LA POLÈMICA SOBRE L’«ELECTRICITAT ANIMAL» VOLTA (1745 …€¦ · LA POLÈMICA SOBRE L’«ELECTRICITAT ANIMAL» VOLTA (1745-1827) «VERSUS» GALVANI (1737-1798) D urant les

142 Núm. 53 MÈTODE

LA POLÈMICA SOBRE L’«ELECTRICITAT ANIMAL»VOLTA (1745-1827) «VERSUS» GALVANI (1737-1798)

D urant les primeres dècades del segle XVIII,la física experimental va capgirar el seuinterès cap a l’estudi de la calor, l’electri-

citat, la llum o el magnetisme, i se’n va anar allunyantde mica en mica d’altres dominis, com el de la medici-na, la història natural o la química. El concepte deforça hi va ocupar un lloc epistemològic fonamental. Iés obvi que parlar de física experimental al set-cents ésparlar no només de conceptes i teories, sinó també decomplexitat tècnica, d’instruments de mesura i tambéd’aparells per produir i induir fenòmens.

A més del concepte de força, un altre dels conceptesclau d’aquesta nova física il·lustrada va ser el de fluidimponderable, substància subtil a la qual s’atribuïenpropietats físiques, però amb una condició diferent dela que posseeix la matèria ordinària. Els esperits orgà-nics, l’èter, l’electricitat, el fluid magnètic o la caloreren alguns dels més reconeguts i indiscutibles fluidsimponderables. Eren conceptes físics equiparables, encerta manera, als principia dels alquimistes o a lessimpaties dels seguidors de la tradició hermètica. Noobstant això, a diferència de l’alquímia o l’hermetis-me, la nova física havia d’arribar a ser experimental enla mesura en què fos capaç de mesurar les propietats,sempre ambigües, d’aquests fluids imponderables perdefinició.

La doctrina sobre la gravetat de Sir Isaac Newtonva obrir la possibilitat d’una reinterpretació de vellsconceptes: l’èter, el foc o l’aire van adquirir un renovatpaper en l’explicació dels processos de canvi físic, enles combustions orgàniques, els fenòmens d’evapora-ció o les fermentacions.

El fluid subtil que assolí un major impacte va ser elfluid elèctric i l’estudi de l’electricitat va ser una de lesprincipals línies de recerca de la nova física experi-mental. La possibilitat de transmetre el fluid elèctric agrans distàncies (S. Gray, 1729), la invenció de l’am-polla de Leyden (E.G. von Kleis i P. Van Musschen-broek, 1746) i la seva aplicació a la investigació en elsgabinets d’experimentació, i altres novetats sorpre-nents li van atorgar gran popularitat i van portar la físi-ca experimental fins als salons de l’aristocràcia culta i refinada, fins que a final del segle XVIII, a partir de lacèlebre experiència amb granotes d’Aloysius Galvani(1791), va tenir lloc el descobriment del corrent elèc-tric. Els experiments de Galvani van obrir les portes alnaixement de l’electrofisiologia.

Des de mitjan segle XVIII, la idea que l’estímul ner-viós és de caràcter elèctric va guanyar adeptes. El

h i s t ò r i e s d e c i e n t í f i c s

Alessandro Volta (1745-1827).

Galvani, professor d’anatomia a la Universitat de Bolonya, havia obser-vat que sempre que una màquina elèctrica tocava la preparació delmúscul de granota es produïa una forta contracció muscular.

•Nº 53 SECCIONES.qxp:• HISTORIAS.qxp 22/5/07 13:26 Página 142

Núm. 53 MÈTODE 143

francès Boissier de Sauvages o l’italià Felice Fontanan’eren partidaris en la primera etapa. Aquesta idea vadonar origen a la utilització del corrent elèctric com avehicle d’estimulació i anàlisi de les funcions del cos.Va ser una línia d’investigació inicialment molt vincu-lada al món científic italià i més tard, ja al segle XIX,als grups d’investigació germànics. Durant el segleXVIII, Leopoldo Caldani, entre altres, va dur a termeexperiències d’electrofisiologia amb una ampolla deLeyden per provocar descàrregues elèctriques i desen-cadenar estimulacions en els teixits vius. Inicialmentforen experiències inconnexes i excepcionals, però quegaudiren de gran espectacularitat i influïren en l’opiniópública en estendre’s la idea que l’electricitat tambéestà relacionada amb el funcionament fisiològic delsanimals i dels éssers humans.

En la dècada de 1780, Aloysius Galvani va repren-dre la qüestió amb experiències pròpies que culmina-ren amb la publicació d’una obra titulada De viribuselectricitatis in motu muscularis commentarius (1791),en la qual exposà un seguit d’observacions fetes des deles seues primeres experiències sobre la contracció delmúscul de granota aïllada en ser estimulada elèctri -cament fins a les seues posteriors indagacions amb l’úsde l’ampolla de Leyden, les màquines elèctriques, l’electricitat atmosfèrica i l’arc voltaic.

Galvani era professor d’anatomia a la Universitat deBolonya i, en essència, havia observat que sempre queuna màquina elèctrica tocava la preparació del músculde granota es produïa una forta contracció muscular,especialment quan la terminació nerviosa seccionadaentrava en contacte amb el conductor metàl·lic. Aques-ta primera observació va estar confirmada en diferentscondicions, tant amb animals de sang freda com ambaltres de sang calenta. Després es va desencadenar unagran polèmica sobre si els éssers vius funcionen ambuna doble polaritat i contenen en ells mateixos els dospols elèctrics. Experiències posteriors donaren la ideaque el múscul és la seu dels dos tipus d’electricitat,però el nervi actua només com a conductor, transpor-tant al llarg del seu eix central el fluid nerviós, mentreque la porció perifèrica del nervi és formada per unasubstància aïllant. Galvani va postular que l’origen del’electricitat orgànica podia ser el cervell, mentre queels músculs serien veritables magatzems d’electricitat.Per això pensà Galvani que durant la contracció mus-cular l’electricitat arribava a través del nervi i produïaun intercanvi elèctric amb anul·lació de les càrreguesexistents entre la superfície i l’interior del múscul, res-ponsable de la contracció de les fibres musculars.

Les crítiques més importants de les idees de Galva-ni vingueren del seu compatriota Alessandro Volta i provocaren una acalorada polèmica entre els dosinvestigadors sobre el concepte d’«electricitat animal».Galvani anà una passa més enllà i demostrà que enposar en contacte el nervi d’una preparació muscularamb un altre múscul, el primer provocava la contrac-ció del segon. Això fou una prova contundent de l’e-xistència d’electricitat animal. L’experiència fou con-firmada l’any 1797 per Alexander von Humboldt. Tanmateix Volta era contrari al concepte d’electricitatanimal i el 1794 les seues experiències demostrarenque l’electricitat no està associada a la matèria viva,sinó que pot generar-se tan sols amb metalls.

Abandonada la tesi de l’electricitat animal a les pri-meries del segle XIX, l’electrofisiologia va constituirun dels eixos de desenvolupament de la fisiologia ana-lítica a meitat del vuit-cents. Aleshores, l’escola defisiologia alemanya, encapçalada per Emil du Bois-Reymond, va continuar els estudis d’electrofisiologiaamb un seguit d’instruments d’anàlisi més complexos i sofisticats. És en aquest context que el físic i metgealemany Hermann von Helmholtz va determinar ambexactitud la velocitat de l’impuls nerviós.

JOSEP L. BARONACatedràtic d’Història de la Ciència, Universitat de ValènciaAloysius Galvani (1737-1798).

•Nº 53 SECCIONES.qxp:• HISTORIAS.qxp 21/5/07 10:22 Página 143