La nit de Halloween

9

Una sorpresa de color rosaCAPÍTOL 1

Aquell dissabte a la tarda, la Tribu havíem

quedat de trobar-nos a la porta Est del parc per

anar plegats a casa de la Laura, una nena de la

classe.

La Laura és una mica fi gafl or, però les seves

festes d’aniversari són la bomba i, és clar, com

cada any, no ens la volíem perdre.

Quan vaig arribar a la porta Est del parc, la

resta ja hi era. En Miquel es mirava el cel amb

aire crític.

—Quina bírria de dia! Jo em pensava que fa-

ria sol i podríem sortir a la superterrassa de la

Laura...

12-Noche Halloween.1ª.indd 912-Noche Halloween.1ª.indd 9 17/07/12 16:5917/07/12 16:59

10

LA TRIBU DE CAMELOT

—Doncs em sembla que t’hi hauràs de posar

fulles —li va dir la Mireia, que, evidentment,

tampoc no estava gens contenta amb aquell cel

que amenaçava pluja.

—Si ho arribo a saber, li dic que no vull anar

a la festa.

—Au, som-hi! —va dir l’Eli, posant-nos en

marxa.

—Això, Miquel, deixa-ho córrer. Ja saps que,

passi el que passi, la festa d’aniversari de la Lau-

ra sempre val la pena.

—I tant! Begudes a dojo. I patates fregides i

ganxets i cacauets picants amb mel...

—I uns entrepans de pasta de xocolata...

—I espectacles de tota mena.

—Un any hi va haver un ball... —va remugar

en Miquel—. Ves quina gràcia!

—Però un any hi va haver un espectacle de

màgia. I un altre any un paio que feia bombolles

de sabó quadrades.

Parlant, parlant, havíem travessat el parc i

érem davant de la porteria on viu la Laura. Just,

aleshores, va començar a ploure.

Vam pujar per les escales i ens vam plantar


11

UNA SORPRESA DE COLOR ROSA

al davant de la porta. De dins ens arribava un

xivarri notable.

—Quin merder! —va dir en Miquel.

I es notava que ja ni es recordava que, com

que plovia, no podríem sortir a la superterrassa.

La Berta va tocar el timbre i, de seguida, la

Laura ens va obrir. Darrere d’ella hi havia un

munt de nens i nenes de la classe.

—Em penso que ha convidat a tothom —em

va xiuxiuejar la Mireia.


12

LA TRIBU DE CAMELOT

Tenia raó: la sala era plena de gom a gom.

Però això no va ser cap inconvenient, sinó tot

el contrari: ens ho vam passar pipa. Tant que ni

em vaig adonar que el temps s’escolava molt de

pressa, així que, quan van aparèixer el pare i la

mare de la Laura perquè ja era l’hora de berenar

i de bufar les espelmes del pastís, semblava que

haguéssim acabat d’arribar. Però no; ja eren gai-

rebé les set de la tarda. Faltava poc perquè fos

hora d’anar-nos-en.

—Em sembla que avui no hi haurà cap espec-

tacle sorpresa —va dir-me en Sa’îd amb la boca

plena d’entrepà de formatge.

Li vaig donar la raó:

—Potser no, perquè la Laura m’ha dit que

aquest vespre se’n va de viatge amb els seus pa-

res i no torna fi ns dijous.

—I això? —va dir ell—. Quina barra! Se sal-

tarà tres dies de classe...

Quant a la sorpresa, ens equivocàvem tots

dos: així que la colla de nens i nenes ens vam

tornar a quedar sols, la Laura ens va fer un se-

nyal misteriós perquè ens hi acostéssim.

—Què? Què passa?


13


—Digues, a què treu cap tant de misteri?

La Laura es va posar el dit damunt dels llavis

demanant-nos silenci.

—Xxxt!

Tot i que la Laura no aconsegueix mai que

ningú li faci gaire cas, aquest cop tothom va ca-

llar. Aleshores, va girar-se cap a la porta per on

acabaven de desaparèixer la seva mare i el seu

pare, com si volgués assegurar-se que no hi ha-

via perill que la descobrissin.

La Mireia i jo ens vam mirar arquejant les

celles, sorpreses per tota aquella comèdia.

—Ara —va començar la Laura, amb una veu

molt fl uixa, com si tingués por que alguna per-

sona gran la pogués sentir—, us ensenyaré una

cosa... una cosa molt especial.

—Com d’especial? —va preguntar la Mireia,

que no sabia si refi ar-se’n.

—Mooooolt! Tant que, després, no podràs

explicar a ningú que ho has vist.

L’Eli va fer morros.

—Doncs ja em diràs quina gràcia té que ens

ensenyis una cosa còsmica i que no ho puguem

explicar.


14

LA TRIBU DE CAMELOT

—Doncs, no. No en podreu parlar. I si no

em prometeu que estareu callats com morts per

sempre més i que no explicareu a ningú el que

veureu avui, no us ho podré ensenyar.

És clar, tothom va prometre solemnement

que no diria res de res.

La nena va sortir sense fer soroll i, després

d’uns instants, la porta es va tornar a obrir i la

nostra companya va tornar a entrar arrossegant...

—Un peluix rosa! —va cridar un dels de la

classe amb la mateixa veu que podia haver dit

«un cagalló».

La Laura es va quedar palplantada davant de

tothom amb el peluix agafat d’una mà. Mentres-

tant, la majoria de nens i nenes protestaven so-

rollosament. D’entre tots, sobresortia la veu d’en

Miquel:

—Aquesta sorpresa és una caca de la vaca!

I just en el moment en què acabava de dir-ho,

«el peluix» es va deixar anar de la seva mà, va

fer dues passes i algú va cridar:

—Òndia! Si és un mico!

D’un bot, l’animal es va enfi lar al llum del

menjador i, en aquell moment, ens vam quedar


15


a les fosques.

Bé, no totalment

a les fosques,

perquè va resul-

tar que, del mico,

en sortia llum de

color rosa.

O sigui, que

no era un peluix,

sinó que era efecti-

vament un mico. I

ben estrany! Jo mai

no n’havia vist un

de color rosa xiclet

i, a més, fosfores-

cent.

La Laura va encendre altres llums, mentre

tothom feia murmuris d’admiració.

La bèstia, mentre ens ensenyava les dents, va

fer uns sorolls que eren inconfusibles: era ben bé

un mico; no gaire gran, de pèl força llarg i de

cua més llarga encara. I aleshores va començar a

balancejar-se sobre el llum del menjador, fent-lo

servir de gronxador.




18

LA TRIBU DE CAMELOT

El llum anava d’una banda a l’altra, girant

perillosament. I com més s’inclinava, més bé s’ho

passava l’animal, que no parava de fer sorolls.

Des de baix, nens i nenes estàvem encantats

amb l’espectacle.

—Ja sabia jo que era una bona idea venir a la

festa d’aniversari de la Laura —va dir l’Eli.

—I tant! —va estar-hi d’acord la Berta—.

Sempre prepara unes sorpreses còsmiques.

Però la Laura no semblava tan entusiasmada

com nosaltres. Se la veia neguitosa.

—Pinky —deia—, baixa d’aquí, fes el favor.

Si ve la mama, ens renyarà a tots dos...

—Pinky? —va dir la Mireia amb menys-

preu—. Només a la Laura li podia passar pel cap

posar-li aquest nom tan cursi...

—Ah, sí? —va dir la Laura, que l’havia sen-

tida—. I tu quin nom li hauries posat, si es pot

saber?

La Mireia no s’ho va rumiar ni cinc segons:

—Neó. Li hauria dit Neó. Perquè sembla un

llum de fi ra.

—Neó! Quina bestiesa! —va dir la Laura.

En aquell moment, en Pinky, esverat amb els


19

nostres crits, va fer un salt

espectacular i va «volar»

fi ns a la barra de la cortina.

I allí es va quedar, agafat

d’una sola mà, gronxant-se

ben feliç.

Tothom va aplaudir, menys

la Laura, que tornava a cridar-lo:

—Pinky, baixa de la cortina!

Però semblava que en Pinky s’ho estava pas-

sant pipa i no feia la impressió que volgués fer-li

cas. Cada cop estava més esverat, ensenyava més

les dents i xisclava més fort.

I, just en aquell moment, va passar el que

ningú no volia que passés: va entrar la mare de

la Laura.

—Es pot saber què és aquest terrabastall?

—va cridar amb veu d’empipadíssima.

La Laura va fer uns ulls com unes taronges.

La resta ens vam quedar paralitzats i sense dir

res, excepte en Pinky, que va continuar xis-


20

LA TRIBU DE CAMELOT

clant i gronxant-se, però ara penjat de la mà

esquerra.

—Pinky, baixa d’aquí —va dir la senyora.

Però el mico no tenia cap intenció de fer el

que li deien.

Aleshores, la senyora es va acostar a una frui-

tera que hi havia damunt d’un moble baix i en va

agafar un plàtan.

—Mira què tinc per a tu, Pinky.

El mico va deixar de gronxar-se i es va mirar

interessat la peça de fruita.

—Au, vine, que te’l dono —el va provocar

ella.

Finalment, el plàtan va poder més que la bar-

ra de la cortina i en Pinky va baixar per aconse-

guir-lo. Just aleshores, la dona va agafar el mico

a collibè, li va donar el plàtan i es va dirigir a

la porta de la sala. Abans de sortir, però, es va

girar i va dir, molt solemnement:

—Fareu bé d’oblidar el que heu vist. I tu,

Laura, no t’escaparàs d’un bon càstig.

I va tancar amb un cop de porta.

Ens vam mirar els uns a les altres, força es-

balaïts.


21


—Em sembla que ha arribat el moment d’anar-

nos-en —va dir l’Eli, amb molt sentit comú.

—Doncs, espereu-me un moment, que he

d’anar al lavabo —va dir la Berta.

Uns minuts més tard, quan la nostra compa-

nya tornava a ser amb nosaltres, vam acomiadar-

nos de la Laura i de la seva família i vam tocar

el dos.


22

LA TRIBU DE CAMELOT

A l’escala, la Berta va dir-nos que ens havia

d’explicar una cosa que, mentre ella era al passa-

dís, havia sentit que deien els pares de la Laura.

En ser a baix, ens ho va dir:

—Estaven molt esverats i discutien.

—Això de discutir ho fan molts pares i mares

—va dir en Miquel.

—Sí, però ells parlaven del mico. Deien que

no hauria d’haver sortit de l’habitació i que no

l’hauria d’haver vist gent estranya perquè això

els podia portar problemes.

—Problemes? Quina mena de problemes?

—Han dit que fi ns i tot amb la policia.

Ens vam mirar amb els ulls brillants.

—Això fa pudor de misteri, oi?

—I tant! El misteri del mico fosforescent.


La nit de Halloween

Documents