Les ciutats romanes Marina Amaro, Carolina González i Irene Sánchez
Les ciutats romanesMarina Amaro, Carolina González i Irene Sánchez
BARCINOLa Barcelona Romana
UbicacióLa ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat mont Tàber (15 m. sobre
el nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre
la serra de Collserola i el mar. El territori (ager) va ser objecte d'una
parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola
per mitjà de nombroses vil·les.
Data de fundació i nom Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya.
Origens
Els orígens de la ciutat de Barcelona són confusos. Abans de la
conquesta romana de la península Ibèrica, l'àrea del pla de Barcelona i
zones confrontants conserva restes de finals del neolític. Posteriorment
es va desenvolupar la cultura dels laietans, un poble iber. Es té
constància de dues poblacions veïnes, Barkeno, situada sobre el mont
Tàber (Ciutat Vella) i Laie (o Laiesken), la localització es creu en les faldes
de la muntanya de Montjuïc (segles III i II aC), amb certa activitat
comercial.
Els mites• Mite d’Hèrcules
Hèrcules, quan va acabar el seu quart treball es va
unir a una expedició amb Jasó, per creuar el
Mediterrani i buscar el Vellocini d’Or. Però una
tempesta molt gran va dispersar la flota. Un dels
vaixells va desaparèixer i Jasó va manar a Hèrcules
que anés a buscar-lo. Després d’haver buscat va
descobrir les restes de la Barca Nova (novena barca)
junt a Montjuïc. Els tripulants van trobar tan acollidor
el paisatge que van decidir fundar una ciutat a la que
van donar el nom de la barca que es va perdre:
BARCANONA
Pel que sembla també hi va haver un petit establiment grec, de nom
Καλλίπολις (Kallípolis, "ciutat bella") encara que no està clara la seva
localització. S'han trobat dues seques d'aquest període.
Durant la Segona Guerra Púnica (218-202
aC), Cartago, liderat per Anníbal Barca, va
ocupar la població en el transcurs de la
seva marxa cap als Pirineus, havent
traspassat l'Ebre, que era fins aleshores el
límit del domini cartaginès. En molts
casos, aquesta ocupació (218 aC) és
assenyalada com a data de fundació de la
ciutat.
Història
• Els primers colons van ser d'origen itàlic.
• La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim.
• Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita
respecte d'altres fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic
(fòrum i temple).
• Va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia,
que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.
Distribució urbanísticaEls dos carrers principals partien de les quatre
portes i formaven una creu:
– El Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix
muntanya-mar ara ocupat pels actuals
carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir
– El Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular
al primer (Besòs-Llobregat), corresponent als
actuals carrers de la Llibreteria i del Call.
Tant els carrers principals com els secundaris
(decumani i cardines minores) eren
originàriament amples, amb clavegueres, i
formaven una quadrícula.
Plànol de la Barcelona romana (extret de V. HURTADO - J. MESTRE - T. MISERACHS, Atles d'història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1995).
Restes romanes• S'han trobat restes de domus, sobretot sota la Plaça del Rei i els seus
voltants (actualment visibles al Museu d'Història de la Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de Sant Miquel.
D'altres cases privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ.
Quadriga, detall del mosaic del circ, s. IV d.C., Museu d'Arqueologia de Catalunya (S.G.).
• El fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus
amb el Cardo Maximus i l’espai que ocupava abarcava l’espai entre els
carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Sant Domènec del Call i de la
Freneria, incloent l'actual palau de la Generalitat.
• S'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I a.C. i estava dedicat a la tria capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i, a més, el culte a l’Emperador August.
Maqueta de la reconstrucció del temple romà de Bàrcino, construït a finals del segle I a.C. (Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona)
Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n conserven quatre columnes d’estil corinti i un part del podium de l'angle est (carrer Paradís).
• Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de
la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès una
reconstrucció d'una arcada d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un
tram de quatre arcades. Així mateix el record dels aqüeductes ha perdurat en els
noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes...). L'aigua que fornien els aqüeductes
provenien de dos rius: el Besòs i el Llobregat.
Actualment en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures.
Quatre de les torres de la muralla romana, ara incorporades a la Casa de l'Ardiaca i el Palau del Bisbe, a la plaça Nova.
• Alguns dels llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: – Plaça Nova: Palau del Bisbe, Casa de
l'Ardiaca– Plaça de Ramon Berenguer : Capella de
Santa Àgueda, Palau Reial– Carrer del Regomir: Pati Llimona– carrer del Call– Carrer dels sots-tinent Navarro
La muralla romana al carrer del sots-tinent Navarro, amb la volta medieval del Palau Requessens, actualment seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres
• S'han trobat diversos conjunts de tombes o necròpolis a l'exterior de
l'àrea emmurallada, tal com era costum a l'època. La necròpolis més
important descoberta compta amb més de 70 tombes dels segles II i III, en
la via que es dirigia al Vallès. A la Plaça de la Vila de Madrid hi ha exposats
els restes de nom, esteles i cupas disposades a banda i banda d'una via
sepulcral romana, descobertes casualment el 1954.
• Les termes van ser edificades per Luci Minici Natal i el seu pare, que les
van pagar amb el seu propi capital en el segle II.
• Luci Minici Natal Quadroni Ver (en llatí
Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus)
va néixer a Barcino el 96 d.C, i se’l coneix
va participar -i a més va vèncer- en els Jocs
Olímpics de l’antiguitat. La carrera política
(cursus honorum) de Minici júnior va
començar als divuit anys, durant el regnat
de Trajà i als primers temps en proximitat
als alts càrrecs que exercia el seu pare.
Immediatament després de la mort de Trajà, segueix un període
d’estancament durant els primers anys del govern d’Adrià, però al cap d'un
temps reprèn la seva carrera meteòrica amb aquest emperador fins a
ascendir a les responsabilitats més elevades amb Antoní Pius.
EMPORIAELa Empúries Romana
Habitants preromans
Des de l’Edat del Bronze, aquesta
zona estava habitada per unes
tribus indígenes, els indigetes, que
tenien una cultura i una economia
poc desenvolupada, basada en una
agricultura i una ramaderia de
subsistència. Aquestes tribus vivien
en enclavaments, un d’ells es
trobava en un petit istme, on hi ha
el poble de Sant Martí d’Empúries.
Durant el S, VII a.C aquest nucli va tenir unes primeres relacions comercials
amb els fenicis, els etruscos i els grecs. La Mediterrània occidental era
freqüentada als segles IX i VIII a.C. pels fenicis, els quals hi van ser atrets
per l'abundància de metalls, sobretot al sud de la península Ibèrica, on es
trobava Tartessos. Més tard l'actual Catalunya va ser visitada pels
comerciats etruscos.
Cap a l’any 600 a.C, els primers comerciants grecs procedien de Focea, a
l’Àsia Menor, que van instal·lar un assentament grec en amb l’objectiu
d’ampliar les seves relacions comercials i colonitzar noves terres.
• Va ser concebuda com un nucli de comerciants estrangers a qui els
indígenes garantien la seguretat per permetre el flux d’importacions. El
Fluvià i el Ter permetien l'accés a les comarques interiors.
• Els foceus van crear unes colònies al llarg de la costa mediterrània, unes
de les quals va ser Massàlia (actual Marsella, França). A través de Massàlia
els grecs van arribar a la costa catalana.
L’Emporion gregaVan desembarcar en una petita illa, actualment unida a la costa i correspon
al poblet de Sant Martí d’Empúries, a la badia de Roses. Era un lloc
estratègic, situat entre l’antiga desembocadura del riu Fluvià una fondalada
litoral, al sud, que construïa un port natural.
Aquest primer assentament va ser anomenat Palaiàpolis, “ciutat antiga”. A partir
de la segona meitat del S. VI a.C, l’enclavament es va consolidar i a causa de
l’augment de la població grega, els foceus van travessar el braç de mar que en els
separava de la costa i van fundar un nou nucli, anomenat Neàpolis “ciutat nova”, a
la línia de la costa.
Aquest establiment va tenir una funció comercial, tal com indica el seu nom
Empórion “port comercial”. I d’on deriva el nom de la comarca de l'Empordà.
Empórion es va desenvolupar gràcies a l’activitat comercial amb els pobles
de la Península, va esdevenir una ciutat portuària i un important nucli
urbà. Però la seva superfície no va superar mai les quatre hectàrees.
A la ciutat hi havia:
-Es va construir una muralla que es va aixecar
el S. II a.C, encara hi queden restes. Dins hi
havia una torre molt alta, la talaia, que
permetia veure el que passava fora dels murs.
-L’ Askleípeon: un centre terapèutic i religiós
consagrat al deu de la medicina, Asclepi en
grec i Esculapi en llatí. Hi havia un edifici per
als malalts que anaven a curar-se
( experimentaven un somni sagrat i els
sacerdots l’interpretaven i decidien el
tractament.)
-Hi havia tres temples, un dels quals estava dedicat a
Asclepi. A l’interior hi havia una estàtua de marbre
del déu (més de dos metres). Aquesta estàtua va ser
trobada l’any 1909 i envidada al Museu Arqueològic
de Barcelona. Ara ha tornat a Empúries, després
d’haver recuperat 85 fragments trobats durant les
excavacions, entre les quals hi ha els braços. Al
Museu d’Empúries es pot trobar l’escultura original.
-Hi havia el Serapíeion: un santuari dedicat a Isis i a
Zeus Serapis, divinitats d’origen egipci. L’intercanvi
comercial amb Empúries va ser molt gran i va
arribar fins a Orient.
-Hi ha restes d’un ventre urbà format per una àgora i una stoá, on es creuaven els
carrers principals de la ciutat.
– Àgora: era la plaça pública on s’ubicaven els edificis més importants de la ciutat.
– Stoá: estava al costat de l’àgora, era un edifici de dos pisos on els habitants anaven
a passejar o a comprar a les botigues. Queden restes de les bases que formaven la
seva porxada.
-Hi ha restes d’una petita industria de salaons: una factoria del S. I d.C on es salava el
peix. Hi havia un espai central on es netejava i es tallava el peix. Al costat, els dipòsits
on es salava i un magatzem on s’envasava en àmfores.
-Hi havia un petit mercat (macellum), al voltant d’una cisterna d’ús públic.
(l’abastament d’aigua era un problema per als grecs)
-Restes de filtres per depurar les aigües: unes àmfores plenes de materials filtrants,
com sorra o grava amb un orifici a la base.
-Es conserva una part del clavegueram que canalitzava l’aigua fins al mar.
-Hi ha restes d’habitatges privats, al voltant d’un pati central i decorats amb mosaics i
pintures.
-Hi ha una escullera hel·lenística, situada a la platja de Sant Martí (S. II-Ia.C). va ser
construïda després de l’arribada dels romans a causa de la intensificació del trànsit
comercial. Objectiu: tancar el port per la banda oberta al mar.
-Empórion era una ciutat doble, amb una
part habitada per grecs i l'altra per
indígenes, separades per un mur mitjaner.
Aquests buscaven la protecció de les
muralles.
-Hi ha indicis arqueològics que, durant el
segle V, just al costat de la ciutat grega es
va formar un petit barri habitat per ibers,
els quals probablement va esdevenir
ciutadans de la polis emporitana no gaire
temps després. Aquest fet demostraria les
excel·lents i estretes relacions entre colons
i indígenes.
Romanització
A finals del segle III aC la dominació
púnica d’Hispània va començar a
preocupar els romans a causa de les
seves riqueses minerals, per la qual
cosa varen enviar una ambaixada l’any
231 a Amílcar Barca, cabdill púnic que
va morir lluitant en el llevant de la
Península Ibèrica.
• El seu successor, Hasdrúbal, va establir una
sèrie de pactes amb els indígenes i va fundar
Carthago Nova (l’actual Cartagena) amb la
intenció que fos la capital de l’imperi colonial
cartaginès, cosa que no va agradar als romans,
que veien com els púnics esdevenien la major
potència marítima de la Mediterrània
occidental.
En morir assassinat Hasdrúbal a mans d’un
celta l’any 221aC, Hanníbal, fill d’Hamílcar
Barca, es va fer càrrec del comandament
dels púnics.
L’excusa dels romans per a la guerra va ser
Sagunt. Aquesta ciutat del llevant, aliada
dels romans, estava en la zona d’influència
cartaginesa, per la qual cosa Hanníbal la va
conquerir. Els romans van fer d’això un
casus belli: la segona guerra púnica
(218 201).‑
• Hanníbal va emprendre la marxa contra Itàlia
creuant els Pirineus i els Alps i Publi Corneli Escipió
(fotografia) va desembarcar a Empúries l’any 218
per instal·lar un campament militar per tancar el
pas per terra a les tropes cartagineses que es
trobaven a la ciutat de Sagunt (València). L’any 195
a.C, Marc Porci Cató va instal·lar un campament
militar a Empúries.
• No obstant això, l’arqueologia ha trobat monedes
d’època anterior a aquest desembarcament, la qual
cosa acredita l’existència de relacions comercials si
en les zones d’influència grega.
• A partir de la segona guerra púnica Empórion
esdevé aliada de Roma contra els cartaginesos.
• Roma s'apodera de les antigues
possessions cartagineses a la costa
mediterrània de la península Ibèrica.
• En els dos segles següents els romans van
conquerint la península ibèrica.
• El campament romà es va convertir en
ciutat, i en època de l’emperador August –
a la fotografia - (S. Ia.C) la ciutat grega i la
romana es van unir físicament i
jurídicament sota el nom de Muncipipium
Emporiae.
Distribució Urbanística• Només se n’ha excavat un 15%.
• La seva estructura és un
rectangle amb un perímetre de
700 m per 350m, amb una
superfície de 22,5 hectàrees
delimitades per una muralla
que formava part del sistema
defensiu de la ciutat. (es
conserva una part de la muralla
amb una de les portes de
sortida de la ciutat)
• Aquesta muralla és un mur recte, sense torres i amb dues parts diferenciades:
la inferior feta amb grans blocs de pedra i la superior, construïda amb una
mena de formigó format per calç sorra i pedres petites (opus caementicium). A
la muralla hi ha uns forats que servien per aguantar uns pals transversals sobre
els quals es dipositaven taulons en el moment de la construcció.
• La ciutat va seguir els cànons
urbanístics de les colònies romanes: a
patir de les estructures militars
preexistents es va traçar la xarxa de
carrers en una quadrícula regular. Els
dos carrers principals que creuaven la
ciutat eren el cardo (de nord a sud) i el
decumanus (d’est a oest). En aquesta
ciutat hi ha un mur que separa el
recinte emmurallat en dues parts.
• A la ciutat hi havia un fòrum és una gran plaça descoberta, envoltada per un
pòrtic, on es trobaven els principals edificis públics de la ciutat.
• Quan s’entrava al fòrum es veia el temple capitolí, aixecat damunt d’un podi,
més enlairat que la resta d’edificis. Estava dedicat a Júpiter, Juno i Minerva (la
Tríade Capitolina).
• A l’època d’August es van aixecar dos petits temples dedicats al culte imperial.
• La part nord del fòrum estava envoltada per una construcció en forma de U,
formada per un pòrtic en la part exterior, i un criptopòrtic, una part
subterrània que feia la funció de magatzem.
• A la banda est hi havia els edificis administratius:
– La basílica, on es feien judicis
– La cúria, on es prenien les decisions polítiques
• A la banda oest hi havia les botigues comercials (tabernae): locals senzills,
amb un taulell amb uns dipòsits interiors on s’emmagatzemaven diferents
productes com l’oli, el vi i el gra.
• Les termes estaven situades no gaire lluny del fòrum (van ser descobertes
l’any 2000 i estan en procés d’excavació).
• Els esclaus tenien cura de les instal·lacions renovaven l’aigua de les
piscines i havien de mantenir la temperatura de les calderes. La calefacció
de les sales s’obtenia gràcies a l’aire calent procedent d’un forn.
• Prop de les termes hi havia les popinae: unes cavernes on es podia
menjar, beure i jugar a jocs d’atzar. Eren petits locals amb un mostrador
obert al carrer.
Hi ha grans domus privades:• Estructurades a partir d’espais oberts que proporcionaven llum a les
estances del voltant i recollien l’aigua en cisternes subterrànies. • Hi ha restes de domus, que tenien grans jardins interiors i decorades
amb mosaics i pintures.• A la zona residencial (que s’ha excavat una petita part), hi havia unes
domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. Hi ha dues domus importants Domus 1 (restes a la foto) i Domus 2A i2B.
La Domus 1( va ocupar part del carrer i va saltar l’antiga muralla) s’articulava al
voltant d’un pati central (atri), al qual s’accedia des del carrer a través d’un
passadís. També servia per donar llum a les cambres del voltant, les quals
tenien el terra pavimentat amb mosaics i les parets arrebossades amb calç on
després es pintaven escenes. També tenia peristil, jardí i banys privats.
• La societat tenia una estructura molt
jerarquitzada i la posició social marcava les
condicions de vida de les persones. Els d’un
nivell més alt eren els que controlaven les
principals activitats econòmiques.
• L’activitat comercial era el principal motor
econòmic d’Empúries, al voltant del seu
port es generaven importants negocis.
Hi havia altres grups amb una posició social menys favorable que vivien en
blocs de pisos, les insulae, on s’amuntegaven diverses famílies. Tenien un pati
central que donava llum i ventilava els habitatges i les estances que hi havia al
seu voltant. Molts pisos no disposaven d’aigua corrent i havien d’utilitzar
l’aigua de les fonts públiques.
També tenia edificacions de caràcter públic destinades al temps d’oci dels
habitants:
Amfiteatre fora del recinte emmurallat. Tenia una capacitat de 3000 espectadors
en unes graderies de fusta. Era de forma oval i a l’arena es feien lluites de
gladiadors o simulacions de caceres d’animals.
Al costat de l’amfiteatre hi havia la palestra o gimnàs on es poden fer exercicis
físics i tenir cura del cos.
Hi havia un teatre a l’interior de les muralles, però no ha estat localitzat.
Hi havia una necròpoli en els vessants oest i sud de la ciutat. Dipositaven les
urnes amb les cendres dels seus difunts en petites fosses.
• A partir del segle I d.C, pateix una decadència que és propiciada per diferents
factors entre els quals destaca la inutilització del port pels sediments aportats pel
Fluvià i els consegüents canvis dels fluxos comercials en les rutes marítimes.
• També va quedar en un segon pla davant el creixement de les ciutats Tarràco i
Barcino. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment
la ciutat es va replegar en el petit promontori de l’actual Sant Martí d’Empúries.
En l’antiguitat tardana els seus habitants utilitzaven l’àrea del nord del que havia
estat la Neàpolis grega com a cementiri.
Excavacions
• L’existència d’Empúries es coneixia des de l’antiguitat per mitjà de textos
d’autors clàssics com Estrabó o Tit Livi.
• Amb el pas del temps la ciutat es va anar cobrint de sorra, fins que al S.XVI
uns monjos van aixecar sobre la Neàpolis grega un monestir i una església
que ara són la seu del Museu Arqueològic de Catalunya a Empúries.
• Es van trobar objectes i peces antigues que es van vendre a institucions,
museus o col·leccionistes particulars.
• A causa d’això, una part del llegat
d’Empúries va quedar dispers. A mitjans
del segle XIX es van fer diferents
excavacions, però van ser esporàdiques i no
es van continuar.
• Al començament del S. XX es va iniciar un
procés de recuperació del jaciment
arqueològic gràcies al noucentisme, que
volia enfortir la identitat cultural catalana i
recuperar les arrels clàssiques.
• Les primeres excavacions oficials van
començar el 1908, i es va iniciar la
recuperació institucional del jaciment per
part de la Junta de Museus de Barcelona.
• Es van centrar sobretot en el sector de la Neàpolis grega. Van trobar l’estàtua del déu Asclepi, que era un dels símbols d’Empúries.
• Des de la Guerra Civil s’ha excavat el 20% del jaciment.
Hi ha un museu “ Museu d’Arqueologia de Catalunya” a Empúries PERVIVÈNCIA A EMPÚRIES
EMERITA AUGUSTALa Mèrida Romana
Emèrita Augusta és l’actual Mèrida, a Extremadura. Estava en el sud-oest d’Hispania en
una zona poc romanitzada.
La seva situació era molt bona ja que era al marge del riu Guadiana (Anas en aquella
època). Enmig d’aquest riu hi havia una illa natural en la qual descansaria el llarg pont que
esdevindria l’eix principal de la ciutat.
També passaven vies de comunicació, com la via de Plata, de nord a sud, que unia la
ciutat amb Asturica Augusta, l’actual Astorga. Una altra via era la que unia Còmplutum
amb Olisipó, d'est a oest.
Era un lloc envoltat de turons que els servien de protecció. El territori era ric en recursos
naturals: matèries primeres, terra per al cultiu, boscos i aigua.
Va arribar a tenir 50.000 habitants i es va convertir en la capital de Lusitània, una de les
tres províncies en què estava dividida la Hispania romana en temps de l’emperador
August. Tenia l’estatus de colònia, es governava amb les mateixes lleis que Roma.
Va ser fundada l’any 25 a.C per l’emperador August
a la província de Lusitània.
Es van ubicar en un poblat ja existent a canvi de
donar-los la categoria de ciutadans romans als
antics pobladors. Volien controlar les poblacions
indígenes.
El nom de la colònia indica que era un assentament
destinat als soldats romans que havien lluitat al
nord de la Península, contra els càntabres i els
àsturs: emeriti vol dir ‘retirat amb honor’.
També va néixer com a homenatge al primer
emperador de Roma, August.
Capital de la província Lusitània des del 15 a.C.,
Emèrita es va transformar durant els segles I i II d.C.
en una ciutat monumental, amb tots els edificis,
espais i serveis propis d'una gran urbs romana.
Des de finals del s. III i el s. IV va haver un desenvolupament gràcies a la reforma
administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les
Hispànies i en una de les ciutats més importants del món romà.
Es reconstrueixen diversos edificis públics, s'aixequen nombroses mansions urbanes
i s'enriqueixen les vil·les rurals.
Al s. V els pobles germànics -sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la
ciutat.
A mitjan segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort es va traslladar a
Toledo. Des de llavors el poder polític va ser omplert pels bisbes de la metròpoli emeritense,
la qual cosa va implicar un impuls constructiu de significació cristiana: es van edificar i van
restaurar basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es mantindria
després de la invasió àrab (713), fins a la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.
Urbanística• La ciutat presentava un model de planta hipodàmica: hi havia dos carrers
principals, el cardo i el decumanus, a partir dels quals s’organitzava la resta de la
ciutat.
• Era una ciutat envoltada per una muralla de tram irregular, per raons topogràfiques,
amb torres de defensa de planta circular, ja que estava envoltada de pobles indígenes.
• La muralla tenia quatre portes d’entrada que corresponien a les sortides dels dos
carrers principals. La seva estructura consisteix en dos murs de “opus incertum” o de
“opus quadratum”, segons la zona, amb un farcit de pedres i terra barrejades amb cal.
Actualment queden restes de 5 portes i de 7 torres.
Hi havia dos fòrums:
El provincial, ja que era capital de província. S’hi accedia per l’arc de Trajà, que
estava recobert de marbre. En aquest fòrum hi havia edificis destinats a
l’administració de la província. S’hi van trobar restes d’un temple dedicat al
culte imperial.
• El municipal, on es resolien els assumptes locals. Es trobava en
l’encreuament dels dos carrers principals i estava pavimentat amb lloses
de marbre. Hi havia una basílica destinada als afers judicials i també un
temple erròniament anomenat temple de Diana, perquè es creu que era
dedicat al culte imperial gràcies a escultures allà trobades.
S’han trobat restes de domus senyorials fora les muralles:
-Casa de l’Amfiteatre: tenia un peristil de 18 columnes, un pou central. Les
habitacions principals i els passadissos estaven pavimentats amb mosaics
de dibuixos geomètrics, escenes de verema o escenes marines amb peixos.
Sembla que va ser abandonada al S. IV d.C i va passar a ser una necròpoli.
-Casa del Mitreu, amb un atri central, un compluvi, unes termes privades de les quals es conserva un caldari amb banyeres decorades amb mosaics geomètrics i florals. Al costat de l’atri hi havia una habitació amb un gran mosaic, el mosaic cosmològic, en el qual es personifica la concepció i l’evolució del món. També hi ha unes estances subterrànies, a les quals s’accedia per unes escales on es conserven unes pintures murals magnífiques.
Mosaic de la casa Mitreu. Representa Oriens, el Sol.
• És el teatre més ben conservat de la península, cabien unes 6000 persones. Va ser inaugurat per Marc Agripa l’any 16 a.C
• La scaenae fons està formada per dos cossos de columnes corínties. L’espai entre les columnes era guarnit amb escultures.
L’amfiteatreTenia una capacitat per a 15000 espectadors. Va ser inaugurat l’any 8 a.C
El circEra l’edifici més gran destinat a les curses de cavalls. Va ser construït al principi del S. I d.C i, a causa de les seves dimensions ( 400m de llargada per 100m d’amplada), es va edificar fora del recinte emmurallat. Té una capacitat de 30.000 espectadors.Actualment es pot veure l’estructura general del circ, amb la spina central que dividia la pista en dues parts iguals.Existeixen restes de 12 carceres, rectangulars que tenien quatre pilars en els vèrtex. En l’altre costat del circ estava la Porta Triumphalis
TermesHi havia nuclis termals, tant públics (thermae) com privats (balneum) A 18 km de la ciutat hi ha les termes d’Alange: un conjunt termal al qual acudien els membres de l’alta societat romana de Mèrida. La planta és regular i a l’interior hi ha un seguit de cambres circulars amb un “oculus” per a la il·luminació i ventilació.Es van començar a construir el S. I a.C fins al IV. En el carrer Baños es troba un de les restes de les termes públiques.El seu estat de conservació és molt bo i avui dia continuen oferint els seus serveis.
Aqüeductes• Es necessitava un subministrament d’aigua abundant i regular que el
sistema de pous, cisternes i fonts naturals no podien garantir. Calia portar a la ciutat aigua de llocs més llunyans.
Tres aqüeductes:
• L’aqüeducte de Sant Llàtzer: canalitzava l’aigua dels rierols subterranis del nord de la ciutat. La part de subterrània es conserva força bé, però de la part externa només en queden tres pilars amb dos dels seus arcs d’unió. (a la fotografia)
• L’aqüeducte d’Aqua Augusta: portava aigua a la ciutat en un tram de 16 quilòmetres.
• L’aqüeducte dels Miracles: del principi del S. I d.C i transportava l’aigua de l’embassament de Prosèrpina (està format per un mur de contenció de l’embassament i va ser construït fa 2000 anys), situat a uns 5 km de la ciutat. – Subsisteixen 35 gegantins pilars i arcs de granit i maó.– Mides: 425m de longitud i 20m d’altura.– La seva combinació proporciona una agradable impressió cromàtica.– L’aqüeducte finalitzava en un castellum aquae a partir del qual es distribuïa l’aigua per
la ciutat.
Pont
Pont sobre el riu Guadiana:
• Van construir un pont romà sobre el riu Guadiana.
• Era el segon pont més llarg de l’Imperi (superat pel pont romà sobre el Danubi).
• Tenia un quilòmetre de longitud i era considerat com la gran porta d’entrada a la ciutat, ja que
era una prolongació del decumanus.
• Tenia un punt de recolzament en una petita illa que hi havia enmig del riu, com passava a Roma
amb l’illa Tiberina.
• És un pont construït amb carreus de granit, amb arcs de mig punt alternats amb unes petites
voltes de mig punt.
• La funció de les voltes era que l’aigua no augmentés la pressió d’empenta sobre el pont en les
crescudes del riu.
• Estava format per 60 arcs i 792m de llarg.
• El pont estava provist d’uns tallamars que tallaven el corrent i desviaven la pressió de l’aigua.
• Sobre el riu Guadiana conviuen elements del passat, com el pont romà o elements moderns
com el pont de Lusitània, de l’arquitecte Santiago Calatrava.
Pont sobre el riu Guadiana
Pont sobre el riu Albarregas
(a la fotografia)
Mida: 145m de longitud i uns 7m d’ample.
Està situat en la Via de la Plata i és la
continuació del cardo.
Pont Alcantarilla
És un petit pont de 7m de longitud i 4,30m
d’ample.
Està fet amb opus camenticium i recobert
de opus mixtum
Necròpolis
• Comptava amb una necròpolis on enterraven els seus morts.
• Estaven ubicades a prop de els vies que accedien a les portes de la muralla. Hi
havia tombes i columbaris amb cavitats per dipositar les urnes funeràries que
contenien les cendres dels difunts.
• Al columbari de la família dels Voconi s’han conservat pintures al fresc que
reprodueixen les persones difuntes.
• Tots els vestigis de cultura material es conserven al Museu d’Art Romà de
Mèrida. El museu compta amb una col·lecció d’objectes d’època romana
provinents del jaciment arqueològic.
Clavegueram
Per evacuar totes les aigües brutes es va construir un sistema de clavegueram,
que solia seguir el mateix itinerari dels carrers, i que desembocava directament
al riu Guadiana.
ILERDALa Lleida Romana
Nom i data de fundació
• La Ilerda romana té els seus
orígens sobre l’any 500 a.C
• La fundació de la ciutat
probablement s'ha de situar a l'
inici del segle I a.C.
• Estava situada a un turó a la vora
del riu Sicoris (Segre).
• Hi ha escasses referències històriques d’Ilerda. Destaca la batalla que s'hi va produir entre Cèsar i els partidaris de Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello ciuile. És un episodi de la guerra entre Cèsar i Pompeu, que es va iniciar l'any 50 aC, en tornar Cèsar de la Guerra de les Gàl·lies. Afrani i Petreu, generals de Pompeu, ocupaven Hispània amb un gran exèrcit. Cèsar, assabentat que Pompeu, des d'Àfrica, es dirigia a Hispània amb les seves legions decideix passar també de la Gàl·lia a la península. El seu lloctinent Fabi acampa a prop d'Ilerda, l'actual Lleida, on Afrani i Petreu tenien el seu campament, i construeix dos ponts sobre el riu Segre. Un cop arriba Cèsar al campament, intenta ocupar un turó que li podria proporcionar una posició avantatjosa sobre els seus enemics.
El nom
• El nom ibèric abans de l'arribada dels romans és Iltirda o Ildirda. Sobre el
seu significat s'han fet algunes hipòtesis. La que té més fonament és la
següent: el mot conté el segment inicial il(i), que en ibèric significa ‘ciutat’
(compareu-ho amb Ilduro, el nom ibèric de Mataró o Cabrera de Mar, i
d’altres, com Iliberris, avui Elna (Rosselló)). El segon segment, tir o dir (la
sonoritat de les oclusives no és clara en ibèric), segurament significa ‘llop’.
Aquesta hipòtesi es basa en dos fets. Primer, que el símbol dels ilergets era
un llop. I, segon, que la ciutat ibèrica d’Iltiraca, a Andalusia, també tenia un
llop com a símbol. Per tant, il-tir podia significar ‘ciutat del llop’.
• La posició privilegiada de Lleida i la identificació amb el topònim llatí
d’Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta que
apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el
turó de la Seu Vella. Tanmateix, constatada la manca d'estructures
ibèriques al llarg de totes les recerques arqueològiques al turó de la
Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al
contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo.
• Estava habitada pel poble dels
ilergets. Indíbil i Mandoni van ser
dos líders ilergets, però tot i que
diuen que van ser herois lluitant
contra els Romans, no tenim
documentació d'alguna victòria
dels dos ilergets. La seva
verdadera capital no era Ilerda,
sinó Atanagrum.
• A l'època d'August va obtenir el
títol de municipium i, va ser
monumentalitzada. Ilerda que
pertanyia al districte judicial
(conuentum) de Cesaraugusta,
l'actual Saragossa, era una ciutat
de pas entre la costa i l'interior
de la península.
• El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat,
on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del
Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s'alçaven unes grans
termes públiques bastides al segle II d.C., l'edifici més notable descobert
fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d'una
manera o altra, fins a la Lleida musulmana.
• Tot i això el fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l'altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan). Altres restes corresponen parcialment a algunes domus i a un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrrer, mentre que d'altres estructures excavades no se n'ha pogut determinar amb certesa la naturalesa.
• Fins al 1975 s’havien trobat poques restes i la majoria pertanyien a llocs extraurbans,
com ara la necròpolis que es va trobar en l’Estació de trens, o algunes vil·les i explotacions
agràries més immediates al nucli urbans.
• Es creu que el perímetre de la ciutat era d’unes 22 hectàrees, però l’absència de restes
romanes a l’oest de la intervenció del Carrer Major i la ubicació de les antigues muralles
andalusines i cristianes del s.XIV a l’extrem sud de la ciutat, fan que no estiguin segur.
• Entre els anys 1984 – 1987, en el solar on avui es situa l’auditori Enric Granados, va
aparèixer un edifici romà de grans dimensions, on els materials recuperats eren molt rics,
i s’observava l’importància que va tenir Ilerda, però la dificultat a l’hora de reconèixer els
límits de la ciutat es va dubtar de si les restes de l’Antic portal de Magdalena no fos un
establiment suburbà pròxim a la ciutat. Anys després, gràcies a les excavacions del carrer
Anselm Calvé, Democràcia i carrer Remolins han demostrat físicament que l’edifici
formava part de la ciutat.
• Tot sembla apuntar que la ciutat romana s’havia construït cap a l’est, ocupant una àrea
plana compresa entre el Turó i els antic cursos fluvials del Segre i el Neguerola.
TARRACOLa Tarragona Romana
Nom preromà de la ciutat• Cissa o Cesse és el nom que pareix que tenia Tarraco, la actual Tarragona,
abans de l’ arribada dels romans, ja que era la capital dels cessetans.
Fundació, consolidació i ubicació geogràfica de Tàrraco (217 - 45 a.C.)
• És va fundar durant la Segona Guerra Púnica, quan el general Gneu
Corneli Escipió ocupà l’estratègic turó on hi havia situat el poble
iber de Tàrakon. Li calia una base d’operacions que resultes perfecte
com a lloc de descans, a més com a refugi i organització, que fos
fàcil de defensar i que comptés amb la possibilitat de situar-hi un
port. El primer establiment militar prengué el nom de Tarraco i
acabà per integrar-se.
• La guerra amb els cartaginesos va acabar, però el domini romà va
haver de fer front, pocs anys després, a la revolta de les tribus ibers.
• Aconseguida la pacificac d’un ió ampli territori, es donaven les condicions
perquè Tarraco acomplís altres funcions a més de les militars. Així,
esdevingué terminal de rutes marítimes establertes des de la península
Itàlica, dels camins que s’endinsaven cap al nord oest d’Hispania i dels que
unien la Gàl·lia i el sud de la Península. A més d’un nus de comunicacions era
un nucli mercantil, burocràtic i el sud de la Península.
• Durant l’època republicana, Tarraco era, possiblement, una ciutat federada
amb Roma i capital de la Hispania Citerior. Juli Cèsar, també
possiblement, li canvià l’estatut jurídic pel de colònia. A partir d’aleshores
el nom oficial de la ciutat va ser Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.
Teoria mitològica
• Segons la llegenda, el déu Júpiter
abandonà la seva esposa, la mortal Tíria,
en enamorar-se de la ciutat de Tarragona,
que el va encantar. La història ens diu que
l'any 218 a.C. els romans van establir-se
estratègicament en aquest indret, que
esdevingué amb el temps capital de la
Hispania Citerior. D'aquella esplendor es
conserva un riquíssim patrimoni
monumental.
Distribució urbanística de la ciutat
• Dos fets es van de gran
importància es van succeir al
segle I a.C. Per un costat, la
concessió de l’estatut de colònia
de dret romà a la ciutat i d’una
altra banda entorn l’any 27 a.C
és ja formalment i
administrativament capital de
província de la Hispania
Citerior.
• L’arqueologia
tarraconense ha
proporcionat i segueix
proporcionant nombrosos
i riquíssims documents
que evidencia l’existència
a Tarraco d’una dinàmica,
influent societat al llarg
de tot el període imperial.
• L’any 15 d.C, després de la mort d’August, Tarraco va sol·licitar
permís a Tiberi, per erigir-li un temple. D’aquest temple situat al
fòrum no se n’ha conservat cap resta, però la seva imatge simbòlica
va quedar reflectida a les encunyacions de l’època.
• Tarraco, capital de província i capital d’un conventus (o districte
judicial) tenia una gran basílica forense de triple nau amb perístasi
columnata.
• A Catalunya, són pocs els exemples documentats d’edificis d’espectacles i
només a Tarraco hi apareixen tots conjuntament: el teatre situat al costat
del fòrum, el circ que forma part del gran recinte provincial i finalment
l’amfiteatre situat ja fora de la ciutat
• Els edificis termals de Tarraco són coneguts únicament per làpides que
esmenten donacions i restauracions.
• També hi ha poques clavegueres però el més conegut és el pont
del Diable, un dels aqüeductes que conduïen l’aigua a Tarraco i
també a Barcino.
• A Tarragona, una part de la xarxa de clavegueres utilitza els
conductes romans, alguns dels quals son de enormes dimensions.
• Muralles: Les restes encara es poden observar en la Part Alta de la ciutat. Les restes visibles es situen al voltant dels passeigs Arqueològic, Torroja i St. Antoni, amb un recorregut aproximat d'uns 1200 metres, en el que es poden observar tres torres (La de l'Arquebisbe, la del Cabistol i la de St. Magí o Minerva), una porta (la de St. Magí) i set poternes. No obstant, sabem, per referències històriques, que fins al segle XVI, es podia resseguir pràcticament tot el perímetre de la muralla, que arribaria fins al port, amb una longitud addicional d'uns 3600 metres. Malauradament, la construcció de les muralles modernes, i les posteriors modificacions, van comportar la seva pràctica desaparició.
Hi ha dues fases de construcció:-La primera, localitzada entre la porta medieval del Roser i la torre de l'Arquebisbe, i entre les torres del Cabistol i Minerva, ambdues incloses. És una muralla que es caracteritza per tenir un parament megalític alt, de 6 a 8 filades i un seguit de torres, de les quals se’n conserven tres. D'aquestes cal destacar la de St. Magí, o Minerva, on hi havia un relleu monumental que representava a aquesta deessa, i un seguit de caps esculpits en els blocs megalítics.
-La segona fase de la muralla representa, segurament, una ampliació del perímetre defensat, i està format per un sòcol de dos filades de blocs megalítics, que es remuntaven amb un parament de carreus, assolin una alçada d'uns 12 metres. No tenia torres, però en canvi s'han conservat restes de dues rampes d'accés al pas de ronda superior, una de les quals és visible en l'interior del Museu Arqueològic.
• L'Amfiteatre és, sens dubte, un dels edificis d'espectacles més
genuïnament romà. De planta ovalada servia d'escenari per a numera,
venationes i naumachiae. Evidentment eren uns espectacles, o jocs, amb
una forta càrrega de violència i es considerava una de les principals
atraccions de l'època.
• El circ és un dels grans edificis d'espectacles més romans. Bàsicament es
tractava d'un espai condicionat per a les curses de carros, amb una pista
allargada, l'arena, dividida longitudinalment per una barrera, l'spina o
eurypus. Al voltant de l'arena s'estenien les graderies per al públic,
destacant-se, en la part central, la tribuna d'autoritats, el pulvinar.
• A Tarragona, aquest edifici es troba, actualment, dins el casc antic de la ciutat. No obstant presenta un estat de conservació quasi excel·lent, ja que els edificis medievals, en lloc de derruir-lo, es van construir aprofitant les seves estructures. Només cal entrar en alguns dels establiments públics de la zona per poder observar diverses parts del circ. De fet, part de l'arena, com espai obert i sense edificar, s'ha conservat fins als nostres dies en el que ara es coneix com la Plaça de la Font.
• L'edifici va ser construït en època
de Domicià, a finals del segle I dC, i
formava part del gran complex
públic que, en aquesta època, es va
edificar sobre el solar de l'antic
praesidium. Tenia unes dimensions
relativament reduïdes per un edifici
d'aquesta mena, ja que es va haver
d'encaixar dins l'espai disponible
que havia dins les muralles.
• El teatre romà de Tarragona és l'únic edifici d'aquestes característiques que
es conserva a Catalunya. Estava situat en la part baixa de la ciutat, molt a
prop de l'àrea portuària i al peu d'un antic penya-segat . Malgrat els treballs
d'excavació que es van realitzar a inicis del present segle, que van permetre
el descobriment d'importants restes arquitectòniques i d'una més que
important col·lecció d’estàtues, una sèrie de desafortunades actuacions
urbanístiques van estar a punt de fer-lo desaparèixer totalment. Per això, i
malgrat ser un monument perfectament visible està tancat al públic i
presenta, actualment, un estat d'abandó total.
• El teatre es va construir en època
d'August, sobre una sèrie de
construccions anteriors, segurament
relacionades amb l'activitat portuària.
Es va aprofitar el fort desnivell natural
per tal de construir la cavea, que
estava encarada a mar. No era una
construcció aïllada, sinó que formava
part d'un gran complex lúdic de
caràcter monumental. En el segle II dC
es documenta una reforma de
l'escena, que es revesteix de marbre.
FI