Top Banner
esquarterada Maïs
29

Esquarterada

Apr 06, 2016

Download

Documents

Catàleg de la exposició a Fortaleza (Brasil)
Welcome message from author
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
Page 1: Esquarterada

esquarteradaMaïs

Page 2: Esquarterada

3

Les obres d’art han de disposar de diverses premisses, entre altres, contundència formal, originalitat tradicional i eficàcia conceptual. Les obres escultòriques, a més, no només han de funcionar sobre plànol, on tot és perfecte –o quasi–, sinó en un pla alçat.

La Maïs aconsegueix aquesta comunió. A banda, ella té un valor afegit: ser dona i escultora. Ho dic perquè si l’ofici d’escultor és dur, ser dona artista en una societat on encara costa el ple reconeixement d’aquest col·lectiu, ho és més. Sí, encara hi ha rols masclistes dins la jerarquia artística. Sí, encara la maternitat aparta moltes creadores del seu camí per dedicar-se a la família i als fills. Sí, encara que una dona tingui més pes artístic en una relació entre dos artistes, al gènere masculí li costa de pair aquest fet. Sí, potser dins el món de la cultura no es pega, però les bufetades psicològiques fan més mal. Estem el segle XXI i constatar aquestes desigualtats no produeix gens de gràcia.

La Maïs, com altres creadores –Carmen Calvo, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Mayte Vieta...– no té les coses fàcils. Per tot això, té aquest doble mèrit, aquest doble valor afegit ser dona i artista. Si ho mirem fredament, no hauria de ser un valor però amb la societat que tenim ho és. Ella va dur a terme una magnífica exposició a l’Edifici Miramar de Sitges, on des de l’Ajuntament –i des de la meva posició de tinent d’alcalde i regidor de cultura– estem realitzant un gran esforç per reivindicar l’art del nostre temps, dels nostres creadors i, així mateix, per la igualtat de gèneres. Una exhibició que va comptar amb un complet catàleg retrospectiu, on es percep una evolució coherent, particularment crec cap a millor, d’una treballadora creativa infatigable. Una obra on es reflecteixen les seves vivències personals, els seus moments més durs, les seves il·lusions o decepcions, tota una vida.

Després ha participat i col·laborat en els diferents projectes que li vam demanar, des de l’exposició col·lectiva en homenatge al Quixot que va visitar diferents indrets del Marroc, Tunísia i Egipte.

Un altre projecte en que va participar va ser l’exposició col·lectiva en homenatge a Martin Luther King i el seu mític discurs “Tinc un somni”, que va recórrer diferents ciutats dels Estats Units: Nova York, Detroit, Atlanta, Montgomery, Menphis i Chicago, i actualment continua el seu recorregut per Espanya: Sitges, Valladolid, Marbella...

També ha col·laborat a l’exposició 25 poetes, 25 artistes, 25 anys sense Vicente Aleixandre. Una altra col·lectiva que inaugurada a Sevilla, va anar a Las Navas del Marqués, Miraflores de la Sierra, Madrid, Sitges, Màlaga, Valladolid... i que a partir del mes de setembre del 2010 anirà de la mà de l’Instituto Cervantes a diferents indrets africans i europeus.

I m’he deixat pel final un altre projecte que penso que va ser de molta qualitat “8 dones, 8 països”, una magnifica exposició, a cura de Marta Darder, que va unir dues artistes de cada continent, amb un cert paral·lelisme amb el que comentava abans de la revindicació de la dona artista. La vam inaugurar a Sitges, i va estar a Madrid i Sevilla.

Ara aquesta nova proposta amb el seu estil personal, ens mostra la seva darrera obra, totalment coherent amb la seva trajectòria anterior. Desitjo que sigui un èxit total la seva exhibició en aquestes meravelloses terres brasileres.

Gabi Serrano

Page 3: Esquarterada

5

MAÏS: O ESPAÇO COMO LUGAR DE EXPRESSÃO VISUAL

Vivendo entre Barcelona, Paris e Nova Iorque; com mais de vinte anos de bem sucedida carreira profissional, a artista catalã Maïs (Marisa Jorba) apresenta uma obra escultórica que ultrapassa as ideias de dimensão, de tempo e de espaço. Cada trabalho seu é bem maior do que o espaço que o circunscreve. Suas esculturas não se deixam prender na temporalidade do atual, do nosso tempo. Elas falam de passado e se dirigem ao futuro: são passado, presente e futuro ao mesmo tempo. Suas obras parecem ser testemunhos poéticos de força inquebrantável que contém vida, sonhos ou pesadelos vividos ou sofridos com o amargo sabor de fel. Mas, ao mesmo tempo, sua obra é cheia da tranquila serenidade de quem sabe e tem consciência da espinhosa missão do artista de fazer perceber o que ainda não foi percebido, de fazer ver o que, muitas vezes, não se quer ver. Suas formas não agridem. Elas falam o que deve ser dito. E falam dentro de um suave rigor formal e um contido espectro de elementos. E dizem muito. Penetram pelos olhos dos espectadores e parecem fazer expandir nossas mentes, atingindo zonas sensíveis, tensas como cordas de guitarras fazendo vibrar sentimentos vários numa ampla gama de valores pessoais, particulares, íntimos que variam do apolíneo ou dionisíaco, da realidade cruel ao sonho, do prazer à dor. Maïs consegue fugir da cisão ideológica que o mundo atual nos impõe. As ideologias dominantes buscam colocar em pólos antagônicos a emoção, de um lado, e a razão, por outro. Maïs consegue, com resultados altamente positivos, fazer com que os observadores de suas obras coloquem numa mesma sintonia de ideias: entendimentos, raciocínios, sentimentos e anseios, numa rica composição de emoção e razão que somente a arte pode permitir, fazendo-os reencontrarem seus valores próprios e essenciais. Com exposições na Alemanha, França, Suíça, Japão e Estados Unidos, além de seu país natal a Espanha, a arte de Maïs ganha mais importância quando se percebe que ela possibilita conexões com dimensões obscuras de nossa mente nos ajudando a compreender o mundo e, melhor compreendendo-o, nos sentir-mos partícipes e responsáveis por seus caminhos e atitudes. E na construção física do seu trabalho, Maïs recorre com muita sobriedade a linhas, planos e volumes com equilíbrio, ritmo , texturas, transparências e cor com uma elegância incomum. Plural, ela apropria-se de variados materiais, utilizando-se das cargas estéticas próprias de cada elemento: ferro, vidro, madeira, tecido. E, ao mesmo tempo, não desperdiça a força poética ou simbólica dos elementos: correntes, grades, pregos, lençóis e almofadas; e das próprias formas: caixas, casas. Consciente ou inconscientemente, Maïs elabora relações de significação nos signos e nos sentido dos enunciados das formas e dos objetos no espaço que nos apresenta para deleite visual e instigante leitura, nos obrigando ou nos levando a desvelar intimidades, a decifrar segredos que guardamos de nós mesmos, através das relações que fazemos de suas obras com nossa vida individual e coletiva, na sociedade que vivemos.

Roberto GalvãoCritico de arte

Page 4: Esquarterada

6 7

Fil de ferro i sang. Maïs 2010

Vermell de sang. Fil de ferro. Prendre el present. Cosir ferro, soldar tela. Maïs, fila amb fil de ferro. Maïs solda amb tela vermella. La màgia de jugar amb els contraris i sobreviure. De viure’s sense embuts i aixecar-se amb més força quan la biga s’esquerda. Renéixer per volar més lluny. El fil, la vena, el camí; el vermell, la sang, la vida. La canal i el líquid indisociables viuen el misteri i la riquesa del laberint de ser. El fil de les filadores, de les Parques, de les Moires, el cabdell d’Ariadna són font i camí. Camina l’aranya, i Aracne, mentre teixeix la xarxa, la casa pel viure: vida i mort en una única construcció.

Les obres de Maïs parlen en ferro i vermell-grana. Des dels inicis del treball de Maïs, ferro i esmalts, esmalts granes i blancs a “Brau” (1985), vermells i granes a l’escultura mural “Plors de mort” (1988) enuncien el crit que es mostra en el silenci del crit de les umbilicals dels “Crits” (1995), de “Laí” (1995) i de “Cocoplai” (1998). El tímid esmalt vermell s’insinua en les circumferències, en les argolles del fil de ferro d’unió entre el fetus i l’entorn, el ventre, la gola, la placenta, i es transforma en el laberint en l’enreixat de “Gènesi” (1997). Un cordó umbilical present que es metamorfoseja en esglaons, en escala cap a la cambra de maduresa fent el “Camí de la privacitat” (1999) escales a munt.

Fil a fil, graó a graó, estança rere estança, cambra a cambra, vida i mort, dolor i passió, dins i fora. Amor i odi, contraris en companyia. L’obra de Maïs afronta com ella s’afronta. Cada abisme de creació reneix en l’impuls, eterna joventut del fer absort, moguda per l’emoció del viure, de l’existir i empesa per la força del torrent que mai s’atura. La valentia de topar-se amb la vida tal com ve i plasmar els horrors i les alegries com es pot, per poder vomitar-les, per poder allunyar-nos-en, per poder tornar-nos-hi a apropar, per poder viure dins i fora amb la destresa de qui camina i fa camí.

Ariadna, filla de Minos, rei de Creta, i de Pasífae, reina de Creta, esposa de Minos i mare de Minotaure també, vol marxar de l’illa. Quan arriba Teseu per matar el Mino-taure, Ariadna veu en ell la salvació, l’alliberament de la casa paterna. L’oportunitat perfecte per marxar a veure món. Arriben a un acord: si Ariadna ajuda Teseu a sortir

del laberint, ell, com a recompensa, tribut i agraïment, se l’endurà lluny amb el seu vaixell mar enllà, i la deixarà allà on ella vulgui, lliure! Per fi! Reinterpretar els mites. Reviure i crear de nou els patrons i les heroïnes, una nova mitologia, noves formes, distintes protagonistes, motius diversos que propulsen les dones cap a la recerca de la llibertat. Mostrar el dolor i la lluita. Fer visible allò que ens oprimeix i visitar paisatges imaginats que es trans-formen en reals. Maïs, mostra i habita fets i espais per oblidar i per viure’n d’altres diferents, propis, que s’obren a poc a poc a mesura que passa el temps i que pot deixar enrere el dolor i pujar les escales i obrir els sostres. Des de dalt de l’escala de la casa “Taos” (2002), veiem el fir-mament! A partir d’ara tot és possible. La reixa deixa pas al cel obert.

La història i la mitologia, com la pròpia vida, sempre es poden escriure, llegir de nou i revisitar. L’obra d’art sem-pre és una nova quan la tornem a mirar. Res millor que quedar-se davant d’una escultura, una pintura, un poe-ma, un no-res o un no-lloc i deixar-se anar. Per moltes vegades que haguem mirat, sentit, olorat, llepat, tocat una obra sempre de nou davant d’ella o en el record, imatge fixada en la ment, sempre experimentem una nova sensa-ció, una emoció rejovenida, distinta i sorprenent.

Maïs des de l’impuls creador, aquell que va descriure Baltasar Porcel a “Anatomia d’una obra escultòrica”, a Maïs 1986-2006, Sitges 2006, cada cop que crea, que es llença al buit per projectar una escultura ho fa de nou, empesa per una necessitat intensa interior i inevitable que la propulsa cap a fora i cap al moviment, cap al teixir sense parar, cap al cosir sense límit, cap a soldar la tela. Com Penélope, teixeix i deixa petja en una escultura i desteixeix –però no la tela, no l’escultura sinó la idea- per començar una obra nova. Totes les escultures de la Maïs han estat filades pel fil de ferro i totes elles també tenen més d’un fil conductor. Maïs com Ariadna busca la manera de veure món i s’aferra al fil, a la vena, a la sang que la condueix un dia rere l’altre a l’alliberació. Cada cop una mica més lliure, una mica menys a la pre-só interior dels lligams, una mica més al buit de l’entorn sense retorn, a la foscor. Cada cop amb més forces per fer visible dolor, por, presó.

¡Seguim el fil vermell en les obres de la Maïs! Serem Ariadnes cap al camí de la llibertat. Un camí difícil però bell i engrescador per ser viscut precisament per això per-què és viscut. Viure. Sentir en el viure. Adonar-nos-en de que vivim i de que sentim i mostrar tant les alegries com les penes, els dubtes com les certeses, els racons com les amplituds. El vermell, la sang, la passió, el dolor, l’esforç apareixen en l’obra de Maïs de forma progressiva. El ferro fila l’espai, ens situa en el lloc i en el no-lloc per col·locar-nos i per descol·locar-nos alhora. S’ha de ser valent si es vol sentir.

Les escultures de la Maïs ens afronten a aquesta aparent paradoxa: rígida fortalesa closa, capacitat de dubtar, tron-tollar en mig del quadrat de l’estructura ferma. Viatgem pel ferro i el vermell de Maïs: als inicis trobem el vermell tímid, cap a la dècada del 2000 els granes i els vermells són cada cop més presents i al 2010, amb la instal·lació “Esquarterada”, el vermell de la tela inunda tota la sala i se’ns empassa. Caminem entre la sang i els cossos de les dones que han mort tant a Ciudad Juárez com arreu.

La dona viu i riu. La dona lluita. La dona pateix. La dona és maltractada. I no es veu. Cal dir-ho. Maïs ho diu de moltes maneres, del dins al fora i del fora al dins. Reco neixem les lapidacions a “Safiya”, ens sentim en un malson a ‘La cambra de l’infortuni’ i a “La cambra de l’esglai” preferi-ríem no haver-hi estat mai. Però la realitat, les realitats de moltes dones se’ns fan paleses i ja no poden ser mai més silenciades. És necessari mostrar l’horror per procurar que cada dia sigui menys el patiment. Maïs puja les escales i ens fa pujar les escales i ens du al cel lluny de les cambres. “Homenatge a Piranesi” segueix l’alliberament de la presó iniciat a escultures com “Gratacel”. “L’anada” ja ha obert el sostre i ens permet volar, enllà.

L’habitació ferrada, l’estança closa, “Fereix de foc” resten en l’interior de les cambres i les vivim per passar, un poc més tard, a la pell de les cases on a “La casa de pedaços, cicatrius” teles d’amigues construeixen la superfície, la pell, la força, l’exterior de l’estructura. L’edifici, el ferro, comença a permetre intuir que hi ha un fora i que és pos-sible sortir. Les escales abans ja havien començat a mos-trar un possible camí diferent, un “Camí de privacitat”

per seguir el desig de sortir del laberint. Ariadna, sempre amb el cabdell preparat i deixant petja, pot plorar a ’Casa llàgrima’ i “Somriu al vent” i inicia la deconstrucció de la presó, del laberint. La cambra, la casa, el clos ferm, el fer-mall s’enderroca. El “Castell” és un fragment del que havia estat la fortalesa. La tanca és oberta. La ruïna de l’edifici vola i a més en ella hi trobem la finestra. Aquella obertu-ra que ens permet sortir com Ícar i Dèdal del laberint de Creta, amb les ales que ens hem construït gràcies a la valentia de les persones que han après a patir i que saben que hi ha altres realitats possibles.

Maïs no és a “La torre de Dànae” (2001) esperant ser alliberada; tampoc fila i desfila la tela desitjant que ar-ribi Ulisses. Maïs segueix i ha seguit durant molts anys el fil d’Ariadna, el seu fil de ferro i ha trobat la sortida del laberint. Maïs ha mirat cara a cara el minotaure, s’hi ha afrontat i deixa patent el devastador efecte del mons-tre. “Esquarterada” permet transitar entre les ruïnes del laberint destruït, entre les restes dels cossos de les dones, víctimes de la navalla de doble fulla.

Fil de ferro, tela vermella. Laberint, cabdell. Enigma. Sortida.

Marta DarderBarcelona, juny de 2010

Page 5: Esquarterada

8 9

Taos, 2002. Ferro pintat, 65 x 23 x 25 cm

“I impulsada per una dinàmica de futur: el crit, la boca, es van transformant o concretant en un fetus, l’horror visceral alhora es converteix en renovació visceral. És llavors la de Maïs una escultura netament existencial: apareixen baranes que protegeixen un bressol o que tanquen l’espai lliure, s’ha de tallar el cordó umbilical perquè viure equival a trencar amb el passat. El ferro es resol en una recerca constant i construeix des d’escales que s’enfilen cap a una metafísica del buit com s’enreda en un sarcasme autoinfligit: un fetus cria banyes, una criatura pot ser filla del diable. Tots també ho som, com que hi ha déus hi ha d’haver diables. La dualitat de la tensió heracliana sempre encerta.” “[...] Maïs es revolta vicària davant la condició humana desvalguda, ho sent en la seva persona i ho manifesta amb la seva obra. Però tanca o emmotlla la seva manifestació sense concessions al sentiment: el rectangle de la caixa o una urna remeten sense excusa a l’estètica pura. ¿Una presó gàbia? També uns fonaments.”

Baltasar PorcelFragments de ‘Maïs: anatomia d’una obra escultòrica’, a Maïs 1986-2006, Sitges 2006, pp. 6 i 7.

Page 6: Esquarterada

10 11

Duvrovka, 2003. Ferro, 37 x 45 x 25 cm

Page 7: Esquarterada

12 13

Cambra de l’infortuni, 2001. Tècnica mixta, 26 x 33 x 25 cm

Page 8: Esquarterada

14 15

Fereix de foc, 2004. Tècnica mixta, 30 x 34 x 32 cm

Page 9: Esquarterada

16 17

Cel·la de l’esglai, 2001. Tècnica mixta, 25 x 37 x 25 cm

Page 10: Esquarterada

18 19

Safiya, 2002. Tècnica mixta, 40 x 24 x 24 cm

Page 11: Esquarterada

20 21

Posar a qüestió, 2001. Tècnica mixta, 25 x 37 x 25 cm

Page 12: Esquarterada

Homenatge a Piranesi, 2009. Ferro i roba, 94 x 46 x 46 cm

23

“L’artista ha anat caminant cap a les formes empresonades actuals, senzilles i punyents, clares i agressives, iròniques i coents, tranquil·les i violentes, que són la seva originalitat. Maïs ens presenta una definició de la vida en la que el continent és clar, rectilini i senzill, el metall és geomètric, mentre el contingut és variat, cargolat, difícil de suportar fins i tot per a la vista. El Camí de la privacitat que Maïs ens proposa i que practica ella mateixa vol portar-nos molt amunt; són les seves formes en forma de torre, el Grata/cel i La torre de Dànae. Si la seguim, pujarem per una escala infinita cap a una cambra buida, secreta, veritable torre d’ivori, domicili idealitzat de l’artista. La presó suposa sempre una esperança, la presó implica que l’alliberament és possible. L’empresonat reclama llibertat fins i tot quan el reclús és un objecte artístic.”

Xavier Barral i AltetFragment de “L’art empresonat”, a Maïs. L’obra Absent, Barcelona 2003, pp. 147-150

Page 13: Esquarterada

24 25

Pells indòmites, 2010. Ferro, 72 x 39 x 36 cm

Page 14: Esquarterada

26 27

Sombra final, 2010. Ferro i roba, 74 x 47 x 26 cm Casa llàgrima, 2009. Ferro i roba, 98 x 26 x 26 cm

Page 15: Esquarterada

28 29

Embolcall, 2008. Ferro, 98 x 26 x 26 cm

Somriu al vent, 2009. Ferro, 134 x 26 x 26 cm

Page 16: Esquarterada

30 31

L’anada, 2008. Ferro, 100 x 45 x 30 cm

Page 17: Esquarterada

32 33

Castell d’Aramprunya, 2009. Ferro, 68 x 46 x 10 cm Castell, 2009. Ferro, 70 x 45 x 12 cm

Page 18: Esquarterada

34 35

Llum cremada, 2008. Ferro, 59 x 36 x 51 cm

Page 19: Esquarterada

36 37

Vesprada caiguda, 2008. Ferro, 63 x 44 x 30 cm

Page 20: Esquarterada

38 39

Maïs entre lo terrible y la belleza

La biografía y la vida se funden al ser elegida por un nombre: Maïs. Así será también en el arte, Maïs parece ser la escogida para representar las tinieblas de la especie humana. Sus obras escultóricas, negras y lumínicas a la par, apresan la crueldad, la mezquindad y la estulticia: un paisaje de sólidas estructuras que golpea con precisión el psiquismo de quien lo contempla. Realidad intemporal de un microcosmos de hierro especiado con cardamomo y sangre. Realidad de lo hermético, que debe descifrarse con esmero, para descubrir la belleza que -como ya nos advirtieron los maestros y maestras- puede ser terrible.

Neus AguadoBarcelona, junio de 2007

Page 21: Esquarterada

40 41

Esquarterada, 2010. Ferro i roba, mides canviants

Esquerda irreparable, 2010. Roba, 25 x 40 x 40 cm

Page 22: Esquarterada

42 43

Page 23: Esquarterada

44 45

Page 24: Esquarterada

46 47

MAÏS: L’ESPAI COM A LLOC D’EXPRESSIÓ VISUAL

Viu entre Barcelona, París i Nova York, amb més de vint anys d’excel·lent carrera professional, l’artista catalana MAÏS (Marisa Jorba) presenta una obra escultòrica que va més enllà de les idees de dimensió, temps i espai. Cada treball és molt més gran que l’espai que el circumscriu. Les seves escultures no es deixen capturar per la temporalitat d’avui, del nostre temps. Parlen del passat i es dirigeixen cap al futur: són passat, present i futur alhora. Les seves obres semblen un testimoni poètic d’infrangible força que conté la vida, somnis o malsons viscuts o soferts amb el sabor amarg del fel.

Però, alhora, la seva obra és plena de la tranquil·la serenitat de qui sap i és conscient de la missió espinosa de l’artista per fer que es prengui consciència de qualsevol cosa que encara no ha estat percebuda, de fer veure el que, sovint, no volem veure. Les seves formes no ataquen. Elles parlen sobre el que cal dir. I parlen d’un suau rigor formal i un espectre discret d’elements. I en diuen molt. Penetren a través dels ulls dels espectadors i semblen expandir les nostres ments, arribant a les zones sensibles, tenses com a cordes de guitarra que fan vibrar sentiments diversos en una àmplia gamma de valors personals, particulars, íntims que van des de l’apol·lini al dionisíac, de la cruel realitat al somni, del plaer al dolor.

Maïs aconsegueix escapar de les divisions ideològiques que el món actual ens imposa. Les ideologies dominants tracten de posar en pols antagònics l’emoció, per una banda, i la raó, per una altra. Maïs aconsegueix, amb resultats molt positius, que els observadors de les seves obres se situïn en una mateixa sintonia d’idees: comprensió, raciocini, sentiments i desigs en una rica combinació de la raó i l’emoció que només l’art pot permetre, fent que es reuneixin amb els seus valors propis i essencials.

Amb exposicions a Alemanya, França, Suïssa, el Japó i els Estats Units, a més de la seva Espanya natal, l’art de Maïs guanya en importància quan un percep que possibilita connexions amb dimensions fosques de la nostra ment que ens ajuden a comprendre el món i, comprenent-lo millor, a sentir-nos partícips i responsables dels seus camins i actituds.

I en la construcció física del seu treball, Maïs recorre amb enorme sobrietat les

línies, plànols i volums amb equilibri, ritme, textura, color i transparències amb una elegància inusual. Plural, ella s’apropia de distints materials, utilitzant càrregues estètiques pròpies de cada element: ferro, vidre, fusta, tela. I, alhora, no malgasta la força poètica o simbòlica dels elements: cadenes, barres, claus, llençols i coixins; i les seves pròpies formes: capses, cases.

Conscientment o inconscientment, Maïs elabora les relacions més complexes del significat dels signes i el sentit dels enunciats de les formes i objectes en l’espai que ens presenta per a delit visual i provocadora lectura, i ens obliga o ens duu a revelar intimitats, a desxifrar els nostres propis secrets, a través de les relacions que fem de les seves obres amb la nostra vida individual i col·lectiva, en la societat en que vivim.

Roberto GalvaoCrític d’art

MAÏS ENTRE EL TERRIBLE I LA BELLESA

La biografia i la vida es fonen en ser triada per un nom: Maïs. Així serà també en l’art, Maïs sembla ser escollida per representar les tenebres de l’espècie humana. Les seves obres escultòriques, negres i lumíniques alhora, aferren la crueltat, la mesquinesa i l’estultícia: un paisatge de sòlides estructures que colpeja amb precisió el psiquisme de qui ho contempla. Realitat intemporal d’un microcosmos de ferro especiat amb cardamom i sang. Realitat de l’hermètic, que s’ha de desxifrar amb cura, per a descobrir la bellesa que –com ja ens van advertir els mestres i les mestres– pot ser terrible.

Neus AguadoBarcelona, juny de 2007

TEXTOS EN CATALÀ

Page 25: Esquarterada

48 49

HILO DE HIERRO Y SANGRE. Maïs 2010

Rojo de sangre. Hilo de hierro. Tomar el presente. Coser hierro, soldar tela. Maïs, hila con hilo de hierro. Maïs suelda con tela roja. La magia de jugar con los contrarios y sobrevivir. De vivirse plenamente y levantarse con más fuerza cuando la viga se resquebraja. Renacer para volar más lejos. El hilo, la vena, el camino; el rojo, la sangre, la vida. El canal y el líquido indisociables viven el misterio y la riqueza del laberinto de ser. El hilo de las hiladoras, de las Parcas, de las Moiras, el ovillo de Ariadna son fuente y camino. Camina la araña, y Aracné, mientras teje la red, la casa para el vivir: vida y muerte en una única construcción.

Las obras de Maïs hablan en hierro y rojo-grana. Desde los inicios del trabajo de Maïs, hierro y esmaltes, esmaltes granas y blancos en ‘Toro’ (1985), rojos y granas en la escultura mural ‘Llantos de muerte’ (1988) enuncian el grito que se muestra en el silencio del grito de las umbilicales de los “Gritos” (1995), de ‘Laí’ (1995) y de ‘Cocoplai’ (1998). El tímido esmalte rojo se insinúa en las circunferencias, en las argollas del hilo de hierro de unión entre el feto y el entorno, el vientre, la garganta, la placenta, y se transforma en el laberinto en el enrejado de ‘Génesis’ (1997). Un cordón umbilical presente que se metamorfosea en peldaños, en escalera hacia la habitación de madurez haciendo el ‘Camino de la privacidad’ (1999) escaleras arriba.

Hilo a hilo, peldaño a peldaño, estancia tras estancia, habitación a habitación, vida y muerte, dolor y pasión, dentro de y fuera. Amor y odio, contrarios en compañía. La obra de Maïs afronta como ella se afronta. Cada abismo de creación renace en el impulso, eterna juventud del hacer absorto, movida por la emoción del vivir, del existir, e impelida por la fuerza del torrente que nunca se detiene. La valentía de tropezarse consigo, con la vida tal como viene y plasmar los horrores y las alegrías como se puede, para poder vomitarlas, para poder alejarnos, para poder volver a acercarnos, para poder vivir dentro y fuera con la destreza de quien camina y hace camino.

Ariadna, hija de Minos, rey de Creta, y de Pasífae, reina de Creta, esposa de Minos y madre de Minotauro también, quiere marcharse de la isla. Cuando llega Teseo para matar al Minotauro, Ariadna ve en él la salvación, la liberación de la

casa paterna. La oportunidad perfecta para marcharse a ver mundo. Llegan a un acuerdo: si Ariadna ayuda a Teseo a salir del laberinto, él, como recompensa, tributo y agradecimiento, se la llevará lejos con su barco mar allá, y la dejará allí donde ella quiera, ¡libre! ¡Por fin! Reinterpretar los mitos. Revivir y crear de nuevo los patrones y los héroes, una nueva mitología, nuevas formas, distintas protagonistas, motivos diversos que propulsan las mujeres hacia la búsqueda de la libertad. Mostrar el dolor y la lucha. Hacer visible aquello que nos oprime y visitar paisajes imaginados que se transforman en reales. Maïs muestra y habita hechos y espacios para olvidar y para vivir otros diferentes, propios, que se abren despacio a medida que pasa el tiempo y que puede dejar atrás el dolor y subir las escaleras y abrir los techos. ¡Desde arriba de la escalera de la casa ‘Taos’ (2002) vemos el firmamento! A partir de ahora todo es posible. La reja deja paso al cielo abierto.

La historia y la mitología, como la propia vida, siempre se pueden escribir, leer de nuevo y revisitar. La obra de arte siempre es una nueva cuando la volvemos a mirar. Nada mejor que quedarse ante una escultura, una pintura, un poema, una nada o un no lugar y dejarse llevar. Por muchas veces que hayamos mirado, oído, olido, lamido, tocado una obra, siempre una vez más ante ella o en el recuerdo, imagen fijada en la mente, siempre experimentamos una nueva sensación, una emoción rejuvenecida, distinta y sorprendente.

Maïs desde el impulso creador, aquél que describió Baltasar Porcel en ‘Anatomía de una obra escultórica’, en Maïs 1986-2006, Sitges 2006, cada vez que crea, que se tira al vacío para proyectar una escultura lo hace de nuevo, empujada por una necesidad intensa interior e inevitable que la propulsa hacia fuera y hacia el movimiento, hacia el tejer sin cesar, hacia el coser sin límite, hacia soldar la tela. Como Penélope, teje y deja huella en una escultura y desteje -pero no la tela, no la escultura sino la idea- para empezar una obra nueva. Todas las esculturas de Maïs han sido hiladas por el hilo de hierro y todas ellas también tienen más de un hilo conductor. Maïs como Ariadna busca la manera de ver mundo y se aferra al hilo, en la vena, en la sangre que la conduce un día tras otro a la liberación. Cada vez un poco más libre, un poco menos en la prisión interior de los vínculos, un poco más en el vacío del entorno sin retorno, en la oscuridad. Cada vez con más fuerzas para hacer visible dolor, miedo, prisión.

llegando a las zonas sensibles, tensas como cuerdas de guitarra que hacen vibrar sentimientos diversos en una amplia gama de valores personales, particulares, íntimos que van desde lo apolíneo a lo dionisíaco, de la cruel realidad al sueño, del placer al dolor.

Maïs consigue escapar de las divisiones ideológicas que el mundo actual nos impone. Las ideologías dominantes tratan de poner en polos antagónicos la emoción, por un lado, y la razón, por otro. Maïs consigue, con resultados muy positivos, que los observadores de sus obras pongan en una misma sintonía de ideas: comprensión, raciocinio, sentimientos y deseos en una rica combinación de la razón y la emoción que sólo el arte puede permitir, haciendo que se reúnan con sus valores propios y esenciales.

Con exposiciones en Alemania, Francia, Suiza, Japón y los Estados Unidos, además de su España natal, el arte de Maïs gana en importancia cuando uno percibe que posibilita conexiones con dimensiones oscuras de nuestra mente que nos ayudan a comprender el mundo y, comprendiéndolo mejor, a sentirnos partícipes y responsables de sus caminos y actitudes.

Y en la construcción física de su trabajo, Maïs recorre con enorme sobriedad las líneas, planos y volúmenes con equilibrio, ritmo, textura, color y transparencias con una elegancia inusual. Plural, ella se apropia de distintos materiales, utilizando cargas estéticas propias de cada elemento: hierro, vidrio, madera, tela. Y, al mismo tiempo, no desperdicia la fuerza poética o simbólica de los elementos: cadenas, barras, clavos, sábanas y almohadas; y sus propias formas: cajas, casas.

Consciente o inconscientemente, Maïs elabora las relaciones más complejas del significado de los signos y el sentido de los enunciados de las formas y objetos en el espacio que nos presenta para deleite visual y provocadora lectura, obligándonos o llevándonos a desvelar intimidades, a descifrar nuestros propios secretos, a través de las relaciones que hacemos de sus obras con nuestra vida individual y colectiva, en la sociedad en que vivimos.

Roberto GalvaoCrítico de arte

Las obras de arte tienen que disponer de diversas premisas, entre otras, contundencia formal, originalidad tradicional y eficacia conceptual. Las obras escultóricas, además, no sólo tienen que funcionar sobre plano, donde todo está perfecto -o casi-, sino en un plano alzado.

Maïs consigue esta comunión. Aparte, ella tiene un valor añadido: ser mujer y escultora. Lo digo porque si el oficio de escultor es duro, ser mujer artista en una sociedad donde todavía cuesta el pleno reconocimiento de este colectivo, lo es más. Sí, todavía hay roles machistas dentro de la jerarquía artística. Sí, todavía la maternidad aparta a muchas creadoras de su camino para dedicarse a la familia y a los hijos. Sí, aunque una mujer tenga más peso artístico en una relación entre dos artistas, al género masculino le cuesta digerir este hecho. Sí, quizás dentro del mundo de la cultura no se pega, pero las bofetadas psicológicas duelen más. Estamos en el siglo XXI y constatar estas desigualdades no produce ninguna gracia.

Maïs, como otras creadoras -Carmen Calvo, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Mayte Vieta...- no tiene las cosas fáciles. Por eso, tiene este doble mérito, este doble valor añadido ser mujer y artista. Si lo miramos fríamente, no tendría que ser un valor pero con la sociedad que tenemos lo es. Ella llevó a cabo una magnífica exposición en el Edificio Miramar de Sitges, donde desde el Ayuntamiento -y desde mi posición de teniente de alcalde y concejal de cultura- estamos realizando un gran esfuerzo por reivindicar el arte de nuestro tiempo, de nuestros creadores y, asimismo, por la igualdad de géneros. Una exhibición que contó con un completo catálogo retrospectivo, donde se percibe una evolución coherente, particularmente creo hacia mejor, de una trabajadora creativa infatigable. Una obra donde se reflejan sus vivencias personales, sus momentos más duros, sus ilusiones o decepciones, toda una vida.

Después ha participado y colaborado en los diferentes proyectos que le pedimos, desde la exposición colectiva en homenaje al Quijote que visitó diferentes lugares de Marruecos, Túnez y Egipto.

Otro proyecto en que participó fue la exposición colectiva en homenaje a Martin Luther King y su mítico discurso “Tengo un sueño”, que recorrió diferentes ciudades de los Estados Unidos: Nueva York, Detroit, Atlanta, Montgomery, Menphis y Chicago, y actualmente continúa su recorrido por España: Sitges, Valladolid, Marbella...

También ha colaborado en la exposición 25 poetas, 25 artistas, 25 años sin Vicente Aleixandre. Otra colectiva que inaugurada en Sevilla, fue a Las Navas del Marqués, Miraflores de la Sierra, Madrid, Sitges, Málaga, Valladolid... y que a partir del mes de septiembre del 2010 irá de la mano del Instituto Cervantes a diferentes lugares africanos y europeos.

Y me he dejado para el final otro proyecto que pienso que fue de mucha calidad “8 mujeres, 8 países,” una magnifica exposición, comisariada por Marta Darder, que unió a dos artistas de cada continente, con un cierto paralelismo con lo que comentaba antes: la revindicación de la mujer artista. La inauguramos en Sitges, y estuvo en Madrid y Sevilla.

Ahora esta nueva propuesta con su estilo personal nos muestra su última obra, coherente en su totalidad con su trayectoria anterior. Deseo que sea un éxito total su exhibición en estas maravillosas tierras brasileñas.

Gabi Serrano

MAÏS: EL ESPACIO COMO LUGAR DE EXPRESIÓN VISUAL

Vive entre Barcelona, París y Nueva York, con más de veinte años de sobresaliente carrera profesional, la artista catalana MAÏS (Marisa Jorba) presenta una obra escultórica que va más allá de las ideas de dimensión, tiempo y espacio. Cada trabajo es mucho más grande que el espacio que lo circunscribe. Sus esculturas no se dejan capturar por la temporalidad de hoy, de nuestro tiempo. Hablan del pasado y se dirigen hacia el futuro: son pasado, presente y futuro a la vez. Sus obras parecen un testimonio poético de inquebrantable fuerza que contiene la vida, sueños o pesadillas vividas o sufridas con el sabor amargo de la hiel.

Pero, al mismo tiempo, su obra está llena de la tranquila serenidad de quien sabe y es consciente de la misión espinosa del artista para que se tome conciencia de lo que aún no fue percibido, de hacer ver lo que, a menudo, no queremos ver. Sus formas no atacan. Ellas hablan sobre lo que hay que decir. Y hablan de un suave rigor formal y un espectro discreto de elementos. Y dicen mucho. Penetran a través de los ojos de los espectadores y parecen expandir nuestras mentes,

TEXTOS EN CASTELLANO

Page 26: Esquarterada

50 51

TEXTOS EM PORTUGUÊS¡Seguimos el hilo rojo en las obras de Maïs! Seremos Ariadnas hacia el camino de la libertad. Un camino difícil pero bello y estimulante para ser vivido precisamente por eso porque es vivido. Vivir. Sentir en el vivir. Darnos cuenta de que vivimos y de que sentimos y mostrar tanto las alegrías como las penas, las dudas como las certezas, los rincones como las amplitudes. El rojo, la sangre, la pasión, el dolor, el esfuerzo aparecen en la obra de Maïs de forma progresiva. El hierro hila el espacio, nos sitúa en el lugar y en el no lugar para colocarnos y para descolocarnos al mismo tiempo. Se tiene que ser valiente si se quiere sentir. Las esculturas de Maïs nos enfrentan a esta aparente paradoja: rígida fortaleza cerrada, capacidad de dudar, tambalearse en medio del cuadrado de la estructura firme. Viajamos por el hierro y el rojo de Maïs: en los inicios encontramos el rojo tímido, hacia la década del 2000 las granas y los rojos están cada vez más presente y en el 2010, con la instalación ‘Descuartizada’, el rojo de la tela inunda toda la sala y se nos traga. Caminamos entre la sangre y los cuerpos de las mujeres que han muerto tanto en Ciudad Juárez como en todas partes.

La mujer vive y ríe. La mujer lucha. La mujer sufre. La mujer es maltratada. Y no se ve. Hay que decirlo. Maïs lo dice de muchas maneras, de adentro a afuera y de afuera a adentro de. Reconocemos las lapidaciones en ‘Safiya’, nos sentimos en una pesadilla en ‘La cámara del infortunio’ y en ‘La cámara del pasmo’ preferiríamos no haber estado nunca. Pero la realidad, las realidades de muchas mujeres se nos hacen patentes y ya no pueden ser nunca más silenciadas. Es necesario mostrar el horror para procurar que cada día sea menos el padecimiento. Maïs sube las escaleras y nos hace subir las escaleras y nos lleva al cielo lejos de las habitaciones. ‘Homenaje a Piranesi’ sigue la liberación de la prisión iniciada en esculturas como ‘Rascacielos’. ‘La ida’ ya ha abierto el techo y nos permite volar, más allá.

La habitación herrada, la estancia cerrada, ‘Hiere de fuego’ se quedan en el interior de las habitaciones y las vivimos para pasar, un poco más tarde, a la piel de las casas donde en ‘La casa de parches, cicatrices’ telas de amigas construyen la superficie, la piel, la fuerza, el exterior de la estructura. El edificio, el hierro, empieza a permitir intuir que hay un afuera y que es posible salir. Las escaleras antes ya habían empezado a mostrar un posible camino diferente, un ‘Camino

de privacidad’ para seguir el deseo de salir del laberinto. Ariadna, siempre con el ovillo preparado y dejando huella, puede llorar en ‘Casa lágrima’ y ‘Sonríe al viento’ e inicia la deconstrucción de la prisión, del laberinto. La habitación, la casa, el cercado firme, el candado se destruye. El ‘Castillo’ es un fragmento de lo que había sido la fortaleza. La valla está abierta. La ruina del edificio vuela y además en ella encontramos la ventana. Aquella apertura que nos permite salir como Ícaro y Dédalo del laberinto de Creta, con las alas que nos hemos construido gracias a la valentía de las personas que han aprendido a sufrir y que saben que hay otras realidades posibles.

Maïs no está en ‘La torre de Dánae’ (2001) esperando ser liberada; tampoco hila y deshila la tela deseando que llegue Ulises. Maïs sigue y ha seguido durando muchos años el hilo de Ariadna, su hilo de hierro y ha encontrado la salida del laberinto. Maïs ha mirado cara a cara al minotauro, se ha enfrentado y deja patente el devastador efecto del monstruo. ‘Descuartizada’ permite transitar entre las ruinas del laberinto destruido, entre los restos de los cuerpos de las mujeres, víctimas de la navaja de doble filo.

Hilo de hierro, tela roja. Laberinto, ovillo. Enigma. Salida.

Marta DarderBarcelona junio 2010

“E impulsada por una dinámica de futuro: el grito, la boca, se va transformando o concretando en un feto, el horror visceral se convierte a la vez en renovación visceral. Es entonces la de Maïs una escultura netamente existencial: aparecen barrotes que protegen una cuna o que cierran el espacio libre, se debe cortar el cordón umbilical porque vivir equivale a romper con el pasado. El hierro se resuelve en una búsqueda constante y construye tanto escaleras que se encaraman hacia una metafísica del vacío como se enreda en un sarcasmo autoinfligido: un feto cría cuernos, una criatura puede ser hija del diablo. Todos también lo somos, si hay dioses tiene que haber diablos. La dualidad de la tensión heracliana siempre acierta.”

“[…] Maïs se rebela vicaria ante la condición humana desvalida, lo siente en su persona y lo manifiesta con su obra. Pero cierra o moldea su manifestación sin concesiones al sentimiento: el rectángulo de la caja o urna remiten sin excusa a la estética pura. ¿Una cárcel jaula? También unos cimientos.”

Baltasar PorcelFragmentos de ‘Maïs: anatomía de una obra

escultórica’, en Maïs 1986-2006, Sitges 2006, pp. 6-7.

“La artista ha ido yendo hacia las formas encarceladas actuales, sencillas y punzantes, claras y agresivas, irónicas y quemantes, tranquilas y violentas, que son su originalidad. Maïs nos presenta una definición de la vida en la que el continente está claro, rectilíneo y sencillo, el metal es geométrico, mientras el contenido es variado, acaracolado, difícil de soportar incluso para la vista. El Camino de la privacidad que Maïs nos propone y que practica ella misma quiere llevarnos muy arriba; son sus formas en forma de torre, el Rasca/cielo y La torre de Dánae. Si la seguimos, subiremos por una escalera infinita hacia una habitación vacía, secreta, verdadera torre de marfil, domicilio idealizado del artista. La cárcel supone siempre una esperanza, la cárcel implica que la liberación es posible. El encarcelado reclama libertad incluso cuando el recluso es un objeto artístico.”

Xavier Barral i Altet Fragmento de “L’art empresonat”, en

Maïs. L’obra Absent, Barcelona 2003, pp. 147-150

As obras de arte devem dispor de diversas premissas, entre outras, contundência formal, originalidade tradicional e eficácia conceptual. As obras esculturais, além disso, não só devem funcionar sobre um plano, onde tudo é perfeito –ou quase–, mas também em alçado.

Maïs consegue essa comunhão. Para além disso, ela tem um valor acrescentado: ser mulher e escultora. Se o digo é porque se o ofício de escultor é duro, ser mulher artista em uma sociedade onde o pleno reconhecimento deste coletivo ainda tarda, o é ainda mais. Se, ainda subsistem as atitudes machistas dentro da hierarquia artística. Se, a maternidade ainda afasta muitas criadoras de seu caminho para se dedicar à família e aos filhos. Que uma mulher tenha mais peso artístico em uma relação entre dois artistas, aos homens ainda lhes custa digerir esse fato. Talvez dentro do mundo da cultura não haja violência física, mas as bofetadas psicológicas doem mais. Estamos no século XXI e é triste constatar estas desigualdades. Maïs, como outras criadoras –Carmen Calvo, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Mayte Vieta...– não tem a vida fácil. Por isso, tem este duplo mérito, este duplo valor acrescentado de ser mulher e artista. Se o observarmos friamente, não teria que ser um valor acrescentado mas, com a sociedade que temos, é. Ela levou a cabo uma magnífica exposição no Edifício Miramar de Sitges. Desde a Prefeitura –e desde a minha posição de vereadora municipal e de vereadora da cultura– estamos realizando um grande esforço de reivindicação da arte do nosso tempo, dos nossos criadores, assim como, pela igualdade de gêneros. Uma exposição que contou com um completo catálogo retrospectivo, onde se percebe uma evolução coerente e, penso eu, para melhor de uma trabalhadora criativa infatigável. Uma obra onde se refletem as suas vivências pessoais, os seus momentos mais duros, seus sonhos ou decepções, uma vida toda. Depois participou e colaborou nos diferentes projetos que lhe propusemos, como a exposição coletiva em homenagem a D. Quixote que viajou por diferentes lugares de Marrocos, Tunísia e Egito. Outro projeto em que participou foi a exposição coletiva em homenagem a Martin Luther King e seu mítico discurso “Tenho um sonho”, que percorreu diferentes cidades dos Estados Unidos: Nova Iorque, Detroit, Atlanta,

Montgomery, Menphis e Chicago; e atualmente continua sua viagem por Espanha: Sitges, Valladolid, Marbella ...

Também colaborou na exposição “25 poetas, 25 artistas, 25 anos sem Vicente Aleixandre”. Outra coletiva inaugurada em Sevilha, e que esteve em Las Navas del Marqués, Miraflores de la Sierra, Madrid, Sitges, Málaga, Valladolid ... e que a partir do mês de Setembro de 2010 viajará, com o apoio do Instituto Cervantes, por diferentes lugares de África e Europa. E deixei para o final outro projeto que penso ter tido muita qualidade “8 mulheres, 8 países” uma magnífica exposição, comissariada por Marta Darder, que uniu dois artistas de cada continente, com um certo paralelismo em relação ao que comentava antes, a reivindicação da mulher artista. Esta exposição foi inaugurada em Sitges, e esteve, de seguida, em Madrid e em Sevilha. Agora esta nova proposta marcada com seu estilo muito pessoal, nos mostra a sua última obra, totalmente coerente com a trajetória anterior. Desejo que seja um êxito total a exposição nas maravilhosas terras brasileiras.

Gabi Serrano

ARAME FARPADO E SANGUE. Maïs 2010.

Vermelho de sangue. Arame farpado. Tomar o presente. Costurar ferro, soldar tecido. Maïs tece com arame farpado. Maïs solda com tecido vermelho. A magia de jogar com contrários e sobreviver. Para se viver sem embustes e poder se levantar mais forte quando os feixes racham. Renascer para voar mais longe. O arame, a veia, o caminho; o vermelho, o sangue, a vida. O canal e o líquido indissociáveis, vivem o mistério e a riqueza do labirinto do ser. O fio das tecedeiras, das Parcas, das Mouras, o novelo de Ariadne são fonte e caminho. Caminha a aranha, e Aracne, enquanto tece sua teia, a casa para viver: vida e morte em uma só construção.

As obras de Maïs nos falam em ferro e vermelho-púrpura. Desde os primeiros trabalhos de Maïs, ferro e esmaltes, esmaltes púrpura e brancos em ‘Brau’

Page 27: Esquarterada

52 53

[Bravo, Touro] (1985), púrpura e vermelhos na escultura mural “Plors de mort” [Prantos de morte] (1988), enunciam o grito que se mostra no silêncio do grito das umbilicais dos “Crits” [Gritos] (1995), de ‘Laí’ (1995) e de ‘Cocoplai’ (1998). O tímido esmalte vermelho se insinua nas circunferências, nas argolas do arame farpado de união entre feto e envolvência, ventre, garganta, placenta, e se transforma no labirinto de grades de ‘Gênesis’ (1997). Um cordão umbilical presente que se metamorfoseia em degraus, em escada em direção a um quarto de madureza criando o “Camí de la privacitat” [Caminho da privacidade] (1999) escada acima.

Fio a fio, degrau a degrau, quarto atrás de quarto, de alcova em alcova, vida e morte, dor e paixão, dentro e fora. Amor e ódio, contrários em companhia. A obra de Maïs afronta, tal como ela mesma se afronta. Cada abismo de criação reúne no impulso, a eterna juventude do fazer absorto, movida pela emoção do viver do existir e empurrada pela força de uma corrente que não descansa nunca. A coragem de se deparar com a vida tal como ela chega e fixar os horrores e as alegrias como se pode, para poder tudo vomitar, para poder se afastar, para poder voltar a se aproximar, para poder viver dentro e fora com a destreza de quem caminha fazendo caminho.

Ariadne, filha de Minos, rei de Creta, e de Pasífae, rainha de Creta, esposa de Minos e também mãe do Minotauro, quer abandonar a ilha. Quando chega Teseu para matar o Minotauro, Ariadne vê nele a salvação, a libertação da casa do pai. A oportunidade perfeita para poder ir ver o mundo. Chegam a um acordo: se Ariadne ajudar Teseu a sair do labirinto, ele, como recompensa, tributo e agradecimento, a levará consigo no seu navio mar adentro e a deixará onde ela quiser, livre! Por fim! Reinterpretar os mitos. Reviver e criar de novo os patronos e as heroínas, uma nova mitologia, novas formas, outras protagonistas, motivos diferentes que impulsionem as mulheres na direção da liberdade. Mostrar a dor e a luta. Fazer visível aquilo que nos oprime e visitar paisagens imaginadas que se transformem em realidade. Maïs, mostra e habita fatos e espaços que são para esquecer e para viver em outros diferentes, próprios que se abrem pouco a pouco à medida que passa o tempo e que pode deixar para trás a dor e subir as escadas e abrir os tetos. Do alto da escada da casa ‘Thaos’ (2002), vemos o firmamento! A partir de agora tudo é possível. As grades deixam passar o céu aberto.

A história e a mitologia, como a própria vida, sempre se podem escrever, ler de novo e revisitar. A obra de arte é sempre nova quando a voltamos a olhar. Nada melhor que ficar diante de uma escultura, uma pintura, um poema, um nada ou um nenhures e se deixar levar. Por muitas vezes que tenhamos olhado, sentido, cheirado, lambido, tocado uma obra, de novo diante dela ou em lembrança, imagem fixada na mente, experimentamos uma nova sensação, uma emoção rejuvenescida, diferente e surpreendente.

Maïs a partir do impulso criador, aquele descrito por Baltasar Porcel em “Anatomia de uma obra escultórica”, em Maïs 1986-2006, Sitges 2006, de cada vez que cria, que se joga no vazio para projetar uma escultura fá-lo de novo, empurrada por uma necessidade intensa interior e inevitável que a projete para fora e em direção do movimento, em direção ao costurar sem parar, em direção ao costurar sem limites, em direção ao soldar o tecido. Como Penélope, tece e deixa marca em uma escultura e destece – mas não o tecido, não a escultura mas a ideia para começar uma obra nova. Todas as esculturas de Maïs foram tecidas com arame farpado e todas elas têm mais do que um fio condutor. Maïs como Ariadne procura a maneira de ver o mundo e se aferra ao fio, à veia, ao sangue que a conduz um dia atrás do outro à libertação. De cada vez um pouco mais livre, um pouco menos na prisão interior dos vínculos, um pouco mais no vazio do envolvimento sem retorno, na escuridão. Cada vez com mais forças para fazer visível a dor, medo, prisão.

Seguimos o fio vermelho nas obras de Maïs! Seremos Ariadnes em direção da liberdade. Um caminho difícil mas belo e estimulante para ser vivido precisamente por isso por que é vivido. Viver. Sentir no viver. Apercebermo-nos de que vivemos e de que sentimos e mostrar tanto as alegrias como as penas, as dúvidas como as certezas, um recanto como a amplidão. O vermelho, o sangue, a paixão, a dor, o esforço aparecem na obra de Maïs de forma progressiva. O ferro tece o espaço, nos situa no lugar e no não-lugar para nos orientar e para nos desorientar ao mesmo tempo. Tem de ser valente se se quer sentir. As esculturas de Maïs nos afrontam com aquele aparente paradoxo: rígida fortaleza fechada, capacidade de duvidar, cambalear no meio do quadrado da estrutura firme. Viajamos pelo ferro e pelo vermelho de Maïs: no começo encontramos o vermelho tímido, por volta do ano 2000 os vermelhos e os vermelho-púrpura são cada vez mais

presentes e em 2010, com a instalação ‘Esquarterada’ [Esquartejada], o vermelho do tecido inunda toda a sala e nos engole. Caminhamos entre o sangue e os corpos das mulheres que morreram em Ciudad Juarez e alhures.

A mulher vive e ri. A mulher luta. A mulher sofre. A mulher é maltratada. E não se vê. É preciso dizê-lo. Maïs o diz de muitas maneiras do interior, desde fora e de fora para dentro. Reconhecemos as lapidações em ‘Safiya’, nos sentimos em um pesadelo em ‘La cambra de l’infortuni’ [A sala do infortúnio] e em ‘La cambra de l’esglai’ [A sala do espanto] preferíamos nunca cá ter estado. Mas a realidade, as realidades de muitas mulheres ficam patentes e já não podem nunca mais ser silenciadas. É necessário mostrar o horror para procurar que cada dia o sofrimento seja menor. Maïs sobe as escadas e nos faz subir as escadas e nos leva ao céu longe dos quartos. ‘Homenatge a Piranesi’ [Homenagem a Piranesi] continua a libertação da prisão iniciada com esculturas como ‘Gratacel’ [Arranha-céus]. ‘L’anada’ [A ida] já abriu o telhado e nos permite voar, mais além.

Quarto de ferro, divisão fechada, ‘Fereix de foc’[Fere de fogo], ficam no interior dos quartos e as vivemos para passar um pouco mais tarde à pele das casas onde em ’La casa de pedassos, cicatrius’ [ A casa de remendos, cicatrizes] tecidos de amigas constroem as superfícies, a pele, a força, o exterior da estrutura. O edifício, o ferro, começa a permitir intuir que existe um exterior e que é possível sair. As escadas antes já tinham começado a mostrar um possível caminho diferente um ‘Camí de privacitat’ [Caminho de privacidade] para seguir o desejo de sair do labirinto. Ariadne, sempre com o novelo preparado e deixando pegadas, pode chorar na ’Casa llàgrima’ [Casa lágrima] e ‘Somriu al vent’ [Sorri ao vento] e inicia a desconstrução da prisão, do labirinto. O quarto, a casa, a vedação firme, a fechadura que se derruba. O ‘Castell’ [Castelo] é um fragmento do que tinha sido a fortaleza. A vedação está aberta. A ruína do edifício voa e além disso encontramos lá a janela. Aquela abertura que nos permite sair como Ícaro e Dédalo do labirinto de Creta, com as asas que nos construíram graças à valentia das pessoas que aprenderam a sofrer e que sabem que existem outras realidades possíveis.

Maïs não é em ‘La torre de Dànae’ [A torre de Dânae] (2001) esperando ser libertada; nem tece e destece o tecido desejando a chegada de Ulisses. Maïs segue e seguiu durante muitos anos o fio

de Ariadne, o arame farpado e encontrou a saída do labirinto. Maïs olhou olhos nos olhos o minotauro, se enfrentou a si mesma deixando patente o devastador efeito do monstro. ‘Esquarterada’ [Esquartejada] permite circular entre as ruínas do labirinto destruído, entre os restos dos corpos das mulheres, vítimas da faca de dois gumes.

Arame farpado, tecido vermelho. Labirinto, novelo. Enigma. Saída.

Marta DarderBarcelona Junho 2010

“E impelida por uma dinâmica de futuro: o grito, a boca, vão se transformando ou concretizando em feto, o horror visceral se converte em renovação visceral. A escultura de Maïs é então uma escultura limpidamente existencial: aparecem barras que protegem um berço ou que fecham o espaço livre, deve-se cortar o cordão umbilical porque viver significa cortar com o passado. O ferro se resolve em uma procura constante e se constrói a partir de umas escadas que galgam até uma metafísica do vazio, como se enreda em um sarcasmo autoinfligido: um feto ganha cornos, uma criança pode ser filha do diabo. Todos nós somos seus filhos também, se há deuses tem que haver diabos. A dualidade da tensão heracliana sempre está certa.”

“[…] Maïs se revolta vicária perante a condição humana desprotegida, sente-o na sua pessoa e o manifesta com sua obra. Porém fecha ou molda a sua manifestação sem concessões ao sentimento: o retângulo da caixa ou urna remetem sem desculpas para a estética pura. Uma prisão gaiola? Também uns alicerces.”

Baltasar PorcelFragmentos de ‘Maïs: anatomía de una

obra escultórica’, [Maïs: anatomia de una obra escultural] em Maïs 1986-2006, Sitges 2006,

pp. 6-7.

“O caminho da artista a conduziu até às aprisionadas formas atuais, simples e pungentes, claras e agressivas, irônicas e cozidas, tranquilas e violentas, que são a sua originalidade. Maïs nos apresenta uma definição da vida na qual o continente é claro, retilíneo e simples, o metal é geométrico, enquanto que o contido é variado, aparafusado, difícil de suportar até mesmo pelos olhos. O Camí de la privacitat [Caminho da privacidade] que Maïs nos propõe, e que ela mesma pratica, quer nos levar muito alto; são as suas formas em forma de torre, o Grata/cel [Arranha-céus] e La torre de Dànae [A torre de Dânae]. Se a seguirmos, subiremos por uma escada infinita até um quarto vazio, secreto, verdadeira torre de marfim, domicílio idealizado da artista. A prisão implica sempre uma esperança, a prisão implica que a libertação é possível. O prisioneiro reclama liberdade até mesmo quando o encarcerado é um objeto artístico.”

Xavier Barral i Altet Fragmento de “L’art empresonat”, em Maïs. L’obra

Absent” [A Arte aprisionada] [A obra Ausente], Barcelona 2003, p. 147-150

MAÏS ENTRE O TERRíVEL E A BELEzA

A biografia e a vida se fundem ao ser nomeadas: Maïs. Assim será também na arte, Maïs parece ser a escolhida para representar as trevas da espécie humana. As suas obras esculturais ao mesmo tempo negras e luminosas, apressam a crueldade, a mesquinhez e a estultícia: uma paisagem de sólidas estruturas que golpeia com precisão o psiquismo de quem a contempla. Realidade intemporal de um microcosmos de ferro condimentado com cardamomo e sangue. Realidade do hermético, que deve se decifrar com esmero, para descobrir a beleza que - como já nos advertiram os mestres e mestras - pode ser terrível.

Neus AguadoBarcelona, Junho de 2007

Page 28: Esquarterada

54 55

Darreres exposicions individuals

2010 Museu de Arte Contemporânea. Dragâo do mar. Fortaleza. Brasil

Art Galeria. Caldea -Les Escaldes-Engordany. Andorra

2009 La Rectoria Centre d’Art Contemporani. Sant Pere de Vilamajor. Barcelona

Galeria Ggallery. Houston. Texas. USA

Instal·lació d’Escultura Pública. New Orleans. Lousiana. USA

2007 Realitat Hermètica. Casa Elizalde. Barcelona

2006 Cases. Col·legi Oficial de Decoradors i Dissenyadors d’Interiors de Girona. Girona

Maïs 1986-2006. Edifici Miramar. Sitges. Barcelona

Ales. Galeria Safia. Barcelona

2005 Living Landscape. Cork. Irlanda

2004 Cambres Secretes. Antiga Església de Sant Francesc, Montblanc. Tarragona

Jornades sobre violència domèstica. Can Basté, Nou Barris. Barcelona

Cambres Secretes. Tinglado 1, Port de Tarragona. Tarragona

2003 Cambres Secretes. Galeria Safia. Barcelona

Darreres exposicions col·lectives

2009 Arbres per el Planeta. Ordino. Andorra

Itinerant Vicente Aleixandre. Sevilla, Madrid. Sitges, Valladolid… España

Itinerant Martin Luther King. Washington, Atlanta, Chicago… USA

Art Galeria. Caldea -Les Escaldes-Engordany. Andorra

Galeria Quatre. Granollers. Barcelona

Art Camp. Calmanesti. Romània

Castell d’Aramprunya. Gavà. Barcelona

2008 Colors del Planeta. Ordino. Andorra

8 mujeres/8 países/8 propuestas/2008. X Congreso Internacional de mujeres. Jardín Botánico. Universidad Complutense. Madrid - Tres culturas. Sevilla

8 dones/8països/8Març2008. El Mercat. Sitges

Sculpture for New Orleans. Mariposa Arts Foundation. USA

Joc de construccions. Galeria El Quatre. Granollers. Barcelona

Jonathan Ferrara Gallery. New Orleans. USA

Huntsville at Cavywood. Houston. USA

2007 Grazywood Gallery. Hundsville. Texas. USA

Ford Rusell. Camp Marfa. Texas. USA

La Mediterrànea. Les Drassanes. Barcelona

Art a l’illa. L’Illa Diagonal. Barcelona

2006 Trans-Art. La Rectoria. Sant Pere de Vilamajor. Barcelona

Llocs de Pas. Auditori MACBA. Barcelona

Humano. Centre Cívic Casa Elizalde. Barcelona

Maïs Barcelona, España

L’illa Diagonal. Barcelona

Eat the Art, 4a edició. Sala Vinçon. Barcelona

2005 Mite, treball i art a la Venus de Gavà. Ajuntament de Gavà

Fundació Hervàs. Barcelona

Listos para leer. Diseño de libros de España. Instituto Cervantes. Nova York. USA

Trans-negatiu. MX Espai. Barcelona

Illa d’Art. L’Illa Diagonal. Barcelona

Centre d’Artesania de la Generalitat de Catalunya. Barcelona

Visions i suggeriments. Homenatge al Quixot. Exposició itinerant: Sitges, Alcalá de Henares, Santiago de Compostela

Galeria Roglan. Barcelona

Galeria Safia. Barcelona

Llibres i catàlegs

Maïs Esquarterada. Museu de Arte Contemporânea. Dragâo do mar.Fortaleza. Brasil. 2010

Quadern de Nadal. Galeria Quatre. Granollers. 2009

Homenaje a Vicente Aleixandre, Itinerante España. 2009

I Have a Dream. Chicago, Atlanta, Sitges. 2009

Colors del Planeta. UNESCO. Andorra, París. 2009

“8888” 8 dones, 8 paisos, 8 de març del 2008. Sitges

2a biennal de la Mediterrània. Barcelona. 2007

Humano. Casa Elizalde. Barcelona.

Maïs 1986-2006. Ajuntament de Sitges. Maig de 2006

Libros para leer. Diseño de libros de España. Sociedad estatal para el desarrollo de la innovación y el diseño. Instituto Cervantes. Nova York. Octubre 2005

Mite, treball i art a la Venus de Gavà. Fundació Hervás. Novembre de 2005

Visions i suggerències. Homenatge al Quixot. Sitges. Maig de 2005

Maïs. L’obra absent. Llibre de Bibliòfil 15/15. Octubre de 2003

Les artistes limousins createurs. Salon. 2001

Maïs/Larves. Claustre del Reial Monestir de Sant Cugat del Vallès. Febrer de 1999

XI Mostra d’Art Contemporani Català. 1998

Maïs. El silenci del crit. Museu d’Art Modern. Tarragona. Novembre de 1996

Jeune Peinture 93. Grand Palais. París. Abril de 1993

Les noves escultures de Maïs. Casa de Cultura de Sa Nostra. Eivissa. Maig de 1992

Maïs Andreu Vilasis. Palafrugell Art. Juliol de 1987

Monòlegs. Fundació Espais. Girona. Setembre de 1988

Massana/Soldevila. Premi internacional d’esmalt. Dau al Set Galeria d’Art. Abril de 1988

Poseu-hi groc. Galeria Espais. Girona. 1987

Maïs. Galeria Àmbit. Juny 1986

L’autoretrat. CIDAE-FAD. Gener de 1986

Page 29: Esquarterada

Maïs 2010 esquarteradaSitges – Dragâo do Mar2010

ExposicióComissari: Gabriel Serrano

Coordinadors: Marta Darder, Francisco Lara

Col·laboradors: Paco Calvet, Xavier Arxe

Muntatge: Museo Dragâo do Mar

Agraïment a Bordados Arxe

Catàleg Edita: Ajuntament de Sitges

Coordinació: Marta Darder

Traducció i correcció de textos: Neus Aguado (català i castellà) Francisco Lara (portuguès a castellà) Ângelo Ferreira Sousa (castellà a portuguès)

Fotografies: Jaume Felipe i Faustí Llúcia (per ‘Agulles’)

Disseny gràfic: Natàlia Arranz

Impressió: Gràfiques Delfos, 2000

© de les fotografies els seus autors© dels textos els seus autors Dipòsit Legal:ISBN: ISBN: 978-84-89948-35-8