RAR_85_RENT

RENT

rarara.cat24 DE GENER. DEL 2016

SETMANA 85

FOTO

PO

RTA

DA

: CÉS

AR

LUCA

DA

MO

directora Esther Vera director creatiu Ricardo Feriche

directora d’art Céline Robertcoordinació Raquel Albaredacció Jordi Martínez

llengua Maria Rodríguez Marinéfotografia Xavier Bertral - Ruth Marigot

[email protected]

- projecte editorial Feriche i Black Associats

rar

EL ‘RAR’ TAMBÉ EN VERSIÓ DIGITAL A L’ara.cat I MÉS CONTINGUTS A rar.ara.cat

FOTO

PO

RTA

DA

: JO

RDI S

ARR

Á

MORIR ABANS DE TRIOMFAR

Jonathan Larson, l’autor de ‘Rent’, va morir el dia abans de l’estrena del seu musical, que ha esdevingut un fenomen i

símbol de tota una generació

4

ON ES COUEN ELS MUSICALS L’Off-Broadway és el

laboratori de proves on es cuinen obres que es

converteixen en clàssics. ‘West Side story’, ‘Hair’ i

també ‘Rent’ hi van veure la llum per primer cop

14

525.600 MINUTS

8.760 hores. Així compten un any de la vida al tema central

de ‘Rent’, ‘Seasons of love’. Us proposem un aparador de rellotges per comptar hores

d’amor

24

MANHATTAN EST

L’East Village de Nova York, l’escenari de l’acció de ‘Rent’,

encara enganxa. Ens hi passegem a la recerca dels trets que li confereixen un

caràcter ‘cool’ i bohemi

18

UNA INSTITUCIÓ DEL BARRI

El Casino l’Aliança del Poblenou, que atresora

gairebé 150 anys d’història ben arrelada a la vida veïnal,

ha sigut l’escenari escollit per presentar aquest ‘Rent’ del

segle XXI

26HIPOTECAR-SE

O LLOGAR? Analitzem aquestes dues

modalitats de lenta agonia per tenir un sostre per

aixoplugar-se. Accedir a un dret constitucional no és una

tasca senzilla

28

El que et vas perdre

‘la vie bohème’ de finals del segle XIX, amb barret de copa i cotilla. De mitjans del segle XX, amb jerseis de coll alt. O de finals dels 80, amb pantalons ben amunt.

Fum per tot arreu encara. Gent estirada per les catifes, els ulls tancats i la música a cau d’orella. Un paper en-ganxat a la paret que pregunta “Què és l’ànima?” Tastes un alcohol fort que et sacseja el cap en un viatge instan-tani o prens alguna cosa que et passen. La Margot en una cantonada amb el cabell recollit somriu al Jaques, tot despentinat, tan apassionat com sempre. També hi ha una senyora gran que uns quants escolten en aquell racó. Alguns seuen fora i miren les estrelles. Uns altres criden des del carrer que els obrin la porta. En una habi-tació tres fan l’amor i no la guerra. Segueix la nebulosa, i en Jaques i la Margot al seu lloc. Es miren i se somriuen amb complicitat quan, en realitat, s’acaben de conèixer. Estan a tocar, s’acaricien subtilment, amb tots els sen-tits a punt, desperts. Ella va al lavabo un moment i ell ho aprofita per sortir a la terrassa a prendre l’aire. Fa fresca. La Margot torna. Ell no hi és. Té gana. L’entretenen a la cuina. El Jaques va al lavabo, la busca, fa un pipí, no la veu. Ella surt a la terrassa amb una croqueta. Se la menja al final, recolzada a la barana, mirant el carrer. Ell va a la cuina, no coneix ningú. Treu el cap a la terrassa, està molt fosc. Surt al replà, li diuen que la noia ha baixat, que creuen que ha baixat, surt al carrer. No la veu. Segueix caminant, potser en girar la cantonada... Ella observa des de dalt com marxa. No es van tornar a veure mai més. Coses del destí, de la mala sort.

Jonathan Larson, autor de Rent, va morir deu dies abans de l’estrena de l’obra, tenia un aneurisma no de-tectat. El grandiós èxit d’aquest musical arreu del món arriba a Barcelona de la mà de Daniel Anglès, l’autèntic responsable que Rent sigui als nostres escenaris. A bon ritme hem construït el Rar, rendint, de passada, home-natge als musicals.

Ricardo Feriche

‘LA VIE BOHÈME’

LA VIDA BOHÈMIA

Sontag, Ginsberg, Godard, Sondheim, Dylan... són els

referents dels protagonistes de ‘Rent’, que els enumeren en

un dels himnes de l’obra, ‘La vie bohème’

12

[5][4]

Larson: una cançó...

i la glòriamai no va saber què volia dir triomfar a Broadway, tot i que el seu primer musical va marcar una fita d’aquest gènere teatral i va transformar el que havia de ser el show business del segle XXI. Jonathan Larson va morir als 36 anys, deu dies abans que l’obra més celebrada de la seva carrera, Rent, s’estrenés a Nova York. Larson, futu-ra promesa del món de l’espectacle tutelada per Stephen Sondheim (el rei dels musicals de culte a Nova York), i aleshores encara nou talent a descobrir, va caure desplo-mat a terra al seu apartament de Greenwich Street el 25 de gener del 1996 poques hores després d’assistir al pri-mer assaig amb vestuari de Rent a Nova York, el primer gran musical d’èxit de la seva carrera. Un èxit que mai no va conèixer però que fa que, 20 anys després d’aquesta estrena, encara parlem d’ell.

Des d’aquell hivern, la figura de Larson es va conver-tir en el mite que li feia falta a Broadway per renéixer altre cop de les seves cendres, comparable al de Jimmy Hendrix, Janis Joplin, o Kurt Cobain en la història del rock’n’roll. Amb la mort de Larson, Broadway va cons-

truir la llegenda i Rent va passar de ser un petit musical presentat discretament als afores del districte teatral a la gran òpera-rock dels 90 que finalment es va estrenar al Nederlander Theatre de Broadway. Ni més ni menys que inspirada en La bohème de Puccini –i 100 anys des-prés de la seva estrena–, Rent va transformar Larson en un fenomen. Amb un argument que traslladava la dra-màtica escena del París de finals del XIX a la realitat no-vaiorquesa d’una generació de joves desarrelada, desen-cantada, sense gaires possibilitats de futur i abatuda per la sida, es va convertir en un prodigi. Amb tots aquests ingredients, els premis que va rebre i la gran acollida del públic, la fàbrica d’herois pop va transformar aquell jove actor desconegut i aspirant a compositor en l’autor més important de Broadway de finals del segle XX.

Després del boom Larson, la gran maquinària de l’es-pectacle ens va descobrir peces teatrals menors d’aquell jove que volia triomfar als 90 i que perseguia obsessiva-ment explicar el món a través dels fracassos i de la pre-carietat que coneixia molt bé. L’estil de vida de Larson, i de la generació que representa, està perfectament retra-tat a les seves primeres obres: a Superbia, a Tick, tick… boom i evidentment també a Rent, que continua viu en molts escenaris del planeta, inclosos els catalans. Una obra cabdal sense la qual el gènere del musical no hauria sobreviscut de la mateixa manera, el títol que, com diu la cançó One song, glory, va portar a la glòria gràcies a una obra única aquest jove que va morir fa 20 anys a causa d’un aneurisma, possiblement a conseqüència de la sín-drome de Marfan que patia. Un final sobtat, amb només 36 anys (la mateixa edat a la qual ens van deixar Marilyn Monroe o Bob Marley) i que, malgrat la injustícia, ens recorda que els mites no moren mai. r

per Xavier Salvà,director del programa ‘

Fora de catàleg’, de Catalunya Ràdio, i especialista

en musicals

‘RENT’ J. LARSON

Jonathan Larson va morir abans de poder veure com el seu musical es convertia en un fenomen. ‘Rent’ va

arrasar en els premis Tony i va ser guardonat amb el

Pulitzer de teatre

En aquest QR podeu veure Jonathan Larson cantant al piano el tema ‘Sunday’ del musical ‘Tick, tick... boom’

PERFIL

[7 ]

rastrejo discretament la cara de daniel anglès bus-cant el que considero inevitables signes de cansament, i no en trobo. No hi ha ulleres, ni arrugues, amb prou feines algunes canes per sota de la mitjana dels homes de 40 anys (fa poc que els va estrenar). En els últims mesos, la vida del Daniel ha sigut encara més intensa de l’habitual en ell: és director resident del musical Mamma mia! a Barcelona, ha fet de jurat a l’Oh happy day, ha tret un disc reinterpretant cançons mítiques de Rocío Jurado, Punto de Rocío, ha fet gira per Catalunya de l’es-pectacle que va estrenar l’any passat, Cançons inesperades, ha seguit al capdavant de l’escola de música, cant i interpretació que va fundar fa 13 anys amb la seva sòcia de sempre, Susanna Domènech. I és a la seu de l’escola, Aules, a la Vila Olímpica, on em cita per parlar del projecte que, per sobre de tota la res-ta, li ha fet perdre més hores de son i li ha exigit més energia: la direcció i adaptació al català de Rent. Diu que la il·lusió és el seu motor, el que fa que res l’aturi malgrat els obstacles. I tot i les dificultats d’aixecar el musical, veure convertit en realitat aquest vell somni és el millor antídot contra el cansament.‘Rent’ t’acompanya des de fa molt.D.A. La meva relació amb l’espectacle és molt peculiar. El vaig veure a Nova York l’any 97, hi vaig anar amb Manu Guix, Pili Capellades i Susanna Domènech amb els diners que havíem guanyat amb la primera temporada d’El musical més petit al Versus Teatre. L’espectacle em va deixar molt tocat perquè era el més proper a la nostra generació i a la vida normal que jo havia vist mai a sobre d’un escenari. Recordo sortir del te-atre i dir –mira quina intuïció tenia– que una cosa així no es faria mai a Barcelona.I dos anys més tard no només es va fer a Barcelona, sinó que el vas protagonitzar tu.D.A. Sí, el vam fer a Barcelona la temporada 99-2000 i després el vam portar a Madrid. Després de fer-lo, la productora de l’espectacle original em va convidar a tornar-lo a veure a Nova York i després de la funció vam anar a sopar amb els actors. Vaig pensar: “Oh, que fort, els contes de fades existeixen”. La meva vida havia fet un canvi molt bèstia.‘Rent’ et va canviar la vida.D.A. Molt. Quan Abby Epstein va arribar des de Nova York per dirigir l’espectacle a Barcelona, ens va dir que Rent canvia la vida de tothom amb qui entra en contacte. Jo tenia un punt escèptic amb aquestes coses, però vaig comprovar que és cert. L’espectacle et toca d’una manera, et parla d’un tipus de co-ses, requereix una implicació emocional i té alguna cosa tan especial, que et canvia la vida. I a més musicalment se’t fica molt endins.

ENTREVISTA

Rper Belén Ginartfotos de Jordi Sarrá

La vida professional de Daniel Anglès està

indefectiblement lligada al musical ‘Rent’. Va

protagonitzar-lo en la seva estrena a Catalunya el 1999

i ara en dirigeix la seva primera adaptació al català,

que arriba a la cartellera barcelonina aquest dimarts

Cartell de la primera estrena de ‘Rent, a Nova York el 1996

Daniel Anglès, director del primer ‘Rent’ en català. En aquestes pàgines, en podeu llegir una entrevista

�

Mireia Òrrit (Mimi) i Víctor Arbelo (Roger) durant els assajos de ‘Rent’

Albert Bolea (Angel) i Xavi Navarro (Tom)

[9][8]

‘RENT’ ‘RENT’ EN CATALÀ ACTORS

XAVI NAVARRO, Tom CollinsQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Set. • Quan i com el vas descobrir? Amb 16 anys, quan vaig començar a estudiar inter-pretació i cant. • Quina és la teva cançó preferida del musical? Without you. • Expli-ca’ns en dues frases el teu personatge. Una persona noble, amic dels seus, capaç de donar tot el que té per la persona que estima i amb una voluntat immensa de canviar la realitat que viu la seva generació. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? A qualsevol persona que vulgui viure de prop una història de gent de veritat i tingui ganes de viatjar per totes les emocions conegudes.

NIL BOFILL, Mark CohenQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Dos. • Quan i com el vas descobrir? En un taller d’estiu fa tres anys. No entenia per què no coneixia aquest musical. Veient la parti-tura i tot plegat em costava entendre que no s’estigués fent ni a Madrid ni a Barcelona. • Quina és la teva cançó preferida del musical? • El tema Rent: és una dosi d’energia espec-tacular. • Explica’ns en dues frases el teu personatge. El Mark és un admirador de la vida bohèmia i un noi ben curiós, en general. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? A tothom. Al públic jove, penso que és aquell musical que veus i et canvia la vida. A la gent una mica més gran els traslladarà a una bona època de la seva vida i veuran el reflex de la realitat actual. Rent és una experiència i un viatge que has de viure.

QUERALT ALBINYANA, Joanne JeffersonQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Setze. • Quan i com el vas descobrir? A Bar-celona, estava estudiant musical a l’Institut del Teatre i hi vaig anar sense saber-ne res. • Quina és la teva cançó preferida del musical? • Rent és impactant. Take me or leave me és la cançó que sempre he volgut cantar. • Ex-plica’ns en dues frases el teu personatge. La Joanne es defineix sola: “Medito cada pas, crec en l’ordre i la serietat, tinc un pla per a cada casa... Sóc perseverant i per això estimo tant...” • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? Ha de venir tothom. Qui vulgui enrabi-ar-se, enamorar-se, emocionar-se, gaudir de la magnífica música. Qui vulgui participar en un fet històric!

ROGER BERRUEZO, Benjamin ‘Benny’ Coffin IIIQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Deu. • Quan i com el vas descobrir? A l’escola de comèdia musical. Quan vaig arribar el curs ja ha-via començat i feien un taller d’un musical que es deia Rent. Els nous companys em van pro-posar participar-hi i vaig descobrir-lo. • Quina és la teva cançó preferida del musical? I’ll cover you reprise. • Explica’ns en dues frases el teu personatge. El Benny és una persona que es mou pels diners i és capaç del que sigui per arribar on vol. Això al principi, però després s’adona que no és tan fred. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? A tothom. És un referent, amb una partitura que s’ha de descobrir i un tema que no passa de moda. Sobretot a la gent jove: se senti-ran molt identificats amb moltes coses.

A l’esquerra, Óscar Reyes, coreògraf de ‘Rent’ en un retrat

en blanc i negre

ALBERT BOLEA, Angel Dumott SchunardQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Quatre. • Quan i com el vas descobrir? El 2006 quan el vaig fer per primer cop a l’escola de teatre musical on estudiava. • Quina és la teva cançó preferida del musical? I’ll cover you, òbviament, i Goodbye love, que m’encanta. • Explica’ns en dues frases el teu personatge. L’Angel és un noi jove seropositiu que durant la dècada dels 90, quan la majoria del col·lec-tiu homosexual no superava la sida, decideix aprofitar la vida al màxim i expressar-se lliure-ment. És un apassionat de l’art i de l’amor. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? És un espectacle amb un missatge clar: només tens avui, aprofita el present, no saps mai què passarà demà. Això és atemporal, tots hauríem d’aprendre a aprofitar més el present.

ANNA HEREBIA, Maureen JohnsonQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Sis. • Quan i com el vas descobrir? Crec que tenia uns 15 anys quan vaig veure la pel·lícula. Era una època de descobri-ment de musicals amb el grupet d’amics de teatre. • Quina és la teva cançó preferida del musical? Totes! Escollir-ne una és impossible... En destaco tres: Another day; I’ll cover you reprise i Seasons of love. Expli-ca’ns en dues frases el teu personatge. La Maureen deixa una petja molt forta en la gent que la coneix. La seva vena artística fa que de vegades se li’n vagi l’olla més enllà del que seria suportable. A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? Realment et canvia la vida. A més, té aquest plus de llegenda que tenen les obres d’art que provoquen friquisme, com Star Wars. És mític. S’ha de veure.

MIREIA ÒRRIT, Mimi MárquezQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Quan es va estrenar a Barcelona, el 1999, tenia tres anys, ara 19. • Quan i com el vas descobrir? Amb 13 anys, vaig veure un taller i em vaig comprar el DVD de l’última funció de Broadway. Des de llavors és el meu musical preferit, l’he vist més cops dels que puc recordar. • Quina és la teva cançó preferida del musical? • Totes, però si n’he d’escollir una seria el tema Rent. • Explica’ns en dues frases el teu personatge. La Mimi és una jove lluitadora, una super-vivent de l’època, molt valenta, atractiva i activa. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? A tothom. Penso que et canvia la vida, no et deixa indiferent i et commou. Convido a compartir aquesta experiència amb nosaltres.

A dalt, Miquel Tejada, director musical de ‘Rent’

VÍCTOR ARBELO, Roger DavisQuants anys tenies quan es va estrenar Rent? Sis. • Quan i com el vas descobrir? Mentre començava la meva formació, descobrint musicals i títols capaços de fer-me tornar boig. A diferència de molts, Rent és d’aquells que entra en la teva vida per quedar-s’hi i no marxar mai. • Quina és la teva cançó preferida del musical? És difícil de dir, però si hagués d’escollir-ne una estaria entre Seasons of love i Rent. • Explica’ns en dues frases el teu personatge. En Roger és un cantant de rock sense rumb que viu presoner de les seves pors, obsessionat a escriure una cançó per deixar empremta. • A qui i per què recomanaries anar a veure Rent? A tots aquells que vulguin descobrir un cant a la vida, una preciosa reflexió sobre com l’amor pot ser el motor per trobar la felicitat més pura.

El càsting de ‘Rent’ en català respon a les

preguntes del ‘Rar’. Com van entrar en contacte

amb el musical per primer cop? I per què no

ens hauríem de perdre aquest espectacle?

[10]

‘RENT’ ‘RENT’ EN CATALÀ D. ANGLÈS

“La mare de Jonathan Larson ens va dir que l’única cosa a la qual podia aferrar-se per

pensar que la mort del seu fill havia tingut sentit era que havia amplificat

el missatge de l’obra”daniel anglès

Xavi Navarro (Tom Collins) durant els assa-jos de ‘Rent’

Xxxxxxxxxxx

L’estrena original a Broadway es va produir en circums-tàncies dramàtiques, dos dies després de la mort del crea-dor de ‘Rent’, Jonathan Larson.D.A. I crec que això ha tingut molt a veure en la sensa-ció tan especial que envolta l’espectacle. Ara ja no ho fan perquè són grans, però els pares de Larson acostumaven a assistir a totes les estrenes de Rent al món. Quan vam estrenar a Barcelona, la mare ens va dir que l’única cosa a la qual podia aferrar-se per pensar que la mort del seu fill havia tingut sentit era que havia aconseguit amplifi-car el missatge de l’obra.Quin és el missatge?D.A. L’espectacle parla de com un col·lectiu de gent re-acciona quan se sent amenaçat per la proximitat de la mort, i la seva reacció implica aferrar-se a la vida i de-fensar-la. El tòpic del carpe diem s’ha tractat molt, però aquí se’n parla d’una manera tan forta que és impactant. Treure partit a la vida pot voler dir coses molt diferents segons cadascú, però en aquest espectacle amb 17 perso-natges molt diferents hi ha un personatge que està per damunt dels altres: la companyia, el col·lectiu.20 anys enrere, ‘Rent’ va ser molt important també per la seva mirada oberta respecte a les relacions.D.A. És la primera vegada, i això és fort i contundent, que un espectacle parla sobre les relacions de parella i al se-gon acte et planta dalt de l’escenari la parella de noi-noi, la parella de noia-noia i la parella de noi-noia, i l’autor et diu “Eh, per a mi la relació de parella té aquestes tres fór-mules possibles”. Són moltes coses com aquesta les que donen a la funció alguna cosa especial i el que la trans-forma en el clàssic que ja és ara, i és el lloc des del qual entenc aquesta producció.

Fa dos anys i mig que vau decidir fer el vostre ‘Rent’ i estre-nar-lo just 20 anys després que aixequés el teló a Broadway. ¿Ha sigut difícil el procés?D.A. Ha sigut un viatge bèstia, un gran aprenentatge. La primera etapa llarga va ser negociar els drets d’autor. Necessitàvem permís per fer l’espectacle amb llibertat ab-soluta de posada en escena, perquè volia fer una produc-ció 100% nova i en català. Aquí vam poder jugar molt amb el fet que jo coneixia la gent de Nova York que ha tingut a veure amb l’espectacle i que jo hagués format part de la producció a Barcelona. Això ens ha obert unes portes que d’una altra manera haurien sigut molt difícils d’obrir.El més difícil deu haver sigut trobar el finançament.D.A. Els musicals tenen un problema, i és que ja de punt de partida són molt més cars que un espectacle de text. Així que quan et plantes amb un projecte d’aquestes dimensi-ons els riscos són molt alts. La part de producció ha sigut la més difícil, però hem aconseguit els recursos necessaris per fer l’espectacle que volíem, amb la complicitat d’uns productors que no vénen del món del teatre i que han con-fegit un equip empresarial molt potent per a aquest projec-te. El primer dia que vaig entrar en una sala d’assajos vaig pensar: “Ah, Rent deixa de ser un excel per a mi”.Què singularitzarà el vostre muntatge?D.A. Aquesta producció neix d’aquella producció, que és un clàssic i és fantàstica, però ha sigut un punt de partida des del qual hem afrontat un nou procés. El resultat no té res a veure amb l’original, però no per una voluntat egocèn-trica de canviar sinó justament perquè volia provocar en l’espectador el mateix impacte que jo vaig sentir quan vaig veure l’espectacle, i com que han passat 20 anys necessites arribar-hi per camins diferents. Crec que la nostra produc-ció és més dura, té menys filtres, i també és més fàcil d’en-tendre que l’original.La temporada està tancada, o hi ha espai per a la pròrroga?D. A. Està completament tancada. Farem 40 funcions. Volíem estrenar el 26 de gener i acabem el 20 de març. No volem que aquest sigui el final de l’espectacle, però sí el fi-nal de la temporada a Barcelona, tot i que si va molt bé po-dríem tornar més endavant. També m’agradaria moltíssim poder portar l’espectacle a Madrid. Ara per ara l’objectiu és que aquestes 40 funcions vagin bé, que el teatre estigui ple des del primer dia. I la venda d’entrades està anant molt bé. Rent és un espectacle que genera molta expectació. r

ENTREVISTA

‘PUNTO DE ROCÍO’

Daniel Anglès ha triat un repertori inesperat

per al seu primer treball discogràfic: el de la más grande, segons la hipèr-

bole que els seguidors de la copla han consensuat

per referir-se a Rocío Ju-rado. Temes com Señora

o Se nos rompió el amor adquireixen nova sono-

ritat amb la veu d’Anglès i els arranjaments de

Marc Sambola.

[13][12]

‘RENT’ ‘LA VIE BOHÈME’

Identifiquem a qui admiren els joves

protagonistes de ‘Rent’. La cançó ‘La vie bohème’ ens dona la clau: Godard,

Sondheim, Ginsberg o Sontag són els seus

referents

Bohemisbohemi: artista, home de lletres, etc., que, deslligat de les convencions socials, malviu del seu ofici.

A Rent Jonathan Larson va fer un fresc de la bohèmia de l’East Village novaiorquès dels anys 90. Una colla de joves amb inquietuds artístiques i creatives que mi-ren de sortir-se’n entre dificultats i en temps de sida. Músics, ballarins, aspirants a cineastes, performers un-derground que remetien als artistes i poetes romàntics del París de finals del XIX que Puccini va retratar a La bohème. L’òpera, que va veure la llum just un segle abans de l’estrena de Rent, n’és una clara font d’inspiració i mo-tiu d’homenatge, des del nom dels personatges fins a la melodia que de manera recurrent el Roger arrenca de la seva guitarra elèctrica. L’energia i la vitalitat d’aquests joves esclata en un dels himnes del musical, La vie bo-hème, un desvergonyit cant a la joia de viure, als plaers, al sexe, amb referències concretes al 8BC, club, espai de performance i galeria d’art mítica de mitjans dels 80, i a un seguit de personatges que idolatren. Els identifi-quem, en fem el retrat i veiem a què es dedicaven quan va néixer Rent. Visca la vie bohème! r

SUSAN SONTAG Susan Rosenblatt (16 de gener de 1933 - 28 de desembre de 2004)Novel·lista, assagista, cineasta, directora de teatre, atenta obser-vadora de la realitat. Una de les intel·lectuals més influents de la segona meitat del segle XX, va compartir els últims anys de la seva vida amb la fotògrafa Annie Leibovitz. La seva última obra va ser Davant el dolor dels altres.

BOB DYLANRobert Allen Zimmerman

(24 de maig de 1941)L’autor de Blowin’ in the wind va

fer els seus primers passos en els ambients bohemis del Village

novaiorquès dels 60. En l’època de l’estrena de Rent havia retornat

a les seves arrels folk. Encara a la carretera, l’estiu passat el públic català va gaudir dels seus èxits al

Festival Jardins de Pedralbes.

MERCE CUNNINGHAM(16 d’abril de 1919 - 26 de juliol de 2009)

Revolucionari de la dansa contempo-rània, el 1953 va fundar la seva pròpia

companyia, encara en actiu. Creador de més de 200 coreografies, va col·laborar

amb gent com John Cage, Andy Warhol, Jasper Johns i Robert Rauschenberg.

Als 90, mogut pel seu interès per la tec-nologia, va fer treballs amb el programa

d’ordinador Danceforms.

ALLEN GINSBERG Irwin Allen Ginsberg (3 de juny 1926 - 5 d’abril de 1997). Poeta i un dels màxims representants de la Generació Beat, juntament amb Kerouac i Burroughs. Autor entre d’altres d’Udol, va assajar l’escrip-tura sota la influència dels psico-tròpics. Budista, activista contra moltes causes com la Guerra del Vietnam, va ser veí de l’escenari de Rent, l’East Village.

STEPHEN SONDHEIMStephen Joshua Sondheim (22 de març de 1930)Compositor i lletrista de musicals, referent de Jonathan Larson. Autor d’obres brillants i atípiques com Company, A little night music, Sweeney Todd, Sunday in the park with Georges o Into the woods. La seva última peça estrenada, Passi-on, data del 1994, dos anys abans de la irrupció de Rent.

JEAN-LUC GODARD(3 de desembre de 1930)

Renovador del llenguatge cinema-togràfic des del seu debut el 1959

amb À bout de souffle. Peça clau de la Nouvelle Vague al costat de Truffaut

o Chabrol. Després de títols com Alphaville o Tout va bien, als 80 el

persegueix la polèmica amb Je vous salue, Marie. Cada cop més lliurat a

l’experimentació, el seu últim film és Adéu al llenguatge (2014).

LENNY BRUCE Leonard Alfred Schneider

(13 d’octubre 1925 - 3 d’agost de 1966)El rei de l’stand-up comedy dels 60.

Descarat i brillant, l’acidesa i la provocació dels seus monòlegs li van comportar una condemna per

obscenitat el 1964, de la qual va ser absolt pòstumament el 2003.

El 1974 Bob Fosse va homenatjar-lo amb el biopic protagonitzat

per Dustin Hoffman.

PABLO NERUDA Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Ba-soalto (12 de juliol de 1904 - 23 de setembre de 1973)Gabriel García Márquez el va de-finir com el millor poeta del segle XX en qualsevol idioma. Autor de Veinte poemas de amor y una canción desesperada, Canto gene-ral i Fulgor y muerte de Joaquín Murrieta, el 1971 va rebre el premi Nobel de literatura.

LANGSTON HUGHES James Mercer Langston Hughes (1 de febrer de 1902 - 22 de maig de 1967)Poeta, novel·lista, dramaturg i ac-tivista afroamericà molt vinculat a Harlem. Va introduir el ritme i els codis del jazz en la poesia amb la jazz poetry, precursora del rap. Molt interessat en la cultura hispànica, va traduir l’obra de Fe-derico García Lorca.

GERTRUDE STEIN(3 de febrer de 1874 - 27 de juliol de 1946)Poeta i novel·lista molt vinculada als moviments modernistes lite-raris i artístics, el 1903 s’instal·la a París, on resideix fins a la seva mort. Gran col·leccionista d’art, va reunir al seu entorn la intel-lectualitat de principis del XX, de Hemingway a Picasso o Scott Fit-zgerald. La seva relació sentimen-tal amb Alice B. Toklas va marcar la seva vida i la seva obra. Kathy Bates va interpretar-la a Midnight in Paris, de Woody Allen.

TOTS

Birra i vi!

MIMI I ANGEL

Per birra local a l’estil artesanal.

Per ioga, per Ioda, per cuina sense sal.

Per cuiro, per dildos, per curri vindaloo.

Pels huevos rancheros i Maya Angelou.

MAUREEN I COLLINS

Impactes, contractes, per ser fidel als pactes.

Rialles, canalles.

MARK

Fer-se moltes palles.

MAUREEN I COLLINS

Paisatges, miratges, per platges on vas nu.

COLLINS

Per Sontag

ANGEL

Per Sondheim

QUATRE BOHEMIS

Per tot el que és tabú.

COLLINS I ROGER

Ginsberg, Dylan, Cunningham, Godard.

COLLINS

Lenny Bruce.

ROGER

Langston Hughes.

MAUREEN

I per l’art!

BOHEMI 1

Per UTA.

BOHEMI 2

Per Buda.

BOHEMI 3

Pablo Neruda i tu.

MARK I MIMI

Sabem que Alí Babà, quan va trobar la cova,

hi va muntar un harem.

TOTS

La vie bohème.

ANGEL, COLLINS, MAURE EN, MARK, SENYOR GREY

Germans!

MARK, ANGEL, MIMI I TRES BOHEMIS

Bisexuals i trisexuals, obscens sexuals, patògens,

mons aliens, al·lucinògens, gens, homo sapiens.

Kurt Cobain i Bernstein, Gertrude Stein,

Antonioni, Bertolucci, Kurosawa, Carmina Burana.

TOTS

Per apatia, entropia, empatia, èxtasi.

Václav Havel, els Sex Pistols, 8BC,

pel barem que et fa ser crème de la crème.

COLLINS

Per marihuana.

TOTS

Per ser passiu, per ignorar el que es diu.

Per Boney M.

TOTS

La vie bohème.

‘LA VIE BOHÈME’

XXXXXXXXXX

[15][14]

‘RENT’ OFF-BROADWAY MUSICALS

El fenomen ‘Rent’ es va cuinar a l’Off-Broadway. Poc després va fer el salt

al Nederlander Theatre ja convertit en èxit. Repassem la història d’altres musicals

que van sortir del circuit alternatiu per acabar

esdevenint obres mítiques

La innocència de Rodgers, Gershwin, Porter o Berlin va donar pas a la crítica social de Bernstein, Kander, MacDermot o Sondheim. Però el gènere musical sempre ha sigut dirigit i creat per classes socials solvents i amb una manera de veure el món que cada vegada s’allunyava més de la realitat. Gràcies a la megalomania dels espec-tacles de Lloyd Webber (Cats, El fantasma de l’òpera) o Schönberg i Boublil (Els miserables, Miss Saigon) i, a casa nostra, de les grans propostes escèniques de Dagoll Dagom (Mar i cel, El Mikado o Flor de nit), l’última dè-cada del segle XX es va caracteritzar per tres factors que han marcat el futur comercial i la supervivència defini-tiva del parc temàtic-turístic del teatre musical made in USA: l’aterratge de Disney a Broadway; la creació de biomusicals sobre grans mites de la història del rock o el jazz i l’aparició dels Frankensteins musicals, cançons d’un grup concret al servei d’una història sense gaires pretensions tipus Mama mia!, Hoy no me puedo levantar o We will rock you.

Amb aquest panorama, la situació del teatre musical és més aviat precària. Ja sigui a casa nostra o al West End londinenc, a Broadway, a Berlín, Madrid o París –ciutats amb més de cinc produccions musicals per tempora-da–, les propostes revolucionàries que ens arriben són ben poques, per no dir nul·les. La crisi econòmica i, en el cas del nostre país, el 21% de l’IVA cultural, han fet que els productors assumeixin cada vegada menys riscos i apostin sempre per cavalls guanyadors: els remakes (re-posicions de grans èxits tipus Sonrisas y lágrimas, Los miserables) o les franquícies, amb tot el suport d’esceno-grafia, direcció i màrqueting dissenyats d’origen (El rey león, La bella y la bestia). Vist això, l’espai que queda per a les produccions petites és esgarrifós. La indústria de l’entreteniment no deixa gaire lloc per fer musicals que facin pensar, o que pretenguin reivindicar, denunci-

Off-Broadway, la cuina del musical

abans que ‘rent’ fes el salt de l’Off-Broadway al Nederlander Theatre de Nova York i es transformés en l’èxit que coneixem, la història del teatre musical ens ha ofert repetides vegades aquest fenomen. Musicals que, partint de la necessitat renovadora d’una generació de nous autors i protagonistes, un dia van sorgir de la cui-na o el laboratori de proves de l’Off-Broadway i avui són grans obres mestres, com per exemple Oklahoma!, West Side story, Hair i Jesus Christ Superstar, que van assen-tar les bases d’una nova etapa del teatre musical. Amb ells va néixer un nou estil i una nova manera de posar històries en escena. Les cinc obres magnes dels últims 70 anys del gènere, amb Rent inclosa, van connectar amb les generacions de joves que acabarien sent el públic del futur i que significarien el relleu i la supervivència del gènere fins avui.

Com va passar a Hollywood, el glamur dels autors, dels productors i dels artistes de Broadway va canviar radi-calment als anys 60. El món de l’espectacle també es va democratitzar i l’arribada de les noves tecnologies va tancar una època. Amb la desaparició de les tres grans dames de la comèdia musical (Gertrude Lawrence, Mary Martin i Ethel Merman), l’aparició d’un nou star system menys diví que l’anterior i d’una nova manera de fer molt més intel·lectual, dramàtica i compromesa amb la societat contemporània, l’edat d’or de Broadway va pas-sar a la història.

KEYS

TON

E PI

CTU

RE U

SA/E

FE

Fotograma de la primera adaptació cinematogrà-fica de ‘Jesus Christ Superstar’ (1973), dirigida per

Norman Jewison i rodada a Israel

�

El productor Joseph ‘Joe’ Papp (a la dreta) va apostar perquè el musical ‘Hair’ fos l’obra que es representés per primer cop al Public Theatre, a l’East Village, dins del circuit de l’Off-Broadway. ‘Hair’ s’hi va estrenar el 1967. A la foto, Papp conversa amb Tom O’Horgan, director de l’obra, davant l’atenta mirada de Galt MacDermot, compositor de les melodies del musical

per Xavier Salvà,director del programa ‘Fora de catàleg’, de Catalunya Ràdio, i especialista en musicals

[17][16]

‘RENT’ OFF-BROADWAY

ar o simplement reflectir una realitat. Broadway, com en temps de guerra o de depressió, viu de somnis edulcorats i de les quimeres de tota la vida.

Malgrat tot, al costat de les grans produccions del parc temàtic del showbiz i dels temples teatrals de Broadway, hi ha les cuines, les sales més petites i compromeses de Nova York. En molts d’aquests laboratoris, com ara el Public Theater, el Vineyard, el New World Stages i el Gallery Players, fa 20 anys que es va consolidar una ge-neració d’autors imprescindibles per a la supervivència i la dignificació del teatre musical. Cap aficionat al gè-nere oblidarà l’aparició als 90 de Jason Robert Brown i dues obres mestres commovedores com Songs for a new world i The last five years, que aquí hem pogut veure també en català. Menys afortunats són els seguidors del fill de Mary Rodgers (i alhora nét de Richard Rodgers), Adam Guettel, el compositor que mai no ha estrenat cap dels seus espectacles fora dels Estats Units i d’Angla-terra, malgrat el seu lirisme i el seu gust per la tradició musical clàssica del segle XX, com es pot comprovar en els enregistraments del segell Nonesuch i el munt de premis per a Floyd Collins, Saturn returns o The light in the piazza (l’únic que va arribar a Broadway). No podem oblidar el geni italoamericà Michael John LaChiusa: d’ençà que es va donar a conèixer a l’Off-Broadway amb Hello again (una versió musical imprescindible de La ronda, de Schnitzler), ningú que valori el gènere pot obviar els muntatges extraordinaris de Bernarda Alba, Marie Christine o la versió salvatge de The wild party. L’altra versió de The wild party –molt ben presentada

MUSICALS

també al Teatre Gaudí Barcelona fa dues temporades– és la d’Andrew Lippa, conegut per l’adaptació de La família Addams i que ara està treballant en la versió escènica de la pel·lícula de Tim Burton Big fish. I també hem de ci-tar Jeanine Tesori, l’única autora d’aquesta generació de grans talents, compositora de Violet i Caroline, or chan-ge, molt abans de fer el salt a Broadway amb Thoroughly modern Millie o Shrek, the musical. Evidentment, cal recordar Joe DiPietro malgrat que la seva carrera vagi molt poc més enllà del gran èxit T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, l’èxit de l’Off-Broadway que més vegades hem vist a casa nostra. Esclar que si algú ha d’abaixar el teló d’aquest repàs al futur del musical seriós, crític i d’una peça, és Mark Hollmann, l’autor d’Urinetown, o Stephen Trask, el compositor de Hedwig & the angry inch, els dos musicals més impressionants i provocadors que he vist en els últims 20 anys, i que han merescut fer el salt a Broadway perquè la història del gènere continuï cantant i ballant, això sí, gràcies a la cuina del musical. r FR

ED F

EHL

COLLECTION CHRIS-TOPHEL/lafototeca.comWest side story 1961 rÃal

: Robert Wise Jerome Robbins Collection Chris-

tophelNaked boys singing!

Els actors Larry Kent (Tony) i Carol Lawrence (Maria) en la

famosa escena del balcó de ‘West Side story’ fotografiats el 1957,

l’any de l’estrena del musical

COLL

ECTI

ON

CH

RIST

OPH

EL/E

FE

[19][18]

‘RENT’ EAST VILLAGE VIATGE

Un barri que encara enganxa

les discretes onades que rematen el tendal enca-ra sobreviuen. Abans era blanc. Ara és negre. Les lletres “CBGB & OMFUG” pintades en vermell soviètic s’han esfumat. Poc després que el local obrís les portes, el 1973, ja pocs recordaven el significat d’aquelles sigles. Millor així, perquè al Country, Blue-grass, Blues and Other Music for Uplifting Gormandizers el que s’hi anava a escoltar era el millor punk rock i qualsevol altra música de garatge que et deixés les orelles xiulant durant dies. Privilegiats els que hi van sentir esgargamellar-se els Ramones, Patti Smith, els Blondie o els Talking Heads durant els anys 70, 80 i 90, quan Nova York encara era hardcore i addictiva i els pares porucs no deixaven que els seus fills adolescents s’acostessin a l’East Village.

Al CBGB li va passar el mateix que als protagonistes de Rent: no podia pagar el lloguer. El 2006 va haver de tan-car les portes. Ara l’antre és una botiga de luxe del dis-senyador de roba masculina John Varvatos, per sort un amant del rock que ha volgut conservar-ne algunes re-líquies a part de treure’n profit. Sobre les parets negres esquarterades per la sequera musical s’acumulen capes i capes de cartells de concerts durant tants anys insig-nificants i ara blindats darrere un vidre. Arreu hi ha me-morabilia rockera: guitarres, vinils antics, amplificadors, set lists. Hi són emmarcats Patti Smith, Blondie, David Bowie, els Guns N’Roses. I, esclar, els Ramones, en una fotografia de sèrie limitada que costa 3.750 dòlars.

El principal dilema que planteja el musical Rent, so-breviure com a artista o bohemi en un entorn capitalis-ta, continua molt vigent a l’East Village –sí, deveu es-tar pensant, i a la resta de Nova York i en moltes altres ciutats també–. Curiosament, aquest barri va ser segu-rament el primer producte de la gentrificació moderna a la ciutat de Nova York –i, per tant, probablement del món–, fins i tot abans que es bategés amb aquest mot el fet que gent d’un poder adquisitiu superior anés po-blant gradualment un barri pobre, fent que els preus pugessin, expulsant els antics veïns que ja no s’ho poden permetre i alterant així el caràcter del barri. Durant el segle XIX i primera meitat del XX, la butxaca dreta de la faldilla de Manhattan, per sota del carrer 14, era cone-guda com a Lower East Side, el barri de carrers pes-

per Marta Martínez

‘JUST KIDS’ El primer llibre de memòries de Patti Smith relata, amb estil con-tingut i sensibilitat nostàlgica, la seva història d’amor amb el fotò-graf Robert Mapplethorpe, però també amb la ciutat de Nova York i, més concretament, l’East Village dels anys 70. Aquest barri va ser l’escenari on Smith i Mapplethor-pe van passar de ser aspirants a artistes que llegien Rimbaud i es debatien entre comprar alguna cosa per menjar o nous estris per dibuixar, a figures de referència de la ciutat que s’estava convertint en la capital cultural d’Occident.

‘Rent’ tenia com a teló de fons l’East Village

novaiorquès dels 80, un caldo de cultiu per a joves

creatius i transgressors. Marta Martínez retorna al barri per explicar-nos què

se n’ha fet de tanta bohèmia

�

[21][20]

‘RENT’ EAST VILLAGE

L’East Village va ser segurament el primer

producte de la gentrificació moderna, fins i tot abans

que es bategés amb aquest mot el fet que gent d’un

poder adquisitiu superior anés poblant gradualment

un barri pobre

tilents i edificis esquifits on s’amuntegava la mà d’obra que arribava majoritàriament d’Europa. A la dècada del 1960, alguns poetes beatniks i hippies valents (o desespe-rats) van començar a traslladar-se al nord del barri, on els carrers de la Nova York més antiga perden els noms propis i comencen a enumerar-se. El territori de l’1 al 14 va començar a reinventar-se com a East Village, buscant agermanar-se amb el Greenwich Village, on els lloguers ja començaven a ser massa cars per als artistes, i així es-polsar-se la brutícia del Lower. L’estratègia dels agents immobiliaris va funcionar, i des d’aleshores el barri ha passat d’olla on durant dècades bullia la cultura alterna-tiva més contestatària de la ciutat a residència d’estudi-ants de la Universitat de Nova York i altres fills de papà amb ganes de gresca.

Però si només ens centréssim en la gentrificació totes les històries sobre Nova York serien si fa no fa la matei-xa, i l’East Village mereix alguna cosa més. Perquè les seves escales d’incendis rovellades fan aixecar la vista buscant-hi joves fumant i bevent, com quan les festes il·legals eren contínues. Perquè els seus jardins comuni-taris segueixen traient la llengua als gegants immobilia-ris. Perquè els veïns malgirbats empenyent carrets de la

compra més voluminosos que ells o palplantats al costat del semàfor se saluden amb to còmplice, de supervivent a supervivent. Perquè encara hi ha algun carrer, ben al fons a la dreta, on se’t posa una mica la pell de gallina quan es fa fosc. D’alguna manera, Rent és un homenatge a aquestes arestes que encara punxen (una mica). I que no a tothom li agrada recordar.

“I’ll meet you in Tompkins Square”, cantava Lou Reed a la cançó Hold on a finals dels anys 80. Tompkins Square Park és encara el portal espai-temporal que et transpor-ta a l’enyorat esperit de l’East Village. Sí, hi ha noies en malles de licra i ulleres de sol que tornen a casa després de la sessió de running o ioga, parelles homosexuals que passegen Chihuahues juganers, pares i fills que es tiren pilotes de futbol americà. Més enllà d’això, Tompkins és també el punt centrifugador de l’energia reivindicativa del barri des del 1874, quan milers de treballadors sense feina s’hi van manifestar durant una depressió econò-mica i van ser durament atacats per la policia. Però la revolta que ha quedat gravada a la memòria de tots els novaiorquesos, i la que va inspirar l’escena de Rent, va

ser la del 1988. Diversos periodistes van gravar com la policia estomacava els centenars de manifestants que protestaven per una normativa que obligava a tancar Tompkins Square a la nit, quan era l’únic refugi de molts sensesostre i drogoaddictes. Aquesta energia encara se sent a Tompkins, tot i que barrejada amb l’aroma dels avets nadalencs triturats i espolsats sobre els parterres, per reciclar-los, i les caques de gos. Els sensesostre (i els drogoaddictes) continuen dominant certs reductes del parc, on fan petar la xerrada, escolten música a tot vo-lum o, segons l’hora del dia, s’escridassen o t’escridassen. Però des d’un parell de bancs de distància encara te’ls mires amb un regust nostàlgic i un mig somriure.

A Tompkins Square comença també l’abecedari de les avingudes: A, B, C i D. Molt menys conegudes que les numerades, aquestes són en realitat les coordenades de Rent i del més autèntic que encara resisteix de l’East Village, conegut com a Alphabet City. No hi falten res-taurants per fer brunch, wineries i botigues de format-ge artesà, però també els centres comunitaris que ofe-reixen classes gratuïtes de poesia per a nens o horts

E

Barret de Fred Perry

A La Isla Restaurant, situat al carrer East

14th, en ple East Village venen ‘alcapurrias’, unes

fritures originàries de Puerto Rico

XX

XX

XX

XX

X

XX

XX

XX

XX

X

XX

XX

XX

XX

X

LA MODA DEL VILLAGE L’East Village escapa del circuit de moda de grans magatzems i multina-cionals present a altres zones de Man-hattan. Al Village hi trobareu botigues vintage i showrooms de dissenyadors emergents. A establiments com Fa-boulus Fanny’s (335 E 9th St) podeu remenar fins topar amb pillbox hats dels anys 40 i Mr. Throwback (428 E 9th St) és la meca de les camises de co-loraines dels 90. L’esperit bohemi de les botigues del Village queda reflectit al carrer, un laboratori de tendències on barrets i coloraines conviuen sense rubor amb apostes més arriscades. Omplint aquestes pàgines, algunes propostes de moda que podrien con-cordar amb l’estil bohemi del barri.

VIATGE

�

Faldilla de Sisley

Ulleres de sol Rockatansky de Kaleos, 170 €

Sabatilles esportives de Vans, 161 € a Urban Outfitters

[22]

‘RENT’ EAST VILLAGE

Rossy de Palma Diumenge que ve serà la mestra de cerimònies de la vuitena edició dels premis Gaudí del cinema català, als quals està nominada pel seu paper a Anacleto, agente secreto. La mallorquina va ser el primer nom revelat del repartiment del nou Almodóvar, Julieta, d’estrena imminent. Amb la Rossy serà obligat el viatge a Palma i la companyia de dos grans amics seus: el dissenyador Jean-Paul Gaultier i l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo.

nº86

rar

urbans on hi campen fins i tot gallines. Hi són comuns també els centres d’atenció per a gent amb sida, com per exemple el Keith D. Cylar Center de l’organització Housing Works, al carrer 9 amb l’avinguda D, que ofereix serveis de salut i d’habitatge a gent seropositiva sense sostre. El fundador de l’organització va batejar el centre amb el nom del seu company sentimental, que va morir de sida el 2004.

Així com l’escena musical rockera ha fugit cap a Brooklyn, la poesia és encara un dels grans bastions de l’East Village. Patti Smith, en essència una de les grans poetes nord-americanes contemporànies, va agafar el micròfon per primera vegada a l’església de St Mark’s, que encara acull setmanalment el mateix taller on ella va llegir els seus poemes el 1971. Entre el públic hi havia els poetes beat Allen Ginsberg i William S. Burroughs. “Ningú havia tocat una guitarra elèctrica dins aquella església abans, cosa que va provocar un cert enrenou, i la veritat és que no ens ho esperàvem”, recorda Smith en una entrevista a la revista NME. La cantant explica que alguns dels versos i poemes que va llegir aquella nit en aquella església van formar part anys després de Horses, el seu primer disc i el que la va convertir en una de les artistes més influents de la música actual.

Durant els mateixos anys setanta, al poeta Miguel Algarín, originari de Puerto Rico, li va quedar petit el menjador de casa a l’hora d’organitzar lectures literàri-es i això el va portar a fundar el Nuyorican Poets Cafe. El local, situat al carrer 3 entre les avingudes B i C, es va convertir ràpidament en refugi dels poetes llatins i afroamericans que no aconseguien fer-se un lloc a la in-dústria cultural dominant. El local, decorat amb grafitis i pintures que reivindiquen amb orgull la cultura nuyo-rican, de la comunitat immigrant provinent de Puerto Rico a Nova York, continua sent un lloc excel·lent per gaudir d’un concert de jazz o una lectura de poesia. I, per als valents que tinguin un bon domini de l’anglès, fer una capbussada en el món dels spoken word, una mena de rap a cappella o poesia percudida, i accelerada, sovint amb dosis d’improvisació. Una advertència: com tantes altres coses de l’East Village, enganxa. r

Gorro de WAU (We Are United), 13,95 €

Christopher Raeburn ha dissenyat una col·lecció càpsula de sabates ( les de l’esquerra en són una mostra) per a la firma Clarks aquesta primavera

LAN

DRY

[25][24]

‘RENT’ ‘525.600 MINUTS’ RELLOTGES

La cançó ‘Seasons of love’ del musical ‘Rent’

reflexiona sobre la manera més correcta de

quantificar el temps. Amb molt pragmatisme, al ‘Rar’

hem seleccionat aquests rellotges perquè no se’ns

escapi ni un segon

TENDÈNCIES

Com es mesuren 525.600 minuts?

525.600 minuts. 8.760 hores. 365 dies. un any. Com es pot mesurar? ¿N’hi ha prou amb les unitats dels temps, tan asèptiques i tècniques? Per què no quantifiquem l’any utilitzant com a criteri el nombre de vegades que hem rigut? O les veritats que hem après? O fins i tot la quantitat de tasses de cafè fumejant que ens hem begut? Aquest és el plantejament de la cançó Seasons of love del musical Rent, coneguda per la seva tornada encomana-dissa: “Five hundred twenty five thousand six hundred minutes”.

Al Rar hem volgut enfocar de manera pragmàtica el missatge de la cançó. Per mesurar un any, per quantifi-car les estacions de l’amor, per saber el minut exacte del cafè o de la riallada, res millor que les fiables hores que marquen els rellotges de polsera de la selecció de l’es-querra. Hi trobareu peces senzilles però amb un toc de sofisticació, com el model Stanhope (1), de DKNY (119 €); l’Skagen (10), amb corretja de malla d’acer (149 €); o el Vic (4), de Marc Jacobs (229 €). Els amants de les to-nalitats marrons també tenen moltes opcions: un petit i formós Emporio Armani (3) amb corretja de pell (219 €); un Fossil (9) amb esfera daurada (139 €) o bé el model Delaney (11), de Michael Kors (249 €), amb polsera amb baules. ¿Voleu comptabilitzar els segons, minuts i ho-res d’una manera més exclusiva? El rellotge El Primero (2), de Zenith, compta amb una llustrosa esfera de dia-mants (21.900 €), i el Promesse (5), de Baume&Mercier (4.150 €), ens entrega l’hora en xifres romanes. Una menció a banda mereix el Dior Grand Soir Nº 32 Origami (8) amb diamants, or i cristall de safir que bri-lla des de l’angle esquerre de la pàgina. Més opcions? Un Burberry (6) de corretja amb l’estampat típic d’aques-ta casa britànica (750 €), i el model Kempton (7), de Michael Kors (199 €), per a aficionats a l’animal print. r

per Margarida Fanals

El català serà la 23a llen-gua en què es representa el musical ‘Rent’. Aquí podeu

escoltar la cançó ‘Seasons of love’ en coreà

1

3

2 4

5

8

6

9 10

11

7

[27][26]

‘RENT’ CASINO L’ALIANÇA DEL POBLENOU

L’Aliança, un clàssic del

Poblenousi la data escollida per a l’estrena del Rent de Daniel Anglès no és casual –el 26 de gener del 2016 es compleix el vintè aniversari de l’estrena del musical a l’Off-Broadway–, l’elecció del teatre que allotjarà els seus intèrprets no ens ha de sorprendre: el Casino l’Aliança del Poblenou ha acollit, al llarg de la seva llarga (i poc conegu-da) història, grans ídols de l’escena i fites destacades del teatre català.

Tot va començar l’any 1869 amb la fundació de la socie-tat l’Aliança, una entitat cultural, recreativa i assistencial nascuda per atendre les demandes dels fills de la industri-alització, especialment efervescent al sud de Sant Martí de Provençals –l’actual districte de Sant Martí–. Obrers i comerciants no només reclamaven habitatges dignes i condicions laborals i sanitàries adequades, sinó també el dret a gaudir de la cultura i de l’esbarjo, una reivindi-cació que va promoure l’aparició d’una constel·lació de patronats, casinos, associacions i ateneus populars a la Catalunya industrial. Una dècada més tard, l’Aliança dis-posava ja d’una secció teatral i del seu propi local per a les representacions.

Ni aquella Aliança ni el seu teatre, però, són els que avui trobem a la rambla del Poblenou. El 1923, el cop d’estat de Primo de Rivera va provocar l’escissió de l’entitat, di-vidida entre els partidaris del nou règim i els detractors, i aquests últims van decidir marxar i construir-se una seu

a la seva mida, el Casino l’Aliança, que havia d’emparar els opositors de la política antiobrera i anticatalanista del dictador. L’edifici va ser encarregat a Amadeu Llopart, un dels arquitectes de l’Exposició del 1929, que va atorgar-li un aire monumentalista que, encara avui, li dóna fermesa i caràcter. Llopart va incloure als plànols un teatre a la italiana amb capacitat per a un miler d’espectadors, que, si calia, podia transformar-se en una pista de ball. Un es-pai polivalent, tal com l’anomenaríem ara.

L’episodi que va desencadenar el cisma en el si de l’antiga Aliança no va ser l’únic esdeveniment polític que va corprendre l’entitat dissident. En els anys de la República, el Casino i el seu teatre van ser l’escenari d’ac-tes polítics rellevants i, ja en les primeres fogonades de la Guerra Civil, va socórrer les milícies armades del barri o els obrers d’una fàbrica metal·lúrgica, que van apostar davant de l’edifici una tanqueta feta a partir del blindatge d’un camió.

Símbol de resistència i llibertat, el Teatre del Casino l’Aliança tampoc no va acovardir-se durant la dictadura i, malgrat que va programar artistes i espectacles consen-tits pels censors –Joan Capri, Paco Martínez Soria, Mary Santpere–, també va oferir-ne d’altres del tot discrepants. Així, el mateix escenari pel qual, dècades enrere, havien passat el gran Enric Borràs o Marcos Redondo i Hipólito Lázaro, déus de l’òpera, va rebre el 1966 Raimon i altres figures de la Nova Cançó, i un any més tard es convertia en seu de l’Operació Off Barcelona, una iniciativa dels grups de teatre independent barcelonins que va patir una forta persecució del Sindicato del Espectáculo. Al manifest fundacional, l’Off Barcelona reconeixia que la

iniciativa podia interpretar-se com una protesta contra el centralisme cultural i les dificultats per desenvolu-par un teatre de caràcter social, però reclamava per so-bre de tot un escenari estable per a les companyies que exploraven nous llenguatges teatrals. El Grup de Teatre Independent (GTI) de Feliu Formosa, Fabià Puigserver i Francesc Nel·lo, o el Gogo Teatro Experimental –que hi va estrenar El adefesio, de Rafael Alberti, amb direcció de Mario Gas– van ser alguns dels signataris del document; Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Emma Cohen i Alfred Lucchetti, alguns dels noms que apareixien als progra-mes de mà, i Max Frisch, Arnold Wesker o Maksim Gorki, autors extraordinaris que s’hi van sentir en català, en al-guns casos per primer cop. L’aventura va ser breu –només dues temporades–, però és indubtable que l’Operació Off Barcelona va contribuir a oxigenar l’oferta teatral de la ciutat.

De fet, el risc, l’atreviment, són qualitats que el Teatre del Casino l’Aliança té gravades a l’ADN, de manera que als 70 va continuar programant funcions agosarades, com Setmana tràgica (1975), amb posada en escena d’un jove-níssim Lluís Pasqual (22 anys) i una escenografia innova-dora de Fabià Puigserver que col·locava el públic al centre de l’acció, o Quiriquibú (1978), de Joan Brossa, un mun-tatge avui mític del Teatre de l’Escorpí, un grup integrat per Josep Montanyès, Guillem-Jordi Graells i Puigserver.I més fites escèniques: a mitjans dels 80, el teatre del Poblenou va donar a conèixer José Sanchis Sinisterra i el seu Teatro Fronterizo –anticipant-se, així, a la creació de la Sala Beckett– i va rebre artistes tan dispars com Carles Santos i Comediants; als 90 hi va haver òpera... El catà-leg continua fins a la dècada actual –Mercè Sampietro, Sergi López o Carles Flavià van actuar-hi la temporada 2011-2012–. ¿Serà aquest Rent una nova fita del Teatre del Casino l’Aliança? Hi ha pocs dubtes que sí. Per començar, és la primera vegada que el musical es tradueix al català, i aquest fet, sumat a la revisió del muntatge original realit-zada per Daniel Anglès, podria esperonar altres creadors (i als productors) a adaptar els clàssics del gènere a la nos-tra sensibilitat, sense tirar de franquícies. r

El Casino l’Aliança del Poblenou és el

teatre triat per allotjar el primer ‘Rent’ en

català. Amb una història que comença

el 1869, l’escenari de l’Aliança ha sigut

testimoni silenciós de grans fites del teatre

de casa nostra

MEMÒRIA

DEBATS I JOGUINES Ara que cada cop més la política és un espectacle amb altaveu mediàtic, el Casino l’Aliança del Poblenou va acollir el debat a cinc de les últimes municipals orga-nitzat per Barcelona Televisió. Trias, Collboni, Fernán-dez Díaz, Colau i Bosch ocupaven l’escenari, mentre 200 representants d’entitats veïnals els observaven des de la platea. El Casino també és a l’origen de la campa-nya Cap nen sense joguina que organitza Ràdio Barce-lona. L’edifici de la rambla de Poblenou constitueix el centre operatiu d’una nit màgica que l’any que ve cele-brarà mig segle i que el 6 de gener passat va portar una joguina a més d’11.000 nens i va recaptar més de 28.000 euros en la tradicional subhasta.

A l’esquerra, teatre de la Societat l’Aliança en una festa del 1921. A baix, l’actriu Carlota Soldevila a l’assaig de ‘Quiriquibú’ el 1976

El Bar Casino l’Aliança en una imatge del 1975

XX

XX

XX

XX

XX

XX

XX

XX

XX

XX

[29][28]

4Larson: one song… glory He never did get to know what it was like to make it on Broadway, even though his first musical certainly did make it in the Mecca of musicals and transformed show-business in the 21st  century. Jonathan Larson died at the age of 36, just ten days befo-re his most celebrated work,Rent, premiered in New York. Larson, the most promising talent in the business, a protégée of Stephen Sondheim (the king of highbrow musicals in the city), dro-pped dead on the floor of his Greenwich Village apartment on the 25th of January 1996, just hours after attending the first dress rehearsal of  Rent, the first successful musical of his career. It was a success that he would never enjoy but it has meant that we are still talking about him now, 20 years later.

From that moment on, Larson’s figure was transformed into the very icon that Broadway needed to be reborn from its ashes; an icon com-parable to that of Jimi Hendrix, Janis Joplin and Kurt Cobain in the world of rock music. With Larson’s death, the icon was created and Rent went from being a small-scale musical, staged on the fringes of the theatre district, to being the great rock opera of the 1990’s, eventually premi-ering at the Nederlander Theatre on Broadway. Inspired by Puccini’s La bohème, no less, 100 ye-ars after its premiere,  Renttransformed Larson into a phenomenon.  With his storyline, which moves the setting from the Paris of the end of the 19th century to the reality of a rootless generation of young New Yorkers who are disenchanted and have few prospects for the future, he became a prodigy. With all of these ingredients, the prizes that it won, and its warm reception by the pu-blic, the factory of pop heroes transformed that young, unknown actor and aspiring writer into the most important Broadway playwright of the 20th century.

In the wake of the Larson boom, the great mac-hine of show business dug up lesser works by that young man who sought success in the 1990s and obsessively attempted to explain the world through failures and the precariousness that he was so familiar with. His life style, and the ge-neration he represents, is perfectly portrayed in early works such as  Supervia,  and  tick, tick… Boom,  and, of course, in  Rent,  which is still ali-ve and kicking on stages around the world… in-cluding Catalan ones. It’s a major work, without which the musical wouldn’t have been able to survive in its present form. It’s also a work which, as the song  One Song Glory  suggests, carried to glory its author, who died 20 years ago from an aneurism, due, perhaps to the Marfan syndro-me he suffered from.  It was a sudden end, which came when he was only 36 years old (the same age as Marilyn Monroe and Bob Marley), and which, despite its unfairness, serves to remind us that legends never die. • by Xavier Salvà

6Daniel Anglès: A life for ‘Rent’ I openly examine Daniel Anglès’ face, looking for what I consider to be inevitable signs of tiredness, but I’m unable to find them. No bags under his eyes, no wrinkles, a few grey hairs but less than the ave-rage for a forty-year-old man (an age he turned a short time ago). In the last few months, Daniel’s life has been even more intense than is usual for him: he’s the resident director of the musical Mamma mia! In Barcelona, he’s appeared on the jury for the programme Oh Happy Day, he’s rele-ased an album called  Punto de Rocío  featuring versions of iconic songs by Rocío Jurado, he’s toured Catalonia with  Cançons inesperades,  the show he premiered last year, and he has conti-nued working as head of the music, song and in-terpretation school that he founded 13 years ago with his long-time partner Susanna Domènech. And it’s at Aules, the school premises, where we arrange to meet up to speak about the initiative which has cost him the most sleep and demanded most of his energy lately: the direction and adap-tation to Catalan of Rent. He claims that excite-ment is his engine: allowing nothing to stop him despite all of the obstacles. And that old dream of his is clearly the best antidote to tiredness.The idea of doing ‘Rent’ has been with you for a long time.D.A.  My relationship with the musical is very peculiar. I first saw it in New York in 1997. I went there with Manu Guix, Pili Capellades and Susanna Domènech, with the money that we had earned from the first season of  El musical més petit  at Versus Teatre.  Rent  really shook me up because it was the nearest thing to our generati-on and normal life that I had ever seen on a sta-ge. I remember leaving the theatre and thinking that something like that would never be staged in Barcelona.And two years later, not only was it staged in Barcelona, but it was you starring in it.D.A.  Yes, we staged it in Barcelona during the 1999-2000 season and then took it to Madrid. When we had finished, the producer invited me to go back to see it again in New York and after the show we went out for dinner with the ac-tors. I thought, “How weird! Fairytales really do exist!” My life had taken a startling turn.

‘Rent’ changed your life.D.A. Very much so. When Abby Epstein got here from New York to direct the show in Barcelona, she told us that Rent changed the lives of everyo-ne who came into contact with it. I was slightly sceptical about that kind of thing, but I found out that she was right. It touches you in a certain way, speaking to you of a certain kind of things, demanding emotional involvement and has so-mething special, something that changes your life. And musically, it really gets inside you.The original Broadway production was staged in

dramatic circumstances, only two days after the death of its creator, Jonathan Larson.D.A. And I think that fact has a lot to do with the special feeling that the show transmits. They don’t do it now because they’re getting old, but Larson’s parents used to attend all of the premie-res of Rent all around the world. When we premi-ered it in Barcelona, his mother told us that the only thing that she could cling to in thinking that her son’s death made some kind of sense was that it had helped to spread the message of his work.What is that message?D.A. The show is about how a collective of people reacts when they feel threatened by the nearness of death, and their reaction involves clinging to life and defending it. The saying carpe diem had been dealt with many times, but never in such a striking way. Squeezing the most from life may mean different things to different people, but in this production, with 17 different characters, there’s one that stands above all of the others: the company, the collective.Twenty years ago, ‘Rent’ was also important for its open approach to relationships.D.A. It was the first time, and this was powerful and significant, that a show spoke about relati-onships and in the second act, who should appe-ar on stage but a boy-boy couple, a girl-girl couple and the author is saying to you, “for me a couple relationship has three possible formulas”.  Many things like that make this a special show and have made it the classic it is nowadays and that’s how I understand this production.Two and a half years ago you decided to stage your version of Rent and you’re producing it 20 years after its premiere on Broadway. Has that process been difficult?D.A.  It’s been an extraordinary learning experi-ence. The first long stage involved negotiating the royalties. We had to get permission to produ-ce the show with complete freedom in terms of the staging because we wanted to do something that was 100% new and in Catalan. That’s where it was very useful that I knew the people in New York who were associated with the musical and that I had worked on the previous production in Barcelona. That opened a lot of doors for us that would otherwise have been very difficult to open. 

The most difficult part must have been getting financial backing.D.A.Musicals have a problem in that they’re more expensive to stage than a text-based work. So when you set about staging a show of these dimensions you’re taking on a big risk. The pro-duction process has been the most difficult part but we managed to get the resources we needed to stage the show that we wanted, with the com-plicity of producers who don’t come from the theatre world but who have put together a strong business team for this project. On the first day of rehearsals I thought, “Wow, Rent is no longer just an Excel sheet for me now!”What makes your staging unique?

English version

‘RENT’ LLOGAR O COMPRAR?

Els protagonistes de ‘Rent’ no tenien un

ral i no podien aspirar a comprar habitatge. Estirant el fil del títol

del musical, Marc Serrano es capbussa en la dicotomia entre

comprar casa o llogar-la

Vendre la casa i anar

de lloguercantonada pudenta al centre d’una de les principals ciutats del Principat. Cartell real enganxat amb cel·lo al pal d’un senyal. Hi diu: “al costat de la rambla [negre-ta, subratllat prim]. Pis de disseny [negreta, subratllat gruixut] amb garatge i traster. tot reforma (sic) a estrenar [negreta, subratllat gruixut]. 247.000 € [cos de lletra enorme, negreta]”. I, al peu, un telèfon mòbil amb els números ben grans, també, però menys que els del preu, i la icona del WhatsApp. Just a davant, un pobre home amb un carro de supermercat remena els conteni-dors a la recerca de paper i metall.

Segur que a l’amic lector hipotecat li han preguntat: el pis (o la casa) és teu? La resposta curta que hauria de do-nar és: “Sí”. La llarga i més precisa, que té dues sagrades escriptures: una on consta que n’és el propietari legítim, i una altra on consta que deu ics calés al banc i grega amb el bé immoble com a garantia en cas que deixés de pagar les còmodes quotes que li abona cada final de mes.

Comprar o llogar? ¿Llevar-se cada dia i sortir al carrer amb la motxilla d’un deute gairebé perpetu –impagable en bastants casos– a canvi d’una casa que algun dia, d’aquí dues o tres dècades, serà ben teva, o bé pagar cada mes un ull de la cara pel simple fet d’haver pogut disposar de pocs metres quadrats durant 30 dies? La dicotomia fa plorar i l’articulista, hipotecat, no en té la solució. Hi ha, certa-ment, terceres vies innovadores (l’usdefruit, la propietat intermèdia, la temporal), tan lloables com insignificants en termes quantitatius, i, mentre no es demostri el con-trari, gairebé utòpiques.

A l’Espanyistan d’Aleix Saló, l’habitatge ha sigut, és i serà patrimoni, inversió (paradoxalment, amb diners deixats que cal tornar), mentre que, a l’Europa rica, al nord ideal

d’Espriu, és un simple bé de consum més. Aquí tenim allò que se’n diu cultura de compra: un 78,8% de les famílies espanyoles trepitgen rajoles pròpies, una dèria endèmica que permet al regne de Felip VI situ-ar-se als primers llocs d’aquest rànquing, si més no. Tot i que el percentatge ha disminuït dos punts per la punyetera recessió, Espanya continua sent un país de propietaris, només superada, a la UE, pels de l’Est.

El lloguer proporciona llibertat de moviment i pau d’esperit, està bé, però suposa llençar els diners, no és més barat que una hipoteca i és propi d’estudiants, de bohemis i, en general, de gent poc recomanable. La compra, per contra, implica arrelar en unes co-ordenades de per vida (encadenar-s’hi) a canvi d’un simpàtic deute vitalici, els terminis del qual el van empetitint molt a poc a poc i l’amortització discipli-nada del qual ja ni tan sols desgrava; sí, d’acord, però signar una escriptura –dues– forma part del pla de vida de qualsevol parella petitburgesa, atorga un cert estatus i permet assaborir la sensació que les qua-tre parets que t’envolten et pertanyen, que hi viuràs moments bons i dolents fins que et moris –no te les enduràs a la tomba–, que les llegaràs als teus fills si, de gran, no comets la indecència de vendre-te-les o de contractar una exòtica hipoteca inversa. Que són la casa de la teva vida: la república independent on, d’amagat de la resta de la humanitat, fas el que et dóna la gana. Que, fins i tot, sempre te les podràs vendre –sovint, traspassant-ne, també, el deute– si qualsevol contratemps tràgic ho fa necessari: es tracta d’una diguem-ne guardiola de totxo. Perquè, amic, fill, un immoble no es devalua: no ha passat mai; ai, no, que l’argument ja no cola.

Fa pocs anys, aquest article hauria sigut força dife-rent: des de finals de la dècada passada, amb el famós esclat de la bombolla immobiliària i l’ocàs de l’orgia del crèdit barat a probables insolvents o pel 99,9% del valor de compra –un disbarat amb què alguns s’han fet d’or i que ens ha costat molt car a tots–, les hipo-teques ja no es concedeixen tan alegrement, tot i que, en una brometa del destí, els preus de bona part dels immobles hagin caigut en picat. Els hipotecats no ho sabem, però som uns privilegiats: “lloguer o compra?” és una pregunta retòrica en un país d’aturats i de pre-caris amb sous de merda que sempre algú estarà obli-gat a acceptar i pels quals encara s’ha de donar gràcies a Déu. Sense estalvis ni ingressos dignes, sense accés a un préstec, o tens la sort o la desgràcia d’heretar, o et toca la loteria, o decideixes llogar. Lliurement. Aquesta via voluntària és l’única per a molta gent a qui una en-titat financera mai no deixarà diners per comprar un pis, i, d’altra banda, els inversors hi troben una rendi-bilitat que ja no els donen altres fórmules. El mercat de lloguer no ha parat de créixer i créixer des de l’inici de la crisi: segons el Banc d’Espanya, menys d’un 10% dels habitatges habituals eren en règim de lloguer a principis de segle, una dada que ja supera el 15% i que segueix augmentant. Això, però, no implica que els lloguers siguin assequibles: continuen pels núvols. Ara bé: si esteu en condicions d’escollir, sentiu-vos afortunats (de poder endeutar-vos fins a les celles) i trieu entre aquestes dues opcions: patir per pagar la hipoteca o patir per pagar el lloguer.

¿La solució en un país on quasi tothom voldria com-prar és, realment, incentivar que es llogui? No ho sembla pas. O sí, però de bracet d’una regulació real del mercat immobiliari per part de l’estat o de qui si-gui perquè la ciutadania –la gent normal– pugui com-prar en condicions raonables, sense grillons eterns. Un racó per poder caure mort no és cap luxe: és una necessitat bàsica, vital, i, per cert, un dret constituci-onal. I això, que sigui dit de passada, com qui no vol la cosa. r

per Marc Serrano

LAM

ART

ARI

LE

[30]

D.A. Our production is based on the original one, which is fantastic and a classic, but for us it was a starting point from which we set out on a new quest. The result has nothing to do with the ori-ginal, but not because of self-obsessed wish to be different, but from a desire to create the same impact on the spectator that I had felt when first seeing the show. And because 20 years have pas-sed since then we needed to get there by diffe-rent paths. I think that our production is harder, has fewer filters and is also easier to understand than the original.Is the season fixed or is there room for an extended run?D.A. It’s completely fixed. We’ll do 40 shows. We wanted to open on the 26th of January and finish on the 20th of March. We didn’t want that to be the end of the show but rather the end of its sea-son in Barcelona, though if things go really well, we might come back later on. I’d also really like to take the show to Madrid. For now, our aim is to make sure that these 40 shows go well and that the theatre is full from the very first day. And ticket sales are going really well.  Rent  is a production that has generated a lot of excite-ment. • by Belén Ginart

4East Village: a neighbourhood that can prove addictive The discrete undu-lations that decorated the awning still survive. It used to be white. Now it’s black. The letters “CBGB & OMFG”, painted in Soviet red, have faded. Few have ever remembered what they meant, even shortly after it first opened its do-ors in 1973. That might be a good thing, because people went to Country, Bluegrass, Blues and Other Music For Uplifting Gormandizers to lis-ten to punk rock and other deafening forms of garage music. A privileged few were able to see the Ramones, Patti Smith, Blondie and Talking Heads there in the 1970s, 80s and 90s, when New York was still hardcore and timorous parents forbade their children to even go near the East Village.

But the people behind CBGB had the same pro-blem as the characters in Rent: they couldn’t pay their rent. The club was forced to close down in 2006. Nowadays the rundown venue is a lu-xury boutique for male fashion designer John Varvatos, who is, luckily, a rock fan and has pre-served some of the place’s relics. On its black walls there are layer upon layer of posters, pro-tected now behind glass. And all around you’ll find rock memorabilia: guitars, old vinyl records, amplifiers and set lists. There are also framed photos of Patti Smith, Blondie, David Bowie and Guns N’ Roses. And, of course, the Ramones, in a limited edition photograph that costs 3,750 dollars.

The main dilemma raised by the musical Rent, how to survive as an artist or bohemian in a capi-talist environment, is still very much alive in the East Village, and, as you may well be thinking, in the rest of New York and in many other cities as well.

Curiously enough, this neighbourhood was probably the first example of the modern gen-

trification of New York, and therefore the first example in the world of a phenomenon that sees people with greater purchasing power mo-ving into less affluent neighbourhoods, thereby driving up prices and driving out the old resi-dents and irrevocably changing the character of the area. During the 19th century and the first half of the 20th  century, the right hand pocket on the dress that is Manhattan, lying below 14th  Street, was known as the Lower East Side: a neighbourhood of smelly streets and crowded buildings occupied by a labour force of most-ly European origin. In the 1960s, beatnik poets and brave (or desperate) hippies started to move into the northern part of the neighbourhood, where the oldest streets in the city lose their names and start to be numbered. The territory between 1st and 14th Streets began to reinvent it-self as the East Village, seeking to identify itself with Greenwich Village, where rents were alre-ady starting to get too expensive for artists and thereby brush off the dirt of the lower part of the area. This real estate agent strategy worked and ever since then the neighbourhood has gone from being a bubbling hotbed of alternati-ve society to a city of student residences of the University of New York and other well-off kids looking for fun.

But if we only focused on gentrification, all of the stories of New York would be more or less the same, and the East Village deserves better than that. Because its rusty fire escapes make you look upwards in search of young people smoking and drinking, like they did when illegal parties were an everyday event. Because its community gardens are still sticking their tongues out at the real estate giants. Because its scruffy locals pus-hing shopping trolleys bigger than themselves or standing next to traffic lights greet each ot-her with an air of complicity as one survivor to another. Because there are still some streets, at the bottom on the right, where you start to feel nervous when night falls. In some ways, Rent is a tribute to edges that are still (a little) rough. And which not everyone wants to remember.

“I’ll meet you in Tompkins Square”,  sang Lou Reed in the song Hold On at the end of the 1980s. Tompkins Square Park is still a time gate that transports you to the long-lost spirit of the East Village. Yes, there are girls in lycra leggings and sunglasses going home after a running or yoga sessions, homosexual couples walking their Chihuahuas, and fathers and sons throwing American footballs to each other. Beyond all of that, Tompkins is a centrifuge for all of the power of protest in the neighbourhood, ever sin-ce 1874 when thousands of unemployed workers demonstrated there during one of the US’s pe-riodic depressions and were violently attacked by the police. But the revolt that left the deepest mark on New Yorkers’ memory, and the one that inspired that scene in  Rent, happened in 1988. A number of journalists were recording as the police laid into the demonstrators protesting against a regulation that closed the park at night, at a time at which it was the only place of refuge for many homeless people and drug addicts. You can still smell that energy in Tompkins Square, even though the aroma is mixed with that of the

recycled Christmas trees that are shredded and spread on the flowers beds and the smell of dog poop. The homeless (and the drug addicts) still colonise some parts of the park, where they chat together, listen to music at maximum volume or, depending on the time of day, shout at each ot-her, or at you. But from a couple of benches away you can still look at them with a hint of nostalgia and a half smile.

Tompkins Square also marks the beginning of the alphabet avenues A, B, C and D. Much less well-known than the numbered streets, these are the real coordinates of Rent and the most aut-hentic surviving part of the East Village, known as Alphabet City. There is no shortage of restau-rants serving brunch, wineries and artisan chee-se shops, but there are also community centers that offer free poetry lessons for children and even allotments where chickens roam. There are also plenty of care centers for people with AIDS, such as the Keith D. Cylar Center run by Housing Works, at the junction of 9th Street and Avenue D, which provides health services and housing for homeless HIV-positive people. The founder of the organization named the center after his boy-friend, who died of AIDS in 2004.

While the rock music scene has fled to Broo- klyn, poetry is still one of the bastions of the East Village. Patti Smith, essentially one of the greatest contemporary American poets, picked up a microphone for the first time at St Mark’s Church, which still holds the weekly poetry workshops where she first performed her poems in 1971. Among the listeners was the beat wri-ters Allen Ginsberg and William S. Burroughs. “No-one had brought an electric guitar into the church before and it caused a bit of a stir, which we didn’t really anticipate,” recalled Smith in an NME interview. She went on the explain how the verses and poems she read that night went on to make up the texts of  Horses, her debut album, which transformed her into one of the most in-fluential contemporary musicians.

During the same decade, the poet Miguel Algarín, a native of Puerto Rico, found that his living room was getting too small for the lite-rary readings he was holding and so he founded the Nuyorican Poets Café. Located on 3rd Street, between Avenues B and C, it quickly became a refuge for Latino and African-American poets who found it difficult to find their place in the predominantly Anglo cultural industry. The café, which is decorated with graffiti and pain-tings revindicating with pride  nuyorican  cul-ture,  that of the Puerto Rican immigrant com-munity in New York City, is still a great place to catch a jazz concert or a poetry reading. And for those brave enough and with sufficiently good English, there’s also the world of spoken word, a kind of a cappella rap or percussive and often ac-celerated and improvised form of poetry. A word of warning: like many other in the East Village, it can prove addictive. • by Marta Martínez

traducció David Bridgewater

Al principi de la seva carrera, Harrison Ford va afegir una ‘J’ entre nom i cognom per diferenciar-se d’un actor de cinema mut que es deia igual. Així constava en els primers crè-dits on va aparèixer, els del ‘western’ del 1967 ‘La cavalcada dels

maleïts’. El Harrison original va debutar a Broadway el 1904 i el 1915 es va traslladar a Hollywood, on va rodar una setantena de films. L’arribada del sonor va ser fatídica per a Ford, que, com

tants altres actors del vell cinema, no s’hi va adaptar. La seva primera pel·lícula parlada, ‘Love in high gear’ (1932),

va ser també l’última de la seva filmografia. Si passeu pel Passeig de la Fama de Hollywood alerta amb les confusions perquè hi ha dues estrelles amb el nom Harrison Ford: el de l’era muda la va

aconseguir a títol pòstum el 1960, mentre que el nostre ‘rar’ la va aconseguir el 2003