recull de llegendes populars catalanes i d altres ' Estiu 2010 Estiu 2010 1 / 252 AFA Sant Sadurní
recull de
llegendes
populars
catalanes
i
daltres '
Estiu 2010Estiu 2010
1 / 252
AFA Sant Sadurní
Les persones que han fet aquesta collita han sigut:
Pepi Aguilera, Núria Beneit, Joan Canals, Alex
Casanovas, Isabel Coloma, Reyes Cruces, Dolores
Chacón, Assumpta Giró, Carmen Gómez, Rosa Gómez,
Matilde Grande, Magdalena Mallofrè, Laura Marco,
Montserrat Milla, Ana Naranjo, Pepa Narváez, Maria
Noya, Fina Planas, Núria Planas, Salvador Poch,
Montserrat Querol, Teresa Raventós, Carme Raventós,
Joan Robles, Florinda Rodríguez, Montserrat Royo,
Antonio Sánchez, Roser Sans, Montserrat Solè, Mercè
Soler, María Susín, Joan Vendrell, Fina Yepes, Fatima
Zaryouhi, José Luis.
Juliol – Agost de 2010
2 / 252
Títol PàginaA Vilafranca trenca campanes 10
Ahmet i Mariona 10
Almogàvers 11
Cal Cassot 16
Calafell i el seu castell 17
Can Seixanta 17
Collbató 18
Com l'aigua del mar va ser salada 19
Conte de la vella dama Verda 20
De com van florir les roses de Jericó 24
De que bé que hi hagi mar 24
De què venen les roses de sang 25
Drub, el diable 26
El bandit Hassan 28
El barret del dimoni 29
El bosc de Tosca 30
El bou d'or 32
El cabrit negre 33
El camí dels monjos 33
El campaner 34
El Cap de mort 35
El capità Testafort 37
El castell d'Olèrdola 39
El castell de Cabrera 39
El castell de Montferri 40
El castillo de Montsoriu 41
3 / 252
El cavall Bernat 42
El cavaller Rufolet i la princesa Rubí 43
El cistell de pomes 51
El comte Arnau 52
El consolat de mar 53
El drac de Banyoles 53
El Duc de Cardona i el Duc de Montcada 56
El falcó de Ramon Berenguer 58
El fill dels castell 60
El gegant del Pi 61
El gegant Garós 64
El gegant Mandronius 65
El gorg blau 66
El gorg negre 66
El gos Nonell 67
El mansuet 68
El monstre de l'estany de Banyoles 69
El morrut 72
El naixement del riu Ter 73
El noguer de Sagaró 73
El noi endemoniat de La Llacuna 74
El parmisser de Les Gunyoles 75
El pelegrí de Tossa 76
El pescador de Sant Agnes 77
El pi de les pinyes d'or 77
El pla dels escurçons 80
El poble de Sant Vicenç 82
El Pont del Diable 82
4 / 252
El Pont del Diable de Martorell 83
El pou de la gallina 85
El presoner de la mare de Déu de Núria 86
El primer hort de patates 86
El prodigi de l'aigua convertida en vi 88
El ramat encantat 90
El rei i el carboner 90
El rei moro del palau de Cubelles 93
El salt de la reina mora 94
El Santo Cristo de Salomó 95
El senyor de Lladurs 98
El tarlà de Girona 100
El timbaler del Bruc 101
El turó de les bruixes 101
El vailet de Celma 102
El vaixell de Sant Pau 103
El vectigal de la carn 104
Els altres capricis del Comte l'Arnau 105
Els amants de Bausen 108
Els dos amics 108
Els homes vermells 109
Els pallers de pedra 110
Els tres savis prudents dels Pitius 110
Flordeneu i Gentil 113
Joan de Serrallonga 116
Joan II i Joan Blanca 119
Jofre i la Malvasía 120
Justícia 121
5 / 252
L'Abancó i les Barbotes 123
L'abat Copons de Poblet 124
L'any dels negats 126
L'ermita de la Font de la Salut 128
L'escut dels Montcada 129
L'església de Sant Llorenç d'Hortons 130
L'estany d'Engolasters 131
L'estratagema de Vilademàger 132
L'hereu Riera 134
L'home dels nassos 134
La Boqueria 135
La brecha de Rolando 136
La bruixa de la catedral de Girona 136
La bruixa de la pinta d'or 137
La cadira d'or del castell de Burriac 137
La campana Martina 138
La campana Susana 139
La cocollona 140
La cova del cabrer 141
La cova prohibida d'Olèrdola 142
La destrucció de la fossa del gegant 143
La dona d'aigua 144
La dona d'aigua de Gualba 145
La dona d'aigua de Val-de-Ros 149
La duquesa de Cardona 154
La filla de Can Fàbregas 156
La font de cabra 158
La font Santa de Subirats 159
6 / 252
La fundació de la ciutat de Barcelona 159
La fundació de Sant Pere de Roda 161
La guerra dels remences 162
La leyenda del delfín rosado 163
La leyenda del unicornio 164
La llegenda de Guillem de Cabestany 164
La llegenda de la lleona 166La llegenda de la Mare de Déu de Castellgalí 166
La llegenda de la sopa d'all 167
La llegenda de Montesquiu 168
La llegenda de Tallaferro 170
La llegenda del comte Estruc 171
La llegenda del ruc de la Granada 174
La llegenda del salt de la reina mora 174
La llegenda dels dos campanars 176
La Majordoma 177
La maledició de La Madaleta 177
La mare de Déu de Bell-lloch 178
La mestressa de Fontallada 179
La muntanya màgica del Pedraforca 179
La roca dels polls 180
La serpent 181
La sirena del Garraf 181
La torre de la minyona 182
La torre de los encantados 184
La verge de la Font Santa 185
La veu misteriosa 186
Las mocedades del Cid 187
7 / 252
Les bruixes d'Altafulla 189
Les campanes d'Olivella 190
Les campanes del Serral. 191
Les Caramelles 191
Les cent donzelles 192
Les coves de Ribes 195
Les encantades 196
Les encantades de Vall-de-Ros 197
Llegenda de Galbors d'Entença 198Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina 199Llegenda de l'orígen de les quatre barres de sang 200
Llegenda de la formació dels Pirineus 202
Llegenda de la reina de Cantallops 204Llegenda de la troballa de la imatge de la Moreneta 205
Llegenda de Montserrat 205
Llegenda de Sant Jordi 206
Llegenda de Sant Narcís 208
Llegenda de Sant Patllari 212
Llegenda del Castell de Rocaberti 213
Llegenda del drac 214
Llegenda del mariner de Santa Pau 217
Llegenda del Repicatrugues 222Llegenda del senyor del fictici castell d'Ordal 223
Llegenda referida al castell de Subirats 224
Llegendes de Sant Miquel de les
Formigues
226
Llegendes de Siurana 227
Llegendes del Pirineu 230
8 / 252
Llegendes dels Pirineus 230
Llegendes penedesenques 231
Llívia 234
Munussa i Lampègia 235
Nyerros i cadells 236
Otger Cataló 237
Sant Corneli i els cornuts 239
Santa Margarida 240
Temps de pedregades 241
Una història de sang i fetge 241
Una llegenda: el juí del moro 243
Una llegenda: la bossa de bou 249
Una llegenda montserratina 251
9 / 252
A Vilafranca Trenca-campanesUna vegada se'ls va trencar la campana. Per més esforços que van fer no els fou possible reunir els diners que costava una campana nova o refondre la vella. La gent de la rodalia, se'ls en reia. Amoïnats els veïns de Vilafranca, es van conjurar per anar a trencar les campanes dels pobles que es burlaven d'ells, i així ho van fer. I diuen que en van trencar més d'una vintena.
Ahmet i MarionaConta la veu popular que quan els cristians conquerien els últims reductes sarraïns de Catalunya, entre violentes i sagnants lluites, aconseguiren expulsar els moros d'aquestes terres.
Després de la gran desfeta, en terres del riu Foix, en Jaume, un camperol de gran cor i bona fe, anà a buscar aigua a la font del bosc. Gran sorpresa fou la que tingué el bon home en sentir el plor d'un nadó que restava embolicat en un turbant i que portava penjat al coll un medalló propi d'un gran sarraí.
Agafà la criatura, la portà a casa i junt amb la seva muller l'acolliren en el si de la família. El medalló que portava el filló fou amagat per en Jaume en el punt més alt de la contrada, un turinet anomenat Pòpia.
Estimaren i cuidaren l'infant com si fos el seu propi fill. Era bondadós i entremaliat, ajudava el pare i anava creixent fent-se cada dia més ferm i ben plantat amb la pell bruna i els cabells brillants.
Un bon dia el pare d'Ahmet, doncs així es deia el jove, volgué que son fill l'acompanyés a aquella font a buscar aigua. Quan varen ser allà, n'Ahmet fou coneixedor de la veritable història de la seva vida i de la bondat que tingueren els seus pares. De llavors ençà, n'Ahmet agafà una gran estima a aquell bell paratge i des d'aquell dia hi anà tot sovint durant molt i molt temps.
Un dia a trenc d'alba la tristor envaí el jove; el seu pare, ja molt vell, havia mort. En la seva agonia li entregà un pergamí en el qual deia que
anés al cim d'aquell turó i allà hi trobaria la mostra dels seus orígens. Tan aviat com pogué hi anà, i allà mateix, enterrat sota la pedra més blanca, trobà el medalló que els seus progenitors hi havien posat durant la desfeta sarraïna. Era l'emblema del més valerós cabdill sarraí, i se'l posà al coll per sempre més.
En baixar del turó, tot fent cap a aquella font que tant significava per a ell, sentí un gran esglai i el trot d'un cavall esverat i sense control que corria pel caminal del bosc. Fent mostra de la seva
gallardia, Ahmet deturà la bèstia i, en veure la donzella que anava al damunt del cavall, quedà
10 / 252
perplex i admirat per la seva bellesa.
La donzella, encara espantada i amb el cor bategant, no sabia com agrair la valentia del jove que li havia salvat la vida.
Ahmet acompanyà la donzella, anomenada Mariona, fins a la fortalesa on vivia. El pare de la donzella li concedí la millor horta de totes les seves propietats, agraint tan noble gesta, però ell no acceptà, i li digué:
-Noble senyor, des de menut he cuidat els camps i hortes del meu pare. No necessito més, doncs amb això visc i no sóc ambiciós. El que sí voldria dir-vos és que fóra l'home més feliç del món si tinguéssiu la bondat de concedir-me la mà de la vostra filla Mariona, si ella així ho desitja també.
El noble, veient que la seva filla assentia al desig del jove, li contestà:
-Si aquest és el teu anhel i la voluntat de la meva filla, que així sigui!
I així fou. Es casaren i d'aquell enllaç entre sarraïns i cristians en nasqué gent bondadosa i humil, com els seus pares, i a través dels segles ha anat dient la veu popular que els homes i dones que habiten aquelles terres sempre s'han mostrat acollidors, plens de bondat i de bon cor.
AlmogàversEls Almogàvers, com a cos militar, fa la seva aparició, de manera molt
discreta, en les conquestes de Mallorca (1229) i València (1238), però, els
seus orígens, son força més antics. Els àrabs anomenaven Al-Mugavar
(Els qui provoquen avalots) als grups de pastors que, desprès de veure
envaïdes les seves pastures pels sarraïns, no els quedava més remei per
sobreviure que dedicar-se a fer incursions a les zones ocupades, desenvolupant tasques de càstig,
informació i manteniment de fronteres.
Sicília, Comença la llegenda
Desprès de les campanyes de Mallorca i València, per on van passar sense pena ni glòria, el cos
d'Almogàvers es queda sense feina. No és fins que el rei Pere el Gran, poc després de les
anomenades Vesprades Sicilianes (Revolta anti francesa a Sicília) és coronat rei de Sicília, que
s'obren les portes de la glòria i la llegenda als mercenaris catalans.
11 / 252
Corre l´ any 1282, i a fi de combatre les forces franceses que amenacen Sicília, el rei Pere el Gran
hi envia uns 2000 Almogàvers.
La primera impressió que aquest donen als sicilians és pèssima, segons explica Ramon Muntaner
a les seves cròniques: anaven amb un sarronet de pa, bruts, esparracats, sense escuts ni armes
llargues, tant sols amb coltells (punyals) i dards. Aquest aspecte, contrari al concepte que es
tenia dels exercits marcials i ben preparats, descoratja els nadius sicilians.
No fou necessari esperar gaire per desfer aquest descoratjament. A trenc d'alba atacaren les
tropes angevines i la victòria sobre les tropes franceses va ser aclaparadora. “ Feren tal carnisseria
que era meravella” ,explica Ramon Muntaner.
La seva estratègia no era pas cap novetat, però la seva efectivitat era terrible. Amb una bona
estructura de comandament i una disciplina fèrria, la seva manca d'escrúpols, la força bruta i la
set de sang, trobaven la canalització perfecta per fer-los pràcticament invencibles, tot hi estar en
gran inferioritat numèrica. Un altre dels seus punts forts era la capacitat d'aprofitar en benefici
propi el terreny de batalla, així, mentre les tropes enemigues, formades bàsicament per cavallers,
necessitaven de un gran i pesada logística, les tropes Almogàvers vivien sobre el terreny gràcies al
pillatge i els recursos naturals.
No conformes amb la severa derrota que havien infringit als seus enemics, els Almogàvers
perseguiren els per tot el sud d'Itàlia, sumant victòria , rere victòria.
Expliquen que durant la campanya de Sicília un Almogàver va caure
presoner dels Francs i va ser portat davant del rei, aquest intrigat per la
fama que ja tenien els almogàvers, l’hi proposa un tracte. L´ almogàver s´
enfrontaria en un duel a mort, cadascú amb les seves armes, amb el millor
dels seus cavallers. I si guanyava el deixaria lliure.
L´ Almogàver va acceptar sense dubtar-ho. I així es veié amb la seva llança
i el seu coltell davant del millor cavaller dels francs, amb tota la seva armadura, les seves armes i
muntat damunt del seu cavall.
El català es plantar a una distancia suficient davant del cavaller franc i esperar que aquest es
llancés al galop contra ell, aleshores, clavar la llança contra el pit del cavall, que, mal ferit caigué
abatut, cavaller i armadura rodolaren pel terra, però, avanç que el franc pogués reaccionar,
12 / 252
l'almogàver ja l’hi havia saltat a sobre, arrancat el casc i es disposava a tallar-l'hi el coll amb el
coltell quan el rei franc va manar que s'aturés, el deixaria lliure, però l’hi demanava que no matés
al millor dels seus homes.
La Gran Companyia Catalana
Mort Pere el Gran, i també de manera prematura el seu fill primogènit, Alfons II el Franc, tot el
territori de la corona, inclosa Sicília passa a mans de Jaume II, que volia signar la pau amb els
seus enemics. Aquesta intenció no va ser acceptada pel parlament de Sicília que coronar rei de
Sicília al germà de Jaume, Frederic II, que es disposar a seguir amb la guerra en solitari, amb l´
ajuda del poble de Sicília i dels Almogàvers. Aquesta guerra entre els dos monarques catalans s´
allargar fins a la pau de Caltabellota, el 1302.
Acabada la seva aventura Siciliana, els mercenaris catalans accepten la proposta de anar a Bizanci
amb l´ objectiu d'ajudar a l'emperador Andrònic II a neutralitzar l'amenaça turca.
A canvi dels seus serveis, els Almogàvers rebrien una elevada soldada, el títol de Megaduc de
l'Imperi romà d'Orient i la ma de la neboda d'Andrònic pel seu cabdill, Roger de Flor.
El setembre del 1303, els Almogàvers, entraven triomfalment a
Constantinoble, i Andrònic no tardà a enviar-los a una missió al cap
d'Artaki, on les tropes turques que amenaçaven l´ imperi descansaven.
Vuit dies desprès, a l´ alba, la tropa catalana es llençava en una operació
llampec sobre els turcs, en poques hores els homes de Roger de Flor,
s'havien fet amb el domini del campament enemic i no deixaren amb
vida cap home de més de deu anys.
A partir d'aquí, la Gran Companyia Catalana, inicià una espiral de batalles que es convertien casi
irremeiablement en victòries i que dugué a l'imperi Bizantí a recuperar ràpidament la possessió
dels seus antics dominis.
Els Almogàvers, eren ja una llegenda. Però, Roger de Flor, es deixava portar per la seva ambició,
que el duia a voler crear el seu propi imperi. A la cort Bizantina aquesta ambició i el poder que
havia aconseguit l´ exercit almogàver feien molta por.
L´ arribada del company d'armes de Roger de Flor, en Berenguer d'Entença amb 1000 homes
més, i el fet que el cabdill almogàver exigís el títol de Cèsar de l'Imperi, desprès de passar a
13 / 252
Entença el de Megaduc, va provocar que els temors es disparessin a la cort de Miquel IX, fill de l´
emperador Andrònic II.
“Desperta ferro”
El famós crit de guerra dels almogàvers, s'explica per la costum dels catalans de colpejar amb el
ferro de les espases al terra fins a fer-ne saltar espurnes, això es feia avanç de la batalla, per aixecar
així la moral de combat
La Venjança catalana
Passat l´ hivern i avanç de continuar la campanya per Anatòlia, en Roger de Flor es desplaçar a
Adrianòpolis per acomiadar-se del fill de l´ Emperador, Miquel,
sense adonar-se de la traïció que aquest estava tramant. Durant el
sopar de comiat, un grup de grecs i alans, assassinen el cabdill
almogàver i a tota la seva escorta. Al mateix temps Almogàvers i
comerciant catalans eren atacats per sorpresa arreu de l´ imperi. Fins
i tot una ambaixada catalana que pretenia negociar la pau fou
anihilada.
Des del seu quarter d´ hivern a Gal•lípoli, el gruix de l´ exercit almogàver va superar el setge
inicial, i un cop assegurada la posició, sortiren comandats per Berenguer d'Entença a satisfer el
seu afanys de venjança.
Començava la famosa “venjança catalana” , passaran a sang i foc viles i ciutats sense respectar
vides ni bens i escampant el terror arreu. En el decurs d'aquesta campanya de venjança, fou pres i
empresonat a Gènova en Berenguer d'Entença.
Reunits altre cop a Gal·lipoli, i ja, amb Bernat de Rocafort com a nou cabdill, els Almogàvers
decidiren plantar cara al exercit bizantí més nombrós que sabia conegut mai.
Desprès d'enfonsar els seus propis vaixells al port, per evitar la temptació de fugir, i de resistir el
setge al que eren sotmesos, de cop les tropes catalanes es llençaren sobre l´ exercit bizantí
acampat als afores de la ciutat. El xoc fou brutal, però els Almogàvers acabaren triomfant i
derrotant las bizantins. La follia venjativa dels Almogàvers estengué el terror per tot l'imperi. Al
lloc on havien estat assaltats els ambaixadors catalans fou arrasat i cap home, dona, vell, nen, ni
animal va ser deixat amb vida. L'ira caigué també sobre els alans, còmplices en l'assassinat de
14 / 252
Roger de Flor, molts d'ells, conscients del que els esperava, decidiren matar ells mateixos les
seves pròpies dones i fills avanç de que caiguessin a mans dels catalans..
El Declivi
Quant Berenguer d'Entença tornar a Gal•lipoli, desprès de ser alliberat, es trobar que, no era ben
rebut per una gran majoria dels Almogàvers que feien costat el seu cabdill des de feia dos anys,
Bernat de Rocafort. A Entença sol l'hi donaven suport els aragonesos i els nobles, una minoria.
Això provocar, desconfiances i enfrontaments entre els dos grups, en un d'aquest incidents
resultar mort en Berenguer d'Entença, Rocafort quedar com a únic cap, però la ferida era oberta.
Amb el temps, i a causa de la seva supèrbia i tirania, en Rocafort,
anar perdent també, la confiança dels seus homes. Això, junt amb
algunes derrotes en front de tropes gregues i la pèrdua de la
capacitat i el senderi per part de Rocafort, que fins i tot s'atorga el
dret a anar-s'en al llit amb les dones i les filles dels seus subordinats.
Va fer que la paciència dels almogàvers amb al seu cabdill s´
esgotés. Rocafort va ser pres i lliurat a l´ enemic que el deixar morir
de gana i set a les masmorres d'Averse.
Sense cap visible, la companyia es governar pel anomenat “Consell de Dotze”. Un cop restablert
l'ordre intern, els almogàvers continuaran estenent-se fins al golf de Corint.
No tardaran a arribar noves ofertes per contracta els seus serveis com a mercenaris. Durant sis
mesos estigueren combatent per en Gualter V de Briene, un dels barons francs que dominaven el
sud de Grècia.
Però, la historia es va repetir, Gualter decidir desfer-se dels Almogàvers i els pagar sols dues
soldades de les sis que els devia. Altre cop la companyia es veia lluitant per defensar els seu
honor. S´ apoderaren de places fortes i de punts estratègics de la frontera i començaren les
hostilitats.
La batalla de Cefís decantar la balança en favor dels catalans, que desprès d'exterminar a la
practica a tota la noblesa franca de Grècia, es feren amos i senyors del ducat d'Atenes. Es
repartiren, castells i títols , es casaren amb les vídues dels senyors francs eliminats i canviaren el
sistema de govern i la llengua dels francs a la cancelleria i a les notaries, per la pròpia. Arribava la
15 / 252
dominació catalana a Grècia
Però amb el temps, la manca d'una estratègia dinàstica coherent i les
conspiracions d'algunes famílies locals van minar políticament el
domini català.
Però, els anys no passaven en va, els Almogàvers ja no eren el que
havien estat, no havien tingut una renovació generacional i els antics
components de la gran companyia catalana comptaven ja la
cinquantena d'anys.
L´ establiment dels catalans al ducat d'Atenes havia aixecat recels entre els seus antics rivals, els
seus enemics no donaven les seves disputes per acabades. Les escomeses de Genovesos, Servis,
albanesos, francesos i florentins, aconseguiren anar retallant bocins de les possessions catalanes.
Atenes va resistir durant quinze mesos el setge de florentins i navarresos, però, el 1390 es
perdien les darreres possessions dels catalans a Orient.
Dels guerrers Almogàvers tant sols quedava un lloc d'honor dins la historia.
Cal Cassot
Es troba en terme de la Pinya. La vella de cal Cassot era bruixa. La seva filla festejava amb un
minyó de cal Frare anomenat Pere. La vella sabé que el minyó no portava pas intent de casar-se i
que només volia romancejar. Un dia el convidà a casa seva a fer beguda. El festejador, per por,
només tastà una mica de vi, però ja n'hi hagué prou; la vella bruixa hi havia posat encantàries, i el
pobre Pere es tornà boig i morí a la casa de boigs de Barcelona.
16 / 252
Calafell i el seu castell Quan els moros van ésser foragitats de la nostra comarca es feren forts al
castell de Calafell. Eren molts i valents. El rei moro vivia tan confiat en la
seva fortificació que a les nits baixava a la platja a prendre un bany, això, sí,
ben guardat pels seus.
El general dels catalans prometé donar el castell a qui matés el rei moro.
Un noiet molt eixerit, que es deia Calafell, va vestir-se de dona i una nit
s'acostà al punt on el rei solia banyar-se. La guàrdia, creient que la figura
femenina plaïa al rei, deixà que s'hi apropés. En un instant el noiet clavà una punyalada al mig
del cor del moro, que morí a l'acte. Com que era un bon nedador, s'escapà fàcilment entre les
ones.
La confusió que es produí entre els seus súbdits fou aprofitada pels catalans, que atacaren
ràpidament el castell i el feren seu.
El minyó donà el seu nom, al castell, que el general català li lliurà, tal com havia promès.
Can Seixanta
Resulta gairebé històrica la casa coneguda per can Seixanta famós personatge
esdevingut protagonista de comparança popular i prototipus del desordre i la
desorganització. En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la
vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de xefles i d’alifares
que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la
comparança. Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu
que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer amb els números 18, 20 i 22
que fan un total de seixanta. La fabrica de can Seixanta era de construcció vuitcentista i encara
17 / 252
tardana. En el terreny que ocupava hi havia un hort del qual era propietari un pagès molt avar.
Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les
donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava
la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els
cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a
l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el
mateix terreny.
Conten encara que el fabricant de qui parlem, tenia una gran fillada i, portat pel seu humorisme,
quan trobava algun dels seus fills fora de casa, hi entaulava un diàleg més o menys així:
«No sé per què em sembla que et conec. Com te dius? On vius? Mira, no sé perquè em sembla
que ets fill de la meva dona. Com es diu el teu pare? Ja ho he dit jo que era fill meu. No en feu
pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec.» I per això li van
treure en Seixanta.
CollbatóCollbató va ésser fundat per uns pelegrins que baixaven de Montserrat i que
desitjaven fer penitencia. Els va semblar que podrien servir a Déu i la Mare de
Déu Bruna establint-se al peu de la seva muntanya i pujant a coll-i-be fins al
santuari els pelegrins vells i desvalguts que no poguessin emprendre la cansada
pujada del monestir per llurs pròpies forces. Conten que els penitents portaven els pelegrins
desvalguts a coll i que per caminar més be se servien d'un bastó; per aquest motiu la gent els
anomenava els del “Coll bastó”, nom que amb el rodolar del temps ha vingut a parar en
“Collbató”.
18 / 252
Com l'aigua del mar va ser salada
Vet aquí que Llucifer va enviar dimonis a la terra, mentre els cels i
els inferns lluitaven aferrissadament. Al dimoni més intel·ligent,
fort i treballador va tocar-li d'anar a Cardona.
Tots els dimonis volien fer alguna cosa gran per ser importants.
Aquest dimoni no es conformava de ser tinent o sergent, volia ser
més. Va pensar que, segrestant el batlle de Cardona o el rector de
la parròquia, o bé amagant la imatge de la Mare de Déu, no faria
gran cosa. Calia fer-ne una de més grossa.
Va anar preguntant quin era el tresor més gran que tenien a Cardona i tothom li contestava: la
sal. Mentre caminava, barrinant quina una en podia fer, es va trobar que era a la vall Salina. Veié
un riu cristal·lí molt preciós; feia molta calor i s'hi banyà. Mentre es banyava va trobar la
(solució al seu problema, era la següent : " L'enfrontament del cel (aigua celestial) i els dimonis
(sal infernal)·"
Tot començava a tenir sentit. Així que agafà pic i pala i començà a excavar la muntanya blanca
per anar-ne extraient la sal. Tota la que treia anava al mar a través d'aquell riu. En va treure
centenars, milers i milions de quilos perquè aquesta feina del dimoni durà dies, mesos i anys
sense aturar-se ni els dies en què els banyetes feien festa.
De manera que a còpia de tanta sal, l'aigua del mar, que abans era dolça, es va tornar salada.
Com a premi per la mala passada que va fer al món, el dimoni destinat a Cardona va aconseguir
convertir-se en la mà dreta de Llucifer.
19 / 252
Conte de la vella Dama VerdaAllà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre
nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en
una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i],
bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del
pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els
africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més
gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les
exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per
ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien
arrasat.
Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels
Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge.
Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja
només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es
topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc.
—Caritat, jove senyor. Per amor dels antics genis de la terra que han venerat els teus
avantpassats, o del nou déu de cristians i musulmans.
Amb aquestes paraules l’emprengué la vella dels vestits verds.
Ell descavalcà, ficà la ma al sarró, i traient la mesquina resta del pa que li quedava, el partí en dues
meitats, una per a la dona i una per a ell.
—Mil gràcies bona ànima. —el regracià la misteriosa senyora d’edat indesxifrable, que asseguda i
emparada per la soca d’un poderós faig, semblava haver mudat els seus verds hàbits per uns altres
de castanys que la feien confondre amb l’estoposa catifa de fulles mortes—. Però, si se’m permet
preguntar, us diria que on aneu? perdut en aquest desert d’homes.
—Busco la fortuna, car no la he pogut trobar en terra habitada per la bona gent, fos quina fos la
seva religió.
La vella seguí mastegant el rosegó. Un cop acabat el que semblava haver estat un festí, furgà dins
20 / 252
el seu sac traient-ne una cantimplora d’aigua, i convidà el cavaller a fer beguda. Mentre ell
engolia l’insípid suc de l’odre, la vella deixà anar un obscur interrogant:
—I si fos jo mateixa, la fortuna? No hi ha cap ardida resolució, presa amb valentia i determini,
que no mereixi recompensa. Ara mateix us podria dir com podreu trobar la fortuna. Però la
fortuna no és gratuïta, per heure-la us caldrà més que valor i decisió, us caldrà arriscar la vida,
puix que no hi ha recompensa allà on no hi ha risc i generositat.
L’home, meravellat i sorprès per les paraules de l’anciana, prestament es posà dempeus reclamant
per ell totes les qualitats esmentades per la dona, i que per tant estava ben qualificat per
esmerçar-les, almenys en un intent, puix que més necessitat que ell no es trobaria altre humà en
tota aquell extens desert.
La vella dama verda, convençuda de la legitimat de les paraules del jaqués, i el fervor amb que es
presentava per aquella gesta: conquerir la fortuna, s’alça del seient que li havia prestat el vigorós
faig, i parla d’aquesta guisa:
—Cavaller, has de saber que ben endins aquest bosc s’hi troba un gran
alcàsser; dins aquesta fortalesa hi viuen set bandolers de sang gascona, els
quals es passen el dia jugant a la pilota i aprofiten la nit per assaltar viatgers
inadvertits i masades desprevingudes. Així què hi arribis, veuràs, ran d’una
de les muralles, al costat extern del profund vall, un robust àlber; t’hi
enfiles, i si és de dia contemplaràs set homes que s’apleguen vora d’un
trinquet; si veus això mateix que et conto, aleshores ja pots baixar de l’arbre i decideix-te a
entrar al castell, perquè aquests set homes quan juguen al seu joc de pilota resten tant absorts
que imprudentment perden de vista la resta del món. Un cop dins la fortalesa et dirigeixes a la
torre més extrema de l’espai on ells juguen; hi entres i ensopegaràs amb immensos i prodigiosos
tresors, fruit del seu bandidatge. En prens tant com puguis transportar, i si els lladres continuen
jugant no has de témer res, no deixaran el joc per res del món, ni per acuitar-te malgrat que tu,
convertit durant un temps en vulgar lladre per accedir a la fortuna, els robis a ells. Però alerta,
has de ser ràpid i sigil·lós, perquè si a causa de la teva presència els bandits es distreuen del joc,
allà mateix abandonaràs la fortuna per prendre la mort cruel, dues cosines engendrades en un
mateix ventre.
21 / 252
A penes hagué acabat d’enraonar que la enigmàtica dama s’endinsà en la malenconiosa forest,
verda i ocràcia, desapareixen en un alenar, engolida per la silvestre ombria.
El jove cavaller, fent cas de l’anciana, penetrà el bosc. En un primer estatge, vora dels límits de la
prada oberta, aquest era esclarissat per efecte de la caducifòlia dels faigs, però esdevenia més i
més ombrívol a mesura que aquella espècie era substituïda per altres arbres de retortes branques
cobertes per fúnebres líquens i embrollades trepadores. Enmig de la intimidant flora, el blau del
cel era desafiat per una clamor sense veu, una mar d’ones vegetals solidificades en el moment de
rompre unes contra les altres. Al cap d’una llarga estona senderejant, evitant els pèrfids dits
vegetals del negre bosc, una part de la torturada vegetació s’obria deixant altre vegada lloc als
esvelts faigs, de pell no menys luctuosa, però robusta i
saludable. Ara els arbres s’obrien en dues compactes rengles
marcials, com soldats custodiant un bastíssim clap. Enmig
de la clariana apareixia una massissa fortalesa voltada tota
ella d’un ample vall; en un punt del fossat es dreçava,
l’argentat àlber que mencionà la verda dama. L’home
descavalcà i subjectant les regnes del cavall d’un gros romaní, s’enfilà a l’arbre. Efectivament, tal
com li havia predit l’anciana, en una de les cantonades de la mansió s’hi dibuixava un trinquet, o
més ben dit, mig trinquet perquè només una de les parets de l’edifici feia l’efecte de muralla
esquerra, i la paret que feia l’angle operava d’únic frontó; la resta: l’altre frontó i muralla que hi
faltaven, eren el buit i l’aire lliure. En aquell moment, un dels lladres feia votar la pilota sobre la
pedra per ferir; el contrincant s’esperava que la pilota rebotés per, a la seva hora, tornar-la d’un
bon bac contra el mateix frontó. Els set homes —dos jugadors, més cinc espectadors—, camises
volant per sobre la cintura, cabells amarats de suor, demostraven fefaentment com n’havia estat
d’encertada l’exposició de la vella: estaven tan absorts en el joc, que un cop en ell, perdien el
món de vista. El cavaller no va desaprofitar l’ocasió: baixà de l’arbre i penetrà en la fortalesa, i
d’esquitllentes dels bandits, es dirigí a la torre que tan bé li havia indicat la dona. D’allà n’eixí
amb un parell de sàrries plenes d’objectes preciosos. Els jugadors seguien enderiats rebotent la
vaqueta contra el frontó, i cridant, segons l’encertava un o altre jugador: Quinze! Trenta! Val! o,
Joc!!!
22 / 252
El jaqués va tornar a la llar, on el seu germà no se’n sabé avenir que l’hereu hagués pogut
dominar la fortuna en tant poc temps. El generós cavaller jaqués repartí equitativament aquells
tresors en dues meitats, una part per a ell i una altra pel germà menor. Aquest, però, no va poder
pair la sort de l’altre, i volgué, de totes passades, aprofitar la conquesta de la fortuna, que la vida
negligent dels lladres, tant fàcilment li brindava.
Sense atendre els consells del germà gran, el qual objectava que amb aquells tresors ja en tenien
prou per refer el seva antiga condició, i que la fortuna no sol decantar-se dues vegades en la
mateixa direcció, res aturà l’irreflexiu cavaller, que dut pel temerari ímpetu de la joventut i de la
cobejança, prestament ensellà el millor i més resistent cavall de l’estable, per dirigir-se a la
tenebrosa forest que donava accés a la fortalesa dels lladres.
Arribà a l’alcàsser, escalà el magnífic àlber argentat, i veient com els
lladres s’estaven esplaiant en el seu deport favorit, penetrà al castell…
però vet aquí que els bandits, escarmentats una vegada, no van
deixar-se sorprendre’n dues, i amb un ull atenien els bacs etzibats a la
pilota, i amb l’altra la porta de la torre dels tresors. Van pescar el jove
cavaller dins la torre omplint saques de joies i diamants, i allí mateix el van cosir a punyalades
fins que l’última gota de sang se li escolà per les ferides. Després ensacant-lo dins un dels costals
que ell mateix havia dut, l’instal·laren damunt el seu cavall, i aquest, per costum, tornà a la llar
dels dos germans jaquesos.
Notes
Els Banu Qasi vana ser una família muladí originària de la regió navarresa de l’Ibre, la qual entre els ss VIII
–X aconseguí de formar un regne propi. Provenia del comte Cassius, el qual renegà el cristianisme per
conservar les seves propietats davant la irrupció de Mús·sà ibn Nusayr, conqueridor de la Península
Ibèrica. Isma’il ibn Mús·sà, dels Banu Qasí, instal·lat a Lleida, derrotà (884) el comte Guifré I, el qual
intentava d’impedir la fortificació de la plaça. Un nou poder, el tugíbida, atiat des de Còrdova, s’alçava
contra els Banu Qasi, enfront del qual perderen Saragossa. A partir d’aquest moment el poder de la
família decaigué, encara que temporalment Llop ibn Muhammad ibn Llop aconseguí Tudela i Tarassona i,
per poc temps, Toledo. Al començament del s X, després de repetides baralles amb els reis navarresos, el
territori dels Banu Qasi restà reduït a Tudela, i sembla que diversos membres de la família tornaren a la fe
cristiana.
23 / 252
De com van florir les roses de Jericó
En saber la Mare de Déu que el rei Herodes volia fer degollar el seu
fillet, tingué un disgust tan fort que se li va recular la llet. Un dia en
passar per l'hort de Jericó, li va tornar i n'hi van caure unes gotetes a
terra, i de cada goteta va néixer una rosa, de fulles diferents de totes
les altres, amb una puntenta blanca al mig en record de la goteta de
llet que les va fer néixer. Aquestes roses s'anomenen de Jericó.
Tenen la virtut de viure sempre, i cada any al punt de mitjanit de
Nadal s'esbadallen i obren per marcides i amagades que estiguin.
De que be que hi hagi marFa molts anys, però molts anys, que en aquells temps tant antics a penes si en el món hi havia
fonts, i es clar, el que tenien la sort de poder tenir-ne una, que en cap
cas de permetre a ningú que prengués cap mica d'aigua!
Un dia Nostre Senyor anava pel món en companyia de Sant Joan i
Sant Pere, no va poder aconseguir que li donessin ni un trist got
d'aigua en cap de les dues primeres cases on demanà que li fessin
aquesta bona obra; però en la tercera que varen entrar els va rebre una
bona dona que no tant sols els va donar tota l'aigua que necessitaven,
si no que no va voler cobrar res dels celestials viatgers. A llavors Nostre Senyor, per mostrar-li el
seu agraïment per la caritat que els havia fet la bona dóna , li va donar una boteta que Sant Pere
portava sota l'aixella, dient-li:
Així que tingueu una necessitat no heu de fer res més que obrir l'aixeta perquè us sigui concedit
el que desitgeu. Anar a casa seva la bona dóna un dimecres al vespre va trobar-se que no tenia ni
24 / 252
una sola gota d'aigua, el que va amoïnar força, perquè com l'amo d'aquell país tenia manat, baix
pena de mort, que ningú prengués gens d'aigua de la font des de un dijous fins al dissabte,
hauria de passar tots aquells dies sense poder-ne tenir ni mica. A llavors ella, recordant-se de la
boteta que li havien donat i el que li havien dit, obrí l'aixeta, demanant que poses remei a la seva
necessitat, i tot seguit comença a sortir un raig d'aigua clara que era una delícia; però com que
ella no va poder tancar altre vegada l'aixeta, l'aigua no va parar mai de rajar, sortint-ne tanta i
tanta que de seguida va anar omplint-ho tot negant al poble i quedant ofegats els habitants que
tant malament havien tractat on aquells forasters, convertint-se tots en peixos, quedant
solament la bona dóna que s'havia refugiat dalt d'una muntanya escapant-se miraculosament
d'aquella desfeta.
De què venen les roses de sang
La Muntanya de la Brufaganya és abundosa en rosers intensament
vermells. En una cova d'aquesta muntanya ve fer penitència sant
Magí, el qual fou empresonat i conduït mig arrossegant-lo muntanya
avall fins a Tarragona. Cada gota de sang que va sagnar el màrtir es
convertí en un roser vermell com la sang, que ha anat rebrotant i
reflorint per eterna memòria.
25 / 252
Drub, el diable
Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia piràtica dels
Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc
fos el seu nom primer ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna
de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó gran nombre de navegants que
recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’Espanyol. En canvi
els súbdits de la corona catalano-aragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa
i atreviment el nom li feia justícia.
En una de les seves ràtzies a l’illa gran de les Balears, Drub s’assabentà
que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, podien aplegar-se bona
quantitat de moriscos d’aquell país disposats a emigrar de la península.
Homes i dones batejats a la força i subjectes al jou d’uns amos cristians
que menyspreaven la doctrina islàmica, els moriscos del País Valencià
s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun corsari
barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el
país d’origen.
En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els
cims de la serra de la Mostella. Caut com era. el corsari esperà, encara, que caigués del tot la nit i
aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Dos-cents moriscos emboscats pels
marenys vora la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar,
d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de
Gallinera. S'enduien tot el que podien transportar al damunt seu des de or i joies fins animals de
granja, roba i algun moble i tot. La gran majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant
l’esguard cap a terra mentre els corsaris els transportaven amb els seus bots; mai més tornarien a
veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps deixaven soterrats els pares,
els avis i besavis. Aprofitant el malenconiós estat d’ànim dels fugitius algun dels pirates de Drub
aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben
rebuts, fer-se pagar amb part dels miseriosos pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se.
Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents
26 / 252
sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes
de Barbaria.
Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb
la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit
estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los
a les alqueries i viletes d’on havien fugit.
La flota gandienca salpà amb rapidesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus
corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era
superior en nombre, però derrota o
rendició significaven el mateix: l’esclavitud
als rems de galeres cristianes. Decidí plantar
cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se
de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius
que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu
desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància
que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates.
Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era
pas entrar en lliça contra els pirates sinó tant sols oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els
moriscos del seu Senyor, el Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els
seus desesperats, malgrat la superioritat del seu estol, no disposà ordre de batalla davant la flota
corsària, ocasió magnifica que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordant-
los i desbaratant i barrejant sense treva les galeres valencianes. Mort el comandant els mariners
cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els
moriscos que des de la platja de havien presenciat el desigual i sorprenent combat. I al final foren
duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió,
però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella
terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons.
27 / 252
El bandit HassanEra el mes de Shawwal de l’any 566 de l’hègira, o el que és el mateix el mes de juliol de 1170 del
naixement de Jesús. A l'alfòndec de la porta de la Boatella de la ciutat de Balansiyya s’hi
trobaven passant les dolces hores de la vesprada cinc persones, dos comerciants mossàrabs de la
fèrtil ciutat d’Oriola; un estudiant d’àrab clàssic originari de la vila d’Ifraga, sota els ports sempre
nevats que separen al-Andalús de la terra dels francs; i dos individus més que deien residir a
Turtusa, la ciutat del gran riu.
Fent hora per a la propera oració i també per el darrer àpat del dia entretenien la gana i la pietat
contant-se històries i llegendes d’altres temps. El de més edat d’entre els tertulians, un dels
mercaders mossàrabs d’Oriola, indolentment ajagut sobre una gastada catifa persa amb grossos
motius florals, tot libant del líquid que contenia un tassó de pissa blanca, acabava d’encetar la
primera de les històries, que ell assegurava tan real com que el sol es podria avui com cada dia.
El bandit Hassan.
Aquesta és la història d’un home que era lladre d’ofici i que l’exercí amb gran habilitat durant
molt temps per les terres de la Xarqiyya. Però vet aquí que un dia va i li diuen:
«Ves en compte, Hassan, perquè ha arribat un nou caid molt
intransigent amb l’aplicació de les lleis de l’Alcorà».
Aleshores Hassan va dir-se: «la gent diu moltes coses, unes són
veritat i altres són molt exagerades; he de saber per mi mateix si
aquest nou caid és tan sever i rigorós com diuen».
Va i roba un moltó i n’hi talla una cuixa. La fa coure i la posa en una
plata que oculta entre els plecs del barnús. Llavors se’n va cap el palau del magistrat. Quan és
davant d’ell, va i li diu:
«Senyor, amb el vostre permís, he vingut a fer-vos una pregunta. ‘Veiem de que es tracta
-respon el jutge-. Ja pots parlar’. Déu (sigui sempre lloat) ha volgut que jo robés un moltó, que
el degollés el cogués i me’l mengés. Ara volia preguntar-vos si això és pecat»? ‘Déu meu!
-exclama el caid- Efectivament, això és un gros pecat’.
28 / 252
Aleshores, Hassan, traient-se la plata amb la cuixa que havia sostret del moltó, i que duia sota els
plecs del barnús, li presenta i li diu:
«Oh, Senyor, és que jo, pecador de mi, us he dut la vostra part. «Ah, bé!» Respon al caid
advertint i olent el deliciós aroma del rostit. «Això és una altra cosa. Tu no m’havies dit que la
carn estès cuita. Des del moment en que ho està, el foc l’ha purificat i l’ha fet lícita. Deixa’m aquí
la plata i emxi ben salam».
Era un lladre mol savi, aquest Hassan. Sentencià, entre grans riallades, un dels tortosins. Opinió i
entusiasme que fou compartit per la resta dels tertulians.
El barret del dimoniDiuen a martinet que abans , a la nit de Sant Joan , el dimoni passava
corrents per aquesta contrada de la Cerdanya tot mirant els tresors i
les ànimes que li pertanyien i que tenia escampats arreu del món .
Una vegada però , mentre corria va perdre el barret que portava i que
era el que feia servir per recordar on tenia els tresors i les ànimes .
Per més que el va cercar , no el trobà . Per això s'assegura que si algú
el troba i se'l posa descobrirà tots els llocs on el dimoni ha amagat els tresors .
Al mateix temps , també cal dir que mentre el diable no trobi el barret , no podrà endur-se cap
ànima cap al infern , ja que no pot reconèixer , sense el capell , quines són les que li pertanyen .
29 / 252
El Bosc de Tosca (la Garrotxa)“Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat”. Segons la llegenda, antigament en el
lloc conegut com a Bosc de Tosca hi havia una ciutat que, ningú no ens ha sabut dir perquè, va
desaparèixer. La gent no en sap explicar les causes. Com a molt arriben a insinuar el possible pas
d’un volcà. De fet, la gent amb qui hem tingut ocasió de parlar es refereixen als volcans com si
fossin éssers vius, quasi humans, capaços de passar per un cert indret i deixar-ho tot sense vida i
d’un color fosc.
Malgrat les remodelacions dels darrers anys (les concentracions
parcel·làries), encara avui dia queden racons on es pot veure el
que era l’autèntic Bosc de Tosca o de Malatosca. El que més
sobta són les piles i piles de pedres apilotades formant murs i
carrerades. En alguns llocs, sembla com si realment ens
passegéssim enmig d’una ciutat abandonada. A més, el color fosc
de les pedres d’origen volcànic ajuda a crear aquesta sensació.
Des d’un punt de vista geogràfic, hem de dir que es tracta d’una determinada forma d’utilització
i de creació de sòl per a usos agrícoles. En primer lloc, el Bosc de Tosca és el resultat d’una colada
volcànica que va sortir del cràter del volcà dit Crostat. Es tracta d’una massa incandescent que va
avançar en forma de riu de lava, però que en refredar-se va anar deixant petits espais plens de
gasos al seu interior. Quan aquests gasos tingueren prou força, l’escorça, que ja s’havia refredat,
va acabar explotant per efecte de la seva pressió. Això explica que s’hagin format acumulacions
molt importants de pedres en llocs molt concrets i que, en canvi, aquestes manquin en altres. A
aquestes acumulacions de pedres se’ls anomena tossols.
Però aquí no s’acaba la història. La utilització agrícola del lloc va ajudar a acabar de completar la
via en la constitució de la morfologia del lloc. Per fer una mica de sòl laborable, els pagesos i les
pageses de la zona varen haver de separar les pedres de la sorra i les pedres que els feien nosa les
varen anar acumulant precisament en aquells indrets on l'explosió dels gasos havia creat ja una
acumulació de pedres anterior. Amb el temps, l’amuntegament de pedres va ser tal que en
alguns llocs s’han arribat a fer murs de més d’un metre i mig d’alt. Es això el que li dóna
30 / 252
l’aparença d’una ciutat amb carrers, però els carrers, en realitat, eren camps de conreu, artigues
que només s’explotaren en els anys més difícils i sobretot quan la pressió demogràfica era prou
gran com per exigir haver de treballar qualsevol indret. Com que la terra que forma aquest sòl
no és de molt bona qualitat, aquest terreny es va abandonar a partir del moment que la pressió
sobre els recursos naturals va ser més baixa, quan ja no calia explotar tant espai agrícola.
Passades algunes generacions, els nous olotins que es trobaren amb aquelles formes que no
entenien es demanaren l’origen del lloc i, sense saber-ne la veritat, s’imaginaren que es tractava
d’una ciutat abandonada. La forma els ho suggeria, però la seva
cultura era plena de ciutats abandonades o castigades per les males
accions dels seus habitants, com ja hem vist i continuarem veient.
Aquests dos fets varen facilitat la creació d’aquesta llegenda.
Sabem que un manuscrit del segle XVIII parla del Bosc de Mala
Tosquera i diu que està “muy cubierto de arboles, y todo de
montones de piedra movedizas, de forma que sino es gente de pie no puede pasar por los
caminos”. Malauradament, aquest document no ens permet entendre si encara no s’havia
artigat l’indret o si bé ja havia estat abandonat i la gent del lloc n’havia perdut la memòria. Això
faria probable imaginar que la llegenda és molt recent i que per això ningú no sap donar una
explicació a la causa de la desaparició de la ciutat: la cultura popular hauria canviat força i ja no es
portaven aquestes explicacions o bé encara no ha tingut temps -segurament tampoc interès- a
buscar una explicació “raonable” adaptada a la nova cultura popular.
31 / 252
El bou d'or
El Bou d'or és el nom d'un lloc dels afores de la ciutat, entre la carretera de França i el peu de la
muntanya de Montjuïc. En temps medievals, quan a Girona hi vivien molts jueus, en aquest
indret hi hagué un cementiri jueu. Més tard s'hi van trobar algunes tombes de mica en mica, la
gent va creure que hi havia tresors amagats. D'aquest fet en van sorgir tres llegendes.
La primera parla d'una gran pedra plana semblant a la tapa d'una caixa, coneguda per "la caixa
encantada".
Es deia que sota la pedra hi havia un gran forat que portava directament a l'infern, i que era el
camí secret per on sortia el diable quan venia a fer malifetes pel món, obrint la pedra plana com
si fos una porta. També es deia que aquella pedra tapava l'entrada d'uns corredors subterranis
que anaven a una cambra plena de tresors.
La segona llegenda parla d'una font que hi havia en aquest lloc,
"la font del bou d'or", on l'aigua sortia d'una pedra en forma de
cap de bou. Com aquella aigua era molt i molt bona i molta
gent es parava a beure, al diable se li va ocórrer una trapelleria: va
treure la pedra d'on sortia l'aigua i n'hi va posar una altra d'igual,
però d'or massís, per despertar les enveges de la gent. Però
tothom va adonar-se que allò era obra del diable i passaven de
llarg. Llavors el diable, furiós hi anà una nit a enderrocar-ho tot.
La tercera llegenda és la més coneguda i diu que la gent es pensava que hi havia un tresor en
forma de bou de grandària natural, d'or i massís. Sempre hi havia persones que el buscaven però
quan s'hi acostaven massa, el "bou d'or" llençava uns bramuls tan horribles que tothom fugia
espantat. Per això no es va trobar mai.
32 / 252
El cabrit negreEn Jaumàs, de Cànoves, anant de camí amb la seva dóna un vespre de fosca, trobà un cabrit
negre.
-El durem a vendre a Llinars i sempre en traurem alguna cosa- va dir a la seva dóna.
Aquesta va protestar.
-Mira que no és nostre.
-El que es perd és d'aquell que ho troba.
I malgrat la insistència de la seva muller, va carregar-se el cabrit a coll. Essent a prop de Llinars va
sentir una veu fonda, molt fonda, que sortia del torrent i deia: Ai, dimoni xic ¿a on vas?
I el cabrit va respondre:
- A cavall d'en Jaumàs!.....fins a Llinars!
L'home, esverat, comprenent que duia el dimoni a coll-i-be, deixar anar el cabrit, que fugí
botant camp a través.
El camí dels monjos " Segons la llegenda, trobant-se els monjos amb pocs mitjans de vida
i havent-se de sostenir en un lloc tant solitari com és La Mola de la
muntanya de Sant Llorenç del Munt, sol·licitaren al bisbe de
Barcelona la mercè de poder cercar un altre lloc de la plana per
instal·lar-s'hi i continuar la seva obra de comunitat i religió. El bisbe,
davant les raons de l'abat, autoritzà el trasllat, imposant-los, no
obstant això, una sola condició:
Podien situar-se on volguessin, però que davallant de La Mola i no fent gairebé cap giragonsa i
sense travessar cap riu, torrent ni xaragall fins arribar a la plana podien establir la seva nova
estada.
33 / 252
Els monjos, bons coneixedors de la rodalia i de l'orografia de la contrada de Sant Llorenç
acceptaren la condició imposada i, un bon dia, emprengueren el camí cap a la plana. A les sis
hores de marxa, tothora complint l'ordre de no travessar riu, torrent ni xaragall, es presentaren a
Sant Cugat del Vallès. Aquí donaren per finida la ruta empresa. Tot seguit, fundaren el monestir
que ha estat tothora una de les millors joies religioses catalanes. En el transcórrer dels temps, els
monjos realitzaren una nova instauració al cim de La Mola i donaren començ a la gran edificació
monàstica que en l'actualitat encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d'aquell
retorn, restaren lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat ".
El campaner i l'ombra blanca
El campaner d'aquest conte enterbolit per l'excés de vi, malgrat el perill que hi havia en
menysprear el record dels morts, sempre tenia ganes de plegar i any rere any feia els tocs de
campana curts i sense miraments. Desitjava més continuar la festa
bevent i fent la castanyada que no tocant la campana tal i com ell
podia i sabia fer. Un any, quan sortia de casa seva, camí del campanar va
veure una ombra blanca amb un fanalet que li seguia les passes.
Espantat va procurar desfer-se'n, va fer voltes pers carrers estranys i va
canviar el camí que sempre emprava. Però l'ombra el va seguir fins el
campanar i pacientment es va esperar mentre ell tocava.
En acabar de tocar , va sortir del campanar i va veure amb esglai que l'ombra era allà. El forçà a
caminar fins el bosc i li donà una destral per tallar un arbre amb la fusta del qual va haver de fer
un taüt.
– El teu propi taüt. - li va dir.
34 / 252
En acabar, el va conduir al cementiri, on li va donar una pala amb la qual cavar una fossa. Una
fossa d'una bona fondària.
- La teva pròpia fossa - va ressaltar.
Llavors, un cop acabada la fossa, el va fer tornar al campanar. L'ombra va despenjar la campana i,
en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-lo tocar a
morts.
- Aquest és el toc de difunts del teu enterrament.
Quan ja havia tocat prou, el va despendre d'on era penjat i va
anar a caure a la caixa que ell mateix havia fet i es va trobar dins
la fossa que ell mateix havia cavat.
Aquesta història era contada entre els campaners que procuraven tocar el millor possible la nit
de difunts per evitar la visita de l'ombra blanca.
El Cap de Mort
Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i
bruixes d’ambdues bandes del Pirineu.
En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell
consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de
salvar-la de l’emmetzinament que patia.
Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí .Es
trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès; la bruixa malalta es desfés en molts trossos i el
35 / 252
cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.
Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió:
Conten que, en aquells temps que les bruixes governaven el món, cada contrada en tenia una
per reina.
La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un anima-
lot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués
suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien
cada dissabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions
amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta
mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que
remenaven amb una cuixa de criatura. Aqueixos untets servien per
engreixar-se l’aixella, tornar-se com un anima-lot i obtenir el do
de volar com un ocell, damunt una escombra.
El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la
de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el
tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més.
Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada dissabte al
cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al
voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i
el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia
suplantar.
La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva
terra. Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes
del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre
geperudet van caure penyes i cingles avall.
La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot
veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota.
36 / 252
El capità Testafort
Durant molts anys va ésser el terror del Montserrat un brau capità de bandolers, jove i ardit,
conegut per "En Testafort".
Heus ací que al castell de la Roca tenien per servents de confiança un matrimoni vell, molt fidel
a la família. Un dia, sobtadament, el matrimoni va desaparèixer sense que ningú es pogués
explicar quin camí havia seguit. L'endemà mateix van presentar-se al castell un matrimoni jove
que demanava acolliment i feina. Els senyors els van prendre per criats i al cap de poc temps
ocupaven el buit deixat pels desapareguts. L'entrada d'aquella gent al
servei va comportar calamitats de tot ordre: morts d'antics servents,
pèrdua de bestiar, foc i d'altres coses inexplicables que van fer suspecte
el novell matrimoni, fins al punt que els senyors hagueren de treure'ls.
L'expulsió d'aquells intrusos no va pas evitar el rosari de mals; al
contrari, encara van augmentar-se en intensitat i en proporció. No
passava setmana que no es produís al castell algun fet enutjós. El cavaller de la Roca i els homes
al seu servei, ara l'un ara l'altre, eren trobats assassinats. Finalment, només restaren la senyora,
algunes dames i un infant de bolquers que havia d'ésser l'hereu del senyoriu i que era
esguerradet de naixement, puix que només tenia mitja orella. Un dia, sense saber com, l'infant
també va desaparèixer del bressol. La consternació de tots no va tenir límit. Les senyores,
espaordides, van demanar ajut a d'altres parents llurs, que acudiren amb molta gent d'armes,
disposats a tot per tal de sorprendre els malfactors que tanta ruïna portaven. Els paratges que
voltaven el castell estaven molt emboscats i entre aquella atapeïda espessor d'arbres els
malfactors trobaven cau segur. Els reforços enviats van netejar tots aquells encontorns i feren
difícil l'estada de bandolers, acabant així per tallar llurs escomeses. Van passar anys de
tranquil·litat i normalitat. Les senyores, ja velles, havien mig oblidat les calamitats sofertes. Però
de cop i volta els envoltà novament la desventura. Tot el país anava ple de les malifetes d'un
bandoler terrible conegut per "En Testafort", que tenia la posada al Montserrat. Novament les
dames del castell van demanar ajut a llurs parents, que altra vegada van enviar-hi un bon
37 / 252
nombre de gent d'armes. Sobtadament una nit el castell fou atacat per una gran partida de
facinerosos que tractava d'assaltar-lo. Però els de dintre, que eren més i més braus, van arribar a
agafar la majoria dels atacants, entre ells el qui els capitanejava. Aquest resulta ésser el famos i
temut Testafort, el qual, en càstig a les seves grans malifetes i per a escarment, decidiren de
penjar a la torre mes alta del castell. Les senyores, abans d'executar-lo, van demanar per veure
aquell monstre, esca de tanta desventura. Quan el tingueren davant, notaren, sorpreses, que no
era un vell ferreny i mostatxut, com la gent deia, sinó un jove galant i gentil i que li mancava
mitja orella. Aleshores la dama del castell, observant be la seva fesomia, constatà, amb dolor,
que aquell era el seu plorat fillet.
Aquell matrimoni funest, que en mala hora van acollir al seu servei, eren gents de mals
sentiments, que s'havien proposat apoderar-se del patrimoni de la Roca fent-se amos del castell.
Per introduir-se en un lloc de confiança havien fet desaparèixer el matrimoni vell i minat la vida
del casal tant com van poder. Un cop foren expulsats van seguir llur tàctica de destrucció i
malvestat, fins a robar l'infanto hereu del patrimoni. L'esforç dels parents dels de la Roca va
allunyar-los dels voltants del castell, i llavors hagueren de cercar sopluig en els cims encrespats
del Montserrat. Allí van pujar l'hereuet robat fent-li veure que era llur fill, que el castell de la
Roca era d'ells i que els actuals senyors els n'havien desposseïts. El jove Testafort, així anomenat
per la seva valentia, va ésser criat en un ambient de bandolerisme i, sobretot, de gran odi als
senyors de la Roca. Aquest fou el motiu que el portà a capitanejar una colla de malfactors amb
l'intent d'apoderar-se del castell, que era ben seu, segons el dir d'aquella mala gent.
L'empresonament d'En Testafort féu escórrer la cortina que embolcallava els crims d'aquells
subjectes, que van pagar amb la vida llurs malifetes. En Testafort va passar de bandoler temut i
odiat a senyor generós, altruista i benèvol envers els seus vassalls, volgut i estimat de tothom.
38 / 252
El castell d'OlèrdolaAntigament, dalt del turó de la muntanya, s'hi assentava una gran
fortalesa, tota emmurallada, i també una llarga mina amb coves
habitades per éssers encantats, que anava a parar a les platges de
Sitges.
Els cristians hi quedaren uns mesos assetjats; llavors decidiren tenir
una trobada amb els moros. Aquests van creure que era ja la rendició definitiva dels cristians.
A l'hora de dinar, mentre pactaven, els cristians obsequiaren els seus enemics amb peix fresc del
mateix dia.
Com es pot imaginar, els moros quedaren molt sorpresos i comprengueren que l'assetjament no
era tal; per tant, afluixaren en les seves pretensions i la ciutat d'Olèrdola continuà en mans dels
cristians.
El Castell de Cabrera
Gairebé no es resta més que el record . Es troba al cim d'una elevada serralada, al terme de
Maçanet de Cabrenys, davant de Ceret. Amb referència a
aquest castell s'explica la següent la següent llegenda. Hi havia
dos morors germans que eren molt pobrets i tenien gran
afany de riqueses i poder. Per tenir-ne més van dirigir-se al
diable demanant-li ajuda. Aquest accedí amb la condició que en morir un dels dos germans
l'altre també havia de morir. Els sarraïns s'hi avingueren. El diable els assenyalà la muntanya de
Cabrera, en el cim de la qual trobarien enterrat un fabulós tresor i podrien alçar un castell, i
s'oferí a ajudar-los. Els moros van trobar el tresor al lloc indicat i allí mateix alçaren el castell
treballant amb gran afany. Quan gairebé el tenien acabat, l'enveja es va apoderar d'un dels dos,
39 / 252
el qual pensà que, si matava el seu germà, castell i tresor quedarien per a ell, i així ho féu: deixà
fluixa una de les bastides per on havia de passar el seu germà i, en fer-ho aquest, la bastida es va
ensorrar i quedà mort. El mal germà posà el tresor dintre d'una gran caixa i abandonà el castell.
Així que l'hagué tancada el diable s'hi ficà dintre sense que el moro ho advertís; féu un foradet al
fons de la caixa i anà llençant per la muntanya les monedes d'or mentre que el moro fugia a
cavall.
Per la muntanya de Cabrera es troben unes pedretes de forma aplanada i més o menys rodones,
que el poble coneix per "diners del diable", i que en altres indrets reben els noms de "dinerets de
sant Pau", "ulls de santa Llúcia" o "pedretes de la Mare de Déu". Els veïns dels voltants de Cabrera
creuen que són les monedes d'or del famós tresor del moro tornades pedres pel diable burleta.
És molt possible que es tracti d'un tipus de fòssils mnumolites.
El castell de Cabrera, del qual avui no queda gairebé res, fou destruït pel gran cavaller Roland,
nebot de Carlemany, que amb ell lluitava per treure els moros de terres cristianes. El tal cavaller,
que era un alt gegantàs, portava una grossa barra de ferro com a arma contra els sarraïns, amb la
qual els empaitava i en matava cent a cada cop que els donava. Quan ja havia netejat de moros
tot el Pirineu, creient finida la seva feina i no sabent què fer de la vara, la va tirar enlaire des del
pont de Ceret. La feixuga barra va caure damunt del castell de Cabrera i l'aixafà.
El castell de MontferriEl senyor del castell tenia una filla que es deia Lucil·la, la qual tenia enamorats
tots els camperols del Gaià.
Als divuit anys quedà òrfena de pare i mare, i rebé l'ajuda del seu oncle Bernat,
un home ambiciós i dolent que al cap de pocs mesos volgué casar-se amb ella,
40 / 252
Aquesta s'hi negà rotundament i el seu oncle la tancà als soterranis del mateix castell.
Com que Lucil·la era una persona molt estimada , aviat l'ajudaren a escapar de les urpes d'en
Bernat, tot i que aquest oferí una gran quantitat de monedes d'or a qui l'hi lliurés.
Al cap de dos anys, un matí de primavera, Lucil·la cavalcava juntament amb un grup de pastors i
segadors, armats tots ells, que entraren el castell i empresonaren el pervers Bernat.
Passat un temps, Lucil·la perdonà el seu oncle de totes les seves malifetes i aquest, penedit, es
tancà la resta de la seva vida al monestir de Poblet.
El castillo de Montsoriu: Las brujas de la fortaleza
Este castillo se encuentra al sudeste de Arbúcies (Girona), en una colina situada a 650 metros de
altitud que separa las aguas de los arroyos de Breda y
Arbúcies.
Una antigua tradición dice que un general francés
llamado Maus se perdió por estos bosques después de
una batalla; llegó a la cima de la colina y encendió una
gran hoguera, que fue observada por su criado, quien
fue a buscarlo.
. El general mandó construir este fuerte. Se cuenta que cuando se aproxima la festividad de San
Juan, mientras suenan las doce campanadas del reloj de Breda, se abre una cámara del tesoro.
También hay quien afirma que en las noches de Luna clara se proyectaba la sombra de la reina
Guillema de Montcada y sus criadas colgaban la ropa, cantaban y tocaban música. Para que los
vecinos de la población de Breda estuvieran tranquilos, el obispo fue a asustarlas y todas saltaron
como si volasen del turó de Montcau al gorg Negre, una hoya siniestra, de misteriosas aguas y
41 / 252
leyendas. Hacia Poniente hay una piedra muy grande y llana que se llama Seia de la bruixa.
Este nombre se debe a que una bruja que huyó del castillo se sentó en ella antes de seguir su
trayecto hacia el gorg negre de Gualba, donde presuntamente dejó la huella de dos nalgas y
cuatro más: una de mujer, una de caballo, una de buey y una de perro. Se dice que estas marcas
son las encarnaciones en las que la bruja podía transformarse.
El señor de Montsoriu se servía de las brujas y a cambio dejaba que
vagaran libremente por su territorio. Continuando con la tradición, esta
asegura que en la Noche de San Juan, en el mismo instante en el que
suenan las doce de la noche, en la torre más alta del castillo aparece una
dama medio desnuda con la cabellera extendida.
Lleva una linterna en una mano y un cuerno grande en la otra. Hace
sonar el cuerno, que se oye por los alrededores, y pasados unos instantes se escucha otro tocado
por un caballero, que se presenta por el coll castellar encima de un caballo negro que escupe
fuego por la boca. Se dirige hacia el castillo, en el que la dama monta un caballo antes de que
suene la última campanada. Hasta un año después no se volverá a repetir esta escena. El ruido de
los cuernos ha sido escuchado por la gente que vive en los pueblos de las Guilleries.
El Cavall BernatEl cim més emblemàtic de tot el massís de Montserrat és sens dubte el Cavall Bernat. La llegenda
del seu origen diu que a un llenyataire que havia de transportar feixos de llenya al Llobregat el
diable li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta
feina. ’Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat’ diu que deia el llenyataire al
cavall.
Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable
va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de
42 / 252
característiques similars.
El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu
anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia
oblidat. Davant d’això, la seva muller va pregar a la Verge i una
llum va omplir l’indret.
En aquell moment el cavall es va desbocar, i enmig d'un crit
esgarrifós el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu
lloc s’alçava una pedra assenyalant el cel. Però no creieu pas que tenia forma de cavall, sinó
forma com totes les roques de les muntanyes de Montserrat.
El llenyataire es va veure salvat i va dir al cavaller que es cobrés el deute amb qualsevol d'aquelles
muntanyes que tant s'assemblaven al seu cavall Bernat!
El diable enfurismat va fer un encanteri a la roca, fent que tothom que l'escalés, si era home es
convertís en dona i si era dona es convertís en home!
Es per això que avui en dia els escaladors que pugen al cavall Bernat, tornen a escalar-lo per
desfer-ne l'encanteri!
El cavaller Rufolet i la princesa RubíUna vegada era un rei … Així comencen les històries i narracions que fan la delícia del menuts, i
… moltes vegades, també dels grans, però la nostra, mig verídica mig fictícia, no comença així, la
nostra és una de les tantes belles llegendes de la nostra terra, que s’ha anat transmetent de pares
a fills, dins del sí de la mateixa família, i que va ésser contada per un follet o naneta un dels
avant-passats d’eixa família, i comença així :
Fa molts anys, molts, que un bon dia es va presentar ací a Tortosa un jove molt lluï t, ben
plantat, d’una talla fora de la corrent de tant alt que era. Vestia una vesta brodada d’or i un
preciós manto d’arminyo, com a signe de la seua dignitat, i cenyia una llarga espasa que només
43 / 252
ell podia sospesar, guanyadora en mil combats. De nom li deien RUFOLET i venia d’un país molt
lluny en busca d’una gentil princesa que un bruixot, en les seues males arts, havia encantat. Va
presentar-se a les autoritats, ensenyant-los documents que l’acreditaven com a persona digna de
tota confiança i mereixedora de tot lo respecte, demanant tot seguit los detalls que precisava per
a sortir endavant de la seua dura i costosa empresa. Entre ell i un dels Consellers de la Ciutat van
tindre el següent diàleg :
- I no porteu cap patge ni criat que us acompanye?
- Oh, no!! - Va respondre Rufolet -, no és possible; penseu que el meu país és molt lluny i pel
camí s’haurien mort de cansament.
– I qui us ha encaminat ací a Tortosa? - insistí el Conseller -. Com heu sapigut que és ací on
està Rubí?
- Molt senzill - respon lo gegant -; lo bruixot que va encantar a la princesa, va dir-li al rei, son
pare de Rubí : No patiu per vostra filla; tardareu molts anys a tornar-la a veure, com a càstig per
les coses mal fetes i sofriments que doneu als vostres vassalls, però vindrà un dia que el jove més
lluï t i més valent dels vostres súbdits trobarà el camí i sabrà desencantar-la.
- Però això no és prou, deuria donar-vos més detalls.
- I està clar que sí, sant cristià; mos va donar els millors detalls, la
millor manera de trobar-la.
- Què us va dir, pos?
– Pos va dir que el jove que la salvaria només hauria d’anar
caminant sempre cap a sol ponent, i quan arribaria a un punt on hi
trobaria un riu capdalós i d’aigües clares, vora d’una ciutat voltada de
muralles i en set portals, que els seus habitants eren valents i esforçats, que les seues dones eren
les més boniques del món, que les seues hortes donaven els fruits més delicats, que de la seua
garriga sortia el millor oli, que la seua temperatura tot l’any era dolça i agradable, que la ciutat
tota era l’enveja i admiració dels traginants, en fi, que quan trobés una ciutat d’eixes condicions,
que allí propet estaria Rubí. Ademés, i com a detall més significatiu, mos va dir que eixa ciutat
era dipositària del més preuat tresor que la Verge Maria ha dixat al món, lo Cíngol Sagrat que,
teixit per les seues pròpies mans, cenyia el seu cos. Per tant, podeu comprendre que no hi ha al
44 / 252
món cap ciutat que es pugue comparar a Tortosa, i és per això que tinc la seguretat de trobar ací
a Rubí.
- Trobo que us va donar bé els detalls - va dir el Conseller -, pos en bona refé que la nostra és
l'única ciutat que té eixes condicions.
- Ho veieu vos mateix com no hi havia pèrdua? Com havia de trobar forçosament lo camí? Ara
només me falta saber el camí a seguir hasta la cova on està Rubí.
- És prou facilet - li va explicar el Conseller -. Sortireu pel Portal de
Remolins i agafeu lo camí entre Llevant i Tramuntana; quan haureu
caminat mitja llegua trobareu un riuet que travessareu fàcilment; més
avant ne trobareu un altre de més ample, que no dubto trobareu lo
modo de passar; a llavons estareu justet a mitjan camí; ja no faltarà
més que una llegua, i sempre en la mateixa direcció arribareu a la bassa
de Xaco, i d’allí a la cova només hi ha unes dos-centes passes.
Rufolet se va despedir del Conseller agraint-li la informació facilitada, i com se li havia fet molt
tard, va decidir esperar a l’endemà per a emprendre la tarea.
A l’endemà, quan apuntava el dia, va sortir de Tortosa, passant pel Portal de Remolins, marxant
cap a la Costa del Célio. Xino-xano, va passar per les voltetes d’En Cenat, va travessar el riu de les
monges aigua a trinxa; Costereta Blanca, obrint-se pas en la seua espasa allà on la malesa i el bosc
eren més cerrats. Poc a poc s’anava atansant al lloc on tenia la seguretat de trobar a Rubí, la
gentil princeseta de trenes rosses. Torna a trobar un riu, lo del Torrent, a on va haver-hi de
tombar un pi, fent un pont, degut a la molta aigua que hi baixava; va pujar dalt la lloma, arribant
al povet d’En Serrano, i … era ja migdia quan va arribar a un indret racerós i adequat per a
reposar un moment. Encara no feia cinc minuts que reposava, i ja s’havia mig endormiscat, quan
va sentir uns crits:
- SOCORRO !!! AUXILI !!!
Mig engorronit encara, esparpillant-se els ulls, s’aixeca, i altra vegada sent los crits :
- AUXILI !!! SOCORRO !!!
I Rufolet, en quatre passes de les seues, llargues com corresponia a la seua alçada de gegant, va
arribar a la Bassa de Xaco, on hi havia un follet que s’estava ofegant, degut a la seua imprudència,
45 / 252
ja que havia volgut beure aigua sense tenir en compte que la bassa era massa fonda per a n'ell.
Rufolet arriba i, sense perdre un moment, entra dins la bassa, aigua mitjan cama, agafant al
pobre follet i traent-lo fora de l’aigua.
- Gràcies, noble Senyor - va dir el follet tan aviat com va poguer parlar -; sense la vostra ajuda,
jo, Xaco, lo follet més vell de tota la colla, hauria perterit ofegat.
- Res, home, res, no té cap importància - respon Rufolet -. Vós també ho haurieu fet per mi.
- No us càpigue cap dubte - va dir el follet mig entufat -, pos encara que sóc més petit que Vós,
tinc més poder. Vós teniu més força, més presència, però no teniu lo poder que tenim los
follets.
- Bueno, home, bueno no cal enfadar-mos per això; jo estic content
d’haver-vos pogut fer eixe petit servei.
- Molt bé, i jo us estic molt agraï t, i per a demostrar-ho me poso a les
vostres ordres, junt en tots los follets d’eixa serra, per a ajudar-vos en la
empresa que us ha portat ací.
-Moltes gràcies per la vostra ajuda - va dir el gegant, rient -, però dubto que poguesseu, pos tinc
un enemic molt poderós per a combatre.
- No teniu perquè riure, sant varó, i no desprecieu la nostra ajuda; aneu al vostre camí i penseu
que estem al vostre costat; si us trobeu apurats, només cal que peguesseu un crit de Xaco …!! I
de seguideta acudirem.
I així ho van fer; Rufolet va seguir muntanya amunt, en busca de la cova on suposava que
trobaria a Rubí; quan arribà dalt al Pla de la Mola, allí assentadeta, a la sombra d’un pi molt gros,
va veure a Rubí, la bella princesa d’ulls blaus com lo cel i trenes rosses com l’or. Va quedar-se
embabocat, no gosava dir res, quan al seu costat va sentir :
- Ggnnyyooff …!! Ggnnyyooff …!!
Tot espantat, se gira Rufolet; es veu una bestiota estranya que li sortia foc pels ulls i bromera per
la boca, d’aspecte esgarrifós; pega mitja volta i apreta a córrer muntanya avall en busca dels
follets, cridant com un desesperat :
– XACO …!!! XACO …!!!
I darrera una mata de coscolls, van sortir els set follets, mig esparverats, pos aquella bestiola els
46 / 252
tenia a tots atemoritzats.
- Xaco, ajudeu-me, per favor …!!! Jo no em podia pensar mai que fos tan esgarrifosa eixa
bestiola …!!
– I què us pensàveu …!!! - va contestar Xaco, rient -. Cap follet enganya mai; quan vos he
oferit la nostra ajuda, ho he fet sabent que Vós sol no podríeu fer res contra la CUCAFERA , que
eixe és lo nom que natros donem a n’eixa bestiola tan estranya; heu d’utilitzar més manya que
no pas força, i natros, los follets, tenim lo secret per a dominar-la, i si no,
pregunteu-ho a Pepo, Guarí, Canasta; Xanca, Moixina i Xut, que eixos són
los noms dels sis companys meus. Abans de la vinguda de la Cucafera,
erem los amos de la serra, de la muntanya, de la cova i de la bassa. Natros
dedicats a les arts de treballar l’or, l’argent i el ferro, com fan tots los
follets del món, fent tota classe d’aï nes i ferramentes de treball per a la pagesia, natros vivíem
feliços i contents, quan un mal dia mos se va presentar la Cucafera, que a mossos i esgarraps mos
va treure de la nostra cova… Pocs dies després vam veure que també hi havia una noia jove,
sempre trista i plorosa. Menos mal que Xut, tenint-ne de les seues, la sabia distreure i fer riure. A
Xanca, un dia li va contar la seua història, que Vós ja sabeu; a Moixina, li va demanar que li
portés floretes; a Canasta, que li digués lo nom dels moixonets en lo nostre parlar tortosí; a
Guarí, li va explicar lo secret per a dominar a la Cucafera, i a Pepo li va demanar, tota plorosa,
que fes tot lo que pogués per a treure-la de les urpes de la bestiola, però natros, encara que
tenim moltes manyes i arts, no tenim la força ni l’alçaria que és necessària per a tal menester.
- Bueno - va interrompre Rufolet -, explique-m’ho, que ja em bull la sang.
- No correu tant - va dir Xaco -; primer que res, Guarí us explicarà el secret.
- Vinga pos, lo secret que ja tinc ganes de xafar-li el cap.
- Poc a poc - va dir Guarí, posant-se en la conversa -, que no se li pot xafar el cap, pos lo té tant
dur, que no hi ha cap espasa que el pugue foradar.
- Bueno, pos què s’ha de fer? - va dir Rufolet, impacientant-se.
– Escolteu-me en atenció - va dir Guarí, en to reposat -. Primer que res heu de saber que la
Cucafera és inofensiva; lo seu aspecte repugnat fa creure a tothom que és una fera maligna, que
tot s’ho minja. Ara bé, si voleu que es torne com un corderet, no teniu més que agafar l’espasa
47 / 252
tallant-li les orelles i la coa. Si conseguiu això, ja estarà tot, la podreu dominar com un gosset.
- Moltes gràcies - va dir Rufolet; és prou facilet.
- Però a la vostra espasa - va dir Canasta, posant la cullerada - li hem de treure més fil, pos la
Cucafera té la conna molt dura; doneu-mos -la, que en Xut i jo li donarem lo temple precís.
- Teniu, i feu-ho aviat que tinc ganes de tornar a veure a Rubí.
- Mireu - va interrompre Xaco -, en tot això ja se’n va el sol a la posta, i no sirà possible
emprendre la lluita hasta demà. Si voleu sopar, aneu allà baix a la caseta, on hi trobareu lloc per a
dormir, llenya, pa i formatge, i un collitor ple de cireres, nesprons i
albercocs; que us face tot bon profit, i demà sirà un altre dia.
- Moixina i jo - va dir Pepo - volem vindre a fer-os companyia, si no
us sap greu.
I així ho van fer, anant-se’n a dormir tots tres.
A punta de dia, ja estaven Xut i Canasta a la porta de la caseta; entre els dos portaven l’espasa de
Rufolet, lluenta com un sol i un tall capaç de partir en dos un floc de cotó que caigués pel seu
propi pes.
- Bon dia - va dir Xut a l’arribar -; vinga matiners, que ja és hora!!
– Més matiners heu sigut vatros - va respondre Rufolet -; vaig de seguida.
- Ja heu donat temple i tret fil a l’espasa? - va dir Pepo.
- Veigues, si no - contesta Xut, una mica picat -; tu sempre has de fer el dotor.
- Lo dotor ets tu, que sempre vols ser més que els altres – respongué Pepo, picant-se les crestes.
- Bueno - va dir Rufolet, en to conciliatori -, no s’hi val a discutir; que s’acabe la festa en pau,
que avui se necessiten totes les forces.
I donant per acabada aquella petita discussió, Rufolet se va cenyir l’espasa, i xino-xano se’n va
anar cap a la bassa de Xaco, on estaven també Guarí i Xanca, per a rebre les darreres advertències
per a batre a la Cucafera. Tots los follets li donaven explicacions i avisos; tots li desitjaven molta
sort. I …quan lo sol ja tocava a la punta més alta de Caro, tot decidit se’n va anar Rufolet cap a
la cova de Rubí.
Lo combat va ésser curt, pos Rufolet ja se sabia tan bé la lliçó, que al primer cop d’espasa, zis-zas,
li talla l’orella esquerra; al segon, zis-zas, li talla l’altra orella, i tot seguit li encerta un bon cop,
48 / 252
tallant-li la coa. Com per art d’encantament, la terrible Cucafera se va quedar mansa i quieta, se
li va acabar la veu i la ferocitat; poc a poc se va atansar a Rufolet, i en la llengua li llepava els peus,
com a signe d’acatament.
- Gràcies a Déu, ja sóc lliure - va dir Rubí, tota remolosa de l’emoció tan gran que la dominava -
Vós, Rufolet, heu tingut la valentia de dominar a la bestiola, i ara ja podem tornar al nostre país,
i allí siré la vostra obeient esposa.
- Sí, Rubí - respongué Rufolet - gràcies a Déu, tornarem al nostre país i allí viurem feliços, jo
seré lo més humil dels vostres servidors, però hem d’endur-mos a la Cucafera, per a que el rei,
vostre pare, la tingue al jardí reial, com a record de tan terrible epopeia.
- I natros, que? - va dir, posant-se entre mig, Xaco, lo més vell dels
follets -. Natros també volem vindre a conèixer aquells terrenos i
passar una temporada entre vatros.
- Molt ben pensat - va dir Rubí, assentint -; mon pare estarà molt
satisfet de conèixer als meus amiguets, pos sense vatros, no sé que hauria sigut de mi; veniu,
veniu en natros.
- Però només uns dies, eh? - va dir Xaco, tot satisfet i somrient, de veure que la seua proposta
havia tingut acceptació -, que natros hem de tornar a treballar ací, a la nostra cova, que d’ara en
avant en direm de RUBÍ.
I així ho van fer tot seguit. Van emprendre el camí cap a Tortosa, entre els crits d’alegria dels
follets, que anaven botant i ballant davant de la Cucafera, i les rialles de Rubí i Rufolet, que en
les mans agafades i mirant-se, anaven baixant poc a poc cap al poble.
Quan van arribar per les voltetes d’En Cenat van trobar als gaiteros que al veure aquella reuca de
gent mig s’havien apartat del camí. Al preguntar qui eren i d’on venien, Xaco, lo més vell i el
més docte dels follets, li va explicar tot lo que havia passat i a llavons va preguntar ell :
- I vatros, on aneu?
– Aviu es la festa de Corpus - va contestar el gaitero -, i tots los anys anem davant la processó
per a acompanyar al Santíssim. Enguany mos s’ha fet una mica tard i tenim pressa; per lo tant,
perdoneu si apretem lo pas i no venim en la vostra companyia.
– Això si que no …!! - va dir tot airat Xaco - los tortosins estaran molt contents de saber que
49 / 252
hem agafat a la Cucafera, i aniria molt rebé que entressem al poble al so de la gaita.
- Bueno, com vatros vulguesseu - va dir el gaitero -, però si les autoritats mos malden per fer
tard, sí que us agraï rem que traguesseu cara vatros i mos defenseu.
- D’això no us cal patir - va dir Rufolet, intervenint en la conversa -; jo en respong de que no us
passarà res.
- Pos així, rai. Vinga, noi, engega …!!!
I al so de la dolçaina i del tabal, ballant sempre entre peus
los follets, somrient Rubí Rufolet, va arribar la comitiva
al Portal de Remolins, on la guàrdia va obrir de seguida el
portal, rendint los honors deguts al gran Rufolet i a la
princesa.
Però, vet aquí, que quan van arribar davant la Seu, se van trobar que el carrer estava ple de gent
esperant lo pas de la processó de Corpus, que estava justet a punt de sortir. No van tindre més
remei que passar pel mig, al precís moment que sortia la processó; los gaiteros se van col·locar al
seu puesto; i sense saber com ni perquè, la Cucafera, Rubí, Rufolet i els follets, entre mig, se van
trobar davant la processó.
I des d’aquell dia ençà, les
autoritats tortosines van
decidir que tots los anys
anessen davant obrint pas, la
Cucafera, Rubí, Rufolet i els set
follets.
Que avui no són de carn i òssos, perquè se’n van anar tots al país de Rubí i encara no han tornat.
50 / 252
El cistell de pomes
El masover d'una masia que en deien a Can Mallol tenia un fill molt jove i prou entenimentat,
però que sempre anava en companyia d'una colla de jovenots de la seva edat que tenien el cap
ple de pardals i fins i tot de males intencions: pensaven tothora quina una en farien i no
solament ho pensaven sinó que molt sovint la feien i tot. El pare tremolava una cosa de no dir
en veure el seu fill en aquella companyia tan poc recomanable fins que un dia el va voler advertir
del perill que corria aplegant-se amb aquella colla de galifardeus.
-No tingueu pas por, pare -va dir el fill rient-; ¿que us penseu que em duran pel mal camí, els
meus amics? Ja no conec prou bé que hi tenen tirada. Però més aviat seran ells els qui , veient-
me a mi, se sentiran avergonyits del seu tarannà i s'esmenarqan com
cal.
El pare va fer com si acceptés les raons del seu fill. Però al cap d'uns
dies, havent collit d'un pomerar que tenian vora la riera unes pomes
camoses que feien goig de veure, de tan serenyes que eren, i dues o
tres de macades, va dir a son fill que les guardés al rebost, totes dins
d'un mateix cistell.
-Aquestes macades no, pare -li va fer observar el fill-, que farien malbé les altres.
-i ca, fill: al contrari! Si posem les tarades amb les bones, ja veuràs com se'ls en va la macadura i
es tornen com les altres.
El fill, encara que no ben convençut, va fer tal com son pare li manava. Però al cap d'una
setmana, quan va anar a buscar el cistell, va trobar que suquejava: gairbé totes les pomes eren
macades o podrides del tot.
-Ho veieu, pare, com ja us deia, jo? -va fer el noi-. Són les pomes dolentes les que han fet malbé
les bones.
-I doncs, fill meu: ¿ que no em deies tu que aplegat amb companys de mala mena, amb la teva
companyia els faries tornar bons?
51 / 252
El comte l'Arnau
El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.
La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït... també es diu que la condemna és "per soldades mal
pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."
El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:
Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...
Las comtessa està asseguda viudeta igual!
La comtessa està asseguda al seu palau.
Se li presenta a la cambra, valga'm Déu, val!
se li presenta a la cambra el comte Arnau.
Tot cobert de roges flames, ai quin espant!
tot cobert de roges flames, valga'm Déu, val!
Tota sola feu la vetlla, muller lleial?
tota sola feu la vetlla, viudeta igual.
- No la faig jo tota sola, comte l'Arnau,
no la faig jo tota sola, valga'm Déu, val!
52 / 252
El Consolat de Mar.El Rei Jaume volgué posar ordre en els afers de la mar, dons no
existia cap regla i tothom feia el que volia. Per això va encarregar al
braç de la gent de mar de redactar unes normes, cuidant-se de fer-ho
un vell patró de barca , un home molt rústec i molt senzill.
Per premiar el seu treball el Rei l'anomena Gentil home del seu palau.
Aquest fet va enfurir a la noblesa que es sentia humiliada i ofesa de
tenir un company a la Cort tant senzill i tan rústec
Al assabentar-se el Rei va crida a tots els nobles i va manar que es portes una excel·lent taula
envoltada de tota mena de plats, i va fer asseure tan sols al vell patró, i el mateix Rei li va servir
tots els plats que avergonyit demanava.
Els cortesans enrabiats s'ho miraven de peu dret, plens de gelosia I remugant entre ells.
El Rei s'encara a ells i els digué.
-Vosaltres nobles senyors, no us voleu barrejar ni tractar amb aquest home perquè no es del
vostre braç.
I teniu raó, vosaltres sou del braç QUE SERVEIG AL REI; i ell es del braç que ES SERVIT PER REIS
, I ESTA MOLT PER DEMUNT VOSTRE. D`AVUI EN ENDEVANT EL TINDREU PEL QUE
VAL.
El drac de BanyolesExplica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa
vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable.
Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li
estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com
brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava
53 / 252
les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era
molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per
art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars
com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i
assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res
no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa
contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que
seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a
l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien
a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga,
gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac,
indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es
va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en
Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica
adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a
revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on,
altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb
força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i
del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va
suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va
continuar fent de les seves.
54 / 252
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia
guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle
és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona,
anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer
miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir
totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el
Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el
gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo.
A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia
maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs
aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que
el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només
menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per
ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la
multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.
55 / 252
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar
tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la
gent.
El Duc de Cardona i el Duc de Montcada.Un cop planejada la conquista de Mallorca , feia falta dotar-la econòmicament per poder-la dur
a terme.
La quantitat de vaixells i persones que farien falta era molt gran, i les arques reials estaven buides.
El rei va reunir a tots els nobles i cavallers de la terra , i els explicar que calia que li donessin
ajuda i que tenia pensat en un tribut anual de cinc sous a cada noble.
El duc de Cardona s'alçà i digué que per una empresa tan gran com la projectada i per afavorir la
corona d'Aragó,cinc sous li semblaven una misèria, dons ell quan un captaire trucava a la seva
porta i li demanava almoina, mai li donava menys de deu sous.
Que no era per un rei demanar una quantitat tan ridícula, i que ell de
bon grat oferia al rei tots els seus bens, hisendes i riqueses perquè en
disposes com volgués, sempre i quan fos en profit de la terra .
El duc de Montcada que era mes murri, va comentar que no estava
d'acord ni en la petició del rei ni en la oferta dels Cardona. Que abans
de deixar-se posar al damunt un tribut calia parlar-ne i rumiar-ho mes. I com que pagar no
agrada a ningú, tots els assistents van fer costat al Montcada i s'acordà de tenir una junta fora del
Palau per decidir que es faria.
La junta va fer-se al pla de Matabous al peu del Castell del Montcada, un cop tots reunits el duc
de Montcada els va dir:
Nosaltres som cavallers de sang , no cavallers de bossa. Tenim el compromís de salvar al rei i les
56 / 252
seves coses, si cal amb la vida, que molt mes valor que els diners. Però no estem obligats a obrir
les nostres bosses als capricis o a les necessitats del rei. Si ara ens ajupim i deixem imposar-nos
aquest tribut, demà ens demanarà una altra cosa mes grossa i ja no ens hi podrem negar, i
tindrem que alçar-nos en contra d'ell. Hem de pensar com li donem a entendre que no li volem
donar els cinc sous, però sense dir-li que els hi neguem. Podem dir que estem disposats a donar-
los,però no a dur-los-hi a Palau, que si vol els vinguí a buscar aquí,. i que tots els pagarem amb
la punta de les nostres llances
La proposta va ser acceptada totalment, i es va fer arribar al rei.
Al rebre la contesta a Palau, el rei que esta junt amb el duc de Cardona esperant-la, es va
encolerir-se i ple de ràbia, volia enviar tot el seu exercit en contra del Montcada i tota la junta
Totalment tranquil i amb una mitja rialla el duc de Cardona li digué:
“Serà millor que descarregueu la vostra ràbia contra dels moros,que no en contra de la vostra
mateixa gent, Si ara comencem a lluitar entre nosaltres, no anirem a conquerir Mallorca, que es
el que ens cal. Feu lo següent: Carregueu tota la culpa en mi, digueu que os he aconsellat
malament i per tant em feu fora de Catalunya i m'embargueu tots els meus bens i les meves
hisendes. Amb elles en tindreu suficient per lo que necessiteu i no tindreu que agrair res ni
d'acceptar res per força. Quan torneu triomfant de Mallorca ple de gloria i de riquesa ja trobareu
una excusa o altre per perdonar-me. I si podeu em torneu tot el que
ara feu veure que em preneu, i que jo us dono de bon grat.”
El rei va seguir el consell del Cardona, i tota la noblesa en ple, es va
apuntar per sortir quan abans cap a Mallorca. La conquista va ser dura i
forta, els que van prendre part i sobrevisqueren es repartiren les terres
la riquesa i la gloria.
El rei fa retornar al duc de Cardona, i com agraïment li concedí aquesta llegenda per porta al seu
escut.
Cardona, noblesa bona
Duc entre Reis,
i Rei entre Ducs
Es per això que essent una de les primeres famílies nobles Catalans, no figuren a la conquesta de
57 / 252
Mallorca, Tot i ser part molt important,
El èxit i la victòria obtinguda va ser tant gran que tots els cavallers al referir-se al duc de
Montcada, en veu baixa li deien el garrepa, el avar, i comentaven que” si el Rei no hagués fet
fora al Cardona, s'haurien perdut tot allò.”
El falcó de Ramon Berenguer
Ramon Berenguer II, Cap d’Estopa, i Berenguer Ramon, el fratricida, eren germans i governaven tots
dos alhora. S’alternaven el govern cada mig any. Un any per celebrar el traspàs de poder van decidir
fer una cacera.
Al cap d’una estona d’haver començat a caçar Berenguer Ramon va fer dir al seu germà que ja havia
caçat dues aus i se n'anava a portar-les a la seva dona a Girona. Mentre es va quedar sol enmig d’un
canyar amb el seu falcó que no parava de volar damunt d’ell quan de cop i volta es va posar damunt
d’ell cobrint-lo amb les seves ales, com protegint-lo. Va ser
llavors quan el compte Ramon Berenguer va ser atacat per una
figura misteriosa armada amb un punyal. El falcó va fugir cap
on estaven els altres cavallers fins aconseguir, amb els seus
xisclets, que el seguissin fins el canyar on es trobava mort Ramon Berenguer.
Es va organitzar una comitiva cap a Girona i en presentar-se al germà del Cap d’Estopa, Berenguer
Ramon, el falcó que no s’havia separat del seu amo es posà a xisclar de nou com acusant-lo de
l’assassinat. Els cavallers es varen donar compte que la seva capa estava tacada de sang. Durant la
cerimònia religiosa, el falcó del Cap d’Estopa no parava de volar damunt del cap de Berenguer
Ramon.
Es va celebrar el judici a la Sala del Tinell del castell del Port de Barcelona. El vescomte Folch de
Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d’Estopa. Acabada l’acusació Folch de Cardona
58 / 252
va demanar que s’obrissin les finestres i en aquestes que va aparèixer el falcó del difunt Ramon
Berenguer i es va posar damunt del cap de Berenguer Ramon, li prengué amb les urpes la corona i la
llençà a terra. El vescomte Folch de Cardona reptà i desafià al comte Berenguer Ramon davant la cort
del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà amb un duel que Berenguer
Ramon no podia refusar.
El dia del duel, al primer atac per part del vescomte Folch de
Cardona, Berenguer Ramon va caure a terra vençut i el
vescomte li va fer confessar la seva mort.
Berenguer Ramon va renunciar a la corona a favor del fill del
Cap d’Estopa i se’n va anar a lluitar a les croades.
Inscripció del sepulcre del comte Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes (1053-1082) de la Catedral de
Girona:
Inscripció en llatí posada pel rei Pere III l'any 1385: "In hoc tumulo iacet corpus illustris ac potentis
viri domini Raymundi Berengarii Comitis Barchinonae filii domini Raymundi Berengarii Comitis
Barchinonae qui Usaticos condidit. Hic propter multitudinem et densitatem crinium crisporum fruit
dictus Cap d'Estopes qui vulnerato decessit nonas december in civitate Gerundae anno Domini
MLXXXII et fuit sepultus in quoadam tumulo constructo foris in Sede iuxta portam. Et postmodum
translatus per illustrissimum principem et dominum Dominum Petrum tertium Aragonum Regem
ipsius comitis octavum neptem V die novembre anno Domini MCCCLXXXXV regnique sui
quinquagesimo"
"En aquesta tomba jau el cos de l'il·lustre i poderós baró senyor Ramon Berenguer Comte de
Barcelona, fill del senyor Ramon Berenguer Comte de Barcelona qui instituí els Usatges. Aquell a
causa de la qualitat i densitat dels rínxols crespats fou anomenat cap d'Estopes, el qual ferit morí a la
ciutat de Girona el cinc de desembre de l'any MLXXXII i fou sepultat en una tomba construïda en la
present Seu a l'exterior al costat de la porta. I posteriorment traslladat per l'il·lustríssim princep i
senyor en Pere tercer Rei d'Aragó, octau descendent del mateix comte el dia cinc de novembre de
l'any del Senyor MCCCLXXXV i cinquantè del seu regnat."
59 / 252
El fill del castell
Conten que una noia de Cal Sobirà de Santa Creu, va tenir una relliscada amb el seu promès,
motiu pel qual els seus pares la van fer fora de casa. D’amagat, però, els promesos es van casar a
l’ermita de Sant Miquel de Cladells, i el matrimoni es quedà a viure amb l’ermità. Tos tres eren
feliços. Van transcórrer uns mesos i, sense saber-se mai com va anar, un dia la noia trobà
assassinats el marit i el bon ermità. La jove vídua no pogué tornar a casa seva, ja que l’únic
testimoni del seu matrimoni no existia ja i els seus pares no l’haurien acollida. Així és que optà
per marxar d’aquells indrets dels quals tan mals records tenia per culpa de la mà criminal que
l’havia deixada sola i desemparada en el món. Li faltava ben poc perquè el fill del seu amor li
naixés i, per por que la gent malpensés de la seva virtut, davant la
impossibilitat de testificar el seu casament, s’adreçà envers el castell
de Farners per reposar i arrecerar-se a les seves ruïnes. Un cop hi
arribà, mirà envers l’ermita de la Mare de Déu de Farners, erigida
als peus de la fortalesa, demanant ajut a la Verge en el seu
infortuni. Al punt succeí un prodigi: Els murs del castell quedaren
il·luminats amb una potent resplendor i tot seguit se li acostà una
dama bellíssima envoltada de claror, que l’ajudà a desocupar i es féu càrrec de la criatura que
acabava de néixer. En aquell moment, va passar un bon home, i la Mare de Déu (que no era altra
la bella dama) li preguntà on anava. Ell va respondre que la seva muller havia tingut un infant
mort, i cercava una criatura per a alletar. Llavors la Verge li lliurà el nen de la vídua, dient-li que
passats dos anys el tornés allí mateix i li seria pagat el didatge.
Aquell matrimoni es féu càrrec del nin, al qual crià amorosament, i al cap de dos anys tornaren
al castell de Farners amb la criatura.
Para la falda (digué la Mare de Déu a la dona). I la hi ompli de quelcom molt pensant. -No
mireu què és fins que arribeu a casa vostra. Sereu rics per sempre més.
Dit això, va desaparèixer amb el nen.
La dida i el seu home se’n tornaren a casa seva força amoïnats; però la dona no va tenir espera i,
60 / 252
pel camí aixecà una punta del davantal. Amb gran sorpresa i ràbia comprovà que era sorra, i la
llençà allà mateix. Val a dir que estaven ben segurs que la senyora els havia enganyat. Molt
disgustats arribaren a casa i, en treure’s el davantal, li va caure a terra una engruna de la sorra que
havia quedat en un doblec del voraviu, la qual es convertí de sobte en una unça d’or. A més
córrer s’adreçaren al lloc on havia llençat la sorra, si bé ja no en trobaren rastre. Si haguessin fet
cas del que els havia dit la Senyora, haurien estat rics per tota la vida.
La filla del Sobirà es va fer monja. El seu noi va créixer fort, valent i caritatiu, i fou conegut arreu
pel sobrenom de «El fill del Castell».
El Gegant del Pi.El venir Colom a Barcelona va portar tres Indis gegants , que van ser l’admiració del rei Ferran
,tant per la seva gran alçada com per el color de la pell i la fesomia
de la seva raça, i van cridar enormement l’atenció a la gent de
Barcelona
Al veure els Consellers el interès que el rei tenia per aquells gegants;
va dir-li al rei que molt a prop de la ciutat , a Caldes de Montbui en
vivia un de molt mes alt i molt mes gran que els indis. Era el famós
Farell de Caldes ,del que s’explicaven curioses anècdotes.
Encuriosit el rei va ordenar que l’anessin a cercar tot seguit.
Quan va arribar el missatger a casa del Farell va trobar que el gegant estava fen de ventre.
L’enviat va dir-li que era desig del rei que tornes tot seguit amb ell a Barcelona. En Farell de
molt mal humor per haver-li trencat la feina que feia, es nega rotundament i va engegar a dida
61 / 252
al missatger. Que tornant tot sol a Barcelona va transmetre la negativa als Consellers.
El gegant decidí sortir tot seguit cap a Barcelona per tal de complaure el rei.
Quan el enviat va sortir de Caldes de Montbui , els veïns ,els amics i tota la gent del poble varen
fer entendre al gegant que havia fet molt mal fet en respondre d’aquella manera , dons la
negativa al rei podia sortir-li molt cara.
Va arrencar un enorme pi del bosc per fer-lo servir com a basto, i amb quatre salts i dos
gambades, mig saltant mig caminant es presenta a Barcelona. Tot fen el camí es va trobar amb
un grup de soldats a cavall que anaven a cercar-lo , per portar-lo a
la força davant del rei. No va ser necessari dons ja hi anava de bon
grat.
Al arribar al portal de la Ciutat, els portalers li volen fer pagar el
tribut de la llenya, senyalant el pi que porta. Ell no esta d’acord
dons per ell allò es un basto, els sentinelles no ho accepten i
comencen a discutir, enfadat el gegant Tira el enorme pi per sobre
de la muralla a l’interior de la ciutat, talment com si fos una lleugera palla, i aixecant una cama la
passa ell també per sobre la muralla i entra a la ciutat. Era tan alt que sobresortia per damunt de
totes les cases,i la gent sortia als terrats veien com caminava i es movia des de qualsevol punt de
Barcelona.
El rei quan el va veure va comprovar que realment era mes alt i mes fort que els que havia
portat Colom de les Amèriques. Va fer un convit per a tots dos en el que treballaren tots els
cuiners de la ciutat, que no tenien temps de servir un plat i ja demanaven un altre. El gegant
americà tot inflat de supèrbia , estava cregut que a la primera bufetada deixaria mort a el Farell,
mentre dinaven no parava de dir-li mofant-se d'ell.
“Menja, menja, Farellas, que mai mes no menjaràs”
En Farell, menjava sense parar no fent ni mica de cas a les provocacions del gegant negre.
Havent acabat de menjar , tots els habitants sortiren als terrats per presenciar el combat entre les
dues moles humans
En Farell molt tranquil es planta ferm al mig de la plaça creuat de braços esperant que l'indi
envestís . Aquest va llançar-se i comença a cops de puny, esgarrapades, mossegades coces, i
62 / 252
mentre en Farell aguantava a peu dret sense moure’s, el negre quedava extenuat de tan atacar.
Fou a les hores que en Farell abans d’entrar en combat va preguntar al rei:
- Que en voleu que en faci d’aquesta roina d’home?
- Podeu fer amb ell el que millor vos sembli. - Va respondre el rei.
Conten uns que el gegant de Caldes va comprimir tan fortament entre els seus braços al gegant
americà, que va queda aixafat i arrugat com un acordió. El altres diuen que va agafar al gegant
per l’orella i mentre cridava:
“Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà tot ho aixafarà”
I el va llençar per damunt dels terrats, enviant-lo de tornada a les Amèriques.
El rei queda molt content i orgullós del comportament del Farell, i el va recompensar amb una
bossa ben plena de diners.
Tot cofoi el nostre gegant s’entornà cap a Caldes per el camí que voreja Collserola, caminant,
caminant se li va fer de nit i es va posà a dormir al ras , la nit era tan gelada que sense donar-
se’n es va quedar congelat i axis va morir en Farell.
Darrera de la muntanya de Vallvidrera a la línia del horitzó te la forma d’un home ajagut
dormin. La gent deia que era en Farell que s’havia tornat muntanya.
(Aquesta forma es podia veure encara no fa molt, avui ha desaparegut per la construcció de
quantitat de cases.)
També hi ha la següent rondalla popular.
El gegant del pi
Ara balla pel camí,
el gegant de la ciutat
ara balla pel terrat.
Generalment es creu que el gegant del pi,es refereix a la Església del Pi
de Barcelona. En realitat senyala al Farell , que amb un pi com abasto va venir de Caldes a
Barcelona ballant pel camí.
El gegant de la ciutat es el gegant que porta Colom i al que el de Caldes va fer-lo volar al tirar-
lo per damunt dels terrats.( S’entén que un gegant tan gran no podia anar trepitjant ni ballant
pels terrats).
63 / 252
El gegant GarósLes llegendes sobre els gegants es succeeixen en diversos racons de la Vall d'Aran com a Garós,
on va viure el Gegant de Garós, en una cova propera a Betlan, un poblet proper. D'una estatura
propera als 3 metres i una força immensa, va lluitar contra els invasors Romans quan van
penetrar a les valls. Els Romans en no saber com fer-hi front, van prendre com a ostatges la seva
dona i la seva filla.
Comandant als homes de les seves terres, va entrar al campament romà, arrasant i rescatant la
seva família i com a avís dels qui eren, va manar tallar una orella de cada presoner, per enviar a
Roma. La seva duresa i violència semblava terrible a alguns veïns, que en realitat, veien en ell una
amenaça per als seus interessos. Per això, es van unir per acabar amb ell. Després d'una terrible
lluita, va ser vençut, i en veure's lligat i humiliat, no podent suportar el deshonor, va ordenar al
seu fidel servent que el matés, clavant-li un clau al clatell. La calavera es va conservar molt de
temps a l'Església de Garós. La relíquia, es creia que tenia poder per curar i enfortir els nens.
Contemplant els cims de la impressionants muntanyes i pensant en el dura que devia ser la vida
per aquests llocs, no costa molt d'esforç pensar que podria haver existit una raça de gegants,
sorgida de qui sap on, que habiten aquests paratges fets gairebé a la seva mesura. De tota manera,
darrere d'una llegenda, hi ha uns fets reals, que després amb el temps, s'han anat remodelant per
la imaginació popular ... Preferim quedar amb el record de Mandronius, el gegant bo, perquè així
és com és recordat, que va estimar a una aranesa, amb qui va tenir una filla, que els va salvar a
tots dels opressors Romans, i que al final, com sol passar, per la ignorància, incomprensió, la por
i les enveges, va trobar la mort a mans de la seva pròpia gent ...
64 / 252
El gegant Mandrónius
Altres llegendes de la Vall tenen indicis que hi ha alguna cosa de veritat en elles, com la del
Gegant Mandrónius, que asseguren que lluità contra els romans invasors, vivia amagat en una
cova a les rodalies de Betlan, i acabà els seus dies a Garòs on ordenà els seus homes que cavessin
la seva fossa.
Conta la llegenda que a Betlan va néixer el gegant Mandrònius. Aquest personatge llegendari,
que segons narra la llegenda el segle I aC i durant la invasió
dels romans a la Val d’Aran, es va oposar a la submissió de la
vall lluitant amb uns quants aranesos al lloc on havien fet
presonera la seva filla. Aquest gegant, que vivia en una cova,
va aconseguir la rendició de les tropes romanes i els va tallar
una orella a cadascun d’ells i les dues del seu general i les va
enviar a l’emperador, a Roma, amb un missatger. Passat un temps els mateixos soldats romans el
van matar per sorpresa al poble de Garós.
A mitjans del passat segle XX un veí de la zona que cavava per sembrar patates trobà les restes
d'un esquelet de gran estatura, i asseguren que durant anys la imponent torre de l'església de
Garòs guardà la calavera que s'atribuí al Gegant Mandrónius. Alguns guies aranesos inclouen en
els seus itineraris culturals la visita a la cova on visqué el bondadós Gegant Mandrónius, y
expliquen detalls de la seva bonica història.
65 / 252
El gorg blau
Es troba pel camí de Sarrià de Ter a Torroella de Montgrí. En altres
temps havia estat un senzill tot de poquíssima fondària. Un dia un fadrí
prengué una peça de roba d'unes goges que viuen en una cova propera.
Les goges, per castigar-lo, el tiraren dintre el sot i demanaren que el
seu fons es fes insondable perquè mai més no pogués sortir-ne. El sot
es tornà gorg i l'aigua té un color blau, de tant toll que hi havi
El gorg negre
Antigament el terme de Gualba es veia a cada dos per tres castigat per tempestes horroroses
d'aigua i pedra i llamps i centelles, que arrasaven els camps i capolaven els boscos portant la ruïna
a aquell terme. Tothom havia reparat que les tempestats esclataven després d'aparèixer al cim de
la muntanya un nuvolot molt negre, i no faltà qui observà que després que la tempesta havia fet
el seu malifet, se sentien en l'aire grans rialles d'alegria.
Ara bé: darrera de la muntanya on es formava el núvol de la
tempesta queia el gorg negre, i tampoc faltà qui s'adonà de que,
poques hores abans el desfet, les aigües del Gorg rebullien,
s'encabritaven i feien una remor estranya, i que d'elles se n'alçaven
unes boires que, pujant muntanya amunt, formaven al cim el
nuvolot malastruc. Ja de temps antic se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en
fi, ja no es dubtà més de què tota la malura que queia sobre el terme de Gualba venia d' aquella
endimoniada trepa que viva al Gorg Negre.
Llavors va ser quan el rector de Gualba, per a posar remei a tants mals, seguit de tots els seus
66 / 252
feligresos, se n'anà en processó al Gorg Negre, va fer-hi aspergus per obligar a bruixes i bruixots
a viure fermats al fons de l'aigua, i manà plantar una creu al cim de la muntanya on abans es
formava el núvol negre. I sembla que des d'aquella hora ençà, el terme de Gualba s'ha vist
sempre més lliure d'aquestes grans tempestes que en el temps antic tant i tant el castigaven.
El gos Nonell
El Nonell era un xicot de gran bellesa, amb barba poblada i llargs cabells rossos.
La seva veu enamorava i era tan ben plantat que no se li resistia cap noia. Donava paraula de
casament i després se n'oblidava, i les noies es morien de pena, això ho va fer fins a set vegades.
Al final es va trobar amb una noia bellíssima que li va dir que si es volia casar amb ella s'ho havia
de guanyar i es casaria amb ell si era capaç de seguir-la corrent mentre ella anava a cavall. Quan
feia molta estona que corrien sobre la neu, la noia li va cantar:
En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set i l'octava no la mataràs,
que per ella moriràs.
Nonell veient que se l'havia jugada, en un rampell de bogeria es
maleí ell mateix. es va tornar un gossot gran i blanc per poder
córrer més i encalçar la noia.
El Gos Nonell apareix amb la primera nevada perquè és ell mateix qui porta la neu d'un lloc a
l'altre.
67 / 252
El Mansuet
Aleshores de la invasió dels francesos, va córrer la veu per Collbató que venia un gran exèrcit que
anava a passar el poble a sang i a foc. Immediatament es reuniren els seus habitants per veure que
calia fer. Tothom donava consells i molts s'oferien per a prestar ajut. Entre ells va presentar-se el
ferrer del poble, anomenat Mansuet, que era un home molt brau i molt valent. Digué que ell es
comprometia a salvar tothom si es disposaven a seguir les seves instruccions. Com que el tenien
per home de molt seny i de molta raó, cregueren que era capaç, de treure'ls del mal trànsit, i es
van posar a les seves ordres.
El Mansuet i totes les dones, els infants i els vells que no es podien
defensar, portant cadascú un paquet amb les millors robes i joies,
van anar-se'n cap a les coves, on visqueren una pila de temps
esperant que passés el perill. Dins de la cova, a uns quaranta pams
d'alçada, hi ha una gran cambra on cabien de sobres tots els
refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda i, un cop
tothom a dalt, la podien treure. Des de l'obertura d'entrada un sol
home amb una escopeta podia defensar tota la cova i tota la gent.
El Mansuet, que era un bon ferrer, s'avituallà de material propi per a fer armes, puix n'era molt
destre. Mentre guardava i feia companyia a tota la gent que no es podia valer dalt d'aquella
cambra, no parava de fer-ne per poder-se defensar si es presentava el cas. De passada ajudava els
homes forts i joves que s'havien quedat al poble disposats a fer-la pagar cara als francesos si hi
entraven.
Quan ja feia molt de temps que tota aquella gentada vivia a la cova, va penetrar-hi un escamot
de francesos. Així que els veieren, el Mansuet va fer pujar tothom dalt de la cambra, i ell va
posar-se al peu de l'obertura amb l'escopeta a punt de disparar. Els soldats, amb atxes de vent,
van recórrer la cova i tot era cercar per ací i per allà, car comprenien que hi vivia gent, però no hi
trobaven ningú. Quan ja se n'anaven, una dona imprudent va fer un xisclet i aleshores van cercar
millor i veieren allí dalt un home sol que els apuntava una arma. Era el Mansuet, que els digué:
68 / 252
—Us aconsello que us en aneu, perquè, si no ho feu, no sabeu pas el que us pot arribar a passar.
Quan els francesos van veure que un home sol els parlava amb tanta serenitat i tant d'aplom, van
dubtar: ¿què els podia ocórrer i de quines forces podia disposar aquell que parlava de manera tan
valenta? I decidiren fer junta. Mentre parlaven, el Mansuet per espantar-los va tirar daltabaix de
la cambra una gran caldera d'aram que tenien per fer el menjar, la qual, en rodolar roques avall,
va produir un terrabastall tan gros i esfereïdor, que els soldats van creure que s'enfonsava tota la
muntanya. Espaordits, van abandonar les torxes enceses, sortiren furients de les coves i anaren
muntanya avall. I conten que no en va restar ni un de viu. En Mansuet tot sol, amb aquesta
gesta, va salvar la vida de gairebé tot Collbató.
El monstre de l'estany de Banyoles "A les darreries del segle VIII una bèstia fantàstica, descomunal, tenia aterrits els pobres
banyolins. El seu cau era una pregona caverna oberta arran de terra
entre l'estany i el poble de Banyoles, situada en el lloc conegut
encara avui per "Clot del Drac", que en realitat no era sinó un fenent
o clivella del subsòl, per on s'escorrien les aigües de l'estany, que en
aquells temps reculats fins allí s'estenia. Amb els anys aquest veral
fou assecat i convertit en un extens conreu, conegut també
popularment per "La Draga", a l'extrem nord de l'actual ciutat i a mà
esquerra de la carretera de Besalú. El monstre, semblant als animals prehistòrics per les seves
proporcions colossals, era extraordinàriament horrible. Li cobria tot el cos una escata d'afilades
pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal
eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com
69 / 252
brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava
les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era
molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per
art d'encantament, dins de la seva gola.
El pànic i la mort planaven arreu. Banyoles semblava un poble maleït. Els seus malaurats
habitants vivien amb l'ai al cor i no feien sinó repetir, plorant:
-El drac!, el drac!
Si haguéssiu entrat a la vila, hauríeu trobat les portes de les llars barrades abans que les gallines
anessin a dormir. Perquè temien, i no sense raó, que la fera verinosa es fiqués per les cases i
devorés els inquilins. ¡N'era tan llaminera de la carn humana! ¡A quants que li barraven el pas no
havia devorat!
I la vila s'anava buidant i era de témer que dintre de poc seria un fet el seu total despoblament
fins a convertir-se en un desert. I, com que qui s'espera es desespera, els dissortats banyolins
acordaren donar l'últim pas dolorós doblegant-se a les exigències del monstre, que, per
aquietar-lo i perquè no devastés aquell país, calia acontentar amb un llaminadura, i aquesta ¡oh
horror!, era un infant.
El cruent i humiliant tribut es complia impecablement. Cada dia se
sortejava l'infant que aniria a la boca del drac. Allò no podia durar. O el
monstre se'ls menjaria a tots o ells acabarien per abandonar la vila".
Bé... ja veus que en Lluís Constans, en la seva llegenda no em deixa gaire
bé. Per la forma que m'ha definit, sembla com si jo sigui lleig, i ja veus
que sóc una mica "guapet" o no?. Però si que és cert, que m'havia d'alimentar de nens i que això
no estava bé. La població de Banyoles va demanar ajut a les tropes de Carlemany per derrotar-
me, i van venir no se quants soldats seus a lluitar contra mi . Van venir amb esplèndids cavalls,
els seus estendards, les espases ... Però... què va!!!, els hi vaig llençar una fumarada i el meu alè
que van sortir amb la cua entre cames!!!, ja,ja,ja!!!.
Tal com diu la llegenda, però millor que t'ho expliqui jo que vaig viure els fets "in situ", d'entre
70 / 252
les tropes que servien a Carlemany, hi havia un sant home anomenat Mer. Ell, assabentat de les
meves malifetes, va demanar a l'emperador poder traslladar-se a Banyoles per parlar amb mi. I
així va ser, va venir a veure'm, vam xerrar una miqueta i em vaig estovar tant que vaig quedar
com un xaiet!!!. Em va agafar amb la seva estola i em va passejar per tota la vila. L'estola, amic
meu, és aquella espècia de bufanda que porten els religiosos i capellans. Quan vaig arribar a la
plaça del poble, tothom esperava la meva reacció i alguns fins i tot, m'esperaven amb pals,
llances, espases i ganivets!!!. La veritat és que em vaig espantar moltíssim!!!. Era pitjor que
escoltar una cançó de la Tamara!!!. Sort que el meu amic Mer va dir als presents:
-Heus aquí la vostra bèstia maligna, l'espantós Drac. Ja podeu llençar les armes, no fa res!!!.
La gent se m'acostà davant ple de xiuxiueigs. La veritat és que
estaven força parats!!!. Però ... més d'un va cridar:
-Ara que el tenim amansit, matem-lo!!!!
Déu meu, vaig pensar jo, d'aquí no en surto. Sort d'en Mer que els
hi va contestar:
-Us en guardareu bé prou. Aquesta bèstia és inofensiva, només
menja herbes i arrels.
I tothom es va donar per convençut i l'amic Mer em va portar a l'estany i em vaig amagar en un
cau diferent del que estava. Mai més ningú ha sabut el meu amagatall, i d'això ja en fa molts
d'anys!!!!.
71 / 252
El Morrut El Morrut era un despietat trabucaire, bandit que assaltava tot aquell qui s’atrevia a passar pel
Coll de la Creu de l'Ordal, pas que situat dalt les serres de Gelida, comunica el Pla del Llobregat i
el Penedès. Un dia muntava cap a aquest coll, provenint de Molins de Rei per ocupar la seva
nova plaça a Vilafranca del Penedès, un famós general amb la seva guàrdia. En això que a les
envistes del pas, els surt al mig del camí el Morrut, i amb veu estentòria els dona l’alto. Els
soldats, amb el general al capdavant, i sense mirar qui ho ha parit,
responen a la comminació amb foc granejat; De sobte voletegen tants
projectils com abelles en un eixam… El Morrut ha de fugir per cames,
precipitar-se darrera un marge. Al poc cessa l’abeller i es fa el silenci a
ambdós cantons. El Morrut, més puta que bonic, se’n pensa una: Treu
bandera blanca i demana enraonar; el general li concedeix. Aleshores es
posa dret i amb l’índex de la dreta assenyala cap unes argelagues fent
adonar al militar de les roges barretines que apareixen darrera d’elles.
Els soldats s’acovardeixen i el general, veient-se sol, es dona. El Morrut,
des del lloc on és mana que llancin a terra tot el què duen de valor, ultra les armes. Els soldats ho
fan. Un cop mitja dotzena d’homes del Morrut han recollit el botí, el general abans de seguir cap
a Vilafranca, sospita i demana que es mostrin els homes darrera les argelagues, i la sospita del
general es mostra ben fundada, però ja és massa tard: darrera les argelagues, o més ben dit,
damunt d’elles, només hi ha roges barretines i cap home. Això passava, diuen, durant la guerra
contra Felip V.
72 / 252
El naixement del riu TerSegons la llegenda, un estiu molt sec, un vell va trucar a la porta d’una
cabana de pastor per demanar-los aigua. El pastor, en comptes de
guardar-se-la per a ell, tot i que bona falta li feia, li’n va donar de bon
grat, tot i que li havia calgut anar-la a buscar molt lluny. En
recompensa a aquest acte altruista, el nouvingut li va donar una botella
d’aigua inexhaurible.
Un dia, el pastor va perdre la botella enmig d’una tartera i, com que no ha deixat mai de rajar,
vet aquí l’origen de les fonts on el Ter neix.
El noguer de Sagaró La antiga masia del Noguer esta enclavada al poble de Sagaró, al Gironès i d'això li ve el nom a
la masia. L’hereu de la masia volia casar-se , i desitjava fer-ho amb una noia humil i pobre, en
lloc d’una del braç que li corresponia.
Vestit de pastor, amb robes velles i atrotinades es va dirigí a la Casa de la Caritat de Girona, dient
que volia triar entre de les noies recollides allí , una per casar-se . Les monges varen fer sortir i
posar en una llarga renglera a totes les noies casadores per que escollis de totes la que mes li
agrades. Desprès de mirar a totes una per una , es decideix per una d’elles, i per senyalar-la el
hereu li tira als peus d´ella un mocador de seda, ( segons es costum) per escollir-la com
promesa . L´escollida es mira amb disgust al pastoret que va mal vestit i brut ,i en lloc de collir
el mocador de terra per demostrar la conformitat. li dona una puntada de peu i el fa passar al
davant d’una altra de les noies del rengle que el cull de seguida.
73 / 252
El ric hereu la fa sortir del rengla dient-li que es casarà amb ella. ja que ella havia esborrat el
menyspreu que li havia fet la seva companya , i prenent-la per la ma fa aquesta promesa.
“Tu seràs la pubilla del Noguer de Sagaró, i tu sabràs quantes unces caben en un sarró.”
La sorpresa de tots els presents va ser molt gran al saber que el pobre i rústec pastor era l’home
mes ric de tota aquella contrada. El desesper de la noia que l’havia menyspreat fou tan gran que
s’estirava els cabells..
La noia que va acceptar el mocador, es va casar amb en Noguer de Sagaró i van viure feliços
molts anys.
El noi endimoniat de La Llacuna
En aquest poble, a primers de segle, hi havia un noiet d'uns quinze anys a qui el dimoni entrà al
cos no se sap com. Des d'aquell dia patí fortes convulsions que el tiraven per terra, renegant
pecats grossos i malmetent tot el que es trobava al seu entorn.
La família, del tot desconsolada, després de patir les mil trifulgues, decidí curar-lo i portar-lo a
un savi doctor de Cervera.
Abans d'arribar a la Creu del Pla (l'antiga era d'estil gòtic amb
l'escut d'armes dels Cerv), el malalt començà a saltar i pegar als seus
pobres familiars, no havent-hi manera que passés per davant de la
creu per prosseguir el camí.
Anaren al poble a buscar reforços i ajudats per sis homes aconseguiren fer-lo passar per davant
de la creu i continuar el camí cap a Cervera.
Aconseguiren treure-li al jove els mals esperits de sobre, per terres de la Segarra? Ho
desconeixem, però el conte s'ha acabat, i si no és mentida serà veritat.
74 / 252
El parmisser de les Gunyoles
En aquest pintoresc poblet de mil·lenària torre romana, amb un centenar de cases a redós, situat
dalt d'un bell mirador, amb mitja comarca estesa als seus peus, hi vivia, joiós, un veïnat amb
caliu de gran germanor i mútua estima.
Però sempre arriben contratemps i, aquesta vegada, el motiu proporcionaria un dels veïns més
apreciats. El Salvador, un pagès treballador com pocs, que a les vesprades arrodonia el seu
jornalet confeccionant sàrries, senalles, estores i senatxos amb el margalló, petita palmera que
creix avui encara a la serra, prop de la font del Cuscó.
Cansat de treballar l'aspra terra de muntanya, havia decidit anar a
viure al pla, a poc més d'un quilòmetre del poble. Va comprar una
peça de terra tocant al camí d'Olesa, a la cruïlla amb la carretera
general, on es pensava fer la caseta.
Tots els seus amics es dolien de la seva sorprenent decisió, i el Salvador no es cansava de repetir
que li sabia greu deixar-los però que el canvi li reportava millorar la seva vida, la possibilitat de
collir més i, com que estaria més ben situat, podria veure els seus treballs d'artesania.
Cap gunyolenc no el pogué fer canviar d'opinió, per més que ho intentaren, i sempre acabaven
amb la mateixa cantarella:"Està carregat de cabòries". I des de llavors,segurament era a mitjan
segle passat, el Salvador, sense proposar-s'ho, donà nom al poble nou que allí es construí, les
Cabòries.
75 / 252
El pelegrí de TossaAra fa uns cinc-cents anys, Tossa de Mar era un poblet petit i tranquil. Estava envoltat de
muntanyes per tots costats menys per la part del mar.
Molt poques vegades la gent de Tossa viatjava a d'altres pobles doncs no hi havia carreteres i el
camí s'havia de fer per la muntanya o bé pel mar, i era molt llarg i pesat.
Un dia, va arribar a la platja un vaixell molt gros que venia d'un país molt llunyà. Per tal de
poder descansar uns dies, els mariners van baixar a terra i van instal·lar-se en unes habitacions
que el senyor del castell els va cedir.
Un dels mariners que estava malalt i tenia molta febre va morir el dia següent. De mica en mica
d'altres mariners i alguna gent del poble van anar-se posant malalts i tots es morien al cap de
pocs dies. Una epidèmia de pesta, malaltia molt perillosa i mortal en aquell temps, havia arribat
d'aquesta manera al poble.
Una dona que va decidir fugir del poble per por a la malaltia, en arribar al mas de can Serra es va
trobar amb un jove que li va recomanar que tornés a Tossa i comuniqués a les autoritats que
demanessin ajut a Sant Sebastià i que resessin a la imatge del sant que tenien arraconada a
l'església. També va recomanar que fessin un pelegrinatge a l'ermita més propera del sant fora
del terme municipal de Tossa. El camí i la direcció que haurien de seguir la indicaria un xai que
havien de penjar a la torre més alta de la Vila Vella.
Així ho varen fer i el xai es va tornar negre pel costat que indicava
la posta de sol. I és precisament en aquesta direcció -oest-, que es
trobava l'ermita de Sant Sebastià a Santa Coloma de Farners.
Varen enviar-hi un home que va oferir les ofrenes al sant. Pocs
dies després l'epidèmia va anar desapareixent. El poble, molt
content, considerà que havia estat obra del sant i com a senyal d'agraïment decidiren que cada
any enviarien un pelegrí a la capella perquè mai més tornés la terrible malaltia.
76 / 252
El pescador de Santa Agnès Segons explica la llegenda, un pare i un fill de casa molt humil de Sant Llorenç Savall, no tenien
res per menjar els dies de Festa Major. Per aconseguir-ne prengueren una canya llarga i anaren a
la muntanya de Sant Llorenç, on, pels voltants de la Cova de Santa Agnès, hi havia un ramat
d'ovelles pasturant
El pare va situar-se dalt d'una pedra que resortia de la Cova, i amb la canya simulava que
pescava, movent-se talment com si estigués al mar. El seu fill restà a baix en el fondal.
En veure'l el pastor del ramat, va creure que aquell home , estava tocat del bolet. Si va apropar i
va preguntar-li:
- Company, esteu segurs que picaran?.
L'home respongué:
- Si no piquen ara, picaran més tard
Després d'una bona estona, llençà la canya i cridà al pastor:
- Ara, han picat ! -. Va llençar la canya i marxà corrent del lloc.
Al fer-se fosc, pastor i ramat van anar a la cova dels Òbits i com de
costum, el pastor recomptà el ramat, sorprès, s'adona que li faltaven dues ovelles. Llavors, pensà
que el pescador no era boig del tot.
Es diu que durant els dies de Festa Major, de la casa humil en sortí una incitant flaire de carn a la
brasa …
El pi de les pinyes d’or Fa molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l'Anoia, s'hi trobava la casa
senyorial del senyor Baró, dins el terme d'Igualada.
Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va
ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als
77 / 252
camperols del seu senyoriu.
Però la riquesa del senyor Baró no li venia d'explotar els seus vassalls.
A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que
entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d'or massís.
Cada any, doncs, feia més gran el seu fabulós tresor.
Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari,
voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar
el secret, se'ls va tallar la llengua... Això és el que el poble deia molt d'amagatotis del Baró.
Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure's sorprès per la presència d'un cavaller
acompanyat d'una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo
a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria
acompanyat per una trentena d'homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la
setmana vinent, el rei comptava arribar.
El senyor Baró, quan va haver marxat l'emissari restà pensatiu. "Per quin motiu ve el rei?... Què
em voldrà?..." Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que
tingués la millor estada.
El dijous, el Baró, abans d'hora, ja s'esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben
nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró
donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S'encaminaven cap el
castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El
rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia.
L'endemà feia un dia molt clar, i el rei disfrutava contemplant el paisatge i voltant, ara a peu, ara
a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un
àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va
pensar que s'havia guanyat la voluntat del senyor rei. Al final del dinar el rei demanà als
companys de taula que els deixessin sols i... així va anar la conversa:
El rei digué:
– Noble senyor Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent.
Amb raó saps honrar els teus hostes.
78 / 252
–
Contestà el senyor Baró:
- És que el convidat d'avui es mereix tot això i molt més...
El senyor rei va afegir:
- Bé, doncs, senyor Baró, te'n dono les gràcies, però em vols dir
perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant
petita... Pensa que tots els altres senyors van donar moltes
riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra...
El senyor Baró li digué:
-És que el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos.
El rei replicà:
- Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m'aclarissis
una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi
prodigiós, un pi que fa les pinyes d'or; què me'n dius?
El senyor Baró contestà:
– Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc
molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós...
El rei li digué:
- Però amb el munt de menjar que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius...
El senyor Baró no sabia que dir:
- Senyor, només jo sé quant m'ha costat estalviar per totes aquestes despeses... He fet un esforç
per vós.
El rei afegí:
– Bé, t'hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. Si no dius mentides
ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no
has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se't farà malbé i mai més et farà
pinyes d'or.
El rei donà per acabada la visita i el senyor Baró l'acomiadà tot preocupat. Un cop el rei hagué
marxat, el senyor Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se'l mirà i remirà i li semblà veure'l tot
estrany: estava esgrogueint. L'endemà se'l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu.
79 / 252
Aquella nit no va poder dormir.
Tan bon punt es va fer de dia, va tornar al lloc on hi havia el pi. Aleshores s'adonà que el pi es
moria. El que havia dit el rei s'havia complert. Aquest va ser el càstig per la seva avarícia i per la
seva falsedat.
Des d'aleshores el senyor Baró entristí, va anar emmalaltint, però fins poc abans de morir, el
Senyor li va tocar el cos, i es va tornar caritatiu fins a extrems.
Va dedicar el temps que li restava de vida per ajudar als pobres. La
seva dona va acabar repartint la riquesa que restava, després de la
mort del seu marit, i va entrar en un convent. Però, això sí, va
reservar dues pinyes d'or per fer, amb el seu or, una corona per a la
Mare de Déu de Gràcia...
D'ençà d'aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més
s'ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi
tornat a florir un pi que fes les pinyes d'or .
catacrac catacric
conte contat conte finit
El Pla dels Escurçons
Es fama que hi anaven a pondré i a covar tots els escurçons de Catalunya. Tots ells eren nascuts a
Montserrat i sentien una atracció per aquesta muntanya, tanta que, es trobessin on es trobessin,
quan estaven quiets i en repòs sempre es posaven en direcció a la muntanya i com si hi miressin.
Els escurçonaires que es dedicaven a caçar-ne per treure'ls la pedra escurçonera que porten al cap
i fer-la servir per a remei sabien com els havien de sorprendre i agafar sense témer-ne cap mal,
puix que els atrapaven de costat en relació a l'indret on es trobava la muntanya de Montserrat.
80 / 252
En aquest pla hi havia mes escurçons que pedres, ja que era
llur criador. Els qui es lliuraven a l'ofici d'escurçonaire, que era
molt poca gent, puix que es molt perillós, escollien aquest
indret per a llur cacera. Hi ha certes plantes que, si son tocades
d'escurçó, agafen mes virtut, i per això els herbaires més
valents que anaven a cercar herbetes a Montserrat, que son les
mes virtuoses de totes, si se sentien prou coratjosos preferien aquest pla a cap altre indret de la
muntanya.
Diuen que els escurçons no piquen si no se'ls diu res i que només mosseguen si hom els toca o
els molesta. Únicament hi ha dos remeis contra la picada de 1'escurço: cremar la part ferida amb
una brasa ben roent, o be, si es pot agafar el mateix escurço que ha picat, aixafar-lo al morter,
fer-ne un cataplasma i posar-lo damunt del mal. La gent diu que la carn de l'escurçó xucla i es
beu les metzines de la ferida, que es guareix com una nafra qualsevol.
La picada d'escurçó es mortal. Be ens diu el refrany:
Picada d'escurçó,
no hi es a temps l'extremunció.
81 / 252
El poble de Sant Vicenç
Es creu que havia existit entre els pobles aranesos de Vilac i
Mont, en una partida encara coneguda avui per Sant Vicenç.
Una terrible pesta el va desolar fins al punt de no sobreviure
sinó una vella. Aquesta, veient-se sola i desvalguda, va pujar a
un cim proper des d'on va cridar ajuda, bo i oferint donar la i
terres als qui la volguessin recollir, ja que ella era hereva de tot
el poble. Els de Mont, terme ésser empestats, la varen esquivar, i els de Vilac li varen donar
acolliment. Així passà tot l'antic terme de Sant Vicenç a engruixir el de Vilac. Encara es conserva
una volta i uns enderrocs al lloc on la tradició situa el poble.
El Pont del Diable Explica la llegenda que una vella passava cada tarda pel pont per portar aigua d'una font que hi
havia a l'altra banda del riu Llobregat. Un dia el riu es va
desbordar i s'endugué el pont, i la pobre vella es va quedar
sense el seu habitual passeig i sense aigua.
Aquella nit, el diable es va aparèixer a la vella i li va proposar
reconstruir el pont, amb la condició d'emportar-se el cos i l'ànima del primer que passés. La vella
va acceptar, i el diable va començar a treballar fort per acabar el pont abans que sortís el sol.
A l'endemà, quan la vella anava a passar, el pont ja estava acabat. Però la dona, abans de passar va
deixar anar un gat per que passés davant d'ella. Així el diable es va emportar al gat, en cos i
ànima, i va deixar tranquil-la a la vella, que va seguir com cada dia anant a la font, feliç per haver
tornat el pont a la població. Des de llavors al pont se'l coneix com EL PONT DEL DIABLE.
82 / 252
El Pont del Diable de MartorellEl Pont del Diable de Martorell no és l'únic en el món que porta aquest nom, però si que és el
més important. Bàsicament la llegenda principal diu que el diable el va construir en una sola nit,
però hi ha diverses variacions importants sobre una mateixa narració.
Diuen els que saben d'això que fa molts segles existia una
posada a una de les ribes del Llobregat, posada que no tenia
pou i cisterna, de manera que els seus habitants havien de
desplaçar-se d'una manera contínua a l'altra riba del riu, on si podien trobar una cristal·lina aigua
procedent d'una font. Un dia una donzella, que era la que s'encarregava de la feina del transport
de l'aigua d'una riba a una altra, va exclamar malhumorada que més li valdria lliurar al diable que
haver de creuar el riu a peu-saltant a través d'unes roques-per acostar-se fins la font. Com sol
passar en aquests casos, no hi havia acabat de dir la frase quan se li va aparèixer un cavaller
assegurant: "construirà el pont per a vostè en una sola nit perquè no hagis de patir creuant
constantment el riu si em lliuraments teva ànima com has dit ".
La dona va acceptar la proposta de l'estrany i el cavaller-que com haurà endevinat l'espavilat
lector, no era un altre més que el dimoni temptador en
persona-es va posar a treballar immediatament en el projecte.
Ella contemplava l'avanç dels treballs des de la finestra de la
posada, pas a pas, pedra a pedra, el maligne desenvolupava
l'obra de forma increïble. Però, segons l'obra avançava, la dona va començar a sentir pànic en
recordar el caràcter del seu pacte. Quan només faltava una pedra perquè l'obra pogués donar-se
per conclosa va anar a buscar a la mestressa de la casa per explicar el que estava passant.
La patrona, dona decidida i de recursos, no ho va dubtar ni un moment, va agafar una galleda
d'aigua i va bolcar el seu contingut per sobre del gall de la casa. Aquest, sorprès en el seu somni
per tan inesperat 'regal', es va posar a cantar, amb el que va despertar als galls de les granges
veïnes, els quals van començar també a cantar.
Tal estrèpit va arribar a les orelles del diable en el moment que estava disposat a fixar l'última
pedra del pont, per la qual cosa va suposar que no havia estat capaç de complir la seva part del
83 / 252
pacte, la de construir el pont en una sola nit. Furiós va deixar caure a terra l'últim pedrot abans
de marxar definitivament a l'infern.
Una altra versió d'aquesta mateixa llegenda, molt menys treballada, diu que el gall va cantar
d'una manera espontània, sense que ningú l'obligués a fer-ho.
Hi ha una altra versió que no podem deixar d'esmentar en
aquesta pàgina, segons la qual, els habitants de la localitat de
Martorell es trobaven pràcticament incomunicats ja que el
cabal del riu havia pujat inesperadament i el tractar de creuar a l'altra riba constituïa un gran risc
per a la vida de qualsevol que ho intentés. Llavors es va presentar el diable assegurant-los que
construiria un pont a condició que es portaria amb ell al primer que ho travessés. Una dona del
poble, amb tants anys com astúcia, va animar als seus conciutadans que acceptessin les
condicions que el dimoni els demanava i que no tinguessin cap temor.
De tal manera, el diable es va posar a treballar seriosament en el projecte del seu pont infernal.
Quan l'obra va estar acabada la dona es va acostar fins al pont
de manera que semblava que tenia la intenció de creuar-lo.
Seria ella l'encarregada de sacrificar per al bé de la comunitat?
Quan va arribar a l'entrada del pont va obrir un cistell de què
va treure un gat negre a qui va esperonar perquè travessés el pont a la cursa. Llavors la dona es va
dirigir al diable: "Pots prendre, nosaltres complim el tracte que vam acordar, el primer que ho
travessés seria teu. Ja has cobrat!"
Sigui com sigui la llegenda el diable es converteix en el burlador burlat i acaba convertint-se en
víctima de la seva pròpia maldat. Totes aquestes llegendes tenen una marcada arrel medieval, ja
que van ser molt de l'època a la creació de tota aquesta sèrie d'històries en què el diable posava a
prova als homes. Malauradament, el pont portava segles ja construït i no és d'origen medieval
sinó una construcció romana.
Efectivament, l'anomenat Pont del Diable, antigament conegut pel Pont de Sant Bartomeu, va
ser construït en època romana, d'autor desconegut, cap al segle I, sobre la Via Augusta (camí
cap a Barcelona, on encara avui en dia pot trobar un carrer amb aquest nom que recorda per on
es desenvolupava aquesta via romana), sent l'únic pont de la zona baixa del Llobregat fins a la fi
84 / 252
del segle XIV.
El pont encara conserva inscripcions de les antigues legions romans destinades en aquells
moments a Hispània, l'accés al pont es feia creuant un arc triomfal, situat avui dins de la
població de Castellbisbal, construït al mateix temps que el pont.
El Pou de la gallina
Fa molt de temps, a la ciutat de Manresa hi va viure una nena anomenada Agnès, que es va
quedar sense mare. Al cap d'uns quants anys, el seu pare es va tornar a casar amb una altra dona
que es va convertir en la madrastra de l'Agnès.
Hem de dir que era una mica geniüda i que no tractava gaire bé l'Agnès, ja que la feia treballar
molt.
Vet aquí que la madrastra va anar un dia al mercat de la plaça Major i hi va comprar una gallina.
Aquella gallina era una mica especial, ja que els colors de les seves plomes eren únics, no
n'havien vist mai cap d'igual. Així va ser com la va portar cap a casa
i de mica en mica la va anar estimant i cuidant més que l'Agnès.
Tots en tenien cura, però la nena era l'encarregada de donar-li el
menjar i de treure-la a passejar.
Però vet aquí que un dia, mentre l'estaven passejant, la gallina es
va esverar, va deslligar-se de la corda i es va escapar.
L'Agnès va intentar agafar-la però la gallina no es deixava atrapar
de cap de les maneres, fins i tot va fer una voladeta i va caure dins un pou. Quan l'Agnès la va
poder treure, la gallina ja era morta. Espantada pel càstig que li posaria la seva madrastra, va
començar a plorar i resar.
Sant Ignasi de Loiola la va veure, li va fer llàstima i va fer que la gallina tornés a viure. A partir
d'aquell dia, l'aigua del pou es creu que és miraculosa i serveix per a curar malalties.
El pou on va succeir aquesta història des de llavors s'anomena "el Pou de la gallina"
85 / 252
El presoner i la Mare de Déu de NúriaL'alcaid del castell de Llo tenia tancat a les presons un home innocent, el qual va reclamar ajut a
la Mare de Déu de Núria amb tot el fervor .
Enmig de la foscor de la nit va veure brillar a la seva vora una pedra . De
seguira va comprendre que era menjadora , i només fregant una mica el
pany de la porta , aquest va caure rosegant pel roc .
Va sortir de la cambra que li havia fet de presó i va trobar el guarda
adormit com un soc . Amb la pedra va menjar-se dos altres panys de
dues portes més que tenia la presó i al peu de totes dues trobà els
vigilants que dormien .
Amb tota facilitat va poder sortir a l'exterior del castell . Per obra d'un miracle de la Mare de Déu
de Núria , el presoner innocent va poder-se escapar .
El primer hort de patates (Actualment Carrer de la Lluna de Barcelona)
Per obrir aquest carrer calgué expropiar l’hort del Pardalot. Segons veu popular, en Pardalot era
un mosso de pagès molt llest, però pobre com una rata. Un dia va
cansar-se de la vida que portava i com que tenia molt d’enginy per a
l’art de la terra, decidí anar a cercar Fortuna, i marxà cap a França, amb
intent de no tornar a casa sense ventura.
En aquell país va llogar-se a una hisenda molt gran i riquíssima
especialitzada en el conreu de la patata, que tot just aleshores
començava a introduir-se a Europa.
L’amo d’aquella pagesia tenia molt d’interès a mantenir secret el sistema del nou conreu,
diferent de tots els altres; per això no volia cap mosso francès i tots els cercava forasters i que no
86 / 252
entenguessin un borrall de l’idioma perquè així no poguessin revelar a ningú com es conreava
aquella nova planta. Per tal que cap estrany no pogués apropar-se als grans camps de patateres ni
veure res de la seva manipulació, tenia les hisendes on es conreava la patata totes voltades per
guardes i soldats, que de bon tros lluny feien tornar enrere tothom.
El Pardalot, fent el xup, va procurar veure ben bé com anaven els treballs per tenir cura de la
nova planta, i quan va estar prou capacitat i ho coneixia tot perfectament, va procurar-se uns
quants talls a punt de grillar i se’ls va amagar dins un bastó de canya que portava perquè ningú
no els sapigués trobar, puix que si l’haguessin descobert malament li hauria anat. I fent veure que
se sentia malalt i que desitjava tornar a casa seva s’acomiadà i va retornar a Barcelona.
Amb els estalvis que havia fet el Pardalot va llogar l’hort al·ludit i va dedicar-se al conreu de la
patata amb les mateixes reserves i recels que va observar que es feien a França
A la primeria, a Barcelona les patates no van agradar; la gent hi trobava regust de pastetes i de
farinetes i a penes en feia cas. El bo del Pardalot que creia haver trobat una mina de fer diners va
sentir-se defraudat. Al cap de poc temps el rei va venir a Barcelona i la ciutat va oferir-li un gran
àpat. El Pardalot es va entendre amb el cuiner que havia de guisar el dinar reial i li oferí una bona
quantitat si podia aconseguir fer menjar patates al rei de manera que les trobés bones i que el
guisat li agradés.
El cuiner les va tastar, puix que fins aleshores no les havia provades, i va
trobar-hi un gran nombre de qualitats, tantes que es va comprometre a
cuinar-les de diverses maneres per tal d’omplir tot el menú reial només
amb patates, sense que ell ni cap dels altres nombrosos comensals
coneguessin que sempre menjaven la mateixa vianda.
Així ho va fer: va guisar patates de trenta i més maneres, el Rei i la gran taulada de convidats
trobaren els trenta i tants plats boníssims, exquisits, suculents. I no paraven de preguntar-se un
als altres quina mena de menja era sense que ningú no ho encertés. Per fi, cridaren el coc i els ho
va explicar. D’aquesta feta el crèdit de les patates va restar completament afermat. Els hortolans
barcelonins tenien gran interès a sembrar patates, per bé que desconeixien el sistema de
87 / 252
tractament de la planta, sobretot no coneixien la llavor, puix que no endevinaven ni podien
capir que es produís el desenrotllament per mitjà dels grills.
Durant molt de temps el Pardalot va poder mantenir el secret del conreu i va ésser l’únic a
Barcelona que en collia, i com que la demanadissa era molt superior a la producció, no podia
menjar patates tothom qui en volia, resultava plat de gran senyor. En Pardalot es va fer ric en
quatre dies i va poder comprar llargament l’hort, que primerament havia llogat.
Quan l’art del conreu de la patata es va difondre la producció va augmentar profusament i les
patates van perdre categoria: van passar de menja de senyor a ésser gairebé la de pobre, a causa de
los seves excel·lents qualitats alimentàries.
Diuen que antigament cada dos por tres es perdien los collites de blat i
els pobres es morien de gana com a mosques perquè no tenien a penes
menjar. Amb la introducció de la patata pot dir-se que la fam entre els
humils es va acabar puix que el pa va ésser substituït per les patates:
diuen que la paraula patata ja vol dir pa dels pobres.
Els nostres avis donaven al mot «pardalot» un sentit no pas bonic que
encara conserva a Mallorca; si no hagués estat així possiblement que,
atesa la gran popularitat del l’hort esmentat, aquest carrer hauria estat batejat amb el nom de
Pardalot en lloc del de la Lluna.
El prodigi de l'agua convertit en vi
En el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort i la seva àrea geogràfica més propera (termes de
Mura i Talamanca) es donà al segle passat un fenomen únic dins l'àmbit de la viticultura i
l'arquitectura rural catalanes: la construcció de tines i premses al bell mig de les vinyes.
88 / 252
A remolc de al gran expansió que tingué la vinya al nostre país abans de l'arribada de la fil·loxera,
pràcticament no quedà cap racó de terreny- per llunyà, feréstec o erm que semblés- on no es
plantés un cep.
Ja fos per la precària infraestructura de què disposaven la majoria de rabassaires, per la parcel·lació
de les vinyes i per la llunyania dels grans masos, o bé per la dificultat de transport a causa d'un
relleu força accidentat, el cert és que els pagesos d'aquestes contrades s'organitzaren per tal
d'obtenir el vi al mateix peu de les vinyes.
S'han comptabilitzat una norantena de tines, la majoria formant grup de dues, de tres i fins de
set, el conjunt més nombrós. En total podien emmagatzemat uns 9.000 hl. de vi a plena
capacitat.
Avui dia, oblidades i engolides pel bosc o pels incendis, resten
encara dempeus, juntament amb marges i barraques, com a
testimoniatge mut d'un activitat que donà riquesa i esplendor a
aquestes eixutes terres.
D'un d'aquests grups de tines, les de la Lluca, situades a la vall de la
riera de Santa Creu, passada la Casa nova, se n'explica aquesta feta:
En un època que el preu del vi va patir un fort descens a causa de l'excessiva oferta, el rabassaire
que guardava el vi en aquestes tines havia estat esperant que el preu que li pagaven pel vi
compensés les despeses de producció que havia tingut, o si més no, les que tindria per
transportar-lo fins a Manresa. Com que el preu del vi no va fer més que baixar, i aviat s'havia de
donar cabuda a la nova verema, no li quedà més remei que desrapar les boixes de les tines i
deixar escolar tot el seu roig contingut vessant avall fins a la riera, i d'aquesta al Llobregat.
La notícia va córrer pel poble del Pont de Vilomara com la pólvora. S'havia produït un prodigi
sobrenatural! L'aigua de la riera s'havia convertit en vi! Tots els vilomarencs deixaren les seves
ocupacions per tal d'acostar-se a la riera i comprovar amb els seus propis ulls un esdeveniment
tan inversemblant. Els més incrèduls no en van tenir prou de veure-ho, sinó que en van haver de
beure per tal de creure-s'ho. D'altres es banyaven en els tolls d'aigua - perdó, de vi- ja que havia
89 / 252
de tenir propietats curatives miraculoses!
En fi, per uns moments, la gent del Pont de Vilomara van trencar la monotonia quotidiana i van
ser testimonis d'un prodigi que no es produïa d'ençà de les bodes de C anà!
El ramat encantat
A la muntanya de Sant Pau, entre Pacs i Vilafranca del Penedès, damunt mateix d'on avui es
dreça l'ermita, hi vivia fa molts i molts anys un terratinent, molt ric i molt dolent. Aquest
senyor tenia grans ramats d'ovelles,les qual alimentava, no tan sols amb l'herba de les pastures,
sinó que quan les bèsties es traslladaven de l'una a l'altra pastura, els pastors deixaven escampar i
péixer pels horts i altres conreus de la plana penedesenca. I tots els pagesos n'estaven
escandalitzats, i també atemorits perquè quan anaven a protestar al Senyor i exigir-li que no
deixes escampar els seus ramats fora de les carrerades expressament marcades entre prat i prat, i
no els deixés penetrar en les propietats veïnes, els atiava els gossos, i encara més els aviava els
pastors armats amb bastons perquè els mesuressin les espatlles. Veient doncs, els bons
penedesencs que a les bones no hi havia res a fer, anaren a consultar
una molt famosa bruixa de Mediona que vivia tota sola en una barraca
a la serra del Bolet. I la bruixa, compadint-se dels pagesos, es presentà a
la casa del terratinent, i va convertir aquells despietats, homes i bèsties,
en un escampall de roques que fins fa poc podien veure's dalt de la
muntanya. Aquestes roques o persones encantades avui encara
existiren si l'explotació d'una pedrera en aquest mateix indret fa temps
no les hagués convertit en grava per a alçar edificis.
90 / 252
El rei i el carbonerAnant un dia de camí el Rei Jaume, la set l'abrusava i no sabia com fer-se-la passar. Perduda al
mig del bosc va veure una barraca de carboner i s'hi acostar per demanar aigua. Un cop satisfet,
es va adonar de la gran pobresa d'aquella barraca, que hi mancava de tot i del esforç i duresa del
treball d'aquell pobre home i li preguntar, que quants diners es treia del seu treball .
El carboner va dir que, ben just, deu sous diaris.
-I amb tant poc podeu viure? - Volgué saber el Rei.
El carboner li va contestar satisfet.
-No tan sols visc, si no que pago tot el que dec, estalvio per quan em faci vell i encara tiro una
part d'aquests diners per la finestra.
Es va quedar sorprès el rei de la resposta, li va demanar que
expliqués com ho feia. Dons era impossible que d'un sou tan
escurat es pogués treure, el molt profit que deia .
- Mireu, tinc una família molt llarga a la que mantinc; En primer lloc la mare que he
d'alimentar-la com deute de fill que tinc; desprès els meus fills, que si son com cal, i axis ho
espero, quan jo sigui vell i no pugui treballar, faran amb mi el que jo faig amb la mare. o sigui
que en realitat estic estalviant per a la meva vellesa. I tinc tres filles, de les que poc puc esperar
quan siguin grans, per lo que vos dic que els diner que hi destino es quasi com tirar-los per la
finestra
El Rei va trobar la resposta molt satisfactòria i plena de enginy i tot somrient, va dir-li.
- Això que m'has contat no ho has de explicar a ningú mes , abans de haver-me tornat a veure a
mi cent vegades.
I axis ho va prometre el carboner.
Va anar passant el temps, i trobant-se un dia el Rei amb la seva cort en mig d'una conversa
distesa, els va explicar el enigma de la vida del carboner, oferint una gran recompensa com
premi al que l'endevinés, dintre d'un temps prudencial.
Un dels cortesans que havia fet aquella i d'altres sortides amb el rei va pensar que el carboner
podia ben be ser el personatge de qui parlava el Rei. Refent el mateix camí d'aquella vegada va
91 / 252
arribar a la barraca i comença a parlar amb el carboner qui sense cap problema va contar-li la
primera part de l'historia tal com havia fet amb el Rei. Al demanar el cavaller que li expliques
l'endevinalla de l'historia, l'home digué que no podia fer-ho de cap manera , ja que temps abans
un alt personatge que havia passat per la cabana li havia fet prometre que no repetiria mai mes
aquella part de l'historia, fins que hagués vist cent vegades a ell, i que no l'havia tornat a veure
mai mes.
El noble es va enfadar davant del problema que sorgia, però de sobta va fer un somriure murri i
es va treure una borsa de pell que va obrir davant del carboner i que estava plena de monedes
que portaven la figura del Rei i va fer que les toques el carboner mirant-les d'una en una, veient
axis cent vegades la cara del monarca.
Alleugerida la consciencia del pobre home, aquest va acabar d'explicar al estrany el raonament
del seu enigma.
El cavaller va tornar a Barcelona i va esperar fins el dia que havia posat de termini per el Rei.
El Rei va preguntar que si algú havia trobat la solució. Al presentar-se el cavaller i contar fil per
randa tota l'historia, el Rei es queda meravellat i no va pensar, en
que pogués ser obra del enginy del seu cavaller; sinó que el
pobre carboner havia faltat a la paraula donada al seu Rei.
Furiós i ple de ira mana que li portin immediatament al carboner
per castigar-lo exemplarment.
Quan el Rei el te davant el pobre home tot espantat i tremolant
de cames, tartamudejant li diu.
- Que ell ho havia dit tot, perquè tal com havien quedat ell havia vist cent vegades la cara en les
monedes que li havia regalat un cavaller que havia anat a la seva barraca.
El Rei entengué que un altre havia sigut mes llest que ell. I que no tenint cap culpa el pobre
carboner no era just castigar-lo.
- Torneu vos a la vostra cabana que jo us perdono. Però be mereixeríeu ésser penjat, puig per el
vil diner heu prodigat el vostre secret que jo us havia manat conservar.
92 / 252
El rei moro del Palau de Cubelles
Els sarraïns, després de la invasió del cèlebre cabdill Al Mansur, s'aposentaren en els millors
palaus i castells del nostre país. A Cubelles, un emir rebé un preuat tresor d'un amic: una
formosa captiva cristiana anomenada Riquilda.
La donzella fou tancada dins l'harem amb les altres
esclaves i des d'aleshores la seva nova vida fou un vertader
drama; plorava i recordava els seus estimats familiars, per
més que el seu amo li regalés valuoses joies i rics vestits.
Al cap d'unes setmanes, l'emir fou cridat per l'alcalde de Puig d'Àliga, el turó mes enlairat
d'aquelles terres, per anar a combatre de nou amb els cristians que s'havien instal-lat al castell
d'Òlerdola.
Les setmanes d'absència de l'emir al palau, les aprofitaren d'allò més les dones de
l'harem,talment cabres desfermades. Riquilda conegué un jove hortolà, fill de Sant Cugat del
Vallès, que, com ella, també havia caigut en esclavatge. Visqueren tendres col-loquis,
s'enamoraren bojament i planejaren la fugida abans que l'emir tornés a palau, les aprofitaren
d'allò més les dones de l'harem, talment cabres desfermades. Riquilda conegué un jove en
esclavatge. Visqueren tendres col-loquis, s'enamoraren bojament i planejaren la fugida abans
que l'emir tronés a palau. No s'adonaren que una vella serventa africana els estava espiant
contínuament.
Arribà la nit esperada i la parella lliscà per una corda, des de les golfes fins al jardí i, quan anaven
a agafar el camí de la platja, el so d'un corn retrunyí per l'espai i tot seguit l'escamot de l'emir,
amb aquest al front, se'ls tirà a sobre i les lligà fortament.
El capitost manà que els pengessin amb una corda per sota les aixelles al oi més alt del seu jardí i
que, a punta de dia, els ballesters acabessin amb les seves vides travessant-los amb les sagetes.
La sentència es complí, dissortadament, i d'aquell espantós drama, avui encara en queda el nom.
Mas Palau s'edificà sobre les runes de l'antic palau d'aquell criminal rei moro.
93 / 252
El salt de la reina mora Un rei moro s'havia fet fort a l'inexpugnable castell de Siurana i no parava de fer guerra contra
els cristians, que ja eren amos de tota la rodalia. La seva muller, anomenada Abdel Assia, era
d'una bellesa sense parió, ornada amb totes les gràcies i tots els encants. En certa ocasió en què
les forces mores estaven lluitant amb les del cristià Amat de Claramunt, senyor de Tarragona, la
reina mora, que estava seguríssima que el seu castell era inexpugnable, donava un esplèndid
banquet als seus cortesans i gent notable. La lluita era tan propera al castell, que des de la taula se
sentia perfectament la fressa. En començar a trincar, una fletxa cristiana va caure enmig de la
taula i produí un pànic terrible, puix que es van adonar que els cristians havien pres el castell.
Tots van prendre les armes, però ja era tard, car els cristians ja eren al pati.
La reina fou prou llesta per a muntar al seu cavall. Enmig de la confusió va escapar-se i es dirigí
cap a la timba, seguida dels soldats cristians, els quals, en veure que la reina els fugia, corregueren
per prendre-la. La reina, veient-se perduda i que anava a caure presonera, encarà el cavall devers
l'abisme i es llançà daltabaix. Fou tal l'embranzida presa per la bèstia en escometre l'abisme, que
deixà marcada a la roca viva de la vora la seva potada, que encara avui la gent del país ensenya.
• trincar : fer xocar les veires, els gots, bevent amb algú.
• timba : precipici.
94 / 252
El Santo Cristo de SalomóEl piadoso señor de Nin era el señor feudal que dominaba la población de Salomó y todos los
pueblos a su alrededor. Por aquellos lejanos tiempos el sarraceno todavía tenía el pie puesto en
tierra catalana (así que el sagaz lector comprenderá fácilmente que si los 'moros' se encontraban
aún en Catalunya eso significa que dominaban casi toda la
península).
Sin embargo, no eran tiempos de guerra, la tregua estaba firmada
entre cristianos y musulmanes en Catalunya y el comercio entre
ambos pueblos era algo absolutamente normal.
De hecho, el señor de Nin, viendo que durante esa temporada la
cosecha de trigo había sido más pobre de lo esperado, decidió marchar a tierra sarracena a
comprar trigo a los 'infieles'. Y así lo hizo, un día cogió el camino y llegó hasta la tierra
dominada por los mahometanos, negoció provechosamente con ellos y se preparó para el
regreso.
Cuando ya estaba de vuelta le llamó la atención un viejo edificio que se asemejaba a una ermita,
medio destruida y sin techo. La curiosidad hizo que detuviera su marcha y que se acercara y
entrara en el edificio. Era un almacén de los 'moros' en el cual se guardaba el grano de los
campos vecinos. Al caminar por el depósito le llamó la atención ver una imagen de Jesús
Nazareno.
l señor de Nin, ferviente católico, buscó a alguien quien pudiera explicarle aquel misterio, se
llegó hasta la puerta de entrada donde encontró a un moro a quien interrogó sobre la figura de
Jesucristo:
¿Cómo siendo vosotros mahometanos tenéis una imagen cristiana? Y, ¿cómo lo tenéis en un
lugar tan pobre y abandonado?
El 'moro' le respondió que cada viernes, su día sagrado según el Corán, sacaban la talla y la
azotaban, ceremonia a la que asistía mucha gente para regocijarse. Después la volvían a meter en
aquel lugar abandonado.
95 / 252
Como puede entender el lector, nuestro hombre se sintió profundamente dolido por aquellos
actos que ofendían a su fe, por lo que de inmediato se dispuso a negociar con el 'moro' con el
fin de comprarle la imagen.
El sarraceno contestó negándose firmemente; cuando llegara el viernes el pueblo vería que la
estatua había desaparecido e incluso podía llegar a buscar al culpable
para matarlo.
Mucho ofreció el señor de Nin para rescatar la imagen, pero todos sus
ruegos y monedas resultaron inútiles. Finalmente, el cristiano tuvo que
retirarse sin conseguir su propósito.
A su regreso dio inmediata cuenta de lo que había observado y de lo
que el 'moro' le había contado. Todos se sintieron dolidos e insultados por la afrenta
musulmana. Reunidos acordaron que, costara lo que costara, debía de rescatarse la imagen.
Una vez más el señor de Nin, acompañado de algunos de sus sirvientes, marchó para tratar de
negociar con el 'moro'. Una vez en los dominios del infiel se dirigió al almacén y dijo al
guardián:
'Hemos vuelto para rescatar la imagen de nuestro Dios. Traigo dinero para pagarte y mitigar la
ira del pueblo. Y puedo ofrecer el peso de la imagen en monedas'.
Conocedor el mahometano del peso de la talla, ya que se necesitaban seis hombres para sacar a
la calle la figura del Nazareno, acabó por aceptar.
También hizo llamar a la gente del pueblo para que presenciaran la pesada. Llegaron varios jefes
y tentados por la codicia aceptaron lo que el señor de Nin les ofrecía. La imagen se vendería por
su peso en oro.
Se utilizó una balanza de las que se usaban para pesar el trigo, en un plato pusieron la talla
mientras que en el otro el señor de Nin comenzaba a colocar monedas. Pero para sorpresa de
todos, cuando la cantidad de monedas llegó a treinta y tres, la balanza se equilibró.
Los musulmanes se quedaron atónitos, no entendían en absoluto lo que estaba pasando e
96 / 252
inmediatamente pensaron que se trataba de una artimaña de los cristianos.
Mandaron traer una nueva balanza y volvió a suceder lo mismo que antes.
Inmediatamente los mahometanos quisieron deshacer el trato pero los cristianos se negaron; lo
pactado era lo pactado. Por lo que los sarracenos tuvieron que acceder y aceptar las treinta y tres
monedas.
Los cristianos tomaron la decisión de que la imagen debía de ser transportada por vía marítima,
pues encontraron que esta era una manera más sencilla y segura de llevar a la estatua hasta lugar
seguro.
Los moros la envolvieron en unos lienzos y la transportaron hasta la playa. Allí, los
acompañantes del señor de Nin ya habían conseguido una embarcación y tras cargar la imagen
se prepararon para iniciar la travesía hasta puerto seguro.
Pero la nave se quedó absolutamente inmóvil, por mucho que lo intentaron los marineros
cristianos el barco no se movió ni un milímetro.
El señor de Nin no comprendía lo que estaba pasando, pero la respuesta
le llegó cuando algunos marineros que habían destapado la talla para
comprobar su estado le informaron que a la imagen le faltaba uno de
los dedos pulgares del pie.
Los cristianos volvieron a casa del 'moro' y le hicieron confesar que, en
efecto, él había cortado ese dedo para azotarlo cada viernes, aunque no era más que una parte
minúscula de la talla.
Entregó el dedo el musulmán al señor de Nin, tras lo cual éste ordenó a sus sirvientes a que
volvieran al barco de inmediato. La nave entonces, sin ningún tipo de problemas, salió
tranquilamente del puerto con dirección a su destino.
Al llegar a Altafulla, la embarcación se detuvo por si misma. La imagen fue desembarcada,
engalanada y llevada en solemne procesión hasta la población de Salomó, donde se le erigió un
santuario para que recibiese culto y fuera adorada por los cristianos.
97 / 252
El senyor de Lladurs
Eren temps de guerres contra els sarraïns i el senyor del castell de Lladurs, que feia poc que
s’havia maridat amb una bella i jove donzella, va haver d’acudir a la crida del rei el qual demanava
que tots els braços disponibles acudissin a la lluita. Al crit reial va acudir el valerós senyor de
Lladurs, tot acomiadant-se de la seva jove i bella esposa, a la qual va prometre amor i retorn.
Va succeir, però que en l’absència del casteller, el germà d’aquest s’enamorà de la jove esposa, li
manifestà el seu amor i li proposà compartir llurs vides, proposició que la
jove sempre refusà, comportant-se amb tota dignitat.
Davant aquelles negatives el germà del castell féu arribar, per mitjà d’uns
d’aquells joglars que anaven cantant cançons i noves de la guerra, la falsa
noticia que el seu germà havia mort. L’esposa cregué al joglar, com tothom
els creia aleshores, i es retirà a la seva cambra a plorar. El cunyat es presentà per consolar-la i
mirar d’aconseguir que es casés amb ell. La jove senyora no contestà ja que en el seu cor glatia
l’esperança i la seguretat que el seu marit no havia mort, així que va prendre una resolució: volia
comprovar-ho personalment —es va dir per a ella mateixa.
L’endemà a trenc d’alba, i vestida com anava el joglar la nit abans per tal de sortir sense aixecar
sospites ni mirades indiscretes, sortia per la porta del castell de Lladurs la jove senyora, que dirigí
les seves petjades vers el lluny camp on es guerrejava. Es guanyà el viatge amb l’ofici, tot cantant
trobes per on passava per tal d’anar practicant el seu pla.
Quan al cap dels dies arribà al campament de cristià començà a preguntar
primer als soldats, i després als caps, a veure si sabien on era el casteller senyor
de Lladurs.
Tothom a la una li van respondre que era un gran i valent, però que havia caigut presoner dels
sarraïns els quals, a causa de l’admiració que els havia causat la seva valentia no l’han matat, però
el retenen presoner i demanen un fort rescat.
El joglar passà el camp de batalla i començà a cantar pels sarraïns les seves facultats artístiques i
melodioses van arribar a oïdes del mateix rei moro, que demana que portin al seu davant aquell
jove joglar perquè canti per a ell.
98 / 252
El rei queda admirat i li demana molts més dies que canti per a ell. Però sempre que li vol fer un
regal, el joglar ho refusa. Finalment aquest li demana el que realment volia: que alliberés el
casteller de Lladurs. El rei moro així ho fa, tot ordenant-lo marxar de tornada a Lladurs, per no
haver de combatre de nou amb ell. Així, marxen el casteller i el joglar cap a aquelles terres, sense
que aquest li desvetlli la seva veritable identitat. Pel camí, el casteller frisa per arribar i com que el
joglar no li pot seguir el pas, decideix avançar sol. Però abans de separar-se el joglar li demana
que li doni un record personal.
—Què vols? —diu el senyor.
—Un mocador, un bocí de camisa, el que vós vulgueu, però que
sigui una cosa personal
El casteller li dóna un bocí de la seva camisa i un mocador que
sempre havia guardat amb molta cura, ja que li havia broda la seva
esposa.
Quan per fi el senyor arriba al castell, el germà, gelós, difama la
seva dona absent i el senyor queda tan dolgut que quan ella
arriba, per fi, al castell, no la vol ni rebre.
Ella insisteix, i per fi accepta rebre-la uns moments abans de manar que els seus homes la
foragitin per sempre.
Quan va ser davant seu ella li mostra el bocí de camisa i el mocador que ell li havia donat quan
anava vestida de trobador. Amb aquest gest ja n’hi ha prou per fer callar la boca infame del
germà.
El senyor mana que expulsin el seu germà en lloc de la seva jove i bella esposa, amb qui s’abraça i
recorda els moments de la seva llibertat.
La felicitat i la unitat en aquells joves senyors va perdurar per molts anys, i les parets del castell de
Lladurs en van ser mut testimoni.
Avui, les pedres que hi resten encara xiuxiuegen, els dies de vent, aquell fet que aquí succeí.
99 / 252
El Tarlà de l'Argenteria
El Tarlà és una de les figures més típiques de Girona. Potser l'heu vist alguna vegada penjat ,
entre dos balcons. Solen posar-li pels voltants de Sant Jordi, durant les Festes de Primavera de la
Rambla i l'Argenteria, que és el nom d'aquest carrer.
El Tarlà és un ninot que, penjat d'una barra que va de banda a banda del carrer, fa giravoltes.
Durant els anys que fa que hi ha el Tarlà ha anat vestit de moltes maneres.
Darrerament va de joglar - un joglar era un noi o un home que anava pels pobles recitant versos,
sovint amb una guitarra o algun altre instrument musical. El Tarlà porta esquellerincs a les
puntes del barret perquè faci més soroll.
La llegenda del Tarlà explica que fa molts i molts anys en aquest
carrer hi va haver la pesta, que era una malaltia que feia que
molta gent es morís. Com que la pesta s'encomanava, van tancar
el carrer pels dos extrems amb una tanca feta de canyes. I durant
tot el temps que els veïns van haver d'estar-se tancats al seu
carrer, com que s'avorrien molt i a més estaven tristos, un veí anomenat Tarlà, els distreia i
divertia fent tombarelles.
Va ser per recordar aquest personatge que més tard es va construir el ninot del Tarlà, primer amb
fusta i l'actual amb fibra de vidre.
També se li havia dit Xató, perquè una vegada va caure de la barra i es va aixafar el seu nas de
fusta. i abans de penjar-lo al carrer, el passejaven per tota la ciutat assegut en un carretó mentre
una colla de nens i nenes el seguien tocant el tambor i cantant: " Visca el Xato, ram pataplam,
plam, plam!".
100 / 252
El timbaler del Bruc
La llegenda del timbaler del Bruc ens explica que, fa molts i molts anys, hi va haver a Catalunya
una guerra contra els francesos. Aquests estaven molt enfadats amb els de Manresans perquè
havien cremat els papers segellats que els havien enviat.
Els pobles del Bages, com Santpedor, Sant Fruitós i Manresa, es van reunir i decidiren fer una
gran batalla a Montserrat.
A Santpedor hi vivia un noi d'uns 14 anys que es deia Isidre Llussà, conegut com l'Isidret. Ell
també volia lluitar contra els francesos, però com que no l'hi deixaven anar i no tenia cap arma,
va agafar un timbal que es feia servir per la processó dels Dolors.
L'Isidret, va anar cap a la batalla que tenia lloc al Bruc, prop de Montserrat, i va començar a picar
i a repicar el timbal amb totes les seves forces. El so que va fer es va anar
multiplicant i multiplicant pel ressò de les muntanyes, fins a semblar un
gran exèrcit.
Així ho van creure els francesos, que amb la cua entre cames van fugir a
corre-cuita cap a Barcelona. Diuen que, gràcies a aquesta feta, a hores d'ara
no som francesos, sinó catalans.
Tot gràcies a la pensada de l'Isidret, des d'aquell dia conegut com "el Timbaler del Bruc"
El turó de les bruixes
Un home de Sant Martí Sarroca que creia molt en les bruixes, una nit de Sant Joan se n'anà al
Pujol del Ravell, amb les seves tres filles, per celebrar-hi el tradicional foc.
Per més que ho intentà, no hi havia manera que les branques de pi, seques, prenguessin
101 / 252
flamarada. S'enfadà tant que va exclamar: " Que facin sortir les
bruixes tants dimonis com espurnes té el foc!".es bruixes se
l'escoltaren, i tant ell com les seves filles, instantàniament, van
ésser engegats a una hora lluny del turó, uns diuen que a prop de
can Miret i d'altres davant mateix de l'ermita de Sant Joan de Lledó.
El vailet de Celma
Una vegada, al poblet de Celma, avui en runes des dels anys trenta i escaig, hi succeí un fet molt
comentat pel veïnat d'aquelles muntanyes. Un jove del poble esmentat, en tornar a casa seva
després de fer el servei militar, es trobà que tots els seus familiars havien mort. Llavors exclamà:
"Ja em donaria al dimoni"! l al moment, se li aparegué un senyor molt ben vestit que,
compadint-lo, li oferí feina amb una bona soldada. Molt content, el jove acceptà el tracte i tots
dos s'encaminaren al nou destí. Després de molt i molt caminar, en direcció a Valldossera, de
pujar i baixar muntanyes, arribaren al...purgatori!
L'amo li digué: Mira, noi, aquí tens aquest ruc i ja pots començar a
traginar llenya avui mateix; se'n crema molta durant l'any."
El jove complí de valent durant dies i dies el seu dur treball, cada
vegada carregant més el ruc, ja que cobrava a preu fet; com més llenya
traginava més bona paga tenia.
Però aquell ruc, cansat d'anar amunt i avall, de la terra al purgatori, un dia no pogués més i li
digué: "Noi, no em carreguis tant que sóc ta padrina!
-Vós sou la meva padrina?-li contestà el fiol.
-Si, te'n recordes d'aquells temps en què tu eres molt petit i jo sortia molts dies a robar llenya?
102 / 252
Doncs ja ho veus, no aconsellis a ningú de robar, perquè jo per aquest pecat, he estat
condemnada a passa uns anys de penitència aquí, al purgatori".
Les paraules de la seva padrina l'afectaren tant que decidí deslliurar-la al més aviat possible.
Després de passar comptes amb el seu amo, s'encaminà cap a Santes Creus, on després d'uns anys
de novici arribà a ser-ne l'abat, gràcies a la seva vida exemplar, sempre al servei dels necessitats
que trucaven a dotzenes a les seves portes demanant almoina.
El vaixell de Sant PauConta la llegenda que un patró de Sitges enrolat en una empresa de pesca de sardines i tonyines
a la Figuereta , una factoria catalana de pesca amb xàvega i salaó de peix a l'estuari del Guadiana ,
a Huelva, era molt devot de sant Pau. Quan s'estava a Andalusia, capturen peixos i portant-los a
les barques on els salaven , assistia a missa a una capelleta de fusta i joncs que regentava un
franciscà d'Ayamonte.
Però quan era al seu país tenia per costum visitar cada diumenge l'ermita de
Sant Pau, a Ribes.
Si se li preguntava per la raó que el portava a combregar a Ribes contestava
formalment que aquell sant curava d'ell i que l'havia conservat sa i estalvi
en tots els seus viatges entre la costa atlàntica i la catalana .
Un dia va partir d'Isla Cristina, que és el nom actual de la Figuereta, amb una càrrega de
moixama . I, naveguen per les perilloses aigües de l'estret de Gibraltar, el sorprendre una forta
tramuntana que l'empenyia cap al sud .
El seu llagut se li va trencar el timó i quedà a mercè del vent. Després d'hores de lluita, el patró
poc podia fer per evitar una sotregada contra la costa del Rif. Quan les onades i el vent més es
103 / 252
conjuraven per arrossegar el vaixellet, més pregava ell al seu sant preferit. I res. El vent no
calmava , les onades eren cavalls que empenyien contra l'irremeiable .
De sobte, quan la costa de la moreria apareixia entre la calitja del matí , el vent va afluixar tant
que el cap de no res el vaixell es va aturar , moment que la tripulació va aprofitar per remar fins a
la platja i reparar el timó i les veles .
De tornada al Penedès, el primer que va fer el patró fou encarregar una rèplica del seu buc i
portar-la a l'ermita de Sant Pau, on l'ermità la va penjar al sostre.
El vectigal de la carn
Ferran d'Antequera era rei de Catalunya en contra de la voluntat dels catalans, que van tenir
d'acceptar-lo per el Compromís de Casp. Acostumat com estava als seus dominis a posseir un
poder absolut , no respectava les lleis ni costums d'aquest país. Estant a Barcelona, va enviar a un
dels seus servents al mercat a comprar carn.
En aquell temps la carn tenia un impost a part, el VECTIGAL, obligat a complir pertot hom ,
Al dir-li el botiguer al servent que el Vectigal era una norma obligatòria
per a tots, aquest va esclata a riure i li digué que “Qui era ell per dir-li al
rei el que tenia de fer”?. Que ell sempre feia el que volia. que per això era
el rei.
I prenen la carn tot ofès s'en va anar sense pagar ni el Vectigal ni l'import
de la carn.
El carnisser va dirigir-se al Consell de Cent per exigir justícia, i aquest va decidir fer complir lo
que era llei per tot hom. Però tots sabien que enfrontar-se a un rei absolut era mes que suficient
per que els hi fes tallar el coll. Conscient de a lo que s'exposava , va oferir-se anar-hi Joan
Fiveller.
104 / 252
Es va vestir la gramalla de dol , i acompanyat de tots els macers i prohoms es van encaminar
seguits de tot el poble al Palau reial. en mig d'enorme silenci. Abans d'entrar es gira i va dir atot
el poble “ Que ell defendria els seus drets davant del Rei encara que li costes la vida”,
El Rei el va rebre amb tota la insolència i supèrbia , que estava acostumat. Dient-li que mai s'ha
vist que un simple Conseller, volgués reptar i donar ordres a un Rei.
Fiveller va respondre que ell no era un Conseller, sinó un representant del
poble; i que anava a reptar-lo, si no a demanar-li el compliment de la
paraula donada ( per el Rei) de respectar tots el Drets i Usatges , que no
havia respectat.
El Rei enfurismat.-.Que tanta gosadia podia costar-li molt cara i que podia inclòs la seva vida,
Fiveller.- Darrera meu tinc tot un poble, que sabria venjar-lo, i que estava a fora esperant el
resultat de l'entrevista , dons volia conèixer si el Rei respectava o no els drets d'aquest poble.
Després d'aquestes paraules, el Rei enrabiat, va donar ordre que es pagués el Vectigal i el preu de
la carn.
El enorme disgust d’aquesta reclamació, va fer emmalaltí al Rei d'un fort i dolorós atac de pedra
que el retingué greument malalt.
Els altres capricis del Comte l'Arnau
El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féu acudir al
castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el
guarissin els paixia i els tractava a cos de rei.
En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes
quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.
105 / 252
Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que
rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'Olot a Perpinyà, vora d'aquesta
vila.
El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és
coneguda per Font del Comte, i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.
Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que
la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç.
Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que
per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell.
Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra intentable fent un
rec descobert en lloc d'una mina subterrània.
El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por
que durant el curs algú no li prengués l'aigua. Irat perquè
contradeien la seva voluntat, el Comte féu penjar també els
mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de
l'obra.
Féu acudir a tots els seus vassalls i els féu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que
hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i
que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va
reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.
Un cas igual li va passar en voler proveir d'aigua el castell. Volia reunir les aigües de la font de
Maials, Vilagran, i Vila-xica, les quals féu arribar fins al Pla de la Pera. També volia agafar les fonts
del Llobregat, que anaven fins a l'Espluga. Mentre estaven els treballs en aquest punt un dels
obrers també digué que aviat ho aconseguirien <<si Déu vol>>, i furiós el mal comte replicà que
tant si volia com si no, i tot seguit les fonts del Llobregat recularen fins a Castellar de N'Hug. A
Serra-seca encara es veu un séc fet en la roca viva a cops d'escoda, que recorda el conducte
intentat per fer conduir l'aigua.
106 / 252
El comte l'Arnau exercia damunt les dones dels seus vassalls un domini
senyorial molt més abusiu del que permetien els usos i costums del seu
temps. Tots els seus súbdits, el dia que es casaven, en eixir de la cerimònia
es veien obligats a portar la muller al castell i posar-la a la disposició del
senyor. Era corrent que l'endemà el senyor la deixés tornar amb el seu
marit. Molt sovint, però, el comte l'Arnau les feia romandre al castell dies, setmanes i àdhuc
mesos.
Sempre que al castell hi havia un convit, el Comte feia acudir les donzelles més gentils i més
boniques i mentre ell i els seus companyons de boira menjaven, les pobres fadrines s'havien de
passejar despullades pel voltant de la taula ajupides i recollir les cireres que els entaulats els
tiraven.
El temps de les cireres era de vexació i de martiri per a les pobres donzelles
vassalles del Comte. I hom diu que, un cop mort, per tal d'esborrar el mal
record de l'abús senyorial, durant molts anys no hi hagué cap cirerer ni va
entrar cap cirera dins dels dominis de Mataplana. El Comte va enamorar la
graciosa dama Blanca de Pradell.
Després d'haver-la seduïda, quan ella el requerí per casar-se, ell li digué que ja ho era i que tenia
una llarga fillada. La dama, indignada, li tirà en cara la seva vilesa i el tractà de baix i d'innoble.
Les seves paraules feriren l'amor propi del Comte, que, foll de ràbia, l'estimbà daltabaix d'un dels
cingles del Montgrony, que la llegenda qualifica encara de <<Salt de la Dama>>
. En dies de calma, a migdia, hom encara sent el clam planyívol de la dama, que puja del fons de
l'abisme.
107 / 252
Els amants de Bausen
Però la llegenda més bella que conta la gent gran de la Vall fou real como la mateixa vida i
esdevingué a Bausen (Baix Aran) a principis del segle XX, quan l'Església encara tenia un gran
poder sobre la vida dels feligresos. Els anys vint, dos joves d'aquest bonic poble es van enamorar
tan tendrament que van captivar els seus veïns, que admiraven
profundament l'amor que els dos promesos es professaven. Un dia van
decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners
com a ‘dispensa’ pel fet d'estar emparentats, encara que fos un parentiu
llunyà, i no va cedir a les súpliques dels dos enamorats. Aquests van
decidir seguir amb el seu amor i viure junts, fins que Teresa emmalaltí i
va morir amb només 33 anys, i tampoc llavors el capellà accedí a donar-
li santa sepultura al cementiri del poble. Davant la desesperació d'ell i amb gran indignació, tots
los veïns sense cap excepció, cavaren una altra fossa i l'enterraren amb tota dignitat al cementiri
civil on reposa, i on cada any el fill fruit de l'amor que van viure diposita flors fresques.
Els dos amicsDiu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat
del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va
escriure amb el dit a la sorra:
“Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada”
Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se.
El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va
tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida. Un cop recuperat de l'ofec, l'home va
108 / 252
agafar una daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia
llegir:
“Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida”
Intrigat el seu amic li va preguntar:
-¿ Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?
Somrient l'altre va respondre:
-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa, a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó
s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la.
-En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la
pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.
Els homes vermellsEls vells més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna, conten que
sobre les parets de la cova del bolet, ben endins i no pas de part de fora, s’hi trobava tota una
colla de figures d’home pintats de color vermell. Ningú gosava entrar-hi perquè la vella dita
advertia que aquell qui els destorbés cauria per sempre en la dissort i
hauria un terrible càstig, perquè aquells homes pintats els havien
deixat els moros dins la profunditat de la cova perquè guardessin els
seus tresors, els quals hagueren d’ocultar, quan foren expulsats
d’aquells paratges; i en la creença que passat un temps podrien tornar al país, precisament per
custodiar-los, havien deixat allà aquells homes Encantats, amb una advertència escrita en la seva
llengua «que ningú s’atreveixi a acostar-se».No obstant això, passats molts i molts anys, i quan
ja ningú es recordava dels antics senyors moros, un valent va entrar a la cova arribant-se fins on
hi havien les pintures i amb un gros mall va esberlar el front dels homes vermells, i aleshores va
caure de la paret una gran quantitat de diner, que l’enriquí de per vida.
109 / 252
Els pallers de pedra
Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no
estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants
anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts
i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-
rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van
robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van
fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan
grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses
vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els
pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural,
els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenç dels
Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu
i que calia respectar els béns d'altri.
Els tres savis prudents dels Piteus Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeus si serà
important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus pels nostres
habitants, diu així:
Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a
Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant
acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la
porta i digueren, com de costum, al posador:
110 / 252
- Nos donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?
- Anam a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.
Aquest títol de «Savis prudents deis Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la
cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com
podrien provar llur saviesa.
Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la
casa, no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Los tres savis se
n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.
Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més
savi deis tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les
palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a
dalt i a baix, ¡ no veient mica de claror enlloc, exclamà:
- És fosc corn una gola de llop.
I se'n tornà al llit.
Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i
Sentint-hi olor de Formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:
- Quina olor de Formatge que fa el món!
I se'n tornà al llit.
Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodar pel llit, lo savi tercer; mira per totes bandes, i, no
veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:
La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.
Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no
esclafir la rialla.
Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé,
apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia.
Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als
altres:
111 / 252
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.
Llavors los tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de
continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.
D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veient-ne unes
quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló.
Ell los respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres cabdalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si
ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat.
- A la veritat –respongué sorneguerament l'hostaler- los volíem tots
per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagau bé, porteu-vos-en un.
Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a
la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal, i se
l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.
Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al
veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga.
Aquest, mentre passaven, distrets, per un cim de carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començá
de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos,
escampant-se en llur baixada, desvetllaren un llebretó que dormia sota una mata.
Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur
desconsol d'haver-la perduda fou més gran.
- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada
bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.
112 / 252
Flordeneu i Gentil, i altres llegendes de CanigóFama encantada li ve a la muntanya, en l'antigor, era el palau dels catorze vents, dels quals “set
eren bons i els altres set dolents”. Encara avui, un pic del massís duu el nom de Tretze-vents.
Canigó era l'estança privilegiada de fades i encantades. Quan es reunien,
desencadenaven abans tota la rastellera de vents en les catorze direccions del
món, per fer el Canigó inaccessible a la curiositat de qualsevol mortal.
Flordeneu n'és la reina i el seu poder encisador és irresistible: la llegenda
conta com va apoderar-se del cor i el pensament del cavaller Gentil, fill de
Tallaferro, l'heroic i noble comte de Besalú.
Guifré, comte de Cerdanya i oncle de Gentil, l'envia al castell de Rià i li encomana vigilar
l'avançada de l'exèrcit Sarriá. El país és en guerra. Gentil s'ha apostat dalt de la torre més alta del
castell, guaitant la vall de la Tet. Al seu davant apareix, tota nevada, la muntanya del Canigó.
Gentil s'embadaleix contemplant la blancor enlluernadora de les crestes a la claror de la lluna.
Però no són crestes, sinó els manteéis d'ermini de les fades, dansant vora els estanys enllunats
del Cadí. Gentil s'hi sent atret, li entra al cor el desig d'aconseguir un mantell de fada, que es
creu que té virtut: pot fer invencible el cavaller que el posseeix, i el pot conduir allà on vulgui del
món, fent-li de vela si vol travessar el mar, o d'ala per volar emportat pel vent.
Gentil deixa la guàrdia i s'encamina al cim del Canigó, amb el cor robat. Allí
descobreix l'atractiva Flordeneu, en un miratge que li beu l'enteniment i li fa
perdre el sentit de la realitat. En un Prat al cim de la carena, Gentil veu la reina
de les fades. La seva imatge és serena i clara com la lluna, els seus ulls brillen
com dos estels, i una cabellera d'or pur cau destrenant-se per les seves espatlles. Flordeneu
s'assembla a Griselda, la noia de qui Gentil estava enamorat: ell l'havia coneguda pastora i ara la
veu como una reina.
Així l'enganya Flordeneu :
– Gentil, ingrat Gentil, ja no em coneixes? Jo sóc la que tu vas veure al prat, que duia la falda
vessant de maduixes; de mi va ser que vas enamorar-te quan vas contemplar-me endormiscada
113 / 252
l'ombra dels gessamins. Era fada i per tu em vaig retallar les ales, i em vaig treure la corona de
reina i les meves mans van deixar el ceptre. Ara, si vols, puja a la meva carrossa i volarem junts
pel cel, entre núvols i somnis...
- Senyora – ell va dient – deixeu-me lliure: dos-cents arquers m'esperen a la plana, i si no els
meno a la lluita abans que no surti el sol, tots em diran traïdor a la pàtria...
Però Gentil se sent pres com un ocell que, tot voltant, de sobte es
troba a les urpes de l'àliga. Flordeneu pren Gentil per la mà i el fa
entrar en la cova de Sirac, dins la qual hi ha els coneguts “bacins de les
encantades”, petits bassals o safareigs de tosca on la llegenda diu que
les fades ensabonen i piquen la bugada, que estenen després, cada
vespre, a la verneda.
Deixem aquesta cima sobirana,
I en alguna illa de la mar llunyana
D'allà on deguérem, segles ha, sortir,
Ot recordant la terra catalana
Anem-se'n a morir!
El seu comiat és ple d'una infinita recança; en el seu vol, es giren per veure el Canigó per última
vegada, per veure'l i plorar...
Des de llavors, si gosen acostar-s'hi preses d'enyorament, seran titllades de bruixes maleïdes pels
rigors de la nova religió, del cristianisme, gelós de tota altra creença i devoció. Els rumors
populars insinuen que en les grans nits dels Sàbats, el bruixam del Rosselló i de la Cerdanya hi fan
cap per celebrar rituals misteriosos. Però, abans de començar les assemblees, prenen la precaució
de donar tres cops amb una vara a les aigües blavoses de l'estany de Calandrà, de les quals s'alça a
l'instant una boira densíssima que de seguida ennuvola la muntanya i la cobreix a les mirades
inconvenients dels estranys.
Una llegenda recorda com unes encantades, fugint del Canigó, van refugiar-se en un dels
alzinars prop de Rià, i que, des d'allí, escampaven maleficis per tota la contrada.
114 / 252
L'alzina mare es va negar a servir-los de recer, mentre a les altres alzines que les acollien, a unes
les fulles se'ls van tornar d'or, a unes altres, de vidre, i a les de més enllà, més dolces que la mel.
Però estaven condemnades: uns lladregots van esfullar les alzines de les fulles d'or; un ramat de
cabres llaminer va arranar les de les fulles dolces; i a la tramuntana va fer trinquis la resta. Sols va
restar ufanosa la vella alzina mare – al voltant de la qual el poble de Rià ha celebrat
tradicionalment l'aplec-, i les encantades lamentablement, van haver de fugir.
Una d'entre les oges, la reina de Lanós, el gran llac de les fades, es va enamorar perdudament
d'un galant fadrí d'Enveig, a l'Alta Cerdanya... Ell va seguir el seu encís, però va dubtar un
moment i es va tornar de pedra: els amors entre fades i persones sempre són desgraciats.
Amb tot, cal reconèixer que, malgrat l'ombra de la creu, la muntanya contínua i continuarà
sempre encantada. Els pastors que, al punt de la mitjanit de Sant Joan, es banyen a les aigües de
l'estany Negre, es converteixen en llops i s'afegeixen a la gran llopada que els rep a l'altra riba
amb udols d'alegria. Al cap de set anys recobraran la forma humana: altra vegada tornaran a ser
pastors, però hauran guanyat l'estranya virtut de ser mestres en l'art de menar llops.
També hi ha qui jura que, a l'obaga, s'hi han vist simiots, és a dir, sàtirs, menuts, amb banyetes i
cua: són els genis del bosc...
D'altres afirmen que, al fons del fons de la vall del Canigó, hi
ha una enorme campana, que és del Diable, senyor de tots els
metalls de sota terra, i que, al punt de la mitjanit de Nadal, hi
ha anys que se senten unes batallades greus, fosques: mal
averany, anuncien un any de calamitats. Deu ser aquesta, la
campana que convocarà vius i morts a judici, quan serà la fi del
món?
Són moltes i diverses les llegendes que la veu popular atribueix al Canigó. Però, d'entre totes,
llueix encara avui l'argentat encanteri de les fades, l'amor desgraciat de Gentil i Flordeneu.
Aquell sentiment de solitud, aquell enyorament, el dolor d'un enamorament confortador, és el
mateix que transmet la cançó popular tan coneguda com si cantés Gentil:
115 / 252
Muntanyes de Canigó,
Fresques sou i regalades,
Sobretot ara a l'estiu
Que les aigües són gelades.
Sis mesos hi som estat
Sens veure persona nada,
Sinóun rossinyolet
Que en eixint del niu cantava.
El rossinyolet és mort,
L'enyorança m'hi ha agafada;
Si ne som caigut malalt
D'una cruel mala gana.
Ningú no em coneix el mal,
Ningú no sap el que em mata,
Sinó una nina que hi ha
Que l'amor me'n té robada.
Joan de SerrallongaJoan Sala i Ferrer, nasqué l´ any 1594 a Viladrau, Osona. Fill de pagesos benestants, fou el cinquè
de nou germans, quatre dels quals acabarien dedicant-se, també al
Bandolerisme.
Arran del seu casament, el 1618, amb Margarida Tallades, pubilla del Mas
Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm, la Selva, prengué com a
cognom el nom del mas, començar a dir-se Joan de Serrallonga.
Eren temps de crisi i les necessitats econòmiques el portaran a compaginar, amb quatre dels seus
germans i altres companys, les feines al camp amb petits robatoris per la zona. Fins que l´ any
1622, un veí seu, en Miquel Barfull, amb qui havia tingut alguna discussió, el denunciar. Quan
foren a detenir-lo, és defensar i va poder fugir, assassinar al seu delator i, un cop fora de la llei,
no l´ hi quedar més remei que dedicar-se al bandolerisme per sobreviure.
No tardà en aconseguir ser el cap de la banda de bandolers de la que també formaven part els
seus germans. Alternava robatoris i segrestos amb llargues estades al seu mas, el gran
116 / 252
coneixement del terreny el permetia escapolir-se amb facilitat de les tropes del lloctinent quan
aquest l´ assetjaven.
Els primers anys d'activitat pogué actuar amb certa impunitat, doncs l´ atenció de les autoritats
es centraven principalment en la persecució de la banda dels germans Margarit, caiguts aquest l´
any 1627, agrupar les seves bandes i es convertir en el principal bandoler del país.
Durant vuit anys fou un mal son pels lloctinents Miguel de los S. de San Pedro i el Duc de Feria,
però, l´ any 1630 el nou lloctinent, el Duc de Cardona, intensifica la persecució, això forçà a la
seva banda a cercar refugi a l´ altre banda dels Pirineus, on foren ben rebuts pels senyors de
Vivers, de Nyer i de Durban, els quals, per la condició de Nyerros que tenia la banda, es servien
d'ells a la seva conveniència.
Malgrat que pertanyia a la facció social dels ,Nyerros no podem catalogar a
Serrallonga de bandoler polític, però sovint eren utilitzats amb fins polítics,
per executar venjances i atemptar contra enemics, a més aquesta condició
els feia guanyar simpaties entre els contraris al govern de Felip IV.
Però, l´ any 1631, la gent de Serrallonga és traïda pel senyor de Durban, qui
lliurar al lloctinent, a canvi de l´ aixecament de l´ empara reial sobre el lloc
de Perellós, bona part de la banda, entre ells, membres d'estacats com el Fadrí de Sau o en Jaume
Malianta.
Una historia d'amor
Amb la banda gairebé desfeta en Joan de Serrallonga es dedica a vagarejar pels
Pirineus.
Al Juliol de 1632, el dia de Sant Jaume, Una jove, vídua del moliner de Castelló
d'Empúries, en Joana Massissa de 19 anys d´ edat, és dirigeix cap al Santuari de
Núria. Però, en un indret del camí, uns homes, pedrenyal en ma, l´ aturen, son
en Serrallonga i els seus homes, que decideixen segrestar-la, així comença una
historia d´ amor que portarà a en Serrallonga i la Joana a viure un idil·li de poc
més d'un any, en que compartiran, robatoris i fugides i conviuran fora de la llei fins que el dia 31
d'Octubre de 1633, delatats per l´ hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners, on havien
cercat refugi, son fets presos.
117 / 252
El dia 8 de Gener desprès de dies de tortura en Joan Sala i Ferrer “Joan de Serrallonga” es
executat a Barcelona. La seva companya és obligada a declarar en el judici en contra seva per
poder salvar la vida. A les seves entranyes porta el fruit del seu amor amb el bandoler.
Mort el Bandoler, Neix la llegenda.
Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet
Des de Sau a La Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d´ en Serrallonga
tornarà als amagatalls.
Torna, torna, Serrallonga,
que l´ alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.
La fama popular acumulada durant anys, les simpaties que despertava entre bona part del poble,
el seu caràcter de bandoler enfrontat a un poder centralista i autoritari i a la política d´ un
monarca que havia enfonsat el país en la crisi i que anys més tard portaria el principat a l´
enfrontament armat, provocant la revolta del “Corpus de Sang” i, com a conseqüència d'aquesta,
la guerra dels Segadors. Va fer que no tardessin a sortir corrandes i auques, que glossaven las
seves gestes i que feren créixer i escampar la seva llegenda. Aquesta fou recollida per la literatura
que ha fet arribar el seu mite fins els nostres dies. Les seves gestes, verídiques o no han fet que
encara avui, en Serrallonga representi la lluita del poble contra el poder repressor.
118 / 252
Joan II i Joan BlancaJoan II, pel tractat de Baiona, (9 maig del 1462) obtingué l’ajut de Lluís XI de França, a costa
d’hipotecar per 300.000 escuts d’or, els comtats del Rosselló i la Cerdanya. D’aquesta manera i
amb l’ajut militar de França, Joan II entrà al Principat. Havent-li segut prohibida l’entrada a
Catalunya per la concòrdia de Vilafranca, les institucions del Principat el declararen enemic
públic, i així començà la guerra civil que durà del 1462 al 1472.
Per la capitulació de Pedralbes, el 24 d’octubre de 1472, i el jurament per part del monarca de les
constitucions de Catalunya, es va anular la concòrdia de Vilafranca i es va posar fi a la llarga
guerra civil.
Ara quedava pendent entre d’altres, el problema de la hipoteca
sobre el Rosselló i la Cerdanya.
A partir del 1462, França pretenia executar el dret de posar
guarnició a Perpinyà i a altres llocs, fins que es pagues el deute.
Els comtats no acceptaren el tractat, i consideraren a l'exercit
francès, exercit d’ocupació
Entre novembre de 1462 i gener del 1463, Perpinyà plantà cara al francès, però fou inútil la
resistència i quedà ocupada pel tractat durant deu anys.
Per la capitulació de Pedralbes, Perpinyà quedava ocupada per França, argumentant "dret de
conquesta". Així doncs Joan II, hagué d'actuar ràpidament per recuperar el territori.
L’1 de febrer del 1473, entrà a la capital catalana de Perpinyà, sent rebut per la població al crit d’
"Aragó, Aragó, mort al francès".
Entre desembre del 1474 i març del 1475, quan Perpinyà quedà assetjada per l’exercit francès que
pretenia de prendre-la. El setge fou tant ferotge que els habitants de la vila, es veieren obligat a
menjar de tot, i d’aquí ve el mot de "menja-rates". Hagueren inclòs actes de canibalisme, que
dona fe del patiment dels assetjats.
I ara es quan emergeix LA LLEGENDA:
El cònsol en cap de Perpinyà, a les hores era Joan Blanca. L’exercit francès va fer presoner al fill
del cònsol en cap, que era capità de l exercit de Catalunya, en una de les sortides que els assetjats
varen fer intentant trencar el setge. Els francesos amenaçaren llavors a Joan Blanca d‘executar al
119 / 252
jove oficial, sinó rendia la ciutat i obria les portes de Perpinyà. Llavors Joan Blanca, en un acte
d'heroisme, es negà dient:
"Declaro que primer de tot, soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, que
es Catalunya, i prefereixo la mort del meu únic fill, a caure en la
traïdoria". I afegí : "Francesos, si necessiteu armes per matar el meu
fill, aquí teniu les meves".
D’aquesta manera, els francesos executaren el fill de Joan Blanca al peu de les muralles.
Finalment la vila fou ocupada el 10 de març del 1475, rebent el títol pel seu heroisme de
"fidelissima vila de Perpinyà".
L’ocupació militar francesa durà 20 anys, fins que quedà alliberada el 13 de setembre del 1493,
amb l’entrada triomfal dels Reis Catòlics.
Jofre i la Malvasia
Vivia aquest sitgetà en una masia prop del poble, anomenada el Mas de les Escales. L'ofici de
pagès no l'omplia gaire i el seu esperit de rodamón el portà a deixar els pares i embarcar-se amb
els voluntaris de Roger de Llúria per anar a defensar Sicília.
Com que era molt valent i de caràcter obert, ràpidament conquerí
l'admiració de tots els companys.
Un dia, a la ciutat de malvasia, passà unes hores reposant en un
monestir. Els frares l'obsequiaren amb un vi deliciós; li agradà tant que
li vingueren ganes de conèixer-ne la procedència, però no la va saber
fins passat més de trenta anys de combats, derrotes, nafres i força
calamitats. La casualitat el portà de nou al monestir de Malvasia, aquesta vegada ferit de
120 / 252
consideració i a les portes de la mort. Allí visqué uns mesos com si fos al cel; els frares el
cuidaren amb tanta estimació que per poc s'hi quedà per sempre.
Durant la verema, contemplà com pausadament collien els raïms rossos, els seleccionaven i els
assecaven amb extremada pulcritud, abans de premsar-los i dar-los entrada a les ombres d'un
celler de grans voltes on s'envelliria el vi.
Jofre, que ja sentia enyorança de les seves arrels, totalment refet, es decidí finalment, a anar cap a
casa i oblidar-se totalment de les terres i de les batalles viscudes.
L'esperava la seva mare, tot filant a la porta de casa seva. No així el pare,
que havia estat esperant en va durant molt temps.
Tres anys després, pel camí de les costes, en un recer de muntanya, hi
havia unes passades de ceps, amb canyes a través, on raïms d'or es
musteïen sobre canyissos, tot esperant la premsada per convertir-se en vi de gran qualitat.
Els sarments que portà en Jofre de Sicília es transformarien en la primera collita de malvasia de
Sitges.
Justícia
Segons la veu popular, antigament quan la gent es feia ella mateixa la
justícia quan es produïa un delicte, els afectats pujaven a Montserrat i,
aplegats a la plaça, ben al davant de l'església perquè els pogués sentir ben
be la Mare de Déu, celebraven llur judici asseguts a terra formant rodona,
inspirats per un sentit de rectitud i una gran claredat de seny comunicat
per la Moreneta. Si el delicte afectava només una família, s'aplegaven el perjudicat, el delinqüent
121 / 252
i els familiars d'ambdós; si el greuge era col·lectiu i perjudicava el comú, es reunien les persones
més velles i mes entenimentades del poble i els familiars del delinqüent. Serenament debatien el
cas i escoltaven els testimonis i les altres persones que volien parlar en favor o en contra. Si
creien que algú mentia, apel·laven a un judici de Déu. Solien penjar un anell al cap d'una corda,
que feien sostenir per un infant enfilat dalt d'una pedra anomenada de la justícia, i feien
pronunciar al qui sospitaven que parlava en fals les paraules que contenien la suposada falsedat.
Si, mentre parlava, l'anell giravoltava cap al costat del curs del sol, hom tenia per certes les
paraules del qui parlava, i per falses quan giravoltava al contrari. Hom creia que el sol tornava per
la veritat i confonia la mentida. La creença en el testimoniatge del sol havia estat forca estesa i
encara ens la recorda la forma proverbial de jurament: Tan cert com el sol que ens il·lumina.
Quan es feien aquests judicis de gent i de veïns no hi havia ni presons ni botxins, totes les penes
es podien pagar amb diners, i hom les creia mes justes que no pas les d'ara. El principi jurídic que
diu: Qui mata ha de morir es posterior als temps llegendaris de que parlem ara, puix que hom
creia que per castigar una mort no se n'havia de fer una altra. Els delinqüents rics havien de pagar
mes que els pobres, i per això un mateix delicte era més costos de redimir si l'afectat era un ric.
Les decisions dels consells i juntes de veïns eren inapel·lables i obeïdes estretament. Aquests
judicis, que també se celebraven en d'altres aplecs, solien fer-se entorn de grans arbres seculars
que solen ombrejar els ermitatges i santuaris, circumstancia que
sembla recordar antigues cerimònies i cuites dendrolátics anteriors a
l'erecció de temples propis del culte als boscos.
També s'havia conservat en els aplecs una resta del curiós costum
jurídic del fallament del desconegut. Fou molt estès l'hàbit de jugar;
quan es produïa alguna divergència entre jugadors, aquell que es
considerava perjudicat es dirigia al que millor li semblava dels desconeguts que miraven el joc i li
pregunta va si el coneixia a ell o el qui sortia avantatjós de la jugada i si tenia interès o
preferència per algun dels dos. Si l'interrogat contestava negativament, aleshores li demanava
parer quant a la divergència sorgida, i la seva opinió era acatada pels jugadors com una sentencia
jurídica.
122 / 252
Com una romanalla d'aquests costums jurídics tradicionals i consuetudinaris, acudien als aplecs
aconselladors, homes bons o desembrolladors; gents entenimentades, de solvència i
d'experiència que eren objecte de consulta per a casos difícils d'ordre familiar o econòmic que
hom ja esperava aclarir cercant-ne consell en ocasió dels aplecs. Aquesta bona gent es distingien
per portar bastó com a senyal d'ascendència tradicional i solien arrecerar-se a l'ombra d'un arbre
asseguts en un marge; d'ací el qualificatiu d'advocats de cap de marge o d'espardenya.
L’Abancó i les Barbotes ( Maria de Bell-lloc ).
En el terme de la casa Noguera hi ha dues coses notabilíssimes, dues boques o deus d’aigua, una
de les quals se sap d’on ve, mes l’altra no. La primera és coneguda per l’Abancó, per portar aigua
d’una riera anomenada així ( actualment, l’Avencó ) en el terme d’Aiguafreda. Abans d’arribar
dita riera a travessar la carretera que baixa de Vic, té dos o tres xucladors per on es fon tota
l’aigua i surt després en el terme de la casa Noguera de Bigues. Tarda en sortir de 24 a 26 hores, i
es diu que hi havia a Bigues qui estava convingut amb el moliner de l’Abancó perquè els estius
d’eixut no engegués la molinada sinó en els dies que a ell li tocava
l’aigua per regar.
De l’altre deu se’n diu les Barbotes, de borbollar, perquè l’aigua neix a la
mateixa boca de la riera, sota una roca, i fins al mig d’ella borbollant,
brotant amb abundosos grífols, que constitueixen la riquesa del país
perquè sempre porten aigua. Moltes vegades amb prou feines en porta
la riera i d’allí n’ixen dues o tres moles.
Venuda casa Noguera per la Desamortització, per haver pertangut a mans eclesiàstiques,
123 / 252
l’Hospital de Vic, va ser comprada només per dita aigua, per veure de dur-la a Barcelona. Així és
que el nou amo es posà a buscar-la, a fer pous i tirar barrinades, i mai no va trobar-la, de tant
fonda com deu passar.
Ningú no sap d’on ve; i si el sifó de l’Abancó ha de ser immens, perquè ha de travessar llargues i
altes muntanyes, el de les Barbotes ho ha de ser molt més, ja que, al cap
i a la fi, Aiguafreda i Bigues pertanyen a una mateixa comarca. Però el
de les Barbotes ho ha de ser més encara ja que, moltes vegades, estant el
cel serè sense veure’s cap núvol per tot el voltant ni per dalt de les
muntanyes, ha tingut una grossa avinguda i, el que és més particular,
d’aigua clara i transparent, per grossa que sigui l’avinguda; prova certa
del molt lluny que ve.
Respecte d’elles en conta el poble una tradició:
Diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant
prop d’una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l’aigua els engolí cap a
dins. Al cap d’uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que
aquella aigua ve de Montserrat.
L’abat Copons de Poblet.El Senyor de Copons era amo d'una gran quantitat de terres guanyades als musulmans per dret
de conquesta i per llei d’armes .
En aquell temps, l'Església estava totalment arruïnada ,dons els àrabs havien arrasat els
convents ,les esglésies ,els monestirs i tot el que havien trobat al seu pas.
El Cavaller de Copons va cedir a la Església tants terrenys com necessitava per edificar nous
temples i monestirs.
124 / 252
El Senyor de Copons tan sols va imposar com a testimoni de la seva propietat el pagament
simbòlic de una quantitat irrisòria, a tots els bisbes i als abats que havien aixecat els nous edificis
en terres seves, aquest tribut el feia extensiu a tots els seus successors que portessin el seu nom. I
que per cap raó els bisbes, abats, o jerarquia religiosa que havia acceptat aquest compromís no
podien deixar de satisfer aquell tribut, i si no ho feien axis , ell o els seus descendents es podien
emportar, amb tot el dret i propietat ,tots els copons o
calzes del temple que es negués a pagar.
Aquest acord donava una mena propietat a gaire be
gran part de tots els copons de Catalunya. I per aquesta
raó va prendre el nom de “Cavaller de Copons”.
Un dels monestirs aixecats sobre els terrenys era el de Poblet, que sempre va complir lo establert;
fins que un pare abat va creure que el dret ja havia expirat per que feia tants anys i anys que
durava. Per altre canto el monestir de Poblet que tenia en feu quantitats de terrenys immensos, i
es sentia massa poderós per tenir que retre vassallatge a un simple cavaller que el abat
considerava en importància molt per sota que el seu Monestir.
El Senyor de Copons va decidir que no podia transigir de cap de les maneres ,no per l’import
que no tenia cap valor, sinó per que va creure que l’exemple de Poblet, seria seguit per tots els
altres comunitats i que afectaria al seu senyoriu , i va decidir fer us del
seu dret.
Un dia mentre el pare abat oficiava missa ,el Cavaller es va presentar al
monestir,va entrar a l'església i tot d’una revolada li prengué el Calze de
les seves mans i sortir .tan rapit que ningú pogué fer res .
La comunitat en adonar-se del que passava van sortir corrents per
recuperar el Calze.
Davant de tots estava el pare abat , que abans de ser religiós havia estat home d’armes i
enfrontant-se amb el cavaller de Copons, després de molta brega, va aconseguir prendre-li el
Calze. El noble no va donar el braç a tòrcer i va forcejar per recuperar-lo, cap dels dos afluixava ,
el cavaller desembeina decididament l'espasa i d'un vigorós cop va tallar el braç del pare abat ,que
va caure a terra subjectant el Calze que va quedar tot abonyegat.
125 / 252
El cavaller ple d'horror, adolorit, repenedit ,plorant i de genolls al veure el que havia fet va
demanar perdo al pare abat.
Com a penitencia per purgar el seu pecat va decidir fer-se monjo en el mateix monestir que ell
havia pecat.
La seva vida religiosa va ser exemplar , es dedica a fer el be i el seu amor pel Monestir va ser tant
gran que va arribar a ésser–ne abat.
Tots els seus bens van passar al Monestir de Poblet, arriben a ser la seva riquesa tan gran que mig
Catalunya era seva.
El moment mes àlgid de Poblet correspon al temps del Abat Copons
El seu escut era uns COPONS o CALZES i axis esta gravat damunt de la seva
tomba .
L’any dels negats
A Baix a mar, a Vilanova i la Geltrú, encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit
dels seus pares, del “temporal de la desgràcia”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre
les moltes que al llarg de la història recent de la costa de Ponent, va succeir el 9 de novembre de
1886, dia de sant Teodor. La tempesta fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de
barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van pedre deu. De les dotacions d’aquestes
deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les
ones vint-i-dos homens entre adults i joves, que van deixar catorze
viudes i trenta dos orfens.
El matí d’aquell dia el temps era bonançós, la mar es movia delicadament arrissada per un
ponent suau. La flota, confiada en aquella bonança, feu mar enfora. Les tripulacions i remitgers,
126 / 252
més algun desvagat dels que sempre correrien per la platja en cerca de naufragis més o menys
fantasiosos, avararen les embarcacions fent lliscar les quilles per damunt dels pals ensebats.
Passat el migdia l’oratge es mogué cap a garbí, amb una mica més de força però no tanta que
pogués causar alarma entre els pescadors. Pel novembre, però, el soles pon molt aviat, abans de
les cinc solars, i ara, el cel es cobria i el vent augmentava. Els patrons, advertits per la dita que
assegura que “la mar com més té més brama”, cuitaren per tornar a l’empara de l’ampla rada
local. Però així com s’apropaven a la costa, entre els caps de sant Gervasi i sant Cristòfol es
formava una horrorosa barra escumenjant on la mar bullia clamorosa. Aquella extensió d’aigua
arrissada del matí esdevenia un abisme gris, revoltat i ominós; les ones, crestades de bromera,
saltaven perturvadores impel·lides pel vent. Només nou de les embarcacions aconseguiren arribar
a la platja, i no sense grans esforços.
Per tot Baix a mar, des de dalt dels terrats, la gent provava de fer-se veure movent llençols i altres
draps, avisant les barques perquè no s’atansessin a la platja, que es desviessin cap ports més segurs.
Un nombre d’elles, afortunades, aconseguiren d’atracar al port de Barcelona capejant el
temporal. Les restants van trobar-se d’imprevist en mig d’una turbulència indescriptible: les ones
brincaven damunt la coberta com cavalls esverats, l’aigua entrava per arreu i els aterridors esculls
entre sant Cristòfol i la punta de les coves cada vegada eren més a la
vora. Atrapades dins un fort tiratge que havia pres el control de les
naus, desplaçant els pilots, joguines d’un tràngol superbiós, el corrent
les duia fatalment contra les erosionades antines, esmolades com
ganivets, agusades com granítiques fulles d’atzavara. El vent repinxava i
la visió es feia impossible entre el ruixim de les ones embravides que
colpejaven els rostres . La força del corrent era inexorable, els ambons
de l’orla no engolien més aigua, i per molts que fessin anar la bomba i
la sàssola per eixicar, el nivell de l’aigua a la sentina era cap cop més alt. Finalment, governades
per la borrasca, com alfàbies de joguina, sense altre pilot que les fúries desencadenades, les
embarcacions es feren estelles contra els rompents entre imploracions d’auxili i súpliques
esfereïdes abismades pels brams del mar.
127 / 252
Cinc de les deu barques perderen tota la tripulació; d’unes altres hi hagué cinc homes negats i
cinc estalvis; els tripulants de les dues altres pogueren salvar-se no sense sofrir grans ferides i una
eterna por al cor de per tota la vida. D’entre els
pescadors negats, el més gran tenia 54 anys i el més
jove deu. D’algunes famílies només va quedar viva la
mare.
El sofriment i el dolor fou tan enorme i colpí de tal
manera la gent de Baix a mar vilanovina, que sempre s’ha dit que aquella platja no se n’ha
recuperat mai, mai ha tornat a ser com era abans de l’any dels negats.
(Història verídica, que s’ha fet llegenda entre els vilanovins de Baix a mar. També s’ha dit, però
aquesta informació no és tan assumida per tots els relators, que els pescadors d’una platja veïna,
no prestaren l’ajuda que hagués calgut en aquelles tràgiques circumstàncies )
L’ermita de la Font de la Salut
A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita
antigament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia
una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts
béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres,
que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la
sequera, i hi havia molta fam i pesta.
Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites
128 / 252
del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més
a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no
mirava ningú i estava amb el cap cot.
Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar
a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu.
A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i
per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons
la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a
Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp
de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.
L'escut dels Montcada.A Mallorca durant el setge d'Artà, es passa una terrible i anguniosa fam, la tropa porta ja molt de
temps sense menjar quasi res., i un dia es va saber que el Duc de Montcada particularment havia
rebut queviures des de Barcelona.
La noticia va arribar a coneixement del Rei, que tot segui es persona a la tenda del Duc, i li
preguntar si era cert que havia rebut aliments.
Per resposta Montcada va entrar a la seva tenda i va sortir amb set pans que
va posar estesos sobre de la seva capa, dient.
-Aquests set pans son tota la meva provisió,i estan a la disposició total del
Rei i dels altres cavallers.
Ell estigué d'acord i repartí una engruna del pa perquè tothom en pogués
menjar.
129 / 252
El fet de repartir-ho va refer i donar coratge a la tropa que amb una rapida envestida es van
apoderar d'Artà.
Per record d'aquell servei el Rei dona als Montcada com escut set pans rodons sobre del fons
vermell de la seva capa..
L'església de Sant LLorenç d'Hortons
Una nit d'hivern del segle passat, uns bandolers assaltaren la rica masia de can Prats, avui
convertida en un bonic xalet.
Els lladregots. com que no trobaren els diners ni les joies que esperaven, malferien a cops
d'aixada l'amo i el penjaren pels peus a una biga de la llar de foc. Aquest s'anava ofegant de mica
en mica i, veient la mort molt a prop, prometé a Déu que si se'n sortia pagaria la nova església
del poble, ja que feia temps que es deia de construir-la però pocs oferien ajuda.
A punta de dia, un dels mossos, que vivia en una caseta a prop de
la casa pairal, es trobà amb la dramàtica escena. Amb l'ajut dels
altres mossos, baixaren l'amo que estava més mort que viu, el
carregaren a la tartana i se l'emportaren a l'hospital de Martorell.
Al cap d'unes setmanes, en Prats, a qui els metges havien
desnonat del tot,tornava a casda seva més eixerit que un pèsol.
Uns dies més tard, s'arribà a la rectoria de Sant Llorenç i ordenà al senyor rector que iniciés les
obres de la nova església; ell les pagaria totes, des dels fonaments fins a la punta del campanar.
130 / 252
L’estany d’Engolasters (Andorra)Aquest llac, segons la llegenda, es va formar sobre una antiga ciutat que un dia va desaparèixer
sota les aigües de l’estany. Diuen que, quan Sant Pere anava pel món, un dia va arribar a la ciutat
d’Engolasters demanant caritat i un tros de pa. Totes les cases el varen engegar, excepte la de la
fornera. Aquesta li va voler donar, però quan el va tenir fet li va fer llàstima haver de regalar-lo, i
proposà a sant Pere, que anava disfressat de pobre rodamón, de fer-li’n un altre. Però aquest
també li va sortir massa bo, i també li va negar. No ens sabem estar de copiar-ne una versió de
principi de segle:
"Fa ja molt temps varen veure per aquí una dóna
amb una pastera al cap el dia de Sant Joan, y diuen
que una vegada en els cortals que aquí hi havia va
passar Nostre Senyor a estil de pobre, y va trobar
en un d'ells una dona que pastava, y que al veure'l va dir-li si volia fer el favor d'anar a cercar-li
una escampa de boix pera escombrar el forn, que li faria una coqueta. Aquella coca se li va fer
gran, tant gran que li va omplenar tot el forn, i llavors li va dir "Té l'hauria prou feta una coca,
però s'és tornada tant gran que sols t'en vui donar un bocí". I prou li donà un bocinot, més
aquell pobre li va dir: "Poseu-vos la pastera al cap y escapeu-vos, y si sentiu soroll no us gireu
pas endarrera". I aleshores se va sentir un gran terratrèmol y s'hi va fer un estany com una coca;
y així's diu que una vegada hi va haver gent que van veure'l matí de Sant Joan una dòna al mitg
de l'estany ab una pastera al cap" (Armet, 1906).
En altres casos es diu que el sant hauria omplert el forn de la mestressa de la casa, però com que
no li hauria mostrat cap mena d’agraïment, aquest l’hauria castigada.
D’una manera o de l’altra, el cas és que Déu o sant Pere no varen poder suportar el rebuig que
varen rebre i varen decidir castigar tot el poble: va començar una violenta tempesta i una pluja
d’estels filants -d’aquí el nom de l’estany- que varen crear l’estany en anar-s’hi a precipitar els
uns darrera els altres. Encara avui, quan s’arriba cap a Sant Joan, se senten veus que criden “Féu
caritat als pobres” i quan les aigües són baixes es poden endevinar els edificis de la ciutat al fons
de l’estany.
131 / 252
L’estratagema de Vilademàger
Fa molt de temps, quan els moros eren al sud del Llobregat, la repoblació de les terres férti1s de
la vall baixa d'aquest riu i de les contrades que donaven accés progressiu a l'Anoia, el Foix, el
Gaià i el Francolí no s'aturà a conseqüència de la destrucció de Barcelona. L'avanç i l’aprisió -el
nom tècnic del feudalisme era aquest- de parcel·les de conreu havia començat abans sota la
iniciativa del comte de Barcelona, però la necessitat de refer la capital del comtat va empènyer els
cavallers particulars, que tenien obligacions respecte als seus fidels, a continuar la lluita contra els
moros cadascú pel seu costat.
Foren tants que, més que la llegenda, són els noms dels llocs que van poblar els que han
conservat la seva memòria. Un cas emblemàtic va ser el de Vilademàger, població i fortificació
que havien estat ocupades pels sarraïns durant segles i que, tanmateix, canviaren el seu nom pel
del noble que, amb els seus homes, foragità els infidels del lloc i en va prendre possessió en nom
dels cristians. Màger, que significa «major», va ser, doncs, qui, acollint-se a les lleis del comtat
de Barcelona, s'establí a la vila que duria el seu nom i s'emparà de l’alfou, terrenys de conreu i
ramaderia indispensables per a la subsistència dels qui el seguien. Al cap de trenta anys, ningú no
podia discutir-li el dret eminent de propietat, i ell repartia els trossos al seu arbitri.
Diuen que, en realitat, Màger no comptava amb massa forces de
combat, però que alguns dels seus companys l'admiraven pel
valor i, si havien tingut prou formació cultural per accedir a la
lectura dels clàssics o els havien sentit recitar als narradors que
anaven de poble en poble i assistien als mercats per provar de
guanyar-se alguns sous, el comparaven amb Ulisses per l’enginy.
Devia ser veritat, perquè Màger no sabia ben bé quin era el nombre de defensors moros del
castell que havia de guanyar. Per això, se li acudí de recorrer a una tàctica que, en altres ocasions,
havia servit per a la diversió dels vilatans del rodals. Aprofitant una nit fosca, ordenà que els seus
homes preparessin un ramat nombrós de crestons (que així anomenaven els pagesos ramaders a
les cabres que destacaven per tenir unes banyes ben grans).
132 / 252
Cada banya de cada crestó fou equipada amb unes teies de pi ben lligades. Els animals
s'ensumaven alguna malifeta, corrien d'un costat a l’altre de 1a plana i feien més cridòria de la
normal. Efectivament, en acostar-se el moment de l’atac a la fortalesa, Màger ordenà que cada
home encengués les teies dels crestons i menessin aquests turó amunt en direcció a les defenses
de l’enemic.
Alguns van creure que la guarnició del castell moro, que no sabien ni el nom de qui en tenia
cura, era tan minsa que va fugir espaordida en veure la quantitat de llumeneres enceses que se'ls
venia al damunt. D’altres, més donats a les interpretacions miraculoses de l’època, ho van
considerar un ajut diví i van atribuir-lo tot seguit a la intercessió del
Sant Crist.
Per això, després de la fugida dels infidels, els cristians van substituir la
petita mesquita de la fortificació per un temple d'estil romànic
primitiu, on, per bé que el patró era sant Pere, s'hi venerava
precisament el Sant Crist des de finals del segle XVI. Cada dilluns de la
setmana de l’Ascensió hi tingué lloc l’«Aplec del Sant Críst del Castell», fins a l’any 1936. I hom
va tenir la pensada d'escriure'n uns «Goigs a la prodigiosa imatge de Jesucrist», els quals, entre
d'altres estrofes, incloïen, en record de la conquesta, aquestes dues:
«De nostre castell sitiat
per lo infame Serrahí
ab vostre poder Diví
lo moro fou dispersat,
que a vostre bras poderós
no hi ha humana resistència
Miralles estant rendit,
Montbuy i nostres confins,
la mitja lluna aquí dins
de Màger mai ha lluït
sempre son Raig .fou confós
del raig de vostra potència. »
133 / 252
L’hereu Riera Diu que «L’Hereu Riera», un jove ric i ben plantat , mentre es trobava ballant per les festes de
Sant Maurici, li digueren que la seva promesa s’estava morint.
Aleshores, el xicot anà a més córrer cap a casa la xicota i, en veure-
la tan extenuada, demanà de tot cor al Sant Crist que hi havia a la
capçalera del llit, que li atorgués el do del seu guariment. Diu que la
donzella sanà i que l’Hereu Riera, foll d’alegria, despenjà la imatge,
la col·locà a terra i es posà a ballar saltant damunt la creu i va tenir cura de no trepitjar-la. Això
donà lloc als típics passos de la Dansa de l’Hereu Riera.
L'home dels nassosL’home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies li queden a
l’any. Només se’l pot veure, però, el trenta-u de desembre o cua d’any.
Segons Joan Amades, l’home dels nassos sembla ser una degeneració d’un
personatge mític que simbolitzava l’any. Tradicionalment, se sol explicar a la
mainada que en aquest dia surt l’home dels nassos, una persona que té tants nassos com dies té
l’any. Els nens s’imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el
31 de desembre a l’any li queda només un dia per acabar. Per arrodonir la broma, se solia dir als
nens que se l’acabava de veure passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si
el podien trobar. També hi havia qui creia veure’l a les canonades de l’aigua i així ho feien saber a
les criatures. Actualment, en algunes ciutats o pobles s’organitza una cercavila amb un capgròs
representant l’home dels nassos.
En els pobles petits, es deia que apareix a l’església i devora la pica de l’aigua beneïda.
134 / 252
A Barcelona era tradició de trobar l’Home dels nassos a les 12 en punt a
la plaça del Palau, davant la Llotja, dalt d’un cadafalc perquè tothom el
vegi mocar-se amb unes quantes dotzenes de llençols els 365 nassos
que s’espera que tengui per tot el cos, ja que no li caben a la cara.
A Mallorca a més de dir anar a veure l’home dels nassos es deia anar a veure matar l’home dels
nassos, perquè el punt de concentració popular a Palma dia 31 de desembre era la plaça de Cort,
amb motiu de la Festa de l’Estendard, i s’hi disparaven salves d’honor, que algú interpretava com
un afusellament de la imatge del rei Jaume I exposada a la façana de la Casa de la Vila aquest dia
davant la companyia que li retia honors amb l’Estendard o bandera nacional
La BoqueriaEl comte Berenguer IV havia promès d'ajudar el rei de Castella per
reconquerir la ciutat d'Almeria, en poder dels moros. Junt amb el
nostre comte, lluitaven també les forces del senyoriu de Gènova,
amb les quals tenia feta una entesa per ajudar-se mútuament en les
empreses guerreres que ambdós països portessin a terme. Era ajudat
també el rei de Castella pel rei de Navarra, García Ramírez; però entre tots plegats no tingueren
el braó de la nostra gent, que a foc i sang van prendre la ciutat d'Almeria de mans dels sarraïns,
que la van defensar valentament. El comte Berenguer, com a trofeu de guerra, va arrencar les
portes del portal més important de les muralles i se les va emportar a Barcelona per posar-les al
portal del segon recinte de muralles, conegut per portal Santa Eulàlia, que donava al final de
l'actual carrer de la Boqueria. Les portes eren una preciosa obra d'art arabesc. Tot el nostre poble
acudí atropelladament a veure una obra tan meravellosa i restà bocabadat en contemplar-les
135 / 252
tant, que de tan obrir la boca d'èxtasi aquell portal fou anomenat de la"Boqueria", i perdé el
nom que fins aleshores havia portat.
La brecha de Rolando La Brecha de Rolando es un estrecho collado en el macizo del Monte Perdido, que según la
leyenda fue hecho a golpe de espada por Roland.
La leyenda de la Brecha de Rolando dice que Rolando, después de haber sido
derrotado en batalla en Roncesvalles, huyó de sus perseguidores, buscando un
paso entre las montañas. Fue entonces cuando llegó al muro done hoy se
encuentra el pico del Casco, y viéndose acorralado, para evitar que su espada Durandarte cayera
en manos de infieles y antes de su muerte, la arrojó fuertemente contra la roca provocando la
profunda brecha.
La Bruixa de la Catedral de Girona:Fa molts i molts anys, hi havia a Girona una dona dedicada al diabòlic art de la bruixeria que per
mostrar el seu odi a tot el que fos religiós, acostumava a llançar insults i
pedres contra la Catedral. Un dia durant la processó de Corpus va apedregar
el pas i es va sentir una veu divina que li va dir: "pedres tires, doncs de pedra
et quedaràs...". La bruixa es va convertir en pedra i la van col·locar a la paret
al costat de la Torre de Carlemany com a gàrgola perquè de la seva boca no
sortissin insults sinó l’aigua neta de la pluja i, mirant cap a terra perquè mai més pogués veure el cel.
136 / 252
La Bruixa de la Pinta d'OrHi havia una família que vivia en una granja on hi tenien vaques. La filla, que era ja una noia, les
munyia i els seus pares anaven a vendre la llet prop de Mataró. La noia tenia un promès i el
promès l'anava a veure a la granja, i de vegades es quedava fins el dia després.
Un dia el pare i la mare van anar a vendre la llet com cada dia i el promès va anar a trobar-se amb
els pares de la noia per després tornar a la granja tots junts. Va començar a ploure, la riera es va
omplir, es va emportar els pares i el promès de la noia i van morir.
La noia, en saber això, va decidir que no volia ni la granja, ni les
vaques i ho va donar als pobres.
Ella va anar a viure prop de Burriac amb la seva tieta, que era una
mica bruixa. La seva tieta se l'estimava molt i un dia li va regalar una
pinta d'or que era màgica.
La noia, quan va ser gran se'n va anar a viure sola també prop de Burriac. Moltes vegades anava a
unes reunions de bruixes on les senyores que hi havien tiraven pèls de cabra per cridar el mal
temps i la Bona Dona, que així li deien, no volia que hi hagués mal temps a Argentona i els
ajudava, quan les bruixes tiraven pèls de cabra perquè plogués ella feia que no plogués i en
èpoques de sequera reunia núvols a Burriac i els portava a Argentona. D'aquesta història ve el
refrany de: “Núvols a Burriac, pluja aviat”
La cadira d'or del castell de BurriacUn personatge molt famós va ser l'agressiu bandoler capita dels lladres anomenat Corsec, i era el
terror de tota la rodalia.
137 / 252
Vivia bé amb els seus veïns perquè li pagaven diners per estar tranquils,però el Corsec robava tots
els viatgers dels camins prop de Burriac. Gracies a tot el que robava , va fer una gran fortuna, i
guardava en el castell els seus tresors,entre ells una cadira d'or.
Però vet aquí que el Rei ho va saber, i va enviar el seu exercit a capturar-lo. Quan menys s'ho
esperava, en Corsec es va trobar el castell tot voltat de soldats.
Com que va veure que més tard o més d'hora s'hauria de rendir,
per una llarga mina sota la muntanya anava treien els tresors i
entrava menjar, fins que els soldats van sospitar-ho i van robar la
mina.
Els soldats va haver de tirar a terra quatre pesades portes. El Corsec va amagar la cadira d'or i els
tresors que hi quedaven, després va apilar tota la llenya que tenia i va calar foc al castell.
Va haver un combat i molts van morir, i una vegada apagat el foc van remoure totes les runes
per tal de trobar-hi els tresors, però mai més n'ha aparegut cap rastre.
Des de llavors, són molts els qui intenten trobar-los i aquell que els arribi a trobar, ben ric es
farà.
La campana MartinaEn Arenys de Munt, en la provincia de Barcelona, existe una parroquia
dedicada a San Martín.
Dicha parroquia tiene una campana a la que llamaban Martina.
La leyenda cuenta que, cuando esta campana tocaba en medio de las
tormentas, las brujas que abundaban por esas zonas, no podían pasar ni
de ida hacia el mar ni de regreso hacia el Montseny. Te hecho les
138 / 252
causaba mucho trastorno ya que ellas influían enormemente en la población.
Se cuenta que una vez llevaron a un vecino ante el mismo demonio, que le dio dinero suficiente
para pagar sus impuestos municipales.
En el viaje, les dio tiempo a enseñarle el lugar que tenían reservado en el infierno tanto al
alcalde del pueblo como al cura que regentaba la parroquia del santo Tours.
Cuando el vecino contó lo que vio, imaginar la cara de ambos... Nadie sabe si llegaron a
rectificar o no para evitar sus destinos y si llegaron a ocupar ese lugar o no.
La campana Susanna
L'any 1810, Girona, malgrat la seva heroica resistència, havia caigut en mans dels francesos. La
major part de la guarnició que va quedar vigilant a la població civil, se sentia molt insegura. Els
gironins no permetien que els fos fàcil la vida i feien tot el possible per desfer-se de l'invasor,
assetjadors de mil maneres.
Una nit, els ànims estaven particularment encesos a la caserna dels
francesos, a causa d'una escaramussa dels catalans que els havia causat
grans pèrdues. Uns quants d'entre ells, van decidir que estaria bé
donar un escarment a la població, sortint aquesta mateixa nit, amb
tot sigil i penetrant en les cases, matar totes les persones poguessin
sense reparar en la seva condició. Segurament, aquesta acció
ensenyaria als gironins qui estava al comandament a la seva ciutat i els
trauria les ganes de seguir combatent.
I tal com ho havien pensat, van agafar les seves armes i van sortir al carrer amb la fúria en
l'ànima.
139 / 252
Els carrers de la ciutat estaven sumides en el silenci i la foscor. Ningú els havia vist. Ningú més
que ells sabia el que es proposaven fer. Ningú podria salvar les persones que s'havien proposat
matar.
Estaven ja preparats a les portes de les primeres cases en què pensaven entrar quan, de sobte, una
de les campanes de la catedral va començar a tocar a sometent. El seu so era més forta que mai i
semblava rebotar en totes les parets de les cases i ampliar infinitament fins a arribar a l'últim racó
de la ciutat.
Totes les finestres es van omplir de llums, tothom es preguntava que passava. Els gironins van
sortir als carrers, miraven al campanar i, sorpresos, cridaven: "¡És la Susana, és la Susana ...!"-, que
tal era el nom que rebia aquella campana.
Extraordinari, havia salvat a la ciutat d'un terrible perill, però només es va saber que havia estat,
quan un dels soldats, commogut pels successos d'aquella nit, va explicar el que s'havia tramat
contra la població en l'aquarterament dels francesos.
La Cocollona La cocollona és una criatura pròpia de la mitologia de Girona. Es tracta d'un animal semblant a
un cocodril amb ales de papallona que nasqué de la
metamorfosi d'una monja acusada de ser poc devota. Segons la
llegenda la monja va ser tancada en una masmorra del
monestir que només tenia sortida al riu Onyar. Amb el pas dels
anys, la mala alimentació i la clausura va provocar que a la
monja se li cobrís la pell d'escates fins a convertir-se en una mena de cocodril. Tot i això, la seva
santedat va provocar que, malgrat el seu aspecte, li sortissin dues precioses ales de papallona a
l'esquena.
140 / 252
Temps després de la mort de la criatura, el seu fantasma va començar a aparèixer pel mateix riu
Onyar. Més o menys allà on va començar-se a veure, entre el pont de pedra i el pont de les
peixateries velles. Avui en dia, tant sols en les nits de lluna plena, la gent sensitiva pot arribar a
intuir la translúcida figura de la cocollona.
L'origen d'aquesta llegenda és realment incert, fins al punt que s'arriba a dubte del seu origen
històric. Les males llengües diuen que la figura de la cocollona va ser creada pels propis guies
turístics en un afany d'afegir una nova criatura al bestiari de la mitologia gironina.
Tot i això, no existeixen proves que permetin assegurar si es tracta d'un frau o bé d'una llegenda
passada de pares a fills .
La cova del cabrer Segons Joan Amades , la cova que havia servit d'amagatall al Cabrer es trobava prop del coll de
Pendís , punt de pas antany més freqüentat entre les comarques de la
Cerdanya i el Berguedà . El lladre hi guardava enterrats en gerres els
tresors immensos que havia robat i que tenia encantats .
Desprès de mort uns fadrins molt atrevits d'Urús el van anar a
desenterrar i se'ls van tornar escorpins i serps , llangardaixos , escurçons i
altres animalots semblants que se'ls abraonaren al damunt i els van
matar .
Hi ha qui diu , però , que els fadrins no hi van perdre la vida , sinó que s'endugueren les
monedes a casa i que allí es convertiren en escarabats , els quals els van donar molta feina i
angoixa .
141 / 252
La cova prohibida d'OlèrdolaUna vegada hi havia una noia de Vilafranca que tenia dos pretendents .Els dos li agradaven per
igual,però no sabent per quin decidir-se, i coneixent que es deia que en algun racó de la vella
Olèrdola s'obria una gra cova que anava fins la mar, va decidir que donaria la seva ma al qui dels
dos penetrés a la cova i li portés, com a prova, una joia de les moltes que deia que hi havia allà
guardades.
Una nit els dos nois van pujar fins Olèrdola, van buscar la cova i encenent cada un una torxa van
entrar-hi . A mig camí van trobar-se en una sala immensa on
per tot els llarg de les parets es veien estàtues de guerrers. Els
dos nois van quedar admirats perquè, a més dels guerrers de
pedra , en aquella sala s'hi guardava un gran tresor. Aquelles
estàtues de guerrers semblava que estiguessin allà per guardar
el tresor. Una d'elles portava un paper a la ma. Aleshores el més
fanfarró del joves,apagant la torxa, va posar-se a riure i a xisclar
per espantar el company, el qual,mor de por,va quedar-se ajupit sense tenir esma de moure's.
Aleshores el fanfarró va arribar-se fins l'estàtua i del que pogués dir el paper, però quan el va
llegir, aquella carta deia: Aquell qui llegeixi aquesta carta que duc a les mans, haurà profanat la
Cova prohibida on cap home ha d'entrar-hi. El càstig d'aquesta profanació serà el mateix que va
passar-me a mi:es convertirà en pedra i s'esperarà fins que un altre imprudent, desafiant la
prohibició, torni a entrar a la Cova. I tal com deia la carta el temerari jove va convertir-se en
pedra i misteriosament el paper va posar-se-li entre els dits.
Aleshores l'altre jove, no poden suportar més el terror, es posà a córrer com un boig, va sortir de
la Cova i durant molts anys només feia que córrer amunt i avall per les muntanyes explicant allò
que li havia passat i que ningú es creia.
La noia va quedar-se sense cap del dos pretendents, i va agafar mala fama i mai ningú va voler
casar-se amb ella.
142 / 252
La destrucció de la fossa del gegantUn capvespre, un pastor estava amb el seu remat al Gra de Fajol, quan se l'acosta un gavatx i li
preguntar, si sàvia on era una barraca de pedra anomenada “La fossa del gegant”. Va contestar-li
que ,si, i l'acompanya fins el lloc on havia el megàlit.
El gavatx va treure un llibre i encengué tres espelmes que un cop enceses van fer una llum de
color verd tot estrany, i es posar a llegir el llibre, dient unes paraulotes molt entranyes, mentre
feia això la pedra mes grossa s` obri pel mig, i el gavatxó seguit del pastor varen entrar dins la
balma que estava repleta de rimes de pèsols, el gavatxó li digué al pastor que en podia prendre
uns quants, i va agafar un grapat que es va guardar al serro.
Entre tan el foraster havia trobat una gran pedra que va obrir igual que la primera,aquest vegada
tot era ple de fesols, i també li digué que podia agafar un grapat. Va trencar una altra roca i es
trobaren amb un enorme muntanya de faves. El gavatxó va carregar amb ànsia tantes com va
poder i mes,Tot carregat Van sortir tots dos ,i les pedres es van tancar una darrera de l'altre.
Una vegada afora cada un marxa pel seu camí.
L'endemà al treure el pastor els grans del seu sarró,s'adona que els
grans de pèsols s'havien tornat monedes de coure, els grans de fesols
en argent i els de faves en or
.Davant d'això s'envà corrents a la Fossa i proba d'obrir les pedres, No
hi ha manera, res no es mou,
Baixa a Setcases i allí tot content va explicant a tothom que veu el
misteriós cas del vespre abans.
En un tres i no res, comencen a fer-se cues de gent que carregada de pics, pales i tota mena
d'eines enfilen muntanya amunt cap a la Fossa del Gegant.
La gent sua fent força però res no es mou, quan ja no tenen esma i estan a punt de deixar-ho,
s'obra la pedra però no hi ha res, al final quan s'obra desprès d'un gran esforç la pedra mes gran
de totes ,i tots pensen que darrera trobaran el tresor. nomes van torbar unes lletres que deien…
“ Feia anys que jeia d'aquest cantó. Gracies a Deu que m'heu tombat “
143 / 252
La dona d’aigua
En temps llunyans l’hereu de la masia de Can Blanc quedà adormit sota una alzina carregada
d’anys.
De sobte, el despertà una veu meravellosa que recitava melodiosament:
«Si l’aigua és plata, la mia és amor
la mia amor, menina,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és or.
Si l’aire és gebre,
la mia amor,
no pas mon cor, menina,
no pas mon cor,
que tot és foc».
El xicot, encuriosit i atret per la veu encisadora, no s’ho va pensar més i se n’anà cap al gorg d’on
provenia. En arribar-hi, es trobà amb una donzella, bella com el sol, que s’emmirallava a l’aigua
mentre anava cantant la dolça melodia. El jove se n’enamorà al moment i li proposà maridatge.
La noia acceptà, però abans li posà una condició: Mai no havia de preguntar-li el seu origen,
afegint que no se li ocorregués anomenar-la «Dona d’aigua». El noi va estar-hi d’acord. Es
casaren i foren molt feliços.
Passà el temps i un dia malaurat, el matrimoni es discutí, i el marit enfurismat, va retreure a
l’esposa el seu origen ignorat motejant-la «Dona d’aigua». Mai que no ho hagués dit. Tan punt
ho va sentir la noia, esporuguida, marxà rabent de casa. Va ésser inútil que el marit la seguís
desesperat. Desaparegué per sempre més.
D’aleshores ençà, el lloc on el jove trobà la misteriosa donzella s’anomena «la dona d’aigua».
144 / 252
La dona d'aigua de GualbaUna vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb
intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny,
que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de
terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits
i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa.
A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el
vent quan passa pel cim dels pollancres.
Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els
aulets o el dring a penes audible, del ramat que va cap a la cleda.
Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels
dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i
amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs
camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran
penombra.
Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va
arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un
pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets.
Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que
l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de
Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer
confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la
figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or,
amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfecció com aquella, ni
tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora
bellesa.
Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava
cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, tendres i manyacs, però llunyans,
145 / 252
llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de
segures i perfectes formes.
De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren-dre que ja
l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense
remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella
cara adorable i el cos provocador.
L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no
contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols
l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un
moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc
immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada,
en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel
pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana
marina i que el seu accent recordava modulacions d'un altre món, potser d'aquell que alguns
han conegut en una existència feliç i primitiva.
Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la
nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la
terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la
seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta
protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una
nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància
dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.
No obstant així, també hi havia en aquella dona d'aigua un cansament
de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que
l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de
maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat-
que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat,
l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la
concernissin.
146 / 252
fou d'aquesta manera - segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de
Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt
amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família
fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix
comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya.
També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena,
els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i
espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys. Després de la calda, amb els seus esplets,
venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can
Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà,
contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la
muntanya.
A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa,
hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la
fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte
coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels
diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a
punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara
explicaré:
Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona
terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li
semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt
valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas
propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i
raons de l'un i de l'altra anaren pujant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència
i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, recriminà a la muller amb grans crits- que
ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de
sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per
ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrere
147 / 252
una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.
La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre,
sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb
sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la
coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.
I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i valent com era,
moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a
les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al
gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una
criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperés: que es
passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant
l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou
volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós
estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos
mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.
També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar,
entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt
dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de
sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador,
llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de
Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i
més la puixança de la casa durant molt de temps.
148 / 252
La Dona d’Aigua de Vallderrós.
A mà dreta de Riells del Fai, vers la part del nord, seguint el torrent que passa pel peu del poble,
es troba una vall gemada i fresca on els fruiterars i les verdures sempre verdegen.
Les cases d’ací d’allà escampades, pugen per damunt els graons que la vall estrenyent-se forma,
fins que tot amb un plegat, trobant la tallada roca, s’aturen per donar lloc als llacs i cascades que
formen Vallderrós, l’encisat palau de fades.
Allí, al mitjan de la timba, amb la roca espadada i alta que cap
amunt s’aixeca i la frescosa vall pel seu dessota, al bell dins,
formant redós, va brollant a dojo l’aigua que tot ho emplena.
Les roques que hi han caigut des de dalt, la van retenint en aquell
fons, fent-li fer llacs d’aigua clara i transparent, la qual, en
sobreeixir per sa abundor, es deixa anar cap avall, formant per tot
arreu abundants cascades, on els lliris, canyars i joncs es rabegen.
Les parres llambrusques de robusta soca, els vermellencs aritjols, la nevada ridorta i l’heura
arrapadora, juntes, atapeïdes, encreuant-se pel damunt, tot ho cobreixen, i donen tanta
formosor i foscor al dins dels llacs i cascades, que amb el perfum que s’hi sent, la soledat que ho
rodeja, el soroll de l’aigua i el cant dels ocells que tot el dia hi ressona, queda l’ànima ben bé
encisada de plena meravella.
*Allí dins, entremig d’aquells foscosos llacs, d’aquelles espurnejants perles, de la soledat aquella,
viuen les fades. Una n’hi havia que era formosa com cap, potser la reina. Diu que un matí va eixir
tot just al clarejant de l’alba, enriquida dels perfums del matí i de mil perles de rosada, i que
ningú no va saber on anava; mes el cert és que l’hereu de Viaplana, que era de cos gentil i ànima
ben disposta, en eixir de casa seva, camí de Granollers cap a la fira, al peu mateix del barri la veié
tot banyant-se en el gorg que la torrentera hi forma.
L’atapeïda arbreda que a la vora hi creixia, el verd herbam que s’hi banyava amagant d’ací d’allà
flors de primavera, la quietud sobtada sols pel formós cant del rossinyol i la mitja claror que hi
havia, eren coses per a embargar l’ànima, si enmig d’elles, irradiant i plena de bellesa, no hi
hagués vist l’hereu la formosa fada.
149 / 252
Diu que duia una perla al cap i que sos vestits eren d’estrelles d’aigua, i mostrava un ull viu i era
tan gentil i bella, que el jovencell tant fou veure-la com córrer-hi amb amorós delit a demanar-
li que li fes gràcia del seu amor, si mort no el volia.
La fada, balancejant-se dins les aigües, sembrant amb sos moviments perles per la vora, es posà a
somriure tot mirant-se’l, com si li requés dir-li paraula i al mateix temps li fos grat amb ell haver
conversa. Mes no li tornà resposta, ans al contrari se’n tornà dins la clara i transparent aigua.
*Hi ha moments en la vida en què la passió subjuga l’home, i aqueix en fou un per al pobre
hereu de Viaplana; així és que no podent resistir la força del
sentiment, amb tota vehemència s’acostà al gorg i per Déu pregà a la
fada que li donés l’amor que li demanava.
II ella, amb encesa mirada i boca somrient, li digué:
-“L’Amor só grat de dar-te, tant sols em facis formal promesa de no
dir-me jamai, per cosa alguna, “dona d’aigua”.
.-“Sagrament te’n faig; ni això ni res que pugui ofendre’t”.
.I acostant-se més al gorg, amb una forta abraçada la tragué de l’aigua.
Les estrelles del cel s’havien ja fos quasi totes, mes dins del gorg brillaven encara com en nit
encesa; els lliris bosquetans de la vorera s’hi reflectien; dolçament els canyars es balancejaven; el
cel s’omplia d’encesa porpra, i era allò un conjunt tal d’harmonia, que al punt d’eixir del gorg la
fada, amb sa perla al front i sos vestits d’estrelles d’aigua, tot d’una esclataren els ocells precedits
de les alegres notes de l’alosa, i el ressò perdut de joia va omplir tota la terra.
-“Clavellet de mos amors, sol de ma vida, teu per sempre”.
.I entrellaçats tots dos, ella amb senzillesa de reina, ell amb el cor ple d’alegria, se n’entraren cap
a dins, vers el mas de Viaplana, com que cors que bé es volen, gaire no es fan desplaure, aviat
apariaren les bodes, i arribat el dia, de festes no vulgueu mai més veure’n. No semblava sinó que
se n’entrés la casa, i diu que fins el mateix senyor rector hi anà, admirat del que se’n deia.
I a fe que no n’hi havia per menys perquè ni mai s’és vista festa tan grossa, ni més no tornarà a
veure’s.
Al voltant de l’ampla era, tot seguint la taula, la munió dels convidats s’estenia, i el vi anava a
dojo, que tot ho omplia de gaubança; l’ast tres dies i tres nits anà rodant, i encara va semblar que
150 / 252
n’hi mancava; els més grossos moltons, les fortes vaques, tot va morir-ne; d’aviram no cal
parlar-ne, i de conills i llebres diu que per temps pels cingles aquells no se’n trobaren: anava tot
que no se sabia d’on podia eixir, regnava la joia, els veires de mà en mà trincaven, i començant
la festa al matí, la foscor era ja avançada quan els més vells, assaborits els pans de mel i la
saborosa fruita, començaren d’alçar-se.
*I ben bé que ho podia fer l’hereu de Viaplana, perquè des de son matrimoni, tot anà amb
abundor en la seva casa. Ni el celler fou prou gran ni el graner prou ample, i quan eixien els
ramats omplint tota la muntanya, argelagues i brucs quedaven atuïts per aplec tan nombrós.
El bé de Déu mai s’hi acabava, i uns anys amb altres, com més anà, més grossa fou la collita. Així
és que res no li mancava, i fins dos fills, un noi i una noia, i tot era felicitat, quan heus aquí que
un dia de maig que encara el blat verdejava, i estant serè i formós el cel, la fada amb un crit:
-“Apa, minyons! -diu -, la falç en mà i a segar!”
Setmaners i els de mesada, tots a una es miraren.
Si el blat encara era verd! Mes no tingueren altre remei que obeir.
S’hi posaren per un cap, i arreu, arreu, semblava que volaven.
Mes per això no n’hi havia prou, per la pressa que ella duia.
-“Vosaltres vailets que no sabeu més que gandulejar, també a segar!
Tu sagal, avisa els d’allí baix, que sembla que s’adormin!”
I de totes les treballades a una, acomboiats en grosses colles, començaren d’ací d’allà a fer
brunzir la falç dalladora.
*L’amo era dalt del bosc amb els llenyataires, i quan en sos camps veu tanta lluentor com s’hi
movia,
-“Minyons - diu - deixeu les destrals i anem-nos-en cap a la plana, que no sé si l’exèrcit del rei
se n’ha entrat per les meves terres”.
Sega que segaràs els de baix, quan l’hereu hi arribà tot eren garbes. Podeu comptar com es va
posar quan ho va veure.
-“Qui us ha donat permís per a fer-me malbé la vianda?”
-“La mestressa ens ho ha manat”
-“No pot ser, això!”
151 / 252
I anava d’un cantó a l’altre i d’una garba a l’altra, i totes les trobava verdes i amb l’espiga no
formada.
I foll es llançà cap a casa seva. La seva esposa era al llindar de la porta, tot descansant de tanta
feina, amb el fus a la mà i un fillet al braç, mentre que l’altre jugava a sa falda.
Així que el veié venir, dolça i amorosa, somrient, s’alçà i li anava a acostar un dels infantons,
quan ell, agafant-la per un braç, li digué:
-“Tu… has fet la sega?”
-“Jo, aquest matí.”
-“Tu…tu…Malhaja la dona d’aigua!”
Dir això, sentir-se un gran soroll com si s’ensorrés tota la casa, i
desaparèixer la fada, tot fou una cosa.
*L’hereu, quan tornà en si, es trobà sol amb sos noiets, que tots
tremolosos es posaren a plorar;
de seguida cridà les minyones de servei, que eixiren senyant-se
d’espaordides, i els manà que cerquessin la seva esposa; mes, per
més que ho feren, enlloc no van trobar-la.
Heus aquí que encara no havia passat un quart, quan a cap de riu eixí una espessa boira, la qual,
portada pel vent, en dos minuts cobrí el cel de negror espantosa i deixà anar tal cop de pedra i
aigua que qui era al defora ni temps va tenir d’aixoplugar-se, ni per més que va córrer, lliure fou
de recollir-ne alguna nafra.
Era allò un devessall d’aigua, com no n’hi hagués memòria; el llamp esqueixava per tots cantons
els negrosos núvols, el tro retrunyia fent estemordir la terra, i els torrents i rieres, no podent
engolir l’aigua, es llançaren desaforats arrabassant tot allò que al seu entorn tenien.
De viandes no en parlem, perquè ni un bri va quedar-ne; sols a Viaplana amb les garbes dins,
tothom estava tranquil.
Llavors l’hereu conegué el seu error.
-“Quin mal he fet jo! No he volgut escoltar ma esposa i l’he perduda per sempre. Jo he robat la
mare a mos fills, i ja no tindran qui els gomboldi, qui els consoli, ni qui els entendreixi el cor
amb el seu amor”.
152 / 252
I aclaparant-lo el dolor, abraçà els seus dos fillets estrenyent-los amb tota la seva ànima, i esclatà
en amarg plor, que els sanglots tot ho emplenaven.
La munió dels servents eren allí callats i muts, sense que ningú gosés obrir la boca; algun, a tals
mostres de dolor, enmig la quietud aquella torbada sols per l’expressió d’una ànima angoixada,
arribà a llevar-se la gorra i a abaixar la testa, i es diu si més d’una dona de baix en baix plorava.
-“Aneu, aneu, mos servents, que ací és finida l’alegria”.
Els treballadors, callats se n’anaren a la feina, i l’hereu restà allí amb el seu dolor i pena fins que la
nit va atrapar-lo.
Si en el curs d’ella va dormir gaire, no cal pas dir-ho; mes al matí
següent, en ésser hora de llevar-se, se n’anà a la cambra dels nois,
i… !quina no fou sa sorpresa quan els trobà vestidets i arreglats
amb l’alegria a la seva cara!
-“Qui us ha vestit, fills meus?”
-“La mare…”
-“Que és vinguda?”
-“Nosaltres dormíem quan ens hem sentit un bes a cada galta; ens hem despertat i hem vist la
nostra mare, més bonica, bonica, que duia una perla al cap i sos vestits d’estrelles d’aigua.
-“Vaja, que ja és hora de llevar-se!”, ens ha dit, i ens ha posat els vestidets, ens ha pentinat tots
dos i, fent-nos altre petó, ja no l’hem vista més.”
-“I no ha dit si es quedava? Per què no li ho demanàveu?”
-“Oh, si no l’hem vista més…”
*L’hereu en rebé gran consol, i des d’aquella hora endavant, nià en son pit l’esperança.
-“Potser tornarà!”
I agafant l’eina se n’anà al treball, no pensant en tot el dia en res més que en la seva esposa.
Al matí següent, tan bon punt fou llevat, se n’anà a la cambra dels nois a preguntar-los si havien
vist la seva mare.
-“Prou l’hem vista, ens ha vestit i pentinat, mes no ha volgut quedar-se”.
-“Potser demà”.
Mes cada dia era una esperança perduda.
153 / 252
*Bé anava a escoltar prop de la porta, a gaudir -se amb el so de la veu de sa esposa; bé fins guaitar
pel pany de la clau per si la podria veure, bé la cridà amb veu de llàstima.
Res no va reeixir-li, ni la veié tan sols, ni ella tornava. Per fi, en mig de ses cavil·lacions s’imaginà
un mitjà que si li eixia bé, li donaria allò que ell tant desitjava.
Cridà la noia i li digué:
-“Tu, filleta meva, demà al matí, quan la teva mare us pentini, li cuses d’amagat el seu vestit amb
el vostre, i jo essent a punt, així que conegui que ho has fet, obro la
porta, li demano perdó i ella restarà amb nosaltres”.
Del dit al fet. L’endemà al matí, quan conegué que la noia havia
complert el seu encàrrec, obrí de cop la porta, corregué vers on els
seus fills i esposa eren, mes no hi trobà ningú: tots havien
desaparegut per mai més veure’ls.
La fada s’havia endut sos fills.
*Podeu comptar quin desesper tingué l’hereu; i com abans, se li migrà des de llavors uns anys
d’eixut a la vianda, i altres se la hi endugueren les pedregades, i no era criador el bosc, ni la terra
ufanosa, i hagué de lluitar per sempre més amb la dissort i la malaurança.
*
La Duquessa de Cardona.En el temps que la península estava envaïda pels musulmans, la castel·lana de Cardona es va
enamorar secretament del moro que era Senyor del Castell de Malda. Tot en secret es va
convertir en Catòlic i es varen casar d'amagat.
La parella no podia viure junta, ja que l'intransigència i la intolerància dels germans de la dama
no haurien consentit que el seu llinatge es barreges amb un de sarraí. Cosa que desconeixien
donat lo molt d'amagat que s´ havia fet el casament
154 / 252
Ell el moro Abdala estava al seu Castell de Malda, i molt sovint vestit de cristià cavalcava fins
arribar als voltants del castell de Cardona, esperava amagat en un bosquet que la seva dona li fes
un senyal amb un llum des de la torre de l´homenatge per indicar-li que el camí era lliure.
Abdala lligava el cavall a un arbre i s´ apropava a un amagatall, on dissimulada hi h avia una
porta falsa que des de dins li obria la seva muller gaudint tots dos de la felicitat, fins que a la
primera llum del mati, sortia d'amagat a recollir el seu cavall i tornava al castell de Malda.
Els germans de la dama pressentien alguna cosa anormal, i un mati tot just acabant de tancar-li
la porta al seu marit .s'adonà que el seu germà gran era darrera seu, i havia descobert el seu
secret.
Fora de si, la porta fins a la cambra daurada que era la mes important del
castell, allí ja l´ esperaven la resta de germans que van sotmetre-la a un
consell de família. Dels quatre germans tres eren cavallers i un d'ells era el
Bisbe de Girona. El bisbe fou el mes asserenats de tots , sentia compassió
per la seva germana, comprenia a la dama i disculpava fins on pot portar
el sentiment del amor. Els altres tres consideraren sense cap mena
d'atenuant, que un pecat de tal naturalesa tant sols era mereixedor del
càstig mes rigorós.
Van tancar-la en una sòrdida i fosca presó que havia a la torre de l'homenatge. Incomunicada de
tot hom , nomes tenia pa i aigua que li portava un servent mut i vell que havia al castell. Per lo
que restaria fins a la seva mort incomunicada de tot el mon. Els seus germans no van volgué
veure-la mai mes.
Abdala es va entera de la fatal situació per un confident servidor del castell. I va jurar venjar-se ‘’
Al poc tems d'haver mort la dama. El seu germà mitjà, estan de cacera pels volts del castell,
mora travessat per una fletxa que ningú va saber d'on venia, i a prop del seu cos es troba una
nota en àrab que diu “En recordeu-vos de la mort d`Amaltrudis” (nom de la dama de
Cardona).
No passa gaire temps I al germà gran el troben mort al llit, amb senyals de sofriment i amb la
mateixa nota en àrab al seu costat.
El mes petit dels germans anomenat Folc. Cau assassinat en un carrer de Barcelona sense que
155 / 252
ningú veies res, també a prop seu es troba la nota en àrab recordant a Amaltrudis.
La dona d'aquest últim tingué un dolor tan gran que va jurar que en memòria del difunt a partir
d'aquell moment tots els descendents hereus de la casa Cardona desprès del nom de pila es dirien
Folc de segon nom. D'això ve que tots els hereus es diguin axis.
El temps va passar, i un dia al cap de molts anys. El actual Folc de Cardona estava passejant amb
el seu fill pels voltants del castell i es quedaren adormits al peu d'una font, quan un gran
enrenou els desperta,i aterrats es trobaren envoltats de moros que els van fer presoners i els
portaren al seu castell de Malda. Desprès de tenir-los tres dies
empresonats els portaren a la presencia del caid, un moro molt vell
,que ordena que els tallessin el caps i els pengessin al merlet mes alt de
la torre.
El vell Caid era Abdala, que encara que havien passat molts anys no
podia perdonar la mort terrible que van donar a la seva dona. Esperant
tan sols el moment de poder-la venjar
Al coneixes el cas els Cardona junt amb altres nobles Catalans van
armar un poderós exercit que prengué el castell de Malda. I al mateix pati on ell dies abans havia
degollat al pare i fill, el Duc de Cardona va fer tallar el coll del vell Caid.
La filla de Can Fàbregues
Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, arrecerada sota un relleu de roques
ciclòpies fa molts anys s’hi alçava una masia que es coneixia pel nom de Can Fàbregues. Els avis
d’aquesta pagesia, prop de la vella Font-Rubí, havien l’havien edificat molts anys enrere, quan
fugint de la pesta negra havien arribat a Catalunya des de les llunyanes terres de …. Doncs
156 / 252
aquesta és la història que es conta del que va passar per aquella contrada en temps dels últims
pobladors de l’antiga masada. Resulta que als darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-
los-hi una sola filla, i així que la nena va anar-se fent gran, tothom, amb gran admiració, va
poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d’ulls verds com la maragda i d’abundosa
cabellera més negra que l’atzabeja. Era tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps
la masia era concorreguda per joves que s’hi arribaven per admirar aquells ulls com l’aigua de les
fonts i poder parlar amb la bella encara que fossin un parell de mots.
Però la bella donzella, potser afeixugada per les continues atencions dels
homes que la pretenien, potser per alguna cosa que ningú s’afigurava, no
els feia altre cas que dedicar-los un somriure de compromís, o unes
escadusseres paraules displicents.
Burlats, i veient que la noia no es decidiria per ningú; una considerable
colla dels frustrats pretendents van confabular-se per venjar-se de l’altiva i desdenyosa donzella.
Així que ajustaren preu amb una bruixa de la contrada perquè amb les seves sortilleries
doblegués l’orgull de la bella camperola. Aquesta malifeta la van dur a terme creient que seria la
millor manera de matar la febre d’amor que no els deixava viure. Però vet aquí que la bruixa,
una dona sàvia que s’havia allunyat dels homes perquè no hi confiava, només veient una vegada
la filla del mas, va adonar-se’n tot seguit que aquella noia no podia ser humana, aquella noia era
el fruit d’algun pacte secret que els seus avis … deurien haver fet per tal de poder escapar de la
pesta negra que assolà el país del qual procedien, i ara, molts anys després donava el seu fruit:
aquella esquiva donzella, tan impenetrable i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va pensar-
s’ho dues vegades: la bruixa, aglomerant totes les nuvolades del Penedès, des de la Serra d’Encosa
fins el Garraf, en una enorme tempesta que feu tancar-se dins les
cases tot ésser vivent, fugir tot caminant, i encauar-se a tota
bèstia, congrià un ancestral encanteri i feu tornar la donzella al
món d’on li semblava que havia vingut: el ventre de la mare
Terra, al món de les coves i dels gorgs. I des d’aleshores la filla de Can Fàbregues, retornada al seu
món, habita la font de Llinars, tre els seus cristal·lins brollador i els insondables avencs dels Forats
157 / 252
Bufadors. Quan des de les profunditats de la muntanya, pels laberíntics passadissos que donen als
Forats Bufadors, s’escola l’horrorós panteix, semblant a la respiració d’un gros animal, els vells
del país asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar
per a protegir la filla de Can Fàbregues.
La llegenda també ens conta que la bella encantada, estimant-se
també la seva vida sobre la Terra va demanar a la bruixa que,
almenys un cop a l’any, pogués contemplar aquells paratges que l’havien vist néixer. Succés que
s’esdevé cada any durant l’espai infinit que existeix entre l’última fracció de temps de les dotze i
la primera de la una de la nit. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana,
l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre els rocallisos i l’herbei de vora
de la font, Els homes de la cova del bolet.
La font de cabra
Es troba a la muntanya de Tremont. Una cabra d'un ramat que
pasturava per aquells verals sempre muntava dalt d'una roca i amb
els quatre peus junts furgava la pedra amb gran insistència. La
porfídia de la bèstia intrigà el pastor, que cregué que la cabra li
assenyalava l'existència d'un tresor, i un dia decidí foradar la roca.
Així que havia començat trobà un gran forat, a dintre el qual li
caigué l'eina que usava per foradar i brollà de la roca una abundosa
font.
158 / 252
La font Santa de Subirats
Sota el castell de Subirats, tocant el torrent, hi havia una font d'on brollava aigua calenta i on,
també, es trobà una imatge de la Verge Maria.
Les aigües termals portaren a aquest lloc innombrables
malalts que es guarien de reumatisme i de malalties de la
pell, d'aquí el nom del paratge, Plana dels banys vells.
Durant un dels llargs estroncaments de la font (1890-
1920), els vells subiratencs asseguraven que el culpable en fou un pagès que hi portà a guarir el
seu animal i que des d'aquell instant, per culpa de la burla, se n'estroncà el doll.
La fundació de la ciutat de BarcelonaNo totes les ciutats poden presumir d'haver estat fundades per un semidéu fornit, fort i famós
com Hèrcules. Podria ser que aquest superheroi clàssic fora, en realitat, un explorador fenici que
va visitar la nostra costa i, de tornada al seu país, va ser divinitzat per les seves gestes. Amb el
transcurs del temps i gràcies a la tradició oral, hauria estat
rebatejat a Grècia amb el nom d'Hèrcules i, posteriorment,
conegut com Hèrcules en la tradició romana.
Segons explica la llegenda, Hèrcules celebrava amb Pirene, una
donzella gentil filla del rei Túbal, que regnava a les terres dels Pirineus. La donzella, però, va
morir. No sabem la causa de la seva mort, potser en desitjos per l'amor del gegant, el qual,
entristit, va començar a arrencar muntanyes d'aquí i d'allà per apilar, en forma de tomba, sobre
les restes mortals de la princesa. Tantes amuntegar que va acabar formant una serralada que es va
159 / 252
anomenar Pirineus, en honor la filla del rei Túbal. Així que ja ho sabeu, els Pirineus són, en
realitat, la tomba immensa d'una princesa de la qual Hèrcules, el homenàs, s'havia enamorat.
Aquell treball aclaparador va deixar l'heroi amarat de suor, així que va decidir, en dues gambades,
plantar al peu de la muntanya de Montjuïc per refrescar al mar. I sembla que la visió bella del pla
de Barcelona li va fer oblidar la pena d'haver perdut a la seva estimada, i es va proposar fundar allà
una ciutat quan disposés d'una estoneta lliure entre els seus cèlebres treballs.
Després d'obrir el jardí de les Hespèrides, plantar les columnes de la fi del món i separar amb una
esquerda Europa d'Àfrica, va arribar el moment de fundar
la ciutat.
Trobada a l'ocasió, Hèrcules va armar nou naus amb gent
escollida i va solcar la Mediterrània cap a aquell pla
amable al peu de Montjuïc per fer realitat el seu somni. A
mitja navegació, el cel es va ennuvolar de valent i un
temporal enorme dispersar les naus. Després de molts esforços, els mariners van aconseguir posar
peu a terra prop de Marsella. Una nau, de tota manera, es va perdre. Quan va passar la mala mar,
fent navegació de cabotatge, Hèrcules i els seus van continuar fins a arribar al pla de Barcelona.
Allà es van quedar sorpresos al veure que un grup de la seva gent feia dies que s'esforçava
treballant per construir la ciutat.
I és que la barca perduda durant el temporal havia arribat sana i salva el pla de Barcelona.
Hèrcules es va alegrar tant de retrobar els seus homes que va deixar constància d'aquella aventura
batejant la nova ciutat amb el nom de Barca-nona, és a dir, la barca novena que s'havia extraviat.
El temps, que tot ho poleix, va acabar completant el nom fins que es va convertir en la nostra
Barcelona.
160 / 252
La Fundació de Sant Pere de Roda.
En aquell temps assolava, el Meditarà un terrible pirata, que anomenaven “Cor de Pedra”.
En un dels molts atacs, va desembarcar a Roses on desprès de arrasar i robar tot el que va poder,
es va emportar gran quantitat de gent que lligats i carregats de cadenes que desesperats ,
ploraven i es planyien pensant en el terrible futur que els esperava,
Entre tota aquesta dissortada cua de captius ,havia un noi de uns set anys que no estava lligat ,i
que al reves de tots els altres ,en lloc de plorar, anava consolant i donant ànims als seus
companys a un darrera l’altra .
L’actitud del noi , va cridar l’atenció del pirata Cor de Pedra, que va preguntar mol estranyat, que
com era que no plorava ni cridava com els demes presoners, ni tampoc jugava com feien els
altres infants de la seva edat.
El nen li digué que des del Cel , li havia donat la missió de portar una mica de consol als seus
companys de captiveri.
La resposta del minyó va fer enfurisma molt al pirata. que no se les va poder treure del cap i va
tornar altres vegades a parlar amb ell. quedant sorprès i con mogut per la manera de raonar tan
elevada.
Cada cop es sentia mes necessitat de parlar amb ell,arribant a entendre el pirata , que el noi era
un il·luminat per la força de un Deu,que ell desconeixia, i sentí el desig de conèixer i rebre la
llum d’aquest Deu.
U n dia va preguntar a l´ infant.-
- ¿ Tu com te dius?
-Pere.
-Dons Pere em diré jo també, abraçaré la teva religió i seguiré el teu Deu.
El brutal pirata va fer-se Catòlic i comença aplegar al seu entorn a tota la gen que volgué
seguir-lo, entre ells els catalans que s’havia endut de la seva terra per fer-los esclaus.
Repenedit va voler anar a viure a la terra on havia trobat al nen de set anys que li havia ensenyat
el camí de la fe.
El Pirata “Cor de Pedra” (Pere) i els seus seguidors es van establir a la feresta muntanya de
161 / 252
Verdera i van fundar un monestir del que va ser el primes abat, i el segon abat , l' infant que li
va despertar la llum del Catolicisme. Tots dos van sobresortir tan en gracia i virtut que es
guanyaren el do de la santedat
El santoral de la tradició popular i no escrita els recorda com Sant Pere i Sant Peret de Roda.
La guerra dels remencesEls nobles feudals tenien molts drets abusius,un d'ells era que quan un vassall seu es casava, la
primera nit en lloc de passar-la amb el seu marit, aquest tenia que lliurar-la al noble, que després
de gaudir-la al endemà li tornava .
Aquella tarda es va casar una parella a Montsoliu. El noi la porta al castell
del Senyor i li digué al guàrdia. “Vinc a fer tribut de vassallatge al Senyor
de Montsoliu. Aquí te la meva esposa, demà de matinada vindre a endur-
me-la, segons diu la Llei.”
En clarejar el dia, el nuvi pujar al castell per recollir-la. I els guàrdies amb sorna li digueren, “
Torna l'endemà , dons el Senyor encara segueix al llit”. I axis el van fer passar tres dies. El dia que
feia quatre, va pujar tot emprenyat i disposat a fer el que calgués.
El mateix Senyor de Montsoliu va sortir i amb paraules burletes li lliura la seva dona. El Jove es
tragué una daga i li travessa el cor, sense que ningú pogués evitar-ho. En mig de la confusió, els
nuvis fugiren muntanya avall.
En arribar al poble tothom va sortir al carrer en defensa del Jove matrimoni.
D'aquell moviment del poble, va nàixer “La guerra dels Remences” que es va aixecar en contra
del poder abusiu del nobles i dels senyors.
162 / 252
La leyenda del delfín rosadoPara los Indios Guarayos, en cambio, es conocido como Inia. Existen un sinnúmero de leyendas
y mitos rodeando al delfín Rosado Amazónico, porque la mitología Amazónica es tan amplia y
variada como lo es su selva.
Consiguieron sobrevivir por siglos debido, sobre todo, a la creencia local que poseen poderes
mágicos. Esta superstición permitió a la especie ser intocable, sin embargo hoy se encuentran en
vías de extinción.
Los nativos no los matan porque piensan que trae mucha
mala suerte. No los comen tampoco porque piensan eran
humanos mucho tiempo atrás y pueden retornar a serlo
cuando lo desean.
Para algunos, el Boto o bufeo colorado se transforma por las noches en un apuesto caballero
que seduce e insemina a sus esposas e hijas antes de retornar al río y ser Boto nuevamente
Para otros, son sinónimo del diablo o simplemente mala suerte.
Cuando sus hijos nacen con el mal de Espina Bífida - defecto de nacimiento que no permite el
normal desarrollo de sus cráneos, que se asemeja al orificio de respiración de los delfines -
entonces dicen que sus hijos son delfines.
Algunas tribus aborígenes piensan que el delfín gris es sagrado, criaturas semi-divinas o brujos,
que deben ser respetados casi hasta la reverencia.
Verdad es que el delfín Rosado Amazónico (bufeo colorado o tonina) se encuentra
actualmente en vías de extinción en la cuenca del Amazonas.
Polución que proviene de la agricultura, pesca y minería, tanto como presas hidroeléctricas, son
en parte responsables. Redes de pescadores, particularmente redes Gill que vienen usadas en
pesca comercial, son consideradas las más peligrosas para los delfines. Hacen un agujero en sus
redes para apropiarse de los peces, por tanto no son considerados amigos por los pescadores.
163 / 252
La leyenda del unicornio.
Muchos años atrás, cuando el mundo era aun muy joven, salvajes y maravillosas criaturas
corrían libres por todas partes. El mas hermoso de todos ellos era el Unicornio. Constantemente
perseguido por los poderes mágicos de su cuerno, el Unicornio no era fácil de capturar. No solo
era suave y gentil, sino también extremadamente rápido, seguro y agraciado,
lo que frustraba hasta los más expertos cazadores.
Pero lo que aseguraba la captura segura del Unicornio, era la ayuda
de una joven e inocente moza. Pues a la criatura le atraía su pureza,
se acercaba confiado y descansaba su cabeza en las piernas de la
joven. Era así como la indefensa y despreocupada criatura era
capturada. Y de esta manera, después desaparecieron todos los
Unicornios.
¡Oh, el mundo ahora lamenta la perdida de este ser tan mágico!
Y ahora que es demasiado tarde, aún extrañamos su belleza.
La llegenda de Guillem de Cabestany
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i
amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt
famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama
que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era
molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany
estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I
164 / 252
la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a
Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i
va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que
passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i
va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer
donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li
digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona
i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de
Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués
millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona
veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà
en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que
mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué
donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló
i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan
traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona.
Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor
d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va
fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots
els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I
després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un
monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i
va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari
tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.
165 / 252
La llegenda de La Lleona. (Girona)
A la zona on avui en dia hi ha l'estàtua de la lleona, al segle XII hi
havia un hostal. Segurament aquesta coneguda columna era una
manera de donar a conèixer als visitants aquest negoci. Com que es
trobava a l'entrada de la ciutat, molts ciutadans arribats d'arreu
entraven a l'hostal per demanar informació sobre la ciutat. Com
que els amos no tenien gaire paciència, van començar a dir allò de
"puja aquí dalt de la lleona i pregunta-ho, potser t'ho diran". És per aquest motiu que encara
avui en dia es comenten frases com "qui va a Girona ha de fer un petó al cul de la lleona" o "no
és un bon ciutadà de Girona aquell que no ha fet mai un petó al cul de la lleona".
La llegenda de la Mare de Déu de Castellgalí
Aquesta llegenda tracta sobre el senyor del castell de Castellgalí, que una vegada, fa molt temps,
hagué de marxar a lluitar contra els àrabs.
Abans de marxar el senyor jurà fidelitat a la seva dona davant de la Mare de
Déu. Finalment marxà a la guerra. Al cap de molts anys la seva dona estava
molt preocupada perquè no sabia res del seu marit.
La preocupació no li durà gaire perquè va arribar al castell un trobador que
cantava una cançó en que deia que l'amo d'aquella fortalesa feia anys que
vivia amb una altra dona.
Al cap de pocs dies, tornà a casa el senyor del castell i va dir que tot allò era mentida. Fins i tot
166 / 252
tornà a jurar-ho davant la Verge que hi havia a la capella del castell. Llavors la dona digué:
- Mare de Déu, si és mentida, castiga'l !
A la sortida de la capella els servents anunciaren al seu amo l'arribada d'un home àrab. El senyor
del castell va fer portar el nouvingut a la seva presència. L'àrab li digué:
– La meva germana m'envia a tornar-te aquest objecte. Diu que l'hi repugna.
I l'àrab li allargà una relíquia que havia donat a l'amo del
castell la seva dona perquè es recordés d'ella. Després l'àrab
continuà dient:
-També diu que s'ha assabentat que l'enganyaves ja que eres
casat.
El senyor, ben atordit, va voler agafar la relíquia, però l'àrab li va clavar un ganivet a l'esquena, de
manera que va morir a l'acte. Fou així com es complí el castig de la Mare de Déu.
La llegenda de la sopa d'all
Un dia el rei Jaume anava de cacera i es ca perdre i quedà sol i separat de tota la seva gent. Volta
que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més i més s'anava
separant dels seus companys. Després de moltes hores començava a tenir gana de debò; per fi va
fer cap a una casona mig enrunada en la qual vivia una velleta sola pobra com una rata i tan vella
que gairebé no es podia valer. El rei li demanà so tenia alguna cosa per a menjar, però aquella
dona, tota espantada en veure a casa seua un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li
ni què fer. el rei, empès per la gana va obrir un calaix d'una taula i va topar amb un rosegó de pa
167 / 252
sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d'alls, i, sense haver-se'n vistes
de més fresques, el rei va posar al foc un topí tot fumat que corria per allí i va fer una sopa d'all,
que va trobar boníssima i gustos com mai en tota la seva no hagués menjat res de millor.
Aplacada la gana, el rei se n'anara i aviat va trobar-se
amb un escamot de la seva gent que el cercaven. El
record d'aquella sopa d'all va mantenir-se molt viu en
ell. I sempre pensava que si ell, que no entenia gens de
menja, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses,
com les faria el seu coc, que era un mestre de cuinar!
i el dia que li escaigué cridà el coc i li manà que fes una sopa d'all. El coc, tot sorprès per
l'encàrrec, complí l'ordre del rei i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encar les escup ara; les va
trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà el coc i li preguntà com havia fet les sopes i manà
que el pengessin per poca-traça i mal coc. Els cortesans que tenien influència sobre el rei li van
fer veure que si havia trobat les sopes més insípides no era perquè fossin millors que les que li
havia fet quan s'havia perdut, sinó perquè aquell dia portava una gran gana i el rei perdonà el
coc.
La llegenda de MontesquiuUn dia calorós de juliol un americà va visitar el castell de Montesquiu i va decidir passar la nit als
jardins del costat del castell. Era dissabte trenta-un de juliol i no podia dormir de tanta calor. A
les dotze de la nit va sentir un crit horrorós .
Mort de por va anar a trucar a la porta de la casa que hi havia més a prop, era la casa d’en Joan
del Castell.
168 / 252
El noi espantat va trucar la porta molts cops fins que en Joan del Castell es va despertar i va dir
mig adormit :
- Què et passa noi amb aquesta cara d'espantat? Sembla que hagis vist les banyes del dimoni. O,
és que avui és l'1 d'agost i has sentit el crit que cada any omple tot el Bisaura. No, jo no vull
explicar-te aquest secret perquè hi ha gent del poble que diu que no és veritat.
En Joan del Castell no li va deixar clar el tema i va baixar camí avall fins arribar a la casa més
propera. Era la casa de la Coromina.
- D'on véns valent un dia com avui? Si mai ningú s'acosta per aquestes terres. Jo avui per no
sentir aquell crit horrorós he hagut de tancar totes les
finestres. Conten i conten que fa molts anys una senyora
del castell es va tirar per la finestra a causa d'un fort atac
de tristesa. I des d'aquell dia cada any se sent aquest crit. Si
vols un consell no t'acostis al castell mai més per aquestes
dates si no vols tenir mals sons.
Ell que continua camí avall i mentre feia temps per agafar el tren va anar a fer un tomb pel casc
antic i just al bar El Cafè de la Plaça es va trobar el Sr. Batlle.
- No sembles pas d'aquí tu noi? Et veig preocupat. Avui és el dia més adequat per visitar aquestes
terres perquè la llegenda del castell es fa realitat. M'agradaria que tu noi que viatges tant
expliquessis la nostra llegenda per tot arreu, així seria més coneguda.
Al cap de poc temps en Jordi de Cal Sabater comptava als seus amics:
- Avui sí que tinc sort a la bústia hi havia una carta d'un tal Billy i no sabeu pas què explicava?
Era fil per randa tota una sorprenent llegenda del castell de Montesquiu.
Ves per on no n'havia sentit a parlar mai!
169 / 252
La llegenda de Tallaferro.Diu la llegenda que el comte Bernat mantenia una lluita junt amb el seus soldats contra les
tropes sarraïnes al pla de Sant Martí (prop de Santa Pau). En un
moment de la lluita, Bernat va quedar sense espasa, ja que li fou
arrabassada per l'enemic. Escapolint-se pel mig de les baralles, va arribar
fins a l'ermita de Sant Martí, que es trobava molt a prop. Entrant a
l'església, s'encomanà al sant per demanar-li ajut. Sant Martí li entregà
l'espasa. El comte sortí de nou al camp de batalla i lluità aferrissadament
amb aquella espasa celestial, que segons diuen "fins i tot tallava ferro"
Mossén Jacint Verdaguer va cantar la mort del comte en el Canigó :
Lo comte Tallaferro, no fa gayre
enfilava la vía de Bellcayre;
volía desposar son fill Guillem
ab una provençala damisela,
per sos germans anomenada Adela,
pe'ls trobadors novells Flor de poncèm.
Mentres llegía sa epopeya Oliva,
vestit de dol un missatger arriba,
son missatge es de penes y dolors:
-¡Es mort! es mort lo comte Tallaferro!
la Provença s'endola en son enterro
y'l cel mateix sembla desferse en plors.
Volgué passar lo Rose una vesprada,
de sopte revingué la rierada,
falleix la terra á son fogós cavall
que sota l'esperó s'adreça y gira,
enllá al genet d'una sacsada tira
y ab ell á cabuçons va riu avall.
Cercant lo poltro, que ab la mort batalla,
braceja agonitzant, lluyta y badalla,
son arnès esfonzantlo cada punt.
Una hora aprés, en la fatal ribera,
d'un sálzer de verdosa cabellera
dormía á l'ombra'l meu senyor difunt!-
170 / 252
La llegenda del Comte EstrucTot i la creença general que el vampirisme, procedeix de Transsilvània, ja existia una llegenda al
comtat d'Empúries (actual Empordà) al segle XII situat a la antigament anomenada Catalunya
Vella (és a dir, aquella que durant la invasió musulmana no va ser sotmesa a les hordes invasores
i va romandre cristiana), on va tenir lloc la més esgarrifosa de les històries de Nosferatus o
Estruga, paraula aquesta derivada de estriges.
Alguns la situen durant el regnat de Pere el Catòlic cap 1212 però les fonts més fidedignes la
situen el 1173.
En aquells temps es vivien continus conflictes entre la Corona d'Aragó i Catalunya contra els reis
de França per apoderar-se de Occitània, territori que va passar a pertànyer des de llavors a la
Federació catalano-aragonesa.
El rei Alfons II el Cast, era un jove de disset anys i des de la mort del seu
predecessor Ramon Berenguer IV la tutoria de les nostres terres estava en
mans del rei anglès Enric II de Plantagenet (pare de Ricard Cor de Lleó, el
mateix de les creuades).
El rei català tenia com a enemic principal el rei Llop (en català "Lobo" de
Múrcia i les incursions a la Tarraconense eren freqüents i, al mateix temps, teníem les lluites
frontereres del nord contra els francs en la disputa d'Occitània.
Per això el comtat d'Empúries era un formiguer d'intrigues, lluites amb castellans i anglesos
(aliats del rei Alfons) d'una banda i de l'altra els enemics ja esmentats, sense oblidar-nos dels
navarresos sempre en competició amb el regne d'Aragó.
El comte Estruc va ser un notable guerrer que sempre va lluitar a favor de la Corona
catalanoaragonesa i, en aquells anys, ja estava en el seu senectut per la qual cosa va ser enviat a
Llers, una petita vila prop de Figueres, on existia un altre enemic aquesta vegada intern: els
pagans Llers
Part dels catalans del segle XII encara vivien aferrats als antics cultes ibers pagans, anteriors al
Cristianisme, per la qual cosa aquests eren un potencial aliat dels àrabs o, potser, dels francs. Per
aquesta raó el vell soldat va haver de reprimir aquests cultes ancestrals que encara creien en la
171 / 252
màgia i les ciències ocultes, origen de l'actual creença en bruixes i altres supersticions, i obligar
els pagesos empordanesos a abraçar la fe en Crist.
Aquesta repressió va motivar que l'ancià comte patís una maledicció per part de les seves
víctimes i que temps després de la seva mort natural, Estructura rejovenit s'aixequés de la tomba
convertit en reviviente sembrant el terror per tota la Catalunya Vella.
Diuen les antigues llegendes que només sortia de nit per a beure la sang de les seves víctimes,
agradava seduir i violar les noies casadores deixant-los embarassades. Al cap de nou mesos les
desafortunades parien petits monstres que morien no més néixer ja que, segons les tradicions
antigues (curiosament idèntiques tant a Catalunya com a Transsilvània) Un vampir no pot tenir
fills.
El rei Alfons II tenia no pocs disgustos en aquells temps i la població
estava realment terroritzada. La gent tenia por de sortir de nit, tots
portaven alls i crucifixos per protegir-se del terrible Nosferatu i ja ningú
podia dormir en pau fins que una dona gran religiosa va trobar la tomba
del comte Estruc i li va clavar l'estaca al cor, desapareixent per sempre la
maledicció.
Però el record del vampir va sobreviure al pas del temps i encara queda la dita "tenir Malastruc" o
"dolenta astrugancia" per definir a qui té mala sort. Fins i tot durant generacions les mares
catalanes amenaçaven els seus fills amb trucar al comte Estruc si no eren bons i no feien el que
se'ls manava.
En el mateix Llers, un poblat on bufa amb gran força la Tramuntana del Canigó, un vent fred i
aspre que els antics habitants atribuïen a unes bruixes llegendàries, les cèlebres bruixes de Llers
que dominaven els aires. L'agut xiulet del vent, segons les creences populars, era motivat per la
fúria d'aquestes dones.
En Transsilvània existia un mite semblant, les "Ieles" (és a dir "les
Elles", el paral.lelisme és sorprenent.
Una altra llegenda catalana cèlebre és la dels dips, nom que se'ls
va donar a una mena de gossos vampirs (o gossos Estruga) que van existir en unes praderies
situades a uns quants quilòmetres al sud de Reus. Per aquesta raó es va crear un poble anomenat
172 / 252
Pratdip, el nom és una unió de la paraula Prat (prada) i diu que en el seu escut inclou la figura
d'un gos fart
Significativa Tanmateix, la importància del comte Estruc és decisiva en l'evolució del mite
vampíric encara que en aquell temps no se li coneixia amb aquest nom, i podem considerar com
el primer upiro de la Història tal com l'entenem actualment.
És sabut que en aquells anys, Ricard Cor de Lleó, futur rei d'Anglaterra, residia a la mateixa zona
en què es va desenvolupar la llegenda del comte Estruc ja que va ser enviat pel seu pare Enric II
de Plantagenet per participar en les Guerres del Rosselló, a favor de la
corona aragonesa i catalana contra els francs establint-se a Perpinyà, a
molt escasses llegües de Figueres i de Llers. Potser aquesta dada
justifiqui que, després de la Tercera Croada esdevinguda entre 1190 i
1192, el mite passi a l'Est d'Europa.
És sabut que Ricardo d'Anglaterra va travessar el Danubi, camí de Terra
Santa, i que al seu retorn a 1193 va ser fet presoner per Leopoldo, duc
d'Àustria, que va demanar un fort rescat originant a Anglaterra el conflicte que hem vist en les
pel lícules de Robin Hood. El rei anglès va estar tancat al castell austríac de Tierenstein, molt
proper a Transsilvània, i cosa curiosa és a finals del segle XII que aquestes llegendes irrompen en
els Càrpats.
Els revivientes masculins van ser anomenats "strigoí" i els femenins "strigoaíaca", com veiem la
seva fonètica és molt semblant a la paraula "estriges", el mite grec, però també a "Estruga", la
llegenda catalana.
173 / 252
La llegenda del ruc de La GranadaLa llegenda explica que una vegada a La Granada hi havia un Ruc que no menjava i que cada dia
estava més prim. Passejant-lo pels carrers del poble, els seus propietaris es van adonar que quan
passaven per davant de l’església l’animal s’aturava i mirava frisós, dia si i dia també, un lletsó
d’herba que havia nascut dalt del campanar. Els veïns van decidir que
tractarien de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit i
per això van muntar bastides, taulons i corrioles per tal de pujar
l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll l'empenyeren amunt mentre
els més saberuts que s'ho miraven anaven dient 'Mireu com riu de
content que està abans de prendre la medecina'. No s'adonaven que
l'estaven escanyant i, per sort o per desgràcia, abans que arribés a dalt es
van trencar les cordes i tota la bastida se'n va anar a norris. No se sap si
el ruc va morir o no, però el clot que féu en la caiguda va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on
es troba avui la plaça de Sant Joan, darrera l'església.
La llegenda del salt de la reina mora
...Esta leyenda no es mas que una historia de amor... si, esa clase de amores imposibles en los
que normalmente los dos suelen morir por no poder reflejar su amor...y en
este caso Cántara y Aly, amantes desgraciados donde los haya, tuvieron el
tardío consuelo de ver fundidos sus nombres para dar denominación al
lugar que fue testigo de su amor imposible. Cántara era una musulmana
hija del Califa de la ciudad y además de su posición social, tenía a su favor su belleza
sobrehumana, por lo que no fue extraño que dos jóvenes musulmanes se enamoraran
locamente de ella. El Califa decidió que uno de ellos será un buen marido para su hija, pero...
174 / 252
¿cual de ellos? El Califa, ante el gran dilema que tenía, tomó una decisión salomónica, los
pretendientes deberían llevar a cabo una tarea concreta, y Alá decidiría. Por tanto, Almanzor (el
otro pretendiente) y Aly se pusieron manos a la obra. Almanzor fue encargado de ir a las Indias
a traer raras especias a su amada, mientras Aly se comprometió ante el Califa a cavar una acequia
y poder traer agua a Alicante desde el rio Verde. Dicen las crónicas que mientras Almanzor iba
rápidamente con sus barcos a las Indias a traer especias, Aly no se tomó tan en serio su trabajo
mas se dedicó a escribir poesías a su amada e ir hablando excelencias y diciendo a todo el mundo
que la amaba... Cántara se enamoró de él locamente, sin esperar siquiera
ver finalizada su tarea y la de Almanzor...la elección ya estaba
hecha...Pero un día llegó Almanzor con sus barcos cargados de especias,
y el Califa, que era hombre de palabra, le concedió la mano de su hija.
Cántara, desesperada , se tiró al mar desde el risco mas alto de la Medina,
que desde entonces vino a llamarse "el salt de la reina mora". Aly,
desesperado también, decidió seguir los pasos de su amor, y se tiró al
vacío por un barranco (se dice que sobre ese lugar se construyó algunos siglos después el
Pantano de Tibi). Dicen que el Califa murió de tristeza, y que, sorprendentemente, su efigie
apareció grabada en el monte Benacantil... En honor a este amor la ciudad pasó a llamarse
Alicantara... pero la leyenda no cesa aqui, pues las leyendas se engrandecen con el boca a boca...
Se dice que en el lugar del salt de la reina mora, también quedó impresa para siempre la efigie de
la joven dama, bella y eterna, para siempre y que solo aquellos que puedan adivinar su silueta
entre los escarpados riscos, obtendrán el amor eterno de su amado o amada... .....
175 / 252
La llegenda dels dos campanarsTemps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu
desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho
poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar
un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a
créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar
nits en blanc, escoltar plors i perquès... Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats.
Però vet aquí que per aquelles dates, Sant Esteve tenia un gran projecte que aplegava a tot el
poble: estaven fent una església nova. L’església és la que avui hi ha, feta amb totxanes de
terrissa. Els veïns i veïnes coïen les totxanes en un indret que en deien la Vinya del Forn, perquè
era allí on tenien un gran forn per a coure les totxanes. Fent cadena, de mà en mà, traslladaven
les totxanes al centre de la plaça i, de mica en mica, podien veure com l’església s’anava fent mes
alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans.
Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, van fer una
petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, ells pagarien les despeses de construcció
d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés
des de les poblacions veïnes.
No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa:
esperava un infant, quina il·lusió tan gran! El marit tingué cura de la
muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li
plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del
normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força girigall i és
que... no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos!
El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la
seva promesa i en comptes de pagar un sol campanar n’aixecaren dos, més alts que cap altre de la
contrada, en agraïment de la seva bessonada.
I si això no és veritat, així ens ho han contat.
176 / 252
La Majordoma. Llegenda de la Ciutat de Girona
La Majordoma era una tia-àvia de Santa Afra que va acompanyar el bisbe quan va venir a viure a
Girona. La Majordoma era una dona de més de cent anys immensament grassa, presumida i
xafardera. També tenia anomenada per ser una bona cuinera i per la seva coneixença de les arts
esotèriques. Anava vestida amb vestits de colors llampants i esquellarincs per fer notar el seu pas a la
gent.
Les dots de cuinera de la Majordoma havia fet que inventés menjars molt
saborosos que juntament amb la seva coneixença de les arts esotèriques li van
permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies
de Girona quedessin plenes de teranyines amb unes aranyes immenses.
Un dia, degut a una irreverència cap a Sant Narcís, aquest li va retirar els poders que tenia convertint-
la en la riota de la ciutat, fins que un bon dia, va tenir una visió que preveia el martiri i mort de Sant
Narcís i Sant Fèlix.
Quan les seus pressentiments es van fer realitat, la Majordoma es va tornar humil i es va dedicar a
tenir cura dels malalts i desvalguts. Poc abans de morir, va fer encendre un foc davant de la porta de
la Catedral i va inventar la sopa de menta. Quan va morir, els gironins que van carregar el seu cos van
quedar admirats que a pesar de la seva grandària pesés menys que un pardalet.
La maledicció de La Maladeta
El massís de la Maladeta i l'Aneto estan íntimament lligats a la Val d’Aran i des de l'Artiga de Lin
o pels camins de la serra d'Horno es pot arribar a bonics però durs itineraris a peu. En altres
temps els pastors van saber aprofitar bé les bones pastures que rodegen aquest bonic entorn
177 / 252
natural, i es conta que un viatger li va demanar un lloc on resguardar-se
i menjar per reposar forces a un pastor que pasturava les seves ovelles a
les faldes de la Maladeta. Però aquest li va respondre que si volia
protegir-se del fred i la pluja es posés sota d'una pedra, a la qual cosa el
viatjant va respondre que seria ell i les seves ovelles qui es convertirien
en pedra. Des de llavors l'Aneto va quedar per sempre cobert de neu, i
asseguren que a sota estan enterrades les estàtues de pedra, i que aquell viatjant era el mateix
Déu.
La mare de déu de Bell-lloc Es diu de la Mare de Déu de Bell-lloc , que havent-hi una gran epidèmia de pesta a la Cerdanya ,
un dia s'aparegué a dos pastorets de nou i dotze anys una nena molt
bonica .
La nena els va dir que Déu havia enviat el flagell pels molts pecats dels
homes , però com que ella estimava profundament la gent de
Cerdanya , havia vingut a redimir-los .
Els va demanar que resessin , ells i els del poble de Dorres , i els lluirà una
petita creu . Allí al cim del turó on eren , es va construir l'església .
178 / 252
La mestressa de FontalladaDurant una epidèmia de còlera que assolà el Penedès a mitjans del segle XIX, una rica senyora de
la partida de Fontallada, molt estimada pel seu marit , perdé la vida en contraure la malaltia fatal.
Tot el poble va assistir a l'enterrament solemne,amb una llarga i sentida missa. Com era costum
en aquella època,el cos de la difunta va ser acompanyat amb un aixovar on destacaven unes
arracades d'or, regal de noces del dissortat i planyivol marit.
A la nit quan els veïns de Sant Pere Molanta dormien, un mosso molt
espavilat es va adreçar al cementiri, vora l'esglesiola. Va remenar i
remenar tombes fins que va trobar la més rica. Amb cura,va destapar la
llosa,i hi trobà un cadàver de dona colgat de poc temps. Com que a les
fosques era impossible distingir si era la senyora en qüestió,el mosso va
allargar la mà cap a les orelles, per si de cas les cobejades arracades
encara hi eren. El noi, en sentir el metall a la punta dels dits, va exclamar eufòric: La tinc!. Va
estirar amb força, amb excitació i nervis. De sobte, li va sobrevenir un esglai, i una por horrible
va rebregar-li la pell, en escoltar els alarits de la difunta.
Tot d'una fou una corredissa del mosso cap a la foscor de la nit. Si s'hagués girat hauria
descobert,entre crits de dolor i clams d'ajut, que la mestressa de Fontallada s'havia aixecat pel seu
propi peu i que gatejava amb tremolors entre les tombes, amb més por encara que ell.
La muntanya màgica del PedraforcaEl Pedraforca sempre ha estat font d'inspiració de tot tipus de llegendes sobrenaturals i brujeriles.
Als pobles i llogarets del Pedraforca, a la comarca del Berguedà, es creia que totes les dones sense
excepció eren bruixes. Casades moltes d'elles per enganyar al marit quan aquest dormia
s'aixecaven i deixaven un tronc a prop del llit, per simular que hi eren.
179 / 252
Les que tenien fills escopien a terra i si algun es despertava cridant la seva mare, la saliva els
responia. La enforcadura de la muntanya entre els dos pollegons va
ser el paratge dels aquelarres. Diuen que se celebraven en les nits de
Sant Joan i de Sant Silvestre (31 desembre). Les bruixes pujaven amb
escombres, caminant des de Gósol es triga una hora i mitja. A 2.300
metres d'altitud en un entorn agrest d'agulles i penyes calcàries
revivim aquelles trobades. Es creu que les bruixes feien bullir un gat negre que es desfeia dins de
l'olla, llavors cadascuna agafava un os de l'animal i demanant un do, el llançaven per la
muntanya. També s'explica que habita en aquesta muntanya un bruixot que congrega llamps,
trons i calamarsa, surt d'un forat i té forma d'ocell negre, com un gralla, però de mida molt més
gran. Moltes més són les llegendes que arriben del Pedraforca, es diu que està maleït ja que hi
havia al seu cim antigament única un castell de moros protegit pel diable. Déu va enviar un
exèrcit d'àngels per espantar. La fortalesa va sucumbir i el cim va quedar partida en dues meitats,
els actuals grills o pollegons.
La roca dels polls
Es troba damunt del camí vell que puja des de Collbató al Santuari. Diuen que el qui dona un
cop de cap ben fort en aquesta roca sent piular a dintre
una gran nierada de pollets. Només la sent el qui ha
donat el cop, i no percep el piular de la llocada cap
altre dels qui puguin acompanyar el qui ha fet la prova.
Hi ha coses ben bèsties, no creus? Amb un bon cop de cap segur que sents alguna cosa dintre
treu...
180 / 252
La serpent
Els masovers d'una masia de Salelles a l'estiu tenien el costum de fer migdiada sota una alzina
que hi havia tocant a la casa. La mestressa sovint, per tenir fresca,hi anava a lletar el seu fill. Amb
pocs dies aquest nadó quedà tan dèbil que pensaren que moriria.
Una vesprada van veure que, per una obertura que tenia la porta tancada del carrer, hi entrava
una serp. En voler-la matar,pogué escapar-se pel mateix forat i desaparegué dins el bosc.
Pocs dies després els homes de la casa, com de costum, anaren a fer la
migdiada sota l'alzina. Quan feia una estona que dormien, un d'ells sentí
una estrebada al coll. En voler-se deslliurar del lligam que l'oprimia, va
veure que era una serp que se l'hi havia entortolligat. D'una revolada,
afluixant i tibant, se'n deslliurà i, ajudat del seu pare, pogué matar-la.
Després d'aquesta aventura, el nadó de la família tornà a posar-se bo i gras. La seva mare va
assegurar que feia pocs dies que ella havia quedat dormida sota l'alzina i que, en despertar-se, va
sentir una fressa entre la fullaraca. Des de llavors cregué que aquella serp li xuclava la llet.
La sirena del Garraf
Els pescadors de Vilanova i Sitges saben prou bé que la Falconera és un riu subterrani del Garraf
que desemboca prop del caseriu que porta el mateix nom, forma una avenc de més de vint
metres de profunditat i discorre fins a una cova de seixanta metres d'amplada, arran de mar.
"Fa molts, moltíssims anys, tants que ningú sabria dir quants, dins de la cova de la Falconera hi
havia un gran tresor. Aquest tresor estava guardat per una hermosísima sirena i un drac ferotge.
181 / 252
Un dia un pescador de Vilanova va veure a la sirena rentant-se el cabell
mentre cantava una cançó sobre el mar. El pescador va caure tan
profundament enamorat que, sense tenir en compte el perill de desafiar
al drac va confessar els seus sentiments a la sirena, que al veure la
noblesa dels sentiments del noi li va correspondre. Però el drac, rabiós
de gels, li va donar al pescador un brebatge verinós. Per sort, el jove va intuir les intencions del
drac i va llençar el verí al mar. Des de aleshores l'aigua de la cova sorgeix dolça tots els dies de
l'any, excepte la nit de Sant Joan, en record de l'amor que va unir a la sirena i el pescador.
La torre de la minyona
Fa molts i molt anys, quan les terres de Catalunya eren conquerides per guerrers de terres llunyanes,
l'imperi dels castells i les muralles s'alçava a la llum de l'alba. A Cardona, un poble emmurallat i
vigilat per un castell de pedra i sorra, un nou dia començava. I amb ell, les festes es feien més
properes i la gent començava a fer preparatius. El duc de Cardona havia
convidat el príncep dels moros que eren als afores del poble per establir
un relació més cordial amb els veïns que duien per símbol una lluna
daurada i cobrien els seus caps amb mocadors i cordills negres. Eren uns
guerrers que lluitaven amb amples espases, corbades com la lluna de la
seva bandera, i els seus ulls negres brillaven com espurnes de foguera.
El seu príncep, Abdalà, va acceptar i va anunciar que portaria els braus dels seus toros i els faria córrer
per la plaça.
El dia de la gran festa va arribar. A la plaça hi havia unes llargues taules, amb els menjars més cars i
182 / 252
deliciosos de la terra: tota mena de peixos, carns, aus i les fruites més gustoses i exòtiques que la gent
havia tastat mai.
Després del gran festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i es va donar l'entrada als braus. Un
cavall robust que duia un soldat del príncep a les espatlles va entrar darrere dels braus. Amb una
llança els anà matant i els seus enormes cossos queien sobre la sorra. La veu de les generacions conta
que aquesta fou la primera vegada que els toros entraren en un tancat de sorra i que se'ls marejà i
travessà amb l'acer. Era la primera plaça de toros de la península . A la nit es celebrà un gran sopar al
castell, en el qual els convidats del duc bevien i ballaven amb les ballarines d'Abdalà. La filla del duc,
Adalés, una jove minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color mel dolça i ulls verdosos, passejava
silenciosa i discreta pels jardins del castell. Abdalà estava tip de rialles i de notes de música de les
panderetes i dels llaüts, dels esquitxos de les copes plenes de vi, i dels
comentaris dels convidats. Sortí a donar un tomb, quan el va sorprendre la
bellesa d'Adalés. Es van enamorar l'un de l'altre, i es van jurar amor etern.
Però, malgrat tot, sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus
dos pobles s'enfrontarien en batalla. De manera que van començar a veure's
de nit i d'amagat.
Les coses no eren fàcils i un dia van ser descoberts. El duc va esclatar d'ira en saber la notícia, i com a
càstig va condemnar la seva filla fent-la tancar a pa i aigua er sempre en una torre rodona que hi
havia al castell. A Abdalà, li va prohibir entrar a les seves terres, alhora que li declarà la guerra.
Una nit, Abdalà aconseguí alliberar la minyona. La va amagar a la torre del botxí(torre en la qual
vivia el botxí del poble) i li a dir que tornaria al cap de sis dies. Se'n va anar cap a la batalla. Però la
minyona va ser descoberta i tancada novament entre les parets de la torre. Perquè no pogués parlar
mai més amb ningú, el servent que li passava pel sostre, mitjançant una corda la mica de pa i aigua
cada dia, era cec i mut. La minyona va continuar allà tancada durant un llarg temps. Un dia el seu
pare,el duc, va haver d'anar a Barcelona per una convocatòria de tots els nobles que li cuidaven els
castells d'arreu del territori. En acabar tots ells li van suggerir que perdonés a la seva filla. El duc va
accedir, però quan va arribar a Cardona ja l'esperaven els patges per comunicar-li que la seva filla era
embolicada amb mantes a la porta de la torre. Havia mort. Durant la seva trista estada allí, va gravar
una creu a la porta amb les seves ungles.
Conta la llegenda que la gent del poble quan dirigia la seva mirada cap el castell a les dotze de la nit,
183 / 252
podien observar com el fantasma d'Abdalà rondava cavalcant amb el seu cavall per la torre-des
d'aleshores anomenada"torre de la minyona"-fins a la muntanya de sal. Venia a buscar la seva
estimada Adalés.
La torre de los encantados
En una colina, cerca del pueblo de Caldes de Estrach (Barcelona) se levanta una torre que llaman
de Los Encantados.
Una muchacha, hija de una de las familias más pobres del pueblo, desapareció sin dejar rastro.
Durante muchos días todos los vecinos buscaron a la joven, sin obtener ni la mas pequeña pista
de su paradero, y cuando ya todos la daban por perdida, una mañana apareció ante la puerta de
su casa, llevando con ella gran cantidad de joyas y monedas de oro, suficientes para alejar la
pobreza de la familia.
Contó la joven que, estando una tarde paseando cerca de los Encantados, un águila enorme se
abatió sobre ella, y aprisionándola fuertemente en sus garras, pero sin
causarle el menor daño, la llevo hasta el interior de la Torre.
Dejó a la joven en el suelo, y en el acto, el águila se convirtió en un
apuesto joven que le pidió disculpas por la forma en que la había
arrebatado, y le rogó que le ayudara a deshacer el encantamiento que
sufrían él y su prometida, por las malas artes de un malvado mago,
envidioso del amor que se profesaban. Sólo se podría deshacer el embrujo si una joven accedía a
quedar encerrada en la Torre hasta que una paloma viniera a posarse en sus manos.
La muchacha decidió quedarse y ayudar en lo posible a deshacer el terrible hechizo y el joven le
prometió que de nada habría de preocuparse mientras allí estuviera.
Un ejército de duendecillos trabajaba afanosamente para mantenerlo todo perfectamente limpio
184 / 252
y ordenado. Media docena de ellos le preparaban sabrosas comidas y otros
tantos le confeccionaban suntuosos vestidos y elegantes zapatos. Además
de todo eso, cada día, al despertar, encontraba sobre su almohada una
espléndida joya o un puñado de monedas de oro.
Pasó mucho tiempo hasta que una mañana la muchacha vio una paloma que volaba derecha a su
ventana, seguida de cerca por el águila. La paloma se acercó a ella y suavemente se posó sobre
sus manos. En el mismo momento, el águila volvió a recuperar su forma humana y la paloma se
transformó en una preciosa joven de dorados cabellos.
Locos de alegría por haber logrado deshacer el encantamiento, añadieron joyas y regalos a los
muchos que ya tenía la joven campesina, le agradecieron mil veces su paciencia y desaparecieron,
quedando la joven en libertad para volver con su familia.
La Verge de la Font Santa
Sota el castell de Subirats, i a prop de les aigües del torrent,tenia vida
intermitent una font històrica,en un paratge anomenat antigament "Plana
dels banys vells", per haver-hi hagut pèlags on la gent acostumava a
banyar-se i curar els seus mals. Les aigües termals rajaven calentes,a trenta
graus, i guarien el reumatisme i altres malalties de la pell.
El nom de Santa li prové d'haver-hi trobat una imatge de Maria prop de la font. La llegenda diu
que durant un dels llargs estroncaments, del 1892 al 1921, els més vells de la rodalia de l'Anoia
comentaven que era perquè un pagès va portar-hi a guarir-se el seu animal, amb una infecció de
la pell, i des d'aquell instant,per culpa d'aquesta burla, l'aigua deixà de brollar.
La Verge de la Font Santa fou traslladada a dalt del castell de Subirats,anys més tard.
185 / 252
La veu misteriosa
Tot va començar a la primeria del mes de maig quan els monjos de l'abadia de Sant Ponç de
Thomières van anar a visitar el monestir de Sant Benet de Bages.
Aquell mateix dia, quan els monjos es van reunir per resar pregàries, es va sentir una veu que
cantava amb ells. Era una veu femenina. No era una veu cridanera. Era dolça i càlida. Els monjos
es miraven els uns als altres, com preguntar-se si ells també enraonaven
entre ells demanant-se qui podria ser. Ningú no ho va esbrinar.
Quant els de Sant Benet els tornaren la visita, va passar el mateix.
Així que l'abar Frotard, el cap de l'abadia de Thomières, va cridar a
aquella cinquantena d'homes per interrogar-los. Però no en va treure
res. Tots deien el mateix: que ells no havien estat i que estaven segurs
que els seus veïns més propers tampoc.
Mesos més tard quan els monjos d'unes altres abadies es van trobar; també van sentir que una
veu dolça sobresortia entre les veus masculines. Allò es va anar escampant pertot arreu.
Encara avui dia no se sap la veritat. Es diu que podria ser un miracle de la Mare de Déu o d'una
santa; o bé que hi hagués alguna dona amagada a l'interior del monestir; o, per què no!, també
podria ser que fos cosa de dos monjos bromistes que van decidir passar una bona estona a costa
dels companys...!
186 / 252
Las mocedades del Cid
Rodrigo Díaz de Vivar, era hijo de Diego Laínez y Teresa Núñez. Su linaje procedía de Laín Calvo
y Nuño Rasura, los jueces que protagonizaron un grave enfrentamiento castellano contra los
reyes de León. Siendo Rodrigo un muchacho todavía, pidió a su padrino, un clérigo llamado
Pedro Pringos, que le regalara un potro. El hombre le llevó a las cuadras donde estaban las
yeguas, para que eligiera el animal que más le gustase. Rodrigo hizo salir a todas las yeguas con
sus potros, pero no eligió ninguno... rezagada del grupo, vio salir una yegua con un potrillo
muy feo y sarnoso, procedente de la comarca leonesa de Babia, que fue el elegido.
- Éste potro es el que yo quiero.
Su padrino, enfadado y burlón, le respondió:
- Qué mal has elegido!
A lo que Rodrigo le respondió:
- Éste será un gran caballo y le llamaré Babieca.
Bien sabemos todos que con Babieca, el futuro Cid ganó muchas batallas. Con la instrucción de
su padre, su padrino y otros caballeros, Rodrigo se convirtió en un extraordinario y temible
guerrero. Recorriendo un día el condado de Castilla, tuvo un duelo con el el conde don Gómez,
señor de Gormaz, y le mató. Poco después, por el oriente castellano, divisó cinco reyes moros
que pasaban por Burgos, Montes de Oca, Carrión, Belorado, Santo Domingo de la Calzada,
Logroño y Nájera, cogiendo muchos cautivos y cabezas de ganado. Cuando volvían con su
botín, Rodrigo les salió al paso en Montes de Oca, con un ejército cristiano, los derrotó, les
quitó el botín, hizo prisioneros a los cinco reyes y se fue con ellos donde estaba su madre. Allí
repartió el botín y los moros cautivos entre los participantes en la batalla. Tras agradecer a Dios
la victoria, no le pareció bien que los reyes moros quedaran cautivos y les permitió volver a sus
tierras. Los cinco reyes moros, agradecidos, le colmaron de bendiciones y cuando llegaron a sus
tierras le mandaron tributo y se reconocieron vasallos suyos. Hasta León llegaron las noticias de
la victoria de Rodrigo contra los moros, a oídos del rey don Fernando. Poco después, Jimena
187 / 252
Gómez se le presentó para pedir responsabilidades a Rodrigo ante el monarca, ya que le había
quitado la vida a su padre, el conde don Gómez, señor de Gormaz, y estaba desamparada. El rey
escribió a Rodrigo mandándole que fuese a Palencia, pues había resuelto entregarle como esposa
a doña Jimena y así reparar el daño que había causado a la noble dama. Grande fue la alegría de
Rodrigo de Vivar cuando leyó las cartas, comunicó a los mensajeros que cumpliría la voluntad
del rey y, provisto de sus mejores galas y armas, partió hacia Palencia, llevando consigo un total
de cuatrocientos caballeros, todos vasallos suyos, de parientes y de
amigos. Al llegar a Palencia, el rey salió a recibirlo y le agasajó mucho,
despertando así la envidia de los hombres ricos de la corte. Con motivo
de los esponsales de don Rodrigo y doña Jimena, el rey hizo llegar al
obispo de Palencia, que los casó. Le obsequió con muchos regalos y
festejos, y le dio muchas más tierras de las que tenía. Mucho amaba a
Rodrigo porque veía que era obediente y sus proezas eran muy alabadas. Rodrigo, juró no
consumar el matrimonio hasta volver vencedor de cinco batallas campales, y así saberse
perdonado por doña Jimena y hacerla su mujer. La llevó a casa de su madre y la dejó con ella,
pidiéndole que la amase y la agasajase tanto como él. La primera pelea en que tuvo que
participar don Rodrigo no fue contra los moros, pues el rey de Aragón disputaba con el de León
la propiedad de Calahorra, y en nombre de su rey, Rodrigo se enfrentó con Martín González,
campeón de los aragoneses, que fue vencido en el combate. Mientras se fijaba la fecha para la
anterior contienda, Rodrigo decidió peregrinar a Santiago y en el camino fue grande su
generosidad con los mendigos y los necesitados. Durante su peregrinación, encontró un leproso
en el camino atrapado en un lodazal, que pedía ayuda. Rodrigo descabalgó, le sacó del peligro y
le llevó a la posada donde le dio albergue. Cuando la cena estuvo preparada, cogió de la mano al
leproso y sentándole a su lado y al de sus caballeros, le hizo comer de su mismo plato, lo que
ofendió mucho a los demás comensales, que se retiraron. Luego Rodrigo se llevó al leproso a su
alcoba, mandó preparar una cama y se acostó con él. A media noche sintió un resoplido por la
espalda tan grande que le sacudió el pecho, se levantó y buscó al leproso, pero no lo encontró.
Desvelado y asustado por lo sucedido, volvió al lecho. Mucho, más tarde recibió la visita de un
hombre vestido con una túnica luminosa.
188 / 252
- Rodrigo, duermes? -le preguntó.
- No puedo dormir, pero... quien eres tu, envuelto en tan grande claridad y que exhalas tan
suave olor?
- Yo soy san Lázaro, el leproso con el que fuiste tan caritativo. Por el bien que me has hecho,
Dios te concede un don: cuando sientas el resuello que antes sentiste en la espalda, emprende sin
temor lo que vayas a hacer, tanto si son batallas como otras cosas, las
acabarás felizmente. Tu fama crecerá día a día y serás muy temido por moros
y cristianos, nunca tus enemigos te podrán hacer daño y morirás en tu cama,
lleno de gloria, pues siempre serás vencedor y nunca vencido. Queda en paz
y obra siempre del mismo modo, que Dios te bendice.
Tras este acontecimiento, Rodrigo continuó su peregrinación hacia Santiago, haciendo el bien
por donde pasaba. Llegado el momento luchó con Martín González, a quien venció, ganando
para su rey la propiedad de Calahorra. Salió victorioso de todos los combates que se había
impuesto como prueba antes de volver con doña Jimena Gómez, y las empresas que emprendió
acabaron otorgándole el sobrenombre de "Cid Campeador".
Les bruixes d'Altafulla
Antigament hi havia tantes bruixes al poble d'Altafulla que més d'un, en casar-se, ho feia amb
alguna d'elles. Això mateix hi succeí a un pagès. Al cap de poc temps de
casat, la seva dona s'escapolia totes les nits a casa de la que tenia més
fama, la Xoxona. Una d'aquestes nits la va seguir i comprovà que les
seves temences eren realitat. L'esperà darrere la porta i li donà una gran
pallissa, sense que ella se'n sentís gens.
189 / 252
Veient que les pallisses no donaven resultat, ho consultà amb el curandero del poble. Aquest li
digué: "Una nit de lluna plena, quan surti la teva dona, segueix-la i quan es trobi en un lloc on la
lluna li toqui de ple, pega-li fort amb una vara de freixe.
Així ho va fer, cosa que va provocar grans crits a la bruixa. El remei fou tan saludable que mai
més la seva dona no va tenir ganes de sortir, ni de tenir contactes amb les altres companyes del
poble.
Les campanes d'Olivella
Mancats els republicans de munició, en la guerra del 1936-39, decidiren fondre les campanes de
les esglésies per resoldre el problema. Al juliol de 1937, arribaren a Olivella quatre milicians per
emportar-se les boniques i sonores campanes del poblet.
La notícia arribà a la Sra. Camps, de cal Caçador, que en pocs
moments es presentà a la plaça a parlar amb els milicians, fent-los
veure com seria de perillosa la seva aventura.
Aquells, amb força gana i mota mandra, decidiren acceptar la invitació d'anar a dinar a casa de la
Sra. Camps i deixar la feina per a més tard. Però arribada la tarda, amb la panxa pleníssima i amb
un sol de juliol que cremava....l'hora invitada molt més a fer una bona migdiada sota una figuera
que hi havia a prop de l'església.
Com podeu suposar, la Sra. Camps se sortí amb la seva, els sons de les campanes seguiren
acompanyant el plàcid viure olivellenc i dels milicians, no se'n sabé mai més res.
190 / 252
Les campanes del serral
Pere Sadurní i Vallès, un dels folkloristes que més ha treballat dins la
comarca del Penedès, va recollir, anys enrera, entre la gent gran del poble
de Puigdàlber, una curiosa llegenda, segons la qual l'antiga ciutat de Malta
estaria enclavada al puig del Serral. La tradició diu que, en aquesta petita
muntanyeta, s'hi van trobar enterrades dues campanes plenes de lingots d'or. La ciutat, junt amb
tots els seus habitants i tresors, hauria estat destruïda i soterrada per un fort terratrèmol.
Com s'ha dit, en aquest lloc han estat trobades, en més d'una ocasió, restes arqueològiques
d'època romana. Això ha donat motiu que la llegenda es mantingui viva en el record de molts
habitants de Puigdàlber.
Les caramelles
Encara una tradició referent a la guerra amb els moros explica que feia
molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar
d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix
que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de
Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no
restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels
barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir
una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que
era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va
parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per
191 / 252
als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells,
sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que
menjaven perquè veiessin que eren generosos.
Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi
i l’anyell.
El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància que era precisament
el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure que els barcelonins comptaven amb forces
provisions i que podien resistir un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de
mantenir-lo i va decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure.
De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se
n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en
grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any
pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i
grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels
amics i dels coneguts; la gent era obsequiada amb una cantada feia present a la colla de coques vi
i anyells, com ho va fer el rei assetjat amb els moros.
El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat
de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.
Les cent donzelles.
Damunt mateix del poble de Riells del Fai corren les muntanyes del Bertí, les quals vers el nord
formen una estreta i fonda clotada on és Vallderrós.
Un torrent, per on passa l’únic grau per a pujar al cingle, la travessa de cap a cap, i ses aigües
192 / 252
abundants s’escampen i es filtren per sa fondalada, produint-hi una vegetació extraordinària i un
món sempre ple d’encantaments i formosor.
Roques balmades, barrancs feréstecs, brolles que mai cap destral no ha pogut anar a atènyer; un
pi, dit de les Onze Hores per aquella en què el sol hi toca, gros i fornit, ajagut damunt la timba
com esguardant el que passa en son fons; d’ací d’allà alguna que altra cova, i per tot arreu la
dreta i pelada roca en els forats de la qual, on els homes no puguin arribar, fan niu els ducs i les
àguiles: tal és l’aspecte dels voltants dels llacs i les cascades, sempre frescos, captivadors i
formosos, amb la gemada vall al seu dessota, fins a ésser a peu pla de Riells, i el cingle damunt,
dret i feréstec com agegantada muralla d’immensa fortalesa.
La quietud i la soledat hi regnen sempre; sols de tant en tant rompen tanta tranquil·litat els
estranys crits o pesats vols de les àguiles o ducs, els quals, com que fan perdre els gats i xais de les
cases, els homes d’aquells voltants, quan ve el temps de la calor, en que
les niades ja són grosses, per fer-les perdre, des de dalt del cingle, lligats
amb una forta corda, es deixen anar timba avall fins a ésser a l’indret del
niu, on, havent de sostenir grosses lluites (!), els maten. Déu-nos-en-
guard si s’espanten o se´ls trenca la corda, puix ja poden acomiadar-se
de la vida. Després es posen a les puntes del cingle i maten a trets les
velles ( vol dir els adults ), més havent de parar tot sovint pel gran ressò que es mou i que seria
capaç d’atordir-los i fer-los caure daltabaix de la timba.
No és estrany, doncs, que seduïda la imaginació per tanta formosor i grandesa, hagi trobat allí
un món de tradicions, totes elles boniques.
El cert és que entremig de tanta brosta i herba, amb els regalims d’aigua que pertot arreu corren,
el ramat que pot entrar-hi ja pot dir que no li cal basquejar mai més per pastura. Així un dia una
pastoreta gentil i bella que menava a un ramadet de blanques ovelles amb dos o tres cabridets
per avantguarda, agafant sens dubte un desconegut viarany del cingle es ficà dintre d’aquella
clotada.
De gemats brots no vulgueu pas veure’n més dels que pertot arreu va trobar; drets, espigats i
tendres eren temptadors, que a la sola vista captivaven. Així és que els llaminers cabridets
endinsaren el ramat pel mig de l’espessor, i quan la pastora se n’adonà, ja era cap al tard i enlloc
193 / 252
no va trobar sortida. I el que és pitjor, com més anava, més el brostam atapeït i fort els encloïa, i
per tant no tingué altre recurs que seguir un dels corriols que feia el bosc.
Seguint seguint per sota els arcs dels esbarzers ufanosos, negrencs de móres, colgada per la groga
flor de les altes argelagues, per ginesteres i arços, obrint-se pas entremig dels brucs i les estepes,
es trobà de sobte en un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa
anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades.
Era el gorg de les Donzelles.
En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu,
entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el
de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb
canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets
estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent
aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.
Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb
uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que
hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.
Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara
massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es
referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el
senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja
per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a
propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el
gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles,
que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.
Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per
sos saions feien cap a la Cova del Moro.
En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares;
fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls
194 / 252
s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos
nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb
acompassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malhaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat
la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer
ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent
donzelles.
De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot hoh omplí de resplendor, i sorprès per ella i
atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba,
sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
Les coves de RibesDavant del castell de Miralpeix,en un promontoris on les ones s'estavellen contra les
roques,s'obren a la mar unes grutes naturals conegudes com les coves.
La llegenda diu que una d'aquestes coves s'endinsa tant endins
de la muntanyà que travessant tota la comarca arriba fins
Olèrdola.
Imagineu-vos com de llarg ha de ser aquest túnel que des de
dalt del castell d'Olèrdola, arriba fins va a sortir a la vora del mar.
Olèrdola, que avui són unes ruïnes per anar a visitar, durant l'edat mitjana va ser una de les
ciutats més importants d'aquest territori. I encara molt abans, qua aquest territori que avui
coneixem com Penedès i com Garraf, deuria tenir un nom que no ha arribat fins a nosaltres,
entre selves d'alzines i roures Olèrdola ja existia a dalt del cim on avui encara hi és.
195 / 252
Diu una llegenda que aquest antics ibers olerdolencs,quan eren atacats per altres tribus, o encara
quan la ciutat va ser assetjada per romans, i després per àrabs, i després per francs (que era el nom
que els musulmans donaven als antics catalans),quan la ciutat era assetjada podia resistir el setge
perquè rebia aigua fresca, menjar i fins i tot peix a través d'aquest túnel, i que els habitants de la
ciutat, convidaven els assetjadors a menjar peix per tal de desmoralitzar els atacants,els quals no
poden entendre per on els arribaven els subministraments als olerdolencs, acabaven per
abandonar el setge.
Les EncantadesAbans vivien per Montserrat unes encantades a les quals no plaïa que pugés gent a visitar la
muntanya. Feien tot allò que podien per destorbar-ho. Per les vores dels
camins que hi menen tenien plantades unes pomeres amb el fruit tant
bonic que temptava els passants, els quals no podien resistir el goig de
menjar-ne, i, així que algú n'arribava a mossegar una, li sortien les
encantades i encisant-lo el convertien en pedra. Totes les roques
estranyes i ferrenyes que formen Montserrat son persones que pujaren a visitar la muntanya i
van caure en la temptació de tastar una poma.
196 / 252
Les Encantades de Vall de Ros ( Maria de Bell-lloc ).
En aquesta formosa Vall de Ros, a sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les
Encantades.
Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; mes tan bon punt es
dóna un pas per acostar-s’hi, la roba desapareix en un dir “Jesús”.
És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció.
*Una pastora, tot guardant bestiar, anà a parar a Vall de Ros.
Encantada per aquell lloc anà curiosejant d’ací d’allà, i se’n pujà amunt per estretíssim camí. Es
trobà en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les
aigües en els llocs de Vall de Ros.
Era el Gorg de les Donzelles; allí perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en
tribut al moro que habitava la cova d’allí a prop.
La pastora s’assegué al seu peu, tot filant i emmirallant-se en ses aigües.
Tant s’hi va estar, que el dia ja anava de caiguda, i quan ja determinava d’anar-se’n, sentí una
formosa veu que sortia de dintre el gorg i cantava dolça cançó.
Meravellada en quedà i pensà si seria aquest el cant de la sirena. S’acostà més al llac per veure de
distingir alguna cosa.
I seria per art d’encantament, sens dubte, que la pastora veié palaus
de cristall i plata, que amb sa riquesa li feren venir el cap en roda, i
relliscà i caigué al fons de l’aigua.
Un xic de borra de sa filosa quedà nedant per sobre l’aigua, i
entremig d’ella hi ha un rossinyol que tot l’any canta. I el ramadet
que mirava admirat l’enfonsament de la pastora quedà convertit
en pedres al voltant del gorg.
*Tot filant, filant, hi anà una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, lligà una pedreta al fil
i anà amollant tot el de la fusada. Quan ja l’hagué acabat, va sentir una veu que sortia de dintre
el llac i li deia:
-“Tira’n més, encara!”
197 / 252
Espaordida, la pastora ho contà als riellencs, i molts volgueren provar-ho, mes per tant fil com
hi amollessin, sempre se sentien les mateixes paraules.
Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vall de Ros, les Encantades surten de
les seves aigües i enmig d’ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes, formen
graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els seus cants.
Mes, si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta, es posen a fer la sardana tot voltant els gorgs, i
de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, i amb l’impuls que porten
s’enlairen fins a la nuvolada i la desfàn.
*A vegades se les sent rentar la bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com
ja hem dit, aquesta bugada l’estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan
algú s’hi acosta.
Llegenda de Galbors d'Entença
En el temps de reconquestes el rei va donar totes les possessions de la Ribera d'Ebre als templers
menys el castell de Móra d'Ebre que el donaren als Entença. Els
senyors de Móra i els templers no es portaven gens bé. Els senyors
atacaven als templers destruint els pobles baix el seu control. Un
dia el senyor, el fill i tots els homes marxaren a la guerra amb el seu
rei es quedaren quatre soldats i totes les dones i també la dona del senyor Galbors. Els templers
aprofitant la absència dels homes van atacar la població. Aleshores Galbors no es va rendir i va enviar
un missatge al seu marit i fins que no arribes ella organitzaria una defensa. Totes les dones es van
armar i van fer front a la ofensiva templaria, van aguantar fins que va arribar el seu marit. Que va
arrasar amb els templers. Gràcies a Galbors els templers no van arrasar el castell de Móra. Galbors va
salvar tota la gent, per això es tot un referent per les dones de Móra, que encara que tenia les de
perdre no es va rendir i va fer front al perill.
198 / 252
Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina Conta una llegenda que un dia el rei Jaume rebé un missatge de l'emperador de la Xina. Al
tractar-se d'algú tan important, volgué enviar-hi algú de confiança. És per això que envià l'abat
de Poblet a l'Extrem Orient.
Un cop arribat al palau imperial, el governant xinès li mostrà totes les riqueses
i sabiduries que tenia al reialme. El pare abat, veient la poca humilitat de
l'emperador, volgué donar-li una petita lliçó:
-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una
ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i
fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està
governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del
qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar.
L'emperador quedà bocabadat. Es diu que l'abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma
enigmàtica i fantàstica; alçada damunt de l'aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda
damunt d'una rambla o riera anomenada "Riu de Sota" o "de Sta. Eulàlia") voltada de foc (les
muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera de Montjuïc) feta amb ulls de serp i fetges
de vedella (els edificis més antics estaven fets d'un granit anomenat popularment ulls de serp o
fetge de vedella) la van construir els galls i els conills (dues importants famílies de constructors
de l'època eren els Gall i els Conill) governada per porcells (una antiga tradició medieval
qualificava els barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent, format per
nobles barcelonins -o nobles porcells-) els morts es passegen pels carrers
(hi havia una família prestigiosa anomenada Mor) és un riu damunt del
qual hi ha un pont (Barcelona, en estar construïda damunt la llera d'un
riu, faria de pont imaginar) per damunt del pont pasturen més de cent
mil caps de bestiar (tota la superfície de la ciutat hi cabien ben bé cent mil
caps de bestiar).
Es diu que aquest enigma que deixà bocabadat a l'emperador xinès és l'origen de l'expressió
catalana enganyar com a un xino.
199 / 252
Llegenda de l’origen de les quatre barres de sangD’aquesta llegenda parla el llibre de "Fets d’armes de Catalunya
(1420)", on diu Bernat Boades, rector de la vila de Blanes, que en la
guerra que sostenia l’Emperador Carles el Calb (Frankfurt 823-Avrieux
877) contra les forces normandes que envaïren França, tenia al seu
costat en la lluita a Guifre el Pelós, amb molts de barons, nobles i
tropa catalana.
En una de les batalles, el coratge dels combatents catalans fou determinant per assolir la victòria.
Aquesta costà molt cara per els catalans, donat que caigueren molts, morts o ferits. Guifre fou
un d’aquests.
A l'assabentar-se l’emperador Carles, anà a veure’l tot seguit a la seva tenda, on el trobà vessant
abundosament la sang per les ferides obertes.
Estorat el monarca pel coratge i valentia de Guifre, i en agraïment al triomf que acabava
d’aconseguir sobre els normands, li concedia el que tantes vegades li havia demanat, la divisa
nobiliària o escut d’armes, que a partir d’ara seria emblema de la seva nissaga.
Així l’emperador, mullar repetidament els quatre dits de la ma dreta en les ferides de Guifre, i el
passà per l’escut del noble català, que era tot daurat i llis, i quedà d’aquesta manera assenyalat de
dalt a baix amb quatre ratlles de sang.
Fet això. Carles digué a tots els pressents, que aquelles serien d’aleshores endavant, les armes
seves i les dels seus descendents.
Sabem certament que això es només una llegenda, però que bonica, .. Veritat?
Tot i sabent que es fictícia, ens plau citar aquell vers de Jacint Verdaguer, que diu:
Les Barres de Sang
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?
-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
-Llisa n’és la vostra adarga,
200 / 252
mes té el camp de plata i or.
-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclós;
la lletra n’es del gran Carles, el segell
d’emperador.
<<Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
--Cavallers anem-hi tots.—
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.
Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normans li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.
Els francesos demanaven:
--Qui és aqueix batallador?
--El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’es Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
--No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.
--De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
--Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—
Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escur d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
201 / 252
ja son llàgrimes de goig.
--Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans provincies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes,
los catalans en son cor.
Llegenda de la formació dels PirineusEl nom ve del grec pyr que significa “Foc”
En els temps de Tubal rei d'Ibèria, el gegant Gerio un enorme ser amb tres cosos i tres caps va
enviar la península i es va nomenar rei. Tubal tenia una filla Pirene, I Gerio
tenia por que cap hereu de la nissaga de Tubal recuperes el tro d'Ibèria.
Pirene presentin la amenaça de mort del gegant, I escapant tot corrents va
anar a endinsar-se als frondosos i atapeïts boscos dels PIRINEUS.
202 / 252
Gerio burlat i desesperat per la ràbia va incendiar de extrem a extrem tots els boscos de la
muntanya arrasant tota la vida que podia existir. Des de el Mar Cantàbric fins el Mediterrani. tot
es convertí en una dantesca foguera que amb grans espetecs i crepitar avançava empesa per el
vent de un mar al altre cobrint-ho tot d'enormes columnes de fum negre que tapant tota la
llum del sol escampaven la desgracia.
Enormes blocs de pedra rodaven muntanya avall arrossegant grans arbres arrencats com torxes
enceses,de soca arrel, els pastors corrien per poder sortir vius ells i el seus remats d'aquell
infern,Es veien els animals corrent desesperats amb el cos encès com boles de foc fins que cecs
queien per un barranc udolant de dolor.
Heracles que estava ala Provença lluitant contra els gegants es dona conta que una enorme
lluminària esta tenyint l'horitzó de color roig i corrent es dirigeix cap al llunyà incendi.
Quan hi arriba tot esta encara cremant ,les flames son telons de foc
que l`encerclen per tot arreu, son com parets enceses que arriben al
cel., entre tot aquell brogit sent molt febles uns gemecs de Pirene.
Saltant per entre mig de les flames la veu a terra sense forces mentre el
foc va rosegant-li la pell. La pren de terra amb el seus potents braços i la porta sota d'un arbre
mig rostit en ena petita clarina i la jeu plana a terra.
Pirene obra els ulls i amb un petit somriure li agreix el se coratge i amb un últim fil de veu li diu.
Deixem moriré ... aquí .Però abans que ho faci vull donar-te a tu que m'has ajudat jugant-te la
teva vida, la clau d'aquest país que tant estimo HISPANIA, has d'alliberar-lo de les urpes del
gegant Gerio. Soc la princesa hereva dels seus pobles i viles, i,de tots els remats d'ovelles , de
cavalls de braus, si ho fas tot serà teu; venja el nom del rei Tubal el meu pare,i posat al teu front
la seva corona.... un cop dit això va morir. Heracles va aixecar els ulls al cel encesos de rebia i
suaument la va deixar a terra i amb força de ciclop es disposa a enterrar-la .d'un en un va anar
posant al voltant d'aquell cos enormes blocs de pedres fen un colossal mausoleu de punta a
punta de la carena d'un mar al altre. amb molts de cims tots nevats com merlets d'una gran
muralla.
Les ultimes pedres que va posar dins del mar son l'actual Cap de Creus
203 / 252
COSTUMS
Avui dia son molts els llocs del Pirineus on el foc segueix present però ara com a senyal de festa.
Per la Nit de Sant Joan .els haros de les places araneses, s'omplen de troncs d'avet amb tascons
clavats, al cap de munt una creu i un ramellet de flors boscanes que cremen en mig de l'alegria
de tot hom.
A les valls d'Andorra de Bohí al Pallars a la Ribagorça s'encenen falles.
A Alòs d'Isil, a la vall d'Aneu per la nit de Sant Joan els fallaires (uns seixanta) baixen pel vessant
del mont Far en un recorregut de mes de dues hores muntanya a
traves sense camí pel mig del boscos fins a la plaça on es fa la foguera
Al bosc del Canigó la mateixa Nit baixaven els fallaires amb les
torxes enceses com una gran serp de foc.
Cada any la nit de Sant Joan s'encén una foguera simbòlica al cim del Canigó .De la seva flama
s'encenen torxes que van a parar a tot arreu de les terres de parla catalana.
Els orígens d'aquesta tradició son tan antics que ningú no els recorda, ens remunten enllà del
temps, formen part d'un ritual de la Festa del Sol al començar el estiu..
Però també guarden un desig i un somni cara al futur.
Llegenda de la reina de Cantallops
Fa molts anys que una reina va fer nit a la Cotxeria, a la sortida de Cantallops. Durant la nit
udolaven els llops de les abruptes muntanyes properes, i la reina, sobresaltada contínuament, no
pogué dormir en tota la nit. L'endemà va preguntar pel nom del lloc on havia tingut tan mala
nit, i li digueren que era Vallformosa. Quedà estranyada que un lloc tan feréstec tingués un nom
tan bonic i afegí que el més apropiat fora el de Cantallops, ja que ells eren els protagonistes
d'aquell indret. Des d'aquell dia s'anomenà Cantallops, i el nom de Vallformosa passà al més
complet oblit.
204 / 252
Llegenda de la troballa de la imatge de la MorenetaLa llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat
explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de
Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un
penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de
Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que
succeïa en aquell indret. El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar
fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la
imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va
decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està
situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder
avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va
manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de
Déu de Montserrat.
Llegenda de Montserrat
Antiguamente, la mole que hoy forma el macizo de Monserrat no estaba en la superficie de la
tierra, sino bajo ella: eran los cimientos de una montaña sobre la que se elevaba una ciudad tan
grande y fastuosa como llena de pecado. La ira de Dios obligó a la enorme masa montañosa a
girar súbitamente sobre sí misma, dejando la infame ciudad para siempre sepultada y al aire las
cíclopeas raíces de lo que antes estaba hundido en lo profundo de la tierra.
Se dice que los ángeles divinos fueron luego tallando y serrando las formas de las
rocas hasta darles el aspecto que determinó su nombre, aunque en esto no
coinciden todos los narradores, pues hay quien señala otros orígenes milagrosos
para las formas, aparentemente caprichosas, de algunas rocas concretas.
205 / 252
De una serie de ellas se dice que son unos frailes petrificados por honrar a un compañero que no
lo merecía. Hay un gran peñasco del que se asegura que es un gigante nocturno, hechizado por
la luz solar y convertido en roca. Sobre el monasterio se puede contemplar una especie de
gigantesco alvéolo donde encajaba un peñasco inmenso que un demonio hizo al parecer
desplomarse para destruir el santo edificio; el monasterio pudo salvarse gracias a la intervención
celestial, y el demonio quedó preso bajo el peñasco desplomado. De otra roca se asegura que un
día fue un caballo ofrecido por el diablo a un campesino a cambio de su alma, y convertido en
piedra por un milagro de Nuestra Señora cuando el campesino
se arrepintió de haber concertado el espantoso pacto.
El caso es que las grandes peñas de Monserrat, una vez que
todo el macizo montañoso de la vuelta del cataclismo con que
fue castigada la ciudad construida un día en su cima, han
conocido la lucha entre las potencias del bien y del mal, y
siguen impregnadas de sentido sagrado. Durante muchos siglos, antes incluso de que existiese el
conocido monasterio, sus cuevas y abrigos naturales sirvieron de refugio a santos ermitaños
dedicados a la oración por las almas de los pecadores y pecadoras que vivieron en la ciudad
sepultada y por la redención de todos los pecados del mundo.
Llegenda de Sant Jordi, màrtir d'una llegenda Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal
situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu
esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.
206 / 252
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les
facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb
les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el
respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella
contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de
presa, i així no faria estrall a tort ja dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas
difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre
ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell
que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n
deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.
Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La
princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia.
Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el
cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va
avenir-se a que la princesa fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del
monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa
anava al sacrifici.
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc,
i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada,
li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així
que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no
li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut
expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del
sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell
que li representava el veïnatge d'aquell monstre.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del
207 / 252
cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la
bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va
seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la
baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la
plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la
mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a
combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia
fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no
mereixia cap premi.
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.
Llegenda de Sant Narcís i les Mosques
Sant Narcís i Sant Feliu: tots dos eren fills de Girona; el primer n’era el bisbe, i el segon, el diaca.
Sant Narcís sobretot, es dedicà amb especial zel a la predicació i a la
conversió de gentils.
Per eludir la persecució dels cristians, sant Narcís i el seu diaca Feliu van
fugir a Alemanya, van deturar-se a Augsburg i van posar a casa d’una
gran dama, anomenada Afra, de la qual alguns diuen que era una dona
pública, i altres, que tota la seva casa era un bordell. Quan va fer-se fosc, les llumeneres no
estaven preparades i la dama Afra va renyar molt les serventes, però el dispeser Narcís li digué
que no calia que les amonestés; va beneir les llumeneres i, sense posar-hi ni una gota d’oli, van
encendre’s soles i van fer una claror fortíssima, com mai no se n’hagués vist d’altra de semblant.
208 / 252
Davant d’aquell prodigi, Afra va restar commoguda i va voler seguir la religió dels dispesers.
Passat el temps de perill, sant Narcís i el seu diaca van tornar a Girona, i el primer va assolir el soli
bisbal. Afra va professar el cristianisme i va convertir molta gent, tanta, que les autoritats la van
agafar per cristiana i la van cremar viva al mig de la plaça. El dia del seu martiri, Narcís va arribar
altra vegada a Augsburg, per veure-la. Passat el suplici, va recollir el cos de la seva conversa, va
curar que aquesta fos ben enterrada, i se’n va quedar un osset, com a relíquia, i va portar-lo a
Girona, on ha estat estimat com la millor relíquia i, com que ha obrat molts miracles, se li té
gran devoció.
Són incalculables els miracles atribuïts a Sant Narcís. Quan el rei de França, Felip l’Ardit, entrà a
casa nostra davant d’un potent exèrcit, protegit per l’ajut moral del Papa, arrasant-ho i cremant-
ho tot, va arribar fins a Girona, a la qual posà un setge estret, molt difícil de sostenir per part dels
gironins i impossible de trencar per les forces del nostre rei En Pere. Però, heus aquí que un bell
dia, del sepulcre de Sant Narcís, tancat amb una llosa molt grossa i molt feixuga, van sortir, no se
sap per on, uns grans vols de mosques vironeres, les quals van passar per damunt de les muralles
de la ciutat i van tirar-se com a llops damunt dels francesos, i, francès que picaven, moria al
moment, enmig de terribles dolors i cargolaments. Les mosques mortíferes que van sortir del
sepulcre del sant van produir, en poca estona, la mort de mil francesos i
dos-cents quaranta cavalls. Un pànic terrible va apoderar-se dels
enemics, que van fugir, a la desbandada, altra vegada a França. En passar
el Coll de Panissars, van topar-se amb el rei Pere i la seva gent, que els
van donar batalla, la qual fou terrible, i els francesos van morir a mils,
entre ells, el seu rei. Els pocs que van quedar vius van fugir fins a París, carregats amb el cadàver
de llur rei. D’aquesta feta memorable, hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques, i
hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són més insistents, amoïnadores i
verinoses, com bé diu el refrany:
Per Sant Narcís,cada mosca val per sis.
Les mosques, per Sant Narcís,
a cada picada en maten sis.
209 / 252
Hom creu que cada any fa la fredorada de Sant Narcís, que mata totes les mosques... Totes ben
bé, no; en deixa sempre unes quantes, perquè puguin atacar els francesos, si fos cas que
tornessin.
Al carrer de les Mosques, de Girona hi ha una casa senyorial on, segons la tradició, va viure Sant
Narcís. Una vegada, que el perseguien, va saltar per la finestra i va deixar, damunt de la pedra,
l’empremta del seu peu en sentit invers, per tal de desorientar els perseguidors, els quals van
creure que per aquella finestra havia entrat dintre de la casa i no que n’havia sortit, i tot fou
cercar el sant endebades. Aquest senyal d’un peu humà és conegut per la petjada de Sant Narcís.
Un any, el dia de la festa del vot de Sant Narcís, un flequer del
Mercadal, que tenia la fleca entre la plaça d’aquest nom i la del Molí,
de la ciutat de Girona, escèptic i incrèdul, va pastar. El llevat se li va
tornar sang, i com més el barrejava per veure si li feia perdre el color, més vermell se li tornava.
Va comprendre que el sant el castigava, i, espantat i penedit, va tancar la pastera i va anar a
demanar perdó al sant, davant del seu sepulcre. Fins al cap de tres dies no es va atrevir a obrir la
pastera, i va trobar-hi la pasta fresca i bonica, a punt d’enfornar. Sant Narcís, de la mateixa
manera que l’havia castigat, l’havia perdonat.
La confraria del sant posseïa un camp de pomes, camí de Banyoles, i hom en destinava tota la
collita a fer-les beneir i repartir-les entre el fidels. Tothom respectava aquestes pomes amb gran
mirament i hauria considerat com a sacrilegi menjar-ne. La vigília del
dia de la festa, hom feia acapte per tal de recollir cabals per a ajudar en
les despeses. En agraïment de l’almoina rebuda, els cofrares donaven
pomes beneïdes.
Aquestes pomes les posaven damunt del sepulcre del sant, i hi restaven
durant tota la funció religiosa. Després, eren repartides entre els fidels.
Hom atribuïa a aquestes pomes la virtut de fer baixar el nivell del riu
quan hi havia riuada i la ciutat perillava d’inundar-se. Hom creia que si tirava una d’aquestes
pomes a l’aigua, de seguida baixava de nivell i el perill restava conjurat. És molt interessant
210 / 252
d’observar que a la Roma clàssica, quan pujaven les aigües del Tíber, per fer-les baixar hom havia
tirat a l’aigua, primer, persones vives, esclaus i presoners de guerra, com un sacrifici ofert al geni
del riu, per tal que amansís la seva fúria i esdevingués manyac. Més tard, hom parodià els
sacrificis humans i van tirar-hi nines i ninots, fets de pasta de pa. La poma és el símbol de la
generació, i, en alguns aspectes mítics, ve a representar l’home. Llançar pomes a l’aigua per reduir
la fúria del riu pot ben ésser el record d’uns temps que, semblantment com a Roma, hom tirava
a l’aigua éssers humans.
Segons la veu popular, les mosques d’abans eren grosses com una testa de cavall i tan fortes i
furioses que àdhuc engegaven pedres. Bèstia que picaven,
bèstia que moria. Sant Narcís les conjurà i les reduí a la
mida que tenen avui i els féu perdre la virulència. Segons la
dienda, antigament s’havia celebrat com una processó
contra les mosques. Tots els concurrents duien una mosca clavada al barret, a tall de distintiu,
duien una branca de pi o d’espinavet com a esquivamosques, i es feien pessigolles al clatell els
uns als altres simulant que es ventaven les mosques. El costum fou pres en broma, fins al punt
que calgué deixar de fer la processó que se celebrava en diverses poblacions. El costum de portar
branques i de simular que hom esquivava mosques havia estat propi de les processons contra la
cuca en general, processons que tenien lloc per Sant Marc i per l’Ascensió. L’ús del
ventamosques i el costum de fer-se pessigolles amb espantamosques de paper durant les
bromades carnestoltesques prengueren origen de les processons de la cuca i de la de Sant Narcís.
Segons la tradició, a totes les esglésies on va oficiar i intervenir Sant Narcís no calgué mai
encendre les llànties ni proveir-les d’oli, car s’encenien i omplien miraculosament. D’ací que
hom, a voltes, representés aquest sant voltat de llànties enceses i hom vegi a la seva vora unes
gerres d’oli. Per efecte d’aquesta llegenda, l’havien venerat els oliaires, els mestres llantiers i els
gerrers.
Sant Narcís és advocat per al mal d’orella. El dia de la festa, hom reparteix als fidels cotó que hagi
tocat el sepulcre del sant, cotó que és o fou emprat per a posar-se’l dins de les orelles si hom hi
tenia mal.
211 / 252
Arreu de Catalunya hom invoca a Sant Narcís per a les torçades o males
virades de membres i extremitats. Contra les palpitacions, hom invoca
igualment a Sant Narcís.
Els cocs, les coquesses i la gent de cuina en general invocaven sant Narcís perquè el menjar no es
passés i no hi caiguessin mosques.
Llegenda de Sant PatllariEn un Poblet dels Alps francesos anomenat Embrun es trobaven les relíquies de sant Patllari,
antic bisbe del poble.
Uns frares benedictins van decidir anar cap a Embrun a robar, segons diuen, les relíquies del sant
per tal de portar-les cap a Espanya. En possessió de les relíquies, els monjos les amagaren dins
d'una bóta i tot seguit les van carregar sobre un burro. En passar per
Camprodon l'animal va decidir parar-se i no avançar més. El monjo
forçava el burro per tal que continués caminant, i aquest, enfadat, va
tirar tres coces a terra, d'on brollaren tres sortidors d'aigua, que avui
en dia encara es poden veure a la font que porta el nom del sant.
El monjo, cansat d'estirar el burro, el va deixar lliure, i aquest va entrar
al poble de Camprodon i va passar per l'església del Carme, la de Santa
Maria i, finalment, va entrar al Monestir de Sant Pere, on es va quedar. Llavors van decidir deixar
les restes a Camprodon. Actualment les podeu trobar dins de l'església de Santa Maria.
212 / 252
Llegenda del Castell de Rocaberti
Prop de la partió de la Catalunya Ibèrica i la francesa, al terme de la Jonquera, es troben les seves
runes al cim d'una altra muntanya. La tradició el compta com un dels més antics de Catalunya.
En una de les moltes invasions que ha sofert el nostre terrer, aquest castell fou conquerit pels
invasors, i els seus vells senyors quedaren postergats i reduïts poc més que a l''intima classe
d'esclaus. Se'n féu amo un nou senyor amb sa muller.
Un dels fills de l'antic senyor de la fortalesa, que, per
haver-hi viscut els seus pares, coneixia que els seus voltants
eren llocs abundants en cacera, hi anava tot sovint a caçar. Un dia de tempesta l'obligà, contra el
seu gust, a demanar sopluig al castell i hagué de passara-hi la nit. La castellana, que havia quedat
vídua amb dos fillets, el va veure i sentí gran simpatia per ell. Malgrat haver estat la raça de la
dama i directament el seu marit la causa de la ruïna i pobresa del jove caçador i de la seva família,
aquest també es sentí atret pels seus encisos i no rebutjà pas la conversa com sembla natural.
El minyó, que sovintejava les caceres pel voltant del castell, no defugí tampoc d'anar-hi sovint,
com abans havia fet, i arribà fins a entaular una certa amistat amb la castellana. Aquesta, presa de
forta passió amorosa, un dia demanà al jove caçador que acceptés ésser el seu marit. El minyó es
sentí ferit per un gest de repugnància recordant les poderoses circumstàncies que impedien el seu
enllaç, i digué a la dama que entre ambdós hi havia un abisme que els separava. La dama no capí
el sentit de les paraules del minyó i cregué que l'abisme a què feia
referència eren els seus fillets. Portada per un rapte de passió, anà fins al
llit on dormien els infants i els degollà. Joiosa perquè havia fet
desaparèixer d'entremig l'obstacle que impedia el seu enllaç amb el
jove, li digué que l'abisme era salvat, i el portà fins al llit, on, enmig d'un bassal de sang, jeien els
cossos dels infants. El minyó, horroritzat, li explicà aleshores quin era l'abisme que els separava.
En sentir les paraules aclaridores, la dama del castell, embogida, esclatà en una forta riallada i
caigué a terra morta. El jove caçador fugí espantat de l'horrible crim que havia presenciat.
Moltes nits, sobretot les de vent i tempesta, es veu voltar per les runes del castell una dona tota
213 / 252
escabellada amb els cabells a lloure, vestida amb llarga roba blanca, que amb una llanterna volta i
revolta desesperadament cercant i recercant arreu. La gent del país creu que és l'ànima de la mala
mare, que cerca els cossos o les ànimes dels dos fillets.
Llegenda del drac Guifre el pelós fill era del vast comtat d'Ausona, fundà la dinastia comtal de Barcelona i emprèn
la reconquesta emancipat pel franc; l'alarb treu i derrota de l'alta Catalunya del Ter a vall de
Segre; cap a ponent allunya els invasors que deixen petjades de llur sang.
Aquella gent vençuda tirans de nostra terra, veient cloure s'estada desprès de llarga guerra,
satànica venjança volgueren portà a cap. De Precedents memòries que els segles dificulten, es son
país d'origen els morabits consulten i un d'ells de Tarragona els fets recorda i sap.
Portats per la malicia i envanits per tal gesta les africanes selves exploren;
la conquesta d'estranya fera logren, cadell freny de drac, bec d'aligot per
morro, garres per fer les preses, cos de vedell i ales de rat-penat, que
esteses el vol podria emprendre com un ocell manyac.
Amb la selvatge bèstia la mar travessaren, arran de nostres costes prest
el desembarcaren de nit, on desemboca d'aigües el Llobregat; riu amunt f'arrosseguen fermat a
cops i empentes, lluitant cossos i braços, les espatlles valentes sens reposar l'empenyen fins al lloc
senyalat.
La tasca fou penosa per transportar-lo, en terra; endintsant-se pels boscos entre'ls arbres s'aferra
amb agudes urpes que per ferir té al punt. Es relleven els moros per no perdre jornada,
atravessant restobles i monts fou trasbalssada al lloc selvàtic de St. Llorenç del Munt. Lassat per la
palestra el drac ronca i pateja, el deixen, deslligant-lo esbufegant babeja tot el verí que porta de r
214 / 252
ràbia el cos encès. Dintre d'una cavorca a tall de cau reposa, penyal que l'arrecera, catau d'entrada
afrosa, clivella d'una roca sobre de Santa Agnès.
El drac era molt jove per fè'l mal que ells volien; cabrum i xais i ovelles les cames mig partien per
por de fer-se escàpols i èsser s'aliment, a peu mateix de cova allì els despedeçava, fruint el sacrifici
d'aquella carn esclava, occint aquelles vides amb barbre glatiment.
Indòmit, insaciable, el monstre s'entafora fart d'unglejar tripades que trinxa
i que devora; i aixi dies i mesos no para mai l'afany. Tot ell se li veu creixer
la colossal ossada, l'assalvatgida testa, bec de punxa afilada, cos de taur
deforme i adult al cap d'un any.
Els alabars ja veient-lo capaç de mantenir-se allí l'abandonaren. Ell no sabrà avenir-se de no
engorjar carnassa. Corsecat per la fam deixa promte la cova i tresca, corre i vola, engrapa les
remades i en son cau agombola els caps que furta i mata amb llestesa de llamp.
Els pastors s'escruxeixen d'esglai i de paüra dels cims al pla devallen lladrant els cans d'atur fugint
del grau damnatge d'aquella au infernal, voltant els encalçava crudel i agosarada; bregant per la
planura al sentir-se afamada si no esgarrapa ovelles els homes bat igual.
Braument la gent s'aterra de tota la contrada pels seus estralls terribles. Com la fletxa llençada la
veu corra covarda fins la ciutat comtal; incèdula facècia es té d'aquelles fetes, més no pel comte
Guifre que creu les malifetes i a sos vasalls escolta per remeiar el mal.
Es dóna providència a Spès, cavaller noble, valent i gran figura, forçut d'espatlla doble, que vagi a
la muntanya a batre aquell colós. Tria forts almogàvers armats
d'escuts i llança ell amb pàves i espasa, l'empeny la confiança de
dur al comte Guifre la sang del monstruós.
Guiats d'ovellers destres, al peu de la muntanya de Sant Llorenç
arriven; cautelosos i amb manya emprenen la pujada de nit, sens
fer remor; a punta d'alba espien l'assasí dins la cova, el cavaller ordena el pla d'atac i es trova que
el dragó se li arrenca udolant el furor.
Els buiracs promte es vuiden, les sagetes reboten contra'l cos de la brivia fins que totes s'esgoten,
sens que sa pell d'escata sofreixi el minim dany. Contra'ls cavalls s'aboca ferosa, d'una urpada el
llom d'una euga arrenca i fuix avalotada perdent-se en la boscúria per devorar el guany.
215 / 252
D'intens dolò esgaripa l'euga de mort ferida, d'instint recerca ajuda i es tira espaordida entre'ls
cavalls frenètics desbocant-se'n tropell; com feréstega onada avança sense guia, i cecs es
precipiten al buit que els engolia del cingle, capbussant-se morint pell sobre pell.
Spès, tropa i seguici retorna a Barcelona; al comte i la cort tota els fets verídics dóna i resol
Guifre empendre ell sol aquell combat: Parteix amb altres nobles altívlos de fermesa i el propi
Spés per guia surten de la ciutat.
El Sant Llorenç ja pugen per llocs pregons i abruptes; essent prop de la cova del drac, so sense
duptes resta enrera l'escolta: el comte va tot sol escometre la fera. Esqueixa d'una soca un braç
de rama forta i amb ella'l drac provoca que surt espaventable vers al guerrer
d'un vol.
Amb els artells estesos l'ataca enfellonida ell ferm i ardit l'espera i aguanta
l'embranzida, d'un cop de tronc li obre un trenc que al cap li féu, la béstia
s'encoratja, rodobla l'escomesa i de ses mans la branca li arravat fent-ne
presa, la parteix en dos trossos i la transforma en creu.
Capeix el comte Guifre el fet com un miracle i a Déu ajut invoca empès per l'espectacle; s'arma
de llança mora; frissós dóna l'envit; d'un certer cop traspassa el drac de ventre a esquena; d'altre
maneig d'espasa li mig esberla'l pit.
a dolls la sang borbolla del cos d'aquella fera; rebot contra una roca que tot el bosc retuny: de
postrera estrevada el vol pren insegura i al Puig de la Creu, morta ha caigut, per fi vençuda.
Triomfant el comte Guifre l'espasa encara empuny.
216 / 252
Llegenda del mariner de Sant Pau
la vida del pescador ha transcorregut sempre entre l'amor i la tragèdia
Fa molts anys, vivia a Roses un pescador. Havia estat un pescador pelat que just tenia un llagudet
de rems de mala mort per anar de pesquera i alimentar-se ell i la seva dona. Però el mariner era
molt treballador i valent de mans i braços i el dia que veia la mar abonançada no se n’estava
d’entrar-hi dues i tres vegades a calar i llevar els seus ormetjos de pesca. La muller, tant coratjosa
com ell, l’ajudava per tot. Així que entre els dos anaven fent un raconet amb les pecetes que
sobraven després de vendre el peix i adquirir les necessitats de la casa.
Al cap d’uns anys d’estalviar, el raconet va convertir-se en una bonica suma amb la qual el
pescador de Roses adquirí un bastiment més gros que podia
aparellar-se amb una petita vela llatina. Aleshores el mariner, apart de
continuar calant les seves nanses i palangres als fraus entre els
roquissars, alguna vegada acceptava noilejar el barquet amb càrrega
per a dur-la a una altra platja, o bé anar-ne a recollir.
La fortuna afavoria al mariner que així anava millorant l'hisenda. Després de l’adquisició del
barquet que feia servir per cabotejar distàncies curtes, al cap d’un temps va poder deixar les
insegures pesqueres per dedicar-se només al transport de mercaderies. Això feu augmentar els
estalvis i decidí fer-se una caseta on poder estatjar-se còmodament. Adquirí un trocet de terra
vora la mar, en un dels extrems de la vila i allí va fer-se construir la llar: una botiga blanca amb
patí darrer pintat de groc i amb porxo davanter de baranes de fusta. De les baranes del aquest
porxo, d’un verd molt viu, hi penjava les veles i altres ormetjos de la barqueta perquè
s’aixuguessin al sol.
La sort continuava ajudant al mariner i al cap d’un temps aquella
casa on la mar hi cantava tot el dia va veure néixer primer un noi i
tot seguit una noieta que acompanyaven la música de les onades.
Llavors ell decidí vendre l’antic barquet i fer-se bastir un petit veler
amb el qual augmentaria la distància del seu cabotatge. I dit i fet, un dia va arribar-se a Palamós
217 / 252
a cal mestre d’aixa per encarregar-li un bastiment més gros que l’altre, que el fuster de ribera va
tenir acabat en un parell de mesos. I que n’era de bon navegador aquell nou vaixellet! Quan el
vent inflava tot el parament de les veles sallava pel damunt les ones com la gavina més lleugera i
xiscladora que hi hagués a la mar.
I tal com ho havia rumiat, amb el nou bastiment el mariner amplia l’empresa i va passar de
navegar entre Roses i Begur a embarcar nòlits de mercaderies fins a Cotlliure o fins a Sant Feliu.
El volum del comerç anava engrandint-se i davall del porxo de la botiga i també vora la mar,
estibats damunt la sorra, cada dia podien veure-s’hi més farcells i bolics amb articles que eixien
cap a platges més llunyanes, per damunt dels quals es precipitaven les
gavines i jugaven a cuit a amagar la mainada, confonent la seva
xiscladissa amb la de les marineres aus.
Un dia van proposar-li un nòlit especial cap a un destí més allunyat del
que habitualment feia; hauria de dur aquell carregament fins el Port de
Les Santes Maries de la Mar, allí on el riu de la Provença, el Roine, ajunta les aigües amb la mar.
L’empresa era un tros arriscada ja que amb el seu vaixellet hauria de passar-se més d’un dia
costejant, i això si al vent li venia bé. Però el mariner no va arronsar-se, coratjós com era i
habituat a navegar en solitari, un dia més o menys no li escalfava el cap. Va acceptar la feina.
De bon matí, quan el sol encara no s’havia abocat pel balcó de la ratlla de la mar, ajudat per uns
companys de platja avararen el veler de la sorra on s’estava, a la mar murmuradora. Veloçment,
sense encantar-se, no fos que els agafés el sol, procediren a embarcar la càrrega, un seguit
d’embalums ben empacats que van estibar amb saviesa a la bodega de la nau perquè durant el
trajecte no es moguessin i entorpissin la navegació. Quan van tenir la càrrega enllestida
embarcaren menjar i aigua per a una setmana, perquè havent de travessar al Golf de Lleó sempre
es podia esperar trobar-se el pitjor. I tenint-ho ja tot disposat va donar les gràcies als qui l’havien
ajudat i despedint-se de la família es feu en mar cap a les boques del Roine. Amb quatre
singlades, ajudat per un terral bellugadís que mig inflava les veles, va ser lluny de la badia de
Roses en un no res. Ara calia decantar-se a estribord i costejar fins a l’alçada del Cap de Creus, on
aleshores sempre que el vent li vingués a favor, enfilaria un seguit d’orsades de que en línies
rectes el durien davant per davant del seu destí, els estanys de la Camarga.
218 / 252
I així va ser, tal com ho havia calculat en sortir de Roses, fins que va trobar-se en mig del Golf de
Lleó i l’aigua començà a remoure’s de manera preocupant. A les envistes de Seta el vent va
començar a agitar la mar com una forquilla deixatant ous. Les ones, tant altes com la seva caseta
a ran la sorra, feien anar el bastiment al seu caprici: ara l’hissaven fins la cresta d’una líquida
muntanya bramadora, ara l’enfonsaven dins una abismal caverna bullent i negra com la nit. El
mariner, que mai s’havia vist en una situació com aquella començava a conèixer quin gust tenia
la por, un gust amargant que des del païdor ascendia fins la gola i la saliva escampava per tota la
boca. De tant en tant, quan el cel s’il·luminava amb l’espurneig d’un
llamp i coincidia que el bastiment es trobava cavalcant l’ona
indomable al voltant de la qual s’obrien precipicis insondables,
l’aterrit mariner podia veure les bromoses llums de Seta, a terra
ferma. Aleshores li venia a la memòria la seva botigueta verda i groga, els seus fills, les eixutes
vinyes que encerclaven la badia de Roses. En un d’aquells aterradors viatges des de la profunda
gola de coves aigualoses fins el cap de munt de les ones coronades de bromera, va jurar i va fer
vots que si se’n sortia, mai dels mais voldria tornar a veure la mar.
Però la fortuna, que fins aleshores no havia abandonat al mariner, aquella vegada tampoc va
voler desemparar-lo del tot i si bé la tempestat va deixar-lo sense vaixell i sense mercaderies,
accedí a salvar-li el més preuat que posseïa, la vida.
Quan el tràngol amainà i la mar tornava a ser una bassa d’oli on s’hi emmirallaven les estrelles, i
el vent va encalmar-se fins convertir-se en un oreig murmurador, el mariner va trobar-se,
inerme i encara espaordit, aferrat al pal del vaixell que surava en la immensurable planúria
marina. La lluna semblava mirar-se’l compassivament i un ventijol inofensiu el duia cap a terra.
Així van collir-lo de les aigües els pescadors de Seta, la vila que durant tota la borrascada havia
estat contemplant des de dins del temporal. Al cap de pocs dies, quan es reféu de l’ensurt i va
sentir-se prou fort, volgué tornar-se’n a casa, però aquella pobre gent, encara que van auxiliar-
lo en tot allò que podien, comprensius com eren en tot el que es remetia a les desgràcies de la
mar, només van poder socorre’l amb vestit, calcer i un farcellet amb viandes pel camí. I el
mariner dessfeu aquell viatge, que havia emprés pel camí de la mar, vorejant la costa pel camí de
la terra.
219 / 252
La tornada va fer-se molt llarga i fatigosa. El mariner, acostumat fins llavors a la somrient
fortuna, suportava la desventura dels infeliços, i hagué d’aprendre a pidolar per menjar un bocí
de pa. Però tot allò no havia estat res en comparació al que havia de trobar-se quan per fi fes cap
a Roses.
Va esperar que es fes de nit per entrar al poble, perquè li feia vergonya que els seus convilatans el
poguessin reconèixer. Tallant per en mig de vinyes baixà directament a casa seva, a l’extrem de la
vila. Però allà mateix on ell havia fet edificar la seva llar ara no hi havia més que sorra, sorra i
brossa duta per la ressaga. La seva botiga, el patí groc, el porxo de baranes
verdes havien desaparegut i a poques passes d’on abans els seus fills jugaven
amb els bolics i els farcells de les càrregues, ara les ones s’estiraven
mandrosament deixant damunt la sorra ratlles de bromera salabrosa. Tot, en
una horrible nit, havia estat engolit pel mateix temporal que feu sotsobrar el
seu veler davant les costes de Provença. La casa amb tot el que hi contenia i també les persones
que l’habitaven, la seva dona i els seus fills.
El mariner ho havia perdut tot, fins allò que més havia estimat. Però la fortuna, que duu els ulls
tapats, havia volgut conservar-li la vida. Aleshores va recordar-se dels vots que havia fet mentre
es trobava enmig del tremebund tràngol de les ones en un moment que va poder veure la terra
en mig de la claror espectral d’un llamp: fugir lluny de la mar. Fugir ben lluny de la destructora
de la seva fortuna, de l’assassina del seu amor i dels seus fills.
Partiria de seguida, abans de néixer la primera llum del dia i no s’aturaria fins allà on els homes
no haguessin conegut mai la mar. Però ans d’anar-se’n, i per assegurar-se’n que allà on es
quedés mai ningú hauria conegut la mar, va prendre un manejable rem que havia quedat
damunt la platja com a testimoni del naufragi i va jurar-se fer camí serres endins travessant valls i
muntanyes i no aturant-se fins que cap de les persones amb les que es trobés pogués reconèixer
quin ús tenia aquella eina. Allà on ningú sabés per a que servia un rem edificaria altre cop la seva
llar.
I tal com ho havia pensat, abans que el primer raig de sol pogués posar color damunt la platja,
quan tot: aigua, sorra, cel, arbres i muntanyes encara retenia el color gris de la nit, el mariner
que no volia ser mai més mariner, va emprendre la seva peregrinació en cerca un indret remot
220 / 252
on ni els homes ni les dones haguessin sentit parlar mai de la mar. Emprengué el camí travessant
tot l’Empordà on no calia preguntar a ningú perquè tothom sabia quina cosa era un rem. I de
l’Empordà seguint el riu Fluvià amunt arreu per on passava tothom coneixia l’ús d’aquella eina
que duia a l’espatlla. Adonant-se llavors que per aquell camí fluvial encara tot recordava a la
mar, va decidir enfilar-se per les muntanyes. A Sant Jaume de Llierca va deixar el riu per
endinsar-se en les terres més altes cercant recòndits poblets per collades i fraus emboscades. Si
pel camí trobava alguna persona feia que s’aturés i ensenyant-li el rem li preguntava:
—Mestre, sabríeu dir-me per a que serveix aquesta eina?
Fins aleshores la resposta invariablement havia estat la mateixa, o molt semblant:
—Això és un rem, home de Déu. Que no ho sabeu ?
De Sant Jaume de Llierca, seguint el remorós corrent que duu aquest
mateix nom va fer cap a Sadernes i a Talaixà entre l’asprivesa de les
serres, però allà encara coneixien l’ús d’un rem. Per la falda del Bestrecà
i del Montmajor va tornar a descendir cap a Oix i Toralles. En aquests
darrer poblet una dona va dubtà una bona estona abans de dir-li que quan era jove a Olot, havia
vist que aquella mena de pala l’usaven per fer caminar les barques a l’estany. Però el mariner no
en tenia prou i baixant a la Vall de Vianya va seguir-la en direcció a l’alta serralada coronada per
la neu que es descobria al lluny. I així arribà a les envistes d’una vilaleta que s’ajaçava als primer
estreps del serrat. Pel camí que baixava del poble, per on el mariner hi pujava, venia un jovenot
de galtes colrades amb una sàrria penjada a l’espatlla. El feu aturar per a saludar-lo i preguntar-li
si ell era fill d’allí.
—Prou!— Va respondre ras i curt, el pagès.
—I sabríeu dir-me quina mena d’eina és aquesta?— Va mostrar-li el rem.
—Prou.—Tornà a respondre el breu camperol, sense afegir-hi més detalls.
—Voldríeu dir-m’ho?
—Això és un cullerot per remenar la pitança dels porcs —Afegí lacònic.
—Em diríeu el nom del poble d’on veniu?
—Sant Pau de Seguries. Mestre. I bon dia que jo tinc feina.
El mariner va establir-se a Sant Pau i va cercar ofici, i com que era valent de mans i braços no
221 / 252
trigà gaire a reunir un raconet, i fent servir aquest raconet i amb l’ajuda de la ventura, que mai
no va desemparar-lo del tot, arribà a construir-se un casal, el que encara avui porta el seu nom:
el Mariner de Sant Pau.
Llegenda del RepicatrugesUna vegada en un poble anomenat Argentona hi vivia un noi a qui mai li sortia res bé,si ell volia
ser fuster no en sabia. Un dia el capellà li va dir que si volia una feina,tocar les campanes, i ell va
pensar que li aniria bé i la va agafar.
Quan ja portava temps treballant estava content; però un dia el
capellà li va dir: Mira noi,demà vindrà el bisbe, i vull que sigui un dia
molt important,o sigui que quan el vegis venir toca les campanes ben
fort.
El noi estava tan nerviós per si s'equivocava que es va quedar a
dormir allà. Llavors l'endemà qua estava esperant que vingué, va
veure per la riera molta pols, ell es va pensar que era la carrossa del
Bisbe que ja venia i va començar a tocar les campanes; però quan es va anar acostant més la
polseguera tothom va veure que no era el Bisbe,era un ramat de truges!!
Des d'aquell dia li van dir “el REPICATRUGES “
222 / 252
Llegenda del senyor del fictici castell d'Ordal
El senyor del ric castell d'Ordal va restar orfe molt jove i carregat de béns i d'hisendes. Aconsellat
per males companyies, es va donar al joc i a la mala vida i en quatre dies va perdre tot el seu vast
patrimoni, fins al punt de no quedar-li sinó el vestit que portava. Desesperadament, va jugar-se
el vestit, i el va perdre. El guanyador va compadir-se'n i li va tornar el vestit perquè no se
n'hagués d'anar pel món en cerca de ventura completament nu.
Desesperat i esmaperdut, el senyor d'Ordal se'n va anar pel bosc i, sense saber què es feia, va
invocar l'ajut del diable. No havia fet gaires passes quan va topar-se amb un noiet menut,
camatort i esguerrat, que no podia caminar. Li digué que ell era el diable,
que estava disposat a fer-lo set mil vegades més ric que no havia estat si
feia el que li demanaria. Li digué que se l'havia de carregar a coll-i- be i
portar-l'hi set anys sense deixar-lo per res. Que havia d'anar a captar; la
gent li faria caritat a mans besades, i cada dia recolliria tants cabals com
valia la hisenda que havia perdut. I amb tanta riquesa podria jugar i
divertir-se a desdir: però, això sí, portant-lo sempre a coll com si fos un
gep. Durant aquells set anys no podia escoltar missa, ni confessar, no rebre els sagraments, ni dir
el rosari, ni tan sols pronunciar el mon de déu. Acabat aquell termini, la seva ànima restava per
al diable i se n'havia d'anar amb ell a l'infern. El cavaller d'Ordal, desesperat, s'hi va avenir. Es va
carregar aquella estepència al coll i començà a fer via.
Durant els set anys no va parar mai de caminar. Van seguir les terres més estranyes i van donar la
volta al món.
En veure'ls la gent prenia el diable per un infant esguerrat i el cavaller pel seu pobre pare i
tothom li feia caritat a mans obertes i cada dia recollia els diners a cabassos. Quan no captava,
jugava i es divertia tant com podia, però sense poder deixar mai aquella càrrega. Com que allí on
anava més gent era a les esglésies, per tal de trobar més persones caritatives que li fessin almoina
el cavaller anava a visitar a tots els temples. Mentre hi eren, el diable feia unes ganyotes i uns
esgarips terribles; la gent creia que eren crits de dolor, i encara feien més caritat al cavaller.
223 / 252
I heus aquí que, quan no mancaven sinó set dies per a complir els set anys del pacte entre el
cavaller i el diable, el cavaller volgué visitar Montserrat per tal de veure si la Mare de Déu
l'ajudava a poder-se desfer del compromís. La Mare de Déu, així que el va veure, va somriure i va
preguntar al cavaller en què creia. El cavaller va contestar que creia en Déu. En pronunciar
aquesta paraula va sentir-se un tro terrible que va fer tremolar tota la muntanya i el cavaller va
trobar-se alliberat del pes que durant set anys havia dut a l'esquena. Va demanar confessió al
pare abat del Monestir, va penedir-se de la seva mala vida i va fer-se monjo de Montserrat. El seu
castell restà abandonat i va enrunar-se fins a no restar-ne pedra sobre pedra ni, com aquell qui
diu, el record d'on s'havia aixecat.
Llegenda referida al castell de Subirats
Van aixecar-lo els moros i des d'allí organitzaven la lluita contra els catalans, i els feien tan estrall
que el rei va creure precís de tot punt apoderar-se'n. El rei va enviar un gran contingent de
guerreres que va lluitar molt temps, però de cap manera no van poder vèncer els moros, fins que
un dia decidí dirigir la brega ell mateix i així assolí apoderar-se del
castell. El rei va sentir-se compassiu amb els moros que defensaven
el castell i els va deixar anar. Per celebrar la victòria el rei va fer una
gran festa, al mateix castell, i el rei moro que estava tancat a la presó
del peu de la torre, sentia el brogit de la gatzara i s'estirava els pèls de
la barba, i va jurar venjar-se del nostre rei. Al cap d'un temps va
presentar-se a la cort del rei un moro jove molt gentil i molt gallard, que va dir que havia fugit
del camp dels moros perquè n'havia rebut molts desenganys i que des d'aleshores, volia servir als
catalans i ajudar-los a la brega contra els moros, puix que, com que els coneixia prou bé, podria
servir de molt per a combatre'ls. El rei no va sospitar res i el va admetre al seu servei sense
224 / 252
conèixer que era el rei moro del castell de Subirats que s'havia afaitat la barba i s'havia desfigurat
tant com havia pogut. En totes les empreses contra els moros, els fals amic del rei hi va prendre
part i va aconsellar-lo de manera que el rei en va treure gran profit i n'estava contentíssim.
El rei moro era molt gallard i molt gentil i va enamorar bojament una de les donzelles més
polides de la cort. El rei, agraït als serveis que devia al jove moro va avenir-se al casament si el
moro renunciava a la seva llei i es feia batejar. El moro va conformar-s'hi i van fer el bateig a la
catedral, i el rei i la reina li van ésser padrins. El rei estava tan content que va prometre al moro
donar-li el castell de Subirats com a present de noces, i fou convingut celebrar-hi la boda. I un
bell matí va sortir de ciutat una llarga comitiva formada pel rei i la reina, els dos nuvis que
anaven a casar-se i la flor dels cavallers i dames de la cort, seguits de molts servidors i patges.
En el pla de la sortida s'havia convingut que abans d'emprendre la pujada, la
reial comitiva faria una berenada. El moro va comprar el coc del rei, a qui va
donar set monedes d'or perquè posés a la beguda del rei un polsim que li
havia de fer molta set. Al cap d'una estona que pujaven el rei va dir que tenia
molta set. Al punt, un servent va treure una copa d'or per anar a cercar aigua, però el moro va
dir que en un moment com aquell ningú millor que ell no podria servir al rei, ja que el rei el
servia també a ell, i altrament digué també que ell sabia una font allí a la vora que potser els
patges no la sabrien trobar. I amb aquesta excusa va agafar la copa i va separar-se de la comitiva.
Quan va ésser un tros lluny, que ja no se'l veia, el rei i la seva gent van sentir un toc de corn
molt fort i molt ferotge, i al moment van veure sortir de tot arreu un eixam de moros que
estaven amagats. Mentre les dames espaorides xisclaven els homes, dirigits i animats pel rei, van
treure llurs armes i van emprendre-la contra els moros amb tot aferrissament, i amb tant braó
que molt aviat els moros, tot i ésser més que els catalans i comptar amb l'avantatge que sempre
dóna la sorpresa, van tenir domini per damunt dels sarraïns, els quals van arribar a vèncer i a
exterminar.
Vençuda la moraima, tot era riure i comentar la traïdoria del fals amic moro. Tothom reia,
menys la pobra núvia que plorava, fins que el rei li va dir: No ploreu, que tal com havíem pactat,
avui seran les vostres noces, però en comptes d'un moro renegat, tindreu per marit el més brau
225 / 252
dels cavallers fadrins que ens acompanyen i que han batallat ardidament contra els moros. I com
que aquest és el jove cavaller Subirats, ell serà el vostre espòs. I la comitiva va seguir el seu camí
vers el castell amb tota alegria i, tal com estava decidit, van fer-se les noces.
Llegendes de Sant Miquel de les Formigues
Sant Miquel és el cim més alt de les Guilleries, amb 1204 m, i fins als terratrèmols del segle XV hi
hagué instal·lat un castell de guaita. Més tard s'hi ubicà una ermita de la qual ara en queden
quatre pedres. El panorama que es divisa des d'allà dalt és impressionant.
La llegenda diu que una vegada uns pescadors, quan tornaven a casa després d'haver realitzat una
bona captura, es trobaren involucrats en una forta i inesperada tempesta. El vent semblava que
bufés de tots costats, la visibilitat era mínima i la por al naufragi
envaïa els cors de tos els homes de mar i semblava que només
restava encomanar-se als poders celestials.
El pescador de més edat no havia vist mai una cosa semblant i
davant la precària realitat va prometre que si sortien d'aquella
situació, a la primera muntanya que albiressin hi edificarien una capella. La primera que varen
veure fou la de Sant Miquel, ben visible des de la costa. La tempesta amainà, els pescadors
pogueren arribar a les seves llars i s'acomplí la promesa amb l'edificació d'una senzilla capella
dedicada a l'advocació de Sant Miquel Arcàngel.
Una altra llegenda diu que antigament les formigues es feren mestresses de la muntanya de Sant
Miquel, que hi tenien els seus nius soterranis i s'hi acumulaven sense saber el perquè. Els petits
226 / 252
animals corrien per tot arreu, tant dintre com fora de l'ermita i d'aquí que sovint s'enfilessin a
l'altar que presidia la capella, on hi havia una imatge de l'àngel sant, que en actitud pacífica tenia
en repòs la seva serpentina espasa, amb la punta baixa i fixada a terra.
Resulta, però, que una formiga va gosar enfilar-se per la cama del sant i fer-li una
pessigada i d'aquesta, com si fos humana, en sortí una gota de sang. El sant, molt
molest i enfadat, brandant l'espasa a l'aire, va condemnar totes les formigues del
territori per aquella irreverència i va dir que moririen totes i també les que posteriorment hi
accedissin pels segles dels segles. La gent trobava pilons de formigues mortes al peu de l'actual
creu que guarda el cim.
D'aquí ve que l'ermita prengués el nom popular de Sant
Miquel de les Formigues i que no s'ha perdut mai més.
Actualment el cim està presidit per una creu amb grosses formigues de ferro, que li fan
companyia i segueix essent un lloc de pelegrinatge de la gent de la contrada.
Llegendes de Siurana
Diu la llegenda, que en temps del comte Ramon Berenguer IV tota Catalunya va passar a ser un
domini cristià. Amb una sola excepció, que era el regne de Siurana, on residia el darrer rei moro,
dit Almemoniz, i una reina de singular bellesa anomenada Abdelàzia.
Poc a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un dia que només restava
indòmita la fortalesa més encimbellada, gairebé a mig camí del cel: Siurana. Fins allí havien
d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros de les terres catalanes.
227 / 252
Fins assolir aquest moment, la conquesta del territori va ser penosa i difícil. Més ho hauria de ser
ara, quan s'enfrontaven amb l'os més dur. L'empresa, però, s'ho valia. I a més, els guerrers
estaven delerosos de trobar aquella reina que les contalles feien extremadament bella. Res no els
pararia, tot i que l'empresa era quasi impossible. Durant molt de temps els cristians van assetjar el
castell, i es diu també que hi van haver grans i cruents combats on els cristians sempre es van
estavellar als murs impenetrables de Siurana, que se'ls seguia mostrant infranquejable i la reina
lluny dels seus ulls.
I es diu que mai no haguéssin pogut vèncer l'obstinada resistència mora si a Siurana no hi hagués
hagut un traïdor. Un acabalat jueu de la vila va pretendre salvar els seus béns a canvi de lliurar el
lloc a l'enemic. Els cristians, es clar, es van avenir a tot el que ell volia si els ensenyava el camí que
anava al castell. Una altra cosa seria el compliment. El jueu
els va fer prometre que els cristians a més dels seus béns
també respectarien les vides i els béns dels altres jueus
siuranencs; però els cristians, encapçalats per Ramon de
Gaganot, una vegada es van fer amb les claus de la vila hi
entraren a mata-degolla, i en trobar-se de cara amb els moros, sense que els separés cap obstacle,
van provocar una horrorosa carnisseria de la que ben pocs es salvaren. Tot va ser destruït.
El jueu traïdor contemplava l'esgarrifós espectacle des d'un lloc segur, a la Siuranella, a l'altra
banda del fondal de la Gritella. Ell s'havia salvat, certament, però va haver de veure com el foc
devorava els seus béns i desfeia la vila. Aleshores va maleïr als cristians conqueridors i va maleir la
vila, de tal sort que els cristians no es podrien beneficiar d'aquesta iniqua conquesta perquè
Siurana ja no tornaria a ser mai més allò que va ser durant la senyoria dels moros.
Mentrestant, Abdelàzia estava tan segura de la impermeabilitat del seu castell, que quan els
cristians entraren a la fortalesa, celebrava una festa en una de les sumptuoses sales del palau, on
hi assistien els més nobles Siuranencs. Ben bé els arribava la remor del combat, però no els
preocupava. Els cristians mai no podrien entrar! La reina no comptava amb la traïció del jueu. El
somni se'n va anar en orris quan una sageta va penetrar per una finestra i es va clavar sobre la
taula, davant la mirada incrèdula dels comensals. Ja era massa tard i tot era perdut. La reina, que
228 / 252
tant havia defensat Siurana, ara, tot i que semblava inevitable, no s'havia de permetre de caure en
mans de l'enemic, i per això, sobre el seu cavall blanc, va passar uns moments per davant la vista
dels cristians que la volien prendre, i, tapant els ulls al cavall, es va llançar pel
cingle. però en el darrer moment abans del salt, el cavall s'adonà del que
passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les a la roca,
però tot i així no va poder evitar la fatalitat. El senyal inesborrable d'aquesta
acció desesperada ens recorda encara avui dia la gesta.
I es diu que uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada reina va ser portat novament
a Siurana i va ser sebollit amb honor. Però la reina no era cristiana i el seu cos no podia ser
introduït a l'interior de l'antiga mesquita perquè ara havia estat consagrada església i dedicada a
Santa Maria, ni podia ser enterrada en un cementiri cristià, així que se li va fer una sepultura
especial, a la paret del temple, com corresponia a una persona de tan alta nissaga, però a la banda
de fora, i no pas a l'interior. Aquesta sepultura encara avui dia existeix.
La reina va restar a Siurana i pot ser que el seu esperit no hagi abandonat mai la muntanya,
perquè també es diu que durant les nits tenebroses hom encara pot sentir a la llunyania els
gemecs de la dissortada Abdelàzia.
Un personatge que no apareix en tot aquest relat és el rei moro, Almemoniz. No surt perquè
aquest rei no era a Siurana, ja que es diu que va morir poc temps abans durant una gran batalla
amb els cristians.
I del jueu, que se'n va fer? Diu la llegenda que l'impacte que li causà veure la ruïna de la seva vila,
el deixà petrificat, i que allí mateix es pot contemplar un gran roc que guarda les faccions del
rostre del traïdor, per a memòria de totes les generacions futures.
229 / 252
Llegendes del Pirineu catalàUna vella llegenda, relacionada amb tres de les esglésies de la vall de Boí, explica una
commovedora història d'un trio amorós.
Diuen que una noia rica d'Erill la Vall, anomenada Eulàlia, es va enamorar de Climent, un noi de
bona casa de Taüll. Estaven tan enamorats que cadascú va construir una torre de sis pisos al
costat de casa, així es podien veure i fer-se senyals amb facilitat. Aviat va aparèixer Joan de Boí,
secretament enamorat de Eulàlia, i va començar a aixecar una
torre per comunicar-se amb la noia i alhora entorpir i fer ombra
al seu rival. Quan hi va haver aixecat tres pisos, va tenir tan mala
sort que se li va acabar els diners, de manera que no li va quedar
més remei que abandonar la seva empresa. El pobre noi no va
poder fer res més que resignar-se a veure com els amants s'enviaven missatges d'amor. Però
quan la parella ja estava a punt de casar-se, Climent emmalaltir i va morir. Al final d'aquesta
història es van retrobar Eulàlia i Joan, i tots dos van portar una vida virtuosa i exemplar.
A la mort d'aquests personatges, el papa els va fer sants, i els pobles on havien nascut els van
adoptar com a patrons. Les seves cases es van transformar en esglésies i les torres dels seus amors
en campanars. Aquesta història explica per què els tres campanars (Erill-Boí-Taüll) tracen una
línia recta, i per què el del mig és petit i gruixut, mentre que els altres dos són més esvelts.
Llegendes dels PirineusDéu va fer el món pla, però molt aviat es va cansar de tanta monotonia i hi va voler posar
muntanyes. Es va carregar amb un sac de rocs i els anava deixant a terra. Un cop a terra creixien
fins a tornar-se muntanyes. Un cop va arribar al lloc on ara hi ha el Pirineu... el sac se li va
rebentar!
230 / 252
També es diu que uns pastors van negar caritat a un captaire que no era altre que Nostre Senyor.
Van ser maleïts i els prats es van convertir en geleres , els remats en tarteres i els pastors i gossos
en tossals i roques. Es diu que això va passar a la Maladeta (d'aquí el nom) però els seus efectes
es van escampar de l'Essera fins al Segre.
Aneto és un gegant de neu que va ensenyar als pastors a fer formatge.
Ara està convertit en muntanya perquè no va voler ajudar Jesús, quan
aquest, cansat i afamat, li va demanar hospitalitat. La seva penitència és,
les nits de tempesta, recobrar la consciència i la veu. La gent de Benasc diu
que les nits de molt vent se senten els clams d'Aneto que es lamenta del
que va fer. Diuen que els pobles d'Aneto i Aineto a l'Alta Ribagorça i Ainet de Besaran i Ainet
de Cardós, al Pallars Sobirà recorden al gegant de neu.
Llegendes penedesenquesLes cavitats penedesenques no estan exemptes de llegendes ni d'històries. Pel que fa a les
primeres, a títol d'exemple, farem esment de la que ens expliquen els amics David Aloy i M.
Mercè Lleonat sobre la cova de Castellví de la Marca que es troba a sota mateix del castell dit
Castellví o Castellvell.
La cova, malgrat no tenir gaire fondària, té unes grans dimensions, es
tracta d'un esvoranc ben visible, per la qual cosa no sembla apropiada
per servir d'amagatall ni de refugi secret, però... Fa molts anys van
aixecar-hi una muralla i la van recobrir d'heures, i hi van deixar només
una petita porteta per poder entrar i sortir. Només els senyors del castell en coneixien
l'existència.
231 / 252
Només els senyors del castell...!, i els que la van construir. Aquests, després de jurar que mai, mai
no explicarien a ningú el secret que posseïen, van quedar obligats a viure a dalt de la fortalesa
sense tenir contacte amb la gent de la seva família. Els senyors els necessitaven sempre a punt per
si alguna vegada se'ls obstruïa el pas. Però diuen que n'hi va haver un que no es resignava a viure
reclòs, i moltes nits s'aprofitava del camí secret i baixava al poble a veure la xicota. Algú va
adonar-se de les seves visites i, una nit, un escamot de lladregots el va seguir sense que ell se
n'adonés, el van emmordassar i van obligar-lo que els conduís fins al castell. Un cop dins van
robar tot el que van poder. Tomant a marxar per on havien entrat, van deixar el pobre xicot,
encara lligat, a mans de les ires del senyor del castell.
La cova de l'Or, situada al costat de la font d'Horta de Clariana, també és motiu d'uns fets
llegendaris molt ben relatats per LI. Raspall, que resumim a grans trets.
Des d'èpoques molt reculades, es contava per tota la comarca que a dins
d'aquesta cova hi havia grans quantitats de monedes d'or amagades allí pels
moros; per tal motiu eren molts els qui s'acostaven fins a l'entrada de la cova
per tal d'anar a cercar el botí, però la por a endinsar-se per aquell negre forat els feia desistir a
tots.
Un dia, uns joves s'hi van atrevir i el més valent s'hi va ficar amb un llum i una corda lligada a la
cintura. Quan ja era força endintre es va trobar amb un pou que li barrà el pas, era tan fondo,
que en llançar-hi pedres aquestes es perdien en el buit. Així doncs, va haver de desistir i la cova
restà inexplorada fins que al poble de Clariana s'hi presentà un cavaller que demanà si algú el
podia conduir a la cova de l'Or i acompanyat per un minyó s'hi atansà. En ser a la cavitat,
demanà al nen que no se n'anés, que li fes companyia i que no tingués por, i el cavaller es posà a
llegir un llibre. Mentre llegia, de l'interior de la cova sortien molts i Q§ molts cargols bovers que
el cavaller anava aplegant en les alforges i, seguint les seves instruccions, el nen anava omplint-
se'n les butxaques.
Quan ja no en van sortir més, el cavaller s'acomiadà de l'infant i aquest retornà corrent a casa
seva. En arribar-hi, el primer que va fer va ser treure's els cargols de la butxaca i, davant de la seva
sorpresa, el que sortia eren monedes d'or. Del cavaller, com es pot deduir, ningú mai més no en
va saber res.
232 / 252
Pel que fa a històries o fets remarcables ocorreguts en alguna de les coves del Penedès, cal fer
esment de la que ens explica Isidre Mata del Racó.
Durant la Guerra del Francès, concretament el 15 de setembre de 1813, el jornaler Isidro Mata,
acompanyat de la seva muller i fills, fou trobat, amagat per les muntanyes de Lavem, per soldats
francesos, que li demanaren diners i com ell los respongué que era un pobre i que no en tenia,
com realment aixís era, li donaren tres cops de baioneta, una en lo pit i dos en lo cap. Caigué en
terra mortalment ferit i per més súpliques que los féu la sua muller i los plors dels seus fills, no
volgueren escoltar res.
El ferit fou portat a la cova de la Feixa Plana dels Valls a on agonitzà dos
dies, entregant en dita cova l'ànima a son criador lo dia 16 de setembre
de dit any 1813, cap al vespre, sens haver-li pogut curar les ferides ningun
cirurgià de Sant Sadurní ni de Vilafranca, per haver-hi les tropes
franceses. Tampoc se li pogué administrar ningun sagrament per trobar-
se ausent lo reverend Serafí Margarit, prevere i rector.
Mort que fou, lo tragueren de dita cova dels Valls per evitar que no fos menjar de les bèsties.
Mon fill, Jaume Mata del Reco i Torras, amb companyia de tres altres piadoses persones, lo
portaren dins lo cementiri de la iglésia parroquial de Sant Pau d'Ordal. Estigué allí sens haver-lo
sepultat, esperant la caixa, per trobar-se ausent també lo fuster de la Guàrdia, fins a lo dia 21 de
setembre de l'any 1813, que se li donà a son cadàver sepultura eclesiàstica en lo cementiri de dita
parroquial iglésia.
Meditant jo, amb tota la reflexió, de quin modo podria perpetuizar la memòria de la cruel mori
que donaren los soldats francesos al dit Isidro Matas, jornaler del modo que he notat, he pensat
fer una creu al peu dels cingles de roca sobre la font de la mia muntanyeta a on lo feriren i en fer
una altra creu al davant de la cova de la Feixa Plana de les Feixes dels Valls de la mia muntanya a
on mori i l'any 1813. Quan mos hereus passaran per allí sabran los orígens d'estes dos creus fetes
per mi, i li resaran un Pare Nostre.
Si la roca de la cova dels Valls a on morí hagués sigut al davant plana, a més de la creu i any 1813,
hi hauria posat gravat a la pedra un lletrero o inscripció que hagueren dit: Als 16 setembre de
l'any 1813 mori en esta cova Isidro Mata, jornaler, d'unes ferides que li donaren als 15 setembre
233 / 252
1813 los soldats francesos de l'exèrcit del mariscal Suchet, després de la batalla de l'altura de la
creu d'Ordal que tingueren les tropes franceses amb los inglesos als 3 setembre de l'any 1813.
Llívia Antigament , el paratge on s'aixeca el castell i tota la rodalia havia estat dominat per un monstre
terrible que devorava el bestiar i la gent . I feia impossible la vida per aquests verals , que cada dia
eren més despoblats , perquè els pocs que es podien lliurar de la feresa i la veracitat del monstre
fugien per tal de salvar-se .
Un brau cavaller anomenat Llívia , però , va enamorar-se d'aquest terreny .
Per tal de construir-hi un castell , va fer-se un escut enormement gros i va
pintar-hi el damunt una creu ben gran .
Proveït d'una llarga llança , va encaminar-se al cau de la fera , que així que va veure la creu va
amansir-se i deixà acostar el cavaller , que amb tota facilitat l'escorxà .
Així damunt mateix del catau del monstre , el cavaller va fer edificar un castell que va prendre el
seu nom , igual com la població que es va construir al seu redós , fundada per la gent que havia
fugit de les urpes del drac i d'altra que s'hi afegí més endavant .
234 / 252
Munussa i Lampègia L'any 727 , el califat de Còrdova estava molt agitat . Els generals més turbulents i ambiciosos
pretenien el govern . El califa era dèbil i es deixava influir per les noticies que li donaven de la
península els seus consellers i sovint Còrdova canvien d'emir .
Aquell any era emir de Còrdova un general expert i famós anomenat Othman Ben Abu Nazah o
també Othman Ben Ali tisa , conegut per Munussa - o Munuza – en els textos dels cronistes
cristians . Solament romangué uns mesos el govern de l'emirat , perquè va ser reemplaçat per un
altre emir que el califa acabava de nomenar .
Munussa va ser enviat , llavors , a la fronteres d'Afranc - l'imperi carolingi es coneixia amb amb
aquest nom , com a país dels francs – en qualitat de governador general de Cerdanya i dels
vessants pirinencs fins a la vall de l'Aude . Aquest general , africà , era molt valerós i de moltes
qualitats , però també sediciós i cruel – va degollar ell mateix el bisbe Nambad de la seu d'Urgell
- , enemic de l'emir que l'havia succeït i , d'altre banda , creien de poca fe . Pertanyia al poble
berber , que va caure del poder amb ell per donar pas als àrabs .
Munussa volgué aprofitar la seva situació com a general de la frontera , a més del seu crèdit i
influència d'home superior , per enaltir el poble barber . Aquesta circumstància , i el fet també
de voler aconseguir amics i aliats en lloc d'entrar a sang i foc a la terra dels francs com se li havia
manat , el va portar a entendre's amb els nobles francs de més prestigi , principalment amb Eudo
– o Eudis – duc d'Aquitània , amb qui establí un trectat de pau .
Fou aleshores quan Munussa va conèixer Lampègia , que vivia a Tolosa de Llenguadoc , filla del
duc i donzella d'una bellesa molt singular . El berber s'anamorà d'ella perdudament . Després
d'una sèrie de vicissituds , Munussa va ser batejada i es casà secretament amb lampègia a
Besançon , i després tornà a Medina – Llívia – Llívia era coneguda també Medina – el Bab , que
volia dir ciutat de la porta , d'entrada a Cerdanya - , i aquí visqueren, diuen uns , junts i feliços ,
uns altres , però , afirmen que mai no es van arribar a casar .
Corria l'any 731 quan l'emir abd - el rhamàn – o abderraman – es va assabentar dels acords que
Munussa havia signat amb el duc d'Aquitània i dels amors que tenia amb lampègia el considera
traïdor i envià contra ell un estol d'àrabs comandats per Gelthi – o Gedhy _ Ben Zagan – o
235 / 252
Zayan - , conegut també per Zeian o Zayan .
Sorprengueren Munussa mal preparat . No obstant això , lluità amb valor fins que , morts els
seus capitans en la brega i delmades les tropes , hagué d'abandonar Llívia de nit i , per un passadís
secret que des de la cisterna de la fortalesa baixava el riu Estaüja , va haver d'emportar-se la seva
estimada per refugiar-se en terres del duc d'aquitània. El castell va ser conquerit .
En la fugida descansava Munussa amb Lampègia prop d'una font – uns diuen la
de la Reina i uns altres la de planès – quan Zeian els sorprengué amb els seus .
Rodejat per totes bandes , Munussa brandà l'espasa i va combatre , abatent
adversaris , fins que caigué ferit . Morir poc després . Lampègia va ser feta
presonera i tallaren al cap a Munussa .
Quan Zeian a Ribes de Freser, va presentar la princesa a Abderraman , aquest , impressionat per
la seva bellesa exclamà : - Gualà! Una caça això no s'havia vist mai en aquestes muntanyes ! La va
cuidar amb molta delicadesa i la va enviar , com a regal per a l'harem , al gran soltà de Damasc ,
d'on ja no va tornar :
Nyerros i CadellsLa dama del castell de Nyer i la de la Torre d'Arança a Bellver de Cerdanya eren germanes i totes
dues estaven en estat alhora. Heus aquí que hi havia dues germanes molt pobres, tant, que es
veien obligades a viure a la capta i havien d'anar per portes. I s'escaigué que totes dues també
estaven gràvides al mateix temps que les senyores referides.
Un mateix dia cru d'hivern, sense saber-ho l'una de l'altra, les dues germanes
captaires van trucar a la porta del castell de Nyer l'una i de la torre d'Arança
l'altra i van parar la mà en demanda de caritat. Com si s'ho haguessin dit, les
dues dames, en veure l'estat de les pidolaires, les van aporrinar i els varen dir
236 / 252
que si no tenien per menjar i havien de captar no havien de posar fills al món. Les dues
mendicants, en sentir aquestes paraules, romperen en grans plors i, desesperades van maleir les
dames que les havien ultratjades. La que va trucar a la porta del castell de Nyer va desitjar a la
castellana que infantés set garrins enlloc d'un infant, i la seva germana, en maleir la dama de la
torre d'Arança, li desitjà que donés a llum set cadells. Ambdues dames se les van treure del
davant amb grans rialles i empentes.
Passat el temps corresponent, les quatre dones es van sentir ferides de mal
d'infant el mateix dia. La de Nyer va tenir set infants mig garrins mig
persones; la dama d'Arança, set nois també mig cadells; les dues germanes
captaires infantaren cada una un minyó com una rosa. Les dues dames van
morir de pena i de vergonya en veure's mares d'aquella fillada mig bèsties mig persones.
Els catorze cosins, en lloc d'estimar-se i de compadir-se per la desgràcia d'uns i altres, es tenien
un odi a mort i es reien els uns dels altres. Els de Nyer deien que valia més ésser garrí que cadell,
puix que la carn del porc arreu és cercada i estimada, mentre que la de ca és immunda i
menyspreada. Els d'Arança replicaven que s'estimaven més ésser cadells que garrins, perquè els
cans, per llurs lleialtat i fidelitat, arreu són considerats i estimats, entre que els porcs a tothom
fan fàstic i repugnància per bruts. I a mesura que s'anaven fent grans més s'anaven odiant, fins a
arribar a formar dos grans partits anomenats l'un dels nyerros, que vol dir porcell o garrí, i l'altre
dels cadells o gossets, que durant molts anys van trasbalsar tota la noblesa catalana, que formava
part d'un dels dos bàndols. Els fills de les captaires es van afiliar un a cada un dels dos bàndols i de
manera dissimulada posaven en joc tot llur enginy per atiar els uns contra els altres i encendre la
discòrdia entre ells.
Otger Cataló i els nou barons de la fama Quan els moros van envair la península portaven tanta empenta que no varen poder ser aturats
237 / 252
fins el Pirineus. Als Pirineus es refugiaren els Cristians que havien perdut els seus territoris i
ajudats per la gent d'aquelles contrades tingué lloc una immensa batalla de la que gaire be no
quedar ningú viu, però va servir per aturar el pas dels moros que ja no van avançar mes enllà.
Un dels pocs guerrers que van quedar vius, mig mort i,ple greus ferides, va amagar-se al cim del
Mont grony, amb el seu gos fidel que li feia companyia ,i que li llepava les nafres per guarir-lo.
Menjaven fruits del bosc i bevia llet de cabra, de cérvol o lo que trobava segons els dies .
A mida que anava refent-se polia i esmolava les armes pensant nomes en el moment de poder
tornar per fer fora als invasors. Desprès de mesos i anys totalment sol en mig del bosc sense i
veure a ningú, va decidir que havia arribat el moment de cridar a tota la gent escampada per tot
arreu, que s'havien salvat del gran desastre agrupar-la per escometre la reconquesta de les terres
en poder dels sarraïns. El seu nom era Otger Catalon.
Un mati del mes de maig enfilat amb el seu gos, al cim mes alt de la muntanya va fer sonar el
corn tan de temps i amb tanta força que tota la carena va ressonar com un
toc de vida, que donava coratge i embravia a la gent. El gos com un galgo
mes llest que el vent al sentir el corn del seu amo es llença a corre per tots
els racons terra enllà avisant a tots els nobles, guerrers i gent del poble
donant-li a entendre que calia, agrupar-se .armar-se, reunir a la gent per
arrancar la ofensiva.
Tothom va respondre a la crida, de nou punts diferents del Pirineu van començar a baixar riuades
de gent disposada al que fos, però no tornar enrere, cada estol portava com a cap, el senyor de
cada terra.(Diu la llegenda, que aquests cognoms son dels mes antics de l'historia de Catalunya ).
Alemany, Anglesola, Cervelló,
Cervera, Erill ,Mata plana,
Montcada, Pinós, Ribelles
Tots aplegats sota el comandament d'Otger, vam entendres espases davant de la Mare de Deu de
Mont grony varen jurar lluitar fins a la mort,i fidelitat la seva voluntat i a la seva paraula.
Cada un seguit de la seva gent va agafar un camí diferent, posant tota la fidelitat en el propòsit
jurat, desprès de molts esforços es va aconseguir el triomf. L'únic d'ells que va morir en la lluita
va ser Otger, en el assalt a Roses.
238 / 252
Per honorar al Cabdill mort,van incorporar com escut de cada família el escut d'Otger que ell va
portar durant tota la lluita. El gànguil corrent, amb un collaret daurat com
homenatge al fidel gos. Cada família es distingia per els colors del fons i del
símbol.
El escut d'Otger Catalon, va ser adoptat com a escut de la terra. Va ser el primer
escut de Catalunya. Fins que Jofre el Pilós ens dona les quatre barres de la seva sang.
Sant Corneli i els cornutsForen els estudiants barcelonins, ara fa una colla d'anys, els iniciadors del culte a sant Corneli,
que tant d'èxit obtindria en el futur. I és que, a tall de conya, estimaren que no hi havia una
paraula millor que cornut (provinent, asseguraven, de Corneli), per tal d'anomenar els marits
enganyats per la muller. Així, una vegada, en arribar la data del 16 de setembre, diada de Sant
Corneli, posaren una imatge d'aquest sant, tot «adornant» el seu front amb un parell de corns o
banyes, a la capelleta del carrer dels Capellans, situada al costat mateix del carrer dels Estudiants. I
primer feien creure (i després tothom ja s'ho ben creia, perquè la gent sol
ser bastant «totxeta») que, a tots els casats a qui la dona els feia el «salt»
que passaven per allà, sant Corneli els avisava.
Hom deia que aquella imatge de sant Corneli prevenia els homes que es
trobaven en l'al·ludida situació, fent-los sentir una forta picor al front, i
que allò era el preludi de la banya que els volia néixer al citat lloc. I hom deia, també, que la
picor era tan intensa que, per més que es ressistissin, s'havien de fregar. D'altra banda, hi havia la
creença que el casat que, durant set anys seguits desfilava per davant la imatge de sant Corneli
sense que el sant li hagués anunciat l'adulteri de la seva dona, restava immunitzat del fet que
aquesta li faltés.
Naturalment, no cal prendre's tot això seriosament. Però el cert és que, al llarg de molt de
239 / 252
temps, molta gent es donava cita al barceloní carrer dels Capellans,
cada 16 de setembre, desitjosa de veure els qui, en transitar pel carrer
dels Estudiants, es fregarien el front. Ah!, i també és cert que eren
molts els casats que es negaven a fer-ho (no a fregar-se el front, sinó
a passar per davant la capelleta de sant Corneli), malgrat que, a alguns
d'ells -els més sospitosos de patir aquesta desgràcia-, els oferien, si s'hi atrevien, un bon grapat
de diners...
Actualment, aquests costums s'han perdut del tot. Però la fama de sant Corneli com a patró i
advocat dels marits enganyats per la muller -fama que, amb gran rapidesa, s'escampà per totes les
terres catalanes-, encara és manté força viva a bastants llocs, ja que, sense conèixer l'origen real
d'aquesta història inventada pels estudiants barcelonins (que eren molt murris i bromistes),
moltes persones relacionen sant Corneli amb el pecat d'adulteri femení. I, a més, hi ha allò tan
popular, repetit constantment, de «ser cornut i pagar el beure»...
Santa Margarida
La llegenda diu que va ser trobada una imatge de la santa a la muntanya
del Castellot. Diu que un pastor de la Riera i un altre d'Altafulla trobaren
la imatge mentre pasturaven els ramats. Tot i que tots dos volien
quedar-se la imatge, el pastor rierenc va defensar la troballa al·legant que
es trobava al terme de la Riera. Aquest pastor va posar-la al seu sarró i,
d'amagat, el pastor d'Altafulla va traslladar-la al seu. La imatge,
miraculosament, retornà al sarró del pastor rierenc com a mostra de
voluntat de quedar-se a la Riera.
240 / 252
Temps de pedregadesUna besàvia d'una de les cases dels afores de Sant Salvador de Guardiola contava que hi va haver
uns anys que pedregava molt i sovint, malmetent gairebé sempre les collites, fet que provocava
malestar i preocupació entre els habitants del poble.
Un dia una dona, possiblement bruixa, va advertir a una veïna que el rector del poble era el
responsable d'aquelles desgràcies i que només ella tenia a la seva mà el remei d'aquelles
calamitats. Això si, calia fer-li entrega d'una quantitat de diners i ella
tindria cura de resoldre el cas. Va dir que en arribar la festa del panet, el
mossèn es moriria de cop metre celebrés la missa d'aquell dia i, amb la
seva mort, desapareixerien per sempre més les pedregades malastrugues.
El cert fou que el bon mossèn no morí i que, per altra banda, s'acabaren per si soles, les terribles i
desastroses pedregades.
Una història de sang i fetgeFa molts anys, a finals del segle passat, a Sant Vicenç de Castellet, un dia gris i ventós de tardor,
dos lladregots es dirigien cap al Castellet amb la intenció de robar les joies de la Verge.
El santuari de Castellet era vetllat per un matrimoni d'avançada edat i pel seu nebot.
Un llamp il·luminà el Castellet; al cap d'uns segons un tro eixordador va despertar una forta
tempesta.
Els lladres,molls i plens de fang, van arribar a la porta del santuari. El
matrimoni, en veure que s'apropaven estranys, van intentar aturar-los amb
pals i estris que tenien a l'abast. Però els lladregots eren més forts i els van
apallissar. Després els van lligar al pal de l'església.
El nebot, que era menut, s'havia pogut esmunyir abans que no el veiessin, i arribant al campanar,
241 / 252
va poder donar el senyal d'alarma. Els veïns dels masos propers agafaren les seves armes i,
corrent, van arribar al lloc dels fets. Van poder enxampar els bandits i alliberar el matrimoni.
Al cap de poc temps, els lladregots van ser posats en llibertat i, plens de furia, només pensaven en
la venjança.
I va ser així que un dia de la primavera següent, van dur a terme els seus propòsits.
Quan el capellà va anar a dir missa al santuari, es va trobar al bell mig del menjador un bassal de
sang. Era del matrimoni, que havia estat assassinat. Ningú no havia
vist els autors d'aquella sanguinària matança, però tothom estava
convençut que els responsables d'aquell assassinats i del saqueig
havien estat els mateixos esgarrapacristos que havien vingut a la
tardor.
Deu anys més tard, quan el nebot era ja tot un home, va haver d'anar a la guerra. Era el temps de
les guerres carlines. Allí entre els soldats, va veure dues cares que per a ell eren inoblidables, dues
cares que, des de menut, apareixien en els seus malsons.
Va córrer a denunciar els fets a les autoritats. La notícia es va estendre amb rapidesa: els criminals
havien estat capturats.
La gent del poble demanava justícia i exigia que l'autoritat actués amb rapidesa.
Va haver-hi un procés breu en què els homes denunciats van ser acusats de l'assassinat i del
robatori que anys enrere tingueren lloc al Castellet. La sentència fou de pena de mort.
I va ser així, com al cap de pocs dies, van ser ajusticiats.
Mai no sabrem del cert, però, si van ser ells o potser uns altres, els veritables autors d'aquells
crims.
242 / 252
Una llegenda: El juí del moroEls habitants deis municipis actuals de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, a la comarca costanera
del Garraf. han sentit milers de vegades un nom de lloc que identifica un petit turó (87 m)
situat al nord-est de la primera població: el Juí del Moro. Entre ambdós indrets hi ha un petit
nucli habitat que es diu Gallifa, record d'un establiment musulmà que va pertànyer a un individu
anomenat en àrab Calífa o Halífa, com n'hi ha d'altres en torres catalanes, el mes conegut deis
quals és un poble del Vallés Occidental. Doncs bé, «juí» és la forma arcaica del mot «judici». I
perquè «el Judici del moro»? La llegenda popular ho ha intentat justificar de la manera següent:
Entre els segles IX i X, durant els governs des del comte Guifré II Borrell i fins al de Borrell II, les
torres que avui conformen el Garraf i el Penedès que banya el riu Foix van ser por molts anys
una frontera salvatge i sense llei, on, llevat dels palaus-fortalesa i els frondosos Jardins que hi
mantenien els valís àrabs, estaven infectades de nius de pirates a la costa i de refugis de renegats i
bandolers a les muntanyes. Va ser un cop passada la pau que mantingué el califa de Còrdova Al
Hàkam II i la guerra que encetà el cap de govern del son successor, Hixàm II, el famós Almansor,
quan van tenir lloc els fets d'aquesta llegenda que encara avui els avis i els mestres de ¡es viles del
Garraf expliquen als seus néts i alumnes.
Va succeir que, passats uns mesos després de l'inici del saqueig de
Barcelona, Almansor, anguniejat pels soldats cristians que, des de les
muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Montnegre on s'havien
refugiat, tornaven a voler recuperar la ciutat perduda, i també enyorant
alhora els frescos i enjardinats horts de l'Al-andalús, va decidir de tornar-
se'n a Còrdova. Així ho manà, però abans va fer que el seu exercit calés
foc als escassos edificis que restaven dempeus a Barcelona.
En aquella època la frontera que separava les propietats del comtat barceloní i les dels andalusins
tot just seguia el tram final del riu Llobregat, on s'enlairaven un seguit de torres de guaita a la
riba esquerra i un de castells a la dreta, defensant ambdós els llocs por on el riu podia ser
travessat. Així, doncs, a molts dels guerrers que havien participat en la destrucció de Barcelona
només els calia fer un recorregut curt por tornar als seus llocs d'origen.
243 / 252
Entre els qui eren d'aquesta condició hi havia un amo -els àrabs en deien ualí, que significa
«propietari», i els cristians transformaren el mot en «valí»- que governava les torres que
actualment conformen el Penedès i el Garraf, ben comunicades per vies i camins d'orígens
antiquíssims que confluïen a Olèrdola. Aquest valí, anomenat Sàyl'h ad Dín ibn Gàlib, en
recompensa per haver col·laborat amb l'exèrcit d'Almansor havia obtingut un botí en metàl·lic i,
a més a mes, una jove barcelonina de gran bellesa, que havia estat batejada amb el nom d'Agnès,
Í que fou considerada esclava des d'aleshores. Sàyl'h ad Dín torna, doncs, victoriós al palau que
tenia prop de l'antiga vila romana de Cubelles amb tots els seus trofeus, dels quals el que mes
s'estimava era l'hermosa esclava. L'Indret era de conte, perquè, protegit al peu d'un turó, a la
plana dominava unes terres l'hérti1s i plenes de conreus de regadiu. L'aigua procedia del riu Foix i
els tècnics del valí hi havien aplicat un reguitzell de sínies i de canals per redistribuir-la i
aprofitar-la al màxim. Un cop instal·lat en pau a la seva residència, Sàyl'h ad Dín es preocupà en
primer lloc de manar les seves concubines que preparessin una habitació especial per a l'esclava
en un espai privilegiat de l'harem. Abans de fer les ablucions rituals del capvespre, educat com
era, va voler acomiadar-se d'ella i, adonant-se que ni amb totes les comoditats la jove no se
sentia a gust, li va parlar amb bona intenció.
- No ploris més, noia preciosa! Aquí, a casa meva, hi estaràs tan bé com a
la dels teus pares. Et Juro per Al·là que ningú no et destorbara i que jo et
respectaré. La vella Amina vetllarà personalment per la teva cambra al
serrall, t'ensenyarà la nostra llengua i et presentarà altres joves que et seran
amigues.
Amina exercia les funcions de mestressa de l'harem del valí i en conservava acuradament totes
les claus i tots els secrets. Hi havia nascut en temps del pare de Sàyl'h ad Dín però, en fer-se
gran, ja no podia competir amb les gràcies de les hurís joves i preferia tenir algun quefer per
dedicar-s'hi. S'estimava el seu jove amo com a un fill i el servia bé.
- Coratge! Deixa't estar de plors i segueix-me -va dir Amina a Agnès-. No tindràs un recer més
bo que aquest en tota la frontera. Ni a casa teva no gaudiries de la sumptuositat que trobaràs
aquí.
Es clar que Agnès, donzella de només setze anys, no s'ho mirava del mateix punt de vista. Dia
244 / 252
rere dia plorava desconsoladament i, al capvespre, mirava a l'horitzó, amb l'esperança inútil de
veure els merlets de les muralles de Barcelona i amb una enyorança immensa de la seva petita
cambra a la llar.
Quan el comte Borrell II de Barcelona, que primer havia hagut de tornar a Barcelona i redreçar-
ne tots els serveis, es veié amb cor de reprendre la lluita contra els moros, va pensar que el millor
camí per a fer una cavalcada era el que havia seguit Almansor per arribar a la capital del comtat.
Es dirigí, dones, cap a Olèrdola després de superar les defenses enemigues de la ratlla del
Llobregat.
Els espies de Sàyl'h ad Dín l'advertiren de la sortida dels cristians i ell proclamà la g santa per tota
la rodalia amb una crida que deia:
«Musulmans de totes les guarnicions, des de Ribes i la Geltrú a Berá i Tamarit, des de Sitges i
Miralpeix fins a Albinyana i la marca de la Múnia, acudiu amb les vostres armes preparades i
enroleu de grat o per força els pirates i renegats que s'amaguen als boscos, cales i platges de la
contrada. Hem de vèncer, en nom d'AI·Ià, els infidels cristians que s'acosten des de Barcelona i
fer-los obedients de nou a la nostra autoritat. »
Amb l'exèrcit que va reunir, el valí va prendre el camí de la ciutadella fortificada d'0lèrdola, que
era un símbol de poder des de temps immemorials i que controlava una de les vies d'accés a
Barcelona i a Tarragona de gran valor estratègic. Un cop acampats
prop del turó en les seves tendes confortables, els combatents
esperaven el moment del combat. En l'endemig, l'absència del
valí del seu palau, com era lògic, suposava un cert alleujament de
la tensió diària. Totes les feines es van alentir i començà un
període com si de lleure es tractés, ajustat a la seguretat que no hi hauria perill. A l'harem de
Sàyl'h ad Dín això significava que els eunucs feien la vista grossa i no mantenien una vigilància
tan estreta sobre les dones. Fins i tots els permetien de sortir a fer un tomb pels voltants.
Amina aprofitava també la circumstància per descansar de les seves dures tasques i, per tant,
permetia aquestes sortides de les joves mantenint un discret control a distancia. Agnès es revifà
en saber que podia respirar l'aire pur del camp i ben aviat s'acostumà a endinsar-se pels boscos i
els conreus que eren prop del palau. Als horts i jardins que abastien el ric rebost de l'amo, hi
245 / 252
treballaven cristians captius que esperaven bé el seu rescat, bé l'oportunitat de fer-se escàpols.
Feia goig de veure la quantitat i diversitat de productes que hi creixien: peres, cireres, albercocs,
albergínies, espinacs, plantes medicinals i tota mena de flors oloroses i decoratives, tals com
roses, margarides, gessamins...
Un d'aquests cristians, home jove, ben conformat i de fesomia bella i afable era Guislabert,
l'encarregat de recollir les verdures i hortalisses i guardar-les per ser consumides en les millors
condicions. Com que per aconseguir-ho havia d'elaborar algunes confitures, perquè sempre hi
hagués menges disponibles, li havien concedit el privilegi de tenir una petita borda en un paratge
fresc i regat per un torrent dels molts que hi havia al vessant de la muntanya.
El dia que Guislabert va veure aparèixer Agnès, cosa que no esperava
en absolut, se'n va enamorar pels ulls i, sense pensar-s'ho dues
vegades, se l'acostà i li digué:
- Senyora, que us heu perdut? Jo no tinc massa oportunitats de tractar
amb donzelles com vos, però haig de reconèixer que el meu cor ha
trontollat arrib la vostra imatge. Com us dieu? D'on veniu?
Agnès, que caminava una mica d'esma, va romandre una estona sorpresa de sentir la seva
llengua i, adreçant-se al camperol, va confiar-s'hi.
- M"heu espantat, porque no esperava trobar ningú amb qui poder parlar en aquests paratges.
M'imaginava que el meu amo únicament tenia dones cristianes al son servei. Però Ja m'adono
que estem en una situació semblant. Em dic Agnès, i Sàyl'h ad Dín, que ara es fora dels seus
territoris a causa de la guerra m'ha confinat al son harem perquè sóc part del botí que va
guanyar en la conquesta de Barcelona. Però us haig de dir que em sento desesperada i sola. No
crec que mai més pugui tornar a casa dels meus pares i, per molt que volgués, no podria
acostumar-me a la vida que m'han assignat.
Guislabert, que coneixia els costums dels musulmans, es féu càrrec de l'estat d'ànim d'Agnès i ,
per canviar-lo, li confessa:
– Us comprenc i admiro per la vostra confiança ja que, a la fi, qui só jo por destorbar-vos?
Però us confiaré un secret que mai no he gosat comentar amb ningú. A mi em passa el mateix
que a vos i, d'una altra banda, com que ja l'ha quatre anys que vaig venir a raure aquí, he tingut
246 / 252
temps per buscar una forma d'escapar-me. Si no l'he posat en pràctica abans ha estat por por de
ser traït por algun dels meus companys pagesos, que es pensen que així millorarien el tracte que
reben. Però ara que us tinc davant meu, haig de confessar-vos que sou l'esperó que em faltava.
Amb una dona com vos em vaig capaç de sortir d'aquesta terra d'infidels i de retornar a
Barcelona, perquè jo també sóc de la ciutat i trobo a faltar tant la família com la vida que hi
duia, mes plaent que la d'un hortolà manat por tothom.
Agnès va comprendre que podia refiar-se d'aquell amic, a part que la seva forma d'expressar-se i
el pensament de les dissorts que Guislabert devia haver passat la van fer pensar en ell com un
home, por primera vegada en la seva vida. Com més enraonaven, més creixia en ella també un
sentiment amorós i el desig de fugir plegats. Por això, li preguntà:
- I quina és la manera que teniu pensada por escapar de la vostra presó?
Guislabert li explica que, baixant vers la costa, havia descobert unes
naus lleugeres que els musulmans feien servir por penetrar dins els
territoris des del mar, on ancoraven les pesades naus de combat. Si en
podien deslligar una, de nit, amb bon temps podien dirigir-se cap a
Barcelona aprofitant la petita vela que enarboraven les barques. Agnès accepta la proposta, però
calla determinar quan era el moment oportú i, ai las!, precisament en aquells darrers instants de
la conversa, Amina, que cercava la donzella por dur-la novament a l'harem, va assabentar-se del
pla dels enamorats. Callà però, perquè el son amo encara estava combatent amb les hosts del
comte de Barcelona i no es podia comunicar amb ell fins que Sàyl'h ad Dín la cridés en persona.
Van passar alguns dies i Guislabert prepara un cistell amb menjar i una carabassa amb aigua per a
la navegació. A l'Agnès, li lliurà una escala feta amb lianes trenades perquè, arribat el moment,
pogués despenjar-se dels murs del palau i reunir-se amb ell. Fou justament llavors quan el valí,
derrotat, i preocupat perquè 0lèrdola havia caigut en poder dels cristians i aquests li barraven la
retirada cap al districte de Tortosa, es presentà amb els musulmans supervivents a la seva mansió.
De seguida va demanar por Agnès, que podia fer-li mes lleugera la seva aflicció. Tanmateix,
abans va voler saber què havia passat durant la seva absència i, com es lògic, Amina li va fer cinc
cèntims dels pactes entre Guislabert i Agnès por a la fugida.
– Doncs no saben amb qui se les hauran de veure! -va exclamar Sàyf ad Dín-. Només em
247 / 252
faltava això! Amina, tu calla, que jo m'encarrego de desfer aquesta conxorxa.
El valí parlà amb Agnès com si no sabes res i gaudí de la companyia de la noia tota aquella nit.
Un cop assolida la primera part de la seva venjança, manà a dos fidels guerrers seus que anessin a
l'hort i li portessin Guislabert amb qualsevol pretext.
L'endemà Agnès i Guislabert foren conduits davant l'amo, que els escridassà per la seva voluntat
de fugir.
- No us he tractat bé? Guislabert, com has gosat ni pensar que em podies robar un dels trofeus
més valuosos que m'he guanyat amb les meves ferides? I tu, Agnès, que ja no ets donzella,
digues, què t'ha faltat al meu harem? No tenies dia i nit qui et servia en tot?
Aleshores Agnès, transformada en dona valenta i sense l'angoixa del futur desconegut, replicà
por primera vegada al seu propietari.
- M'han faltat la llibertat i l'amor. Ja sabia que obtenir la primera em costaria molt. Però, l'amor,
me l'ha donat Guislabert, que és un home com cal i m'havia ofert de casar-se amb mi i no de
tenir-me al son costat com una bagassa entre moltes altres.
El valí va muntar en còlera i no entenia gens les raons d'Agnès. Només faltava el que calia
esperar. De sobte, un missatger entrà a la sala i comunicà a Sàyf ad Dín que els cristians
avançaven sobre el palau i en preparaven el setge. Tota la guarnició estava alerta i amb les armes
preparades.
El cabdill va predominar sobre l'home. La seva decisió fou més ràpida que el llamp.
- Vosaltres dos, que sou homes de la meva confiança, porteu aquests captius al turó i pengeu-
los del pi més alt que hi ha, fins que morin. Després m'ho explicareu. I a vosaltres, Agnès i
Guislabert, us desitjo que la mort us uneixi, porque en vida mai jo no ho hauria permès.
Després el valí va fer formar els seus homes, de cavall i de peu, i sortí
del palau per un passadís secret que acabava prop del riu Foix. Quan
fou sa i estalvi, orgullós damunt del seu cavall àrab, girà la vista, mirà
el turó i exclamà:
- Aquells cossos erts que es mouen amb la força del vent seran
testimoni per sempre del juí del moro.
248 / 252
Una llegenda: La bossa de bouEl lloc de la Roqueta, actualment adscrit al municipi de Sant Martí de Tous. va ser terra de
frontera almenys durant dos-cents anys. En aquells temps de confrontacions periòdiques amb
els moros, per iniciativa del cèlebre abat Oliba, es va construir un castell per defensar el territori
de les algarades andalusines. I, com és lògic, per fer bo es va escollir un indret enlairat, des del
qual, a títol de «miralla», hom podia guaitar tots els encontorns.
No cal dir que aital edificació, per bé que era petita -això explica que fos anomenada amb el
diminutiu Roqueta- destorbava els plans bèl·lics dels moros de la contrada. Una i altra vegada,
per consegüent, van organitzar expedicions que pretenien assetjar la fortificació i fer-se-la seva,
per demostrar qui manava. Al darrere d'aquests cops de mà hi havia el senyor musulmà de Calaf,
enriquit amb el mercat que s'hi celebrava de manera forca sorollosa
un cop a la setmana. i que seguia al peu de la lletra les orientacions
militars del governador de Lleida.
Tantes vegades ho provaren que, finalment, la Roqueta va ser
ocupada pels mahometans després d'una escaramussa sagnant. Els
cristians ferits van retirar-se cap a llevant, però van jurar per Déu que la situació tornar¡a a
canviar. El que no sabien és que, en entrar a la fortalesa, un dels alcaids, refiat d'una pau
duradora, hi va fer traslladar tot el botí que havia aconseguit durant quaranta anys de combat
contra els camperols de la zona,
La seva seguretat l'havia aconsellat d'anar canviant poc a poc els objectes, joies, cavalls i altres
possessions mobiliàries per diner comptant i sonant. L'embalum de la seva riquesa, l'havia reduït
a una suma de cinquanta mil dinars. que havien anat a parar a una bossa feta amb pell de bou per
no cridar massa l'atenció. I fixeu-vos si la quantitat era elevada, que algú va calcular que, al segle
XIX, l'alcaid podria haver comprat amb escreix totes les terres i edificacions de l'Anoia.
A la Roqueta, però, tornaren els dies d'incertesa. Els cristians estaven disposats a recuperar el seu
castell i, veient els defensors que les coses anaven mal dades i que segurament haurien
d'abandonar el bastió a «quatre de fondo», cada moro mirava de salvar el que tenia. L'alcaid, un
dels membres destacats de la tribu àrab de Quràyx, va aconsellar els seus homes que prenguessin
249 / 252
sols el més indispensable i que no els causés nosa en la retirada. Tots van seguir el seu
suggeriment. Només ell va haver de cavil-lar què faria amb la bossa de bou, que pesava d'allò
més.
Pensant-se que ho havia encertat, l'alcaid va soterrar la bossa sota les arrels pregones del pi més
gran que va descobrir a prop de la torre, amb la confiança que podria recuperar-la fàcilment
durant la nit, encara que els cristians rondessin per allà. Però l'home proposa i Al·la disposa. Tan
aviat com tornava a exercir el seu comandament, una pedra llançada des d'una catapulta cristiana
va obrir-li el crani. Les seves darreres paraules, a penes mormolades, foren per explicar on havia
guardat la seva fortuna.
No era fàcil de trobar-la, perquè calia ser davant del pi al punt del
migdia, mesurar la vertical de la branca mes llarga i cavar més d'un metre
de profunditat. Els seus propis companys, atabalats, van explicar el secret
a alguns cristians enemics. Tot s'hi valia, religió a banda, per fer-se rics.
D'aquesta manera, el secret deixà de ser-ho i tothom escorcollava el terreny dels pins propers i
llunyans.
Ningú no va adonar-se que les tempestes i els llamps d'estiu feien pertot estelles dels arbres
abans magnífics. El pi de l'alcaid fou un dels afectats, i d'altres pins van superar-ne les
dimensions. El cercle de busca s'ampliava i s'ampliava...
Encara avui dia, sobretot els caps de setmana, s'acosten a la Roqueta famílies senceres vingudes
de tot el país, que, amb pics i pales -per no citar,els aparells detectors de metalls-, com qui no ho
vol, es passen el dia foradant el turó de la Roqueta. Sort que la pluja, mes sàvia que els homes,
acaba per aplanar el terreny de nou.
250 / 252
Una llegenda montserratinaLa llegenda és imaginació i la imaginació es lliure,
La troballa de la santa imatge de la Moreneta va tenir lloc cap al 880, cinc anys després que el
compte Guifré aviés els moros. La talla original es va perdre i per tant han crescut nombroses
interpretacions sobre com era i com es va localitzar. La versió més canònica és que, quan els
berebers van conquerir Catalunya, la van amagar al que avui és la Santa Cova per evitar-li
profanacions.
Existeix una llegenda apòcrifa, menys estesa per poc ortodoxa, probablement morisca. Ha estat
castigada a no sortir d'un manuscrit, diria que del XV.
Segons aquesta versió, la talla de la Mare de Déu de Montserrat vas ser
esculpida per un tuareg de pell bronzejada, que l'hauria fet conseqüentment
negra, com una adaptació musulmana de la Sara cristiana; els deixebles del
profeta Mahoma tindrien en la palestina negra, esclava de la Magdalena, un
lloc comú amb als deixebles del profeta Jesús.
Els àrabs que van arribar a Montserrat eren capitanejats per Musa, i allà van trobar-hi els gots de
Vitiza, que era qui controlava la Tarraconense. Es donà el cas que el fill d'aquell penúltim rei,
Alamundo, tenia una filla que portava el nom de Sara. Sara seria, doncs, la inspiradora de la
imatge de la primera Moreneta, i l'origen ja comentat del nom de Montserrat, Mont Sara. La
influència de Sara va ser molt gran, perquè es va casar amb un nét del mateix Musa, Ibn Al
Qutiyya, cronista del califat de Còrdova, al qual segurament és debuda la primera redacció
d'aquesta història, abans que la llegenda se la cruspís i l'ortodòxia la digerís.
Certa o falsa es una llegenda maca, que diu molt del flux cultural que hi havia a l'Espanya
d'abans dels Reis Catòlics.
251 / 252
Aquest recull ha estat
realitzat per l'alumnat
de l'Aula de Formació d'Adults
de Sant Sadurní d'Anoia
durant l'estiu de l'any 2010.
252 / 252