turons

ELS TURONS TESTIMONI DE MANLLEU Coneixement i difusió d’una part característica del relleu del nostre paisatge

JOAN MOLERA I GONZÁLEZ

JORDI CIRERA I BACH

Manlleu, febrer de 2007

…Pujo amb elles al serrat de les Barraques, turó no molt alt, rodó al cim, coronat de

roures que conserven la fulla seca sens traure’n encara de nova. Anys i anys feia que no

l’havia trepitjada aquella cima. La vista se me’n va des del Pirineu, serra llunyana,

blanquíssima, de dalt a baix coberta de neu, i segueix per la llarga esquena del

Bellmunt cap a les crestes punxagudes del Tossell i Puigsacalm... A sota nostre el curs

del Ter ondeja; el riu s’empereseix en una platja mig amagada entre les soques i

brancam despullat dels verns i pollancres. M’encanta el tros de Plana que s’obira; la

Plana ab son riu, ab sos pobles, ab ses masies, fins ab sos terrers cendrosos... No és el

país més bonic; però sos màrgens, sos camps, sos turons, les siluetes i replecs de les

muntanyes que la volten, tot me parla a l’esperit...

Tornem a la vora del Ter; d’allà passem entre Serrahima i Puig Veguer, serrat calvo

aquest, l’altre ab cabellera de roures...

Francesc Rierola, 1894

SUMARI

1 INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE...................................................5

1.1 Objectius ........................................................................................5

1.2 Metodologia .....................................................................................6

1.3 Contingut........................................................................................6

1.4 Interès i justificació ...........................................................................8

1.5 Que és un turó testimoni?.....................................................................9

1.6 Origen.......................................................................................... 10

1.7 El relleu ....................................................................................... 13

1.8 Els sòls ......................................................................................... 14

1.8.1 Sòls sobre margues ...................................................................... 14

1.8.2 Tipus de sòls ............................................................................. 15

1.9 Clima........................................................................................... 17

Freqüència de la precipitació (10):........................................................ 19

1.10 La vegetació ................................................................................. 21

Comunitats forestals......................................................................... 21

La garriga...................................................................................... 23

La bardissa .................................................................................... 23

Les pastures................................................................................... 23

El fenassar..................................................................................... 24

La jonceda .................................................................................... 24

El llistonar..................................................................................... 25

Prats d’ anuals calcícoles ................................................................... 25

1.11 La fauna...................................................................................... 26

1.12 Geografia humana .......................................................................... 29

1.13 Toponímia.................................................................................... 31

1.14 L’estat de la qüestió ....................................................................... 32

2 INVENTARI.......................................................................................... 35

2.1 Descripció dels diferents apartats de cada fitxa ........................................ 35

2.2 General ........................................................................................ 38

2.3 Altres turons .................................................................................. 39

2.4 Específic ....................................................................................... 41

2.5 El Serrat de Puigrodon....................................................................... 41

2.5.1 Situació i emplaçament ................................................................ 41

2.5.2 Característiques ......................................................................... 41

2.5.3 La vegetació del Serrat de Puigrodon ................................................ 47

2.6 Serrat de Camporat o dels Barrets ........................................................ 57

2.6.1 L’erosió ................................................................................... 59

2.6.2 La fotografia com a testimoni dels canvis en el paisatge ......................... 63

3 PROPOSTES DIDÀCTIQUES........................................................................ 68

3.1 El serrat de Puigrodon o del Garric........................................................ 70

Proposta didàctica nº 1, aproximació al serrat de Puigrodon ......................... 71

3.2 Serrat de Camporat o dels Barrets ........................................................ 75

4 ANÀLISI DE LES DADES............................................................................ 83

5 PROPOSTES D’ACTUACIÓ......................................................................... 90

6 CONCLUSIONS ..................................................................................... 92

7 BIBLIOGRAFIA...................................................................................... 95

Webs d’interès per identificació de plantes................................................ 98

Els turons testimoni de Manlleu

5

1 INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE

Aquest projecte, ara estudi ja acabat, va merèixer la confiança del jurat del 6è premi

Ajuntament de Manlleu de l’any 2006.

Tal com dèiem en el projecte inicial l’estudi consta de diferents parts que esmentem a

continuació:

1.1 Objectius

� El primer objectiu d’aquest projecte es donar a conèixer els turons testimoni, un

dels trets característics del relleu de Manlleu i de la plana de Vic, també coneguts

com a terrers, serrats, puigs, costes, etc. mitjançant el seu estudi detallat i la

seva difusió a través de propostes que permetin visitar-los i conèixer-los, sobretot

per alumnes dels diferents nivells educatius.

� El segon objectiu és estudiar, entre altres característiques, el seu estat de

conservació, la vegetació i els processos erosius que s’hi produeixen.

� El darrer objectiu, igual d’important que els altres dos, és centrar-nos en l’estudi,

en més profunditat, de dos turons representatius de la zona, posant més èmfasi

en la seva colonització vegetal i en la dinàmica dels processos erosius que hi

tenen lloc, que en el cas dels turons testimoni, es concreta en la presència de

xaragalls. Aquests dos turons serviran com a escenari de les propostes didàctiques

que es proposaran pel seu coneixement.


6

1.2 Metodologia

Per realitzar aquest estudi s’han utilitzat diferents eines:

a) Treball de camp exhaustiu de cada turó del terme mitjançant una fitxa detallada

on s’han recollit les seves característiques: vegetació, accés, situació, estat de

conservació, topònim, desnivell, morfologia, superfície, ocupació, sòl, presència

de badlands, elements humanitzats...

b) Arxiu fotogràfic amb les imatges de cada turó des dels seus diferents vessants.

c) Cartografia dels turons en mapes a escala 1:10.000. Pensem que aquesta escala

és la més adequada per aquest estudi ja que la de 1:5.000 és massa detallada.

1.3 Contingut

Aquest estudi consta de les següents parts:

a) Introducció i justificació del projecte: en aquest apartat s’explica que és un turó

testimoni, el seu origen, la toponímia, etc. La seva formació - la història

geològica- permet valorar la importància de la seva presència com a testimoni

d’un passat i al mateix temps com a forma característica del nostre actual relleu.

Entenem que els turons s’han de conservar i per tant proposem, a partir del seu

estat, mesures concretes per evitar-ne la desaparició. La hipòtesi inicial d’aquest

estudi és que, en general, el seu estat sembla delicat, fet que haurem de

confirmar-ho o desestimar-ho a les conclusions finals.

b) L’estudi especialitzat de dos turons representatius, el de Puigrodon i el de

Camporat que ens ha permès treballar en dues línies:

• Comprovar els processos erosius dels badlands (vessants

aixaragallats degut a l’acció de l’aigua de pluja i a la manca de

vegetació) i l’estudi de la seva vegetació característica.

• Proposar activitats didàctiques als turons i per alumnes dels

diferents nivells educatius.


7

c) Inventari dels turons testimoni del terme: la fitxa de camp de cada turó testimoni

ha servit per crear una base de dades que permet conèixer les seves

característiques i facilitar les propostes d’actuació. Els dos turons triats com a

més representatius tenen un tractament més detallat que contempla l’inventari

complet de vegetació i la instal�lació d’un sistema de mesura i control dels

processos erosius que s’hi desenvolupen.

d) L’arxiu fotogràfic consta de dues parts, en una hi ha les fotos actuals dels turons

testimoni des dels diferents vessants i en l’altra hem inclòs un recull d’imatges

antigues i actuals d’alguns turons, que ens serveixen per poder valorar la seva

evolució.

e) Les propostes didàctiques han de servir per donar a conèixer als diferents nivells

educatius, els turons més representatius.

f) Valoració i propostes d’actuació, en aquest apartat expliquem:

• La situació en que es troben els turons: segons el seu estat proposem

diferents mesures correctores dirigides cap a una millor conservació.

• Els dos turons escollits serveixen per conèixer d’una manera més

exacte que és un turó testimoni, comprovar els seus diferents nivells

de vegetació i com funciona la dinàmica d’erosió en els vessant

aixaragallats.

g) Les conclusions serveixen per corroborar, o no, la hipòtesi de l’estat, en general

fràgil de conservació de la majoria de turons testimoni del nostre voltant i per

tant la necessitat d’establir mesures protectores.


8

1.4 Interès i justificació

L’actual procés d’urbanització, la creació d’infrastructures i algunes pràctiques agrícoles

i ramaderes estan comportant la progressiva desaparició dels turons testimoni, un tipus

de relleu característic de la plana de Vic i que com el seu nom indica –testimoni- ens

mostra com era el paisatge actual en el passat geològic. La seva pèrdua suposaria per

tant la manca d’una font d’informació fonamental per entendre la formació de l’actual

relleu i deixaria al nostre territori sense una de les

seves imatges més representatives.

Cal tenir en compte que algunes parts de l’actual nucli

urbà de Manlleu s’han edificat precisament sobre turons

testimoni, com és el cas de Dalt Vila, el Serrat del Munt

(foto), Puigventós, el Puig, etc. Aquest procés

d’antropització es ve produint doncs des de fa molt

temps i fins i tot molts d’aquests turons s’han integrat

ja sense adonar-nos-en dins el nostre entorn urbà.

Però la majoria de turons testimoni formen part del nostre paisatge natural proper, són

fàcilment visibles i és important que els conservem ser conservats. Degut precisament al

seu alt valor natural i geològic, la Generalitat de Catalunya ha protegit vuit d’aquest

turons testimoni de la plana de Vic dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) com a

Turons de la Plana Ausetana.

Aquest estudi vol contribuir doncs a la revalorització dels nostres turons testimoni.


9

1.5 Que és un turó testimoni?

El terme turó testimoni o tossal testimoni que en anglès és coneix com a outlier, en

francès butte témoin i en castellà cerro testigo té diverses accepcions. A continuació

n’esmentem unes quantes formulades per diferents autors.

• Turó: Elevació aïllada que domina una plana o depressió o bé una carenada.

Testimoni: 1. Puig, muntanya, etc. que persisteix d’èpoques molt llunyanes,

mentre que la resta del paisatge ha estat erosionat. 2. A la comarca d’Osona, turó

de margues de la plana de Vic que sobresurt per dessobre el mantell de boira que

a l’hivern cobreix la plana.1

• Tossal testimoni: relleu estructural aïllat d’una plataforma (a certa distància per

efecte de l’erosió) d’estructura tabular o monoclinal, sostinguda per una capa

resistent, el qual és testimoni d’una antiga extensió de la plataforma.

• Turó testimoni: turó o muntanya prominent de cim pla i vessants abruptes, que

representa generalment les restes d’una capa rocosa resistent en una regió

d’estrats horitzontals.2

• Turó testimoni d’erosió: aflorament de roques més modernes rodejat d’altres més

antigues, com a resultat de la major resistència de les primeres a l’erosió. Un cop

desaparegut el coronament de les roques més resistents, el relleu resultant rep el

nom “d’antituró”; oposat a finestra d’erosió.3

Com podem comprovar, les diferents accepcions, algunes més geogràfiques, altres

geològiques, defineixen molt bé aquestes elevacions que caracteritzen el nostre

paisatge i que són el testimoni de l’antic relleu que hi havia.

1 VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli, Aportació a la terminología geogràfica catalana, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, 1998, 236 pàgines 2 STRAHLER, Arthur N. i STRAHLER, Alan H., Geografía Física, 3a edició, Barcelona, ed. Omega, 1989, 550 pàgines 3 MONKHOUSE, F. J., Diccionario de términos geográficos, Barcelona, ed. Oikos-tau, 1978, 560 pàgines


10

1.6 Origen

Però com es forma un turó testimoni? Per què en trobem a la nostra comarca?

Abans del relleu actual que podem veure a la

plana i que està format per parts més

elevades –els turons i serrats- i per parts més

baixes formades per petites depressions

degudes a l’erosió, el nostre paisatge era

diferent.

A l’inici del període terciari (fa uns 65 milions

d’anys) es forma el Pirineu i el Massís

Catalano- Balear com a conseqüència del

plegament alpí. Al mateix temps s’enfonsa

l’àrea de l’Ebre. Les aigües marines arriben

fins al Pirineu. A mida que passa el temps

aquestes noves serralades es van erosionant i

els sediments que es formen s’acumulen o bé

al seu peu, els més grollers, o bé van omplint

el mar formant els sediments marins els més

fins.

La línia de costa del mar que cobria l’actual

plana de Vic no era estàtica i amb el temps es

va anar modificant. A partir de finals de

l’Eocè, fa aproximadament uns 37 milions

d’anys, aquest mar es va anar tancant

progressivament fins que en el Miocè (fa uns

24 milions d’anys) s’aixeca en bloc l’actual

Catalunya situant la línia de costa

aproximadament on és ara.


11

A principis del Quaternari, que comença fa uns 2 milions d’anys, la plana de Vic i la

resta de terres catalanes estan fora de l’aigua, per tant els sediments que es formen

durant aquest període són d’origen continental. El clima durant el Quaternari ha sofert

diferents canvis generant també diferents paisatges. Concretament hi ha hagut quatre

grans períodes freds o glaciacions -el darrer dels quals va ser entre 70.000 i 20.000 anys

abans d’ara- i períodes temperats o interglaciacions, més càlids que l’actual. Durant les

glaciacions les neus permanents varen baixar a Catalunya fins els 2.000 metres. Aquestes

variacions climàtiques varen influir en el cabal dels rius i en el nivell del mar, que va

oscil�lar diverses vegades. Els últims milions d’anys, durant el Quaternari, s’han

intercalat curtes fases d’acumulació de sediments lligades a la dinàmica dels rius

(terrasses fluvials) i dels vessants (glacis). Algunes d’aquestes acumulacions han resistit

els processos erosius i les podem trobar a la part superior d’alguns turons: el de la

Barraca, el del Vicenç i el de Puigrodon.

L’actual Plana de Vic és doncs una depressió fruit de l’erosió diferencial dels

materials d’origen marí i continental sedimentats durant el Terciari. Els turons

testimoni són les restes finals d’aquest procés erosiu i ens indiquen l’alçada anterior

al Quaternari que tenia l’actual plana. Les roques més resistents formen els actuals

turons i les més toves s’han anat disgregant.

A la Plana de Vic el substrat rocós que es troba per sota dels dipòsits del Quaternari està

format essencialment per Margues del Coll de Malla, Gres de Folgueroles, Margues de Vic

i la calcària de Collsuspina.

Intercalades amb les margues podem observar fàcilment la presència d’una altra roca un

xic més resistent a l’erosió que forma capes ben definides en posició horitzontal i que

estan lleugerament inclinades cap el sud. Es tracta dels gresos de gra molt fi, unes

roques sedimentàries constituïdes per la cimentació de sorres molt fines amb argiles. La

major resistència que ofereixen aquestes roques ha permès que algun dels turons no

estiguin tan erosionats com els constituïts únicament per margues, que no tenen el

“barret protector”. Aquestes roques les podem observar al serrat dels Corbs vora Niubó.

De totes maneres és el clima qui, en últim terme, ha condicionat la formació d’aquest

relleu característic, tot i que perquè hi pugui actuar d’una manera important es


12

necessari també que el substrat tingui unes característiques determinades. En el cas del

terme de Manlleu i en general a la Plana són les roques anomenades margues, lutites

cimentades per carbonat de calci, al voltant del 50%, les que formen majoritàriament el

substrat rocós. Aquestes roques quan no tenen una cobertura vegetal que les protegeixi

són fàcilment erosionables, donant el clàssic relleu aixaragallat (badlans) de la Plana de

Vic.

Els turons testimoni els podem trobar en altres indrets apart de a la Plana de Vic, com

per exemple a la conca d’Òdena, dins de la depressió de l’Ebre, i ja més lluny als Estats

Units.

Els badlands, que en català vol dir males terres, és un terme d’origen espanyol que

designava el paisatge aixaragallat i amb poca vegetació que els conqueridors varen

trobar a zones del sud-est d’Amèrica del Nord. És aquest un tipus de paisatge resultant

dels processos d’erosió que es produeixen sobretot en roques toves, com és el cas dels

vessants del turons testimoni de la Plana de Vic. Els badlands però, no els trobem només

aquí a la nostra comarca sinó també en altres llocs amb climes molt diferents, per

exemple a Tierra del Fuego, al sud del continent americà amb clima més fred que el

nostre i a New Jersey (EEUU), on es produeixen precipitacions de 2.000 mm anuals (a

Manlleu en tenim entre 800 i 850). En ambdós casos la seva formació es degut a la

impermeabilització dels sòls i als forts pendents.


13

1.7 El relleu

El terme de Manlleu està situat al nord de la plana de Vic, a l’extrem nord-est de la

Depressió Central catalana, entre el Prepirineu i la Serralada Prelitoral. La plana de Vic

forma part de la comarca d’Osona junt amb les altres unitats geogràfiques clarament

diferenciades: el Lluçanès, el Collsacabra o Cabrerès, les Guilleries i el Bisaura.

A nivell geomorfològic o sigui referint-nos a la forma de la seva superfície, la Plana de

Vic té una dimensió més reduïda que no pas quan la delimitem geològicament o sigui

segons la seva composició, estructura i història. Així doncs, la Plana de Vic aniria des de

Tona a Torelló i des de Sant Hipòlit de Voltregà a Roda de Ter.

Els límits de Manlleu al nord són a l’alçada de Madiroles i els serrats de Puig-agut; cap el

nord-est el serrat del Llac; a l’est Can Codonys i el pla de les Coromines; al sud-est el

Vicenç; al sud el serrat de la Barraca i Can Gener; al sud-oest el serrat de Puig-rodon; a

l’est és el riu Ter el límit fins a l’alçada de Can Cargol i finalment al nord-oest Sant

Jaume Vell.

A Manlleu el riu Ter que travessa el terme des del NW fins que en surt pel SE

caracteritza el seu relleu junt amb els turons i serrats distribuïts per tot el seu terme i

les parts més planeres que s’extenen des dels serrats del nord del terme fins al nucli

urbà.

Uns quants torrents disposats en sentit nord-sud que han anat erosionant les serres del

nord del terme són també importants: del Poquí, Magí, del Perer i de la Borina.

El punt més alt del terme és situat a Puig-agut, al nord, amb 594 metres i el més baix al

pla del Gelabert amb 437 metres, fregant amb les Masies de Roda.


14

1.8 Els sòls

El sòl és el resultat de la transformació de la roca mare o del material originari sota la

influència del clima i la vegetació.

Les margues de Vic és la unitat que aflora més extensament a la Plana. Són un paquet de

lutites més o menys carbonatades amb una gruixària màxima de 600 metres, de color

gris. Contenen molts fòssils marins. Tenen poca compacitat i es desengrana fàcilment.

Les margues són roques toves, fàcilment alterables físicament i químicament formades

per materials fins, llims i argiles.

1.8.1 Sòls sobre margues

Són sòls ben estructurats de textura fina amb carbonat càlcic actiu a tot el perfil,

moderadament bàsics (amb valors de PH entre 8 i 8,5) rics en matèria orgànica i

generalment saturats de bases. El contingut elevat d’elements minerals fins, llims i

argiles, dóna a aquests sòls una bona capacitat de retenció d’aigua.

En els pendents margosos l’erosió i el transport són més intensos i porten a la formació

de sòls poc profunds i menys estructurats. Són sòls amb un horitzó orgànic superior prim,

de colors clars, de textura grollera als horitzons superiors i textura fina en els inferiors,

amb graves i pedres abundants, carbonatats, de pH bàsic, saturats de bases i pobres en

matèria orgànica (foto inferior).


15

Les roques que principalment formen aquests turons tenen un alt contingut de

carbonats, sobretot càlcic. Aquest carbonat càlcic o calç és fàcilment dissolt per l’acció

química de l’aigua i fa que tant les aigües superficials com les subterrànies siguin

fortament alcalines. Se les anomena aigües dures.

1.8.2 Tipus de sòls

Sobre els turons es troben rendzines i sòls bruns calcaris. Les rendzines són sòls prims

rics en calci, magnesi, carbonats i matèria orgànica. Els sòls bruns calcaris es

caracteritzen perquè entre la capa superficial i la roca mare es desenvolupa un estrat

més estructurat sense enriquiment clar d’argiles. Són de coloracions fosques a la part

superior i també presenten carbonats en tot el perfil.

En els pendents amb xaragalls o terrers i en d’altres turons del municipi es formen

regosols, sòls molt primalls que no tenen un perfil diferenciat. Segons la F.A.O. són sòls

sobre materials no consolidats i no presenten cap més horitzó de diagnòstic que un A

òcric. Són sòls pobres en matèria orgànica i que es disgreguen fàcilment en superfície.

Podem destacar els terrers ben visibles als vessants del serrat de Puigvaquer, serrat de

Palau i serrat de Puigrodon . . .

A les parts baixes dels pendents i en les planes s’hi dipositen materials anomenats

“col�luvions” que provenen de l’erosió de les parts altes del relleu i que sedimenten al

capdavall. A sobre d’aquests materials acumulats s’hi desenvolupen sòls bruns calcaris

col�luvials, amb una textura argilosa o llimo argilosa, bona estructura i profunditat i

amb apreciable reserva d’aigua.

Per últim farem esment dels sòls al�luvials amb materials aportats pel riu Ter i els seus

afluents, dipositats en diferents nivells de terrasses al llarg del temps. Segons la

naturalesa dels materials dipositats (còdols, sorres llims) el tipus de sòl serà diferent. Els

trobem ben representats en molts indrets de Granollers de la Plana, als municipis de

Gurb i Roda de Ter i també de Manlleu, tots propers al riu Ter. En molts dels turons

inventariats podem observar la seva existència en els vessants.


16

Les terrasses han estat explotades llargament per l’extracció de graves. Aquestes graves

són còdols de calcàries, gresos, gneis, granit i quars o altres materials de la capçalera

del riu Ter i Freser.

En l’estudi més aprofundit del serrat de Puigrodon podem observar algunes

característiques d’aquests tipus de sòls.


17

1.9 Clima

El clima de Manlleu i de la Plana de Vic, condicionat per l’orografia, és el mediterrani

amb tendència continental de muntanya mitjana que es caracteritza per una forta

oscil�lació tèrmica.

A Osona la precipitació mitjana anual és de 750 mm, la temperatura mitjana anual

oscil�la al voltant dels 12ºC. Les mitjanes del mes més fred són d’uns 3ºC. Es produeixen

uns 80-90 dies de glaçada a l’any. L’estiu és curt però força calent, amb una

temperatura mitjana de 21-22ºC, amb màximes freqüents superiors als 31ºC. Aquestes

oscil�lacions són conseqüència, en gran part, de la inversió tèrmica a l’hivern. Aquest

fenomen que es dona sobretot a la Plana de Vic es caracteritza perquè les capes d’aire

inferior tenen una temperatura més baixa que les capes una mica més elevades, a

diferència del que passa en llocs oberts. Es produeix sobretot els dies encalmats

d’hivern a les zones més deprimides de la plana quan l’aire fred més dens queda

estancat. Quan aquest aire es va refredant disminueix la seva capacitat de contenir

aigua en estat de vapor i el vapor d’aigua excedent es condensa formant la boira baixa.

La diferència de temperatura entre el fons de la plana i les terres més elevades que les

envolten pot arribar a ésser de 20ºC, segons va comprovar el meteoròleg Eduard

Fontseré l’any 1937.

La temperatura mitjana anual de Manlleu és de 12-13ºC i la pluviositat anual de 800-850

mm. Estacionalment és a l’estiu i a la primavera quan es produeix més precipitació (200-

240 mm).

A la taula següent podem comprovar les dades climàtiques de l’observatori de Manlleu.

Les dades de freqüència de la precipitació i de radiació solar són tretes dels observatoris

de Vic i Balenyà ja que segons l’Atles Climàtic de Catalunya en el de Manlleu no s’hi

registren.


18

Dades climàtiques Manlleu, altitud 463 m

Precipitació mitjana

anual, mm (1)

800-850


gener (2)

<30

P. m. febrer 50-60

P. m. març 50-60

P. m. abril 60-70

P. m. maig 90-100

P. m. juny 80-90

P. m. juliol 50-60

P. m. agost 90-100

P. m. setembre 90-100

P. m. octubre 60-70

P. m. novembre 40-50

P. m. desembre 50-60


hivern

120

P. m. primavera 200-220

P. m. estiu 220-240

P. m. tardor 180-200

Règim pluviomètric

estacional (3)

EPTH

Temperatura mitjana

anual, ºC

12-13

Temperatura mitjana

gener

2-3

T. m. febrer 5-6

T. m. març 8-9

T. m. abril 11-12

T. m. maig 15-16

T. m. juny 20- 21

T. m. juliol 22-23

T. m. agost 21-22

T. m. setembre 19-20

T. m. octubre (4) 13-14

T. m. novembre 9-10

T. m. desembre 3-4

Amplitud tèrmica anual

(5)

19-20

Evapotranspiració

potencial i regions

tèrmiques (6)

572-712 mm

Mesotèrmica I (B’1)

Concentració estival de Igual


19

l’eficàcia tèrmica

(segons T.) (7)

Dèficit hídric anual

(segons T.) (8)

0-100 mm

Tipus de clima segons

l’índex d’humitat de

Thornthwaite (9)

0-20

subhumit (C2)

Freqüència de la precipitació (10):

Estació

meteorològica

gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des

Vic 4 4 8 9 10 9 6 8 8 7 6 5 Pluja

Vic 1 1,2 0,9 0,5 Neu

Balenyà 4 4 8 10 11 9 6 7 7 8 7 5 Pluja

Balenyà 4,2 1 0,7 0,3 Neu

Radiació solar (11):

Vic gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Mitja

na

anual

Irradiació

global diària

(MJ/m2)

6-6,5 8,5-9 12,5-

13

17 20,5-

21

22-

22,5

21-

21,5

18-

18,5

14-

14,5

9,5-

10

6,5-7 5-5,5 13,5-

14

(1): La part plujosa de Catalunya té precipitacions superiors a 700 mm. La part seca inferiors a 300 mm. Els sectors

més secs recullen precipitacions de 350 a 400 mm. Els sectors més plujosos tenen més 1.250 mm de precipitació.

(2): La Depressió Central és l’àrea més seca aquest mes degut a l’estabilització i refredament de les masses d’aire en

aquestes depressions, amb inversions tèrmiques i dificultat per tant de precipitacions.

(3): Segons el règim pluviomètric estacional a Catalunya hi ha 11 règims diferents. En el cas de Manlleu el màxim

pluviomètric és estival.

(4): Descens de 6ºC a la Depressió Central degut a la disminució de la radiació global i a l’entrada de masses d’aire

relativament fredes.

(5): Diferència entre les temperatures mitjanes del mes més fred i del mes més càlid (a Catalunya són gener i juliol).


20

(6): (segons Thornthwaite) e. p. : quantitat d’aigua màxima susceptible d’ésser cedida en forma de vapor per una

superfície de sòl completament coberta de vegetació i contínuament alimentada d’aigua sota unes determinades

condicions climàtiques. Comprèn, per tant, també la transpirada per les plantes. Freqüentment, l’evapotranspiració

potencial és superior a la real, perquè les disponibilitats d’aigua al sòl són insuficients, com succeeix durant els mesos

més càlids a la major part de Catalunya.

El mètode ideat per Thornthwaite és una estimació indirecta a partir de les temperatures mitjanes mensuals.

A Catalunya hi ha 5 regions, segons el seu criteri, del tipus Microtèrmic i Mesotèrmic.

(7): Representa el grau de continentalitat a partir de la relació entre la suma de l’evapotranspiració potencial

estimada per als 3 mesos d’estiu i la resultant de determinar el total anual. Thornthwaite definí una sèrie de

categories que expressen diferents graus de continentalitat.

(8): Durant els mesos en que l’evapotranspiració potencial o capacitat evaporant del sòl cobert de vegetació és

superior a la real no estan garantides les necessitats hídriques de les plantes. La diferència entre ambdós valors

representa la manca d’aigua o dèficit hídric de cada mes i la suma de les diferències registrades cada mes és el dèficit

hídric anual.

(9): T. defineix l’índex d’humitat com la relació percentual entre la suma dels excedents mensuals d’aigua i les

necessitats anuals d’aquest líquid expressades per l’evapotranspiració potencial, i l’índex d’aridesa com una relació

semblant entre el dèficit anual d’aigua expressat per la suma dels dèficits mensuals i la necessitat anual d’aigua. A

partir d’aquests dos índexs en proposà un de nou, denominat índex hídric anual, definit per la diferència entre l’índex

d’humitat i el 60% de l’índex d’aridesa.

En funció de l’índex hídric anual T. establí nou tipus de clima o regions d’humitat, 8 de les quals es troben a

Catalunya.

El que correspon a la estació de Manlleu és el Subhumit (C2) que correspon a índexs hídrics anuals compresos entre 0 i

20. Es circumscriuen, en general, a àrees d’altitud superior als 500 m.

(10): Es refereix aquí al nombre mitjà mensual de dies de precipitació. Aquestes dades només les tenen recollides els

observatoris propers de Vic i Balenyà (590 o 545 m d’altitud).

(11): L’estació més propera on es mesura és situada a Vic. Radiació solar: irradiació global diària sobre superfície

horitzontal. La irradiació és l’energia rebuda per unitat de superfície en un temps determinat i s’expressa

habitualment en megajoules per metre quadrat. L’adjectiu global fa referència al fet que els aparells de mesura de la

radiació (piranòmetres) detecten no solament l’energia que prové directament del disc solar (radiació directa), sinó

també la que, difosa per l’atmosfera, prové de la resta del cel (radiació difusa).


21

1.10 La vegetació

El bosc ocupa més de la meitat de la superfície osonenca (54 %), els matollars i els prats

n’ocupen el 15% i els conreus el 26% restant.

A Osona predominen els arbres de fulla caduca. Els boscos osonencs pertanyen a

ambients biogeogràfics subhumits. Per contra, la vegetació pròpiament mediterrània

només prospera en els indrets més càlids, parts baixes de les Guilleries i Lluçanès i a les

costes orientades a ponent i a migjorn del voltant de la Plana de Vic.

Biogeogràficament la Plana de Vic pertany a la regió submediterrània, zona de transició

on conflueixen elements mediterranis i elements típicament europeus. Un 80% de la

Plana la componen tàxons medioeuropeus i el 20% restant tàxons mediterranis.

Actualment els conreus i les pastures seques són dos dels elements bàsics de la Plana de

Vic. Les masses forestals més importants es situen a les àrees marginals i perifèriques de

la Plana. Les rouredes que resten situades en zones planes no poden ser anomenades

boscos sinó boscanys i es poden considerar restes d’un antic bosc que han quedat

isolades al si d’una àrea conreada.

Comunitats forestals

El bosc natural de la Plana de Vic és principalment la roureda de roure martinenc amb

boix (Buxo Querquetum pubescentis). En condicions normals, l’alzinar mediterrani

ocuparia els sectors més baixos i càlids i els roures estarien més amunt però el fenomen

de la inversió tèrmica provoca també la inversió dels pisos de vegetació i així tenim que

la roureda es desenvolupa a la Plana de Vic.

A l’associació de Buxo-quercetum pubescentis i degut principalment a la poca

permeabilitat dels sòls margosos, el boix hi és poc representat. Només en els relleus més

abruptes dels solells dels turons o a les carenes de les serres que l’envolten hi podem

trobar bosquets mixtos de roures i alzines.


22

A Osona, l’alzina ocupa els solells fins els 800-1000 metres d’altitud on cedeix el pas al

roure i al faig. Prospera malament a la Plana de Vic i en zones on es registren inversions

tèrmiques perquè l’alzina no resisteix gaire bé els freds extrems persistents.

El pi roig (Pinus sylvestris) ha substituït la roureda en molts indrets. Aquest pi anomenat

també rojalet o melis prospera bé en el domini del roure. Les pinedes de pi roig són més

extenses a ponent de la Plana de Vic i des del Bisaura fins el Moianès i en tot el

Lluçanès. També se’n troba en els contraforts de les Guilleries desde Vilanova de Sau

fins les Guilleries. El Pi pinyoner (Pinus pinnea) només prospera bé sobre els sòls àcids

de les Guilleries.

A Osona el faig abunda en tota la franja oriental humida, des del Vidranès i el

Collsacabra fins a les Guilleries i el Montseny. Als riberals, vernedes i salzedes

acompanyen rius i rieres on no han estat destruïdes per l’home. La vegetació de ribera

està força malmesa; queden restes de vernedes i salzedes en alguns trams de rius i

rieres si bé la majoria han estat substituïdes per pollancres.

En algunes fondalades humides i capçaleres dels torrents de les àrees perifèriques de la

Plana sobretot a Llevant (Roda de Ter, Tavèrnoles, Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta)

s’hi troben boscos caducifolis humits amb roures, avellaners, freixes i til�lers. A les

carenes d’aquestes serralades hi ha un bosc mixt de roure i alzina amb el sotabosc propi

de les rouredes.

La degradació de les rouredes porta a la formació de garrigues (Quercetum cocciferae)

en els vessants més calents i eixuts i bardisses (Pruno-Rubion) a les zones més frescals i

humides.


23

La garriga

A Catalunya queda circumscrita a la zona de l’alzinar (alzinar litoral i carrascar). Ocupa

extensions molt reduïdes en els vessants solells dels turons de la Plana. Se’n troben

només en alguns turons de la part septentrional i, en canvi, estan ben esteses en els

pendents solells de la serra de Ponent (Sant Sebastià, Creu de Gurb)

A les clarianes de la garriga s’hi forma la brolla mediterrània. Les brolles calcícoles de

romaní i bruc d’hivern (Rosmarino Lithospermetum) no solen aparèixer a la Plana, tot i

que la trobem a la Vall del Congost i en els solells d’alguns turons de la part més

meridional (de Malla cap a Tona) de manera residual.

El garric és un piròfit i té una gran capacitat de rebrotada després d’un incendi.

La bardissa

La degradació de les rouredes porta a la formació de bardisses (Pruno-Rubion) a les

zones més frescals i humides. Hi predominen formacions arbustives com el sanguinyol

(Cornus sanguínea), arç blanc (Crataegus monogyna) i l’aranyoner (Prunus spinosa).

També s’hi fan esbarzers o romegueres (Rubus ulmifolius) i algunes enfiladisses com la

rogeta (Rubia peregrina).

Íntimament lligada a la roureda es situa a la perifèria i fa de pont entre la roureda i el

fenassar.

Les pastures

En la vegetació actual de la Plana els prats són, després dels conreus, el tipus de

comunitat vegetal més estès. Tot i que n’hi ha alguns de naturals, amb extensió reduïda,

i en la seva majoria de caràcter mediterrani que ocupen terres prims o zones

erosionables, els més estesos i que cobreixen la major part de superfície dels turons de


24

la Plana són pastures originades a partir de l’explotació per tala i pastura dels boscos

inicials.

El fenassar

L’Euphrasio-Plantaginetum mediae és un prat dens, del 100% de recobriment i

relativament baix. Aquesta comunitat té com element dominant l’eurosiberià (espècies

centroeuropees i submediterrànies) tot i que hi tenen un paper important espècies

mediterrànies com el fenàs de marge (Brachypodium Phoenicoides) i l’Avenula pratensis

subs. iberica.

A la Plana de Vic aquests prats mesòfils es situen als indrets ombrívols i frescals.

Generalment es fan als vessants obacs dels turons, allà on gairebé mai ni a l’estiu no són

sotmesos a la insolació directe. Es sol tractar d’àrees planes o poc inclinades

generalment de superfícies reduïdes.

La jonceda

Distingirem les joncedes mesòfiles (Plantagini Aphyllanthetum) que es troba distribuït

per tota la Plana de Vic i que és el tipus de pastura més estesa. Generalment es situa al

voltant dels turons ocupant extensions considerables sobretot als vessants que miren al

nord, nord-est i nord-oest i a les superfícies planes o lleugerament inclinades.

Les joncedes seques (Brachypodio-Aphyllantetum) és una de les associacions que està

més estesa per tot Catalunya. A la Plana de Vic correspon a les pastures més comunes a

les àrees seques i assolellades. Hi trobem representades la subass. typicum, la subass.

sideritido-brachypodiotosum retusi i una nova subassociació, la stipetosum ibericae.

� D’aquestes la subass. typicum és l’altra comunitat pradenca que ocupa extensions

més grans a la Plana de Vic. Es fa als voltants dels turons margosos a les

superfícies planes o lleugerament inclinades dels vessants Sud, S-E i S-W, i no es


25

sol trobar en exposicions ben obagues. A les àrees marginals de la Plana de Vic,

són també freqüents a les zones més seques i assolellades.

� La subassociació stipetosum ibericae inclou el conjunt de pastures seques, més o

menys esclarissades que es troben entremig de les margues que afloren als petits

replans; solen cobrir extensions reduïdes i distribuïdes de forma discontinua.

També es freqüent trobar petites clapes d’aquesta comunitat a les diàclasis de les

margues, aprofitant la mica de sòl acumulat..

El llistonar

El Brachypodio-Aphyllantetum brachypodietosum retusi constitueix la comunitat vivaç

més seca que es fa a la Plana de Vic. Són pastures baixes en les quals Brachypodium

retusum és l’espècie dominant. Aquestes són les pastures vivaces de caire més

mediterrani que trobem a la Plana de Vic, amb la major part de plantes mediterrànies.

Es situa generalment als pendents arrecerats dels vessants solells dels turons margosos .

A la zona septentrional de la Plana, la comunitat es fa també a les clarianes que queden

entremig de les garrigues (Quercetum cocciferae) allà on aquestes estan més

degradades. A l’àrea meridional de la Plana (des de Malla cap a Tona) limitant amb la

vall del Congost aquests llistonars donen pas a les brolles calcícoles del Rosmarino

Lithospermetum , freqüents a la vall del Congost.

Prats d’ anuals calcícoles

Dins l’aliança Thero-Bracchypodion s’inclouen els prats terofítics característics de la

part septentrional de la regió mediterrània. A la plana de Vic, zona ja típicament

submediterrània ens trobem al límit de la seva àrea de distribució, on només arriba una

petita representació d’aquesta aliança sempre molt localitzada.


26

Corresponen sempre a una etapa inicial de la colonització de la roca mare(les margues) i

podem distingir tres comunitats de Thero-Brachypodion :

� A les carenes seques damunt sòls prims i pedregosos en els vessants meridionals

és on creix Brachypodio-Stipetum subass. typicum que és una pastura força densa

on hi dominen les mates d’Stipa (la Stipa iberica subsp. iberica i la Stipa

capillata). A la Plana de Vic es fa en indrets localitzats encara que hi ocupa

extensions notables.

� A la base dels turons que ocasionalment s’hi acumula aigua s’hi troba el

Brachypodio-Stipetum subass. euphrasio-centaurietosum pulcheli. Es un pradell

baix i relativament dens, on hi tenen força importància les plantes anuals.

Aquests pradells colonitzen els primers cúmuls argilosos que hi ha al peu dels

pendents.

� A les codines o en els replanets sobre la marga més dura, apareixen petites clapes

de Sedetum micrantho-sediformis. S’hi diferencien dos elements relativament

constants, d’una banda arranats a terra hi ha líquens i molses xerofítiques i

d’altra sobresurten camèfits suculents (sedum sp.). És una comunitat que ocupa

molt poca extensió en el paisatge vegetal, que té un caràcter pioner en la

colonització de la roca nua.

1.11 La fauna

En els capítols anteriors hem pogut observar les diferents comunitats vegetals que hi han

en els nostres turons. Aquesta diversitat crea un medi idoni per a diferents animals. La

vegetació forestal dels turons actua com a refugi de moltes espècies animals i també

serveixen al mateix temps de corredors biològics que connecten zones naturals més

extenses.


27

L’observació i estudi de la fauna en el si dels turons exigiria un estudi particular i

exhaustiu cosa que no era el que conformava l’eix central del nostre treball, si bé com a

complement si que creiem necessari incluir-li. Partint d’estudis parcials i propers farem

una transcripció, si mes no per tenir-ne una referència.

Les espècies animals característiques del garrigar són el tallarol capnegre (Sylvia

melanocephala) la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i el passarell (Carduelis cannabina).

Als solells amb vegetació de codines o garrigues també hi són característics la sargantana

ibèrica (Podarcis hispanica), el llangardaix comú (Timon lepidus) i la serp blanca (Rinechis

scalaris).

La roureda acull una fauna diversa tant per criar-hi com per alimentar-se com el cucut

(Cuculus canorus) el picot verd (Picus viridis) i les mallarengues blava i carbonera (Parus

caeruleus i Parus major) i altres espècies arborícoles com el raspinell (Certhia

brachydactyla) i el tudó (Columba palumbus). D’altres animals utilitzen el bosc com a

refugi i lloc de nidificació mentre busquen aliment en àrees més obertes. Aquest és el cas

de l’aligot (Buteo buteo), rapinyaire molt escàs al terme. El sotabosc manté una gran

varietat d’organismes, en bona part petits ocells com el pit-roig (Erithacus rubecula) el

cargolet (Troglodytes troglodytes) i la merla (Turdus merula).

En els diferents prats i pastures alguns animals aprofiten les diverses plantes com a font

d’aliment, sobretot els fruits, per exemple la grana de moltes gramínies sustenta els

ratolins mediterranis (Mus spretus) i els talpons (Microtus duodecimocostatus). D’altra

banda es ben conegut el tràfec de caderneres (Carduelis carduelis) i dels verdums

(Carduelis chloris) per aconseguir, amb el bec afilat, les llavors amagades dels cards.

Alguns dels lepidòpters més comuns són Colia australis i Colia crocea. També hi

nidifiquen ocells com la perdiu roja (Alectoris rufa), molt escassa, l’enganyapastors

(Caprimulgus europaeus), el trobat (Anthus campestris), molt escàs, i el cotoliu (Lullula

arbòrea).


28

La bardissa, sobretot si és extensa, empara una fauna prou abundant, que hi troba un

refugi idoni. Hi viuen ocells petits a pensió complerta com el cargolet o ulldebou

(Troglodytes troglodytes) el rossinyol (Luscinia megarhynchos) i, a l’hivern, el pardal de

bardissa (Prunella modularis). També hi són freqüents les merles (Turdus merula), els

estornells (Sturnus vulgaris) i els pinsans (Fringilla coelebs) que s’hi amaguen quan els

ataca algun rapinyaire. Fins i tot la garsa (Pica pica) arriba a fer el voluminós niu en mig

de l’entrelligat de les branques punxents. I finalment per sota la bardissa conills

(Oryctolagus cunniculus), teixons (Meles meles) i guilles (Vulpes vulpes) hi fan els caus.

Sota les pedres i blocs de roca esquerdats hi

viuen animals d’ambients secs, com els

escorpits (Buthus occitanus) i diferents

rèptils amants del sol, com la sargantana

ibèrica (Podarcis hispanica) el llangardaix

ocel�lat (Timon lepidus) la serp blanca

(Rhinechis scalaris) i l’escàs escurçó (Vipera

aspis). Fins i tot alguns gripaus com el

corredor (Bufo calamita) i el tòtil (Alytes

obstetricans) apareixen de nit als terrers.

Pocs ocells freqüenten les codines i no pas

de manera exclusiva com el cotoliu (Lullula arborea) i el siboc (Caprimulqus ruficollis)

que poden arribar a criar-hi. Per últim no podem oblidar les papallones. Hi podem trobar

diferents espècies comunes a tot el territori com la famosa Papilio podalirio, la

Gonepteryx cleopatra i les Lycaenidae sp., més conegudes per “blauetes” que contenen

més de 70 espècies. D’altres també hi són presents com la Pieris brassicae que menja

cols, la Vanessa atalanta que s’alimenta d’ortigues, així com també la Inachis io.

També hem d’esmentar les abelles que aprofiten diferents plantes aromàtiques tenint un

paper molt important en la seva pol�linització. Actualment podem trobar ruscs encara en

funcionament al turó de la Barraca. En d’altres com a Puig-rodon encara queden vestigis

d’una activitat anterior d’apicultura en el vessant sud, ja en desús. Per últim esmentarem

la presència d’alguns mol�luscs terrestres.


29

1.12 Geografia humana

L’any 2005 Osona tenia 142.337 habitants registrats, en una superfície de 1.260,1 Km2 i

amb una densitat de població de 113 habitants /km2.

Osona ocupa el 4 % de la superfície del país i agrupa el 2% de la població de Catalunya.

Respecte al conjunt de les 41 comarques catalanes ocupa el vuitè lloc en extensió i

l’onzè segons els habitants. Es tracta d’una comarca extensa i forca poblada. També cal

destacar que té una de les taxes de immigració estrangera més elevada de la província

de Barcelona.

Les xifres disponibles de producció i renda i els principals indicadors de benestar social

situen Osona una mica per sobre de la mitja catalana i semblants a la mitjana dels

països de la Unió Europea.

L’establiment d’empreses, sobretot en el sector de la indústria i de la construcció, està

per damunt de la mitja catalana. També cal constatar que Osona té una estructura

econòmica equilibrada, caracteritzada per un sector agropecuari potent que es combina

amb una indústria diversificada en bona part d’origen comarcal i amb el

desenvolupament recent dels serveis.

Vic, Manlleu i Torelló formen l’espina dorsal d’Osona i concentren més del 50% dels

habitants. Per percentatges dels municipis respecta la comarca en sòl industrial hi ha

una clara preponderància de Vic, Gurb i Manlleu sobre la resta de municipis.

Són 50 els polígons industrials repartits a la comarca d’Osona. Tots aquests són a la

Plana de Vic. Prenent la referència de les 3 grans àrees comarcals constatem com l’espai

de la Plana concentra fins el 92% del sòl industrial, el Lluçanès prop d’un 7% i el

Collsacabra i Guilleries l’1% restant.

L’any 2006 la població de Manlleu era de 19.979 habitants en una superfície de 17,2

Km2. La seva densitat, 1.159,5 hab/Km2, és molt elevada respecte als altres municipis


30

de la comarca. L’any 2004 i pel que respecte a Catalunya ocupava el lloc cinquanta novè

en dimensió del total dels 946 municipis.

Manlleu és una ciutat mitjana amb un peu en la indústria –el seu principal senyal

d’identitat en els temps contemporanis- i un altre en els serveis, amb institucions i

empreses capdavanteres com Caixa Manlleu, Fundició Dúctil Benito, La Piara o Grup

Cable.

El creixement de Manlleu respecte de Catalunya i també en relació amb la comarca

d’Osona mostra el major impacte de la immigració dels anys seixanta i de nou durant els

darrers anys. La dinàmica de creixement de Manlleu sempre ha estat per sobre de la

mitjana comarcal. En conjunt la tendència d’evolució del municipi de Manlleu es de

creixement moderat, per sota de Vic, però superior al conjunt comarcal.

La immigració a partir de l’any 1.996 fins ara procedeix bàsicament de l’Àfrica

magrebina seguida per la procedent d’Amèrica llatina i després la d’Àfrica subsahariana.

Aquesta tendència però és comú a Osona que té una de les taxes d’immigració

estrangera més elevades de la província de Barcelona.


31

En les últimes dècades s’han produït canvis com la terciarització dels sectors industrials

i la necessitat del sector primari de industrialitzar-se i especialitzar-se. El 2001 la

població de Manlleu ocupada per sectors ens confirma aquesta tendència :

Agricultura 3%

Indústria 48,3%

Construcció 7,9%

Serveis 40,8%

Ens trobem amb un territori que no només reflecteix aquestes transformacions

estructurals sinó que està també marcat per trets històrics com la colonització del

territori amb una densa constel�lació de masies, la potent estructura de la primera

industrialització als meandres del Ter i la implantació més recentment de polígons

industrials i petites indústries.

1.13 Toponímia

La toponímia és la part de l’Onomàstica que estudia els noms propis de lloc. Un

topònim, per tant fa referència a un nom propi d’un lloc o d’un element geogràfic.

Normalment podem distingir entre “el nom comú o genèric” (p.e. Serrat) i “els

determinants” que apareixen per la necessitat de distingir entitats repetides (p.e. de

Maians, de l’Horta ...).

En l’estudi sobre turons testimoni que hem realitzat, el nom comú o genèric més usat és

“serrat”, i en menys casos es fa servir “turó” o “puig”.

Pel que es refereix als determinants es molt usual que facin referència a la masia més

propera de l’accident geogràfic i que en alguns casos es creï una duplicitat de topònims


32

(p.e. Serrat de la Griera també dit Serrat de la Rovira). En alguns casos fan referència a

aspectes concrets com poden ser faunístics (p.e. el Turó de les Alades –en referència a

les formigues alades que si han vist-) o florístics (p.e. Serrat dels Garric). Altres vegades

fan referència a la història (p.e. Serrat dels Lluïsos).

1.14 L’estat de la qüestió

Els turons testimoni de la plana de Vic han estat estudiats per diferents autors però

quasi sempre formant part d’estudis més generals o bé tractats des d’un vessant

específic com pot ser la vegetació, la geologia, etc. Aquest estudi, en canvi, pretén

donar una visió global dels turons testimoni situats al voltant de Manlleu. A continuació

relacionem alguns dels estudis ja fets que tracten els turons testimoni de la nostra

comarca.

� Salvador Reguant, Pere Busquets i Miquel Vilaplana al llibre Geologia de la plana

de Vic de 1986 en parlen quan expliquen aspectes de la història geològica de la

plana de Vic, més endavant en tornen fer referència al descriure la Formació

Margues de Vic que és el tipus de roca on s’han desenvolupat preferentment els

turons testimoni i també al parlar del Quaternari, quarta era que segueix a la del

Terciari i que va començar fa uns dos milions d’anys. Finalment a l’apartat dels

indrets d’interès geològic esmenten uns quants turons testimonis importants.

� Els mateixos autors Busquets i Vilaplana en un article publicat al Butlletí de la

Institució d’Història Natural de març de 1996 amb el nom de La desertificació de

la Plana de Vic parlen també del terrers típics de la plana de Vic i proposen

mesures correctores per disminuir la seva erosió.

� Pere Busquets, Antoni Dominguez i Miquel Vilaplana parlen dels turons testimoni,

la seva composició litològica, etc. al llibre Geologia d’Osona de 1979.


33

� Jaume Calvet a la seva tesis doctoral de 1977 Contribución al conocimiento

geomorfológico de la Depresión Central Catalana explica d’una manera molt

detallada els diferents nivells dels turons que caracteritzen la plana de Vic: nivell

alt, mitjà, baix i inferior. També explica la seva composició. Finalment cal

esmentar la seva explicació dels processos que han intervingut per la formació

d’aquests turons testimoni.

� Pere Pous i Jordi Camprodon en el capítol sobre el medi natural del llibre

Manlleu. Aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial

de 1990 dediquen un apartat als turons de Manlleu.

� Carme Casas, biòloga, ha estudiat molt bé la vegetació dels turons, ha publicat

entre d’altres, dos articles al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural,

un al nº 57 de 1989, i l’altre al nº 63 de 1995 i la seva tesis doctoral de 2001 sobre

Estudi tipològic, ecològic i funcional de les pastures de la Plana de Vic.

� El geògraf Jaume Font en el llibre Osona: la terra i la gent publicat el 2004

dedica dos apartats a parlar dels turons i de la seva composició.

� Més recentment el naturalista Carles Martorell els esmenta en el llibre Manlleu.

Entorn, patrimoni i vida del 2006.

� Existeixen també diferents treballs realitzats per estudiants sobre els turons i el

relleu en general de la plana de Vic.

� Finalment cal dir que dins dels plans d’estudi de les carreres de Geografia i

Ciències Geològiques de les universitats catalanes són freqüents les sortides de

camp a la Plana de Vic per estudiar els turons testimoni. És per tant un paisatge

molt conegut i estudiat en termes acadèmics.


34

... I la Laura segueix amb la mirada aquell índex que assenyala, joiós, els camps de

patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble

rengle de xiprers que duen al cementiri i les teuleries roges...

Miquel Llor, 1931


35

2 INVENTARI

2.1 Descripció dels diferents apartats de cada fitxa

Per poder recollir les dades de cada turó correctament, hem confeccionat un model de

fitxa que consta de diferents camps. Les dades les hem entrat en el programa informàtic

de base de dades Acces, ja que d’aquest manera es poden anar ampliant i modificant

més endavant sí és necessari.

Els diferents camps, les dades que hi pertoquen i les unitats de mesura corresponents,

les expliquem a continuació.

Nº REGISTRE: S’utilitza una numeració comú per unificar fitxes i documentació gràfica

de cada un dels turons testimoni.

DATA: Dia en que s’omple la fitxa al camp.

COORDENADES UTM: L´UTM (Universal Transversal Mercator) és el sistema de

coordenades utilitzat preferentment en la cartografia de terra actual. S’obtenen sí es

possible mitjançant els mapes o a través del GPS. Aquí serveixen per situar el turó

estudiat en el mapa.

SITUACIO GEOGRÀFICA I GEOLÒGICA: Remarquem on es troba el turó testimoni pel que

fa a la localització envers camins propers, masies i altres elements referencials (punts

quilomètrics ...). També especifiquem la litologia (composició i propietat de les roques)

on s’ha desenvolupat el turó.

TOPONÍMIA: Contrastem els topònims de la cartografia emprada amb altres estudis

existents. També tenim en compte els noms populars que ens pugui transmetre gent

gran que hi és propera.


36

MUNICIPI: L’inventari dels turons s’ha centrat bàsicament en el terme de Manlleu, però

també n’hem estudiat alguns que encara que s’hi accedeix des de la nostra ciutat

pertanyen a municipis veïns.

ENTORN GENERAL: Ens fixem en el marc en que es troba el turó en un sentit ampli.

ENTORN PROPER: Ens referim sobretot a les parts contigües de les diferents vessants i

en la unió amb els camps o espais propers. Destaquem tant els elements antròpics com

els naturals..

VISUALITZACIÓ PAISATGÍSTICA: Es tracta d’una valoració tant subjectiva com objectiva

en arribar al turó. Es tenen en consideració els elements definitoris que aporten les

diferents sensacions (obertura, visibilitat, densitat vegetal ...)

ALTITUD: Referida en metres sobre el nivell del mar.

DESNIVELL: És la distància en metres entre el punt més alt i el més baix del turó.

MORFOLOGIA: Es descriuen les diferents formes dels turons (arrodonida, allargada) i

també la direccionalitat.


37

SUPERFÍCIE: Es quantifica en hectàrees delimitant el seu perímetre.

OCUPACIÓ, USOS: Volem contrastar els diferents usos que es donen sobre el context

natural (tan infrastructural com antròpic).

VESSANTS N, S, E, W: Descripció de cada vessant del turó (nord, sud, est i oest):

vegetació, instal�lacions antròpiques, abocaments, etc

PART SUPERIOR: Apart dels elements que també es presenten als vessants s’observa si hi

han vèrtex geodèsics. També es té present la vista o panoràmica que se’n deriva.

BADLANDS: S’indica la presència o no d’aquest paisatge aixaragallat en els vessants.

ORIENTACIÓ: Indica la orientació del vessant on són presents els badlands.

PROFUNDITAT XARAGALLS: Serveix per quantificar la fondària de les incisions a la roca

dels xaragalls.

ELEMENTS HUMANITZATS: Aquí es relacionen els elements antròpics presents al turó.

VALORACIÓ : Després d’haver estudiat tots els aspectes del turó es valora el seu estat de

conservació.

INFORMACIONS COMPLEMENTÀRIES: Es tenen en compte elements no tan tangibles com

poden ser els històrics o que poden donar pistes de tendències espaials o d’un futur

proper i també informacions que no s’han pogut recollir en els apartats anteriors.

XARXA DE DRENATGE: En aquest apartat hi figurarà un dibuix o una foto de la xarxa de

drenatge (forma que presenten els xaragalls per on hi baixa l’aigua de la pluja) del

vessants del turons on hi ha badlands. En alguns casos encara que hi hem indicat

presència de xaragalls no hi hem inclòs la xarxa de drenatge perquè o bé era molt

superficial i inapreciable o bé era tant gran que es feia difícil la seva representació. En

aquest darrer cas hi adjuntem una fotografia.


38

DIBUIX: en aquest camp hi incloem un dibuix de cada turó per tenir una visió completa

d’aquest paisatge.

2.2 General

Hem inventariat un total de 19 turons, que són la majoria dels que tenim al terme de

Manlleu i alguns dels municipis propers. Els turons urbanitzats els relacionem en

l’apartat següent, ja que no te sentit utilitzar el mateix model de fitxa que amb els

altres. L’inventari ha suposat un treball de camp considerable degut al nombre de turons

i al temps limitat d’estudi de que disposàvem.

Junt amb la fitxa de cada turó hi incloem un mapa a escala 1:10.000 amb la superfície

aproximada delimitada i fotos de cada vessant.


39

2.3 Altres turons

Hi ha indicis de poblament en alguns turons de la Plana. A partir de mitjans del IV

mil�lenni i sobretot en el III mil�lenni s’efectua la primera ocupació intensa a la Plana de

Vic. D’aquests primers agricultors se’n coneixen algunes restes al fons de la Plana, com

el mas Tarabau (Tona), l’Escorial (Vic) i el conjunt de Sabassona (Tavèrnoles). També en

una sorrera propera al vessant de ponent de Puiguardial s’hi troba una sepultura amb un

sol individu acompanyat d’un vaset i d’un molí barquiforme.

No seria ja fins el segle VII a C que es torna a ocupar la Plana. Els nous assentaments són

principalment els turons baixos de margues o calcaries situats a prop o entre els

meandres del riu Ter. Aquest seria el cas de l’assentament de Can Caseta on es donen

les primeres ocupacions de l’Esquerda i de Puigcebró. Ja en els segles II i I a C es

produeix una transformació amb assentaments que tot i situats al cim dels turons de

margues busquen emplaçaments propers al riu Ter.

El poblat de Can Caseta situat a l’extrem nord de la península que forma el riu Ter quan

passa per l’actual població de Manlleu i el poblat de Puiguardial que es trobava en la

part superior del turó del mateix nom situat a l’actual terme de Torelló tingueren

poblats ibèrics. També al serrat de la Griera a Manlleu s’hi ha trobat algun adorn ibèric.

Així doncs els turons no són només testimonis de temps geològics sinó que ho són també

de l’ocupació humana. Un ocupació que segueix fins a l’actualitat d’una manera més o

menys intensa. En alguns casos la pressió urbanística i d’infraestructures és tan forta

que pot fins i tot significar la seva desaparició.

Hi ha una sèrie de turons com el del Puig que està ocupat totalment per l’Hospital i

altres serveis sanitaris, el de Puigventós i el del serrat del Munt que de tant urbanitzats

com estan es fa difícil deduir el seu origen.

Hem de tenir en compte que el procés d’urbanització es relativament modern. Per

exemple, l’A.E.C Manlleu va practicar el futbol i altres esports en un terreny situat al


40

serrat del Munt, a ponent de la vila, fins l’any 1934 en que s’inaugurà l’estadi

manlleuenc. L’actual carrer de la Gleva sembla que antigament se’l denominava “carrer

del Xaragall” segurament a causa del seu pendent per on s’escorrien les aigües pluvials

d’aquell sector de Dalt Vila.

A l’any 1900 la plaça encara es comunicava amb Dalt Vila amb un desnivell força

pronunciat conegut com els rampants.

Alguns topònims fan referència a antics serrats. Així el carrer Sant Martí Gros i Sant

Martí Xic prengueren el nom del “Puig de Sant Martí de Miralles” que es situava prop on

avui hi ha la casa de la Devesa. També “el serrat de Sant Miquel” a ponent del terme es

deu a que en el seu cim hi havia l’ermita de Sant Miquel, pressuposada parròquia de la

Quadra de Clavelles.

Altres serrats com “el serrat de les Esquitlleres”, actualment també urbanitzat, feia

referència a les pedres que s’hi treien. També se’l conegué com a “serrat dels Lluïsos”

ja que a la dècada dels anys 30 els Lluïsos - agrupament de la joventut catòlica- hi tenia

un camp d’esports.

D’altres serrats fan referència a

aspectes més biogeogràfics com “el

serrat Llagostà” també a ponent del

terme (per haver-hi llagostes) i “el

turó de les Alades” (perquè s’hi

troben formigues alades).

Tant els turons molt urbanitzats com

d’altres en que els edificis els han

desdibuixat, com es el cas del serrat

de la Moreta, el Poquí (a la foto) o de Sant Miquel, no els incloem a l’inventari tot i que

en farem esment.


41

2.4 Específic

Tal com dèiem a l’inici hem volgut centrar-nos en l’estudi en més profunditat de dos

turons. Pel que respecta a la vegetació ens ha semblat més adient el de Puigrodon i en

quant als processos erosius ens hem decantat pel de Camporat o dels Barrets.

2.5 El Serrat de Puigrodon

2.5.1 Situació i emplaçament

El serrat de Puigrodon, a la part nord de la Plana de Vic, es troba situat a la riba dreta

del riu Ter a uns 500 metres d’aquest, just quan el riu capgira la seva orientació de Nord

a Sud per després fer una sèrie de meandres tot dirigint-se cap el Est a la recerca de la

seva sortida pels engorjats de les Guilleries.

A la seva part sud hi

trobem un altre turó –

el serrat de la Griera-.

Per la part de ponent

diferents sorreres com

la de Cabanes i la de

Palau; i més a prop

restes de rouredes i

camps de conreu el

delimiten com també

passa en la seva part

de llevant.

2.5.2 Característiques

Amb una superfície de 11,4 Ha, Puigrodon es molt visible des de diferents llocs de

Manlleu. Presenta visualment una forma arrodonida si bé morfològicament té una forma


42

allargada amb una orientació S/W cap a N/E, configurant 2 unitats ben definides, una

força arrodonida i l’altra allargant-se cap a l’est formant diferents talaies.

Té una altitud de 537 metres i un desnivell de 62 metres aproximadament en relació al

seu entorn.

És un turó típic de la Plana tant des del punt de vista geomorfològic com de vegetació.

És un dels anomenats turons testimoni perquè indiquen d’alguna manera el nivell dels

materials que tenia la Plana de Vic abans d’iniciar-se l’acció erosiva dels corrents

d’aigua.

Existeix una similitud d’alçades entre els diferents turons. L’aigua va buidar i erosionar

l’interior de la Plana. Evidentment l’erosió continua encara degut a les aigües

d’escorrentia. Aquest procés que es veu afavorit per la pendent, la manca de sòl i de

vegetació és el que forma els xaragalls -petites estries que defineixen l’aspecte dels

turons testimoni i que donen l’aparença d’autèntics badlands de territoris àrids -.

En el cas de Puigrodon això es dóna, com en la majoria de turons, en la seva part sud i

també en menor mesura al vessant est. De totes maneres i tret d’algunes àrees

alterades per una forta erosió, presenta un estat de conservació bo. S’hi troben rouredes

ben constituïdes, també una bona representació de diferents tipus de pastures (com

també als turons del Clascar de Malla o el de Palau) així com comunitats vegetals

específiques com la garriga, que permet la realització d’un estudi òptim de diversitat

vegetal i riquesa florística pròpia dels turons en millor estat de conservació.

El fet de presentar vessants ben contrastats dóna lloc a una varietat de vegetació que

juntament amb d’altres variables com poden ser la disponibilitat hídrica i la profunditat

del sòl o la pròpia intervenció humana ens mostra una diversitat que es mostrarà de

forma diferent segons el període de l’any.

Carme Casas, en l’estudi més complert que s’ha realitzat fins ara sobre la vegetació dels

turons de la Plana de Vic i en concret de les diferents pastures que hi podem trobar,

assenyala que els factors climàtics i edafològics (dels sòls) determinen en gran mesura la


43

diferent distribució de les comunitats vegetals a les diferents parts dels turons. Va triar

el serrat de Puigrodon per portar-hi diferents controls de temperatura així com també

com a base de mostreig de diferents característiques edafològiques.

Farem referència a algunes dades i conclusions d’aquest estudi -sense aprofundir-hi

massa- per tal d’adquirir el coneixement necessari que ens permeti tenir una visió més

completa tant d’aspectes concrets com generals. A continuació transcrivim part

d’aquest estudi.

Pel que fa als factors climàtics

s’hi van instal�lar 3 estacions

termomètriques en diferents

pastures, una al solell, l’altra a

l’obaga i la 3ª a la carena, tal

com es pot observar en el dibuix

d’aquesta pàgina.

Des del maig de 1.985 fins el

febrer de 1.987 varen anotar

temperatures setmanals de les 3

estacions i posteriorment les compararen amb les del observatori de Vic.

Les dades climàtiques d’aquests dos anys posen de manifest la variació climàtica

interanual que hi ha a la zona. Les temperatures mínimes assolides durant l’hivern foren

molt baixes i per l’altra les temperatures màximes de la primavera i l’estiu molt altes.

Les temperatures màximes varen ser sempre més altes a l’estació de solell, i gairebé

sempre mes baixes a la de l’obaga. Les mínimes varen ser en general una mica més

baixes a la carena i es varen mantenir més altes a l’obaga.

Les diferències observades entre els registres de temperatures de les estacions

experimentals i les del observatori de Vic, posen de manifest que al voltant dels turons

hi ha condicions tèrmiques més extremes respecta al clima general sobre tot en els

mesos més càlids. La intensa radiació que rep la superfície del sòl durant l’estiu, la


44

disminució de la circulació de l’aire a les capes més properes al sòl i les condicions de

dèficit hídric, poden ser les responsables de que en el nivell de 0,2 m del solell

s’assoleixin les màximes absolutes més altes – s’ha comprovat que la temperatura presa

entremig de dues margues es de 55 ºC-.

Els factors topogràfics (orientació i pendent) tenen un significat directe en el microclima

com a condicionants de la quantitat de radiació solar que hi incideix. A l’exposició sud la

quantitat de radiació rebuda és superior. El fet de que les temperatures màximes de

l’estació de la carena siguin més similars a les de l’obaga que no pas a les de solell cal

atribuir-ho a l’efecte refrescant de les brises.

La poca disponibilitat hídrica del solell a partir de mitjans de primavera és un factor

limitant molt decisiu, sí el comparem amb l’obaga. Les espècies mediterrànies són

menys sensibles al període sec, mentre que les centreuropees suporten menys el dèficit

hídric i les temperatures elevades. El major estrès hídric del solell respecta a l’obaga es

manifesta per un recobriment parcial i en la major proporció de camèfits de la pastura

seca de Brachypodium retusum així com en un període poc actiu de repòs forçat per

l’estrès.

A l’extrem oposat les pastures mesòfiles amb un recobriment pràcticament total i una

bona representació de l’element centreeuropeu (34 %) ocupen les zones de condicions

tèrmiques menys extremes, dèficit hídric menys intens i bona disponibilitat hídrica

durant la major part de l’any. A les parts culminals, planes, sota condicions ambientals

intermèdies hi apareixen les pastures meso-xeròfiles del Brachypodium-Aphyllanthetum

typicum, de transició entre els altres dos.

Els factors bioclimàtics que depenen de la radiació rebuda (temperatures, humitat

ambiental i evapotranspiració) determinen el balanç hídric del sòl i per tant la seva

potencialitat de colonització vegetal.

Un altra part de l’estudi es refereix als factors edàfics i es posa de manifest la relació

estreta que hi ha entre la variabilitat de la vegetació i les característiques del sòl. Es

volien conèixer les característiques físico-químiques i el règim hídric dels sòls de


45

diferents comunitats pratenses per avaluar-ne les diferències. Es van seleccionar tres

turons diferents de la Plana (Puigrodon, el Clascar de Malla i Montrodon) les quals tenien

diferents tipus de pastures. Les mostres es van prendre cada 20-30 dies, des del maig de

1.985 fins el juny de 1.986 (400 dies).

Els paràmetres fisicoquímics analitzats eren els següents : densitat aparent (% de graves

o elements grollers), granulometria (% de sorres, % de llims i % d’argiles), pH en aigua,

pH en clorur potàssic, % de carbonats, % de nitrogen total i % de carboni total.

A la taula següent hi podem veure alguns resultats d’aquestes variants :

L’exposició i la profunditat del sòl són els factors que més influeixen tant en el

contingut hídric com en el potencial hídric del sòl més que no pas la textura i el

contingut de matèria orgànica. Els sòls de les comunitats xeròfiles situades en els

pendents i a les parts altes dels vessants són els més pedregosos, poc profunds a la zona


46

culminal i de profunditat mitjana a les posicions intermèdies. En canvi els sòls de les

pastures mesòfiles situades a les parts baixes dels vessants són els més profunds.

El contingut de nitrogen i de matèria orgànica és més alt en els sòls de les pastures

mesòfiles situades a les parts baixes del vessant que no pas a les pastures xeròfiles i als

prats d’anuals situats a les parts altes i intermèdies.

L’evolució de la humitat i del potencial hídric del sòl al llarg de l’any al nivell de màxim

arrelament, segueix la distribució estacional de les precipitacions i l’evolució de les

temperatures ambientals de la zona.

A les àrees més planes de la base dels turons de margues i també en zones poc

inclinades dels vessants nords, nord-est i nord-oest hi són importants els processos

d’acumulació dels materials procedents de l’erosió del vessant. Corresponen als sòls que

tenen una major disponibilitat hídrica per a les plantes al llarg de tot l’any, la qual

permet el desenvolupament de les pastures constituïdes per una proporció alta

d’espècies mesòfiles de tendència centreeuropea com són l’Euphrasio-Plantaginetum

mediae i les joncedes mesòfiles (Plantagini Aphyllanthetum).

A les zones poc inclinades d’exposició sud i en àrees de més pendent de les exposicions

est i oest, hi ha sòls pedregosos de profunditat mitjana amb un contingut alt de

carbonats i baix de matèria orgànica. La disponibilitat hídrica d’aquests sòls és inferior i

porta a un augment de la presència d’espècies xeròfiles mediterrànies, mentre que les

plantes mesòfiles disminueixen. Aquí és on troben les joncedes seques (Brachypodio-

Aphyllanthetum typicum).

Als pendents més inclinats del vessant sud on predominen els processos d’erosió i

transport, els sòls són pedregosos, tenen profunditat mitjana, són molt carbonatats i

tenen poca matèria orgànica. En aquestes zones és on s’assoleixen les temperatures

màximes més altes degut a la forta insolació que reben. En aquests sòls és on la

disponibilitat de l’aigua és més baixa, fins i tot durant el període humit i és on es troben

les comunitats més xeròfiles de l’Aphyllantion, els llistonars (Brachypodio-


47

Aphyllanthetum brachypodiotosum retusi) constituït majoritàriament per espècies

termòfiles mediterrànies.

A les parts culminals dels turons o a mig vessant, en els replans de les margues, hi

trobem en general sòls poc profunds. Quan el contingut de graves és baix, hi apareixen

els prats d’anuals amb Stipa (Brachypodio-Stipetum typicum).

A les codines, directament sobre les superfícies planes de les roques, els sòls són molt

prims, incipients i formats per materials procedents de l’erosió i meteorització de la

mateixa roca mare. Sobre les margues són sòls francs, poc pedregosos amb un contingut

de carbonats i pH elevat. Es on s’hi troben els pradells de crespinells amb anuals

(Sedetum micrantho-sediformis).

Junt amb els factors edàfics i els climàtics abans esmentats els factors ambientals

acabarien d’explicar-nos la importància que tenen en la configuració del mosaic vegetal

dels turons.

2.5.3 La vegetació del Serrat de Puigrodon

Les rouredes

Bolós ja indicava l’any 1959 que els dos elements bàsics del paisatge vigatà actual són

els camps de conreu i la pastura seca (...). Del bosc primitiu en resta poca cosa i molt

sovint es tracta de rouredes pasturades.

La roureda de roure martinenc corrent a la dorsal muntanyosa també apareix a retalls a

la Plana de Vic a les àrees baixes i boiroses afectades per la inversió tèrmica. Les

rouredes que resten situades en zones planes no poden ser anomenades boscos, sinó

boscanys i cal considerar-les com a restes d’un antic bosc que han quedat isolades al si

d’una àrea conreada. Als turons, les rouredes adquireixen una major rellevància.


48

Les rouredes submediterrànies que pertanyen a l’ordre Quercetalia pubescentis són

boscos relativament secs. El clima al qual estan sotmesos té un cert matís mediterrani i

això explica que continguin una proporció força important de plantes d’aquest caràcter

(un 60% per terme mitjà). A l’estrat arbori d’aquests boscos hi dominen evidentment els

roures, però sovint s’hi barregen alguns altres caducifolis. En l’estructura d’aquestes

rouredes destaca un estat arbustiu força important. L’estrat herbaci, en canvi, es més

aviat pobre.

El domini de la roureda seca de roure martinenc Buxo-Quercetum pubescentis comprèn

totes les serralades i elevacions de la dorsal ausònica per damunt dels 800 metres

aproximadament, així com les terres més baixes de la Plana vigatana on la inversió

tèrmica imperant fa baixar el domini de la roureda fins el fons de la cubeta a uns 500 m.

A la Plana hi apareix una subassociació magra, pròpia dels sòls margosos, pobre en boix i

altres arbusts : subsp coriario-cornetosum. Aquests sòls poc permeables fan que el boix

s’enrareixi i desaparegui quasi del tot.

En el cas del Serrat de Puigrodon la roureda ben constituïda es troba a las parts on el

gruix del substrat és important i l’actuació humana ha estat menor. Així al vessant nord

es situa on el pendent és més important.

Per la seva situació, exposició i d’altres factors i degut a les diferències que se’n deriven

les analitzarem per separat.


49

La roureda de la cara Nord

És la mes tupida i espessa. Conforma una massa densa i vigorosa amb arbres que no són

excessivament alts. Hi domina el roure martinenc (Quercus pubescents) essent

acompanyat sobretot a la part superior del serrat per una altre caducifoli, l’auró negre

(Acer monspesulanum), que es presenta amb alguns exemplars de certa entitat. També

s’hi pot veure més escadusser algun ginebre (Juniperus comunis) tant a la part baixa

com més amunt a la vessant NW. El freixe hi és present si bé d’una manera testimonial

com també alguna noguera de bones proporcions vora l’Abella.

Els acompanyen alguns arbustos com l’arç blanc (Crataegus monogyna), el sanguinyol

(Cornus sanguinea), l’aranyoner (Prunus espinosa) i el tortallatge (Viburnum lantana).

També sovintegen lianes com l’heura (Hedera Helix), la rogeta (Rubia peregrina), el

roser espinosísim (Rosa pimpinellifolia), etc.

La formació herbàcia es poc tupida degut a que la llum no arriba amb força als nivells

inferiors per la espessor dels arbres. Hi trobem el marxívol (Helleborus foetidus) la

primavera (Primula veris), l’Herba fetgera (Anemona hepatica) i la carbassina (Bryonia

cretica ssp. Dioica).

La roureda de la cara sud

En aquest vessant la roureda és menys tupida i s’hi donen més les espècies herbàcies

que les arbustives. Hi han 3 unitats força definides com també alguns exemplars a la

part baixa vora els camps. El roure martinenc (Quercus pubescens) hi es majoritari tot i

que també hi trobem alguna alzina.

D’arbust predominen l’argelaga negra (Genista scorpius) i el roser espinosísim (Rosa

pimpinellifolia ssp. myriacantha).


50

L’estrat herbaci és mes important. S’hi poden trobar borrissol (Stellaria media)

l’euphorbia ceracia, ortigues (Urtica dioica), el Geum urbanum, Lamium hibridum, la

Bellis annua i el malrobí (Marrubium vulgare).

La roureda del cim

Es molt poc definida degut a la existència d’altres formacions com la garriga i la

bardissa. El roure martinenc és la única espècie arbòria existent.

El garric (Quercus coccifera ) és l’arbust dominant. També hi ha algun arç blanc

(Crataegus monogyna). La romeguera (Rubus ulmifolius) també forma algunes taques.

En l’estrat inferior s’hi troba algun espígol (Lavandula latifolia), la jonça (Aphyllantes

monspeliensis), Festuca nigrescens, Carex humilis i Carex flaca entre d’altres.

La bardissa

Es una bosquina espessa que substitueix el

bosc caducifoli i en la qual predominen

plantes enfiladisses i arbustives.

A Osona i degut al fred la bardissa amb

roldor no pot prosperar i es veu desbancada

per la bardissa amb boix. Aquesta bardissa es la més típica de les bardisses

submediterrànies. La seva estructura i composició seria la següent:

Estrat Arbustiu i Lianoide

Altura 1-2 m

Recobriment 100%


51

Composició: esbarzers (Rubus sps.)

gavarreres (Rosa sps)

aranyoner (Prunus spinosa)

arç blanc (Crataegus monogyna)

aidalba (Clematis Vitalba)

boix (Buxus sempervirens)

sanguinyol (Cornus sanguinea)

avellaner (Corylus avellana)

xuclamel xilostí (Lonicera xylosteum)

heura (Hedera helix)

Estrat Herbaci

Altura 30-40 cm.

Recobriment 20-40%

Composició: clinopodi (Satureja vulgaris)

orenga (Origanum vulgare)

fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum)

falguera comuna (Pteridium Aquilinum)

poa (Poa nemoralis)

campaneta (Campanula trachelium)

Al serrat de Puigrodon l’estrat arbustiu format sobretot per sanguinyol (Cornus

sanguinea), arç blanc (Crataegus monogyna) i aranyoner (Prunus spinosa) és important i

abundant i es situa a tot el vessant nord fent de pont entre la roureda i el fenassar. El

boix, degut a la impermeabilitat de les margues, és pràcticament inexistent.

Més puntualment i sense formar masses tan compactes també hi trobarem vidalba

(Clematis vitalba) i xuclamel xilostí (Lonicera xylosteum) així com l’heura (Hedera

helix).


52

Al peu del camí i en alguna fondalada d’aquesta vessant nord ja molt més reduïdes

també s’hi donen el sanguinyol i la vidalba entre altres. Al cim del turó hi predominen

les romegueres (Rubus ulmifolius) que comparteixen espai amb la garriga (Quercus

coccifera) tot formant masses denses i alhora impenetrables.

La garriga

És una comunitat arbustiva baixa, densa, punxant i impenetrable de tendència

mediterrània i calcícola que procedeix de la degradació de l’alzinar. A les zones

calcàries solen aparèixer a les clarianes dels boscos mixtes de roure i alzina als solells

més arrecerats.

És una bosquina baixa en que

predomina el garric (Quercus

coccifera). El garric és una espècie

vegetal que li agrada la llum i de

temperament robust, indiferent pel

que fa al sòl i que predomina en les

zones pedregoses per la seva

capacitat d’adaptació. L’estrat

herbaci és molt pobre al no arribar la

llum al nivell del sòl. La única planta

més important és el llistó (Brachypodium retusum).

Al serrat de Puigrodon la garriga forma una massa de considerables dimensions i es situa

sobretot a la part sud i també cap el cim on es fusiona amb la roureda. En els pendents

del vessant sud viu en els sòls degradats on hi han graves i còdols de deposició fluvial i

on la retenció de l’aigua disminueix.

A la perifèria de la garriga també hi trobem Plantago albicans, Potentilla verna,

Teucrium pollium, Thymus vulgaris, Santolina chamaecyparis i Sideritis hirsuta.


53

Per la seva dimensió i situació la garriga de Puigrodon representa un cas únic i singular

en el conjunt de la Plana de Vic.

La garriga, tot i ser el resultat de degradació de l’alzina també té alguns aspectes

positius com és el fet de la seva qualitat de piroresistència – suportant a vegades fins a

tres incendis sense desaparèixer- així com el fet de donar gran protecció als terrenys

empobrits. A nivell cinegètic és un bon indret pel conill, la llebre i la perdiu.

Els herbassars

El Fenassar

Es un prat dominat per la gramínia de la família de les Poaceae anomenada Fenàs

(Brachypodium phoenicoides).

Fa de 40 a 80 cm d’alçada i ocupa el

terreny de manera continua. El seu

sistema radicular és potent i diversificat

i aguanta molt bé la terra impedint-ne

l’erosió de manera eficaç. Necessita

terres d’una certa fondària amb

suficient capacitat de retenció d’aigua,

més de 40 cm. Fora de l’època de

creixement actiu (de mitjans de

primavera a principis d’estiu) presenta

un aspecte mes aviat sec.

La presència d’aquesta comunitat es deguda a la intervenció humana. A la cara nord

certes feixes s’havien conreat en èpoques passades, feixes per altra banda naturals.

Havent desaparegut l’explotació agrícola i amb la minva de ramats a les cases de pagès,

s’ha propiciat que el desenvolupament de la vegetació no es vegi frenat i per aquest fet

en alguns punts el fenassar evolucioni cap a roureda.


54

Apart del fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides) és corrent la presència d’altres

espècies perennes com el dactilis (Davtylis glomerata) la Poa pratensis, el panical

(Eryngium campestre) els plantatges (Plantago media, Plantago lanceolata) el Tucrium

pyrenaicum, la Koeleria vallesiana, l’herba blava (Polygala calcàrea), Coronilla mínima,

Ranunculus bulbosus, Festuca gr. rubra, etc.

El fenassar conforma, al vessant nord del serrat de Puigrodon, una extensió important

localitzat en feixes d’antics camps conreats de sòls profunds amb una textura franc-

argilo-llimosa i en que predominen els llims amb un 54,01 % i les argiles amb 28,61.

El llistonar

El Brachypodio- Aphillantetum

brachypodiotosum retusi o llistonar

és un tipus de formació herbàcia més

seca que el fenassar. Té el llistó

(Brachypodium retusum) com a

principal gramínia i un recobriment

relativament baix.

Al serrat de Puigrodon el trobem

situat bàsicament a la cara sud on el

sòl presenta símptomes de

degradació, així com en alguns indrets de la vessant est vora els camins. No es troba

massa estès sinó en petites clarianes enmig de la garriga.

Forma pradells amb escàs recobriment sobre sòls pedregosos i secs de textura franc-

argilo-arenosa amb un percentatge elevat de graves (15,63%) i sorres (52,94%).

Pel damunt del sòl, tot i que a una alçada inferior als 50 cm, el llistonar té un alt

percentatge de camèfits (47%), plantes que conserven les gemmes durant l’època

desfavorable.


55

Les espècies que acompanyen al llistó (Brachypodium retusum) serien la santolina o

botonets de Sant Joan (Santolina chamacyparissus) i la farigola (Thymus vulgaris) i en

menys mesura l’herba de Sant Ponç (Teucrium polium), l’herba rodona (Koeleria

vallesiana), la sajolida (Satureja montana), la potentilla neumaniana, etc.

Aquestes són les pastures vivaces de caire més mediterrani que trobem a la Plana de

Vic. Solen tenir un aspecte de pastura seca si bé amb les pluges de primavera és quan té

un aspecte més verd i més viu.

La vegetació dels terrers o primalls

Ens referim a tots aquells sectors al peu del turó testimoni que han rebut un aport de

materials fins procedents de la descomposició dels vessants. Son acumulacions de

sediments de poc gruix però que permeten que s’hi estableixi una vegetació a mig camí

entre la vegetació purament de roca i la de prat.

A Puigrodon es situen sobretot al peu

de la cara nord i de la de l’est. Hi

podem trobar agrupacions força

abundants de sords (Iris lutescens) –a la

foto-, Plantago lanceola-ta, narcisos

(Narcisus juncifolius), Cerastium

glomeratum, herba blava (Polygala

calcarea), l’Stellaria Media, Dactylis

glomerata etc . .

També fem esment de l’existència d’una petita comunitat de Brachypodio Stipetum

ibericae typicum que forma una pastura força densa d’un 80-90 % de recobriment i que

sol aparèixer en les carenes dels turons en sòls prims i amb elevat contingut de sorres.

Són llocs on l’erosió s’enduu els dipòsits argilosos d’origen al�luvial o col�luvial que hi

havia inicialment, sense que hi arribin productes erosionats d’altres indrets. El conjunt


56

d’aquestes condicions i també el microclima acusadament continental afavoreix la

dominància de Stipa iberica i de Stipa capillata.

A Puigrodon una petita mostra d’aquesta comunitat, amb presència sobretot de Stipa

Iberica, es troba en el carenar, abans d’arribar a la part superior en posició NE.

La vegetació de roca

La roca nua és freqüent en qualsevol turó testimoni. Els sectors amb roca nua els podem

trobar sobretot als vessants on el relleu presenta un bombament convex essent les cares

S/W i N/E on es més acusat.

Poques especies s’adapten a aquestes circumstàncies però hi són presents la farigola

(Thymus vulgaris), l’argelaga (Genista scorpius), la santolina (Santolina chamaecyparis),

el crespinell (Sedum sediforme), el

Plantago albicans i alguna gramínia

(Cynodon Dactilon).

La comunitat Sedetum micrantho-

sediformis es localitza a les codines

de les margues. Té un caràcter pioner

en la colonització de la roca nua

sobre substrats calcaris. Arrela en sòls

extremadament prims que no

ultrapassen els 5-10 cm de gruix. Són pradells baixos que ocupen poca extensió en forma

de clapes aïllades entremig de la roca nua.

S’hi diferencien 2 elements relativament constants: d’una banda hi ha líquens i molses

xerofítiques i de l’altra sobresurten camèfits suculents (Sedum sp) o sufruticosos

(Thymus vulgaris).


57

En el cas del serrat de Puigrodon aquesta comunitat formada per crespinells, molses

(sobretot la Grimia pulvinata) i també farigoles, és present sobretot a la part W i en

menor mesura al vessant NE.

2.6 Serrat de Camporat o dels Barrets

Hem triat aquest turó, el serrat de Camporat, perquè encara que és proper a la

carretera de Manlleu a Torelló i al nucli de Manlleu, el vessant aixaragallat motiu

d’estudi queda amagat i per tant podem posar-hi claus de control d’erosió i trampa de

sediment sense por de que puguin ser malmesos. Tot i així el darrer dia vàrem

comprovar com algú havia arrancat uns quants claus de control d’erosió de la part

superior del turó.


58

L’objectiu d’estudi d’aquest turó és comprovar el desenvolupament dels processos

erosius en els seus vessants. D’aquesta manera podrem entendre, de forma general, com

el relleu que veiem com un element estàtic i inamovible es va modificant amb el temps,

tal com explicàvem en l’apartat sobre l’origen dels turons testimoni.

El serrat de Camporat és doncs un testimoni de com era el relleu de Manlleu fa milions

d’anys. La roca de que està compost, igual que la de la majoria dels turons i serrats del

sector nord del terme de Manlleu, és “la marga i gres de la unitat Puigsacalm superior”

(una unitat estratigràfica és un conjunt d’estrats, per tant de masses rocoses diferents,

que es diferencien dels del costat per les seves característiques d’origen, d’evolució, del

seu contingut en fòssils o de la seva edat), que es va formar durant l’Eocè superior, fa

entre 39,4 i 36 milions d’anys.

Més endavant, ja ben avançat el període Miocè, fa uns 24,6 milions d’anys, comença el

procés erosiu de buidatge del rocam conformant l’actual relleu de la Plana de Vic.

Els turons testimoni, com per exemple el de Camporat, ens indiquen doncs el nivell dels

materials rocosos antics que recobrien part de la nostra comarca. En alguns casos, a la

part superior d’aquests turons hi ha un nivell de sòl format per materials erosionats de

muntanyes properes ja durant el Quaternari i dipositats a sobre de les margues més

antigues, tot i que aquest no és el cas del turó de Camporat ja que en ell no existeix

aquest nivell.

L’erosió dels turons es dona sobretot en vessant abruptes, sense gaire cobertura vegetal

i en períodes de forta precipitació. Aquests vessants erosionats dels turons formant

xaragalls es coneixen com a badlands. Actuen com una xarxa fluvial a una escala de

detall. És doncs el clima en darrera instància qui condiciona la seva formació. En el cas

de la Plana de Vic l’acció de l’home al llarg del temps pot haver influït en el seu

desenvolupament degut al sobrepastoreig i a pràctiques de conreu agressives prop de

turons.

El substrat que millor afavoreix el seu desenvolupament és el constituït per materials

fins, no consolidats o poc cimentats, com és el cas de les margues.


59

Les margues són lutites que contenen al voltant del 50% de carbonat de calci. Són roques

detrítiques formades per fragments de diàmetre inferior a 1/16 mm. Els gresos, que

també hi són presents en els turons, són també roques detrítiques però que s’originen

per cimentació de sorres que, generalment, estan incloses en una matriu formada per

partícules de gra més fi. Les sorres són fragments de minerals o roques amb diàmetres

compresos entre 2 i 1/16 mm. Són roques més dures i difícils d’erosionar que les

margues.

2.6.1 L’erosió

El terme erosió es refereix al conjunt de processos que actuen sobre les roques

disgregant-les i arrossegant aquest material fracturat –detritus o clasts- cap a les

conques.

La meteorització és el mecanisme inicial de l’erosió mitjançant el qual la roca es

fragmenta. La meteorització pot ser de tipus mecànic, químic o biològic, depenent dels

agents causants. En el cas dels turons els processos de meteorització, tots ells mecànics,

que desagreguen intensament el substrat són els de humitat-dessecació, gel-desgel i

fred-calor.

Posteriorment aquests materials ja fracturats són transportats per l’aigua d’escolament

cap a les parts més baixes on són dipositats o arrossegats fins els cursos fluvials.

Els aspectes més importants del clima que intervenen en la dinàmica dels badlands són

la precipitació i la temperatura. La temperatura perquè és decisiva en la meteorització,

ja que és la causant de la humitat- dessecació, el gel- desgel i el fred- calor provocant la

fragmentació del substrat rocós. Com podem comprovar en la taula de l’apartat del

clima la diferència entre la temperatura mitjana del mes més fred, gener amb 2º-3º, i la

del mes més càlid, juliol amb 22º-23º, és de 20º. Aquesta amplitud tèrmica tan gran, que

també es pot produir en un mateix dia, disgrega la part superficial de la roca. En

períodes freds de gel i desgel la roca també és fragmentada per l’augment de volum de

l’aigua infiltrada en petites escletxes de la roca al congelar-se.


60

La precipitació és també important tant en la meteorització com en el transport del

material. En la meteorització perquè a les margues, entre pluja i pluja, es produeix el

procés d’humitat- dessecació esquarterant la seva superfície.

La precipitació en forma de pluja és l’agent que transporta el material meteoritzat pels

vessants fins a la seva sedimentació en llocs més planers, normalment al peu dels

turons.

Mètodes de control de l’erosió

Els processos de modificació de les grans formes del relleu de forma natural són molt

lents, com hem pogut veure anteriorment. Però quan intervé l’home fent ús dels mitjans

actuals modifica ràpidament qualsevol forma del relleu.

Existeixen diferents mètodes per comprovar aquests canvis en el paisatge: un d’ells és

analitzar parcel�les petites per veure com evolucionen - és el que hem fet amb el serrat

de Camporat-, l’altre és comprovar, mitjançant la fotografia, com han anat evolucionant

al llarg del temps alguns turons.

En primer lloc hem escollit un

vessant adient, en aquest cas el

situat a l’oest. Aquesta parcel�la

experimental està orientada però

cap el sud. Te una superfície

aproximada de 1.133 m2 i està molt

aixaragallada. La vegetació és

pràcticament inexistent, per tant

els processo erosius són importants.

Hi hem instal�lat dos sistemes de control, un serveix per comprovar els canvis en la

superfície del vessant i l’altre recull el sediment transportat per la l’aigua.


61

Per mesurar els canvis en el vessant s’utilitzen els claus de Leopold. Aquest mètode

consisteix en clavar el màxim de claus a intervals regulars en el vessant, cada metre en

aquest cas, creant una retícula que cobreixi el màxim de superfície possible. Els claus

que hem utilitzat aquí fan 12 cm de llarg i 0,5 de diàmetre. Es claven uns centímetres

en el sòl i es mesura la distància des de la cabota del clau fins a la volandera recolzada

al terra. Periòdicament es van mesurant tots els claus amb un peu de rei i d’aquesta

manera podem comprovar sí el vessant s’ha modificat. Quan la distància mesurada en un

clau ha augmentat respecta a la darrera mesura ens indica que hi ha hagut erosió, sí pel

contrari s’ha cobert la volandera, i per tant el valor és inferior a la darrera mesura, ens

indica moviment del sediment, o sigui acumulació de material.

En el cas del serrat de Camporat hem realitzat 4 mesures en els darrers mesos, però per

poder tenir dades fiables s’han de fer moltes mesures en un període llarg de temps, cosa

que no ha estat possible per les característiques d’aquest estudi. Al final d’aquest

apartat hi incloem les dades de control dels claus d’aquest serrat. Hi podem veure que

tot i el poc temps transcorregut, s’han produït variacions sensibles; quan aquestes

variacions són de pocs mil�límetres s’han de desestimar ja que poden ser degudes a

errors en les lectures, però quan la variació és significativa o bé quan la volandera està

coberta de sediment ens indica que s’han produït moviments de sediment degut a la

precipitació caiguda. Aquest és el cas del clau 14a on la lectura del 22.10.06 ens indica

que s’han produït moviments de sediment degut a la precipitació caiguda des de la

mesura anterior el 13.10.06. Efectivament el dia 18 entre les 13 i les 15 hores varen

caure a l’observatori automàtic més proper al lloc d’estudi, situat a Gurb, a una


62

distància de 8 km aproximadament, més de 24 mm. La relació doncs entre precipitació,

meteorització i finalment erosió és clara.

L’altre sistema per quantificar l’erosió és

la trampa per sediments. Es construeix una

petita presa al final de la conca

experimental amb una sortida per l’aigua

d’escolament connectada a un dipòsit on

queda recollit el sediment.

Després d’un període de pluja important s’ha de recollir el sediment dipositat, assecar-

lo i després pesar-lo. A partir de les dades obtingudes podem saber el ritme d’erosió del

vessant estudiat i per extensió dels turons en general. Es tracta doncs en aquest cas de

quantificar el sediment transportat fora del vessant i dipositat al peu del turó.

Mitjançant aquest sistema podem avaluar la quantitat de roca fragmentada pels

processos erosius i establir unes taxes d’erosió.

Nosaltres hem pogut recollir sediment només en una ocasió, el 30 d’octubre de 2006,

després d’un episodi de precipitació important com és el que hem citat més amunt. No

ho hem pogut fer més vegades degut a la manca de precipitació durant el període de

recollida de dades.

Efectivament el dia 18 del mateix mes

van caure més 24 mm en dues hores,

aquesta pluja va transportar fora de la

conca d’estudi uns 25 kg de regolita

(material rocallós fragmentari i diferent

mida).


63

En dies posteriors només ha plogut lleugerament el dia 17 de novembre (2,6 mm) entre

les 9,30 i les 10,30 a l’observatori d’Orís, el dia 6 de desembre (9,8 mm) i el dia 8 del

mateix mes (1,8 mm) a l’observatori de Gurb. Per tant la punta de precipitació màxima

dels darrers dies, 5 mm entre les 8 i les 9 hores del dia 6, no va poder mobilitzar el

sediment fora del vessant ja que en visites posteriors a la parcel�la d’estudi no hi vàrem

trobar sediment al dipòsit. En canvi l’aigua d’escolament del dia 18 d’octubre sí que va

poder transportar el material meteoritzat fins a la trampa de sediment. Aquell dia hi va

haver una punta de precipitació de 14,9 mm entre les 14 i les 15 hores, el triple doncs

que el dia 6 de desembre.

Aquestes dades, encara que de forma provisional donat que com hem dit anteriorment

els períodes d’estudi en estudis geomorfològics han de ser més llargs, confirmen que la

pluja és l’agent transportador dels materials disgregats de la roca, però al mateix temps

es constata que perquè sigui capaç de mobilitzar-los fora dels vessants és necessari que

sigui una precipitació intensa.

Quan el sediment meteoritzat que s’escola pels vessants queda dipositat en llocs més

planers o en els talweg (fons de les petites valls que formen els xaragalls) constitueix un

sòl primall on comencen a créixer espècies vegetals característiques com les que hem

descrit anteriorment. La part més alta, entre els talwegs, es coneix com a interfluvi.

Cal precisar però que els estudis sobre badlands i de geomorfologia presenten en general

diversos problemes, com per exemple que els resultats obtinguts en parcel�les

experimentals petites no es poden extrapolar a una gran àrea perquè els processo

erosius disminueixen al augmentar la superfície d’estudi. De la mateixa manera també

varien els resultats depenent de la litologia del turó, dels microclimes, etc.

2.6.2 La fotografia com a testimoni dels canvis en el paisatge

A continuació presentem diferents imatges de dos turons, el serrat de Puigvaquer de

Gurb i el turó de Can Toni Xic de Tavèrnoles, on podrem comprovar canvis importants en

el seu aspecte.


64

Aquesta imatge del serrat de Puigvaquer és del 10 de juliol de 1996. Podem veure com

la vegetació està molt seca degut al dèficit hídric estival.

Aquesta imatge correspon al juny de 2002, la vegetació no està tant seca i la part

inferior sembla més colonitzada que no pas sis anys abans.


65

Finalment aquest imatge és del 30 de maig de 2006 i no s’aprecien canvis importants a

simple vista. Per tant en aquest cas els canvis no són significatius, però estem parlant

d’un període curt en el temps d’un relleu (10 anys). Amb les fotos de continuació ja hi

podrem veure-hi modificacions importants.


66

La foto en blanc i negre d’en Gonçal de Reparaz (fill) és de l’any 1928. En ella podem

veure com aquest turó de Tavèrnoles, Can Toni Xic, està bastant desproveït de

vegetació, sobretot d’estrat arbori, segurament per fer llenya. La foto de sota en canvi

de l’any 2002 ens permet apreciar com el turó ha canviat molt, està molt més

colonitzat, els processos erosius que semblen actius en la fotografia de dalt, en la de

baix no s’hi aprecien, l’aflorament rocós és mínim.


67

La foto de dalt d’en Gonçal de Reparaz (fill) de 1928 ens mostra uns vessants del turó de

Puig-agut més pelats que no els de la foto de baix de l’any 2006. La vegetació doncs en

els darrers temps s’ha desenvolupat segurament per un conreu no tant intensiu de les

terres properes als vessants dels turons per part dels pagesos. En el cas de Puig-agut cal

dir que els arbres i la resta de vegetació de la part més alta del turó no són naturals sinó

introduïts.


68

3 PROPOSTES DIDÀCTIQUES

Respecte a les propostes didàctiques per donar a conèixer els turons, ens ha semblat

convenient triar dos turons molt diferents entre ells; en un d’ells treballarem temes de

vegetació i en l’altre temes de relleu. A continuació expliquem el treball específic per

cada turó. Degut a la complexitat de fer propostes que s’adaptin a cada nivell educatiu

hem cregut convenient cenyir-nos, pel que fa a les dues propostes, a un nivell concret,

en aquest cas a l’educació secundària obligatòria. Cal senyalar però que, amb poques

modificacions, aquestes propostes també poden ser treballades al cicle superior

d’educació primària i a batxillerat.

Mètode

La primera qüestió que se’ns planteja és la valoració del treball de camp com a eina de

treball. Patrick Bailey en la seva obra La didàctica de la geografia: diez años de

evolucion és categòric :

Los alumnos aprenden con mayor efectividad si pueden relacionar lo que estan

aprendiendo con su propia experiencia, y por eso la enseñanza de la geografia tiene que

basarse firmemente en una observación de primera mano. El trabajo de campo,

especialmente el trabajo de campo local es, por lo tanto, de una importància crucial y

ningun curso puede resultar completo sin el.

Un altre aspecte a tenir en compte és la utilització del medi proper com a marc d’estudi

en un món globalitzat on el degoteig d’informació és constant. Araceli Vilarrassa en la

seva tesi titulada “El medi local com escala d’anàlisi de les Ciències Socials. Educació

Secundària” observa a partir d’una investigació qualitativa i interpretativa sobre el

pensament i les pràctiques d’un grup de professors d’Educació Secundària que :

1. A l’educació secundària els professors utilitzen una dimensió espacial multiescalar i

són escassos els exercissis en els que s’estableixen relacions comparatives entre

diferents escales.


69

2. En aquest esquema multiescalar la presència del medi local és molt rellevant.

3. El model didàctic en que es treballa el medi local és heterogeni. Es poden establir 3

tipus de model:

� “el model tancat autoreferent”

� “el model obert relacional”

� “el model obert no relacional”.

a) El model tancat autoreferent tot i que quantitativament és el més important, és

un model perifèric i en regressió com pel fet d’ubicar-se principalment als crèdits

variables i de síntesis.

b) El model obert relacional estudia el medi local en exercicis oberts en què es

combinen diferents escales, que tot i minoritari en l’aspecte quantitatiu és un

model central i emergent i dóna una major coherència entre el pensament i les

pràctiques dels professors.

c) El tercer model “l’obert no relacional” suposa un estat de transició entre els dos

anteriors.

4. El treball sobre el medi local resulta més motivador, perquè tant pel que fa al

continguts com als mètodes, es posen en joc aspectes afectius i sentiments de

pertinença que augmenten l’interès de l’alumne. Així mateix cal destacar que els

professors estudiats mostren una tendència a promoure més el pensament

argumentatiu en els alumnes quan treballen sobre el medi local.

Segons Patrick Bailey les dues idees bàsiques de la geografia són les de localització i

distribució. La geografia desenvolupa una gamma d’habilitats, especialment les que es

basen en el treball dels mapes i en la interpretació de fotografies i altres il�lustracions

gràfiques. En recursos de geografia de les escoles i instituts es solen examinar 4 aspectes

del món natural: la climatologia, la geomorfologia, la biogeografia i la edafologia. Les

principals línies d’investigació a tractar serien :


70

a) Coneixements i definició dels conjunts formats pels éssers vius (poblacions,

associacions, formacions, etc.).

b) Localització d’aquests conjunts i la seva explicació causal.

c) Anàlisi de les relacions entre els conjunts vius i la resta d’elements de la superfície

terrestre.

d) Estudi del paisatge biogeogràfic actual.

e) Estudi del paisatge biogeogràfic del passat.

Els dos aspectes principals que formen l’eix de les propostes didàctiques fan referència

d’una banda als processos d’erosió –serrat dels Barrets- i de l’altra a la vegetació - el

serrat de Puigrodon-.

3.1 El serrat de Puigrodon o del Garric

A partir dels resultats d’analitzar les diferents comunitats vegetals que hi ha al serrat de

Puigrodon, tant pel que respecte a la seva classificació i distribució com també als

factors que intervenen i les defineixen, el següent pas és l’elaboració de diferents

propostes didàctiques entorn aquest conjunt de coneixement.


71

Proposta didàctica nº 1, aproximació al serrat de Puigrodon

Material

- Mapa topogràfic 1: 5000

- Ortofotomapa 1: 5000

- Regla

- Paper transparent

- Brúixola

- Cinta mètrica

- Màquina de fotografiar

Activitat

Després d’observar els mapes i prèviament a la sortida farem un dibuix a partir de les

corbes de nivell i hi localitzarem els camins i les cases properes. Observarem també la

forma i la orientació del serrat.

En arribar al lloc i amb l’ajuda dels mapes i de la brúixola, iniciarem el recorregut

seguint el perímetre del turó. Simultàniament a la identificació dels diferents vessants

realitzarem mesures a escala real amb la cinta mètrica i les contrastarem amb el mapa.

També ens fixarem en els diferents tipus de vegetació (esbarzers, pastures i estrat

arbustiu, etc.)

En una segona aproximació i també vessant per vessant –fent incursions- ens fixarem més

detingudament en la predominància de certes plantes (arç blanc, farigoles etc.). En

farem fotografies i les enumenarem tot fent un llistat de la seva localització.

Finalment accedirem a la part superior i observarem les clapes de roca nua i les diàclasis

en sentit N-S amb l’ajuda del ortofotomapa. Ens fixarem també en el conjunt de

muntanyes més llunyanes així com d’altres turons propers, camps o taques de petites

rouredes que conformen el paisatge circumdant.


72

Objectius

- Exercitar-nos amb els mapes

- Treballar diferents escales

- Orientació i distinció dels diferents vessants

- Aproximació al tipus de vegetació

- Practicar la percepció i el mètode científic.

Proposta didàctica nº 2, identificació vegetació

Material

- Bloc de dibuix

- Bloc d’anotacions

- Màquina de fotografiar

- Clinòmetre

- Termòmetre

- Regla

- Petits recipients de plàstic

Activitat

A l’aula farem un repàs de les diferents comunitats vegetals que es donen a nivell

mundial i a Catalunya en particular. També assenyalarem els diferents tipus de plantes

que solen créixer en els turons (aromàtiques, euphorbies, arços, gramínies etc.).

Quan arribem al turó ens centrarem de primer en el seu vessant nord i més tard en el

seu vessant sud i observarem les plantes que més es repeteixen. De cada una en farem

una foto general i un altra en detall (flors o fruit). També les dibuixarem remarcant els

diferents aspectes (longitud, disposició fulles, etc.) que ens puguin ajudar a identificar-

la.


73

Simultàniament prendrem la temperatura a la base de la planta i contemplarem la

inclinació del terreny on es troba. Agafarem una mostra del substrat edàfic i tot això ho

anotarem junt amb el nº de fotografia i dibuix per tenir una base de dades.

Un altre cop a l’aula observarem tot el material recollit i amb l’ajuda de llibres

especialitzats i del propi estudi dels turons, mirarem d’identificar els diferents dibuixos i

fotos i les anomenarem adjuntant les diferents dades observades.

Objectius

- Aproximació i observació de diferents comunitats vegetals

- Realització del treball de camp amb diferents mitjans (dibuix, fotografia)

- Recull sistemàtica de dades i consegüent localització

- Observació i identificació de les plantes més comuns

PROPOSTA DIDÀCTICA Nº 3 FER UN TRANSECTE I UN INVENTARI

Material

-Vari-les de ferro

-Cinta o cordill

-Cinta mètrica

-Màquina de fotografiar

-GPS

Activitat

Transecte

Amb la cinta mètrica farem una tirada en un lloc força obert, agafarem un punt inicial

en el nivell més baix i un de final de referència prop del cim del turó i els marcarem


74

amb el GPS. Amb la cinta al terra i en sentit ascendent anirem observant cada dos

metres la planta que hi es present.

Anirem fotografiant tant les plantes conegudes com les desconegudes les anotarem al

mateix temps que dibuixem un croquis aproximat del perfil que anem seguint.

Posteriorment farem un gràfic més acurat ajudant-nos del mapa topogràfic 1:5000.

Inventari

Triarem 2 parcel�les, una al vessant nord i l’altra al vessant sud. Les localitzarem en el

mapa i les delimitarem amb les varetes de ferro formant un quadrat de 10 x 10 metres.

després marcarem el seu perímetre amb cinta o cordill.

Seguidament observarem les diferents plantes. Tenint en compte l’abundància

(dominància) per un cantó i la sociabilitat (com s’agrupa) per l’altra, anotarem aquestes

dues variables segons l’exemple del quadre que adjuntem.


75

Objectius

� El més important es la realització correcte tant del transecte com de l’inventari.

� Es primordial la visualització de les diferents plantes així com la seva

classificació.

3.2 Serrat de Camporat o dels Barrets

Objectiu

L’objectiu d’aquesta activitat és entendre i comprovar com el paisatge evoluciona i

canvia al llarg del temps degut tant als agents geològics externs com al clima en darrer

terme. Aquesta visió també ajudarà a l’alumne a valorar un dels paisatges que

conformen el nostre municipi, com són els turons testimoni. Com a introducció a l’estudi

del paisatge proposem unes quantes activitats on s’han d’utilitzar eines geogràfiques i

noves tecnologies. En el treball de camp farem servir eines de mesura com el peu de rei

per comprovar els canvis en el sòl.

Al mateix temps proposem un itinerari per anar a visitar el serrat dels Barrets. Per

arribar-hi l’alumne s’haurà d’orientar mitjançant un mapa que adjuntem al final del

capítol i l’itinerari en imatges representatives dels llocs per on s’ha de passar.

L’activitat consta per tant d’una part a desenvolupar a classe i una altra de treball de

camp. Aconsellem que ho facin per grups.

Primer de tot els alumnes hauran d’aprendre a situar-se en el territori, això ho podran

fer descarregant mapes de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (www.icc.es), d’aquesta

manera aprendran a treballar amb internet i coneixeran una pàgina web que els hi pot

ser útil.


76

Exercici pels alumnes

� Mira en un mapa d’escala petita 1:250.000 per exemple o en un atles on està

situada la Plana de Vic dins de Catalunya.

� Busca i descarrega des de la pàgina web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya els

següents mapes de Manlleu i de Vic: topogràfic 1:10.000 i ortofotomapa 1:5.000.

� Localitza en el mapa 1:10.000 i en l’ortofotomapa el serrat de Camporat. On està

situat aquest serrat o turó respecte el nucli urbà de Manlleu (nord, sud, est o

oest)?

� Com podem saber la seva longitud aproximada mitjançant un mapa?

Ensenyar el concepte d’escala d’un mapa, escala gràfica per poder calcular manualment

les distàncies i les mides dels elements del mapa.

� Busca a la biblioteca o en un mapa geològic de quin tipus de roca està format el

serrat de Camporat. (Poden trobar-ho als llibres Geologia d’Osona o Geologia de

la Plana de Vic)

� Quines característiques té la roca d’aquesta zona?

� Com podem arribar a peu fins al turó que hem de visitar? Escriu per on hem de

passar, les cases de pagès, etc. Hi ha només un camí o podem arribar-hi per un

altre lloc?

� Comprova sí l’itinerari que has triat coincideix amb l’itinerari que tens senyalat al

mapa del dossier.


77

Dossier de l’itinerari

El lloc de sortida és el parc situat al carrer Albert de Benet, al costat de l’avinguda

Roma.

Agafem el camí que porta cap el Poquí.

� Com és diu la casa de pagès que deixem a ma dreta?

� Què és aquesta pedra que trobem al marge dret, al costat del camí?

Explicar que Manlleu no és només la part urbanitzada sinó també els camps i boscos que

l’envolten.


78

Què hi fa aquí un cementiri?

Aquesta és la parròquia de Sant Esteve de Vila-setrú que comprèn diferents cases de

pagès i disposa per tant d’un petit cementiri on s’enterren els morts de les masies

properes.

Un cop deixem enrere la masia del Poquí hem de seguir el camí de l’esquerra. El camí

passa pel costat d’unes quadres de vaques.

Uns metres més enllà agafem el camí de l’esquerra. A la nostra dreta tenim una casa de

pagès amb finestres verdes. Com es diu aquest casa?


79

Al final del camí trobem una altra casa. Busca el seu nom.

Després de deixar la casa travessem un torrent. Quin és el seu nom? Quins altres torrents

importants creuen el terme de Manlleu?

A l’altra banda del torrent girem a la dreta i seguim per la seva riba esquerra. Es parla

de riba dreta o esquerra segons el sentit de la corrent.

El camí travessa un bosc de plàtans, després una plantació de pollancres encara petits i

torna creuar una zona de plàtans.

Busca les característiques d’aquests tipus d’arbres. Fixa’t en com estan distribuïts. Han

crescut de forma natural o han estat plantats per l’home?


80

Un cop hem travessat aquesta part girem a la dreta i creuem altre cop el torrent. El

camí ens condueix fins a un camp on ja podem veure el turó de Camporat o dels Barrets

al fons.

Seguim el camp per la seva vora en sentit ascendent fins arribar a l’alçada d’un pal

d’electricitat, ara en desús. Al seu costat ja podem veure els badlands on està situada la

parcel�la d’estudi.

Aquí podem comprovar la diferència entre el paisatge natural, el que s’ha desenvolupat

en els marges del turó i a les vores del torrent, i el que ha modificat l’home, el camp de

conreu amb farratge pels animals per on hem caminat fins arribar al peu del turó.


81

Ens enfilem pel marge, ple de fanal, i arribem on

està situada la trampa de sediment. Expliquem

com funciona: aquest dipòsit recull el sediment

que l’aigua de la pluja transporta pel vessant.

Després d’un episodi de precipitació s’ha de

recollir i pesar. D’aquesta manera podem

establir una taxa d’erosió per aquest vessant.

Un cop estem situats a dalt del turó expliquem

el paisatge en mosaic, característic de la Plana

(camps de conreu, zones urbanitzades i petits

boscos) i el relleu format per turons i parts més

deprimides. Fem adonar als alumnes que estem

dins d’una depressió, ja que estem envoltats per

parts més elevades. Explicar-los-hi que aquests

turons on ara estem, era el nivell del sòl fa

milions d’anys i que l’erosió deguda als corrents fluvials i a l’aigua de la pluja l’han anat

desgastant fins a arribar a l’actual paisatge, on encara queden alguns turons i serrats

testimoni del passat.

A continuació ensenyem als alumnes la zona

d’experimentació que hem acotat en aquest turó i

on hem instal�lat sistemes de control de l’erosió i

una trampa de sediment. Els hi ensenyem com es

mesuren les variacions de clau, amb un peu de

rei, per controlar l’erosió o l’acumulació de

sediment.

Els hi proposem que facin el mateix en un turó que triïn. Que comprovin, mitjançant uns

claus clavats en un vessant erosionat, com després de cada pluja el sòl va canviant. Això

ho podran comprovar mesurant la distància entre la cabota del clau i la volandera.

Aquestes dades les hauran d’anotar en un full excel un cop al mes o bé després de cada


82

pluja. La taula es pot confeccionar a classe entre tots, es pot agafar d’exemple la que

adjuntem a l’explicació sobre l’erosió en aquest mateix turó.

� Comprova mitjançant les dades d’una estació meteorològica automàtica propera

(Gurb i Orís) la precipitació caiguda.

� Mirar les temperatures màximes i mínimes diàries i estacionals. (Aquesta dada

permet demostrar com les grans diferències tèrmiques en el nostre clima són una

de les causes de la disgregació de la marga que posteriorment és mobilitzada per

la pluja. Poden trobar-ho al Servei Meteorològic de Catalunya,

www.meteocat.com, igual que les dades anteriors).

� Amb les dades que vagis obtenint confecciona una gràfica on de forma visual

podràs comprovar com va canviant el perfil del vessant estudiat.

� Creus que la vegetació té alguna influència amb l’erosió i per tant amb els canvis

que es puguin produir en els turons?

� Busca per internet altres llocs on també hi hagin turons testimoni. Busca el seu

nom en castellà i anglès.

� Per què creus que també hi són presents en altres llocs? (mateix clima o mateix

tipus de roca).


83

4 ANÀLISI DE LES DADES

En total hem inventariat 19 turons que representen la majoria dels que podem trobar a

Manlleu i municipis propers. Els que actualment estan urbanitzats els analitzem en un

apartat després de l’inventari general.

A continuació analitzarem les dades que hem obtingut de l’inventari general.

Del total de 19 turons 13 pertanyen totalment al terme de Manlleu, 2 comparteixen

terme amb Gurb, 2 són de Gurb, 1 de Torelló i un altre és de les Masies de Roda. Si bé

administrativament pertanyen a diferents municipis en termes de paisatge tots tenen

una continuïtat i és per aquesta raó que n’hem inclòs d’altres municipis. D’altra banda

alguns d’ells i degut a la seva proximitat, tot i no ser del nostre municipi, els

manlleuencs els considerem com a nostres.


84

La gran majoria de turons estan situats dins d’un context general bo o molt bo, on el

paisatge encara no està massa alterat i presenta un equilibri entre ruralia i urbanització.

Hem d’exceptuar-hi els serrats del Barrets, de Pujalons i el de l’Horta on les

instal�lacions ramaderes i les infrastructures (carreteres, via de tren, línies de telèfon i

electricitat) distorsionen el paisatge.

L’entorn proper de la meitat dels turons inventariats està en bon estat i es conserva

bastant natural, l’altra meitat té els seus vessants molt humanitzats amb granges,

abocaments de tota mena, pastura intensiva, carreteres molt transitades, línies

elèctriques i telefòniques i altres instal�lacions i infrastructures.

Tot i que la gran majoria de turons i de serrats es poden veure fàcilment de lluny, n’hi

uns quants que per la seva situació o morfologia queden més amagats com és el cas del

serrat del Pollo o el de Pujalons.

L’altitud mitjana del turons estudiats és de 525 metres sobre el nivell del mar, el situat

a més alçada és el de Lurdes a 590 m i el de menor alçada és el de Serragema situat a

478 m. Com a referència cal esmentar que la part baixa del nucli de Manlleu està

situada a 445 m aproximadament.

El desnivell mitjà dels turons mesurat entre la part superior i la seva base és de 21 m

aproximadament. El que té el màxim desnivell és el serrat de Puigrodon amb 69 m, el

que en té menys és el petit serrat del Pla de les Coromines que és pràcticament

inexistent.

La superfície mitjana dels turons inventariats és de prop de 3 hectàrees, la majoria però

són de dimensió més reduïda que la mitjana excepte els de Puigrodon, les serralades de

Niubò, Puivaquer, les Alades i el de Serragema que són més grans. El turó més gran, sí

exceptuem les serralades de Niubò que pròpiament no és un turó, és el serrat de

Puigrodon amb 11,4 Ha de superfície aproximada. Els més petits són el serrat dels Moros

i el petit turó del Pla de les Coromines que pràcticament és inexistent.


85

Encara que la imatge que tenim del turó típic és arrodonit la realitat ens demostra que

la majoria tenen forma allargada; un altre grup important són arrodonits però amb

extensions cap a algun vessant i finalment un grup sí que tenen forma totalment

arrodonida com és el cas del serrat de la Barraca.

Sí bé la majoria de turons no tenen cap us i es presenten de forma natural n’hi ha uns

quants que són utilitzats per usos agrícoles i ramaders. Com cas particular hi ha el serrat

de Puig-agut que és l’únic que està fortament humanitzat per la presència del santuari i

del bar del costat.

Respecte a l’anàlisi detallat de cada vessant s’ha de destacar, pel que fa al vessant nord

dels turons, que aquest en la gran majoria està més colonitzat de vegetació que la resta

de vessants. Hi trobem roures, arços, esbarzers i en alguns una gran varietat de plantes

en flor com per exemple violetes, herba de Sant Robert, narcisos i altres típiques de la

banda obaga dels turons. Aquesta colonització del vessant nord ha estat decisiu perquè

no s’erosionessin excepte en punts molt concrets i reduïts. En algun cas hi podem trobar

plantes típiques d’altres vessants com per exemple la farigola, les estepes, etc.,

segurament per la seva millor exposició al sol.

En algunes vessants est encara s’hi poden trobar roures i arços més propis dels vessants

obacs. A la majoria de turons però hi ha un conjunt de plantes que es van repetint

(farigola, argelagues, santolines, eufòrbies, etc.) i que són característiques d’aquests

vessants. Altres plantes només les trobem en alguns turons com és el cas dels sords, les

estipes, l’hisop i els crespinells. En alguns vessants hi hem trobat restes de terrasses

fluvials que indiquen que en cert període el riu Ter passava per aquest lloc. Alguns

turons presenten signes d’erosió però no de tanta magnitud com als vessants sud.

En els vessants sud encara s’hi pot trobar algun roure, be aïllat o amb petits grups,

sobretot a la part baixa del turó. Comparativament és el vessant amb menys vegetació.

Aquest fet condiciona la formació del paisatge aixaragallat típic dels terrers de la Plana

de Vic. Degut a les condicions extremes que es donen en aquest vessant -insolació,

balanç hídric baix, etc.- la colonització es més aïllada i les plantes que s’hi


86

desenvolupen estan adaptades a aquestes condicions ambientals. És la part del turó que

presenta problemes més greus d’erosió amb difícil solució.

Els vessants oest també estan bastant erosionats amb un desenvolupament important de

badlands, però no tant com els del sud. En alguns turons aquest vessant presenta un

grau elevat de colonització, per exemple el turó de la Barraca i el serrat dels Moros. Cal

destacar el pas de moltes línies elèctriques o telefòniques per aquest vessant, també es

on hem trobat la totalitat de basses o recollidors d’aigua. En algun turó l’estrat arbori i

arbustiu és més propi del vessant nord i així podem trobar-hi encara roures, arços

blancs, aranyoners, etc. Degut a l’aflorament de la roca mare i la manca de sòl també hi

trobem plantes pròpies del vessant sud com la farigola, l’argelaga, la jonça ...

El primer tret característic de la part superior dels turons és la presència d’elements

humanitzats aprofitant la seva posició estratègica, com són les fites, dipòsits d’aigua,

caseta de repetidor i elements de culte religiós com una capelleta i el santuari de

Lurdes. També és important destacar la presència de restes de terrasses fluvials en tres

turons: el de la Barraca, el del Vicenç i el de Puigrodon, aquest fet ens indica que en

cert moment el riu passava per aquests indrets. La gran majoria estan molt colonitzats

per roures, pinassa, algun alzina i gramínies, altres menys colonitzats aprofiten les

diàclasis (fractures a les roques) per desenvolupar-se, és el cas de la farigola, eufòrbies,

etc. Finalment en els serrats de la Griera i de Puigrodon el bosc s’ha degradat i només hi

creixen el garric i les calcides.

A la majoria de turons s’han

desenvolupat badlands. El vessant

amb més presència és el sud amb 9

vessants aixaragallades, a l’oest 5 i a

l’est i nord 4 cadascun. Degut a la

profunditat dels xaragalls els més

erosionats són el serrat de Maians

(foto), el de continuació del serrat de

Cagamànecs i les serralades de

Niubò, que oscil�len entre 1,5 i 2

metres.


87

Els que tenen proporcionalment més superfície erosionada són els de Puigvaquer i el

serrat del Vicenç. A la majoria l’aixaragallament és més aviat superficial, de pocs

centímetres.

La pressió antròpica es dóna en la

majoria dels turons a diferents nivells,

són pocs els que es conserven de forma

natural. En quasi el 50% de turons hi ha

presència de masies o granges a prop

d’ells. En alguns casos l’espai està

tancat amb fil espinós (com en el Turó

de les Alades) per a pastura de vaques,

dificultant l’accés. En d’altres els

entorns estan descuidats i s’hi poden

trobar restes de deixalles de diferent origen –d’obra, cotxes abandonats, domèstic, etc.

Els camins passen a prop o encerclen els turons, alguns amb força trànsit de gent que hi

va a passejar –com el camí del Poquí i el de Lurdes – si bé l’impacte més fort es dóna en

alguns turons degut al pas de trànsit rodat o bicicletes que descalcen el terreny. Les

roderes s’hi fan evidents com és el cas del Turó de Sant Joan i altres esmolen els camins

danyant les arrels d’alguns arbusts i roures com en el cas del carril- bici que passa pel

Serrat de Niubò. En molts turons hi trobem cartutxos degut a la caça, com és el cas de

Puigrodon, on també hi ha un amagatall. Cal destacar per altra banda el pas de forces

línies, tant elèctriques com telefòniques, en més de la meitat dels turons inventariats.

Finalment fer notar que el soroll del trànsit rodat d’algunes carreteres aparentment

allunyades arriba fins alguns turons, com és el cas del Serrat dels Barrets.

Els turons, en general, presenten un bon estat de conservació. Alguns d’ells, però,

mostren aspectes negatius puntuals o molt localitzats que ja hem esmentat, i d’altres,

suporten una pressió antròpica més important. A nivell vegetatiu hi ha turons en que s’hi

dóna una bona regeneració –pe. el Serrat de Puigrodon o el Serrat de l’Horta- tant de

nous plançons de roures, com arbusts. També s’observa, tret d’algunes excepcions, que

l’estat de salut del conjunt de la vegetació és força bo. En d’altres turons tot i

l’actuació de diferents factors –exposició, clima etc.- que situen les diferents comunitats


88

vegetals en condicions extremes, la adaptabilitat i la colonització de plantes de caràcter

més mediterrani assegura que no es trenqui l’equilibri. Aquestes plantes més xeròfiles

no sòls permeten la supervivència d’una cobertura vegetal mínima sinó que la seva

adaptació al medi es veu recompensada quan les condicions extremes que es donaven

recuperen la mínima normalitat. En alguns turons també, com per exemple els serrats

de Maians i el de Puigvaquer, els fenòmens erosius hi actuen de forma important com

hem explicat anteriorment.

L’apartat de informacions complementàries conté dades molt variades que no hem

inclòs en els altres apartats, però que ens ajuden a completar la visió dels turons.

Algunes fan referència a moments històrics com és el cas de les trinxeres i restes

d’excavacions del serrat de la Griera, d’altres ens donen informació sobre antics usos

del sòl com és el cas d’unes hortes abandonades i regades amb l’aigua d’una font al

costat del serrat de l’Horta.

Finalment a l’apartat de xarxa de drenatge hem dibuixat la forma que presenten els

xaragalls allà on hi són presents. La xarxa de drenatge ens dona idea de la magnitud dels

badlands, aquesta dada junt amb la fondària de les incisions a la roca ens serveix per

valorar l’estat dels turons en termes d’erosió. Els més importants en ordre de magnitud

de la xarxa de drenatge són el serrat de Pujalons, Maians, el Turó de Sant Joan i

sobretot, on coincideix amb la profunditat de les incisions, són els serrats de Puigvaquer

i els del voltant de Lurdes.


89

... i a cinquanta passes del cim, per la solana, s’albirava un terrer que, rost avall

arribava fins a pocs metres del riu...

Josep Grau, 1988


90

5 PROPOSTES D’ACTUACIÓ

Quan ens vam plantejar l’estudi dels turons pensàvem que un dels apartats importants

seria el de proposar mesures correctores per tal de preservar els turons del nostre terme

ja que pensàvem que el seu estat així ho feia necessari.

Els resultats de l’estudi que hem estat tractant contradiu la nostre hipòtesi inicial de

fragilitat dels turons. D’altra banda pensem que l’home no ha d’intervenir en el medi

d’una manera que pugui alterar el seu procés natural; en el moment en que hi actua,

en un sentit o altre, altera la seva dinàmica natural.

En el cas dels turons hem pogut comprovar que, excepte en uns casos puntuals i tenint

en compte que són hàbitats fràgils i en situacions extremes, no presenten problemes

greus que pugin fer pensar que a curt o mitjà termini desapareguin, sempre amb el

permís de l’home que és de fet qui pot intervenir-hi d’una manera ràpida i irreversible.

No obstant sí que pensem que s’haurien de prendre una sèrie de mesures preventives

mínimes per tal de que no es vegin alterats els processos naturals propis dels turons. Són

les següents:

� Campanya de sensibilització i valorització dels turons per a la ciutadania en

general i per a sectors més concrets que hi tenen una incidència directa: pagesos,

jovent, caçadors, etc.

� Control dels accessos als turons de vehicles de motor i bicicletes. El seu pas pot

alterar greument els seus vessants.

� Control dels abocaments incontrolats.

� Evitar la pastura intensiva que pugui afectar-los greument.

� Evitar el conreu dels camps fins al peu dels turons excavant en els propis

vessants.

� Minorar els impactes visuals en els paisatges propers als turons: instal�lacions

agrícoles i ramaderes, industrials, infrastructures, etc.


91

� Preservar legalment els turons com a patrimoni d’interès natural evitant la seva

alteració parcial o total en futures intervencions urbanístiques.

� Impedir la seva destrucció i posterior utilització de la seva roca com a materials

per a la urbanització i construcció de cases

� Revaloritzar els turons com a elements identificatius del paisatge no només de

Manlleu sinó a nivell comarcal.

Apart de les mesures preventives creiem oportú proposar algunes actuacions concretes:

� Fer enretirar els abocaments incontrolats.

� Centralitzar en el serrat de Puigrodon els estudis i pràctiques sobre els turons

testimoni.

� Plantejar-se mesures silvícoles en moments crítics.


92

6 CONCLUSIONS

La hipòtesi inicial que plantejava el projecte partia de la premissa de que la majoria

dels turons testimoni de Manlleu estaven en bastant mal estat. Aquest fet ens venia

donat per una apreciació superficial i unes idees preconcebudes d’aquest tipus de

paisatge.

A mida que analitzàvem els turons exhaustivament aquesta apreciació va anar canviant,

fins a modificar pràcticament del tot el diagnòstic inicial.

Efectivament, com ja hem pogut comprovar, l’estat general de conservació de la

majoria dels turons és bo, tot i que algun d’ells presenta un estat més deteriorat, com

per exemple el petit turó del Pla de les Coromines. En algun altre cas hem constat que

l’erosió sembla irreversible si segueix el seu curs natural. Cal senyalar com a tret

important que la presència de vegetació en els vessants ens indica que l’erosió activa no

hi és present.

Un fet que ens ha sorprès negativament és l’estat d’abandonament d’algunes zones on

les deixalles s’hi acumulen, però aquest és un aspecte solucionable, igual que el de la

sobrepastura en alguns turons.

Pel contrari la recerca en aquest paisatge ens ha servit per valorar la riquesa i

biodiversitat de les comunitats vegetals que s’hi desenvolupen, quan aparentment la

visió general que en tenim de la vegetació dels turons és més aviat d’un espai pobre i

amb poques espècies.

Hem pogut constatar que cada turó és individual, presenta unes característiques pròpies

que el diferencien dels altres, encara que, per exemple, algunes espècies vegetals es

van repetint de turó en turó.


93

El paisatge característic dels turons presenta una varietat cromàtica en cada estació de

l’any que el fa especialment atractiu. El color gris-blavós de la marga unit a la

policromia de les espècies vegetals anuals, la textura oscil�lant de les gramínies, el so

dels ocells i la olor penetrant del sòl després de la pluja... fan d’aquests indrets un oasi

de tranquil�litat enmig de la remor de la nostra agitada vida i unes talaies esplèndides

que ens donen una visió diferent del nostre entorn.

Pensem doncs que aquest estudi que tracta d’una manera global (vegetació,

geomorfologia, impactes ambientals, paisatgisme, etc.) els turons testimoni pot ajudar a

entendre millor la seva dinàmica i contribuir al seu millor coneixement.


94

Estridències de groc sobre morat,

Redorta enllà, on els terrers floreixen;

on, als pradells, apunten els lletsons

i les violes en la verdor de l’herba;

on la boira s’arrapa als bardissars

i enlluenteix els boixos. Rost amunt,

són espectrals les branques de l’alzina.

I jo, com els terrers, peixo la saba

a la gatosa i a la farigola,

i esbotzo en vers, més estrident encara

que el groc de l’argelaga, perquè visc

en hivernal contrada, i en vernal

miratge arrelo. sóc com la brancada

de l’alzina en la boira, quasi espectre...

Josep Grau, 2002


95

7 BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA, Joaquim [et al.]. Manlleu: Aproximació a la història, l’entorn,

l’economia i l’estructura territorial. Manlleu: Ajuntament de Manlleu. 1990. 204

pàg.

BARRAU I ANDREU, Josep. “Els grans conjunts vegetals i la vida associativa de les

plantes de la Plana de Vic”. Ausa Vol IX/94. (1980), pp 97-102.

BUSQUETS, Pere; DOMÍNGUEZ, Antoni; VILAPLANA, Miquel. Geologia d’Osona. Escola

Universitària de Mestres, 1979, 194 pàg.

BUSQUETS, Pere; VILAPLANA, Miquel. “La desertificació de la Plana de Vic”, Butlletí

de la Institució Catalana d’Història Natural, ICHN, núm. 63. (1995), pp. 141-147

CALVET, Jaume. “Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión

Central Catalana”, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1977, (tesi doctoral)

CASALS, Ramon. Toponímia del terme de Manlleu. 1972, 321 pàg. (Treball inèdit,

biblioteca popular de Manlleu)

CASAS I ARCARONS, Carme; NINOT, Josep Maria. “Estudi fitocenològic de les pastures

de la Plana de Vic. I Comunitats vivaces”. Butlletí Institució Català d’Història

Natural, (1994), pp. 25-52.

CASAS I ARCARONS, Carme; NINOT, Josep Maria. “Estudi fitocenològic de les pastures

de la Plana de Vic. Comunitat terofítiques”. Butlletí ICHN, (1995), pp. 27-50.

CASAS I ARCARONS, Carme [et al.]. Folgueroles. Societat i vida d’un poble. Eumo

Editorial, 2000, 398 pàg.


96

CASAS I ARCARONS, Carme. Estudi tipològic, ecològic i funcional de les pastures de

la Plana de Vic. Universitat de Barcelona. Tesi Doctoral, 2001, 312 pàg.

CLOTET, Núria; GALLART, Francesc; SALA, Maria. “Los badlands: características,

interés teórico, dinámica y tasas de erosión”, Notes de Geografia Física, Universitat

de Barcelona, núm. 15-16. (1986-87), pp. 28-37

DE BOLOS, Oriol. “La vegetació d’Osona, una riquesa que cal que no es perdi”. AUSA

XII/117 (1986), pp. 141-148.

DE BOLOS, Oriol. El paisatge vegetal de dues comarques naturals: La Selva i la Plana

de Vic. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1959, 175 pàg.

DEVESA, Juan Antonio. Las gramineas de Extremadura. Badajoz: Universidad de

Extremadura, 1991, 358 pàg.

DOMENECH, Joan; PRAT, Bernat. Els noms del terme de Manlleu. Premi Rovira

Redorta. (En format CD)

Diccionari de Geologia. Barcelona: editorial Enciclopèdia Catalana, 1997. 1.407 pàg.

El Bages. Aproximació al medi natural i humà de la comarca. Centre Excursionista de

la comarca del Bages. Granollers: Ed. Montblanc- Martín, 1980, 476 pàg.

FOLCH I GUILLEN, Ramon. La vegetació dels Països catalans. Barcelona: Ketres

editora, 1981

FONT, Jaume. Osona: la terra i la gent. Vic: Eumo Editorial, 2003. 430 pàg.

FONT I QUER, Pio. Plantas medicinales. El dioscorides renovado. Barcelona: Ed.

Península, 2005.

Geografia de Catalunya. Barcelona: editorial Aedos, 1958.


97

GONZALEZ BERNALDEZ, Fernando. Gramineas pratenses de Madrid. Comunidad de

Madrid, 1997, 287 pàg.

Gurb: Un poble arrelat a la terra. Gurb: Edicions l’Àlber, 2002. 487 pàg.

KLAPP, Ernst. Manual de las gramineas. Barcelona: Ediciones Omega, 1987, 278 pàg.

LLONGARRIU, Marisa; SALA, Ester. Herbes remeïeres de la Garrotxa. Olot: Ed. Llibres

de Batet, 2005, 300 pàg.

Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Manlleu. Madrid: Instituto Tecnológico

Geominero de España, 1994. 51 pàg. (2a sèrie)

Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Vic. Madrid: Ministerio de Industria y Energia,

1983. 45 pàg. (2a sèrie)

MASALLES, Ramon [et al.]. Historia Natural dels països catalans. Plantes superiors.

Barcelona. Enciclopèdia catalana, 1988, 463 pàg.

MONKHOUSE, F. J. Diccionario de términos geográficos. Barcelona: Oikos–Tau

ediciones, 1978, 560 pàg. (Colección Ciencia Geográficas)

MUSACHS GENERO, Josep Maria. “Treball de Biogeografia. La vegetació del serrat de

Puigrodon”. Treball inèdit. Juny de 1992, 17 pàg.

NUET I BADIA, J [et al.]. La vegetació de Catalunya. Vic: Eumo Editorial, 1991

REGUANT, Salvador; BUSQUETS, Pere; VILAPLANA, Miquel. Geologia de la Plana de

Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1987. 105 pàg.

SCHAUER, Th.; CASPARI, C. Guia de las flores de Europa. Barcelona: ed. Omega,

1980, 416 pàg.


98

STRAHLER, Arthur N.; STRAHLER, Alan N. Geografía Física. Barcelona: Ediciones

Omega, 1989, 550 pàg.

VILARRASA CUNILLE, Araceli. El medi local com a escala d’anàlisis de les ciències

socials. Educació secundaria. Universitat de Barcelona, Tesi, 2004

VIGO BONADA, Josep. Les comunitats vegetals. Descripció i classificació. Publicacions

i Edicions Universitat de Barcelona, 2005, 251 pàg.

Webs d’interès per identificació de plantes http:// www.arctia.net/habitats/cat http:// biodiver.bio.ub/naturdigit http:// www.botanical-online.com http:// www.biopix.dx/Photo http:// einstein.uab.es/botanica http:// www.flogaus-faust.de http:// herbarivirtual.uib.es http:// www.hoseito.com/Flores http:// ichn.iec.cat/Bages http:// wwe.xtec.es/col


99

Agraïments

A David Serrat per la tutorització de l’estudi i les indicacions per a la seva millora.

Gràcies també a Jordi Camprodon, César Carrión, Pere Casas, David Rebollo, Jesús

Soler, Assumpta Suriñach i Ester Vinyeta.

Igualment a Josep Sanglas, Pere Serra, Oriol Serrahima, Judit Renart i Toni Vilaró.

turons

Documents