TribuCamelot_casa_encantada

Gemma Lienas

Estrella Polar

Aquest document ésun extracte de l’obra

www.gemmalienas.com

La Carlota i el misteride la casa encantada

La tribu de Camelot

9

CAPÍTOL 1

Aquell dijous era el penúltim dia abans de les vacances de Nadal i, després de dinar, vam anar al pati, que es va allargar més del compte perquè no vam tenir la primera classe de la tarda.

Al nostre racó de sempre, ens vam trobar la Mireia, la Berta, l’Eli, en Miquel i jo. O sigui, tota la nostra colla, menys en Sa’îd, que tenia l’encàrrec d’ocupar-se del Bigotis, el hàmster de la classe, i per això encara no havia sortit. Tots sis formem la Tribu de Camelot, amb la qual busquem misteris per resoldre i aventures per viure. I tenim un lema que diu: «Treballarem sempre en equip, defensarem a qui ho necessiti i

Els problemes del senyor Baltasar

4-Casa encantada-1ª.1.indd 94-Casa encantada-1ª.1.indd 9 23/07/10 12:5123/07/10 12:51

10

LA TRIBU DE CAMELOT

lluitarem per la igualtat». Però aquell dia pensà-vem en altres coses...

—Demà comencem les vacances! Visca! —va cridar l’Eli.

—A casa meva hi ha un sidral de nassos! —va dir la Mireia—. El dia de Nadal vénen a dinar els cosins i les cosines i serem més de vint!

Tot i que ho deia amb cara de pomes agres, jo sabia que li feia il·lusió.

—El que m’agra-da més són els re-gals! —va dir en Miquel amb els ulls brillants—. No esteu nervio-sos, vosaltres?


11

ELS PROBLEMES DEL SENYOR BALTASAR

—Jo tinc ganes de veure tota la família. És el que m’agrada més de les festes —va dir la Berta, i es va tocar els cabells, com fa sempre.

—Tu sempre tan bona nena! —va fer en Mi-quel, foteta.

—Doncs a mi m’encantaria trobar un bon misteri d’aquells tan misteriosos per poder in-vestigar. Ei, i si fa por encara millor! —va dir l’Eli.

—La valenta! Ja voldria veure’t davant d’un perill de veritat... —va dir la Mireia.

Però l’Eli no li va fer cas i es va girar cap a en Sa’îd, que en aquell moment precís arribava corrents.

—I tu, Sa’îd? Què feu a casa vostra? Celebreu el Nadal?

—Deixeu-vos de celebracions, que tinc una notícia bomba: crec que tenim un nou misteri a la vista.

La Tribu en pes va contenir la respiració.—I per què no ens ho has dit fi ns ara?—Perquè ho he sabut aquest migdia, quan he

anat a dinar a casa.—Au, va, deixa-ho anar —li va dir en Miquel.


1212

LA TRIBU DE CAMELOT

El vam envoltar de seguida, disposats a no perdre’ns cap de les seves explicacions.

—Resulta que érem tots a la botiga…«Tots» vol dir ell, el seu germà, les seves

dues germanes, el seu pare i la seva mare. I la «botiga» és la botiga de queviures que tenen els seus pares al costat de casa.

—I aleshores, just quan el pare estava a punt d’abaixar la reixa metàl·lica, ha entrat el senyor Baltasar.

—Qui és el senyor Baltasar? —Un veí del costat de casa. Un home gran...—Ah! Ja sé qui vols dir! —vaig cridar—. És

aquell senyor que sempre porta barret i abric, encara que sigui estiu, oi?

—Sí, és aquest. El senyor Baltasar.—Que viu a la casa vella de dos pisos que hi

ha tocant al solar.—Ah! La de l’altra banda del solar —va dir

la Mireia—. També és a prop de casa meva. És una casa de dos pisos molt vella.

—I què? –va dir en Miquel, impacient per conèixer el misteri.

—Que ha dit que se li havia embussat el và-


13


ter i l’aigua amenaçava de sortir de la tassa i inundar el passadís.

—Això no és cap misteri, animal!—No, això és una porcada —va dir l’Eli—.

A casa meva va passar, i vam tenir un merder impressionant. Però, de misteriós, no n’era gens; era que el meu germà petit havia llençat una pi-lota al vàter.

—Potser el senyor Baltasar tenia una ampo-lla de plàstic al dipòsit, per estalviar aigua, i li ha caigut a la tassa...

Estalviar aigua és molt necessari, i tothom hi pot contribuir. L’aigua és un bé escàs i és molt fàcil estalviar-ne a casa

seguint aquests consells:· Comprova sempre que les aixetes queden ben tancades.

· Dutxa’t en lloc de banyar-te.· Tanca l’aixeta quan no et cal l’aigua:

mentre et raspalles les dents, t’ensabones al lavabo o a la dutxa o passes el fregall als plats.

· Pots fer servir l’aigua de rentar les verdures per regar les plantes.

· Posa al dipòsit del vàter una ampolla plena d’aigua o algun objecte gros de plàstic, així cada vegada

que estiris la cadena gastaràs menys aigua.

ESTALVIAR AIGUA


14

LA TRIBU DE CAMELOT

—Em podeu deixar acabar, sisplau? —va dir en Sa’îd.

—Acaba, sí —va fer la Mireia amb brusque-dat.

—Resulta que li ha demanat al pare si podia anar a desembussar-lo, que ell no se’n sortia sol. I, aleshores, quan el pare acabava d’abaixar la reixa, he pogut sentir que el senyor Baltasar li deia que cada cop tenia més clar que casa seva estava encantada i que ja no podia més, que hau-ria d’anar-se’n de casa seva i del barri.

—No! De debò que un vàter embussat no és una cosa sobrenatural —va dir la Mireia amb veu d’avorriment.

—I qui diu que ho sigui! —va dir en Sa’îd una mica nerviós—. Es veu que passen altres coses estranyes en aquella casa.

—Quines? —va preguntar en Miquel.—I jo què sé —va dir en Sa’îd—. Només sé

que el senyor Baltasar ara té por de viure a casa seva per culpa del que hi passa.

—Potser té problemes perquè la casa és an-tiga.

Ens vam quedar uns instants pensant. Als al-


15


tres, no sé què els passava pel cap, però a mi em va semblar que, si el senyor Baltasar creia que la seva casa estava encantada, com a mínim es mereixia una visita nostra.

—Potser sí que és misteriós això del senyor Baltasar —va dir la Mireia, que pel que sembla-va havia pensat el mateix que jo.

—Hem d’esbrinar de seguida què hi passa, no us sembla? —vaig dir.

—I tant!—Demà a la tarda, que ja tenim festa, pro-

poso que anem a veure el senyor Baltasar i li demanem que ens ho expliqui.

La Tribu hi va estar d’acord.Amb tanta xerrameca, s’havia acabat l’estona

del pati sense que ni ens n’adonéssim. Vam tor-nar cap a la classe en silenci, una mica intrigats per si ens trobàvem davant d’un misteri o no.

Tant la classe de la tarda com la tornada a casa amb en Marc i la Rosa, la nostra cangur, em van passar com si fossin un somni: jo tenia el cap a una altra banda. Vam caminar al costat de la cadira de rodes de la Rosa sense parlar, però quan vam arribar a casa vam tenir un ensurt...


16

LA TRIBU DE CAMELOT

De la nostra porteria, en va sortir precipita-dament una fi gura vermella i grandiosa que de poc que no ens atropella!

—Ei, compte! —va cridar la Rosa.—Perdó, perdó! —va esbufegar aquell home-

nàs. Era un Pare Noel! Duia tot el que ha de tenir

el Pare Noel: el vestit vermell, la barba blanca, el sac... i una panxassa enorme! Ja l’havia vist algun cop pel barri aquells dies. Semblava atabalat.

—Us he espantat? —va dir, i ens va esbullar els cabells a en Marc i a mi.


17


—Nooo. Que em portarà tot el que he dema-nat? —va dir el meu germà, amb uns ulls com unes taronges.

—Oh, a veure, t’has portat bé? —Home... sí, bastant... Em sembla que sí

—va dir tímidament en Marc mirant-nos a la Rosa i a mi.

—Bé, bé, bé, ja ho veurem. Au, teniu macos, teniu. Adéu, adéu, sigueu bons.

El Pare Noel ens va donar dos caramels a cada un i se’n va anar carrer avall esbufegant com una cafetera vella.


TribuCamelot_casa_encantada

Documents