El projecte de rehabilitació del castell de Solivella: resultats arqueològics preliminars (M. Díaz, J. Menchon)

ACTES DELIV CONGRÉSD’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNAA CATALUNYA

Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010

Volum II

4

Crèdits

EditaAjuntament de TarragonaAssociació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM)

Col·leccióTAU-Treballs d’Arqueologia Urbana número 3Actes del IV Congres d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya

Coordinació Isabel Fernández del Moral (ACRAM)Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)Josep M. Vila (ACRAM)

Consell de redaccióJordi Aguelo (ACRAM)Gemma Caballé (ACRAM)Marina Miquel (ACRAM)Lourdes Moret (ACRAM)Montse Piñeiro (ACRAM)Alba Rodríguez (ACRAM)Carme Subiranas (ACRAM)

Correcció lingüísticaAssumpta Grabolosa (Badabadoc Comunicació SCP)

© dels textos i les imatgesels autors

Disseny gràfic i maquetacióCentaures del Desert

Disseny de portadaGabinet de Disseny Gràfic, Ajuntament de Tarragona

© d’aquesta edicióAjuntament de TarragonaAssociació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM)

Impressió

IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL

I MODERNA A CATALUNYA

Organització

Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval

(ACRAM)

Ajuntament de Tarragona

Comité científic

Maria Bonet (URV)

Antoni Caballé (GC)

Albert López (SPAL)

Josep M. Macias (ICAC)

Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)

Maite Miró (GC)

Isidre Pastor (Ad’AC)

Eduard Riu (GC)

Francesc Tarrats (MNAT)

Antoni Virgili (UAB)

Coordinació

Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)

Josep M. Vila (ACRAM)

Comité organitzador

Jordi Aguelo (ACRAM)

Gemma Caballé (ACRAM)

Isabel Fernández del Moral (ACRAM)

Marina Miquel (ACRAM)

Lourdes Moret (ACRAM)

Montserrat Piñeiro (ACRAM)

Alba Rodríguez (ACRAM)

Carme Subiranas (ACRAM)

Amb la col·laboració de

Departament de Cultura

Generalitat de Catalunya

Amb el suport de

Institut Municipal d’Educació de Tarragona

Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona SA

Antequem

Arqueociència SC SL

Arrago SL

Codex-Arqueologia i Patrimoni

Estrats

Janus SL

In memoriamDr. Manuel Riu i Riu (1929-2011)Dr. Xavier Dupré i Raventós (1956-2006)

Espais Rurals

997

Presentació

En aquest estudi presentem, de manera preliminar, les primeres conclusions derivades de l’estudi arque-ològic del castell de Solivella (Conca de Barberà). Aquests treballs neixen de la iniciativa municipal de recuperar aquest monument històric. Les primeres tasques van ser de neteja i uns primers sondeigs, a la primavera de 1988, que van ser continuats amb el desenvolupament de tres camps de treball els anys 1998, 1999 i 2000. Finalment la recuperació del cas-tell va ser objecte d’un projecte de J. A. Adell i J. Menchon, que va ser finançat pel programa de l’1% cultural del Ministerio de Fomento. Aquest, executat l’any 2007, va permetre l’excavació completa del re-cinte principal del castell. Posteriorment, les restes van ser consolidades i adequades amb la direcció de l’arquitecte J. A. Adell i executades per l’empresa Constructora d’Aro SA.

Situació i context

Solivella està situada a la part septentrional de la comarca tarragonina de la Conca de Barberà, als peus de la serra del Tallat. Aquesta elevació oro-gràfica, que arriba a altituds properes als 800 m, constitueix el límit físic amb l’Urgell. El nucli urbà està situat a una alçada de 489 m sobre el nivell del mar, i a la part més alta hi ha el castell, que ocupa una esplanada d’uns 45 per 28 metres de superfície aproximadament. Aquesta situació li atorga un clar caràcter estratègic i de control de l’entorn immediat i del poble, tot mantenint una àmplia visibilitat de la zona septentrional de la comarca i els contraforts de la serra del Tallat.

Hem de tenir en compte que Solivella es troba en un antic nus de comunicacions, que té la seva con-tinuïtat fina ara. La C 14 porta a Montblanc i Belltall, Tàrrega i Artesa de Segre, i per un ramal a Vallbona de les Monges. Per la TV 2236 anem a Sarral, i per un ramal a Pira. També hem d’esmentar l’antic camí al santuari del Tallat, per on també es va a l’Urgell i Vallbona. Aquestes comunicacions mostren que Soli-vella és un punt de pas entre la Conca i l’Urgell, i per tant entre l’interior i la costa, tot salvant la serralada Prelitoral.

El castell de Solivella

El castell de Solivella és un conjunt d’origen medie-val, i amb una espectacular reforma d’estil renaixen-tista. Malauradament va ser enderrocat l’any 1915, es vengueren alguns elements com l’escala (actualment al Palau Maricel de Terra de Sitges), i el lloc esdevin-gué un espai abandonat i d’abocador. El recinte més exterior va ser parcel·lat i la cisterna es va convertir en el dipòsit d’aigua municipal.

Les primeres intervencions dels camps de treball (1998, 1999, 2000) serviren, en un primer moment, per recuperar part de les estructures amagades sota la runa, i també per determinar en diversos punts la potència i tipologia de l’estratigrafia existent (Menchon i díaz 2007). La intervenció de 2007 va permetre excavar en extensió el cos principal del castell renaixentista, i quedaren per a posteriors ac-tuacions l’espai entre el castell i la muralla exterior. Gràcies a això podem conèixer prou bé la seva plan-ta i plantejar una hipòtesi reconstructiva basant-nos en aquesta intervenció i l’inventari de 1596.

Hem de relacionar el castell de Solivella amb el con-text de conquesta feudal i control del territori de la Conca i l’Urgell per part dels feudals a partir del tombant de mil·lenni. La primera referència que te-nim del lloc és de 1038 o 1058, i és un document suspecte, en el qual Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis donen el puig de Forès a Miró Fo-guet i Bernat Llop a condició de construir-hi un cas-tell. Solivella és citat com a afrontació.

L’any 1076, el castelar de Olivela apareix altre cop com a afrontació, en aquest cas de la quadra d’Ollers. L’any 1204 sabem d’un Pere d’Olivella o Solivella, que actua com a testimoni de la cessió de Guillem de Puigverd d’una part de les rendes del castell de les Piles al mo-nestir de Poblet. El 1284 Ponç de Solivella és esmentat com a marmessor del testament de Pere de Queralt. Al segle xiii era part de les propietats dels Puigverd, i posteriorment, en virtut de l’esponsalici entre Elvira de Puigverd i Berenguer Arnau d’Anglesola, va anar a parar a mans d’aquesta família. A inicis del segle xiv passa a mans del monestir de Santes Creus, ja que el compra als marmessors de Ramon d’Anglesola per la quantitat de 50.000 sous. Un plet entre els successors

EL CASTELL DE SOLIVELLA. RESULTATS PRELIMINARS DE LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES (1998-2007)

Moisés Díaz García*, Joan Menchon Bes

* Codex-Arqueologia i Patrimoni.

Espais Rurals

998

de Ramon i Santes Creus acabà amb una sentència en la qual Jaume II manava el retorn del castell als hereus i dels diners al monestir.

El 1324, la vídua de Ramon d’Anglesola, Sibil·la, el va vendre a Arnau Massaguer, ciutadà de Barcelo-na. Sabem, gràcies al fogatge de 1358, que Solivella era de Macià Massaguer, i pel de 1365-1370 -que es-menta setanta-tres focs- sabem que era ciutadà de Barcelona. El 1391 tornava a ser propietat del comte de Barcelona. El 1393 el comte de Barcelona el va vendre a carta de gràcia, amb els termes i jurisdic-cions, mer i mixt imperis, per 16.500 sous d’Aragó

a Ramon d’Abella. Un any després, el ven a Beren-guer de Boixadors que el va posseir fins al 1424, any en què el cedeix a la corona. I el mateix any, Alfons el Magnànim el ven a carta de gràcia a Ra-mon Berenguer de Llorac per la quantitat de 16.500 sous de Barcelona. Per Palau i Dulcet sabem que quan els Llorac s’apoderen del castell, els Massaguer encara hi tenien alguns drets, ja que Pere Guillem Massaguer va vendre a Ramon Berenguer de Llorac la jurisdicció civil i el domini útil del lloc. A finals del segle xv, Ramon Berenguer de Llorac, probablement fill de l’anterior, figura com a senyor de Solivella. El seu fill Lluís figura com a senyor del lloc el 1509. Hom suposa que en aquell temps es va ampliar el castell amb l’edifici renaixentista.

El 1599 el rei Felip III va concedir en feu perpetu i la jurisdicció criminal a Anna de Llorac, vídua de Llu-ís Pau. En aquest feu van seguir Berenguer de Llorac (12/7/1633), Joan de Llorac i Perelló (14/2/1674), Joan de Llorac i de Moixó (23/12/1706). Les desavinences entre els Llorac i la població de Solivella van acabar amb un plet a principis del segle xviii. Fruit d’això, l’any 1729 el castell va retornar a mans del rei. Joan de Llorac el va voler comprar de nou però “la família el cità davant del tribunal”. Després del plet el va recuperar l’any 1730. Els veïns van tornar a anar a judici contra els Llorac, però tot i les despeses i els arguments, el 1735, van ser condemnats fisc i vassalls a silenci perpetu.

Figura 1. Situació (base ICC).

Figura 2. Planta general amb numeració dels sectors (Codex).

Espais Rurals

999

El 1751 el castell va passar a mans dels Despujol, pa-rents barcelonins dels Llorac, en virtut del casament de M. Josefa de Llorac i Francesc X. Despujol. El 1870 Ignasi Maria Despujol, marquès de Palmerola, el va vendre a Francesc Casamitjana i als germans Andreu i Tomàs Espanyol i Travé. Pocs anys després, el comprà el diputat Frederic Travé, el qual el va cedir a l’Ajuntament de Solivella, que el va fer en-derrocar el 1915 (Palau 1932, 89-95, doMingo i català 1973, 355-361, Fluvià 1973, 361-364).

Les dades sobre el castell prèvies als treballs arqueològics

Certament l’estat en què ens ha arribat la fortificació és força ruïnós. Les fotografies de finals del segle xix i principis del xx mostren una impressionant cons-trucció renaixentista, bastida amb carreus, distribuïda en tres pisos al voltant d’un pati central i envoltada, almenys, per una muralla defensada amb bestorres. L’estat en què ens ha arribat, però, és un altre.

Va ser enderrocat per ordre municipal l’any 1915, de manera que es va dinamitar i part de la pedra fou venuda. Llavors l’espai de l’antic castell es transfor-mà en una zona d’abocament de runes. També es van parcel·lar els espais situats a peu de muralla, i es transformà de manera força dramàtica l’estructura que teníem del castell fins a principis de segle.

Abans d’engegar els treballs arqueològics del castell es veia solament l’angle nord-est i part de la muralla i contramuralla meridional i oriental, de manera que les restes de la construcció eren totalment cobertes per enderrocs, runa i vegetació. Es mantenia en ús, això sí, la cisterna del pati, utilitzada com a dipòsit.

Abans d’intentar fer una descripció de com devia ser el castell de Solivella, hem de tenir en compte que diferents autors de principis de segle l’havien pres com un exemple del que seria un castell de finals del gòtic i inicis del renaixement. A l’obra Els castells ca-talans, Pere Català i Tomàs Domingo ens diuen que: “A mesura que els castells prengueren importància de palau senyorial accentuaren la tendència a deixar un pati a l’interior. Els construïts al pla eren general-ment de recinte quadrangular dins d’una sola massa de parets llises, i els dels llocs muntanyosos s’adap-taven a la configuració de terreny i estaven protegits per muralles, algunes vegades en doble recinte. En-tre els primers és interessant el castell de Solivella, a la Conca de Barberà, actualment molt enrunat, on es veu la planta amb fortes muralles i torres de defensa, unes quadrades i altres rodones, merlets amb mata-cans, pati central amb escala espaiosa i grans sales.” (doMingo i català 1973).

Molt més aclaridora és l’explicació que ens ha deixat Palau i Dulcet a la seva guia de la Conca de Barberà:

“Des del seu origen fins al segle xv, segurament el castell de Solivella era un edifici ferm, senzill i de poc abast. Però en entrar al domini de la família Llorac, s’eixamplaren els murs i es reféu la fortalesa i es convertí en palau senyorial engalanat amb els gentils treballs escultòrics del gòtic florit. Així que deixaren d’habitar-lo els Llorac, el poble, que covava un odi mortal al feudalisme, s’abraonà contra tot ço que ostentava la marca dels seus senyors. Esbocinà els setials reservats que els Llorac tenien a l’església, trencà escuts nobiliaris, malbaratà treballs de talla i dins el castell destruí tot el que era al seu abast. De 1830 a 1840, es fortificaren dins el castell els volunta-ris de la vila, i en les lluites intestines que seguiren, serví de quarter a les forces armades, amb gran dany per a l’edifici.”

I segueix la descripció de l’estat del castell als anys 80 del segle xix: “De lluny, el grandiós edifici, refor-çat per dues torres angulars i rodejat de murs atreu tota l’atenció. A mesura que ens hi acostem, el seu retallat perfil i els seus rònecs murs, ens permeten estudiar-lo i referen la pensa les seves vicissituds ar-queològiques. Els fossats, murs i contramurs sem-blen obra dels segles xiv i xv. El mateix diem de les dues torres rodones dels angles amb merlets, sage-teres i matacans. El gran cos d’edifici quadrangular revela a les clares ésser obra dels Llorac i bastit segu-rament a principis del segle xvi. Els seus paraments de blasonada, foradats per gentils finestrals, alguns d’ells amb pestanya, li donen aspecte de palau forti-ficat més que de castell.

Figura 3. Vista dels sectors 1400 i 1500 des de l’interior del castell.

Espais Rurals

1000

En entrar, es troba un pati quadrat, al mig del qual hi ha la cisterna. És un monument de pedra pirami-dal, encimerat per l’estàtua de Sant Jordi amb el drac vençut. En la peanya, dos àngels esculpits sostenen les armes nobiliàries dels Llorac.

A la dreta del pati, una escala de pedra amb pas-samà treballat mena a les habitacions superiors. Al davant, s’obre un finestral quadrangular amb pesta-nyes i, al dessota d’aquest, un arc rebaixat comunica amb les dependències baixes i fosques, i plenes de misteri pels que desconeixem amb exactitud el seu veritable destí. El poble les rodeja de llegendes i les converteix en presons, o llocs de martiri, relacionat amb el jou feudal dels seus extingits senyors.

Dalt hi ha espaioses sales, cambres, passadissos, rics teginats, mènsules, impostes daurades, etc., però tot bastant castigat. Recolzada al mur d’una gran sala es veu un monumental escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural i sos-tenint l’escut dels Llorac.” (Palau 1932, 91-92).

Un altre document, en el qual ens hem de basar per comprendre l’estructura del castell de Solivella, va ser publicat l’any 1983 per Josep Maria Sans Travé i

Concepció Ballart. És l’inventari dels béns de Lluís Pau de Llorac i Constantí, senyor del castell, proce-dent del fons del notari barceloní Domingo Fontana (sans i Ballart 1983). Pel que sabem, al mes de se-tembre de 1596 va morir Lluís Pau de Llorac i la seva vídua va ordenar la redacció de l’inventari dels seus béns, començant pel castell de Solivella.

L’inventari fa una ressenya dels béns mobles seguint un criteri topogràfic, de manera que ens permet co-nèixer, encara que de manera indirecta, les princi-pals estances de l’edifici renaixentista, ja que s’usen com a referència topogràfica per poder localitzar els diferents objectes i béns. Amb tot, cal tenir en compte la possibilitat que determinats espais no siguin esmentats pel fet de trobar-se buits o tenir poca significació en el marc de l’inventari.

A la planta baixa es parla del celler, el celleret, cam-bra dels mossos, entrant al pati a mà esquerra, celler de mà esquerra, estables, cisterna, escala, corral, bo-tiga en entrar al pati a mà esquerra, botiga de l’oli.

A la primera planta s’esmenta la sala davant de l’es-cala, sala de mà dreta de l’escala, sala al seu costat, on va morir Lluís Pau de Llorac, cambra contigua que dóna al corredor i la comuna, cambra fosca, cambra del pa al capdamunt del corredor, cambra fosca, cuina, cambra contigua a la de davant de l’es-cala, cambra gran, cambra petita dita de l’obra nova, al costat de la cambra gran, una altra cambra petita, estudi i capella. A la segona planta o golfes se si-tuen les escales al final del corredor que porten al segon pis, rebostet, cambra anomenada l’hospital i botigues de blat.

La relació de béns de l’inventari aporta una interes-sant sèrie de dades per entendre la vida quotidiana en el castell. Sans Travé i Ballart fan una divisió en elements i eines del camp i animals de càrrega, carruatges, armes, biblioteca i arxiu, objectes d’art i litúrgics, instruments musicals, mobiliari, vestits, joies, estris i arreus diversos.

Les restes arqueològiques

Els treballs arqueològics duts a terme, juntament amb l’observació dels vestigis que ens han arribat, mostren que el castell de Solivella s’adaptà a l’es-tructura del roquís, la qual cosa l’obligà a adoptar una planta recta pel costat nord i oest, mentre que a les bandes sud i est adoptà una silueta en arc. Aquesta forma és palesa també a la planta de la muralla del recinte, i varia substancialment en la primera defensa ja davant del poble.

Respecte a les dades cronoestratigràfiques, hem de remarcar que la nostra actuació es va centrar úni-cament en els treballs de neteja i desenrunament

Figura 4. Detall del sector 1500, amb les espitlleres des de l’interior.

Figura 5. Detall del sector 1300 des de l’exterior, amb la muralla perimetral.

Espais Rurals

1001

de les restes colgades a partir del 1915, sense que s’hagi excavat cap nivell arqueològic, relacionat amb els nivells constructius o de reforma del castell. En aquest sentit, les datacions deriven de les dades do-cumentals, historiogràfiques i estilístiques amb què comptem.

Ja centrats en el que és l’estructura i evolució del recinte de Solivella, cal diferenciar tres espais. El pri-mer seria el mateix nucli del castell, i estaria format per la caixa de l’edifici renaixentista, de planta irre-gular i estructurada al voltant d’un pati central on hi havia la cisterna i el seu brocal, i l’escala d’accés a la planta. D’acord amb la informació gràfica i docu-mental, tenia tres plantes: planta baixa, primer pis i golfes. S’hi entrava per una porta de mig punt al costat sud-oriental1. El segon espai correspon a la lliça, la muralla i el pas de ronda fins a la porta del castell. Es tracta de la primera defensa de la fortificació, que es compon per una muralla de carreus, amb espitlleres obertes a l’alçada de la lliça, i originàriament rematat de mer-lets espitllerats i pas de ronda sobre trespol de lloses de pedra. Hi trobem una torre-porta defensada amb espitlleres o troneres d’orb i pal, des de la qual surt una rampa pavimentada amb pedres fins a la porta del castell2.

L’últim espai a destacar és el que pertany a la con-tramuralla i vall. Cal destacar que entre la primera muralla i el poble hi ha un espai, ara ocupat per hortes i coberts, que es limita al sud per un mur de carreus que en principi prenem com a part d’una contramuralla o barrera defensiva, i es crea un espai protegit. Hi ha, a més, un fossat al peu de la muralla del castell.

Les dades arqueològiques derivades de la nostra in-tervenció han permès restituir gran part de la planta original de l’edifici, que presenta unes mides màxi-mes de 52 m d’amplada-est per 37 m de longitud-nord. Si bé a l’inici dels treballs teníem dades puntu-als de les intervencions precedents, i del que encara restava dempeus del castell, no ha estat fins ara que s’ha pogut redefinir de manera acurada l’estructura d’aquest edifici renaixentista.

Cronològicament, com que no disposem de dades estratigràfiques, no podem fer gaires precisions, si bé les dades procedents de les fonts i l’estudi dels paraments ens permet diferenciar diverses fases constructives.

La primera fase es conserva només a l’angle NE de l’edificació, concretament al que hem anomenat sec-tor 1000. En aquest indret, l’angle de l’edifici de car-reus folra una estructura precedent, conservada a poca alçada. Està feta amb potents murs de 90 cm d’amplada, aixecats amb blocs de pedres mitjanes i grans i revestiment intern, i segon cos de tàpia. No tenim evidències materials ni estratigràfiques per da-tar aquests murs, però podem dir que són anteriors a la gran reforma3 o construcció senyorial del segle xv o principis del xvi.

D’altra banda, no podem especificar res sobre l’es-tructura i tipologia d’aquesta primera fortificació, atès que aquest angle d’edifici és l’única evidència coneguda. Tal vegada, atesa l’alçada conservada, es pugui relacionar amb una torre de planta quadrada o rectangular si ens basem en una de les fotografies antigues que ens han arribat.

La majoria de les restes visibles corresponen a la gran transformació soferta pel castell al segle xv o principis del xvi, quan es converteix en un palau senyorial renaixentista, a l’estil dels propers de Santa Coloma de Queralt i Savallà del Comptat, tot i que l’entrada de l’estil més a la romana es reservaria ja per al palau del Castlà de Montblanc o el castell de Vallmoll, a l’Alt Camp (Fuguet 2008, 272).

D’aquesta manera, podem definir una construcció situada sobre el promontori rocallós més alt del po-ble de Solivella, que adapta la seva forma a la topo-grafia del terreny. Es defineix llavors un perímetre emmurallat de planta aproximadament trapezoïdal. En l’eix sud, encarat al poble, trobem l’entrada al castell, que travessava una gran porta definida per

Figura 6. Sectors 1800, 1200, 1100, 1600, 1700 i pati 500.

1 Comprènelsàmbitscodificatsdurantlaintervenciócoma100,200,300,400,500,600,700,900,1000,1100,1200,1600,1700i1800.

2 Comprènelsàmbits800,1300,1400,1500,1900,2000i2100.

3 Laquals’adaptàengranmaneraalatorreprecedent,jaquevampoderverificarcoml’únicespiellconservatdelaprimerafaseésrespectatitécontinuïtatenelnoumurdecarreusqueformàlafaçananorddelcastell.

Espais Rurals

1002

un arc de mig punt, a la qual s’arribava salvant un fossat a través d’un pont sustentat per dos arcs de dovelles4 que, almenys en la banda sud, flanquejava la muralla.

Aquesta zona es protegia des de l’interior amb un sistema d’espitlleres i merlets, conservats parcial-ment, des d’un passadís intern o lliça i, en la part superior, des del pas de ronda.

Així, un cop s’entrava per la porta principal de la muralla, l’itinerari es dividia en dos: a la dreta, en sentit est, hi havia l’accés principal (sector 1300), un cop salvada una altra porta interna. Aquest trajecte es feia en rampa, sobre un paviment de còdols de mida gran, disposats perpendicularment. Al final de la rampa, hom trobava una gran porta, també defi-nida per un arc de mig punt, tal com es veu en les fotografies antigues del castell, cosa que permetia entrar a un nou passadís en rampa (sector 1200), pavimentat amb lloses de pedra rectangulars, que donava accés al pati.

D’altra banda, l’itinerari oposat del cantó esquerre-oest era més estret, i arran de la nostra intervenció sembla que devia estar pavimentat amb un nivell de terra compactada. També s’havia de salvar una porta, de menors dimensions, per accedir-hi des de l’entrada principal de la muralla (sector 1400), i en un extrem tenia una escala de petites dimensions que permetia accedir a les estances del recinte supe-rior. A més, es va comprovar que l’angle occidental d’aquest espai de lliça, abans de girar per rodejar el costat inferior oest del castell, tenia una torre qua-drangular envers l’exterior.

Així, aquests canvis de nivell salvats per rampes o escales evidencien l’adaptació i aprofitament dels desnivells del roquís en què fou construït el castell.

D’aquesta manera, un cop al pati del castell, pavi-mentat amb còdols de mida mitjana-petita que defi-nien sanefes espigades o motius geomètrics segons la zona, veiem que aquest té una planta similar a la del perímetre emmurallat, de forma trapezoïdal-triangular.

Les estances que s’articulaven entorn del pati d’ar-mes, en el costat sud i oest, tenien la planta baixa a la mateixa cota del pati, i corresponien al que s’ha interpretat com els estables, el corral i els cellers. D’altra banda, les del costat nord tenien la planta baixa a una cota més elevada, donada la presència de la roca a una major alçada. Aquí es van situar les sales nobles, i l’accés es podia fer bé per una escala monumental que definia el costat nord del pati, bé per una petita escala de servei de menors dimensi-ons, ambdues amb un mateix punt d’inici.

De les zones productives del castell es conserven diverses estructures de fabricació i emmagatzemat-ge de vi, com és el cup i la cubella del sector 1600-1100, i les tenalles d’emmagatzematge d’aquest in-dret, que estava pavimentat amb lloses de pedra rectangulars. Igualment, en el recinte situat a l’an-gle oriental del castell (sector 1800), flanquejant la rampa d’accés, tindríem el que sembla el trull del castell, destinat a la fabricació de l’oli, com eviden-ciava la premsa lítica trobada aquí i la seva pro-bable empremta de col·locació adossada a un dels murs.

Les estances del sector occidental, desafortunada-ment, no conservaven gaires elements que ens aju-dessin a interpretar-les, si bé comptem amb les da-des de les descripcions incloses en l’inventari del 1596. D’aquesta manera, l’aprofitament d’espais buits en els murs en sectors com el 600 i el 700, on fins i tot es disposen una mena de piles fetes amb lloses

Figura 7. Sectors 600, 200 i 800. Figura 8.Vista general del sector 500, pati del castell.

4 Aparegutsdurantelstreballsarqueològicsdel2007,abandaibandadelaportad’entradaalcastell.

Espais Rurals

1003

Figura 9. Materials procedents de la intervenció de 2007.

Espais Rurals

1004

Figura 10. Materials procedents de la intervenció de 2007.

Espais Rurals

1005

de pedra a manera de menjadores d’animals, ens fa pensar, com ja s’indicava al projecte previ, que aquest indret fou ocupat pels estables.

Igualment, hem de destacar la troballa entre el ma-terial enderrocat per sobre dels sectors 600 i 700 de nombrosos elements de guix, corresponents a deco-racions arquitectòniques en relleu dels pisos superi-ors, alguns de personatges togats de tipus eclesiàstic.

Aquestes estances, en major o menor grau, van pa-tir reparacions o reformes, com es desprèn de les dades de l’actual intervenció i de les anteriors, la datació de les quals no es pot precisar. Així, es de-tecten reparacions o recreixements dels paviments a la lliça-passadís d’entrada del sector 1300, al mateix pati d’armes o a les zones productives dels sectors 1800, 1100/1700. A més, a la zona situada entre els sectors 1700 i 100, es van afegir noves estructures de producció de vi, com són els cups del sector 400, tot ampliant la zona productiva d’aquest costat del pati d’armes.

La darrera gran reforma, que arran de les informaci-ons orals d’alguns veïns del poble, es pot situar en època contemporània, són les detectades en l’angle NE del castell. Concretament són les compartimen-tacions amb murets de guix i elements reaprofitats dels sectors 1000 i 1800, per tal de crear comparti-ments d’emmagatzematge de gra.

Finalment, després d’aquesta ocupació marginal, te-nim documentada la fase d’abandonament, d’espoli, d’intent fallat de conservar-lo per part d’associacions culturals a finals del segle xix, i la seva dinamitada i enderroc quasi total, a inicis del segle xx.

Materials arqueològics

Els treballs arqueològics duts a terme en els anys 1988, 1989, 2000 i 2007 se centraren bàsicament en la neteja de les estructures, en combinació dels tre-balls mecànics d’extracció de runa amb els treballs manuals. Atès que aquest era l’únic tipus d’actuació prevista en les diferents fases, no es van excavar ni-vells arqueològics, de manera que no s’han recu-perat materials susceptibles de precisar datacions a les diferents fases d’edificació identificades. De totes maneres, entre el material recuperat en trobem de dos tipus bàsics: en primer lloc, material petri, és a dir, blocs de pedra, carreus, peces de pedra treballa-des, bases de premsa, elements arquitectònics treba-llats, etc. En segon lloc, material de guix, peces molt grans, sòlides i dures que pertanyien a la decoració arquitectònica de les sales més nobles de l’edifici re-naixentista (fig. 9 i 10).

Les peces de guix decoratives, per la seva qualitat i quantitat, són les més destacades. Dintre d’aquest

grup trobem elements que pertanyen a motllures de-coratives de basaments, cornises o altres elements, que presenten bandes diferenciades llises, i de ve-gades amb motius vegetals, animals i fins i tot figu-rats humans, com es pot veure en les làmines que acompanyen aquest estudi. Alhora, podem dividir aquestes decoracions de guix en dos subgrups, se-gons les seves dimensions. D’aquesta manera, tenim elements figurats de grans dimensions, a una escala que podem considerar real, que representen perso-natges nobles o eclesiàstics, així com l’escut nobiliari dels Llorac (SOC-07-201-1), en el qual es representa un llorer agafat per àngels. També tenim represen-tacions, de mides més petites, de personatges i ani-mals que s’adapten a l’espai arquitectònic que deco-raven (SOC-07-201-3, 6, 8, 9, 10, 15). Hi ha d’altres elements que formen part de la decoració arquitec-tònica de guix (SOC-07-201-4, 19, 20. 22).

Entre els elements petris recuperats, minoritaris res-pecte als de guix si obviem els carreus, hem de dir que tots formaven part d’elements arquitectònics, amb decoració o sense. Així, hem recuperat un frag-ment del passamà d’una escala, amb decoració en l’extrem de flors de lis (SOC-07-201-17), igual que la que culminava l’escala monumental del pati del cas-tell, visible en les fotos antigues. També destaca la presència d’un carreu amb decoració vegetal (SOC-07-201-7), així com altres elements constructius, com ara columnetes de finestra (SOC-07-201-21, 25, 26) o part d’una premsa (SOC-07-1801-1).

En definitiva, el material recuperat sembla corres-pondre a la decoració del castell quan es fa la refor-ma del segle xv o principis del xvi i es transforma el recinte fortificat en un palau senyorial.

Bibliografia

altisent, A. (1974). Història de Poblet, Poblet.

Catalunya Romànica vol. XXI, l’Alt Camp, El Baix Camp, El Tarragonès, la Conca de Barbera, El Prio-rat. Barcelona, 1995

doMingo, t.; català, P. (1973). «Castell de Solivella». A: català, P.; riquer, M., Els Castells Catalans. Vol. 4, Barcelona, p. 355-361.

duran, F. (1914). Notas arqueológico-históricas sobre los Castillos feudales de Cataluña, Barcelona.

esPañol, F. 1991: L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina. Mont-blanc.

Fuguet, J., (2008): «Arquitectura civil». A: Fuguet, J., Plaza, C.: Història de la Conca de Barberà, vol. 1 Història de l’Art. Valls, p. 272-295.

Espais Rurals

1006

guasch, J. (1883). Àlbum Monumental -Pintoresch de Catalunya, Associació Catalana d´Excursions Cienti-ficas, Barcelona.

iglésies, J. (1964). «Història de l’excursionisme». Enci-clopèdia de l’excursionisme, Barcelona.

laMPérez, V. (1922). Arquitectura civil española de los siglos I al VIII, Madrid.

Martinell, C. (1955). L’art de transició al Gòtic, L’art català, vol I, Barcelona.

Menchon, J. (1996). Arqueologia funerària medieval a la Conca de Barberà. Estat actual, Montblanc.

Menchon, J., díaz, M.: «Intervencions arqueològiques al castell de Solivella (Conca de Barberà)». Tortosa 1999. Jornades d’arqueologia 1999. Prehistòria, pro-tohistòria i època medieval a les comarques de Tar-ragona (1993-1999). Tortosa octubre de 1999. Barce-lona 2007, p. 423-434.

Palau, A. (1932). La Conca de Barberà. Guia de la Conca. Barcelona.

riquer, M. de (1973). «Apreciació genealògica». A: ca-talà, P.; riquer, M., Els Castells Catalans. Vol. 4, Bar-celona, p. 361-364.

solé, L. (1931). Àlbum Meravella, Barcelona, vol I.

sans travé, J. M.; Ballart, c. (1983). «Un inventari del castell de Solivella de 1596». Miscel·lània d’estudis solivellencs núm. 2, Solivella, p. 120-166 .

travé, J. (1983). «Fòtica solivellenca I. El castell». Miscel·lània d’estudis solivellencs núm. 2, Solivella, p. 105-108.

travé, J. (1984). «Fòtica solivellenca II. El castell (2)». Miscel·lània d’estudis solivellencs 3, Solivella, p. 10-11.

http://www.solivella.net