BALANÇ DEL TALLER DE POLÍTICA
Octubre 2012-juny 2013
Amb la publicació d'aquest dossier donem compte del segon curs
d'activitat del Taller de Política, centrada bàsicament en el Club
de Lectura.
Creiem que ens hem mantingut fidels al propòsit inicial de
llegir i debatre sobre el futur de la democràcia, tot i haver
introduït algunes variants en relació al curs anterior.
Així, vam començar amb una immersió en la nostra realitat
política més propera i immediata, conscients que la deriva de la
crisi econòmica, social i institucional i l'acceleració del temps
polític català i espanyol reclamava l'atenció dels participants en
el Club de Lectura.
Paradoxalment, vam iniciar aquesta immersió amb un text dels
anys trenta del segle XX, amb la intenció que les reflexions
d'Amadeu Hurtado sobre el “Sis d'Octubre” ens proporcionessin la
distància necessària per pensar fredament sobre l'efervescència
sobiranista que viu el país. Amb la col·laboració de Lluís Bassets
i la intervenció d'Amadeu Cuito pensem que vam aconseguir el
propòsit de situar històricament les vicissituds del present.
Per prosseguir amb aquesta immersió en l'actualitat vam llegir i
comentar el darrer llibre d'Enric Juliana, crònica viva de
l'Espanya en crisi, plena d'hipòtesis suggerents i controvertides.
La presència del propi Juliana en la sessió de comentari va
suscitar un dels debats més concurreguts i animats de la breu
història del Club.
Tot i la temptació de seguir la via més llaminera de fer
propostes més vinculades a l'actualitat, vam programar les sessions
posteriors amb el criteri d'endinsar-nos en les noves formes de fer
política, amb l'objectiu de copsar l'abast dels nous moviments
socials i la seva incidència en la cada cop més inajornable
regeneració democràtica.
Ho vam fer primer amb la lectura del llibre de Manuel Castells,
“Redes de indignación y esperanza”, amb la guia experta d'Ismael
Peña-López, atent a les potencialitats i contradiccions de les
xarxes socials.
Però no ens vam poder resistir a una nova immersió en
l'actualitat immediata, proporcionada per la crisi política
italiana i les eleccions del passat mes de febrer, amb l'eclosió
del Moviment 5 Estrelles i del seu líder Beppe Grillo. I ho vam fer
sense un llibre de referència, amb molts materials calents i,
sobretot, amb la savia col·laboració de Ton Vilalta, capaç de
competir amb solvència amb Enric Juliana a l'hora d'intentar
explicar el laberint/laboratori/teatrí polític italià.
Aquesta reflexió sobre el futur de la política, sobre “la
política que ve”, la vam acabar d'arrodonir en un col·loqui matinal
del Taller d'Idees, amb la participació d'Oriol Bartomeus, Xavier
Casals, Ismael Peña-López, de nou, i Antoni Gutiérrez-Rubí, en el
que va estar molt present el recent llibre de Casals sobre el
populisme a Espanya en els darrers 25 anys.
En el darrer trimestre vam proposar la lectura de dos llibres
més teòrics, enfocats a la necessitat de construir una alternativa
a la degeneració democràtica constatada en la majoria de les
lectures precedents.
Amb el llibre de Richard Sennett, “Juntos”, vam poder fer un
tast d'un pensament sociològic gens encotillat per l'anàlisi
quantitativa, ric en referències històriques i filosòfiques, i
orientat a la reflexió sobre la compatibilitat entre competència i
cooperació i a la reivindicació d'una modernitat no superada sinó
encara no realitzada. Manuel Cruz ens va fer el regal impagable
d'una reflexió personal a partir de Sennett sobre la colonització
de la política per l'economia i els seus efectes en la vida de les
persones quan interioritzen el desordre capitalista.
I per acabar no ens vam resistir a proposar el llibre pòstum de
Tony Judt, “Pensar el segle XX”, que ens va enlluernar quan el vam
llegir l'estiu passat. Creiem que és una de les millors maneres
d'introduir-se en l'evolució del pensament polític i social de la
segona meitat del segle XX i d'entendre els alguns dels grans
dilemes civilitzatoris que tenim plantejats. Josep Maria Muñoz ens
va recrear l'atmòsfera intel·lectual que va fer possible que un
notable especialista en història contemporània esdevingués un
intel·lectual públic de referència.
No podem deixar d'assenyalar que aquest curs hem seguit gosant
presentar-vos unes recomanacions de llibres, amb l'excusa de les
festes de Nadal i de Sant Jordi. Un total de vint llibres que,
afegits als altres deu recomanats el curs anterior i als tretze
llibres llegits en les dues temporades del Club i, comencen a
configurar una biblioteca d'un cert gruix.
Procurarem continuar amb aquest costum, de fet abans d'acabar el
juliol us farem noves recomanacions. I a la vegada elaborarem un
recopilatori dels llibres de la nostra biblioteca.
I també ens fem ressó del naixement a Madrid d'una iniciativa
germana de la nostra, el club de lectura i pensament polític “El
Breviario” , animat pels amics Imma Aguilar i Rafa Rubio, i amb els
que esperem col·laborar en el futur.
En el capítol d'agraïments volem destacar les aportacions
valuoses de tots els ponents per orientar i enriquir les nostres
lectures. Gràcies Lluís, Enric, Ismael, Ton, Manuel, Josep Maria,
Oriol i Xavier.
També volem deixar constància del nostre agraïment a les
llibreries La Central i Alibri pel seu acolliment generós, que ens
proporciona el marc adequat a una trobada de lectores i
lectors.
I sobretot, us donem les gràcies al centenar llarg de persones
que heu assistit a alguna de les sessions de debat i que doneu
sentit i estímul a la nostra iniciativa.
Cordialment,
Jaume Bellmunt
Antoni Gutiérrez-Rubí
ÍNDEX
Amadeu Hurtado/Lluís Bassets: “Abans del Sis d'Octubre”
(25-10-12)
Enric Juliana: “Modesta España”
(29-11-12)
Manuel Castells/Ismael Peña-López: “Redes de indignación y
esperanza”
(24-01-13)
Ton Vilalta: “Els canvis en la política democràtica
italiana”
(11-03-13)
Richard Sennett/Manuel Cruz: “Juntos”
(9-05-13)
Tony Judt/Josep M.Muñoz: “Pensar el segle XX”
(20-06-13)
Oriol Bartomeus/Xavier Casals/Ismael Peña-López/Antoni
Gutiérrez-Rubí: “La política que ve”
(8-06-13)
10 llibres per començar el 2013
10 llibres per Sant Jordi 2013
Club de Lectura, 2012-2013
Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari) (Quaderns
Crema. Barcelona, 2008)
Debat el 25 d'octubre de 2012, amb la participació de Lluís
Bassets.
Llibreria La Central (c/Mallorca, 237 ) a les 19'30
Justificació
El Club de Lectura del Taller de Política reprén la seva
activitat, després d'un primer curs dedicat al futur de la política
democràtica, en el que vam poder analitzar des de diferents punts
de vista les dificultats de supervivència dels sistemes
democràtics, en un context caracteritzat per una evolució
accelerada del coneixement i de la tecnologia, per l'abast global i
sistèmic dels grans problemes econòmics i ecològics, pel
desplaçament del centre de gravetat mundial de l'Occident cap a
l'Orient i per l'erosió de les bases socials de la democràcia.
Enguany, us proposem aterrar directament en el nostre present
més immediat i concret, enmig d'una crisi de crisis, en la que
conflueixen una crisi econòmica d'una dimensió i profunditat
desconegudes, una crisi social en procés d'incubació, una crisi
institucional que afecta els pilars del sistema democràtic i una
crisi política lligada a la impotència per influir
significativament en el curs dels esdeveniments.
A Catalunya, aquest moment crític ha cristal·litzat en un fort i
ampli sentiment de rebuig de l'statu quo imperant fins ara i
d'afirmació d'una voluntat d'independència política, que marca a
curt termini les properes eleccions al Parlament de Catalunya i
que, més enllà, sembla destinat a alterar substancialment les
coordenades polítiques de Catalunya i d'Espanya.
En el conjunt d'Espanya, es percep la sensació d'haver arribat
al final del cicle iniciat amb la Transició, amb l'agreujant d'una
manca de capacitat de reacció de les elits polítiques, econòmiques,
socials i culturals, i d'una desmoralització social molt
preocupant. Podria dir-se que, en el moment en què el “sistema
Espanya” està necessitat d'una reforma a fons, manquen les idees,
els lideratges i les forces per realitzar-la.
Per tal de suscitar el debat hem pensat en dues lectures d'aquí
a finals d'any. Per aproximar-nos a la complexa situació política
catalana, proposem paradoxalment un llibre històric, el dietari
d'Amadeu Hurtado, amb les seves reflexions crítiques sobre la
política catalana dels anys trenta del segle passat (octubre). I
per intentar copsar l'abast de la crisi espanyola plantegem la
lectura del llibre d'Enric Juliana “Modesta España. Paisaje despúes
de la austeridad” (novembre).
Sobre el llibre d'Amadeu Hurtado us facilitem la lectura que
n'ha fet en Jaume Bellmunt, que és obviament una de tantes
possibles lectures, però que té la intenció de subratllar alguns
dels defectes històrics de la política catalana que, tant de bo,
siguin només reminiscències històriques i no tares congènites que
estaríem condemnats a suportar de per vida.
També afegim una guia per seguir el debat entorn del futur de
l'autogovern de Catalunya, amb la que intentem identificar les
idees centrals i els punts especialment conflictius.
En tot cas, i d'acord amb l'esperit que inspira el Club de
Lectura, la nostra intenció és contribuir a fer possible un debat
lliure, laic, racional i rigorós sobre una qüestió d'innegable
transcendència col·lectiva.
* * * * *
Una lectura del llibre d'Amadeu Hurtado
La publicació fa quatre anys del dietari d’Amadeu Hurtado
corresponent al període comprés entre el 29 de maig i el 15 de
setembre de 1934, va resultar més que oportuna en el moment polític
en què el Tribunal Constitucional estava a punt d'emetre la seva
sentència sobre l'Estatut de 2006. És fàcil entreveure el perquè
d’aquella oportunitat en el paral·lelisme entre dues situacions de
litigi entre la legislació emanada de les institucions catalanes i
les institucions de l'Estat. Efectivament, Hurtado descriu
detalladament en el seu dietari la seva participació com a
comissari de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de
Garanties Constitucionals per defensar la Llei de Contractes de
Conreu de 1934, impugnada pel Govern de la República a instàncies
de la Lliga Catalana.
Hurtado, però, anava més enllà de descriure els entrellats
jurídics i polítics relacionats amb aquell plet, i es proposà fer
de les seves anotacions uns “apunts per a un estudi de la política
catalana dels nostres temps”. El resultat és demolidor per a la
classe política catalana d’aquell moment i, molt especialment, per
al partit hegemònic Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix,
Hurtado no es va deixar endur per la querella partidista, tot
sotmetent a un judici severíssim el conjunt del catalanisme, sobre
el que acabarà propugnant la necessitat de la seva revisió, en un
text de l’any 1945 que complementa i dóna perspectiva a l’edició
d’aquest dietari.
Amadeu Hurtado s’identificava amb un catalanisme entés com una
acció política constructiva en el marc peninsular i amb voluntat de
participar-hi per a influir-hi decisivament. Al temps que
considerava el doctrinarisme nacionalista com el principal obstacle
per a que aquesta concepció del catalanisme no hagués esdevingut
predominant.
Coherent amb aquesta concepció, manifestava que el seu propòsit
era influir per tal que la política catalana deixés de ser una
protesta continua i es convertís en una obra de govern.
Entorn d’aquests dos eixos es descabdellen els comentaris que va
anotant en el seu dietari.
Així, blasma la política basada en l’agitació permanent com a
buida de contingut, retòrica, sentimental, populista,
irresponsable, feta només a base de declaracions:
“Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre
tipus de polític que l’agitador, propens a la protesta com el
mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d’ordre
sentimental per a fer fora l’adversari mentre duri la foguerada.
[...] Però aquesta vegada semblava que pel fet de tenir el Govern
d’una Catalunya autònoma s’havia d’anar amb més compte perquè la
política tradicional ha de portar com a conseqüència la sensació
que la República, tot i haver reconegut l’autonomia catalana, és
tan odiable com la monarquia, i això, a més d’injust, pot ésser
funest.” (p.59)
“Perquè el mal és que tot el que pensen ho diuen, i es passen el
dia fent declaracions.” (p.122)
Ni Macià, pel que Hurtado sentia una sincera devoció i amb el
que havia col·laborat en el Govern provisional de la Generalitat,
s’escapa d’aquest judici negatiu:
“Vegi per exemple el cas Macià. No sabia res de res i feia
basarda sentir-lo parlar de problemes de Govern perquè no en tenia
ni la noció més elemental; però l’art de fer agitació i d’amenaçar
fins al límit just per a poder recular a temps, el coneixia tan bé
com Cambó i com els d’ara. En rigor, tots en saben igual.”
(p.96)
Un exemple d’aquesta banalitat política és l’agitació viscuda
pel Parlament de Catalunya la tarda del 12 de juny de 1934:
“Els qui han acudit avui davant del Parlament han passat una
tarda estupenda. Han proclamat la República catalana, han declarat
i han fet la guerra a la República espanyola, l’han guanyada, han
pactat la pau i han deixat les coses com abans. Tota aquesta suma
d’invencions, viscudes en l’espai de quatre hores, són una delícia
sentimental que els hauria estat privada amb la proposició del
Govern Samper.” (proposta del Govern central d’arranjament del
conflicte sobre la Llei de Contractes de Conreu) (p.74-75)
El resultat és que amb aquella “cultura política” dominant era
pràcticament impossible negociar amb èxit davant de l’aparell
estatal, bàsicament per la incapacitat d’entendre la naturalesa
dels problemes reals i concrets en joc:
“Es necessitarien ara al Govern uns homes entesos en l’art de
l’esgrima i els que hi ha coneixen millor l’art de fer pedrades.”
(p. 65)
“... els de la Generalitat, atrafegats amb la preparació de la
guerra, deixaran passar els dies sense tenir cap relació amb el
Govern, i quan arribi l’hora inevitable de voler començar
negociacions per a sortir d’una situació que se’ls farà pesada de
sostenir, es trobaran amb les portes tancades o amb una
desorientació lamentable ...” (p.77)
A la vegada, la política d’agitació catalanista era el millor
caldo de cultiu de les campanyes de la premsa espanyolista de
Madrid, que Hurtado recull en diverses de les seves notes. (p.1
62-163)
El més greu és que Hurtado arriba a la conclusió que és inútil
esforçar-se per canviar aquest estil de fer política i es proposa
–en conseqüència- anar abandonant l’activitat política a Acció
Catalana. Fins i tot preveu una deriva encara més perillosa:
l’aparició d’una mena de “nazisme” català impulsat per Estat Català
des dels rengles mateixos d’ERC, com a reflexe mimètic dels
esdeveniments que estaven sacsejant l’Europa de l’època:
“Tot fa creure que anem cap a una mena de ‘nazisme’, la base del
qual podrà ésser la petita organització que s’ha intentat, amb
l’ajut de tots, per a jugar a fer la guerra. Només cal apoderar-se
dels ressorts que permetin muntar en propi el mecanisme de la
burocràcia naixent perquè la força dels futurs ‘nazis’ es torni
invencible. Serà, si es vol una paròdia, però els efectes seram com
si fos de debò. El temps no estan per les forces constructives
perquè no se sap el que s’ha de construir.” (p.98)
El que posava en evidència la possibilitat de l’aparició d’un
moviment a imitació del nazisme era la manca d’autoritat del Govern
de la Generalitat. De forma vehement, Hurtado li expressa al
president de la República que no sap qui té autoritat a
Catalunya(p.121). Per il·lustra-ho explica una de les accions
irregulars de Miquel Badia com a responsable policial (p.196 i
ss.):
“Alguns membres del Govern i la majoria dels seus auxiliars
continuen fent l’antiga política de partits, i la idea més clara
que tenen de les seves noves funcions és que serveixen per a manar.
El senyor Badia, que fa de valent des de molt jove, continua fent
de valent ara que mana ...” (p.198)
“[Badia] pot ésser el cap de les forces armades del futur
nazisme, i avui els del Govern de Catalunya no semblen tenir prou
autoritat ni prou pit per enfrontar-s’hi.” (p.198)
De tot plegat, Hurtado creu que se’n deriva la indiferència de
la majoria envers la política i els partits:
“Si alguna cosa hi ha actualment anguniosa en el nostre país és
la indiferència general de la massa per les coses de la política i
les disputes dels partits. El poble sent inquietuds que no sap
formular, però que tampoc no troba cap partit que sàpiga
concretar-les.” (p.109)
Com a millor resum de la seva crítica a la manera de fer de la
política catalana del moment, Hurtado exposa els arguments d’un
discurs pronunciat per Azaña a Barcelona el 31 d’agost de 1934:
“Si li haguessin encarregat un discurs d’oposició al partit
d’Esquerra no hauria estat més dur. Aquell menyspreu contra els que
fingeixen problemes inexistents i creen conflictes imaginaris per
abusar de la ingenuïtat del poble; aquella condemna de la política
baixament electoral per aprofitar els favors de la popularitat
immerescuda; aquella crítica severa dels que governen sense
preocupació de saber-ne, per a viure de la política a favor de
corrents sentimentals provocats sense dignitat, semblaven dites a
posta contra la nostra pobra gent que fa totes aquestes coses
perquè no sap fer-ne de millors.” (p.181)
També apareix de forma recurrent en les notes d’Hurtado, la
facilitat amb que el nacionalisme català s’emmiralla amb el
nacionalisme basc. Hurtado comparteix –i reprodueix- els judicis
del president Alcalá Zamora i de Manuel Azaña que pensaven que era
un error de Catalunya confondre els seus interessos amb els
d’Euskadi.
Segons Alcalá Zamora:
“Jo comprenc que les províncies del Nord siguin autonomistes
d’una manera estricta perquè es tracta d’un problema de color local
sense transcendència fora del propi territori; però Catalunya, a
judici meu, és o pot ser autonomista en un altre sentit més ample,
amb l’estímul d’exercir una influència espiritual a Espanya per als
futurs canvis polítics i socials.” (p.111)
Segons Azaña:
“¿Germans de què són els dos pobles? ¿En què pot interessar a
Catalunya la independència de Bascònia? ¿Què tenen a veure amb els
catalanistes els biscains? És una subversió tan absoluta del
pensament polític català el voler-ho confondre amb els dels
nacionalistes bascos, tancat, exclusiu, catòlic, medieval, que no
m’explico que s’hi pugui caure.” (p.183)
Aquest seria un símptoma d’una certa feblesa de la psicologia
col·lectiva catalana, com també ho seria la facilitat amb la que el
poble de Catalunya simpatitza amb els polítics espanyols que fan
gestos o emprenen accions favorables a Catalunya. En temps de la
República, aquest era el cas de Azaña. Hurtado es fa ressò del gran
sentiment d’admiració del poble català vers Azaña:
“... un castellà que prengui la posició d’Azaña tindrà sempre
més simpaties que un home de la terra perquè porta el prestigi de
la història política d’Espanya, que ha estat dominadora, i no hi ha
poble més sensible que el nostre a la seducció d’un noble afalac.”
(p.172)
Hurtado eleva a categoria aquestes observacions en remarcar la
ingenuïtat i l’esperit feble del poble català, condemnat al
“conformisme de la protesta”:
“Poble, el nostre, amb l’esperit feble d’un perseguit, no sap
encara trobar la força interior que l’aixequi a la jerarquia de
rector, i es complau en aquest paper de desvalgut que troba en el
sofriment, real o imaginari, el motiu de la protesta eterma, sense
la qual la vida li resulta sense objecte.” (p.211)
“... el plany de no veure amplament reconeguda i respectada pels
altres la fortitud i la grandesa que no ens sabem guanyar.”
(p.212)
“El nostre poble és essencialment emotiu i només podran i sabran
conduir-lo els que participin naturalment de les seves emocions,
sense mirar prim si són per motius reals o imaginaris i sense
preocupació pel resultat.” (p.213)
“... conformisme de la protesta més conservador que tots els
altres conformismes perquè exigeix la permanència de les situacions
d’esperança en lloc de les realitats esperades.” (p.227)
L’any 1945, Amadeu Hurtado per exposar la seva concepció del
catalanisme no va trobar millor manera de fer-ho que reproduir una
emotiva conversa que va mantenir amb Luis Bello (president de la
comissió parlamentària de l’Estatut), amb ocasió de l’acte simbòlic
de lliurament de l’Estatut aprovat per les Corts:
“Hem treballat amb vostè moltes hores durant la discussió de
l’Estatut; hem parlat de moltes teories de dret públic i hem sentit
comentar moltes constitucions fins que hem acabat amb l’aprovació
de l’Estatut d’ara; però em sembla que hem treballat al marge del
veritable problema, perquè l’Estatut és això. I assenyalava de
punta a punta tot l’àmbit de Barcelona. Sense aquesta metròpoli
–afegia- ningú no parlaria de l’Estatut, però davant d’aquesta obra
magna no es podrà fer altra cosa que parlar de l’Estatut. Ho deia
commogut, i com que expressava el meu propi pensament, em va
commoure. Era un homenatge als constructors de la gran capital
catalana; aquells homes que no sabien ben bé si eren catalanistes
ni havien passat gaires hores pensant en les doctrines del
nacionalisme, però que sabien que eran catalans i que amb el seu
treball de cada dia feien Catalunya.” (p.233)
Era un homenatge al català desconegut “que, en els intervals que
li deixen lliures les nostres trifulgues, encara té anima per a fer
l’esforç de plantar una nova fita en el camí de la nostra
ascensió”.
A part de la qüestió central dels comentaris d’Hurtado, no
deixen de cridar l’atenció altres consideracions com les que anota
sobre la naturalesa i funcions del Tribunal de Garanties
Constitucionals:
“... el perill que representa per a la República aquesta actitud
del tribunal que es posa pel damunt de les Corts com un poder
superior, i això tractant-se d’un organisme format per dues
dotzenes d’homes obscurs, sense cap responsabilitat política, pot
portar pertorbacions greus que el Govern i els Parlaments han de
voler impedir.” (p.79)
O més endavant:
“... els recursos contra les lleis arribin al Tribunal de
Garanties en termes precisos i concrets que facin impossible tota
mena de declaració de dret de caràcter general que converteixi una
funció estrictament judicial en funció legislativa.” (p.87)
Fins aquí una selecció d’algunes de les idees que conté el
dietari d’Amadeu Hurtado. En certa manera són un compendi de la
visió crítica de l’acció política del conjunt del catalanisme
durant els anys de la República, que més tard –en la llunyania i la
soledat de l’exili exterior i interior- reprendrien altres
polítics, escriptors i historiadors com Josep Tarradellas, Gaziel
(en les seves “Meditacions en el desert” o Jaume Vicens Vives (a
“Notícia de Catalunya”).
El més colpidor d’aquest extraordinari testimoni és com encara
s’hi poden veure reflectides massa actituds –moltes més de les que
voldríem- de la política catalana d’avui.
* * * * *
Guia per seguir el debat (1)
Articles periodístics
Per a una ràpida immersió en el debat més actual hem seleccionat
els següents articles periodístics, dels que oferim els links i els
paràgrafs més significatius:
Sobre el malestar incubat en els últims temps a Catalunya
...
Enric COMPANY, “El sentimiento agónico catalán” a El País
Cataluña (21-09-12)
“En contra de lo que a primera vista pudiera parecer, el bloque
social que está cuajando políticamente en torno al independentismo
no se expande impulsado por la conciencia de la fuerza de Cataluña,
sino por todo lo contrario: la certeza de una debilidad que amenaza
su supervivencia como nación. Hace ya bastantes años que el
catalanismo es vivido y se expresa como un sentimiento agónico. Lo
que lo alimenta son las inacabables dificultades surgidas en la
recuperación del autogobierno después de la dictadura franquista,
de las que se percibe con claridad que, en el fondo, son una
continuación de la hegemonía del nacionalismo españolista en la
dirección del Estado.” ...
“El Estado español es visto como un aparato institucional
dominado por unas élites de altos funcionarios y políticos de
mentalidad e intereses centralistas surgidas de las clases medias
básicamente castellanas, que se lo tienen tomado como propiedad y
en las que las relativamente escasas incrustaciones de catalanes
son poco más que adornos.”
“El desguace en 2010 de la reforma del Estatuto de Autonomía por
el Tribunal Constitucional cristalizó este proceso. El resultado de
aquel lance político fue la desvalorización de la Constitución para
los catalanistas. Pero, además, fue para ellos una demostración de
que no se podía confiar en el Estado, porque quienes controlaban
sus instituciones centrales eran capaces de hacer trampas si lo que
estaba en juego era un reparto del poder.
Lo ilustrativo del caso no fue solo que se echara abajo un pacto
trabajosamente negociado por dos Parlamentos y refrendado por el
electorado, sino que la sentencia fuera dictada por un tribunal
cuya composición había sido manipulada a su favor por el partido de
la derecha españolista que se oponía al Estatuto. Lo que el PP
llevó a cabo tras perder todas las votaciones del proyecto fue una
exhibición de fuerza cuyo mensaje fue perfectamente captado en
Cataluña, aunque por lo visto fue considerado normal y lógico en el
resto de España: el Estado es nuestro, y si hace falta forzar las
instituciones para frenar el autogobierno catalán, se hace.”
...
“El catalanismo federalista y progresista que con Pasqual
Maragall dirigió desde 2003 la batalla por la reforma del Estatuto
se siente ahora débil y casi sin aliados en el resto de España: se
sabe derrotado. El nacionalismo de centroderecha heredero del
pujolismo también se sabe débil, pues es la parte de Cataluña que
más acusa el síndrome de agonía nacional. En cambio, el
independentismo, que siempre ha sido muy minoritario, está
eufórico, se ve más fuerte que nunca. Acaba de sumar a sus filas a
Convergència y a su entorno social y mediático, y de forma
inesperada, le ha arrebatado la iniciativa política, ha
ridiculizado la grandilocuencia con que Artur Mas hablaba de pacto
fiscal y ahora aspira a fijar su agenda electoral.” ...
“Cuando el presidente Rajoy responde al grito catalán
parapetándose en la Constitución, como hizo ayer en la entrevista
con Mas, llega tarde porque ya ha perdido virtualidad a los ojos
del catalanismo. Él debe saberlo, pues fue el PP el que logró que
se vaciara de contenido la calificación constitucional de Cataluña
como nacionalidad. Esa calificación se puso en la Constitución de
1978, la de las libertades, para incluir en ella al grueso del
catalanismo, pero 35 años después ha sido convertida en una
inanidad. Este ha sido el problema que ha impedido que se
consolidara para los catalanistas también como Carta Magna de un
Estado plurinacional. Ahora son cada vez más los que en Cataluña la
ven como un muro que hay que saltar.”
... i la seva significació social ...
Antoni PUIGVERD, “No és una jugada, és un corrent” a La
Vanguardia (24-09-12)
“ ... fins ara, ha estat l'expressió catalana de la crisi de la
política. Una crisi de la democràcia que, com un nou fantasma,
recorre l'Europa en fallida econòmica. Un fortíssim corrent cívic:
variat, intergeneracional, de classes mitjanes, arrelat a la vida
associativa. Un corrent convençut d'haver convertit un setembre en
primavera.” ...
“Després de molts anys de delegació de la societat catalana a la
política, i havent entrat la política en crisi de representació,
aquell corrent, realimentat ara per joves i desacomplexades
generacions, va començar a reorganitzar-se anys enrere al marge
dels partits. Amb aquella mateixa vitalitat civil i pluralitat.
Arrelant novament en barris, pobles i associacions. Durant anys, ha
estat pressionant els partits. La frustració per la sentència del
Tribunal Constitucional, sumada a la crisi econòmica i al
desprestigi dels partits, explica l'explosió d'aquest corrent de
classes mitjanes. No hi ha al país cap altre corrent tan
participatiu. Descriure'l com un muntatge polític no és error: és
ceguesa analítica.” ...
“ ... en contra del que asseguren els tòpics, Catalunya està
molt polititzada. Més ben dit: una part de Catalunya està molt
polititzada. El que passa és que la fervent politització d'una part
limita amb la indiferència despolititzada de la resta del país.
Això explica les xifres d'abstenció a les eleccions al Parlament i
al referèndum estatutari. Un tòpic encara molt repetit sosté que la
política catalana no interessa els ciutadans de Catalunya perquè
els parla de coses que no els afecten. La idea és tan falsa com
veritable. És a dir: és una mitja veritat. Les mitges veritats no
serveixen per explicar la realitat (tot i que, això sí, fan un gran
servei als columnistes).
A una part de la societat catalana l'interessa moltíssim la
política catalana. Com demostren les discussions i matisos entorn a
l'ideal de país. Això explica la variada gamma de colors polítics
presents al Parlament (que contrasta amb la tendència espanyola al
bipartidisme). No obstant això, aquests matisos entorn a l'ideal,
provoquen indiferència en un altre gran segment de la societat
catalana. Seria una exageració afirmar que aquests dos segments
corresponen a les dues principals comunitats culturals que
coexisteixen a Catalunya, però el factor lingüístic segur que
alguna cosa explica. Dos partits polítics es van proposar reunir
aquests dos segments a la mateixa àgora. Va iniciar la tasca el
PSUC els anys de l'antifranquisme (amb "l'aliança de les forces del
treball i la cultura"). Durant dècades, el PSC ho ha intentat
institucionalment. No són pas els socialistes els responsables
únics de no haver-ho aconseguit. Al contrari: hi han deixat la
pell. Panxacontents, la resta de partits catalanistes van deixar
que el PSC s'ofegués al pou més vital. L'àgora catalana és parcial,
per tant. I aquesta és la gran incògnita de l'onada de canvi que
avança a Catalunya. Atraurà els indiferents o xocarà contra ells?”
...
“Em sembla que la fotografia del moment és aquesta: rebentat
l'airbag del PSC, les imminents eleccions catalanes dirimiran amb
claredat ardent quina és la força del catalanisme i de
l'espanyolisme a Catalunya. D'aquests comicis sortirà la primera
veritat objectiva de la nova etapa que aquest setembre vertiginós
ha inaugurat.”
Sobre la proposta i l'estratègia independentista ...
Ferran REQUEJO, “Les dues fases de la independència” a La
Vanguardia (27-02-12)
“Esquematitzant, podem distingir dues etapes en el procés del
país vers la seva emancipació política, la fase de l’
independentisme i la fase de la independència.
1) Independentisme.
És la fase actual. L’objectiu bàsic és el d’assolir una majoria
sòlida interna favorable a la independència. Raons no en falten. De
fet, en sobren. Per exemple, la posició del govern central
davant de l’actual espoli fiscal recorda el que diu el personatge
“Cal•lígula” d’Albert Camus: “no és pas més immoral robar
directament als ciutadans que anar deixant caure impostos
indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat.
Governar és robar, això ho sap tothom. Però hi ha maneres i
maneres. En el meu cas, robaré amb tota la franquesa”.
Tres
característiques d’una Catalunya independent: a) seria
econòmicament més rica, amb nivells de benestar semblants al dels
països nòrdics o Canadà; b) constituiria un dels estats democràtics
més avançats, afavoridor de la solidaritat internacional i dels
drets de les minories; c) seria una societat oberta al món i amb
personalitat reconeguda.
En el moment actual, la societat civil
catalana independentista està conformada per tres elements. D’una
banda, l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Es tracta d’una
organització de base individual i de caràcter transversal, sense
vinculació a cap partit i amb vocació de ser present a tot el
territori a través d’organitzacions locals i sectorials. D’altra
banda, l’Associació de Municipis per la Independència, que agrupa
aquells ajuntaments que així ho decideixin en els seus plens.
Actualment inclou ja més d’una quarta part de les entitats locals
del país –el seu objectiu és arribar al 50% quan celebri la seva
presentació oficial. De manera semblant al que va passar amb les
“consultes per la independència”, Barcelona probablement s’hi
adherirà al final del procés. Finalment, el tercer element el
conforma tot un conjunt d’entitats de diferent tipus –empresarials,
culturals, professionals, esportives, etc. Per tal d’optimitzar
l’eficiència, els recursos i les activitats d’aquestes entitats
convindria que s’establís una coordinació permanent entre elles,
una mena de “paraigües” organitzatiu, com a mínim entre les més
importants.
2) Independència. Aquesta és una fase més complexa que
l’anterior, i en la que intervenen més actors. Cobreix dos aspectes
decisius, l’àmbit institucional i l’àmbit internacional. Un cop la
societat civil ha mostrat la seva fortalesa, el lideratge i les
estratègies de la segona fase correspondran a les institucions del
país, especialment a la Generalitat, i als partits del Parlament.
De fet, no cal que hi hagi un sol partit independentista, com a
vegades es diu, sinó el màxim nombre d’independentistes en tots els
partits.
En aquests processos, un primer indicador que els
observadors internacionals comproven és el nombre de diputats
independentistes que hi ha en un Parlament. Això no depèn de com es
manifestin els diputats individualment, sinó de quants pertanyen a
partits que inclouen en els seus programes la independència, encara
que sigui “sense presses”. Òbviament, això ho dic de cara als
propers congressos de Convergència i d’Unió. CiU que ja no es podrà
presentar en les eleccions del 2014 amb la idea del “pacte fiscal”.
En aquesta etapa cal comptar amb un lideratge institucional
clar, personalitzat i identificable des de Nova York o Pekín.
Paral•lelament, s’han d’obrir estratègies d’obtenció d’aliances amb
altres organitzacions i institucions internacionals (Consell
d’Europa, OSCE, NNUU, UE, etc). En el seu moment es requeriran
observadors i mediadors estrangers, especialment quan l’estat
tingui molt més explícitament a l’agenda el tema de la
independència de Catalunya i reaccioni amb tots els seus medis
polítics, jurídics, mediàtics i internacionals per impedir-la.
Crec important no confondre les prioritats, les estratègies i els
lideratges d’aquestes dues etapes -malgrat els solapaments que
puguin donar-se. L’objectiu de la independència és el més ambiciós
que una nació sense estat es pot plantejar. I a diferència dels
marcs constitucionals dels que disposen Escòcia, Quebec o Flandes,
Catalunya encara aquest procés sabent de l’hostilitat del marc
constitucional i de la cultura política espanyola, molt primitiva
en termes de pluralisme. Tanmateix, ja ho deia lúcidament fa
dècades Raymond Aron: “Els homes saben que a la llarga el dret
internacional ha de sotmetre’s a la realitat. Un status territorial
acaba invariablement per ser legalitzat, sempre i quan perduri”.
Hèctor LÓPEZ BOFILL, “Com fer la independència?” a El Punt/Avui
(19-09-12)
“La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha
d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol,
Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978.
Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional
espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat,
cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços
de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de
reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i,
finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria
independent a través d'aquesta via si ho decidissin les
institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del
Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en
la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes
plantejades pel govern Ibarretxe.
La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat
majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema
constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present
que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una
ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la
majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals
dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats
sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle
XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional
més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).
La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context
democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic
passa per acompanyar el gest independentista de dues variables
determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels
representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot
ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets
fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana
respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida
a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa
que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional
s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un
cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat
dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria
organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió
parlamentària.
Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern
espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la
consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin
respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum
consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè
ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la
reforma constitucional per la via agreujada.
En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba
esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats
de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius,
construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats
internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la
conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra
classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement
un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una
ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter
pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició).
Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest
moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a
autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el
procés d'independència, i no dels darrers com de vegades
s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració
d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària
present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de
caminar cap a la llibertat.”
... i els dubtes sobre la seva oportunitat, contingut i
viabilitat ...
Xavier VIDAL-FOLCH, “La independencia no existe” a El País
(25-09-12)
“Lamento traer desde Europa esta noticia: la independencia es
imposible. No porque alguien la impida. Sino porque la
independencia ya no existe en la Europa real, la UE. Como no existe
el Estado-nación. Ni la soberanía nacional. Aún pesan. Pero son
solo residuo histórico, apariencia en estado terminal, ensoñación.”
...
“Los polemistas ágiles endosan estos argumentos, pero arguyen
que ya les bastaría para sí con la sombra, residuo, símbolo o
apariencia de poder de los Estados, aún notable. Reclaman Estado,
aunque esté desnudo. Se entiende en el corto plazo, pero no parece
lúcido apostar a largo plazo por una construcción histórica en
decadencia, llegar cuando todos se van, incluso aunque ignoren que
se van. Ni es hábil agotarse en melancolías, cuando la nueva
fisonomía de la Unión requiere de una rebeldía, esta sí, con causa
de futuro: un potente combate por una unión política que ejerza el
control democrático sobre los nuevos poderes, europeos. Si el poder
está en Europa, controlemos Europa, no sus sucedáneos.”
“Si el beneficio de la independencia sería, pues, más bien
marginal, ¿vale la pena pagar el alto coste que conllevaría? La
historia arroja pistas sobre esa relación coste-beneficio. Cataluña
es imaginable como entidad diferenciada, objeto identificable,
independiente, porque lo ha sido ... Pero España sin Cataluña no es
pensable, rechina al imaginario colectivo. Con razón. No sería,
porque al cabo España es un realidad integradora de muchos
factores, pero muy destacadamente el producto de la fusión de sus
matrices castellana y catalana” ...
“A la luz de la historia ese escenario idílico parece
improbable. Más bien el recelo sería grande y la resistencia quizá
numantina; comprobaremos los indicios en la campaña de Navidad. Una
técnica habitual en otros lares para domeñar esas reacciones es la
de la respuesta radical, populista. Lo que enconaría el conflicto
Cataluña-España (o resto de) y dentro de Cataluña: liquidaría la
unidad cívica del pueblo catalán. Un bien precioso siempre. Y en
sociedades complejas y mestizas, aún más delicado.”
“Los catalanismos —de izquierda y de derecha— de vocación
mayoritaria nunca fueron independentistas (más de cinco minutos).
Siempre persiguieron dos objetivos, arduos de conciliar: la
autonomía de Cataluña y la participación en la dirección de
España.” ...
¿Es ya impracticable la vía autonómico/federal? Las quejas por
los retrocesos del actual Thermidor son razonables, pero si esa vía
es impracticable a causa de la caverna, ¿acaso es más hacedero un
camino aún más empinado? Quienes mezclan a todos y consideran que
en España todos compiten en aversión a lo catalán, pueden renegar
de la tradición catalanista y proyectar “nuevas ilusiones”. Pero su
opción fracasó siempre. Quizá fuese más práctico no reincidir en el
error. Sobre todo si al final del camino la independencia no es
tal.”
“El último alimento de esas ilusiones independentistas está
siendo el agravio financiero, el déficit fiscal —el saldo entre la
contribución catalana a la Hacienda común y el flujo que recibe—,
reputado excesivo. La Generalitat de Artur Mas ha nutrido la
transmutación de la lógica queja crítica contra su exceso en una
protesta por un supuesto“expolio”, eso tan cariñoso del “España nos
roba” que pregonan los medios subvencionados.” ...
“¿Exceso? Comparemos con las realidades federales más homogéneas
de las que hay datos (Alemania no los da). La región más rica de
Australia, la occidental, tiene un déficit del 3,93%; la de
Bélgica, Flandes, del 4,4%; la de Canadá, Alberta, del 3,23%. Habrá
que corregir el diferencial entre esas cifras y las nuestras, por
supuesto. Pero por la vía menos traumática posible.”
Ramon MARIMÓN, “La confusión de la independencia” a El País
(2-10-12)
“Cataluña no es Grecia, aunque ambas compartan el ser un cabal
reflejo de lo complejo que resulta establecer uniones políticas en
la diversidad, solidaridad en la adversidad. Tienen algo en común:
la manera en que salgan de la euro-crisis va a determinar su
crecimiento, bienestar e identidad en las próximas décadas.
Cataluña no es Grecia; entre muchas otras cosas, no es un Estado,
aunque es fácil argumentar que tiene más capacidad de autogobierno…
si la dejaran. En este sentido, la pregunta de si quiere ser un
Estado de la Unión Europea parece justa y razonable, como lo podía
haber sido preguntar a los griegos si debían seguir en la Eurozona.
Son preguntas de gran calado y emotividad; hay que dejar de lado
esta última para valorar la primera.” ...
“Desgraciadamente, en el clamor catalán de independencia (mejor
llamarlo por su nombre) también veo confusión y parecidas visiones
contradictorias: el empowerment del 11 de setiembre y el sueño de
quienes ya se ven abriendo embajada catalana en París; la
racionalidad en los que piden seny, recuerdan la gravedad de la
crisis y hablan de federalismos y, a la vez, el desprecio en
aquellos que al decirlo se les escapa una mueca (al forzar la
pronunciación catalana), utilizan la crisis para posponer
decisiones sobre un problema histórico, y hablan por pura
retórica.” ...
“Entiendo la frustración de quienes dicen que “los intentos de
encaje de Cataluña en el Estado español son hoy una vía sin
recorrido”, pero no veo, como otros no ven, el recorrido del encaje
del Estado Catalán en la Unión Europea. No es por falta de
imaginación o por un simple cálculo económico (de la lechera), sino
porque es una opción política que no está en la agenda de la Unión
Europea y forma parte del interés de muchos Estados miembros que no
lo esté, aún menos en la Eurozona, y nadie con un mínimo de seny
quiere balcanizar el problema. La confusión puede llevar a
transformar el voluntarismo de la opción en un nuevo victimismo
respecto a Europa, una nueva distracción en tiempos de crisis.
En cambio, cuando está claro que mientras la Unión Europea sea
una Europa de Estados (y la nueva propuesta de los once, entre
ellos España, profundiza en esta dirección), el Estado Catalán de
la Unión Europea es una ensoñación, cuando se ha despejado esta
confusión, es posible y necesario confrontar la nueva situación que
30 años de autonomías —históricas y menos históricas— ha creado y
que el 11 de setiembre en Barcelona, la crisis de las cajas de
ahorros y los recortes de las Comunidades Autónomas nos han
recordado.
Es posible ver que, precisamente porque la Unión Europea —y, en
especial, la Eurozona— absorben una gran parte de nuestro espacio
político-económico, diversas opciones son posibles dentro
(llamémosle también por su nombre) del Estado español, sin que al
Rey se le caiga la corona.
Con una buena dosis de fría racionalidad por parte de todos, la
voluntad emancipadora del empowerment catalán puede, y debería,
ayudar a encontrar una mejor unión política en la diversidad, a
encontrar solidaridad sin agravios en la adversidad de la crisis.
Quizás esta sea la estrategia, no sin riesgo, del Gobierno catalán:
el empowerment y la pregunta de gran calado como bazas de
negociación. Quizás de la confrontación nacerá un nuevo
entendimiento. Quizás no haga falta esta confusión…”
Manuel CRUZ, “Independencia: ¿para qué, exactamente?” a El País
(6-10-12)
“Siempre he tendido a opinar que esa especie de dogma del
pensamiento nacionalista (el omninacionalismo, bien lo podríamos
denominar) expresa, en el fondo, una profunda debilidad teórica, a
no ser que, a continuación, se aporten razones que permitan
distinguir entre nacionalismos mejores y peores. Pero mientras se
persevere en enraizar una aspiración política en un sentimiento
identitario, el debate entre emociones enfrentadas no da de sí (en
definitiva, ¿qué convierte a un sentimiento en mejor que otro?,
¿por qué será que el sentimiento propio a este respecto es visto
siempre como limpiamente transversal y el ajeno como
insoportablemente sectario, cuando no directamente facha?). Un
viejo amigo mío, acreditado científico social, suele bromear
diciendo que el nacionalismo es la actitud política que requiere un
menor esfuerzo intelectual. En efecto, si uno se declara liberal, a
continuación viene casi obligado a especificar si lo es en el
sentido más clásico, de Stuart Mill, o en el de Berlin, o en el de
Dahrendorf, o incluso en el del neoliberalismo. Si uno se declara
socialista, no le queda más remedio que justificar su reformismo
frente a los partidarios de transformaciones más radicales y
reconstruir las discusiones teórico-políticas entre
socialdemócratas y comunistas que atravesaron buena parte del siglo
XX, y así sucesivamente. Para ser nacionalista, en cambio, no hace
falta haberse leído un solo libro: basta con apelar a un sentiment,
el cual se da por descontado que constituye fuente incuestionable
de legitimidad política.” ...
“Con otras palabras, ¿cómo puede ser que este independentismo en
ningún momento plantee, ni siquiera en sus líneas maestras, qué
tipo de sociedad quiere construir cuando alcance sus objetivos,
deslizando en su lugar el mensaje de que bastará con desengancharse
de Madrid para que todos nuestros problemas desaparezcan? ¿Estamos
efectivamente ante una propuesta política en sentido fuerte o con
lo que nos las hemos de ver es con un independentismo
seudorreligioso, según el cual cualquier dificultad que pudiera
plantearse quedará superada con la secesión, convertida en una
pócima mágica para salir de la crisis y acabar con nuestros
pesares? ¿Resulta creíble que vayan a llevarnos a esa nueva tierra
prometida los mismos conservadores que a lo largo de los dos
últimos años han alardeado de su firme determinación para recortar
en educación y sanidad, que tanto se han afanado en golpear a los
sectores más deprimidos, mientras se apresuraban a eliminar
cualquier carga impositiva a quienes reciben en herencia las
mayores fortunas.”
... I les reaccions i resistències que provoca a la resta
d'Espanya ...
José Antonio ZARZALEJOS, “Els contraforts d'Espanya” a La
Vanguardia (23-09-12)
“... El primer contrafuerte ante la independencia catalana
consiste en la convergencia política izquierda-derecha que viene
reforzada por el tacticismo del PNV, al que el independentista
catalán le incomoda porque lo entiende como una emulación hacia el
concierto económico cuya morfología plantea dudas en la UE y sobre
su sostenibilidad en el Estado.
El segundo contrafuerte es casi un trasunto del político: los
medios de comunicación, sin práctica excepción fuera de Catalunya,
se alinean -es lógico- en contra de las pretensiones
independentistas, aunque algunos tiran del hilo federal para
encontrar salida racional y más justa al laberinto territorial de
España, en tanto otros se deslizan pendularmente hacia el Estado
centralizado.” ...
“El mundo económico-financiero y empresarial, aunque en parte
discreto y siempre temeroso a una sobreexposición pública, ni
entiende el momento de la reivindicación catalana, ni comparte en
el fondo la reclamación independentista, aunque propugna una
mejoría técnica y cuantitativa de la financiación de Catalunya.”
...
“La irrupción del Rey en este delicado debate en un formato
impropio (un comunicado en la web de su Casa) y con un lenguaje
inadecuado (”perseguir quimeras”) no obsta a la trascendencia
política de la iniciativa del Monarca, que estaría ajustada a la
moderación y arbitraje institucional que la Constitución le
atribuye pero que ha de implementarse con un perfil bajísimo
...”
“La inserción de España en la Unión Europea y en el euro es la
última ratio contra el secesionismo: una Catalunya independiente
quedaría fuera de la UE y del euro y su integración al albur de una
decisión unánime de los actuales estados miembros, entre ellos, la
eventual España demediada. Este es el contrafuerte español de mayor
capacidad disuasoria para una Catalunya de vocación europea y, en
el supuesto extremo de secesión provocaría un traumatismo catalán
que se uniría al último contrafuerte español: los ciudadanos de
Catalunya que no quieren dejar de ser españoles y mantienen su
doble identidad, que los hay y son muchos.”
Esto expuesto, hay un elemento de la catalanidad que no termina
de comprenderse: el sentimental. Así lo explicitaba Cambó en su Por
la concordia: “En Catalunya el separatismo es más un sentimiento
que una convicción, y es, esencialmente, un sentimiento reflejo”. Y
advertía: “Recuérdese que el separatismo doctrinario nació en
momentos de exasperación y escepticismo”. Ante este diagnóstico tan
certero y auténtico, los argumentos económicos y los jurídicos -los
catalanes independentistas ya saben que la independencia no sería
un negocio precisamente-, aunque han de manejarse, no deben
conducir a error porque nos estamos moviendo en el terreno de lo
intangible. Y ante el turbión emocional de la identidad
incomprendida, determinadas razones suenan a coartadas o a excusas.
Aunque no lo sean.”
... amb conciènscia de la inviabilitat de l'Estat de les
Autonomies i de la poca consistència fins ara de la proposta
federal ...
Lorenzo BERNALDO DE QUIRÓS, “La cuestión catalana” a El Mundo
Mercados (23-09-12)
“ ... establecer el nivel de discusión en el ámbito emocional
conduce a un callejón sin salida. Si se considera mejor una
Cataluña dentro de España que fuera, la pregunta es qué hacer.
La respuesta a ese dilema es compleja, pero clara: el modelo de
organización territorial creado en 1978 está finiquitado. La
Constitución histórica de las Españas hasta los Borbones fue de
corte federal o confederal. Con la democracia se introdujo una
política de cafépara todos, artificial y financieramente
insostenible. Tal vez, el actual momento económico-financiero no
sea el mejor para plantear un pacto fiscal, pero una fórmula de
esta naturaleza es compatible con la existencia de España,
configurada como un sistema político de federalismo competitivo en
el que los territorios que la integran cobren sus propios impuestos
para atender a sus propios gastos y cofinancien el funcionamiento
general de un Estado, limitado a suministrar bienes públicos a
todos sus habitantes. Sería una España diferente pero no dejaría de
ser España.
Aunque la historia no sigue un curso lineal, los estados
tradicionales están sometidos a la presión de dos fuerzas
centrífugas: una pérdida de soberanía hacia arriba, hacia las
instituciones supranacionales y, otra, hacia abajo, mediante la
descentralización. Ante este fenómeno hay que ser imaginativos y
pragmáticos. Ha pasado el tiempo, al menos en la Europa Occidental,
de mantener la unidad nacional sobre la base de la fuerza. En
consecuencia, o se crea una estructura política en la cual todos
sus integrantes se sientan cómodos o el Estado se desmembrará antes
o después.
Desde esta perspectiva, la tarea básica es reinventar España o
las Españas, un club, palabra odiosa para los esencialistas de
todos los partidos, cuya única justificación es satisfacer los
deseos y aspiraciones de todos sus socios y crear un marco de
libertad y prosperidad.”
Javier TAJADURA, “En defensa del federalismo” a El País
(30-09-12)
“ ... ha llegado la hora de reemplazar el modelo autonómico por
uno auténticamente federal. Y aunque es cierto que existen diversas
modalidades de federalismo, no lo es menos que todas tienen unos
elementos comunes. Todo Estado Federal se sustenta en una
determinada cultura política, la del pacto y el entendimiento que
da lugar a la lealtad federal y en una Constitución federal. La
Constitución federal establece quiénes son los Estados miembros y
que competencias tienen; atribuye a un órgano independiente la
facultad de resolver, conforme a criterios jurídicos y no de
oportunidad, las controversias entre los Estados miembros y la
Federación; y define también con claridad el sistema de
financiación de los Estados miembros y de la Federación.” ...
“ ... los dos objetivos básicos del federalismo: lograr un
funcionamiento más eficaz del Estado y una mejor prestación de los
servicios al ciudadano; y fortalecer la integración política al
garantizar la diversidad y el autogobierno de los Estados miembros.
Esto requiere, en primer lugar, determinar cuántos Estados deberían
componer el Estado Federal español partiendo de que 17,
seguramente, son demasiados. Exigiría, a continuación, analizar qué
competencias debe ejercer el poder central y cuáles los Estados
miembros, con objeto de atribuir la competencia a quien pueda
ejercerla de forma más eficaz y a menor coste. Y ello sin olvidar
que muchas competencias han sido cedidas, y otras deberán serlo en
el futuro, a las instituciones europeas. Y por último, implicaría
alcanzar un acuerdo sobre el mecanismo de financiación que, basado
en el inexcusable principio de solidaridad, podría incluir el
principio de ordinalidad tal y como lo entiende el Tribunal
Constitucional alemán para evitar que tras las transferencias de
nivelación, los Estados de mayores ingresos pierdan posiciones en
lo que se refiere a capacidad de gasto.”
... que sembla portar a un carreró sense sortida pel previsible
xoc entre la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional
...
Xavier ARBÓS, “Legalitat i legitimitat de la secessió” a El
Periódico (13-09-12)
“Amb totes les limitacions que es vulguin, la representació del
poble de Catalunya és al Parlament. Es tracta d’una representació
que és alhora legal i legítima: legal, perquè resulta d’un
procediment regulat pel dret i garantit pels tribunals; legítim,
perquè surt d’unes eleccions lliures i competitives en les quals
participen milions de persones. Cap assemblea o concentració, per
respectables que siguin, pot mostrar més representació i garanties
més depurades. Qui millor pot parlar en nom de Catalunya és el seu
Parlament, però no seria correcte que l’actual prengués cap
resolució sobre la independència de Catalunya. És cert que en la
seva composició actual inclou forces independentistes, però les que
són majoritàries no tenien al seu programa una declaració
d’independència. Ni els seus votants ho podien preveure, ni,
òbviament, podia ser objecte del debat públic propi de les
campanyes electorals. De manera que, si algú s’ha de plantejar el
camí cap a la independència, que sigui un Parlament nascut d’unes
eleccions en què se n’hagi pogut discutir explícitament.
El primer pas formal es faria des del Parlament, doncs, per
començar amb un mínim de legitimitat democràtica. Ara bé, cal dir
que amb legalitat nul·la. La Constitució espanyola del 1978 exclou
de manera taxativa la secessió. En termes ben emfàtics, l’article 2
indica que «la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat
de la Nació espanyola». Canviar aquest precepte perquè la secessió
fos jurídicament acceptable és complicat. En aplicació de l’article
168, caldria que la iniciativa de reformar l’article 2 fos aprovada
per dos terços al Congrés i al Senat. Automàticament es convocarien
noves eleccions, i les noves cambres elegides haurien d’aprovar la
mateixa iniciativa també per dos terços. I la reforma no
s’adoptaria fins que no fos ratificada per referèndum... entre tots
els ciutadans espanyols. És políticament inversemblant, així que
cal fer-se a la idea que l’accés a la independència passa per fora
de la Constitució.
No vol dir, però, que es pugui fer de qualsevol manera si es vol
que tingui credibilitat. Cal donar-li, de nou, legitimitat
democràtica i això porta al segon requisit que, al meu parer, és
exigible: un referèndum. Un referèndum amb una pregunta clara, i
del qual prèviament se sàpiga quin resultat es considerarà vàlid.
És a dir, el nivell de participació i la majoria necessària per
considerar que efectivament el poble de Catalunya vol la
independència. Sense unes regles de procediment acceptades per
partidaris i adversaris de la secessió, el valor del resultat serà
dubtós.
I, per cert, tampoc no serà legal. Des del punt de vista
jurídic, cap òrgan de la Generalitat pot convocar cap mena de
consulta sobre allò que no és de la seva competència. No ho és,
òbviament, la decisió de tirar endavant un referèndum vinculant
sobre la independència de Catalunya, de manera que de nou ens
trobaríem fora de la legalitat. Ara, a més a més, amb un problema
pràctic per fer un referèndum amb prou garanties. L’administració
de l’Estat hi posaria obstacles de tota mena: des de no
proporcionar llistes del cens fins a interposar tota mena de
recursos als tribunals. Això ho podria explicar molt bé l’actual
consellera de Justícia, que com a advocada de l’Estat a Catalunya
va impugnar fa uns anys les resolucions dels ajuntaments que
donaven suport a les consultes populars. En tot cas, crec que
tothom estarà d’acord que una cosa és l’alt valor simbòlic que
tenien aquelles consultes i una altra el rigor exigible a un
referèndum sobre la secessió. Aquí hi ha un problema, perquè entenc
que un referèndum seria indispensable i, alhora, molt difícil de
portar a terme a la pràctica. En el marc de la legalitat actual,
impossible. Els promotors de la independència haurien de trobar una
sortida per aconseguir complir aquest requisit de legitimitat.
De la comunitat internacional no crec que puguem esperar la
solució a aquesta dificultat. El cas de Catalunya no es pot
equiparar ni al de Timor Oriental ni al de Kosovo. L’ONU no ens
vindrà a organitzar cap referèndum. L’actuació dels governs
d’Espanya, per criticable que sigui, no és la de les autoritats de
la Iugoslàvia que es descomponia ni la dels militars indonesis. El
dret internacional, en el cas d’una secessió pacífica, és neutral:
no obliga ni impedeix als estats existents que reconeguin com a tal
el nou territori que proclama la independència.”
Com sortir del cul-de-sac?
Aplicació del principi democràtic i flexibilitat constitucional
...
José María RUIZ SOROA, “Romper el tabú” a El País (5-06-
2012)
“ ... la idea de poner la unidad nacional española a votación de
los ciudadanos es en nuestro país obscena e innombrable, y palabras
como autodeterminación nacional o referéndum de independencia
exigen ser exorcizadas no bien se mencionan, blandiendo al efecto
el sagrado hisopo de la Constitución.
Este artículo pretende sugerir que, muy en contra de la postura
que intuitivamente adoptan los actores políticos españoles, la
mejor manera de enfrentarse a un desafío secesionista serio y
persistente es aceptar su propio planteamiento, es decir, estar
dispuesto a poner la nación a votación. Introducir la idea de un
referéndum de independencia como un seguro fracaso para la unidad
española, y negarse desesperadamente por ello a aceptarlo siquiera
como algo posible, es tanto como confesarse derrotado de antemano
en ese debate. Quien no está dispuesto a poner su idea de nación a
votación popular es porque no confía de verdad en ella, porque,
como escribió Manuel Aragón, “un pueblo de hombres libres significa
que esos hombres han de ser libres incluso para estar unidos o para
dejar de estarlo”.
Por tanto, quienes hacen de la autodeterminación un tabú lo que
en realidad hacen es regalar a los independentistas todas las bazas
de prestigio en la discusión: esas que se llaman libertad,
democracia, gobierno del pueblo, el ejemplo de otros países, todo
queda en poder de los nacionalistas. Los demás, los “unionistas”,
quedamos como antidemócratas, como miedosos, como acomplejados
defensores de una nación tambaleante, como carceleros de pueblos, y
demás.” ...
“...hay que ser lo suficientemente adulto, en términos
democráticos, para admitir una carencia en el sistema político
territorial español, por la sencilla razón de que la vía que
legalmente existe para la secesión (la reforma constitucional
“fuerte” del art. 168 CE) no está al alcance de los actores
políticos que la reclaman. Decir entonces que la reclamación
independentista es una reivindicación legítima en nuestra
democracia siempre que se haga por medios pacíficos es un flatus
vocis en tanto el sistema condene esa reivindicación al terreno de
lo jurídicamente imposible. El Estado de Derecho no puede
cohonestarse con el principio democrático si excluye a priori la
factibilidad de una reivindicación legítima, ese es un uso desviado
del Derecho. Este sólo puede ayudar a que la nación siga siendo una
nación … si ella lo quiere.
Y entonces, según usted, ¿qué hacemos? ¿Modificamos ya la
Constitución? Creo que no, que ésa debería ser la estación término
de un proceso de secesión democrática, no su comienzo; por la
sencilla razón de que no tiene sentido iniciar un tan costoso
proceso de reforma si no está constatada la existencia de una
voluntad mayoritaria clara en el territorio afectado. Por eso, lo
primero será establecer las vías para comprobar la existencia de
una demanda secesionista mayoritaria seria y fundada en alguna
Comunidad Autónoma y luego, sólo luego, modificar la C.E. para
darle salida. Algo que se podría hacer mediante una ley nacional
que se limitara a regular el asunto como un procedimiento previo a
la reforma constitucional, es decir, prever en qué casos y con qué
trámites debería iniciarse un proceso de reforma constitucional
para excluir de España a una parte de su actual demos.
Por ejemplo, una ley podría establecer que si el Parlamento de
una Comunidad solicita por una mayoría de 3/5 iniciar un proceso de
comprobación de la voluntad mayoritaria sobre una eventual
secesión, el Parlamento español estaría obligado a recoger esta
petición y, analizados los detalles, solicitar del Gobierno la
convocatoria de un referéndum de comprobación en esa Comunidad,
determinando los términos de la pregunta que deberían ser claros y
en forma de alternativa simple. Para dar por comprobada la voluntad
secesionista se requeriría la mayoría del censo electoral,
computado en cada provincia o territorio, y con exclusión
automática de aquellos territorios donde no triunfara. Constatada
afirmativamente esa voluntad mayoritaria, se abriría un proceso de
negociación de los términos de la separación y de las garantías
democráticas del nuevo Estado (señaladamente en lo que se refiere a
la protección de los derechos de las minorías nacionales, que
deberían ser como mínimo equivalentes a los derechos que poseyó la
anterior minoría en España). Y entonces, sólo entonces, se
procedería a reformar la Constitución por sus trámites (mayorías
parlamentarias y referéndum de todo el pueblo español).
La ventaja de este planteamiento es que sería a la vez
respetuoso con el Estado de Derecho (sería la soberanía nacional
quien lo controlase y decidiese) y con el principio democrático (se
ofrecería un cauce de realización a una voluntad popular concreta).
Pero sobre todo, en términos políticos, la ventaja de contar con
una legislación como la sugerida sería la de colocar a los
nacionalistas ante sus propias responsabilidades, poniendo fin al
uso estratégico de la reivindicación independentista. Quien de
verdad esgrimiera esta petición tendría que hacerlo con todas sus
consecuencias, porque por fin sería posible su realización. Muchos
nacionalistas se encontrarían ante el abismo de que sus deseos
hasta ahora románticos podrían ser de verdad hechos realidad, una
realidad que sin duda es mucho menos atractiva que la ilusión de
verla desde lejos como una fruta imposible. El efecto de esta
legislación no sería, con toda probabilidad, una cascada de
peticiones de referéndum, sino más bien su ausencia.”
Francesc de CARRERAS, “¿Un referéndum?” a La Vanguardia
(20-09-12)
“Estamos, pues, ante un problema, un gran problema: unos quieren
separarse de España y otros no. En política es peligroso dejar que
las situaciones se pudran y se enquisten. A pesar de las
dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer
lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje
de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?
Aclaremos eso. Tenemos indicios, no certezas, y hay que saber la
verdad. Y la única manera de averiguarla es votando. Sólo ante una
urna y en secreto, cada ciudadano, individualmente, tras haberse
informado de las causas y de las consecuencias, puede expresar
libremente su parecer.
Dos son las posibilidades al acudir a las urnas: unas elecciones
al Parlament o un referéndum. Soy poco partidario de la democracia
directa, prefiero la representativa, un filtro mucho más adecuado
para canalizar la voluntad popular con todos sus matices. Pero en
este caso creo que debería hacerse una excepción porque tanto la
pregunta como la respuesta deben ser claras y exigir claridad a los
programas electorales es una quimera. Pensemos en la gran confusión
de los últimos años: somos soberanistas pero no independentistas,
no a la autodeterminación pero sí al derecho a decidir, libres pero
asociados, federales pero asimétricos. Acabemos con la ambigüedad y
planteemos en forma de referéndum la alternativa que está en la
calle: ¿desea usted que Catalunya se separe de España y se
constituya como Estado propio o considera mejor que siga formando
parte de la actual España constitucional?
Se trata de saber, pues, si cabe en la Constitución un
referéndum de estas características. Como cuestión previa: no se
trata de ejercer el derecho de autodeterminación, ya que en
Catalunya no se dan los supuestos que exige el derecho
internacional, único que lo contempla. Tampoco puede convocar este
referéndum la Generalitat ya que excede a sus competencias. Hay que
explorar otros caminos. El más factible que se me ocurre es activar
el tipo de referéndum previsto en el artículo 92 de la Constitución
según el cual “las decisiones políticas de especial trascendencia
podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los
ciudadanos”. Nótese que se trata de un referéndum consultivo, por
tanto, jurídicamente no vinculante para los poderes públicos.
Además, según el citado artículo, debe ser autorizado por el
Congreso, propuesto por el presidente del Gobierno y convocado por
el Rey.
¿Qué solucionaríamos con este referéndum consultivo? En primer
lugar, algo esencial: averiguar, con todas las garantías, la
opinión de los catalanes. Ya no serían mayorías y minorías
deducidas de sondeos, manifestaciones o informaciones de prensa:
sería la voluntad libremente expresada en las urnas. Para ello
debería garantizarse previamente un debate amplio en la opinión
pública para que los ciudadanos se informaran de las dimensiones
del problema y de sus consecuencias. En segundo lugar, antes de la
celebración del referéndum, los gobiernos de España y de Catalunya,
así como las principales fuerzas políticas, deberían acordar su
alcance y condiciones, especialmente los niveles mínimos de
participación para dar validez al resultado y la mayoría necesaria
de votos a favor de la independencia para que sea tenida en
cuenta.
Celebrada la votación, caso de no alcanzarse algunos de estos
mínimos, las partes, además de aceptar lealmente el resultado,
deberían comprometerse a no reabrir jurídicamente la cuestión en un
determinado número de años. En el supuesto de que se rebase el
número de votos afirmativos en favor de la independencia
establecido en estos acuerdos previos, debería procederse a unas
negociaciones entre el Estado y la Generalitat para reformar la
Constitución –ahí debe darse la palabra al resto de ciudadanos
españoles– y acordar el reparto de bienes y deudas mutuas,
garantizar la protección de los derechos fundamentales en el futuro
Estado catalán y muchas otras cuestiones que ahora no cabe
enumerar.”
Francisco RUBIO LLORENTE, “Un referéndum para Cataluña” a El
País (8-10-12)
“Si la iniciativa se mantiene, es deber del Gobierno contribuir
a la búsqueda de vías que permitan llevarla a cabo de la manera
menos traumática para todos; sin violar la Constitución, pero sin
negar tampoco la posibilidad de reformarla si es necesario hacerlo.
Si esa necesidad se presenta no será sin embargo sino dentro de
algunos años, y solo en la medida exigida por el acuerdo que se
alcance sobre el modo de satisfacer las aspiraciones catalanas. Lo
urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de
esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del
referéndum.” ...
“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo
el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de
Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada
administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios
para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio
democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que
pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que
reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar
la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que
hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en
el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999
sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec
(que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco
más de 50.000 votos).” ...
“... subrayar la conveniencia de que sea precisamente el
Parlamento de Cataluña el que propone la respuesta que se le ha de
dar, utilizando para ello la facultad de iniciativa legislativa que
la Constitución le concede. La autorización para convocar el
referéndum requiere, por las razones que antes he dicho, una ley
orgánica y en nuestra actual situación política no parece posible
que esta nazca de un proyecto del Gobierno e improbable que venga
de una proposición de ley. Pero no solo por esta razón, o por la
necesidad de patentizar que quienes desean la independencia de
Cataluña (o alternativamente, una modificación sustancial del marco
de relaciones con el resto del Estado) quieren llegar a ella
aprovechando todas las vías que la Constitución ofrece y sobre
todo, para participar así en la convocatoria de un referéndum que
constitucionalmente las instituciones catalanas no pueden hacer, es
indispensable a mi juicio que, si dado el resultado de las
elecciones, el nuevo Parlamento de Cataluña respalda las
resoluciones que el que ahora se disuelve acaba de aprobar, lo haga
a través de un proposición de ley orgánica de autorización de este
referéndum.
Antes de enzarzarnos en la discusión sobre las ventajas e
inconvenientes de las distintas metas, hay que reflexionar sobre el
modo de comenzar el camino.”
La perspectiva d'una negociació: necessitat, possibilitats i
estratègies ...
Lluís BASSETS, “Convocatoria a los héroes” a El País Cataluña
(17-09-12)
“El divorcio sin traumas y con facturas ligeras es una quimera y
un engaño. Es probable que sufriera y mucho la catalanidad
lingüística y cultural, que actualmente desborda ampliamente las
fronteras del Principado. Dividir la deuda, las pensiones y otros
bienes gananciales sería un ejercicio traumático que dejaría
heridas perennes. Estas dos partes separadas sumarían en la UE y en
el mundo global mucho menos de lo que pesan ahora juntas.
Muchos a un lado y otro objetarán con razones de peso y
argumentarán en contra de tanto inconveniente y en favor de que
siga la inercia con su curso ineluctable, que es el que nos ha
llevado hasta aquí. No hay que hacerles caso. Nada es inevitable si
alguien se propone que no lo sea. Y de poco valen ciertos
argumentos sobre la inamovilidad de las posiciones.
No se puede objetar a la otra parte que no se respetan las
reglas de juego porque las reglas de juego pueden cambiarse
mediante pactos y porque quienes plantean tal objeción no destacan
precisamente por su respeto de las reglas. No cabe tampoco apelar a
las insólitas miserias actuales cuando acabamos de vivir y podemos
repetir 30 años de prosperidad y progreso; por cierto, los mejores
de la historia, tanto de Cataluña como de España.
Lo primero que conviene es que en ambas partes haya alguien que
entienda el valor superior de cualquier solución consensuada que
frene de una vez este dejarse llevar que lleva al despeñadero. Lo
segundo es que den un paso al frente los héroes de la retirada, el
héroe español que obligue a la derecha nacional y centralizadora a
ceder ante los catalanes y el héroe catalán que obligue al
independentismo a ceder ante la propuesta de pacto con España.
Sabemos quienes son y solo necesitan hacerlo, como hizo Suárez en
su día. O no: quizás son otros. No les aplaudamos ni les jaleemos
todavía porque no se lo merecen.”
Joan MAJÓ, “Del federalisme a l'independentisme?” a Ara
(7-09-12)
“Diagnòstic. L’actual encaix de Catalunya a Espanya és molt
incòmode per a nosaltres i és dolent per als catalans i per als
espanyols ... Comparteixo la necessitat d’un nou pacte fiscal
, per disminuir el drenatge de diners i per evitar les
arbitrarietats de l’Estat a l’hora de transferir diners al nostre
govern ... També ens caldria, i no se’n parla tant, un nou pacte
cultural per tal que l’Estat, a través nostre, defensi la llengua i
la cultura catalanes, com fa amb les castellanes.
Perspectiva. No es pot parlar del futur de Catalunya sense
situar-lo en el futur d’Espanya i d’Europa. Des de fa molt temps
penso que la solució més adequada al que serà la realitat del segle
XXI és una Catalunya lligada bilateralment a una Espanya federal
dins d’una Europa federal ... La pregunta dels catalans ha de ser:
¿quin és el millor encaix de Catalunya en aquesta Europa federal?
¿Lligada a un estat dels grans o tota sola? Jo sempre he pensat que
als grans estats europeus, tot i que residual, encara els queda un
cert paper a jugar; a la resta, cap.
¿He canviat? ... Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em
pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de
tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que
el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem
parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que
ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.
El camí. Quan em faig aquestes preguntes, arribo al convenciment
que el que jo anomeno un pacte , en realitat són tres. En
primer lloc, un pacte intern entre els ciutadans, a Catalunya, per
acordar cap a on volem anar, un pacte que ha de ser ample i
majoritari. Si no és així, no podem començar. En segon lloc, un
pacte amb Europa per saber que el camí a seguir serà un camí no
impulsat però sí ben vist i acceptat a Brussel·les, malgrat les
pressions que pugui fer el govern espanyol. I, finalment, un pacte
amb Espanya, que s’ha fet cada vegada més difícil amb les
situacions d’enfrontament i de tensió que, per voluntat d’uns i
altres, s’han provocat aquest últims anys. En el context d’una
Europa federal, amb molt menys poder dels estats, tot plegat podria
ser bastant més fàcil i el projecte tornaria a ser més
realista.”
Miquel PUIG, “Un joc seriós” a Ara (4-10-12)
La reivindicació catalana pot donar lloc a tres resultats:
manteniment de l'statu quo (SQ), la seva modificació via acord (MA)
i la secessió (SE).
Les prioritats dels partits espanyols (PP, PSOE, IU)
s'ordenarien així: SQ>MA>SE ...
Les dels partits catalans no serien unànimes:
Cs: SQ>MA>SE
PPC: MA>SQ>SE
ERC i SI (i cal suposar que CDC): SE>MA>SQ
UDC: MA>SE>SQ
PSC: MA>SQ>SE o MA>SE>SQ
Si l'òptim del PP és mantenir SQ, li cal eliminar l'opció MA per
portar els partits catalans al dilema SQ/SE ... De manera que o bé
siguin incapaços de SE, mantenint-se SQ; o si mantenen l'aposta SE,
sempre hi haurà la possibilitat de MA ...
En aquest escenari de polarització els partits catalans es
dividirien així:
Cs, PPC i part PSC: SQ>SE
ICV, ERC, SI, CDC. UDC i part PSC: SE>SQ
De manera que l'opció preferent del PSC -MA- seria una opció no
operativa en aquest escenari ... Però en canvi podria ser una opció
guanyadora si s'obre una oportunitat futura de negociació ...
Però l'aplicació del principi democràtic i les subsegüents
negociacions per acordar una sortida necessiten d'un determinat
clima de llibertat i de racionalitat per tal de fer possible la
deliberació pública, sense la que qualsevol solució estaria mancada
de la qualitat cívica i democràtica desitjable ...
Javier PÉREZ ROYO, “Un respeto decente” a El País (29-09-12)
“'Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hace
necesario para un pueblo disolver los vínculos políticos que lo han
ligado a otro y tomar entre las naciones de la tierra el puesto
separado e igual a que las leyes de la naturaleza y el Dios de esa
naturaleza le dan derecho, un respeto decente al juicio de la
humanidad exige que declare las causas que lo impulsan a la
separación'.
Son las palabras con las que empieza la Declaración de
Independencia de los Estados Unidos de América de 1776. La causa de
la independencia, de la ruptura del vínculo entre dos pueblos, debe
poder ser argumentada de manera susceptible de ser, si no
compartida, sí al menos entendida por una opinión pública ajena al
conflicto que está en el origen de la separación. La separación no
debe ser resultado de una decisión caprichosa y arbitraria, sino de
una decisión susceptible de ser argumentada en términos objetivos y
razonables.” ...
“Las autoridades catalanas, igual que los fundadores de los
Estados Unidos, deberían tener un respeto decente al juicio de la
humanidad, que en este comienzo del siglo XXI sería el juicio de
los ciudadanos de Cataluña, el de los ciudadanos de España y el de
los ciudadanos de la Unión Europea.
Respeto decente al juicio de los ciudadanos de Cataluña, ante
todo, ya que van a ser ellos los que van a tener que tomar la
decisión y los que se van a ver más directamente afectados por la
misma. La información de lo que significa la independencia tendría
que ser presentada a los ciudadanos de una manera plural y tan
exhaustiva como fuera posible, a fin de que pudieran tomar una
decisión genuinamente democrática. Cualquier vicio en el proceso de
formación de la voluntad en este terreno tendría consecuencias
irreparables, que, por ello mismo, podrían ser espantosas.
Respeto decente al juicio de los ciudadanos de España, que se
verían afectados no en los mismos términos que los ciudadanos de
Cataluña, pero sí con una intensidad extraordinaria. El vínculo
entre Cataluña y España no es exclusivamente político y, en
consecuencia, el divorcio no tendría exclusivamente esta
naturaleza. La separación de Cataluña de España afectaría a ambas
de todas las maneras prácticamente imaginables.
Justamente por eso, no es fácil que, en el caso de que los
ciudadanos de Cataluña se pronunciaran por la independencia,
pudiera alcanzarse un acuerdo entre las partes. Pero no podría ser
de otra manera. La independencia de Cataluña exige una negociación
de buena fe entre las partes, es decir, entre el Parlamento de
Cataluña y el Parlamento español, a fin de establecer los términos
en que se materializaría la separación.
Respeto decente, por último, al juicio de los ciudadanos de la
Unión Europea, que no serían parte del proceso, pero que también se
verían afectados por el mismo. Y que no tendrían la condición de
árbitros y ni siquiera la de mediadores entre las partes, pero cuyo
juicio sí constituiría un punto de referencia de un valor
indiscutible respecto de la racionalidad de los argumentos de las
partes.” ...
“El respeto decente exigible a las autoridades de Cataluña
también es exigible a las autoridades de España. La exigencia de
argumentar de manera razonable la propia posición vale también para
España. Tengo la impresión de que en España se tiende a considerar
que la posibilidad de la independencia de Cataluña no es
susceptible siquiera de ser tomada en consideración. Esta es la
posición que quedó fijada en el artículo 2 de la Constitución casi
como una cláusula de intangibilidad. Pero en el supuesto de que
hubiera una manifestación de voluntad inequívocamente
independentista e inequívocamente mayoritaria de los ciudadanos de
Cataluña, tendría que abrirse un proceso de negociación.
La independencia es anticonstitucional. Pero dicho argumento
jurídico no puede detener una voluntad política inequívocamente
independentista e inequívocamente constituida en términos
democráticos.”
Sergi PÀMIES, “Difamacions” a La Vanguardia (28-09-12)
“De bandera o de cartera, l'independentisme és conscient que viu
una gran oportunitat i un moment de grandesa, i l'està aprofitant
seguint l'evolució d'un Mas que, al Parlament, no va fer cap
referència a la possibilitat, igualment democràtica, que els seus
"objectius nacionals" no siguin majoritaris. El discurs també va
incloure un avís preventiu contra els obstacles que el país
trobarà. Això, però, no hauria de servir de coartada per
desacreditar la dissidència o l'oposició amb la mateixa ràbia que
determinat espanyolisme practica amb el catalanisme. Aquesta
intransigència, sovint recíproca, és catastròfica, com ho és dir
lladre a qui, amb una ceguesa suïcida, administra un sistema de
finançament que asfixia les comunitats que més poden contribuïr a
preservar la solidaritat territorial. Per això convindria que,
entenent les paraules del president, també s'entengui que
l'objecció o l'activisme crítics no poden ficar-se dins del mateix
sac que el fonamentalisme. No és la primera vegada que, de manera
preventiva, es condemna els que no se sumen a l'adhesió
multitudinària. Demanar diàleg requereix una lleialtat que també
haurà de respectar les opinions i els dubtes dels que no entenen
que per respondre les preguntes del present s'hagin d'afegir més
interrogants al futur, dels que creuen que encara hi ha matisos
entre el tot i el res, dels que discrepen d'una primera persona del
plural sovint messiànica (i escapista) o del gest d'immolació
electoralista del president i dels que pensen que el dret a
l'autodeterminació no s'ha de transformar en un deure tan
catequitzador com el constitucionalisme immobilista. Mas té raó
quan ens avisa contra l'amenaça de la difamació com a recurs
antidemocràtic. Amb la mateixa fermesa, però, també haurem
d'oposar-nos als que, amb l'excusa de protegir-nos de possibles
difamadors, criminalitzen la discrepància per, des de trinxeres
antagòniques, provar d'instaurar un règim d'infàmia
preventiva.”
* * * * *
Guia del debat sobre el futur de l'autogovern de Catalunya
(2)
Es presenten tot seguit una sèrie de referències sense cap
pretensió sistemàtica ni d'abastar tots els temes relacionats amb
el debat. Aquesta selecció de llibres, documents, informes,
dossiers i enllaços recull bàsicament els materials més recents
(amb alguna excepció), però esperem que el lector pacient trobi
prou pistes i connexions per ampliar-la i completar-la pel seu
compte.
10 llibres
Salvador CARDÚS. El camí de la independència. La Campana.
Barcelona, 2010
Avançament editorial a l'Avui (23-04-10)
Blog de Salvador Cardús
Entrevista a Salvador Cardús al programa “Els matins” de TV3
(20-05-10)
Joaquim COLL i Daniel FERNÁNDEZ. A favor d'Espa