Tema 2. El coneixement. Vincles a document Víncles a document\modus_tollens.doc 1. El coneixement científic 1 1.1 Origen del coneixement, possibilitats i límits. El coneixement científic. 1.1.1. La noció i evolució del terme ciència Coneixement precientífic : • Coneixement ordinari: observacions limitades, diferència qualitativa amb ciència, sentit comú. • Mite: explicació dels interrogants humans bàsics: dolor, mort, vida ...+ instrument de disminució de l’angoixa de viure + generació de ritus i cerimònies (de vegades de castes sacerdotals). Element de cohesió social i d’expansió i dominació. Coneixement pràctic : Utilització de tècniques per a l’adaptació i/o manipulació a l’entorn. Aplicació del coneixement precientífic. 1.1.2. Experimentació i matematització del que és real Característiques de la ciència: La ciència: descriure, explicar i predir *Recordar: Llei científica (enunciat universal que afirma l’existència de relacions uniformes entre fenòmens empírics, i que ha estat suficientment comprovada: lleis de Kepler o Lleis de la reflexió i refracció de la llum) + Teoria científica (sistema de fets, hipòtesis i lleis científiques referits a un determinat àmbit de la realitat: teoria d ela mecànica de Newton, Teoria de l’herència de Mendel). Explicar: vol dir que un fet (explanandum) es “deduïble” de a) certes lleis generals i de b) condicions inicials. (a i b: explanans). Exemples: Explanans: lleis de la reflexió i rarefacció de la llum + condicions inicials concretes del fenomen (llum i pluja) Explanandum: L’arc de Sant Martí. Explanans: lleis de Kepler (d’òrbites el·líptiques i velocitat uniforme dels planetes) + condicions inicials concretes del fenomen (posició anterior de Mart i velocitat de translació del Planeta) Explanandum: per què una trajectòria x de Mart. Explanans: lleis de la mecànica de Newton (llei de gravitació universal) + condicionals inicials concretes del fenomen (masses i distàncies del planeta al sistema solar) Explanandum: Les lleis de Kepler (sobre moviments del paneta). A aquesta manera d’explicar es denomina: “Model nomològic deductiu” : a) l’explanandum s’ha de poder deduir de l’explanans, b) les lleis de l’explanans han d’estar contrastats (verificats-refutats), c) les dades sobre les condicions inicials han de ser prou precises i significatives, d) l’explanans ha de tenir contingut empíric, e) tot l’explanans ha de ser vertader.
25
Embed
Vincles a document - xtec.catjcomas12/02_coneixement.pdf · Tema 2. El coneixement. Vincles a document Víncles a document\modus_tollens.doc 1. El coneixement científic1 1.1 Origen
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
Tema 2. El coneixement.
Vincles a document
Víncles a document\modus_tollens.doc
1. El coneixement científic1
1.1 Origen del coneixement, possibilitats i límits. El coneixement científic.
1.1.1. La noció i evolució del terme ciència
Coneixement precientífic:
• Coneixement ordinari: observacions limitades, diferència qualitativa amb
ciència, sentit comú.
• Mite: explicació dels interrogants humans bàsics: dolor, mort, vida ...+
instrument de disminució de l’angoixa de viure + generació de ritus i cerimònies
(de vegades de castes sacerdotals). Element de cohesió social i d’expansió i
dominació.
Coneixement pràctic:
Utilització de tècniques per a l’adaptació i/o manipulació a l’entorn. Aplicació del
coneixement precientífic.
1.1.2. Experimentació i matematització del que és real
Característiques de la ciència:
La ciència: descriure, explicar i predir
*Recordar: Llei científica (enunciat universal que afirma l’existència de relacions uniformes entre fenòmens empírics, i que ha estat suficientment comprovada: lleis de Kepler o Lleis de la reflexió i refracció de la llum) + Teoria científica (sistema de fets, hipòtesis i lleis científiques referits a un determinat àmbit de la realitat: teoria d ela mecànica de Newton, Teoria de l’herència de Mendel).
Explicar: vol dir que un fet (explanandum) es “deduïble” de a) certes lleis generals i de b) condicions inicials. (a i b: explanans). Exemples:
Explanans: lleis de la reflexió i rarefacció de la llum + condicions inicials concretes del fenomen (llum i pluja)
Explanandum: L’arc de Sant Martí. Explanans: lleis de Kepler (d’òrbites el·líptiques i velocitat uniforme dels planetes) + condicions inicials
concretes del fenomen (posició anterior de Mart i velocitat de translació del Planeta) Explanandum: per què una trajectòria x de Mart. Explanans: lleis de la mecànica de Newton (llei de gravitació universal) + condicionals inicials
concretes del fenomen (masses i distàncies del planeta al sistema solar) Explanandum: Les lleis de Kepler (sobre moviments del paneta). A aquesta manera d’explicar es denomina: “Model nomològic deductiu”: a) l’explanandum s’ha de
poder deduir de l’explanans, b) les lleis de l’explanans han d’estar contrastats (verificats-refutats), c) les dades sobre les condicions inicials han de ser prou precises i significatives, d) l’explanans ha de tenir contingut empíric, e) tot l’explanans ha de ser vertader.
• saber col·lectiu d’especialistes + disposa d’un mètode compartible +
utilització d’un llenguatge precís + sotmès a controls + amb finalitat descriptiva i
d’explicació dels fenòmens + amb capacitat de predicció + amb possibilitat de
formalització matemàtica i lògica.
1.1.3. Els tipus de ciència
Classificació de les ciències: per objecte d’estudi, tipus d’enunciats i mètodes
utilitzats.
• Ciències formals: lògica i matemàtiques. (instrumentals, no afegeixen
informació, són deductives, no necessiten observació, són relacions entre signes
(llenguatges simbòlics o formals).
• Ciències fàctiques (empíriques o materials):
• A) Naturals: astronomia, física, química, biologia. B) Socionaturals: psicologia
i geografia. C) Socials: Sociologia, economia, política, història.
(esdeveniments i fenòmens, observació, experiència, donen informació,
inductives i deductives).
1.2. Els mètodes del saber científic
• El raonament humà: Construccions mentals amb les quals procurem arribar o
defensar una conclusió.
• El concepte d’Inferència: procediment mental amb el que “extraiem” un
coneixement d’altres coneixements.
• Tipus d’inferències o mètodes utilitzats:
• a) Mètode deductiu
• b) Mètode inductiu.
• Fer activitats 5 i 6.
1.2.1. El mètode de les ciències formals.
Matemàtiques i Lògica
• Deductiu
1.2.2 El mètode de les ciències naturals
• Nocions bàsiques de la ciència:
ELEMENTS DE LA CIÈNCIA
OBSERVACIÓ: Procés de recopilació de dades directament a través dels sentits
o bé a través d'aparells i instruments (microscopi. telescopi. etc.). sempre a
partir i dins una teoria. Exemples: observació de les posicions i moviments dels
planetes al cel. observació de la conducta sexual dels animals en captivitat.
EXPERIMENTACIÓ: Procés a través del qual el científic manipula la naturalesa
per tai d'obtenir dades rellevants per contrastar una hipòtesi. Exemple:
experiments amb els plans inclinats de captivitat.
HIPÒTESI: Etimològicament és una suposició. un enunciat provisional que
proposa una explicació possible d'un fenomen que ha de ser contrastada.
Exemple: l'VIH és el causant de la SIDA.
LLEI: És una hipòtesi suficientment contrastada que estableix. amb precisió
matemàtica. la manera com es comporten els objectes o fenòmens pertanyents
a un determinat camp. Te sempre la forma d'un enunciat universal. Distingim:
- lleis deterministes: aquelles que permeten fer prediccions concretes. com ara
la llei de la gravitació universal de Newton.
- lleis estadístiques: aquelles que permeten establir només una certa
probabilitat, que s'esdevingui un fenomen, com ara les lleis de la mecànica
quàntica.
CONCEPTE TEÒRIC. En tota teoria científica HI Ha certs termes que es
refereixen a entitats o processos no directament observables ni quantificables.
però l’existència dels quals és postulada per la teoria per tal d'explicar
precisament els fets que s'observen. Exemples: àtom, gravetat. selecció natural,
gen.
• Mètode hipoteic-deductiu
• c) Mètode hipotètic-deductiu:
• 1. Observació
• 2. Formulació d’hipòtesis
• 2. Matematització i deducció de conseqüències i de prediccions possibles
• 3. Comprovació mitjançant experiència (observació o laboratori). Moment de
la contrastació.
• 4. Confirmació o refutació d’hipòtesi (sempre provisional). Quan la hipòtesi es
confirmada passa a considerar-se llei científica.
1.2.3. El mètode de les ciències socials
El cas de les ciències socials (i socionaturals):
• Problemes específics: complexitat de l’objecte per “subjectivitat”, gran
nombre de variables que intervenen i dificultat d’experimentar amb els éssers
humans. Problemes de construcció d’experiències.
• Proposta de diferenciar entre Explicació (per a les ciències naturals:
formulació de lleis generals) i Comprensió (per a les ciències socials:
comprensió de l’individu particular-singular en la seva especificitat).
Característiques: adquirit, simbòlic (símbol: signes en els quals la relació
entre significant i significat s’estableix de manera CONSCIENT,
CONVENCIONAL i UNIVERSAL (conceptual); i productiu.
Dimensions bàsiques del llenguatge: dimensió sintàctica (regles d’articulació dels signes), dimensió semàntica (relació entre signe amb el
significat), dimensió pragmàtica (relació entre els signes i els usuaris que els
utilitzen)
En la comunicació humana es particularment important la manera en com
enllacem les paraules i les frases per expressar-nos, això és la manera en com
elaborem els nostres ARGUMENTS o RAONAMENTS. A això és dedica la
lògica: la ciència que ajuda a elaborar arguments correctes i que decideix quins
arguments dels ja elaborats són correcte o no.
Una primera classificació de les disciplines que inclou la lògica és a) la lògica
tradicional; b) la lògica formal i c) la lògica informal o pragmàtica lògica.
2.2 La lògica formal2
2 El raonament Relació de dos o més judicis dels quals un n’és una conclusió. La relació és de tal manera que la
conclusió té que haver-se inferit dels altres judicis (o premisses) veure exemple p. 60. Només quan és així podrem afirmar que el raonament és vàlid. Hi ha diferents maneres d’expressar un raonament : llenguatge natural i llenguatge formal (lògica i
matemàtica) Els raonament els apreciem per la seva validesa o invalidesa (no per veritat o falsedat). Veure exemple
p. 61 exercicis : p. 61. La novetat que aporta la lògica formal a la tradicional és la creació d’un llenguatge simbòlic propi per representar els diferents tipus d’esquemes argumentatius o formes de raonament
Un llenguatge formal es un llenguatge artificial que prescindint del significat mos-
tra les relacions entre els símbols i les regles que els regulen. La matemàtica i la
lògica son llenguatges formals.
En el capítol anterior hem analitzat com la nostra manera de pensar es
concretava en els raonaments i com aquests es transmetien a traves de les
frases i els enunciats i la seva combinació.
Ara intentarem formalitzar raonaments, prescindint totalment del contingut del
poder, l’economia) i generalització. No és una tasca mecànica. Permanent interacció entre percepció i concepte. Noció : similar a concepte. Més imprecís (dificultats de definició i catalogació clares) Idea : pot equivaler a concepte però també a moltes altres coses.... Veure quadre p. 57 El concepte segon les seves propietats : denotació : extensió. Concepte “italià” (tots els individus que responen a la definició) connotació : comprensió. Les propietats del concepte. Italià... Exercicis : 1 i 2 p. 58
3.2. El judici Dos o més conceptes en relació. = a proposició lògica es tracta d’un enunciat pel qual afirmem o neguem quelcom de la realitat. (no interessa ni els
interrogant ni les exclamacions ni els imperatius) Els elements del judici : subjecte, predicat, còpula. Tipus de judicis : de realitat i de valor El judicis no són vertaders o falsos (poden ser les dues coses) només es pot dir d’ells si estan ben
construïts o no. Diferència entre judici i prejudici : quan volem fer passar un judici de valor per un judici de realitat.
Exercicis : 1 i 2 p. 59 i 60
Hi ha determinats processos de pensament que son complexos, i l’anàlisi
rigorosa es mes fàcil de fer des de la lògica. La lògica analitza l'estructura del
raonament i assenyala les condicions de la seva validesa. Es per això que es
pot dir que la lògica es la ciència dels principis de la inferència valida.
Diem que una afirmació s'infereix d'unes afirmacions anteriors (premisses) quan,
independentment de la veritat o falsedat dels continguts, s'arriba a una conclusió
que es extreta necessàriament de les premisses, tot aplicant un conjunt de lleis i
regles. Aleshores diem que la inferència 6s deductivament valida.
2. Components d’un llenguatge formal
A semblança dels llenguatges naturals, els llenguatges formals també
consten de vocabulari, signes i regles.
a) Vocabulari. Conjunt de símbols, que en lògica son lletres de l'abecedari (p, q,
r...).
b) Signes. Operadors lògics que enllacen els elements del vocabulari: v, ^, -,
etc. A mes s'utilitzen també signes per separar unes frases lògiques de les altres
(punts o parèntesis, per exemple).
c) Regles de formació. Indiquen quan una frase esta ben construïda i quan no.
D'una frase ben construïda en diem formula. De la mateixa manera que no
podem dir “Pere potser bitlles juga”, perquè les regles gramaticals no ho
permeten, tampoc no podem descuidar les regles de construcció d'un llenguatge
formal.
d) Regles de transformació. Un llenguatge formal ha de ser fonamentalment
operatiu, i per això ha de tenir flexibilitat i certa agilitat per convertir unes
formules en unes altres, sempre dins el sistema. En matemàtiques podríem
exemplificar-ho aixi: x-y=4 és tambe x=4+y.
També en lògica hi haurà una regla que permetrà que, a partir de “En Joan juga i
en Pere balla”, puguem afirmar per separat tant que (en Joan juga) com que “en
Pere balla”.
3. Lògica proposicional
Què és una proposició?
Solem distingir entre quatre tipus d'oracions:
descriptives: «Els infants juguen»;
imperatives: «Vine!»;
interrogatives: (Tens fred?»;
exclamatives: «Quin dia mes esplèndid que fa!.
La lògica proposicional treballa amb oracions (anomenades sentencies o
proposicions) que afirmen o neguen alguna cosa, és
a dir, el tipus d’oració descriptiva o enunciativa assenyalada en primer lloc.
4. Les proposicions
La lògica proposicional es la que estudia les proposicions sense analitzar ni
els termes que les formen ni el grau de certesa que comporten.
Les proposicions son frases en que s'afirma o nega alguna cosa, i que, per
tant, poden ser vertaderes o falses.
En Lògica no ens interessa saber si són, de fet, vertaderes o falses (això
interessa les ciències empíriques, per exemple), sinó només si ho poden ser, es
a dir, si tenen aquests dos valors anomenats valors de veritat: vertader (V) i fals
(F).
Les proposicions es prenen sense analitzar, en bloc. Així, p, q, r..., tant pot
voler dir «Els mussols dormen de dia», com <<Ets un ximplet, o «Els dofins son
mamífers».
. No se'n destaca cap element, de la proposició, ja que es pren en conjunt.
5. Proposicions atòmiques i moleculars
Les proposicions poden ser simples o complexes. Son simples «els animals son
éssers vivents”, «la truita es un peix de riu” i “la raqueta es lleugera”. Per
analogia amb el llenguatge de la física, en diem atòmiques, perquè són les
proposicions mes senzilles, que no es poden descompondre mes.
Les proposicions moleculars estan compostes per diverses proposicions
atòmiques: “si em vens a veure porta'm un regal», «dijous aniré al parc i
divendres faré els deures». Símbols de la lògica proposicional
La lògica proposicional to com a elements bàsics un vocabulari primitiu i uns
operadors.
El vocabulari primitiu son les lletres minúscules a partir de la p: p, q, r, s...
Cadascuna d'aquestes lletres simbolitza una proposició. Aquestes lletres
s'anomenen variables proposicionals.
Els operadors que son els símbols que serveixen per enllaçar i relacionar
proposicions, son anomenats connectives i fan les funcions que solen fer les
conjuncions en el llenguatge natural:
Negació no –
Conjunció i ^
Disjunció o v
Condicional si... aleshores
Bicondicional si i només si
Per facilitar el càlcul ens ajudarem de signes auxiliars (parèntesis i claudàtors) com
els que habitualment es fan servir en matemàtiques.
6. Càlcul proposicional
1. Concepte de càlcul En lògica, “calcula” és deduir una conclusió a partir d'unes premisses mitjançant
la successió d'encadenaments formats per les regles de construcció del càlcul o per
les lleis d’inferència.
Els lògics han comparat el càlcul amb el joc: els símbols primitius corresponen a
les peces del joc, les regles de formació corres ponen a les instruccions i les regles
de transformació serien les normes que es donen sobre el moviment de les peces.
2. Les taules de veritat S'anomena taula de veritat el mètode que s'usa per determinar mecànicament la
veritat o la falsedat d'una formula proposicional.
Ja hem dit que cadascuna de les proposicions atòmiques pot ser vertadera (V) o
falsa (F); per simplificar usaren la xifra 1 per simbolitzar V i 0 per simbolitzar F:
p veritat = 1; p falsa = 0
De moment l'únic que coneixem es la taula de veritat de qualsevol proposició
atòmica: p, per exemple, tindrà aquesta taula de veritat:
p
1
0
Per això, per conèixer la V o F de qualsevol proposició molecular haurem de
tenir en compte els valors de veritat de les proposicions que la componen.
Negació. Quan una proposició és vertadera, la seva negació és falsa, i a la
inversa.
P -P P P P -P P -P
1 1 0
0 0 1
La primera columna conte tots els possibles valors de veritat de la proposició p. A
la segona s'indiquen els valors de veritat que hi corresponen i que són els valors
inversos.
Conjunció. La conjunció de dues proposicions es vertadera només si ho són
totes dues. En els altres casos es sempre falsa.
p q p ^ q p q p ^ q
1 1 1 1 1
1 0 1 0 0
0 1 0 1 0
0 0 0 0 0
A la primera columna posarem els possibles valors de veritat de p, a la segona
els de q i a la tercera posarem el resultat de la seva conjunció.
Disjunció. La disjunció de dues proposicions només es falsa si son falses les
dues proposicions que la integren, en els altres casos es sempre vertadera.
Vegem-ho:
p q p V q
1 1 1
1 0 1
0 1 1
0 0 0
Condicional. Només es fals quan l'antecedent es vertader i el conseqüent fals;
en els altres casos es sempre vertader. Recorda el que s’havia dit sobre el
condicional al capitol 10.
p q p q
1 1 1
1 0 0
0 1 1
1 0 1
Bicondicional. És vertader si i només si les dues proposicions són vertaderes o
falses: en els altres dos casos es fals:
p q p q
1 1 1
1 0 0
0 1 1
2 0 1
3. Taula de veritat de qualsevol formula Amb l’ús de les taules de veritat de les connectives podem arribar a conèixer la
taula de veritat de qualsevol formula.
Com hem d'operar? Vegem-ho en un exemple: (p q) ^ P.
a) Comencem per donar valors a les proposicions atbmiques, com hem fet abans:
p q
1 1
1 0
0 1
0 0
b) Resolem la formula que hi ha entre parèntesis:
p q p q
1 1 1
1 0 0
0 1 1
3 0 1
c) Finalment busquem la taula de veritat` de la formula total:
p q p q (p q) ^ P.
1 1 1 1
1 0 0 0
0 1 1 0
4 0 1 0
Vegem a continuació un altre exemple de la taula de veritat:
(p^q) ^-(p^q)
a)
p q p^q -(p^q) (p^q)^-(p^q)
b)
p q p^q -(p^q) (p^q)^-(p^q)
1 1
1 0
0 1
0 0
c)
p q p^q -(p^q) (p^q)^-(p^q)
1 1 1
1 0 0
0 1 0
0 0 0
d)
p q p^q -(p^q) (p^q)^-(p^q)
1 1 1 0
1 0 0 1
0 1 0 1
0 0 0 1
e)
p q p^q -(p^q) (p^q)^-(p^q)
1 1 1 0 0
1 0 0 1 0
0 1 0 1 0
0 0 0 1 0
Lògica i llenguatge quotidià
Els enunciats de la lògica no calquen exactament les frases del llenguatge
ordinari, perquè la lògica deixa de banda els elements que la podrien
entrebancar i que constitueixen precisament la riquesa del llenguatge