-
Referència bibliogràfica:
☺Es permet la reproducció no lucrativa d’aquest text sempre que
se’n citi la referència bibliogràfica.
Menèndez i Pablo, F. Xavier (2012). “Quico Sabaté, un maqui
antifranquista de l’Hospitalet”. Dins: DD.AA. Patrimoni,
història
local i didàctica. Homenatge a Jaume Codina. Actes de les VI
Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat, Sant Feliu de
Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat i Edicions
del
Llobregat, 2012. Pàg. 252-268. [ISBN: 978-84-938801-6-3].
253
QUICO SABATÉ, UN MAQUI ANTIFRANQUISTA DE L’HOSPITALET F. Xavier
Menéndez i Pablo Ajuntament de l’Hospitalet
L’any 2010 va tenir lloc el 50 aniversari de la mort del cèlebre
guerriller antifranquista, de filiació anarquista, Quico Sabaté,
nascut a l’Hospitalet el 1915, que va ser abatut per les forces de
l’ordre el 5 de gener de 1960 a Sant Celoni. L’Ajuntament de
l’Hospitalet, en el marc del programa de Memòria Democràtica que
impulsa la Secció de Patrimoni Cultural, va dur a terme un seguit
d’actes per donar a conèixer aquesta figura tan controvertida de la
lluita antifranquista, considerat un heroi per uns, i un simple
atracador per uns altres.
La principal activitat realitzada es la Ruta Quico Sabaté pel
barri centre de la ciutat, un itinerari a peu on es comenten in
situ les seves principals accions, que seguim programant de forma
regular, amb una bona acollida.
Quico Sabaté va viure una vida de pel·lícula, que volem evocar
amb aquesta comunicació. Per tant, a més de relatar els actes
esmentats, aportem una petita biografia del personatge, a l’espera
de poder escriure una nova biografia més completa, amb algunes
novetats i documents inèdits que hem pogut anar recollint en els
darrers anys.
Així, doncs, durant el 2010, la Secció de Patrimoni Cultural va
dur a terme un seguit d’actes: una taula rodona (desembre 2009),
amb la projecció de la pel·lícula “Sabaté” realitzada per un
col·lectiu local el 1980; una conferència i la presentació de la
Ruta Sabaté, a càrrec de Dolors Marín (25.2.2010) –les rutes es van
fer el 25 de febrer, i el 24 i el 18 de març, i posteriorment s’han
anat programant amb regularitat–; la presentació del llibre Tren
Correu 1104, a càrrec del
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
254
seu autor, Joan Ventura, (sobre el darrer viatge del cèlebre
guerriller anarquista, des que va travessar la frontera fins la
seva mort a trets a Sant Celoni el 5 de gener de 1960 (18.3.2010);
i un cicle de cinema “El maquis en el cinema”, amb la projecció de
tres pel·lícules (juny 2010).
Context històric. L’Hospitalet a la primera meitat del segle
XX
A finals del segle XIX s’inicia la industrialització a
l’Hospitalet com a conseqüència de la de Barcelona. Al principi
dominaren les indústries del ram de la construcció (bòviles), però
amb el canvi de segle començaren a establir-se les fàbriques
tèxtils, sobretot a Santa Eulàlia i a Sant Josep, i posteriorment
les grans plantes metal·lúrgiques. Aquest fenomen va generar una
gran demanada de mà d’obra
Durant el primer terç del segle XX , la ciutat de l’Hospitalet
va passar de ser una comunitat eminentment agrària (amb 5.000
habitants el 1900) a una ciutat industrial satèl·lit de Barcelona
(amb 51.000 habitants el 1940). En els anys vint, l’Hospitalet
triplicava, en només 10 anys, la seva població, mercès a una
massiva immigració propvinent principalment de Múrcia, Almeria,
País Valencià i Aragó (de 12.360 habitants el 1920 a 37.650 el
1930), atreta per la forta industrialització de Barcelona. En
aquests anys l’Hospitalet ja era coneguda a Catalunya com la ciutat
de la immigració (sobretot Collblanc - La Torrassa, la “Múrcia
xica”).
La forta onada immigratòria dels anys vint, provocada per la
demanda de mà d’obra a Barcelona, comportà el creixement
d’habitatges a la nostra ciutat i va revifar les industries
relacionades amb la construcció (vidre, marbre, ceràmica...). Les
industries tèxtils (la més gran, Can Trinxet, va arribar a ocupar
1.200 treballadors i treballadores), van anar superant les crisis
cícliques (1917, 1929) i
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
255
les convulsions socials (pistolerisme, vagues, atur), però als
anys 30 van experimentar una notable davallada de la producció i
una retallada de plantilles, en un context de crisi en què l’atur
era especialment elevat a la nostra ciutat.
Durant el primer terç del segle, l’hegemonia política està en
mans de la Lliga Regionalista, opció per la qual aposta
l’oligarquia terratinent (la dominant) i la nova burgesia comercial
i industrial, en creixement. La Lliga guanya les successives
eleccions municipals i governa l’ajuntament. El prohom més
representatiu de la Lliga fou Just Oliveras Prats, alcalde en els
anys 1916, 1918-23 i 1930-31. L’oposició estava representada pel
republicanisme radical, fortament arrelat a l’Hospitalet. La Lliga
es va veure arraconada durant la Dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930), en què governà la ciutat l’oligarquia més procliu al
nou règim (amb Tomás Giménez d’alcalde, que governa la ciutat amb
estil corporativista i paternalista). L’oposició ciutadana fou
assumida pels republicans (fonamentalment la Unió Republicana, amb
força al Centre), i sobretot pels lerrouxistes (Partit Republicà
Federal, amb força a Collblanc - La Torrassa). Però l’autèntica
oposició real a la Dictadura, al carrer i a les fàbriques, fou
exercida per l’anarcosindicalisme, que en torn al Sindicat únic
(CNT), va convertir-se en l’organització hegemònica del moviment
obrer, sobretot a Collblanc - La Torrassa. El moviment llibertari
comptava amb nombrosos ateneus i escoles pròpies, i tot i la dura
repressió que pateixen durant la Dictadura, la CNT emergeix amb
força a la fi d’aquesta.
Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 donen la
victòria a la Coalició Republicana (liderada per ERC), que derroten
la llista de la Lliga, novament encapçalada per Just Oliveras, que
n’era l’alcalde sortint. El 14 d’abril el Comitè Revolucionari
proclama la República i el dia 15 és elegit alcalde el republicà
Josep Muntané. S’obre un
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
256
període de grans transformacions polítiques i socials a la
ciutat. Les reformes socials que impulsa l’ajuntament (per exemple,
duplica les places escolars i crea colònies infantils) es veuen
desbordades per la crisi social i econòmica (creixen l’atur i els
desnonaments), que origina nombroses vagues convocades per la CNT.
La inestabilitat política domina a la ciutat, amb una pressió al
carrer cada vegada més violenta per part dels anarcosindicalistes,
que veuen com empitjoren les condicions de vida de la classe
obrera. Nombroses bombes casolanes esclaten en fàbriques i
comerços. El desembre de 1933 té lloc un nou aixecament anarquista,
que pren un particular protagonisme a l’Hospitalet, amb la
proclamació del Comunisme Llibertari a Collblanc - La Torrassa, del
8 al 12 de desembre. L’exèrcit ofega la rebel·lió i ocupa
l’Hospitalet. Les seus de la CNT són clausurades. Aquests fets van
incrementar la llegenda negra dels anarquistes de la Torrassa entre
la societat barcelonina (i espanyola), que van ser retratats per la
premsa com el paradigma de la violència antisocial i com una xusma
incendiaria, delictiva, gansgsteril, antireligiosa i
castellanoparlant (“murciana”).
Les eleccions municipals de 1934 tornen a donar la victòria a la
llista d’esquerres (ERC), liderada per Ramon Frontera, front a la
llista de la Lliga, encapçalada novament per Just Oliveras. Els
problemes socials tornen a tenallar la societat hospitalenca, amb
nous tancaments de fàbriques, més vagues i més atur. Arran dels
fets d’octubre de 1934 a Barcelona, l’ajuntament de l’Hospitalet
estarà gestionat, fins al maig de 1935, per un comandant militar, i
posteriorment, per un consistori de dretes.
Quan les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 donen la
victòria al Front Popular a Espanya (i al Front d’Esquerres a
Catalunya), els regidors elegits el 1934, amb Ramon Frontera
d’alcalde, tornen a ocupar l’ajuntament. El Front d’Esquerres obté
a l’Hospitalet el 76% dels vots; val a dir que en aquestes
eleccions la
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
257
CNT demanà el vot per les esquerres. El consistori continua la
seva política progressista (creació de noves escoles), però creix
la tensió social i política (entre ERC i CNT), sobretot al carrer
(amb noves vagues).
El diumenge 19 de juliol de 1936, s’atura la revolta militar a
Barcelona, amb la participació de columnes, majoritàriament
anarcosindicalistes, de l’Hospitalet. Aquella mateixa tarda ja
cremen les esglésies de la ciutat. L’endemà es constitueix el
Comitè de Milícies Antifeixista (CMA), dominat per la CNT i liderat
per Josep Xena. Fins al 30 de setembre, les milícies exerceixen el
poder revolucionari al carrer, i a l’Hospitalet es produeix una
difícil cohabitació entre el poder municipal oficial (Ramon
Frontera d’ERC) i el CMA (Josep Xena, de la CNT), que es qui
exercia el poder real. Els càrrecs municipals són depurats. Es
posen en marxa les col·lectivitzacions a les indústries i també al
camp, amb la creació de l’”Agrícola Colectiva”. Es municipalitzen
les escoles. S’expropien residències i entitats, on es creen
menjadors populars, guarderies, escoles, etc.
Amb la reorganització municipal del 30 de setembre, es crea un
nou consistori, anomenat Consell d’Economia i Defensa, i presidit
per Francesc Martínez Alves (ERC), en el qual s’integra el CMA.
Entren nous regidors (de la UGT) i la CNT manté el predomini. La
cohabitació segueix essent difícil. La ciutat està afamada. A
partir de febrer de 1937 comença el declivi de la CNT i remet el
període revolucionari. S’obra una nova etapa municipal, que dura
fins al final de la guerra, caracteritzada per la necessitat
d’assegurar l’abastiment. La població civil ja pateix la guerra de
forma directa. La ciutat és bombardejada diverses vegades.
L’escassetat i el racionament s’imposen. El 1938, la manca de
queviures i els talls de llum exasperen la població. Quan la
darrera ofensiva de l’Exèrcit Popular a l’Ebre fracassa, el lent
avanç de les tropes franquistes es fa
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
258
inexorable. Els nacionals entren a l’Hospitalet el 26 de gener
de 1939.
Malgrat la guerra, que comportà la mort i l’exili de milers
d’hospitalencs, la població continua creixent de forma moderada a
la dècada dels anys quaranta (39’6%) i cinquanta(71’5%), passant de
51.249 habitants el 1940 a 122.813 el 1960. Aquest increment de
població és prèvia a la gran onada immigratòria dels anys seixanta.
La ciutat, però, no pot acollir tots els nouvinguts i apareix el
fenomen dels rellogats i l’habitatge en precari (en coves i
barraques)
L’economia de la ciutat no experimenta grans canvis, en relació
amb el període anterior a la Guerra Civil. Durant els anys
quaranta, l’activitat econòmica s’estanca, i el sector industrial
(que no havia sofert grans danys estructurals durant el conflicte)
pateix restriccions elèctriques i l’escassetat d’importacions, de
matèries primeres i de combustible. La població pateix
l’escassetat, el mercat negre i el racionament. A partir de finals
de la dècada dels cinquanta, s’inicia una nova etapa caracteritzada
pel creixement dels sectors metal·lúrgic i químic (a més del de la
construcció) en detriment del sector tèxtil, sector tradicional de
l’Hospitalet .
Les autoritats franquistes de l’Hospitalet van imposar una
repressió sistemàtica i intensa en una ciutat que sabien que els
era desafecta, atesa l’extracció obrera i el comportament electoral
d’esquerres que havia demostrat fins llavors. Però la ciutat era
molt gran, i les ciutats grans afavoreixen l’anonimat. Potser per
això el Règim va aplicar una repressió realista i selectiva,
conscients de les seves possibilitats, més per incapacitat i manca
de mitjans que per desig. Hi va haver, és clar, delacions. Desenes
d’hospitalencs foren detinguts, i molts d’ells afusellats al Camp
de la Bota. L’associacionisme progressista previ a la Guerra Civil
fou prohibit, però ben aviat sorgiren noves iniciatives
associatives als barris..
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
259
Els ajuntaments franquistes dels anys quaranta i cinquanta
estaven formats per pagesos terratinents i sobretot industrials,
fonamentalment del Centre de la ciutat, de tarannà conservador i
catòlic, alguns de tradició carlina o procedents de la Lliga i dels
antics partits monàrquics, amb poc currículum polític, i que ara
s’havien apuntat al Movimiento, al partit únic FET i las JONS (amb
seu a l’Harmonia). No tenien un projecte de gestió municipal ni un
disseny de futur per a la ciutat. No tenien cap política
urbanística coherent ni es van preocupar de les infraestructures,
la qual cosa va originar un desgavell urbanístic en una ciutat que
seguia creixent demogràficament i que estava greument mancada
d’habitatges (per això apareix el barraquisme) i de serveis bàsics
(sanitaris, escolars...).
La intensa repressió política va aconseguir soterrar inicialment
les expressions polítiques i sindicals dels hospitalencs i
limitar-ne les protestes i reivindicacions socials. Només algunes
accions aïllades del guerriller anarquista Quico Sabaté, fill de
l’Hospitalet, va aconseguir alterar el silenci imposat amb alguns
audaços atracaments (“expropiacions”, per ell) a la nostra ciutat
els anys quaranta. Tot i així, van tenir lloc a l’Hospitalet
algunes vagues obreres aïllades en aquests anys (com les vagues
dels tramvies de 1951 i 1957). La CNT va intentar reorganitzar-se
en la clandestinitat, però patia continuades caigudes i
detencions.
En aquest context de postguerra, caracteritzat per la repressió,
l’escassetat i la por, Quico Sabaté es movia bé per Barcelona i
l’Hospitalet.
Quico Sabaté, un hospitalenc compromès, una vida per la
causa
Francesc Sabaté va néixer a l’Hospitalet, al barri de Muntanya,
el 1915. Tenia un germà més gran, Josep, que també va formar
part
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
260
dels grups guerrillers armats antifranquistes. Tenia tres
germans més petits: Manel, Maria i Joan. El pare va treballar com a
empleat municipal i la mare era mestressa de casa.
Quico Sabaté va estudiar dos anys a l’Asil Duran de Barcelona i
més tard assistí a l’escola de Miquel Romeu a l’Hospitalet. Des de
la seva adolescència va treballar amb el seu germà com a llauner en
el taller de Josep Charles. En aquells anys es va afiliar al
sindicat anarcosindicalista CNT, llavors majoritari a
Catalunya.
En els anys de la república (1931-1936), Quico Sabaté es va
relacionar amb altres nois i noies anarcosindicalistes i va
assistir als actes organitzats pel professor Josep Xena a l’escola
racionalista Ferrer i Guàrdia (vetllades teatrals, excursions al
Llobregat, xerrades, etc.). En aquells anys es va apropar al
naturisme i als corrents vegetarians. Va freqüentar l’Ateneu
Racionalista de la Torrassa que també organitzava actes culturals i
es va relacionar amb els grups del Baix Llobregat i de Sants. Va
formar part d’un grup d’afinitat anarquista que es va anomenar “Los
Novatos”.
A causa del seu ideari anarquista va ser pròfug del servei
militar. Per aquest motiu va marxar de casa per anar a treballar a
una vaqueria a la Marina, al Prat de Llobregat, cap el 1934. En
aquells anys va conèixer la seva companya, Leonor Castells, amb qui
se n’anirà a viure el 1936.
Va participar en l’aixecament llibertari hospitalenc del mes de
desembre de 1933, i també en els combats al carrer del 19 de juliol
de 1936 a Barcelona per aturar el cop d’estat, ja que amb el seu
germà gran formava part dels grups de Defensa i del Comitè
Revolucionari de la ciutat. Dies després (24 de juliol) va marxar
al front d’Aragó amb altres joves de l’Hospitalet Centre i La
Torrassa dins de la columna comandada per Durruti. El 27 d’agost
van passar a la columna dels Aguiluchos de Garcia Oliver.
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
261
Durant la guerra, al front d’Aragó, Quico Sabaté va viure moltes
vicissituds, entre elles la de la pèrdua de poder dels anarquistes
després del mes de maig de 1937. Aquest fet provocà l’hegemonia
comunista al si de l’Exèrcit Popular. Sembla que Quico Sabaté va
matar el comissari comunista Ariño per haver enviat a una mort
segura combatents anarquistes, ja que era freqüent que els
comissaris comunistes els enviessin a missions d’especial
perillositat. Aquest fet l’obligà a fugir cap a Barcelona, sota la
protecció de la CNT. A Barcelona va alliberar anarquistes de les
presons però finalment fou detingut, torturat i empresonat, primer
a la Model de Barcelona i després a la presó de Vic. Va
protagonitzar una sonora fugida de Vic i de camí a Barcelona va
tenir una topada amb una patrulla de carrabiners, un confús
incident amb un saldo de quatre carrabiners morts. Finalment,
aconseguí tornar al front dins de la 121 brigada, de majoria
anarquista, fins a la fi de la guerra. Des del Cadí passà cap a
França amb la 26 divisió el 10 de febrer de 1939. Va ser internat
al camp de concentració de Vernet d’Ariège amb molts companys de
l’Hospitalet. En canvi, el seu germà Pepe va quedar atrapat a
Cartagena i fou desterrat a València.
Durant la segona guerra mundial i amb el territori francès
ocupat pels alemanys, Quico Sabaté va fer accions de sabotatge i es
va integrar dins del maquis francès. A la fi de la guerra va
decidir de passar a Catalunya per continuar amb les seves accions.
Es per això que va decidir de cridar el seu germà i també els seus
antics companys de l’Hospitalet amb qui comença un seguit d’accions
de lluita armada. Les seves primeres accions es fan en territori
conegut, és a dir, el Baix Llobregat (atracament a un Banc de Gavà)
i a l’Hospitalet (masies, establiments comercials i bancs, com el
cèlebre atracament al banc Hispano Colonial el 1949) i als anys
cinquanta centra les seves accions a Barcelona (bancs i empreses).
També va intentar atemptar contra personalitats destacades del
règim franquista i va realitzar accions de propaganda
antifranquista
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
262
(discursos, fulls volants, premsa, etc.) que van ser silenciades
pels mitjans de comunicació censurats per la dictadura. Els
atracaments, o expropiacions en terminologia anarquista, es feien
per obtenir recursos econòmics pels grups d’acció, per procurar-se
armament, per ajudar les famílies dels presos o exiliats, per
alliberar presos polítics, i per finançar l’edició de
propaganda.
Durant els anys cinquanta i seixanta, Sabaté varià sovint de
residència a França, i passà algunes temporades empresonat i
confinat per les autoritats franceses. Amb tot, va viure molts anys
en diversos masos rurals de la Catalunya Nord, on subsistia fent
treballs de llauner o de pagès amb la seva companya Leonor Castells
i les seves dues filles, Paquita (1941) i Alba (1947), que viuen
actualment a Tolosa.
Després d’una llarga vida de lluita i rebutjant l’exili francès,
va decidir solidaritzar-se amb els de l’interior, com deien els
exiliats, i va deslligar-se dels nuclis oficials de l’exili
anarquista a França per continuar la lluita quasi en solitari.
Quico Sabaté va morir en combat, el 5 de gener de 1960, als 44
anys, a Sant Celoni, abatut per la Guàrdia Civil i el sometent
local, després d’un viatge molt accidentat des de França, en el
qual també perderen la vida els seus quatre companys de
partida.
La ruta urbana Quico Sabaté, en marxa
Com hem esmentat més amunt, la Secció de Patrimoni Cultural de
l’Ajuntament de l’Hospitalet (que aplega el Museu d’Història i
l’Arxiu Municipal i que impulsa el programa de memòria Democràtica
de la ciutat) ofereix una nova ruta urbana en el marc de la
programació d’actes del 50 aniversari de la mort del cèlebre
guerriller anarquista hospitalenc Quico Sabaté: la ruta Quico
Sabaté.
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
263
Aquesta ruta s’ofereix mitjançant l’empresa especialitzada en
serveis pedagògics Schola Didàctica Activa, als centres educatius
de la ciutat (hores concertades) i al públic en general, els caps
de setmana, mitjançant un calendari preestablert (amb places
limitades).
La ruta urbana Quico Sabaté, preparada per la historiadora
hospitalenca Dolors Marín i per Xavier Menéndez, consisteix en un
itinerari a peu pels barris Centre i de sant Josep en el qual es
recorren els principals escenaris de la vida i les accions de Quico
Sabaté (amb una durada aproximada de 2 hores).
La ruta s’inicia a l’Harmonia amb una breu presentació amb
suport audiovisual i consta de 15 punts repartits pel barri Centre,
fonamentalment. Entre ells cal destacar la casa del carrer Xipreret
on va viure; el carrer del Baró de Maldà, on hi havia la seu del
“Coro” (l’antiga coral La Campestre), on es reunien els cenetistes,
i l’antiga seu del Sindicat i l’escola racionalista de Josep Xena;
la plaça de l’Ajuntament; la cantonada entre Prat de la Riba i la
Rambla, on s’ubica la vella casa de Just Oliveras i l’antiga
sucursal del Banc Hispano Colonial (avui la Casona Asturiana), que
el Quico va atracar l’any 1949; la ubicació de l’antiga llauneria
Charles, al carrer Prat de la Riba, on Sabaté va treballar de jove;
i ja a la Rambla, la ruta farà escala davant del mateix Centre
Catòlic, on durant la guerra s’instal· laren menjadors populars, i
que se situava davant de l’immoble de la Rambla que fou la seu de
la revista anarcosindicalista Ideas durant la Guerra.
Bibliografia sobre Quico Sabaté
EYRE, Pilar. Quico Sabaté, El último guerrillero. Barcelona:
Península Atalaya. Gener de 2000.
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
264
MARCÉ I RIERA, Francesc. “ Sabaté i Llopart, Francesc”. A:
Francesc. MARCÉ i RIERA. Hospitalencs d’ahir. L’Hospitalet: Ateneu
de Cultura Popular, 1994 (La Medusa; 8).
MARIMON, Sílvia. “El darrer viatge de Quico Sabaté” . A:
Sàpiens, Setembre 2009. p. 20-27.
MARÍN, Dolors. Clandestinos. Barcelona: RBA Coleccionables,
2006.
TÉLLEZ, Antonio. Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1960).
Bilbao: Virus, 1992.
1. L’Harmonia, seu de l’Espai d’Art del Museu de l’Hospitalet.
Punt de partida de la Ruta Quico Sabaté. Lloc on anaven a ballar
els joves del barri Centre durant la II República. Foto: Ajuntament
de l’Hospitalet.
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
265
2. Casa on va viure Quico Sabaté en la seva infantesa i
joventut, al carrer Xipreret 81. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet.
Josep Ma. González Pavón.
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
266
3. Retrat d’un jove Quico Sabaté, datada el 1936. Foto: de
Téllez, 1992.
Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet
267
4. Retrat de Quico Sabaté al Pirineus, el 1957. Foto: de Téllez,
1992
-
VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat
268
5. Retrat de Quico Sabaté fet a Dijon, el 1958. Foto: de Téllez,
1992