El que el dia deu a la nit. Yasmina Khadra

El que el dia deu a la nitYasmina Khadra

Trobada del club de lectura adult

30 de novembre de 2015, a les 19 h

L’autor Yasmina Khadra (Gessamí verd), és el pseudònim de

l'escriptor algerià en llengua francesa Mohammed Moulessehoul.

El seu pare era un oficial de l’ALN (Armée de Libération Nationale) que el va enviar als 9 anys a estudiar a l'Escola Nacional dels Cadets de la Revolució. Va assolir el grau de Comandant. Va deixar l’exèrcit el 2000 per a dedicar-se a escriure.

L'any 1997 va publicar la novel·la que el va donar a conèixer: Morituri. El 2001 va revelar la seva identitat i va publicar una novel·la autobiogràfica: El escritor.

La seva obra tracta els conflictes del món musulmà, la violència i la doble visió Occident - món àrab. La seva trajectòria ha estat força polèmica, tant pels temes com pel fet d'escollir el francès per divulgar la seva obra.

Ha estat traduït en trenta llengües i ha obtingut el reconeixement internacional amb diversos premis.

La seva darrera obra publicada és La última noche del Rais (2015) sobre Gaddafi.

L’obra que comentem

La vida a Algèria durant els darrers 50 anys del segle XX, vista des dels ulls d’un desclassat.

Les relacions socials, d’amistat, d’amor i de poder entre colons i colonitzats així com l'escala de valors i prioritats de cadascú són el moll de l’ós de l’obra.

Ha estat considerada el Millor Llibre de l'Any a França per la prestigiosa revista Lire.

Context històric

Algèria va estar sota domini colonial francès, entre el 1830 i el 1962, sent la colònia que més temps va romandre en mans franceses. Estava assimilada a tres departaments francesos i formava part íntegra de la metròpoli

Les tensions entre la població d'origen i els colons van trobar el seu punt culminant el 1954, any en què va començar la Guerra d'Independència, que va acabar el 1962 quan Algèria la va obtenir gràcies als Acords d'Evian.

Capítol 1: Jenane Jato

El temps s'havia aturat per a nosaltres...s’obria una nova pàgina, i nosaltres no hi figuràvem

Capítol 1: Jenane Jato

Amb tu no anirà enlloc. Aquest xicot necessita anar a l’escola, aprendre a llegir i escriure, créixer correctament. Ja ho sé, els petits àrabs no estan fets per als estudis. Estan destinats més aviat als camps i als ramats. Però jo puc enviar-lo a l’escola i convertir-lo en un home instruït...Pàg. 38

A l’escola, les coses es van normalitzar a partir del meu segon curs. Havia aconseguit fondre’m entre la massa...Pàg. 82

Capítol 1: Jenane Jato

La guerra va esclatar a Europa. Com un abscés. Pàg. 96

I allò que tant temia va caure al damunt com una teula: hi havia gent al nostre carrer, drets a banda i banda de la calçada... La policia ha detingut el senyor Mahi, el farmacèutic... Pàg. 99

Capítol 2: Río Salado

L’oncle l’havia encertat. Río Salado era un lloc ideal per començar una nova vida... Estava enlluernat... Anava retrobant un a un tots els meus punts de referència d’antany, l’olor dels camps llaurats i el silenci dels tossals... Río em va agradar d’entrada... I a més, hi va haver Émilie. Pàg. 109

Capítol 2: Río Salado

Mentider!... El teu nom és Younes. ¿oi que sí? ¿You-nes?... ¿Aleshores, per què et fas dir Jonas?... Tu i jo no pertanyem al mateix món, senyor Younes. I no n’hi ha prou de tenir els ulls blaus... ¿Has oblidat que sóc una Rucillio?... ¿Tu m’imagines casada amb un moro?... Abans morta! Pàg. 113

Capítol 2: Río Salado

El meu pare... Que era capaç d’aixecar muntanyes... de tòrcer-li el coll al destí...! I allà el tenia, als meus peus, a la vorera...! Em va llançar aquella mirada que un pot llançar només un cop en el curs de la seva existència, perquè al darrere o després ja no hi ha res... Pàg. 85-6

El nostre cau era només una pila de runa de la qual sobresortien aquí i allà utensilis de cuina abonyegats i farcells mig cremats. Pàg. 143

Capítol 2: Río Salado

Ens deien els dits de la forca. Érem inseparables. Hi havia Jean-Christophe... Fabrice Scamaroni... Simon Benyamin... Els cosins Sosa: José... i André... Una mena de tirà d’estar per casa, molt dur amb els seus empleats, però d’allò més cordial amb els seus companys... Pàg. 126

Els moros són com els pops: els has d’estossinar per estovar-los. Pàg. 128

Capítol 2: Río Salado Uns mesos després, el 7 de

novembre, quan el capvespre queia sobre la platja deserta, unes ombres monstruoses van emergir de l’horitzó... El desembarcament a les costes d’Orà havia començat. Pàg. 129

La meva boca es va lliurar a la seva, es va fondre amb la seva, va esdevenir aigua al seu torn, i la senyora Cazenave em va beure fins al fons... Pàg. 153

Això mateix, Younes, gira l’esquena a la realitat dels teus i torna-te’n amb els teus amics... Younes... Espero que encara te’n recordis de com et dius... Eh, Younes... Gràcies pels diners. Et prometo que te’ls tornaré d’aquí a poc. ¿El món està canviat, no te n’has adonat? Pàg. 167

Capítol 3: Émilie

Vaig seguir-li la mirada... i la vaig veure... Vaig comprendre què era el que havia deixat en aquell estat ... la noia era d’una bellesa que tallava l’alè! Pàg. 182

Aniré directe al gra, senyor Jonas... Vostè és musulmà... I jo sóc catòlica. En una vida anterior vam cedir a un moment de feblesa... Tanmateix, hi ha un pecat de la carn que Ell no podria absoldre ni tolerar: l’incest!... No se’n pot anar al llit amb la mare i la filla sense ofendre els déus, els seus sants, els àngels i els dimonis!... Pàg. 204

No passarà res entre la seva filla i jo, senyora. Pàg. 206

Capítol 3: Émilie

Si una dona t’estimés Younes, si una dona t’estimés profundament, i si tu tinguessis la presència d’esperit necessària per mesurar tot l’abast d'aquest privilegi, cap divinitat no t’arribaria a la sola de la sabata... Corre a buscar-la... No li vaig fer cas. Pàg. 234

No hi ha vergonya ni crim en l’amor, excepte quan un el sacrifica, encara que sigui per una bona causa. I amb aquestes paraules es va retirar. Sense fer soroll. Sense mirar enrere. Mai no havia sentit cap solitud més profunda que en el moment que va tornar a les remors del carrer. Pàg. 227

Capítol 3: Émilie

Amb Jean-Christophe absent, Fabrice casat, Simon gairebé inassolible... El meu món es despoblava... Després les coses es van accelerar. I com que jo no tenia esma de seguir-les, em van deixar enrere i no em van fer més cas... Pàg. 236

El meu oncle no veuria el seu país prendre les armes. El destí l’en va jutjar indigne. ¿Com explicar, si no, que s’apagués cinc mesos abans de la foguera tan esperada i tan ajornada de l’Alliberament? El dia de tots Sants del 1954 ens va agafar a tots en fals... Pàg. 255

Capítol 3: Émilie

La casa dels Cazenave estava en flames...Em vaig posar a la gatzoneta davant el cadàver del meu amic. Atordit... Els fellagues. Han degollat Simon i calat foc pertot arreu... Pàg. 281

No sóc un covard, Jelloul. No sóc sord ni cec, ni estic fet de pedra. Si ho vols saber, res en aquest món no m’esperona. Ni tan sols el fusell que autoritza a qui el porta a tractar les altres persones amb menyspreu. ¿No va ser la humiliació el que et va portar a prendre les armes? ¿Per què l’exerceixes tu ara? Pàg. 300

Vaig anar al port a veure marxar els expulsats. Els molls estaven submergits de passatgers, d’equipatges, de mocadors de comiat. Alguns paquebots esperaven per llevar àncores, vacil·lant sota la pena dels expatriats… Pàg. 322

Capítol 4: Aix-en-Provence

Aquell que passa de llarg de la més bella història de la seva vida només tindrà l’edat de les seves recances i tots els sospirs del món no serien capaços de bressolar la seva ànima… Pàg. 326

En el moment que em disposo a travessar el llindar de la zona franca, miro per últim cop tot allò que deixo enrere i els veig a tots, al complet, els morts i els vius, drets contra el vidre, fent-me adéu amb la mà. Pàg. 357

Adaptació cinematogràfica

Acusació de plagi

Gràcies per la vostra atenció!

Rosa Ma Fusté