-
sotoeana
La darrera setmana ha estat un períodeanguniós per als amics de
la Societat deNacions. L'objectiu principal de la institu-ció
wilsoniana és consolidar la pau, o evitarla guerra. El mitjà més
eficaç contra laguerra és el desarmament. Aquest problemaés, doncs,
la feina principal que l'opiniópública espera de la Societat de
Nacions.
La situació comença a ésser una micacompromesa. Els països
vençuts, i per con-següent desarmat's — relativament desar-mats —
rondinen i Ilur; critiques tenen una
LITVINOV
mana. Finalment s'acordà que el projecterus figurés com un anexe
al projecte de laComissió.
El projecte i la defensa que n'ha fet Lit-vinov fan envarar els
temps de. Txitxerin.Aquest senyor tenia més mà esquerra, mésmalicia
i, sobretot, tm estil de gran diplo-màtic. Litvinov — i potser no
s'equivoca
—creu que Ginebra és una gran tribuna depropaganda, però
s'equivoca en els resul-tats i compromet els aleman ys, que en
sa
-ben més que ell, però que l'han d'apoiarper totes aquelles
raons del sindicat de ven-çuts.
Si els bolxevics anessin de bona fe es do-narien compte que no
és possible destruiramb un cop de ploma l'actua] i antiquat
sis-tema de seguretat basat en els armaments,com no els és possible
a ells adoptar, senseuna llarga evolució, el sistema
capitalista.Ells, però, mantenen la creença que la po-lítica dels
arntaments ha de portar una al-tra guerra i que amb aquesta
arribarà l'horade la revolució universal. I són tan optimis-tes que
pensen que si a Ginebra es fés algu-na cosa de profit potser es
podria armaruna guerra d'agressió contra els Estats bur-gesos.
Hi ha encara una proposició alemanya quedemana la publicitat
obligatòria dels arma-ments de cada Estat, una proposició xinesaque
suggereix l'abolició del sen•ei obligatorii una proposició turca
que preconitza unsistema que fixaria a cada Estat unes for-ces
limitades, segons les seves legitimes ne-cessitats, projecte tan
fantàstic com el rus.
Cal discutir ara el projecte de conveni dela Comissió, en el
qual es renuncia a parlarde desarmament naval, però que conté
puntstan importants com el de la guerra químicai aèria i sobretot —
i això és més positiuque cl projecte rus — la reduceió dels
pressupostos militars.
Any I. Núm. 13, - Barcelona, dijous 25 abril 1929
La Conferència del desarmament
... I si desarmàvem els fabri=cants de material de guerra
Preu: 20 cènts. - Pelai, ó2. Telèf, 15300. - Subscripció: 2'50
ptes. trimestre
MIRADOR INDISCRETLA REUNIÓ DE GINEBRAdel desarfflaffient,
debadesdiners i que té taula parada, bolxevicssnobs — es
revoltaran probablement davantd'una afirmació que sembla gratuita.
Peròel fet és que ningú, només els comunistesInés primitius, no ha
pres seriosament elprojecte rus. Creiem que tant en el campburgès
com en el camp bolxevic hi ha gentde bona fe que no vol la guerra i
viceversa.Però, desgraciadament, fa proposició russa
ésimpracticable. El desarmament ha d'ésserconseqüència d'una
sensible millora en lescondicions de seguretat, tesi que ha
defensatbrillantment el delegat japonès Safo, totrecordant que el
Pacte i el sentit comú es-tableixen una íntima relació entre la
reduc-ció d'armaments i la seguretat. ¿Ss possi-ble, per exemple,
davant de l'organitzaciómilitar alemanva de quadres i de la
incóg-nita russa reduir en un o per roo l'exèrcitfrancés? I no
parlem de les flotes.
La crítica més forta, i a la vegada de ca-ràcter tècnic, Pha
feta el delegat francès,M. Massigli. El sistema rus de coeficients—
ha dit — portara anomalies. Els arma-ments d'un país depenen dé la
situació geo-gràfica i no solament dels d'un altre pafs.El projecte
rus — ha fet observar M. Mas-sigli — suposa que el conveni general
ani-ria seguit de convenis particulars que hau-rien d'ésser firmats
al cap de tres mesos.Perd aquests convenis particulars,
aquestsanexes al pacte general, tenen més impor-tància que el
conveni comú.
Aquesta argumentació, desenrotllada ex-tensament, va avatar el
projecte rus, del qualel japonès Safo havia dit que és una
con-cepció matemàtica i impersonal.
Aquesta mania de veure les coses d'unamanera matemàtica - i
impersonal es moltrussa. Així ha estat interpretada la doctrinade
Karl Marx, però en tractarse d'aplicar-la,o de personalitzar-la, ha
fallat completa-
p, LOUDON ment. Perd aquesta digressió ens portariall tmy.
president de la Conferència del desarmament La delegació russa,
en presentar la sevaproposició volia fer-la passar endavant del
innegabA eficàcia , corrosiva. Les potències projecte de conveni
que la Comissió té enque h^pamerdut la guerra formen una mena
estudi fa teanps. Discutint si el projecte rus
í de sin'-.le vençuts i, com és natural, tre- havia d'ésser o no
discutit abans que la pro-
rballen enderrocar l'ccstatu quo» actual i posició rusa s'na
perdut gairebé una set-
4 :
malparlen de la Societat de Nacions a laqual acusen de no tenir
altre valor que el
^' d'ésser un sindicat de vencedors.Certament, les negociacions
per al desar-
mament no han reeixit fins ara. No obstants'han de reconèixer
dues coses :.que la So-cietat de Nacions ha treballat molt a
favor
} d'aquesta causa, i en segon terme que sino existís la Societat
de Nacions caldria in-
.' ventar un organisme que fes aquesta feina.Per altra part, la
santa persistència és unaobra meritòria, i no pot negar-se que
laSocietat de Naoions té la virtut de la conti
-nuïtat, la té fins a un grau tan elevat que,si contra ella es
diu que ha treballat deu anysinútilment, és fàcil de contestar que
ha tre-ballat sabre un mateix tema durant deu anysi amb exemplar
cottstància.
Des de la primavera passada, ara fa tret-ze mesos i mig, no
s'havia reunit la Comis-
sió preparatòria del desarmament. La últi-ma reunió no fou gaire
profitosa. D'ella enresta només el record que ei delegat so-viètic,
Litvinov, va presentar un projecte dedesarmament fantàstic, que va
anar a l'ai-gua, 1 no pas perquè vingués de banda so-viética.
t 1 no hi havia hagut manera de tornar areunir la Comissió
perquè el seu president,el ministre d'Holanda a París senvor
Lou-don, i amb ell tots els polítics que estanen situació de pendre
el pols d'Europa —aquest gran malalt — creien que era inútilparlar
mentre els governs ro hagin arribata un principi d'acord.
' No obstant l'Assemblea de setembre dela Societat de Nacions va
acordar que a pri-
'' mers d'aquest anv es reunís altra vegada laComissió del
desarmament i que, entretant,
` el senvor Loudon no perdés el contacte ambels governs.
Complint el mandat imperatiu de l'Assem-blea, el sen yor Loudon
ha convocat la 'reu - nió actual, un xic més tard de primers
d'anv.
La sessió va començar dilluns passat.Però el sen yor Loudon no
és més optimis-
ta que ara fa un anv. Les declaracions ambquè va obrir la sessió
no són pas una invi-
• tació a l'esperança. Començà dient que ha-via convocat la
Comissió obeint él mandat
y imperatiu de l'Assemblea. No estima, però,el senyor Loudon
arribat el moment d'esta-blir en segona lectura el conjunt de
1'avant-projecte de conveni sobre el desarmament,redactat fa temps;
i que ha de constituir elterme de l'obra preparatòria de la
Comis-sió. Les ncgociocions entre els governs — hadit encara el
diplomàtic holandès — no hanarribat al punt de permetre l'èxit
d'aquestaComissió.
En començar la reunió ha començat el: tems poral en forma d'una
proposició de la- cadelegació russa. La proposició soviética de''
l'an y passat era vaga t fantàstica: la d'a-
quest anv és concreta, però igualment fan-tàstica.
Reduida a proporcions de gasetilla la pro-posició que en nom
dels Soviets ha presentatLitvinov demana que el exèrcits de cada
na-ció siguin immediatament reduits en la se-güent forma :.en un 50
per loo els de mésde zoo.000 homes : en un 33 per cent els demés de
too.000 homes i en un 25 per looels exèrcits inferiors a aquesta
darrera xifra.
Aix{, a cop d'ull, el projecte rus fa moltbonic i és tan simple
i primari com unadiscussió de taula de cafè. Els nostres bol-xevics
— els que escriuen tots són gent de
Els dijous blancs1Projectes arquitectònics
Que un grup dels nostres joves arquitectess'hagi decidit a fer
una exposició de les se-ves obres, és una atenció tan delicada
quenlai no agrairem prou tots els que ens in-teressem perquè les
nostres ciutats i els nos-tres ì"obies rw tinguin un aspecte
absoluta-ment desagradable. Fins ara senblava quenomés eren els
Qintors i els escultors elsque havien d'exposar les seves obres al
jo-dwi del públic i de la crítica.A l'últim,1'erò, sembla que ens
hem convençut queaixò no era pas suficient. En realitat cre-iem que
hi ha tants motius per obrir ex-posicions d'arquitectura com de
Qintura od'escultura. Un bon senyor, amb sentit ex-ceflent o amb
sentit arbitrari, aficionat a lapintura, entra a la Sala Parés o a
la SalaDalmau i s'enamora d'un quadro; el com
-pra i cuita a penjar-lo al menjador de casaseva. No hi ha res a
dir. Podrà passar queaquest senyor faci una bona adquisició oque,
pel contrari, sigui d'aquells -- en co-neixem alguns — que amb
esperit de gan-guista o de borsista compren quadros de¢oc preu,
raves autèntics, com qui posa ala rifa, amb l'esperança que la
posteritatels farà pujar de valor. Sigui corn sigui,sempre es
tracta de casos d'ordre privat sen-se una major tramsceadència. El
bon gusto el mal gust de cadascú quedarà tancatentre les quatre
parets de cada casa.
En l'arquitectura les coses ja van d'unaaltra manera.
L'arquitectura, sobretot l'ar-quitectura urbana, és un art social
que atots interessa. Sentir l'orgull de la ciutat icomplir amb els
deures de ciutadà, sensepoder fruir, entre altres drets, del de
procu-rar que la ciutat no tingui un aspecte ex-travagant que faci
somriure al que ens visi-ti, és un veritable contrasentit, car el
viat-ger i el turista sempre ens han de jutjarmés perl les
manifestacions externes de laciutat que no pas per altra cosa.
Malgrat la importància social de l'arqui-Lectura urbana, tot
està a la mercè de la
voluntat capriciosa i eslèticament anàrquicade qualsevol
propietari de quatre metres defafana al carrer. Això explica que
sensecontrol de cap mena i sense consulta al ciu-tadà, que per
ésser-ho té els seus drets, elsarquitectes de la nostra burgesia
hagin anatbastint d'una manera irreparable i en pedraimmortal,
aquesta ciutat de Barcelona quetenim davant dels ulls, .orn r.na
exposiciópermanent de la nvsty r ' c'xznderiu ingè-cita, tan ben
esmaltada de troballes indivi-duals i recreatives.
La" causa del mal sembla que ha estatla inspiració. La nostra
arquitectura urba-na fins a PEx^osició del SS era més severai
disciplinada; després, van venir els poetesdoblats d'arquitecte
que, enduts jer l'em-penta renaixentista, van voler traduir enpedra
els seus somnis. Els arquitectes, però,se n'han anat i nosaltres
ens hern quedatsomiant davant del temple de la SagradaFamília i
davant del Palau de la MúsicaCatalana, la «gran il{usió» del senyor
Do-mènech i Muntaner.
Sara ens acaba d'arribar una altra menad'arquitectura, que és la
que s'exposaaquests dies a la Sala Dalmau. Una menade reactiu
contra les divagacions i les fan-tasmagoties. En aquesta
arquitectura novatot és racional i explicable, sever i
discipli-nat. Cal fer-ho constar, en honor de la jo-ventut dels
arquitectes expositors, i perquèningú no pugui confondre aquesta
exposicióarnb una uboutade» de quatre avantguardis-tes
irresponsables.
dmb aquesta exposició s'haurà evitat, simés na, allò que no
podia evitar-se en altresinnovacions arquitectòniques, o sigui el
cejaestà fet» més o menys inspirat i catastròfic.
Els nous arquitectes són gent discreta.Amb firou feies si han
aixecat un sol edi-
fici en tot el recinte de la nostra ciutat. Demoment es limiten
a presentar-vos uns pro-jectes, unes maquetes concebudes segons
lesregles tle la nova escola.
Davant d'aquests projectes perfectamentestudiats el ciutadà
podrà dir si li agradeno no li agraden..4quests projectes
contenenunes idees i aquestes idees us les ofereixena la vostra
discussió abans d'imposar-vos
-les. I aquest procediment tan desusat, hemde declarar que és
delicat i simpàtic.
4.
Primerasessiú MIRADOR
de Cinema
p R O G R A M AFilm documental.
Deu minuts de cinema purd'André Chaumet.
La Dama de los CaMŠIiosInterpretaeii de t'itto ria Lepanto.
Alberto Nipotti,
Dante fapelli, del Teatro di Roma.
Margarifa GaufierInterpretació de Norma Ta1madge i Linis
Alonso
FRED \IBLO, Director.
Dillune, die 29, ales deu de la nitCINEMA 1LIALTO
L'analfabetisme en llibertat
Fa tres números ens planyíem de les es-teses facilitats que en
aquest país troben elsanalfabets amb pruija de veure llur secre-ció
en lletres de motllo. Per acabar de re-fermar-ho, El Llamp, de
Gandesa, dedicaun número gairebé monogràfic, amb retrati tot, a
Joan Povill i Adserà, sens dubte endesgreuge de la nostra
aagressión, que diriaaquell,
Pobre Povill ! Com que creiem sincera-ment que el que li convé
és restar tan ama-gat cam pugui, si no vol guanvar-se — tanjove ! —
una fama que no pugui arrossegarde tan feixuga, els seus amics —
Dios loscria y ellos -se najuntann — li haurien fet fa-vos no
cedint a les seves indicacions i fentel mort.
Pobre Povill ! Que dormi tranquil, por-qué, encara que el número
t87 d'El Llampha reblat el concepte que en tenim format— i l'ha
encomanat als que no tenien capopinió sobre ell —, no el volem fer
cèlebregràcies al martiri.
EI filòsof al cel
Aquesta anècdota, corn totes les que pu-bliquem, la sabem de la
millor tinta, i ésoportú de publicar-la ara que la necrofiliad'un
desenterramorts s'ha rabejat esbotzantel taiit de Cristòfor de
Domènech amb granterrabastall, alhora que del cantó més orto-dox un
eclesiàstic — i no ha estat l'únic enaquest cas — ha donat una
lliçó als uinal-parlats de la dreta» arrecerats a les pàginesde
Catalunya Social.
Un dia, un frare, que no ha escrit cap ar-ticle sobre Domènech,
escoltava les atza-gaiades d'aquest. No li devien fer gaire efec-te
ja que se les escoltava somrient, i acabàdient-li
— Quan morireu, arribareu al cel rene-gant i dient sacrilegis.
Però Déu Pare ustustarà l'esquena i us dirà: «Entra, beneit,que
aquí dalt no n'hem fet mai gaire casde les teves coses.»
Arts i oficis
Del darrer article de Rucabado: u..,secta-rismes finfssims,
ateismes estirats, de tantpassar pel laminador, en subtilíssims
fila-ments.»
Pérdohi rel icsoldat brau lleial», ell quetant primfila i
primmira els textos que ata-ca : ha confós dues màquines diferents
dela metallúrgia : el laminador i la filera. So-bre una equivocació
així, escapada en unarticle d'algun «sectari », ell bastiria
almenystm parell d'articles.
Els disgustos d'un autor novell
Li diem novell perquè ha publicat el seuprimer llibre, i no de
paper de fumar, sinósobre excellent paper t amb una presentacióper
fer quedar bé la producció catalana.
Segons confessió pròpia, aquest llibre harostat, abans no l'ha
vist al carrer, moltsmals de cap a Joan Marín — és aquest l'au-tor
de què parlem —, però ell no es pensa
-va pas que els disgustos haguessin de con-tinuar un cop
publicat el llibre De París aBarcelona, etc., en el qual ressenya
la sevavolta al món.
No fa gaires dies, Marín topa amb un se-nyor i, és clar, parlen
del viatge i del llibre.El bon senyor no va regatejar els elogis;
alfinal, però, es va creure obligat a fer un re-tret a l'autor.
— El llibre està molt bé, l'he llegit ambinterès... però ¿per
què no el publicava encatalà ?
Un disgust.**+
D'entre els articles periodístics dedicatsal llibre d'En Marín,
el d'un co-director deLa Vanguardia, 1'Escofet, ha estat dels
anésllargs i elogiosos, i també, amb tota segu-retat, dels que més
han influït damunt elpúblic.
Es diu que a ]'esmentat diari s'ha rebutuna carta d'un lector
amb aquest argumentsi fa no fa
«L'article em féu venir gartçs de comprarel llibre. Aquest està
molt bé, realment, iés interessant,i ben presentat. Però venent -lo
a quinze pessetes l'autor ja es pot per-metre el gust de donar la
volta al món.»
Un altre disgut.Quin càndid, Mare de Déu! ¿Què deu
creure que és, aquest lector, el negoci edi-torial? 1 si sabés
que En Marín perd dinersmal que vengui tota l'edició del seu
llibre,segons eli' mateix explica!
S'intenta batre un rècord
En el món del periodisme, fins ara no sesap pas de cap diari que
el primer dia deSortir, com el d'aparèixer amb reformes, ode
publicar un número extraordinari, hagiaparegut al carrer a l'hora.
Si és un diaridel matí, generalment es pot comptar queper allà
quarts de deu els repartidors co-meneen a fer la feina. Si és del
vespre, elslectors i subscriptors poden comptar llegir-loen havent
sopat. Hi ha diaris que han ex-tremat tant aquest prurit de complir
ambla tradició del retard, que no han sortitfins l'endemà. Causes?
Les linotips, els re-pa rtidors, defectes d'organització,
mancad'entrenament, l'avaria consuetudinària a lamàquina...
Ara, però, ens trobem davant l'anuncid'un rècord que s'intenta
batre. La Nau havingut dient que des de primer de maigcomptarà amb
impremta pròpia. Tothom,comptant amb la tradició, podria
esperar-seque en tal dia La Nan sortirà pel cap baixa quarts de deu
de la nit. Doncs no. Ni a
quarts de deu, ni tan sols a les set com elsaltres dies. La Nau
el primer de maig enestrenar la seva 'impremta, sortirà set
horesabans que el aIfres dees. El seu director ensho anuncia :
«Sortirà a nnigdia, a l'objecteque els obrers de la impremta puguin
ce-lebrar la festa del treball.»
Si aquest rècord es batut, caldrà certa-ment proclamar-ho ben
alt.
Els malèvols, però, que sempre en tenenuna per dir, fan un
somriure sorneguer idiuen
— Deurà ésser el número del dia abans!-
La quasi•imminentaparició d'
-
Per què no voIeu?L'APERITIU
z
Un egordi d'En Lluhí Rissech
Tothom sap la històr a d'aquell oradorque, dirigint-se a un
públic de Sabadell, vacomençar: «Fills de Terrassa.» Tots, tam-bé,
sabeu la resposta que li va fer un delpúblic. Més val no
repetir-la.
Però l'eximi orador de l'Esquerra, EnLluhí Rissech, una vegada,
per all'] quediuen que de vegades s'endormiscava Ho-mer — va
començar d'una manera encaramés brillant.
Feia un mítin a Santa Coloma de Grama-net, i en donar començ a
les seves paraules,digué, dirigint-se a la multitud bocabadadaque
ho va recollir entre xiulets i rialles:
— Colomins!
L'Emili Junoy vist per un infant
També per aquells temps, o un xic abans,don Emili Junoy, en el
pinacle de la sevaglòria, viatjava pels pobles resolent pauro-res
qüestions socials i portant amb la sevavòrbola simpàtica un xic
d'optimisme a1 cordels humils.
Un dia va assistir a un acte organitzata Calella pel partit. En
baixar del trenl'esperava una gran munió de gent. Homesi dones
aplaudien i agitaven mocadors; so-nava una xaranga i esclataven
coets. DonEmili saludava ami) tota la simpatia queDéu li havia
donat, i que és molta. En unaparaula: era una apoteosi.
De sobte, durant un silenci que va duraruns quants segons, va
sentir-se ulla veuclara d'un infant que deia a la seva mare:
— Mare, mare : porten un negrito !L'apoteosi va
esguerrar-se.
Aventures d'En Marsillach
Un :bon dia, En Marsillaeh, o per herèn-cia o per rifeta va
trobar-se entre mansuna suma un xic respectable de diners.Què
fer-ne? No va trobar res més divertitque llogar un secretari i fer
un viatget aVilla de Mindanao, que és, com sabeu, unade les
Filipines.
Arribats allí, ell i secretari, van córrerpels boscos verges i
van tastar els fruits deltròpic. Observaven els costums dels
indíge-nes i prenien notes del que els semblavacuriós ; i també
s'ensopien i passaven llar-gues estonesdormint. En una paraula,
feienel que faria qualsevol al seu lloc.
Però el diable, que és un gran autorcòmic, va entretenir-se a
bastir una farsaque tingués per actor principal a don Adolf.
Els va dur — amb una mà invisible —fins un lloc on hi havia un
mercat d'esclausd'ambdós sexes. Allí, per una suma posadaa la raó,
podien adquirir la propietat d'uncas i una ànima d'home o de
dona.
Entre la pila de greix que allí es venia,sobresortia una noieta
d'uns quinze anys.
Esvelta com un bambúi pàblida com la lluna,que tenia la carn
d'unaconsistència de cautxú,
com diria algun poeta d'aquelles terres.Ara bé : don Adolf, amb
una generositat
admirable, va decidir salvar la donzella dela barbàrie i dur-la
a Barcelona, on ]i en-senyaria 'de fer articles periodístics. Es
adir, la redimiria.
A fi i efecte d'això, va comprar-la ; l'hivan donar, la va
pendre per un braç i lava dur a la seva tenda de campanya
(oh,record dels temps bíblics 1) i allí, desprésd'haver sopat a la
manera augusta i sòbr adels patriarques, va intentar
d'explicar-liles bones intencions que tenia envers ella.Com que no
s'entenien parlant, don AdolfMarsillach va .intentar explicar-se
'per sig-nes, i la noia, salvatge al cap i la fi, vatrobar-los
alarmants i va fugir i enfilar-sedalt d'una palmera.
El generós redemptor i el seu secretamiamb canyes intentaran
fer-la descendir, comsi es tractés d'una mona fugitiva ; però
vaésser inútil. Consternats, van deixar al peude l'arbre un plat
amb llaminadures, a gui-sa de parany, però ella, un cop les
baguémenjades, tornà dalt de l'arbre i no hi ha-gué manera de
desniar-la d'allí dalt.
A 'l'últim don Adolf i el secretari, tristosi ;pansits, van
haver-la d'abandonar, la des-agraïda. Encara deu ésser-hi. Si us
interes-sa, aneu-hi, però mireu de tenir més sortque ell.
El nostre amic Marsillach explica sovántl'anècdota i diu que si
Déu li dóna tempsi vida en farà una novella.
En Pujols detective
Un periodista jove, ben plantat 1 conquis-tador explicava, fa
pocs anys, la més origi-nal de les seves conquistes.
— Imagineu -vos que vaig pendre l'exprésde Madrid; arribo; veig
la dona, li parlo,ens expliquem, renyim i al tren següent tor-nava
a Barcelona ! !
1 En Pujols, que era de la tertúlia, vadir aleshores
— Home, ja sé qui és.—-- Sí ; la dona del cap d'estació.
En Pujols i els difunts
L'illustre filòsof de Martorell té una aver-sió decidida a
l'espectacle dels morts. Aixíés que, quan va a fer visites de
condol quanencara tenen el difunt de cos present, enpassa via com
gat sobre brases. Amb tot,no pot esquivar-se del compliment que
so-len fer en aquests casos i que consisteix enconvidar-nos a la
contemplació del cadàver.Ell sempre s'hi nega amb excuses variadesi
sempre enginyoses. De vegades la cosa aga-fa unes proporcions
grotesques bastant no-tables. Com és ara aquest diàleg que vaanar
així:
— No el vol veure? — van fer-li els de lacasa.
— Gràcies ; ja passaré un dia d'aquests —va contestar polidament
el nostre gran savi.
1 va fugir corrent escales avall.
En Moragas i I'Ambròs Carrion
En Moragas i i'Amhròs Carrion rcestanpolítics,) d'ençà que
I'Ambròs Carrion es-tava ,per estrenar el seu Bernardo del Car
-p;o.
Un dia, vaig agafar un taxi i vaig dir alxofer:
—Al Català!L'home va fer amb el cap un signe de intel-
ligència, va agafar el volant, i tras, tras, tras,Passeig de
Gràcia avall. Vam arribar a laPlaça de Catalunya i en veure que el
xofertombava cap el carrer de Foñtanella em vaigcreure en
l'obligació de demanar explicacionssobre el capriciós
itinerari:
—Cap on anem?—Al Palau de la Música Catalana, senyor...—Us
agraeixo la bona intenció—vaig dir
-li—però em sembla que jo volia anar al CafèCatalà...
Un cas semblant m'ha succeït algunes vega-des amb gent potser no
tan obligada com unxofer de taxi .a conèixer la topografia urba-na.
El fet .però és simptomàtic. Vol dir, pro-bablement, que la majoria
de barcelonins notenen notícia de l'existència del Cafè Català.I
això és de lamentar, tant des del punt devista dels propietaris de
l'establiment, com delsmateixos barcelonins.
Si jo conegués Marsella, o Nàpols, o ElCaire, us diria que el
Cafè Català té l'aire, elperfum i el sabor de qualsevol dels
cabaretsdels grans ,ports de la Mediterrània. I qui diude la
Mediterrània, diu de tot el món, per-què el Cafè Català, sobre un
fons inconfusiblede localisme, accepta i absorbeix tots els
airesinternacionals, estrangers, llunyans, que li arri-ben per
aquesta gran porta oberta allà baix,al capdavall de la Rambla;
aquesta gran portaoberta de cara a1 mar... El Cafè Català fauna
mica d'olor de quitrà i de feixos de corda.mullada.
Quan arriba un barco—allò que son diu unba'co —ho coneixeu, a
Barcelona, primer, perles seccions marítimes dels diaris,
després,perquè els desgraciats contrabandistes del capd'avall de la
RamLia us ofereix.n els paquetsde ` 'Camine!" a un preu
absolutament satis-factori, i, finalment, perquè al Català hi
hamolta animació.
* * #
EI Cafè Català és demòcrata en el sentitque en un moment donat
us hi podeu posar enmànegues de camisa, sense que ningú
s'espar-veri. Si aquesta crònica donés lloc a escriurereflexions
profundes, ara diríem, per exem-ple, que en aquest país hem confós
moltes ve-gades la democràcia amb ]'anar en màneguesde camisa. Però
això no fa al cas. Es moltmés interessant d'explicar, fet i fet,
que alCatalà hi ha un cambrer que es diu Figue-res. Es un home
d'uns cinquanta anys, alt,simpàtic. M'hi vaig fer amic de seguida.
Alprimer whisky que em va servir, ja vàremconfraternitzar. AI
segon, ja ens féiem confi-dències. AI tercer, el company Figueres
no vapoder-se estar de reproduïr-me el discurs que,dos dies abans,
havia fet a la Societat deCambrers. Es tractava d'explicar als
camara-des la gran necessitat que tenien, en vistes al'ofici, de
conèixer idiomes.
—Amics i companys—es veu que els va dirEn Figueres—. De llengües
i de dones, commés en coneixereu, millor; com més en prac-ticareu,
millor. Però això no us ha de feroblidar que tan en el ram de les
dones comen el de les llengües, hi tenim una mare. Iaquesta mare
ens la tenim d'estimar per da-munt de tot...
En aquestes ocasions, el company Figueressolia servir tina
quantitat de whisky molt apre-ciahle.
0
4 4
les noies del Català, ja una mica cansades, ti-rar-se ei barret
endarrera, com els clàssicsjugadors de manilla el diumenge a la
tarda.Algunas, que volgueren posar a to les sevesmaneres amb la
nova indumentària, correspo-nien a les salutacions dels clients ben
educatsamb una esplèndida barretada:
—Adiós señor Eduardo—i amb la mà dretaes llevaven el barret a
una alçada prudent.
La nit d'un dissabte constitueix sempre alCafè Català un
espectacle que val la pena deno deixar-se perdre. La sala és gran i
estàplena d'una clientela bigarrada i contradictòria.Pagesos de
Granollers, ealtataulells de la Por-taferrisea, mariners de
Noruega, i soldats dela Barceloneta . La música fa sempre un
granestrèpit, tothom balla amb molta violència, hiha una Limera
grisa i espessa. Les america-nes blanques deis cambrers evolucionen
en migdel festival com les veles de las barques endia de tràngol.
Tothom crida alhora: en ca-talà, en alemany, en andalús, en
holandés...Les noies fan unes grans rialles que, com unganivet ben
esmo;at, esqueixen per un instantla cortina melòdica del metall del
jazz. Enuna taula, quatre mariners que han baixat delmar del Nord
carregats de bacallà, beuen xam-pany i pessiguen les cames molsudes
d'unessenyoretes. Aquests quatre mariners són unssenyors
importants, els que menen el barco.S'han vestit de paisà i la roba
civil sempreels va una mica baldera. Tots porten un bar-ret fort
que oscilla en tots sentits sobre labola del cap ros i despentinat.
Hi ha vespresque els barrets forts del Català arriben a for•mar un
paisatge obsessionant.
A mesura" que la nit avança, la cosa es vaespessint i caldejant.
Hi ha algun moment enquè no us vindria gens de nou que el sostrede
la sala saltés com la tapadora d'una cassolaen plena bullidera. Es
la gran hora de la casa.Dos mariners s'emporten un company;
migarrossegant-lo, com si duguessin un ninot deroba. Un altre
ensenya el braç amb un com-plicat tatuatge i una noia fa uns grans
esga-rips de felicitat. En un retó, un parell d'amicses claven
bufetades. La música toca encara unamica més fort, i tot acaba
bé.
El Català té, també, els seus moments decalma. A les tardes, per
exemple. En aquesteshores, el públic es composa de quatre
foras-ters desorientats i mitja dotzena d'estudiantetsde primer
curs. Van molt ben pentinats, tenenla vista un xic esverada i fan
olor de dis-pesa del carrer d'Aribau. Les noies els trac
-ten amb aire maternal i sempre en distingei-xen una mica un
d'ells que està bojament ena
-morat. Es en aquesta hora que, de vegades, EnJosep Plp es deixa
caure al Català. General-ment, ve de donar un tomb pels volts de
lesDrassanes per tal de païr la conversa que hatingut amb el frare
Miquel allà dalt, al darrerpis de can Cambó. En Josep Pla va a
fer-lapetar una mica amb el mestre Demon, que, enaquesta hora,
entre foxtrot i one-step, sempreté un moment per a les
amistats.
Quan el mestre Demon us veu arribar, saltade la tarima com una
mustela i ve corrent capa vosaltres, amb la mà dreta estesa per
atallar el vent i amb el ,cap un xic decantat capa l'esquerra. Us
fa una acollida tan recordialque sembla que s'hagi de morir
d'alegria. Quanesteu una mica calmats us fa seure a la tauladel
retó, vora de l'orquestra, i us dóna con-versa. De tant en • tant,
s'enfila cap el piano ius deixa sentir les primícies d'un numeret
queestà fent. Mentre executa amb el cap ensor-rat entre les
espatlles, i amb les mans quefan uns salts de bestiola ferida sobre
el teclat,encara té temps de girar la cara i d'adreçar-vosuna
rialleta interrogant.
—Què us en sembla?—Que està molt bé home...Generalment, tota la
música del mestre De-
mon està bé. A còpia de beure whisky, de fu-mar cigarretes
angleses, de portar ulleres decarei i de tractar-se amb capitans de
barcoamericans, el mestre Demon ha acabat per ferautèntica música
de jazz. A casa seva té unagramola que no para en tot el dia
d'escamparpel pis aires de Jack Hilton i de Paul Withe-mann. Només
l'aturen el temps just que lafamília es pren per a dormir.
De tant en tant arriba al Català un senyorprim, vestit de negre,
sempre una mica perafaitar. S'adreça a En Demon i li diu, ambtm
aire desolat:
—Maestro, aún no se acuerda usted de mi?Es un literat del
districte V que li té entre-
gat un llibre per a una opereta. Tots els lite-rats del
districte n'hi han portat un. En elquarto dels mals endreços del
cafè, el mestreDemon té aquells sis o set mil llibres d'operetaper
a musicar. El mestre Demon és un santhome i no té un no per a
ningú...
Entre el personal femení de la casa hi hauna figura remarcable.
Es una tanguista queIti va entrar en la seva primera joventut i
que•actualment, ja és àvia. Els seus records defamília i els
altres, van íntimament lligats ambla història del local. Actualment
representa elpaper una mica fatigant de la tradició vivent.Les
seves companyes, més joves, poden veureen ella, tot d'una peça, el
passat, el present iel futur de l'ofici... Algunes, no obstant,
enlloc de lliurar-se a aquestes reflexions, s'hanvingut dedicant a
una diabòlica activitat: con-sisteix a marcar amb un ganivet, sobre
unataula de fusta, totes les dates en què l'àvia es-trena un
vestit. La història trista de la sevaelegància. quedarà eternament
impresa sobreaquell moble.—Però per què ho feu això ?—vaig
pregun-
tar a una de les encarregades de la curiosaestadística.
—Pues mira; para divertirnos!I en dir això, va ensenvar les
seves dents,
blanques, brillants, amb una mica de ferocitat
Si eis catalans fóssim una altra gent, ara joem complauria a fer
un elogi de l'aviació abase dels perills que ham pot trobar, si
vol,en aquest alat procediment de transport. Elsgorgs i les
:orrenties aèries, les genialitatsdels motors i les diticu,tats
dels aterratges, siexagerava una mica, em fornirien bon mate-rial
per a convèncer d'alçar e1 vol una gentde tarannà orientat cap al
risc. Però està com
-provat que som un poble feble i mansoi; puixque fins que ens ho
retreguin els que mésobligació tenen de callar (o de donar
l'exemple).Serà escaient, doncs, que l'elogi es decanti versles
dolçors tranquilles del deport aeri. Així•'potser, serà més eficaç
per a la majoria, ami-ga del confort; i em refiaré que la
minoriad'enamorats del risc no es deixaran esverarper la comoditat
i empendran ei vol de totesmaneres—almenys aquells que no es
trobin, comels ocells dintre la gàbia, aturats per obstaclesniés
sòlids que el desmenjament o la temença.
Val a dir que els plaers tranquils que hoatpot trobar per ]'aire
són elevats, tant comfísicament, espiritualment i que, si no
empe-nyen precisament vers l'heroisme, tampoc nosón de mena
abaltidora; i així ningú no s'had'avergonyir de recercar -los, sinó
tot al con-trari. Hom pot trobar-los fàcilment. Trieu undia clar i
un bon taxi. Feu-vos dur al Pratde Llobregat i, més concretament,
al campd'En Canudes. I si abans us heu posat d'acordamb aquest
aviador excellent o amb algun
C?lel seus amables companys, respecte el vos-tre bateig aeri, no
trigareu a sentir-vos bella-ment transportat.
Tal vegada, en arribar al camp, ja trobareuel biplà fora de
l'hangar, el pilot al seu lloc,el motor espetegant i una certa
expectació ani-madora ert un grup de visites. Els minyonsafables
que tenen cura de la installació aviatò-ria vindran a oferir-vos,
fades providents, unagabardina que us protegirà dels esquitxos
olio-sos, unes ulleres hermètiques, un casc de cuirmolt semblant a
aquell sota el qual Lindberghva travessar l'Atlàntic.
Pugeu al vostre lloc, i us trobeu divinamenti blanament assegut,
i envoltat per la remoreixordadora del motor, la qual comença ja
atreure-us del món. Perquè, de dins estant d'a-quell soroll
imperial, us sembla que les cosesde la terra hagin esdevingut
insonores; i aixítat el que us volta comença a fer-se
vagamentirreal. La realitat de l'avió en canvi, s'afermai ja no us
vaga de trobar-lo frèvol, com talvegada heu fet en pujar-hi.
L'hèlix volta i encara no' heu tingut lleurede pensar en un
possible accident. Ara ja nopodreu, perquè l'única por que teniu es
la deno poder arrencar mai. Comenceu a moure-usper la terra dura, "
i teniu solament angúniaper si no us podieu alçar. Us sembla
impos-sible que les rodes abandonin la terra abansque ]'aparell
atenyi els arbres que es drecera
1 a la vora del camp. Però aviat se us desplaçaestranyament e1
punt de vista, i heu de decar.-tar-vos i mirar avali per veure
aquells ar-bres que us havien semblat un obstacle. Elsveieu molt
petits i, mirant enrera, veieu elshangars com dues capsetes i el
camp d'aterrat
-ge com tm hortet .extremadament pueril. Noteniu, és clar, ni la
més lleu sensació de ver-tigen.
Si alceu el cap i mireu entorn vostre, l'asse-gurança que teniu
s'agença amb la sensaciód'una immòbil serenitat. Per a adonar-vos
quepugeu, heu de mirar com el m5n s'empetiteix;per a adonar-vos que
avanceu, heu de mirarcom el món passa, molt lentament, per
sotavostre. Us sentiu com un dén que plana perdamunt les impureses
de la terra—un déu ambminúscula—, és clar, que té la gràcia de
com
-binar la divinitat amb la modèstia. Així lavostra ascensió us
emancipa del món, però nous fa pas menysprear -lo. Al contrari : si
eltorneu a mirar amb el vostre esguard divinal,as hi encisaren
meravellosament.
Totes les impureses de la terra han desapa-regut. Ho veieu tot
net, retallat, d'una geome-tria deliciosa. La geografia se us
presenta ambuna realitat profunda i turgent. El prat ésun aplec
bellíssim de rectangles verds i ro-genes. El poble no té cap casa
que no siguibonica ni cap carrer que no es mostri avinent.La costa
escumosa ondula de veres, el riu ar-gentat serpenteja de veres, i
la grandor de laciutat es fa comprenedora.
Us sembla que tot just heu començat a mi-rar quan el món ja es
torna a engrandir. Simai pensàveu que la deval'lada us forniria
unamala impressió, ara teniu una sorpresa agra-dable. El camp
d'aterratge se us acosta depressa, però el vostre pes troba sempre
el su-port de l'avió; és possible que fins que aquestus sotraguegi
en lliscar pel camp terrossenc,no us adonareu que heu tornat a la
terra.Durant el descens, amatent a gaudir-vos-en, noas ha llegut
tampoc de pensar que podríeuacabar en accident, i en el cas d'una
desgrà-cia, us hauríeu trobat avariat o en una altravida tal vegada
millor, sense tenir temps d'es-glaiar-vos-en. I quan salteu de
l'aparell, nitan sals se us acut de pensar que heu caqui-vat un
perill. Els vostres sentiments són tot,de gratitud i els vostres
desigs de repetir; ius endueu del camp una alegre exaltació
d'es-perit que us dura encara quan retorneu als
vostre cap ficaments terrenals.Un simple vol de poes minuts us
dóna la
fermesa exaltada i la joiosa serenitat d'undéu, us forneix el
domini i la comprensió delmón, i us deixa un record i un desig
agrada-bles. Tot això--cal no oblidar que la carac-terística més
nacional és l'estalvi—a un prenque gairebé tothom pot pagar. Es ben
estram"•doncs, que els meus amics de I'Aero Club deCatalunya
s'hagin de queixar encara que elnostre públic no es mostri gaire
interessat avolar. Per què no voleu? No hi ha excusa.Si no voleu en
unes tals condicions, és benbé perque no voleu.
C. A. JORDANA.
Els llibres i el bar. — L'altra setmanaparlava d'una associació
d'idees i de senti;ments entre els anuncis lluminosos i
1exceiléncies del bar. Aquesta associació, m'forta per un cantó i
més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les
invers:;tions que es fan a base dels alcohols i leáinvencions que
surten de les impremtes.
Ara mateix acabo de veure una vitrinanovetats bibliogràfiques ;
llibres amb cobeetes de paper de tots colors, amb jocs de llètres
que tan aviat són severs i discretíssims'd'un aire notarial —
l'adjectiu «notarial»el més just per qualificar la severitat
iponderació de les coses —, i amb altres jde lletres, excèntrics,
irreverents, com si1Gbre portés una careta de pallasso,
omaquillatge de «giri». Les cobertes de pa•per donen al ]libre un
cert aire de cosa passatgera, que és l'aire que tenen les coserdel
dia. Amb els llibres passa com amb le-robes de les dones i amb tota
mena d'estfamiliars. Abans es feien llibres amb c&bertes d'una
pell que no es destruia mai,acostumaven a ésser gruixuts i tenien
l'es.tómac ple d'tines idees que pel cap baix du•rayen cinquanta
anys. Css el mateix quepassava amb les noies de les cases
riques,que yuan es casaven es feien unes camisesque duraven per
tota la vida. Eren unescamises poc gracioses, però sòlides, d'un
filsense contemplacions ; ara iti ha camisesque ocupen menys lloc
que un mocadoret debutxaca, són faseinants, damunt de la
pellprovoquen el paroxisme, però duren coml'am:,r o la fidelitat de
moltes persones queles porten. Avui dia tot té un aire
excitant,llampant i graciós, però amb un nervi cfii.mer, amb una
condició d'ala de papallona.1 això mateix s'endevina en les
cobertesdels llibres de les vitrines. Les lletrea ter.quen
contactes allucinants, un cert confu•sionisme d'indústria
metai1úrgica, de poma-da de perfumeria i de paisatge inexplorat.Hi
ha veritables troballes, títols truculents,papers ajustadíssims,
elegàncies perfectes.Fixeu-vos en una vitrina de novetats
biblio-gràfiqu^es, i la :dea d'un bar ben servit seus acut al
pensament. Els artistes que es.tan al servei dels editórs tenen
alguna cosade l'instint diabòlic dels «barmen». Un llibreés un
poliedro de color. imagineu una copaen forma de llibre, doneu — amb
la imagi-nació sompre una mica excitada — aquellalíquida majestat
d'una copa colorida al pa-per banal, desesperadament
•industrialitvatde les cobertes del llibre, i aneu 'mirant...La
vitrina és aleshores un servei de copesben preparades , ingerir
totes aquestes co-pes és una labor penosfssima ; extraure
total'essència alcohòlica d'aquests tnilers de pà-gines impreses
pot constituir una calalrnitat'sense remei, una embriaguesa contra
laqual no podrà res tot l'amoníac del món.
1 és precisament aquesta diversitat de co-bertes, aquesta
audàcia de colors, aquestaheterogènia associació de lletres, t' en
unsentit efímer, de cosa oblidadissa lò que.dóna a la parada de
llibres la sensació deles begudes glaça-des, picants, policolors,
degust que no s'acaba de definir ben bé, deconvergència i de
confusió de coses... be-gudes d'a peu dret, que entren més
aviatpels , úlls...
Per això també molts llibres d'aquesnomés es tasten, es poden
descubrir somian'tocant el violí, mastegant una
«boquilla»aelluloide parlant de les coses més banalamb una manca de
sinceritat sense catranscendència. De tant en tant, dintre
Icobertes més escandaloses hi ha unes pàg '.nes profundes, hi ha un
llibre de primera.,'és un cocktail ensopegat, és una bona
dosficació, un moment genial del barman.
Abans els llibres que sortien de les ipremtes, i es relligaven a
mà, i es grava'ven al foc, i només els compraven mitjadotzena de
persones, tenien tot "un alto_aire.
En primer lloc la fantasia dels editoera Iiinitadíssima ; durant
anus i anvs nmés es feia un sol tipus de relligadura ; 1lletres
tenien una monotonia solemne,la millor qualitat. Avui dia veure una
graestiba de 11•ibres plens d'artritisme, feixucd'obesitat, amb
unes cobertes d'un pergamí:etern o d'un cuiro inalterable, dóna
unasensació ben diferent a la d'un bar a l'ame-ricana ; a mi em fa
pensar en un celler,antic, en una d'aquestes caves que hi ha
la província francesa, on es troba el bon nnrmagnat vieux» i la
afine sense concessionsd'una legitimitat que no crec que sigui
cagaexcés qualificar de sublim.
Les bótes totes iguals de per fora, senaltra elegànoia ni altra
fantasia que uta',perfum intens de ponderació d'integritat de'
seny indestructible, aquestes grans bótes quedormen en un
ambient fresc, de teranyinesi d'ombra... imagineu una vitrina plena
Fd'infolis amb totes les cobertes iguals, unes"cobertes d'aire
monàstic i feixuc ; aquesvitrina resultaria irrespirable, la
mirads'ompliria de llàgrimes davant d'una parada així... i malgrat
això, mentre passe..les fantasies del barman, el vell conyac
cadadia agafa més prestigi ; per això els bibliò->fils, amb tota
la ferocitat del bibliòfil, amb,tota la inhumana passió del
bibliòfil, aquells,que passen el dit tremolant damunt les pla-1nes
d'ull incunable com si toquessin la galtad'una princesa oriental,
el bibliòfil res anésque bibliòfil, em fa l'efecte que és un
delséssers més horriblement sensibles, un delshomes més atacats per
aquell sensualismafinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni
els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.
Josur MARIA nc SAGARR 1
D' 1 h n à van vedar freds Josap MARIA PLANES.darreres hores de
la nit, haurieu pogut veure
Uns quants anys enrera, al Cafè Català sem-pre trobàveu dues o
tres noies que encara nofia una setmana que les havien
deshonrat.Ara, naturalment, els costums s'han complicatqui- sap-lo
i tothom, conmençant per la policia,vigila una miqueta més. De
totes maneres, lcsnoies del Català s'han distingit ara i sempreper
ésser un prodigi de candor. Generalment,totes parlen murcià i
sempre tenen entre laparentela algun individu que ha collaborat e
fi
-caçment a la construcció del Metro.Un dia, se'n va presentar
una a la direcció.
Venia disposada a treballar, a fer de tanguista.—L'acceptem—li
van dir—; però ja sap, se-
nyoreta, que haurà d'alternar?—No hi tinc cap inconvenient.Dos
dies després, l'encarregat d'aquestes
funcions li dedicava el gran escàndol:—Però, com és que ahir no
va venir?—Com que em van dir que tenia d'alternar...—Bé, i què?—Oh,
jo em pensava que això de ]'alternar
volia dir treballar un dia sí i l'altre no...Els darrers temps
de la guerra, com tothom
sap, coincicliren amb una època de gran abun-dància per a la
ciutat de Barcelona. Els di-ners anaven a dojo i la gent es
dedicaven adivertir-se amb un remarcable entusiasme. Elspropietaris
que llavors hi havia al Català esvan mirar el panorama de la
disbauxa barce-lonina, i van dir-se:
—Ha arribat l'hora de donar a l'establimentun aire una mica
distingit...
Com a primera providència, obligaren a les
= L'obra fallarà — va dir En Moragas noies de la casa a
posar-se, totes, harret. La
a l'Ambròs Carrion —, perquè, fixa't-hi: , majoria d'elles no
nhavien portat mai, ni fal-
serà «La espada de 'Bernardo por la cara- ta que els feia. La
innovació, per tant, oferí
bina de Ambrosio.» un espectacle d'allò més suggestw. Cap a
les
OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS 1 MARQUES
Josep Torre de Mer Sanromà
a es ores e ç q
GRAVATS TIPOGRÀFICS BADAL, I CAMATS Parts, 201. Telèfon
74071
-
PITARRA MIRADORaParisMATCHS DE' BOXAL'amic Puig i Ferrater, amb
l'amabilitat
que el car cteritza, ens ha fet l'honor d'enco-manar-nos
l'estudi de la vida i obres del cè-lebre Pitarra, que, formant part
integrant dela sèrie de vides de catalans illustres del se-gle xtx
que publica la casa Proa i la "Biblioteca a Tot vent ", publicada
per la mateixacasa, : nosaltres hem posat de seguida mansa l'obra i
fil a l'agulla, per tal de correspon-dre el més dignament que
puguem a la im-portància del càrrec que hom ens ha confiat,perquè
no cal dir que considerem més queimportant, importantíssim, el
coneixement dela vida i obres dels catalans que ens han pre-cedit
immediatament en l'ús de la paraula idels fets, en la història
deCatalunya, perquè no solsens donen la clau i el ca-mí de les
relacions ambels dels catalans del seglespassats, sinó la clau i
elcamí del que nosaltres iels nostres successors, nas-cuts o per
nàixer, pugutmfer i desfer en bé o en malde la nostra molt
estima-da terra.
I res ho demostra mésque després d'haver fet elsestudis previs i
preparatiusper escriure la vida quese'ns acaba d'encomanar,hem
arribat de seguida ala conclusió sintètica dequè la valor més alta
delnostre Pitarra, fundadordel nostre teatre, és la sig-nificació
històrica que té,fins al punt que si hemdeduït que la valor i
im-portància literària i poèti-ca del nostre biografiat, noes put
comparar ni delluny ni de prop, a la demolts altres artistes de
Ca-talunya i de fora de Cata-lunya ; en canvi la sevaposició de
literat, d'homei, sobretot, de fundadorteatral català, en el
jochistòric de la terra catala-na moderna, té una sig-nificació
excepcional quemolts pocs tenen, perquèens descobreix gran part
dela fisiologia de les entra-nves de la continuació iformació de la
històrianostrada.
Si per exemple i senseanar més lluny, del nostre rnés
poQularMossèn Jacinto Verdaguerhom en podria escriure es-tudis
crítics que farien veure la valor sublimde la seva obra artística i
no se n podrienescriure gaires pàgines dedicades al seu
sentithistòric en la vida general del poble cataiàmoliern, fora,
naturalment, de la significacióessencial del seu sentit artístic en
el desen
-volupament de l'ànima que ens aguanta, delcèlebre Pitarra,
malgrat haver pres una partrelativame i reduïda en els nostres
movimentsgenerals culturals i polítics, perquè com elsnostres
lectors de la Biografia pcdran veure,la seva actuació fora del
teatre va ser moltlimitada, si hom no en pot fer un estudipregon,
com dèiem, com a creador d'obresd'art, se'n pot dir mall i molt
pregon, res-peete a la significació històrica de la posiciói
intenció amb què va produir la seva obraliterària teatral, en
relació al moviment ge-neral de l'època, perquè nosaltres en la
Vidaque li escrivim, per encàrrec i en les horesque en deixen
lliures els altres trebails quefem en holocauste a la terra
catalana, de-mostrarem que la fundació del teatre catalàva ésser no
sols tia reacció violenta i despie-éada contra els primers intents
de la recata-linitzaciá nostrada, per tal de restaurar ocontinuar
la història antiga o més ben ditmedieval de Catalunya, sinó tina
reacció con-tra dels partidaris d'aquesta mateixa catalanit-zació,
fins que aquest moviment amb l'em-penta que portava, esdevenint més
fort i mésimperatiu que el mateix Pitarra i les sevesintencions, el
va dominar i el va fer claudi-car en tota la línia, fins al punt
d'arribar-li afer demanar els sufragis del mateix
partitcatalanitzador, sense que malgrat aixà, el fun-dador del
nostre teatre s'arribés mai a su-mar ni afiliar al partit que el
dominava a élli a tota la nostra terra.
El cas del gloriós Frederic Soler, catalàfins a la moll dels
ossos, és un exemple palésde còm se formen i s'entrelliguen els
movi-ments generals dels pobles, de les contradic-
Una veu s'ha aixecat a París llançantals quatre vents aquesta
pregunta llamine-ra: Qui vol or? La multitud, però, fa elsord i
encara que sembli inversemblant noha contestat ningú d'una manera
afirmati-va. En el segle dels grans ,(kracks)) finan-ciers, dels
•timos de gran escala, dels robato-nis fantàstics, els mestres
cantaires que trafi-quen amb la finança, fa estrany que
aquestapregunta temptadora resti incontestada. 1malgrat tot és
així. Ni el govern francès,que ha de fer tants equilibris per
mantenirl'equilibri financier de l'Estat, que està 111-gat amb
Wàshington pel deute de la guer-ra, que està lligat amb Londres pel
mateixmotiu, no ha volgut escoltar aquella veuamable que li oferia
«or» desinteressada-ment... v
Qui ha donat aquesta veu? Qui haviad'ésser? un savi, un
sentimental, un ro-màntic. Un qufmic illustre, M.
Jollivet-Cas-telot, inventor de la fórmula infallible per ala
fabricació regular i àdhuc industrial delpreciós metall. No
satisfet de la seva nota-ble descoberta, M. Jollivet-Castelot féu
pú-blica la fórmula per tal que tothom poguésaprofitar-se'n,
començant pel govern que enaquell moment — abril del lgzq —
passavaserioses angúnies financieres.
„He fet — deia l'eminent químic — unabarreja íntima de 6 grams
d'argent rigoro-sament exempt de tota tràça d'or, de zgrams de
sofre daurat d'antimoni, d'ungram d'orpiment i t gram d'estanc
quími-cament purs. He sotmès aquesta barreja,com de costum, en un
gresol al forn a t.toograus C., durant una hora, després he
trac-tat la substància obtinguda amb l'àcid azò-tic i aigua regal
(àcid nítric barrejat ambàcid clorhídric). I bé. Les reaccions de
l'orhan estat absolutament netes.»
La descoberta de M. Jollivet-Castelot, toti la seva innegable
importància científica,no fia interessat ni l'Acadèmia de
Ciències,ni 1a Sorbona, ni el Govern francès. Recent
-ment tota la premsa parisenca llençava lescampanes al vol
perquè un savi naturalistahavia descobert el mitjà d'obtenir
maduixeselèctriques que venien a resultar a trentafrancs cada una.
1 en canvi per la descober-ta de la fórmula industrial de l'or el
diarisfnancesos no han sentit ni fred ni calor...
Ningú no vo'. or? Els mestres cantaires,els timadors, els
fabricants de r(kracksn finan-ciers, prefereixen, evidentment,
robar-lo feti no tenir la feina de posar en pràctica 'acomplicada
fórmula de M. Jollivet-Caste-iot...
La fi de Montmartre. — Fur,. Desterrati pobre, Mauriee Hallé ha
volgut matar-se.Estava cansat de fracassos, i gràcies aaquest últim
fracàs, continua vivint.
***Raquel Meller al Palace. -- Convindrà
deixar registrada la decadència de la se-nyora Raquel Meller al
Palace. La revistaParts - Madrid és l'experiment més avorrit,rural
i sinistre que de l'espanyolada s'hafet a l'estranger. El
music-hall francès ha-via trobat una forma bastant divertida
d'es-panyolada. Consistia en una desfilada denoies nues, amb una
montera de torero pertot ornament, i marcant, en caminar perles
taules, un pas relativament flamenc; aaquesta desfilada en seguia
una altra denoies també nues amb una mantellina depuntes,
representant exactament les mio-les, les nétes de ((la femme nue de
Gova,,,i les cigarrerres. Tota aquesta carn jove,de procedència
anglesa, alemana o fran-cesa, donava un cert to de distinció a
l'es-panyolada. Però la senyora Meller, que enqualitat d'aragonesa
és en el món 11 rcpre-sentació més autèntica de l'ànima miste-riosa
d'Andalusia, de l'amor tràgic de lesnòvies dels toreros, del
misticisme de lesmonges d'Albacet i d'altres productes naoio-nals,
s'ha cregut en el cas de donar a co-nèixer la seva Espanya amb
música delmestt-e Guerrero. El Palace ha saltat, doncs,de la gràcia
indescriptible de la revista al'avorriment de la sarsuela gran i
del gé-nero chico. Molta jota aragonesa, molt man-ton de Manila,
molt ball regional, molts re-fajos y molts vestits de camperols amb
al-gun que altre bandoler. Tot plegat d'unapesadesa aclaparadora.
Raquel Meller s'a-nuncia com l'animadora de la revista.
L'èxitnaturalment és per Mlle. Franconnay, unaartista francesa que
té idees clares sobre elmusie-hall, i una( joventut sonrosada,
ale-gre i vibrant, taanbé de music-hall.
,r**Fontbernat, acusador. — Procés en el
Club del Faubourg sobre tres obres recents:La Petite In/ante de
Castille, de Monther-lant;'PrintemQs d'Espagne, de Carco, i
Va-lencia, de Falgairolle. Diguem de pas queaquesta t'rltima obra
sembla escrita en col-laboració amb la Raquel Meller. En reali-tat,
Falgairolle és una Raquel Meller ambbarba rossa. Segurament per la
seva barbade Sagrat Cor de Jesús — no li coneixemcap altre mèrit —
Falgairolle ha arribat aadquirir entre alguns amics nostres una
en-vejable reputació de gran coneixedor de laliteratura espanyola i
de la literatura cata-lana. Endavant.
Procés en el Club del Faubourg. Un acu-sador inscrit : el mestre
Fontbernat. ; Qui-na acusació sostindrà l'inquiet músic contrales
tres obres literàries? Vaig preguntar-hoa un amic d'En
Fontbernat.
— En el fons — em va dir aquest amic —.Fontbernat no sap
concretament quina acu-sació formularà. Més clar: Fontbernat noha
llegit cap de les tres obres. Es tractaprincipalment de reivindicar
el dret a l'opo-sició.
Considero que aquesta actitud del nostreadmirat Fontbernat és
nobilfssima. Explica,entre altres coses, aquesta frase seva:
— Jo sempre estaré desterrat d'algunabanda.
Això és : asseguraré d'una manera per-manenl el dret a no estar
d'acord amb elsaltres. En Fontbernat, des d'un cafè delBarri Llatí,
és l'acusador estable.
C. R.París, abril.
Quan tot just k oxa començava a casalostra — ens deia fa temps
l'àrbitre Joanasanoves —• recordo haver arbitrat potser
m miler de combats sense que es produís.ln sol knockout. Més
tard, tothom sapom els ltnockouts sovintejaven en els nos-res rings
i com aquests continuaren mal-;rat haver estat interdits els
embenatgesfurs (chatterton) per deixar solamente en-re els guants i
les mans dels boxadors unsenzill embenatge de tela (velpau).
I és que cada dia es boxa millor i, tam-)é, d'una altra
manera.
Avui un match de boxa és cent vegadesmés dramàtic que quinze
anys endarrera.Abans, àdhuc per als boxadors més assa-^entats, el
combat de boxa tenía un cairenés assenvat; el boxador tractava de
be-tar amb totes les regles de l'art ; feia tantaatenció a
l'ofensiva com a la defensivad era colpit més de dues vegades amb
unmateix cop, se sentia com avergonyit de nolaver-lo sabut evitar.
Un match de boxa:emportava, a més a més del treball
físiccorresponent, un rumiar constant, rar elboxador entenía que no
era una baralla elaue feia, ans una ccmpetició esportiva en laqual
la qualitat del joc, tant o més que laseva puixança física, li
havia de donar la vic-[òria. Quan era colpit durament es tancavaen
una defensiva a ultrança, convençut queno hi havia res més a fer. I
els jutges entonar llur decisió afavorien sempre l'homeque millor
havia boxat.
E1 públic, tanmateix, es neguitejava so-vint en presenciar
aquells espectacles. Te-nia sempre dubtes de si es tractava
d'unalluita sincera o de quelcom prèviamentarranjat. El mot
«rhiqué», importat de Fran-ça, irrompia sovint a les 'boques. Hom
nocomprenia que quan un dels dos antago-nistes rebia un cop l'altre
no s'hi tornésde seguida, i això feia dubtar de les quali-tats
morals dels combatents. ((La por va amitjes», solia exclamar ; o,
en to mofeta((No us féssiu mal !» Hauria preferit labaralla a la
competició esportiva, per béque, poc experimentat encara, dubtava
desi el que volia podia ésser.
I tant carn podia ésser! No va haver deviure molts anys per
comprovar-ho. L'evo-lució va efectuar-se lentament, però
sensedesmais, i aquesta evolució sembla que haarribat avui a una
concreció definitiva. Calcreure-ho així per tal com ja no se
sehtdir allò de «A mi &n'agrada que es peguin.Avui que va a
veure boxa té la certesa queveurà pegar-se, que en aquest sentit el
seuinstint, l'home primitiu i salvatge que ca-dascú porta a dintre,
restarà satisfet.
Tot és qüestió de modes. El mal és, però,que la boxa ha seguit
en la seva evolucióun procés a la inversa ; devia haver comen-çat
per on ara és per a anar a parar a allòprimer. No ens hi
capfiquéssim massa: eltemps es cuddarà de posar les coses a
sonlloc. FIs amadors de la Violència amb ma-júscula es cansaran més
aviat del que escreuen de llurs preferències. N'hi hauràprou que
copsin el convencionalisme quelaer força ha d'imperar en tm match
de boxaper convèncer-se que llur ideal de violènciano els pot ésser
donat a tant l'entrada, iacabaran per afeccionar allò mateix
queabans els enervava.
Que els bexadors d'anys enrera, seguintallò que ells entenien
per 'boxa, adoptessinen el combat una actitud inteligent i queels
d'avui, d'acord. amb les preferències delgros públic, s'esmercin a
batallar, no volpas dir que aquells fossin millors que elsd'ara,
que els darrers àdhuc acceptant lesconvencions d'antany no els
superin en totalínia. Més amunt ho hem dit : avui es boxamillor,
però d'una altra manera.
Si el púbiiic té avui el que volia en . matè-ria de boxa, cal
demanar-se si l'esport, allòque hi .pot haver d'cs rt en les
lluites delring a càrrec de professionals, hi troba elcompte.
Definir-se en aquest sentit és bendifícil, i no serem pas nosaltres
que ensatrevirem a donar una contestació categó-rica, la
demostraoió de la qual ens .portariaa disquispcions massa
intrincades (perquèamb elles, ultra el nostre objectiu,
abastés-
Daniel Halévv i Louis Gilloux han esai-.golat en la nombrosa
correspondència deProudhon, la qual compendria uns catorzevolums, i
n'han fet una tria. Ja deia Sainte-Beuve (un esperit, entre
parèntesis, ben di-ferent del de Proudhon) que la part més
ac-cessible i més atractiva de l'obra d'aquestera la seva
correspondència, que presenta,segons els seus actuals editors, un
interésbiogràfic i històric, i • a més a més, consti
-tueix una font cabdal per a tots els ques'interessen per la
història del segle xtx.
Proudhon és, ens fa l'efecte, més anome-nat que no pas conegut ;
tan que se li hanarribat a atribuir obres que no ha escrit.Això sol
passar amb autors massa cèlebresi comentats : de tant sentir-ne
parlar, homes creu dispensat de conèixer-los de primeramà. També és
propi d'autors així que sen'apoderin partits ben diferents entre
ells,els quals procuren anexionar-se'l amb méso menys traça.
Revolucionari teòric. Proudhon fou, unmoment, revolucionari
pràctic. Però després,rient per sota el nas, s'acusa d'haver
arren-cat un arbre, tombat un guarda-rodes i tra-ginat pedres per a
les barricades.
Més que un home d'acció, és, i vol ésser,un moderat. Vol
persuadir, convèncer; noespera res de l'organització de les
massesobreres amb el fi d'apoderar-se del poder:reprova la
violència, i refusa la collaboracióque, des de Londres, li demana
Karl Marx.
Es un bon tros ingenu, fermament con-vençut que basta que ell
digui una cosa per-qué tothom s'adhereixi a la seva opinió.Aquesta
ingenuitat, més que l'orgull, li facreure a ulls clucs que els
jesuïtes no s'al-çaran rnai més de l'atac que acaba de fer-los.
Potser més que l'obra mateixa de Proud-hon, són les
conseqüèneies d'aquesta les quehan tingut una irradiació que encara
dura.
Per aquest motiu és interessant la reedi-ció d'una tria de la
seva correspondència,efectuada per Halévv i Gilloux, potser,
al'hora actual, els més indicats per fer-ho.I és interessant perquè
no es tracta pasd'una correspondència únicament de caràc-ter íntim,
sinó que té intenses relacions ambl'activitat teòrica i polèmica de
Proudhon..- judarà a fer sortir de l'oblit una obra queés
d'indispensable eoneixença • malgrat lacaducitat d'algunes
ports.
sim un fi pràctic Creiem preferibie asse-nv alar alguns
contrasentits esmenables.
En primer terme cal fixar-se que si laboxa ha variat
radicalment, els reglamentssón els mateixos i ?dèntic l'esperit
dels quetenen el deure d'interpretar-los. A més amés hi ha moltes
coses no reglamentadesque el sentit comú hauria d'imposar i que,no
obstant, resten en l'aire. Els reglamentsprohibeixen, per exemple,
donar ais boxa
-dors altra cosa que aigua, però així i totno és difícil
comprovar a cada vetllada pu-gilística com, en moments donats, un
pe-tit flascó misteriós va a parar als llavisdels combatents, no se
sap ben bé amb quinobjecte. Hom sap, però, que ]'éter us faun cor
nou de trinca, que l'alcohol dónaals sentits una fuetada estupenda,
que lacolla i ('estricnina són estimulants merave-llosos, i que
sota els efectes d'aquests i d'al-tres tòxics els homes es llencen
enfollitsl'un contra l'altre. ;No fóra útil, i fins hu-manitari —
un metge i un delegat de laFederació estan en funcions a cada
vetlla-da — revisar el contingut d'aquests petitsflascons
misteriosos?
Acceptat sense discussió que 1a boxa nosigui l'art de la
aself-defense», com tam-poe (d'esgrima del puny» ; admesa
sensereserves le definició que vol que la boxasigui d'art de
barallar-se amb els punys».Ara bé, ;per què cal permetre que un
be-xador experimentat i en possessió d'un his-torial brillant sigui
enfrontat a un . princi-piant o a un home mediocre, batut ahir
iabans d'ahir per contrincants inferiors alque .tom tracta de
donar-li? Concretament¿Per què fer boxar Lepesant, tot
seguitd'haver estat batut per Alís, contra Loganvencedor d'Alís per
knockout? ¿Per quèoposar Perazzio, batut per Ino, a Ros,
duesvegades vencedor d'lno? Cal així mateixdemanar-se com és
possible que moltes deles nostres primeres figures del ring
boxinavantatjant en el a., Ilurs adversaris, sa-bent avui com se
sap que en igualtat dequalitats la diferència de pes resol un
com-bat, i que si un boxador pot rebre impune-ment un cop d'un
contrari que pesi elmateix que ell, li hat ésser sumarnent
per-judicial el que li doni un boxador de méspes.
Sabem positivament que el públic no volres d'això que hem dit, i
que si ho toleraés senzillament perquè no sap; perquè hiha qui té
cura que no ho sàpiga. Cal iden-tificar-se quelcom més amb allá que
suc
-ceeix al rig i als seus voltants, sobretot sihom no vol que la
boxa representi un ab-surd sadisme. Cal pensar que lea
prerro-gatives dels espectadors habituals no sóntan limitades corn
es creu, i que és preci-sament amb l'excusa de satisfer els
gustosdel públic que promotors sense escrúpulsdesnaturalitzen la
boxa oposant a un pugi
-lista assabentat un antagonista ignprant oen plena decadènois.
Que és un crim totmatch en el qual a priori hom pugui asse-nyalar
el vencedor, com també fer boxa doshomes les probabilitats de
victòria dels qualsno siguin a poca diferència idèntiques. Queno hi
ha match antiesportiu d'aquests queno . sigui ensems antihumà. I,
finalment,que d'acord amb allò preceptuat, tot errord'apreciació
comès abans d'un combat potésser esmenat suspenent-lo no
solamentquan un dels adversaris dóna -proves de nopoder més, ans
encara sempre que se'l con-s,deri en situació d'inferioritat.
Bell és l'espectac)e que ens proporcionenles lluites del ring
quan, disputades amblleialtat, posen davant per davant dos he-mes
igualment coratjosos i decidits a ave-rar-se els millors amb els
punys, amb elcor i amb el seny. Bella és la pugna espor-tiva amb el
seu dinamisme exacerbat. Be-Ila en un match de boxa :la victòria
perfora de combat, coronament d'una jugadamestra. IBell és, en fi,
l'esport quan tractade posar en valor .es qualitats virils dels
in-dividus i dels pobles, tan bell com repug-nants per a un esperit
sensible les mistifi-cacions que en la boxa el deixen reduït auna
inútil crueldat. -
CRITIAS
CALZADOS
MINERVAS'octvdad Anónima
^P1.4AtS
S•p'
ViaLaietana, 30
cions fonamentals que els presideixen i, sobre-tot, del profit
que en treuen els que lluitenen pro o en contra del mateix poble,
per-què l'autor del 'Don Jaume el Conqueridor ",de "La dida" i del
"Ferrer de tau", és, comfarem veure a tothom, en la seva Vida
iobres, un dels casos més típics i assenyalatsdel favor que es pot
fer a un poble, posant-se contra d'ell, de la mateixa manera
que,com tots sabem de sobres, la història ens pre-senta mants casos
de pobles que han assolitgrans avantatges i grans destins,
posant-seobertament contra dels propis herois que elshan volgut
afavorir, guiar i ilíuminar en elcamí de la vida i de la
civilització, i final-
FREDERIC SOLERpel ser pseudònim de SERAFI PITARRA.
ment patint i fins morint per ells i en mansd'ells han acabat
per fer-los triomfar contrala voluntat inflexible del mateix poble
rebec.
De tots els drames i comèdies del famósPitarra no n'hi ha cap ni
un de tan interes-sant com el de les seves lluites amb el par-tit
català, ni en tot el seu abundós teatrepodem trobar cap pas tan
dramàtic ni tancòmic, amb tot i que les seves obres princi-pals
n'estan plenes, com els passos que vadonar en trobar-se al bell mig
del teatre dela vida real de l'època de lluites i combatsen què va
naixer, viure i morir, vencent iessent vençut, i del resuim tant
analític comsintètic de la seva existència sorollosa, ensurt el
resum que dèiem i anunciem, i quetan aviat com les nostres
ocupacions ens hopermetin, ofrenarem a Catalunya i als nos-tres
estimats lectors, per intermediació de lacasa Proa, perquè se'n
facin càrrec i apren-guin a considerar la importància humana dela
nostra història.
FanxcFSC PUJOLS,
NINGÚ NO VOL 0R7
albertpelai, 44
s a s f r e
Proudhon reactualitzatFa alguns anys, una casa que edità una
collecció de &chefs-d'aeuvre méconnus», hiinclogué Du
frinci¢e fédérati)' et de la né-céssité de constituer le partí de
la révolution.
Entre nosaltres, on tanta influéncia hatingut Pi i Margall,
deixeble de Proudhon,ens fa l'efecte que aquest és, algunes
ex-cepcions a part, tan méconnu» com sempre.
X.
hY^r ^
III-.À IiiILÌ!El henaventural que no es pot gratar l'es-
quena. — Ah, si a menvs pogués tenir amà algun gratacels .
-
A-,'- que s flavia Li una passa daque-lles que delmaven amb
preferència els barrisacabalats de Barcelona i empedraven ambgrans
lloses negrenques de tinta 1a primera pà-gina de La Vanguardia.
E1 que és ella era ben morta; no li havienvalgut els seus disset
anys ni la tendresa unpunt pretensiosa amb què s'arrapava a la
vida.S'havien clos els seus ulls (uns ulls castanys,més aviat
grossos, que parlaven més aviat mas-sa), s'havia afinat el seu nas
(un nas ni llargni curt, una mica tirat enlaire), s'havia en-congit
la figura espigadeta que diríeu que eraahir que encara es gronxava
amb aquella ale-gria. En comptes de la picant morenor de lapell hi
havia una pallidesa que s'auriolava debasarda. Tota ella patia
aquella deformaciófunerària que converteix els cossos en flor
entitelles humils i tràgics. Es veu ben clar quel'ànima, sigui corn
sigui, fa força falta a lacòrpora quan no hi és.
Com a contrast amb aquella pobra cosa lasala era emparamentada
amb una vera pompafúnebre. Ciris, flors, draps, gasses, totes
lesrampoines cansades de rodar capelles ardents,tacades de cera i
profundament imbuïdes d'unafetor devota i tristíssima, creaven un
ambientde l'altra món. Hauríeu dit una saleta d'es-pera del
purgatori. Tot hi era solemne, penós,resclomit i carregat.
Aquells moments la morta s'estava tota solai només li feia
companyia el crepitar de lacera com cremava; però s'obre la porta i
en-tra Xavier. Xavier era aquell que l'havia es-timada en vida i
n'havia estat correspost. S'ha-vien conegut a unes reunions
primaveralsd'una casa a on feien una mica de tennisels diumenges i
un berenar arregladet. Elsdies que hi havia concurs, en el qual
s'ator-gaven unes minúscules copes als campions,donaven gelats i
tisana de xampany... però,Déu meu! ¿per què ens entretenim
contantaquestes banalitats davant d'una cosa sagradacom és el pas
de la vida temporal a l'eterna?
Pel que fa a Xavier, val a dir que detant desolat com estava, va
entrar en un es-tat de mitja estupidesa, sense recordar bé sila
trobaria ben bé morta. Les coses que enscolpeixen massa, costen de
creure, i quan laraó i l'evidència ja ens han dit que és allò,la
imaginació, puerilment, encara elaborafantasies. Per això, a dir la
veritat, no ushe d'amagar que Xavier, mentre entrava,anava fent
pels seus dintres, un diàleg mentalamb la seva Lluïseta, com si fos
viva, i deres gaire transcendental: discutien una mos-tra de roba
per a un vestit d'ella.
Aquest estat de semi- follia no va durar,però gaire; en veure
Xavier aquelles fac-cions alterades, va tenir una gran por
noexempta de repugnància. Ganes de fugir comuna criatura. Després,
no sé si és per sen-timent o per respectes Humans (estava sol;però
sols i tot, els respectes humans, perinèrcia, encara ens mouen;
duem públic ima-ginari, de tant estar en contacte amb un dereal),
sigui pel que fos, va abraonar-se- lial damunt i va besar-la.
Acabat, amb les idees un xic més ordena-des, va recordar-se que
calia que s'agenollési pregués una estona. I ho anava fent d'es-ma,
però amb gran fervor, com quan eraa collegi i es preparava per a la
primera co-munió.
Va obrir-se la porta; Xavier va girar elcap i podia veure com
entrava un xicot dela seva edat, tot plorós.
Era l'Alexandre; també havia anat darrerade Lluïsa; però Xavier
estava ben segur queno s'havia vist correspost.
De totes maneres, Xavier va sentir-se con-trariat i un xic
inquiet.
El nou vingut també va llençar al quehi era una mirada llarga i
complexa.
Xavier es cregué en el cas d'ésser gene-rós. Va acostar-se-li i
va expressar-li com,en aquells moments, no hi havia vencedors
nivençuts. Només un dolor molt gran que fo-nia totes les ànimes i
les igualava.
—Realment — respongué Alexandre —, tantjo, que era el volgut,
com vós, que no te-nien tanta sort, encara que potser en fóssiumés
digne...
—Què dieu ?—va interrompre Xavier—. Joera el preferit!
—Estimat Xavier, us equivoqueu.—Es que tinc proves—i es treia de
la car-
tera un retrat amb dedicatòria—. Aquest re-trat duu la data de
tres dies abans de cau-re malalta.
Alexandre va quedar amb la boca badada;
- Aquest número hapassat per la censura
14 hos (dfI1011. 1JIIL 1
escapar aquets mots:—Quina barra!I es va treure un altre retrat,
bessó de
l'anterior, amb dedicatòria també.–.lvlireu; és de l'endemà de
la vostra.Xavier plorava de fil a fil. Alexandre es
va girar de cara al cadàver i va proposar:—¿I si hi renyissim
tots dos ara mateix?Xavier va dir:—¿Com voleu que hi renyim, si és
ben
morta?—Esquincem les fotografies.—A mi em semblaria una
profanació. Els
morts volen respecte.—D'acord; però aquest mort... era un
viu.—Escolteu, Alexandre, jo més m'estimo
perdonar; potser l'oblidarem.Alexandre va estrènyer la mà de
Xavier.Però va esbocinar 1a fotografia de Lluïsa:—Que sigui tota
vostra la Lluïsa. Vós 1 es-
timàveu més que jo.
Van sortir al carrer plegats. Caminaveasense dir-se res. Però,
•per dins de cadascunfurgava la dèria ce saber la història delcor
de l'altre.
Tots dos eren d'allò més vulgars. Alexan-dre considerava que
Lluïsa era una ximple-ta indigna de l'amor d'un home. Però Xavier
noera ben bé de la mateixa opinió.
—Jo crec—.digué--, .que .per a una perso-na jove, del sexe que
sigui, l'amor és unacosa que només existeix en la imaginació,sense
concretar-se a cap imatge. Es més: laimaginació d'aquesta edat és
tan fresca iabundosa que la vida no pot competir -hi, demanera que
aquell sentiment complicat queper entendre'ns anomenem amor,
s'aplica lla-vors a les imatges interiors de la nostra fan-tasia.
Noteu bé que l'amor físic encara noha performat les seves
metamòsfosis alesho-res i no compta gaire en la consciència nien la
imaginació.
Alexandre no hi volia convenir. Tenia laidea vulgar que tothom
és un...
—Na m'interrompeu —va prosseguir Xa-vier—; després d'haver
tolerat la meva peti-ta conferència us deixaré dir tant com
vol-dreu. Lluïsa doncs, com totes les persones dela seva edat que
no són d'una precocitat re-marcable, a conseqüència d'aquest culte
fan-tasiós, intern de l'amor en general, tenia lanecessitat de
.realitzar-lo a la vida; però dela mateixa manera que es realitza
mi joc.Imitació no seriosa, encara que de vegadesprofética,
d'activitats humanes.
"A més, en aquest joc hi havia la puntade gust que es troba en
els fruits prohibits,i no precisament en el que vós penseu,
Ale-xandre. La atracció en aquest cas era la dedesobeir. Fer una
entremaliadura, ja que l'e-ducació pèssima que a la nostra terra
esdóna, sabre tot a les noies, presentant-les coma prohibides coses
naturals, els excita a cadapunt el gust per a l'entremaliadura,
presa coma venjança d'allò que l'infant, amb la sevafinor, troba
tirania ridícula i poc raonable,
"Gompendreu, per tant, Alexandre, que enaquest cas, la Lluïsa,
com més emboliqués latroca, més és devia divertir. I embolicavatot
i sent una bona noia, de bons sentiments.Nosaltres érem unes
joguines...
--'Sí—va interrompre Alexandre—, ens hatractat com a joguines,
ninots de cartró.
—Amic, però les joguines és allò que s'es-tima més un infant. A
mi no em desagradaaquest paper. Ara, el meu amor propi, comel
vostre, s'hauria satisfet més si jo haguésestat pres exclusivament.
Però, creieu-me, so-lament és amor propi, i si alguna cosa
ploradintre nieu, que no us ho negaré, és el meuorgull ferit, una
cosa de bèstia, tota la mei-tat del meu ésser, en definitiva. I, de
totesmaneres, la meva raó em diu 'que l'hem deperdonar i seguir-la
estimant, i que entre vósi jo no ha d'existir cap mena de
rancúnia.I digué l'altre:—Tot això són paraules, més o menys
en-
certades, però el que és jo, tinc, o bé d'odiar -la o bé de
tornar-me escèptic i creure quetotes són el mateix.
***Ja ningú no es recorda de Lluïsa. El cas
dels dos amics va saber-se per la ciutat i vafer riure. Els
protagonistes mateixos de l'a-nècdota, al cap de dos mesos, ja van
comen-çar de veure'n el cantó còmic. I d'aleshoresendavant, sempre
que en parlaven, que co'mmés anava era menys sovint, ho
enfocavenpel cantó de l'humorisme.
Lluïsa ja deu haver passat tota ella al reg-ne vegetal, deixant
a part l'ànima i algunessals minerals, haurà repartit, entre la
verdorde ]'herba, i la rialleta pobra de les flors demarge, tota la
saba del seu cos i el perfumde les seves besades.
Així s'haurà escampat, escampat, mortaabans d'haver aconseguit
l'edat aquella durantla qual tothom es concentra; esbarriada enmig
de l'esbarriament de les fantasies de l'a-do lescència.
I, precisament per això, perquè era tantvirginal, atenia dos
xicots. I tant se li n'hau-ria donat de dos crom de mil.
L'amor no pot néixer si abans no s'ha ena-morat de l'amor.
7
4 MIRMI R
*, LES LLETRESConte inèdit de ROSSENo LLAT ES
Lluïsa *** s'havia mort i estava de cos feia una cara que no se
sabia bé si s'anava apresent. Iposar a riure o a plorar. Per fi, se
li vanD 'h D'
FRANCIS CARGO, Printemps d'Espagne. — PAUL MORAND, tliver
caraïbe.ALBERT LONDRES, Terre d'ébène. — ANDRÉ GIDE, Voyage au
Congo
i Retour au Tchad. — LÉoN DAUDET, Paris vécu.
En diferents països s'ha parlat de criside la novelaa. Ara que,
segons el país, elplantejament de la qüestió ha diferit com
-pletament. Per exemple, a França en par-laven amb uns quants
milers de títols aldarrera i en mig d'uns quants centenars.Ací se'n
parlava amb unes quantes dotzenesde publicades, només. Allí, per
sobresatura
-ció ; ací, per penúria. Deien, allí, que si elpúblic ja .havia
.avorrit el gènere i calia do-nar-li pastura de lectures a base de
biogra-fies novellades, d'història novellada, de viat-ges.
Mentrestant, però, Proust segueix ve-nent-se i el tiratge de
Climats de Mauroisha assolit una xifra per fer rodar el cap
aqualsevol escriptor català. Ni a Alemanva,ni a Anglaterra, ni a
França hi ha cap gè-nere en vaga. En aquest darrer país,
esmultipliquen, alhora que les novelles, totamena de gèneres
literaris, alguns d'ells demal classificar. N'hi ha un de ben
definit,d'algunes mostres del qual anem a parlar:els reportatges de
viatges, i principalmentd'un que ens afecta.
Aquest és Printemps d'Eslagne, de Fran-cis Carco. En coneixíem
bona part gràciesal costum que les revistes tenen de publicarles
bonnes feuilles dels llibres l'èxit delsquals es preveu. Les
.4nnales, que és una re-vista per a famílies, donaren a
conèixerHuit jours à Seville, amb algunes supres-sions explicables
per l'esmentat caràcter dela publicació; Gnngoire. setmanari
menvstravat per certa mena d'escrúpols, publicàels capítols
barcelonins amb el títol La bellevie à Barcelone. Sembla que
aquests capí
-tols trepitjaren l'ull de poll d'alguns senyors,que trobaren
tema por a un article d'aquellsque acrediten de bon ciutadà als
propis ullsdel seu autor. Nicolau d'Olwer, just comsempre, escriví
al marge del llibre de Careoun editorial que faran bé de llegir els
queencara no ho hagin fet, i de tenir en compteels que l'hagin
llegit.
Alguna cosa del darrer llibre de Monther-lant també ha suscitat
indignacions. PaulSouday ens recomanava que no ens hi ca-fiquéssim,
ja que les dones de París solenrebre un tracte semblant per part
del torerod'afició i xantre dels esports.
Carco ha estat acusat de donar una visióparcial de Baroelona.
També la dóna de Pa-rís, .i em .penso que ningú no s'ha
cregutobligat a sortir en defensa de la ciutat. Car
-co està especialitzat en la crítica de pinturai en la
descripció de la púrria. Si no dones-sin fe de la primera qualitat
altres llibresseus, en els mateixos Printemps d'Espagnen'hi ha
pàgines demostratives. De la sego-na qualitat en donen fe les seves
novelles,els protagonistes de les quals exerceixenprofessions na
esmentades pel Bottin.
No recordo quin crític francès ha dit deCareo : ((llàstima de
talent esmerçat pin-tant medis tèrbols» . Escarafalls sense
soltaquan es refereixen a la novella, perquè L'au-tor té dret a una
llibertat absoluta de te-mes. El mal és que en un llibre de
viatges,un reportatge, una afició exclusiva als bar-1-is baixos i
als seus habitants dóna un as-pecte parcial d'una ciutat que en té
d'al-tres a considerar. Des d'aquest punt devista, som la ciutat
més perjudicada, pot-ser, de les visitades per Careo en la
sevaexcursió de l'any passat. Almenys en lesaltres l'autor pot
descriure'ns les seves im-pressions dels museus o dels quadros
guar-dats en les esglésies que visita.
A part .aquest retret, no discutirem resmés del llibre de Careo.
Preferim, indubta-blement, aquest autor en les seves noveles,
agres i tràgiques; però podríem assenvalaren Printemps
d'EsSagne, deixant de bandales descripcions tpintoresques, pàgines
ex-cel-lents de paisatge i d'impressions sabre lapintura espanyola
del Segle d'Or que benpocs viatgers són capaços de donar.x*#Encara
que té força curs internacional
aquella definició del francès com un senvor
que no sap geografia, la: literatura del paísveí compta amb un
nombre important d'es-criptors viatgers. L'últim número de
LesMarges està ' dedicat a ells, des de Montai-gne a Flaubert,
passant per Des Brosses,Chateaubriand, Nerval, Stendhal, etc.Entre
els contemporanis, n'hi ha dos que
deuen ocupar un bon lloc en la classi ficacióinternacional dels
homes que han fet moltsquilòmetres : Paul Morand i Albert Lon-dres.
El primer és autor de gran acceptació
per part de l'esnobisme internacional (fetque, per ell mateix,
no prejutja res en con-tra de Morand). Recent encara l'aparició
deParis - Tomboctou, carnet del viatge de quèsortí Magie noire,
acaba de publicar Hivercaraibe, llibre àgil com tots els seus,
denotes curtes en un estil cursiu, precís, es-maltat per ei per lla
d'imatges justes i pin=toresques.
Albert Londres, després d'uns llibres deversos gairebé
desconeguts, ha adquirit una
anomenada de gran repórter. Es fama queno té domicili ni cap
mena d'impedimentauna senzilla maleta i prou, proveït de laqual
s'embarca per l'altre cap de món : laGuaiana, l'Extrem Orient,
l'Argentina o1'Africa, a la recerca de la informació sen-sacional:
les colònies penitenciàries, la cró-
, nica revolució xinesa, la tracta de blanques,o la de negres,
tema del seu últim repor-tatge, aparegut de poc en forma de
llibre:Terre d'ébène, per usar la denominació clàs-sica entre els
traficants de negres, no tandesapareguts com sembla.
EI reportatge, donem la raó a Béraud,també és un gènere
literari, que cal no en-focar de la mateixa manera que un
altre.L'atractiu principal del reportatge ho sónles filigranes
literàries, sinó veure-hi clar,explicar clarament el que es veu, i
fer pocaliteratura en l'accepció pejorativa del mot.El reportatge
s'adreça a un públic vastís-sim i, per tant, ha d'estar a la
comprensióde tothom. Ha de sacsejar una opinió pú-blica distreta o
mal informada i ha de sus-citar la polèmica. Londres ho
aconsegueixsempre. Sap triar els temes més capaçosd'un interès
general i sap fer-se llegir. I,
com algú diu, el pitjor és que té raó. Peraixò Terre d'ébène,
que es refereix als ne-gres de les colònies franceses, ha armat
unbatibull que ha arribat a les esferes gover-namentals. Si
d'altres gèneres no es potdir, de! reportatge sí que és cert que
l'èxiti l'apassionament són les seves garantiesde valor.
***Són potser aqueixes qualitats de repòrter
les que manquen a Gide, per exemple, quefa temps publicà el
Vovage au Congo i elRetour au Tchad, dos llibres on els abusosde
les companvies concessionàries tambéeren denunciats. Però Gide no
és un es-criptor de gran públic, tot i ésser un delsprimers
escriptors de França, fins al puntd'ésser vergonyós que no sigui de
1'Aca-démia, on estaria molt més indicat que tan-tes patums
autèntiques.
En els dos llibres de Gide esmentats, l'au-tor hi tat un xic
massa de lloc per interessaral gran públic. Les reflexions que li
sug-gereixen les lectures, ]'observació dels cos-tums d'algunes
,bestioletes i de trets de psi-cologia dels negres, descripcions de
paisat-ge amb aquell estil tan senzill, però un delsamés
inGmitabies, són qualitats estimablesdes d'un punt de vista
litorari més que dereportatge. Això, també, assegura als
seusllibres una supervivència quieta, que els re-portatges 'purs,
tot ï suscitant més apassio-nament immediat, no poden, per les
matei-xes qualitats distintives del gènere, assolirgairebé mai.
***Léon Daudet, des del seu exili de Brus-
sel4es, publica un llibre darrera l'altre. Eldarrer són els seus
records parisencs, sotael títol, justíssim, de Paris vécu, dedicat
ala riba dreta del Sena.
En llegir-lo, com en llegir tot el Daudet,i, per tant, cal
pensar que amb el volumdestinat a la riba esquerra caldrà fer
igual,hi ha necessitat d'apartar tot el que els per-sonalisrmes
polítics li fan dir en una prosarabelesiana, de primer raig, viva i
plàstica,vessant injúries, pintoresc, anècdotes i re-cards de tota
mena. Política, filosofia, reli-gió, medicina, literatura, teatre,
petita his-tòria, gastronomia, tot es barreja seguintels records
vívids d'aquest home exuberant,que no deixa res per tocar, amb un
sentitde totalitat que és alió que solida els seusllibres
d'assaigs.
Per aquest sentit de totalitat li perdonemaquells lapsus que
repeteix sistemàticament,com parlar del Critero de «1'abbé
Balmè'su,o del imuseu que Santiago Russinyol té aSijers, o de
l'arròs od la Valenciennes„ queel mateix Russinvol li
recomanava.
A part tals menudències, tots els que sa-ben que a París hi ha
alguna cosa més queels monuments que visita tot turista, i
les«boites-de-nuito L`equivalent de les quals novisita "al seu
propi país ; aquell que vulguitrobar una ciutat viva, amb el seu
ambient,tan lligat als records personals, Regirá ambgust el Paris
vécu. Potser de vegades es de-turaré per correspondre a alguna
intempe-rança de l'autor amb una altra d'igual oamb un somriure,
però llegiré el llibre finsal capdavall i n'esperarà la segona
sèrie.
-JUST CABOT
El prestatge de MIRADORRAFAEL BoRI: Las artes gráficas y la
Tra-
blicidad (Impremta «La Neotípia», Batee-lona, 1 929).
Una edició catalana d'aquesta obra, pu-blicada ja fa molt temps,
està completamentexhaurida. Ara n'ha aparegut la
traducciócastellana que en féu Eudald Canibell, queen vida exercí
el càrrec de bibliotecari de laBiblioteca Arús i ha deixat una
consolidada.reputació de tècnic en les arts grà fi ques.Així la
publicació del llibre d'En Bori prenun caire simpàtic d'homenatge
al modesti meritfssim Canibell, un d'aquells homesque no per
treballar sense estrèpit deixende fer una obra positiva i sòlida,
sense so-rolls ni exhibicionismes.
Quan es discutia quin nom aplicaria lapostenitat a l'època que
vivim, algú proposid'anomenar-la «l'era de la publicitat .
Efec-tivament, mai com ara no han assolit tantaimportància les
propagandes de tota mena.La dita espanyola, segons la qual ael
buenpaño en el arca se vende», ha caducat. Calimposar-se al públic,
obligar-lo gairebé acomprar tal o tal altra cosa ; cal
explicar-li'nels avantatges i les comoditats, suggestio-nar-!o,
coaccionar-lo. Empíricament, aixòs'ha fet sempre. Donada, però, la
vastitudpublicitària d'ara, calia sistematitzar 1'ex-periència
adquirida, treure'n lliçons pel que
fa a l'eficàcia dels mitjans de propaganda,crear, en fi, un cos
de doctrina que, ajudatpel cop d'ull, tragués el màxim rendimentde
la publicitat.
En Bori és un especialista d'aquests pro-blemes. Aquesta última
obra seva prestaràun gran servei en una matèria tot just en-cetada
en el nostre país que en el ralo depublicitat va endarrerit de
molts quinquen-nis. Abunden més els impressos d'un malgust
fonamental—i, en conseqüència, d'unaeficàcia nulla o contraproduent
— que no pasles realitzacions afortunades.
Una campanya com la d'En Bari con-tribueix a millorar un aspecte
negligit enmassa gran part i al qual cal prestar aten-cid. La
civilització material sol ésser índexde l'altra, i el salvatgisme
de moltes pro-pagandes gràfiques dóna un pobre conceptedel país que
les tolera.
El llibre d'En 'Bori, molt ben presentat iamb abundosos gravats,
condensa en uncentenar de planes els principis més essen-ciafs de
la matèria. Faran hé de llegir-lo ide tenir-lo en compte tots els
que d'unamanera o altra intervenen en publicacionsque insereixen
propagandas i, sobretot, elscomerciants i industrials que
n'encarreguen.
LA POPULARITZACIÕ •DEL SOBRE- REA LISME
Al carrer d'Aribau hi ha• un gat d'aluminipenjat dalt cada
fanal. Tots el felins tenenla cua de rega!éssia i guaiten ambs uns
ullsincandescents de g3 bugies. La dona del vi-gilant li porta el
ressopó dins una fiam-brera de carei. i6, i6, i6, i6. Aquest
dar-rer