2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA 1 TEMA 4 LA MÚSICA BARROCA. 4.1. CONTEXT SOCIO-CULTURAL. A finals del segle XVI, Europa està inmersa en una crisi econòmica i social que fa trontollar l’ordre renaixentista. Aquesta situació afavoreix un canvi de mentalitats que porta, pels volts de l’any 1600, a l’inici del període històric que coneixem com a Barroc i que perdurarà fins a l’any 1750 aproximadament. En total, doncs, la seva durada fou d’un segle i mig. El Barroc és l’època en què prosperen les monarquies absolutes. El rei, personatge central, exercia amb ben poques limitacions el seu poder, que es creia concedit per Déu. El poble i la burgesia acceptaven l’autoritat del monarca, que veien como una protecció enfront dels privilegis de la noblesa. De vegades, però, el poder absolut dels reis creava un descontentament en els estaments de la societat que podia derivar en revoltes. A més, la fam, la pesta i les provocacions dels exèrcits, formats majoritàriament per tropes mercenàries, feien més difícil la vida de les classes populars. En el camp de la religió, el Barroc continua presidit per la ideologia de la Contrareforma, que va ser iniciada al segle XVI com a oposició a la Reforma protestant que imperava al nord d’Europa. L’esglèsia catòlica va entrar en un procés que la va portar a refermar les seves creences i donar solidesa a la seva organització. La ciència d’aquesta època experimenta canvis molt importants. Descartes posa els fonaments del mètode científic, que dóna més importància a l’experimentació que als coneixements heretats de l’antiguitat. Amb les seves investigacions sobre els fenòmens físics del món i del cosmos, Galileu, Kepler i Newton aconsegueixen donar una explicació matemàtica de les lleis naturals que, en molts aspectes, mantindrà la seva validesa fins al segle XX. Les característiques de la societat del Barroc queden reflectides en els estils artístics d’aquesta època. Els monarques absoluts usen les arts com a mitjà per demostrar la seva grandesa. Els inmensos palaus (com el de Versalles, fet construir per Lluís XIV), els retrats tromfalistes, les grandioses cerimònies públiques, busquen demostrar el poder reial d’una manera comprensible per al poble, adreçada més als sentits que no pas a la raó. La religió també va recórrer a l’art com a mitjà propagandístic. Protestants i catòlics buscaven mostrar la veritat de les seves creences construint esglèsies sumptuoses, decorades amb retaules recarregats on domina un color daurat enlluernador. Per adequar-se a les necessitats de lluïment que els seus clients li demanaven, l’artista barroc buscava procediments artístics efectistes i vistosos: contrastos, clarobscurs, formes en moviment, colors vius, composicions inusuals i ornamentació de vegades recarregada en contrast amb la simetria i senzillesa del
TEMA 4 LA MÚSICA BARROCA. 4.1. CONTEXT SOCIO-CULTURAL. A finals del segle XVI, Europa està inmersa en una crisi econòmica i social que fa trontollar l’ordre renaixentista. Aquesta situació afavoreix un canvi de mentalitats que porta, pels volts de l’any 1600, a l’inici del període històric que coneixem com a Barroc i que perdurarà fins a l’any 1750 aproximadament. En total, doncs, la seva durada fou d’un segle i mig. El Barroc és l’època en què prosperen
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
1
TEMA 4
LA MÚSICA BARROCA.
4.1. CONTEXT SOCIO-CULTURAL.
A finals del segle XVI, Europa està inmersa en una crisi econòmica i social que fa
trontollar l’ordre renaixentista. Aquesta situació afavoreix un canvi de mentalitats
que porta, pels volts de l’any 1600, a l’inici del període històric que coneixem com
a Barroc i que perdurarà fins a l’any 1750 aproximadament. En total, doncs, la seva
durada fou d’un segle i mig.
El Barroc és l’època en què prosperen les monarquies absolutes. El rei,
personatge central, exercia amb ben poques limitacions el seu poder, que es creia
concedit per Déu. El poble i la burgesia acceptaven l’autoritat del monarca, que
veien como una protecció enfront dels privilegis de la noblesa. De vegades, però, el
poder absolut dels reis creava un descontentament en els estaments de la societat
que podia derivar en revoltes. A més, la fam, la pesta i les provocacions dels
exèrcits, formats majoritàriament per tropes mercenàries, feien més difícil la vida
de les classes populars.
En el camp de la religió, el Barroc continua presidit per la ideologia de la
Contrareforma, que va ser iniciada al segle XVI com a oposició a la Reforma
protestant que imperava al nord d’Europa. L’esglèsia catòlica va entrar en un procés
que la va portar a refermar les seves creences i donar solidesa a la seva
organització.
La ciència d’aquesta època experimenta canvis molt importants. Descartes posa
els fonaments del mètode científic, que dóna més importància a l’experimentació
que als coneixements heretats de l’antiguitat. Amb les seves investigacions sobre
els fenòmens físics del món i del cosmos, Galileu, Kepler i Newton aconsegueixen
donar una explicació matemàtica de les lleis naturals que, en molts aspectes,
mantindrà la seva validesa fins al segle XX.
Les característiques de la societat del Barroc queden reflectides en els estils
artístics d’aquesta època. Els monarques absoluts usen les arts com a mitjà per
demostrar la seva grandesa. Els inmensos palaus (com el de Versalles, fet construir
per Lluís XIV), els retrats tromfalistes, les grandioses cerimònies públiques,
busquen demostrar el poder reial d’una manera comprensible per al poble, adreçada
més als sentits que no pas a la raó.
La religió també va recórrer a l’art com a mitjà propagandístic. Protestants i
catòlics buscaven mostrar la veritat de les seves creences construint esglèsies
sumptuoses, decorades amb retaules recarregats on domina un color daurat
enlluernador.
Per adequar-se a les necessitats de lluïment que els seus clients li demanaven,
l’artista barroc buscava procediments artístics efectistes i vistosos: contrastos,
clarobscurs, formes en moviment, colors vius, composicions inusuals i
ornamentació de vegades recarregada en contrast amb la simetria i senzillesa del
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
2
Renaixement. I per damunt de tot, la perfecció en la realització de l’obra.
L’espectador havia de quedar impressionat per l’obra i, alhora, convençut del seu
missatge.
Els compositors estaven al servei de la cort i convivien habitualment al palau del
seu protector, ja fos un rei, un noble, un ric burgès o una institució eclesiàstica. El
compositor havia de compondre una gran quantitat d’obres, tant de gènere profà
(per a festes, àpats, vetllades...) com religiós. Aquestes obres, una vegada
interpretades, ja no se solien repetir encara que haguessin tingut una gran
acceptació.
Quant a la dona i el seu paper en la música del període barroc, cal dir que en el
segle XVII moltes cantants es van fer compositores. Per exemple, Isabella
Leonarda va publicar més de 200 obres (entre les quals hi ha l’obra instrumental
més antiga composta per una dona, les 12 Sonate da Chiesa). Francesca Caccini
va composar la primera òpera escrita per una dona i representada en públic, La
Liberazione di Ruggero dall’isola d’Alcina. Barbara Strozzi va publicar 8 volums
de madrigals, cantates, àries i duets. En les òperes de Lully les dones van començar
a cantar com a solistes. També ensenyaven música i cantaven i tocaven a la cort i en
els convents. Una de les grans compositores franceses va ser Elisabeth-Claude
Jacquet de la Guerre, que va escriure òperes, peces per a clavecí, sonates-trio, etc.
Durant el Barroc es van crear obres d’art molt diverses. Quan escoltis una obra
d’aquesta època has de procurar situar-la en el seu context social i tenir en compte
quina era la seva finalitat.
4.2. ELS ESTILS MUSICALS EN L’ÈPOCA BARROCA.
El canvi de la música renaixentista a la música barroca es molt diferent a altres
canvis d’estil de la història de la música, com a mínim en un aspecte. La música de
l’antiga escola, el Renaixement, va caure en l’oblid progressivament. El nou estil va
ocupar el seu lloc i va transformar els darrers vestigis de les tècniques musicals
anteriors, assegurant la unitat estilística de cada període. Però aquest procés no va ser
inmediat i sobtat, perquè, en el començament de l’època barroca, l’antic estil no es va
deixar de banda, sinó que va ser, deliberadament, preservat com un segon llenguatge,
que s’anomenava “stile antico” de la música sacra. Això va provocar que, musicalment
parlant, els compositors es van veure obligats a ser bilingües. El stile antico (també
anomenat prima prattica) es basava en el de Palestrina, que es va convertir en una mena
d’ídol de tots aquells que seguien l’estil rígid “a capella” de la música barroca. Tenim,
doncs, que qualsevol compositor havia de conèixer aquest stile antico com a bagatge
indispensable en la seva educació musical. A partir d’aquest fet, els compositors triaven
en quin estil, o llenguatge, composaven les seves obres, per una banda el stile antico o,
per l’altra, el “stile moderno” (o seconda prattica), amb la qual cosa queda clar que el
Barroc no va ser una època d’unitat estilística. Sí que és, en canvi, una època de
consciència d’estil: els compositors eren conscients de quin estil practicaven o de en
quin estil es sentien més còmodes. Una altra manera d’anomenar aquests dos estils va
ser stylus gravis (estil sever) i stylus luxurians (estil ornamentat).
En l’obra “Miscelanea musicale” (1689), Berardi va dir: “Els antics mestres
(del renaixement) només tenien un estil i una pràctica; els moderns en tenen tres, l’estil
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
3
sacre (ecclesiasticus), de cambra (cubicularis) i teatral (theatralis o scnenicus) , i tres
pràctiques, la primera i la segona”. Segons aquest autor, la diferència essencial entre
la primera pràctica i la segona pràctica radica en el canvi de relacions entre música i
text. Segons aquest autor, en la música del renaixement, “l’harmonia és la mestressa de
la lletra” i en la barroca “la lletra és la mestressa de l’harmonia”. Aquesta diferència
assenyala un aspecte fonamental de la música barroca: l’expressió musical del text, o el
que aleshores es coneixia com a “expressio verborum” . La traducció més exacta
d’aquest terme és “representació musical de la lletra”, i tenia un caràcter indirecte, és a
dir, intel.lectual i pictòric.
4.2.1. La música al servei de la paraula.
Veiem, doncs, que en l’estètica barroca, l’expressió dels afectes i els sentiments
és un dels principals objectius de qualsevol artista. En la música barroca, aquesta
expressió adquireix tres nivells d’aprofondiment:
1. Stile recitativo: La música ha de permetre comprendre el text, és a dir, n’ha de
seguir el ritme, l’entonació... (es tracta d’una postura intermitja entre la parla i el
cant).
2. Stile rappresentativo: La música ha de descriure el significat del text. Això
s’aconsegueix fent us de diferents recursos, codificats, per exemple, en l’anomenada
Doctrina dels Afectes. Descartes ja esmentava 6 formes principals d’afectes:
l’admiració, l’amor, l’odi, el desig, l’alegria i la tristesa. D’aquestes sorgeixen
infinits matissos i combinacions. Van arribar a codificar-se, aproximadament, 150
figures o fòrmules musicals que tenien noms grecs o llatins, i s’agrupaven segons el
seu caràcter, com figures imitatives, girs melòdics, etc.
La psicologia moderna relativa a les emocions dinàmiques encara no existia en
l’època barroca. En aquesta època els sentiments o emocions es classificaven i es
convertien en estereotipus, formant un conjunt d’afectes, cada un dels quals
representava un estat mental que era fixe i inamovible. El compositor havia
d’aconseguir que la tendència de la música es correspongués amb la de les paraules.
Per aconseguir-ho, el compositor disposava d’un seguit de figures musicals rígides i
molt estructurades que seguien la pauta dels mateixos afectes i que havien estat
pensades per a representar-los musicalment . Aquesta doctrina dels afectes ja es
coneixia en el Renaixement i els compositors d’aquesta època ja l’havien aplicat a
les seves obres, però la diferència fonamental entre el Renaixement i el Barroc és
que en la primera època els afectes més afavorits eren els de senzillesa i
comediment, i en el Barroc, en canvi, s’afavorien els afectes més extrems, que
anaven des del dolor violent fins a l’al.legria més exhuberant. Per expressar aquests
afectes extrems es necessitava, doncs, d’un vocabulari musical molt més ric que el
que s’havia necessitat fins aleshores perquè els compositors van lluitar per trobar els
mitjans musicals que expressessin afectes com la ira, l’agitació, la grandesa,
l’heroïsme, la contemplació sublim, la sorpresa o l’exaltació mística i les formes que
puguessin intensificar aquests efectes musicals mitjançant contrastos violents. Per
exemple, un so agut indicava altura, també una muntanya, el cel, una vall profunda,
l’infern, etc. El semitó cromàtic expressava pena o dolor. Les pauses o silencis
sobtats assenyalaven la irrupció de silenci i mort. Un salt melòdic podia expressar la
culpa o el pecat. L’alegria s’expressava amb el mode major, la consonància, el
registre agut i el temps ràpid, la tristesa, en canvi, amb el mode menor, la
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
4
dissonància, el registre greu i el temps lent. També la manera d’executar la música
expressava els afectes, per exemple, en la tristesa l’entonació es feia en legato. I la
tria dels instruments musicals també podia determinar un tipus d’afecte o sentiment
relacionat amb els personatges, de manera que els instruments de corda es feien
servir per representar personatges divins i els de vent, personatges terrenals.
3. Simbolisme sonor: Aquest és el nivell més abstracte i racional. J.S.Bach en fou un
mestre excepcional. Els nombres poden tenir també un significat (simbolisme
numèric). el 3 per a la Trinitat, la perfecció (compàs ternari, motius de tres notes...);
el 4 per als elements del món; el 7 com a nombre sagrat; 12 per als apòstols o
l’Esglèsia... Les notes poden representar noms, seguint la notació anglogermànica
(per exemple: BACH=si b, la, do, si).
Qüestionari:
1. En quin aspecte va ser diferent el canvi d’estil entre l’època renaixentista i la barroca?
2. Què era el stile antico, i en contraposició, què era el stile moderno?
3. Quines altres denominacions s’empraven per anomenar aquests dos estils?
4. Quina condició indispensable existia en la formació musical dels compositors de
l’època barroca?
5. Quina era la diferència principal entre els dos estils o pràctiques esmentats?
6. Quin era un dels principals objectius per als compositors de l’època barroca?
7. Esmenta i explica, a manera de resum, els tres nivells d’aprofondiment musical
necessaris per a assolir l’objectiu esmentat a la pregunta anterior i explica també perquè
el tercer nivell necessitava un major nivell de comprensió musical.
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
5
4.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA MÚSICA
BARROCA.
4.3.1. La melodia acompanyada.
Per a una major claredat, els compositors van voler concentrar l’expressió musical en
una sola melodia: una veu que destaca mentre que les demés l’acompanyen. Apareix
una nova textura: la monodia acompanyada.
4.3.2. El baix continu.
El baix serà la segona veu en importància i la base harmònica de la música
barroca. És ininterromput (per això s’anomena continu) i genera els acords base per a
les veus concertants.
Les veus intermitges perden importància, per la qual cosa només s’escriuen les
dues veus extremes, soprano i baix. Després, aquest baix continu es xifrarà (es posaven
uns xifres) per indicar quins acords s’han de tocar per tal de completar
l’acompanyament. Tot i així els intèrprets podien improvisar a partir d’aquest baix. Els
instruments encarregats del baix continu eren :
o un instrument polifònic : el més emprat fou el clavicèmbal (clavecí) ; en
música religiosa, l’orgue, i en música de cambra, el llaüt o la tiorba.
o un o més instruments melòdics greus: viola de gamba, violoncel o fagot.
La realització o execució d’aquesta mena de baix xifrat variava segons quin
tipus de composició era i també pel gust i habilitat de l’intèrpret, que tenia suficient
àmbit per a la improvisació dins dels límits marcats pel compositor: podia tocar acords
senzills, introduir notes de pas o incorporar motius melòdics que imitaven les parts de
soprano o de baix. Tot i que sempre s’escrivia la part del baix continu de vegades no
calia interpretar-lo perquè les notes necessàries per fer l’harmonia completa ja hi eren a
les parts melòdiques vocals o instrumentals. Però, quan es tractava de solos o duets, el
continu era necessari per completar les harmonies i per produir una sonoritat plena.
Aquest farciment harmònic de vegades rebia el nom de “ripieno”, paraula utilitzada a la
cuina italiana per designar el farcit (en castellà, relleno).
4.3.3. El ritme.
Així com ja hem vist que hi havia dues pràctiques o estils musicals diferenciats
que en certa manera convivien durant el Barroc, també hi havia dues formes d’utilitzar
el ritme:
o El ritme basat en les barres de compàs, mètric i regular (ritme mecànic)
o El ritme lliure i asimètric, usat, per exemple, en el “recitatiu” o en les
peces instrumentals de caràcter solista i improvisatori.
Encara que els ritmes de dansa regulars ja existien en el Renaixement, va ser a
partir del segle XVII que la música va començar a escriure’s i a escoltar-se en
compassos, esquemes definits de temps forts i febles. Al mateix temps, juntament amb
2n de Batxillerat. HISTÒRIA DE LA MÚSICA
6
aquest ritme precís i estrictament mesurat, els compositors utilitzaven un altre ritme més
irregular, inconstant, flexible, que aplicaven a les toccatas instrumentals i als recitatius
vocals. Tenim doncs que, evidentment, el ritme regular i precís no es podia simultanejar
amb el ritme lliure i irregular, però el que sí feien els compositors era usar-los
succesivament, a manera de contrast, com per exemple aparellant una toccata i una fuga
(formes instrumentals) o un recitatiu i una ària (formes vocals).
4.3.4. L’harmonia
El compositor comença a pensar la música més verticalment, és a dir, té en
compte la superposició dels sons que formen els acords. L’harmonia és una ciència que
estudia la composició i l’encadenament d’acords. Durant aquest període, es van
abandonar les harmonies basades en els modes eclesiàstics, que procedien dels antics
modes grecs, i es va afavorir l’oposició entre les tonalitats o escales Majors i les
tonalitats o escales menors. Algunes lleis harm: Les obres començaran i acabaran en el
to de la tònica (el primer grau de l’escala) i el seguiran en importància el 5è i el 4rt grau,
tot i que en el seu transcurs es pot modular, és a dir, canviar de to momentàniament.
S’estableix, per tant, una jerarquia entre els graus de l’escala, que esdevenen les
funcions tonals bàsiques de la música posterior. En el discurs harmònic s’aconseguirà
tensió quan els acords ens portin cap a altres tonalitats (modulació), i si els acords ens
porten cap a la tonalitat principal, aleshores es produeix la distensió (cadències cap al
repòs).
Tot i que la tendència cap a la verticalitat de l’harmonia fou evident en l’època
barroca, i per tant la monòdia acompanyada o la homofonia van arribar a ser les textures
més utilitzades, encara s’utilitzava el contrapunt, perquè molts compositors seguien
escrivint motets i madrigals sense acompanyament, encara que de vegades li donaven
un aspecte “modern” amb l’inclusió del baix continu. Això vol dir que la horitzontalitat
pròpia del contrapunt encara era una de les bases de la composició, però, poc a poc,
aquest contrapunt va anar canviant i fent-se una mica diferent: les diferents melodies
que sonaven simultàniament havien de quadrar o ajustar-se als acords que indicava el
baix continu. Això significa que el contrapunt va començar a estar regit o dominat per
l’harmonia.
4.3.5. L’estil “concertant” Aquest estil es basa en el contrast entre blocs sonors (solista-es/cor-orquestra),