López Mullor, A., “Algunes necròpolis altmedievals del Berguedà i el Bages, segles VII-X”, Molist, N.; Ripoll, G. (eds.), Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles

MONOGRAFIES D’OLÈRDOLA 3.1

Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII)

Museu d’Arqueologia de Catalunya Olèrdola

Edició a cura deNúria Molist Gisela Ripoll

VOLUM 3.1

L’arqueologia funerària al nord-est peninsular entre els segles VI i XII Presentació 13Núria Molist i Gisela Ripoll Arqueologia funerària a Catalunya de l’antiguitat tardana al món medieval 17Gisela Ripoll i Núria Molist Alberto del Castillo y la cronología de las tumbas llamadas “olerdolanas” 33José I. Padilla i Karen Álvaro La organización del espacio funerario entre la Antigüedad Tardía y el mundo medieval: de la necrópolis a los cementerios medievales hispanos 41José I. Padilla i Karen Álvaro L’estudi de les necròpolis medievals catalanes, entre l’arqueologia i la història 71Jordi Bolòs La pervivència de les sepultures antropomorfes a les necròpolis jueves medievals catalanes (segles IX-XV) 87Jordi Casanovas i Miró i Xavier Maese Fidalgo

Cap al coneixement de les poblacions del passat. Arqueologia funerària, antropologia i paleopatologia 101Bibiana Agustí Farjas, Dolors Codina Reina, Antònia Díaz Carvajal i Joan Anton Ginestà Armengol

Contribució de la datació per radiocarboni a l’establiment de la cronologia de les manifestacions funeràries de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana 109Joan S. Mestres i Torres

Necròpolis de l’antiguitat tardana i alta edat mitjana a les comarques del Camp de Tarragona, Conca de Barberà i Priorat 125Joan Menchon Bes Enterraments dispersos a la Ilerda tardoantiga 155Marta Morán Álvarez, Isabel Gil Gabernet, Xavier Payà Mercé i Ana Loriente Pérez Necròpolis tardanes a la ciutat romana de Iesso. Un problema per resoldre 161Joaquim Pera Isern i Josep Guitart Duran

SUMARI

9

Intervenció preventiva a la necròpolis tardoromana de Morulls (Gerb, Os de Balaguer, Lleida) 175Anna Camats Malet La necròpolis del tossal de les Forques (la Sentiu de Sió, la Noguera) 187Joan-Ramon González, Josep Medina, Maria Pilar Vázquez i Josep Ignasi Rodríguez La necròpolis de Sant Martí de les Tombetes (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) 201Núria Nolasco Azuaga El cementiri del Roc d’Enclar (Andorra) (segles VI-IX dC). Una proposta de canvi d’escala perceptiva 211Josep Maria Bosch Casadevall Les necròpolis andorranes de l’hort de l’Església (la Massana), del camp del Perot i del camp Vermell (Sant Julià de Lòria) 221Abel Fortó García, Xavier Maese Fidalgo i Àlex Vidal Sànchez Algunes necròpolis altmedievals del Berguedà i el Bages, segles VII-X 237Albert López Mullor

VOLUM 3.2

La necròpolis medieval de l’Esquerda (segles VIII-XIV dC). Cronologia i noves perspectives de recerca 275Imma Ollich i Castanyer La necròpolis associada a l’església de Santa Maria la Rodona de Vic (Osona) 287Carme Subiranas Fàbregas Necròpolis, hàbitats i llocs de culte a les comarques de Girona (segles V-XII dC) 301Joan Llinàs Pol, Bibiana Agustí Farjas, Josep Frigola Triola i Carme Montalbán Martínez Pla de l’Horta i les Goges: dues necròpolis d’època visigoda a l’entorn de Gerunda 317Bibiana Agustí Farjas i Joan Llinàs Pol Les necròpolis tardoantigues i altmedievals d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà) 331Joaquim Tremoleda Trilla, Pere Castanyer Masoliver i Marta Santos Retolaza La necròpolis de Sant Esteve de Canapost (Forallac, Baix Empordà) 359Josep Frigola Triola i Daniel Punseti Puig

El món funerari dels territoria de Barcino i Egara entre l’antiguitat tardana i l’època altmedieval (segles V al XII): caracterització de les necròpolis i cronotipologia de les sepultures 375Jordi Roig Buxó i Joan Manuel Coll Riera

Necròpolis del conjunt episcopal d’Ègara 403M. Gemma Garcia i Llinares, Antonio Moro García i Francesc Tuset Bertran

La necròpolis de Sant Quirze i Santa Julita (Sant Quirze del Vallès), entre l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana 421Mònica López-Prat i Elena Garcia-Guixé

10

El suburbi funerari de Barcino a l’antiguitat tardana 431Aaron López Batlle La necròpolis de Santa Margarida de Martorell 457Montserrat Farreny Agràs, Alfred Mauri Martí i Rosario Navarro Sáez

El cementiri medieval de Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) 469Núria Molist i Capella i Josep M. Bosch i Casadevall

11

ALGUNES NECRÒPOLIS ALTMEDIEVALS DEL BERGUEDÀ I EL BAGES, SEGLES VII-X

1. ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE RUS, CASTE-LLAR DE N’HUG, BERGUEDÀ (Fig. 1-5)

EL JACIMENT I EL CONTEXT CRONOLÒGIC

La seva excavació es va dur a terme l’any 1983 i, sobretot, entre 1985 i 1986, sota la direcció del qui subscriu amb la col·laboració d’ À. Caixal i M. Juan i dels aleshores becaris R. Espadaler i J. Vallès. Aquests treballs van formar part de la restauració de l’edifici que va realitzar el nostre Servei entre els anys 1982 i 1987, sota la direcció general de l’arquitecte cap A. González. Els resultats de la recerca es van difondre en diversos articles i van aparèixer de ma-nera completa a López Mullor, Caixal i Juan (1989). L’estudi de les restes òssies el van realitzar E. Vives i D. Campillo (1989). Vam tornar sobre la ceràmica de la primera fase a López Mullor et al. (2004).

El nom del lloc de Rus s’esmenta per primera vegada l’any 961. L’església, però, no apareix als documents

fins el 983, dins l’acta de consagració de l’església monàstica de Sant Llorenç prop Bagà, Guardiola de Berguedà (Sallès 1985). L’ocupació més antiga del jaciment correspon a l’estrat 103, que cobria la roca i una sèrie de forats de pal, probablement de les bastides que es van fer servir en la construcció del temple. Aquest estrat, la part superior del qual es va utilitzar com a paviment de terra batuda, s’adossava als murs perimètrics i va ser tallat per la trinxera de fundació feta amb motiu de l’engruiximent de les pa-rets de l’edifici, que va tenir lloc cap al 1106, data de consagració de l’església romànica que ens ha pervingut. Per fer-la es va aprofitar el traçat de la pri-mitiva, tot i que, com que la nau havia d’anar coberta amb volta, a diferència de l’anterior, va caldre eixam-plar-ne els murs per recolzar-la; d’aquí les trinxeres.

Dins l’estrat 103 van aparèixer algunes peces de ceràmica utilitària de pasta grisa o bicolor, fetes al torn, així com un spatheion de pasta groguenca. Les primeres tenen paral·lels en contextos datats


Albert López Mullor*

* Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [email protected] i Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. [email protected]

En este trabajo se recoge el estudio de cinco necrópolis del área septentrional de la provincia de Barcelona, pertenecientes a un monasterio y cuatro iglesias parroquiales. Su principal nexo de unión, además del territo-rial, es el cronológico. Todas ellas abarcan desde el final de la antigüedad tardía o los comienzos del período medieval, según los casos, hasta los últimos años del siglo X o los primeros del XI. Además, son de especial interés para evaluar la evolución tipológica de las sepulturas.

Necrópolis, Antigüedad Tardía, alto-medieval, tipología, tumbas.

Ce travail rassemble l’étude de cinq nécropoles de la région au nord de la province de Barcelone, appartenant à un monastère et quatre églises paroissiales. Le lien principal, ainsi que le territorial, est la chronologie. Toutes vont de la fin de l’Antiquité tardive ou le début de la période médiévale, selon les cas, jusqu’aux dernières années du Xe siècle ou les premières du XIe. De plus, elles sont d’un intérêt particulier pour évaluer l’évolution typologique des sépultures.

Nécropoles, Antiquité tardive, haut-médiévale, typologie, tombes.

N. Molist i G. Ripoll (ed.), Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII), Monografies d’Olèrdola 3.1, MAC, Barcelona 2012,

ISBN 978-84-393-8933-0 (pàg. 237-263).

237

Albert López Mullor

als segles VII i VIII, com explicarem més endavant. L’àmfora, de la qual es conserva la boca, el coll, les nanses i el començament de les espatlles, a l’època en què es va trobar (1985) no es coneixia gaire. Ara es pot classificar perfectament dins la forma Keay XXVI equivalent als tipus Beltrán 65 B, Ostia IV, fig. 162-165, Scorpan XVI, Peacock-Williams 35, Dicocer A-AFR 26/2, i datada en línies generals entre el 400 i el 700 dC (Raynaud i Bonifay 1993, 18). Dins una síntesi relativament recent, Molina Vidal (2007) n’ha enumerat diversos llocs de consum i ha recordat la seva producció al nord d’Àfrica (Manacorda 1977, 217) i també a Águilas (Múrcia) (Ramallo 1985), així com els continguts que se li atribueixen: vi, garum i mel, a més de sardines, olives, llenties i resina. La seva difusió és molt intensa al sud-est de la penín-sula Ibèrica i al llarg de la costa llevantina, amb tro-balles interessants a Cartagena (Reynolds 1995, 84, fig. 92, final segle VI i segle VII; Ramallo, Ruiz i Berro-cal 1996, 145, 147-148, 153, 160-184, anys 525-590; 1997, 208-209, fig. 12, 500-625 dC) i tot un seguit, que recull Molina mateix a Mazarrón, Elx, Alacant, Altea, Dénia, València i Benicarló. A més, apareix a Tunísia (Villa 1994, 390, làm. VII.11-12; Panella 1993, 675, segles VI-VII). Terra endins, la trobem a Recópo-lis (Zorita de los Canes, Guadalajara) (CEVPP 1991, 50, lám. 8.21, anterior al segle VIII). A Catalunya, s’ha localitzat a Empúries (inhumació Estruch 8, final s. IV-primera meitat segle VII, Beltrán 1970, 570-571, fig. 234. 5-6) i a Tarragona (Torre de l’Audiència, Keay 1984, 216, fig. 90.12-17, forma XXVIG, segle VI), a més de Sant Vicenç de Rus, que és el lloc més septentrional. Cal recordar també la seva presència a derelictes “clàssics”, com ara Dramont B, Saint-Raphäel, Var (Tchernia 1969, 472, fig. 11-12, segle IV-inici segle V) i Dramont E (Joncheray 1975, inici segle V), així com a jaciments italians: Luni (Lusuardi i Murialdo 1991, 124, làm. 1.7, segle. VI-inici segle VII)

o l’àrea de Ravenna (Maioli i Stoppioni 1989). En el nostre cas, com expliquem tot seguit, la datació de la ceràmica de cuina que acompanyava l’àmfora ens fa situar-la en un moment potser avançat del segle VII.

La ceràmica utilitària trobada a la unitat 103, la pre-paració del paviment de l’església primitiva, ha estat estudiada en diversos treballs (López Mullor et al. 2004; López Mullor, Caixal i Fierro 1989, 1994, 1997; López Mullor, Fierro i Caixal 1997). Es caracteritza per la presència d’olletes de perfil en essa amb el llavi senzill girat cap enfora o escalonat i la base gai-rebé plana, de bona factura i de color gris una mica fosc, tot i que també hi ha alguns exemplars oxidats i d’altres de bicolors. A més, s’hi van trobar fragments de tapadores. Per datar-la disposem del terminus ante quem molt tardà, del 965, ja esmentat, i per tant són més precisos els paral·lels de ceràmica de cui-na. En aquest sentit és significativa la trobada a Vi-laclara (Castellfollit del Boix, Bages) (Enrich, Enrich i Pedraza 1995, 50-85), datada per termoluminescèn-cia entre els segles VI i X (Spinolo, Martini i Della To-rre 1995, 104), tot i que el seus excavadors opten per portar-la al segle VII (López Mullor et al. 2004, 53). S’hi assemblen també d’altres peces aparegudes a la ciutat de Barcelona, datades al llarg de la segona meitat del segle VI i el començament del VII (Beltrán de Heredia 2005, 73-74, grup IV), a Sentmenat, dels segles VI al VIII (Roig, Coll i Molina 1995, 59, fig. 1), a l’Aiguacuit (Terrassa), del segle VII (Coll, Buxó i Mo-lina 1997, 43, fig. 10.4-6), a Sant Martí d’Empúries, d’entre els segles VIII i XI (Aquilué i Burés 1999, fig. 362.16, 363.3-4), i a Ruscino (Perpinyà), on corres-ponen als segles VIII-IX (CATHMA 1991, 1993, fig. 90-91). Tot això ens fa pensar que les de Rus, tenint en compte la seva morfologia i el fragment d’àmfora que les acompanya, es poden datar en un moment possiblement avançat del segle VII.

LA NECRÒPOLIS

Un cop establert el terminus post quem per a les tom-bes dins el segle VII, data de fundació de l’església, segons indica la ceràmica de la preparació del seu primer paviment, ens ocuparem de la seva situació i característiques. Es van localitzar al voltant del tem-ple, en l’espai utilitzat com a cementiri, el qual, se-gons el XII concili de Toledo (any 681), té caràcter inviolable i que, a casa nostra, a partir dels primers decennis del segle XI apareix a la documentació escrita amb el nom de sagrera, en el context de l’establiment de pactes de pau i treva (Martí 1988), amb unes dimensions de trenta passes al voltant de l’edifici, i que està descrit en nombroses actes de consagració d’esglésies, per exemple, la de Sant Quirze de Muntanyola (Sallès 1986: ...et confirmo ei sua sacrariam XXX passum circumquaque...). Les

Figura 1. L’església de Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug, Berguedà) després de les obres de restauració. Foto: J. Francès, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona (SPAL). 1987.

238


sepultures d’aquesta primera etapa del cementiri de Rus van ser tallades en la roca sorrenca del país. N’hi ha quinze d’antropomorfes, nou de fusiformes o el·lipsoïdals, dues de trapezials, una de rectangular i sis de forma poc definida, segons la nomenclatura de Bolòs i Pagès (1982, 59-97). D’un total de trenta-tres, vint-i-set pertanyen a adults i sis són infantils.

Les tombes antropomorfes són força homogènies. N’hi ha sis amb la capçalera arrodonida (39, 69, 238, 249, 281, 302), vuit la tenen quadrada (71, 149, 170, 173, 246, 248, 262 i 277) i una rectangular (151). Aquestes distincions poden proporcionar dades cro-nològiques, ja que tipològicament les sepultures de capçalera arrodonida són més antigues que no pas les de capçalera quadrada o rectangular (Bolòs i Pagès 1982, 80). Això no obstant, la naturalesa del terreny on van ser obertes també podria tenir alguna cosa a veure amb la seva forma. Així, la número 69, de capçalera arrodonida, aprofita una diàclasi de la roca, cosa que segurament condiciona el traçat del perímetre que, mirat sobre una planta, sense tenir en compte aquesta circumstància, resulta paradigmàtic. En els casos de les tombes 238, 249 —la menys tí-

pica— i 302, la qüestió és semblant. Les dues pri-meres, però, es troben agrupades davant de la porta del temple i aquesta disposició fa pensar que són més antigues que la resta, o bé que tenen alguna característica peculiar. De fet, dins la número 238 es va trobar una patena i un calze de peltre, la qual cosa indica que l’inhumat era un sacerdot. Els objectes de peltre, aliatge d’estany, coure, antinomi i plom, que té una aparença semblant a la plata, sovintegen en les sepultures d’eclesiàstics al llarg de l’alta edat Mitjana (Gracia 1984-1985, 1986-1988). Els calzes apareixen des del segle IX i les patenes són, en principi, més tardanes, tot i que la troballa de Rus podria indicar el contrari.

Si ens fixem en les agrupacions de tombes, observa-rem que n’hi ha a l’est i a l’oest de l’edifici i també a l’angle sud-oest. Les orientals gairebé totes són an-tropomorfes, i a l’oest es concentren les fusiformes i trapezials, teòricament més antigues. Quant a les cobertes de les sepultures, no s’hi van trobar totes, ja que algunes es van continuar utilitzant fins a èpo-ques molt recents i van perdre el tancament original: dins la 74 es va trobar una moneda de Felip III, i a

Figura 3. Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug, Bergue-dà). Tomba de perímetre trapezial tallada en la roca natural. Foto de l’autor. SPAL.1985.

Figura 2. Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug, Bergue-dà). Tomba antropomorfa amb capçalera arrodonida tallada en la roca natural. Foto de l’autor. SPAL. 1985.

239


la 45 i la 71, sengles peces de Felip IV; sempre a la boca dels inhumats. En tot cas, les que s’han pogut conservar eren de lloses i pedres petites per falcar-les, sense cap unió de morter.

És interessant analitzar la tipologia de les sepultures i relacionar-la amb la seva situació espacial. Les in-fantils (172, 173, 180, 244, 262 i 305) no són signifi-catives, ja que, a causa de les seves petites dimen-sions, estan tan condicionades per les irregularitats del terreny que gairebé resulten inclassificables. Per tant, la número 172 té una aparença subrectangular, mentre que la 173, que està al costat, és antropomor-fa. Tant l’una com l’altra, utilitzen diàclasis de la roca, però la 172 està dins una esquerda ben pronunciada que no es va retocar. La tomba 180, que també està a l’angle sud-est de l’entorn del temple, és semblant. Les 244 i 262 presenten una disposició característi-ca, a prop de la façana meridional. La primera, que es troba materialment sobre la fonamentació del tem-ple, és el·lipsoïdal; la segona, que està una mica més lluny i per tant menys condicionada per l’estructura de l’edifici, antropomorfa. En tercer lloc, la 305, total-ment aïllada, aprofita una esquerda. Malgrat tot, en línies generals, es podria considerar que les tombes més properes al temple són les més antigues, i per això no tenen aparença antropomorfa. És el cas de les 172, 180 i 244. La 262 i la 305 trenquen, però, aquesta norma. Pel que fa als enterraments d’adults no antropomorfs, el trapezial núm. 43 és molt a prop

de la façana occidental del temple i els peus en to-quen la fonamentació. Darrere seu hi ha el 37 i els 45 i 83, que són el·lipsoïdals encara que aprofiten esquerdes de la roca. Una mica més enrere, hi ha les sepultures antropomorfes 39, 69, 71 i 246, però una vegada més es trenca la hipòtesi d’antiguitat més gran relacionada amb la proximitat del temple, quan trobem a la quarta fila les tombes núm. 74, 275 i 287. La primera trapezial i les altres dues fusiformes.

Tot això ens fa considerar que, si bé hi ha una distin-ció tipològica eloqüent dins el conjunt de sepultures excavades, no és fàcil d’establir-ne una diacronia a través de la distribució espacial. Així, les úniques da-des concretes que tenim són: la cronologia de l’estrat 103 de l’interior de l’església, del segle VII, que pro-porciona la data inicial de la necròpolis, i la de l’estrat 229 de l’àrea de sagrera, el qual cobria una sèrie de sepultures i cal situar-lo cap al primer quart del segle XI. També tenim l’aixovar de peltre de la tomba 238 i l’evidència que la fonamentació del porxo adossat a la façana sud de l’edifici, datada per l’estrat 229, tallava la tomba 249, encara que respectava, potser per casualitat, les núm. 262 i 281. Amb aquestes in-formacions podem suposar que la primera fase del cementiri va funcionar, com a mínim, des d’un mo-ment avançat del segle VII, datació més tardana que es pot aplicar a la ceràmica grisa i a l’spatheion de l’estrat 103. En aquell moment, per tant, s’hauria bas-tit el temple i s’hauria començat a usar la necròpolis.

Figura 4. Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug, Berguedà). Planta general de les tombes de les primeres fases del cementiri.

240


Correspondrien a aquests primers temps les sepul-tures de tipologia més reculada, com les trapezials i el·líptiques i en tot cas aquelles que no tenen capça-lera antropomorfa. Com hem vist, la seva distribució espacial, llevat de les núm. 37 i 43, particularment la segona, no ajuda gaire a confirmar aquesta atri-bució. La data del porxo, de cap al primer quart del segle XI, ens serveix de terminus ante quem per a una de les tombes antropomorfes (248), però no pas per a totes. Pel que fa a l’aixovar de la 248, que con-sistia en objectes de peltre, material que sovinteja en les tombes a partir del segle IX, se li proporciona un t.p.q. que s’adiu amb la seva tipologia.

En resum, la necròpolis es va començar a fer servir al segle VII avançat i les tombes més antigues, atesa la posició, poden ser les trapezials, sobretot la 37 i la 43. Les el·lipsoïdals també deuen ser primerenques, ate-sa la situació de la 45, la 83 i la 244. Aquesta darrera, però, aprofita una diàclasi i les 268, 275, 287 i 294 es-tan relativament allunyades del temple. Podrien haver coincidit molt bé amb algunes d’antropomorfes, dins les quals potser les de capçalera arrodonida (39, 69, 246, 302, 238, 262, 281, d’oest a est) són més anti-gues que les de capçalera quadrada (71, 277, 248, 170, 149, oest-est). Una de les primeres (238) conte-nia l’aixovar de peltre i una altra (249) estava tallada per la fonamentació del porxo.

Si acceptéssim per a les sepultures antropomorfes la

data tradicional del segle X (Bolòs i Pagès 1982, 80), podem deduir que el seu ús coincideix amb un mo-ment d’augment del potencial demogràfic, respecte a l’etapa anterior (segles VII-IX), a la qual pertanyen les tombes dels altres tipus. Malgrat tot, considerant que les de capçalera arrodonida poden haver apare-gut al segle IX, l’aportació demogràfica al llarg dels segles VII-X es mostra força més equilibrada. D’altra banda, és ben clara l’agrupació d’una gran part de les tombes infantils en un indret determinat del ce-mentiri, en aquest cas al sud-est, llevat d’una (305), potser més antiga, que es troba al sud-oest. A més, aquestes tombes estan mancades d’un perfil definit. Aquestes dues característiques les hem comprovat a bastament en jaciments coetanis, dels quals aquí presentem més endavant Sant Quirze de Pedret o l’església del Roser de Súria. Es pot veure també, per exemple, a Sant Vicenç de Torelló (López Mullor 1983-1984, 1986).

2. MONESTIR DE SANT LLORENÇ PROP BAGÀ, GUARDIOLA DE BERGUEDÀ (Fig. 6-10)

LA NECRÒPOLIS DEL SUD-EST. CONTEXT AR-QUITECTÒNIC I HISTÒRIC

La necròpolis d’inhumació vinculada als vestigis de la primera basílica de Sant Llorenç va ser descober-

Figura 5. Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug, Berguedà). Planta general de les tombes de les primeres fases del ce-mentiri amb indicació cromàtica segons el tipus a què pertanyen.

241


ta en el decurs de les campanyes d’excavació dels anys 2000, 2002 i 2003, dirigides pel qui subscriu i À. Caixal, el primer any amb la col·laboració de J.M. Vila (López Mullor i Caixal 2001-2002, 2004, 2009a; López Mullor, Caixal i Vila 2003, 2007), en el decurs de l’estudi arqueològic del conjunt, previ a la sego-na etapa de la seva restauració per part del nostre Servei, dirigida per l’arquitecte cap A. González du-rant els anys 1996 a 2008. Les tombes en general es trobaven arrasades arran de la coberta, tot i que algunes l’havien perdut. La majoria, però, presenta un estat de conservació acceptable. L’estudi antro-pològic i l’extracció de les restes sobre el terreny el va dur a terme un equip de la facultat de Ciències de la UAB, dirigit per A. Malgosa (Malgosa et al. 2004).

Les sepultures estaven associades a un edifici re-ligiós de planta rectangular, també molt arrasat; en aquest cas per sota de la cota de paviment. Els ele-ments localitzats van ser les restes d’un absis lleuge-rament ultrapassat i les cambres quadrades laterals, tot plegat inscrit en la testera oriental llisa, gairebé la meitat meridional del mur de tancament de l’edifici pel sud i també l’empremta deixada en el terreny natural pel mur lateral nord, absolutament arrasat, així com una estructura de planta rectangular, amb graons per baixar-hi, situada als peus de la nau ma-jor. La seqüència estratigràfica coetània tenia una potència mínima a causa de la cota alta del terreny i

de la utilització d’aquest sector com a camp de con-reu. Tot i això, va permetre comprovar la sincronia constructiva de totes les estructures descobertes i l’ús continuat del petit temple, que no va ser aban-donat del tot fins al final de l’edat Mitjana, quan es va colgar amb materials d’enderroc, potser associats als efectes del terratrèmol del 1428 que va sacsejar tot el conjunt.

Les esglésies de capçalera tripartida llisa formada pel sanctuarium amb l’altar al centre i dues cam-bres laterals, generalment funeràries, sense que l’espai central absidal sobresurti de la façana oriental de l’edifici, són freqüents a Síria, on probablement s’originen, i a l’Àfrica del Nord (Palol 1999, 165). Paral·lels més propers els tenim a la basílica de Son Bou (Menorca), que Schlunck i Hauschild daten del segle V o dels primers anys del VI (Palol 1999, 168) i a la primera església de Santa Margarida del Priorat de Sant Genís de Rocafort (Martorell), per ara sense data concreta, tot i que s’hi han descobert monedes d’època constantiniana, que circulen fins ben entrat el segle VI, i que està associada a una necròpolis an-nexa dels segles VI i VII (Navarro i Mauri 1987, 1994, 341, fig. 1-2; Navarro, Mauri i Farreny 1999, 186-188).

Creiem que les tombes i la petita basílica de Sant Llo-renç estan directament relacionades amb l’ocupació de les coves que hi ha al cingle que domina l’aiguabarreig del riu Bastareny amb el Llobregat. La

Figura 6. Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Ruïnes de la primera basílica i de les tombes exca-vades de la necròpolis. Foto: M. Baldomà. SPAL. 2002.

242


petita comunitat monàstica de vida eremítica que hi vivia va ser el resultat del procés de difusió d’aquest fenomen des de la Mediterrània Oriental. Tot i les dis-crepàncies per definir el lloc d’origen de la pràctica religiosa de l’eremitisme entre Palestina (Krauthei-mer 1988, 112) o Egipte (Malingre 1995, 25), n’hi ha constància documental al Pròxim Orient des de les acaballes del segle III o primers anys del IV. Aques-tes formes d’ascetisme monàstic, desenvolupades a partir de la figura de sant Antoni, es van difondre des d’orient i van afavorir valors de ruptura amb el món civilitzat i de rebuig al cristianisme oficial. El fenomen eremític va arribar a la península Ibèrica cap al se-gle V a través dels monjos que fugien de l’expansió dels vàndals pel nord d’Àfrica o per via dels que van emigrar des d’orient (Schlunck 1945, 200), i es va difondre ràpidament, sobretot per Andalusia (Riu 1972, 442), la conca de l’Ebre (Puertas 1976, 251) i la façana mediterrània. L’eremitisme a Catalunya és encara objecte de debat pel que fa a la seva atribu-ció cronològica a l’antiguitat tardana o a l’alta edat Mitjana, i en aquest darrer cas, bé per influència dels

mossàrabs en la seva retirada cap al nord peninsular, bé com a conseqüència de la política repobladora a la frontera de l’imperi Carolingi (Enrich, Enrich i Sales 2000, 276).

TIPOLOGIA I DATACIÓ DE LES TOMBES

A la part excavada del cementiri, el qual, sens dubte, continua almenys cap al sud dins el mateix predi, hi van aparèixer disset sepultures, agrupades en fileres al davant de la façana oriental de l’església, en la ma-teixa disposició que adopten, per exemple, a la ne-cròpolis de les Goges (Sant Julià de Ramis, Gironès) (Agustí et al. 1993, 117-128). Estaven orientades d’est a oest, amb el cap de l’inhumat a occident i amb uns trets tipològics similars. Tretze eren tombes en caixa de còdols disposats en sec o caixa de lloses de plan-ta rectangular i coberta de lloses posades planes, sis de les quals presentaven un traçat antropomorf intern de la capçalera, realitzat amb còdols o llose-tes falcades en posició vertical (2104, 2144, 2190, 2196, 2317, 2335); en altres dues s’observava un llit de lloses planes (4036, 4037). D’altra banda, hi havia

Figura 7. Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Detall de les tombes aparegudes a llevant de la capçalera de la primera basílica. Foto: J.M. Vila. SPAL. 2000.

Figura 8. Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Sepulcre antropomorf aparegut a llevant de la primera basílica. Foto: J.M. Vila. SPAL. 2000.

243


tres sepultures de perímetre rectangular o trapezial amb els cantons arrodonits, tallades a la roca tosca o aprofitant-ne diàclasis (2306, 2314, 2123) i una da-rrera, la més destacada (2167), que consistia en un sarcòfag antropomorf construït amb blocs de pedra units amb morter de calç i cobert de lloses segella-des amb el mateix material, situat a tocar de l’eix de la capçalera del temple.

Per esmentar només uns quants paral·lels d’aquesta mena de tombes, recordarem que, a la necròpolis de Sant Esteve de Caulès (Caldes de Malavella) hi ha sepultures en forma de caixa rectangular amb les parets laterals fetes de lloses que vesteixen una fossa excavada al sòl. En alguns casos, com a Sant Llorenç, el cap de l’inhumat queda encaixat entre llosetes que recreen una perfil antropomorf. Aquesta mena de tombes han estat datades entre els segles V i VII (Merino 1993, 214; Merino i Agustí 1990, 228, 236). Igualment es constata el ressalt antropomorf dins la caixa de lloses a diversos enterraments de la fase IB de la necròpolis de Sant Menna (Sentmenat), la data de la qual abraça les acaballes del segle VII i el segle VIII (Roig, Coll, Molina 1995, 32). A la necròpolis de Ca la Madrona (Mataró), entre mitjan segle VII i final del VIII, hi ha caixes de lloses i cistes preantropomòr-fiques (García 1993, 155; Clariana 1992a i b), a la del Mas de Barenys (Riudoms), dels segles V-VII (Pallejà 1982, 1984; Pallejà i Romero 1993, 52), i a la dels Palous, Camarasa (Griñó 2005), molt ben estudiada i documentada —c. 550 - c. 750—, hi ha caixes de llo-ses, seguint una tipologia molt estesa i coneguda a la tardoantiguitat (p.e. Empúries: Nolla i Sagrera 1995) i a la de Santa Margarida (Martorell), del VI i VII, cai-

xes de còdols i pedres per folrar els murs laterals de la fossa i caixes de lloses planes (Navarro, Mauri i Farreny 1999, 187). A més, dins d’aquest mateix arti-cle, es poden veure les sepultures de Santa Maria de Matadars, que adopten aquesta mateixa disposició i es daten des del segle IX.

D’altra banda, la disposició de les sepultures del nostre cementiri, delimitant el perímetre exterior de l’edifici religiós i mai situades a dins, pot resultar il·lustrativa. Recordem que, des del segle VI avançat, les disposicions litúrgiques dels concilis eclesiàs-tics, com ara el cànon XVIII del I Concili Provincial de Braga, del 561, recomanen abandonar la pràc-tica d’inhumar els morts a l’interior de les esglésies (loc cit.: Vives 1963, 75). També hem vist, en parlar de Rus, les disposicions del XII Concili de Toledo, de l’any 681, que recorden la inviolabilitat de l’àrea situada trenta passos al voltant dels temples. En con-seqüència, tant els paral·lels formals com la vigència d’aquestes disposicions, permeten fixar el moment inicial d’ús de la necròpolis i també la fundació de la petita església a la qual s’associa entre els segles VII i VIII, datació que no es desdiu de les cronolo-gies atorgades en aquesta mena d’edificis. Pel que fa al seu abandó, no el podem saber del cert, atès l’arrasament extrem que ha patit. En tot cas, resul-ta interessant de constatar que, un cop enllestida la construcció de la nova basílica consagrada el 983 (Sallès 1985) i datada, segons la ceràmica trobada als estrats fundacionals entre 1081 ± 72 i 1073 ± 70 , es va començar a utilitzar una nova necròpolis situa-da al costat de la façana sud d’aquest temple que, després de bastir-se el claustre, a mitjan segle XI, es

Figura 9. Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Planta general de la necròpolis amb la coberta de les tombes.

Figura 10. Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Planta general de la necròpolis sense la coberta de les tombes.

244


va traslladar a l’entorn sud-occidental, on va roman-dre sense solució de continuïtat fins el 1934. Tot això ens fa pensar que la primera necròpolis del conjunt, que aquí estudiem, va estar en ús entre un moment per ara no determinat del segle VII o tal vegada del començament del VIII i, com a màxim, els primers anys del segle XI. Tinguem en compte, però, que, cap a mitjan segle X en bastir-se l’edifici monàstic que tanca el conjunt per l’est, es va tallar una de les tombes primerenques.

3. ESGLÉSIA DE SANT QUIRZE DE PEDRET, CERCS, BERGUEDÀ (Fig. 11-17)

L’excavació de l’interior de l’església de Sant Quirze de Pedret i de l’entorn immediat es va realitzar entre 1989 i 1992, com a primera etapa de les obres de res-tauració que hi va dur a terme el nostre Servei, sota la direcció de l’arquitecte cap A. González al llarg del període 1989-1995. Es va fer sota la responsabilitat d’À. Caixal i el qui subscriu, amb la col·laboració de l’aleshores becari M.A. Cau, i els seus resultats s’han

publicat en diversos llocs (p.e. López Mullor i Caixal 1992, 1995). L’estudi de les restes òssies descober-tes el va fer O. Mercadal (1995).

LA NECRÒPOLIS

Com hem indicat més amunt, el concili bracarense de l’any 561 va prohibir taxativament enterrar els fi-dels a l’interior dels temples, encara que aquesta pràctica va continuar durant alguns anys, sobretot si es tractava de personalitats religioses o civils. En tot cas, l’arqueologia palesa que, almenys des del segle VII, els llocs de culte estan freqüentment envoltats d’enterraments. En alguns casos es tracta d’esglésies construïdes en àmbits cementirials preexistents a fi de santificar-los a posteriori. En altres ocasions les tombes s’agrupen al voltant del temple de manera coetània o posterior a la construcció. El cas de la ne-cròpolis de l’església de Sant Quirze de Pedret és un exemple, entre molts, d’aquesta darrera tradició, tot i que aporta alguna novetat, com és la presència d’un mur que delimitava el recinte funerari ja des del segle X, quan se suposa que els límits físics de les sagre-res no es van establir fins al segle XI (Martí 1988).

Pertanyen a la primera fase d’ús del cementiri una sè-rie de tombes de perímetre el·lipsoïdal (64, 246, 247, 317, 318 —infantils— i 98, 185, 274, 275, 277, 279

Figura 11. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Ber-guedà). Excavació de l’entorn meridional de l’església, on van aparèixer una gran part de les tombes de la necròpolis. Foto de l’autor. SPAL. 1990.

Figura 12. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Ber-guedà). Nau central i element central de la capçalera des-prés de la restauració, amb la reproducció de les pintures preromàniques. Foto: M. Baldomà. SPAL. 1995.

245


—d’adults—), la majoria tallades en la roca calcària aprofitant diàclasis. Totes estan orientades d’est a oest, amb el cap de l’inhumat a occident, i presen-ten una coberta de lloses grans sense treballar. Cap va proporcionar aixovar. Al subsòl de la nau sud de l’església, prop de l’angle sud oest, va aparèixer una altra tomba (98), que aprofitava una esquerda natu-ral, tallada per una sitja (85). L’individu s’adaptava completament al perímetre de la diàclasi, encara que conservava, almenys teòricament, l’orientació d’est a oest. La superposició de la sitja respecte de la tom-ba serveix per argumentar la datació d’ambdós ele-ments, ja que, en construir-se el dipòsit de cereals, es va tallar un primer estrat (54) amb ceràmica grisa característica del segle X i un segon de més profund (238) amb ceràmica oxidada de la centúria ante-rior. És aquesta capa la que cobria la tomba. Dins d’aquesta fase també cal esmentar una sepultura els peus de la qual es trobaven lleugerament tallats per la fonamentació de la nau meridional del tem-ple (275), i dos esquelets infantils trobats entre les esquerdes de la roca al nord-oest de l’edifici (246, 247), coberts per algunes lloses de pedra calcària. Cal aclarir que, com veurem més endavant, les naus col·laterals de l’edifici són posteriors a la central, en origen única, per la qual cosa aquestes tombes van passar a estar en el subsòl de l’església quan s’hi van afegir les naus menors, tot i que, en origen, es van col·locar a fora.

En general, el ritu dels enterraments no era gaire acu-rat. La coberta la formaven lloses i sempre aprofita-

ven diàclasis naturals. De ben segur, aquesta actitud era deguda a l’escassetat de terra en els voltants del temple, qüestió que es va resoldre parcialment du-rant la fase següent, en passar al sud la porta prin-cipal de l’església, cosa que va permetre d’abocar rebliments nous a l’oest i al sud-oest de la fàbrica, indrets que, des d’aleshores i fins el segle XX, es van utilitzar com a cementiri.

CRONOLOGIA

La datació de la primera fase de l’església de Sant Quirze de Pedret, i per tant del primer moment d’ús del seu cementiri, va ser polèmica durant alguns de-cennis, fins que no s’hi van dur a terme excavacions extensives i se’n va estudiar el material ceràmic. Gó-mez Moreno (1919, 59) afirmava que l’església care-ce de historia, asseveració una mica radical però que no deixa de resultar significativa en indicar que està gairebé absent de la documentació escrita altmedie-val. Pallàs (1962, 63 64) la feia visigòtica, tenint en compte la seva similitud amb Sant Vicenç d’Obiols, on es va trobar una moneda d’Ègica (686-702) con-servada al MAC. Aquella peça va aparèixer dins una tomba —potser d’un sacerdot?— situada fora de l’església, al costat de la porta, i encara que alguns autors l’hagin relacionat amb un edifici visigòtic des-aparegut (Junyent 1983, 134), d’altres el descarten (Riu 1963, 261-280). Un altre grup d’investigadors creien que el temple de Pedret era més tardà. Sitjes (1977, 118) el va situar al segle IX. Junyent (1983, 142) pensava, recolzat en models tipològics, que podia

Figura 13. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Berguedà). Secció est-oest de l’entorn meridional de l’església amb la presència de nombroses tombes i alçat meridional inclòs dins l’estratigrafia. SPAL. 1990.

246


ser d’un moment inicial del segle X i considerava la seva segona fase dins la mateixa centúria, ja que hi observava pocs canvis a l’aparell. Per tant, la data-ció proposada per Pallás, s’ha de descartar, tenint en compte el material ceràmic trobat entre els anys 1989-1992, el qual podem situar al segle VIII ben avançat o al IX. Així les coses, sembla que entre les hipòtesis que s’havien proposat en el passat la més assenyada era la de Junyent, que també s’adiu amb el que es va descobrir en un altre paral·lel il·lustratiu, com és l’església de Sant Miquel de Sornià (Ponsich 1948, 1983).

A la segona fase d’ús del cementiri correspon un bon nombre de tombes situades a l’oest i al sud-oest de l’església. La dispersió dels enterraments dins la necròpolis de Pedret no podia ser ortodoxa perquè resultava difícil d’enterrar en sagrat al voltant del seu perímetre, atès que la roca aflorava arreu. Ja hem vist que, en el decurs de la primera fase, aquesta man-cança es va superar amb l’aprofitament de gairebé totes les esquerdes presents a la formació calcària o bé dels indrets on es disposava d’una mica de terra. D’aquesta manera, hom va dipositar les tombes en la franja meridional del recinte, tan a prop del temple com es va poder, per complaure les preferències dels fidels. Durant la segona, les inhumacions s’hagueren de desplaçar cap al sud-oest, una mica més lluny de l’església, perquè a prop ja no hi havia espai útil.

La datació de la segona etapa del jaciment s’ha deduït tradicionalment a partir de dues classes d’evidències. D’una banda, l’anàlisi de les pintures preromàniques, atribuïdes en la bibliografia esmenta-da més amunt a mitjan segle X. Watson (1989, 1990) discrepa i les porta al primer quart del segle XI, per la tipologia de l’elm del cavaller, tot i que aquest argu-ment ja havia estat analitzat abans i situat dins la data tradicional (Sitjes 1977, 220; Barral 1981, 128). D’altra banda, hi ha una cita textual que al·ludeix una es-glésia en el lloc de Pedret, però sense esmentar-ne l’advocació. Figura a l’acta de consagració del tem-ple parroquial de Sant Miquel bastit dins el recinte del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, datada del 984, un any després de la consagració de la basí-lica abacial: “El levita Franc li va donar el seu alou franc, és a dir, cases, casals, graners, hortals, horts, terres i vinyes, cultivades o sense cultivar, boscos, garrigues, prats, pastures, viaductes i aqüeductes, amb l’església de Sant (...), que està en el comtat del Berguedà, en la muntanya de Pedret, en el lloc ano-menat Nesplosa” (Sallès 1985). Per tant, la primera dada sembla útil, encara que revestida de la lògica imprecisió que implica l’estudi d’un estil conegut par-cialment i d’una iconografia mancada de repertoris extensos. La segona, proporcionada per les fonts és força minsa; no s’hi esmenta l’advocació de l’església però, en tot cas, s’hi diu que ja existia l’any 984.

D’altra banda, més amunt hem al·ludit l’església de Sant Miquel de Sornià, que té dos cossos paral·lels i que presenten concomitàncies amb les construc-cions de les dues primeres etapes de Pedret (Pon-sich 1983). El cos septentrional és semblant a la nos-tra nau major, és a dir, a l’aula única del temple de la primera fase, i el cos meridional a les construccions col·laterals de la segona etapa. Atès que el cos sud de Sornià degué construir-se poc després del 968 (Ponsich 1983), tenim un terminus ante quem per a la primera fase de Pedret i una referència aproxima-da per al moment d’edificació de la segona. A part d’aquest exemple, diversos autors estan d’acord a assegurar que les capçaleres en forma de ferra-dura corresponen al segle X (v.gr. Barral 1981, 84-85; Junyent 1983, 195-197, 201-202, 206-207, 229; Ponsich 1983). La morfologia dels arcs del segon moment coincideix cronològicament amb la resta d’arguments (Barral 1981, 94-9-5).

Per acabar, la ceràmica trobada en els estrats coeta-nis del cementiri encara no correspon a les produc-cions carolíngies típiques, com ara les espatulades/

Figura 14. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Ber-guedà). Tipologia de les tombes aparegudes en la necròpo-lis.

247


brunyides o decorades a rodeta o amb incisions, pròpies dels segles IX i X. Els exemplars més antics d’aquesta producció han estat datats per termolu-minescència a Barcelona del 716 ± 154 i 803 ± 90 (Beltrán de Heredia 2006) i a Sant Pere de Madrona (Berga) en 815 ±47 . La ceràmica de Pedret també, però, difereix de la trobada a Sant Vicenç de Rus, la qual, com hem vist més amunt, se situa al segle VII avançant. Per tant, deduïm que es tracta d’una facies intermèdia situable als segles VIII, IX i potser el co-mençament del X.

TIPOLOGIA

Per estudiar les tombes aparegudes, les hem clas-sificat de manera indicativa en una sèrie de tipus i subtipus que exposem tot seguit.

Tipus I: sepultura de fossa senzilla amb coberta entre quatre i sis lloses grans, posades de forma horitzon-tal al damunt de la tomba. Similar al tipus 1 del Sull, descrit per Riu (1982a, 39-40, 1982b). Les parets de la fossa no estan recobertes per cap material. El pe-rímetre és habitualment rectangular o trapezial amb els cantons arrodonits, de vegades condicionat per les escletxes de la roca, que es van aprofitar. Per exemple, la forma de la diàclasi fa que l’enterrament 318 presenti una espècie de capçalera antropomòr-fica. Els difunts van ser sebollits en posició decúbit supí, amb les cames esteses i els braços creuats damunt el pit o les mans enllaçades sobre la pelvis. Quan l’enterrament aprofita una diàclasi, sobretot en les inhumacions infantils, l’orientació tradicional d’est a oest amb el cap a occident pot variar en funció de la situació de l’esquerda.

Aquesta mena de tomba correspon a les dues prime-res etapes del jaciment, encara que també n’hi ha un exemplar tardà. De la primera fase en coneixem sis d’adults (98, 268, 276, 278, 280 i 303), un adolescent aparegut compartint la sepultura 280, i cinc fosses amb nadons o infants (64, 236, 246, 248 i 256). De la segona fase, set enterraments d’adults (244, 250, 252, 255, 259, 262 i 267) i dos amb adolescents a les sepultures 255 i 293. L’estratigrafia proporciona un arc cronològic per al tipus I que va del c. 900 al c. 925. Ja hem apuntat que algunes de les sepultu-res que s’hi associen han estat descobertes dins de l’església actual però fora de l’àrea de l’edifici de la primera fase, format per la capçalera i la nau major actuals (64, 98, 256, 303). A més, n’hi ha un grup de cinc al sud del temple primitiu, tres de les quals (276, 278 i 280) van aparèixer amb els peus tallats per la fonamentació dels murs de la nau meridional de la segona fase i dues més, aquestes infantils (246 i 2478), a l’oest del cos occidental i aprofitant diver-ses esquerdes del terreny. Un segon grup de tombes del tipus I (244, 250, 252, 255, 259, 262, 267, 293)

cal situar-lo dins la segona etapa del jaciment. Són aquelles que respecten el perímetre de l’església de tres naus, però ocupen l’indret on hi havia hagut les terrasses d’accés a l’edifici original des del sud-oest, amortitzades en la segona etapa del jaciment.

Arreu del país es coneixen paral·lels d’aquest tipus d’enterrament amb una cronologia molt àmplia, en-cara que la major abundància es concentra en els segles IX i X. Tot seguit, en consignem alguns exem-ples no gaire llunyans: Sant Vicenç de Rus (Castellar de N’Hug) i Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà), que es poden veure en aquest mateix tre-ball. Sant Sebastià del Sull, Saldes, final del segle IX (Riu 1982 a, 39 i 1985, 458-462). Sant Feliu de Viver (Bolòs 1985, 529). Sant Marçal de Relat, amb ofrenes d’olles datables del segle XII (Daura i Galobart 1984, 113). Vilafruns, Balsareny (Bolòs 1985, 126-127). Can Morota, Marganell, Manresa (Bolòs 1985, 294). Sant Pere de Serraïma, Sallent, tombes de perímetre ovoï-dal o de banyera i un petit vas de ceràmica grisa datat del segle XII (?) (Bolòs 1985, 375). Sant Pere de Castellfollit del Boix, Bages, conjunt de tombes de planta el·líptica, segles XI- XIII (Fierro i Clua 1991, 209). Bergús, Cardona, fossa senzilla d’extrems arro-donits, coberta per lloses i sense proteccions late-rals (Bertrán 1982, 173-183). Santa Maria de Ripoll, similars al primer grup del Sull, segle IX amb influèn-cies anteriors (Bolòs 1987, 334-335; Ripoll, Carreras i Nuix 1978, 1982). Sant Boi de Lluçanès, tomba amb coberta de lloses en escletxa del terreny, segle X o principis del segle XI (Beltrán de Heredia 1991, 127). L’Esquerda, les Masies de Roda de Ter, inhumacions en fossa cobertes amb lloses, aprofiten sovint diàcla-sis, a cavall dels segles IX i X (Ollich 1982, 145-147).

Tipus II: sepultura de caixa de lloses formada per parets laterals de pedres petites i mitjanes, coberta amb lloses de tapàs o pissarra de diverses mides col·locades horitzontalment. La part inferior de la fos-sa no està protegida per cap material. L’esquelet apa-reix sempre en posició decúbit supí, amb els braços creuats sobre la pelvis o, en algun cas, sobre el pit, i orientat d’est a oest amb el cap mirant a l’oest. El perímetre de la tomba és majoritàriament d’extrems arrodonits, amb la capçalera sovint més ampla que no pas els peus. Hi ha un cas amb el contorn pis-ciforme (217), que classifiquem com a subtipus IIa, i un altre d’antropomorf (228) que anomenem IIb. A propòsit d’aquest segon subtipus, cal remarcar que en el jaciment no s’ha trobat cap tomba antropomor-fa tallada en la roca. Com se sap, aquesta mena de sepultures, tot i que apareixen d’ençà del segle IX, van predominar durant el X, per la qual cosa és lò-gic que se n’hagin trobat pocs exemplars dins del cementiri de Pedret. L’única que s’hi pot relacionar és la del subtipus IIb, que presenta paral·lels a Santa Maria de Viladordis, Manresa (Daura i Galobart 1984,

248


Figura 15. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Berguedà). Planta de les tombes corresponents a la primera fase de la necròpolis, tipus I.

Figura 16. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Berguedà). Planta de les tombes corresponents a la primera fase de la necròpolis, tipus II.

249


280-281), sense data, i a Engordany, Andorra (Bosch 1993, 53-57, fig. 27, 29), amb un terminus post quem del final del segle IX o el començament del X.

La cronologia estratigràfica del tipus II en general és un mica laxa, ja que abraça des del segle X fins al final del XIII. Aquests enterraments conviuen amb els del tipus anterior i també s’hi superposen. Dins la se-gona fase es poden enquadrar amb claredat quatre sepultures: 178, 231, 241 i 260. En trobem paral·lels en diversos indrets de comarques properes: Sant Vicenç de Rus, Castellar de N’Hug, una de les in-humacions presentava una olla de ceràmica grisa datable dels anys finals del segle XI o els primers del XII (López Mullor, Caixal i Juan 1989, 16). Sant Llorenç prop Bagà, Guardiola de Berguedà: tombes 2218, 2219, 2170 i 2194, esmentades més amunt, se-gles VII a X. Fustanyà, Queralbs, segle XI o XII (Bolòs 1987, 190). Caselot d’en Joan Mestre, Rajadell (Dau-ra i Galobart 1984, 361). Església del Roser, Súria, tombes esmentades més endavant, segles IX-X. Turó dels Moros, els Fossars i Viladelleva, Callús (Daura i Galobart 1984, 140-142). Serraïma, Sallent (Daura i Galobart 1984, 372-373). Santa Maria de Matadars, el Pont de Vilomara i Rocafort, tombes esmentades més endavant, segles IX-X. La Creueta, el Pont de Vi-lomara i Rocafort: sense datació i amb una llosa gran

sobre la capçalera, com en les sepultures 212, 231 i 241 (Daura i Galobart 1984, 356-357). La Porquerisa, Mura (Daura i Galobart 1984, 334). Racó de les Mon-ges, Mura: majoritàriament de planta trapezial (Daura i Galobart 1984, 334-335). L’Esquerda, les Masies de Roda de Ter, predominen els segles XII i XIII (Ollich 1982, 145-147). Santa Creu de Joglars, Olost, segles XI i XII (Padilla 1982, 171).

Els tipus III i IV abracen des del segle XI al XIII i no els estudiem dins d’aquest treball. Se’n pot veure, però, la seva definició a la nostra publicació de 1995 sobre Pedret esmentada més amunt. El tipus V correspon a un sarcòfag antropomorf de pedra tosca cobert amb lloses de tapàs i el perímetre protegit per blocs de pedra irregulars (181). Va tenir un ús familiar, amb tres inhumacions successives de diferent sexe. Segons l’estratigrafia, s’ha de datar entre el primer quart del segle XI i el final del XIII. En podem citar un paral·lel a Sant Llorenç prop Bagà, estudiat més amunt, dels segles VII al X, i d’altres a Santa Maria de Ripoll, amb la capçalera ben diferenciada i en forma de ferradu-ra, datats dels segles IX o X, o bé a Vulpellac, amb encaix quadrangular per al cap (Bolòs 1989, 349-350), i Santa Maria de Lledó, de planta interior antro-pomorfa (Bolòs 1990, 546-547), els quals se situen als segles XII o XIII.

Figura 17. Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Berguedà). Planta de les tombes corresponents a la primera fase de la necròpolis, tipus IIa i IIb.250


4. ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER, SÚRIA (Fig. 18-22)

EL CONTEXT

L’any 2004 es va dur a terme una recerca arqueolò-gica a l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol de Súria (Bages), la qual va perdre aquesta condició el 1954, quan va ser dedicada a la Mare de Déu del Roser. Els treballs s’hi van fer sota la direcció d’A. Pancorbo i la supervisió del qui subscriu, i van afec-tar la capçalera, part de la nau central i alguns altres indrets perifèrics del temple (Pancorbo i López Mu-llor 2008). Van ser previs a les obres de restauració d’aquests espais, realitzades pel nostre Servei sota la direcció de l’arquitecta col·laboradora C. Sanmartí en el període 2005-2009. L’edifici és de planta basilical, amb una nau central i dues de col·laterals de menor alçada. S’adossa a la façana meridional del castell, amb el qual constitueix el conjunt arquitectònic que presideix el turó on hi ha el poble vell de Súria.

La fàbrica més antiga coneguda del temple és d’estil

romànic tardà. Un dels seus elements més ben con-servats és la capçalera, de planta semicircular, amb una finestra arcada a la part central i un finestró al cantó meridional decorat amb motius geomètrics. Al sud es troba el campanar, de planta quadrada. L’excavació va proporcionar ceràmica grisa del se-gle XIII, sense poder precisar-ne més la data, asso-ciada a tots dos elements. D’altra banda, segons va palesar l’estudi de les fonamentacions respectives, el cloquer, tot i ser d’estil romànic com la capçale-ra, és posterior. La seva decoració d’arcuacions ce-gues d’origen llombard però mancada de lesenes o capitells decorats s’adiu amb una datació avançada. Per tant, es pot pensar que, al llarg del segle XIII, probablement en el decurs de la primera meitat, es va bastir un nou temple romànic que segons ha fet evident l’excavació de la nau central actual era de planta rectangular, amb nau única coberta amb volta de canó apuntat i encapçalat per l’absis que ens ha pervingut. Aquella església va ser arrasada llevat de l’antic absis, que va passar a ser sagristia, i el cam-panar, amb motiu d’obres d’ampliació realitzades a

Figura 18. Antiga església parroquial de Sant Cristòfol, avui del Roser (Súria, Bages).Tombes aparegudes al subsòl de l’absis, anteriors a la construcció de l’edifici actual. Foto: A. Pancorbo. SPAL. 2004.

251


mitjan segle XVII i al segle XIX avançat.

L’ETAPA ALTMEDIEVAL DE LA NECRÒPOLIS

En el decurs de l’excavació van aparèixer tombes d’èpoques molt diverses. Aquí només ens ocupem de les que considerem coetànies d’un primer temple aixecat al turó de Súria, no localitzat fins ara i anterior a l’actual. Es tracta de sis enterraments que tallaven l’estrat d’enderroc d’unes estructures ibèriques, for-mat per argila procedent de les parets de tàpia cai-gudes i algunes pedres. Estaven orientades d’est a oest, corresponien totes a infants i es trobaven dis-posades en dues fileres paral·leles, quatre al sud i dues al nord, fet que permet deduir que la necròpolis deuria funcionar en un període relativament curt, en què les tombes podien ser identificades en super-fície. Les de l’extrem oriental (1166 i 1186) estaven tallades per la rasa de fundació de l’absis romànic i la de l’extrem occidental (1157) havia estat malmesa en bastir-se el presbiteri actual.

La sepultura 1166 era de caixa de lloses feta amb peces mitjanes rectangulars disposades de cantell,

de les quals només en restaven cinc que delimitaven la capçalera. La llargària total conservada era de 47 cm i l’amplària de 66 cm i mantenia una de les lloses de cobertura. La tomba 1174, situada a uns 90 cm a l’oest de l’anterior, es conservava sencera. També era de caixa de lloses i còdols amb la singularitat que s’hi observava el traçat antropomorf de la capça-lera, indicat per dues llosetes verticals, de manera semblant a com apareix a les tombes de Santa Ma-ria de Matadars, que veurem tot seguit o en algunes de Sant Llorenç prop Bagà, estudiades més amunt (2104, 2144, 2190, 2196, 2317, 2335). El tancament meridional de la caixa era una sola llosa allargada, mentre que el septentrional el formaven quatre. Es-tava coberta per tres lloses disposades planes. La tercera tomba (1156) estava a uns 70 cm a l’oest de la segona. No era de caixa de lloses sinó que es trac-tava d’una fossa oval de petites dimensions, coberta per tres grans lloses (1181); amidava 1 m de llargada per uns 50 cm d’amplada. La quarta sepultura (1157) estava tallada pels fonaments de l’absis i només con-servava l’extrem oriental. Tot i això, semblava una fossa ovalada similar a la 1156, coberta per una llosa

Figura 19. El Roser (Súria. Bages). Detall de les tombes aparegudes al subsòl de l’absis, anteriors a l’edifici actual. Foto: A. Pancorbo. SPAL. 2004.

252


trencada. A la banda septentrional i parcialment a sobre d’un antic mur ibèric (1187), se’n van localitzar les restes d’una cinquena (1149) tallada en el terreny natural, el qual havia estat folrat amb lloses de pedra posades verticals, de les quals només en restaven les occidentals.

CRONOLOGIA

Després d’una ocupació ibèrica datable, com a mí-nim des del segle II aC, el turó de Súria va quedar abandonat poc abans del canvi d’era fins l’època altmedieval. Aleshores, l’indret on actualment es tro-ba l’absis romànic va ser utilitzat com a necròpolis, de la qual s’han localitzat sis enterraments. Les pri-meres referències documentals de què es disposa sobre el terme de Súria, concernents a vendes de terres, daten dels anys 966 i 992. La primera notí-cia de l’església apareix en una llista de parròquies del bisbat de Vic datada entre 1025 i 1050, tot i que no és fins l’any 1142 que se n’esmenta el sant titular. D’altra banda, el castell de Súria, segurament asso-ciat a l’origen del terme, apareix per primer cop als textos el 24 d’abril de 966, situat a la frontera amb al-Andalus a l’eix del Cardener establerta més d’un se-gle abans (Galera i Torras 2000; Galí, Bru i Mercader 2002). Totes aquestes notícies fan versemblant que, des del moment en què s’esmenta el castell, i fins i tot des de l’època de la seva construcció, l’església de Sant Cristòfol ja s’alcés al capdamunt del turó de Súria, molt a prop del castrum, com a conseqüència de la nova organització territorial i eclesiàstica de la zona, lligada a la conquesta carolíngia i la feudalit-zació. Per tant, les tombes, que no van proporcionar

cap aixovar i són de tipologia poc clara, es podrien datar de l’època de la consolidació del poder comtal i l’establiment de la frontera, cap al final del segle IX o el començament del X. En tot cas, disposem del terminus ante quem de l’any 966, quan aquest darrer ja es troba en ús.

Figura 20. El Roser (Súria, Bages). Planta esquemàtica de l’edifici actual amb les fàbriques romàniques identificades i la situació del castell.

Figura 21. El Roser (Súria, Bages). Planta de les tombes anteriors a l’absis romànic, amb coberta.

Figura 22. El Roser (Súria, Bages). Planta de les tombes anteriors a l’absis romànic, sense coberta.

253


5. NECRÒPOLIS DE SANTA MARIA DE MATA-DARS (Fig. 23-28)

ANTECEDENTS

L’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet és un edifici ben conegut dins l’arquitectura preromà-nica catalana (Sitjes 1977; Barral 1981; Villegas 1983; Junyent 1983; Benet et al. 1984). Està situada a l’oest

del terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages, Barcelona), dins la urbanització anomenada “Marquet Paradís”, i sobre una terrassa fluvial a la riba esquerra del Llobregat. Convé advertir que, fins no fa gaires anys, pertanyia al terme municipal de Mura i amb aquesta referència apareix a nombroses publi-cacions. Atès el seu interès, va ser objecte d’atenció per part del nostre Servei fa anys i s’hi van fer obres en 1934. A més, la propietat hi va impulsar diverses ac-tuacions al llarg del segle XX, algunes d’importància. En els darrers temps, l’edifici presentava un estat de conservació lamentable i, a petició de l’Ajuntament, el Servei hi va tornar a dur a terme obres de restaura-ció entre 2003 i 2010, dirigides successivament pels arquitectes caps A. González (2003-2008) i J. Clo-sa (2009-2010) i l’arquitecte col·laborador X. Guitart. Dins la primera fase d’aquests treballs, entre 2003 i 2004, es va efectuar la recerca arqueològica exten-siva dels entorns oriental i septentrional i de part de l’interior del temple. Tot això sota la direcció del qui subscriu, À. Caixal i A. Gómez (López Mullor i Caixal 2009b, 2011; López Mullor, Caixal i Gómez 2007), amb la col·laboració de les llavors becàries B. Pinilla, C. Segovia i M. Barniol. L’aparició d’una necròpolis a l’est de l’edifici va propiciar la intervenció de la Unitat d’Antropologia de la UAB, encapçalada per A. Mal-gosa (Malgosa et al. 2005), que va extreure els indi-

Figura 24. Església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (el Pont de Vilomara i Rocafort, Bages). Primera fase de la necròpolis excavada a llevant de la capçalera. Foto: M. Baldomà. SPAL. 2004.

Figura 23. L’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (el Pont de Vilomara i Rocafort, Bages) des del sud-est. Foto: M. Baldomà. SPAL. 2000.

254


vidus inhumats i els va estudiar.

Actualment, l’església es compon de dos elements diacrònics. D’una banda, la capçalera preromànica, formada per un santuari central de planta rectangu-lar i dues capelles laterals que constitueixen els dos braços del transsepte, i de l’altra, la nau romànica que s’ha situat tradicionalment al segle XI, i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable des-viació cap al nord-est. Al sud-est de l’església s’alça el mas Marquet, que a hores d’ara ha perdut l’ús resi-dencial i només alberga quadres, tot i que conserva els elements principals.

L’EXCAVACIÓ DE LES TOMBES

L’objectiu dels treballs a redós del temple era do-cumentar la incidència de les actuacions anteriors, sobretot les realitzades durant la segona meitat del segle XX, que van alterar greument la part més en-lairada de l’estratificació arqueològica de l’entorn de la capçalera i del costat nord del temple. A l’est de l’església, que és on es conservava intacte el més gran nombre de tombes, l’excavació es va estendre entre el parament exterior del mas Marquet, al nord, fins a 4 metres de l’absidiola nord i a 6 metres de l’element principal de la capçalera. Un cop excavat l’estrat d’aportació contemporània, es va identificar el nivell de circulació exterior, de terra batuda, associat

a la darrera fase d’ús de les estructures baixmedie-vals, ja que les capes posteriors s’havien tret anys abans. També s’hi va trobar una tomba isolada (47) que contenia les restes molt malmeses d’un indivi-du en posició fetal, la qual corresponia al segle XIV, quan l’entorn oriental del temple era un espai destinat a usos artesans relacionats amb el mas Marquet i el cementiri s’havia traslladat cap a l’entorn occidental de l’església. Per sota, va aparèixer un rebliment ar-gilós amb poca ceràmica, però només medieval. Co-bria sis enterraments (25, 50, 30, 195, 20 i 92) situats al nord i al nord-est de l’església. La seva disposició respon a la impossibilitat d’apropar-los físicament a la capçalera, la zona propera a la qual ja estava densament ocupada per tombes més antigues, i la seva col·locació va implicar que es malmetessin unes sitges anteriors. Presentaven els trets característics dels enterraments dels segles XI i XII: fosses simples d’extrems més o menys arrodonits, tallades en el te-rreny natural de sorra de riu. En alguns casos esta-ven delimitades per una caixa de còdols disposats en sec, i en d’altres per una caixa de lloses mitjanes rectangulars. Segurament, totes havien tingut cober-ta de lloses, que la majoria de les vegades havia es-tat espoliada o trencada.

Un cop excavades aquestes tombes, es van identi-ficar les sitges esmentades i algunes modificacions del terreny de diferent naturalesa i funcionalitat. Totes

Figura 25. Església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (el Pont de Vilomara i Rocafort). Planta general de l’edifici amb indicació cromàtica de les seves etapes cronològiques, segons López Mullor i Caixal 2009b.

255


tallaven el substrat geològic i eren coetanies del nivell de circulació. Aquesta capa i una altra de semblant que va aparèixer per sota, eren vetes del terreny na-tural de llims fluvials manipulat i remogut per l’activitat antròpica relacionada amb la fundació de l’església, el camp de sitges i la necròpolis. Les sitges estaven escampades pel costat septentrional i cap al nord-est de l’església, i semblaven correspondre totes a la mateixa època, tret de la 97, que en tallava una de més antiga (86). Totes van restar amortitzades al llarg del segle XI, coincidint probablement amb la reconstrucció de l’església. Presentaven perfils esfè-rics o semiesfèrics allargassats amb el fons pla. Dins el rebliment es van trobar fora de context fragments d’àmfora africana i trossos d’opus signinum, a més de ceràmica medieval, corresponent a fragments d’olles globulars reduïdes i oxidades amb decoració incisa de línies ondulades.

Coetània del camp de sitges era la primera fase de la necròpolis, que és la que aquí estudiem, situada al davant de l’element principal de la capçalera del temple preromànic. S’hi van identificar dotze sepultu-res (45, 49, 89, 90, 124, 211, 212, 221, 228, 234, 235

i 240) agrupades, llevat de la 124, en fileres perpen-diculars a l’edifici, la major part de les quals només havia estat utilitzada un cop. Estaven orientades d’est a oest amb el cos en decúbit supí i amb els braços semiflexionats sobre la pelvis o el tòrax, o bé estesos al llarg del cos, i amb el cap a l’oest. Les 90 i 240, però, estaven disposades de nord a sud. Tot el con-junt presentava, a grans trets, unes característiques tipològiques similars: sepultures de planta rectangu-lar en caixa de lloses grans disposades en sec, traçat antropomorf de la capçalera, realitzat amb còdols o llosetes falcades en posició vertical, i coberta de llo-ses planes segellades amb argila i una mica de calç; en tres només hi havia una llosa gran com a cober-ta: 90, 211 i 234. Dues tombes (228, 234), situades per sota d’altres estructures, només es van delimitar i dibuixar, sense arribar a excavar-les; en una terce-ra (221), es van retirar les lloses de la coberta i es va estudiar l’individu (262). En tots els casos, el fons de la fossa era el terreny natural retocat per mirar de proporcionar-li horitzontalitat, sense empremtes d’un llit de pedres o d’una capa de morter de calç.

Cal diferenciar dues fases temporals en la disposició

Figura 27. Església de Santa Maria de Matadars o del Mar-quet (el Pont de Vilomara i Rocafort, Bages). Tipologia de les sepultures corresponents a la primera fase de la ne-cròpolis excavada a llevant de la capçalera (2).

Figura 26. Església de Santa Maria de Matadars o del Mar-quet (el Pont de Vilomara i Rocafort, Bages). Tipologia de les sepultures corresponents a la primera fase de la ne-cròpolis excavada a llevant de la capçalera (1).

256


de les sepultures. Les del primer moment són les 49, 211, 212, 221, 228, 234 i 235. Totes estaven cobertes o tallaven els mateixos estrats, formats per la mani-pulació del terreny natural ben tou de les terrasses del Llobregat. Dins d’aquestes capes van aparèixer uns quants fragments informes de ceràmica grisa al-tmedieval. Entre les tombes de la fase més recent, la número 90 té el perímetre format per grans lloses, tret que s’adiu millor amb les característiques de les precedents (p.e. 212 o 235). Una petita evolució, però, del sistema original podria constituir-la les pa-rets laterals formades per una superposició amunte-gada de pedres i lloses petites de factura irregular, característica que es dóna a les sepultures 45, 89 i 240. D’altra banda, la 124 s’ha incorporat en aquesta segona fase, no tant per la tipologia, que és semblant a la de les més antigues, sinó per la posició excèn-trica que ocupa, a tocar del perfil septentrional del sondeig, com si fos la primera de les inhumacions que en un moment posterior es van estendre per tota aquella zona. La tomba 90 va proporcionar bocins de

ceràmica utilitària reduïda i d’una olla oxidada.

CRONOLOGIA I PARAL·LELS

Quant a l’ambient cronològic d’aquests enterraments, cal dir que a la necròpolis de Sant Esteve de Caulès (Caldes de Malavella, La Selva) hi ha sepultures en forma de caixa rectangular amb les parets laterals fetes de lloses que vesteixen una fossa excavada al sòl. En alguns casos, com ara a la nostra necròpolis, el cap de l’inhumat queda encaixat entre llosetes o lloses que recreen una perfil antropomorf. Aquesta mena de tombes han estat datades entre els segles V i VII (Merino 1993, 214; Merino i Agustí 1990, 228, 236). Igualment, constatem aquest encaix antropo-morf dins les caixes de lloses a diversos enterraments de la fase IB de la necròpolis situada a l’exterior de l’església paleocristiana de Sant Menna (Sentmenat), que ha estat datada entre les acaballes del segle VI i el segle VIII (Roig, Coll i Molina 1995, 32). També es donen trets tipològics idèntics a les necròpolis

Figura 28. Església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (el Pont de Vilomara i Rocafort, Bages). Planta general de les sepultures corresponents a la primera fase de la necròpolis excavada a llevant de la capçalera.

257


de Ca la Madrona (Mataró, Maresme), assentament rural datat entre la segona meitat del segle VII i tot el segle VIII, amb caixes de lloses i cistes preantro-pomòrfiques (Clariana 1992a i b; García 1993, 155), a la necròpolis del Mas de Barenys (Riudoms, Baix Camp), datada dels segles V-VII (Pallejà i Romero 1993, 52) i a la de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat), amb caixes de còdols i pedres per folrar els murs laterals de la fossa i caixes de lloses planes, datades dels segles VI i VII (Navarro, Mauri i Farreny 1999, 187). Igualment, en les necròpolis de la prime-ra fase del conjunt monàstic de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà) i de l’església del Ro-ser (Súria), que hem vist més amunt, han aparegut enterraments amb les mateixes característiques tipo-lògiques. Les primeres datades entre els segles VII i X i les segones dels segles IX-X.

Tot i que les notícies escrites més antigues sobre l’església i l’indret que ocupa daten de mitjan segle X, la segona campanya d’excavació duta a terme pel Servei entre 2007-2008, sota la direcció d’À. Caixal amb la nostra col·laboració, va permetre la troballa de les restes d’una vil·la romana immediatament an-terior, a la qual pertany un lacus descobert a l’entorn meridional i nombrosos fragments de ceràmica anti-ga i opus signinum. Aquesta explotació podria haver estat la Villa Amarus, hipòtesi ja plantejada per diver-sos autors i ara confirmada per l’arqueologia. De la mateixa manera al jaciment ha aparegut ceràmica grisa de pasta relativament depurada i decoració geomètrica. Correspon a les produccions del final de l’antiguitat tardana o dels primers temps de l’edat Mitjana, ben conegudes, per exemple, a la ciutat de Barcelona, on es daten entre els segles VI i VIII (Bel-trán de Heredia 2005), o a Sant Mena. Aquests mate-rials permeten constatar la continuïtat de l’ocupació de l’indret en aquell període. A la mateixa etapa deuen correspondre dues sitges amortitzades en el moment de bastir-se l’església: un sota la fonamenta-ció de la paret meridional de la capçalera i l’altre en el pas de la nau al transsepte.

L’any 955 es fa referència al terme de la ville de Mata-darcus, situat a Néspola, denominació antiga de part del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i també del de Mura. Un any més tard, Ansulf dóna a Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat, unes terres al comtat de Manresa, prop del Llobregat, on hi ha la vila de Matadars, amb unes esglésies, altars i altres santuaris (Galí i Puig 2004; Altès 2004). Per tant, la fundació de l’edifici primitiu de tres naus i transsepte de l’església de Santa Maria de Matadars podria ser anterior a aquest esment del 956. Coetànies de la primera fàbrica del temple, en la qual cal destacar la presència de paraments d’opus spicatum, són les deu sitges obertes en els llims naturals. Se n’han des-cobert cinc a l’interior de l’edifici i cinc més a l’entorn

immediat, dins l’àmbit de la sagrera. Convé recordar que, tant les de fora com les de dins, van ser amor-titzades cap als primers decennis del segle XI. De la mateixa època que les sitges és la necròpolis situada a l’entorn oriental de l’església, al davant de l’element principal de la capçalera. Ja hem vist que, fins ara, han estat identificades sepultures utilitzades un sol cop i agrupades en fileres perpendiculars a l’edifici, llevat de dues d’orientades de nord a sud, condicio-nades per la presència anterior de les altres. Aques-tes sepultures tan ben conservades es començarien a col·locar poc després de la fundació de l’edifici, en un moment potser avançat del segle IX, segons indiquen els paral·lels tipològics d’altres jaciments i la fàbrica del temple. Van conviure amb les sitges i se’ls pot aplicar un terminus ante quem dels primers decennis del segle XI, època en què, tant l’església com el cementiri, van ser remodelats.

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, B., CASELLAS, L.E., FOGUET, G., LLINÀS, J., LÓPEZ, J., MERINO, J., POU, J. i TIÓ, X. 1993, La necròpoli de les Goges (Sant Julià de Ramis, Gi-ronès), Tribuna d’Arqueologia 1991-1992, 117-128.

ALTÈS, X. 2004, Santa Maria de Matadars: els pri-mers vuit segles, (SPAL), Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [Treball inè-dit].

AQUILUÉ, X. i BURÉS, L. 1999, L’Empúries del perío-de medieval: fase VI, in X. Aquilué (dir.), Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual, Monografies Emporitanes 9, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Girona, 398-448.

BARRAL, X. 1981, L’art pre-romànic a Catalunya. Se-gles IX-X, Barcelona.

BELTRÁN, M. 1970, Las ánforas romanas en España, Zaragoza.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. 1991, Excavació al campanar de l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès, in A. González i A. López Mullor (dirs.), Simposi Actuacions en el patrimoni edificat medie-val i modern (segles X al XVIII), vol. I, La intervenció arquitectònica; vol. II. La recerca arqueològica (Bar-celona, 5-7 d’octubre de 1989), Quaderns Científics i Tècnics 3, Diputació de Barcelona, Servei del Patri-moni Arquitectònic, Barcelona, 127-134.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. 2005, Las producciones locales e importaciones de cerámica común del ya-cimiento de la plaza del Rey de Barcelona, entre la época visigoda y el período islámico. Siglos VI-VIII, Quarhis - Quaderns d’arqueologia i història de la ciu-

258


tat de Barcelona 1, Barcelona, 69-89.

BELTRÁN DE HEREDIA, J. 2006, Los contextos al-tomedievales de la plaza del Rey de Barcelona: la cerámica de tradición carolingia, Quarhis - Quaderns d’arqueologia i història de la ciutat de Barcelona 2, Barcelona, 109-139.

BENET, A., JUNYENT, F., MAZCUÑAN, A., BARRAL, X., SUREDA, J., CARBONELL, E. i LLARÀS, C. 1984, Santa Maria de Matadars (o del Marquet), in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. XI: El Bages, Enciclo-pèdia Catalana, Barcelona, 328-334.

BERTRÁN, P. 1982, Hallazgo de sepulturas antro-pomorfas y de una ollita gris en Bergús (Cardona, Barcelona), Acta Mediaevalia 3, Universitat de Bar-celona, Barcelona, 173-183.

BOLÒS, J. 1985, Viver i Serrateix. Castell de Viver. El Castellot, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. XII: El Berguedà, Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 505-510, 529-530.

BOLÒS, J. 1987, Queralbs. Necròpoli de Fustanyà; Necròpoli de Santa Maria de Ripoll, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. X: El Ripollès, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 190, 334.

BOLÒS, J. 1989, Foixà. Poblat de Sidillà; La Talla-da d’Empordà. Necròpolis de Maranyà; i Vulpellac. Necròpolis de Vulpellac, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. VIII: L’Empordà I, Enciclopèdia Cata-lana, Barcelona, 209-211, 322-323, 349-350.

BOLÒS, J. 1990, Lledó d’Empordà. Sepultura de Santa Maria de Lledó, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. IX: L’Empordà II, Enciclopèdia Cata-lana, Barcelona, 546-547.

BOLÒS, J. i PAGÈS, M. 1982, Les sepultures excava-des a la roca, in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 59-103.

BOSCH, J.M. (coord.) 1993, Engordany, la vida al solà (segles II aC-XX dC), Monografies del Patrimoni Artístic Nacional 3, Govern d’Andorra, Andorra.

CATHMA 1991, Importations de céramiques com-munes méditerranéennes dans le midi de la Gaule (Ve-VIIe s.), A cerâmica medieval no Mediterrâneo Occidental (Lisboa, 1987), Mèrtola, 27-47.

CATHMA 1993, Céramiques Languedociennes du Haut Moyen Âge (VII-XIe s.), Études micro-régionales et essai de synthèse, Archéologie du Midi Médiéval 11, Toulouse, 111-228.

CEVPP 1991, Cerámicas de época visigoda en la Península Ibérica. Precedentes y perduraciones, La cerâmica medieval no Mediterrâneo Ocidental (Lis-boa, 1987), Mértola, 49-68.

CLARIANA, J.F. 1992a, Anotaciones al estudio de las necrópolis altomedievales de la comarca del Mares-

me, III Congreso de Arqueología Medieval Española (Oviedo 27 de marzo-1 de abril 1989), vol. II. Comuni-caciones, Universidad de Oviedo, Oviedo, 493-499.

CLARIANA, J.F. 1992b, Noves aportacions a l’estudi de les necròpolis alto-medievals del Maresme, VIII Sessió d’Estudis Mataronins, Centre d’Estudis Locals de Mataró, Mataró, 11-25.

COLL, J.M., ROIG, J. i MOLINA, J.A. 1997, Contextos ceràmics de l’antiguitat tardana del Vallès, Taula Ro-dona: Contextos Ceràmics d’Època Romana Tardana i de l’Alta Edat Mitjana (segles IV-X) (Badalona, 1996), Arqueomediterrània 2, Diputació de Barcelona-Ser-vei de Patrimoni Arquitectònic Local, Museu de Ba-dalona, Universitat de Barcelona, Barcelona, 37-57.

DAURA, A. i GALOBART, J. 1984, Avinyó. Necròpolis de Sant Marçal de Relat; Balsareny. Necròpolis de Vilafruns; Callús. Necròpolis de Viladelleva; Callús. Necròpolis del turó dels Moros; Callús. Necròpoli dels Fossars; Manresa, Marganell, Can Morota; Man-resa. Necròpolis de Santa Maria de Viladordis; Mura. Necròpolis de la Solana del Racó de les Monges; El Pont de Vilomara i Rocafort. Necròpolis de la Creue-ta; Rajadell. Tomba del casalot d’en Joan Mestre i Sallent de Llobregat. Fossar de Sant Pere de Serraï-ma, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. XI: El Bages, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 113, 126-127, 140-141, 141, 141-142, 249, 280-281, 334-335, 356-357, 361, 375.

ENRICH, J., ENRICH, J. i PEDRAZA, L. 1995, Vila-clara de Castellfollit del Boix (Bages). Un assenta-ment rural de l’antiguitat tardana, Igualada.

FIERRO, J. i CLUA, M. 1991, La interpretación de la iglesia de Sant Pere de Castellfollit del Boix a la luz de la excavación en la capilla gótica, in A. Gonzá-lez i A. López Mullor (dirs.), Simposi Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII), vol. I, La intervenció arquitectònica; vol. II. La recerca arqueològica (Barcelona, 5-7 d’octubre de 1989), Quaderns Científics i Tècnics 3, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic, Barce-lona, 207-212.

GALERA, A. i TORRAS, M. 2000, Estudi historicodo-cumental de les esglésies de Sant Salvador del Quer i de la Mare de Déu del Roser, i documentació de les ruïnes de Santa Maria Sa Vila (Súria, Bages), (SPAL) Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arqui-tectònic Local. [Treball inèdit].

GALÍ, D., BRU, R. i MERCADER, S. 2002, Estudi his-tòric, artístic i constructiu de l’església de la Mare de Déu del Roser (antiga parroquial de Sant Cristòfol) de Súria (Bages), (SPAL) Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [Treball inèdit].

GALÍ, D. i PUIG, J. 2004, Estudi històric (documental, constructiu i artístic) de l’església de Santa Maria de

259


Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort). (SPAL) Di-putació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitec-tònic Local. [Treball inèdit].

GARCÍA, J. 1993, Necròpolis de Ca la Madrona (Mataró, Maresme), Anuari d’Intervencions Arqueolò-giques a Catalunya 1, Època romana. Antiguitat Tar-dana. Campanyes 1982-1989, Generalitat de Cata-lunya, Departament de Cultura, Barcelona, 155.

GÓMEZ MORENO, M. 1919, Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos IX al XI. Madrid.

GRACIA, E. 1984-1985, Materials de peltre medie-vals a Catalunya, Acta Mediaevalia 5-6, 313-354.

GRACIA, E. 1986-1987, Altres materials de peltre a Catalunya, Acta Mediaevalia 7-8, 453-458.

GRIÑÓ, D. 2005, Memòria de la intervenció arqueolò-gica d’urgència efectuada a la necròpolis de Palous, Camarasa, Lleida, Generalitat de Catalunya, Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural.http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Arxiu/qmem5748.pdf

JONCHERAY, J.P. 1975, L’épave ‘E’ du cap Dramont, sigilée claire D et amphores rescapées du pillage, Cahiers d’Archéologie Sousmarine 4, Ajaccio 141-146.

JUNYENT, E. 1983, L’arquitectura religiosa a Catalu-nya abans del romànic, Barcelona.

KEAY, S.J. 1984, Late Roman Amphorae in the Wes-tern Mediterranean. A tipology and economic study: the catalan evidence, Oxford.

KRAUTHEIMER, R. 1988 (3a ed.), Arquitectura pa-leocristiana y bizantina, Madrid.

LÓPEZ MULLOR, A. 1983-1984, Excavaciones me-dievales en las comarcas de Barcelona, Ampurias 45-46, Barcelona, 246-263.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 1992, Una nue-va excavación en la iglesia de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona), Espacio, Tiempo y Forma I, 5, Madrid, 315-374.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 1995, Església de Sant Quirze de Pedret. Cercs. Excavacions arqueo-lògiques. Campanyes 1989-1992, in A. López Mullor (ed.), Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà, Sant Llorenç prop Bagà. Sant Quirze de Pedret, Llibre II, Quaderns Científics i Tècnics 6, Di-putació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitec-tònic Local, Barcelona, 181-183, 194-244.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 2001-2002, Resul-tats dels darrers treballs d’excavació al monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà), Lambard XIV, Barcelona, 47-74.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 2004, Las excava-ciones en el monasterio de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Barcelona), 2ª Bienal de la

Restauración Monumental (Vitoria-Gasteiz, 21-24 de noviembre de 2002), Academia del Partal, Fundación Catedral de Santa María, Vitoria, 203-209.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 2009a, El monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Bergue-dà). Hipòtesi general d’evolució històrica, in 1907: el paper de l’IEC en la història de l’art i en la restaura-ció de monuments medievals a Catalunya i Europa. Commemoració del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans, (SPAL) Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Barcelona, 173-218.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 2009b, La primera campaña de excavación en la iglesia de Santa Ma-ría de Matadars o del Marquet, Homenaje al profesor Eduardo Ripoll Perelló, Espacio, Tiempo y Forma I, 1, Madrid, 337-352.

LÓPEZ MULLOR, A. i CAIXAL, À. 2011, L’excavació arqueològica de l’església de Santa Maria de Mata-dars o del Marquet (El Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), in O. Achón, P. de Vingo, T. Juárez, T.; J. Miquel i J. Pinar (eds.), Esglésies rurals a Catalunya entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X). Taula ro-dona, Esparreguera - Montserrat, 25-27 d’octubre de 2007, BraDypUS Communicating Cultural Heritage, Bologna, 197-211.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i FIERRO, J. 1989, Església de Sant Vicenç de Rus. Classificació i data-ció de la ceràmica i el vidre, in A. López Mullor (dir.), Recerques històrico-arqueològiques al Berguedà (1983-1986). Església de Sant Vicenç de Rus, Esglé-sia de Santa Eulàlia de Gironella, Pont Vell de la Pobla de Lillet, Quaderns Científics i Tècnics 1, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic, Barcelona, 64-67.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i FIERRO, J. 1994, Difusión de las cerámicas grises/oxidadas medieva-les en las comarcas de Barcelona (siglos IX-XIII), in R. Azuar i J. Martí (coords.), IV Congreso de Arqueo-logía Medieval Espanyola. Sociedades en transición / IV Congrés d’Arqueologia Medieval Espanyola. So-cietats en transició (Alacant, 4-9 octubre 1993), Aso-ciación Española de Arqueología Medieval, Diputa-ción provincial de Alicante, Alicante, 1027-1033.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i FIERRO, J. 1997, Cronologia i difusió d’un grup de ceràmiques me-dievals trobades a les comarques de Barcelona (se-gles VII-XIV), Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona (Barcelona 15-16 de novembre de 1994), Quaderns Científics i Tècnics 9, (SPAL) Dipu-tació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Barcelona, 101-142.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i GÓMEZ, A. 2007, L’excavació arqueològica a l’entorn immediat de l’església de Santa Maria de Matadars o del Marquet

260


(El Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), in M. Miquel i J.M. Vila (coords.), III Congrés d’Arqueologia Medie-val i Moderna a Catalunya (Sabadell, 18-21 de maig de 2006), vol. II, Associació Catalana per la Recerca en arqueologia Medieval (ACRAM), Ajuntament de Sabadell, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Sabadell, 680-688.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i JUAN, M. 1989, Església de Sant Vicenç de Rus. L’excavació arqueo-lògica, in A. López Mullor (dir.), Recerques històri-coarqueològiques al Berguedà (1983-1986). Església de Sant Vicenç de Rus, Església de Santa Eulàlia de Gironella, Pont Vell de la Pobla de Lillet, Quaderns Científics i Tècnics 1, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic, Barcelona, 12-63, 105-135.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i VILA, J.M. 2003, El monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà). Assaig d’evolució històrica, II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Sant Cugat del Vallès, 18-21 d’abril de 2002), vol. I, Barce-lona, 35-48.

LÓPEZ MULLOR, A., CAIXAL, À. i VILA, J.M. 2007, El recinte medieval del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà, Berguedà). Campan-yes arqueològiques dels anys 2000-2004, in M. Mi-quel i J.M. Vila (coords.), III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Sabadell, 18 al 21 de maig de 2006), vol. II, Associació Catalana per la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Ajunta-ment de Sabadell, Generalitat de Catalunya, Depar-tament de Cultura, Sabadell, 585-604.

LÓPEZ MULLOR, A., FIERRO, X. i CAIXAL, À. 1997, Ceràmica dels segles IV al X procedent de les co-marques de Barcelona, Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Actes, Taula Rodona (Badalona, 6, 7 i 8 de novembre de 1996), Arqueomediterrània 2, (SPAL) Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Universitat de Barcelona, Museu de Badalona, Bar-celona, 59-82.

LÓPEZ MULLOR, A., FIERRO MACÍA, J., ENRICH HOJA, J., SALES, J. i BELTRÁN DE HEREDIA, J. 2004, Cerámica tardorromana y medieval en la pro-vincia de Barcelona. Siglos VII-X, II Simposio de Arqueología, Cerámicas tardorromanas y altomedie-vales en la Península Ibérica. Ruptura y continuidad, (Mérida, 2001), Anejos de Archivo Español de Ar-queología XXVIII, Madrid, 41-66.

LUSUARDI, S. i MURIALDO, G. 1991, La ceramiche mediterranee in Liguria durante il periodo bizantino (VI-VII secolo), Cerâmica medieval no Mediterrâneo Ocidental (Lisboa, 1987), Mértola, 123-146.

MAIOLI, M.G. i STOPPIONI, M. 1989, Ravenna, Loc.

Classe. La fornace per ceramica nel podere Chiavi-chetta. Classe, Podere, Chiavichetta: anfore di pro-duzione locale. Anfore di importazione, Actes du colloque: Amphores romaines et histoire économi-que. Dix ans de recherche, (Sienne 22-24 mai 1986), Collection de l’École Française de Rome 114, Roma, 568-573.

MALGOSA, A., ARMENTANO, N., CARRASCAL, S. i FADRIQUE, T. 2005, Informe antropològic de les res-tes de Santa Maria de Matadars. Intervenció arqueo-lògica de 2004, (SPAL) Diputació de Barcelona, Ser-vei de Patrimoni Arquitectònic Local. [Treball inèdit].

MALGOSA, A., VILLENA, N., PLA, A., ARMENTANO, N. i PUJOL, M. 2004, Informe antropològic de les res-tes inhumades al monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Barcelona), (SPAL) Diputació de Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [Treball inèdit].

MALINGRE, A.M. 1995, San Pedro de Rocas (Oren-se). Un eremitorio rupestre altomedieval, Orense, 1995.

MANACORDA, D. 1977, Anfore, Ostia IV. Le Terme del Nuotatore. Scavo dell’ambiente XVI e dell’area XXV, Studi Miscellanei 23, Roma, 116-266.

MARTÍ, R. 1988, L’ensagrerament, l’adveniment de les sagreres feudals, Faventia 10, Cerdanyola-Bella-terra, 153-182.

MERCADAL, O. 1995, Església de Sant Quirze de Pedret. Les restes òssies humanes, in A. López Mu-llor (ed.), Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà (II). Sant Llorenç prop Bagà. Sant Quirze de Pedret, Llibre II, Quaderns Científics i Tècnics 6, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arqui-tectònic Local, Barcelona, 256-267.

MERINO, J. 1993, Necròpolis de Sant Esteve (Cal-des de Malavella, la Selva), Anuari d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya 1, Època romana. An-tiguitat Tardana. Campanyes 1982-1989, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona, 214-215.

MERINO, J. i AGUSTÍ, B. 1990, La necròpolis paleo-cristiana de Sant Esteve (Caldes de Malavella, la Sel-va), Cypsela VIII, Girona 219-238.

MOLINA VIDAL, J. 2007, Commerce romain et am-phores nord-africaines sur la côte sud-orientale d’Hispanie, in A. Mrabet i J. Remesal, J. (eds.), In Africa et in Hispania: études sur l’huile africaine, Col·lecció Instrumenta 25, Barcelona, 205-244.

NAVARRO, R. i MAURI, A. 1987, La secuencia estra-tigráfica de la necrópolis de Santa Margarida, Marto-rell (Barcelona), II Congreso de Arqueologia Medie-val Española, Madrid, 570-580.

NAVARRO, R. i MAURI, A. 1994, Santa Margarida de Martorell. La transició de l’Antiguitat Tardana al món medieval, in R. Azuar i J. Martí (coord.), IV Congre-

261


so de Arqueología Medieval Espanyola. Sociedades en transición/IV Congrés d’Arqueologia Medieval Es-panyola. Societats en transició (Alacant, 4-9 octubre 1993), Asociación Española de Arqueología Medie-val, Diputación provincial de Alicante, Alicante, 341-344.

NAVARRO, R, MAURI, A. i FARRENY, M. 1999, Els edificis religiosos. Basílica de Santa Margarida de Martorell (Baix Llobregat), in P. de Palol i A. Pladevall (eds.), Del romà al romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 186-188.

NOLLA, J.M. i SAGRERA, J. 1995, Ciuitatis Impu-ritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Estudi General 15, Girona, 9-329.

OLLICH, I. 1982, Tipologia de les tombes de la ne-cròpolis medieval de l’Esquerda (Osona), in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultures medievals de Catalu-nya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barce-lona, Barcelona, 105-153.

PADILLA, J.I. 1982, La necròpolis de Santa Creu de Joglars (Osona), in M. Riu (ed.), Necròpolis i sepultu-res medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 155-176.

PALLÀS, C. 1962, Arte prerrománico catalán: Pedret y Obiols, San Jorge 47, Barcelona, 63-67.

PALLEJÀ, L. 1982, Noves troballes arqueològiques al mas de Barenys, Lo Floc 40, Riudoms, 14.

PALLEJÀ, L. 1984, Necròpolis tardo-romana de mas de Barenys, Riudoms, L’Om, 15 de març, 18 sigs, Riu-doms.

PALLEJÀ, L. i ROMERO, V. 1993, Necròpolis del Mas de Barenys (Riudoms, Baix Camp), Anuari d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya 1. Èpo-ca romana. Antiguitat Tardana. Campanyes 1982-1989, Generalitat de Catalunya, Departament de Cul-tura, Barcelona, 52.

PALOL, P. de 1999, Els edificis religiosos, in P. de Pa-lol i A. Pladevall (eds.), Del romà al romànic. Història, Art i Cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 163-172.

PANCORBO, A. i LÓPEZ MULLOR, A. 2008, L’excavació arqueològica a l’església de la Mare de Déu del Roser de Súria, Quaderns científics i tècnics de restauració monumental, Col·lecció Documents de Treball, Sèrie Recursos Culturals 9, Diputació de Barcelona, Barcelona, 365-392.

PANELLA, C. 1993, Merci e scambi nel Mediterraneo tardoantico, in A. Carandini, L. Cracco i A. Giardi-na, A. (eds.), Storia di Roma 3. L’età tardoantica. II. I luoghi e le culture, Torino, 613-697.

PONSICH, P. 1948, Les deux églises mozarabes de

Sournia (Pyrénées Orientaux). Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (Barcelona) VI, 297-311.

PONSICH, P. 1983, L’architecture religieuse préro-mane des pays de Roussillon, Conflent, Vallespir et Fenolledés. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuixà 14, Codalet, 1-21.

PUERTAS TRICAS, R. 1976, Cuevas artificiales de época altomedieval en Nájera (Logroño), Noticiario Arqueológico Hispánico 4, Madrid, 230-255.

RAMALLO, S. 1985, Envases para salazón en el Bajo Imperio (I), VI Congreso Internacional de Arqueología Submarina (Cartagena 1982), Madrid, 435-442.

RAMALLO, S., RUIZ, E. i BERROCAL, M.C. 1996, Contextos cerámicos de los siglos V-VII en Cartage-na, Archivo Español de Arqueología 69, Madrid, 135-190.

RAMALLO, S., RUIZ, E. i BERROCAL, M.C. 1997, Un contexto cerámico del primer cuarto del siglo VII en Cartagena, Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). Actes, Taula Rodona (Badalona, 6, 7 i 8 de novembre de 1996), Arqueo Mediterrània 2, Diputació de Barcelo-na-Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Univer-sitat de Barcelona, Museu de Badalona, Barcelona, 203-228.

REYNOLDS, P. 1995, Trade in the Western Medite-rranean, A.D. 400-700: The ceramic evidence, BAR 604, Oxford.

RIPOLL, E., CARRERAS, T. i NUIX, J.M. 1978, Notes preliminars sobre les excavacions arqueològiques de la basílica de Santa Maria de Ripoll, Revista de Giro-na XXIV, Girona, 83 223-230, 392-394.

RIPOLL, E., CARRERAS, T. i NUIX, J.M. 1982, Mo-nestir de Santa Maria, Ripoll, Les excavacions ar-queològiques a Catalunya als darrers anys, Genera-litat de Catalunya, Servei d’Arqueologia, Barcelona, 392-394.

RIU, M. 1972, Cuevas-eremitorios y centros cenobí-ticos rupestres en Andalucía Oriental, Actes del VIII Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana, Bar-celona, 431-444.

RIU, M. 1982a, Alguns costums funeraris de l’edat Mitjana a Catalunya in M. Riu (ed.), Necròpolis i se-pultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, Annex 1, Universitat de Barcelona, Barcelona, 29-57.

RIU, M. 1982b, Sant Sebastià del Sull, Saldes, Les ex-cavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia, Barcelona, 404-407.

RIU, M. 1985, Saldes. Sant Sebastià del Sull, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. XII: El Bergue-dà, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 505-510, 529-

262


530, 458-462.

ROIG, J., COLL, J.M. i MOLINA, J.A. 1995, L’església vella de Sant Menna, Sentmenat: del segle V al XX. 1500 anys d’evolució històrica, Sant Quirze del Vallès.

SALLÈS, P. 1985, Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (21 de no-vembre de 983). Traducció; Acta de consagració de l’església de Sant Miquel de Sant Llorenç (20 d’octubre de 984), in J. Vigué (dir.), Catalunya Romà-nica, vol. XII: El Berguedà, Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 505-510, 529-530, 288-291.

SALLÈS, P. 1986, Acta de consagració de Sant Quir-ze i Santa Julita de Muntanyola (30 de juliol de 1177). Traducció, in J. Vigué (dir.), Catalunya Romànica, vol. III: Osona II, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 425-427.

SCHLUNK, H. 1945, Relaciones entre la Península Ibérica y Bizancio. Archivo Español de Arqueología 18, Madrid, 177-204.

SITJES MOLINS, X. 1977, Les esglésies pre-romàni-ques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa.

SPINOLO, G., MARTINI, M. i DELLA TORRE, I. 1995, Analisi di datazione con dosimetria termoluminiscen-te, in J. Enrich, J. Enrich i L. Pedraza, Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages). Un assentament rural de

l’antiguitat tardana, Igualada, 103-104.

TCHERNIA, M.A. 1969, Direction des recherches archéologiques sous-marines, Gallia XXVII.1, Paris, 465-499.

VILLA, L. 1994, Le anfore tra tardoantico e medioe-vo, in S. Lusuardi Siena (ed.), Ad mensam. Manufat-ti d’uso da contesti archeologici fra tarda antichità e medioevo, Udine, 335-432.

VILLEGAS, F. 1983 (2 ed.), El romànic del Bages. Es-tudi dels edificis religiosos, Manresa.

VIVES, E. i CAMPILLO, D. 1989, Església de Sant Vi-cenç de Rus. Estudi de les restes òssies humanes, in A. López Mullor (dir.), Recerques històrico-arqueolò-giques al Berguedà (1983-1986). Església de Sant Vi-cenç de Rus, Església de Santa Eulàlia de Gironella, Pont Vell de la Pobla de Lillet, Quaderns Científics i Tècnics 1, Diputació de Barcelona, Servei del Patri-moni Arquitectònic, Barcelona, 67-75.

VIVES, J. 1963, Concilios visigóticos e hispano-ro-manos, España Cristiana 1, CSIC, Barcelona-Madrid.

WATSON, B. 1989, Reconstrucció curosa de les pin-tures de Sant Quirze de Pedret amb una visió àmplia del conjunt, L’Erol 27, Berga, 15-24.

WATSON, B. 1990, Interpretació d’un antic fresc de Sant Quirze de Pedret, L’Erol 31, Berga, 33-38.

263