Les excavacions arqueològiques en la vil·la romana de Sant Gregori: una porta oberta al coneixement de la badia de Borriana (Castelló) entre els segles I a.C. y IV d.C.

actuacions sobre

el patrimoni

QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3

Actes de les I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana

València, 2015

Comunitat

arqueològic

Valenciana

de la

IV Jornades d’Arqueologia de València i Castelló (16, 17 i 18 de desembre de 2011) –

I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana (14, 15 i 16 de desembre de

2012). Museu d’Història de València. Ajuntament de València.

Alapont Martín, Llorenç; Martí Oltra, Javier; Tendero Fernández, Fernando E.

Editors:Llorenç Alapont Martín, Javier Martí Oltra, Fernando E. Tendero Fernández

Coordinador de la serie:Javier Martí Oltra

Coordinadora de l’edició:Araceli Guardiola Martínez

Maquetació:Pilar Mas Hurtuna

Foto de portada:Fragment d’inscripció sobre la divinitat Bellona (Arxiu SIAM)

© De l’edició:Ajuntament de ValènciaRegidoria de Cultura

© Dels textosEls autors

ISBN: 978-84-9089-019-6

Depòsit legal: V-921-2015

L’Ajuntament de València no es fa responsable de les opinions manifestades pels autors als seus articles.

5

ÍndexPròleg................................................

Presentació........................................

Estudio geoarqueológico de áreas de aprovisionamiento de sílex en el Prebético de Alicante: Los ejemplos de Penella (Alcoi) y La Fenasosa (Onil)......Francisco Javier Molina HernándezAndoni Tarriño VinagreBertila Galván Santos Cristo M. Hernández Gómez

Sanxo Llop. Avanç sobre un assentament costaner de finals del Neolític en el País Valencià.............................................Josep Pascual Beneyto

Intervención arqueológica en la cuenca media del río Serpis (Beniarjó-Rafelcofer, Valencia)............................Miguel J. Sáez LandeteAntonio Sáez LandeteSilvia Pidal PérezPaula Bernabeu SanzJosé Luis Casabán Banaclocha

El yacimiento arqueológico de la Edad del Bronce de Altet de Palau-Arbocer (la Font de la Figuera, Valencia)..........María Jesús de Pedro MichóPablo García Borja

Últimas intervenciones arqueológicas en la Mola d’Agres (Agres, Alicante).....Elena Grau AlmeroJosé Luis Peña SánchezTeresa Huélamo DoménechJosé Morejón Mariano

El poblado fortificado ibérico de La Celadilla (Ademuz): proyecto de actuación arqueológica, puesta en valor y primeros resultados.................. Daniel Giner IranzoLaia Creus Gispert

9

11

13

29

45

61

75

85

6

Les excavacions arqueològiques en la vil·la romana de Sant Gregori: una porta oberta al coneixement de la badia de Borriana (Castelló) entre els segles I a.C. al IV d.C.....................................José Manuel Melchor MonserratJuan José Ferrer MaestroJosep Benedito Nuez

XII campaña arqueológica en el yacimiento del Palau (Burriana, Castellón).............José Manuel Melchor Monserrat Josep Benedito Nuez

Nuevas propuestas sobre la topografía religiosa de la Valentia romana............Mirella Machancoses López

Recreació de la decoració pictòrica de la vil·la romana del Mas de Baix de Silla....Llorenç Alapont MartíPilar Mas HurtunaAdrià Pitarch Tarramera

El vertedero tardorromano de la calle Luis Chorro de Petrer (Alicante). Nuevos datos de la villa Petraria.......................Fernando E. Tendero Fernández

El Castellar d’Elx: enigma, proyecto, documento.........................................José Luis Menéndez FueyoSonia Gutiérrez Lloret Pierre Guichard

La vivienda andalusí en la antigua madinat Unda (Onda, Castellón). Intervenciones arqueológicas 2010-2012.Joaquín Alfonso Llorens Lorenzo Carballo Calabuig

Dos nuevas viviendas andalusíes en la antigua madinat Unda (siglos X-XIII): la excavación arqueológica en la plaza de San Cristóbal, 21 (Onda, Castellón).....Ana Miguélez GonzálezLorenzo Carballo CalabuigJoaquín Alfonso Llorens

101

113

125

135

149

159

179

191

211

221

241

251

267

283

Projecte Benaxuai – 2010. Excavacions arqueològiques a las Cuevas de Benaxuai. Chelva, València.........................................Agustí Ribera i GomesAlfred Sanchis SerraJuan V. Morales PérezManuel Pérez RipollCarmen Tormo CuñatJoaquim Bolufer i Marqués

El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII ........................Anna Lorena Ruiz SorianoMiquel Rosselló MesquidaJosep Maria Burriel Alberich

Evolución arqueológica y marcas de cantería de la torre de Santa Caterina del castillo de Santa Bárbara de Alicante.....Silvia Yus Cecilia

La pobla de Ifach (Calp, Alicante): una ciudad medieval bajo el poder de los Llúria a la luz de los descubrimientos arqueológicos (siglos XIII-XIV)...............José Luis Menéndez FueyoJoaquín Pina MiraJosé Manuel Torrecillas SeguraRoberto Ferrer Carrión

El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural...............................................Víctor M. Algarra PardoTomás Hurtado MullorMiquel Rosselló Mesquida

Intervención en la calle Castillo. Fase III. Castillo del Aljau (Aspe, Alicante).........José Ramón Ortega PérezInmaculada Reina GómezMarco Aurelio Esquembre BeviaEstefania Escandell Jover

7

301

317

325

341

353

363

369

381

395

405

411

427

433

447

Intervención arqueológica en la iglesia parroquial de San Agustín de Valencia. Estudio de arqueología de la arquitectura en el sistema de bóvedas y cubierta......Víctor M. Algarra Pardo

Nuevas aportaciones al conocimiento del cementerio bajomedieval de Petrer (Alicante)............................................José David Busquier CorbíFernando E. Tendero Fernández

Arqueología en la recuperación de la ermita de San Felipe Neri de Novelda (Alicante)............................................Concepción Navarro PovedaDaniel Andrés Díaz

¿A Enguera por Cerdà o l’Alcúdia? Dos proyectos de carretera a mediados del siglo XIX.............................................Francisco José Hernández GarcíaFrancesc Xavier Duarte Martínez Luis Lozano Pérez

Defensa pasiva en la retaguardia republicana: el refugio antiaéreo de la plaça de la Creu (Quart de Poblet, Valencia)............................................Andrea Moreno MartínPau Olmos Benlloch

Actualización del registro arqueozoológico de La Solana del Castell, Xàtiva (Valencia). M.ª Esther Pérez Roig

Utilidad de los análisis isotópicos sobre restos esqueléticos en arqueología: dieta, destete y movilidad territorial......Domingo Carlos Salazar-García

Reconstrucción y representación de los gestos funerarios a partir del estudio antropológico.....................................Llorenç Alapont Martí Pilar Mas Hurtuna

Recuperando el castillo de Biar............Miguel del Rey Aynat Antonio Gallud Martínez

Agres como producto cultural: Ruta histórica.............................................Jorge Contreras Mercader

Potencialitat didàctica del patrimoni arqueològic i arquitectònic. El cas del castell/palau-fortalesa de Forna, la Marina Alta. Alacant.............................Emili Moscardó Sabater

Nuevas tecnologías para la difusión didáctica del patrimonio........................José Martínez Usó Alicia Cabrera García

La interactividad en los museos arqueológicos locales: el proyecto del Museo de la Villa de Sax (Alicante).......................................Alberto Ochoa García

Petrer se viste de luna. Un paseo por los monumentos y la historia de la mano de los antiguos habitantes de Petrer (Alicante)...........................................Fernando E. Tendero Fernández

Les excavacions arqueològiques en la vil·la romana de Sant Gregori: una porta oberta al coneixement de la badia de Borriana (Castelló) entre els segles I a.C. al IV d.C.

José Manuel Melchor Monserrat, Juan José Ferrer Maestro, Josep Benedito Nuez

Resum

El jaciment arqueològic romà de Sant Gregori està situat en la localitat de Borriana a uns 100 m de la línia de costa. Precisament per l’interès de les seues estruc-tures arquitectòniques i amb l’objectiu d’aprofundir so-bre els coneixements de la romanització en la comarca de la Plana de Castelló, a més d’implantar un camp de pràctiques d’arqueologia per als estudiants de la Uni-versitat Jaume I, se decidí seleccionar aquest jaciment com objecte d’excavació arqueològica dins dels pro-grames d’investigació de la Universitat. La vil·la s’ha datat entre el canvi d’Era i el segle IV d.C., encara que també s’han registrat materials d’època romana repu-blicana i ibèrica. Aquestes troballes cal relacionar-les amb els jaciments ibers dels voltants i amb l’inici de l’ocupació romana del període republicà.

Paraules clau: vil·la romana, arqueologia romana, època romana, època ibèrica.

Abstract

The Roman archaeological site of Sant Gregori is lo-cated 100 meters from the coast, in the town of Burria-na (Castellón). The archaeological works have revea-led a set of interesting architectural structures. Due to the interest of this site, it was chosen for archaeological excavation within the research programs at Universitat Jaume I, our main purpose was twofold: to deepen our understanding about Romanization in the area of Cas-tellón de la Plana and to create a training site for under-graduate students at university. The villa has been dated between the 1st century BC and 4th century AD, although some materials have been dated in the Roman Repu-blic and Iberic time. These recent findings have to be related with the Iberian sites and the beginning of the Roman occupation while the republican period.

Key words: : Roman villa, Spain Roman archaeology, Roman time, Iberian time.

Introducció

El jaciment de Sant Gregori es localitza en la costa nord de Borriana, una franja litoral baixa, rectilínia i estreta, formada per dipòsits d’al·luvions. Durant

la romanització la costa es trobaria més reculada que en l’actualitat. El paisatge se descriu com un àrea de maresma junt a la desembocadura del riu Sec o Anna i el barranc de l’Hospital. Existiria per tant una acumu-lació fluvial amb marjals que se trobaven paral·lels a aquest litoral. Avui en dia, ambdós cursos fluvials han

sofert nombrosos processos de rebliment. Les dades geomorfològiques indiquen que Borriana tenia una costa amb petites ancorades que tal vegada van ser utilitzades de platges com varadors, ancoratges o llocs d’atracada. Aquest ambient de ribera va anar canviant però al llarg del temps. Des d’època medieval s’ha do-cumentat la realitat d’un poblat marítim i un port on els vaixells podien apropar-se al “Clot de la Marededéu”, llera del riu Sec, amb l’objectiu d’abastir-se d’aigua i desembarcar mercaderies. Es tracta d’un tram del riu alimentat per ressurgències i deus. Junt a la mar se

101

102

QU

ADER

NS

DEL

S M

USE

US

MU

NIC

IPAL

S D

E VA

LÈN

CIA

3

Inte

rven

cion

s so

bre

el p

atr

imon

i arq

ueolò

gic

construí una torre defensiva que coneixem com la torre de la Mar. En el segle XVI, el cronista Viciana (2002) descriu que en la zona costera de Borriana hi havia una important collita de joncs i canyes, així com una bona pesca. Hi havia també unes salines; el topònim de camí de les Salines i les troballes arqueològiques de la canal d’aigua de la mar que una tempesta descobrí durant la dècada de 1980 (Villalmanzo, 1987), ens assenyalen la seua possible ubicació. En el segle XIX, se procedí a esborrar els terrenys pantanosos i a intro-duir gradualment el conreu del taronger, provocant així un gran canvi en el desenvolupament de la població (Abad, 1991) (Fig. 1).

Les restes romanes de Sant Gregori van ser des-cobertes per Norberto Mesado en el darrer quart del segle XX. Aquest arqueòleg realitzà dues campanyes d’excavació molt breus: la primera intervenció la ini-cià el 1978, un sondeig situat en la primera línia de platja, en el qual se trobaren alguns murs, fragments de marbre i ceràmica. L’any 1987 efectuà una nova campanya, aquesta vegada d’urgència, en la qual se descobriren algunes habitacions de planta quadran-gular. S’inventariaren alguns fragments de revestiment de morter de calç amb pintura mural els quals sug-gereixen que algunes parets degueren estar pintades, mentre que els paviments eren de morter de calç i ra-joles. Els fragments de plaques de marbre també són nombrosos i alguns exemplars tenen motllura. D’altra banda, el registre de gran quantitat de tessel·les de-mostra que hi havia un mosaic amb motius en blanc i negre. Però, malauradament, d’aquestes intervencions en el magatzem del Museu Arqueològic de Borriana només hi ha uns documents que resulten insuficients junt a unes poques fotografies, de la mateixa ma-

nera que tampoc existeix cap treball de classificació de les troballes.

L’estudi d’una part d’aquests materials va servir per a enquadrar cronològicament l’assentament entre els segles I i II d.C. (Arasa, 1987). Tot i que una part de la informació publicada se pot rebutjar, com per exemple la relacionada amb un forn d’un forn d’època andalusí (Verdegal, Mesado i Arasa, 1990), perquè no se con-serva cap tipus de material adscrit a aquesta cronolo-gia entre les troballes que se dipositen en el museu. Respecte a la gran quantitat de ceràmiques ressenya-des com canalitzacions d’aigua o toveres (Verdegal, Mesado i Arasa, 1990), en realitat són tubs ceràmics de secció circular, que formarien part del complex constructiu de les concamerationes dels balnea de la vil·la. També se van trobar rajoles amb incisions en for-ma de retícula i abundants fragments de morter amb motllura en quart de bossell, que en realitat són uns elements característics de natatio o basses romanes.

D’altra banda, s’han trobat fragments de marbre que tenen una morfologia quadrangular i rectangular, per la qual cosa podem suggerir que també hi hau-ria en Sant Gregori un mosaic d’opus sectile. A més, aquestes restes conserven empremtes de morter, que demostren que van ser utilitzats com paviment.

L’any 2000 se va presentar a l’Ajuntament de Borria-na el projecte d’urbanització de Sant Gregori, el qual afectava de ple al jaciment. Immediatament se dema-naren a la Conselleria de Cultura els permisos corres-ponents i s’iniciaren els treballs de delimitació del ma-teix, perquè en el PGOU vigent aleshores no hi havia

Figura 1. Mapa de localització de Sant Gregori, entre el riu Millars i el Clot de la Marededéu.

Figura 2. Àrea de prospecció geofísica i parcel·les on es van realitzar els sondejos els anys 1978 i 1987.

J. M. Melchor, J. J. Ferrer, J. Benedito

103


Figura 3. Excavació de la zona residencial de la vil·la de Sant Gregori durant la campanya de 2012.

reflectit un espai concret de protecció arqueològica. La primera prospecció fou realitzada per l’arqueòleg Vicent Verdegal en el 2003, però aquests treballs no van aportar cap tipus d’informació nova. El 2009 el Servici Municipal d’Arqueologia va assumir la direcció científica dels treballs. La primera tasca va consistir en realitzar una prospecció geofísica, a càrrec d’O. López i R. Ruiz, i encara que els resultats no van ser els pre-vistos, sí van aportar però una valuosa informació per a l’anàlisi de la paleocosta. El 2010 es va procedir a l’excavació de trenta-cinc cates arqueològiques que fi-nalment van servir per a delimitar l’assentament romà. Aquests treballs tingueren la col·laboració científica de la Universitat Jaume I de Castelló (Fig. 2).

Les restes arquitectòniques i arqueològi-ques documentades

Els treballs d’arqueologia actualment s’estan desen-volupant en la part residencial de la vil·la. Aquesta està emplaçada en l’extrem nord-est del jaciment que origi-nalment s’estendria fins assolir la riba del Mediterrani. Les construccions enregistrades fins a aquest moment corresponen a les restes d’un peristil datat en el segle I d.C., que presenta una orientació nord-sud, i que constaria d’un espai enjardinat al voltant de l’estany, junt a una sèrie d’estances amb paviments d’opus caementicium. S’ha excavat també un monument fu-nerari, probablement un columbari familiar, situat en la cantonada exterior, junt a l’estança i el peristil. Aques-ta construcció va ser enderrocada, però, en el segle II d.C. i el seu entorn fou transformat poc després en magatzems, havent recuperat en el seu interior restes de doliae. Al sud de l’esmentat ambient, en la zona excavada per Mesado el 1987, probablement es tro-ben les restes dels balnea, perquè durant les excava-cions, com hem dit abans, aparegueren nombrosos fragments de tubs de ceràmica que són característics d’aquest tipus d’instal·lacions (Fig. 3).

Els treballs en aquest últim any han permès esbrinar aspectes molt interessants sobre les tècniques edilícies, la decoració parietal i sobretot els programes orna-mentals. L’estudi d’aquests elements permet deduir l’existència d’un tipus de vil·la amb peristil i estany, que respon a un esquema arquitectònic molt proper al que presenten les vil·les localitzades a la costa peninsular. En efecte, les primeres restes excavades corresponen a un peristil format per un gran estany de morfologia rectangular, amb desguàs. Tant el paviment com els paraments interiors estan revestits d’un morter hidròfug d’opus signinum i les arestes acabades per mitjà d’una junta de quart de bossell. Des del sobreeixidor, a través d’una canonada de plom, l’aigua es decantaria cap a l’espai interior de la vil·la, possiblement l’hortus, àrea enjardinada potser amb font ornamental (Fig. 4).

Al llarg de la campanya de l’any 2011, a l’exterior d’aquest peristil s’havia excavat una estructura fu-nerària completa de morfologia quadrangular amb paviment de còdols. Durant els treballs d’excavació van sortir a la llum restes d’incineracions. Es tracta probablement d’un monument turriforme que funcio-naria com columbari. En els nivells de rebliment de l’edifici s’han trobat fragments de plaques i motllures de marbre, que potser havien format part de la seva decoració arquitectònica (Fig. 5).

Respecte a les troballes mobles, s’han recuperat fragments de sigillata itàlica, gàl·lica (dins d’aquesta

Figura 4. Detall de l’estany del peristil de la vil·la romana.

104

QU

ADER

NS

DEL

S M

USE

US

MU

NIC

IPAL

S D

E VA

LÈN

CIA

3

Inte

rven

cion

s so

bre

el p

atr

imon

i arq

ueolò

gic

Figura 5. Monument funerari excavat durant la campanya de 2011.


producció l’anomenada marmorata), engalba vermell pompeià i parets fines que s’adscriuen a una crono-logia que abasta des de les últimes dècades del segle I a.C. fins al final del segle I d.C. Durant l’Alt Imperi, la vil·la mostra a través dels materials una notable ri-quesa decorativa −marbre serpentino, saetabensis o Giallo antico− i fragments de pintura mural decorats amb el tercer estil pompeià o ornamental, que fan re-ferència a un ambient on predomina el fons blanc.

L’època flavi-trajanea és una fase de canvis en els usos de l’assentament. Sant Gregori sofreix una im-portant reforma en un moment imprecís del final del segle I o principis del II d.C. Destaca la disminució de vaixella fina i l’augment de ceràmica comuna africana, a més de la reutilització de certs elements de marbre de l’etapa anterior. Des del punt de vista constructiu, té lloc l’arrasament del monument funerari, es comparti-menta alguna de les habitacions i construeixen noves estances al voltant de l’estany, amb murs de tova i pa-viments de caementicium. Dins de l’espai ocupat abans per l’àrea cementirial les sales passen a utilitzar-se com a lloc d’emmagatzematge amb doliae. Canvien les tècniques edilícies, els fonaments ara són més estrets, d’uns 0,35 m. A aquesta fase també corresponen al-guns dels abocaments dipositats a la marjal de la zona nord de l’assentament. En línies generals, es dóna un canvi d’ús d’algun dels ambients i una tendència a la disminució de la riquesa de l’enclavament. De moment, no podem concretar la data d’abandonament definitiu de la vil·la, tot i que els materials trobats descriuen una fase d’ocupació molt intensa fins a mitjan del segle III d.C. i una possible perduració fins al segle IV d.C.

El relatiu bon estat de conservació dels paviments trobats a la zona residencial, no ens ha permès, però,

continuar l’excavació arqueològica i amb això assolir el nivell de marjal, perquè hauria suposat la destrucció d’aquestes restes. D’altra banda, al llarg dels segles XVI a XVII, alguns sectors de l’assentament van patir l’excavació d’una sèrie de rases i fosses amb l’objecte d’extreure material constructiu, probablement relacio-nades amb les reformes dutes a terme a les salines me-dievals, que se localitzen a escassos metres. En aquests farcits van aparèixer gran quantitat de materials i en-tre ells importacions itàliques i fragments de ceràmica campaniana A, B i ibèrica. Aquests materials semblen indicar que el lloc ja estava ocupat entre els segles III i I a.C., en un moment clarament anterior a la cons-trucció de la vil·la alt imperial. A més, en l’últim dels nivells de l’excavació, que es troba en contacte amb la capa freàtica, van aparèixer fragments de ceràmica de l’Edat del Bronze i del Ferro antic, així com algun frag-ment de ceràmica àtica. Es tracta d’un nivell mesclat, que té materials que cronològicament cal situar entre els segles XIII i IV a.C. No obstant això, no estan asso-ciats a nivells estratigràfics clars, i només els futurs tre-balls permetran aclarir què hi fan aquests artefactes i quins poden interpretar-se com farcits d’amortització.

La xarxa viària de la vil·la de Sant GregoriLes investigacions geofísiques han permès conèixer

com era la configuració primigènia d’aquest enclava-ment, localitzat en un terreny delimitat al nord i sud per sengles cursos fluvials i la línia de costa a l’est. Per aquesta raó només seria possible accedir a les terres d’interior per l’oest, a través de la construcció d’un vial que sortejaria la zona de marjals. La presència d’aquest camí pot quedar justificada atenent les consideracions


Figura 6. Camins i jaciments relacionats amb Sant Gregori sobre un plànol de 1909.

105

topogràfiques que han determinat una fossilització se-cular del seu traçat, de manera que avui en dia encara es conservarien alguns trams del mateix en el camí que discorre paral·lel al barranc de l’Hospital o Marjalet. El Marjalet és un jaciment romà alt imperial excavat per L. Salvador el 2007, que encara roman inèdit. Aquest segment viari suggerim que podria posar en comuni-cació Sant Gregori amb el traçat de la via Augusta a les proximitats del jaciment del Palau (Melchor i Bene-dito, 2000), i enllaçaria també amb el Caminàs, el re-corregut del qual és paral·lel a la costa castellonenca i separaria les marjals de la terra ferma. G. Morote i J. M. Melchor (2008) en aquest sentit opinen que la vil·la del Palau es localitzaria a pocs metres de la ubi-cació que proposen els itineraris per a la mansio de Spelaco (Fig. 6).

Passa el mateix pel que fa a la construcció del vial que ens ocupa durant l’època ibèrica i potser abans, que va haver de ser conseqüència d’un flux d’intercanvis econòmics que es degué produir des de la costa a l’interior del territori, on s’ubicaven la ma-joria dels assentaments. A la costa de Borriana les evi-dències materials per al coneixement d’aquest tipus de poblament les proporcionen els enclavaments de Torre d’Onda i el Calamó, mentre que al Palau, T. Utrilla (1963 i 1964) va localitzar una necròpolis ibèrica. Per tant, la ubicació del camí al costat d’aquests jaciments possiblement va ser efecte de l’augment demogràfic dels segles III i II a.C.

Respecte a les restes de Sant Gregori en època ibèrica, podrien estar relacionades amb una zona de frontera, el regne edetà finalitzaria al riu Millars (Bel-trán, 1980; Járrega, 2010), circumstància que va po-der suposar l’ocupació d’aquesta part del litoral. No s’han trobat altres assentaments a la franja litoral que va des d’Orpesa la Vella (Orpesa) fins a Torre d’Onda a Borriana (Arasa, 2001). A més, en el tram de terreny que hi ha entre Sagunt i Orpesa, els dos únics encla-vaments marítims coneguts d’època ibèrica serien Sant Gregori i Torre d’Onda, ja que el Calamó no ha estat objecte de cap excavació arqueològica (Arasa, 1987). Per al període de l’Edat del Bronze, l’únic jaciment ex-cavat es troba en Orpesa la Vella, localitzat sobre un promontori rocós al costat de la mar (Fig. 7).

Durant l’Alt Imperi, les troballes que podrien servir de fites per a la identificació del traçat de la nova xarxa viària serien els jaciments de Sant Gregori, el Marjalet i el Palau. Però desconeixem si aquest traçat formava part d’una via vicinalis, que uniria diversos dels vici de la regió, o es tractava d’una via privata, relacionada només amb aquestes vil·les. No es coneix cap altre ja-ciment excavat a la costa de Castelló, els més propers són Vinamargo (Castelló), Benicató (Nules), l’Alqueria (Moncofa), l’Alter (Xilxes) o el Pla (la Llosa), però es

troben a 2 o 3 km de l’actual línia de platja (Aranegui, 1996; Járrega, 2010) (Fig. 8).

En línies generals, els jaciments costaners es tro-ben lleugerament allunyats de la zona litoral, amb l’excepció dels ja descrits de Torre d’Onda, enclava-ment probablement de caràcter portuari a mitjan segle II o I a.C., i Sant Gregori, que va iniciar la seva ocu-pació romana a partir d’aquesta data. Torre d’Onda es tracta d’un assentament portuari situat al límit d’una albufera coneguda com la “Olla” al segle XVI; a més, aquest enclavament es va poder condicionar amb la construcció d’una plataforma que va poder actuar com a moll (Melchor, 2008).

L’anàlisi del paleopaisatge del territori, permet inter-pretar que els jaciments coneguts vorejarien un litoral irregular format per una franja de marjals bastant am-pla, que en alguns casos penetrarien cap a l’interior formant llacunes, com la marjal d’Almenara, l’Olla de Borriana o la marjal de Benicàssim. La disposició d’aquests marjals encara apareix reflectida en els plà-nols de finals del segle XVI i principis del XVII, quan s’inicia la dessecació per al conreu del raïm i més tard dels cítrics, al llarg del segle XIX.

Per tant, es pot suggerir que en aquella època van poder arribar a establir diferents assentaments costa-ners en aquelles zones del litoral pantanós on aflora-ven roques o dunes fossilitzades que permetien unes condicions idònies d’habitabilitat (Fig. 9).

106

QU

ADER

NS

DEL

S M

USE

US

MU

NIC

IPAL

S D

E VA

LÈN

CIA

3

Inte

rven

cion

s so

bre

el p

atr

imon

i arq

ueolò

gic

Figura 8. Jaciments d’època romana situats entre la costa d’Orpesa i Sagunt. 1. Vinamargo; 2. Vinarragell; 3. El Palau; 4. Sant Gregori; 5. Torre d’Onda; 6. Pla Redó; 7. Benicató; 8. L’Alqueria; 9. L’Alter; 10. El Pla; 11. Els Terrers; 12. Sagunt (Servici Geogràfic Nacional).


Figura 9. Detall del plànol de 1606 elaborat pel cartògraf flamenc Jodocus Hondius, que reflexa la costa entre Cabanes i Sagunt (Servici Geogràfic Nacional).

Figura 7. Jaciments de l’Edat del Bronze fins a l’època ibera entre la costa d’Orpesa i Sagunt. 1. Orpesa la Vella; 2. Pujol de Gasset; 3. Vinarragell; 4. El Boverot; 5. Sant Gregori; 6. Torre d’Onda; 7. Sant Antoni/El Solaig; 8. La Vilavella; 9. La Punta d’Orleyl; 10. Almenara; 11. El Pic dels Corbs; 12. Sagunt (Servici Geogràfic Nacional).

Els materials arqueològicsEn les darreres campanyes d’excavació no s’ha tro-

bat gran quantitat de ceràmica a mà, però malgrat això, els materials són força interessants. Respecte a la cronologia d’aquestes formes, hi ha exemplars propis de la cultura ibèrica, però hi ha d’altres més antics que es poden datar en plena Edat del Bronze o fins i tot al Ferro antic. Alguns d’aquests materials, tot i que la seva classificació no sempre és segura a causa de l’estat de fragmentació que presenten, ens fa teoritzar que, encara que no s’han identificat a Sant Grego-ri contextos estratigràfics anteriors al segle I a.C., hi ha ceràmiques bastant més antigues que permeten documentar una ocupació anterior a aquestes dates. En efecte, sobre els terrenys pantanosos que es troben parcialment submergits en el nivell freàtic actual, s’ha pogut excavar un estrat de terra de tonalitat grisen-ca amb alguns fragments de ceràmica a mà, mate-rial que d’altra banda també ha aparegut en diverses fosses practicades en els segles XVI i XVII, barrejada amb vaixella d’aquesta època i algun fragment de ceràmica àtica.

La ceràmica campaniana A i B i la ceràmica comu-na ibèrica també s’han registrat al jaciment, però amb

un escàs repertori formal, de gran part del qual no podem concretar l’atribució ja que apareixen fora de qualsevol context arqueològic. Hi ha alguns fragments de ceràmica feta a mà corresponent a olles de perfil ovoide, bastant habituals en produccions dels segles III i II a.C. En resum, les dades proporcionades per aques-tes ceràmiques no permeten fer grans aportacions cro-nològiques ni tipològiques, si bé són representatives d’aquest horitzó cultural. Potser hauria de valorar-se la possibilitat que poguessin formar part d’aportacions de terra provinents dels jaciments de Torre d’Onda o Vinarragell, ambdós localitzats a les proximitats.

La ceràmica comuna itàlica i la de tipus vermell pompeià, que corresponen a un comerç bastant ac-tiu, estan representades per nombrosos fragments. La cronologia d’aquestes és molt àmplia, arriba fins i tot al segle I d.C., encara que possiblement els ma-terials de Sant Gregori són d’època tardo republicana (Figs. 10 a 12).

A continuació, abordarem de manera concisa l’estudi dels materials arqueològics que s’han trobat a Sant Gregori. Es tracta de restes sobretot ceràmics pertanyents a la fase imperial: terra sigillata itàlica, gàl·lica i hispànica, ceràmica de parets fines i llàn-


107

Figura 10. Ceràmica a mà de Sant Gregori. Edat del Bron-ze: nº 1 a 3; Edat del Ferro: nº 7; cultura ibèrica: nº 4 a 6 (Gema Mulet).

Figura 12. Ceràmica itàlica de Sant Gregori (Gema Mulet).

Figura 11. Ceràmica ibèrica de Sant Gregori (Gema Mulet).

108

QU

ADER

NS

DEL

S M

USE

US

MU

NIC

IPAL

S D

E VA

LÈN

CIA

3

Inte

rven

cion

s so

bre

el p

atr

imon

i arq

ueolò

gic

el monument funerari revestit amb plaques de marbre i també els banys. Aquests elements són molt similars als que presenten els tipus de villae maritimae hispàniques del canvi d’Era, que tenen peristils disposats paral·lels a la mar, balnea i hortus (Figs. 14).

Sant Gregori compleix bé tant les característiques de natura arquitectònica, ubicació i orientació de les villae maritimae com les d’ordre econòmic. És il·lustrativa d’un model de villa maritima polifuncio-nal durant l’Alt Imperi, que no està especialitzada en una manufactura específica. Distingir les funcions que podria haver obrat aquest tipus d’assentament és una qüestió que en la fase d’investigació en què ens trobem se’ns escapa. La tasca és difícil. D’una banda, el fun-dus d’aquestes instal·lacions es trobaria enmig d’una zona de marjals, raó pel la qual seria molt costós posar en marxa la seva explotació agrícola. D’altra banda, és fonamental estudiar la relació que tindria Sant Gre-gori amb els jaciments del Marjalet i del Palau. Podria tractar-se de vici diferents que dependrien de la ciutat de Saguntum o potser formarien part del mateix assen-


Figura 13. Pintura mural de la vil·la de San Marcos a Stabia (Nàpols), del segle I.

Figura 14. Planimetria de l’excavació de la zona residencial de Sant Gregori de la campanya de 2011.

ties, que van aparèixer barrejades amb fragments de vidre, lapis specularis, marbres, un ampli mostrari de fragments de pintura mural, restes d’un mosaic en tes-selatum i d’un sectile. Destaca la presència d’un re-pertori, de moment molt limitat, de sigillata gàl·lica i hispànica. Predominen les formes Drag. 15/17, Drag. 27, Drag. 24/25 i Drag. 36 i les formes decorades es limiten sobretot a la forma Drag. 37. L’aparició d’altres formes és residual. La resta de materials, encara que abundants, no són significatius perquè es troben molt fracturats el que impedeix, de vegades, fer una classi-ficació tipològica; ens referim a la ceràmica comuna, d’emmagatzematge o transport. Pel que fa a les àmfo-res, destaca la presència de Dressel 1A, Dressel 2/4 i Dressel 20.

Aquesta fase imperial, que és la de major riquesa del jaciment, finalitza amb una transformació genera-litzada de la zona residencial de la vil·la. S’ha compro-vat que hi ha una reutilització d’alguns dels materials constructius, com per exemple el marbre, a més d’una disminució eloqüent dels elements d’importació. La sigillata africana A és la darrera de les produccions ceràmiques que apareix de mode rellevant, sobretot la forma Hayes 8, mentre que només s’han trobat al-guns fragments de sigillata africana C i D. Al contrari, més aviat és significatiu l’augment de les importacions africanes, entre les quals destaca la forma Lamboglia 10A i 10B, Ostia III, 267 i Ostia I, 261. No s’han regis-trat materials d’èpoques posteriors fins que arribem a l’època moderna, quan té lloc l’excavació al jaciment d’una gran quantitat de rases per extreure material constructiu, probablement per a utilitzar-lo en alguna de les reformes que tenen lloc a les properes salines, que existien des d’època medieval i que havien estat rehabilitades entre els anys 1570 i 1580.

Conclusions

L’existència de ceràmica prèvia a la fase romana imperial permet parlar, com s’ha esmentat abans, de la possibilitat que puguin aparèixer en les properes campanyes d’arqueologia nous estrats arqueològics o estructures anteriors al canvi d’Era. Es tracta aquest d’un període pràcticament desconegut en el jaciment; si es confirma però l’aparició d’aquests contextos, hau-ríem de preguntar-nos quina funció podria haver tingut Sant Gregori durant la fase de l’Ibèric ple o durant el període tardo republicà. La resposta és complicada. Podríem estar parlant d’un petit enclavament comer-cial, així a la fi del segle I a.C. o potser principis del I d.C. es construeix un assentament a la costa. S’han registrat materials indicatius d’un creixement econòmic que va possibilitar l’ornament de la vil·la entre els se-gles I a.C. i II d.C.: un peristil enjardinat amb estany,

Les evidències materials trobades fins a la darrera campanya d’excavacions, ens permeten suggerir que ens trobem en presència dels vestigis d’un enclava-ment romà utilitzat probablement per servir de punt de suport al transport de mercaderies, controlar el pas d’una via, i molt possiblement ser usada com a dipòsit frumentarius. Ja hem vist l’interès d’altres jaci-ments d’aquest tipus que s’han documentat al llarg de la costa mediterrània peninsular i que podien complir múltiples funcions de posta, emmagatzematge i també de control. Al respecte, són escasses les publicacions en què s’al·ludeix a aquests establiments tan especí-fics −per exemple, la badia de l’Albufereta d’Alacant (De Juan, 2009)−, i no disposem de cap treball que contempli en tota la seva amplitud aquesta problemàti-ca constructiva i funcional. Així doncs, Sant Gregori apareix com un lloc de certa importància, situat al costat d’una via, dominant un ampli territori i relacio-nada possiblement amb un establiment portuari que s’organitzaria al seu voltant.

L’ocupació del jaciment s’inicia, com hem vist, al segle I a.C. i perdura fins al segle IV d.C., i tant la construcció com la seva evolució al llarg del Baix Im-peri, podria dependre de la comunicació marítima a la zona. Els canvis que es donen en el paisatge a partir de l’evolució de la zona llacunar, coincideix amb l’inici de l’hàbitat uns segles abans de l’ocupació romana, probablement durant l’Ibèric ple o final.

La vil·la de Sant Gregori té la possibilitat d’obtenir aigua dolça al Clot de la Marededéu, que, junt a la presència d’un registre arqueològic bastant heteroge-ni, són elements que donen peu a proposar un model

109


Figura 15. Interpretació de la zona residencial de la vil·la. Estructures del segle I i del segle II.

tament, però per què no pensar en Sant Gregori com una petita statio al costat de la mar? N’hi hauria prou amb seguir aprofitant les condicions geogràfiques que van poder afavorir l’intercanvi en les etapes prèvies (recordem que les stationes participen de certes opera-cions comercials). Una altra qüestió està relacionada amb el límit septentrional del territorium saguntí, que s’ha situat en el riu Millars (Beltrán, 1980). Aquest en-clavament és l’últim jaciment costaner excavat que es localitza al sud del Millars, és a dir, ad Fines el territori de Saguntum, per la qual cosa el seu emplaçament hauria de tenir certa rellevància.

Cap a finals del segle I o principis del II d.C., amb l’inici del govern dels Flavis però sobretot en el reg-nat de Trajà i Adrià, se dóna un canvi profund en la part residencial de la vil·la. Destaca principalment la destrucció del monument funerari i del seu entorn. En aquest sentit, s’han trobat restes d’un enterrament per sota d’un conjunt de doliae. A més, s’edifiquen una sèrie d’estances al voltant de l’estany del peristil, té lloc la compartimentació d’una de les habitacions i la construcció de noves estructures adossades a l’antic monument funerari (Fig. 15).

Estaríem parlant d’un canvi d’ús en aquest espai, que per tant va deixar de ser una zona residencial per esdevenir una àrea d’emmagatzematge i potser de producció. L’escassesa de materials d’importació fabricats amb posterioritat al segle II d.C., no permet datar amb precisió el final de l’ocupació d’aquest jaciment. En funció dels diferents troballes, estudiem la possibilitat d’una data que caldria situar entre els segles III i IV d.C.

QU

ADER

NS

DEL

S M

USE

US

MU

NIC

IPAL

S D

E VA

LÈN

CIA

3

Inte

rven

cion

s so

bre

el p

atr

imon

i arq

ueolò

gic

110


d’establiment per a l’època antiga i alt imperial. La topografia facilitaria la connexió d’aquest assenta-ment per mar. La naturalesa de les aigües afavoriria que a prop d’aquestes instal·lacions es trobés un punt d’ancoratge per a les embarcacions. En les proximitats d’aquest sector desemboca el riu Sec i el barranc de l’Hospital, que recullen les aigües en episodis de plu-ges torrencials. No obstant això, la cala està comple-tament oberta al nord, per la qual cosa no oferiria cap protecció a les embarcacions.

Respecte a la tipologia de l’assentament, establir-la no és una tasca senzilla, perquè les afeccions a aques-tes instal·lacions, sobretot les que es refereixen als ter-mes llatins, donen peu en la bibliografia a nombroses interpretacions. Des del punt de vista arquitectònic, la seua construcció està concebuda en funció del pai-satge marí mitjançant pòrtics i ambulationes; mentre que les característiques econòmiques ens parlen d’una especialització productiva en l’explotació marina inten-siva i una probable explotació agrícola. Sant Grego-ri encaixa perfectament en un sistema de villae, per vigilar camins i camps, utilitzar com a magatzems i ocasionalment per aprofitar d’allotjament. Aquests en-clavaments es construirien amb finalitats estratègiques, amb l’objecte d’exercir un ferri control del territori, i podien disposar de zona residencial i tenir una certa activitat comercial. En el nostre cas, Sant Gregori es trobaria emplaçada un poc allunyada del camí prin-cipal que conduïa a Saguntum, la via Augusta. A la mateixa zona, l’assentament portuari de Torre d’Onda, localitzat a uns 3 km al sud, és un altre exemple del que estem dient per a l’època tardo republicana. Fins ara, no podem saber si era una vil·la de grans o re-

Figura 16. Porta i llindar d’una de les estances de la vil·la.

Figura 17. Gerreta de ceràmica comuna.

duïdes dimensions. A la vil·la hi ha una pars urbana i una altra pars rustica, és a dir, dedicada probable-ment a l’explotació agrícola; també estava proveïda amb l’aigua de la deu que avui alimenta el Clot de la Marededéu, molt propera, la qual seria canalitzada al jaciment. No obstant això, manca un estudi general d’aquest jaciment i sobre els emplaçaments localitzats a les rodalies, de la seva cronologia i distribució espa-cial i, sobretot, de la relació amb la xarxa de vies que segurament existirien en aquesta part de l’ager saguntí (Figs. 16 i 17).


José Manuel Melchor MonserratMuseo Arqueológico de Burriana

[email protected]

Juan José Ferrer [email protected]

Josep Benedito [email protected]

Departament d’Història, Geografia i ArtUniversitat Jaume I de Castelló

Bibliografia

ABAD, V. (1991): “La economía naranjera. 1840-1975”. Burriana en su Historia, II, 387-457. Burriana.

ARANEGUI, C. (coord.) (1996): Els romans a les terres valencianes. Col·lecció Politècnica, 61. València.

ARASA, F. (1987): “La Época Romana”. Burriana en su Historia, I, 43-58. Burriana.

ARASA, F. (2001): La romanització a les comarques septentrionals del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en els segles II-I aC. Serie de Trabajos Varios del SIP, 100. Valencia.

BELTRÁN, F. (1980): Epigrafía latina de Saguntum y su territorium. Serie de Trabajos Varios del SIP, 67. Valencia.

DE JUAN, C. (2009): “La bahía de L’Albufereta (Ali-cante). Una statio náutica en el Levante peninsular”. Saguntum-PLAV, 41, 129-148. Valencia.

JÁRREGA, R. (2010): El poblamiento en la Plana en la época romana. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Diputació de Castelló.

MELCHOR, J. M. (2008): “Torre d’Onda (II)”. El Pla de Burriana. Borriana.

MELCHOR, J. M. i BENEDITO, J. (2000): “Campaña de excavaciones arqueológicas en los yacimientos de El Palau (Burriana, Castellón)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 21, 303-319. Castellón.

MOROTE, J. G. i MELCHOR, J. M. (2008): “Época Paleocristiana y Visigoda”. La Llum de les Imatges. Espais de Llum (Borriana, Vila-real, Castelló 2008-09), 39-65. Valencia: Generalitat Valenciana.

UTRILLA, T. (1963): “Sobre los orígenes de Burriana. Investigaciones en la Partida del Palau (II)”. Buris-Ana, 75, 8-9. Burriana.

UTRILLA, T. (1964): “Sobre los orígenes de Burriana. Investigaciones en la partida de Torre de Onda”. Buris-Ana, 84, 10-11. Burriana.

VERDEGAL, V.; MESADO, N. i ARASA, F. (1990): “Sant Gregori. Borriana, la Plana Baixa”. Excavacions Ar-queològiques de Salvament a la Comunitat Valen-ciana 1984-1988. Intervencions rurals, II, 115-117. València: Conselleria de Cultura, Educació i Cièn-cia. Generalitat Valenciana.

VICIANA, R. M. DE (2002): Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino. Valencia (1564). Ed. facsímil. València: Uni-versitat de València.

VILLALMANZO, J. (1987): “Las salinas en el siglo XVI”. Burriana en su Historia, I, 141-149. Burriana.

111

actuacions sobre

el patrimoni

QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3

Actes de les I Jornades d’Arqueologia de la

SECCIÓ D’ARQUEOLOGIACOL·LEGI OFICIAL DE DOCTORS I

LLICENCIATS EN LLETRES I CIÈNCIES DE VALÈNCIA I CASTELLÓ

Comunitat Valenciana

AJUNTAMENT DE VALÈNCIAREGIDORIA DE CULTURA

València, 2015

Comunitat

arqueològic

Valenciana

de la

SECCIÓN DE ARQUEOLOGÍACOLEGIO OFICIAL DE DOCTORES Y

LICENCIADOS EN FILOSOFÍA Y LETRAS Y EN CIENCIAS DE ALICANTE

Les excavacions arqueològiques en la vil·la romana de Sant Gregori: una porta oberta al coneixement de la badia de Borriana (Castelló) entre els segles I a.C. y IV d.C.

Documents