Inventari × Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès ………………………………………………………………….. 1 × El segrest dels equipaments públics ….……………………………………………………………………… 2 × Abocats a la ruïna ….……………………………………………………………………………………………….. 3 × L’opacitat dels plens municipals com a símptoma ..……………………………………………………. 4 Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès Vols venir a les assemblees d’El Taulell? Envia un correu electrònic a [email protected]També ens pots trobar a: el-taulell.blogspot.com facebook.com/eltaulell.debataccio Ja fa uns anys que vivíem més o menys tranquils, davant l’aturada del projecte Logis Penedès (anomenat inicial- ment CIM Penedès). La crisi i la falta de recursos sembla- va haver paralitzat un dels projectes més catastròfics i insostenibles per a la comarca i, en general, per al país. Per sort, però, mai no hem abaixat del tot la guàrdia. A començament del novembre passat la comissió de Terri- tori del Parlament de Catalunya va aprovar impulsar la construcció del centre logístic segons el projecte elaborat per CIMALSA. Hi anaven de bracet bàsicament socialistes i convergents. Al darrere, la insistència en convertir Cata- lunya en la porta d’entrada i sortida de mercaderies pel sud d’Europa, és a dir, el famós corredor del Mediterrani. Què ens va fer posicionar en contra com a plataforma No Fem el Cim aleshores i ara? Els motius continuen sent pràcticament els mateixos: L’obscurantisme informatiu per a la gent que viu als municipis afectats, una pràctica habitual en qualsevol decisió territorial que ens demostra la nul·la pràctica democràtica que practiquen. L’impacte greu i insostenible, tant pel que fa als nivells de contaminació com per l’ús de sòl i d’energia que re- quereix, com també el de recursos naturals com ara l’aigua. La influència negativa que impossibilita en aquests mu- nicipis l’impuls de qualsevol altra activitat econòmica. L’increment demogràfic sobtat, que reduirà la qualitat de vida dels pobles. La falsedat en l’argumentació de llocs de treball, utilit- zat perversament en uns temps especialment sensibles per a la subsistència. El Logis Penedès es defineix com el centre logístic més gran del país. Amb el seu projecte d’ocupació directa de territori de 177 ha, el seu àmbit total és de 404,5 ha. Tam- bé inclou en la seva definició que serà un centre de merca- deries intermodal, i això vol dir que es preveu que hi actuï tant el trànsit rodat com el ferrocarril. Si ens aturem a llegir l’informe que apareix en el mateix web de CIMAL- SA, les xifres parlen, a curt termini la quota de ferrocarril per al transport de mercaderies seria del 8%, el 19% a mig termini i del 32% a llarg termini. És a dir, en la visió més optimista i d’aquí a molt anys, només es farà per ferrocar- ril encara no un terç de la mercaderia via ports de Tarra- gona i Barcelona. Ens podem aturar també en el ball de xifres que es donen en parlar de llocs de treball. En el cas de l’Arboç, per exemple, es preveu que la quantitat de llocs de treball ge- nerats pel Logis sigui menor que la quantitat de persones que hi vindrien a viure, la qual cosa vol dir que el proble- ma de l’atur al municipi no només no s’arregla sinó que s’accentua. A qui beneficia el Logis Penedès? Evidentment, no a les nostres comarques. El Logis Penedès, indissociablement unit al projecte del corredor Mediterrani afavoreix Catalu- nya com a lloc de pas dels productes asiàtics especial- ment. I això vol dir que el capitalisme de sang, el de la indústria basada en l’absència de drets laborals per abara- tir costos, el que s’allunya del producte de proximitat és amb el que s’alien els grans poders econòmics supraesta- tals. Un cop més, ens trobem enmig d’un projecte obsolet, la inversió del qual suposarà un increment substancial del deute, serà negatiu pel territori pels motius que hem ex- posat abans (paisatge, energia, treball, contaminació, ex- pectatives econòmiques) i, sobretot, es planteja sobre un discurs basat en un món globalitzat per al capital, i no pas per a les persones. Catalunya, si és logística, no serà. NO EM LLENCIS, PASSA’M!!! LA BEINA “Falsedat en l’argumentació de llocs de treball, utilitzat perversa- ment en uns temps especialment sensibles per a la subsistència.” Març 2014 Núm. 2
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
Inv
en
tar
i
× Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès ………………………………………………………………….. 1
× El segrest dels equipaments públics ….……………………………………………………………………… 2
× Abocats a la ruïna ….……………………………………………………………………………………………….. 3
× L’opacitat dels plens municipals com a símptoma ..……………………………………………………. 4
Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès
Vols venir a les assemblees d’El Taulell? Envia un correu electrònic a [email protected]
També ens pots trobar a: el-taulell.blogspot.com
facebook.com/eltaulell.debataccio
Ja fa uns anys que vivíem més o menys tranquils, davant
l’aturada del projecte Logis Penedès (anomenat inicial-
ment CIM Penedès). La crisi i la falta de recursos sembla-
va haver paralitzat un dels projectes més catastròfics i
insostenibles per a la comarca i, en general, per al país.
Per sort, però, mai no hem abaixat del tot la guàrdia. A
començament del novembre passat la comissió de Terri-
tori del Parlament de Catalunya va aprovar impulsar la
construcció del centre logístic segons el projecte elaborat
per CIMALSA. Hi anaven de bracet bàsicament socialistes
i convergents. Al darrere, la insistència en convertir Cata-
lunya en la porta d’entrada i sortida de mercaderies pel
sud d’Europa, és a dir, el famós corredor del Mediterrani.
Què ens va fer posicionar en contra com a plataforma No
Fem el Cim aleshores i ara? Els motius continuen sent
pràcticament els mateixos:
L’obscurantisme informatiu per a la gent que viu als
municipis afectats, una pràctica habitual en qualsevol
decisió territorial que ens demostra la nul·la pràctica
democràtica que practiquen.
L’impacte greu i insostenible, tant pel que fa als nivells
de contaminació com per l’ús de sòl i d’energia que re-
quereix, com també el de recursos naturals com ara
l’aigua.
La influència negativa que impossibilita en aquests mu-
nicipis l’impuls de qualsevol altra activitat econòmica.
L’increment demogràfic sobtat, que reduirà la qualitat
de vida dels pobles.
La falsedat en l’argumentació de llocs de treball, utilit-
zat perversament en uns temps especialment sensibles
per a la subsistència.
El Logis Penedès es defineix com el centre logístic més
gran del país. Amb el seu projecte d’ocupació directa de
territori de 177 ha, el seu àmbit total és de 404,5 ha. Tam-
bé inclou en la seva definició que serà un centre de merca-
deries intermodal, i això vol dir que es preveu que hi actuï
tant el trànsit rodat com el ferrocarril. Si ens aturem a
llegir l’informe que apareix en el mateix web de CIMAL-
SA, les xifres parlen, a curt termini la quota de ferrocarril
per al transport de mercaderies seria del 8%, el 19% a mig
termini i del 32% a llarg termini. És a dir, en la visió més
optimista i d’aquí a molt anys, només es farà per ferrocar-
ril encara no un terç de la mercaderia via ports de Tarra-
gona i Barcelona.
Ens podem aturar també en el ball de xifres que es donen
en parlar de llocs de treball. En el cas de l’Arboç, per
exemple, es preveu que la quantitat de llocs de treball ge-
nerats pel Logis sigui menor que la quantitat de persones
que hi vindrien a viure, la qual cosa vol dir que el proble-
ma de l’atur al municipi no només no s’arregla sinó que
s’accentua.
A qui beneficia el Logis Penedès? Evidentment, no a les
nostres comarques. El Logis Penedès, indissociablement
unit al projecte del corredor Mediterrani afavoreix Catalu-
nya com a lloc de pas dels productes asiàtics especial-
ment. I això vol dir que el capitalisme de sang, el de la
indústria basada en l’absència de drets laborals per abara-
tir costos, el que s’allunya del producte de proximitat és
amb el que s’alien els grans poders econòmics supraesta-
tals.
Un cop més, ens trobem enmig d’un projecte obsolet, la
inversió del qual suposarà un increment substancial del
deute, serà negatiu pel territori pels motius que hem ex-
posat abans (paisatge, energia, treball, contaminació, ex-
pectatives econòmiques) i, sobretot, es planteja sobre un
discurs basat en un món globalitzat per al capital, i no pas
per a les persones.
Catalunya, si és logística, no serà.
NO EM LLENCIS,
PASSA’M!!! Març 2012
Núm. 1
LA BEINA
“Falsedat en l’argumentació de
llocs de treball, utilitzat perversa-
ment en uns temps especialment
sensibles per a la subsistència.”
Març 2014
Núm. 2
2
El segrest dels equipaments públics
“Edifici vell. No compleix els mínims”, “Tancat i
per acabar”; o “Tancat perquè sí”. Aquests són
els cartells que podríem penjar a la porta de l’A-
rbosense, del centre polivalent i de Cal Freixas,
respectivament.
La bombolla dels equipaments culturals a l’A-
rboç ha donat aquests fruits: l’Arbosense degra-
dat després d’anys i anys de no invertir-hi el su-
ficient; un centre polivalent faraònic per acabar
(si és que mai s’arriba a acabar i tenim prou eu-
ros per obrir-ne els llums); i la cirereta del pas-
tís, Can Freixes, on s’han invertit 450.759 € en la
compra de l’edifici i 2.636.304 € s’invertiran
posteriorment (import que representa més d’un
40% del pressupost municipal de l’Arboç) amb
finançament procedent de l’aju-
tament, la Diputació i la Genera-
litat. Un edifici acabat i inaugurat el febrer de
l’any 2011 i sense
cap ús en l’actu-
alitat més enllà
dels assaigs de la
nostra colla cas-
tellera.
La inversió és
majúscula. Però
cal valorar tam-
bé les implicaci-
ons del temps
perdut. Durant
aquests dos anys
i mig hem per-
dut l’ oportunitat
de gaudir d’un espai de socialització, de demo-
cratització de la cultura, un bressol d’activitats,
un dinamitzador de l’oferta i la demanda cultu-
ral, un element vehicular de la participació ciu-
tadana, un fomentador de la identificació del
ciutadà amb el seu territori i un projector del po-
ble cap a l’exterior. Dos anys i mig són molts per
tothom, i especialment per un jove que el 2011
tenia 16 anys i
ara ja en té 18.
És evident que és
força difícil iden-
tificar-se amb un
poble que no
fereix el que ne-
cessites. És mas-
sa el temps per-
dut.
Que quan es va
projectar les fi-
nances munici-
pals eren unes
altres, no cal dir-
ho. Però és aquí on cal ser capaços d’adaptar-se
al moment i redissenyar allò que calgui. De mo-
dels de gestió d’equipaments públics n’hi ha
molts, per triar i remenar. Tan sols es necessita
Can Freixas: monument a la inutilitat.
Centre polivalent: el faraó Keops estaria orgullós.
L’Arbosense cau a trossos. Faça-
na de darrere.
L’Arbosense cau a trossos. Façana
de davant.
3
L’Ajuntament de l’Arboç, com a administració
que proporciona els serveis i les infraestructures
més properes a la ciutadania -potser per escasse-
tat d’ingressos propis, potser per estirar més el
braç que la màniga- sovint troba en els crèdits
bancaris una de les fonts principals del seu fi-
nançament. Es genera, així, un deute elevat amb
uns interessos que són una part important del
pressupost municipal. S’actua responsablement
en aquesta qüestió?
L’any 2009, amb la crisi més que anunciada, en-
cara que poc reconeguda, l’equip de govern d’al-
eshores va engegar un pla de sanejament del
deute, que en aquells moments estava al voltant
del 128% del PIB. Aquest pla preveia rebaixar-lo
en 6 anys (2015) fins quedar al voltant del 7,5%
del PIB. Per fer-nos una idea de com està anant
el pla, la previsió per al 2012 era que es quedés
en el 43% del PIB, ja molt a prop del 7,5% final.
Però la realitat és que el 2012 es va situar al
149% del PIB.
Quin cinisme i quina poca responsabilitat és dur
a terme un pla de sanejament on es maximitzen
els ingressos (subvencions que es redueixen o no
s’acaben complint i impostos procedents de
l’especulació immobiliària propis d’altres temps)
alhora que es menystenen les despeses (cap me-
na de previsió de préstec).
Segons s’extreu de les dades del Ministeri d’-
Hisenda, al final del 2012 l’Arboç es situava en el
18è poble més endeutat de la província de Tarra-
gona i ocupava el lloc 252 de tot l’Estat espanyol.
El deute ascendia als gairebé 8 milions d’euros,
que representen uns 1.450 € per habitant.
Amb aquest panorama sobre la taula, les previsi-
ons no s’auguren gaire optimistes, ja que els in-
gressos en els ajuntaments minven i les despeses
augmenten, so-
bretot en els in-
teressos pel
deute adquirit.
Potser és hora
que es replante-
gin les políti-
ques d’ende-
utament que
han estat duent
a terme els dife-
rents equips de
govern o esta-
rem abocats a la
ruïna.
la voluntat de tirar-los endavant i exercir la res-
ponsabilitat política d’oferir al poble allò que és
seu.
Però no tan sols estem perdent allò nou per es-
trenar. Avui a l’Arboç si una entitat vol fer un
concert en un equipament municipal, la resposta
és que l’Arbosense no es pot fer servir i que més
enllà de les 9 del vespre no s’hi pot fer res per-
què els veïns es queixen. Un cop més se’ns nega
allò que és nostre. No cal ignorar les problemàti-
ques associades a la gestió dels equipaments pú-
blics però no podem deixar que això hipotequi la
vida cultural de la vila. Punts de trobada, activi-
tats que fan possible realitzar-se com a poble,
espais que són poble. Espais vells que cal ade-
quar i espais nous que cal obrir. Per justícia i
perquè són nostres.
Abocats a la ruïna
Evolució del deute respecte el PIB a l’Ajuntament de l’Arboç.
4
L’opacitat dels plens municipals com a símptoma
La política municipal és teòricament aquella més
propera al ciutadà i amb més possibilitats d’inci-
dència per part del poble. Res més lluny de la realitat
en el cas de l’Arboç. Exemples ben clars i singulars en
són l’opacitat dels seus plens i la poca transparència
en la gestió economicofinancera del consistori.
La primera condició per poder tenir incidència i ca-
pacitat de participació ciutadana és l’accés a la infor-
mació. I és ja en aquesta primera condició on l’Ajunt-
ament de l’Arboç suspèn del tot. La transparència és
nul·la.
Els plens municipals,
màxim òrgan represen-
tatiu i de presa de deci-
sions del municipi, i es-
pai on oposició i govern
exerceixen la seva con-
dició de representants,
són opacs, l’accés a la informació d’allò que s’hi debat
i acorda és nul. La publicació de l’ordre del dia
del ple es fa únicament als Bans Municipals, i
sovint en una data molt propera a la seva celebració.
Al web de l’Ajuntament es penja de forma irregular,
en alguns casos fins i tot quan ja ha passat. Un cop
celebrat, les actes i els acords dels plens no es
publiquen, com si tot allò discutit i tractat pels nos-