¿Podemos como hipótesis populista? [cat]

1

Grau en Ciències Polítiques i de l‟Administració

Treball de fi de Grau (21686)

Curs acadèmic 2014-2015

Podemos com a hipòtesis populista?

Albert Portillo Cortadellas

152414

Tutor/a del treball:

Núria Franco

2

DECLARACIÓ D’AUTORIA I ORIGINALITAT

Jo, Albert Portillo Cortadellas, certifico que el present treball no ha estat presentat

per a l‟avaluació de cap altra assignatura, ja sigui en part o en la seva totalitat.

Certifico també que el seu contingut és original i que en sóc l‟únic/a autor/a, no

incloent cap material anteriorment publicat o escrit per altres persones llevat

d‟aquells casos indicats al llarg del text.

Albert Portillo Cortadellas

Barcelona, 8/07/2015

3

Índex

1. Introducció

2. Marc teòric

3. Marc metodològic

4. Anàlisi político - discursiu

5. Conclusions

6. Apèndix

7. Bibliografia

4

Introducció

La idea motriu d‟aquest treball és investigar l‟actual recomposició del

conflicte polític entre les classes socials de la societat espanyola. Tenint en

compte els efectes de la crisi sobre l‟estructura de classes de la societat

espanyola. Fent èmfasi més en un pla polític ideològic basat en l‟anàlisi de

les formacions discursives susceptibles d‟ésser hegemòniques.

Concretament en Podem. També es farà recerca empírica a partir de les

eleccions europees de 2014 i en l‟impacte discursiu de Podem.

Ens interessa però sobretot centrar-nos en aquells elements clau que donen

un caràcter singular a Podem. Aquesta nova força política ha estat fruït de

certes concepcions de la política que beuen de Carl Schmitt, del paper dels

discursos (i entenent per discursos no només paraules sinó pràctiques

materials), de la democràcia i del concepte del poder. De manera que a

l‟hora d‟analitzar Podem creiem necessari explicar la interpretació política

que fa Podem del conflicte polític i de la distribució del poder perquè

aquesta mateix concepció és de forma simultània la lògica que vertebra

Podem.

Partint d‟una postura constructivista creiem que el discurs i la mateixa

entitat de Podem existeixen perquè són constituïts mitjançant certes

lògiques socials que impregnen el camp de lo polític i que Podem tracta de

materialitzar. El seu èxit o fracàs és alhora un èxit o fracàs de la vertebració

d‟una lògica política concreta.

Partim de la premissa que el conflicte polític entre partits polítics i classes

socials és en última instancia un conflicte lingüístic ideològic per a decidir

quin significat omple els significants clau (llibertat, democràcia,

justícia...etc.) llavors podem suposar operacions d‟hegemonia permanents i

en tensió per (re)significar determinants símbols clau (Laclau, 1994 i Zizek,

2012).

Com veurem més endavant alguns autors, Chantal Mouffe i Ernesto Laclau,

han teoritzat sobre tipus d‟articulació política concreta basada en la

resignificació dels significants clau o significats mestre.1

És evident que el moviment 15M va obrir certes esquerdes culturals i

ideològiques al que s‟ha anomenat Cultura de la Transició. De fet el cicle

econòmic i polític actual obert pel 15M ha tingut un impacte important sobre

11 Entenent que l‟hegemonia es basa en el control de certs significants el punt clau

és atorgar un nou sentit a aquests significants o bé revocar-los per uns de nous.

1Cal entendre com a significants no només paraules abstractes com democràcia,

justícia...etc. sinó que tot aquell element simbòlic com el rei per exemple pot ser un

significant en tant que sutura, o estructura, la realitat. Veure Laclau, Ernesto. Why

do empty signifiers matters to polítics? (London: Rivers Oram Press, 1994), 167-

178.

5

els consensos vigents fins avui2 com assenyala el politòleg Jaime Pastor a

“Un balance critico de la Transición” o el doctor en història Emmanuel

Rodriguez en el seu darrer llibre “Por qué fracasó la democracia en

España”3.

Aquesta nova escena política s‟ha originat en les seves arrels econòmiques

a partir del substrat que representa la crisi econòmica de 2008. La crisi

financera i del deute públic ha estat “resolta” per part de les institucions

polítiques aplicant mesures d‟ajust estructural. Aquest tipus de situació s‟ha

vist de forma reiterada en un conjunt de països de la Unió Europea també

s‟ha vist de forma reiterada que les administracions públiques apliquen

formes d‟austeritat pressupostària instades per institucions de la Unió

Europea com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu. Grècia,

Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya viuen situacions econòmiques similars

(almenys en les causes estructurals) malgrat que en alguns països la crisi

del deute públic sigui més greu que en d‟altres. Ara bé no en tots aquests

països s‟han produït crisis polítiques, no entrarem en un anàlisis de política

comparada però si que és rellevant tenir en compte que amb contextos

econòmics similars s‟han produït camins diferents.

Dels països esmentats és Grècia el que ha vist canvis radicals del seu

sistema de partits i per tant el que cal tenir més present. Perquè com

mostrarem més endavant Espanya sembla que es trobi en els inicis de

canvis profunds en el seu sistema de partits. Amb l‟originalitat de que a

l‟estat espanyol és possible que aquest canvi sigui liderat per un actor polític

específicament populista. És a dir que es caracteritza per utilitzar

obertament una estratègia populista per aconseguir l‟hegemonia.

L‟estratègia populista es caracteritza per construir fractures, o fronteres, en

l‟escena política. Fractures ancorades en la dicotomització i simplificació de

l‟espai polític. Crear dicotomies simplificades mitjançant un “nosaltres” i un

“ells”. On l‟”ells” constitueix un element exterior del “nosaltres” i es

distingeix per negar l‟altre subjecte de forma antagònica. L‟estratègia

populista consisteix en construir un “nosaltres” que representi el “poble” per

contraposició a un element “anti poble”.

2 Segons l‟estudi de Metroscopia el 81% de la població recolzava el moviment.

Veure Rosa Herrera, Maria i altres a Acción Colectiva y participación electoral: la

emergencia del movimiento 15M y su impacto en los comicions municipales

andaluces. Centro de Sociología y Políticas locales. Universidad Pablo Olavide.

Disponible a:

http://www.fes-web.org/uploads/files/modules/congress/11/papers/877.pdf 3 Veure Pastor, Jaime. “Un balance crítico de la Transición política española”,

publicado en el libro colectivo La transición española. Nuevos enfoques para un

viejo debate, coordinado por Marie-Claude Chaput y Julio Pérez Serrano (Biblioteca

Nueva, Madrid, 2015 ). I veure Rodríguez López, Emmanuel. Por qué fracasó la

democracia en España (Madrid: Traficantes de sueño, 2015).

6

Lligat aquesta estratègia tenim el debat sobre la possibilitat de constituir un

subjecte universal però que alhora es basa en una permanent exclusió per a

poder definir-se i estructurar-se. Podem parlar en el cas espanyol de la

possibilitat d‟un subjecte polític universal articulador de les diferents

demandes populars contraposades als dictats de les institucions polítiques?

En aquest cas ens sembla interessant fixar-nos en l‟estudi de Podemos en

tant que sembla seguir certes pautes com la dicotomització poble/casta, la

voluntat de resignificar termes clau com “democràcia”.

Per tant la nostra pregunta d‟investigació consisteix en esbrinar si Podemos

és un partit populista amb la voluntat de transformar el terreny polític en un

sentit populista.4

Comptem amb la sort que un dels principals líders del partit, Iñigo Errejón,

és alhora doctor en Ciències Polítiques i ha estat professor de l‟Institut

d‟Alts Estudis Nacionals de Quito apart d‟haver assessorat diferents governs

populistes de llatino Amèrica (Equador i Bolívia), és el principal acadèmic

espanyol popularitzador de la teoria populista de Laclau a l‟estat espanyol.

Les seves línees d‟investigació que consisteixen en l‟anàlisi del discurs, les

identitats polítiques i el conflicte polític són una font d‟informació que ens

serà extremadament útil per a entendre la construcció discursiva de Podem

a través dels treballs d‟Errejón que són eines amb dues dimensions. Una

acadèmica teòrica i una discursiva política que en si mateix dota d‟objectius

el discurs de Podem.

Tornant a el 15M veiem que va apuntar a una impugnació dels consensos

existents sobre el model de democràcia i sobre el model econòmic. El 15M i

els moviments socials posteriors van catalitzar la desafecció a la democràcia

liberal que ja es produïa des dels anys 90 com mostra Mariano Torcal en el

seu assaig acadèmic “Actitudes hacia la democracia en España: legitimidad,

descontento y desafección”5.

La nostra pregunta d‟investigació doncs va en la línea d‟analitzar si la

hipòtesis populista com a model teòric, encarnada en Podemos, és probable

a l‟estat espanyol.

La hipòtesis populista consisteix en que donades unes determinades

condicions contextuals bàsiques és possible la creació d‟una lògica política

populista basada en la creació d‟un “nosaltres” víctima, d‟un “ells”

responsable o culpable, una proposta de solució de la problemàtica i el

4 Entenem per populista no el significat que li atribueix la premsa segons la qual

equival a demagog o manipulador sinó a la concepció de lo polític plantejat per

Mouffe i Laclau i que explicarem més endavant per a evitar mals entesos. 5 Torcal, Mariano i d‟altres. Actitudes hacia la democracia en españa: legitimidad,

descontento y desafección, a Revista Española de Investigaciones Sociològicas,

gener de 1997, pàg. 9-49.

7

quart element consisteix en la creació de referents i aglutinants simbòlics

per a aconseguir els objectius del “nosaltres” mitjançant la mobilització

A partir de l‟esquema de Ernesto Laclau podem concloure que la hipòtesi

populista té tres moments. Un moment de constitució del poble, un segon

moment de desbordament de la formació hegemònica fins aleshores i un

tercer moment de condensació de les demandes populars a una identitat

popular

El primer moment té al seu torn tres fases que consisteixen en la creació

d‟una frontera interna en la societat, al seu torn l‟articulació de les diferents

demandes existents de la població i per últim la unificació de les demandes

mitjançant un marc simbòlic nou i estable.

El segon moment, el de desbordament, es basa en un moment de rebuig al

poder institucional, seguit de la cristal·lització de les demandes sota un

denominador comú que pot acabar generant una identitat popular.

El tercer moment és el del procés de com es genera aquesta identitat. Té

tres elements. En primer lloc alguna de les demandes existents adquireix

centralitat i estableix un vincle estructurador amb la resta de demandes. En

segon lloc hi ha una producció de significants buits6 que donen cos a la

identitat popular. I per últim hi ha una identificació de l‟enemic global, de

“l‟ells”.

Aquest és el guió de la hipòtesi populista des del punt de vista de Laclau.

Ens sembla rellevant perquè creiem que és possible d‟aplicar a l‟estat

espanyol on alguns indicis assenyalen a l‟existència de factors causals com

una possible incapacitat per part de les administracions públiques a les

demandes de la ciutadania, un augment de la frustració de les expectatives

de la població respecte al treball, nivell de vida... que podria acabar

cristal·litzant per un rebuig al sistema polític en el seu conjunt i a les elits

representants d‟aquest.

És a dir si és capaç de resignificar els significants clau, transmutar el seu

suport social en electoral-institucional i en última instància encarnar una

determinada concepció de la nació, una concepció „nacional popular‟, en un

sentit gramscià7.

En última instància ens interessa si Podemos pot encarnar, representar i

executar el model teòric polític del populisme. De manera que començarem

6 Els significants buits són aquells conceptes, significants, abstractes que poden

representar idees diferents fins i tot contradictòries. Són significants buits

conceptes com la democràcia, la nació, el marxisme, la justícia...etc. Conceptes

susceptibles de tenir significats diferents per a actors diferents (Laclau 2005). 7 Per gramscià entenem la política com a una lluita però com a un tipus de lluita

ideològica discursiva on l‟objectiu consisteix en definir el “sentit comú” el que pensa

la majoria de la gent (Gramsci 2009).

8

per explicar en que consisteix el populisme en el marc teòric. Prèviament,

però, per entendre la lògica política populista explicarem els fonaments

d‟aquesta.

I és que la política populista es fonamenta en entendre la política per una

lluita entre discursos antagònics. És una concepció que parteix d‟una banda

de Carl Schmitt i la seva definició clàssica de que la distinció política bàsica

és la distinció amic/enemic i per l‟altra banda és una concepció que pren de

Gramsci elements sobre com s‟articula la lluita política i l‟hegemonia

(Mouffe 1999).

Per això explicarem en el marc teòric la concepció schmittiana i gramsciana

de la política. I el paper clau que tenen en la constitució de les identitats

polítiques. A continuació exposarem la teoria populista sobre els quatre

moments que hem esmentat anteriorment.

Després explicarem el nostre marc metodològic on exposarem les tècniques

d‟anàlisi, pregunta d‟investigació i hipòtesi. Seguidament exposarem els

resultats de l‟anàlisi discursiu de Podemos i per últim exposarem les

conclusions.

9

Marc teòric

La política d’Schmitt i Gramsci

L‟anàlisi política és una subdisciplina de les ciències socials en general i

concretament de la Ciència Política ara bé com totes les subdisciplines i

disciplines no està exclosa del camp de lo polític. De fet com senyalava el

sociòleg Michel Burawoy la gran majoria de disciplines de les ciències socials

són “camps de poder” en el quals competeixen diferents paradigmes

acadèmics carregats d‟un fort contingut polític8. El neoliberalisme, com a

“formulació política” interessada de certs actors polític econòmics, ha tingut

una forta influència no només en la societat sinó també en les universitats i

en la Ciència Política.9

Com a conseqüència certes parcel·les fonamentals de la vida social han

estat despolititzades i per tant desenfocades de l‟anàlisi política (Errejón

2011). Com assenyala la teòrica política Chantal Mouffe aquesta

despolitització, en el fons tremendament política, estreny les opcions

polítiques existents, expulsa les alternatives als marges i facilitat que els

conflictes en l‟àmbit acadèmic no els sigui reconegut el seu caràcter polític i

en l‟àmbit social que no s‟expressin en els canals institucionals (Mouffe

2007).

Des d‟una òptica gramsciana l‟anàlisi política ha de tenir com a òptica

d‟estudi el poder polític entenent aquest de forma relacional és a dir com

una relació en tensió, o en disputa per diferents actors polítics (Errejón

2011). D‟aquesta manera veiem que:

“L‟anàlisi política, llavors es revela com a un exercici per a la comprensió

dels equilibris, negociacions i disputes que composen un determinat ordre

social”.10

Tenint en compte aquests elements sobre el caràcter del poder polític

podem extreure ràpidament que els processos polítics requereixen d‟una

observació dinàmica. Essencialment perquè les societats no són estables i

rígides en tot cas es sustenten sobre equilibris sempre en disputa i

susceptibles de ser trencats i recomposats (Errejón 2011). Com bé

assenyala Errejón:

“L‟anàlisi política contribueix [o hauria de contribuir] a evitar la mistificació

o naturalització de les estructures de poder existents, posant-les en un

8 Burawoy, Michael. Por una sociologia pública. Política y Sociedad, 2005, Vol. 42

Núm. 1: 197-225. 9 Errejón, Iñigo. ¿Qué es el anàlisis político? Una propuesta desde la teoría del

discurso y la hegemonía. Revista Estudiantil Latinoamericana de Ciencias Sociales.

16/10/2011. 10 Ibídem, pàg. 2.

10

context temporal i espacial, i mostrant-les com a resultat de pràctiques

concretes d‟actors concrets”.11

Què és la política? Una proposta gramsciana

A continuació resumirem diverses concepcions de la política entre elles la

marxista-economicista, la liberal i la marxista gramsciana. Pas clau ja que

és de la critica a les dues primeres d‟on emergeix la teoria populista de lo

polític.

Des del punt de vista dels marxistes clàssics la política consisteix en la

lluita per distribuir la riquesa i els recursos d‟una societat, per això per a

Marx la lluita política havia de ser entesa a partir de les seves connotacions

econòmiques.

Per als marxistes no hi ha una dicotomia entre ambdós àmbits, política i

economia. De fet l‟economia en la seva forma mateix és indivisible de la

política12.

Des d‟aquest punt de vista la lluita de classe específicament política es

produeix enmig de l‟economia alhora el domini de l‟economia permet

entendre que es planteja realment en les disputes polítiques (Zizek, 2004).

L‟anàlisi econòmica marxista pretendria usar la critica de l‟economia política

amb tal de produir una “decepció objectiva” amb el sistema productiu. Ja

que si la “realitat objectiva” és que la circulació del capital NO té com a

objectiu la satisfacció de les necessitats humanes sinó explotar les persones

com a conseqüència desvetllar aquesta veritat universal hauria de provocar

una presa de consciència revolucionària (Zizek, 2004).

La realitat objectiva del capitalisme crea una falsa aparença de manera que

“l‟experiència subjectiva” de les persones en el seu dia a dia les duu a

pensar que el capitalisme si que està al seu servei (Zizek, 2004). Això és a

causa del fetitxisme de les mercaderies que emmascara els processos

explotadors del capitalisme de manera que la mercaderia es situa per sobre

de les persones però subjectivament és percebut com a un element natural

o positiu (Zizek, 2004).

Ara bé en certa mesura aquesta concepció de la política no deixa de ser un

revers de l‟altra cara de a moneda. En tant que pressuposa subjectes

històrics constituïts de forma fixa i predestinats a canviar el món, la classe

obrera, no deixa de ser una anàlisi política fixa i essencialista segons la qual

11 Ibídem, pàg. 3. 12 Per una exposició actual de la política des d‟un punt de vista marxista cal veure

sobretot Zizek, Slavoj. Repetir Lenin, (España: Ediciones Akal: 2004) i Budgen,

Sebastien i d‟altres. Lenin reactivado –hacia una política de la verdad, (Madrid:

Ediciones Akal, 2010).

11

la política consistiria en despertar a la classe treballadora de l‟anomia i

l‟alienació (Mouffe i Laclau 1985).

El liberalisme, tradicionalment representat per la Teoria de l‟Elecció

Racional, tendeix a presentar la política com a un mer xoc entre bàndols

contraposats com si fos un joc de suma cero on competeixen interessos

egoistes. Com critica Errejón (2011) aquest enfocament converteix l‟esfera

pública en un simple àmbit d‟elecció racional mercantil que impossibilita la

comprensió de les mobilitzacions col·lectives i de les emocions vinculades a

certes posicions ideològiques.

Però sobretot l‟enfocament liberal cau en la trampa de pressuposar les

posicions polítiques en el tauler i en donar les identitats polítiques per

ancorades a un sentit fix (Errejón 2011). D‟aquesta manera “el ventall de lo

possible es reduiria a la gestió dels equilibris entre actors [representants]

de poders ja constituïts sobre un escenari pla, de límits ja coneguts”

(Errejón 2011, 7).

Antonio Gramsci, que va pensar la política revolucionària en el marc de les

societats civils avançades amb societats civils altament esteses i

desenvolupades, la política consisteix en la capacitat de disputar, rebatre,

trencar i establir nous consensos (Gramsci 2009).

Per a Gramsci la situació dels Estats més desenvolupats, que eren i són

sostinguts per una densa xarxa d‟institucions civils que generen consensos

entre els governats, impossibilitava una política basada en la confrontació

directa (Gramsci 2009).

Partint de la concepció de la política com a una lluita i prenent el vocabulari

bèl·lic de la Primera Guerra Mundial Gramsci va sostenir que hi havia dues

formes d‟intervenció política.

Una política de guerra de moviments, o de boxa com diria Pablo Iglesias

(2014), basada en la presa del poder directa a l‟estil bolxevic de 1917 o de

les guerrilles cubanes de 1959. O bé una política de guerra de posicions, o

d‟escacs (Iglesias 2014), en la que l‟estratègia de presa de poder no

consisteix en un cop de mà frontal, ràpid i armat sinó en un “assalt paulatí i

prolongat del sentit comú” (Errejón 2011).

Des de la perspectiva gramsciana en els Estats moderns occidentals l‟arma

principal per a mantenir el poder no és el monopoli de la violència (que és

l‟as final amagat a la màniga) sinó el consens. És a dir el consens entès com

a l‟acceptació passiva o activa dels governants per part dels governats

(Anderson, 1976).

Per a l‟especialista en Gramsci, Perry Anderson, la composició del poder

polític en els Estats democràtic liberals es fonamenta primordialment en la

dominació i com a últim recurs en la determinació. Dominació equival a la

12

preponderància d‟un consens concret i determinació significa la presència de

la coerció com a últim bastió de l‟ordre (Anderson 1976).

Per a Gramsci en els Estats moderns la societat civil constitueix un element

cabdal de sosteniment del poder. La societat civil, suposadament apolítica,

és en realitat una estructura que legitima i naturalitza el règim imperant

“reproduint i ampliant els consensos en els quals se sosté” (Errejón 2011,

8).

Per a Gramsci el repte era construir una voluntat col·lectiva dels subalterns

que tingués un caràcter “nacional” i “popular” (Gramsci 2009). Així doncs el

quid de la qüestió per a Gramsci era aconseguir que un determinat actor

aconseguís esdevenir en la representant legitima, hegemònica, de la

societat. És a dir en la part que pot esdevenir el tot com a resultat d‟una

lluita contingent 13. I que per tant és la garant d‟un ordre ancorat en un

conjunt de consensos.

Com explica Laclau aquesta concepció de la política trencava amb els

determinismes de bona part de la tradició marxista.

“És per això que dins de la tradició marxista el moment gramscià representa

una ruptura epistemològica tan crucial: mentre que el marxisme

tradicionalment havia somniat amb l‟accés a una totalitat sistemàticament

tancada (la determinació en ultima instància per l‟economia), l‟enfocament

hegemònic trenca decisivament amb aquest lògica essencialista. L‟únic

horitzó totalitzador possible està donat per una parcialitat (la força

hegemònica) que assumeix la representació d‟una totalitat mítica”. (Laclau

2005, 149).

“Només en Gramsci l‟articulació d‟ambdues instàncies esdevé possible:

existeix per a ell una particularitat –una plebs- que reivindica el constituir

hegemònicament un populus, mentre que el populus (la universalitat

abstracta) només pot existir encarnat en una plebs. En arribar a aquest

punt ens apropem al “poble” del populisme” (Laclau 2005, 138).

Normalment la classe dominant es pretén universal i quan les classes

subalternes també això origina una lluita entre dues universalitats és a dir

una lluita entre dues formes especifiques d‟universalitat (Laclau 2005).

Això doncs l‟operació hegemònica consisteix en elegir un subjecte polític per

a omplir els significants clau o hegemònics. Des del punt de vista marxista

la classe treballadora és la classe destinada a ser hegemònica social i

políticament. Des del punt de vista populista no hi ha cap classe amb un

destí ni actor predeterminat. El que hi ha són moviments per a la

constitució del subjecte.

13 Laclau, Ernesto. La razón populista (El Salvador; Buenos Aires : Fondo de

Cultura Económica, cop. 2005). Pàg. 148.

13

Per a Laclau l‟hegemonia consisteix en una relació sempre tensa per la

distribució del poder. Entenent per hegemonia com a el poder d‟una part de

la societat per a liderar la resta de la societat a partir de l‟establiment

d‟amplis consensos sobre el funcionament del sistema polític, les

institucions, l‟economia i el rol dels diferents actors (fins al punt que

aquests juguin al joc en unes regles establertes per l‟actor hegemònic).

Així doncs Laclau explica que la voluntat d‟una part de la societat d‟ésser

hegemònic consisteix en igualar els propis objectius amb “els objectius

emancipatoris universals de la comunitat” (Laclau 2005, pàg. 51).

La distinció amic i enemic

Chantal Mouffe que és una teòrica política belga s‟inscriu junt a Laclau en la

corrent del postmarxisme de l‟escola d‟Essex recupera la concepció de la

política del teòric alemany Carl Schmitt. Segons el qual la política va lligada

intrínsecament al conflicte. Element que entronca amb l‟anàlisi gramscià de

confrontació entre formacions hegemòniques i contra hegemòniques.

En termes d‟Schmitt la lluita política comporta en última instància la

possibilitat de confrontació real entre els adversaris polítics. Sota la

categoria essencialment política, o sigui la distinció d‟amic/enemic, la lluita

social és política perquè contempla les formes més extremes de

confrontació: la guerra i la revolució (Mouffe 1999).

Teoria i praxis del populisme

A Contingència, Hegemonia i Universalitat la filosofa feminista

postestructuralista Judith Butler, el teòric polític postmarxista Ernesto

Laclau i el psicoanalista marxista, fan de Lacan, Slavoj Zizek debatien des

de les seves respectives posicions sobre les diferències interpretacions

sobre aquests termes14.

A l‟inici del llibre els autors formulen de forma general diverses preguntes.

Laclau per exemple es pregunta si és necessària la homogeneïtat dels

agents socials que s‟han d‟emancipar o si és possible unificar una pluralitat

de demandes socials.

Si repesquem el clàssic llibre coescrit amb la politòloga Chantal Mouffe als

anys 80, el de “Hegemonia i Estratègia socialista15” veurem que hi ha una

formulació teòrica en Laclau que arriba al seu esplendor en “La razón

14 Laclau, Ernesto i Zizek, Slavoj i Butler, Judith. Contingencia, hegemonía,

universalidad : diálogos contemporáneos en la izquierda (México : Fondo de Cultura

Económica, 2003). 15 Mouffe, Chantal i Laclau, Ernesto. Hegemonia y Estratègia socialista (Madrid:

Siglo XXI, 1987).

14

populista” de 2005. On concreta que la construcció de la identitat política és

un procés basat en elements retòrics i discursius necessari per a articular

identitats emancipadores.

Laclau planteja recuperar de l‟abstracció i la defenestració el Populisme,

planteja una praxis i conceptualització clara que fugi de les teoritzacions

vagues i que serveixi per entendre les lògiques d‟acció política col·lectiva.

“Per „populisme‟ no entenem un tipus de moviment –identificable amb una

base social especial o amb una determinada orientació ideologica-, sinó una

logica política” (Laclau 2005, 150).

Aquesta lògica política consisteix en l‟estructuració de lo social, en

l‟estructuració del conflicte entre camps oposats, en la distribució del poder

en definitiva.

El populisme és així fàcilment identificable per “la construcció de fronteres

internes i la identificació d‟un „altre‟ institucionalitzat. Sempre que tenim

aquesta combinació de moments estructurals, siguin quins siguin els

continguts ideològics o socials del moviment polític en qüestió, tenim

populisme duna classe o altra” (Laclau 2005, 151).

Laclau explica que la voluntat d‟una part de la societat d‟ésser hegemònica

consisteix en igualar els propis objectius amb “els objectius emancipadors

universals de la comunitat” (Laclau 2003, pàg. 51). En vincular el poder i la

mediació política a tota identitat emancipadora universal. La creació d‟un

discurs universal acceptat per la comunitat depèn de la interacció entre les

diferents parts de la societat.

A causa d‟això “el llenguatge d‟uns discurs populista –ja sigui d‟esquerres o

de dretes- sempre serà imprecís i fluctuant: no per alguna falla cognitiva,

sinó perquè intenta operar performativament dins d‟una realitat social que

és en gran mesura heterogènia i fluctuant. Considero aquest moment de

vaguetat i imprecisió com a un component essencial de qualsevol operació

populista” (Laclau 2005, 151).

La ideologia a traves de la retòrica adopta segons Laclau una centralitat

fonamental en l‟establiment de vincle social. La diferenciació de l‟espai

públic i del privat (tant del gust dels liberals clàssics i no tant clàssics)

només podria ser subvertida amb construcció d‟aparells d‟hegemonia

(Laclau 2005, 56). Aquest procés és el que garantirà en ultima instància

l‟emancipació universal.

L‟emancipació requereix la identificació amb un sector social i aquest fet

demanda una certa mediació política i unes relacions de representació. Aquí

cal preguntar-se si aquesta operació és possible, si és possible de realitzar

la tasca hegemònica sense que la identitat de l‟agent hegemònic en surti

afectada.

15

Per a Laclau la tasca realment important és la d‟entendre les lògiques de

constitució i dissolució de les voluntats col·lectives:

“El reclamo que haga una clase social para gobernar dependerá de su

capacidad de presentar sus propios objetivos particulares como los únicos

compatibles con el real funcionamiento de la comunidad, lo que es,

precisamente, intrínseco a la operación hegemónica.” (Laclau 2005, 60).

Alhora cal identificar al sector dominant i opressor de la societat com a un

element manifestament perjudicial per a tota la societat. La identificació

d‟un criminal generaria una víctima general, susceptible de ser políticament

construïda com a subjecte per mitjà de l‟equivalència d‟una pluralitat de

demandes. (Laclau 2005, 61).

Laclau assenyala també a que la relació hegemònica requereix de la

producció de significats tendencialment buits ja que:

“cuanto más extensa sea la cadena de equivalencias que un sector

particular represente y cuanto más se transformen sus objetivos en un

nombre para la emancipación global, más indefinidos serán los vinculos

entre ese nombre y su significado original específico y más se aproximará al

estatus de significante vacío” (Laclau 2005, 62).

Més endavant diu clarament que “para tener hegemonia necesitamos que

los objetivos sectoriales de un grupo actúen cómo el nombre de una

universalidad que los trascienda” (Laclau 2005, 63).

Respecte al lideratge apunta també a que la representació és constitutiva

de la relació hegemònica.

Per a Laclau el populisme és una manera de construir lo polític que es

regeix per un conjunt de lògiques. Entre elles la lògica de formació

d‟identitats col·lectives que es basa en el fet que el grup social formula

demandes sota dues lògiques: la lògica de la diferència i la lògica de la

equivalència.

La lògica de la diferència és una estratègia consistent en delimitar l‟espai

polític mitjançant fronteres polític ideològiques que creen dicotomies

antagòniques simplificades. O dit d‟una altra manera, a l‟estil de Lacan,

creen un “nosaltres” i un “ells” contraposats mitjançant un procés basat en

el “reconeixement d‟una pluralitat d‟experiències antagòniques”, sumat a

discursos, rituals i simbolisme polítics, que condueixen a la creació d‟una

identitat pròpia. La lògica de la equivalència per contra consisteix en establir

una sèrie de cadenes que aglutinen les demandes mitjançant una unificació

simbòlica.

Els elements clau de l‟arsenal populista per a intervenir políticament són

tres: els discursos, els significants buits i l‟hegemonia, (o sigui la creació

16

d‟identitat a partir de les diferències pròpies per a crear una exclusió des

de la qual constituir-se) i, la retòrica.

El populisme mitjançant aquestes tècniques i praxis esdevé un forma de

constituir la unitat del grup tot entenent el poble com a relació real en

disputa entre agents socials. Un procés en el qual la practica articulatòria

populista pretén intervenir aglutinant les demandes.

Les demandes són un element clau en la constitució del subjecte populista.

Laclau especifica que la més elemental de les demandes és la demanda

social que pot ser tant una petició com un reclam o exigència.

En la lògica de rebuig al poder hegemònic un cúmul de demandes

insatisfetes pot fer que les peticions a l‟autoritat esdevinguin reclamacions

inassumibles per al sistema institucional. Duent això a una dicotomització o

polarització de l‟espectre polític.

A això cal afegir dos tipus més de demandes. Les demandes democràtiques

que són demandes aïllades i les demandes populars que representen un

conjunt de demandes que contribueixen a constituir una subjectivitat social

més amplia, el poble. (Laclau 2005, 97)

La constitució exitosa del populisme requereix de les següents

precondicions. En primer lloc requereix de la creació d‟una frontera interna

en la societat que sigui antagonista de manera que separi el poble del

poder. En segon lloc requereix de l‟articulació equivalencial de les demandes

per a fer possible el poble. I en tercer lloc cal la unificació de les demandes

en un sistema estable de significació a traves d‟una alta mobilització

política. (Laclau 2005, 99)

La política populista doncs té com a objectiu crear una frontera d‟exclusió

que divideixi a la societat en dos camps contraposats. En aquesta situació

dicotòmica es pretén que el poble sigui la part legitima, la part que de la

societat que és legitima perquè s‟identifica amb el tot.

Aquest procés es concreta en el desafiament a la formació hegemònica. La

qual només seria desafiada amb èxit amb la presentació d‟un conjunt de

demandes populars (demandes inacceptables per al sistema de poder

institucional). Això requereix una transició de les demandes democràtiques

(les que poden ser acceptades per la formació hegemònica) a les populars.

(Laclau 2005, 108)

El procés de desbordament a la formació hegemònica té tres fases segons

Laclau. En la primera es produeix un rebuig del poder institucional prèvia

identificació de totes les parts de la cadena popular. A continuació té lloc

una cristal·lització de les demandes entorn un denominador comú. I en

últim lloc és produeix una expressió simbòlica positiva en el camp popular

17

capaç de construir “una identitat global a partir de l‟equivalència d‟una

pluralitat de demandes socials” (Laclau 2005, 110).

Això doncs el poble de la teoria populista és un concepte buit que conté el

significant hegemònic o el concepte que amb el seu contingut pot arribar a

personificar a un conjunt social.

Així doncs en la concepció populista del poble, proposada per Laclau, el

poble consisteix en una plebs (els menys privilegiats, els exclosos) que

reclami ser l‟únic populus legítim (o sigui la comunitat de tots els

ciutadans). Una part de l‟edifici social ocupa o hegemonitza la totalitat de

l‟edifici.

La històrica demanda dels bolxevics de “tot el poder als soviets” seria un

reclam estrictament populista (Laclau 2005, 108) ja que estaria establint

una cadena d‟equivalències de manera que la demanda de sobirania de la

població estaria contraposada al règim tsarista incapaç de satisfer les

demandes populars cristal·litzades pel partit bolxevic i Lenin en “pau, pa i

terra”.

L‟estratègia populista doncs consisteix en identificar una part amb el tot de

manera que es produeix una exclusió en l‟espai comunitari (Laclau 2005,

108).

Com veiem l‟estratègia populista per a simplificar l‟espai polític i fer del

subjecte “poble” requereix d‟una operació hegemònica. A saber que:

“El camp popular pugui auto constituir-se construint una identitat global a

partir l‟equivalència d‟un conjunt de demandes socials” (Laclau, 2005,

110).

La frontera antagònica entre un subjecte amb pretensions hegemòniques i

un subjecte susceptible de ser expulsat del cos social requereix de la creació

d‟una frontera antagònica. La construcció d‟aquesta frontera només pot ser

possible amb una construcció discursiva.

El problemes per a la constitució del subjecte “poble” poden venir de en

primer lloc la forma en que la gent viu les relacions d‟antagonisme, en

segon lloc del vertader significat d‟aquestes relacions i en tercer lloc de si hi

ha o no una bretxa insalvable entre ambdues (Laclau 2005, 111-112).

Els dos elements claus per a salvar aquestes bretxes alhora de construir el

poble són l‟antagonisme constitutiu i l‟espai fracturat.

L‟antagonisme constitutiu consisteix en el conflicte entre dues parts que

genera una frontera radical en l‟espai polític i social.

Té com a resultat un espai fracturat que genera antagonismes i la

possibilitat de que sorgeixin identitats populars.

18

La construcció discursiva del poble

En el moment d‟articular universalitat i particularitat, inherent de fet a la

construcció d‟un “poble”, no només té lloc en l‟àmbit de les paraules i les

imatges sinó que també es sedimenta en pràctiques i institucions. Els

discursos, entesos així, mostren les fractures i obren la porta a la

constitució de subjectes.

La noció de discurs de Laclau implica l‟articulació de paraules i accions de

manera que la funció de fixació dels significants a un significat no és mai

només una operació verbal. Es basa en pràctiques materials susceptibles

d‟ésser institucionalitzades (Laclau 2005, 138). En les seves paraules:

“Els mecanismes retòrics constitueixen l‟anatomia del món social” (Laclau

2005, 141).

Una fractura es dona si es percep que hi ha una falta, una demanda no

satisfeta, en el funcionament de la societat. Si hi ha una ruptura inicial en

l‟ordre social.

Això obre la possibilitat a una divisió dicotòmica entre les demandes socials

insatisfetes i el poder institucional insensible a aquestes demandes.

Els explotats, els pobres es perceben a si mateixos com a la part sobirana i

legítima de la societat en tant que les elits responsables de la situació,

sordes a les demandes democràtiques i socials, són percebudes com a

il·legítimes (Laclau pàg. 113).

Una gran quantitat de demandes democràtiques no satisfetes comporta la

desintegració del marc simbòlic preexistent. El repte de les demandes

populars és construir un nou marc simbòlic. Ja que el vell marc s‟està

trencant i esdevé necessari trencar-lo per a que pugui emergir una nova

identitat popular. És a dir que pivoti sobre el poble concebut com a plebs

però que aspira a populus.

Aquest és l‟esquema popular teoritzat per Laclau:

Vell marc simbòlic Nou marc simbòlic

Identitat

Popular

Pluralitat de

posicions subjectives

Demandes democràtiques

aïllades

Demandes

Populars

19

De la transició de la pluralitat de posicions subjectives a les demandes

democràtiques hi ha un procés de transició cap a una subjectivitat popular

a partir d‟un vincle unificador entre les demandes. La qüestió és trobar

aquest vincle unificador.

En una segona fase les demandes democràtiques aïllades mitjançant un

procés de condensació, de jerarquització, de les demandes clau constituirien

la nova identitat popular.

Aquest seria el procés de constitució del poble que segons Laclau aniria

parell a la constitució de l‟identitat de l‟enemic en tant que la identificació

de l‟enemic seria clau en el procés [d‟auto] construcció del poble (Laclau

2005, 114).

Laclau explica que hi pot haver dos tipus d‟enemic: parcial i global. L‟enemic

parcial constituiria per exemple el cap d‟una oficina local del BBVA al qual

una Plataforma d‟Afectats per la Hipoteca estigui reclamant dacions en

pagament. L‟enemic global és en definitiva per a Laclau la classe dirigent en

el seu conjunt. Seguint l‟exemple que hem posat seria el conjunt de grans

banquers. Aquest enemic global necessita ser identificat d‟alguna manera ja

sigui amb el títol de burgesia, oligarquia o casta...etc.

La divisió de l‟escenari social en dos camps comporta l‟existència o la

creació prèvia d‟uns quants significants privilegiats que identifiquin i

descriguin tot el camp antagònic (Zizek, 2004, Laclau 2005). Mitjançant

termes com règim, oligarquia, classes dominants, casta per a l‟enemic i

usant també significants per al camp popular com poble, nació o demòcrata

per als oprimits.

Que un d‟aquests significants prenguin un rol articulador depèn de la

història contextual (Laclau 2005, 114).

Per a concloure aquest apartat per a Laclau la construcció d‟un poble no

consisteix en l‟aplicació d‟una teoria general de la representació a un cas

concret sinó que consisteix en un cas paradigmàtic en tant que “revela la

representació pel que és: el terreny primari de constitució de l‟objectivitat

social” (Laclau 2005, 206).

El perill de la dissolució del poble

El destí del populisme va lligat a la frontera política, si aquesta desapareix,

llavors el poble com a actor històric corre el risc de desintegrar-se (Laclau

2007 117).

La dissolució del poble es pot produir a causa de l‟absorció de cada

demanda individual per separat dins del sistema dominant (Laclau 2007

117).

20

Els factors sine qua non del populisme són doncs el vincle equivalencial i la

frontera interna. Elements que conjugats simultàniament donen com a

resultat necessari la identitat popular.

Com hem mostrat abans aquesta es constitueix a partir de la cristal·lització

de les demandes democràtiques en una identitat discursiva que representa

alhora el “moment” de constitució del poble (Laclau 2005, 122).

El populus donat (o la comunitat ciutadana legitima) és una falsa totalitat

una parcialitat font d‟opressió. Mentre que la plebs, els subalterns o els

oprimits, les demandes dels quals aspiren a conformar una societat justa i

harmònica –una totalitat plena- estan aspirant d‟aquesta manera a

esdevenir un populus realment universal (Laclau 2005, 123).

El procés de condensació de les demandes populars en una identitat popular

requereix dels següents factors clau.

En primer lloc que d‟entre les demandes individuals alguna n‟adquireixi la

centralitat de manera que estableixi el vincle equivalent sota un

denominador comú amb la resta de demandes (Laclau 2005, 124).

Aquesta demanda central està dividida. Ja que és una demanda particular

però alhora és universal, o té aquesta pretensió, perquè pot totalitzar-

estructurar el conjunt de demandes que estableixen una cadena.

El segon factor clau té a veure amb la producció de significants buits.

Aquests són necessaris per a condensar la identitat popular en un conjunt

de paraules, imatges i discursos que facin referència a la cadena

equivalencial com a totalitat (Laclau 2005, 125)

Ja que una identitat popular funciona com a un significant tendencialment

buit. La identitat popular esdevé plena en tant que sigui capaç de

representar una gran quantitat de demandes malgrat que es vagi buidant

del contingut particular d‟aquestes demandes en el procés d‟unió,

classificació i jerarquització de les demandes heterogènies (Laclau 2005,

125).

En una relació equivalencial les demandes comparteixen el fet d‟estar totes

elles insatisfetes degut a la negativitat especifica inherent al llaç

equivalencial.

L‟exemple clàssic citat per Laclau és el de la revolució russa de 1917 quan

es produeix una condensació dels antagonismes en una unitat ruptural al

voltant de les demandes de “pa, pau i terra”.

Quan la identitat popular esdevé amplia i aconsegueix fixar un enemic

global tot articulant les demandes sectorials. Degut a l‟heterogeneïtat del

terreny social i a la identitat ample dels actors la vacuïtat esdevé necessària

21

per a omplir-la de determinats continguts. La qüestió és quin actor ho

aconsegueix (Laclau 2005, 127-128).

Per altra banda si el mínim denominador comú, el significant buit clau –el

símbol o el líder - , agafa una autonomia excessiva respecte al poble que

representa, el pot destruir en eliminar el caràcter representatiu que

caracteritza la totalitat (Laclau 2005, 205).

La centralitat del líder

Les identitats populars en tant que superfícies d‟inscripció de demandes no

expressen passivament el que hi tenen inscrit sinó que ho expressen a

traves del procés d‟autoconstitució (Laclau 2005, 129).

Per tant “la unificació simbòlica d‟un grup entorn a una individualitat és

inherent a la formació d‟un poble” (Laclau 2005, 130). De fet com més llarg

sigui el llaç equivalencial més buit serà el significant que unifica la cadena

(Laclau 2005, 129). Com a resultat:

“La lògica de l‟equivalència condueix a la singularitat i aquesta a la

identificació de la unitat del grup amb el nom del líder” (Laclau 2005, 130)

El conjunt d‟elements heterogenis mantinguts equivalencialment units

mitjançant un nom és una singularitat. La lògica de l‟equivalència condueix

d‟aquesta manera a la singularitat i aquesta a la identificació de la unitat del

grup amb el nom del líder.

“La unificació simbòlica del grup entorn a una individualitat és inherent a la

formació d‟un poble” (Laclau 2005, 130).

Els líders en tant que noms propis, que poden representar simbòlicament

determinats elements, estan sota el radi d‟acció de les operacions

significants. És a dir de les operacions polític lingüístiques de dotar a un

nom d‟un rol simbòlic concret. Per a que les operacions significants

s‟acompleixin requereixen d‟una investidura radical. Una investidura radical

consisteix en fer d‟un objecte la encarnació d‟una plenitud mítica (entenent

per això una societat plenament reconciliada), una totalitat no dislocada per

demandes insatisfetes (Laclau 2005, 148).

Laclau explica que els noms propis corrents acostumen a ser descripcions

abreujades segons el seu exemple el nom propi George W. Bush és una

descripció abreujada “del president dels EEUU que va envair Irak”.

El paper del líder ha de servir per a incorporar als sectors marginals d‟una

comunitat a l‟esfera pública. Però més que transmetent la seva veu-voluntat

proveint d‟un punt d‟identificació amb els que està conduint.

La creació d‟aquest punt d‟identificació és clau per a constituir com a actors

històrics als sectors subalterns.

22

Laclau seguint aquesta línea destaca que així la representació serveix per a

homogeneïtzar a una massa heterogènia (Laclau 2005, 202).

El líder és també un productor de símbols per això exerceix un lideratge

efectiu. Les identitats dèbilment constituïdes, inicialment, requereixen per a

la seva maduració constituent d‟un líder, d‟una representació simbòlica que

esdevé necessària per a la constitució d‟una voluntat popular.

La construcció del poble seria impossible sense la inserció de les lògiques de

representació i lideratge (Laclau 2005, 204)

Ja que “el significant buit és alguna cosa més que la imatge d‟una totalitat

preexistent: és el que constitueix aquesta totalitat” (Laclau 2005, 204).

23

Marc metodològic:

1) Pregunta de recerca

Partint de la premissa que el 15M ha obert a l‟estat espanyol una finestra

d‟oportunitat en el marc d‟una crisi de representació en el sistema polític

espanyol, la nostra pregunta d‟investigació és si Podemos és un partit

populista amb la voluntat de transformar el terreny polític en un sentit

populista.

Podemos com a nova força política encarna aquesta hipòtesis populista

(Errejón, 2011). La crisi econòmica conjugada amb la deslegitimació de les

principals forces polítiques espanyoles, PP i PSOE, ha obert una finestra

d‟oportunitat que gràcies al 15M s‟ha traduït en un nou discurs i en noves

identitats (Errejón, 2011).

Des d‟una perspectiva teòrica neogramsciana aquest conjunt de factors

configuren una “crisis orgànica” és a dir que els consensos establerts pel

bloc de poder dominant han perdut legitimitat en àmplies capes de la

població (Errejón 2011, Domènech 2014, Iglesias 2014). Així doncs en

aquest tipus de context segons Laclau és produeix un “moment populista”

(Laclau 2005) o “leninista” en termes de Pablo Iglesias (Iglesias 2014).

Moment en el qual seria possible reconfigurar el mapa polític a partir de la

dicotomització i simplificació de l‟escena política (Laclau 2005, Errejón

2011).

Podemos és en si mateix la hipòtesis política el seu èxit o fracàs significa de

fet la factibilitat de la hipòtesis populista.

Segons apunta Errejón i també Xavier Domènech és possible trobar en la

política espanyola i europea elements similars als que van acompanyar als

règims llatinoamericans en el seu moment de crisi (Errejón 2011,

Domènech 2014). De ser certa aquesta lectura la hipòtesis populista com a

sortida progressista de la crisis cobraria una major credibilitat.

2) Hipòtesis / arguments

La crisis econòmica de 2008 ha tingut un gran impacte en els països

membres de la Unió Europea. La Troika (triada de Comissió Europea, Banc

Central Europeu i Fons Monetari Internacional) ha impulsat polítiques

públiques neoliberals en l‟àmbit econòmic i un gir regressiu en el camp

polític (Errejón 2011, Navarro 2011).

Com a conseqüència a molts països de la Unió Europea, entre ells l‟estat

espanyol s‟ha produït un tancament elitista de les institucions

democràtiques. Aquesta gestió política s‟ha caracteritzat pel seu pretès

24

tecnicisme i apoliticisme (Errejón 2011). El que autors com Slavoj Zizek i

Chantal Mouffe han anomenat com a “post política” (Zizek 2007, Mouffe

2007). O en altres paraules en una “forma de anestesiar el conflicto

mediante una operación que estrecha al máximo el abanico de opciones

razonables sobre las que la ciudaddanía puede pronunciarse” (Errejón 2011,

pàg. 2)

El moviment 15M va reordenar les posicions polítiques, va disputar el

significat de termes clau en la política espanyola i va aconseguir el suport

d‟àmplies capes de la població. El 15M va representar una impugnació a la

Cultura de la Transició i a l‟status quo regnant en el sistema polític espanyol

(Errejón, 2011).

Els discursos generats pel 15M van conduir a una segona fase que va tenir

com a conseqüència la crisis de representació del sistema polític espanyol.

Com a resultat les principals forces polítiques creadores dels consensos de

1978 han vist erosionada la seva legitimitat i en ultima instància la seva

hegemonia ideològica i electoral (Domènech 2014).

En un tercer moment i seguint l‟esquema teòric d‟Ernesto Laclau entre el

2011 i el 2014 han tingut lloc a l‟estat espanyol els suficients factors i les

diferents fases que obren la possibilitat d‟una “ruptura populista” amb el

règim polític actual.

Per a resumir el cicle d‟irrupció a les masses s‟hauria produït segons el

següent esquema. La insatisfacció de demandes en les institucions

neoliberals, la saturació d‟un pluralisme bipartidista i els paupèrrims canals

de participació ciutadana haurien obert una frontera simbòlica entre elits i

una majoria social (Errejón 2011).

El cicle obert per aquesta situació duria a un conjunt de protestes que

passarien a un moviment de resistència destituent, a continuació

cristal·litzaria en la proposta d‟un horitzó polític de transformació. Aquesta

proposta estaria basada en una construcció d‟una identitat política, el poble,

que apel·laria al conjunt de sectors empobrits i pretendria representar la

sobirania de la nació (Errejón 2011).

Podem apuntar que el cicle d‟irrupció de masses que va del 15M passa per

les marees ciutadanes i cristal·litza en Podemos segueix aquest esquema de

traducció polític electoral de la protesta basada en els discursos

performatius que conformen el poble com a subjecte.

Per això el conjunt d‟idees força generades pel 15M ens semblen la clau de

volta que ha permès a Podemos generar un marc discursiu del canvi i de

ruptura a partir d‟idees força com democràcia, sobirania, justícia, corrupció

o casta.

25

3) Tècnica d'anàlisi i Tècniques de recollida de dades

Així doncs en aquest treball es planteja un anàlisi del discurs des d‟un

enfocament constructivista de Podemos. Partint de la premissa que la

política consisteix en una lluita per disputar el sentit ja que els discursos o

les pràctiques de producció de significat són les que realment acaben

conformant la realitat política (Errejón 2011)

En aquest treball s‟entén per anàlisis del discurs la interpretació de les

situacions polítiques com a resultat de la correlació de forces entres

diferents actors polítics, a partir de la confrontació de diferents sentits

compartits que ordenen les percepcions dels actors, les seves posicions i en

última instancia el camp polític. D‟aquesta manera l‟objecte d‟estudi de

l‟anàlisi política es el poder el qual és entès com una relació en tensió

permanent i sempre en distribució desigual entre els actors polítics.

Partint doncs d‟un marc teòric neogramscià i recollint les propostes

metodològiques de la Teoria del Discurs que analitza la política com a un

procés de generació i disputa pel sentit (Howarth 2005) realitzarem un

anàlisis discursiu fixant-nos en la representació que fan els líders de

Podemos del sistema polític espanyol, així com de la mobilització convocada

el 31 de gener de 2015, el llenguatge polític emprat, les aparicions en

tertúlies i mítings.

S‟optarà per estudiar el “discurs demostratiu” dirigit a la impugnació de les

elits i l‟status quo. És a dir l‟ús de les idees força esmentades i la seva

importància simbòlica en el discurs de Podemos.

Partint de la premissa que l‟èxit de Podemos pot estar relacionat amb la

seva capacitat de generar processos d‟identificació que travessen els eixos

ideològics tradicionals tot reordenant les posicions polítiques ens fixarem en

l‟impacte del discurs de Podemos.

Tant la tècnica d'anàlisi com les tècniques de recollida de dades es basaran

sobretot en la investigació participant al 15M i a Podemos.

6) Període d'anàlisi i Selecció de cas/os

L‟anàlisi prendrà des de la presentació de Podemos el 17 de gener de 2014 i

fins a l‟actualitat a partir de l‟ús de l‟observació participant. Se

seleccionaran dos mítings de Pablo Iglesias: el pronunciat a la Marcha del

Cambio el 31 de gener de 2015 i el discurs sobre l‟estat de la nació. També

es consultarà l‟anàlisi de la tertúlia la Tuerka de nom “Podemos y el

Populismo” i s‟analitzaran els articles de Pablo Iglesias publicats a Público.

Però sobretot s‟analitzarà les idees força presents en els discursos de

Podemos com la democràcia, la dignitat, la justícia, el poble o la casta.

26

S‟analitzaran especialment els documents polítics de Podemos en tant que

documents que estructuren l‟estratègia de l‟agent polític. Concretament el

manifest fundacional de “Mover ficha: convertir la indignación en cambio

político” de gener de 2014 i el document de “Principios políticos” aprovat a

l‟Assemblea Ciutadana de Vista Alegre l‟octubre de 2014.

27

Anàlisis político - discursiu

Context històric:

L’emergència d’una nova formació discursiva el 15M

Podríem pensar que el moviment 15M o dels Indignats és un cas de manual

veient la seva evolució posterior i la seva cristal·lització en el partit -

moviment que és Podemos.

En tot cas el següent pas del treball consistirà en analitzar les condicions

que van oferir la finestra d‟oportunitat per a una política populista, el paper

del 15M per a reordenar el camp polític i la cristal·lització de Podem de les

demandes i identitats dels moviments socials en una identitat popular i en

un subjecte populista (Errejón 2011).

A grans trets podem avançar però que el moviment 15M va reunir un

conjunt de demandes aïllades (demandes democràtiques que diria Laclau)

les va establir en forma de petició al sistema institucional però ben aviat es

va veure que aquest conjunt de demandes eren inacceptables per al

sistema polític hegemònic.

De manera que van passar de peticions a un rebuig visible en la constitució

de marees ciutadanes que van aglutinar el rebuig popular al poder

institucional.

Seguint l‟esquema de Laclau Podemos seria la tercera fase en l‟esquema de

transició de les demandes democràtiques a les demandes populars ja que

Podemos és una representació simbòlica positiva de la voluntat de canviar

el sistema per part dels moviments socials i del 15M.

Cal entendre el sorgiment del 15M en el marc de la crisi econòmica de

2008. La resposta de les institucions polítiques va consistir en dur a terme

polítiques públiques marcades per l‟austeritat pressupostària. Primer sota el

govern de Zapatero (PSOE) en la seva segona legislatura, de 2008 a 2011, i

després sota el govern de Mariano Rajoy (PP).

L‟empobriment generalitzat d‟àmplies capes de la ciutadania junt a la

percepció d‟una corrupció generalitzada de la democràcia i dels grans partits

junt a la frustració de les expectatives de la ciutadania va conduir a una

crisi política.

El 15M va representar l‟esclat d‟aquesta crisi política ja que va crear una

frontera interna discursivament, entre la ciutadania i les elits, va articular

un conjunt de demandes que abans existien de forma separada (sobre la

vivenda, sobre el dret a la sanitat i a l‟educació) (Errejón 2011).

En el 15M trobem també la visibilització d‟un rebuig al poder institucional

establert en el que van cristal·litzar les demandes sota un denominador

28

comú: la demanda de democràcia “real”. Sota el crit “li diuen democràcia i

no ho és” el moviment expressa que la insatisfacció de les demandes

particulars era fruit del segrest de la democràcia per unes elits corruptes.

Aquesta identificació també és visible en l‟altre consigna “no ens

representen” en al·lusió a que els representants elegits per la ciutadania no

responien a les demandes de la població sinó a als interessos d‟elits

financeres i econòmiques.

Així doncs el 15M va crear un “nosaltres” en l‟apel·lació plebea a la

ciutadania, un “ells” identificant a un enemic en les elits polítiques i

econòmiques, una frontera antagònica alhora que unia el conjunt de

demandes socials sota un denominador comú: la demanda de democràcia

en front al sistema polític en el seu conjunt, enfront al “règim”.

De manera que a continuació mostrarem els factors econòmics causants de

la situació de crisi i pauperisme, analitzarem el discurs del 15M i per últim

analitzarem la construcció de Podem i el seu discurs. En l‟estudi del discurs

del 15M i Podem ens interessa especialment senyalar aquelles demandes,

lemes i elements simbòlics que han estat claus per a la creació d‟una

identitat política transversal, d‟un conjunt de demandes polítiques centrals,

d‟un sentit comú nou i en definitiva d‟un poble nou en el sentit de Laclau.

Crisi econòmica, atur, austeritat i desigualtat

El 2008 la taxa d‟atur de l‟estat espanyol era del 7‟9% i el deute públic del

35‟5% del PIB. L‟economia espanyola tenia un superàvit pressupostari de

l‟1‟2%.

La crisi econòmica mundial més greu des de 1929 va tenir lloc aquell mateix

any als Estats Units. Arrel dels processos de financiarització de les

economies occidentals es va produir la bancarrota de d‟entitats financeres i

asseguradores a causa dels jocs especulatius de la borsa (Lapavitsas 2009).

En el seu inici va tenir lloc als EEUU i va afectar a les entitats financeres que

havien especulat amb hipoteques de nul valor borsàtil i d‟alt risc, les

subprime. A continuació es va estendre al conjunt d‟Europa i va afectar amb

força els estats de la perifèria europea especialment Grècia, Itàlia, Espanya,

Irlanda i Portugal.

En el cas espanyol l‟alta exposició dels bancs i les caixes d‟estalvi a

l‟activitat urbanística i immobiliària de caire especulatiu va produir entre

2008 i 2009 la fallida i descapitalització de moltes d‟elles. De manera que

moltes entitats es van trobar faltades liquiditat i amb pèrdues degut a la

29

pèrdua de valor dels seus actius financers. El 2010 l‟Estat va estimular un

procés de reestructuració de les caixes i també de recapitalizació16.

Amb aquest procediment de rescat de les entitats financeres i caixes en

bancarrota es va produir la socialització del deute privat i l‟endeutament

públic. En aquest context el deute públic va passar del 36‟3% el 2007 fins al

93‟7% el 2013. A causa de les ajudes públiques a entitat financeres durant

2010 (de 87.145,47 milions d‟euros), 2011 (de 84.195,18 milions d‟euros) i

201217.

De fet segons les estimacions de l‟economista Carlos Sánchez Mato el

conjunt del rescat bancari és de 1‟42 bilions d‟euros, 1‟4 vegades el propi

PIB.18

Paral·lelament el PIB va caure un 4‟5% el primer any de crisi, un 2‟5% el

2012 i un 1‟2% el 2013.

En aquest context de caiguda de l‟activitat econòmica i de fallida de moltes

empreses l‟atur va passar del 7‟9% el 2007 al 26‟1% el 2014. La renta

promig de 2012 era de 18.500€ inferior a la renta promig de 2001. El

nombre de llars amb tots els membres a l‟atur ha passat del 4‟9% el 2008

al 10‟6% el 2012.

16José Luís Miralles Marcelo – Julio Daza Izquierdo La reestructuración de las Cajas

de Ahorro en el Sistema Bancario español 17 Fundación Foessa. Precariedad y cohesión social. España: Fundación Foessa

2014. 18 Informe Sánchez Mato, Carlos (2013). <<Las ayudas públicas al sector bancario

español>> publicado en www.matoeconomia.blogspot.es

30

I el nombre d‟aturats que no reben cap prestació o amb més d‟un any a

l‟atur ha augmentat fins al 55%. Dos milions de llars tenen tots els

membres actius a l‟atur i d‟aquesta quantitat 630.000 es troben en una

situació de gran necessitat. De fet a Espanya 3 milions de persones es

troben en situació de “pobresa extrema”.

Com veiem en el quadre el nombre de persones a l‟atur va augmentar d‟1‟8

milions de persones el primer trimestre de 2007 a 5‟4 milions el primer

trimestre de 2015. Tocant sostre el primer trimestre de 2013 quan el

nombre de persones aturades va ser 6‟3 milions.

L‟atur juvenil va augmentar del 18‟8% el 2007 fins al 55‟1% el 2014. I la

emigració per causes econòmiques es va duplicar en el mateix període. De

manera que el 2013 532.000 persones van emigrar.

En aquest context d‟empobriment generalitzat entre 2008 i 2012 s‟han

produït 362.776 desnonaments.19

Al mateix temps les polítiques de retallades salarials van conduir que el

2012 per primera vegada les rendes empresarials superessin les rendes

salarials. Les polítiques de devaluació salarial fruit de les recents reformes

laborals de 2010 i de 2012 han conduit a la situació següent en la que un

19 Colau, Ada i Alemany, Adrià. 2007 – 2012 : RESTROSPECTIVA SOBRE

DESAHUCIOS Y EJECUCIONES HIPOTECARIAS EN ESPAÑA, ESTADÍSTICAS

OFICIALES E INDICADORES. Edita la PAH

31

33% dels assalariats tenen un salari igual o inferior al Salari Mínim

Interprofessional segons destaca un estudi de Comissions Obreres20.

Austeritat en les polítiques públiques

La crisi del deute va colpejar amb força l‟estat espanyol estimulant, junt a

les directives europees, les polítiques d‟austeritat. En un context on a

l‟agost de 2013 el deute públic va arribar al 105% alhora que el deute

privat representava el 325% del PIB aquest era de titularitat d‟entitats no

financeres en un 126%, un 113% era de societats financeres i només un

85% era propietat de les famílies (Cutillas i Wesling 2013).

Fet que mostra una societat profundament atrapada per la cadena del deute

i la financiarització (Lapavitsas 2009).

El problema del deute és va revelar en tota la seva extensió entre el 2008 i

el 2013. El 2008 el pagament anual dels interessos del deute públic era de

tan sols 18.600 milions d‟euros mentre que en el 2013 havia augmentat fins

a 38.590 milions d‟euros, equivalent al 19% del PIB. El més greu era que a

partir de 2013 el pagament dels interessos del deute va començar a ser la

principal partida dels pressupostos generals de l‟Estat (Cutillas i Wesling

2013, pàg. 26).

Els interessos eren, i són, pagats a les entitats financeres que posseeixen

els títols del deute que en un 63% són espanyoles i el 37% restant són

estrangeres.

Aquest factor de malversació de la despesa pública, ja que s‟orienta a pagar

interessos del deute i no a reactivar l‟economia, unida a una vertadera

contrarevolució fiscal ha reduït radicalment els ingressos fiscals de l‟estat

(Albarracín i altres 2014). La contrarevolució fiscal ha consistit en la

reducció dels impostos directes i progressius mentre paral·lelament

s‟augmentaven els impostos indirectes que graven sobre el consum i no

sobre la riquesa, com l‟IVA.

A tall d‟exemple l‟impost de societats ha passat de representar el 19% dels

ingressos de l‟erari públic el 2007 a representar-ne només el 9% el 2011.

En conjunt els impostos indirectes han augmentat fins a representar el 54%

de la recaptació fiscal mentre els impostos directes queien fins al 46%

(Cutillas i Wesling 2013, pàg. 28).

20Fundación 1 de mayo. Informes: Pobreza y trabajadores – Pobres en España.

España: Fundación 1 de mayo, octubre 2014. Disponible a:

http://www.1mayo.ccoo.es/nova/files/1018/Informe106.pdf

32

És a dir les decisions econòmiques preses empenyen a l‟Estat cap al dèficit

pressupostari justificant les mesures d‟austeritat.

En aquest context es produeixen les retallades del pressupost públic per

part del PSOE de Zapatero i del PP de Rajoy.

És calcula que només entre 2010 i 2012 el valor de les retallades arriba als

70.000 milions d‟euros (Cutillas i Wesling 2013, pàg. 36). Afectant de

forma pronunciada als sectors públics de la sanitat i l‟educació.

En educació les retallades han estat de prop de 2.000 milions d‟euros entre

2009 i 2012 i es calcula que més de 62.000 professors han estat

acomiadats com a conseqüència. I cal sumar les retallades en beques de

110 milions d‟euros21.

En matèria de sanitat les retallades han estat de 10.000 milions d‟euros i

entre 2012 i 2014 han estat acomiadats 28.500 treballadors de la salut22

En matèria de d‟igualtat, violència de gènere i Llei de la dependència les

retallades han causat els desmantellament quasi total d‟aquests ministeris i

serveis públics previstos (Cutillas i Wesling 2013).

El 15M i la reordenació populista del camp polític

El 15M va alterar les posicions polítiques existents a partir de la creació de

lleialtats transversals. D‟aquesta manera va reordenar el camp polític

trencant el consens existent, basat en l‟aprovació passiva de les mesures

d‟austeritat (Domènech 2014). Enteses aquestes com a decisions tècniques

sense alternatives viables.

En general el bloc dominant que ve de la Transició, PP i PSOE junt a

patronal i sindicats majoritaris, havia pogut mantenir el consens sense

augmentar excessivament la coerció directa (Errejón 2011).

El 15M però ha impugnat aquesta cultura de la Transició característica del

bloc dominant. El discurs del 15M es va constituir al voltant d‟un conjunt de

significants flotants especialment importants per a l‟espectre polític:

ciutadania, democràcia, dignitat i justícia.

La narrativa del moviment indignat va apropiar-se‟ls i en va generar un

sentit polític alternatiu. El 15M va impugnar la subordinació de la

21 Barómetro social de España. Crisis y recortes: repercusiones en el sistema

educativo. Colectivo Ioé. Disponible a:

http://barometrosocial.es/archivos/592 22 Mateos, Araceli i Penadés, Alberto. España: Crisis y recortes. Rev. cienc. polít.

(Santiago) vol.33 no.1 Santiago 2013. Disponible a:

http://www.scielo.cl/scielo.php?pid=S0718090X2013000100008&script=sci_arttext

&tlng=pt

33

democràcia als interessos del mercat. El 15M a partir de casos individuals

afectats per la precarietat laboral o els desnonaments va polititzar la vida

en comú i realitzar exitosament interpel·lacions obertes (Errejón 2011).

Per exemple a Madrid a la Puerta del Sol els acampants van omplir les

parets amb un munt de papers on narraven els seus casos particulars de

precarietat.

El 15M va universalitzar i atorgar un caràcter transversal a moltes

demandes de l‟esquerra radical que prèviament tenien una ressonància

marginal en l‟àmbit públic.

Alhora el 15M va desbordar l‟antagonisme esquerra – dreta rearticulant-lo

però de forma realment més classista, i més marxista, sota la dicotomia “a

dalt a baix”. Un terreny més avantatjós per a la impugnació de les elits i el

seu ordre polític (Errejón 2011).

Errejón explica l‟èxit del 15M per operar dins del que Gramsci anomenava el

“sentit comú d‟època” però resignificant els referents simbòlics que lligaven

a la ciutadania amb l‟stablishment i rearticulant-los en un nou sentit comú

contrahegemònic a traves d‟una laboriosa guerra de posicions. Tan exitós

va ser el 15M en la seva rearticulació del sentit comú que va arribar a

obtenir el 80% de suport entre la població. Resultat de la creació d‟una

identitat difusa transversal (Iglesias 2014 i Errejón 2011).

Tot i que l‟augment de la contundència policial es pot deure a la disminució

de la legitimitat publica.

Un dels èxits del 15M també rau en la capacitat de constituir-se

políticament, agregant demandes socials en forma d‟articulació es a dir amb

un denominador comú basat en el rebuig en el poder institucional. És a dir

en la narrativa indignada les demandes de protesta adopten un contingut

particular però alhora també amb un contingut general compartit

(Domènech 2014).

La transversalitat del moviment i el caràcter impugnador de les seves

demandes van obrir una crisi de representació en el sistema polític

espanyol, generant a l‟hora un context d‟oportunitat, finestra d‟oportunitat,

moment leninista com li agrada dir a Pablo Iglesias o moment populista com

deia Laclau.

En conjunt el 15M va realitzar una exitosa reordenació populista del camp

polític a partir de la creació d‟una frontera que estructurava el camp polític

amb la reivindicació democràcia real (Errejón 2011).

Reivindicació que s‟eleva per sobre de les altres com a impugnació principal

a l‟ordre existent.

34

Si ens fixem aquells lemes amb un alt contingut simbòlic i amb una gran

capacitat per a condensar discursos podem veure que per exemple el lema

de “li diuen democràcia i no ho és” és un crit que articula i resignifica els

altres. El “no ens representen” evidenciava la crisi de representació i la

impugnació a les elits polítiques.

Però és la disputa del significant buit „democràcia‟ el que rau en el nucli dur

del 15M ja que simplifica en dos camps l‟escenari dicotomitzant alhora

l‟espai polític de manera que s‟aprofundeix en la crisi de legitimitat amb

l„horitzó del que Gramsci anomenava crisi orgànica.

La reordenació populista del camp polític per part del 15M va consistir en lla

construcció d‟un nosaltres, la identificació d‟un ells com a adversari i la

creació d‟un conjunt d‟elements simbòlics estructurant la narrativa

indignada. Podem resumir-ho en la construcció d‟un poble com a nosaltres i

en la delimitació de l‟adversari sota la categoria de „règim‟ com a ells.

El poble del 15M

Al crit simbòlic de “el pueblo unido jamás será vencido” apareix a partir del

15M categoria política de poble com a subjecte polític que representa una

extensa majoria social amb la voluntat d‟ésser la autentica comunitat

política.

La ocupació de places publiques com Sol i plaça Catalunya i les grans

assemblees van servir per a construir aquesta categoria i el sentiment de

pertinença a ell. Posant les premisses del que Gramsci anomenava la

“voluntat col•lectiva nacional – popular”. Qui constituïa el nucli del subjecte

però? Errejón apunta a la joventut precària i als jubilats i pensionistes, a les

classes mitjans i a les classes baixes.

“El término “pueblo” es quizás uno de los de mayor poder de movilización

política en la modernidad, más veces invocado y en sentidos tan diferentes.

Su poder puede derivarse de ser a la vez una enunciación vacía, y que

interpela a sujetos necesariamente heterogéneos, y su promes assiempre

inalcanzable al completo de homogeneidad y unidad” (Errejón 2011, pàg.

138)

El règim

Junt a la categoria de “poble” la narrativa indignada va dotar-se d‟un “ells”,

d‟un exterior constituent que per antagonisme definia el poble i el subjecte

anti poble.

Com explica Errejón aquesta categoria es fruit de la guerra de posicions

dels subalterns per a demostrar que la classe governant no encarna cap

interès general més enllà del seu. Per tant en identificar a la classe

35

governant amb un sistema polític el 15M postula la destitució d‟aquest

sistema polític d‟aquest règim.

El terme segons Errejón agrupa quatre elements essencials. En primer lloc

identifica a unes elits oligàrquiques que controlen el sistema polític. En

segon lloc nega el caràcter democràtic de l‟Estat Espanyol. En tercer lloc

identifica l‟elit política amb l‟elit econòmica així com un marc legal que

benefici exclusivament aquestes elits. En quart lloc el fet de caracteritzar el

sistema política espanyol com a règim és fruit de la voluntat d‟assenyalar la

manca de legitimitat d‟aquest.

Ara bé el problema del 15M consistia en que les seves interpel·lacions eren

excessivament difuses i àmplies impedint marcar objectius assolibles

anunciant segons Errejón un esgotament del potencial de mobilització a

causa d‟aquesta identitat fràgil.

Al final en el període de 2012 es va esgotar el 15M produint-se en part un

tancament del moviment cap a posicions identitàries (endogàmiques) i

postures sectàries impotents típiques de l‟esquerra extraparlamentària. Però

a mitjà termini va deixar les llavors sembrades per a una possible obertura

que signifiques la dissolució del moviment mitjançant un actor polític que

recollís les demandes, tingues voluntat de poder, projecte de país i una

estratègia per a realitzar-lo (Errejón).

No va ser fins al 2014 que es va produir la cristal·lització simbòlica,

electoral, organitzativa i programàtica necessària que permetés la conversió

de la ruptura en alternativa real de de poder polític (Errejón 2011, pàg.

141).

Podemos la hipòtesis populista

La hipòtesis Podemos és que a l‟estat espanyol hi ha una crisi de règim fruit

de la crisi econòmica i la crisi política (Iglesias 2014).

El primer factor comporta un conjunt de polítiques d‟austeritat en la forma

de retallades del pressupost públic que ha causat un empobriment

generalitzat d‟àmplies capes de la població. El segon factor és fruit de la

deslegitimació de les institucions polítiques democràtiques a l‟hora

d‟engegar programes de rescats de les entitats financeres privades mentre

s‟impedeix tota possibilitat de política keynesiana i/o socialdemòcrata. La

deslegitimació també és fruït de la corrupció dels principals actors polítics:

el PP, el PSOE, la Monarquia i el marc legal d‟aquests actors: la Constitució

Espanyola de 1978 (Domínguez i Giménez 2014).

En últim terme la crisi de legitimació afecta a la Unió Europea nascuda del

Tractat de Maastricht de 1993 ja que regula l‟actuació d‟aquests actors així

36

com les polítiques públiques del sistema polític espanyol en el marc de la

UE. (Jacobo Rivero 2014, pàg. 142).

Des de la narrativa de Podemos el desprestigi de la Monarquia és una

senyal de debilitat i té com a conseqüència l‟abdicació del rei Joan Carles.

La percepció social de que la corrupció travessa tot el sistema polític és

simbolitzat en un conjunt de referents que en el cas de Podemos són usats

discursivament per a desacreditar el bipartidisme i reforçar la crisis de

legitimació. Aquests casos de corrupció simbòlics són els ERE‟s andalusos

que afecten a PSOE i UGT, la Trama Gurtel que afecta sobretot al PP de

València, el cas Barcenas (el tresorer del PP) que afecta al partit mateix i a

alts dirigents i l‟operació Púnica que afecta al PP de Madrid (Domínguez i

Giménez 2014).

A nivell simbòlic l‟austeritat és concretada en la reducció del pressupost

públic, l‟augment de l‟atur, l‟augment del deute públic i el pagament dels

seus interessos i la reforma constitucional de l‟article 135 de la Constitució

(Iglesias 2014).

Podemos és una hipòtesis de canvi, o així ho pensen els principals líders, ja

que el partit tradicional de l‟esquerra, el PSOE, és veu impossibilitat a dur a

terme polítiques diferents a les marcades per la UE. De manera que s‟obre

un camp a noves forces polítiques que plantegin alternatives reals a

l‟austeritat i al model de país subordinat a la UE (Domínguez i Giménez

2014).

Podemos actua en l‟escenari polític cercant la dicotomització en dos camps.

Per això des del seu naixement Podemos introdueix en el seu discurs

l‟element de la “casta” i amb aquesta categoria pretenen delimitar a unes

elits que no representen als interessos de la majoria sinó als interessos

d‟una minoria privilegiada (Torreblanca 2015).

La hipòtesis de Podemos és la de senyalar als enemics del poble, organitzar

políticament a la gent a traves d‟una nova Identitat Popular i proposar un

projecte de país basat en la sobirania nacional i els drets socials.

La guerra de posicions mediàtica

El 15M va ser clau per a posar les condicions subjectives necessàries per a

la construcció d‟un subjecte populista amb voluntat de poder, projecte de

país i polítiques públiques concretes. L‟èxit del 15M va consistir en obrir

esquerdes den el sentit comú d‟època hereu de la cultura de la Transició,

resignificar significants flotants centrals en la vida política i crear una

identitat política difusa i transversals amb una forta potencialitat populista

(Torreblanca 2015).

La reordenació populista del camp polític va ser una tasca iniciada pel 15M i

els posteriors moviments socials. Podem va intensificar exponencialment

37

aquesta reordenació realitzant una operació de nominació. És a dir que l‟ells

i el nosaltres creat pel 15M van ser interpel·lats sota el nosaltres “pueblo” i

l‟ells “casta” identificant clarament i exactament l‟enemic global que en el

cas del 15M era més difús. El 15M també va dotar al nosaltres i a les seves

demandes d‟un conjunt d‟elements simbòlics comuns que giraven al voltant

de la democràcia real. Podemos va recollir clarament aquests elements

simbòlics reivindicant la democràcia contra el règim del 78, la Unió Europea

i la casta, de manera que els activistes i membres de Podemos

esdevinguessin com a els demòcrates presentant als partidaris de “l‟ells”

com a no demòcrates, com a autoritaris i oligàrquics (Domínguez i Giménez

2014).

Podemos va continuar construint poble, construint una identitat popular a

partir de performances que abarquen des de grans mobilitzacions de

masses, fins a intervencions virals per les xarxes socials, moments

electorals i presència mediàtica en els canals de Televisió. Tot aquest

conjunt d‟eines político - comunicatives són les que des de diferents àmbits

han servit per construir el nosaltres, l‟ells i els referents simbòlics populistes

(Domínguez i Giménez 2014).

Una diferència clau amb el 15M és que Podemos no nomes construïa poble

com a subjecte al qual apel·lar socialment i electoralment sinó que en tant

agent històric amb una forma de partit construïa un príncep modern o

intel·lectual orgànic. Fet que no era possible per al 15M en tant que agent

històric amb forma de moviment (Rivero 2014).

Podemos per a representar la voluntat col·lectiva nacional popular del

subjecte poble havia de construir-se a si mateix com a partit de masses

com a una part mateixa del poble.

A continuació farem una introducció a la construcció cronològica de Podem,

per a després centrar-nos en la intervenció populista discursiva de Podemos

i en últim lloc farem un balanç dels resultats, els reptes i les dificultats de

Podemos per a assolir la ruptura populista.

Els nous bolxevics i la nova Iskra: la Tuerka

Com hem dit el 15M va canviar les coordenades polítiques, va canviar el

tauler del joc i Podemos és fill de la logica d‟impugnació destituent del 15M.

Però com es va construir el que seria un instrument partidista amb la

voluntat de representar al subjecte populista i la voluntat nacional –

popular?

La resposta es troba en la Tuerka una televisió local de barri de Madrid. La

Tuerka una televisió comunitària del barri de Vallecas va ser l‟embrió de

Podemos i una de les palanques clau que va permetre a Podemos agafar

rellevància a partir del 15M (Domínguez i Giménez 2014).

38

Aquest va ser un instrument clau per a la construcció discursiva del poble.

Pablo Iglesias ja havia teoritzat com a politòleg de la Universitat

Complutense de Madrid de que la socialització política de la població es

produeix a traves de la televisió. De manera que la conclusió que va

extreure és que si a principis de segle XX els revolucionaris havien

d‟influenciar a l‟opinió pública a traves d‟un diari en el segle XXI el que calia

no era un diari de paper sinó un mitjà online que fos accessible al 100% de

la població, el que calia era un Iskra online i La Tuerka ha estat la Iskra del

segle XXI (Iglesias 2014).

Gràcies a la Tuerka temes de debat tranversal i idees provinents del 15M

van tindre el seu espai a aquest programa de televisió d‟esquerra radical i

va ajudar a universalitzar el discurs rupturista del 15M amb el poder

institucional, gràcies al visionat a Youtube de milers de persones dels

programes de la Tuerka (Rivero 2014).

Alhora la Tuerka va permetre l‟emergència d‟un lideratge mediàtic,

l‟exposició de Pablo Iglesias, Iñigo Errejón i Juan Carlos Monedero als

programes de la Tuerka els va donar a conèixer a una part del públic. La

seva exposició després a canals com 13TV, La Sexta i TVE va contribuir a

fer d‟ells líders i significants buits de manera que els discursos que

pronunciaven a la Televisió no només esquerranitzava a l‟audiència sinó que

servia per a vincular les seves persones a idees de justícia social, dignitat,

sobirania nacional i democràcia. És a dir construint un líders com a

significants, com a símbols d‟idees (Domínguez i Giménez 2014).

La intel·ligent intervenció en els mitjans de comunicació va ser clau per a la

construcció de Podemos i la seva fama, alhora per poder posar en marxa els

processos de resignificació de la nació i altres significants clau.

La intervenció discursiva i mediàtica de Podemos s‟ha guiat per la política

del “sentit comú” és a dir una estratègia discursiva gramsciana basada en

“normalitzar” les demandes de l‟esquerra radical i els moviments socials en

temes de sanitat, educació, repartiment de la riquesa i organització del

poder polític. Així doncs la disputa del sentit comú ha estat un element clau

per construir una voluntat col·lectiva i popular de la ciutadania (Gramsci

2009).

Però per a la disputa del sentit comú i per a la universalització de les idees

d‟esquerra radical era necessari accedir als mitjans de masses de producció

intel·lectual que són els que construeixen el consens i la consciència política

d‟amplíssimes capes de la població.

L’assalt mediàtic

La construcció de La Tuerka va ser possible amb la prèvia creació d‟un grup

de quadres, intel·lectuals revolucionaris, que van sortir de la Universitat

Complutense de Madrid. A nivell estudiantil el grup polític Contrapoder va

39

ser una font d‟agitació estudiantil i alhora escola de quadres del que seria

La Tuerka i després Podemos. A nivell docent la organització d‟un grup de

professors crítics en l‟associació de La Promotora va ser clau per a

cohesionar políticament els professors radicals que després esdevindrien

tertulians, intel·lectuals i ideòlegs (Domínguez i Giménez 2014).

Els moments temporals de formació d‟aquests grups de quadres es van

donar entre 2007 i 2010 en el marc de les protestes antibolonya que va

cristal·litzar en una nova generació d‟activistes. El 2010 la creació de

Juventud Sin Futuro va representar un experiment polític exitós com a camp

de proves de l‟estratègia populista ja que va esdevenir un referent juvenil

de lluita contra la precarietat i clau per a resignificar els discursos de

criminalització de joves i estudiants.

Paral·lelament La Promotora va anar organitzant seminaris de debat polític

intentant fer-los de temes actuals i candents que atraguessin a un públic

ampli més enllà del sector esquerrà de la universitat.

El 2008 va començar a emetre‟s el programa de debat polític La Tuerka des

de la televisió comunitària Tele K. El 2011 Pablo Iglesias i el seu equip

d‟intel·lectuals de la Complutense van crear un nou programa polític de

debat amb un nivell teòric més alt: Fort Apache (el qual s‟emetia des de

Hispan TV).

La Tuerka era un projecte de militància política que imitava, i imita, el

format dels grans mitjans amb l‟objectiu d‟oferir tertúlies dinàmiques i

atractives per a l‟espectador, sobre temes d‟interès general però abocant

opinions d‟esquerra o bé popularitzant debats i arguments de l‟esquerra

radical.

El 2011 l‟aparició del 15M, que va ser una sorpresa per a tota l‟esquerra

incloent Pablo Iglesias i el seu entorn, va ser llegida com a una oportunitat

per a expandir els diferents discursos rupturistes al gran públic. El 15M va

reestructurar el camp polític espanyol marginant els vells posicionaments

ideològics de manera que com assenyala Jorge Moruno es va obrir una

obertura amb la possibilitat d‟un nou marc de discussió de la realitat

(Domínguez i Giménez 2014, pàg. 40).

A partir de 2012 La Tuerka va començar a emetre‟s des del Canal 33,

augmentant el camp d‟audiència, i va crear el nou programa de Fort

Apache. En un moment en que la Tuerka ja s‟havia consolidat

mediàticament.

El 2013 va produir-se el salt a l‟arena mediàtica quan Pablo Iglesias va ser

convidat a la tertúlia televisiva de “El gato al agua” un programa del canal

de televisió d‟extrema dreta 13TV. En aquest cas la confrontació mediàtica

amb tertulians d‟extrema dreta va donar un fort impuls a la figura de Pablo

Iglesias. Element clau per a la construcció populista ja que com explica

40

Laclau per a la identificació de les majories socials amb el líder és necessari

l‟actuació en els mitjans de comunicació.

Poc després en el transcurs de la 3a temporada de la Tuerka Pablo Iglesias

va començar a ser convidat a Las Mañanas de Cuatro.

En conjunt l‟èxit de la Tuerka és pot mesurar quantitativament ja que

només a principis de 2014 les visualitzacions dels diferents vídeos i

programes de la Tuerka sumaven més de 18 milions de visualitzacions.

Marc discursiu de Podemos

A partir de l‟anàlisi dels documents clau de Podemos podrem entendre

l‟estratègia discursiva i si s‟ha acomplert.

Ens basarem per això en el document fundacional de Podemos “Mover ficha:

convertir la indignación en cambio político” i en el document polític del

congrés de Vista Alegre “Principios políticos”.

El document polític de Vista Alegre estableix un full de ruta per al cicle

polític – electoral de 2015 amb l‟objectiu d‟aprofitar la finestra d‟oportunitat

oberta i realitzar el canvi polític i la construcció de la sobirania nacional

popular.

El document analitza el moment electoral com a un moment clau ja que

suposa una obertura popular i constituent. Les batalles electorals són vistes

com a lluites que ocupen el centre de la lluita política i Podemos és pensat

com a l‟actor col·lectiu i l‟eina electoral que pot canviar el mapa polític i

representar la possibilitat d‟un canvi social

S‟estableix el procés de canvi com a un procés amb diverses etapes i en un

moment històric caracteritzat per una dinàmica política accelerada.

El document descriu la situació política establint que el context polític es

caracteritza per una crisi de règim, una aguda ofensiva oligàrquica i

l‟existència d‟una finestra d‟oportunitat històrica.

El document percep la realitat de l‟Estat espanyol com a una realitat

fracturada per la crisi del règim del 78 causada per una deslegitimació que

afecta a les elits polítiques, els components centrals del sistema polític i

l‟articulació territorial de l‟Estat.

Com a conseqüència el document observa una situació d‟esgotament

orgànic és a dir de descomposició política i moral de les elits visibilitzada i

simbolitzada en la corrupció.

En el text es reconeix l‟important efecte de substrat fertilitzant que va ser el

15M ja que aquest va introduir en el “sentit comú d‟època” elements

41

impugnadors al sistema polític tot senyalant a les elits i agrupant-les

simbòlicament. Però també reconeix que malgrat tota la mobilització social

engegada pel 15M es va produir una dicotomia contradictòria entre el que

passava als carrers i el que va passar a les urnes visible en el resultat de les

eleccions generals de 2011.

“El PP fue inicialmente el gran beneficiado de un terremoto que sacudió

fundamentalmente a los votantes de la izquierda y que, paradójicamente,

situó a las fuerzas conservadoras a la defensiva y alerta pero permitió al PP

una mayoría absoluta pese a recibir menos votos que los obtenidos por el

PSOE en las elecciones de 2008” (Podemos 2014, pàg. 6).

Va ser el PSOE compromès amb la Troika, el neoliberalisme i l‟actor

d‟esquerres que acceptava un rol subaltern respecte el PP qui es va

esfondrar. Perdent un 39% dels vots en les eleccions generals de 2011

respecte les de 2008.

Podemos analitza a Vista Alegre que el binomi lluites socials i eleccions no

és incompatible ni excloent ni és un problema que siguin fases temporals

diferenciades. De fet critica les típiques postures de l‟esquerra

revolucionaria i llibertària en estigmatitzar els processos electorals com a

processos desmobilitzadors.

La victòria amb majoria absoluta del PP, que va obtindre 186 diputats,

segons és entesa per Podemos com a el tret de sortida de l‟ofensiva dels

sectors dominants sobre el pacte social i polític de 1978. L‟iniciï d‟una

redistribució regressiva del poder i la renda.

Podemos situava a Vista Alegre la disjuntiva estratègica actual entre dues

opcions. O bé una restauració oligàrquica o bé una obertura democràtico –

popular.

Ara bé el document de Podemos també explica que la crisi de règim és

profunda però no abismal ja que destaca dos factors.

En primer lloc assenyala que la crisi orgànica no ha afectat el monopoli de la

violència de l‟Estat ni ha produït una crisi en el si mateix de l‟Estat.

En segon lloc la contestació social deriva de la crisi d‟expectatives. La

destrucció dels nínxols socials dels quals neixen els moviments socials i la

militància d‟esquerres pot conduir a la debilitat i desaparició dels agents

polítics revolucionaris. De fet es pot tancar la finestra d‟oportunitat en el

marc d‟un descens a l‟autoritarisme com ja ha passat en d‟altres períodes:

“Tras una serie de ajustes que sean además vividos como una victoria

política de alto contenido simbólico sobre las clases subalternas, la

oligarquia puede estabilizar un país ya disciplinado que asuma como normal

el empobrecimiento y exclusión de amplias capas sociales y determinados

42

estrechamientos en las posibilidades democráticas” (Podemos 2015, pàg.

7).

A Vista Alegre es van analitzar detingudament les diferents cites electorals

de l‟any 2015 amb la voluntat de cartografiar el nou escenari polític.

L‟objectiu del capítol dedicat a l‟anàlisi de les eleccions és aprofundir i

estendre la dinàmica electoral de les eleccions europees del 25 de maig de

2014.

La voluntat manifesta de Podemos és accentuar el desgast del PP i el PSOE

ja que s‟entén que actualment el bipartidisme es troba en crisi. En les

eleccions europees de 2014 el PP va perdre 2‟6 milions de vots i el PSOE

2‟5. Entre ambdues forces només van assolir el 49% dels vots malgrat que

en les eleccions europees prèvies n‟havien obtingut el 81%.

El document explica aquest defalliment pel trencament dels vasos

comunicants:

“[en este momento] se rompió el juego de vasos comunicantes por el cual

lo que pierde el primer partido de la alternancia lo recibe el otro, en un

movimiento que oxigena la pluralidad interna al tiempo que cierra la puerta

a la alternativa y salvaguarda los consensos sistémicos que comparten los

dos partidos dinásticos” (Podemos 2014, pàg. 7).

L‟agent més afectat per la crisi de règim va ser i és el PSOE, l‟artífex de la

integració de les classes subalternes a l‟Estat de 1978. Alhora la crisi del

PSOE és la que obre oportunitats per a una nova majoria. Ja que és

l‟element del règim que fins ara tancava l‟espai polític per l‟esquerra.

Tot i que si el PSOE es recomposés es podria obstruir la finestra

d‟oportunitat. Un altre perill és que el Govern presenti una narrativa exitosa

justificant la situació econòmica actual i normalitzant les altes taxes de

pobresa i de desigualtat social.

Però la ruptura dels vasos comunicants ha obert la possibilitat de que nous

actors vagin més enllà del marge esquerra i ha trencat la impossibilitat

d‟una majoria que no passi pel PP o el PSOE.

Les eleccions europees de 2014 que van donar a Podemos 1.245.000 vots,

el 8%, el van situar al centre del debat polític. Tant com a possibilitat de

crear noves majories socials i electorals com a objecte dels atacs de PP,

PSOE i l‟oligopoli mediàtic. Maniobra d‟assetjament visible en els intents

d‟encasellar Podemos en una posició simbòlic “d‟extrema esquerra”.

Podemos va concloure ja a Vista Alegre que “los resultados del 25M y su

impacto en el escenario político español demuestran tanto la validez de la

hipótesis de la unidad popular y transversal como nuestro acierto a la hora

de ofrecer una superficie de inscripción y articulación, con un nuevo

43

lenguaje y unas nuevas formas... hemos abierto una grieta que hoy ha

acelerado el tiempo político español, ha sacudido los viejos equilibrios, ha

provocado dimisiones y prisas en la recomposición y ha mostrado un posible

camino para construir una mayoría política de cambio en un sentido popular

en España” (Podemos 2014, pàg. 8).

Els elements objectius a favor de la hipòtesi Podemos consisteixen segons el

document en: la debilitat política del govern, l‟absència d‟indicadors

econòmics positius, crisi de l‟oposició (PSOE), una expansió del descontent,

una espiral ascendent de la il·lusió popular pel canvi i la falta d‟elements

simbòlics per part de les elits per a recuperar el prestigi perdut.

Podemos gràcies a això pot aparèixer com a pal·ladi de la dicotomia de lo

nou front a lo vell. Per això afirma que:

“Es ahora, en el momento de la descomposición, cuando Podemos puede

ser una palanca que subvierta las posiciones dadas, hoy más bien flotantes

y frágiles los equilibrios e identificaciones...” (Podemos, 2014, pàg. 9).

Aleshores el document de Vista Alegre repassa els camps d‟actuació de

Podemos per a desenvolupar la hipòtesi de la ruptura populista que passen

per tres espais: el tipus d‟organització política a construir, la política

d‟aliances a seguir i el marc estratègic.

Respecte a l‟assalt institucional fixa tres nivells; el municipal, l‟autonòmic i

el general – estatal.

Respecte al tipus d‟organització el document defensa la construcció de

Podemos com a una màquina política, discursiva i lectoral. Ja que:

“Tenemos ante nosotros la posibilidad y la responsabilidad de contribuir

decisivamente a la construcción de una voluntad popular nueva para el

cambio político en favor de las mayorias sociales” (Podemos 2014, pàg. 10).

Per això a Vista Alegre es plantejava amb aquest text una visió del cicle

polític electoral com a una concatenació de disputes amb un significat polític

central. En les quals es dirimiria el poder polític, la direcció del país i la

conducció de la crisi orgànica bé cap un tancament oligàrquic bé cap a una

obertura popular.

El calendari d‟assalt institucional es marca les eleccions municipals del 24 de

maig de 2015 que coincidien en 13 comunitats autònomes amb eleccions

autonòmiques.

L‟estratègia electoral consisteix en prioritzar les eleccions generals i per

marcar les diferents cites electorals com a una espiral ascendent

d‟acumulació de poder institucional.

44

Fixant que en les eleccions municipals Podemos s‟hauria de presentar en

Candidatures d‟Unitat Popular i Ciutadana mentre que en les eleccions

autonòmiques s‟hauria de presentar, preferentment, tan sols amb la marca

Podemos.

La importància de les municipals rau segons el text polític de Vista Alegre

en les possibilitats de desbordament i de creació d‟una nova majoria

institucional. Sent l‟assalt municipal el primer pas en l‟estratègia destituent

– constituent i de la ruptura democràtica.

Les eleccions autonòmiques havien de servir per a visibilitzar l‟auge de

Podemos i pujar: “un escalón más del cambio político, derrotar el relato de

la centralidad de PP y PSOE y convertir a Podemos en la fuerza de la

oposición ciudadana al régimen de 1978 y su casta” (Podemos 2014, pàg.

14).

En les eleccions generals l‟objectiu és fer el canvi irreversible i acabar amb

les polítiques públiques de “mando y saqueo” (Iglesias 2014).

45

Conclusions

Fem l’impossible, repetim Syriza!

“Hay que borrar la línea entre lo que es posible y lo que es imposible y

redefinirla de una nueva manera. Esa sería para mí la gran tarea del

pensamiento en la actualidad: redefinir y repensar los límites de lo posible y

lo imposible” (Zizek 2013, pàg. 151).

Així acabava el llibre del famós filòsof eslovè Slavoj Zizek, Pedir lo

impossible, i és en aquest sentit que hem d‟entendre la possibilitat de

Podemos d‟aconseguir una cosa impossible.

Podemos és el constructor de si mateix com a hipòtesis real d‟agent

populista amb perspectives de canvi democràtic – popular. I l‟èxit de

Podemos depèn en gran part de l‟habilitat dels seus líders, activistes i

militants per a saber formular els discursos adequats fronts a les narratives

neoliberals, de saber construir l‟organització adequada front als

requeriments d‟aquells sectors de la població amb ganes de ser part del

canvi així com també depèn de la intel·ligència col·lectiva de Podemos per a

encertar les aliances polítiques necessàries per a aconseguir els seus

objectius.

Hi ha certs factors objectius, indicadors econòmics, quantitat de

mobilitzacions socials en els darrers anys, que afavoreixen la hipòtesi

populista encarnada en Podemos. Però són els factors subjectius els

determinants, és la voluntat de poder, la voluntat de guanyar i d‟exercir el

lideratge el factor determinant.

És a dir és la mateixa creació de Podemos el gener de 2014 per part de

l‟entorn de La Tuerka en conjunció amb l‟organització marxista

revolucionària Izquierda Anticapitalista la que va posar en marxa la hipòtesi

de Podemos. L‟èxit electoral en les eleccions europees de maig del 2014 va

fer trontollar les coordenades existents fins aleshores reforçant per la via

dels fets, però gracies a la intervenció discursiva prèvia, Podemos com a

hipòtesis.

La manifestació del 31 de gener de 2015 va ser una performance pública

destacant la potencialitat mobilitzadora del partit. I en aquest sentit cal

llegir la victòria de candidatures municipals impulsades per Podemos, com

Ahora Madrid, Barcelona en Comú o Saragossa en Comú com a

comprovants de la hipòtesi Podemos.

Com diria Zizek “Lo imposible sucede: no lo imposible en el sentido de los

milagros religiosos, sino en el sentido de algo que no consideramos posible

dentro de nuestras coordenadas. [...] El imposible real lacaniano no es una

limitación a priori, que necesita ser tomada en cuenta de manera realista,

sino en el terreno de la acción.

46

Un acto es más que una intervención en el dominio de lo posible; un acto

cambia las mismas coordenadas de lo que es posible y así, retroactivament,

crea sus propias condiciones de posibilidad” (Zizek 2013, pàg. 150).

És amb aquestes ulleres zizekianes que cal entendre l‟èxit de la hipòtesi

Podemos fins avui. Aquest èxit es visibilitza mitjançant la creació d‟una

frontera discursiva que no existia prèviament: “els de baix contra els de

dalt”, “poble contra la casta” i que ha servit per reordenar les lleialtats de

capes importants de la població.

En ultima instància aquesta frontera discursiva és la que ha modulat les

batalles municipals a Madrid i Barcelona on la campanya electoral i el vot

per barri ha anat clarament marcat per una orientació classista, de les

classes populars cap a l‟agent polític que en cada cas ha recollit aquesta

formació discursiva per a aglutinar els de baix. És a dir que la formació

discursiva de Podemos ha tingut un clar impacte electoral en les grans

ciutats de l‟estat espanyol, si bé menor a nivell autonòmic.

La creació de candidatures d‟unitat popular i ciutadana com Barcelona en

Comú o Ahora Madrid ha estat possible gràcies a la prèvia articulació

equivalencial de demandes per part de Podemos i gràcies a la unificació de

les demandes mitjançant una sèrie de significants estables com dignitat o

democràcia.

Ara bé si bé a nivell d‟assalt municipal Podemos ha obtingut un èxit rotund

no és pot dir el mateix a nivell autonòmic on els resultats han estat bastant

més modestos. I això és deu a una qüestió més leninista que no pas

laclauniana. L‟estratègia política municipal d‟unitat popular ha estat un èxit

mentre que l‟estratègia política autonòmica ha estat un fracàs en

comparació.

La raó és deu a que la construcció populista del partit ha fet de Podemos

una màquina de guerra electoral excessivament vertical i jeràrquica de

manera que la unitat popular si en un principi semblava possible a l‟interior

de Podemos actualment sembla que s‟ha de donar fora; seguint l‟estela de

l‟exemple d‟Ahora Madrid o Barcelona en Comú.

Que Podemos avanci en la confirmació de si mateix com a hipòtesi de

subjecte populista depèn de com es construeixi el partit, amb quina

estructura i amb quina estratègia d‟intervenció política respecte al règim.

Així doncs el repte de Podemos és el repte de Lenin, és a dir el de saber

modificar l‟organització, les aliances i els discursos segons el context polític.

Perquè en el transcurs del 2015 ha aparegut un partit amb la capacitat

d‟impugnar l‟estratègia populista de Podemos: Ciudadanos. La voluntat de

Podemos d‟articular de la forma més transversal possible les diferents

demandes mitjançant una sèrie de significants buits és pot trobar amb la

47

forta competència d‟una formació que aspira al mateix i que en part ho té

més fàcil perquè no és un agent polític hostil a la oligarquia i perquè el nexe

comú de les seves demandes no és la reivindicació de democràcia i

sobirania popular sinó la de l‟anticorrupció.

El repte de Podemos és tenir èxit allà on va fracassar el PCE durant la

Transició, es tracta d‟aconseguir el que quasi va aconseguir el PSUC quan a

finals dels 70 va estar a punt d‟esdevindre el partit que representava la

voluntat nacional popular de Catalunya (Domènech 2008).

Podemos a diferencia del PSUC és un partit que ha aconseguit ser un partit

de la societat civil però en canvi no té allò que tenia el PSUC, o que té

Syriza, que és una forta base militant i fortes connexions amb els

moviments socials i els sindicats.

Pablo Iglesias recollia a “Disputar la democracia” la metàfora bèl·lica de

Gramsci de la dicotomia guerra de posicions/guerra de moviments

expressant de la següent manera: política de boxa versus política d‟escacs.

La política de boxa, o guerra de moviments, consistiria en l‟assalt directe al

poder mitjançant enfrontaments directes amb l‟Estat o revolucions armades

tal com van realitzar els bolxevics el 1917 o els Black Panther als EEUU

durant els 60-70 (Iglesias 2014).

Mentre que la política d‟escacs consistiria en la política adequada en els

estats moderns capitalistes sustentats en el sentit comú i en el consens més

que en la coerció directa. Per a Pablo Iglesias la política d‟escacs és la

política necessària per a crear nous consensos i una nova hegemonia. Ara

bé el ràpid assalt a les institucions, que recorda més aviat a la guerra de

moviments, podria estar hipotecant el capital social i militant de Podemos

en construir un tigre de paper, una estructura buida més enllà del lideratge.

L‟anàlisi d‟Iñigo Errejón que planteja entendre la política com una disputa

permanent fins i tot per les posicions i el valor de les diferents tàctiques

invalida en part la concepció de la política com a un joc d‟escacs. Ja que des

d‟una perspectiva gramsciana en realitat el valor dels alfils, els peons i de la

resta de peces és resultat d‟una lluita continua que comença abans i tot de

l‟ inici formal de la confrontació.

Dit això l‟estratègia errejoniana de fer de Podemos una pura “màquina de

guerra electoral” obsessionada en cercar el centre pot acabar conduint a la

dissolució de la identitat popular de Podemos, a la difuminació de les

demandes antagonistes així com a esborrar parcialment la frontera

discursiva de la qual neix Podemos “els de baix contra els de dalt”. Alhora

cercar una transversalitat excessiva a costa d‟estendre massa la cadena

d‟equivalències pot dur a Podemos a competir en un terreny on un actor

vertaderament centrista i electoralista com Ciudadanos té molt a guanyar.

48

Consolidar la hipòtesis Podemos exigirà una gran capacitat de maniobra

política, girs organitzatius de 180%, una certa flexibilitat ideològica i un alt

grau d‟intel·ligència leninista per a saber trobar la baula feble del règim del

78. I fer com ha fet Syriza aquesta setmana recent colpejar amb totes les

forces allà on fa més mal a l‟oligarquia és a dir amb la mobilització de la

voluntat nacional popular.

49

Apèndix: El tipus d’organització i la forma partit

Quadrar el cercle: partit: moviment o avantguarda?

La lluita per l‟hegemonia a la pràctica s‟ha de materialitzar mitjançant algun

instrument. Però quin? El partit com a intel·lectual orgànic? A través d‟un

grup de líders carismàtics i militants? O bé mitjançant moviments socials?

Aquest debat no ha estat mai tancat i de fet sempre s‟ha plantejat de nou

des de les discussions clàssiques de Lenin amb Rosa Luxemburg fins a les

aportacions del post obrerisme italià als anys 60 d‟una banda i de l‟altra

l‟acció avantguardista de les guerrilles llatinoamericanes de la mateixa

època23.

Actualment el debat sobre la forma (l‟instrument) d‟intervenció històrica

gira al voltant sobre la relació entre líders, partit i moviment. Degut als

procediments electorals l‟accés al poder institucional només es pot produir

mitjançant la constitució d‟un partit. Si aquest és un partit moviment o bé

un partit de militants o si és un partit buit per la base i que depèn del

lideratge mediàtic i carismàtic de la direcció dependrà de la voluntat

d‟encarnar lo “nacional popular”.

Aquí és on es produeixen més diferències entre Zizek i Laclau ja que

contraposen dues formes de partit. Zizek recupera la teoria leninista del

partit concebent aquest com un espai on tant el lideratge com les bases són

necessàries i juguen papers importants però diferents.

En canvi per a Laclau el partit és un cos buit on el que realment importa és

la direcció en tant que aquesta és la que genera els discursos polítics.

Atorga doncs un paper tan important als líders que es podria dir que cau en

una concepció esbiaixada per l‟hiperlideratge.

Zizek defensa un leninisme renovat, del segle XXI podríem dir, a partir de

l‟assumpció que el partit és una forma de subjecte de saber és a dir capaç

de proporcionar algun tipus de veritat universal (Zizek 2004).

Aquesta visió repeteix l‟anàlisi de Lenin que la consciència de classe no és

espontània sinó que requereix de la intervenció d‟un agent extern a la

classe social.

23 Per a la postura de Lenin sobre el tipus de partit i el rol dels líders i del moviment

és essencial Cliff, Tony. La construcción del partido (España: Ediciones de

Intervención Cultural/El viejo topo, 2011) i el mateix llibre de Lenin, Vladimir Ílitx.

La enfermedad infantil del “izquierdismo” en el comunismo (Madrid : Akal, 1975).

Per a un resum l‟obrerisme i el post obrerisme italià veure Moroni, Primo i

Balestrini, Nanni. La Horda de oro : la gran ola revolucionaria y creativa, política y

existencial (Madrid : Traficantes de Sueños, 2006).

50

Cal contextualitzar que Zizek repensa el paper del partit a partir d‟establir

un diàleg amb el moviment antiglobalització nascut de les protestes de

Seattle.

La qüestió rau per a Zizek en com reinventar l‟estructura polític

organitzativa que doni al malestar la Forma política de transformació.

Per al filòsof eslovè el partit és necessari per a evitar el sectorialisme dels

moviments socials, el seu apoliticisme que nega de fet el conflicte polític.

Per a Zizek cal passar de la resistència postmoderna al neoliberalisme a la

lluita política en un sentit leninista és a dir superar la fragmentació dels

moviments socials que només tenen un sol tema en la seva agenda política i

que pressionen per demandes al sistema polític però sense pretendre‟l

canviar-lo.

El partit és necessari perquè és la única estructura capaç de prendre el

poder de forma revolucionària i perquè és la única estructura capaç de ser

un singular universal que articuli les lluites socials singulars amb una

dimensió d‟universalitat, és a dir relacionant-les amb la totalitat universal

que és l‟objectiu de tombar el sistema capitalista.

Zizek ancora el seu model de partit leninista en la classe obrera ja que al

seu parer és la classe singular de l‟estructura social capitalista en tant que

és la única universal. (Zizek 2012).

51

Bibliografia:

1. Mouffe, Chantal (1999). El retorno de lo político. Barcelona: Editorial

Ediciones Paidós Ibérica, S.A.

2. Mouffe, Chantal (1999). Deliberative Democracy or Agonistic

Pluralism. Social Research, vol. , No. 3.

3. Nietzsche, Friedrich (2005). Más allá del bien y del mal. Madrid:

Alianza Editorial.

4. Schmitt, Carl (1998). El concepto de lo político. Madrid: Alianza

Editorial.

5. Iglesias, Pablo (2014). Disputar la democracia. Madrid: Ediciones Akal,

S.A.

6. Anderson, Perry (1998). Las antinomias de Antonio Gramsci. México, D.F

: Coyoacán.

7. Howarth, David. 2005. “Aplicando la Teoría del Discurso: el Método

de la Articulación”. Studia Políticae, n. 5, pp. 37-38.

8. Laclau, Ernesto. 2005. La razón populista. Buenos Aires: Fondo de

Cultura Económica.

__ . 2006. “La deriva populista y la centroizquierda latinoamericana”.

Revista de la CEPAL, n. 89. Reproducido en Nueva Sociedad, n. 205, pp. 56-

61.

9. Errejón, I. 2011. “También en Europa: posibilidades populistas en la

política europea y española”, en Viento Sur, núm. 115, pp. 105-114.

Errejón, I. 2011 b. ¿Qué es el anàlisis político? Una propuesta desde la

teoría del discurso y la hegemonía”, en RELACSO.

Errejón, I. 2011c. Crisis de representación y posibilidades de ruptura. ¿Una

latinoamericanización de la política española?. Publicat al portal online

Rebelión.

10. Navarro, Vicenç. 2011. “Por qué las políticas de austeridad de gasto

público son erróneas”. Publicat a el Plural.

11. Domènech, Xavier. 2014. Hegemonías. Crisis, movimientos de

resistencia y procesos políticos (2010-2013). Madrid: Ediciones Akal, S. A.

12. Albarracín i altres (2012) ¡No debemos, no pagamos! Deuda, saqueo y

servidumbre en el capitalismo tardío. Barcelona: Editorial Sylone.

13. Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda (2013). ¿Por qué no

debemos pagar la deuda?. Barcelona: Icaria Editorial.

52

14. Lapavitsas, Costas (2009). El capitalismo financiarizado –expansión y

crisi-. Madrid: Maia Ediciones.

15. Gramsci, Antonio (2009). La política y el estado moderno. España:

Diario Público.

16. Errejón, Iñigo i Mouffe, Chantal (2015). Construir pueblo –Hegemonía y

radicalización de la democracia-. Barcelona: Icaria Editorial.

17. Coordina Bassas Vila, Javier (2010). Democracia en suspenso. Madrid:

Ediciones Casus-Belli.

18. Varoufakis, Yanis (2013). El Minotauro global. Madrid: Capitán Swing

Libros S.L.

19. Domínguez, Ana i Giménez, Luis (2014). Claro que Podemos. Barcelona:

Los libros del lince.

20. Bensaïd, Daniel (2010). Cambiar el mundo. España: Diario Público.

21. Coordina Iglesias, Pablo (2014). Ganar o morir –Lecciones políticas en

Juego de Tronos. Madrid: Ediciones Akal, S.A.

22. García Linera, Álvaro (2015). Socialismo comunitario –un horizonte de

época-. La Paz: Vicepresidencia del Estado, Presidencia de la Asamblea

Legislativa Plurinacional.

23. Coordina Pala, Giaime (2008). El PSU de Catalunya 70 anys de lluita pel

socialisme. España: Ediciones de intervención cultural.

24. Lenin, Vladimir: 2012. Breve manual para romper con el capitalismo.

España: edición por Izquierda Anticapitalista.

25. Budgen, Sebastien et alteri: 2010: Lenin reactivado -Hacia una política

de la verdad-. Madrid: Ediciones Akal.

26. Zizek, Slavoj i Horvat, Srecko: 2014. El sur pide la palabra. Barcelona:

Los libros del lince.

27. Zizek, Slavoj (2011): ¡Bienvenidos a tiempos interesantes!. Tafalla

Nafarroa: Editorial Txalaparta.

28. Zizek, Slavoj (2013). Pedir lo imposible. Madrid: Ediciones Akal.

29. Torreblanca, Jose Ignacio (2015), Asaltar los cielos. Barcelona: Penguin

Random House Grupo Editorial.

30. Rivero, Jacobo i Iglesias, Pablo (2014). Conversación con Pablo Iglesias.

Madrid: Ediciones Turpial.

53

31. Mouffe, Chantal i Laclau, Ernesto. Hegemonia y Estratègia socialista

(Madrid: Siglo XXI, 1987).