JAUME BOFILL I LA LÍRICA FRANCISCANA per EUGENIO TRÍAS · per EUGENIO TRÍAS Sempre vaig ser un estudiant péssim. Fora de les classes del P. Álvarez Bolado, que mintrodulen al

JAUME BOFILL I LA LÍRICA FRANCISCANADEL RIGOR

per EUGENIO TRÍAS

Sempre vaig ser un estudiant péssim. Fora de les classesdel P. Álvarez Bolado, que m'introdulen al misteriós i mágicunivers verbal i conceptual de la raó hegeliana, i les con-verses privades amb Pedro Cerezo, amb qui feia una tesi de¡licenciatura sobre Plató, la meya relació amb el departa-ment de Filosofia de la Universitat de Barcelona era sim-bólica. Amb prou feines record() haver assistit a cap cursamb regularitat. Generalment no m'interessaven. Aprovavaels cursos guiat per l'instint i la inspiració, és a dir, per«les galtes», sense aspirar més que a uns aprovats escarran-sits. Vaig cometre la insensatesa d'interrompre la carreraper la meitat i cabussar-me dos anys en el món universitarialemany. A Bonn de primer, a Colónia després, vaig sadollarels meus desigs d'aprenent de bruixot. El retorn a l'Espanyadeis seixanta, amb la seva atmosfera intellectual tolida, ambla seva carrincloneria institucional, amb la seva Universitatvegetativa i la Pebre política subterránia infectant toas elsracons de !'ánima i de la ciutat, em va produir una duratopada amb el principi de realitat. Que Iluny quedavenHólderlin i Gcethe, T homas Mann, Heidegger, Kant i laresta de figures emblemótiques que orientaven els meus cur-sos i seminaris a les serenes i civilitzades terres renanes.No em va ser difícil d'adaptar-me a l'abjecció institucionali a la tristesa estéril de la universitat franquista. Per fortuna,no tot era motiu de somiqueig i de sopor. Hi havia profes-

39

sors decents. Pocs, peró havia. Per sobre de tots planavauna figura arrencada del llene d'un impensable Greco cataló:Jaume Bofill.

La sena figura s'assemblava a una Ilengua de foc: eratransparent, espigat, amb una irreprimible tendéncia gótica,peró amb un dolo somriure meridional. Banyava de dignitatun món indigne, com si n'hi hagués prou amb la seva mi-rada franciscana perqué al seu voltant qualsevol rastro dedesconfianca es dissipés i s'hi convoqués, en can vi, tot elque hi havia d'entranyable i de valuós a l'univers de lesidees filosófiques. Amb les seves paraules va saber donarestatuí líric als filosofemes tomistes més rancis. Bonaventurasempre acabava guanyant el plet al d'Aquino: l'amor escla-tava per damunt de la intelligéncia encarnada. El to fran-cisca traía la vigorosa doctrina arquitectónica de les Sum-mes. Mai no va ser martell d'heretges, ans al contrari. Pocabans de morir, una tarda, Joaquim Maristany, Agustíd'Arana, Ignasi Soló-Morales i jo vam anar a casa seva.Ens va rebre en el llit i ens va Ilegir págines de Bonaventura.Després ens va ensenyar el Ilibre que havia descobert entota la seva córrega febril, volenterista, apassionada, agusti-niana: les introduccions al Sistema de la Ciencia de Fichte.Poc després ens deixava orfes a tots, perqué tots, de la dretai de l'esquerra, l'estimávem i el respectávem.

La seva figura irreal, d'una magror no euclídia, era l'es-cós recipient d'una paraula que somreia als conceptes i queno podia dissimular l'ancestral procedéncia noucentista. Evo-cava aquesta paraula la somiada ciutat d'ivori desmentidaamargament per la carrincloneria franquista de la Barcelonadels cinquanta.

40