-
EN PARTIR EL PANOTES PER A UNA TEOLOGIA POLÍTICA
DE LES MIGRACIONS
Daniel Izuzquiza, s.j.
1. INTRODUCCIÓ
..............................................................................................................1.1.
De murs i ponts
................................................................................................1.2.
Pla del quadern
...............................................................................................1.3.
Articulació dels quatre nivells
......................................................................
2. RECONÈIXER-NOS. AFIRMAR ROSTRES
............................................................2.1.
Aspecte teològic: els ritus inicials de l’eucaristia
..........................................2.2. Aspecte polític:
dignitat humana i drets fonamentals
...............................2.3. Aspecte social: polítiques
d’acolliment i integració juridicopolítica ....
3. DIALOGAR. ENTRECREUAR LA PARAULA
..............................................................3.1.
Aspecte teològic: la litúrgia de la paraula
.......................................................3.2. Aspecte
polític: drets culturals
......................................................................3.3.
Aspecte social: política de la diferència i integració psicosocial
...........
4. COMPARTIR. REDISTRIBUIR ELS BÉNS
...................................................................4.1.
Aspecte teològic: litúrgia eucarística
..............................................................4.2.
Aspecte polític: drets socials i econòmics
...............................................4.3. Aspecte social:
política de la igualtat i la inclusió
....................................
5. PARTICIPAR. CONSTRUIR LA CIUTAT
......................................................................5.1.
Aspecte teològic: ritus conclusius
...................................................................5.2.
Aspecte sociopolític: participació i interacció quotidiana
.......................
NOTES
................................................................................................................................
323029
26
29
23212118151313
109774433
-
INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada:
Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita
CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona •
tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • [email protected] •
Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN:
84-9730-247-8 • Dipòsit legal: B-30.724-2010 •Setembre 2010. La
Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen
del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom
BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets
d’accés, rectificació cancel·laciói oposició poden dirigir-se al
carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.
Daniel Izuzquiza, s.j., (n. 1968). És llicenciat en teologia.
Coordina a Madrid el centre «PueblosUnidos» de la Fundación Sant
Juan del Castillo, entitat integrant del Servei Jesuïta a
Migrants(SJM). Autor de diversos llibres, el darrer Enraizados en
Jesucristo: ensayo de eclesiología radi-cal, Sal Terrae (2009). Va
escriure per Cristianisme i Justícia «Revolució des de sota,
descensrevolucionari: La política espiritual de Dorothy Day»,
Quadern 136 (2005) i «Hipergueto global»,Papers 203 (2009).
«Et vam conèixer, Senyor, en partir el paTu ens coneixes,
Senyor, en partir el pa»
Tornada d'una canço popular castellana
-
3
1. INTRODUCCIÓ
Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, uns altres
murs hanpassat a formar part de la nostra vida quotidiana. Murs
com, per exem-ple, el doble filat que separa la ciutat de Ceuta i
el territori marroquí.Uns altres murs són potser més subtils, però
no per això menys sag-nants, perquè ens travessen per dins i van
prenent possessió de la nos-tra pròpia vida. Són els murs que
separen «els altres» de «nosaltres».
1.1. De murs i ponts
Des de Berlín hem après que els mursno són naturals, sinó
artificials. No sónfixos, sinó canviants. No són eterns, si-nó
caducs. Són imposats... i acceptatsamb complicitat. Però no té per
què seraixí. La llibertat humana pot modificarla història. En
trobar-nos amb algú altre,podem estigmatitzar-lo i aixecar així
unmur de separació; però podem, igual-ment, reconèixer-lo tendint
un pont d’a-propament.
Situem-nos per un moment a la fron-tera entre els Estats Units i
Mèxic. Muro pont? Durant segles ha estat un espaid’intercanvi, de
comunicació i d’inter-relació fecunda entre pobles i famílies a
ambdós costats de la frontera. Mur opont? Va ser allà on, poc
després de lacaiguda del mur de Berlín, els gover-nants del Nord
van començar a reforçarla frontera natural del Río Grande ambl’ús
sistemàtic de tanques dobles de pro-tecció, helicòpters, raigs
infrarojos, sen-sors tèrmics i altres instruments de lesreforçades
patrulles frontereres. Mur opont?
Allà mateix, literalment a la fronte-ra, cada any té lloc una
cerimònia des-tacada, potent i molt significativa. Ungrup de
cristians mexicans i nord-ame-ricans es reuneixen per celebrar
l’euca-ristia... units en la mateixa fe i separatsper un mur físic
de divisió política.Bisbes, capellans i tota la comunitat par-
-
ticipen activament en una única cele-bració bilingüe a ambdós
costats de latanca que els separa. L’eucaristia testifi-ca que
l’amor universal, indivisible iil·limitat de Déu supera tota
divisió i in-vita a globalitzar la solidaritat. Al ma-teix temps,
l’eucaristia denuncia la cul-tura de la por, els interessos
delspoderosos, el patiment dels pobres i lainjustícia que ens
separa. Aquest ritu és,doncs, un crit a favor dels ponts i encontra
dels murs1.
1.2. Pla del quadern
Aquest escrit explora el significat i lesimplicacions d’accions
com la queacabem de mencionar, gestos que sónalhora simbòlics i
reals, personals ipúblics, espirituals i polítics. Per això,les
nostres reflexions volen contribuir a desenvolupar una teologia
políticad’arrel eucarística i de conseqüènciestransformadores2.
Convé aclarir que en aquest treball no abordarem la
qüestiómigratòria en tota la seva complexitat,sinó que ens
centrarem exclusivamenten la integració de les persones mi-grants.
O, més ben dit, volem il·luminarla construcció de societats
integrades,en les quals cada persona i cada grup so-cial pugui
trobar el seu propi espai, i animar-hi.
En aquest quadern exposem, d’unamanera entrellaçada, arguments
teolò-gics i polítics. Atès que no tots els lec-tors se sentiran
igualment còmodes ambtots dos enfocaments, i com que es trac-ta de
dos llenguatges i de dues «lò-giques» una mica diferents,
descriuremsuccessivament el marc teològic i elmarc polític d’aquest
quadern.
L’enfocament teològic recull un re-lat central per a la fe
cristiana, al voltantde la celebració de l’eucaristia.
Aquestplantejament permetrà afirmar, en pri-mer lloc, la dignitat
inviolable de cadapersona i els seus drets fonamentals. Enpassos
successius anirem descobrint lesimplicacions d’aquest plantejament
enl’àmbit cultural, socioeconòmic i polític[Figura 1], expressades
com a circular-itat de la paraula, del pa i del poder3.
L’enfocament polític, per la sevabanda, entén la integració com
l’exerci-ci ple i efectiu dels drets de les perso-nes. Es tracta de
construir un marc deconvivència en el qual tothom, migrantsi
autòctons, vegi reconeguts els seusdrets i els pugui exercir amb
normalitat.Ens referim, doncs, als drets fonamen-tals, culturals,
socials, econòmics i po-lítics [Figura 2]. Veurem com
aquestplantejament té conseqüències a l’horade plantejar la
intervenció social ambpersones i grups immigrants (que
neces-sàriament ha de comprendre l’acolli-ment, el reconeixement,
la redistribuciói la participació pública) i també comafecta la
pròpia noció d’integració.
1.3. Articulació dels quatre nivells La forma en què articulem
els quatrenivells de drets no és casual. Afirmem,primer, la
dignitat de cada persona i elsdrets fonamentals com la base ferma
iuniversal sobre la qual podem conviurei reflexionar. En segon
lloc, analitzemels drets culturals i socioeconòmics comuna
polaritat necessària per a construiruna societat integrada. El
tercer i últimpas se centra en els drets polítics com aexpressió de
la plena ciutadania, sabent
4
-
que ara com ara això segueix sent unautopia i que, per tant, ens
impulsa acaminar cap a aquest horitzó4.
Podem completar i matisar aquestesquema des de la «sociologia de
la pre-sència», entesa com a marc que mani-festa el món de la vida
o lebenswelt enel qual ens movem5. La presència és, peruna banda,
noció i realitat sociològicaque permet incorporar les persones
mi-grants amb normalitat a la nostra vidaquotidiana. I per l’altra,
noció i realitatteològica que radicalitza el compromísamb una
societat inclusiva i integrado-ra de tothom. En l’un cas i en
l’altre, lapresència lluita contra l’exclusió, l’es-tigma i la
invisibilització.
Afirmada així la presència com lanostra matriu de cosmovisió,
ens endin-sem en els mecanismes sistèmics que laconfiguren i la fan
viable en les nostressocietats complexes. Per això, en la nos-tra
anàlisi combinem cultura i econo-mia, estatus i classe, el que és
simbòlici el que és material, pa i roses6, redistri-bució i
reconeixement. Coincidim aquíamb les reflexions de Nancy Fraser,
quanafirma que la societat contemporània:
Engloba dos ordres de subordinació:estratificació de classes,
arreladaprimordialment en mecanismes eco-nòmics del sistema, i
jerarquia d’es-tatus, basada en gran part en
patronsinstitucionalitzats de valor cultural.(...) Mentre que
l’estratificació declasses es correspon amb la maladistribució, la
jerarquia d’estatus es
correspon amb el reconeixement er-roni. L’efecte en ambdós casos
és elmateix: a alguns membres de la so-cietat se’ls impedeix
participar de lamateixa manera amb els altres en lainteracció
social. Per tant, tots dosordres de subordinació violen unúnic
principi suprem de justícia, elprincipi de paritat
participativa7.
Finalment, i en un tercer pas, aquestmateix enfocament ens
conduirà al ter-reny de la política, com l’espai de la
par-ticipació plena en pla d’igualtat. Lapresència, com a realitat
humana primi-gènia, apunta a la dignitat comuna i in-violable de
cada persona. Aquesta pre-sència, per a ser socialment
rellevant,exigeix defensar simultàniament dretsculturals i
socioeconòmics. I tot això re-quereix avançar sense descans cap a
unhoritzó de drets polítics plens on la «mú-tua presència» d’unes
persones en les al-tres configuri l’entramat institucional
iquotidià de les nostres relacions.
Per a desplegar amb coherènciaaquest plantejament
sociologicopolíticseguirem el relat eucarístic com a filconductor
de les nostres reflexions8.L’entrecreuament d’ambdós aspectes,
elteològic i el polític, constitueix una deles aportacions
principals del present es-tudi, però, alhora, pot constituir
unalleugera dificultat per a alguns lectors.Demanem, per tant, una
mica de pacièn-cia. Hem preferit mantenir-los units pera transmetre
precisament la unitat de lanostra anàlisi.
5
-
Figura 1: el marc teològic
Figura 2: el marc polític
Drets culturalsReconeixement
Política de la diferènciaIntegració: psico-social
Drets polítics Participació
La tasca constructiva de la participació
Integració: interacció quotidiana
Dignitat de tota persona:drets fonamentals
Polítiques d’acollidaIntegració: jurídic-política
Drets socials i econòmicsRedistribució
Política de la igualtat i la inclusióIntegració:
estructural-funcional
Ritus inicials
Jesucrist Rei (realitat anticipada)Circularitat del poder
Dignitat de tota persona i dretsfonamentals
Litúrgia de la paraula
Jesucrist ProfetaCircularitat de la paraula
Drets culturals
Litúrgia eucarística
Jesucrist SacerdotCircularitat del pa
Drets socials i econòmics
Ritus finals
Jesucrist Rei (realitat per-venir)Circularitat del poder
Drets polítics
6
-
7
2. RECONÈIXER-NOS. AFIRMAR ROSTRES
Iniciem, doncs, l’itinerari que ens hem traçat. Recordem que en
cada undels quatre capítols previstos seguirem el fil del relat
eucarístic, a par-tir del qual anirem analitzant successivament
aspectes teològics, qües-tions referides a l’exercici dels drets
humans i ciutadans, elementsimplicats en la intervenció social i
algunes característiques de la inte-gració de les persones
migrants.
2.1. Aspecte teològic: els ritusinicials de
l’eucaristiaL’eucaristia sempre comença al carrer,en la vida, en la
història. Tot i que de ve-gades no en siguem conscients, tota
eu-caristia inclou una processó d’entrada.Es tracta (tot i que
sigui poc comuna enla litúrgia actual) d’una processó pre-ciosa,
potent i «secular», que ens duudel carrer al temple. Una processó
quereuneix els qui durant la setmana hanviscut la seva vida
eucarística per di-versos racons de la ciutat, que congregaels
disgregats, que unifica els dispersos,que apropa els distants. En
definitiva,una processó que mostra i recorda quesom con-vocats per
l’únic Senyor de la
història. Cada un de nosaltres hi arribemamb les nostres
preocupacions, anhels,goigs, esperances, patiments i impotèn-cies;
amb la nostra situació concreta,amb la nostra matriu cultural, amb
lanostra ubicació social, amb les nostresarrels, amb la nostra vida
quotidiana. Enacabar aquesta processó d’entrada, se-guim sent
diferents, però ja no distants.Hem reconegut el rostre de l’altre,
enshem reconegut en aquest mateix rostre.
I escoltem, ja en el temple, la salu-tació del que presideix la
celebració:«En el nom del Pare, del Fill i de l’Es-perit Sant». Som
convocats i reunits pelDéu Trinitat, el Déu que d’una
maneraadmirable manté la unitat-en-la-diversi-
-
tat. Màxima comunió en la plena iden-titat personal. I el Poble
de Déu respona una sola veu: «Amén». Cadascun denosaltres (i tots
junts) constatem queaquest Déu-comunitat-inclusiva és elfonament
indestructible dels nostres de-sitjos de viure una societat
integrada,plural i respectuosa de les diferències.Sentim també, amb
el senyal de la creu,l’abraçada de la Trinitat que no tan solsens
sosté, sinó que també ens unifica.Abraçada de qui ens atrau cap a
ellperquè desitja que visquem a imatge isemblança de la seva plena
unitat-en-la-diversitat.
Per això, no pot sorprendre que elpas següent de la missa
consisteixi a re-conèixer les nostres faltes i demanar-neperdó. Hi
ha una gran distància entre elsnostres desitjos i la realitat,
entre l’«es-perit del Pare Compassiu» i l’«esperitdel món». Déu
somia una terra acolli-dora, inclusiva, fraterna, marcada
perrelacions justes, respectuosa de lesdiferències, on cada persona
es puguiexpressar en plenitud... i, malgrat tot,vivim en una
societat discriminadora,excloent, disgregada, dominada per
re-lacions d’explotació, injusta i desigual.I, evidentment, no som
espectadors externs a aquesta realitat, sinó agentsactius de la
nostra història. «Senyor,tingueu pietat!», hem de cridar amb
ho-nestedat. En fer-ho, tornem a experi-mentar el perdó de Déu, que
segueixcompromès a empènyer la nostra histò-ria per camins de
fraternitat i per aixòens acull, ens refà i ens llança de nou ala
vida.
Aquests ritus inicials acaben ambl’anomenada oració col·lecta.
Primer es
dediquen uns breus moments perquè ca-da persona pregui en
silenci i, després,el que presideix formula en veu alta l’o-ració
comuna, col·lectiva, compartida.Així trobem de nou la dinàmica de
la di-versitat unificada: cadascú expressa ensilenci la seva
particularitat més íntima,espontània i profunda, que queda
reco-llida en la més formal oració col·lecta.Però aquesta ha
d’incloure, per defini-ció, les diferents veus, accents, músi-ques,
silencis, paraules, gemecs i sono-ritats en l’única oració comuna.
Sentrigorosos, això és estrictament impossi-ble en un lapse de
temps tan breu, peròla saviesa de la litúrgia eclesial semblaser-ne
conscient i ens convida a inte-grar-ho simbòlicament en la
dinàmicade silenci-paraula que conté. Neces-sitem fer silenci i
acollir-nos des del si-lenci precisament per a incloure totes
lesveus, tantes vegades sepultades pelsoroll o silenciades pels
poderosos.
Aquests ritus inicials apunten a la re-alitat anticipada de
Crist com a Senyorde tota la història i de l’univers. Diemrealitat
anticipada perquè, evidentment,no és una realitat plenament
realitzada,sinó incoada i anticipada en la litúrgia,en l’espera de
la seva realització plena idefinitiva. Si Crist és l’únic Senyor,
elscristians no tenim cap altre senyor enaquesta terra. Quedem
situats en unesrelacions marcades per la circularitat,per la
igualtat, per la simetria, per l’a-collida incondicional. Jesús és
el Senyori la resta som germans. En Jesús, cadapersona és
reconeguda en la seva digni-tat fonamental, sabent que cada una
ésdiferent, però que aquesta diferènciamai no pot legitimar
discriminacions oexclusions de cap mena.
8
-
2.2. Aspecte polític: dignitathumana i drets fonamentalsAcabem
de veure com els ritus inicialsde l’eucaristia suposen l’expressió
litúr-gica d’una experiència humana fona-mental: reconèixer que
cadascú de no-saltres som cridats a la comunió i quel’altra persona
no és un estrany quepugui romandre llunyà sinó un
proïsme-proper.
Tota la tradició filosòfica del per-sonalisme comunitari, i molt
particular-ment Emmanuel Lévinas, ha subratllatel reconeixement del
Rostre de l’altrecom l’inici d’una relació ètica i verita-blement
humana. Formulat així, semblauna veritat força bàsica i evident.
Encanvi, si reflexionem només una mica,veurem que la realitat es
troba molt allu-nyada d’aquests principis. Posarem no-més tres
exemples.
2.2.1. Llei d’EstrangeriaLa Llei d’Estrangeria (LOEx),
reforma-da a finals de l’any 2009, segueix sentaixò, una llei
d’estrangeria, malgrat queel seu nom oficial parli de drets i
lliber-tats dels estrangers a Espanya. Sense en-trar en anàlisis
detallades, ens interessadestacar dos dels seus greus errors
deplantejament, perquè mostren molt bé elque signifiquen els errors
del reconeixe-ment bàsic quan es traslladen a
l’esferajuridicopolítica. Per una banda, la lleiconsidera la
persona migrant com a màd’obra i no com a persona, fins al puntde
formular-ho així explícitament en laseva exposició de motius i
després uti-litzar aquesta formulació per a influir enmoltes
disposicions concretes de l’ar-ticulat. Per l’altra, tot i que això
no es
digui explícitament, la LOEx funcionaamb una mirada
criminalitzadora delsimmigrants. Només així s’expliquennombroses
mesures restrictives recolli-des en aquesta llei, el recurs abusiu
alsCentres de Internament d’Estrangers il’ampli capítol del règim
sancionador.
2.2.2. Un estigma laboral discriminatoriEl segon exemple el
prenem de l’àmbitlaboral, ja que aquest és precisament elterreny en
el qual acostumem a ubicarel fenomen migratori. El sentimentcomú
entén i admet (almenys, en èpocade «vaques grasses») el migrant com
atreballador. Però, en fer-ho, li atribueixautomàticament uns
determinats sectorso nínxols laborals situats al nivell mésbaix de
retribució salarial, de condi-cions laborals, de consideració
social(allò que comunament es diu: «el quenosaltres, els espanyols,
no volem fer»).D’una manera molt espontània i «natu-ralment»
assumida, es produeix un er-ror greu de reconeixement bàsic
quecomporta un estigma negatiu de conse-qüències clarament
discriminatòries.Per ser encara més concrets: en el mo-ment en què
una dona boliviana trepitjaterritori espanyol, automàticament
lasocietat li atribueix com a lloc propi iúnica possibilitat real
d’inserció laboralel treball en el servei domèstic com a in-terna,
independentment de la seva quali-ficació prèvia, de la seva
situació fami-liar, de les seves expectatives... Ladiscriminació
múltiple patida per lesdones migrants és un fet ben conegut,tant en
l’àmbit de la intervenció socialcom en l’àmbit acadèmic9.
9
-
2.2.3. Les segones generacionsEn tercer lloc, diguem una paraula
so-bre les segones generacions, això és, so-bre els fills de
migrants ja nascuts alnostre territori. També en aquest casveiem
com influeix la percepció sociali el reconeixement distorsionat en
lespossibilitats efectives d’integrar-se ambnormalitat a la nova
societat. En un es-tudi ja clàssic, Carola i Marcelo Suárez-Orozco,
van encunyar el terme anglèspoisoned mirror (que es podria
traduircom a «mirall tòxic» o «reflex enveri-nat») per a referir-se
al conjunt d’este-reotips i prejudicis que la societat llançasobre
aquestes segones generacions,amb l’efecte de generar identitats
reac-tives, marginals i d’oposició activa a lasocietat
majoritària10. Evidentment, nototes les trajectòries de
configuracióidentitària i d’incorporació social delsjoves
pertanyents a famílies d’origenmigrant segueixen aquest patró
conflic-tiu i marginal, però sí que és cert queaquestes persones
pateixen més dis-criminació i es troben amb més dificul-tats per a
desplegar el seu propi projectevital. Sense entrar en detalls, el
que ensinteressa destacar aquí és el fet queaquests mecanismes
distorsionadors de-vers els fills dels immigrants tenen efec-tes
perniciosos, no solament per a ellssinó per al conjunt de la
societat, tant enl’aspecte funcional com en l’aspectedels valors i
principis.
Ara bé, res de tot això no succeeixper casualitat, ni en l’àmbit
legislatiu, nien el laboral, ni en el relatiu a les sego-nes
generacions. Els errors de reconei-xement no són simplement errors,
sinóque responen a una lògica que buscasegregar i explotar. Hi ha
mecanismes
concrets que apunten a criminalitzarl’immigrant i a generalitzar
la por11. Peraixò cal desemmascarar la construcciósocial de la
desigualtat, és a dir, el pro-cés pel qual la discriminació i la
de-sigualtat arriben a semblar naturals. Dit d’una altra manera:
resulta impres-cindible afirmar una vegada i una altrala inviolable
dignitat de cada ésser hu-mà.
2.3. Aspecte social: polítiquesd’acolliment i integració
juridicopolíticaL’hospitalitat o l’acollida ens permetenalliberar
la mirada captiva i sanar els er-rors del reconeixement
distorsionat.Davant la percepció de l’immigrantcom algú estrany i
hostil, hi ha l’alter-nativa de l’hospitalitat, que fa
possiblenéixer de nou (alter-nativa), viure d’unaaltra manera,
viure amb altres, viurel’alteritat. En el reconeixement mutu
irecíproc podem descobrir la verdadera irenovada humanitat
comuna.
Així, la vida quotidiana i el seu en-tramat relacional es
converteixen enàmbits de transformació social profun-da. L’assumpte
és senzill, tot i quemoltes vegades ho oblidem: entre l’àm-bit
personal i l’estructural, es troba elrelacional. La veritable
acollida trans-forma les nostres relaciones i les nostresrelacions
transformen la realitat. Aixíaconseguim superar l’estèril i
para-litzant polaritat personal-estructural,com si només hi hagués
dues possibili-tats; o refugiar-se en el terreny intimistadel
micro, o pretendre prometeicamentcanviar tot el món amb un cop de
mà.La trobada autèntica amb l’altre en la
10
-
quotidianitat permet redescobrir el po-tencial transformador del
meso, de l’in-termedi, de les relacions.
2.3.1. Drets fonamentals i dignitat dela personaPerò no penseu
que aquestes considera-cions afecten només el terreny de l’ac-ció
voluntària o la caritat cristiana ensentit estricte. No és així.
Com ja hemdit, afirmar la dignitat inviolable de to-ta persona
(independentment del seuorigen o de la seva situació
administra-tiva) suposa una font de drets fonamen-tals que han de
ser reconeguts en l’or-denament jurídic i en l’exercici pràctic.No
és casualitat que en el Plan Estraté-gico de Ciudadanía e
Integración(2007-2010) del govern espanyol, laprimera de les àrees
prioritàries d’acciófos precisament la d’acollida, amb eldoble
objectiu de, per una banda, pro-porcionar a les persones immigrants
leseines necessàries per a aconseguir ungrau d’autonomia suficient
per a l’accésa béns i serveis, exercici de drets i com-pliment de
deures en igualtat de condi-cions respecte de la població
autòctonai, per l’altra, estructurar una Xarxa Es-tatal de
Dispositius d’Acollida Integrala tot el territori nacional, capaç
de res-pondre les necessitats d’acollida inte-gral: acollida de
persones en situació devulnerabilitat i acollida
especialitzada.
En tot cas, no podem oblidar que laqüestió de la dignitat
inviolable de cadapersona apunta el reconeixement efec-tiu dels
drets fonamentals associats aaquesta dignitat comuna. Per això,
ésimportant mencionar la primera de lesnocions d’integració que,
seguint An-
drés Tornos, recollirem en aquest qua-dern12.
2.3.2. Enfocament jurídic-polític de laintegració L’aproximació
juridicopolítica enténque una persona està ben integrada quanse li
reconeixen els drets i els exerceixactivament en la convivència.
L’èmfasies col·loca, per tant, en el marc jurídic.Per això, les
principals dificultats per ala integració provenen de les
deficièn-cies de les lleis i de la seva posada enpràctica, de
manera que les solucionsproposades apunten a remeiar la
inadap-tació d’aquestes lleis (responsabilitatdels legisladors) i
les deficiències en elseu compliment (responsabilitat
delsciutadans, migrants o autòctons).
Des d’aquesta perspectiva, aparei-xen com a especialment greus
algunesde les disposicions de la ja esmentadaLlei d’Estrangeria.
Tot i que afirma for-malment els principis d’igualtat i de
no-discriminació, en realitat, la regulacióde drets com l’educació
i l’habitatge ca-taloga les persones en funció de les se-ves
diverses situacions administratives.Dit d’una altra forma, per a la
LOEx nohi ha drets universals aplicats a les per-sones, sinó que a
unes persones se’ls re-coneixen uns drets i a unes altres se’lsen
reconeixen només alguns. Més enllàde la injustícia concreta que
suposenaquestes estipulacions i de la seva dub-tosa
constitucionalitat, el més greu ésque aquesta regulació sembla
retrotrau-re’ns als períodes anteriors a la Revo-lució Francesa, a
un sistema quasi feu-dal, en el qual els drets de les personesno
depenien de la seva dignitat humana
11
-
comuna, sinó del seu naixement. Enaquest mateix sentit, el
professor RicardZapata-Barrero ha denunciat que, en elsnostres
dies, la ciutadania s’ha conver-tit en una propietat privada, en un
privi-legi: «en contrast amb la resta de propie-tats, la ciutadania
s’adquireix de forma
involuntària pel naixement. I és pre-cisament aquest privilegi
del naixementel que la converteix en nou signe de per-vivència de
l’Edat Mitjana en la nostrasocietat moderna»13. Privilegis que,
pertant, impedeixen el reconeixement i vio-len la dignitat
humana.
12
-
3.1. Aspecte teològic: la litúrgiade la paraula
Continuem, doncs, amb la nostra cele-bració de l’eucaristia,
donant pas a lalitúrgia de la paraula. En primer lloc, laParaula de
Déu es rep i s’acull com unveritable regal de Déu al seu Poble;
ensegon terme, la paraula es difon, s’ex-pandeix, es comparteix,
circula entre to-ta la comunitat de fe. La circularitat dela
Paraula (i, per tant, de tota paraula) ésel fonament del diàleg.
Aquest diàlegsembla especialment necessari en elnostre context
social i eclesial, marcatspel pluralisme i per certes
tendènciesexcloents. En la mesura que el visqueml’Església, els
cristians serem capaços
de dur aquesta circularitat a l’àmbit pú-blic de la cultura. La
cultura, en aques-ta perspectiva, no pot ser un privilegielitista
que divideixi la societat, sinó unarealitat que rebem, recreem,
controlem,difonem i compartim entre totes les per-sones i grups
d’una societat. Circular-ment. Sense exclusions.
3.1.1. Un diàleg entre Déu i el pobleLa litúrgia de la paraula
és fonamental-ment un diàleg entre Déu i el seu Poble.Comença amb
la iniciativa de Déu, quedesitja comunicar-se amb la humanitat,i la
resposta d’aquesta escoltant la sevaParaula. Al llarg de l’any
litúrgic es vanrecorrent els principals moments de la
3. DIALOGAR. ENTRECREUAR LA PARAULA
En mirar el rostre de l’altre (en mirar l’altre com un Rostre),
el reconei-xem també com a interlocutor, ens obrim a la paraula que
ens arribades d’aquella altra persona, entrem en diàleg amb ella.
Dialogar signi-fica quedar travessats pel logos (dia-logar), per la
raó, per la paraula…amb tots els seus enfocaments, accents,
matisos, riqueses, acords idebats. Aquest quotidià exercici de la
paraula ens durà també a reco-nèixer i valorar els drets culturals
de les persones i dels grups socials.
13
-
història de la salvació reflectida en laBíblia. Resulta
impossible oferir aquí nitan sols una síntesi dels textos
fona-mentals de la Bíblia referits a la realitatde la migració. Ens
limitarem a men-cionar-ne mitja dotzena, tant de l’anticcom del nou
testament, a manera d’e-xemples il·lustratius. Abraham, el nos-tre
pare en la fe, era un arameu errantque va sortir de la seva terra
com a emi-grant (Gn 12-25). El Poble d’Israel, ex-plotat en terra
estrangera, es constitueixcom a tal Poble gràcies a l’acció
allibe-radora del mateix Déu, que escolta elsseus crits (Ex 1-15).
Un cop arribat a laterra promesa, el Poble està cridat a viu-re
unes relacions basades en la solidari-tat, una de les icones de la
qual és l’a-tenció als estrangers que viuen en el seusi (Lv 19,34).
L’exili a Babilònia i el re-torn posterior a Palestina van
suposaruna altra de les crisis fundants que cons-titueixen el poble
com el que és. Elmateix Jesús va patir el desterrament(Mt 2,13-23),
al llarg de la seva vida nova tenir on reclinar el cap (Mt 8,20) i
ex-plícitament es va identificar amb els mi-grants (Mt 25,35).
L’apòstol Pau obrel’evangeli als estrangers (Ga 1,16) i for-ma amb
ells una comunitat plural iunificada en la diversitat. Per la
sevabanda, Pere escriu a una comunitat demigrants (1Pe 1,1; 2,11) i
els exhorta apracticar l’hospitalitat mútua (1Pe 4,9).
3.1.2. Una conversa familiarLa paraula homilia prové del verb
grechomiléin, que significa conversar o co-municar alguna cosa amb
familiaritat;compartir quelcom parlant amistosa-ment. En aquest
col·loqui es busca con-duir a una comprensió assaborida de la
Sagrada Escriptura, invitar a l’acció degràcies per les
meravelles de Déu, ali-mentar la fe sobre la paraula, prepararels
fidels per a una comunió fructuosa iinvitar a practicar les
exigències de lavida cristiana (Orden de las Lecturas dela Misa,
núm. 41). Tot i que, en la pràc-tica, l’homilia hagi acabat
derivant asermó o prèdica, el seu sentit és, doncs,més ric i
matisat. Es tracta d’afavorir unespai de diàleg de Déu amb la seva
co-munitat, facilitat pel president, i de lacomunitat entre si,
sempre rodejada perla presència de Déu i la inspiració
del’Esperit.
3.1.3. Significat de la professió de feEn resar junts el credo,
l’assemblea nonomés proclama a una sola veu la sevafe compartida en
el Déu Trinitari, sinóque ho fa expressant la seva unió ambtantes
altres comunitats creients que re-citen la mateixa fórmula arreu
del pla-neta. Confessar el credo ens vinculaamb la tradició
heretada, és a dir, ambles comunitats creients que abans i des-prés
de nosaltres han resat i resaranunides en la mateixa fe. Com diu el
filò-sof Alasdair MacIntyre, la tradició és, en realitat, una
conversa estesa en eltemps. En altres paraules, resar el
credosignifica, simultàniament, afirmar elpropi compromís personal,
compartiramb la comunitat creient aquest com-promís i estendre’l
tant geogràficamentcom temporalment. Ens trobem de nouamb una
afirmació potent de la unitat-en-la-diversitat.
Però, quin és el contingut concretd’aquesta professió de fe? En
síntesi, estracta de la rotunda confessió de la fe enl’únic Déu
veritable, el Déu-Comunió.
14
-
Evidentment, aquesta condensada afir-mació en comprèn moltes
altres, en lesquals es desplega. En la Vetlla Pascual ien les
celebracions baptismals s’utilitzauna fórmula que alterna preguntes
i res-postes, i en la qual les afirmacions de fevan precedides de
renúncies que en elnostre context es podrien reformularaixí:
Renuncieu a Satanàs, a les sevesobres i seduccions? Renuncieu al
mal, que nega la pa-ternitat efectiva de Déu en violar ladignitat
essencial de cada personahumana, sigui quina sigui la sevacondició,
el seu origen o la seva si-tuació administrativa?Renuncieu a les
seves obres, és a dir,a totes les accions de
discriminació,d’explotació, de marginació, de cri-minalització, de
fractura social?Renuncieu a tots els seus enganys iseduccions, com
poden ser el pater-nalisme que genera dependències, lacomoditat que
ens fa callar davant dela injustícia, la falta de reconeixe-ment de
la legítima i enriquidora di-versitat humana?
Aquest desig formulat i compartit derenunciar als valors i
visions del sistemadominant s’entrellaça amb l’honestedatde la
nostra fe en el Déu Trinitari: Déu-Pare que fonamenta la universal
famíliahumana; Déu-Fill que en encarnar-se enJesús de Natzaret
mostra la seva com-passió propera, concreta i compromesaamb tota la
humanitat; Déu-Esperit quealeteja en tota la creació i, en
fer-ho,converteix la diversitat en font de co-munió.
3.1.4. Una pregària participativa La pregària dels fidels és la
principal viaa través de la qual la participació de totel Poble de
Déu pren forma de paraulaexpressada en veu alta. Tots els
anhels,angoixes, dificultats, intencions, dolors,esperances i
balbuceigs troben el seulloc en aquesta oració d’intercessió perles
necessitats del món i de tota l’Esglé-sia en la seva realitat
concreta. Recordomolt bé l’eucaristia de Nadal que vamcelebrar el
passat dia 25 de desembre al Centre d’Internament d’Estrangers(CIE)
de Madrid. En arribar el momentde la pregària dels fidels, es va
obrirl’espai per a l’expressió espontània delsinterns. Tot just
havia passat un segondes que havia convidat a l’oració, quanes va
sentir una veu potent que va cla-mar: «Llibertat!». Es tractava
d’un ho-me de mitjana edat, ucraïnès de nacio-nalitat i cristià
ortodox de religió, queamb prou feines parlava castellà per apoder
articular una frase completa. Peròamb una única paraula va saber
expres-sar amb claredat i contundència els seusdesitjos més
profunds al Déu Tot mise-ricordiós. Després, diferents personesvan
anar presentant les seves peticionsde molt diverses maneres,
estils, contin-guts, idiomes, músiques o gestos. Totesaquestes
veus, crits i silencis arriben ales oïdes del Déu Compassiu, totes
fanvibrar les ressonàncies interiors del seucor, totes mobilitzen
la seva acció com-promesa.
3.2. Aspecte polític: drets culturalsAfirmar, com acabem de fer,
la necessi-tat que cada persona i grup social ex-
15
-
pressi la seva pròpia paraula en l’espaipúblic no és simplement
un al·legatprofètic per a l’àmbit eclesial, sinó unadefensa del
reconeixement polític delsdrets culturals. Amb això presentem
unargument triple, successiu i entrellaçat.
3.2.1. L’únic valor de cada personaEn primer lloc, ens
conscienciem de laimportància de fomentar que cada per-sona
s’expressi plenament, en igualtatde condicions i amb llibertat
total. És adir, ens neguem a considerar la personamigrant com a
mera mà d’obra que jus-tifiqui la seva presència entre nosaltresper
la seva força treballadora. No. Cadapersona migrant té valor per si
mateixa.Té valor, té passat, té arrels, té vida interior, té
història, projectes, expecta-tives, frustracions, gustos, desitjos,
ne-cessitats, emocions, relacions, expres-sions particulars,
potencialitats… té unpresent ben concret, té una vida amb laqual
contribuir a la nostra societat. Hemvolgut, a més, començar
afirmant el dreta dir la seva pròpia paraula abansd’al·ludir als
drets socioeconòmicsperquè, moltes vegades, fins i tot en elcas que
s’arribin a reconèixer els dretsculturals, aquests apareixen com
unacosa secundària en importància i en eltemps, una espècie de luxe
a desen-volupar quan s’hagin cobert les «neces-sitats bàsiques».
Ens neguem a acceptaraquesta mirada materialista i estreta.Cada
persona migrant és, precisament,una persona i no mà d’obra. Com a
tal,i des del principi, ha de ser consideradacom a subjecte i
interlocutor ple en lanostra societat.
3.2.2. Una veu necessàriaEn segon lloc, destaquem que la veu
deles persones migrants (per la seva rique-sa, novetat i varietat)
ofereix una con-tribució de primera magnitud a les soci-etats
contemporànies. Vivim en un mónglobalitzat i en societats cada
vegadamés complexes. Els migrants són camíd’enriquiment per a
aquesta realitat can-viant, ens proporcionen noves experièn-cies i
recursos amplis per a entendre-lai poder-ne participar d’una manera
pro-fitosa. Es pot dir que el fenomen migra-tori està canviant la
configuració de lesnostres societats, i que són precisamentles
persones migrants les que (amb laseva paraula, la seva història, la
sevaveu pròpia) més contribueixen a fer quela nostra societat
estigui a l’altura de lescircumstàncies globals del segle
XXI.Aquelles escoles, organitzacions so-cials, esglésies o entitats
polítiques queno vulguin, no sàpiguen o no puguinacollir la veu
plural que se’ls ofereix através dels migrants, estaran molt mésmal
dotades per a afrontar els reptes delpresent i del futur.
3.2.3. El valor del grupEl tercer pas del nostre argument
con-sisteix a subratllar el caràcter grupaldels drets culturals. És
a dir, no defen-sem només que cada persona expressi laseva veu
pròpia i particular, sinó quetambé reconeixem el paper dels
grupsamb una identitat cultural definida a ferpresent la seva veu
en l’esfera pública.La configuració de la nostra societatnomés
donarà pistes de tota la sevariquesa i pluralitat si és capaç
d’oferir
16
-
camins de reconeixement i expressiód’aquesta realitat
multiforme, així comvies per al diàleg constructiu entre
toteselles. Dit d’una altra forma, la posicióque defensem s’allunya
del liberalismeneutralista que afirma, sí, la llibertatd’expressió,
però la concep com a lli-bertat estrictament individual i
confinal’expressió comunitària a l’àmbit delprivat. Per a
nosaltres, els grups cultu-rals poden i s’han de fer presents en
l’es-fera pública: primer, perquè és un dret;i, segon, perquè així
contribueixen a enriquir la vida civicopolítica de la
so-cietat.
3.2.4. La qüestió religiosaArribats en aquest punt, cal
incorporardos elements més en la nostra anàlisi, elreligiós i el
polític. En el que es refereixa la qüestió religiosa, és evident
que estracta d’un assumpte delicat, que fasaltar les alarmes de
tots aquells ja de simateixos reticents a la presència públi-ca
dels grups culturals14. «La religió hade quedar reclosa a la
sagristia», diu eldiscurs del liberalisme dominant. «Imolt més en
aquests temps de fonamen-talisme», rebla el laïcista. «No hi ha
caplloc per a la religió en l’espai públic»,conclou el temorós
ciutadà. Aquesta ar-gumentació, tan freqüent en els debatsactuals,
empobreix tremendament lanostra vida pública, limita de fet les
lli-bertats cíviques i, en el fons, actua sotael domini de pors
irracionals: sigui eltemor a l’ancestral nacionalcatolicisme,sigui
el recel al diferent, concretament ien el nostre cas, al món
musulmà15.
3.2.5. Vers al reconeixement institucionalQuant a l’element
polític que pot encar-rilar institucionalment la presència
delsdiversos grups culturals a l’esfera públi-ca, permeteu-nos una
senzilla compara-ció històrica. Es pot dir que la disputacentral al
llarg dels segles XIX i XX va serel conflicte capital-treball.
Davantd’aquesta contesa de caràcter econòmic,les democràcies
modernes van trobarformes de representació institucionaldels agents
socials (sindicats i empre-saris) com una manera de canalitzar
laresolució d’aquests conflictes i enriquirla democràcia, donant
lloc als diversosestats del benestar i l’economia socialde mercat.
En aquest sistema no es trac-ta que les organitzacions sindicals o
pa-tronals anul·lin els partits polítics com acurs d’expressió de
la voluntat popularen la democràcia parlamentària i
repre-sentativa, sinó precisament que l’en-riqueixin i la
complementin. Doncs bé,si aquest esquema s’assumeix amb
nor-malitat, no sembla escabellat buscar al-gun sistema semblant
que atorgui alguntipus de representativitat als grups cul-turals
significatius. Si som conscientsque el conflicte dominant en les
socie-tats complexes del nostre temps i en elsegle venidor té un
potent componentcultural, no hem d’explorar aquestespossibilitats?
De fet, en una democràciatan rica i estable com la del Regne Unithi
ha suggerents experiències en aquestsentit que, tot i que no podem
analitzaraquí, sí que hem de mencionar perquèpuguin fecundar la
nostra reflexió16.
17
-
3.3. Aspecte social: política de ladiferència i integració
psicosocial
3.3.1. Fer ambEn aterrar ara en el terreny de la inter-venció
social, hem de subratllar enprimer lloc la importància de donar
veuals mateixos migrants. Massa sovint,fins i tot l’acció de les
entitats socialsproimmigrants o els programes mésbenintencionats
tendeixen a suplir elprotagonisme de les mateixes personesmigrants.
No sorprèn ja, tot i que siguitrist, que les autoritats polítiques
mu-nicipals, autonòmiques o estatals in-tentin envoltar-se de
líders migrantsamb l’objecte electoralista d’esgarraparalguns vots.
Però més desconcertant re-sulta que les ONG vegin les
personesmigrants com a objectes d’atenció so-cial i no com a
subjectes actius; que lesconsiderin com a «conjunt de proble-mes o
necessitats» i no com a individusplens de capacitats i
potencialitats; quees relacionin amb ells com a mers de-mandants de
serveis i no com a inter-locutors en pla d’igualtat; que, en
defi-nitiva, generin dependències o reforcinel paternalisme.
Davant d’això, ens sembla essencialreivindicar el «fer amb»
abans i per so-bre del «fer per a». Les
experiènciesd’autoorganització migrant i el fomentde xarxes de
suport mutu són iniciativesrealistes, utòpiques i plenes
d’esperançaenmig de la quotidianitat. Són tambéexemples de com
podem avançar, en-mig de les desigualtats existents, des dela
reciprocitat relacional, fins a la ciu-tadania solidària
verdadera17. El primerpas és, doncs, prendre’s seriosament i
amb coherència les veus de les personesmigrants.
3.3.2. Associacionisme migrantLa segona tasca supera l’àmbit
indivi-dual per a concentrar-se en la promocióactiva de
l’associacionisme migrant.Evidentment, cal fomentar la
partici-pació ciutadana en general i la incorpo-ració de les
persones d’origen migranten les diverses entitats existents,
gene-ralistes o temàtiques. Però això no sig-nifica que les
associacions específica-ment d’immigrants no tinguin un
paperrellevant a fer en la nostra societat. Comque les migracions
són un fenomen so-cial de primera magnitud que està con-tribuint
molt a la reconfiguració de la re-alitat en què vivim, el que és
sensat ésescoltar la veu autoritzada i organitzadadels
protagonistes principals (els mi-grants). Per això cal afavorir
espais icursos que permetin articular aquestesveus, i cal dissenyar
maneres d’incor-porar el seu discurs i propostes a la vi-da cívica
comuna. Com ja hem dit ante-riorment, cal superar la por de
lapresència pública de comunitats dife-renciades. Com més rica,
plural i trava-da sigui la convivència social, més granserà el grau
d’integració i cohesió sociali la salut democràtica del
sistema.
3.3.3. La mediació interculturalEn tercer lloc, hem de
referir-nos al’anomenada mediació intercultural.L’entenem i la
valorem com una einaque pot contribuir a afavorir espais
quo-tidians de convivència plural i en-trecreuada. No n’hi ha prou
amb elsplantejaments que es resignen a la co-
18
-
existència pacífica dels diversos grupssocioculturals en vies
paral·leles sensegairebé interacció. És cert que, en l’ac-tual
context de crisi econòmica, evitarque sorgeixin esclats i
conflictes socialsde caire xenòfob podria semblar un ob-jectiu
desitjable; però més cert és encaraque, si el plantejament es
limita a evitarels conflictes, de fet la mateixa dinàmi-ca social
mantindrà i reforçarà els pre-judicis i estereotips, que es
convertiranen una espècie de bomba de rellotgeriaque acabarà
explotant en conflictes so-cials. Per tant, sembla
imprescindibleidear maneres d’enriquir la nostra con-vivència
quotidiana amb avingudes en-trecreuades entre els diversos
grupsd’origen. Des d’aquesta preocupació,s’entén que la mediació
intercultural nopot ser ni una moda, ni una simple sor-tida
professional, ni un ofici d’expertsgeneralistes. Apostem, més
aviat, peruna mediació arrelada al territori, nocentrada en els
conflictes, basada en elsespais de convivència quotidiana (cen-tres
de salut, col·legis, barris) i en l’en-tramat social existent i
canviant18.
3.3.4. Una escola veritablementinclusivaÉs evident que aquestes
qüestions cul-turals tenen una relació directa ambl’àmbit educatiu
i al·ludeixen directa-ment al treball amb les segones genera-cions,
és a dir, amb els fills i filles de lespersones migrades. Pel que
fa al terrenyeducatiu, nombrosos autors han subrat-llat la
necessitat de recrear una escolaverdaderament inclusiva de les
diferèn-cies, superant així no tan sols planteja-ments segregadors
sinó també altres enfocaments com l’educació compen-
satòria, que corren el risc d’estig-matitzar els menors
pertanyents a mi-nories. Més enllà de la discussió teòri-ca, cal
aterrar en programes concrets ioperatius que responguin amb
creativi-tat als reptes de la realitat. Entre nosal-tres, cal
destacar el projecte Egeriapromogut per «FERE-Educación Cató-lica»,
desitjant, això sí, que no es quedien paper mullat. L’aposta per
una edu-cació intercultural i inclusiva ha d’anarde bracet amb la
lluita contra la segre-gació educativa que, malauradament,sembla
guanyar terreny en els nostrescontextos. És ben sabut que
l’alumnatd’origen migrant i d’altres minories èt-niques està
distribuït molt desigualmenten el sistema escolar del nostre
país.Seria un gest, no ja profètic sinó sim-plement coherent amb la
seva missió,que l’escola catòlica concertada establísun «pla de
xoc» sistemàtic per a rever-tir aquesta situació injusta (i
complexa),de manera que els diversos motius ge-ogràfics, culturals
o econòmics noofeguin la força de l’evangeli. I seriasensat que,
més enllà de discursos opor-tunistes, els poders públics
recolzessin ianimessin mesures concretes en aques-ta mateixa
direcció.
3.3.5. Enfocament psicosocial de laintegracióFinalment, hem
d’assenyalar que, a di-ferència de l’enfocament
juridicopolíticmencionat en l’apartat anterior, el plan-tejament
psicosocial de la integració esfixa sobretot en els
condicionamentspsicològics que afavoreixen o dificultenaquesta
integració. Aquest enfocamentconsidera que els conflictes
principalsen els quals hem de centrar l’atenció són
19
-
els mecanismes que generen frustra-cions en les persones
migrants (man-cances afectives, fracàs d’expectatives,experiències
de rebuig ambiental o so-cial…) i busca les solucions en tot el
quepugui millorar les relacions humanes icontribuir a elaborar
adequadamentaquestes frustracions. Com es veu, l’úsintuïtiu
d’aquesta forma d’entendre laintegració corre el risc d’oblidar el
con-text en què cada individu intenta resol-dre o elaborar els seus
problemes emo-cionals. Però, ben entès, serveix tambécom un
complement a allò que hem dit
fins ara. És imprescindible que cadagrup sociocultural pugui
alçar la veu i«dir la seva paraula», però això no volpas dir que
cada persona (especialmentaquelles en una situació de més
vulnera-bilitat o exclusió) no hagi de trobar elsrecursos personals
i socials per a també«dir la seva pròpia paraula» particular.Més
encara, l’experiència indica queuna inserció sana i vigorosa en una
co-munitat amb identitat forta i creativacontribueix a reforçar els
recursos per-sonals que afavoreixen un jo més equi-librat,
psíquicament més sa.
20
-
4.1. Aspecte teològic: litúrgiaeucarísticaEntrem així en el
segon gran bloc de lamissa, el que es denomina la litúrgia
eu-carística pròpiament dita. Aquesta es re-alitza al voltant de
l’altar i «celebra elmisteri del Sopar del Senyor perquè permitjà
del cos i de la sang del Senyor que-di unida tota la fraternitat»
(LumenGentium, 26). El memorial de l’ÚltimSopar s’ha d’entendre en
estreta con-nexió amb dues de les accions centralsen la vida de
Jesús de Natzaret. Per unabanda, els seus múltiples àpats, en
elsquals destaquen l’acollida de l’estrany ila seva preferència
pels pobres i mar-ginats; per l’altra, la multiplicació dels
pans i els peixos per a alimentar la mul-titud famolenca i
necessitada. En totsdos casos es plasma amb nitidesa i ro-tunditat
la circularitat del pa, és a dir,l’afirmació pràctica que tots els
béns es-tan destinats per a tothom.
Des dels primers temps de l’Esglésiaes va vincular l’eucaristia
amb la co-municació de béns (per exemple, vegeuel que diu sant Pau
a 1Co 11,17-22).Quan actualment celebrem el dia deCàritas el Dijous
Sant i per CorpusChristi, estem destacant aquesta dimen-sió del
compartir eucarístic. Aquesta re-alitat anticipa, fa present i
celebra lanovetat del Regne de Déu, que suposauna alternativa
radical al sistema
21
4. COMPARTIR. REDISTRIBUIR ELS BÉNS
Fem ara un nou pas en el pla traçat per a aquesta reflexió.
Juntamentamb la paraula, necessitem parlar del pa. Junt amb els
drets culturalstenim els drets socials i econòmics. Junt amb el
reconeixement, laredistribució. En termes cristians, junt amb el
Llibre, trobem la taula.Vegem com.
-
econòmic vigent en el nostre món, queés a l’origen de tants
desplaçamentsforçats. Davant d’una economia basadaen el tenir i
consumir, l’eucaristia ens in-trodueix en l’espai de la gratuïtat i
de lacomunió.
4.1.1. Fruit de la terra i del treballhumàComença la litúrgia
eucarística amb lapreparació i la presentació d’ofrenes. Elpa i el
vi són, en les cultures agràriesmediterrànies, els elements bàsics
del’alimentació quotidiana i de la festa.Són, doncs, la realitat
material i tangi-ble que sustenta tot l’entramat social.«Són fruit
de la terra i del treball humà»,és a dir, de la naturalesa i de la
cultura.En aquest moment de la celebració, re-collim els nostres
fragments dispersos iels oferim unificats; recollim tota la nos-tra
realitat material i l’oferim perquèsigui distribuïda equitativament
entretothom. No és casualitat que sigui pre-cisament en aquest
moment quan es re-alitza la col·lecta econòmica de l’assem-blea,
expressió concreta i palpable deldestí universal dels béns. En un
bonnombre de comunitats, se segueix uninten aquest moment l’ofrena
real de men-jar o de diners per a les persones ensituació més
fràgil i vulnerable, de dinso de fora de la comunitat
cristiana.
4.1.2. Una lloança alliberadoraA continuació, el prefaci ens
ofereix enforma d’oració de lloança una síntesi del’acció
alliberadora de Déu al llarg de lahistòria. Així, per exemple, el
prefacicomú VII reconeix Crist com a hoste ipelegrí enmig nostre, i
l’Esperit Sant
com a artífex de comunió «per a fer detotes les nacions un únic
poble nou» ori-entat al Regne de Déu, vivint en la lli-bertat dels
fills i guiats per l’amor. Elprefaci desemboca sempre en el
cantjoiós del «Sant». Potser no és casualitatque, cap al final d’un
voluminós estudisociològic sobre religió i integració
delsimmigrants, llegim que «la religió ésuna praxi de glòria de Déu
en què unacomunió santifica la història»19. Així, elsautors
consideren que una de les sevesconclusions de més profunditat és
re-conèixer que la religió és veritable fontde sentit i que això té
serioses implica-cions per a la integració dels immigrantsi per a
la praxi ciutadana.
4.1.3. El cor de l’eucaristiaEl cànon constitueix el cor de la
pregàriaeucarística i recull, en un lloc central, elmemorial de
l’Últim Sopar. Per la rique-sa de matisos que conté, ens limitarema
fer una breu al·lusió a alguns aspectesdestacats, tal com consta en
la diversi-tat de formes que adopta. De l’anome-nat cànon romà
recollim que Déusegueix avui creant tots els béns,
santifi-cant-los, omplint-los de vida, beneint-los i repartint-los
entre tota la humani-tat. De la pregària IV retenim el recordde
Jesús el Crist, que «va anunciar lasalvació als pobres,
l’alliberament alsoprimits i als afligits el consol». Seguintaquest
exemple del Senyor, la pregàriaVb demana per a cada cristià:
«inspireu-nos el gest i la paraula oportuna davantdel germà sol i
desemparat, ajudeu-nosa mostrar-nos disponibles davant de quise
sent explotat i deprimit». Per la sevabanda, la segona pregària de
la recon-ciliació reconeix que l’Esperit de Déu
22
-
actua «perquè els enemics tornin al’amistat, els adversaris es
donin la mài els pobles busquin la unió». No són pa-raules buides
en un context com el nos-tre, marcat per la injusta distribució
delsbéns, per les relacions socioeconòmi-ques asimètriques, per les
dinàmiquesd’exclusió social, per les divisions decaire xenòfob.
4.1.4. Entrar en comunióPrecisament per això, la litúrgia
incor-pora a continuació dos gestos de grancàrrega simbòlica i
profunditat vital.Primer, l’assemblea resa junta el Pare-nostre, la
mateixa oració que va ense-nyar Jesús als seus deixebles.
Demana,doncs, viure polaritzada pel Regne de lafraternitat
universal; demana complir lavoluntat del Pare; demana el pa
quo-tidià; demana perdó pels seus errors; de-mana no caure en la
temptació que ensenvolta. Segon, una oració per la pau ila unitat,
que s’expressa en un gest con-cret i senzill. Mans obertes i
esteses pera pregar al Pare, mans obertes i estesesper a abraçar el
germà. Com diria el poe-ta, demanem la pau, el pa, la paraula.
Amb tot això, serà evident que«combregar» no és, de cap manera,
unacte individual o estrictament limitat ala relació entre Jesús i
el creient. No.Entrar en comunió significa compartirla vida de
Jesús, viure segons el seu es-til i opcions, apostar per la comunió
fra-terna sense exclusions. Combregar el paimplica repartir el pa i
tots els béns en-tre tothom. Combregar en el Cos deCrist significa
construir el cos de la fra-ternitat universal, per damunt de murs
ifronteres. Entrar en comunió amb Déuen Crist-eucaristia suposa
entrar en co-
munió amb tots els éssers humans
enCrist-identificat-amb-els-exclosos. Enoferir els dons del pa i el
vi, tota la rea-litat material (econòmica, també) quedaincorporada
en l’àmbit de Déu, que ensla torna feta entrega plena per a tota
lahumanitat, sense exclusions.
4.2. Aspecte polític: drets socialsi econòmics
4.2.1. Injustícia internacional i migracionsHi ha dues
consideracions bàsiques pera entendre les migracions, tan
evidentsque sovint s’obliden. Primer, el fet de ladesigualtat
internacional i les asimetriesen la distribució de recursos a
escalaglobal. Les persones migren, senzilla-ment, perquè en unes
zones del planetahi ha unes condicions de vida molt mi-llors que en
el seu lloc d’origen. Si l’es-perança de vida a Libèria no arriba
atrenta-nou anys i la del Canadà superaels vuitanta; si la renda
per càpita aHaití està per sota dels 800 dòlars anu-als, mentre que
a Irlanda supera els60.000; si l’analfabetisme al Marrocafecta el
50% de la població, mentre quea tot Europa occidental quasi ha
desa-paregut, com es pot sorprendre algú queen el nostre món es
donin movimentsmassius de persones d’un país a un al-tre? Parlar de
migracions internacionalssignifica parlar de la injusta
distribucióde la riquesa al món. Els desplaçamentsde les persones
des dels països em-pobrits a altres llocs més pròspers sónun
correctiu a la distribució desigualdels béns, teòricament destinats
a tota lahumanitat igual.
23
-
4.2.2. Factors d’expulsió i factorsd’atraccióEl segon comentari
bàsic, que tambétendim a oblidar, és que els treballadorsmigrants
són un element estructuraldins el sistema productiu de les
societatsreceptores. Els migrants surten d’unpaís perquè no hi
poden viure bé i ar-riben a un altre… perquè aquest els ne-cessita.
Tan simple com això. Convérecordar aquesta dada, especialment enuna
època de crisi com l’actual, perquèse’ns pot oblidar que els
migrants hanvingut… perquè nosaltres els hem de-manat que
vinguessin! Pensem, per e-xemple, en tres elements estructurals
del’economia espanyola contemporània:el boom de la construcció
immobiliària,la incorporació massiva de la dona almercat de treball
i la generalització deles tecnologies de la comunicació.¿Algú pot
imaginar que això fos possi-ble sense l’aportació dels paletes
equa-torians o polonesos, de les treballadoresde la llar bolivianes
o romaneses, o delsmilers de rases que obrers marroquins omalians
han obert per a instal·lar cablesals nostres carrers?
No és veritat que tothom que migraho faci fugint de la misèria.
Però sí queés cert que molt poca gent abandonariael seu país
d’origen si allà mateixpogués desenvolupar les seves capaci-tats,
cobrir les seves necessitats, desple-gar el seu projecte vital.
Així, doncs, hiha factors que empenyen a sortir d’unpaís
determinat; i hi ha, al mateix temps,factors econòmics i
demogràfics als paï-sos receptors que fan que necessitin màd’obra
estrangera. Factors d’expulsió ifactors d’atracció (push-and-pull)
els ha
anomenat la literatura acadèmica sobremigracions.
Cal recordar aquestes dades per aubicar en un context més ampli
la nos-tra reflexió, que ara ha de retornar al seuàmbit propi, el
de la societat espanyolacom a espai d’integració,
d’exerciciquotidià de drets i de cohesió social. Ennom de la
brevetat, ens centrarem úni-cament en l’àmbit del treball, deixant
debanda altres drets socioeconòmics coml’habitatge o la salut.
4.2.3. Treballs penosos, perillosos iprecarisEn l’esfera
laboral, és sabut que les per-sones d’origen estranger tenen una
taxad’activitat superior als autòctons, peròque també presenten
índexs d’atur mésalts, taxes de temporalitat més grans iprecarietat
en el treball, i reben salarismés baixos. En tots els països, els
immi-grants tenen condicions laborals pitjorsque els treballadors
nacionals. Per a-quest motiu s’acostuma a dir que realit-zen els
treballs de les tres «P»: penosos,perillosos, precaris (versió
catalana deles tres «D» de l’anglès dirty, danger-ous, demanding;
que, al seu torn, deri-va de les tres «K» del japonès
kitanai,kitsui, kiken). En un context com el nos-tre, marcat per un
mercat laboral dualit-zat, es produeix una concentració
delstreballadors migrants en determinatssegments del sistema
productiu, gene-ralment sota condicions més dures. Ésel que
s’anomena l’estratificació ètnica,que força els migrants a
ubicar-se encerts nínxols laborals, generalment coma obrers no
qualificats. Així, sectorscom el servei domèstic, l’agricultura
in-
24
-
tensiva o la construcció han quedatpràcticament en mans dels
treballadorsmigrants.
4.2.4. Una discriminació estructuralEs tracta, sens dubte, d’una
forma dediscriminació laboral. Potser és una dis-criminació subtil,
perquè pot fer la im-pressió que som davant d’un procés lliu-rement
escollit pels treballadors, siguiper decisió personal, per
contactesd’amistat o de família, per predisposicióo per experiència
prèvia. Ara bé, diver-sos estudis han mostrat que hi ha
unadiscriminació estructural en els meca-nismes del mercat de
treball, que im-pedeix la incorporació de tots els tre-balladors i
treballadores en igualtat decondicions. En citarem només un,
pu-blicat fa ja quinze anys, perquè mostramolt gràficament què
significa i comfunciona la discriminació en l’accés altreball20.
Utilitzant la tècnica de la veri-ficació in situ, diverses persones
dequalificació similar procedeixen a la re-cerca de treball;
l’estudi mesura quantesd’aquestes persones van superant diver-sos
graons (trucada telefònica, accés al’entrevista personal,
incorporació efec-tiva al treball). La investigació mostraque els
treballadors marroquins a Espa-nya s’incorporen al treball quatre
vega-des menys que els espanyols. És a dir,que només pel fet de ser
d’origen mar-roquí, i ja per telèfon, persones amb cur-rículum
similar veuen limitades lesseves possibilitats d’accedir a una
sim-ple entrevista de treball. Des d’alesho-res, sens dubte, la
situació no ha millo-rat gaire.
4.2.5. Una discriminació institucionalA més a més de fer esment
d’aquest cas,que exemplifica bé el que significa ladiscriminació
estructural (i dóna pistessobre el que cal esperar en la vida
quo-tidiana de les empreses), cal dir una pa-raula sobre la
discriminació institu-cional. Ens referim al fet que des de
lesnormes públiques vigents i des de lespràctiques administratives
s’acaba ge-nerant un marc institucional discrimi-natori21. Des
d’aquesta perspectiva, lamateixa existència de la llei
d’estrange-ria, la subordinació dels treballadors mi-grants a la
situació nacional de treball ila suma de les diverses pràctiques
ad-ministratives acaba generant un marcdiscriminatori, perquè en la
pràctica elstreballadors estrangers no poden accediren igualtat de
condicions als llocs de tre-ball disponibles. De tota manera,
potserl’exemple més clamorós en aquest sen-tit de la discriminació
institucional és lanegativa espanyola (i de tots els
païsosreceptors d’immigració) a ratificar laConvenció internacional
sobre la pro-tecció dels drets de tots els treballadorsmigrants i
de les seves famílies, firma-da el 18 desembre de 1990, que
recullel marc de reconeixement d’aquestsdrets. Encara el gener del
2010, en res-posta a una pregunta parlamentària, elgovern d’Espanya
manté la negativa aratificar la Convenció, escudant-se
engeneralitats de tipus formal. Textual-ment diu que «les matèries
que preveuexigeixen l’establiment, amb caràcterprevi, d’una posició
comuna de mesuressobre polítiques d’immigració en el side la Unió
Europea».
25
-
4.3. Aspecte social: política de laigualtat i la inclusióQuan
intentem passar del reconeixe-ment formal dels drets socials i
econò-mics al seu exercici efectiu i real, lasituació es complica
molt. Si en parlardels drets culturals reivindicàvem lapolítica de
la diferència, ara hem d’a-postar per la política de la igualtat. I
pera això, com indica Zapata-Barrero, ne-cessitem combinar el
llenguatge delsdrets (reivindicant l’accés ple i univer-sal a
aquests drets) amb el llenguatge dela discriminació (desemmascarant
que,malgrat tenir drets similars, les personesd’origen migrant no
tenen les mateixespossibilitats de mobilitat social ni d’u-bicació
pública)22.
4.3.1. Polítiques d'igualtatIguals en dignitat, tothom té els
matei-xos drets humans. En aquest sentit, de-fensem polítiques
d’igualtat. Ara bé,quan la situació objectiva mostra de-sigualtats
pràctiques ancorades en elsmecanismes del sistema social,
alesho-res calen mesures correctores i accionsafirmatives que
ajudin a superar els des-fasaments, a compensar les desigualtats,a
contrarestar la discriminació. En co-herència amb el que hem
tractat en lasecció anterior, centrarem les nostres re-flexions en
l’àmbit laboral, tot i que lamateixa línia argumental serviria per
al’exercici dels drets a l’habitatge, l’edu-cació o la salut.
4.3.2. El treball com a lloc de discriminacióJa hem al·ludit a
les dures condicionslaborals que han de suportar els treba-
lladors migrants, així com al paper es-tructural que suposen en
la nostraeconomia contemporània. Convé aramencionar diversos
aspectes relacionatsamb la seva incorporació real al mercatde
treball i, correlativament, amb lespolítiques que afavoreixen la
igualtat in-clusiva. Des de fa temps sabem que elstreballadors
migrants pateixen nivellsalts de rotació i precarietat en el
treball23,la qual cosa ha suposat en aquests mo-ments de crisi
econòmica un incrementsignificatiu de l’atur, precisament per-què
són els treballadors temporals elsprimers a veure rescindit el seu
contrac-te. En aquest context, ens semblen injus-tes i perilloses
les polítiques centrades aincentivar el retorn dels treballadors
mi-grants (iniciatives que, per altra banda,s’han mostrat força
ineficaces i allunya-des de la realitat).
Un segon aspecte es refereix a l’e-xistència de nínxols laborals
en els qualses concentra la població treballadorad’origen
estranger; ja hem dit que estracta de sectors caracteritzats per la
se-va duresa física, el seu escàs reconeixe-ment social i els seus
drets limitats. Elcas més significatiu és el del serveidomèstic,
probablement el sector labo-ral en què tenen més pes les
situacionsd’irregularitat administrativa i en què,fins i tot quan
la relació laboral està re-gulada, ho fa en les condicions
discri-minatòries del Règim Especial de lesTreballadores de la
Llar, molt per sotadel Règim General. És urgent la neces-sitat
d’una reforma en profunditatd’aquest sistema.
En tercer lloc, cal dir una paraula so-bre la qualificació dels
treballadors mi-grants. En moltes ocasions ens trobem
26
-
amb un veritable malbaratament de re-cursos, perquè no
s’aprofita la formacióni l’experiència dels treballadors d’ori-gen
estranger, precisament per l’estrati-ficació ètnica i la
discriminació en elmercat de treball. Qualsevol política
in-tel·ligent, encara que només sigui desdel punt de vista de
l’eficiència econò-mica, haurà de fixar-se en la converti-bilitat
del capital humà dels treballadorsmigrants, en la millora de les
pràctiquesadministratives que agilitzin l’homolo-gació i el
reconeixement de títols en elsdiversos nivells del sistema
educatiu, i,particularment en aquests temps de cri-si, en els
programes de requalificacióprofessional que aprofitin la vàlua
delstreballadors ja presents al nostre terri-tori, abans de
llançar-se a aventures am-bigües com la captació de
treballadorsqualificats (l’anomenada targeta blava)o la migració
circular24.
Finalment, és imprescindible abor-dar la realitat dels
treballadors migrantsja incorporats al món laboral. Per unabanda,
cal detectar, documentar, visibi-litzar i lluitar contra la
discriminació enel món de l’empresa. I, alhora, convéimpulsar
mesures positives que afavo-reixin la gestió creativa i fructífera
de ladiversitat a l’empresa. Sense això, seràmolt difícil que la
mobilitat laboral ver-tical (ascendent) sigui una realitat per ales
persones d’origen estranger. Diver-ses entitats socials han llançat
fa unsquants anys iniciatives locals, però elcamí a recórrer és
encara molt llarg.
4.3.3. Enfocament estructuralfuncionalistaPodem, ara,
recapitular reprenent algu-nes reflexions sobre el model
d’integra-
ció que manegem. L’enfocament estruc-tural i funcionalista
concep el sistemasocial com un tot articulat en tres sub-sistemes
(cultural, econòmic, de perso-nalitat) que s’han de regular
harmònica-ment perquè el conjunt i les seves partsfuncionin
correctament. La persona es-tarà integrada, des d’aquesta
perspec-tiva, quan els seus rols culturalment es-tablerts estiguin
ben engranats amb laseva pròpia autorealització o
satisfacciópersonal i amb l’assignació de bénseconòmics suficients.
És a dir, si l’im-migrant compleix adequadament un de-terminat rol
social, trobarà recursoseconòmics suficients per a tirar enda-vant
la seva vida i així es trobarà perso-nalment satisfet. Ja es veu la
trampa quetanca aquest enfocament funcionalista,ja que tendeix a
veure la persona mi-grant com una simple peça en l’engra-natge
social. La seva proposta per a laintegració consisteix, simplement,
aadaptar-se a la realitat existent.
Però és que, a més, oblida les con-dicions de desigualtat en què
viuen elsmigrants, de manera que tant els rolsculturals que se’ls
atribueixen com elsrecursos econòmics assignats són dis-tribuïts
injustament. Una vegada més,aquest enfocament ens obliga a
conside-rar simultàniament la dimensió culturali la dimensió
econòmica. Les personesmigrants queden ubicades en una posi-ció
estructural d’explotació econòmicaque té un paper fonamental per al
fun-cionament del sistema capitalista glo-bal. Per tant, es fa
evident la necessitatd’una visió menys funcionalista i
menyscomplaent amb l’status quo, per a de-semmascarar l’estratègia
consistent asegregar culturalment per a explotareconòmicament.
27
-
Des d’una perspectiva crítica és pos-sible recuperar part de
l’aportació del’enfocament estructural i funcionalistade la
integració. Superades les sevesambigüitats funcionalistes, aquest
plan-tejament té la virtut de subratllar el ca-ràcter estructural
de les migracions en elsistema social. És a dir, ens fa veure
elfenomen migratori (i les persones mi-
grants) com una peça imprescindiblesense la qual és impossible
comprendrela nostra realitat. I es constata que sensel’exercici ple
dels drets en l’àmbit es-tructural (treball, habitatge,
educació,sanitat) no podem parlar d’una veritableintegració de les
persones migrades,perquè en realitat no podem parlar desocietats
estructuralment integrades.
28
-
5.1. Aspecte teològic: ritus conclusius
Arribem, doncs, als anomenats ritusconclusius de l’eucaristia.
La benedic-ció final ens situa, de nou, sota la mira-da
misericordiosa del Déu Trinitat o,més rotundament, embolcallats per
laseva abraçada transformadora. La tascaque tenim al davant no
s’aconseguiràsimplement a base dels esforços propis,ni tan sols
encara que estiguin inspiratspel model trinitari: avançarem en la
di-recció correcta perquè és Déu mateixqui acompanya el nostre
camí, compro-mès en la nostra història, embolcallant-nos amb la
seva tendresa.
L’enviament final no s’ha d’enten-dre com una fórmula rutinària
i superfi-cial, com potser pot sonar l’habitual«aneu-vos-en en
pau». Moltes vegadespodem dir o escoltar aquesta expressiócom si
res no hagués canviat després dela celebració, però això seria
oblidar elprofund i integral sentit del shalom o lapau bíblica.
Altres fórmules que tambéindica el ritual ens ajuden a copsar
nousnivells i rics matisos del sentit d’aquestenviament final en
acabar la celebraciósacramental: «l’alegria del Senyor siguila
nostra força» o «glorifiqueu el Senyoramb la vostra vida».
Personalment, tot ique no és una expressió recollida per
lalitúrgia, em resulta molt potent aquesta
29
5. PARTICIPAR. CONSTRUIR LA CIUTAT
Aquest apartat final és més breu que els anteriors i té un cert
caràcterconclusiu. O, millor dit, un caràcter d’obertura, ja que
les nostres con-clusions queden obertes i ens llancen a la tasca
constructiva de viurela integració en la quotidianitat.
L’eucaristia ens empeny a la vida per aconstruir una ciutat-polis
plenament participativa i per a buscar unasocietat en la qual
l’exercici de tots els drets sigui una realitat.
-
altra fórmula de comiat: «Hem celebratl’eucaristia. Ara ens toca
viure-la. Aneu-vos-en en pau».
És a dir, que en acabar la celebraciósacramental som conscients
que hemviscut una experiència que anticipa larealitat ja iniciada
del Regne-encara-per-venir i, pel mateix motiu, estemconvidats a
transformar la vida, la his-tòria i tota la societat segons allò
viscuti celebrat. Expressat d’una altra forma,estem cridats a
«eucaristitzar la vida»,entendre tota la realitat des de les
ca-tegories eucarístiques i transformar-la segons el que s’ha
anticipat en lacelebració.
Per això, no pot estranyar que l’eu-caristia culmini en una
processó de sor-tida, que ens llança des del temple capal carrer,
des de l’íntim cap al públic, desdel comunitari cap al polític, des
del ja-preassaborit a l’encara-no-aconseguit,des del sagrat cap al
secular, des del’Església cap al món, des del futur an-ticipat cap
al present per construir, desdel do acollit cap a la missió
enco-manada, des del diumenge cap als diesquotidians.
5.2. Aspecte sociopolític: participació i interacció quotidiana
És precisament en la vida quotidiana ones juga aquest últim nivell
dels dretspolítics. Comencem aquest treball afir-mant la inviolable
dignitat de cada ésserhumà, que es desplega en l’exercici
si-multani dels drets culturals i els drets so-cioeconòmics. Ara
arribem al punt enquè cal afirmar la universalitat dels
dretspolítics, que implica la plena partici-
pació en l’espai públic i la construccióde la ciutadania global.
Parlem d’un re-coneixement de caràcter institucional,però que no es
limita al merament for-mal sinó que s’exercita pràcticament enla
interacció quotidiana normalitzada.Per això es tracta d’una tasca
constructi-va i creativa, un horitzó vers on cami-nar.
Des del punt de vista juridicoformal,la clau està en el dret a
vot. Per mésvoltes que es donin, l’assumpte és forçaclar: no hi
haurà plena integració de lespersones d’origen estranger sense el
re-coneixement del seu dret a la partici-pació política a través
del vot en leseleccions democràtiques de cada terri-tori. Si les
persones migrants no podenelegir ni ser elegides com a
represen-tants polítics, sempre hi haurà un dèficitdemocràtic que
impedeixi la plena inte-gració. La reivindicació d’iniciativescom
la campanya «Aquí visc, aquí vo-to» se centra a demanar el sufragi
actiuen les eleccions municipals. Tenir la ca-pacitat d’escollir
els representants lo-cals que gestionen els impostos del llocon
viuen els ciutadans sembla una pre-tensió sensata, realista i quasi
evident.En canvi, és lluny de ser reconeguda ipracticada. La
mateixa Constitució es-panyola, a part de limitar aquesta
possi-bilitat a les eleccions municipals, ho su-pedita als acords
de reciprocitat ambaltres Estats, la qual cosa significa a
lapràctica, per exemple, que ni marro-quins ni equatorians no poden
votar ales ciutats on resideixen i paguen els im-postos. Per això
caldrà firmar acords bi-laterals que reconeguin aquests drets,però
també cal buscar consensos quepermetin modificar la Constitució
per
30
-
fer-la més conseqüent amb la nostra re-alitat actual.
Aquest reconeixement formal ésnecessari, però no n’hi ha prou
per aaconseguir la plena participació en so-cietats integrades. Des
del punt de vistade la teoria política, convé reflexionarsobre el
sentit i l’exercici de la ciutada-nia. El col·lectiu Ioé ha
elaborat un sug-gerent esquema interpretatiu amb qua-tre posicions
d’instal·lació o integracióde la població migrant a Espanya,
com-binant aspectes com la forma d’enten-dre la convivència, la
incardinació en elmercat de treball, els models implícitsde
societat i els diferents estatuts de ciu-tadania25. Amb tot això,
es visibilitzenles formes diferents de comprendre (ipracticar) la
ciutadania i les polítiquessocials. Una seria la «ciutadania
subor-dinada» que tendeix a la inserció subal-terna dels migrants
en el marc d’unEstat social regulador i de polítiques so-cials
assimilacionistes, mentre que unaaltra seria la «ciutadania
equiparada»,que aposta per una integració igualitàriadins la
societat de lliure mercat i políti-ca social subsidiària. Diferent
seria, entercer lloc, la «ciutadania reclosa» ques’expressa com a
replegament defensiuper part de la població migrada i com apolítica
social segregadora. Finalment,la proposta més dinàmica i
progressivaaposta per una «ciutadania crítica» en-tesa com a
projecció que institueix i de-fensa el paper de totes les persones
igrups com a subjectes actius en la cons-trucció d’un ordre social
més just, guiat,doncs, per una política social projectiva.
Precisament per aquest caràcterconstructiu de la ciutadania cal
tornarals enfocaments sobre la integració, pera recuperar-hi la
perspectiva de l’inte-raccionisme simbòlic. El seu èmfasi enla
importància de la interacció quoti-diana en la convivència habitual
ens duua superar totes les limitacions delsplantejaments
juridicoformals i evita elsriscos de l’idealisme de posicions
crí-tiques que no són capaces d’aterrar enla vida quotidiana. A
aquest planteja-ment, hi podem entrellaçar el punt devista de la
teoria sociològica amb el del’acció política més creativa, en el
marcd’una praxi eucarística que ens llança ala tasca diària, i
sempre inconclusa, deconstruir una ciutat inclusiva. La inte-racció
quotidiana és el que permet fer dela societat inclusiva una
realitat i no unasimple paraula buida. Són els espais delbarri,
l’escola, l’església, el parc o elcentre de salut els que ens
indiquen siconstruïm un «nosaltres» inclusiu, o siseguim funcionant
amb esquemesd’«ells i nosaltres», amb persones mi-grants i
autòctones, amb murs de dife-rents menes.
Per això, és precisament en gestostan senzills i quotidians com
partir el pacom descobrim tota la força i la creati-vitat d’una
teologia política de les mi-gracions. En partir el pa ens hi
re-coneixem. En partir el pa dialoguem icompartim la paraula. En
partir el padistribuïm tots els béns equitativament.En partir el pa
anem construint una ciu-tat en la qual ningú no és sobrer.
31
-
32
1. Cf. Daniel G. GROODY, CSC, «Morir para vivir.Los inmigrantes
sin papeles y el misterio pas-cual», Concilium, 328 (novembre
2008), p.119-129, així com el vídeo documental delmateix autor One
border, one body. Immigrantsand the Eucharist (Gatekeeper Films,
2008).
2. He desenvolupat aquest plantejament a DanielIZUZQUIZA, SJ,
Enraizados en Jesucristo.Ensayo de eclesiología radical, Santander,
SalTerrae, 2008, especialment a les p. 261-315.
3. Recullo aquí allò que he tractat a D. IZUZQUIZA,SJ,
Con-spirar. Meditaciones en el Cuerpo deCristo, Santander, Sal
Terrae, 2006, p. 21-26.
4. Hi ha similituds i diferències amb l’anàlisi deLorenzo
CACHÓN, «Políticas para la integra-ción de los inmigrantes en
contextos transna-cionales», a Carlota SOLÉ, Sònia PARELLA
iLeonardo CAVALCANTI (coords.), Nuevos retosdel transnacionalismo
en el estudio de las mi-graciones, MTIN, Madrid 2008, p.
131-148.
5. Fernando VIDAL, «La exclusión social remoder-nizada. Repensar
la exclusión social desde unasociología de la presencia» a Fernando
VIDAL(ed.), La exclusión social y el estado de Bie-nestar en
España. V Informe FUHEM de polí-ticas sociales, Madrid - Barcelona,
FUHEM -Icaria, 2006, p. 629-739. «L’exclusió és unainstitució
d’explotació, dominació o alienacióque desempodera els subjectes de
manera ques’anul·li socialment la seva presència impedintsatisfer
les seves necessitats lliurement. O mésconcisament: exclusió social
és el desempode-rament de la presència», p. 630.
6. Entre nosaltres, ha estat Lucía Ramón la prime-ra en rescatar
aquesta expressió de la tradicióobrera i feminista. Vegeu també F.
VIDAL,Pan y rosas. Fundamentos de exclusión socialy empoderamiento,
Madrid, Cáritas Española,Fundación Foessa, 2009. Sovint
s’oblidaaquest enfocament que manté en tensió creati-va drets
culturals i drets socioeconòmics.L’oblit és cridaner, però no
casual ni intrans-cendent. El discurs marxista tradicional
insis-tia a remarcar que la clau de l’organització
social es trobava en l’estructura econòmicad’explotació laboral,
i criticava que la resta deles realitats fossin una pura
superestructuraideològica que buscava emmascarar aquestaexplotació.
Diguem, per a simplificar, quel’esquerra parlava d’economia i la
dreta, decultura. Però en els nostres temps, les coseshan canviat
sorprenentment. Sense haver d’e-laborar grans discursos sobre
l’economia,aquesta ha quedat totalment a mans del capita-lisme
global, també enmig de la crisi; men-trestant, l’esquerra
il·lustrada es refugia enl’àmbit de la cultura, guiat per un
multicultu-ralisme moltes vegades abstracte i desencar-nat. Contra
aquesta situació volem argumentaren les pàgines següents, seguint
l’estela delmillor del moviment obrer i feminista, quanreclamava
simultàniament pa i roses, allòmaterial i allò simbòlic, la millora
econòmicai la dignitat cultural.
7. Nancy FRASER i Axel HONNETH, ¿Redistribucióno reconocimiento?
Un debate político-filosófi-co, Madrid - A Coruña, Morata - Paideia
Gali-za, 2006, p. 163.
8. Es pot veure un argument similar a MargaretSCOTT, La
eucaristía y la justicia social,Santander, Sal Terrae, 2010.
9. Per exemple, vegeu Sònia PARELLA, Mujer,inmigrante y
trabajadora: la triple discrimi-nación, Barcelona, Anthropos,
2003.
10. Carola i Marcelo SUÁREZ-OROZCO, Children ofImmigration,
Cambridge, MA, Harvard Uni-versity Press, 2002, p. 107. En la
traduccióespañola, La infancia de la inmigración,Madrid, Morata,
2003, es llegeix «reflejo en-venenado» (p. 185). Per a aquestes
qüestionsen l’àmbit espanyol, cal consultar l’estudi deJesús
LABRADOR i Mª Rosa BLANCO, Nadiedebe perder. Hijos de inmigrantes
en su cami-no a la vida adulta, Madrid, UniversitatPontifícia
Comillas, 2008, d’on prenem la méssuggerent traducció «mirall
tòxic».
11. Vegeu Daniel IZUZQUIZA SJ, «L’hipergueto glo-bal», Papers de
Cristianisme i Justícia, 197
NOTES
-
(juny 2009), i Giulio TINESSA, «Marginados,minorías e
inmigrantes: criminalización de lapobreza y encarcelamiento masivo
en las so-ciedades capitalistas avanzadas», Documen-tación Social,
148 (2008), p. 163-187.
12. Ens basem en el document titulat «Los enfo-ques empíricos de
la integración», elaborat pelprofessor Andrés TORNOS per al
programamàster en migracions contemporànies de laUniversitat
Pontificia Comillas de Madrid.També resulta útil considerar les
quatredimensions de la integració Friedrich HECK-MANN, «Integración
y políticas de integraciónen Alemania», Migraciones, 5 (1999), p.
9-24.
13. Ricard ZAPATA-BARRERO, Multiculturalidad einmigración,
Madrid, Síntesis, 2004, p. 99.
14. He desenvolupat aquest assumpte a DanielIZUZQUIZA, SJ,
«Religiones en la plaza públi-ca», Razón y fe, 1319 (setembre de
2008), p.123-132.
15. És curiós i molt il·lustratiu com es repeteix lamateixa
argumentació als Estats Units sobreels immigrants llatins i a
Europa sobre elsimmigrants musulmans. Prenguem dos exem-ples
significatius. Samuel Huntington ha de-fensat que els emigrants
llatins, i particular-ment mexicans, suposen un nou tipus
demigració en la secular història nord-ameri-cana, que no volen ni
poden integrar-se perquèmantenen la seva identitat, la seva
llengua, laseva religió. El destacat és que, en el contexteuropeu,
Giovanni Sartori ha repetit exacta-ment el mateix esquema
argumental referit alsmusulmans: no volen ni es poden integrar
per-què mantenen la seva identitat, la seva llen-gua, la seva
religió. No deu ser que ambdóspensadors tenen por de l’altre, del
desconegut,del diferent? No deu ser que cada un d’ellsmanté una
visió essencialista i fixa de la iden-titat nacional, White
Anglo-Saxon Protestanten un cas i íntegrament «cristiana» en
l’altre?Davant d’aquestes lògiques excloents, man-tenim la defensa
dels drets culturals i la rique-sa que suposa l’expressió pública
dels diver-sos grups, també en l’àmbit religiós. VegeuSamuel
HUNTINGTON, Who Are We? The Chal-lenges to American National
Identity, NewYork, Simon & Schuster, 2004, i GiovanniSARTORI,
La sociedad multiétnica. Pluralismo,
multiculturalismo y extranjeros, Madrid,Taurus, 2001.
16. Cf. Bikhu C. PAREKH, Rethinking Multicultura-lism. Cultural
Diversity and Political Theory,Cambridge, MA, Harvard University
Press,2000 i l’informe de la comissió dirigida perParekh «Sobre el
futur d’una Gran Bretanyamultiètnica», presentat l’octubre del
2000.
17. Cf. Juan A. GUERRERO, SJ i Daniel IZUZQUIZA,SJ, Vidas que
sobran. Los excluidos de un mun-do en quiebra, Santander, Sal
Terrae, 2004.
18. Cf. Marcela JABBAZ i Albert MONCUSÍ FERRÉ,«Mediación
intercultural natural: reflexiones apartir de una experiencia
local», Migraciones,26 (2009), 171-204; Inés RICHARTE VIDAL iLuis
DÍE OLMOS, «La mediación interculturaly la puerta hacia otro mundo
posible»: Docu-mentación Social, 148 (2008), p. 133-155.
19. Fernando VIDAL i Julio MARTÍNEZ, SJ, Religióne integración
social de los inmigrantes: Laprueba del ángel, Valencia, CeiMigra,
2006,p. 438.
20. COLECTIVO IOÉ, Discriminación contra traba-jadores
marroquíes en el acceso al empleo,Ginebra, OIT, 1995. Accessible a
www.colectivoioe.org.
21. Lorenzo CACHÓN, «Integración de los inmi-grantes a través
del trabajo», DocumentaciónSocial, 132 (2004), p. 97-120.
22. Ricard ZAPATA-BARRERO, Multiculturalidad einmigración,
Madrid, Síntesis 2004, p. 124-147.
23. Ubaldo MARTÍNEZ VEIGA, Trabajadores invisi-bles.
Precariedad, rotación y pobreza de la in-migración en España,
Madrid, Libros de laCatarata, 2004.
24. Vegeu, per exemple, Elena SÁNCHEZ MONTIJA-NO i Rocío
FAÚNDEZ, «Migración LaboralTemporal y Circular (MLTC) y
codesarrollo:estudio de caso de una articulación posible»,treball
que va obtenir el gener de 2010 el XIPremio Santo Padre Rubio para
Avances en elConocimiento de la inmigración, de laUniversitat
Pontificia Comillas de Madrid.
25. COLECTIVO IOÉ, «La condición migrante enEspaña. Posiciones
básicas en torno a la ciu-dadanía», Papeles de relaciones
ecosociales ycambio global, 104 (2008-2009), p. 23-37.Accessible a
www.colectivoioe.org.
33