LES RAMONES DE MONTSERRAT ROIG

LES RAMONES DE MONTSERRAT ROIG

Assignatura: Teoria de la NarracióProfessor: Enric SullàAlumna:Berta Rubio Faus

“Jo sóc filla d’un moment en què escreia que la literatura servia peralguna cosa, que la vida era un caos ique la lliteratura l’ordenava”

Montserrat Roig

CONTEXTUALITZACIÓ I PRESENTACIÓ DE L’OBRA Ramona, adéu. S’edita per primera vegada al 1972 i representa una de lesprimeres novel.les de l’autora, Montserrat Roig, nascuda a Barcelonaal 1946 en una família en què ella és la sisena de set germans.

Durant la seva infància, rep una educació escolar religiosa oninterioritza la submissió i la resignació femenines.

El caràcter dels seus personatges i els ambients en què aquests esmouen, estan fortament marcats per l’època i el lloc propers al’autora, que es dedica a investigar sobre el passat del seu entornper poder entendre millor el seu moment. Si bé aquestes afirmacionspoden mostrar-se com a exageradament positivistes, no sembladesencertat equiparar la construcció dels personates de Roig a la sevavoluntat d’apropiar-se del passat silenciat (el de la guerra civil)que li permeti de comprendre la seva situació personal actual.

Així, les Ramones de Roig, personatges centrals de l’obra a comentar,semblen respondre a aquesta recerca vital de la comprensió dels tempsfemenins, a aquesta voluntat de trobar en el passat les respostes ales preguntes del futur.

LES TRES SÓN UNA

Com es diu a la introducció del llibre, “Ramona, adéu parla d’aquellesdones de la societat catalana que han sofert i han sobreviscut enespais tancats, subordinades a un patriarcat que no les ha deixadesdesenvolupar-se plenament, amb llibertat, i han abocat els seus somnisi les seves idealitzacions per altres camins, tots ells anònims iprivats”. Com s’anuncia, en el mateix apartat, la novel.la imposa unapregunta final que intentarem respondre en el transcurs d’aquesttreball: “pot una dona arribar a ser una persona individual autèntica?Pot tenir la seva pròpia identitat? O està condemnada a ser vícitmadel patriarcat?” (tot a p.X).

L’obra de Roig consta de tres protagonistes, tres generacions de dones(àvia-mare-filla) que han viscut en moments diferents de la història(principalment la de Barcelona) i que “s’han valgut de recursosdiferents per trobar la seva pròpia identitat” (p. XI).

Tot i la diferència que observem en les tres protagonistes i en lamanera com aquestes són presentades al lector (que detallaremseguidament), les tres dones de la història són una de sola, la donaoprimida per un poder masculí més o menys despòtic, subordinada a unaautorita patriarcal més o menys evident. Les Ramones de Roig, són ladona europea de classe mitja-alta del segle XX que es planteja la sevacondició femenina, que es qüestiona el seu lloc en la societat i en elmón.

DE TRES EN TRES

El conjunt de l’obra està format per tres narracions diferents quetenen com a protagonistes a tres dones d’una família (respectivamentl’àvia, la mare i la filla). A través d’aquestes tres narracions,presentades de manera fragmentada i intercalades entre elles com si estractés d’un trencaclosques, el lector pot reconstruir la històriad’aquestes dones, de llur família i entorn. La fragmentació i aparent desordre estructural de la novel.la permetenestablir una sèrie de paral.lelismes i oposicions entre lesprotagonistes i els moments que els toca a viure que, alhora quedefineix a cadascuna d’elles com a un ésser concret, també les uneixen una única entitat que ens permet afirmar que les tres Ramones, comhem dit abans, en són una de sola.

Ordenades cronològicament i preses en la seva totalitat, les tresnarracions s’organitzen (individualment) de la següent manera:

-La narració que parla de la vida de l’àvia i que anomenarem N1, sesitua pels volts de 1900 (del 6 de desembre de 1894 en què s’anunciael seu casament al 2 de gener de 1919 moment de la mort del seu marit)i descriu, en forma de dietari íntim, l’ambient conservador en què viuuna Mundeta (diminutiu de Ramona) somiadora que coneixem a la vintena(plena d’ingenuitat) i que deixem vídua i mare en la maduresa.

-La narració que parla de la Mundeta-mare (la Mundeta Ventura), relatal’època que va de la proclamació de la República a la Guerra Civil iestà marcadament dividida en dues parts. La primera cronològicament(N2a) és la narració (d’un narrador extra-heterodiegètic que sol usarel discurs indirecte) que ens conta la joventut de Mundeta que esdescobreix, al lector, com un personatge feble i dominat en gran partper la seva mare (la Mundeta-àvia) i que viu una certa emancipació ambel coneixement de l’amor. Aquesta primera part que protagonitza MV(Mundeta Ventura) va de la proclamació de la República a l’estiu del34. La segona part de la narració (N2b), escrita en cursiva ienmarcant la globalitat de l’obra, narra –en el monòloeg interior dela mateixa Mundeta, embarassada i casada, - els fets d’un sol dia: larecerca, per part de la protagonista del seu marit que creu ferit enun bombardeig a Barcelona.

-Finalment, la narració més contemporània (N3), narra uns breusmoments de la vida de la Mundeta-néta (Mundeta Claret) que es mou enl’ambient de les revoltes universitàries de finals dels anys seixanta.Aquesta narració (que combina, com la de la mare, el discursnarrativitzat amb l’indirecte focalitzat en la protagonista), no nomésens parla d’una Ramona universitària en plena revolta personal, sinó,sobretot, d’una Ramona que fa balanç de les dues que l’han precedida.

Així, les tres protagonistes de l’obra, s’enriqueixen com apersonatges de manera directa i indirecta no tan sols en els fragmentsen què elles són les protagonistes absolutes (en les narracions que escentren en elles de manera individual) sinó, i sobretot, en els de lesaltres dues.

Però com es fa aquesta caracterització? De quina manera se’nspresenten aquestes tres dones? Què significa la manera com esconstrueixen aquests personatges? Què ens volen dir?

LA PRIMERA MUNDETA.

La Mundeta-àvia és una dona somiadora i romàntica provinent d’unafamília de pagès que es casa amb Francisco Ventura i que viu, en laseva joventut una vida completament mancada de romanticisme i farcidad’interessos superficials. L’afer platònic amb un estudiant, elnaixement de la seva i la mort del seu marit resumeixen la narracióque ella protagonitza però el personatge segueix imposant la sevaforça guanyada amb el pas del temps en els relats de la seva filla inéta en que se la presenta com a un personatge crucial al qual estàsotmesa la filla en la seva joventut i que és admirat, fins a certpunt, per la seva néta, amb qui conviu fins que aquesta (la néta)decideix, ja al final de la seva narració (N3), marxar la casa delsseus pares. Per ser la que ocupa més amplitud temporal, és també elpersonatge més caracteritzat de l’obra i que, per tant, ens ocuparàuna major extensió.

Mundeta-àvia és la primera en prendre la paraula (si deixem de bandael text de la mare que enmarca la resta de l’obra, les paraules del’àvia, són les primeres i les darreres de l’obra) i ho fa literalmentja que, la presentació de la seva narració (N1) en forma de diariíntim fa que el lector “escolti” directament la veu de la protagonistasense intermediaris de cap mena ni en cap moment (a diferència del quepassa en les narracions de les seves successores –deixant sempre debanda el fragment en cursiva que enmarca l’obra).

Aquesta presa de paraula i el seu inici i tancament de la successió defragments narratius de l’obra, pot interpretar-se, ja des d’un bonprincipi, com una de les marques de la important i complexapersonalitat de l’àvia. Això no obstant, els moments que reflecteixenla seva presa de paraula i el seu silenci, van estrictament lligats alseu lligam amb el marit: la Mundeta-àvia comença a parlar per anunciarla seva boda i deixa de fer-ho, directament, en l’anunci de la mortdel seu marit. La seva força com a personatge no es veu afeblida peraquest fet però, si bé no trobem un sotmetiment de la protagonista alcònjuge (que mai la sotmetria), sí que podem observar un subtilsotmetiment de la veu de la protagonista a l’estat de dona casada.D’alguna manera, Mundeta només es fa escoltar mentre Francisco (que noté un pes fonamental com a personatge) es troba a la seva vida.

I com és aquesta veu? Els diversos fragments, sovint breus, quepertanyen al dietari de l’àvia (N1), relaten, o apunten, de formaaparentment superficial (“Quan repasso aquest dietari, em va vergonyaveure-hi la mediocritat que exhala” N1, p.95), l’evolució de la vidade la protagonista lligada als esdeveniments històrics i familiars(la vida amb el marit a Gràcia, la mort del pare, la discussió amb lamare –p.49-, la mort d’aquesta –p.91-, la millora econòmica que elspermet d’anar a viure a Barcelona, el festeig amb l’estudiant, elnaixement de la filla, la decadència econòmica a causa, sobretot, delsdesgavells polítics i, finalment, la malaltia i mort d’en Francisco).

Una vida molt allunyada de les seves expectatives romàntiques quel’avorreix i la ofega: “Demà passat em caso i em fa riure que escriguiaquestes paraules així, com si res. No sento la ivresse de lesnovel.les” (p.31). “M’ensopeixo molt. El temps llisca (...) i així anyrere any” (p.56). “Dia rere dia sempre el mateix” (p.74). “Tinc pocsesbargiments” (p.91). “He fet vint-i-tres anys. Sóc una dona maduraamb una vida molt curta. Vull dir que tinc poca vida per explicar”(p.95).

La personalitat somiadora i novel.lesca de Mundeta (de qui coneixem elnom gràcies a un dels poemes que li adreça Francisco, el seu marit:“Yo nací para amarte/Ramona de mis amores”, p.43) es veu reprimida iabocada a l’esllanguiment, a una vida avorrida. Perquè si bé el seumarit és un bon home (“un home com cal”, “un cavaller educat, molt fii elegant” –p.31-, que li escriu poemes i l’estima massa, cf. P.157),és un home que no li sap despertar ni l’amor ni la passió, un maritque, en definitiva, no la comprèn: “La primera vegada que en Franciscova posar la mà damunt la meva em va venir un calfred a l’espinada.Però la va retirar de seguida perquè la mamà estossegava” (p.40).“Quan m’abraça i espero no sé què quantes coses més, les seves manstremolen i s’aturen. O es recargola el bigoti. I jo em quedo igual quela Casta Susana del gravat que hi ha a l’alcova” (p.51).”Quan becxampany francès, les bombolles m’omplen el cervell i em trasbalso,m’excito. Busco emocions estranyes, insòlites. Llavors ve quan la carnem crema sota la pell, com si algú hi atiés un foc terrible, i esperod’en Francisco tendresa i amor. Però ell m’irrita amb la seva dèriadel Vals de Coppelia! (...) El Francisco i jo gairebé no ens mirem quansom dins el llit. M’acaricia a les fosques, per res del món no hivoldria llum. Les seves mans tremolen i suen molt. Se m’arrapa com unallagasta i sento, a cau d’orella, el seu esbufec. (...) En Franciscosempre s’adorm molt aviat i ronca. En Francisco ronca tota la nit”(p.96). “En Francisco em diu que no m’entén” (p.70). “Hi ha un absimeentre el que em diu i el que em dóna” (p.51).

Mundeta no ha sabut trobar l’heroi enamorat en què somia en el seumarit (“un home ordenat, meticulós. El seu lema és ordre pau itranquilitat. I la paraula “treball” no l’abandona mai. –En oposicióa les paraules preferides de la Mundeta: “Adjectius com “evanescent”,“subtil”, “lànguid”, termes com “amor” i “fortuna” eren els seuspredilectes” –N2a, p.61-62). La seva frustració, però, sembla desaparèixer gràcies la coneixença deVíctor, l’estudiant: “Al balcó de la dispesa veig cada dia un jove defigura esvelta. Vesteix senzillament però amb elegància. (...) Sospitoque ve de bona família. (...) Endevino que els seus ulls són vius,flamejants, a voltes tristos, i que els llavis li deuen tremolardavant d’una cosa bella, un llavis ardents, uns llavis que parlen perun cor fogós, uns llavis...” (p.108). “No puc deixar de pensar enl’estudiant (...) Es diu Víctor” (p.116), “Déu meu, i quin neguit”(p.126), “Per fi, l’amor!” “Ell m’ha mirat amb els ulls encesos. Im’ha besat.” “Me l’estimo, me l’estimo! Perquè és un amor secret elnostre!” (p.132).Curt idil.li que acaba en una darrera trobada al Parc de la Ciutadella(p139 i 141) descrita més com una violació (“I vaig sentir una massaque em queia a sobre, que m’estrenyia la cintura, que em ficava la màdintre el vestit...i vaig arrencar a córrer, amb els baixos de lesfaldilles humits de fang i el vestit esquinçat per dalt”) que com unaromàntica trobada amorosa (de fet, no és fins anys més tard, en elmoment de la mort del Francisco, que el lector descobreix que,realment, l’ombra misteriosa és l’estudiant: “L’estudiant dels ulls

flamejants (...) On es deu trobar? No oblidaré mai els seus ullssangonosos, aquell matí, al Parc de la Ciutadella...” (p.157).

Es va tractar realment d’una violació o els remordiments li fandescriure de manera tan violenta en els dies següents a aquesta?Mundeta, romanticismes a part, és una dona religiosa que confessa elsseus somnis a una religió que no l’entén (“M’enyoro d’èpoques antiguescom si les hagués viscudes.” “El confessor diu que ho troba perillós.Que profanava la santedat”. “El meu confessor no pot entendre...” –p.71-) però que seguirà professant en la seva vellesa (N3: “Sentí laràdio de l’àvia, com cada matí” “L’àvia acabà el darrer oremus (...).Amén” –p. 119 i 126).

Aquesta, és una dona que es debat entre una educació i vidatradicionals i conservadores i els seus sentiments i opinions (pròpies-sovint allunyades de les del marit- i força interessants tot i quesota forma de comentari innocent: “Si haguéssim tingut un nen... Unhome és lliure, pot triar el seu camí. Una dona no té res a fer almón” p.145 –Com més endavant la seva filla, prefereix un nen a unanena: “En Joan volia una nena. Jo no vull una nena (...) Les nenes sóntotes unes bledes.” N2a, p. 9). És una dona, que vol i dol, que tan aviat plora com riu (p.57), que escontradiu: “Sóc beneita.Tota la vida volent voltar món i ara m’enyoro”–p.48-, “Canvio sovint d’estat d’ànim, m’entristeixo i de sobte emposaria a plorar” –p.70-. (Contradicció que no abandonarà en la sevamaduresa - “La seva mare canvia de pensament to sovint” a N2a, p.63- ique comparteix amb la seva néta:”Ets un excel.lent personatge denovel.la; contradictòria, esnob, ambigua”, Jordi a N3, p.55).Una dona, en el fons, que amaga tota la seva tensió interior, tot elseu dolor i descontentament pel seu fracàs vital sota una aparençadesconcertant: és alhora sentimental i seca (“la Mundeta no l’haviavist plorar mai” –N2a, p.62- ja que després d’un avortament es prometque mai més la tornaran a veure plorar: “I jo he promès que ningú noem veurà plorar mai més”,-p.66-) i novel.lesca i superficial: en elseu dietari es preocupa per la decoració de la casa, la importància deviure en un bon barri de Barcelona, d’anar al Liceu, de presumir desenyora, de sentir-se bonica... (“...sóc bella. Quan entraré a la Saladels Miralls del Liceu de bracet d’en Francisco, tothom preguntarè, iqui és aquesta senyora tan bonica? No vull renunciar a res a la vida”–p.42-, “Em veig vella” –p.100-, “Des que vivim a Barcelona em vaigmés jove, més bonica” –p.105-).

Mundeta àvia és una papallona (“-Mundeta, no siguis papallona!”,Francisco a p.66, “M’he convertit, sense adonar-me’n, en el “goig”,“l’alegria”, la “reina” d’en Francisco” –p.42-. “En Francisco no emdeixa netejar-la mai, la calaixera. (...) Sé que hi té nombrosespapallones, papallones de tots colors (...). Cadascuna hi porta un noma sota (...), com adorada, reina, alegría, criatura, amor, florecita. És estrany,però en Francisco, quan em fa magarrufes i em busca el cos, em cridaamb aquests motius. , p.80); una papallona que es refugia en unaaparença de bellesa delicada, en una vida de cara a la galeria(“sempre ha dut el cap ple de pardals i de fums i que va despendretots els quartus que us va deixar el tiet Francisco, al cel sia” -aN2a, p.77-, “capritxos de senyora” –a N2b, p.9-, “amb l’altivesa desenyora de l’eixample”, -N3 p.83- “els qui volien mentir sobre laprocedència del seu bressol i presumien d’’aristocràcia d’Eixample,com la mare de la Mundeta...” –a N2a, p.139) i en un món de somni (“nova abandonar mai ni els seus perfums ni els seus llibres””Cada nit, esdeixava anar la cabellera(...) Mentre la seva filla s’asseia damunt labarana del llit i l’admirava en silenci” a N2a, p.132), una papallonaque es vol fer admirar (i de fet és admirada per la seva filla i laseva néta –però no pels homes d’aquestes-) per fugir de la vida gris imonòtona que ha apresat les seves expectatives (“I seré molt feliç, al

costat d’en Francisco”, p.43) i l’ha fermat “amb una agulleta de plataamb un cap de perla” (p.80).

LA MUNDETA DEL MIG

Ben diferent a la seva mare sembla, d’entrada, la segona Mundeta(Mundeta Ventura, filla de la primera i de Francisco –d’ara enendavant :MV). La narració que protagonitza és, en realitat, unsubconjunt (dins el conjunt global de l’obra) de dues narracionsoposades, sobretot, pel que fa la seva construcció. Una primeranarració –segons l’ordre cronològic a què remet- (N2a), s’intercalaentre els fragments de les altres dues (N1 i N3) amb una estructurasemblant a la dedicada a la Mundeta-filla (N3) ja que ens trobemdavant d’un discurs narrativitzat (de dos) que cedeix, regularment, laveu a les seves protagonistes en forma de discurs indirecte i en quèes relaten les relacions amoroses i familiars de les Mundetes.L’altra, la segona narració protagonitzada per MV (N2b), es trobaapartada del trencaclosques de l’obra enmarcant-lo (una part alprincipi i l’altra al final), cenyint-lo físicament i tambétemàticament ja que els temes que en aquest fragment s’apunten (lesrelacions familiars, la condició femenina, l’amor, la ciutat, lapolítica...) són els que es tractaran al llarg de l’obra. Finalment,aquesta segona narració de la Mundeta-mare, es presenta al lector enforma de monòleg interior, equiparable, fins a cert punt, a la veu queapareixia en el dietari de la Mundeta-àvia. Així, el personatge de MV,no tan sols estableix el nexe intermedi d’aquest engranatge de trespeces per la seva condició de mare (en el joc àvia-mare-filla) sinó, amés, que formalment, la dualitat del discurs que en ella es centra,també fa aquesta funció colisionadora.

La MV que se’ns presenta en la narració que s’intercala a les altres(N2a), és una Mundeta que es defineix, en gran mesura, per oposició aels trets més característics de la seva mare. Es una noia dominada pelfort caràcter d’aquesta (la primera Mundeta) que la infravalora i lacritica constantment. Romàntica, però, com ella (com la mare, si bépotser no tant), la seva autoestima puja amb el descobriment del’amor, ràpidament frustrat pel suicidi de l’enamorat, que tancaaquesta part de la narració (la N2a).

“La Mundeta Ventura, amb un vestidet de crespó de dues peces, lafaldilla combinada en plecs, esperava la seva mare per anar al Núria.Les ungles decorades amb esmalt Rosina, tenien la llargada adequada”(p.36). Aquest és l’inici de la narració que parla de MV (cal tenir encompte que no és la primera vegada que el lector topa amb aquestaMundeta, ja que l’ha trobada en el primer fragment –en cursiva- del’obra tot i que encara no pot relacionar els personatges. Referent alconjunt de textos intercalats, el primer en aparèixer, com ja hem dit,és el de l’àvia, seguit del de la néta i d’aquest, després ja no essegueix aquest ordre sinó que els fragments es combinen més aviat enfunció dels paral.lelismes entre els diferents fragments). Tan sols amb l’ inici que acabem de referir, podem establir lesdirectrius d’aquesta narració (N2a) i les caracterísitques generalsdel personatge i de la manera com s’anirà desenvolupant al llarg deltext (és una presentació directa per part d’un narrador extra-hetero

diegètic que la descriu de la mateixa manera que podria descriure unacosa superficial i sense vida). A quest inici de narració, ens fapensar que MV és un personatge preocupat per detalls trivials (latela, la combinació, el berenar, les ungles), un personatge que nopren la paraula (és presentada per una tercera persona) i inactiu –ambuna inactivitat que es defineix en contraposició a la de la seva mare(“esperava la seva mare”).

Les expectatives que genera aquest principi de narració (fins i totsense haver llegit la resta de l’obra) no van, certament, gensdesencaminades de la imatge exterior que no només els lectors sinótambé els altres personatges de l’obra (la seva mare, el seu marit, laseva filla, les companyes... –tots excepte l’Ignasi) tindran de MV.

Mundeta Ventura es presenta com una noia superficial preocupada nomésper les minúcies quotidianes: a l’inici de la narració (N2a), mentretot Barcelona corre esvalotada degut a la proclamació de la República,ella llegeix la “Dona Catalana” mentre espera la seva mare i pensa enla xocolata desfeta del Núria que li ve tan de gust (“La mare arribàexcitada, nerviosa, repetia només ai, Senyor, mentre no vessin sang.(...) Ara ja havia arribat, no calia anar sola al Núria. Es delia perla xocolata del Núria. Una xocolata de flaire jove, acabada de fer.(...) Hi sucaria un melindro (etc.)” –p.48-, “I la xocolata, mamà,però la mare ni l’escoltava, criatura, que n’ets de nada! Que no veusel que passa? (...) Però, nena, la República, han proclamat laRepública!” –p.49-, “La Mundeta estava cansada, desitjava la xocolataamb melindros (...)” –p.59). De fet, en el transcurs de la narració encursiva (N2b), ella mateixa admet que “no vaig començar a adonar-med’això de la política fins el dia en què proclamaren la República” (iés que realment ella simplement se “n’adona” de la política).Aquestasuperficialitat la percebrà, també, la seva filla (a N3):”la mamà,avui a la tele han explicat una manera molt ràpida, neta i eficaç derentar-se les dents. (...) Us vull amb les dents blanques, lluents.Imagineu el goig que fareu a les festetes dels amiguets, als berenarsde xocolata desfeta, a les visites, a les primeres comunion, oh!, ales primees comunioins (...). Diran: ara arriba la família Claret, elspapàs, l’àvia i els quatre nens. (etc) –N3, p.58”.

Però aquesta preocupació pels detalls trivials i per l’aparença, quepodria relacionar a MV amb la seva mare, no estableix aquestaconnexió. El manteniment de l’aparença de l’àvia (si bé desperta lescrítiques de la tia Sixta i de Joan, el marit de MV), està relacionatamb una fortalesa de caràcter que aquesta té o ha sabut fer creure queté. La preocupació pels detalls i per l’aparença de MV són vistos,sobretot per la seva filla (Mundeta Clareta:MC), com una marca de lafeblesa i debilitat de la mare (sotmesa al caràcter despòtic del pare:“La Mundeta, de vagades, sospitava que la seva mare patia una porinexplicable vers el marit”, “dona eclipsada i temorenca” –N3, p.82).

De fet, aquest caràcter dèbil i feble de MV, se’ns transmet a travésde l’obra i es relaciona amb la poca gràcia –la lletjor- de la noia(la mateixa Mundeta s’hi troba): la seva mare, tot just néixer ja la“condemna” i profetitza les que esdevindran les caracterítiques de lafilla (“La nena és lletja i trista (...) No serà feliç” –N1, p.145- ).I els comentaris que d’ella fan la resta de personatges –i ellamateixa- ratifiquen aquesta opinió: “ la Mundeta intuïa que hauria depassar per la vida desapercebuda i agraint el fet de ser-hi”, “la sevamare repetia (...) aquesta criatura no se’m farà mai gran, sembla unlliri de Sant Antoni a punt de marcir-se, tan feble, tan poqueta cosa”–a N2a, P.141-. “jo sóc patidora de mena” –N2b, p.8-, “En Joan em diusempre que sóc una bleda i una beneita i que sort en tinc d’ell” –N2b,p.9-, “mira-te-la, que nyicris, la xicota. Amb la cara tan blanca” –elvell a N2b, p.23-, “Estic al mig i rebo els cops de tothom. (...) La

Kati diu que em deixo dominar” –N2b, p.9-, “li vaig dir que jo maihavia estat una dona espavilada” –a N2b, p.162-, etc.

El físic i el caràcter de MV se’ns presenten, la majoria de vegades,en oposició al caràcter fort de la seva mare i a la seva bellesa (“lamare sí que en feia de goig” –N2a, p.37). Una mare que, a més dominaindirectament la noia fins el final de l’obra –en què al domini de lamare s’hi afegeix el domini de Joan, el marit- : les referències a laseva “mamà” són constants tant en N2a com en N2b, així com lesreferències al que en Joan vol o deixa de voler que ella faci: “enJoan em va dir que”, “En Joan no vol que”, “la mamà pensa que”... MVes troba dominada per dues forces oposades que es repel.len (“a lamamà, al començament no li va agradar que em casés amb en Joan” –N2b,p.8-, “a en Joan li feia ràbia que la mamà...” –N2b, p.9) i ella estroba enmig d’una situació que no sap com dominar i que la domina aella.

Aquesta supremacia de Joan i de la seva mare i la oposició Mundeta-mare/Mundeta-àvia estaran presents en la caracterització delpersonatge (d’ambdós) fins al final de la història (de fet, qui mésdefineix a MV en contraposició a l’àvia, és la néta, MC.): “Peròl’àvia, que no és tan bleda (...)” –N3, p.53-, “Quina una l’àvia!(...) respectada –molt més que la mamà- al barri (...)” “Ella, lamamà, amb el posat de mira’m.i-no-em-toquis”. “Els silencis de l’àvia,a casa, eren molt més poderosos que tots els esgarrips de la mare” –N3, p.81-.

Manca de la bellesa natural de la mare (l’àvia), feblesa de caràcter,feblesa d’esperit... la Mundeta Ventura, però, recupera quelcom mésque la seva voluntat d’aparença de la primera Mundeta: ella també ésuna somiadora, una romàntica que aspira a la vida feliç: “La seva,seria una vida menada cap a la felicitat, al costat d’un home segur itranquil que l’estimaria cada nit i li recordaria que ella era única”–N2a, p.63-. Una vida idíl.lica que ella simbolitza (com més endavantfarà la seva pròpia filla –MC) en la relació de Mundeta i Francisco,els seus pares, desconeixent la infelicitat que aquesta va produir enla seva mare (així, es podria dir que la diferència bàsica entre l’unai l’altra rau, principalment, en la capacitat de dissimular de l’àviaque va fer creure a tothom, que el seu va ser l’amor anhelat pertotes).

Lluny de trobar aquest home ideal que li duri per sempre –així com laseva mare i més endavant la seva filla-, la seva vida, però, (aixícom la seva feblesa, el seu sotmentiment a la figura materna i lesseves característiques que, fins ara, l’han definida) farà un tomb ambel descobriment de l’amor gràcies a l’Ignasi (que és un personatgeequiparable al de Víctor en la vida de la Mundeta àvia). Amb Ignasi, desapareixen les referències constants a la mare i “laMundeta s’havia tornat molt enraonadora” (N2a, p.101) i es descobreix

una bellesa de què fins al moment l’havien privada: “Qui ha dit quevostè és esquifida? Quina bestiesa! I els seus ulls, no els ha vistosmai, els seus ulls?” (N2A, p. 87).

L’amor d’Ignasi i MV sembla respondre als ideals romàntics de la noia(i de la seva mare): “Era l’enamorada de les novel.les, l’heroïna deles pel.lícules, era la princesa marina de Grecia en braços del príncipe Jorge”–N2a, p.89-. Alhora, la figura d’Ignasi es relaciona, també, amb lafigura del pare de MV (Francisco)– i que ella té, recordem-ho, com aideal d’amor (“I el papà l’escoltava, enamorat, i la mare, tan bella(...) “ –N2a, p.37-) - pel fet que Ignasi li recita constantmentpoemes (tot i que Víctor també ho fa). És en aquesta consecució de l’amor (secret) espiritual i carnal (MV ésinmensament feliç amb Ignasi – tot i “l’antesala de la felicitat ésaixò: tristesa i alegria” a N2a, p.89- amb qui perd la virginitat –“Ialeshores caigueren, també menudes, gairebé invisibles, dues gotes desang com dues poncelles, damunt els llençols” -a N2a, p.152) quepodríem considerar que MV no tan sols s’hi equipara, sinó ques’erigeix per damunt de la seva mare.

Però com el de la mare, l’amor de MV es feu frustrat, aquest cop noper la seva indecisió (i és que MV es mostra molt més decidida en laconsecució de l’amor del que s’hi va mai presentar la seva mare), sinóper la seva fatalitat que la retorna a l’infortuni i a la desgràciaampliada pel coneixement de l’amor abans del matrimoni: “Va ser durantla nit de noces que en Joan ho va descobrir” –N2b, p.164-, “La Mundeta–néta- sospitava que la seva mare patia una por inexplicable vers elseu marit, com si entre ells dos existís un secret inconfessalbe” –aN3, p. 84-. (Quin secret, el del joc brut del pare durant la guerra?–“l’àvia deia que gràcies al bombardeig s’havien descobert elsembolics del pare” –N3, p.82- o el de la manca de virginitat de lamare?).

La Mundeta-mare, retorna a la seva mediocritat per la pèrdua del’estimat. Però li queda quelcom d’aquell temps que percep la sevafilla: Hi havia un aspecte en el caràcter de la seva mare que noentenia, “per què una dona eclipsada i temorenca es revifava quan esparlava de la guerra? ” –N3, p.82-.

La importància de la guerra en la vida (i la mort) d’Ignasi (militantrepublicà), li fan resorgir la força, la vitalitat que amb ellexperimentava quan es toca el tema de la guerra. La guerra civil, elcaos d’aquell moment, donen força a la Mundeta mare, li cedeixen laparaula que sempre li ha estat vetada i que s’erigeix majestuosamentcom a obertura i tancament de l’obra de Roig (N2b). Com la de la sevamare, la història de Mundeta Ventura “era curta i ensopida”, unahistòria “en què tot començava i acabava de la mateixa manera”.

“Tret de l’estiu del trenta-quatre, d’aquella tardor en què...”

ADÉU, MUNDETA

Si Mundeta (en general) és la imatge de la dona resignada i oprimidaque no pot desfer-se dels lligams que la societat li imposa, aquestadarrera Mundeta és la que intentarà expiar, en ella, tota la dissortque l’ha precedida.La narració que la té com a protagonista (N3), és una narració queintenta fer resum i comparar les anteriors, fet pel qual, lacaracterització individual de MC (la Mundeta-néta) és la menys rica deles tres però la més significativa en quan és l’única en què els trespersonatges entren realment en acció.

La Mundeta-filla es debat entre la seva educació tradicional i lavoluntat de modernitzar-se (encara concep el sexe com la culminació del’amor però vol desfer-se d’aquesta consideració). La seva desgràciano és menys dura que la de les seves predecessores, per no dir mésintensa: a diferència de la seva mare i la seva àvia, ella ha trobatl’amor carnal i sentimental, però aquest és unilateral i en Jordi, laseva “parella” no la tracta com l’amor que ella no fa realmentexplícit però que situa, com la seva mare, en la relació dels seusavis . La desgràcia de la Mundeta-filla és la manca d’amor veritable.

La revolta viu en la Mundeta Claret: la voluntat, per una banda, deser una dona tradicional ( “No t’enganyis Mundeta,. Saps quet’agradaria ser com la Telele, que aconsegueix el que vol a base demauleries i magarrufes. Com calla, sempre, com escolta l’home, laTelele...” -N3, p.53-) equiparable a les dones de Valldoreix o a latieta Sixta i a la Patrícia (N2) que pensaven a través de llurs marits(incapacitat de fugir i de trencar amb el seu passat i amb lanostàlgia i que li recorda Jordi constantment i amb crueltat -pp.43-46) es troba en lluita aferrissada amb la voluntat d’equiparar-se al’Anna, una noia independent que viu sola i té a qui vol sensepreocupar-se de l’amor i que és un referent claríssim per la MC(“Quina envaja, l’Anna, que viu sola” –N3, p.33) i que esdevé unpersonatge paral.lel a Kati –N2- que també representa la donaemancipada de la seva època (l’Anna “sempre tenia un posat distanciat,de mig mare mig dona de món” –N3, p.80- i “la Kati, amb el seu posatmig de cocotte, mig de mare abadessa” –N2a, p.60). De totes maneres,ni l’Anna ni la Kati troben, tampoc, en la seva emancipació, lafelicitat, ja que Kati acaba suicidant-se (“La Kati, que es vasuicidar al 39” –N3, p.121) i Anna se sent la meuca de la Universitat(p.80).

El balanç que acaba fent Mundeta entre aquests dos pols quel’esqueixen i la dominen sense, cap d’ells, assegurar-li la llibertatli fa prendre la decisió dràstica d’abandonar-los tots dos (abandonacasa seva i destrueix el record de la nit en què ha jugat a ser unameuca i el de Jordi, que l’animava a “emancipar-se” establint sobreella un domini igualment patriarcal). El desarrelament final deMundeta de tot allò que coneix l’aboquen a quelcom que no se’nsdescriu perquè és desconegut en la història femenina. Si no és una

emancipada de sexe fàcil o una resignada dona tradicional... quinapossibilitat de d’existir com a dona? A questa sembla ser la preguntaque es pt formular d’entrada el lector. Però, aquest abisme desconegutque s’obre davant de la darrera Mundeta és l’abandó de la infelicitatassegurada i, per tant, la porta cap a una esperança.

TRIDIMENSIONAR-SE

“M’agradaria saber com són les “donetes” de la teva “extraordinària”família””, diu en Jordi a la Mundeta filla (N3, p.45) en una ocasió.Doncs bé, Jordi, aquí les tens i potser sí que es tracta d’una collade “Madames Bovarys d’escassa imaginació, de Pilars Prims angoixades ide Regentes casolanes” (N3, p.55), però és que, com totes elles, lesRamones de la novel.la de Roig, són unes heroïnes desencisades, unesdones incompreses que dibuixen un retrat generalitzador del mónfemení que abarca molt més d’una època, molt més d’una sola societat.

La femeneitat desconcertada i desconcertant de Mundeta (de la sevatrinitat) és la història de l’evolució de la condició femenina; unahistòria desgavellada, desestructurada però aglutinant, com lanovel.la que ens l’ha volguda transmetre.

La realitat femenina és un caos, un etern navegar entre lainconstància i la incoherència, entre la lluita i la incomprensió, enla infelicitat, al qual la darrera de les Mundetes sembla voler posarfi... “Has canviat, Mundeta”.

Però quan canviaran la resta de Mundetes del món, les de carn i ossos?Quan direm, definitivament, Ramona, adéu?

BIBLIOGRAFIA

- ROIG, Montserrat. Ramona, adéu. (1972) Edicions 62, Col. El CangurPlus núm. 25. Barcelona 1997.

-V.V.A.A. Introducció a la Teoria de la Literatura. Angle Editorial, Col. Manual.Manresa, 1997. (Narrativa: pp. 151-186)