Les relacions familiars entre els senyors de Torres Torres i Estivella

B R A Ç A LNúm. 39-40 2 0 0 9

Les reLacions famiLiarsentre eLs senyors

de Torres Torres i EstiveLLa

Juan corbaLán de ceLis durán - LLuís mesa i reig

En els estudis que s’han fet de la comarca s’han tingut en compte múltiples temes, però un dels que s’ha tocat amb menys força és l’evolució les famílies nobiliàries. La descripció i l’anàlisi de les distintes famílies que ocupen els

senyorius de la comarca no ha estat suficientment vista tot i que en que gran quan-titat d’articles es nomenen els senyors com a autors de projectes o de realitats que afecten a cada població. Per eixa raó continua faltant un esforç de síntesi i d’anàlisi que arreplegue les cases senyorials i que aprofite per a entendre les relacions fami-liars que estos hi mantingueren.

Les famílies que han anat ocupant els senyorius del Camp de Morvedre han tingut amb el pas del temps alguna relació de parentesc que en alguns casos ha estat més destacat que en altres. Tot i que la vida nobiliària es desenrotllava en gran mida al Cap i Casal i no a la comarca, realment sí es produïx algun tipus de connexió en alguns casos com el que ara ens ocupa, la de Torres Torres i Estivella. El present article, doncs, pretén estudiar les connexions que es produiren entre les dos baronies a partir de l’anàlisi prèvia de l’evolució senyorial de cadascuna de les dos. És un primer intent d’obrir pas al coneixement de la noblesa comarcal des de la connexió i anàlisi de dos senyorius.

1. Els senyors de Torres Torres: dels Bellpuig als Vallterra

Pocs mesos després de la conquesta, a l’abril de 1239 el rei Jaume conce-dia a Garcia d’Alquéssar unes cases i terres situades en Torres Torres que havien

194 JUAN CORBALÁN DE CELIS DURÁN - LLUÍS MESA I REIG

pertangut al jueu Jusef Çeledy i als seus germans. L’any següent lliuraria el castell d’este lloc i les alqueries dependents del mateix, junt amb el castell de Serra i les seues, a Gutier de Romaní, qui va posseir ambdós llocs per un curt espai de temps, perquè al poc d’això li va ser revocada la donació de Serra, perdent també en algun moment la de Torres Torres.

En 1257 pertanyia al patrimoni real i no és fins a juny de 1271 quan novament el rei fa concessió d’estos llocs i concedix al cavaller Bertrán de Bellpuig (I TT1) els castells i llocs de Torres Torres i Serra, amb els seus termes i alqueries (Algimia i Alfara, pertanyents a Torres Torres, i Anell i Ria pertanyents a Serra)2, amb la condició i pacte que, durant la seua vida i després de la seua mort, un dels seus fills barons tinguera sempre la seua residència en el regne de València i en el cas de no tindre fills barons custodiaria els dits castells el parent baró que determi-nara dita Bellpuig3. Esta família, a pesar de la gran mobilitat dels senyorius que es produïx entre els segles XIIIXIV, manté, com vorem, estes possessions fins mitjan del segle XV, quan ja la fundació del primogenitura s’ha consolidat i els béns que-den vinculats a l’hereu.

En 1290 ja havia mort Bertrán, a què havia succeït el seu fill Hug de Bellpuig (II TT). Al maig de 1300 estant en Torres Torres dit Hug amb la seua dona Frances-ca Llansol, esta venia la seua meitat del lloc d’Alcàsser al cavaller Arnau Escrivá4. Francesca va haver de morir cap a 1304, perquè al maig d’eixe any el seu marit cedia certs censos al bisbe Andreu d’Albalat i a fra Arnald de Romaní de l’Hospital, marmessors de la seua difunta dona5. El seu fill Galcerà de Bellpuig (III TT), qui havia succeït al seu pare en data posterior a 1319, assistia com a richome a les Corts celebrades a València en 13296. Casaria amb Ramoneta de Riusec, viuda de Beren-guer Boïl, senyor de Mislata.

Sense fills barons, succeirà a Galcerà de Bellpuig la seua filla Timborg de Bellpuig (IV TT), qui a través del seu matrimoni amb Gonçal Ximénez d’Arenós, senyor d’Andilla7, reforçarà l’ascendent social de la família8. Ascens social que continuarà en 1359 quan, mort ja Gonçal, es firmaven les capitulacions per al matrimoni que s’anava a realitzar entre la seua filla i successora Sanxa Ximénez d’Arenós (V TT), encara en menor edat, i el senyor Joan de Prades i Aragó, comte de Prades, menescal de Catalunya, nét de Jaume II i Blanca de Nàpols. La senyora

1 El número fa referència l’orde que ocupa dins dels senyors i TT es referix a Torres Torres. 2 Potser encara comptara Torres Torres amb altres dos xicotets llocs amb algunes cases que van existir en el seu terme: Càrcer, situat junt el riu, i el Castell, punt fortificat on existia una xicoteta torre, amb un aljub prop d’ella, que defenia l’encreuament de camins que anava a la serra d’Eslida. COR-BALÁN DE CELIS I DURAN, J. Amojonamientos y deslindes del término de Torres Torres. Associació de Cronistes Oficials del Regne de València. Crònica de la XXIV Assemblea. València 2004. 3 Arxiu del Regne de València (ARV). Real Audiència, Processos de Madrid, lletra S, exp 484 i 490. 4 FEBRER ROMAGUERA, M. Alcásser, la seua història. Ajuntament d’Alcásser, 2006. 5 Arxiu de la Catedral de València. (ACV) Pergamins. 6 GARCIA I SANZ, Arcadi. Els Furs. Vicent Garcia Editors. València 1979. 7 El seu pare Ximén Pérez d’Arenós, senyor d’Andilla, havia testat el 24 de març de 1329, havent-li nomenat el seu hereu. Arxiu Ducal de Medinaceli (ADM) leg. 115, núm. 2772. 8 En viudar Timborg, quedarà senyora de Torres Torres, Algímia, Alfara, Serra, Anell, Oixque, Andilla, Gestalgar, Cortes, Azuébar, Soneixar, Pellines, i Mosqueras.

[2]

195LES RELACIONS FAMILIARS ENTRE ELS SENYORS DE TORRES TORRES I ESTIVELLA

de Torres Torres, Ramoneta de Riusec, testava en l’hivern de 1361 nomenant hereva a la seua filla Timborg. Ambdós un any abans, a l’agost de 1360, havien fet donació de la jurisdicció i mer imperi dels seus llocs de Torres Torres, Serra, Azuébar, Andi-lla, Cortes i Gestalcamp a Joan de Prades. Amb este matrimoni obstaculitza Torres Torres a pertànyer a la poderosa casa de Prades. Joan, fill segon de l’infant Pere i de Joana de Foix, heretaria el comtat de Prades i la baronia d’Entensa. El primogènit Alfons, comte d’Empúries i Ribagorça, heretaria els feus valencians, i fou senyor de Dénia i Gandia.

A l’abril de 1412, havent transcorregut ja deu anys de la mort de Pere de Prades, fill de Joan i Sanxa, sense descendència masculina del seu matrimoni amb Joana Cabrera9, la seua mare Sanxa, feia donació dels llocs d’Andilla, Cortes, Tor-res Torres, Serra, Xestalgar, Soneixa i Azuébar a la seua néta Gonçalva Ximénez d’Arenós (VI TT), àlies Joana de Prades10, com a part del dot que portaria al matri-moni amb el poderós senyor Joan Ramon Folc de Cardona, vescomte de Vilamur, descendent per part de pare i mare del rei Jaume II, amb la qual cosa es culminaria l’ascens social dels antics Bellpuig11. Al maig de 1414, quan estava a Solsona, Joan Ramon reconeixia a la seua muller haver rebut els esmentats llocs. La comtessa Sanxa moriria en 1416 i fou soterrada en el convent de la Trinitat al qual hi havia llegat diferents béns i havia nomenat el seu hereu en el cas que la seua néta morira sense descendència.12

El comtat de Prades, que havia heretat Gonçalva, va ser reclamat pels des-cendents d’Alfons, germà del seu iaio, i es va allargar el pleit tota una dècada. Els costos dels pleits i la llunyania d’estos xicotets i dispersos feus valencians van mo-tivar a la llarga el que els comtes foren desfent-se a poc a poc d’estes possessions. Durant estos anys van haver de recórrer a l’emissió de deute prenent a cens impor-tants quantitats, els pagaments del qual requeien unes vegades sobre els ja de per si empobrits llocs i altres eren comprats per diferents persones que invertien el seu diners a canvi d’una renda anual.

Al març de 1445 i davant les necessitats de diners, venen per 28.500 florins la baronia de Torres Torres al cavaller Joan de Vallterra Blanes (VII TT)13, fill de mossén Joan de Vallterra (I), i de Francesca de Blanes, servidor de la seua casa, que havia sigut procurador general del comte de Prades per als assumptes en el regne de València, senyor de la baronia de Castellmontan, fill també del que havia sigut Bisbe de Sogorb i arquebisbe de Tarragona Iñigo de Vallterra, precursor de l’ascen-dència social de la família en la zona de Sogorb.

Casat amb Caterina, filla de Joan Ferrandis de los Arcos, batle de la ciutat de Sogorb, senyor de la moreria d’Altura, i d’Isabel Aguiló, neboda de Francesc

9 A l’abril de 1402 ja havia mort Pere, havent anomenat hereva a la seua filla Gonçalva, en edat infantil, havent anomenat com a tutora i curadora seua a la seua iaia Sanxa. Arxiu de Protocols del Col-legi del Patriarca de València (APPV) Protocol 26419, notari Rovira. 10 ADM. Leg. 115 núm.2789. Les dades i referències de l’arxiu de Medinaceli han sigut facilitats amablement per Helis Borja, a qui li ho agraïm sincerament. 11 Al setembre de 1409, Margarida, germana de Gonçalva, es casava amb el rei Martí l’Humà, ma-trimoni que va durar poc de temps a causa de la mort del rei ocorreguda nou mesos després. 12 ARV. Governació, 2216 m24 fol. 14. 13 ADM. leg. 116-2814.

[3]


Aguiló , bisbe de Sogorb, heretaria del seu sogre la dita batlia i nombroses propie-tats que posseïa en esta ciutat. Amb tot això i amb l’important patrimoni deixat pel seu pare –Montan, Montanejos, Aranyel, la Font de la Reyna, la Vilanova i l’illa de Formentera– i en no comptar amb hereu baró, fundarà un vincle en 1463 al cap-davant del seu nét Joan de Blanes i Vallterra, fill de Francesc Blanes de Berenguer i d’Isabel de Vallterra, la seua filla primogènita, que prendrà des de llavors, en pri-mer lloc, les armes i el cognom Vallterra. Mor el 13 de febrer de 1470 en el seu cas-tell de Torres Torres, i es fa càrrec Isabel de l’administració de l’herència, mentres el seu fill aconseguia l’edat assignada pel seu iaio14. És portat a soterrar a la capella del Salvador de Sogorb on jeia el seu pare.

Joan de Vallterra Blanes (VIII TT), primer del vincle, nascut a Xàtiva, al lloc de Castelló o Sant Joan, el 24 de juny de 1450, no es faria càrrec del mateix fins a juny de 1475, en complir els 25 anys. Heretarà del seu pare la vall d’Almonacid15, i va passar al seu germà el vincle de Canet, que havia fundat el seu iaio patern Fran-cesc Berenguer, en ser incompatible amb el de Torres Torres. Casat al gener de 1474 amb Violant de Castellví, filla de mossén Lluís de Castellví, senyor de Carlet, dei-xaria cinc fills del seu matrimoni, i fou Joan el primogènit, qui heretà les baronies de Castellmontan i Torres Torres. Va morir en 1487 a conseqüència d’una estocada rebuda en un duel mantingut mentres eixia de visitar una certa dama16. Va ser se-pultat en la seua Capella de la Seu de Sogorb.

El seu fill Joan de Vallterra Castellví (IX TT), quedaria davall la tutela del seu oncle mossén Vidal Castellá Doris de Blanes, senyor de Cotes, fins a complir els 25 anys. Casat al març de 1493 amb la noble Cubella del Milá, filla de Joan del Mila i Borja, senyor de Massalavés, i de Lucrècia Llansol, seria aquella la que durant estos anys governaria la baronia, que retindria com a penyora per a la seguretat del seu dot. En estos anys, la Casa Vallterra es troba ja molt empenyorada i amb impor-tants deutes, a causa sobretot dels nombrosos dots que ha anat concedint a les do-

14 “Isabel accepta la regidoria, administració, i recepció de les rendes i fruits de l’heretat del seu pare, protestant no obstant perquè el seu pare pare li ha donat els dits càrrecs i regidoria de l’heretat, on hi ha dos castells que són el de Torres Torres i el de Castellmontan, i nou llocs poblats de cristians i moros que són: en l’honor de Torres Torres, Alfara, i Algímia; i en la tinença de Castellmontan, Munten, Montanejos, Aranyel, la Font de la Reina i la Vilanova, i també té el castell d’Arenós i la Pobla, en els llocs de la qual hi ha molts treballs i perills, i en els quals estava afanyat el seu pare, i sobretot ella que és dona, i el seu pare no l’havia previst de procurador ni de batle, ni de cap salari, i sol·licita que se li con-cedisca el salari competent pels seus treballs, i per a procurador, advocat, batle i quant fora menester”. ARV. Real Justícia Llibre 794, fol. 288. 15 En 1486, a la mort del seu pare, heretaria la vall d’Almonacid, possessió que mantindrà la famí-lia fins que en 1492, i per a alleujar els deutes que pesaven sobre la baronia de Torres Torres i deixar esta millorada al seu successor, es ven la dita vall. Amb anterioritat, en 1491, s’havien venut diversos béns pertanyents a l’herència de Caterina Ferrandis de los Arcos –la batlia i els molins de Sogorb–. 16 Les circumstàncies que van rodejar la seua mort es corresponen amb la imatge que tenim del cavaller del Renaixement. Seguix la línia imperant a València del segle XV: assistent a parlaments, festes,etc. és a dir que seria un prototipus de l’home renaixentista. Per això no és res estrany que corte-jara a una dama i que a l’eixida de la seua casa morira a conseqüència d’un duel. Quatre dies després de ser ferit, el dimecres 24 d’octubre, detengut de accident del qual tem morir, és a dir ferit de mort, redacta el seu testament, en el qual deixava hereu al seu fill Joan. CORBALÁN DE CELIS, J. BORJA, H. “La biblioteca del donzell Joanot de Vallterra señor de Torres Torres”. Estudis Castellonencs núm. 8. Diputació de Castelló 1998-1999.

[4]


nes de la Casa, les importants donacions concedides als altres fills, al manteniment d’un estatus social molt costós de suportar, als nombrosos pagaments de censals donats a institucions religioses, etc. Va morir l’1 de febrer de 1506, en la seua casa de València, a la plaça de Predicadors. Va deixar del seu matrimoni quatre fills, i fou el primogènit d’ells Joan, qui heretaria el vincle. Igual que els seus avantpas-sats, fou portat a soterrar el Salvador de Sogorb.

Joan de Vallterra del Milà (X TT) nascut en 1495, va succeir el seu pare, prenent possessió de la baronia el 25 d’abril de 1506. Davant dels destrets de la Casa, en 1510 i amb tan sols quinze anys, se li va tractar a Logronyo, on va estar de patge en la Cort. Va contraure matrimoni de conveniència amb Àngela Centelles, filla de l’escrivà de ració Jaume de Santàngel, que acreixeria la seua ascendència social i que va a portar a canvi un quantiós dot17. D’este matrimoni van tindre sis fills i fou Joan el primogènit baró. Fora del matrimoni va tindre altres sis fills amb la dama Àngela Castellana, amb la qual es casarà en quedar vidu en 1551. Este fet eixiria a col·lació segles després, quan va quedar esgotada la branca directa i els seus descendents van pretendre la baronia. Va morir a València a l’agost de 1554. Obligat com estava pel vincle en deixava hereu al seu fill Joan, però tots els seus béns personals els va lliurar a Vicent, segon dels seus fills barons. Va ser soterrat en l’església de Torres Torres, en la sepultura on jeia la seua dona Àngela Centelles.

Joan de Vallterra Centelles (XI TT), quart del vincle, va nàixer a València en 1517 i va casar també quan era menor d’edat. Esta vegada la triada per al matrimo-ni seria Francesca d’Aragó, filla d’Alonso Gurrea, comte de Ribagorça, qui aporta-ria també un quantiós dot18. A canvi d’ells el seu pare Joan de Vallterra hauria de donarli la baronia de Torres Torres. D’este matrimoni va tindre dos fills, i fou Joan el primogènit, qui va morir de xiquet. En 1562 es casaria per segona vegada amb Camila Despuig, neboda de Pere Despuig, senyor de la baronia d’Alcàntera, Benei-xida i el Ràfol, amb la qual cosa no va tindre descendent baró19. Vidu per segona vegada, es casaria per tercera vegada, en 1570, amb el seu parent Isabel Centelles20, matrimoni del qual tampoc li va quedar viu descendent baró, i va passar per tant el vincle al seu germà Vicent. Els descendents d’Àngela, filla del seu tercer matri-moni, també entrarien en l’esmentat pleit per la successió de la baronia. En el seu testament demanava ser soterrat a l’església de Torres Torres, en aquella fossa on estava soterrada la seua primera dona Francesca d’Aragó, i d’allí demanava que el

17 Àngela Centelles, era filla de mossén Jaume de Santàngel, senyor de Redovan, germà de Lluís de Santàngel, i de Francesca Centelles filla natural del comte d’Oliva. 18 Firmarien les capitulacions matrimonials el 10 de maig de 1552. Se li donarien 6.000 lliures pel dot de Francesca. 19 Firmarien capitulacions el 14 d’agost de 1562. Ella aportaria de dot la quantiosa suma de 14.000 lliures (280.000 sous). 20 Este últim matrimoni segons pareix ja no va ser de conveniència, “perquè ella només té de béns propis 60.000 sous, i no són suficients per a dotarse, el senyor Joan li ha de lliuar, dels seus béns, altres 60.000 sous, i ambdós quantitats seran el seu dot” i a més, segons deien ells “no es van conéixer carnal-ment abans de casar-se per a aconseguir més fàcilment la dispensa, sinó que ho van fer per tant quan es van estimar, i vençuts de fragilitat humana” Isabel era filla de Lluís de Santàngel i Fenollet, nét de Lluís de Santàngel, i d’Anna Centelles.

[5]


portaren a la sepultura que tenia en la Seu de València, o a la capella del Salvador, a voluntat del seu germà.

Vicent Vallterra Centelles (XII TT), quint del vincle, nascut en 1525, succe-iria el seu germà al setembre de 1573, a la mort d’este. Va casar en 1551 amb Mar-garida Ribelles de Borja, filla de Joan Ribelles, senyor de la l’Alcúdia, i va tindre set fills d’este matrimoni. Gaspar, el primogènit succeiria el seu oncle iaio en el senyo-riu de Canet, però en ser declarat dement, passaria este lloc al seu germà Miquel. Els descendents d’Àngela, unes de les seues filles, també concorrerien a l’esmentat pleit successori. En 1583 sabem que estava a Flandes servint en els exèrcits de sa majestat. De volta a València, en 1586 contreia segones noces amb la seua cosina Maria Vallterra, filla natural de Benet Vallterra, germà de Joan de Vallterra IV21. D’este matrimoni va tindre un fill anomenat Jeroni, els descendents del qual se sumarien també al pleit. Moria al setembre de 1592 havent deixat a voluntat dels seus marmessors triar la seua sepultura entre les tres capelles el patronat de les quals posseïa la família: en la Seu de Sogorb, en la de València o en l’església de Torres Torres.

Miquel Vallterra Ribelles (XIII), nascut a València en 1553, segon dels fills barons de Vicente rebria del seu pare, en 1585, la donació de les baronies de Cas-tellmontan, la Vilanova, la Font de la Reina, Montanejos, l’Alqueria i Arenyol, da-vall certes condicions, una de les quals seria que el traguera de la presó on estava detingut, a la Sala de València, mentre realitzava les gestions que foren necessàries davant de la Cúria general i davant del governador, i que en donara les fiances necessàries. La baronia de Torres Torres l’heretaria en 1592, ja difunt el seu pare. Va ser un dels cavallers que van acompanyar el rei Felip quan va ser a Flandes a prendre possessió d’aquells estats. Va prendre part en la guerra contra Enric, rei de França, i es va trobar a la batalla de sant Quintí. Al juliol de 1580 es casava en primeres noces amb la seua cosina Anna Vallterra d’Aragó, de la qual tindria una sola filla de nom Beatriu. Del seu segon matrimoni amb Anna de Pino i Merino, no tindria descendència. Va morir a València a les darreries de setembre de 1617, i fou soterrat el dia 22 a la Seu.22

Li succeïx el seu germà Joan Vallterra Ribelles (XIV), sèptim hereu del vincle, qui el mateix dia en què soterraven al senyor Miguel havia manat al seu procurador a la vila de Torres Torres perquè prenguera possessió de la baronia, i va acudir al sendemà a la de Castellmontan. Les presses es devien al pleit que des de temps arrere mantenia amb el seu germà per la successió del vincle, en pretendre aquell, sense raó, que heretara la seua filla Beatriu. Va casar en 1594 amb la seua co-sina Eufràsia Vallterra i Vallterra, amb la qual va tindre nou fills i fou el major dels

21 Per a justificar este matrimoni i tractar d’obtindre fàcilment la dispensa Papal al·legaven “que feia més de 10 anys que la dita senyora Maria s’havia quedat òrfena de pare i mare i destituïda de tot humà auxili, per la qual cosa Vicent, mogut de pietat, la va rebre en la seua casa, i vençut del seu amor i de la fragilitat de la carn, sense esperança de futur marit, la va conéixer carnalment, que van tindre un fill, que llavors era d’edat de deu anys”. 22 “Va deixar per a la seua ànima, tots els difunts i el seu enterrament, tan sols 350 lliures, i va de-manar que no se li fera soterrament general, segons li corresponia per la seua qualitat i la dels seus, per ser Hu dels principals barons d’este Regne, i per a conformar-se amb els temps i amb les poques forces i facultats d’aquell, causades per l’expulsió dels moriscos”.

[6]

199LES RELACIONS FAMILIARS ENTRE ELS SENYORS DE TORRES TORRES I ESTIVELLA [7]


barons Vicent. En 1610 havia succeït al seu germà Gaspar en el senyoriu de Canet. Al febrer de 1628 Felip IV li concedia el títol de comte de la Vilanova(posteriorment “Villanueva”), “en atenció als seus servicis i el dels seus avantpassats”. Va morir en 1632 i va deixar manat en el seu testament que el soterraren en Predicadors, en el vas dels frares del dit convent.

Vicent Vallterra Vallterra (XV TT), de sobrenom el llarg, succeïx el seu pare en la baronia de Torres Torres i comtat de la Vilanova(”Villanueva”), i heretà Canet el seu germà Joan, que moriria sense descendència, i va passar al seu nebot Joan Matías. En 1627 té problemes amb el Sant Ofici en negarli este el seu ingrés com a familiar del tribunal de València, i es va allunyar la seua ascendència dels Santàn-gel, encara que al final va aconseguir ser admés com a tal. En 1629 ingressava sense impediments en l’orde de Calatrava. Es casava en 1630 amb la madrilenya Lluïsa de Palavicino i Rojas. A la mort del seu pare la Casa estava novament carregada de deutes, “derivats entre altres, de l’expulsió dels moriscos, i altres molt grans que s’han seguit a la dita Casa, que han obligat de molts anys a esta part a tindre com té segrestats tots els béns de la dita Casa per via d’arrendament”23. Va tindre tres fills del seu matrimoni Joan Matíes, Francesc i Francesca.

Joan Matíes Vallterra Palavicino (XVI TT) nové baró de Torres Torres, va succeir el seu pare en 1645, abans de la seua majoria d’edat, i fou en 1650 “fet major d’edat pel nostre senyor rei ara feliçment regnant, per reial privilegi donat a Ma-drid un cert dia del mes d’abril present”, per la qual cosa l’any següent és nomenat tutor i curador del seu germà Francesc, senyor de Canet. Al febrer de 1656 firmava capitulacions per al matrimoni amb Francesca Felipa de Monsoriu Monpalau, filla de Josep de Monsoriu i Villvert, senyor de la baronia d’Estivella, matrimoni de qual no tindrien successió. Testà Joan Matíes al juliol de 1664, i va morir al mes següent, en la seua casa de la plaça de Predicadors. Com s’havia oblidat assenyalar el lloc on volia ser soterrat havia fet codicil uns dies després del testament i va de-manar ser soterrat en Predicadors, en la sepultura dels monsoriu. Esta unió va ser la primera relació entre les baronies de Torres Torres i Estivella, i en cas d’haver tin-gut descendència haguera suposat la unió en la mateixa persona dels dos vincles.

El 22 d’octubre d’eixe any 1664 el seu germà Francesc Vallterra Palavicino (XVII TT) era declarat successor en el vincle de Torres Torres. S’havia casat en 1656 amb la seua cosina Margarida Vallterra24, que moriria poc després en 1661, del matrimoni de la qual van tindre una filla de nom Anna. Va contraure un segon matrimoni al gener de 1667 amb Rosalia Vilarrasa i Cabanilles, filla dels comtes del Casal, senyors d’Alginet i Benissanó, amb la qual va tindre a Teresa i Josep. Moriria a Madrid, al novembre de 1678.

Li va succeir el seu fill Josep Vallterra Vilarrasa (XVIII TT), qui havia estat declarat hereu el 18 de febrer de 1679 per sentència del Justícia Civil. Va contrau-re matrimoni a l’agost de 1690 amb Victòria Juliá Urries, senyora de Godella i

23 ARV. Real Audiència. Processos. Part 1a, lletra V, exp. 883. 24 Parents en tercer i quatre grau, acudixen novament a la justificació que “Margarida no tenia dot competent per a contraure matrimoni, d’acord amb la seua qualitat, amb persona que no siga parent, i Francesc volia casar-se amb ella i no ho podia fer sense que se li dispensara el seu parentiu”, i va obtin-dre la dispensa Papal.

[8]


Rocafort , amb la qual no tindria descendència. Moriria al desembre de 1731, i va nomenar successor en els vincles i primogenitures al seu nebot Manuel Mateo, fill de Roderic de Tordesillas, marqués de Sant Feliç i de Teresa Vallterra, la seua germana, veïns de la vila d’Olmedo, i es van iniciar els pleits per la successió dels vincles de Torres Torres i Canet, en haver acabat amb Josep la línia recta de Joan de Vallterra Blanes, primer cridat al vincle.

El 20 de desembre de 1731, el mateix dia en el qual va morir Josep, Vicent de Monsoriu i Castellví (XIX TT) havia interposat demanda per la possessió al·legant ser descendent per línia recta de baró per part de Damiata Blanes i Vallterra, néta del fundador. Difunt en el transcurs del pleit, van passar els drets al seu germà Josep Monsoriu i Castellví (XX TT), a favor del qual es va fallar, però mor sense successió, i continua el pleit. Li va succeir el seu altre germà Cristòfol de Monsoriu i Castellví (XXI TT), qui va ser declarat successor en sentència donada el 31 de maig de 1758, i va prendre possessió de Torres Torres al maig de 1760. Fatalment també va morir sense successió del seu matrimoni amb Isabel Mariño de Llovera, i va iniciar-se de bell nou pleits per la successió del vincle, el qual va recaure en el seu nebot Enric Castellví i Monsoriu, fill de la seua germana Maria Anna Monsoriu i de NicolauFelip de Castellví i Villagrasa, comte del Castellá, qui, professant en religió, va renunciar a favor del seu germà Vicent Castellví i Monsoriu (XXII TT), desé quint senyor vinculatori de Torres Torres.

2. Del senyoriu al vincle d’Estivella. La família Monsoriu i Escrivà d’Íxar

2.1. L’origen del senyoriu

L’origen nobiliaria del senyoriu d’Estivella, com el de qualsevol altre prové de la reconquesta de Jaume i fonamentalment, ja que no existix quasi documentació de temps anteriors tot i que el sistema de senyors feudals també es vas practicar durant el domini musulmà. Les primeres identificacions de senyors s’identifiquen amb el nucli de Beselga i no amb el d’Estivella que era una alqueria o nucli menor. En el Llibre del Repartiment25, doncs, s’esmenta el “Castellum” de Beselga en lliurar-se Segart a Adam o Ade de Paterna i allí mateix s’indica que el seu castell es trobava front el de Beselga. No és totalment clar, segons el document, que este senyor posseïra Beselga però Burns26 així ho assegura quan afirma que entre les seues possessions es comptaven les de Benifallim, Beselga i Segart. El cavaller Adam de Paterna era un financer vinculat al món jueu i que feia destacats préstecs. A més també es coneix no sols la successió que va tindre sinó que va morir a l’any 1270 i que fou soterrat a l’església dels Hospitalaris de la ciutat de València. Però la

25 FERRANDO, A. Llibre del Repartiment, València, Vicent García editor, 1979. llibre i, 508 “ Adam de Paterna, castrum de Segart iuxta Buselcam per alodium franchum pretio iii milium solidorum realium, IV Idus Augusti.” 26 BURNS, R.I. Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Eliseu Climent Editor, 1981, pp. 163165.

[9]


família es desfaria del senyoriu de Beselga sense que se sàpia a quin altre senyor aniria a parar ja que no és fins a 1297 quan se’n coneix un altre posseïdor. Es tracta de Roger de Lloria qui va obtindre eixe any un privilegi de Jaume I per a exercir la jurisdicció de diversos llocs, entre els quals s’esmenta el de Beselga.27

Des del començament del segle xiv no hi ha cap referència als senyors de la població fins al darrer terç del segle. Concretament se sap que hi va ser senyor mossén Guillem Colom, benefactor de la cartoixa de Portaceli, ja que deixà en el seu testament que es fera una cartoixa a Beselga i un hospital a Estivella28. El més destacat és que resulta ser la primera referència a les dos poblacions del senyoriu i no sols a Beselga. Sembla, doncs, que Estivella com a alqueria té ja més entitat i potser siga en este moment quan la d’Arenes entre en decadència.

El següent senyor conegut és Guillem Moliner. Va arribar a governar molts pocs anys després de la defunció de mossén Guillem Colom i el més destacat és el recent descobriment de les capitulacions que va fer al 1382 a les tres aljames (Beselga, Estivella i Arenes). Sembla que estes es promulgaren per a evitar l’aban-donament de les aljames davant l’enduriment senyorial com així esmenta Guinot29. El ben cert és que molts pocs anys després, el 1386, este senyor es veu obligat a vendre el senyoriu a una altra família, quasi segur que per no poder mantindre’l. Es produïx una venda judicial per 860 lliures que va afectar als termes, les perti-nences, les jurisdicció, l’impost sobre els diners els hòmens i les dones.30

A partir de 1386 apareix la primera família que governa el senyoriu durant tres generacions: els sanfelius31. No hi ha indici de la vinculació del senyoriu però sí almenys de la consolidació del poder senyorial. Els sanfeliu havien col·laborat en el repoblament com s’exposa en el Llibre del Repartiment32 i el cavaller Dionís de Sanfeliu rep l’encàrrec del Rei perquè repoble part del raval que s’extenia al voltant del que després seria l’església del Salvador33. També van participar dels conflictes bèl·lics de l’època sempre al costat de la causa reialista, la qual cosa era reconeguda per la corona com en 1363 quan el rei Pere li va fer donació d’una jovada dels patis i edificis del raval que ell s’havia reservat per a ell. Esta família estava especialment vinculada amb els jueus com ho explica el fet que Garcerà Sanfeliu tinguera un fill amb una Legem, que rebé el nom de Joan34. A més Bernat de Sanfeliu va ser batle

27 ARV Reial Cancilleria, llibre 611, fol 135v. 28 TARIN, F. “libro de bienhechores del Convento de porta-coeli” a la Cartuja de Porta Coeli (Valen-cia) apuntes históricos, València, impremta de Manuel Alufre, 1897, p. 258. RIBER TRAVER, M.E. Los ana-les de la cartuja valenciana de Porta-Coeli, València, institució Alfons el MagnànimDiputació de València, 1998, p. 95. 29 GUINOT, E. “Les capitulacions d’Estivella, Beselga i Arenes(1382)”a Capitulacions de les aljames d’Estivella, Beselga i Arenes amb el seu senyor Guillem Moliner, Sagunt, ajuntament d’Estivella, 1999, pp. 3-6. 30 ADVFDA Inventaris, caixa 3. 31 El primer senyor d’Estivella d’eixa família fou Bonafonat de Sanfeliu. Li va succeir el seu fill Joan casat amb Teresa Esplugues, I finalment el nét Garcerà de Sanfeliu que va estar caasat dos voltes i va tindre tres fills, tot i que l’herència la va adquirir l’oncle Francesc de Sanfeliu qui la va vendre al primer membre del monsoriu que es fa càrrec de la baronia. 32 Ib. , Llibre II . “a Guillem de Sanfeliu les cases a Morvedre......” 33 CHABRET, A. N Sagunt su historia y sus monumentos, Sagunt, CASS, 1983, pp. 224-225. 34 CIVERA I GÓMEZ, M. “El túmul d’Isaac Atzar” Braçal, , núm. 38, 2008, p. 29.

[10]


de Sagunt l’any 140735 i el seu descendent Bonafonat de Sanfeliu també en fou batle.

Entre els anys 1386 i 1392 van rebre les franquícies reials per completar les que primerament reberen: la franquícia sobre el pontatge, almodinatge i peatge perpètuament l’any 138636 o les jurisdiccions civil i criminal l’any 1392. Fins a l’any 1441 havien estat tres generacions i Leonor Santandria, com a segona muller de Garcerà de Sanfeliu i curadora dels seus trets fills accepta el fet de transpassar els seus drets a Francesc de Sanfeliu perquè esta venguera als pocs dies a Garcerà de Monsoriu per un preu de 110.600 L.

2.2. La creació del vincle: els Monsorius

Així les coses el de 3 de maig de l’any 1441 suposa una data molt important no sols perquè pren possessió el nou senyor37 sinó perquè el fundador de la dinas-tia Garcerà de Monsoriu (I E)38 la vincula.

Este llinatge s’havia instal·lat a València provinent de Catalunya. El Llibre del Repartiment ja esmenta a Ponç de Monsoriu. També se sap que la primera possessió de la família fou la de Bellús a on Bernat de Monsoriu detentà el senyo-riu. Este va casar amb Isabel Escrivà i va tindre tres fills: Damià (successor en el senyoriu de Bellús i casat amb Sibilia Juan). Garcerà (casat amb Margarida Jofre i mort abans del pare) i Violant(casada amb Joan Bonastre). Fou soterrat en 1405 a la capella de sant Tomàs en el convent de Predicadors a on també estava el seu fill Garcerà de Monsoriu.

Pel que fa a este Garcerà de Monsoriu, qui va a morir abans del seu pare, se sap que va casar amb Margarida Jofre amb la qual va tindre 8 fills: Nicolau (ca-nonge de la seu de València), Francesc (de l’hàbit de sant Joan), Gilabert(mestre de Montesa), Violant (casat amb el senyor de Carlet Lluís Castellví. Este és el primer moment en el qual s’emparenten estos llinatges que al llarg de la història s’uniren en més d’una ocasió). Aldonça (casada amb Dalmau Safer), Bernat(comprador del senyoriu de Faura), Gracià(hereu del seu germà en Faura en no tindre este fills). Els seus fills foren Berenguer i PereRaimon(este últim senyor de Faura) i Garcerà, qui va comprar el senyoriu.39 Pel que fa al cas de Faura es pot dir que des de 1431 està en mans de mossén Gracià de Monsoriu. Després el seu fill PereRaimón de Monsoriu va rebre la jurisdicció fins a després de les Germanies, quan la possessió va passar a Isabel de Monsoriu qui casà amb Lluís Vilarrasa40. També per tant els vilarrasa que estigueren relacionats am el senyoriu d’Albalat dels Tarongers entren en contacte amb un nou territori des de d’on ajudaran els monsorius a recuperar la

35 ARV, Batlia, pergamí 376. 36 ACA , Cancilleria Reial, reg. 1891, foli 321v. ADVFDA Drets senyorials, caixa 2. 37 ADVFDA Inventaris, caixa 3. 38 El número fa referència a l’ordre del senyor i la E a Estivella. La relació dels senyors es conside-ra des del moment de naixement del vincle. 39 AHMB Fons Carlet- Castella, lligall 186. 40 MARTÍNEZ RONDAN, J. L’església parroquial dels sants Joans de Faura, Sagunt, CASS, 1991, pp. 408 i 426.

[11]


baronia d’Estivella el 1671. Així les coses els monsoriu desembarquen en el Camp de Morvedre i consoliden dos senyorius primerament: el de Faura i el d’Estivella.

Garcerà de Monsoriu representava la noblesa relacionada amb l’expansio-nisme de la corona. Va participar en les guerres del Regne amb la direcció de dos galeres de l’armada de València cap al regne de Napols d’igual manera que el seu germà Gilabert de Monsoriu, mestre de l’Orde de Montesa, va participar en la batalla naval de Ponça en l’any 1435 o en la guerra contra Joan II de Castella. Però allò més destacat per al senyoriu són les clàusules del seu testament de 29 de maig de 1449 que declarava vinculada la senyoria de manera que “vull e man que los meus llochs de Estivella, e de Besalga, e de Areno, no puixenn ésser venuts, ni transportats per lo dit hereu meu, ni per altri, com sia voluntat, que així es faça, e així ho vull que siga fet e fermat, e comnsensuats los dits pera el dit hereu meu, e als hereus d’aquell...”41. Així l’any 1450, quan va soterrat, com altres membres de la seua família, a la capella de sant Tomàs del convent de Predicadors de València el senyoriu ja estava vinculat. Hi havia esta casat en dos ocasions, amb Isabel Masip i Violant Zanoguera i va deixar una descendència de cinc fills: Garcerà (casat amb Elionor Mercader i amb dos fills, Berenguer i Àngel), Cecília (monja de la Saïdia), Aldonça (és monja de la Saïdia), Isabel (casada amb Berenguer Mercader) i Gracià (qui heretà el senyoriu d’Estivella).

Gracià de Monsoriu (II E) va ser el segon baró d’esta família i va estar casat amb Isabel Mercader. Van tindre 5 fills: Isabel (casada amb GuillemRaimon de Bla-nes), Beatriu (casada amb Francesc Esplugues i Francesc Dalmau) Baltasar (religiós de sant Jeroni de Cotalva), Gaspar-Garcera (casat amb Damiata Blanes germana del senyor de Canet i qui va ser el successor del seu pare) i Melcior (de l’hàbit de Mon-tesa). Entre els seus mèrits va estar la construcció del palau senyorial a Estivella i un altre a Beselga al costat de la torre almohade ja existent42. A més també va edi-ficar cases tant en un lloc com l’altre. Però els seus nombrosos deutes li va obligar a vendre el senyoriu, encara que esta operació no era en teoria possible per estar vinculat. El comprador va ser Berenguer Martí de Torres, qui va governar-la durant tres generacions fins que novament va tornar a mans dels monsoriu.

Durant el temps que els monsoriu deixaren de governar el senyoriu van passar dos generacions. Gaspar-Garcera de Monsoriu va ser el primer d’esta línia dels monsoriu que no va governar Estivella. Va tindre tres fills: Gracià de Monsoriu (clergue), Guillem-Raimon de Monsoriu (prior del convent d’Onda) i Gaspar de Monsoriu (hereu del senyoriu) A este va succeir-li Gaspar de Monsoriu que es va casar amb Violant Almenar amb la qual va tindre cinc fills: Felip, Tomasa (casada amb el senyor de Faura Joan Vilarasa), Lluïsa, VicentGracià i finalment l’hereu Guillem-Raimon. Este a més va ser cridat a les Corts de 1547 amb la qual cosa es demostra el seu reconeixement social, malgrat el fet d’haver perdut la Baronia.43

Precisament el matrimoni del seu hereu Guillem-Raimon de Monsoriu amb Jerò-nima de Centelles (filla de Jeroni Centelles i Beatriu Anna Ferrando) és el que va fer possible en part la recuperació del senyoriu. Esta va vincular més propietats,

41 DVFDA Censos, caixa 25. 42 ADVFDA Processos i pleits: L’Alcúdia, llibre 28. 43 ROMEU, S. Les Corts Valencianes, Eliseu Climent editor, 1985, p. 56.

[12]


que les havia adquirit en convertir-se en hereva del seu germà Cristòfol Centelles44, amb les quals es van assumir-se els deutes del senyoriu. A més, igual que el seu pare, fou cridat a Corts l’any 1563.45

En tot el temps que els monsoriu abandonen el senyoriu, va estar la família martí de torres governant. Este llinatge estava a Sogorb des de la reconquesta però va estar aveïnat a Torres, prop d’Olocau d’on prengueren el cognom. El pare del primer baró va ser tresorer de la reina Maria i procurador general de l’antic patri-moni. Van emparentar en el segle xv amb els aguilar, senyors d’Alaquàs.

Berenguer Martí de Torres (III E) va ser el primer senyor d’esta família, en-cara que per pocs anys ja que va faltar el 1507. Va estar casat amb Úrsula Aguilar va tindre una filla: Isabel Juan Martí de Torres que va emparentar amb el senyor d’Alaquàs Jaume Garcia d’Aguilar, fill de Francesc d’Aguilar i de Caterina Amar-lich. D’esta línia, després d’emparentar-se Jerònima d’Aguilar amb Pere Pardo , se-nyor de la casta, naixeria la línia del comte d’Alaquàs en la persona de Lluís Pardo de la Casta en 158146. En el testament del fundador47 s’arreplega que l’hereu de la Baronia havia d’estar el seu gendre Jaume Garcia d’Aguilar (IV E) i que a este li havia de succeir el seu primer nét baró, com així va ser, i que este portaria el nom de Berenguer Martí de Torres i Aguilar. Els fills de Jaume d’Aguilar i Isabel Juan Martí de Torres foren quatre: Melcior(sense successió), Gaspar (sense successió), Jerònima(casada amb Joan Pardo de la Casta i que continuarà la línia en morir el seu germà Berenguer que era l’hereu) i Berenguer (hereu). Durant el seu temps de govern hi hagueren dos conflictes que marcaren el senyoriu: la guerra de les ger-manies i el pleit per l’aigua de la Séquia Major de Morvedre. El resultat del primer fou l’atac agermanat al castell de Beselga i del segon diferents decrets de dret sobre l’aigua a favor dels senyors48. El darrer senyor de la família fou, com s’ha dit adés, el nét de fundador, Berenguer Martí de Torres i Aguilar (V E). Este va casar amb Maria de Montcada però no va tindre successió.

En tot este temps els monsoriu van intentar la recuperació del senyoriu que els pertanyia pel vincle creat per Garcerà de Monsoriu. Així Guillem-Raimon de Monsoriu començà de manar els seus drets el 155449 encara que no és fins a 1571 quan Gaspar de Monsoriu (VI E), fill de GuillemRaimon va recuperar el senyoriu amb l’ajuda del seu curador i senyor de Faura Joan de Vilarasa. El fet que el darrer martí de torres havia faltat sense successió directa ajudaria que es firmara la con-còrdia per la qual li havien de pagar uns grans censos als quals responia de manera especial l’administració de Jerònima de Centelles.

Gaspar de Monsoriu va assumir el senyoriu en un temps en el qual la con-flictivitat dels moriscos acabaria amb l’expulsió, ja en l’època del seu fill i successor. Va ser procurador i batle general de tots els estats del duc de Gandia. Durant estos

44 DVFDA Propietats i drets: inventaris, caixa 3 “Vínculo de Monsoriu: administración de dª Ge-rónima Centelles”. 45 SALVADOR ESTEBAN, E. Cortes valencianas del reinado de Felipe ii, València, Universitat de Va-lència, 1973. 46 ARV, Alaquàs caixa 4, exp. 125 i caixa 12, expo. 333. 47 ARV Alaquàs, caixa 1, exp. 2. 48 ADVFDA Processos i pleits: Monsoriu, caixa 24. 49 ADVFDA Processos i pleits, llibre 27.

[13]


anys va delimitar-se el terme i es van fer obres en el palau senyorial, precisament d’eixa residència es conserva l’inventari que es va fer l’any 1581. Este senyor va contar amb una extensa família en casar-se en dos ocasions, primerament amb Magdalena Mercader Calatayud i després amb Anna Aguirre. De la primera unió va tindre a Jeròni i Cristofol que acabarien heretant els dominis els dos, en morir el primer sense successió. Del segon matrimoni tingué cinc fills i una filla: Perpètua Monsoriu(monja del convent de la Saïdia), Guillem-Raimon(legitimat en les Corts de 1589), Vicent Monsoriu(fou cavaller de Santiago i va servir al rei a Flandes, Itàlia i Espanya. També fou General de l’artilleria de Milà i mestre de camp general del regne de Nàpols).

En morir este va heretar la Baronia Jeroni de Monsoriu (VII E) l’any 1610. S’acabaven d’expulsar els moriscos i la població era buida per la qual cosa va pro-mulgar una carta pobla. La crisi viscuda pel senyoriu li va obligar a presentar un memorial l’any 1624 perquè se li perdonaren els deutes50. Va casar amb Marianna Figuerola però no va tindre descendència i la baronia va passar a mans del seu germà.

Cristòfol de Monsoriu (VIII E) va assumir la Baronia en un temps de crisi, igual que el seu germà, a la qual cosa cal afegir la pressió cada vegada major que li exercien els creditors per cobrar els censos51. Es va casar el 1607 amb Joana Villvert de Augusta que provenia d’una família d’Estella. El seu pare era un noble navarrés germà de l’abat de Lerín i fills de l’alcalde i jurat d’Estella. Tingueren 6 fills: Clàu-dia i Cleònida de Monsoriu (totes dos nascudes a Estivella i no se sap si moriren de xiquetes ja que sols apareixen reconegudes en una font:, el Quinque Libri d’Es-tivella), Andrea (casada amb Francesc Sans amb el qual va tindre dos fills: Joan i Josepa), Màxim (capità de cavalleria) Jeroni (casat amb Anna Maria Queixal i d’es-tos vindria la línia que després governaria la baronia de Torres Torres) i finalment Josep(l’hereu de la Baronia). Estos anys la família del senyor va tindre un contacte molt directe amb la població fins l punt de batejar dos de les seues filles i participar de padrins de matrimonis i batejos. A més la baronessa, després de la mort del seu marit, va continuar també la relació mentre es feia càrrec dels seus fills.

L’arribada del següent baró, Josep de Monsoriu (IX E) va suposar l’acaba-ment progressiu de la pressió dels creditors que havien aconseguit els anys anteri-ors fins i tot el segrest de la Baronia a través de la concòrdia signada l’any 163652. El més destacat, a banda de la concòrdia, és que a partir d’este moment el senyoriu es vincula amb una destacada família: els mompalau, en casar-se el baró amb Maria de Mompalau Mucefi. A més el llinatge monsoriu es perd en ser l’hereu la seua única filla FrancescaFelipa de Monsoriu. Els mompalau eren una família que havi-en prosperat ràpidament, que governaven el senyoriu de Xestalgar i a més que ha-vien aconseguit la condició de comtat. Els fills del primer comte, Baltasar de Mom-palau, eren: Gaspar (hereu casat amb Antonia Milà d’Aragó i sense descendència), Anna Margarida(casada amb Joan Crespí Brizuela, qui va ser lloctinent general) i

50 ADVFDA Processos i pleits: l’Alcúdia, caixa 24. 51 ADVFDA Censos, caixes 21 i 28. 52 DVFDA Processos i pleits: l’Alcúdia, caixa 25.

[14]



Maria (casada amb el baró d’Estivella i successora del seu germà l’any 1664). En faltar Gaspar sense descendents les propietats passaren a Maria de Mompalau, qui va ser la hereva i la qual va transmetre els seus títols a la filla Francesca –Felipa de Monsoriu. El baró va faltar el 1643 a Estivella però va ser soterrat a la capella dels monsorius situada al convent de Predicadors. Durant el seu temps es va acabar en la població el campanar i també el seu rellotge de sol datat l’any 1739.

Francesca Felipa de Monsoriu (1742-1709 X E) quasi no va conéixer el seu pare, qui faltà un any després del seu naixement. El fet que este no deixara escrit testament i la seua condició de dona va dificultar la seua herència sobretot per part del germà del seu pare, Jeroni de Monsoriu que volia fer-se amb els drets del senyoriu. Com s’ha dit adés, eixa branca segona és la que després governaria la ba-ronia de Torres Torres. No obstant també la baronessa s’unix a la casa senyorial de Torres Torres a partir del seu matrimoni amb Joan Maties Vallterra Palavacino. Però el fet que este morira sense que hagueren tingut descendents va trencar la unió de les dos baronies en el mateix senyor. Posteriorment va casar amb OnofreVicent Escrivà d’Íxar, comte de l’Alcúdia, amb la qual cosa la Baronia es va vincular amb una altra família que serà la que passarà a regir els destins del senyoriu en perdre’s el llinatge monsoriu. El comte de l’Alcúdia estava molt relacionat amb les tertúlies literàries de l’època i era també autor de diversos textos53. Durant el temps d’esta baronessa continuaren les obres a l’església, especialment amb la decoració de les arcades del presbiteri i també es beneïren les primeres campanes que encara s’hi conserven. El matrimoni va tindre els següents fills: Vicent (mor de xiquet) Josep (era el primogènit mor de jove i fadrí), Antoni (cavaller de l’orde de sant Joan i de Malta i comendador d’Alfambra), Pasqual(tinent coronel a Extremadura i sense descendència) Francesca (monja del convent de sant Cristòfol de València) Marian-na ( casada amb el comte de Carlet Felip-Linus de Castellví i la descendència de la qual governaria posteriorment la senyoria) i finalment Baltasar (hereu de la família casat amb Anna Bracamonte i que arribà a ser virrei de Mallorca). Francesca-Felipa de Monsoriu va morir l’any 1709 i va testar deixant hereu el seu fill Baltasar.

2.3. Els Escrivà d’Íxar i els Castellví com a barons d’Estivella

Baltasar Escrivà d’Íxar i Monsoriu (1673-1738 XI E) va assumir el govern de la baronia fins a la seua mort el 31 de gener de 1738 junt a altres títols com el de comte de l’Alcúdia i de Xestalgar. S’havia casat l’any 1697 amb Maria Anna Bracamonte a l’església de Santiago front al Palau Reial de Madrid. Tant ella com el baró pertanyien a la Cort i vivien en eixa ciutat a on ell era majordom i gentilho-me de cambra de sa majestat Carles ii 54 i ella dama de la reina Anna de Neoburg. La baronessa era a més marquesa de Trocifal i Montalbà i estava emparentada amb cases de Portugal i Castella. L’any 1704 va ser nomenat virrei de Mallorca i posteriorment de 1707 a 1709. Entre les obres fetes a la baronia d’Estivella en este

53 L’any 1885 va fundar l’Acadèmia del Bisbe. 54 VALLÉS BORRÁS, V. De la carta de poblament a l’ocàs de l’Antic Règim (1252-1800), Alcúdia, ajun-tament de l’Alcúdia, 2002, vol i, pp.321-332.

[16]


temps destaca el gran escut que va deixar a l’arcada del presbiteri de l’església i l’acabament de les obres de la façana principal com així està datat. A més també va mamprendre obres en la capella de sant Jaume del convent de Predicadors del Cap i Casal on estaven soterrats els íxar55. La seua muller va morir el 1742 i també fou soterrada en l’esmentada capella. Va crear una administració per a crear una urna de plata per a sant Lluís Bertrán de la qual era gran devota.

A la seua mort els drets de la casa van passar a la germana major Maria Anna Escrivà d’Íxar(1698-1740), qui havia casat amb Felip Linus de Castellví en 1690 però que havia faltat l’any 1730. El seu marit era comte de Carlet i regidor de la ciutat de València, entre altres càrrecs. Havien tingut quatre fills: Apolònia (casada amb Josep Mercader Carroz i sense descendència), Josep (casat amb Anto-nia de Silva i sense descendència) Maria Anna(casada amb Joaquím Català amb el qual va tindre un fill Vicente Català de Valeriola que heretaria els drets sobre tots els senyorius i que recaigueren en la seua filla Josefa Català de Valeriola, duquessa d’Almodòvar) i Joaquim (hereu del comtat de Carlet i de la baronia d’Estivella, entre d’altres).

Així les coses a la mort de Baltasar Escrivà d’Íxar es va fer càrrec de la Baro-nia el seu nebot el comte de carlet Joaquím Castellví Escrivà d’Íxer (XII E). Tot i que em principi l’oncle Antoni va pretendre fer-se amb els drets no ho va aconse-guir per ser cavaller de l’orde de sant Joan i tindre prohibits estos el fer-se carrecs de senyorius que no foren els de l’orde. Este baró d’Estivella va reunir diversos títols més com ara el de comte de Xestalgar o de l’Alcúdia, entre d’altres. Va casarse l’any 1735 amb Manuela Idiáquez Aznares, filla del Duc de Granada de Ega i gran d’Espanya. El matrimoni tan sols va durar 10 anys ja que va morir als 10 anys de casada i van tindre tres fills: Ignasi, Francesc(confrare de la presó de sant Vicent i mort mesos després que el seu germà per la qual cosa no va poder succeir-li) i Joaquím-Antoni(qui va ser l’hereu però que no va tindre descendència). Este baró estava vinculat al món artístic i a la il·lustració com ho prova que encarregara les obres del seu palau a l’arquitecte F. Rubio i a l’escultor I. Vergara. En este temps es van fer certes millories a les regalies, especialment al forn i se sap que a Beselga el forn estava enrunat. El baró va faltar l’any 1760 i en el seu testament va nomenat tutor del seu fill i hereu a Vicent Català de Valeriola Castellví, pare de la duquessa d’Almodòvar, qui després seria també baronessa d’Estivella.

Joaquim Antoni Castellví Idiáquez (1738-1800 XIII E) va prendre possessió l’any 1760. Este noble estava molt pròxim a la il·lustració i va ser ambaixador d’Es-panya davant la Santa Seu durant els anys 60 per la qual cosa la gestió dels seus béns solia estar en mans del procurador. També va estar més tard a França al costat de l’ambaixador, el comte d’Aranda. El baró era apassionat de diverses disciplines però especialment de la física experimental ja que posseïa nombrós instrumen-tal científic. També tenia una gran biblioteca, que continuava del seu pare. Entre les seues primeres tasques va estar la còpia de la Carta Pobla de 1610 però allò més destacat fou la promulgació d’unes ordenances l’any 1765 que suposaven la

55 J. CARUANA REIG (BARÓ DE SAN PETRILLO) Los cruilles y sus alianzas: el nobiliario valenciano, València, Centre de Cultura Valenciana, 1946, p. 124.

[17]


primera regulació de les activitats agràries i ramaderes del municipi. A més durant estos anys es va fer el retaule major que posteriorment es dauraria i a on tenia una presència especial sant Joaquim; sens dubte a causa de la seua onomàstica, ja que en la població no existia devoció cap a este sant. Va morir el 1800 sense hereus di-rectes i va deixar la seua herència a la seua fillola i neboda Josepa Dominica Català de Valeriola i Lujan.

La baronessa Josepa-Dominica Català de Valeriola i Lujan (1764-1814 XIV E) va tindre una gran quantitat de títols no sols a València sinó a l’Espanya i va ser considerada una de les propietàries més destacades de la noblesa, una figura emprenedora en un temps, el segle xviii, dominat pràcticament per figures mascu-lines56. Va casar el 1782 amb el seu cosí tercer Benet Ossorio i Lasso de la Vega, fill del marqués de Zarreal i de la marquesa de Mortara, però sols 6 anys durà el ma-trimoni que fou anul·lat per “rato y no consumado”57: la seua vida va estar entre Madrid i València i el contacte directe amb els seus dominis valencians no va ser molt gran. No obstant, sí que va col·laborar en les reparacions de les regalies com les del forn, molí o l’hostal58, les reparacions de la séquia o l’impost de l’equivalent. A més participà en la dauració del retaule major, com ho va fer l’anterior baró59. A la seua mort va instituir que es dotara d’escoles al seus senyories com així va fer la Testamentaria quan en 1831 va crear les primeres escoles a la població60.

A la seua mort, i com que no tenia hereus directes, es va repartir la seua herència entre diferents branques familiars. Per una banda la casa de saavedra va fer-se càrrec del comtat de l’Alcúdia i del Xestalgar(en casar-se en segones núpcies amb la comtessa) i de diverses baronies com la d’Albalat de Segart o dels Taron-gers o de Canet en la persona d’Antoni de Saavedra i Jofre (17771842). Era fill de Sebastià de Saavedra, baró d’Albalat i d’Anna María Jofre, baronessa d’Aiodar. Va arribar a secretari d’Estat del despatx universal durant el regnat de Ferran vii però el fet de posar-se al costat de la causa de l’infant Carles li obligà a emigrar-se i a perdre gran part dels seus béns, Va casarse tres voltes i va morir a l’Exili a Genova. El seu fill, Antoni Saavedra Frigola, qui havia nascut durant l’emigració dels seus pares, va heretar també els títols de l’Alcúdia, Xestalgar i Albalat. A este també va succeirli el seu fill Antoni Saavedra i Rodríguez de Guerra (18571925).

Pel que fa a la resta de títols de la duquessa d’Almodòvar cal dir que una altra part important va passar a la casa de Castellví. Estos van aconseguir la recu-peració del vincle de Carlet, encara en vida de la duquessa en l’any 180361. Així Antoni-Benet Castellví i Duran(1766-1812) va recuperar el títol a més d’assumir el

56 BALLESTER BUIGUES, I. La duquessa d’Almodòvar vida d’una aristòcrata valenciana a la fi del segle xviii, Xaló, ajuntament de Xaló, 2007, p.157. Per a entendre la biografia d’esta baronessa resulta del tot important remetre’s a esta publicació, encara que no estudia el paper de la duquessa com a a baronessa d’Estivella. 57 ADVFDA Matrimonis, caixa 6. 58 ADVFDA Administració Almodòvar caixes 13, 22 i 53. 59 ADVFDA Administració: CarletAlcúdia, caixa 24. 60 MESA, L. Memorials al voltant de l’ensenyament a Estivella (1828-1832), Sagunt, ajuntament d’Es-tivella, 1999. Este estudi introduïx en la situació que es trobava l’ensenyament quan es van crear les primeres escoles en la població. 61 ADVFDA l’Alcúdia, caixa 1. BALLESTER BUIGUES, I.op. cit. pp. 27 i 28.

[18]



comtat de la Villanueva i la baronia de Torres Torres. Va casarse amb Francesca Fernández de Córdoba Ferrer, filla dels comtes de Penalba amb la qual va tindre dos fills: Antoni i Nicolau. Va morir en la batalla de Quart amb el seu fill Nicolau durant la guerra del Francés. Va succeirli Antoni de Pàdua Castellví i Fernán-dez de Córdoba(1787-1833 XV E XXIV TT) qui va afegir al seus títols el de baró d’Estivella a més de continuar amb els comtats de Carlet, la Villanueva, Castellà i la baronia de Torres Torres. El comte del Castellà i membre de la casa Castellví va unir en la seua persona els senyorius d’Estivella que des d’aleshores van pertànyer a esta família fins a l’actualitat. Va continuar col·laborant, igual que els seus prede-cessors en les despeses del senyoriu, com ara l’ensenyament o les mateixes festes. Així va pagar la festa de la població l’any 182662. Va casarse dues vegades, primer amb Margarida Shelly i MacCarthy i després amb Ramona Quintana Galiano. Va tindre tres fills: Margarida, Elena Maria (casada amb l’infant Enric de Borbó i amb el qual formà la branca legítima dels borbó nomenada borbó-castellví) i l’hereu An-toni-Nicolau. Este, Antoni-Nicolau Castellví Shelly (1814-1860 XVI E XXV TT), va heretar els mateixos senyorius i per tant va ser comte del Castellà i baró d’Estivella com el seu pare. Però va haver d’assumir l’abolició de feudalisme l’any 1835 i per tant amb la pèrdua de tots els seus drets senyorials. Va casar amb Carme Ibarrola Mollinedo, filla dels marquesos de Zambrano i van tindre 7 fills entre els quals va distribuir els seus títols: Antoni(comte del Castellà i de Villanueva, però que va morir sense descendència), Ricard(comte de Carlet des d’on continuarà esta línia), Concepció, Rosa(casada amb el comte de Belchite), Edmon(qui hereta la baronia d’Estivella però no té descendents), Enric ( qui hereta el títols del seu germà Antoni en morir este) i Guillem (baró de Manuel i casat amb Cristina Vinent Kidelán). Per tant la baronia d’Estivella va passar a Edmon Castellví Ibarrola (1840-1866 XVII E). Amb ell realment es va desvincular la família de la població, ja que a la seua mort, el seu germà Enric Castellví Ibarrola (1847-1905 XXVI TT) va vendre les propietats vinculades de l’antic senyoriu63.

3. L’arribada dels Monsorius i el Castellví a les baronies d’Estivella i Torres Torres

3.1. Els Monsorius: de la Baronia d’Estivella a la de Torres Torres

La defunció del baró de Torres Torres José Vallterra Vilarrasa sense descen-dents directes i la del baró d’Estivella Baltasar Escrivà d’Íxar Monsoriu obria la porta dels senyorius a noves famílies nobiliàries. Ja prèviament a la Baronia d’Es-tivella havien entrat els escrivà d’íxar, en casar-se la baronessa Francesca Felipa

62 GÁLVEZ, T Datos relativos a la historia de la Santísima Cruz del Garbí (manuscrit). “En el 1826 lo fue el Excmo. Conde de Castellar, barón de este pueblo habiendose dado al pueblo 2.000 r. para ayuda a la función..” 63 MESA, L. La baronia d’Estivella segles xv-xix, Sagunt, Institució Alfons el Magnànim, 2000, p. 91-92. El document original formar part de l’Arxiu Llueca-Juesas(ALJ), 1879.

[20]


de Monsoriu amb OnofreVicent Escrivà d’Íxar. Però ara, en morir el fill sense descendència encara s’obria més clarament la porta d’estes possessions a una nova família. Sens dubte les circumstàncies podien haver esta diferents si de la primera unió de FrancescaFelipa de Monsoriu amb Joan Maties Vallterra hauria hagut des-cendència ja que totes dos baronies estarien juntes en un mateix senyor. Però les casualitats van fer que un descendent dels monsoriu que governaven Estivella ar-ribara a baró de Torres Torres en el moment que a la baronia comencen a governar els castellví i que al remat siguen els castellví els qui acaben encapçalant totes dos fins a l’actualitat.

Per entendre com arriben a vincular-se les dos cases amb el llinatge monso-riu i el llinatge castellví, prèviament cal esmentar dos figures: Jeroni de Monsoriu Villvert d’Augusta i Vicent Castellví i Monsoriu. Tots dos d’una branca segona que aconseguixen fer-se amb la baronia de Torres Torres i que estan vinculats amb la d’Estivella. El primer va ser fill del baró Cristòfol Monsoriu Centelles i el segon va pertànyer a la línia que va encapçalar la baronia d’Estivella en faltar la duquessa d’Almodòvar ja que el seu nét Antoni Castellví Fernández de Córdoba, comte de Castellà, va ser-ne baró.

Jeroni de Monsoriu i Villvert d’Augusta fou cavaller de l’Orde de Montesa. Es va casar amb AnnaMaria Queixal de Benavites, filla de Pere Queixal de Vinaròs i Magdalena Ferreres de Castelló, els quals tenien la seua residència al palau del carrer Cavallers que es va anomenar dels Queixal i posteriorment dels monsorius. D’este matrimoni tingueren a Jeroni Monsoriu Queixal de Benavites, qui va ser portaveu del governador del regne de València i governador de sant Mateu. Va ca-sar amb Marianna de Castellví i Guerau d’Arellano amb la qual cosa els monsoriu s’emparentaren amb els castellví. Tingueren cinc fills: Vicent (va heretar la baronia de Torres Torres però no va tindre successió), Cristòfol(cavaller de l’hàbit de Santi-ago casat amb Isabel Mariño però sense successió), Jeroni (canonge de la catedral), Josep (canonge de la catedral) i Anna (qui va succeir en la casa).

D’igual manera que els escrivà d’íxar són substituïts en la baronia d’Estivella pels monsorius (en perdre’s la descendència directa i continuar la branca de la ger-mana del senyor, Anna Escrivà d’Íxar Monsoriu), a Torres Torres passà igual. Anna de Monsoriu i Castellví, doncs, va ser la continuadora de la casa. Va casar amb un castellví, Nicolau Castellví i Villarasa i així s’uniren les dos famílies. Este era comte del Castellà i baró de Bicorp, a més de cap de segona branca de la casa castellví, ja que la primera estava representada pels comtes de Carlet. Van tindre tres fills: En-ric (canonge de la Catedral), Nicolau (casat amb Josep Molina Saavedra i pare d’un fill de nom Nicolau, qui va heretar els títols paterns però que no tingué descendèn-cia) i Vicent. Este, Vicent Castellví i Monsoriu (XXIII TT), va heretar els títols de Comte de la Villanueva i baró de Torres Torres a través del seu oncle Cristòfol de Monsoriu, qui en morir sense descendència va passar-li els títols.

En definitiva Jeróni de Monsoriu i Villvert d’Augusta és la primera persona que explica l’entrada dels monsoriu a la baronia de Torres Torres com Vicent Caste-llví i Monsoriu justifica la dels castellví en el mateix senyoriu. A partir d’este segon senyor els castellví governen interrompudament a Torres Torres. També a Estivella ho fan els castellví. Primer els de la primera branca representada pels comtes de Carlet i després els de la segona encapaçalada pels comtes de Castellà. Precisa-ment eixe és el moment en el qual es fusionen les dos branques amb Antoni-Benet

[21]


Castellví i Duran (XXIII TT, encara que este no va ser baró d’Estivella però sí el seu fill, Antoni de Pàdua Castellví Fernàndez de Córdoba XXIV TT XV E, com s’ha dit adés).

3.2. Dels Monsorius als Castellví en les baronies de Torres Torres i Estivella

Però per a entendre d’una manera més detallada l’entrada dels monsorius en el govern de la baronia de Torres Torres, cal vore quina és l’evolució familiar des del primer terç del segle xviii; quan la descendència dels vallterra s’extingix i la reclamen diverses persones.

Així el 17/12/1731 Manuel Mateo Tordesillas, marqués de sant Feliç, fill de Rodrigo Tordesillas Garrigar i de Teresa Vallterra Cabanilles, acudia al Consell i demanava que se li lliurara possessió dels estats i primogenitures del seu difunt oncle64. Se li donà sentència favorable el 15 de gener de 1733. Difunt el senyor Mateo, el 13 d’octubre de 1742, es donava sentència favorable respecte al vincle de Torres Torres a favor de Josep Vallterra Muñoz65 i el del de Canet a favor de Miquel Jofre Artes66. Tanmateix recorreguda la sentència per Vicent de Monsoriu, un altre dels litigants, el pleit va continuar, fins que trenta anys després es donava sentència definitiva a favor de la línia successòria que este representava67.

En efecte, el 20 de desembre de 1731, uns dies després de la defunció de Josep Vallterra Vilarrasa, Vicent de Monsoriu i Castellví (XIX TT) també havia interposat demanda per la possessió al·legant ser descendent per línia recta de baró de Damiata Blanes i Vallterra, néta del fundador i germana del primer, el qual es deia Joanot de Vallterra Blanes. Era el primogènit de Jeroni Monsoriu i Centelles i de la seua dona Maria Anna Castellví i Guerau. El seu pare redactava el 22 de març de 1707 el seu codicil en el qual disposava que deixava al seu hereu tots els seus vincles amb la condició que residira en el regne de València “davall el domini del senyor Carles III i en cas d’estar al servici del senyor Duc d’Anjou, revoca la dita

64 El Vincle comprenia la baronia de Torres Torres, amb els seus annexos Algímia i Alfara, i la de Castellmontan, amb els seus annexos Montan, Montanejos, l’Alqueria, Vilanova, i la Font de la Reina. En la documentació apareix també com a senyor de l’illa de Formentera, que havia sigut lliurada en 1421 pel Magnànim a Joan de Vallterra (II) “pels grans i ardus servicis que com a cap de les Galeres d’Aragó havia prestat en la recuperació de l’illa de Sardenya”. Els Vallterra, que a partir de Joanot (III) ja no apareixen com a tals senyors, reprendrien la nominació d’este senyoriu en 1634 amb Vicent Vallterra (XV), i van reclamarla successivament a partir d’esta data els seus successors en el vincle. Però de fet l’illa, almenys en el segle XVIII, pertanyia al bisbat de Mallorca. En un document trobat recentment, veiem que Formentera havia sigut donada pel dit Joan Vallterra (II) al seu nebot Carles de Vallterra i en 1485 el seu fill i hereu la sol·licitava al rei Ferran que li donara acta de possessió de la mateixa perquè no la tenia però l’illa havia sigut ocupada per altres. 65 Fill de Jeroni Vallterra Brisuela i de Josepa Muñoz de Castilblanque, sext nét del primer cridat al vincle i quart nét de Jeroni Vallterra Vallterra. 66 Besnét de Beatriu Muñoz Vallterra, filla d’Àngela Vallterra Ribelles i de Roderic Muñoz, senyor d’Aiódar. 67 En realitat el pleit successori no va acabar definitivament fins a 1852, que es confirmava la sen-tència donada en 1838 a favor d’Antoni-Nicolau de Castellví i Schelly, en contra del senyor Pedro Bar-nús i del seu germà el marqués de Lleó el senyor Vicent Barnús, qui havien interposat pleit a la posses-sió d’Antoni-Nicolau en 1833.

[22]


successió”. En l’orde successori va ser el VI comte de Vilanova, XII senyor de Tor-res Torres i els seus agregats.

Difunt en el transcurs del pleit, van passar els drets al seu germà Josep Mon-soriu i Castellví (XX TT), a favor del qual es va fallar68. Però mort sense descen-dència, i continuant el pleit, li va succeir el seu altre germà Cristòfol de Monsoriu i Castellví (XXI TT) qui va estar declarat successor en sentència donada el 31 de maig de 1758. Va prendre possessió de Torres Torres pel maig de 1760, però fatal-ment també va morir sense fills del seu matrimoni amb Isabel Mariño de Llovera69. Així es van iniciar nous pleits per la successió del vincle70, el qual va recaure en el seu nebot Enric Castellví i Monsoriu, fill de la seua germana Maria Anna Monsoriu i de NicolauFelip de Castellví i Villagrasa, comte del Castellá, qui, professant en religió, va renunciar a favor del seu germà Vicent Castellví i Monsoriu.

Vicent de Castellví i Monsoriu (XXII TT), VI comte de Castellá, va prendre possessió del vincle Vallterra el 4 de maig de 1767, se li va reconéixer com a ix comte de Vilanova i xv senyor del vincle de Torres Torres. Nascut a València el 9 de setembre de 1716, va casar en esta ciutat l’1 de febrer de 1762 amb Antònia Durán Rubio i Tallada, filla de Josep Durán i de Josepa Rubio i Salinas, del matrimoni del qual van tindre AntoniBenet, qui va succeir el seu pare. Vicent va morir en 1774 i Antònia un parell d’anys després, el 22 de novembre de 1796.

Antoni-Benet Castellví i Durán (XXIII TT), senyor de la baronia de Bicorp, Quesa, i Bembris i senyor de la vila de Marza en el partit de Mont Blanch principat de Catalunya71, VII comte de Castellá, va prendre possessió del vincle Vallterra al desembre de 1774. Nascut a València al gener de 1766, durant la seua època va anar alleugerint de censos el vincle i va liquidar diversos comptes pendents amb els creditors del comtat de Vilanova. En 1791 va llevar i va redimir l’antic cens que es pagava al monestir de Valldoncellas de Barcelona, el qual s’havia imposat Joan de Vallterra en 1445 per a la compra de la Baronia, en arribar anys abans, en 1780, a un acord amb els creditors censalistes. Va casar el 26 d’abril de 1784 amb Francesca Fernández de Córdoba, filla de Vicent Fernández de Córdoba i Valderrama i de Teresa Ferrer i Pinós, comtes de Peñalva. En 1801. per defunció de Joaquim-Antoni de Castellví, li va succeir en la baronia de Carlet i Benimodo. Va tindre almenys dos fills, Antoni de Pàdua i Nicolau, allistats durant la Guerra de la Independèn-cia en el cos de la Mestrança de València, al febrer de 1802. Al novembre de 1813, tinent coronel de Caçadors de Cavalleria, es trobava retirat en la plaça d’Alacant.

68 Va prendre possessió el 10 d’octubre de 1742, en virtut de sentència obtinguda el 28 de setem-bre de 1742. 69 En 1762 Isabel Mariño de Llobera Pardo Chumacero i Duc d’Estrada, natural de Pontevedra, presentava proves de noblesa per a poder contraure matrimoni amb Cristòfol de Vallterra, comte de Vilanova, cavaller de l’Orde de Santiago. Arxiu Històric Nacional. Ordens Militars Santiago, exp. 10253 1762. 70 El 29 de novembre de 1769 Feran Girón de Rebolledo, sext nét del vinculador, descendent d’Àngela Vallterra Centelles i de Miquel Diaz Girón de Rebolledo, senyor d’Andilla, va interposar de-manda reclamant la possessió del vincle, al·legant que la línia d’agnació havia quedat tallada en passar a la germana de Cristòfol de Monsoriu. 71 La vila de Marza, junt amb altres béns a València, li pertanyia com a hereu del vincle fundat pel conegut canonge de Sogorb Andreu de Villagrasa.

[23]


Al febrer de 1814 la seua vídua testava a Torrent, i li quedava tan sols viu el seu fill Antoni.

Antoni de Pàdua Castellví i Fernández de Córdoba (XXIV T.T. – XV E), va estar declarat successor del seu pare el 9 de març de 1812. A més dels titols here-tats va ser també baró d’Estivella en succeir a la duquessa d’Almodóvar, qui havia mort sense descendència directa. Ací comença la relació entre les baronies de Torres Torres i Estivella que passen a estar reunides en la mateixa persona, després d’estar detentades des del segle xviii per les mateixes famílies(monsoriu i castellví). Anto-ni de Pàdua va nàixer a València al febrer de 1787. Es casà primerament el 23 de novembre de 1813, a Alacant, amb Margarida Shelly i de Mackarty72, amb la qual va tindre tres fills, Antoni Nicolau, Francesca de Paula i Elena. En quedar vidu va contraure nou matrimoni amb Rosanna Guilino i Galiano, amb la que no va tindre successió. Al juny de 1832, vidu per segona vegada i ja com brigadier de cavalleria, sol·licitava llicència per a poder contraure un tercer matrimoni amb Joaquina Gar-cia Navarro. Moria pocs mesos després a València, el 13 de gener de 1833. Durant estos anys en què va posseir els vincles, la Casa va patir totes les conseqüències d’una mala administració fins a l’extrem d’haverse proveït per Sa magestat la intervenció, per a donar satisfacció a un nombrós concurs de creditors que es va formar. Aprofitant la llei de desvinculació de 27 de setembre de 1820, es van vendre fines vinculades després que es va esgotar el patrimoni lliure que tenia intervingut. En una memòria escrita pel seu fill en 1859, en la qual, després de pintar la desola-ció de la seua Casa, lamentava que a la mort del seu pare si els van quedar cadires per a assentar-se va ser gràcies a la generositat d’alguns creditors. Declarava en la memòria “que en aquelles idees es van vendre finques en més de dos milions de re-als, van desaparéixer dos vaixelles de plata i tots els brillants i joies que tenia, tant que el que va quedar vinculat i no tocat per l’abolició de les lleis de desvinculació a conseqüència de la caiguda del sistema constitucional, que no es va restablir fins després de la mort del comte concursat en 1836, no produïa més que 8.000 lliures anuals escasses, equivalents a 120.000 reals”.

Antoni Nicolau Castellví i Shelly (XXV T.T. XVI E.) fou el segon comte de Castellá, baró d’Estivella i de Torres Torres. Va nàixer a València a les set del matí del dia 30 de setembre de 1814 i als pocs dies va ser portat a la vila de Carlet on va ser batejat en la seua església el 5 d’octubre. En prendre possessió dels vincles en 1833, l’abundant patrimoni que anteriorment estos posseïen, consistents en les antigues regalies de forns, hostals, carnisseries i la resta de finques urbanes esta-va abandonat, sense inspecció i convertit en ruïnes. S’havia casat un any abans, el 14 de març de 1833, a Madrid, a l’església de sant Martí, amb Maria del Carme Ibarrola i de Mollinedo, filla dels marquesos de Zambrano73. El seu primogènit

72 Margarida, nascuda al desembre de 1797 a Alacant, era filla dels irlandesos Corneli Shelly d’ORiguen, natural de Kilxesy en Watexford, i de Maria Maccarthy ahern, natural de Wallfard, comerciant a l’engròs instal·lat en la dita ciutat d’Alacant, amb casa de comerç en Xina, que regentaven els seus fills Tomás i Dionisio. La seua altra filla Joana, era casada amb Francesc del Pi, Brigadier d’Artilleria. 73 Filla de Miquel Ibarrola Gonzalez, marqués de Zambrano, tinent General, comandant General de la Guàrdia Real, secretari d’Estat i del Despatx Universal de la Guerra, i de María Isabel de Molline-do i Càceres. Batejada a Barcelona el 13 de gener de 1818.

[24]



Antoni-Maria naixeria a Bordeus, i va estar batejat en l’església de Notre Dame el 3 de setembre de 1836.

Va morir “del còlera morbo asiàtic” la nit del dissabte al diumenge del 22 de juliol de 1860. Havia atorgat testament el 2 d’abril de 1857, i va deixar cinc fills An-toni Maria, Ricard, Eduard, Enric i Guillem, entre els que repartix els títols separant els vincles en la manera següent: al seu fill major Antoni el de comte de Castellá i baró de Bicorp, a Ricard el de comte de Carlet, a Edmon el de comte de Vilano-va i baró d’Estivella, a Enric el de baró de Torres Torres i a Guillem el de baró de Manuel7 4.

A partir d’este moment es tornen a separar els distints títols que al llarg de la història havien tingut els castellví. Ricard Castellví i Ibarrola va continuar la bran-ca del comtat de Carlet de manera que este títol ja s’aparta definitivament del de baró d’Estivella i i de Torres Torres. La seua filla Isabel Castellví i Gordon va casar amb un membre de la família catalana dels Armet i des d’aleshores els posseïdors del títol han viscut a Catalunya a on en en l’Arxiu Municipal de Barcelona es con-serva una part destacada del seu arxiu. El fill de la comtessa Ricard Maria Armet de Castellví va morir sense descendència i va continuar el títol la seua neboda Paloma Barris i Armet de Castellví. Esta va morir l’any 2008 i la qual tenia una destacada relació amb la població de Carlet. En l’actualitat és el seu fill Federico Coll i Barris és el comte de Carlet.

També el d’Estivella se separà, en assumir la baronia Edmon Castellví i Ibarrola (XVII E) tot i que en faltar sense descèndencia va passar a Enric de Caste-llví Ibarrola, qui a més havia assumit el comtat de la Villanueva i la baronia d’Es-tivella, encara que esta última no la va exercir. Així que malgrat la desmembració dels senyorius de la casa, els senyorius d’Estivella i Torres Torres continuen units fins a eixe moment.

4. Els Castellví: actuals posseïdors dels títols d’Estivella i Torres Torres

Si es vol entendre la situació actual d’estos senyorius que a hores d’ara per-tanyen a la família Castellví cal remuntar-se al temps d’Enric Castellví i Hortega de Medina (1872-1936 XXVII TT), fill d’Enric de Castellví i Ibarrola que és qui va obtindre els drets de les baronies de Torres Torres i Estivella(esta última no la va gastar). Este noble va arribar a gran d’Espanya en rehabilitar el títol de marques de Laconi el qual havia estat concedit per Felip iii a Jaume de Castellví que era la branca de la família que vivia a Cerdenya. Va adquirir el títol de grandesa d’Espa-nya l’any 1705 però s’havia perdut fins que l’any 1920 el va recuperar l’esmentat Enric. Va ser a més cap de la casa del Castellví i va casar en 1911 amb Casilda Tre-nor i Palavacino amb la qual cosa els castellví-trenor van continuar els títols de les

74 Deixava certs llegats les seues germanes Francesca i Elena, al seu germans polítics l’infant Enric Maria de Borbó i el senyor Òscar d´As, baró de Novalí, i als seus amics de la infància el senyor Joaquim Lozano, el senyor Manuel Riambau, el senyor Ferran Barranco i el baró de Vila Atardi.

[26]



baronies d’Estivella i Torres Torres. Va ser mort l’any 1936, al principi de la Guerra d’Espanya.

El matrimoni va tindre sis fills: Casilda (19121936 morta a principis de la Guerra d’Espanya i que va rebre en 1935 el títol de XXVIII baronessa de Torres Torres), Enrique (1913-1936 mort també com la seua germana a principis de la guerra), Desamparados(bessona d’Enrique sense descendència), Cáliz( casada amb Francisco Martínez Curt i nascuda l’any 1917), Isabel (1913-1999 casada amb Adol-fo Rincón de Arellano, qui va ser alcalde i President de la Diputació de València) i finalment Luis( va ser l’hereu de la casa en faltar els altres germans).

Així les coses per a entendre la situació actual d’estos títols cal fixarse en Luis de Castellví Trenor i la seua germana Isabel de Castellví Trenor, com a con-tinuadors de la línia. El primer, Luis Castellví Trenor, va casar amb Pilar Busquet Carbonell amb la qual va tindre dos filles: Pilar i Rosa. Va assumir el marquesat de Laconi i la baronia de Torres Torres (XXIX TT), però no així el comtat de la Villa-nueva que es dividix del vincle. En faltar este, els títols han passat a María Pilar Castellví Busquet el marquesat de Laconi i a Rosa Maria Castellví Busquet el de baronia de Torres Torres (XXX TT).

Isabel Castellví Trenor (XVIII E) va rebre per part del seu pare en l’any 1935 el títol de baronessa d’Estivella75. Després de la guerra d’Espanya va deixar de gas-tarlo i a partir de 1960 va ser nomenada comtessa de la Villanueva. Eixe títol des de l’any 2000 el posseïx el seu fill Adolfo Rincón de Arellano Castellví.

5. Conclusions

Les famílies senyorials de les xicotetes poblacions arriben a vincular els seus béns en un moment en el qual enriquits compren els senyorius. Estos territoris des del Repartiment que va fer el rei Jaume I passen per més d’un centenar d’anys durant els quals es produïx constantment la seua compra-venda. Este és el cas de les baronies d’Estivella i Torres Torres a on la vinculació és produïx amb l’arribada dels vallterra i els monsorius. Des d’eixe moment el seu objectiu és el desenrotlla-ment dels seus territoris per a fer-los més poderosos però els recursos econòmics s’acaben i a poc a poc les famílies s’endeuten fins a caure en fallida. És també este un temps en el qual la política matrimonial i les relacions entre les famílies aug-menten en les baronies com a mitjà d’estabilitat i de creixement. En eixe cas es troben els monsoriu que s’instal·len a Faura i a Estivella però que prompte es re-lacionen amb altres famílies de la noblesa comarcal, com ara els vilarasa o després els vallterra. També és el mateix que passa amb la família vallterra que es relaciona amb els vidal de planes i més tard amb els monsorius.

A més estos llinatges a poc a poc esgoten la seua descendència i els vincles passen a altres famílies. A Estivella entren a governar els escrivà d’íxar o a Torres

75 ABC, 19 d’abril de 1935, p. 24 : “Por el marqués de Laconi han sido cedidos respectivamente a sus hijos doña Casilda, doña Isabel María y D. Enrique de Castellví y Trenor los siguientes títulos: barón de Torres Torres, barón de Estivella y vizconde de San Luri”.

[28]


Torres els monsoriu. Però el més destacat és que a banda d’eixes relacions fami-liars que es van donant amb el temps, a partir del segle xviii els castellví entren a governar les dos baronies fins a l’actualitat. A Estivella ho va ser a través dels com-tes de Carlet i després amb els comtes de Castellà, totes dos branques del llinatge castellví. A Torres Torres va ser amb la línia segona dels castellví.

En definitiva, tot açò demostra que les famílies nobiliaris comencen a relaci-onar-se a mida que el vincle va consolidant-se, moment que també coincidix amb el seu progressiu endeutament. Tot i que la seua vida la desenrotllen al Cap i Casal, sí que es veu al Camp de Morvedre una relació consolidada entre els senyors que sobretot s’unixen per a mostrar els seus drets front al reialenc de Sagunt. Estivella i Torres Torres en són un bon exemple i el seu estudi, d’una manera detallada com en este cas, pot ser un pas previ per al coneixement exhaustiu del paper de la no-blesa comarcal al llarg dels segles.

Fonts

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancilleria Reial, reg. 1891, foli 321v. Arxiu de la Catedral de València. (ACV) Pergamins.Arxiu de la Diputació de València Fons de la Duquessa d’Almodòvar (ADVFDA)

Inventaris (caixa 3). Drets senyorials (caixa 2), Censos (caixa 25), Processos i pleits: l’Alcúdia (caixes 24 i 25, llibre 28), Processos i pleits: Monsoriu (caixa 24) Propietats i drets: inventaris (caixa 3) Censos (caixes 21, 25 i 28), Matrimonis (caixa 6).

Arxiu Ducal de Medinaceli (ADM) leg. 115, núm. 2772 Leg. 115 núm.2789. leg. 116 -2814.

Arxiu Històric Municipal de Barcelona (AHMB) Fons Carlet-Castella, lligall 186.Arxiu Llueca-Juesas (ALJ).Arxiu de Protocols del Col·legi del Patriarca de València (APPV) Protocol 26419, no-

tari Rovira.Arxiu del Regne de València (ARV). Governació (2216 m24 fol. 14) Real Justícia

(Llibre 794, fol.288) Real Audiència. (Processos. Part 1a, lletra V, exp.883) Reial Cancilleria (llibre 611, fol 135v.) Batlia, (pergamí 376). Alaquàs (caixes 1, 4 i 12).

Bibliografia

BALLESTER BUIGUES, I. La duquessa d’Almodòvar vida d’una aristòcrata valenciana a la fi del segle xviii, Xaló, ajuntament de Xaló, 2007.

BURNS, R.I. Jaume I i els valencians del segle xiii, València, Eliseu Climent Editor, 1981, pp. 163-165.

CARUANA REIG (BARÓ DE SAN PETRILLO) Los Cruilles y sus alianzas: el nobiliario valenciano, València, Centre de Cultura Valenciana, 1946, p. 124.

CHABRET, A. N Sagunt su historia y sus monumentos, Sagunt, CASS, 1983, pp.224-225.CIVERA I GÓMEZ, M. “El túmul d’Isaac Atzar” Braçal, núm.38, 2008, p.29.CORBALÁN DE CELIS I DURAN, J. Amojonamiento y delimitaciones del termino de

Torres Torres. Associació de Cronistes Oficials del Regne de València. Crònica de la XXIV Assemblea. València 2004.

CORBALÁN DE CELIS, J.- BORJA, H.. La biblioteca del donzell Joanot de Vallterra se-nyor de Torres Torres. Estudis Castellonencs núm. 8. Diputació de Castelló 1998-1999.

[29]


FEBRER ROMAGUERA, M. Alcásser, la seua història. Ajuntament d`Alcásser. 2006.FERRANDO, A. Llibre del Repartiment, València, Vicent García editor, 1979. Llibre I,

508.GÁLVEZ, T. Datos relativos a la historia de la Santísima Cruz del Garbí (manuscrit). GARCIA I SANZ, A. Els Furs. Vicent Garcia Editors. València 1979.GUINOT, E. “Les capitulacions d’Estivella, Beselga i Arenes(1382)”a Capitulacions de

les aljames d’Estivella, Beselga i Arenes amb el seu senyor Guillem Moliner, Sagunt, ajuntament d’Estivella, 1999, pp. 3-6.

RIBER TRAVER, M.E. Los anales de la cartuja valenciana de Porta-Coeli, València, Institu-ció Alfons el MagnànimDiputació de València, 1998, p. 95.

MARTÍNEZ RONDAN, J. L’església parroquial dels sants Joans de Faura, Sagunt, CASS, 1991, pp. 408 i 426.

MESA, L. La baronia d’Estivella segles xv-xix, Sagunt, Institució Alfons el Magnànim, 2000.

——Memorials al voltant de l’ensenyament a Estivella (1828-1832), Sagunt, ajuntament d’Estivella, 1999.

ROMEU, S. Les Corts Valencianes, Eliseu Climent editor, 1985, p. 56.SALVADOR ESTEBAN, E. Cortes valencianas del reinado de Felipe ii, València, Universi-

tat de València, 1973.TARIN, F. “Libro de bienhechores del Convento de Porta-Coeli” a la Cartuja de Porta

Coeli (Valencia) apuntes históricos, València, impremta de Manuel Alufre, 1897, p. 258. VALLÉS BORRÁS, V. De la carta de poblament a l’ocàs de l’Antic Règim (1252-1800), Al-

cúdia, ajuntament de l’Alcúdia, 2002, vol i pp.321-332.

[30]

Les relacions familiars entre els senyors de Torres Torres i Estivella

Documents