L'Abans: Recull gràfic de Sant Andreu de Palomar (1880-1976)

1

2

uRbanisme / CARRERS i plACES

3

A. T. V. / Fons TOMÀS FÀBREGAS CATARINEU

El tramvia número 35 al seu pas pel carrer Gran al tram anomenat de Cases Noves vers la dècada dels deu del segle xx. El nom de Cases Noves és perquè, a partir de la meitat del segle xix, el municipi més enllà de la Riera de Sant Andreu era eixamplat. El carrer Gran era la via principal de l’antic municipi, on hi havia la majoria de comerços i la caserna de la Guàrdia Civil –edifici situat entre els carrers Doctor Santponç i Mar, avui de Borriana.

CARRER GRAN DE SANT ANDREU

4


TO

MÀ

S F

ÀB

RE

GA

S /

Fon

s TO

MÀ

S F

ÀB

RE

GA

S C

ATA

RIN

EU

Segons l’historiador local mossèn Clapés: «El carrer Gran o Major de Sant Andreu, malgrat el canvi de nom que li portà l’agregació, i de la bella prosperitat ciutadana que ara mostren els seus establiments, malgrat la circulació verament cosmopolita que l’anima de cap a cap del jorn, el carrer dit de Sant Andreu, continua essent en allò seu més substancial, el carrer Gran, el carrer Major.» La imatge de sobre aquestes línies és del primer terç del segle xx i la del costat, del 1904.


5

de l’Hostal –actual Malats– es coneixia amb el nom de carrer Major, i, a mesura que anà creixent, adoptà diferents noms: des de Casanoves –o Cases Noves– fins al raval de la Sagrera, i Tramuntana a l’altre extrem.

El carrer era interromput per múltiples torrents i rieres. El 1908 el regidor de la Lliga Regionalista Josep Cararach explicava que el torrent d’en Pare-llada i la riera de Sant Andreu «travessen el centre de la població i aquesta última, amb un nivell supe-rior en els carrers que travessa. No cal dir que són un perill constant d’inundacions en temps de pluja, en el qual deixa completament incomunicada una part de la població amb l’altra, havent-hi necessitat de posar comportes a la mateixa carretera de Ribes i detenint, per tant, el trànsit en aquests dies. Són, per altra part, dipòsit d’escombraries […] constituint un perill constant per a la salut pública». Durant el primer terç del segle xx s’urbanitzà i s’anivellà per fer-lo transitable també als tramvies.

Durant la Guerra Civil s’anomenà d’Eugenio Parade-ra i amb el franquisme fou un dels primers carrers amb nom català: Gran. Avui el carrer és irregular en la seva amplada, fruit dels estralls del Pla general metropolità del 1976.

El carrer Gran és la via més emblemàtica i transitada del poble. La seva existència es remunta a l’època romana, quan una variant de la Via Augusta dibuixava un recorregut molt similar al de l’actual car-rer. L’arqueòloga Elisabet Huntingford considera que la formació de Sant Andreu com a poble fou deguda molt probablement a aquesta via, que sortia de l’actual Por-tal Nou de Barcelona per anar a buscar la carretera de Ribes i que l’abandonava en direcció al Coll de la Trinitat i de Mont- cada, després de deixar l’actual plaça de Mossèn Clapés. Més enllà connecta-ria amb Granollers. Sembla que el tram entre els carrers de l’Abat Odó i la Riera de Sant Andreu encara es correspon amb l’antic traçat romà.

Al voltant d’aquest carrer, doncs, s’anaren construint ràpidament cases i masies, on visqueren les primeres famílies andreuen-ques, dedicades majoritàriament al con-reu de les terres del voltant del Rec Com-tal i a professions i oficis que satisfeien les necessitats locals. Aleshores, el tram entre la Riera de Sant Andreu i el carrer

EL CARRER GRAN, EL CARRER VERTEBRADOR DE LA PRIMERA URBANITZACIÓ ANDREUENCA

RA

MO

N G

IRO

/ F

ons

PE

PIT

A R

OS

AS

6


7

AUTOR DESCONEGUT / EDITORIAL EFADÓS - Col·lecció L’ABANS

En aquesta imatge del primer terç del segle xx s’observa un traginar de vida humana i comercial al tram de Cases Noves. Per a l’historiador andreuenc mossèn Clapés: «El nostre carrer Gran, amb les seves gracioses ondulacions, amb les seves cases en tants de llocs encara típiques, en la varietat incomptable d’amplades que ja serva de són [sic] origen, fan que li traspui una ànima ferma i indestructible d’una barriada que ha sigut poble.»


8


FO

TO

SA

LV

AD

OR

ESPA

DA

LÉ

/ A

RX

IU C

EN

TR

E D

’ES

TU

DIS

IG

NA

SI

IGLÉ

SIA

S

9

AU

TO

R D

ESC

ON

EG

UT

/ F

ons

FA

MÍL

IA V

INY

ES

-RO

IG

Aquest és un dels carrers més antics de Sant Andreu de Palomar i va des de la plaça del Comerç fins a la plaça d’Orfila. Es tracta d’una via estreta amb molta vida comercial i de pas obligat per anar d’un extrem a l’altre del nucli antic. Per aquest carrer, tot enllaçant amb Pons i Gallarza, hi solien passar els carruatges fúnebres cap al cementiri de Sant Andreu. L’edifici de l’Ajuntament –actual seu del districte– donava a aquesta calçada. Als baixos de la casa municipal hi havia el dispensari, el qual tenia una porta amb sortida al carrer de l’Ajuntament, com mostra la fotografia de sobre aquestes línies, d’entre 1916 i 1920.

CARRER DE L’AJUNTAMENT

10


MO

DE

ST

MA

RT

Í D

E S

OLÀ

/ F

ons

FA

MÍL

IA V

INY

ES

-RO

IG

El 19 de juliol del 1936 un grup de la CNT-FAI entrà a la parròquia i hi calà foc. També sorgí la proposta de fer volar la cúpula, però la idea es desestima per por de malmetre les cases del voltant. L’església que-da molt malmesa interiorment, però l’estructura aguanta l’embranzida revolucionària.

En acabar-se la Guerra Civil el temple és restaurat de nou. La reconstrucció, començada el 1940, és con- fiada a l’arquitecte andreuenc Enric Piqué. El 1946 es beneeix la capella del Santíssim i el 1949, l’altar major. Les quatre campanes són reposades i beneï-des el 1950. El 1953 s’inicien les obres de pintura de les parets i sostres a càrrec del pintor andreuenc Josep Verdaguer, les quals finalitzaren el 1960.

Amb la construcció del metro, vers la dècada dels seixanta del segle xx, l’edifici va patir esquerdes, les quals es repararen a principis dels anys vuitanta. Tanmateix, el 1974, mossèn Camps, el rector de la parròquia, va suggerir ensorrar el temple i fer-ne un de més petit per edificar a l’espai sobrant una zona verda i una escola pública. No obstant això, el pro-jecte no es va dur a terme i l’església seguí dempeus, tot i que la cúpula resta pendent d’una rehabilitació.

L’origen de la parròquia de Sant Andreu de Palomar data del 991 i diversos edifi-cis religiosos s’anaren configurant al llarg dels segles. El 1850 s’inicien les obres de l’actual temple en substitució de l’antiga església enderrocada, que no finalitzarien fins a principis del segle xx –encara s’hau-ria d’edificar un segon campanar, que ja apareixia en el projecte original. No obs-tant això, l’agost del 1882, la cúpula, pro-jectada per l’arquitecte andreuenc Pere Falqués i Urpí, cedeix i s’enfonsa. L’any 1884 es beneeix la nova cúpula, obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Els darrers anys del segle xix es consolida el campanar i el 1904 s’inaugura la façana.

Durant la Setmana Tràgica, l’any 1909, el temple és cremat i, amb ell, el museu que mossèn Clapés, amb fermesa i corat-ge, havia configurat: retaules, altars i ele-ments religiosos d’incalculable valor his-tòric que procedien de l’antiga església. A més, l’estructura de l’edifici es malmet i cal rehabilitar-lo de bell nou.

LA PARRÒQUIA, UN TEMPLE A PROVA D’INCENDIS, ESQUERDES I ENSORRAMENTS

11

La construcció de l’actual parròquia de Sant Andreu de Palomar es va iniciar l’any 1850 en temps del rector Salvador Borràs, i fou finalitzada tot just començat el segle xx –tot i que el segon campanar encara s’hauria d’edificar. En una visita que realitza Isabel II a Sant Andreu, aquesta atorga ajut econòmic per continuar les obres després de greus dificultats en el seu pressupost. Així, el campanar es va acabar al tombant de segle i el 1904 s’inaugurava la façana. La imatge de sobre aquestes línies mostra la bastida utilitzada per a la construcció de la façana.

PARRÒQUIA DE SANT ANDREU DE PALOMAR

AU

TO

R D

ESC

ON

EG

UT

/ A

RX

IU A

GR

UPA

CIÓ

EX

CU

RS

ION

ISTA

MU

NTA

NYA

12


13

PÉREZ DE ROZAS / ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA

Plaça que ha rebut diversos noms al llarg de la història: de la Constitució, de la República Federal, de l’Església... Actualment rep el nom de Mateu Orfila, cirurgià i químic nascut a Maó l’any 1807 i mort a París el 1853. En aquesta fotografia, la inauguració popular de la Biblioteca Ignasi Iglésias el 13 d’abril del 1936. Es mostra una gentada que observa com s’enlaira un globus commemoratiu de la inauguració d’aquesta sala de lectura.

PLAÇA D’ORFILA

14


15

AUTOR DESCONEGUT / Col·lecció UGO MANZONI

A l’etapa contemporània, el Rec Comtal ha esdevingut l’espai de lleure per excel·lència dels andreuencs. També ha estat utilitzat per les fàbriques que s’han instal·lat al seu voltant i per a les bugaderes que hi han rentat la roba. A la imatge, un grup de bugaderes al tram que actualment ocupa el carrer del Cinca el primer terç del segle xx. Es veu la cúpula de la parròquia, la Clínica Sant Jordi i les cases del carrer de Modest Urgell.

REC COMTAL

16


AU

TO

R D

ESC

ON

EG

UT

/ A

RX

IU A

GR

UPA

CIÓ

EX

CU

RS

ION

ISTA

MU

NTA

NYA

Finestrelles, Vallbona i el de Sant Andreu, que fun-cionà fins al segle xx). Així doncs, abans que el Rec Comtal existís com a tal, els romans ja havien apro-fitat aquell ramal d’aigua del Besòs i aquell pendent per proveir d’aigua Barcelona. El recent moviment de terres provocat per les obres que s’han dut a ter-me a la zona entre les casernes i les vies del tren ha fet aparèixer una part de l’esmentat aqüeducte romà, restes que encara estan pendents d’una investigació en profunditat.

Manel Martín (2010) explica: «A partir del segle xviii els aprofitaments es veurien intensificats i ampliats. Del 1703 data l’origen de la utilització del canal com a recurs de subministrament d’aigua per a la ciutat. Ben aviat es convertiria en l’únic mitjà amb el qual podia comptar el nou barri del Raval per tenir aigua pública oferta per l’Ajuntament. D’altra banda, va permetre estendre el regatge i intensificar els con-reus i va condicionar la instal·lació d’un bon nombre de fabriques.»

El Rec encara és un element de record nostàlgic de la gent gran, ja que era un dels indrets més apreciats pels joves per passar les llargues i assolellades tardes dels mesos estivals.

El Rec Comtal és un dels grans protago-nistes de la història del pla de Barcelona: durant segles va condicionar el conreu dels camps i després, gràcies a aquest, s’hi van situar les primeres indústries impulsades per l’energia hidràulica. Per tant, va ser un element decisiu en la configuració de la vida social i econòmica de la zona.

Com s’apuntava al catàleg de la històrica exposició del Centre d’Estudis Ignasi Iglé-sias del 1987: «Rec Comtal és el nom que rebia la canalització d’aigua derivada del riu Besòs, prop de Montcada, i que es dirigia a Barcelona tot seguint la línia del mínim pendent i la terrassa quaternària de torturà [sic] que la limita. La séquia travessava els antics termes municipals de Sant Andreu i Sant Martí, fins a arri-bar a la ciutat.»

La seva existència es remunta al segle x, quan el comte Mir (954-966) reféu el pre-existent aqüeducte romà per proveir els molins que hi havia al seu pas (13 en tot el seu traçat i 3 en l’àmbit andreuenc:

EL REC COMTAL; AIGUA PER REGAR, FORÇA PER A LES INDÚSTRIES I PLAER PER AL JOVENT

17

S. ESPADALÉ / Fons PAQUITA VILELLA GRAU

El cobriment del Rec Comtal al seu pas pel nucli històric de Sant Andreu de Palomar comporta l’obertura de nous carrers, com el del Cinca i el del Segre. Aquest darrer fou obert en la seva totalitat a principis de la dècada dels quaranta del segle xx. De l’últim tram del carrer de Modest Urgell –que finalitzava just a tocar del Rec– només en restà dempeus una casa –la de la imatge, que després seria enderrocada. La fotografia contrasta amb l’actualitat per la manca de cotxes. Fins ben entrat els anys seixanta la possessió d’un cotxe no seria un fet generalitzat entre les famílies andreuenques de classe mitjana.

CARRER DEL SEGRE

18


19

C. O. / EDITORIAL EFADÓS - Col·lecció L’ABANS

Estació construïda per la Compañía de Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA), estació de Baix o de França, ja que, en aquest darrer cas, la línia fèrria arribaria a enllaçar amb els trens francesos a Cervera de la Marenda (Catalunya del Nord). Actualment és l’estació de tren en ús més antiga de Barcelona. Al seu voltant, durant les obres del tren de gran velocitat, s’han descobert restes arqueològiques del paleolític superior i una vil·la romana.

ESTACIÓ DE SANT ANDREU COMTAL

20


AU

TO

R D

ESC

ON

EG

UT

/ F

ons

MA

RIO

LÓ

PE

Z

L'Abans: Recull gràfic de Sant Andreu de Palomar (1880-1976)

Documents