La construcció d'una sínia a Sant Boi de Llobregat (1786-1787)

35

La construcció d’una sínia a Sant Boi de Llobregat (1786-1787)

Roger Mirabent Zenón1

Historiador i arxiver-gestor documental

El fons Barraquer de l’Arxiu Nacional de Catalunya1

El fons Barraquer de l’Arxiu Nacional de Catalunya aplega la documentació produïda per les famí-lies Barraquer, Bosch, Casanova, Compte i Reyon, bàsicament de caràcter genealògic, econòmic i patrimonial. Permet reconstruir la història d’aquestes nissagues, que s’entrellacen per augmentar les seves propietats i riqueses, des del segle XIII fi ns a l’actualitat. El seu moment culminant fou la signatura de capítols matrimonials entre Josep Antoni Barraquer Llauder i Maria Lluïsa Casanova Compte (1813), quan es fusionà un extens patrimoni amb possessions al Baix Penedès, el Baix Llo-bregat, el Barcelonès, el Maresme, La Selva, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

Malgrat que la documentació política i personal que conté és ínfi ma, l’historiador santboià Carles Martí i Vilà (1898-1987) qualifi cà el fons com «potser un dels millors de la història de Catalunya, format per vàries generacions de sacerdots i lletrats».2 No es tracta d’una afi rmació frívola, ja que, a banda de la seva importància a nivell d’història d’una poderosa estirp catalana, cal afegir-hi la valuosa informació que aporta sobre la fi gura de Rafael Casanova Comes. Cèlebre per haver estat el postrem conseller en cap de Barcelona i haver participat en la defensa de la ciutat durant el setge borbònic del 1714, Casanova comença a fi gurar a la documentació a partir del 1696, arran del seu casament amb la pubilla santboiana Maria Bosch Barba. El lloc de residència, la trajectòria profes-sional, la gestió de la fortuna i la repressió patida després de la Guerra de Successió són aspectes testimoniats que aclareixen moltes incògnites.

Així mateix, queden al descobert notícies particulars i irrepetibles sobre la seva descendència, fi ns que el cognom Casanova es perd amb Benet Barraquer Casanova, el fi ll únic de l’esmentat matrimo-ni entre Josep Antoni Barraquer Llauder i Maria Lluïsa Casanova Compte. Cal centrar-nos, però, en el seu nét, Josep Casanova Vinyals de la Torre (Sant Boi de Llobregat, 1737-1811), que el 1786 inicià la construcció d’una sínia a la vila, en un terreny anomenat Clos o lo Clos, relativament proper al riu Llobregat. Aquesta obra, recollida a l’expedient «Sobre la construccion de una noria en San Baudilio de Llobregat»,3 és l’objecte d’estudi del present treball.

1 Amb l’assessorament històric de Carles Serret Bernús (Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat) i Maria-Lledó Barreda Casanova (Museu de Sant Boi de Llobregat)

2 Veure MARTÍ Carles. Antecedents d’història santboiana, 1952, p. 3-10 i MARTÍ, Carles. «Agraïment», Vida Samboyana, Sant Boi de Llobregat, núm. 49, desembre del 1959, p. 7

3 Sobre la construccion de una noria en San Baudilio de Llobregat, 6 d’agost del 1786 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 70, caixa 67, expedient 488)

36

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

El context socioeconòmic localEl Sant Boi de l’època quedà ben plasmat a les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora Peinado. Buròcrata il·lustrat, el 1784 fou nomenat alcalde del crimen de la Reial Audiència de Barcelona i més tard oïdor de la mateixa. Entre el 1785 i el 1790 viatjà per Catalunya per poder exercir les seves obligacions professionals. Els dos últims anys, amb la pretensió d’escriure una història del Principat,4 envià a tots els municipis un qüestionari amb cent quaranta-sis pregun-tes sobre geografi a, agricultura i història natural, indústria, ofi cis i fàbriques, comerç, política i lletres i antiguitats.

A Sant Boi les respostes foren elaborades pel rector de Sant Baldiri Francesc Matheu Smandía i l’hisendat vernacle Baldiri Soler de la Torre el 15 de juny del 1789. Per la seva transcen-dència i detall, en reproduïm els fragments més signifi catius: «compónese la villa de unas 240 casas, que forman (aunque sin

simetría) algunas calles y plazas. Y en lo restante del término ha-

brá esparcidas unas 60. Son las casas parte de tapias, parte de cal

y canto, y parte de ladrillo, las más medianamente decentes (...).

La maior parte del término es llana y húmeda, y la otra porción

algo montuosa y seca... Sus tierras están divididas entre algu-

nos labradores proprietarios, algunos colonos y arrendatarios,

unos temporales y otros por enfi teusis, cuyos contratos son re-

gulares. El pago de los colonos es con frutos (...).

Ay en el término una buena porción de viñas. Ay también algu-

nos olivares, moreras (pocas), árboles frutales (muchos) y una

gran porción de álamos blancos bestidos de parras. Y los cam-

pos donde están todos estos árboles se cultivan y siembran de

trigos u otras semillas (...).

Las viñas se cultivan con azedones y los campos con muías y bue-

yes, consistiendo los abonos en sólo estiércol y formigueros. No

se mantienen más animales que los necesarios para la labranza

y subsistencia propria. No ay tierras destinadas para pastos ni se

hazen otros a propósito que algunos forra-ges; y todos los par-

ticulares mandan pazer sus animales mutuamente en sus tie-

rras, alzados los frutos. De la poda de los árboles sale la manu-

tención de leña y queda todavía alguna porción para vender (...).

Compónese la villa, casi toda, de gente del campo, a excepción

de algunos artesanos de primera necesidad. Por tanto, no se

conocen industria, gremios ni fábricas (...).

El maior comercio de esta villa consiste en conducir a Barcelona

diariamente y casi todo el año muchas frutas y de toda especie,

algunas leñas y una buena porción de paja. Véndese también a

los taberneros de Barcelona y circumvezinos una buena porción

de vino (...).

Tiene la villa bastantes jornaleros en sus habitantes para sus

faenas, a accepción del tiempo de las ciegas. Son las gentes

robustas, bien plantadas, algo glotonas y poco retenidas en el

gastar, no dudando en gastarse el día de fi esta y su vigilia en

glotonerías y juego lo que ganaron en toda la semana; con lo

que resultan varios pobres voluntarios, siendo muy pocos los de

solemnidad y necesidad. Mugeres sin casarse y de edad avan-

zada son muy raras, casándose casi todas muy jóvenes y crian-

do sus hijos (...)».5

4 En el sentit de notícia que es donava al mot història. LLOBET, Salvador. «Los viajes de Francisco de Zamora en Cataluña y la geo-grafía económica del Principado». A: Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya; Biblioteca de Catalunya. Revistes Catalanes amb Accés Obert [en línia]. Barcelona, Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, data desconeguda, p. 84 [Darrera consulta: 20 d’agost del 2014]. Disponible a: <http://www.raco.cat/index.php/RevistaGeografi a/issue/view/3842/showToc>

5 SERRET, Carles. «Sant Boi de Llobregat: el 1789». A: Museu de Sant Boi de Llobregat-Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de

Figura 1. Mapa de la casa i els camps que posseí Maria An-

tònia Compte Teixidor, vídua de Josep Casanova Vinyals de

la Torre, a Sant Boi de Llobregat (entre el 1811 i el 1823). La

sínia estava al número quatre, immediata a la casa

37

La relació de Josep Casanova Vinyals de la Torre i la seva família amb Sant Boi de LlobregatJosep Casanova Vinyals de la Torre fou un advocat que a partir del 1778 es convertí en adminis-trador del patrimoni del comte de Verneda Carles Vilanaperlas, exiliat a Milà arran de la Guerra de Successió. Els béns del general de la reina d’Hongria Maria Teresa d’Habsburg estaven situats a Vic, Riudeperes i Roda de Ter. A pesar de viure a Barcelona, Casanova prestà una gran atenció al casal de Sant Boi i a l’explotació agrícola de les vint-i-set peces de terra que hi posseïa. Per exemple, el 1780 comprà al pagès Baldiri Soler totes les rabasses i el domini útil d’una vinya de dues mujades situada prop de la capella de Sales i quinze anys després adquirí una casa al carrer del Pont al batxiller en fi losofi a Salvador Cases Fort.

En aquest sentit, mantingué la tradició del seu besavi patern Pau Bosch Olivella (+1708). Adroguer de Barcelona, veia les propietats santboianes només com una font de rendes, una política habitual en els terratinents de l’època que comportava l’absentisme. No obstant, esmerçà molts esforços en la conservació i ampliació de la casa pairal del carrer del Pont, potser reputada un símbol de poder i riquesa familiar. El 1675 comprà una casa amb eixida i corral, i dos anys després Josep Ramon, pagès de Sant Boi, li donà unes cases i un pati que tenia en emfi teusi. El 1678 acordà amb Teresa Moragues l’establiment d’un pati, corral o casalot, i l’any següent, amb la Universitat de Sant Boi, la permuta d’unes altres cases que tenia a la vila per l’antic Hospital municipal. Finalment, el 1678 engegà una respectable campanya de construcció que afegia i modifi cava estructures dins de la mateixa parcel·la.

En canvi, el seu avi patern Rafael Casanova Comes i el seu pare Rafael Casanova Bosch hagueren de sostenir un plet des del 1708 fi ns al 1749 amb la família Campllonch per l’herència de Pau Bosch. Maria Bosch Barba era vídua en primeres noces de Josep Campllonch Puig (+1694), amb qui havia tingut un fi ll també anomenat Josep. Per raons encara ignotes, Pau Bosch decidí desheretar el seu primer nét i testar a favor del segon. La disputa fou tan llarga que, quan arribà la concòrdia, ja ha-vien mort tots els litigants inicials.

És més, entre el desembre del 1713 i l’octubre del 1725 la Reial Audiència de Barcelona segrestà els béns de Rafael Casanova Comes, i entre el 1730 i el 1735 el fi scal instà un procés davant el Tribu-nal de la Intendència General de Catalunya relatiu a l’impagament de les rendes d’aquests. Resulta

Llobregat. Sant Boi de Llobregat: història i patrimoni [en línia]. Sant Boi de Llobregat, Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, novembre del 2013 [Darrera consulta: 20 d’agost del 2014]. Disponible a: <http://museusantboi.blogspot.com.es/2013/11/sant-boi-de-llobregat-el-1789.html>

Figura 2. Plànol geomètric del terme jurisdiccional de Sant Boi de Llobregat, realitzat per l’amillarament del 1861

R. Mirabent, La construcció d’una sínia a sant Boi de Llobregat (1786-1787)

38

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

paradoxal que se li poguessin exigir imports per uns béns no gaudits i dels que sols n’era l’administrador mentre el seu fi ll Rafael Casanova Bosch era menor d’edat.

El Clos i l’ArenyLa sínia fou erigida vora el riu Llobregat, a la zona de Santa Maria de Cornellà, entre el 6 d’agost del 1786 i el 20 de maig del 1787. La primera menció del terreny anomenat el Clos aparegué en l’acord d’excavació del sot del mateix 6 d’agost del 1786, on s’indica l’existència d’un casalot i un pou. Vint dies més tard, un inventari dels béns de Rafael Casanova Bos-ch escrit pel seu fi ll Josep Casanova Vinyals de la Torre revelà que l’extensió de la fi nca era de sis mujades. El 4 d’octubre del 1811 la vídua del darrer Maria Antònia Compte Teixidor pren-gué inventari dels seus béns: al Clos ja hi havia una casa, una sínia i un safareig. Degut a la mort de la fi lla d’ambdós Maria Lluïsa Casanova Compte, el 15 de novembre del 1824 el vidu Josep Antoni Barraquer Llauder també ho féu, però llavors la situació s’havia revertit: «altre casa ô massoveria un poch apartada de la població ab una sinia y safareigs espatllat que molts anys ha no serveixen ab sas terras corresponents y dins de ella lo seguent:

Item: tres botas de set cargas cada una ab sercols de fusta las dos plenas de vi.

Item: una saca per posar blat usada y vuida».6

L’estat d’abandó de les construccions que englobava és l’última notícia coneguda sobre el Clos. El 1856 es repren-gueren les obres de bastiment del canal de la Dreta del Llo-bregat, després que les iniciades el 1819 no prosperessin a causa dels seus elevats costos i d’haver estat malmeses per unes inundacions el 1820. Un projecte del 4 de novembre del 1857 preveié afectar quatre terrenys de Josep Maria Barra-quer Puig, descendent patrimonial de Josep Casanova Vinyals de la Torre: Pallisota, Tres Puntes, Camp Vell i Areny. Només es trobaren els rebuts d’expropiació del postrem, en un dels quals el procurador de Barraquer Francisco Juliá assegurà el 1858 que el motiu d’aquesta era «el paso de una carre-tera».7 La descoberta d’un mapa dels camps santboians de la vídua de Casanova Maria Antònia Compte Teixidor —datat entre el 1811 i el 1823—8 mostrà que el Clos fronterejava amb el Camp Vell per l’est i l’Areny per l’oest. El 1859 s’inaugurà el canal de la Dreta i es regaren les primeres hectàrees, però no s’acabà fi ns el 1885. En un amillarament efectuat per l’Ajuntament de Sant Boi el 1861 es pogué localitzar la fi n-ca de la partida Arenys que corresponia a l’esmentat mapa dels camps de Compte,9 travessada per la regadora de Gibert i afrontant pel sud amb un camí. Seguint cap al sud, una casa anomenada Casanova i el canal de la Dreta en quedaven fora.10

Pel que fa a la jurisdicció del Clos, cal remetre’s altra volta a l’Areny. El 1693 Pau Bosch Olivella, besavi patern de Josep Maria Casanova Vinyals de la Torre, comprà als marmessors del testament de Teresa Moragues una peça de terra al costat

6 Copia simple del inventari dels bens que deixa la difunta señora Dª Maria Lluisa Barraquer Casanova y Compte, pres per son marit y hereu Sr. Dn. Joseph Anton Barraquer (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 70, caixa 66, expedient 552)

7 Plan del terreno ocupado en San Baudilio de Llobregat a Dn. José Mª Barraquer para el Canal de la derecha, 4 de novembre del 1857 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 71, caixa 79, expedient 607, document 3)

8 Veure la Figura 19 Veure la Figura 210 Veure la Figura 3

Figura 3. Finca Areny (número 720) de la partida Arenys,

pertanyent a Josep Maria Barraquer Puig a l’amillarament

del 1861. La sínia havia estat en algun lloc per on passa el

camí fronterer al sud

Figura 4.

39

del riu, a la zona de Santa Maria de Cornellà. Es deia l’Areny - amb anterioritat Aigües Mortes - i tenia vint-i-cinc mujades. El 1832 l’Ajuntament de Sant Boi certifi cà que Joan Antoni Barraquer Llauder, germà de Josep Antoni, n’havia pagat els impostos. Set anys més enllà, la Diputació de Barcelona redactà un memorial sobre l’assumpte i dictà un laude en el que precisà que les terres confi nants amb el riu pel nord havien de tributar a Sant Boi, i no a Cornellà. I malgrat que es drecés el canal de la Dreta del Llobregat, sembla que una part de l’Areny sobrevisqué: el 1870 Josep Maria Barraquer Puig i Isidre Peñasco feren un laude amigable per la delimitació i fi tació de les heretats Areny i Casa Flocant, i almenys fi ns el 1905 hi hagué constància documental d’un «Manso ó Heredad con su casa y tierras en el lugar llamado Arenys, termino municipal de San Baudilio de Llobregat».11

L’aixecament de la síniaL’operació fou antecedida per un compromís del 6 d’agost del 1786, quan Josep Casanova Vinyals de la Torre arranjà les condicions de l’excavació amb Felis Amat i Francisco Bonsoms:

El sot seria en forma de quadrilàter i tindria les següents mesures: nou pams i mig d’amplada, vint-i-tres de llargària i trenta-sis de fondària. El pam és una mesura lineal aproximativa que consisteix normalment en la vuitena part de la cana, encara que difereix segons les regions i comarques. Si tenim en compte que a Barcelona s’estima en 19’43 cm,12 estem parlant d’una fossa de dimensions considerables: 1’84 m. d’amplada, 4’46 m. de llargària i 6’99 m. de fondària.

La terra extreta s’hauria d’escampar pels forats que es troben prop del pou adjacent al ca-salot, i l’aigua que sortís també s’hauria d’expel·lir a fi que no destorbés l’elevació de la paret per part del mestre de cases.

Quan la cavitat tingués vuit pams de fons, haurien d’ajudar amb tots els seus companys al mestre de cases a posar una caixa dins, que baixaria a plom mentre s’anés enfondint.

En cas que calgués apregonar més dels trenta-sis pams establerts, cada pam extra es paga-ria a proporció i prorratejant-se. Si no en calguessin tants, cadascun de menys es restaria del preu fet d’idèntica manera.

El lloc i la data d’inici del treball els assenyalaria Josep Casanova.

La meitat del preu fet s’entregaria quan l’excavació estigués a mig fer, i l’altra en ser acabada.

Els preufetaires haurien de donar fi ances pel compliment del presents termes, per raó dels diners rebuts i els danys i les despeses que poguessin ocasionar si no els respectaven.

El preu fet seria de cinquanta-set lliures i deu sous.

A partir d’aquest dia i fi ns als cinc posteriors, un masover traginà amb la seva carreta tres mil maons i una gran quantitat de sorra al Clos. Els viatges i els materials es repartiren així:

6 d’agost: quatre viatges i mil sis-cents maons.

7 d’agost: pel matí tres viatges i mil cinquanta maons, i per la tarda un viatge amb tres-cents cinquanta maons i un de sorra procedent de la riera Roja.

8 d’agost: cinc viatges de sorra de la riera Roja.

9 d’agost: cinc viatges de sorra, tres de la riera Roja i dos del riu Llobregat.

10 d’agost: cinc viatges de sorra, dos de la riera Roja i tres del riu Llobregat.

11 d’agost: igual que el dia anterior.

El dia 7 el mestre de cases Josep Duran rebé trenta-dues lliures, dotze sous i sis diners per haver aportat i realitzat diverses peces que es necessitaven: tres bigues, un codrat, quatre cabirons, sis posts, trenta-sis pots, vuit claus, cent cinquanta claus dinals, cent de doblers i serrar un cairat. Per tant, havia començat a treballar en la sínia almenys des d’aquell dia.

Sota la direcció d’un arquitecte o sense, els mestres de cases es dedicaven a feines de construcció d’edifi cis i altres obres. Pertanyien a l’estament menestral i estaven ben considerats. L’organització laboral, ultrapassant els límits corporatius, assolia formes properes a la lliure contractació: exis-tència —a banda d’aprenents, fadrins i mestres— de les categories de manobre i minyó, treball dels fadrins dits afl orinats per compte propi... S’ignora on vivia Josep Duran, mes, degut a que el seu

11 Testament de Josep Maria Barraquer Puig, 23 de febrer del 1905 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 8, caixa 5, expedient 69). Si bé Arenys era el nom de la partida, els Barraquer sols tenien allí les terres de les que hem estat parlant (AHMSBL, amillarament del 1861). Respecte a l’evolució de la propietat, veure la fi gura 4

12 «Pam». A: Diccionari català-valencià-balear [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Editorial Moll, data desconeguda [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://dcvb.iecat.net/>

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

•

•

•

•

•

•

R. Mirabent, La construcció d’una sínia a sant Boi de Llobregat (1786-1787)

40

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

nombre era escàs, se solien agrupar amb altres ofi cis de la construcció, tot formant petites companyies. La darrera ordenació havia estat promulgada el 1762.

El 20 d’agost els preufetaires de l’excavació Felis Amat i Francisco Bonsoms cobraren trenta lliures per haver efec-tuat part de la tasca, i el fuster santboià Joan Arus, amb el seus aprenent i fadrí, començà a feinejar pel Clos. Al cap d’una setmana, catorze lliures, un sou i tres diners era el cost de quatre jornals i mig del mateix Arus, cinc de l’aprenent, sis i mig del fadrí, acabar de posar els pots a la sínia i quatre pots d’obra de catorze pams.

Els aprenents eren joves que treballaven per aprendre un ofi ci sota les ordres d’un mestre, amb el qual convivien du-rant un temps que diferia segons l’edat i la capacitat de l’aspirant. El mestre també tenia cura de proveir-los de menjar i de beure, vestir-los, calçar-los i, en alguns casos,

els remunerava amb un petit salari: el d’Arus guanyava onze sous i tres diners per jornal. Inscrits al gremi adequat —una vegada complert el contracte d’aprenentatge—, no cotitzaven, no tenien dret de vot ni podien canviar d’amo més de tres vegades. Es presentaven, acompanyats pel mestre, a l’examen de prohoms del gremi i, si el superaven, eren inscrits a la categoria de fadrí.

Els fadrins eren operaris que ja havien passat tot l’aprenentatge del seu ofi ci i representaven el grau intermedi de l’organització gremial, a la que s’inscrivien pagant els drets fi xats. Sempre rebien un sou pel seu treball: el d’Arus cobrava quinze sous per jornal. Però eren sotmesos a un sever sistema de control: havien de menjar, dormir i fer residència contínua amb el seu mestre. En termes generals, la durada del fadrinatge era de quatre anys, amb tendència a prolongar-la i endurir-ne les condicions. Les difi cultats per assolir el grau de mestre, les discriminacions a favor dels fi lls dels agremiats i els elevats drets d’examen contribuïren a convertir en permanent aquesta situació, en teoria transitòria. La seva feina, irregular, i la seva situació social, inestable, portaren a la creació d’un proletariat urbà.

Un altre pac del dia 27 d’agost fou de vint-i-sis lliures i quatre sous al mestre de cases Josep Duran. Tal quantitat correspongué a varis conceptes: cinquanta quintars de cals i el seu port, vuit claus de barca i cent de doblers, «Barca del fuster Esplugas»,13 menjar, sis jornals de l’aprenent de mestre Jaume i sis més del manobre Pinyola.

Un quintar equival a 41’6 quilograms a Catalunya,14 de manera que Duran traslladà 2080 quilograms de calç. Altrament, com els mestres de cases se solien unir amb els fusters, és possible que Duran i Esplugas formessin una companyia.

El mestre de cases dirigia els paletes i els manobres. Aquests últims ajudaven als altres dos en les labors que no necessitaven gaires coneixements de l’ofi ci: dur els materials, pastar el guix... Pinyola s’emborsava tretze sous per jornal, tres menys que l’aprenent Jaume.

Just transcorreguda una setmana, coincidiren noves despeses. Josep Duran hagué deu lliures i quatre sous a canvi de sis jornals de l’aprenent Jaume, sis del manobre Pinyola i tres voltes d’anar a menjar a Sant Boi, i els preufetaires de l’excavació Felis Amat i Francisco Bonsoms dotze lliures per més avenços. De fet, el dia 8 de setembre Josep Casanova els entregà vuit lliures i dos sous, ja que s’havien atingut al pacte del 6 d’agost.

La setmana del 10 al 17 de setembre fou la que registrà una major activitat de la quadrilla del mestre de cases: dos desplaçaments al Clos d’ell mateix i sis jornals de l’aprenent Jaume, el fadrí Narcís, el manobre Pinyola, un terrisser i un individu anomenat Gelins. Comportaren vint-i-tres lliu-res, disset sous i nou diners, dels quals vint-i-dues lliures i deu sous Josep Casanova els tragué del capsou de la venda d’alguns béns de Carles Vilanaperlas.

El fadrí Narcís rebia vint-i-dos sous per jornal, sis més que l’aprenent Jaume. Quant a Gelins i el terris-ser, només se sap que en guanyaven dotze per jornal. També es desconeix si el darrer pertanyia a algun gremi i, fent la conjectura, a Catalunya eren per especialitats: gerrers, ollers, escudellers i rajolers.

Durant la següent setmana l’aprenent Jaume, el fadrí Narcís, el manobre Pinyola, el terrisser i Mut invertiren sis jornals cadascun, els quals importaren vint-i-dues lliures i deu sous. Josep Casa-nova tornà a deduir-los del capsou de Carles Vilanaperlas. La identitat de Mut, que cobrava do-13 Fa referència a claus de barca, no al mitjà de transport. Sobre la construccion de una noria en San Baudilio de Llobregat, 6 d’agost

del 1786 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 70, caixa 67, expedient 488, document 16)14 «Quintar». A: Enciclopèdia.cat [en línia]. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana, s.d. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014].

Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/enciclop%3%A8dia-catalana/EC-GEC-0136363.xml?s.q=quintar>

Figura 5. Secció d’una sínia de sang o tir (Consell de Mallorca)

41

tze sous per jornal, no s’ha pogut esbrinar. I el 8 d’octubre Casanova satisféu dotze jornals del fadrí Nar-cís, dotze del terrisser i una parti-da sense justifi car de Josep Duran amb vint-i-dues lliures i quatre sous del capsou de Vilana Perlas. Aquest cop l’estipendi del terrisser baixà a onze sous i tres diners per jornal.

El dia 15 s’arribaren a aplegar tres desembossos. El fuster santboià Joan Arus en percebé dos: un de tres lliures i l’altre de trenta. El menor l’expliquen fer un tallant, reparar el casalot, una portadora, una ga-lleda, un tros de post i claus, i «to-qar las pots i claus».15 En el segon, Arus notifi ca que des de l’agost fi ns part de l’octubre ha fet serrar i tre-ballar setanta-dues llates, trenta-set quadrats, divuit vigues i divuit pots d’alguns arbres de l’heretat de Josep Casanova a Sant Boi. Com són moltes peces de fusta, és plausible que l’advocat la subministrés cer-cant una minoració del preu. Sols les trenta lliures dimanaren del capsou de Carles Vilanaperlas.

El tercer fou de trenta-cinc lliures al rajoler Magí Comas del forn de Sant Boi, «per lo balor de 3500 maons (...) que se nan portat [Josep Casanova] per son comta».16 S’ignora si el rajoler estava agre-miat, però feinejant en una vila petita com Sant Boi no és gaire factible. Una altra vegada el capsou de Carles Vilanaperlas es deprecià trenta lliures.

El 20 de maig del 1787 Josep Casanova abonà divuit lliures a Josep Duran, la postrema quantitat gastada en la sínia. Començant el dia 8, fer-ne els pilars implicà deu jornals del fadrí i deu del ma-nobre, a vint-i-quatre i dotze sous cadascun respectivament. No s’indica que fossin Narcís i Pinyola, així que, passats més de set mesos des de la darrera actuació de l’equip del mestre de cases, po-drien haver canviat.

El cost econòmicLa sínia, per tant, fou erigida en nou mesos, dues setmanes i quatre dies (6 d’agost del 1786-20 de maig del 1787), amb un interval conegut de sis mesos, tres setmanes i dos dies sense treballar-hi (16 d’octubre del 1786-7 de maig del 1787). El seu cost desglossat per rebuts fou el següent:17

15 S’entén tocar per retocar. Sobre la construccion de una noria en San Baudilio de Llobregat, 6 d’agost del 1786 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 70, caixa 67, expedient 488, document 11)

16 Sobre la construccion de una noria en San Baudilio de Llobregat, 6 d’agost del 1786 (Fons Barraquer, ANC1-954, codi 70, caixa 67, expedient 488, document 13)

17 Comprèn també la indestriable reparació del casalot i, en canvi, no els ignorats benefi cis del masover per haver fet els ports expli-cats de maons i sorra

Figura 6. Gravat d’una sínia de sang o tir. Obra: Les Balears descrites per la paraula i la imatge (1869), de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (Consell de Mallorca)

R. Mirabent, La construcció d’una sínia a sant Boi de Llobregat (1786-1787)

42

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

ConclusionsD’aquests resultats cal treure’n vàries conseqüències:

Els preufetaires de l’excavació Felis Amat i Francisco Bonsoms només guanyaren cinquanta lliu-res i dos sous, així que el sot fou més petit del previst. No obstant, devia ser de grans dimensions.

El mestre de cases Josep Duran fou qui percebé més cabals (cent cinquanta-tres lliures, cin-quanta-un sous i quinze diners), seguit dels preufetaires (cinquanta lliures i dos sous), el fuster Joan Arus (quaranta-set lliures, un sou i tres diners) i el rajoler Magí Comas (trenta-cinc lliures).

Tant el preu fi nal com els diners del capsou de Carles Vilanaperlas constitueixen sumes nota-bles, malgrat que englobin reparar el casalot. Això reforça la idea de la magnitud de la sínia.

La desconeixença de l’estipendi del masover per fer els tragins noticiats també va en la ma-teixa línia.

D’altra banda, el mestre de cases Josep Duran i la seva quadrilla foren els qui treballaren més: al-menys des del 7 d’agost del 1786 fi ns al 20 de maig del 1787, amb un interval sense fer-ho des del 9 d’octubre del 1786 fi ns al 7 de maig del 1787. Com s’ha pogut palesar, el cobrament es produí cada setmana o dues setmanes. Els segons foren el fuster Joan Arus i el seu equip, que - tot i la reparació del casalot - també feinejaren bastant temps: entre l’agost i el 15 d’octubre del 1786. Aquesta infor-mació és signifi cativa, com veurem més endavant.

Pel que fa als materials, s’utilitzaren tres mil maons i una gran quantitat de sorra (carretejats pel masover), cinquanta quintars de calç, diferents tipus de claus i molta fusta per poder fer bigues, ca-birons, cairats, posts i quadrats. Es desconeix quan s’endugué i on traslladà Josep Casanova Vinyals de la Torre els tres mil cinc-cents maons que comprà el 15 d’octubre del 1786 al rajoler Magí Comas del forn de Sant Boi. Podria ser que servissin per fer els pilars de la sínia el 1787 o que tres mil d’ells fossin els ja traginats pel masover. En qualsevol cas, semblen més aviat pel casalot que per la sínia.

Com no n’existeix cap descripció física, només es poden utilitzar les referències que proporciona l’expedient i les dades de l’època i el territori per intentar acostar-s’hi. Tot fa pensar que es tractà d’una sínia de sang o de tir.18 El pou o senial fou rectangular, localitzat en una zona on buscava co-rrents subterranis d’aigües poc profundes relativament vora el riu. Al seu entorn s’hi féu un caminal o andador, un tros fressat per la rotació d’una bèstia de tir (ase o mula) junyida a una fusta anome-nada perxa o balancí. El quadrúpede tenia els ulls tapats amb orelleres d’espart o tela de sac, les quals impedien que veiés un camí sempre circular i es maregés donant voltes. La seva jornada era dura: entre dues i tres hores controlades amb regularitat per l’agricultor. Almenys, proper a la sínia hi solia haver una fi guera o un arbre de fulla caduca que li feia ombra durant l’estiu. Tota l’estructura estava ubicada sobre un monticle denominat cintell o andàmit, ja que la diferència d’alçada facili-tava l’evacuació de l’aigua extreta. Envoltat de parets construïdes per Josep Duran i els seus, s’hi accedia mitjançant rampes.

En la seva forma autèntica, les sínies eren sols de fusta, però els catúfols podien ser de ceràmica (d’aquí en part la feina d’un terrisser). És a dir, la intervenció del fuster Joan Arus fou la principal i la quadrilla del mestre de cases Josep Duran s’ocupà més del casalot. Quant al seu funcionament, consistia en dues rodes engranades: una horitzontal (rodet) amb braçols i una vertical (dels ca-túfols) amb una sèrie de catúfols disposats al llarg d’un rest sense fi , l’extrem inferior de la qual estava submergit dins l’aigua del pou. El gir horitzontal, desenvolupat per la bèstia de tir sobre el rodet a través de la perxa, actuava com a força motriu que es transformava en el gir vertical de la roda dels catúfols per la càrrega i elevació de l’aigua del pou. Aquests, que tenien un forat interior que permetia la sortida de l’aire per ésser omplerts, es col·locaven ben pròxims els uns dels altres i s’enllaçaven amb unes cordetes o anelles de ferro (lligams) al rest. Amb una mínima pèrdua durant l’ascens, vessaven l’aigua sobre una caixa de fusta de baranes baixes per davant i pels costats, més ampla de boca que de sòl, anomenada boca-roda o pastera. Llavors, l’aigua baixava per una canal exterior o subterrània i anava a parar a una bassa o bé directament al camp que havia de regar-se.

Per malaurança, la sínia funcionà tot just des de mitjans-fi nals d’octubre del 1786 fi ns poc després de l’òbit de Josep Casanova Vinyals de la Torre el 1811. Cal recordar que l’última referència d’estar en bon estat és de l’inventari fet per la vídua de l’advocat Maria Antònia Compte Teixidor el mateix 1811, i que el 1824, quan morí la fi lla d’ambdós Maria Lluïsa Casanova Compte, ja estava espatllada i feia molts anys que no s’usava. Cap d’elles dues li degué prestar gaire atenció.

El 1858 Francisco Juliá, procurador del descendent patrimonial de Josep Casanova Vinyals de la Torre Josep Maria Barraquer Puig, admeté haver rebut una compensació econòmica arran de l’expropiació de part del terreny anomenat Areny. La causa era que hi havia de passar una carrete-ra, dins del projecte de construcció del canal de la Dreta del Llobregat. Si comparem el mapa dels

18 Veure les fi gures 5 i 6

1.

2.

3.

4.

43

camps que tenia la vídua de Casanova Maria Antònia Compte Teixidor entre el 1811 i el 1823, i la fi nca Areny que posseïa Barraquer a la partida Arenys a l’amillarament del 1861, queda clar que la zona sud on hi havia la sínia, el 1861 estava ocupada per un camí que feia de frontera. La casa denominada Casanova pertanyia a un altre terreny - el nom familiar que perdurà a Sant Boi fou el de Barraquer - i podria ben bé signifi car una casa nova. El canal de la Dreta estava molt més al sud.

Així doncs, la sínia fou destruïda entre el 1824 i el 1861, o sepultada sota la terra d’un camí entre el 1858 i el 1861.

AddendaDurant la celebració de la Trobada hem estat informats de l’existència de sínies de sang o de tir a les poblacions de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, sense deter-minar la seva antiguitat.

GlossariAmillarament: registre de béns, generalment immobles, d’aquells municipis en què l’administració encara no

ha fet el cadastre.

A preu fet: per un preu o una quantitat fi xats per endavant, no a jornal. En els contractes així estipulats, la retribu-ció és determinada segons la productivitat o el resultat del treball, i no segons el temp esmerçat en fer-lo.

Biga: peça de fusta llarga i robusta, de dimensions variables, però que excedeix la llargària del cos humà. Peça de fusta llarga i robusta, cairejada, que, col·locada horitzontalment o inclinada, serveix per sostenir un sostre o una teulada. El material emprat tradicionalment en la construcció de bigues és la fusta, que normalment admet esforços de tracció i compressió màxims de 80 Kg/cm2 i, en aquest cas, les bigues, que consisteixen en general en troncs escorçats i escairats, són anomenades cabirons (fi ns a uns 10 x 10 cm. de secció) i cairats (més de 25 x 25 cm). S’empraren bàsicament fusta de pi blanc i de melis per bigues llargues —generalment de menys de cinc metres—, i de roure per bigues curtes i resistents. Al s. XIX la fusta fou substituïda pel ferro, en ser possible fabricar-ne peces de dimensions sufi cients i preu admissible.

Braçol: cadascuna de les barres que van col·locades verticalment tot al voltant del rodet de la sínia, i amb les quals engranen els bastons de la roda dels catúfols.

Cabiró: biga mitjana o petita que forma el pendent de la teulada i suporta els llistons.

Cairat: quadrat, que té quatre caires.

Biga relativament petita obtinguda en serrar longitudinalment la soca d’un arbre en forma de creu. Serveix per sostenir sòtils o teulades.

Capsou: quantitat o tant per cent que cobrava el procurador o el qui intervenia en la solució d’un negoci.

Casalot: casa gran, vella i ruïnosa.

Catúfol: cadascun dels recipients de terra o fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda d’una sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar. S’omplen quan s’immergeixen en l’aigua del pou i es buiden quan, fora de l’aigua, s’inicia el descens.

Clau de barca o barquerol: clau cairat i de cabota petita, que s’empra principalment en la construcció de barques.

Clau dinal: clau cairat, de cinc o sis centímetres de llarg.

Clau gros, que valia antigament un diner, i serveix per clavar portes grosses, embarcacions...

Clau dobler: clau cairat, de dos o tres diners, que s’utilitza per clavar les taules del pla sobre les fustes d’una barca de bou... Clau que val el doble d’un, especialment dos diners. Clau que val un dobler.

Codrat: veure quadrat.

Jornal: feina que fa un treballador en un dia.

Llata: cadascuna de les peces de fusta rectes i estretes que es posen damunt les bigues o cairats, en sentit per-pendicular a aquests, i serveixen per sostenir les teules. Llata barcelonina: la que resulta de tallar pel mig i en sentit longitudinal les trossades d’un arbre, de manera que és plana d’un costat i corba de l’altre. Trena de brins de cànem, d’espart, de jonc, de jute o de palma, de forma aplanada, que serveix per fer capells, estores, senalles, soles d’espardenya... Barra o estaca relativament prima. Branca prima i dreta, però fl exible.

Pilar (d’una sínia): part posterior i més alta de la paret d’una sínia.

Post: peça de fusta més ampla que gruixuda. Peça de fusta ampla i poc gruixuda que serveix en diferents ofi cis manuals per posar-hi l’objecte que ha de treballar-se. Per exemple, post de planxar. Peça de fusta que va col·locada verticalment a la part de davant i a la de darrera d’un carro, per evitar que en surti la càrrega.

R. Mirabent, La construcció d’una sínia a sant Boi de Llobregat (1786-1787)

44

VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones

Pot: vas generalment cilíndric i més alt que ample, que serveix per guardar-hi confi tures, medicines, espècies...Gerro o pitxer de tenir i abocar aigua.

Portadora: caixa amb nanses per transportar coses en anar de camí o en enviar-les a un destinatari, sobretot a l’esquena d’una bèstia. Sovint anaven de dues en dues i es col·locaven una a cada costat de la bèstia.Recipient format de dogues de fusta, de forma troncocònica invertida, més alt que ample, amb la boca i fons de forma generalment ovalada i a vegades circular, amb dos agafadors laterals a la part superior, que serveix principalment per transportar raïm o vi, i també pel tragí d’altres fruites, aigua, terra...

Atuell semblant a una civera per transportar terra o pedres.

Preufetaire: persona que fa una feina o unes feines a preu fet.

Quadrat: quadrilàter que té quatre costats iguals i quatre angles rectes. Porció de terreny o altre objecte que té dita forma.Biga o peça de llenyam de secció quadrada. Es diu especialment del llenyam que té gruix i llargada sufi cient per servir de biga d’un sostre o teulada, i les seves dimensions oscil·len entre vint i trenta centímetres de gruix i de setze a vint-i-cinc pams de llargada. Cabiró o biga per enllatar.

Tallant: fulla de metall, ampla i amb tall, que forma part de diversos instruments, com és ara destrals o coltells, emprats per tallar coses copejant-les. Eina per picar i rebaixar pedres, consistent en dues fulles amples i amb tall, que formen una sola peça i estan unides per l’ull o canó de ferro, dins el qual passa el cap del mànec. Estenalles petites i amb tall, que serveixen per tallar fi lferro o claus prims

Rest: corda gruixuda que sosté els catúfols d’una sínia.

Fons documentalsANC: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Barraquer, 1321-2010.AHMSBL: Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat. Amillarament, 1861.

Bibliografi aCaballé, Francesc. La formació del casal de Can Barraquer: recerca històrica documental: memòria. Informe inèdit. Sant Boi de

Llobregat: [s.n.], 1996. 60 p. Informe tècnic Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat. Diccionari català-valencià-balear [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Editorial Moll, 2001-2002. [Darrera consulta:

4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://dcvb.iecat.net/>.González, Carlos. «Las norias de tiro o norias de sangre». A: González, Carlos. Fuerteventura en imágenes [en línia]. [S.l.]:

Carlos González, s.d. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://top.2.fuerteventuraenimaganes.com/las-no rias-de-sangre/>.

Gran Enciclopèdia Catalana [en línia]. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana, s.d. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana#.UV65g1fJjTo>

La ruta de l’aigua al seu pas per Potries [en línia]. [Potries?]: Potries patrimoni viu: turisme i patrimoni a Potries, s. d. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. «Sénia». Requereix Adobe Acrobat Reader. Disponible a: <http://www.potries.eu/frontend/public/pdfs/5SENIA.pdf>.

Lasheras, Ramón. «El canal de la Dreta». A: Lasheras, Ramón. El poble de les febres [en línia]. [Prat de Llobregat?]: Ramón Lasheras, 11 de febrer del 2013 [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://elpobledelesfebres.blogspot.com.es/2013/02/el-canal-de-la-dreta.html>.

Llobet, Salvador. «Los viajes de Francisco de Zamora en Cataluña y la geografía económica del Principado». A: Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya; Biblioteca de Catalunya. Revistes Catalanes amb Accés Obert [en línia]. Barcelona: Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, data desconeguda [Darrera consulta: 20 d’agost del 2014]. Disponi-ble a: <http://www.raco.cat/index.php/RevistaGeografi a/ issue/view/3842/showToc>.

Martínez, Francisco José; Montoya, Juan. «Las norias de sangre de madera del Campo de Cartagena: componentes, carac-terísticas técnicas y arquitectónicas». A: 8º Congreso Internacional de Molinología Innovación y ciencia en el patrimonio

etnográfi co, Tui (Pontevedra), 28-30 d’abril del 2012. Pontevedra: Deputación de Pontevedra, 31 de maig del 2012. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Requereix Adobe Acrobat Reader. Disponible a: <http://pdf.depontevedra.es/ga/148/TbxMPnvfIV.pdf>.

Muñoz, Juan Antonio. Las norias de sangre [en línia]. [Almeria?]: Almería Medio Ambiente, s.d. [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://www.al mediam.org/articulos/articulos_029.htm>.

Pérez, Miquel. «El fons de la família Barraquer ingressat a l’ANC: les vicissituds de Rafael Casanova i els seus descendents en els segles XVIII i XIX». ANC: Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya [en línia]. Octubre del 2010, núm. 27 [Darrera consulta: 18 d’agost del 2014]. p. 2-5. Requereix Adobe Acrobat Reader. Disponible a: <http:// www20.gencat.cat/docs/msi-cultura/ANC/Documents/arxiu/ANC27.pdf>.

Rubio, José María. «Informe reservado sobre revolucionarios franceses en la Cartagena de 1793». A: Fundación Dialnet. Dialnet [en línia]. Logroño: Universidad de la Rioja, 2007 [Darrera consulta: 20 d’agost del 2014]. Disponible a: <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2598157>.

Serret, Carles. Rafael Casanova i Comes: conseller en cap. [S.l.]: Ajuntaments de Moià, Sant Boi de Llobregat i Barcelona, 1996. 170 p.Serret, Carles. «Sant Boi de Llobregat: el 1789». A: Museu de Sant Boi de Llobregat-Arxiu Històric Municipal de Sant Boi

de Llobregat. Sant Boi de Llobregat: història i patrimoni [en línia]. Sant Boi de Llobregat: Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, novembre del 2013 [Darrera consulta: 20 d’agost del 2014]. Disponible a: <http://museusantboi.blogspot.com.es/2013/11/sant-boi-de-llobregat-el-1789.html>.

Serret, Carles; Mirabent, Roger. «El fons Barraquer de l’Arxiu Nacional de Catalunya: 700 anys de genealogia i patrimoni». A: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Els fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat. 2014. [S.l.]: [s.n.], 2014

Tortosa, José Luis. «Las norias de sangre». A: Tortosa, José Luis. Cal y arena: la arquitectura tradicional de Almería [en lí-nia]. [Almeria?]: José Luis Tortosa, 27 de setembre del 2012 [Darrera consulta: 4 d’octubre del 2014]. Disponible a: <http://concalyarena.blogspot.com.es/2012/09/las-norias-de-sangre.html>.