ninetes en el seu envellit llibre i
l’Elena va sortir del despatx amb la impressió que flotava. Ell es va quedar meravellat amb els
dibuixos que decoraven el llibret, una columna acabada en hemisferi terrestre sobre el qual una
estàtua de Cristòfol Colom, expressament construïda en motiu de l’Exposició universal del 88,
representava la voluntat emprenedora i les ànsies de llibertat de tot un poble massa anys tancat
en si mateix. Per contra, l’Elena es va quedar meravellada amb els dibuixos que serpentejaven
per la seva memòria, signes físics d’un sentiment que fins aleshores mai havia experimentat.
Quan al vespre va voler recordar si li havia aprovat l’examen, no en fou capaç. Li semblava que
en algun moment determinat de la conversa, en Roger li havia dit que tenia la nota que es
18
mereixia, però no n’estava gens segura. D’aquella conversa a l’Elena només li havia quedat la
sensació que la vida és massa curta per viure-la capficada en exàmens, en obesitats i en
adolescències. Es notava la pell tensa com mai fins aleshores, amb els dits inquiets i la veu
tremolosa. Li va costar molt adormir-se, aquella nit, i no ho aconseguí fins que els seus dits
inquiets i la seva pell tensa jugaren a tocar-se mentre els ulls d’en Roger l’envoltaven tota ella. I
la mullaven. Fou el primer cop que el gira-sol del costat del melic se li tornà de color cafè torrat.
El matí següent es va llevar per a l’Elena amb un sol groc i rodó com mai l’havia vist. Un sol
groc i uns arbres verds, uns caps farcits de gallarets i uns jardins sembrats de flors. Era
desembre, feia fred, hi havia boira i guspirejava.
Era desembre per a tothom menys per a ella. No hi ha res millor per a la felicitat que un desig a
punt de fer-se realitat.
Durant molts dies l’Elena seuria a primera fila durant la classe d’història, amb un preciós
mocador de color de llibre vell envoltant el seu magnífic coll. Passaren els dies, les vacances de
Nadal, el gener, el febrer, i en veure que el curs s’escolava i el seu joc passiu i solitari no li
donava cap fruit, una tarda, aquella tarda del 30 de març de 1957, es decidí a tornar al seu
despatx. El va trobar amb la mateixa bata blanca, amb la mateixa mirada abocada sobre un llibre
del mateix color i la mateixa olor, malgrat que llavors força més gruixut que el de la darrera
vegada. Ell la va saludar com de costum.
-Ah, Elena, passa, passa, perdona , no t’havia...
-No m’havies sentit entrar. Com va l’olor dels llibres vells? -Un deix d’arrogància a la veu, un
regust a retret.
Ell no se n’adonà, es limità a dibuixar un somriure, i de nou els seus ulls blaus es varen
endormiscar en la retina de l’Elena. La va fer seure, i amb un gest mecànic s’endinsà pel mateix
camí que el de la primera vegada. Va treure l’examen del calaix.
-Em sap greu, però em sembla que avui tampoc et podré aprovar, vas cometre alguns errors
que...
-No venia per això, Roger, venia per un altre tipus d’errors. -Més retrets i més arrogància.
-Un altre tipus d’errors?
-T’agrada el meu mocador, és del color dels llibres vells....
-Sí, la veritat és que et queda molt bé. No sé si també deu fer la mateixa olor que ells.
-De moment encara no, però si tu vols, podria fer-la.
19
-No, no t’acabo d’entendre Elena, no t’acabo...
-Mira Roger, tinc disset anys -va mentir, però només un xic, encara no tres mesos de diferència- i
moltes ganes d’aprendre, d’aprendre tot allò que tu em vulguis ensenyar. I no només història.
En Roger la va mirar, i la va trobar preciosa. Massa preciosa. Lentament va acostar la seva mà
cap a la de l’Elena, i només en el darrer sospir va desviar els dits, instants abans que
s’enllacessin amb els d’ella. En lloc d’això, li posà la mà sobre l’espatlla.
-Anem a donar un volt?
Sortiren al carrer, i enfilaren cap al parc que hi havia darrera de l’escola, una mena d’àrea
recreativa que l’ajuntament s’entossudia a mantenir verda i els coloms i els estornells
s’entossudien a pintar-la d’excrements. Ell amb els colors pujats i la ment a mil per hora
intentant decidir el camí a escollir; ella moderadament relaxada, feliç, absolutament convençuda
del seu èxit, meravellosament ensinistrada a detectar els petits detalls que delaten les intencions
del sexe masculí. Havia decidit tirar pel dret, deixar-se de subtileses i arribar fins al final. Fins
aleshores encara ningú s’havia atrevit a negar-li res.
Es creia molt diferent d’aquella nena que havia assistit calladament i abatuda a la conversa dels
seus pares, d’aquell infant que havia rebut amb enorme indiferència la mort de la seva germana,
d’aquell nadó que tant malestar li havia causat a la seva mare. Es creia, de totes passades, molt
diferent. El concepte de fracàs era només una llumeta fosca i encongida dins del seu cos de dona
de 16 anys i 3 mesos.
Va ser una passejada llarga, de manera que en Roger va tenir prou temps per pensar amb alguna
cosa situada més amunt de l’estómac, i això va decidir el combat. El temps va jugar en contra de
l’Elena, la seva seguretat va jugar en contra, els seus 16 anys i escaig anys varen jugar en contra,
el final de la seva adolescència va jugar en contra.
Així fou com, sense realment haver jugat, va perdre.
-Anem, anem a prendre alguna, vols Elena? -Fred, a les galtes i al cor, també al sexe.
-D’acord.
Els ulls de l’Elena cercaren un bar fosc, un lloc apartat de les mirades de la gent, un recer. Un
lloc on ell li pogués agafar per fi les mans, li pogués esbossar un somriure i dir-li que la
desitjava. Un lloc perfecte per quedar un parell de cops a la setmana, per convertir-lo en el seu
niuet d’amor. Un lloc de tots dos, un lloc secret, molt secret, un lloc de pel·lícula romàntica. El
seu lloc.
20
Però no hi havia bars en aquell parc, només algunes paradetes estacionals que amb l’arribada del
bon temps oferien els seus productes refrescants als vianants. Fou en una d’aquestes parades on
en Roger es va aturar i va comprar un gelat de maduixa per a l’Elena i una llauna de cervesa per
a ell. Un gelat per als nens i una cervesa per als homes, un gelat i una cervesa, o sigui, un home i
una nena que no tenen cap més possibilitat que passejar una estona i distreure’s amb acudits
dolents. Un home i una nena, un professor i una alumna, exactament això, exactament el que
eren, alumna i professor, res més que un gelat i una cervesa.
L’Elena no va dir res, ni tan sols quan en Roger es va asseure en un banc de fusta i ella el va
imitar. Ell bevent una cervesa i ella menjant un gelat de maduixa. Ell apagant la seva set i el seus
petits mals pensaments; ella fonent-se a cada llepada, desfent-se per moments, refredant-se
completament. Ell asserenant els seus dubtes; ella fent-se cada vegada més petita, tornant a ser
una nena de deu anys, de sis fins i tot, recordant quan els seus pares encara no s’havien separat i
passejaven plegats per aquest mateix indret, agafats de la mà, mentre ella els demanava
insistentment un gelat, de maduixa a poder ser. Una postal d’un Roger tornant a ser un jove
historiador poc brillant, resignadament condemnat a fer de mestre, i d’una Elena baixant fins a
les profunditats del seu cervell i decidint definitivament que els seus 54 Kg no eren per res del
món gens excessius, que els diumenges tocava mitjons blancs i que decididament i rotund, havia
superat l’adolescència.
Anys més tard, quan de tot plegat ja només en quedava una ferida gairebé cicatritzada i una
estranya afinitat de l’Elena pels mocadors de coll de color cru, la Maria escriuria:
Una cambra fosca, una cambra fosca dins d’una casa fosca, bruta i fosca.
Un botó vermell, amb una llum vermella que l’envolta.
Una taca de color vermell en una cambra bruta i fosca.
Un nen que juga.
Uns ulls que a poc a poc s’acostumen a la fosca.
Un nen i una pilota, ningú més. Una pilota que es perd i un nen que la busca.
Una porta de fusta mig oberta, una cambra fosca que amb prou feines s’il·lumina.
Un botó vermell al mig de la cambra.
21
Un batec infantil al cor d’un nen.
Un joc nou, un món nou, noves possibilitats per explorar.
Una llum vermella que el crida i l’acarona.
Al fons de tot, una pilota oblidada.
Una mà que s’acosta al botó.
Un infant demanat-se quina cosa passarà, il·lusionant-se.
Uns dits que ja noten la fredor, una fredor seca i fosca.
Un univers de mil colors dins d’una cambra fosca i bruta.
Un dubte desconegut.
Un ràpid arc reflex del braç a l’espinada.
Una mà que torna enrera.
Una ment que es pregunta per primer cop si no seria millor deixar-ho estar.
Uns ulls que veuen la pilota.
Unes mans que l’agafen i una veueta que li demana de marxar.
Una llàstima.
Un nen que, de sobte, s’ha fet gran.
22
III
El dia 24 de desembre de 1958 es va llevar banyat de boira, una boira tan espessa que des d’un
cantó de la plaça del Mercadal no es podia intuir l’altre. Era com si una intensa i fosca llum
inundés de cap a cap la ciutat mig adormida. Una llum fosca, fosca i encegadora, que tot ho sap,
que tot ho pot, que tot ho veu. Exactament dos-cents sis anys abans, per tal de combatre aquesta
espessa negror, es va fer a Barcelona el primer assaig d’enllumenat públic, amb llums d’oli
repartits pels carrers principals. L’espectacle que suposà veure la nit il·luminada va provocar un
sentiment de benestar tal, que aquell Nadal seria recordat a la Ciutat Comtal com el Nadal de la
Llum. Però el 24 de desembre de 1958 no foren els llums d’oli els que feriren la negror, fou un
sol gros, un sol gros i platejat que avançant-se milions d’anys a la seva expansió definitiva ho
englobà tot, recuperant de cop allò que li pertanyia. Aquella albada es va dibuixar només amb
sol, amb sol i llum, la seva fosca i negra llum.
Feia poc menys de 3 mesos que l’Elena havia començat la universitat, i com a conseqüència
s’havien desencadenat un munt de canvis i d’incerteses que l’havien portat de l’institut del seu
poble -un edifici d’obra vista meravellosament dissenyat per a encabir-hi unes aules on cada dia
es passava llista- a un edifici gris i malgirbat, meravellosament dissenyat per tal que qualsevol
persona de qualsevol llista es sentís el més anònima possible. I fou aquest canvi, i no qualsevol
dels altres, el que a l’Elena li semblà més transcendental. La mudança de ciutat -trobà que
Barcelona no era pas gaire cosa més que una ampliació descontrolada de totes les coses bones i
dolentes que des que era petita havia conegut a Sant Amusic del Pla-, la mudança de companys,
de professors i de clima -on carai s’havia ficat, la boira!- no li suposà un gran trasbals, gairebé ni
ho notà, enderiada com estava en descobrir el munt de possibilitats que el seu recent anonimat li
oferia.
Fins i tot la presència de nois a les aules no la va trasbalsar tant com la sensació de llibertat que li
proporcionava el fet de sentir-se anònima. Anònima però no estranya, malgrat que l’any 1958 el
percentatge de dones que estudiaven a la Universitat de Barcelona amb prou feines arribava al
20%. Havia acabat el curs per-universitari, havia aprovat la revàlida i la prova de maduresa, i
havia ingressat -amb l’absolut desgrat de la seva mare- a la Secció de Pedagogia de la Facultat de
Filosofia i Lletres. Era una de les poques noies de Sant Amusic que es traslladà a Barcelona per
estudiar i, com totes les pioneres, hagué de pagar un preu. Durant mesos fou motiu de comentari
i burla a Sant Amusic, però féu com qui no se n’assabenta. Foren els seus pares, com sempre, qui
23
pitjor s’ho passaren amb les arrauxades decisions de la seva filla, que de mica en mica anirien
perfilant aquell caràcter obert però terriblement rebel i contestatari que tant la caracteritzaria.
Per a algú com l’Elena, amb tantes coses per oblidar, sentir-se ignorat no era ni de bon tros el
pitjor dels horitzons possibles. Massa converses sentides inoportunament, massa esperances
trencades abans d’hora, massa gelats de maduixa, massa crits, massa morts, massa separacions.
Aprendre a difuminar-se entre la gent fou la seva principal ocupació durant les primeres
setmanes a la capital. I la veritat és que si de bon principi la va sobtar aquella sensació de
velocitat i de menyspreu, no li costà gens assumir com a pròpies unes costums tan allunyades de
les que l’havien rodejat durant 18 anys.
Compartia pis amb dues companyes de Sant Amusic, -havia aconseguit escapolir-se dels
Col.legis Majors engatussant la seva mare- cosa que li permetia omplir el petit racó de nostàlgia
envers els seus orígens, necessitat que amb el transcurs dels anys aniria perdent cada vegada més
fins al punt que els dos darrers cursos els passaria en un petitíssim pis de la Travessera de les
Corts, a tocar de la universitat, sola, amb les parets de color poma i el terra de gres tintat de blau.
Poder passar llargues estones passejant pels passadissos de la facultat sense ningú a qui saludar
era una de les coses que més plaer li produïa. Li recordava quan era petita i anaven de vacances
amb els seus pares a València, on vivien els oncles paterns. Agafaven el cotxe de bon matí i
començaven a fer quilòmetres per la carretera, sempre en silenci, sempre escoltant alguna
d’aquelles cintes que tan li agradaven a la mare -cançons melòdiques, algun tango a tot estirar- i
ella que amb els seus poquets anyets es condormia al seient de darrera del Citroen. I llavors
s’aturaven per fer gasolina en una àrea de servei, per estirar les cames. Aquells llocs
l’apassionaven. Llocs impersonals, on tothom es veia content, satisfet, llocs sense arrels ni
senyals d’identitat. Si tancaves els ulls i escoltaves, podies fàcilment imaginar-te en una
gasolinera del sud de França, el nord d’Itàlia, el centre d’Alemanya. Era un no lloc, un lloc
inexistent on ningú hi viu, on ningú hi neix ni ningú hi mor. Un lloc on obrir els ulls i no veure
ningú conegut, un lloc irreal enmig de centenars de persones que s’hi mouen amb absoluta
comoditat. De llocs així l’Elena no en va saber trobar cap més fins que va aterrar a la facultat de
Filosofia i Lletres.
Aquells passadissos es convertiren, durant bona part del primer curs, en les seves àrees de servei
particulars. Passejar molt lentament, entendrint-se a cada racó, i tot d’una aixecar els ulls i
clavar-los a la retina d’un desconegut uns segons més del que es consideraria prudent. I llavors,
24
com si res no hagués passat, desviar la mirada sense la necessitat de fer un somriure o de dir
adéu. Trencar a plaer una norma preestablerta sense haver de demanar permís a ningú i sense
obligació de pagar cap preu. Un joc estúpid i innocent.
El dia abans de Nadal, però, aquell joc deixà de ser estúpid i innocent. Aquell dia es llevà rúfol,
però l’Elena no hi parà esment. Havia anat a fer les darreres compres nadalenques, i després de
dinar, abans d’agafar l’autobús que l’havia de portar a passar les festes a casa dels pares, passà
un moment per la facultat a recollir un dossier que el professor de Pedagogia Contemporània
havia deixat a darrera hora. En entrar-hi, les primeres gotes de pluja començaren a mullar les
rajoles de la vorera. Després de fer una bona estona de cua a consergeria, es disposà a
encaminar-se cap a l’estació central, però una intensa cortina d’aigua li ho impedí. Es va quedar
arrecerada darrera els finestrals que donaven al jardí intern de l’edifici, un conjunt de gespa mal
tallada, amb un grapat de palmeres altes però gairebé sense cap fulla i enormes jardineres
cobertes d’argelaga color verd fosc. Repassà mentalment l’horari del seu autocar i es consolà
pensant que encara li restava més d’una hora per agafar el semidirecte de la tarda. El cel s’havia
tornat gris, pesat, d’aquell color de plom que sembla indicar que n’hi ha per estona. No portava
paraigües, i de cap manera volia que es mullessin els paquets amb tots els regals que tant li havia
costat escollir.
Decidí que es donava mitja horeta, i somrigué al pensar que sempre li quedaven els seus ulls, el
seu petit llibertinatge a punt per reinventar-se i llargs passadissos on fer temps tot esperant que
escampés. La mitja hora s’escolà, i aprofitant un lleuger respir en la ploguda corregué fins la
parada. Arribà a l’atrotinada estació dels busos interurbans i agafà el seu d’una revolada, perdent
sense remei el paquet amb la bufanda i els guants que li havia comprat a la seva mare.
L’òmnibus tancà les portes, engegà, i en poc més de quinze minuts deixà enrera l’Avinguda del
Generalísimo per aturar-se de nou als afores de la capital. Era un bus antic, arrodonit del sostre,
amb la pintura blanca a punt de caure i alguna que altra gotera difícil d’esquivar si et tocava el
seient erroni. Amb un parell de sotragades reprengué la marxa, i al cap de deu minuts més
circulava rutinàriament per la carretera recentment remodelada gràcies als eufemístics Planes de
Infraestructura Viaria del govern franquista. En sortir d’un petit túnel, l’Elena notà com la
intensitat de la pluja augmentava, i aleshores l’autocar s’aturà. Havia arribat a una de les poques
estacions intermitges on hi feia marrada. No era gran cosa més que un baixador, però fou llavors,
en aquell lloc, mentre els seus ulls es perdien entre les gotes de la pluja i el dibuix que aquestes
feien en arribar a terra, fou aleshores quan ho veié. Igual que al 1752 un llum d’oli havia
25
esquinçat la foscor dels carrers, dos-cents sis anys més tard un parell de taques grises
esquinçaren la cortina de pluja. Per uns moments curts però interminables cel i terra es tintaren
del mateix color, i un uniforme color de perla ho inundà tot. Els seus ulls clavats en els ulls
d’algú altre, les seves ninetes negres clavades en les negres ninetes d’uns ulls color de pluja. Una
mirada -la del desconegut- que no s’abaixava; i una mirada -la seva- que no sabia com abaixar-
se. Tot plegat un foc d’encenalls sense guspires, un instant fugaç ple de color de cendra. Dos
caps que es giraren retardant l’inevitable adéu. Un bus que arrancà per no aturar-se, que
lentament anà accelerant la marxa. Dues mirades entrecreuades, forçades per l’espai i la
distància; dos ulls que, en esdevenir físicament impossible mantenir el contacte, trencaren un llaç
tot just nounat i restaren orfes de consol; orfes i quiets, i sords, i muts, i cecs.
Fins aleshores havia jugat a ser dolenta amb la mirada, però aquelles retines, aquelles ninetes
perlades... no ho sabria explicar, però el cert és que aquella mirada canosa l’havia feta estremir
tota ella. Fou com si de sobte milions de formigues comencessin a passejar-se nervioses per la
punta dels seus dits, i amb extraordinària rapidesa anessin pujant pels braços i les cames, cos
amunt, fins al ventre, fins al pit, fins al cervell. I, tot jugant, anessin envaint cada racó de la seva
ànima, cada cèl·lula del seu cos, cada àtom del seu ésser. Fou una enrampada de la qual mai més
en perdria la memòria, un sotrac que, de tant fugaç, li canvià la vida.
Ni un sol múscul gosà moure durant la resta del viatge, arrapada al cuir estripat del seient, sentint
sense escoltar el soroll eixordador del motor de l’autobús. Mitja hora, una hora, una tarda, una
eternitat. Quan el plom del cel s’havia enfosquit prou per dissimular les finíssimes gotes de pluja
que encara queien, l’autocar s’aturà a Sant Amusic, i l’Elena baixà. Havia arribat al seu poble i,
d’esma, s’encaminà cap a casa seva sense veure res de res, mullant-se tímidament els seus
cabells color caoba, la seva roba, els regals, la seva blanca pell, amarant-se tota ella d’aigua freda
que de cap manera aconseguí borrar els ulls del cel.
D’aleshores ençà la universitat es pintà amb colors molt diferents dels que l’Elena havia vist fins
aquell dia. Començà a fumar, delerosa com estava per redescobrir aquell color gris que amb tan
sols un instant li havia decorat la vista. Va augmentar les passejades, les mirades furtives, la
recerca d’un passat tant proper que encara li feria la consciència. Va trobar ulls de mil colors,
alguns blaus com el mediterrani, altres verds com el blat de primavera, d’altres bruns, negres o
turqueses. Fins i tot alguns de grisos, però mai d’un gris semblant a aquell, brillant i opac alhora,
fosc i clar, trist i alegroi, inquiet i pacient, savi i aprenent.
26
L’Elena era una persona de decisions dràstiques, de moments puntuals, d’encenalls cremats amb
massa rapidesa. Tenia una exagerada tendència a carregar d’importància fets circumstancials.
N’havia tingut prou amb una conversa escoltada casualment per canviar el signe de la creu pel
reflex de la lluna plena; n’havia tingut prou amb una mirada fugaç per alterar la seva vida, passar
d’un vaguejar incert a una recerca hipnòtica. Concentrar decisions transcendentals en un instant
fugisser era tota una filosofia de vida que potser sense adonar-se’n l’Elena havia bastit al seu
voltant, i que durant aquell primer curs de pedagogia havia dut a les últimes conseqüències.
Aquella recerca va durar fins que cap a finals de gener una altra tarda el cel es va fer dens, el sol
es va apagar, i una grisor metàl·lica va tenyir de nou els passadissos de la facultat. A fora plovia,
i a dins ja gairebé cap estudiant restava a l’edifici. De lluny, de molt lluny, un petit tros de cel va
baixar a la terra i es va posar a caminar cap a l’Elena. Ella el va veure de seguida, adonant-se de
la inutilitat de l’escorcoll que feia dies que realitzava. Es va quedar quieta, tots els músculs en
tensió però cap en moviment, tan sols el cor semblava que es movia. Bom, una passa endavant,
bom, un metre més a prop, bom, més a prop, bom.
-Hola, m’esperaves? -Un somriure franc dibuixat dins dels ulls- No dius res? Em sembla que em
cercaves.- Unes dents blanquíssimes i uns cabells de palla, tot dins d’aquells ulls.
-Anem a fer un tomb?
Amb extrema lentitud les seves cames es posaren en funcionament, i ara un pas, ara un altre,
passejaren per mil camins, sota la pluja, sota el cel cobert de núvols, a recer de les mirades i a
mercè de la tempesta. Després d’un parell d’hores, xopa i cansada, es va atrevir a obrir la boca.
-Qui ets, tu?
-Sóc qui tu vulguis que sigui.
-Jo no vull que siguis res.
-Doncs no sóc res.
-No volia dir això. Tothom és qui és, no qui l’altra gent vol que sigui.
-Ja n’estàs segura, d’això que dius? -S’aturaren sota un fanal, molt més alt i funcional però amb
un encant ni la meitat d’atractiu que aquells llums d’oli que tants anys enrera havien suposat un
pas endavant en la seguretat dels carrers de Barcelona.
-Potser no ets qui vols ser, però el que segur que no ets és allò que jo desitjo.
-En aquest cas sí.
-Però si no et conec!
-Em coneixes massa.
27
-Només t’havia vist una vegada, com pots dir que...
-Potser amb els ulls només m’havies vist una vegada, però hi ha altres maneres de mirar; i de
veure.
I així, exactament de la mateixa manera que la pluja l’havia portat, se’n va anar dient adéu. De
lluny, quan l’Elena encara el podia entreveure, una veu que tant podia ser la seva com no ser-ho
va anar a caure dins dels timpans d’ella.
-Atura’t un moment i mira’t. Tanca els ulls i mira’t. Però fes-ho amb el cor, inventa una mirada
diferent. Cap endins, endins de tot. No et preguntis com pot ser, no et preguntis cap on has de
mirar, gaudeix amb la mirada i prou, frueix del dubte etern. Qui ets, on vas, d’on vens. Qui sóc,
on vaig, d’on vinc. Poc importa en realitat, pensa que tan sols tu pots fer que tot plegat sigui
millor. Agafa el fang i modela’t de bell nou. Neix per segon cop. I amb tu, fes que jo torni a
néixer altra vegada.
Anys més tard, quan aquelles paraules havien adquirit tot el seu significat, pensant en tot plegat,
la Maria escriuria:
Són bonics els estels que de nit ens il·luminen.
Quan degut a l’atmosfera terrestre els veiem fer pampallugues,
que gràcils se’ns presenten.
Són tan lluny, i alhora els notem tan a prop nostre...
que senzilla es veu la vida a les càlides nits d’estiu,
estirats damunt la gespa amb el cel tacat de llum com a teulada.
Però mirem i no sabem que és allò que els nostres ulls contemplen.
La llum que a nosaltres ens arriba fou emesa fa centenars, milers d’anys.
I no ens n’adonem, i encara menys ens importa.
Allò que veiem ja no existeix, és un espectre, un record,
potser ni tan sols això, només un testimoni d’altres temps
que ens arriba amb tant retard que ni tan sols un Rèquiem val la pena.
28
IV
El dia 1 d’octubre de 1963 es va morir color de Toni. Es va morir amb gust de Toni, amb olor de
Toni, es va morir esquitllant-se per la petita escletxa que hi havia entre la pell de l’Elena i la d’en
Toni. I, desafortunadament, el matí següent es va llevar per entre la mateixa escletxa, però amb
un gust, una olor i un color molt diferents dels de la nit passada. A les 7 del matí el despertador
es va engegar de sobte, però a l’Elena li costà desenganxar-se dels llençols, desenganxar-se
d’aquell cos que per segona vegada a la seva vida -de la primera en feia un grapat d’anys,
arraulida dins d’un seient de bus un dia de molta pluja- li havia fet sentir que potser existeixen
motius més poderosos que una feina, una casa o uns amics per afirmar que val la pena viure. De
similar manera, l’1 d’octubre de 1792 es va morir -per a un petit grupet de periodistes- amb la
convicció que amb tota seguretat existeixen motius més poderosos que uns amics, una casa o una
feina per afirmar que val la pena viure. Mentre l’Elena i en Toni rebregaven els llençols, uns
altres redactors celebraven que feia exactament cent setanta-un anys que havia sortit el primer
número del Diario de Barcelona, degà de l’estat espanyol i un dels més antics del món.
Aquell matí del 2 d’octubre l’Elena no es volia aixecar del llit. Es trobava dalt dels núvols. Havia
engegat la ràdio que tenia al costat del llit, i una veu neutra, en castellà, recitava amb monotonia
unes notícies que gairebé ni escoltava. Un costum que des de feia uns anys utilitzava per sentir-
se acompanyada, tot i que aquell matí no li calien ones hertzianes per estarrufar-se en obrir els
ulls. Estava mig endormiscada, i la veu insistent que sortia de l’aparell no acabava de desvetllar-
la. Inconscientment, intentava perllongar aquells instants aferrant-se a una realitat que ja feia un
bon grapat d’hores que era morta. A poc a poc va anar prenent consciència, i el dibuix precís
d’en Toni se li aparegué amb nitidesa dins dels ulls. La galta dreta li feia mal -havia dormit en
mala postura- i una punxada de dolor li pujà per l’espinada quan en Toni es va girar i li clavà el
colze al mig del pit. Tot plegat poc importava. S’aixecà, i prement un botó feu callar al locutor a
mitja informació del temps, al mateix instant que el terra gelat la tornà al món dels vius. Mentre
es dutxava aconseguí deixar tan en blanc la seva ment que ni s’adonà com l’aigua calenta li
desencartronava els músculs.
Feia poc més d’un mes que havia començat a treballar. Redactora d’Esports en Cap del Vell
Diari. Això li varen dir el dia de l’entrevista, i no fou pas mentida. Redactora en cap, ajudant de
redactora, enviada especial els set dies de la setmana, teclista, copista i correctora d’un diari en
29
català, ciclostilat, mig clandestí, premsa local en un estat on la monocromia dels mitjans de
comunicació era la norma habitual. Redactora en cap de la secció d’esports, formada per ella,
ella mateixa, ella i les seves hores lliures i ella i els seus caps de setmana. Els diaris a l’ombra
tenien moltes seccions i molt poc pressupost per a cobrir-les. Durant molt temps es preguntaria
com una persona que no sabia absolutament res d’esports -que sempre havia suspès la
gimnàstica- havia anar a parar a aquella taula. No sabia res d’esports ni tampoc tenia la més
remota idea de com funcionava un diari. Havia acabat la carrera de pedagogia, i les seves
inquietuds polítiques l’havien portada a col·laborar en un mitjà de comunicació del seu poble que
ni de lluny tenia res a veure amb tot allò que havia après a les aules, darrera un rengle de taules i
amb un boli a la mà, on les coses no semblaven pas tan complicades. Un cop va haver acabat el
seu primer dia de feina, tot el romanticisme que les nits anteriors havia omplert els seus somnis
s’esfumà per art d’encanteri, topant amb la realitat d’un món on malgrat les dificultats es
pretenia assolir uns nivells de qualitat per als quals ella no estava, ni de bon tros, preparada.
-On collons és l’article del campionat d’atletisme?
-Doncs, miri, l’article..., és que no he pogut, veurà el senyor director m’ha cridat i he hagut
d’anar...
-Fot el favor de tractar-me de tu... vaja, tracta’m del que vulguis maca però necessito el collons
d’article d’aquí a deu minuts.
-És que no he pogut anar a l’estadi, veurà... veuràs, el senyor director m’ha encomanat...
-Se me’n refot el teu senyor director i el teu estadi, vull l’article ja, m’entens bonica, ja, així que
mou el culet i escriu-me les deu ratlles d’una puta vegada.
Ahir al matí es va celebrar a l’Estadi Municipal de Sant Amusic el III Campionat de Catalunya
d’atletisme, organitzat per l’Atlètic Club, amb la presència de l’alcalde de la ciutat i una
nodrida representació de les autoritats locals. La presència de públic fou nombrosa, i
l’espectacle que s’hi va poder presenciar va ratllar l’excel·lència en diverses ocasions,
especialment en la prova dels cent metres, on la presència del segon classificat en el campionat
d’Espanya va fer arrancar una onada d’aplaudiments a tots els assistents. El clima va
acompanyar la vetllada, possibilitant la realització d’unes marques acceptables que els
assistents celebraren amb orgull i satisfacció...
L’article estava escrit en un foli sobre la seva taula, i un noi alt, amb els cabells prematurament
emblanquinats i uns ulls negres com el carbó s’asseia somrient a la seva cadira.
30
-Com ha... i aquest text, qui...què hi ha fa a la meva taula?
-Esperar que el donis a en Miqui.
-Qui carai ets? L’has escrit tu l’article? I com t’ho has fet per...
-Em dic Toni. Sí, he estat jo. I com, doncs ara una paraula, ara una altra...
-Que vas anar a l’estadi, ahir?
-No, no vaig poder. A mi el senyor director també m’havia donat feina.
-Però l’has escrit tu l’article, oi?
-Sí, ara mateix.
-Però, però si... si deu ser tot mentida, si no hi eres no pots... algú t’ha explicat com va anar tot?
-No, de fet no en sé gran cosa, del campionat.
-Doncs no li puc donar això al senyor Miquel, em matarà, em...
-En Miqui et matarà si no li dónes alguna cosa d’aquí a cinc minuts.
-Alguna cosa que expliqui la veritat, voldràs dir.
-Que diu alguna mentida el meu escrit?
-Evidentment; això de l’alcalde, els cent metres, el...
-De fet, que als cent metres hi participava en Manuel Valdero és l’única cosa que sé de
l’aconteixement, però amb tota seguretat la resta de l’escrit també és gairebé certa, i si no del tot
veritat, almenys no és mentida, que ja és molt dir en un article del nostre diari.
-Com carai ho saps que no és mentida?
-Ahir va fer bon temps, oi, doncs segur que l’estadi estava mig ple, com acostuma a passar, per
tant dir que el públic fou nombrós s’ajusta força a la realitat. Pel que fa a l’alcalde, ell mai es
deixaria perdre una oportunitat com aquesta per fer-se veure, per tant segur que hi va anar. I si
l’alcalde hi era, pots pujar de peus que alguna que altra autoritat l’acompanyava. Què més, ah sí,
evidentment amb la presència d’en Valdero els cent metres deurien ser tot un èxit i el públic
probablement va aplaudir força, com també és d’allò més probable que...
L’Elena va aprendre més periodisme en aquells pocs minuts de conversa que no pas en la resta
de la seva vida. Llàstima que a darrera hora, i per culpa d’una lesió, en Valdero no va poder
participar en els campionats i la bronca del senyor Miquel -en Miqui per a tots menys per a ella-
fou sonada. Per sort, el que s’esperava d’un diari clandestí en català en aquells dies no era tant la
veritat com l’esperança.
-M’has salvat la vida. Te’n dec una.
-No passa res.
31
Però no era veritat, sí que passava. La taula de l’Elena estava davant per davant de la d’en Toni,
el Redactor en Cap de la secció de Local. Com que els coneixements que el xicot tenia d’esports
estaven força més desenvolupats que els de l’Elena, un bon grapat de vegades ella va requerir la
seva ajuda, i ell mai va negar-li. La proximitat física, d’edat, el somriure d’ell i les mirades
d’ella, el fum del tabac que tots dos generaven amb excessiu entusiasme, els cabells blancs d’en
Toni i el mocador de coll de l’Elena, ben amassat amb la complicitat que els aportà el fet de
compartir les diàries bronques del senyor Miquel, tot ben barrejat, va desembocar en l’inevitable.
Fou un divendres, 1 d’octubre, quan després d’una setmana de molta feina i poc abans de plegar,
en Miqui va obrir amb més mala llet de l’habitual la porta de la redacció. Tots es varen quedar
quiets, muts, la sola contemplació de la comissura dels seus llavis va aconseguir paralitzar els
dits inquiets sobre els teclats de les màquines d’escriure.
-L’Elena, on collons és l’Elena! -Foc als ulls.
-Sóc aquí, senyor Miquel, estava...
-Se me’n refot que estaves fent. Deixa-ho tot i obre les putes orelles. S’acaba de morir el
president del Club de Bàsquet. Suposo que no deus tenir ni la més petita idea de qui es tracta, la
veritat és que jo tampoc, però es veu que era el millor amic del Director, companys eterns
d’escola, refotuts companys d’escola... ja és mala llet. Bé, en fi, que necessito un article de plana
sencera sobre la seva figura, i ho vull per ahir, m’entens maca, per ahir. Esmola els ditets i no
se’m trenquis cap ungleta. Ja fas tard.
Que diu que qui? El president de què? El bàsquet de qui? En Miqui s’havia quedat curt. La seva
idea sobre aquest esport es limitava a un tal jugador casat amb la filla d’una folklòrica. El
divendres al vespre de la setmana més dura de la seva curta vida laboral i s’havia hagut d’anar a
morir l’amic del jefe. Mai es mor aquell que toca. Segurament el mateix deurien pensar els
redactors del Diario de Barcelona quan es va morir en Joan Maragall, l’articulista més prestigiós
del diari en temps de la Renaixença. Mai es mor aquell que toca. L’Elena encara no havia acabat
del tot amb aquest pensament quan el seu coll es girà en direcció a la taula d’en Toni. En Miqui
ja havia marxat, però no va ser fins que ella pronuncià amb un filet de veu allò de “Toni, tu no...”
que la gent de la redacció es reféu i continuà escrivint amb certa rapidesa.
32
En Toni sí. Sí que en sabia alguna cosa del president del Club de Bàsquet, i més important
encara, sabia com aconseguir el material necessari per empescar-se una pàgina sencera amb
dignitat. Ja era negra nit quan els dos darrers redactors en cap sortiren de la seu del Vell Diari.
-N’estic farta, Toni, sempre em toca a mi. No és just. Aquest és un diari on representa que tots
som amics, que hem d’estar units, que ens guia la vocació de servei al país i a la llengua,
representa ...
-Només ho representa, Elena, i a més, no sempre et toca a tu. Tots n’anem servits.
-Això no m’anima pas. Estic cansada, i a sobre em toca fer el sopar; els meus pares han hagut de
marxar a Madrid tot el cap de setmana per uns embolics d’herència, i jo m’he quedat sola a casa.
Tinc tant poques ganes de cuinar!
-Et convido a sopar, vinga. No em pots dir que no. Al Refugi fan unes amanides i un pollastre al
forn que revifarien al mateix president del bàsquet si es dignés a entrar en un restaurant com
aquest.
-No puc Toni. Sempre has de ser tu qui es carregui a les espatlles els meus problemes. Per avui ja
m’has ajudat prou.
-Qui ho diu que convidar-te a sopar és un problema?
-Em sap greu Toni, no voldria...
El pollastre al forn que tots dos demanaren fou testimoni d’una de les millors converses que el
balcó d’estil italià que ambientava un dels salons del Refugi havia escoltat mai.
-Gràcies un cop més per fer-me riure. Ho necessitava, de veritat. Em sembla que des que els
meus pares es separaren no havia gaudit mai tant d’una conversa.
-Em sap greu veure’t ensopida. No sabia que els teus pares estiguessin separats.
-Sí, ja fa uns anys. Ara visc amb la mare, i veig al pare sempre que em ve de gust. Viu a tocar de
la plaça dels Immigrants, i hi mantinc una relació molt agradable... no sempre passa el mateix
amb la meva mare.
-No t’hi avens?
-No, no és això. És que a vegades em sento ofegada dins les seves mans. Em controla molt, es
pensa que encara sóc una nena petita. Durant els anys que vaig estar estudiant a Barcelona era
diferent, només la veia els caps de setmana, i resultava agradable sentir-se protegida quan
tornava a Sant Amusic, però ara... des que em vaig llicenciar em sembla que li ha entrat la por de
perdre’m i com que no sap com retenir-me m’està a sobre contínuament.
33
-Les mares ja ho fan, això. Veuràs com aviat aprendrà a respectar les distàncies, se li deu fer
difícil veure com la seva única filla va tenint més independència cada vegada.
-Sí, suposo que sí, sobretot després de tot el que ha hagut de viure.
-Clar, una separació et deu fer tornar més cautelosa. No hi ha gaires dones que s’hi atreveixin
avui dia.
-No em referia a això. Perdre la meva germana va ser un cop molt dur per a ella.
-La teva germana? Em pensava que eres filla única.
-Ho sóc, però vaig tenir una germana, una germana que només va viure uns poc mesos.
-No en parles mai.
-No. No la recordo gens, aleshores jo era molt petita, però sé que a la mare li va fer molt mal.
Sempre m’he preguntat si va tenir res a veure amb la separació dels pares. Em sembla que a
partir de la seva mort la relació de parella es va anar esquinçant de forma incontenible.
-Em sap greu tot plegat, no en sabia res.
-No t’hi amoïnis, són coses meves. Ara no tinc ganes de parlar-ne, només vull que em facis riure.
-És la teva companyia la que fa possible que jo et faci riure.
-No és veritat, qualsevol riuria amb la teva conversa. És tan agradable escoltar-te.
-Per a mi és tan agradable, mirar-te.
Llavors ja no varen caldre gaires paraules més. Pagaren, i en sortir al carrer, les seves mans
imantades s’entrellaçaren gairebé instintivament. Les distàncies es reduïren, i espatlla contra
espatlla feren bona part del camí cap a casa de l’Elena. De lluny, de molt lluny, uns ulls grisos
com l’acer s’anaren acostant a poc a poc cap a ella. S’acostaren tendrament, davallant de la
foscor, de les primeres gotes de pluja que començaren a caure poc després de passar per davant
del Dexium. Plovia, i uns ulls melangiosos es posaren sobre el seu cap mentre ella es deixava
caure a l’espatlla d’en Toni, tancant les parpelles amb delicadesa i deixant-se portar per aquella
veu que venia de molt lluny, i que només ella podia sentir. Una veu que naixia d’un parell d’ulls,
d’una mirada cendrosa i agrisada, d’una distància infinita i inexistent, d’un eixam d’abelles
glauques que brunzien amb insistència.
-Imagina’t un món nou, dibuixa’l rodonet i pren-lo entre les mans. I omple’l. Pinta’l de colors,
com més vius millor, que la nit ja tindrà temps d’enfosquir-lo. Escombra’l una mica, però deixa’t
als racons aquell pessic de pols per si de cas mai et fa falta. No l’esporguis, deixa’l créixer com
ell vulgui, que els errors són molt més útils quan no són els altres qui te’ls llencen a la cara.
Estima’l amb desmesura, ja et vagarà de jutjar-lo. Sigues el seu amic secret, que ningú ho sàpiga,
34
l’amistat és un tresor massa preuat per compartir-lo. Pentina’l de tard en tard, però no li facis la
ratlla al mig, prova les trenetes, a veure si amb sort s’acostuma a crear llaços en lloc de trencar-
los. No hi posis cap mascota, deixa que tothom hi cerqui el seu company. I sobretot, no t’oblidis
de posar-hi somnis, molts somnis, que si no se’t tornaria amarg, se’t floriria, marcint-se a poc a
poc fins a desaparèixer.
Arribaren en silenci al replà de l’escala de casa seva, i amb una sola mirada en tingueren prou
per estalviar-se malentesos. La veu dels ulls de pluja s’allargassava en la memòria de l’Elena, el
vi novell del sopar començava a fer el seu efecte, i un intens aroma a vida li envaí les narius
només entrar a la sala. La mare de l’Elena era una apassionada de les plantes. En tenia per tot
arreu. Al lavabo, al menjador, a la terrassa, a la cuina, al rebedor... Quan, després de fer-se un
primer petó s’assegueren al sofà i ella aspirà profundament, notà com la olor dels crisantems i les
hortènsies la marejaven. En el silenci opac de la casa buida només les fulles multicolors dels
Coleus i les verdes i ovalades Monsteres foren testimonis del color torrat de xocolata que adquirí
el gira-sol dibuixat a la pell de l’Elena. Les llums de colors que ells crearen competiren en
matisos amb els ataronjats i violetes, amb els vermellosos i els ocres de totes i cadascuna de les
plantes que la mare de l’Elena havia anat col·leccionant amb els anys.
Aquella nit fou molt màgica. Les carícies sobre la pell, els llavis envermellits, el borrissol
estarrufant-se mentre unes estranyes pessigolles els pujaven espinada amunt, talment formiguetes
feinejant sense desfici. Tenien tota la nit per endavant, i la vida es pinta de colors meravellosos
quan a plena vesprada apareix algú a qui estimar. L’Elena es sentia absolutament realitzada, com
si una boira densa i complaent li hagués omplert totes les entranyes. Trigaria molts anys a tornar
a tenir, per tercer cop a la seva vida, una sensació semblant; tants, que ni ella mateixa seria capaç
de recordar amb precisió les emocions d’aquesta vegada.
S’adormiren exhausts, amb la pell inflamada i la sang a punt de sortir per cada porus dels seus
cossos. Es despertaren enrampats, l’Elena per la mala postura, en Toni pels remordiments. La
galta dreta li feia mal. En posar-se dreta, un fred intens als peus li encongí l’anima. Des de la
dutxa ella no va poder veure el moment precís en el qual en Toni obrí els ulls, però si ho hagués
fet, potser no li hauria vingut tan de nou la cara que es va trobar quan va tornar a l’habitació mig
embolicada amb una tovallola.
-Toni, em sento tan bé, tan plena, em sembla que m’estic enamora.... què et passa, Toni?
-Elena, Elena, Elena, com hem pogut, Elena, com...
35
-Toni... què vols dir...què...
-Jo no...no... em sap greu Elena, no havia de passar res, no sé com, jo no volia, no hauries hagut
de deixar que passés Elena, tu no ho hauries hagut de permetre, jo...
-No t’entenc Toni, què vols dir que no hauria hagut de permetre, com...
-Visc amb una noia, Elena, amb una noia, ho entens. Una noia que m’esperava ahir a la nit. Ara
com vols que li expliqui alguna cosa coherent, com ho faré per...
Ja no va sentir res més. En aquell precís instant, en aquella habitació concreta, va trencar-se
alguna cosa que trigaria molt de temps a enganxar-se de bell nou, i encara no del tot. Dins de
l’Elena va trencar-se un sentiment que quedà tan esmicolat que varen caldre massa anys per
ajuntar-ne tan sols les parts més importants. Dins seu ja res importava. El seu món interior es va
retraure i, lentament, una tela negra es va anar teixint i embolcallant el seu malmès cor, com una
bena compressora que volgués evitar el vessament de massa sang, com una cuirassa finament
brodada que la protegís d’una mort segura. A fora, el més despreciable dels éssers només feia
que lamentar-se i preguntar-se insistentment quina excusa inventaria. Quan va marxar, les seves
disculpes arribaren massa tard i massa fluix a les orelles de l’Elena per tal que ella les sentís. Ja
tot estava dit, ja tot estava fet. Només el temps i la rutina, el temps i la vida de cada dia, tornarien
a destapar les orelles de l’Elena i li arrancarien parcialment el vel que l’oprimia.
És absolutament curiós observar la fragilitat i la total relativitat de les coses. Qui hauria gosat
afirmar que la relació del redactor en Cap de la secció de Local i la redactora en Cap de la secció
d’Esports del Vell Diari tindria un final com aquest; i qui hauria gosat afirmar l’any 1792 que el
Diario de Barcelona encapçalaria la Renaixença, es tornaria centralista pels volts de principis de
segle, seria dirigit per la gent d’Estat Català just abans de la dictadura, quedaria sota control de
l’aparell franquista al 1940, i que tancaria al 85 per tornar a obrir un parell d’anys més tard ja
sota l’epígraf catalanitzat de Diari de Barcelona.
Anys més tard, quan de la tela negra ja gairebé no en quedava cap bocí, quan l’Elena ja tan sols
era capaç de recordar amb molta vaguetat un dia de forta olor a Coleus i Monsteres, la Maria
escriuria:
Un petó petit, petit i prim,
un petó pintat sense permís, poc pacient, precoç,
36
pidolat al paradís, privat , primmirat,
un petó pastat amb gens de parsimònia,
preuat tan sols per prohibit,
perdut entre la pluja.
Un petó amb poca poesia.
37
V
La nit del 29 de novembre de 1975 es va tancar amb color de transcendència, amb color de
deures fets, de comptes pendents solucionats. La nit es va adormir amb aires de grandesa, amb
eufòria matisada, amb promeses i esperances. Es va apagar amb un dolç perfum de futur ple de
transcendències. La natural tendència de l’Elena a carregar de contingut els moments més
determinants de la seva vida l’havia portada a aconseguir moltes coses, però la decisió que
aquella nit va prendre tenia unes conseqüències que durant força mesos s’esforçaria a digerir.
També la nit del 29 de novembre de 1899 es tancaria al gimnàs Soler amb els mateixos colors,
amb les mateixes esperances, amb els mateixos perfums prometedors. Acabava de néixer el
Foot-Ball Club Barcelona.
Després de la seva ensopegada amb en Toni, l’Elena no havia trigat gaire a marxar del Vell
Diari. La relació diària amb en Miqui es suavitzà, i depèn de com es miri, algun que altre dia va
arribar a pensar que era humà; però per contra el seu veí de taula, el seu ajudant en temps de
crisi, el seu amant per una nit, se li girà d’esquena. Ella no va fer cap esforç per revifar la relació,
i ell es va tancar en el seu món i ja no li ensenyà res més de periodisme. A partir d’aquella nit
parlaren poc, i cap dels dos manifestà el més mínim entusiasme per canviar el nou estatus. Una
història que havia trigat setmanes a créixer es va morir en un parell de frases excessivament
inoportunes. Va marxar del diari dient adéu a tothom, despedint-se de tothom, fent un petó a
tothom; a tothom menys a en Toni.
Al cap de poc temps començà a treballar a La Vanguardia, a la secció d’ Internacional, fent de
darrer mono de l’escala, vivint pràcticament a les terminals dels aeroports o als hotels de sud-
amèrica, continent del qual la feren especialista. Durant força anys la seva vida es va moure a
velocitats inimaginables, a altures impensables, va esmorzar cafès de totes mides, va sopar en
restaurants de mil nacions, es va adormir en llits estranys -gairebé sempre sola-, va resar a llunes
mai somniades, i es va despertar amb sortides de sol que de cap manera hagués pogut preveure.
No parava mai a casa, però això no la molestava gens. Al contrari, es sentia en certa manera
alliberada d’una mare excessivament possessiva que no s’acabava de fer a la idea que la seva
filla havia crescut.
La seva vida havia entrat en una espiral de direcció poc definida des d’aquella nit amb en Toni.
De la relació li quedà l’eterna sensació que havia de fer coses, que havia d’omplir la seva vida
38
amb experiències, amb sensacions, amb coneixements o amb qualsevol altra cosa. El contingut
en sí no tenia massa importància; calia fer i prou, i ser, i tenir, i sentir. Massa sovint es
preguntava com una experiència tan curta l’havia marcada tant; com era possible que una simple
nit, uns pocs mesos de convivència i un polvo solitari li haguessin canviat tant la manera de
veure les coses, les seves prioritats i les seves expectatives. Hi pensava sobretot quan li venien
aquelles ganes indescriptibles de deixar-se anar, aquella necessitat de deprimir-se, d’enfonsar-se
dins del pou de manera voluntària, aquella mena de sentiment estrany i confús que l’empenyia a
fer-se les preguntes que sabia del cert que no tenien resposta. Hi buscà explicacions en la seva
manera de ser. Fins i tot en va fer una bandera. Utilitzà molt sovint aquest aspecte per definir-se
a ella mateixa, i per exposar als altres una façana de fredor que tan aviat li resultava
imprescindible com terriblement feixuga. Mai va aprendre a utilitzar-la en els moments de
necessitat, i molt sovint en feia un ús incorrecte, mostrant-se als que la rodejaven com una
persona excèntrica i de tracte excessivament complicat.
L’experiència amb en Toni va marcar decisivament les seves relacions sentimentals. Tret d’un
parell o tres de breus històries que va tenir sota llençols de naturalesa poc precisa, no va arribar a
establir cap relació estable amb ningú. Primer pensava que necessitava temps, i després que el
temps havia corregut massa. Si de cas, quan anava a casa de la seva mare i la olor dels
crisantems i les hortènsies gairebé la marejaven, podia intuir una petita fiblada al cor que la
cuirassa protectora s’encarregava d’aturar.
La naturalesa possessiva de l’Elena -herència directa de la seva mare- havia fet que la seva vida
esdevingués un bagul d’antologies. De cada pinzellada viscuda en guardava alguna penyora. Un
sentiment, un objecte, una mania. Era capaç d’obsedir-se en una idea fixa, aferrar-se al passat i
mantenir viva una flama que tan aviat la consolava com la feria, però que mai aconseguia
integrar i ni tan sols aprofitar-la per adaptar-se de manera suau i sense estridències als nous
camins que trepitjava. No aprenia dels errors ni dels encerts, només els acumulava. Havia
adoptat una lluna com a déu, s’havia comprat mil mocadors de coll, havia fumat cent cigarretes
cada dia, havia desterrat els homes del seu univers, havia desitjat fondre’s amb els ulls que li
parlaven. Sotrac rera sotrac, un traç viu en una paleta de colors nerviosos. Una vida a ritme
vertiginós. Un ritme similar al que aquell club fundat amb timidesa al 1899 s’hauria d’acostumar
a viure; un ritme lent als seus inicis, però que amb els anys s’aniria accelerant i ja no tindria
aturador. Ni el voldria tenir.
39
L’Elena s’havia passat els darrers dotze anys de la seva vida abocant descontroladament colors
brillants a la seva existència, però cada cop s’adonava amb més força que era precisament la
gamma dels negres la que hi dominava de manera abassegadora. Li feia mal topar-se cara a cara
amb els mateixos colors que l’havien empès a deixar el Vell Diari, a viatjar constantment sobre
l’Atlàntic, a fugir de no sabia ben bé què. Aquella foscor l’aclaparava. El viatge a Madrid dels
seus pares i aquell pollastre al forn del Refugi l’havien portat a una fal·lera compulsiva, a
confegir verds i vermells que no la deixaven adonar-se com, tant bon punt els tenia, se li anaven
enfosquint, li perdien la lluïssor primera i se li entristien. Vivia menjant en plats de plàstic i
tovalles de paper per no haver de rentar. Bevia cada dia en un vas nou. No utilitzava res, només
col·leccionava.
Havia esdevingut una egoista, i si ho hagués preguntat als seus companys de feina, no hauria
trigat tant de temps a descobrir-ho. Tenia 35 anys, i els dies del seu aniversari es presentaven any
rera any amb les mans buides, amb res per poder oferir a la resta de la gent i amb res que la resta
de la gent li pogués oferir a ella. A l’agenda de telèfons només hi tenia escrit el seu nom, ningú a
qui trucar, i sobretot, ningú que la truqués. Una vida plena de coses però tancada, closa com un
puny, aferrada a la sola idea d’acumular reserves per tal de superar un hivern que ja durava
massa. I tot i així, malgrat tots els esforços, que lluny li quedava aquella boira densa i complaent
que havien engendrat amb en Toni i que tant li arribà a omplir les entranyes!
Però en tota història humana hi ha un dia que el tren s’atura, i llavors és el moment de decidir si
s’agafa o no. Cada persona té el seu, només cal saber quan arriba i ser prou llest per no deixar-lo
marxar. A l’Elena li va arribar el dia 29 de novembre de 1975, en forma de darrer pensament
possible. Aquell matí acabava d’aterrar a l’aeroport del Prat procedent de Nicaragua i en lloc
d’anar directament al seu pis de l’eixample va fer encaminar el taxi cap a Sant Amusic del Pla,
per visitar els pares. Feia mesos que no els veia, enfeinada amb el diari i enfeinada a allunyar del
seu esguard aquella mirada freda i melangiosa. Feia encara molt més temps que no veia cap ull
color de plata, i encara més que no tastava un cos calent que li reconfortés l’ànima. El drap negre
que li envoltava el cor continuava tan gruixut com sempre, creixent cada matí, apretant un xic
més fort cada setmana. Sempre feia tard, sempre corria i sempre anava tard. Va pensar que
aturar-se un cap de setmana li aniria bé, i sense massa convicció agafà aquell taxi que la deixà a
la porta de casa de la seva mare. Des de feia cinc anys s’havia traslladat a viure a Barcelona, tan
per facilitar el contacte amb la seva feina com per escapar de la vigilància materna. Li venia de
40
gust tornar a dormir al llit de sempre, al llit de casa de la seva mare -feia anys que no s’atrevia a
dir-ne casa seva-.
Va arribar cap al migdia. La Carme la rebé com sempre, amable però distant, massa allunyada de
la seva filla per a mantenir-hi una conversa càlida. Era divendres, i després de dinar s’arribà a
casa del seu pare, caminant fins a la plaça dels Immigrants. Mentre creuava la ciutat -la casa
materna era als afores de Sant Amusic- es va posar a nevar.
-Hauries de venir més sovint; si trigues tant, les novetats estan tan pansides que ja no val la pena
comentar-les, i sense novetats, només queden els records per omplir la vetllada... ja saps que a
nosaltres, els records, no ens convé remoure’ls gaire. -S’hi sentia còmoda, parlant amb en Pere.
-Ja ho sé pare, em sap greu. Però és que no puc, estic tan enfeinada que...
-Que no tens temps per al teu pare. El temps no es té ni es deixa de tenir, Elena, només es pot
decidir com es gasta.
-Mai he sabut com invertir-lo, jo. És més, sempre l’he perdut intentant decidir com utilitzar-lo.
-No és veritat, el que passa és que tens la mirada massa enganxada als peus i no t’adones del que
passa al teu voltant. Aixeca una mica els ulls... mira’m, filla.
Que fàcil li resultava abans aixecar els ulls i clavar-los a la retina de qui se li aproximava. Als
passadissos de la facultat havia realitzat la maniobra milions de vegades, però ara, als 35 anys,
les parpelles li pesaven com si en tingués setanta. Fins i tot de la lluna s’havia oblidat.
Al carrer havia deixat de nevar, però un vent fred feia espetegar els vidres de les finestres.
-Darrerament tinc la sensació que no sóc gaire cosa més que una fulla a mercè de la tramuntana.
Sempre amunt i avall, sempre estrangera, fins i tot a casa. No tinc cap arrel on aferrar-me
-Tu no has nascut per tenir arrels, Elena, tu has nascut per provar una mica de menjar de cada
plat, i no saciar-te mai. Però has de mirar de no ser com una fulla, prova de ser ocell, podràs anar
igualment d’una banda a l’altra, però seràs tu qui esculli el camí. Almenys seràs tu qui esculli.
Quan sortí de la casa, el cel s’havia esqueixat i uns petits raigs de sol ferien la banda nord de la
plaça porxada. Havia aixecat els ulls i s’havia emmirallat en les ulleres del seu pare. Quantes
emocions li havien desenterrat aquelles ninetes! Quants contes llegits en nits d’insomni, quantes