El castell templer de Gardeny. Arquitectura i pintura a la llum de les recents excavacions i restauracions

Per Joan FUGUET SANSEscola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de

Catalunya, Barcelona

El castell Templer de Gardeny.Arquitectura i pintura del castell a la llum de les recents

excavacions i restauració

Romànic tardà a les terres de LleidaEstudis sobre VilagrassaGrup de Recerques de les Terres de Ponent, 2013ISBN 978-84-616-6031-5

Pàgina anterior: Joan Fuguet, (fot. Arxiu particular de Joan Fuguet).

Actes de la Jornada de Treball XLII

439

Història

La fortifi cació del tossal de Gardeny té uns orígens històrics documentats des de molt antic. L’any 49 de la nostra era, hi instaŀlà el campament Afrani, general de Pompeu, en la famosa campanya d’Ilerda, durant la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Sembla que fou una torre fortifi cada de defensa en temps dels andalusins1, i ja en el segle XII es documenta una fortifi cació del turó per part d’Alfons el Bataller d’Aragó. El sobirà aragonès, recelós davant la possibilitat que Ramon Berenguer III se li avancés en la conquesta de Lleida, dugué a terme l’any 1123 una expedició contra la ciutat del Segre i s’instaŀlà al puig de Gardeny. L’empresa del rei aragonès fracassà i abandonà2. La fortifi cació que va fer el rei Alfons no podia ser gaire important, ja que no en queden vestigis.

La conquesta de Lleida, inscrita en un pla estratègic que comprenia la presa de Fraga i Mequinensa, va tenir lloc l’octubre de 1149. De fet, dos anys abans Ramon Berenguer IV ja havia començat a apoderar-se de punts claus propers a la ciutat3. Ramon Berenguer i Ermengol d’Urgell establiren el conveni de participació militar al que s’uní gran part de la noblesa del país i altres nobles estrangers vassalls seus; tanmateix, el gruix de l’exèrcit el constituí la milícia templera. A l’orde del Temple els correspongué la cinquena part del territori conquerit4.

El castell, seu de la comanda templera de Gardeny

El castell que parcialment ha arribat als nostres dies fou construït pels templers i esdevingué seu de la comanda templera de Gardeny. Aquesta comanda, que en els inicis funcionà conjuntament amb la de Corbins fou una de les més importants de la Corona catalanoaragonesa5.

1. Josep LLADONOSA, La conquesta de Lleida , R. Dalmau Ed., Barcelona, 1961, p. 44.2. Josep LLADONOSA, Història de Lleida, Imp. Camps, Tàrrega, I-II.Lleida, 1972:1974, I, p. 94.3. Xavier ERITJA CIURÓ, “Estructuració feudal d’un nou territori al segle XII: l’exemple de Lleida” a BARCELÓ, M.; FELIU, G.. ; MIQUEL, M.; SOBREQUÉS, J. (eds), El feudalisme comp-tat i debatut, Universitat de València, València, 2003, p. 296. 4. Xavier ERITJA CIURÓ, “Estructuració ...”, p. 307.5. Sobre la comanda templera vegeu Joaquim MIRET i SANS, Les cases de Templers y Hospita-lers en Catalunya, Impremta de la Casa Provincial de Caritat, Barcelona, 1910; Alan J. FOREY, The Templars in the ‘Corona de Aragón’, Oxford University Press, Londres, 1973; Joan FU-GUET SANS, L’arquitectura dels templers a Catalunya, Tesi Doctoral dirigida pel Dr. Antoni José i Pitarch. Universitat de Barcelona,1990 (Col.lecció de Tesis Doctorals Microfi txades,

GRUP DE RECERQUES DE LES TERRES DE PONENT

440

El castell que construïren els templers era un tipus de fortalesa que tenia un primer nucli o recinte sobirà, format bàsicament per torre-habitació, església i serveis diversos; i un segon recinte, o recinte jussà, defi nit per una muralla protectora amb torres6. Ambdós recintes han sofert modifi cacions i destruccions en els darrers segles: el jussà va ser profundament remodelat pels enginyers militars del rei, quan aquest, el segle XVII, requisà el castell per a convertir-lo en baluard de la Corona (fi g. 1). A partir d’aleshores, totes les guerres han deixat la seva empremta destructora sobre els murs de Gardeny, de manera que tot intent de conèixer com era la fortalesa que van construir els templers topa amb serioses difi cultats. Malgrat tot, els edifi cis medievals que queden del recinte sobirà, més alguna documentació escrita i gràfi ca d’abans de la gran transformació moderna, permeten atansar-nos, amb més o menys garantia, a la fortalesa templera.

Tot i les importants modifi cacions que va sofrir, ha conservat un tros de mur del costat nord del recinte jussà i dos dels edifi cis medievals més importants: la torre-habitació o palau i la capella conventual, disposats en angle recte i units per un edifi ci corredor (fi g. 2). Tanmateix, la visita de millores de 15917 fa referència a importants espais (pati, fossar gran, fossar petit...) i edifi cis (refetor, capella funerària, celler gran, celler petit, cuina...) destruïts en les guerres dels segles XVII i XVIII.

La torre-habitació està formada per un gran edifi ci de planta rectangular (de 23,25 m de llarg per 7,5 m d’ample) i una torre també rectangular de dimensions molt menors (6,5 per 3,5) adossada a l’angle NW del primer (fi g. 4 i 5). Aquesta torre es comunica amb la capçalera de l’església mitjançant un edifi ci corredor. Tant la sala com la torre tenen dues plantes i terrassa.

Les naus inferior i superior de la sala gran van cobertes amb volta de canó apuntat; la inferior és semisubterrània i mesura 7,5 m d’altura; la superior és una mica més alta: mesura 8,8 m (fi g. 3). La planta baixa de la torre va coberta amb volta de quart de canó i la superior, amb volta de canó apuntada. Per entrar a aquest edifi ci calia emprar escales mòbils de fusta des de l’exterior, ja que les úniques portes per accedir-hi estaven situades a nivell de la planta superior, a uns 4 m del terrer forà –com era normal en aquestes torres– a fi de fer inexpugnable l’edifi ci. La documentació del segle XVI

núm. 840); Joan FUGUET SANS, L’arquitectura dels templers a Catalunya, Rafael Dalmau, Ed. Barcelona, 1995; Ramon SAROBE i HUESCA, (ed.), Col.lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200), I-II, Fundació Noguera, Barcelona, 1999. 6. Sobre el castell vegeu, Joan FUGUET SANS, L’arquitectura..., 1995, cit. n. 5, p. 160-172, i el treball posterior, amb aportació documental nova, Joan FUGUET SANS, “Nuevas aporta-ciones al conocimiento del castillo templario de Gardeny (Lérida)”, a Actas del II Congreso de Castellología Ibérica, 8 a 11 de noviembre de 2001, Alcalá de la Selva (Teruel), Asociación Española de Amigos de los Castillos – Diputación de Teruel, Madrid, 2005, pp. 563-584.7. ACA, Gran Priorat, 224. Aquest document està transcrit parcialment a Joan FUGUET SANS: “Nuevas aportaciones...”, cit. n. 6, p. 572-583.


441

Figura 1. Gardeny. Castell actual (dibuix Joan Fuguet)

Figura 2. Gardeny. Reconstrucció hipotètica de la planta (dibuix Joan Fuguet)


442

explica com aleshores encara s’hi pujava amb una escala provisional: “... se’n pujaren per la scala amunt, y pujant per ella troben que és una part de pedra y molt vella y part de ella de fusta vella”8.

La planta baixa, semisubterrània, era accessible únicament des del primer pis. En els “donjon” francesos aquesta planta estava destinada a servir de magatzem de provisions, d’habitació dels servents, de presó, les mateixes que podia haver tingut a Gardeny. Al primer pis hi havia la sala d’armes i les cambres del comanador i dels altres frares, funcions que encara eren vigents en època hospitalera. La primera planta de la sala gran tenia cinc fi nestres d’espitllera, és a dir, esplandides només per dins, tres a llevant, una a tramuntana i una al sud (fi g. 7 i 10).

Interiorment les diverses plantes es comuniquen per escales de caragol que perforen el gruix del mur. N’hi ha dues al costat de tramuntana, una a la sala i l’altra a la torre annexa. Les estances interiors són molt austeres car per tota decoració hi ha la motllura que assenyala l’arrencament de la volta. És una senzilla imposta que en el seu recorregut contorneja els arcs de les fi nestres i dóna un toc d’elegància a la sala.

La terrassa de la torre és accessible i servia de talaia i d’element de defensa (fi g. 7). En època hospitalera fou coberta per ser utilitzada com a golfes; al seu extrem oriental el gran prior Requesens hi aixecà la torratxa esmentada a la visita de 15919 i que sembla apreciar-se en el dibuix realitzat per Wyngaerde10, l’any 1563 (fi g. 11). També s’hi pot veure, a l’extrem occidental, el “mirador” que féu construir “devers lo fossar” el gran prior Miquel Ferrer en aquells anys11; la porta principal de la fortalesa situada a migdia, mirant al riu, ben bé al costat oposat de l’actual porta que dóna accés al baluard12; l’espadanya de la capella conventual que sobresurt del conjunt, i altres edifi cis presumiblement desapareguts en la reconversió moderna de la fortalesa13.

8. ACA, Gran Priorat, 224, f. 13r. (citat per Joan FUGUET SANS: “Nuevas aportaciones ...”, cit. n. 6, p. 575).9. ACA, Gran Priorat, 224, f. 23v (citat per Joan FUGUET SANS: “Nuevas aportaciones ...”, cit. n. 6, p. 579).10. Richard L. KAGAN (dir.), Ciudades del Siglo de Oro. Las Vistas Españolas de Anton Van den Wyngaerde, Ed. El Viso, Madrid, 1986, p. 155.11. ACA, Gran Priorat, 224, f. 25v (citat per Joan FUGUET SANS: “Nuevas aportaciones ...”, cit. n. 6, p. 581).12. Ibidem, f. 25r, p. 580. L’itinerari que segueixen els visitadors sembla deixar ben clar on era la porta en l’antic recinte: surten per la porta principal i caminen cap a la dreta, vers el cementiri; a la cantonada trobaran el mirador del prior Ferrer, que és a “solponent”. 13. El castell que dibuixà Wingaerde és la fortalesa templera amb afegits hospitalers, tal com era abans que la incautés el rei i fes substituir la muralla medieval pels moderns baluards que coneixem. Gardeny forma part d’una panoràmica de Lleida presa des del sud, de la riba dreta del riu. És una d’aquelles “vistes de ciutats” que a partir del Renaixement s’anaren realitzant segons una perspectiva cònica intuïtiva, anterior al desenvolupament d’aquest sistema de representació. Aquestes “vistes” no eren fetes des d’un punt de vista fi x, sinó que l’autor, d’antuvi analitzava el terreny i en prenia apunts; després, a l’estudi, composava la “vista”


443

Figura 3. Gardeny. Seccions dels edifi cis (dibuix Xíqar PCSLL).

Fot. 4. Gardeny. El castell i l’església vist des del nord oest (fot. Joan Fuguet).


444

L’església de Santa Maria de Gardeny –aquesta era la seva advocació– és un edifi ci singular molt interessant que pertany al romànic de transició de la segona meitat del XII (fi g. 6 i 9). Apareix bastida sobre el pla terrer, sense cap altre pis a sobre, i comunicada amb les altres dependències del castell mitjançant un edifi ci corredor annex14. La presència exterior de l’edifi ci és d’una gran sobrietat amb massissos murs de pedra d’1,5 m de gruix, robusts contraforts i un frontispici amb coronament horitzontal (fi g. 5).

És de planta rectangular d’una sola nau amb absis orientat a sol ixent. Mesura 25,5 m de llarg per 7,5 m d’ample i 10 m d’altura (fi g. 9). Va coberta amb volta de canó apuntada que arrenca d’una imposta de motllura molt simple. Té un arc faixó o dobler, situat vers la capçalera a uns sis metres de l’absis, que forma un proporcionat ordre clàssic amb columna adossada. És un arc amb contra-pilastra i doble arc, fórmula típica de l’arquitectura cistercenca i templera de Terra Santa. Tanmateix, no sembla que aquest arc fos construït en el segle XII, quan es bastí l’església, ja que es veu clarament postís perquè mig tapa una fi nestra primitiva del mur de tramuntana que avui està cegada. És probable que hagués estat construït per reforçar la volta quan, a començaments del segle XIII, s’obrí la capella lateral de migdia, o bé, com opinen Eritja i Riudor15, per formar amb les capelles laterals un espai presbiteral.

En el seu estat actual, l’absis resulta una construcció problemàtica; d’entrada, notem que no té l’arc triomfal que, equivocadament, li assignaven Monreal i Riquer16 en el seu estudi sobre alguns castells catalans. És poligonal i està construït de pedra fi ns a la cornisa, mentre que la volta és d’obra cuita disposada en tosc sardinell. Ignorem si restà inacabat o si fou destruït en la guerra de 164017. Comunica per una estreta porta

defi nitiva, que havia de ser versemblant i tan informativa com fos possible. Per assolir-ho, si calia, eixamplava carrers, disminuïa altures, girava edifi cis... (és el cas, entre d’altres, de l’es-padanya de la capella). Sobre Wijngaerde, vegeu : Juan C. PARDO GONZÁLEZ, “El Campo de Gibraltar en los dibujos de Anton Van den Wyngaerde”, a Almoraima, 20, Algeciras, 1998, p. 75-98; i en general sobre les “vistes de ciutats” renaixentistes: Federico ARÉVALO, La repre-sentación de la ciudad en el Renacimiento. Levantamiento urbano y territorial, Fundación Caja de Arquitectos, Barcelona, 2003, pp. 193-19714. Segons han evidenciat les recents prospeccions arqueològiques, l’església i la torre-habi-tació eren d’antuvi edifi cis independents; més tard es construí la sagristia o corredor que els uneix (Xavier PAYÀ MERCÉ, INT-153 Castell de Gardeny. Memòria campanya juny 2005, Secció d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida, inèdit, p. 5). 15. Xavier ERITJA / Laura RIUDOR, Informe tècnic: Evolució històrica del conjunt monumen-tal de Gardeny (s. XII-XX), Lleida, 2002, inèdit, p. 36.16. Luis MONREAL ; Martí de RIQUER , Els castells medievals de Catalunya, Barcelona, 1965, I, p. 284.17. Joan FUGUET SANS, L’arquitectura..., 1995, cit. n. 5, p. 168. La incertesa sobre la crono-logia de l’absis quedà palesa en les dues primeres redaccions que varem fer sobre Gardeny. En la primera (Joan FUGUET SANS, L’arquitectura... , 1990, cit. n. 5, p. 211) pensàvem que havia estat obrat al mateix temps que la nau; en la segona (Joan FUGUET SANS, L’arquitectu-ra..., 1995, cit. n. 5, p. 168), que era posterior. Els sondejos arqueològics previs a la restaura-


445

Fot. 5. Gardeny. L’església i el castell vist des del sud oest (fot. Joan Fuguet).

Fot. 6. Gardeny. L’església vista des del sud est (fot. Joan Fuguet).


446

amb l’edifi ci corredor que uneix el temple i la torre. El segle XVIII fou construït un mur de separació entre l’absis i la nau a fi d’utilitzar-lo com a dipòsit de pólvora.

Entre l’arc i l’absis hi ha dues capelles laterals de fondària desigual, una a cada costat del presbiteri, disposades de tal manera que han fet pensar en un rudimentari creuer. Van cobertes amb volta de canó apuntat en sentit perpendicular a la de la nau. A mitjan segle XIII estaven dedicades a santa Anna, la del nord i a sant Salvador, la del sud18. La capella del sud ha esdevingut clau per a la datació del temple de Gardeny. En primer lloc, va ser construïda més tard que aquest, ja que les pedres dels seus murs, vistes a l’exterior, se sobreposen, ostensiblement, damunt del contrafort de l’església. En segon lloc, les pintures murals que decoraven la capella ─descobertes fa poc─ daten, segons Joan Ainaud, de mitjan segle XIII19. La construcció de l’església s’ha de situar, per tant, com a molt tard, a començaments d’aquest segle (fi g. 12).

La capella de tramuntana sembla contemporània de l’església. Podria ser el benifet que fundaren els comtes d’Urgell el 116120. Tanmateix, com que aquesta és la part de l’edifi ci que ha estat més alterada per obres posteriors, la seva datació no resulta gens clara. És probable que la seva construcció s’hagi de relacionar amb la fi nestra mig tapada per l’arc faixó de la nau.

L’ornamentació de la nau és mínima i sòbria. Més enllà dels capitells de l’arc faixó, que són una simplifi cació de l’ordre corinti, no trobarem res més que unes quantes creus patents inscrites en cercles incises en els murs laterals. Les dotze creus, en memòria dels dotze apòstols són els senyals indicatius de la consagració del temple, que tot i que daten d’època templera21 són comuns a totes les esglésies cristianes i no s’han de confondre amb la creu distintiva de l’Orde.

És difícil establir quantes fi nestres i portes tenia originàriament l’església, ja que ha sofert moltes modifi cacions posteriors. A més de la fi nestra tapiada de tramuntana, hi ha dues altres fi nestres. Totes són de punt rodó i de doble esplandit. Una, més alta i esvelta que les altres, està situada centrada a la part alta del frontispici occidental, i l’altra dóna llum des de migdia a la capella d’aquest costat22.

ció de l’església han aclarit que es tracta d’una obra coetània a la nau (Isabel GIL GABERNET, Memòria del seguiment arqueològic de les obres de restauració de l’església de Santa Maria de Gardeny, 2010-2011, Lleida, juny, 2011, inèdit, p. 9). També són d’aquesta opinió Eritja i Riudor, (Xavier ERITJA / Laura RIUDOR, Informe tècnic..., cit. n. 15, p. 14. 18. Xavier ERITJA / Laura RIUDOR, Informe tècnic..., cit. n. 15, p. 8.19. “La Vanguardia”, Barcelona, 14/8/1987, p. 21.20. Joaquim Miret i Sans, Les cases.., cit. n. 5, p. 73.21. Se citen a l’inventari de 1591 “segons se amostre ab los senyals y dotse Creus granades y senyalades de vermell y redones a modo de cèrcol y antigues que és yglésia consagrada” (J. FUGUET SANS, L’arquitectura..., 1995, cit. n. 5, p. 169).22. Les intervencions arqueològiques i restauradores recents han aclarit de manera plausible aquesta incògnita (Xavier ERITJA / Laura RIUDOR, Informe tècnic..., cit. n. 15, p. 13-14).


447

Fot. 7. Gardeny. El castell vist des del nord-est (fot.

Joan Fuguet).

Fot. 8. Gardeny. Porta de l’església conventual (fot.

Joan Fuguet).


448

Inicialment hi havia dues portes, la d’occident que donava al cementiri o galilea, i la del nord, que sortia a la galeria23 i al pati (fi g. 8). Aquesta porta, que era la principal, és un exemplar molt particular en el context auster de l’arquitectura castral del Temple, ja que va decorada amb una sèrie d’arcs concèntrics motllurats i en degradació, el més interior dels quals porta gallons còncaus.

La façana de ponent devia ser tal com la veiem ara: una gran pantalla rectangular, nua i plana, amb les dovelles de la porta i la fi nestra com a únic ornament (fi g. 05). Estava coronada per un campanar de cadireta de dues fi nestres, com el que dibuixà Wijngaerde. La façana amb contraforts laterals podria haver estat el model de la parroquial de Sant Martí de Lleida.

Dos metres més amunt de l’arquivolta de la porta de ponent hi ha restes de set permòdols. Són testimonis de la galilea o pòrtic, el “fossar a modo de claustro”, “ab sinch sepultures alrededor, les quals amostren són de persones molt principals e illustres”24. En les excavacions fetes els anys 2010 i 2011 al castell s’hi trobaren tres tombes en cista al costat sud de l’església, dues a tocar de l’absis, una de les quals “tallada a l’oest per la fonamentació del contrafort més oriental adossat a l’església”, circumstància que fa pensar que poden ser anteriors al castell templer25; és més, tres tombes és un nombre molt petit per la quantitat d’enterraments documentats a Gardeny. Així doncs, és més probable que la zona cementirial del castell estigués situada al costat de ponent26.

Exteriorment la pressió de la pesada volta és estrebada per cinc potents contraforts de ploms esglaonats que recorden els de certes capelles templeres occitanes estudiades per Legras27. Tres són a migdia i dos a tramuntana; cap d’ells coincideix amb l’arc faixó de l’interior (fi g. 6). Els contraforts foren construïts al mateix temps que la nau, o immediatament després i són en la seva funció típicament romànics. L’aparença exterior, formant plans esglaonats, dels contraforts de Gardeny recorda els que es construïren a França en el segle XII i que s’implantaren a Catalunya durant la segona meitat del segle XIII. Com que els contraforts de Gardeny resulten insòlits en el context de l’arquitectura catalana de fi nals del XII o de començaments del XIII,

Sembla que hi havia quatre fi nestres de doble esplandit a la nau (tres a migdia i una a tramun-tana) i cinc de la mateixa tipologia i situades a igual alçada a l’absis, amb la qual cosa caldria valorar la semblança entre l’església de Gardeny i la parroquial de Gandesa (Joan FUGUET SANS, L’arquitectura... , 1995, cit. n. 5, p. 101-104). 23. La prospecció arqueològica de 2010-2011 ha descobert també els fonaments del mur de la galeria (Isabel GIL GABERNET, Memòria ..., cit. n. 17, p. 22). Aquesta galeria era molt semblant a les de Miravet i Barberà.24. ACA, Gran Priorat, 224, f. 12v (citat per Joan FUGUET SANS: “Nuevas aportaciones ... cit. n. 6, p. 575). 25. Isabel GIL GABERNET, Memòria del seguiment..., cit. n. 17, p. 19.26. J. FUGUET SANS, L’arquitectura..., 1995, cit. n. 5, p. 171.27. Anne-Marie LEGRAS, Les Commanderies des Templieres et des Hospitaliers de Saint-Jean de Jéru-salem en Saintonge et en Aunis, CNRS, París, 1983.


449

Fot. 9. Gardeny. Sala de cavallers (fot. Joan

Fuguet).

Fot. 10. Gardeny. Es-glésia conventual (fot.

Joan Fuguet).


450

alguns estudiosos els han considerat més tardans28. Tanmateix, ja que la capella pintada és de mitjan segle XIII i sobremunta els contraforts, cronològicament, aquests han de ser anteriors. Per tant, hem d’admetre que es tracta d’una importació primerenca de tipologia francesa, que després farà fortuna al nostre país en el període gòtic.

L’ornamentació escultòrica del temple és tan escassa a l’exterior com a l’interior. Més enllà de la porta principal, només hi ha una cornisa amb permòdols llisos a la capella, que sobresurt pel costat de migdia. La nuesa i el caràcter massís dels murs, dels contraforts i, sobretot, de l’ample frontispici ponentí, donen a aquesta església un aspecte de sobrietat i de duresa militar molt remarcables.

Els materials i la tècnica constructiva emprats en el temple són els mateixos que en la casa-palau. En ambdós edifi cis els carreus porten senyals de picapedrer.

L’església es troba documentada a mitjan segle XII, que és quan s’instaŀlà la comanda, i els elements arquitectònics i l’aparellament de la pedra corresponen a aquesta època. La fortifi cació de Gardeny, i amb ella el recinte sobirà, amb la casa-palau i l’església, fou bastida tot seguit a la instauració de la comanda templera. Lladonosa29 insinua, encertadament a parer nostre, que probablement havien construït Gardeny els mateixos picapedrers que després treballaren a la Seu Vella de Lleida. Per l’estructura dels murs i la coberta –parets gruixudes amb contraforts i volta de canó apuntat– l’església resulta una típica construcció que segueix els esquemes romànics dels segles XI i XII, amb una evident infl uència occitana i francesa concretada en l’ús dels contraforts i l’absis poligonal, insòlita a Catalunya però habitual en les terres del nord des del primer romànic.

Tant l’església com la casa-palau i la resta d’edifi cis del recinte sobirà es devien construir en els anys cinquanta i seixanta de la dotzena centúria. Probablement les obres no duraren més de deu anys, fet que no té res d’estrany si es té en compte que l’època i el lloc, especialment perillós, exigien prestesa; raons no en faltaven. Serà bo recordar que per construir el castell de Peníscola, a fi nals del XIII, en un temps de menys necessitats defensives, es va tardar tretze anys30.

Gardeny degué ser una de les primeres construccions importants dels grups de picapedrers occitans que treballaren a Lleida. La tipologia de certs elements estructurals i formals, la nau coberta per volta de canó apuntat amb l’arrencament senyalat per una motllura, la fi nestra d’arc rodó i doble esplandit al peu, els contraforts

28. Núria de DALMASES / Antoni JOSÉ PITARCH, “L’època del Císter”, Història de l’Art Ca-talà, II, Edicions 62, Barcelona, 1985, p. 93.29. Josep LLADONOSA, Història de Lleida, cit. n. 2, p. 250.30. Joan FUGUET SANS, “Els castells templers de Gardeny i Miravet i el seu paper innovador en la poliorcètica i l’arquitectura catalanes del segle XII”, a Acta Mediaevalia, 13, Barcelona, 1992, p. 362.


451

Figura. 11. Gardey. Dibuix de Wyngaerde, 1563.

Fot. 12. Gardeny. Capella de St. Salvador, pintura del mur occidental (fot. Serveis Béns Cultu-rals de la Generalitat de Catalunya).


452

de ploms esglaonats, la porta arquivoltada amb elements decoratius diversos –oves, ziga-zagues...– semblen preludiar solucions que després es trobaran en l’arquitectura catalana de l’Escola de Lleida i en les primitives esglésies del Cister.

Les pintures murals de l’església

L’estiu de 1987, una campanya de restauració duta a terme pels serveis de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de la restauradora Erina Serrano, posà al descobert uns fragments de pintura mural que decoraven la capella lateral del sud i part del mur de migdia de l’església, situat entre la capella i l’arc dobler. Joan Ainaud, en una nota de premsa31, datava el mural de la capella de Gardeny a mitjan segle XIII (fi g. 12). La troballa, malgrat el greu estat de conservació i el fet de limitar-se a petits fragments, representà un esdeveniment en el context de la pintura dels templers a Catalunya, ja que eren pocs els exemplars conservats al nostre país relacionats amb l’Orde32. Malauradament, pocs mesos després del seu descobriment foren danyades irremeiablement per uns assaltants de l’edifi ci, raó per la qual es procedí al seu arrencament. Actualment, molt malmeses, vestigi del que eren, es conserven al Servei d’arqueologia de la Paeria33 (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 3).

El primer fragment conservat de la capella mesura uns 0,75 m d’altura per 1,5 m de costat, que ocupa aproximadament la meitat superior del mur. Té dos registres horitzontals historiats, a l’esquerra dels quals s’endevina l’inici d’una màndorla, resseguida per una sanefa. En el superior hi ha sis fi gures de front, totes d’igual altura i en una actitud hieràtica semblant: porten a la mà esquerra un llibre, tenen el braç dret doblegat amb la mà estesa damunt del pit –quatre amb el palmell de front i dues sobre el pit– i porten una aurèola gran i blanca. Les fi gures no són de cos sencer sinó que estan tallades a l’altura de la pelvis. En el registre inferior hi ha també sis fi gures, però estan de costat, en actitud de pregar, amb els braços doblegats i les mans juntes, mirant cap a la dreta en direcció a la màndorla; no porten aurèola i són representades, com les de damunt, fi ns a dos terços del cos.

Les fi gures del registre superior tenen els rostres força malmesos, de manera que no s’aprecien bé les característiques del dibuix, que tanmateix insinua contorns ovalats de línia negra o vermellosa que segueix els elements anatòmics. En canvi, les fi gures del registre inferior estan en més bon estat; són cares anatòmicament ben dibuixades (ulls, boca, cabells...) amb línia roja o negra, que mostren un somrís beatífi c. En canvi, les del registre superior són més hieràtiques. Com a elements accessoris tan

31. Vegeu la nota 19. . 32. Joan FUGUET SANS, L’arquitectura..., 1995, cit. n. 5, p.172-175. 33. Agraïm la informació que ens han proporcionat Pere Rovira del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Laura Laveda, de Turisme de Lleida, i Elena Iglesias, restaura-dora del conjunt pictòric.


453

sols s’aprecien els llibres i les aurèoles en els personatges del registre superior. La tipologia dels vestits es redueix a dos models, un en cada registre. Les fi gures de dalt porten una túnica de mànegues amploses amb sanefes puntejades al coll, a la cintura, i de dalt a baix del vestit. Les fi gures de sota porten túnica llarga cenyida a la cintura, amb mànega estreta.

Al damunt, ocupant part de la volta es conserva un altre fragment que representa un cel blau amb estels (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 4).

La capella devia estar tota decorada segons una iconografi a fàcilment reconstituïble a partir de la simetria: es tracta de la típica composició romànica amb màndorla central i registres horitzontals als costats. Dins de la màndorla hi devia haver la fi gura majestàtica de Crist Jutge. Les sis fi gures amb cap nimbat i llibre devien ser la meitat d’un apostolat –el llibre és un atribut dels apòstols34– disposats simètricament a un i altre costat de l’ametlla mística, i les fi gures del registre inferior, sense aurèola i amb les mans juntes amb actitud beatífi ca mirant vers la màndorla devien ser els elegits d’un Judici Final35. La volta decorada com un cel blau estelat, ha de fer referència al Paradís.

El fragment conservat a la nau és el més gran i ocupa el mur lateral i la contrapilastra de l’arc faixó; té uns 3 metres d’altura per 2,5 d’amplada (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 2). Formava part d’una decoració que cobria el mur lateral de l’església i, probablement, tot d’interior del temple, com succeïa en la capella conventual de la casa del Temple de Barcelona36. Presenta dues modalitats decoratives diferents, la del mur, pròpiament dit, que imita un aplacat policrom de marbres o pedres i la de la contrapilastra, que dibuixa una sanefa vertical d’elements circulars concèntrics de temàtica vegetal estilitzada (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 5 i 6).

En la darrera restauració de l’església, en ser enderrocat el mur modern que separava l’absis de la nau, va aparèixer un fragment d’inscripció (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 8). Està situat a uns tres metres del sòl i és lletra del segle XIII. Probablement fa referència a alguna celebració o consagració; dissortadament el seu estat no en permet la lectura (vegeu el treball de Montserrat Pagès, fot. 7).

Tant a la capella com a la nau, la policromia ha desaparegut pràcticament del tot, només queden restes del vermell pujat que iŀluminava algun dibuix i alguns verds i blaus en els vestits. La tècnica emprada fou probablement (segons opinió de

34. Emile Mâle, L’Art religieux du XIIIe siècle en France, Colin, París, 1958, v. II, p. 297-298. 35. Els personatges i l’escena són pràticament iguals als del Judici Final de San Bevignate de Perusa (Pietro SCARPELLINI: “La chiesa di San Bevignate, i Templari e la pittura perugina del Duecento”, a RONCETTI, M. ; SCARPELLINI, P. ; TOMMASI, F. (eds.): Templari e Ospitali-eri in Italia. La chiesa di San Bevignate a Perugia, Electa, Milà, 1987, p. 93-158). 36. Joan FUGUET SANS, “La casa del Palau del Temple de Barcelona”, a Locus Amoenus, 7, Barcelona, 2004, p. 99-109.


454

la restauradora) un tremp de cola37. Estilísticament aquestes pintures pertanyen a la transició del romànic al gòtic. Ja s’ha dit que la capella devia ser construïda dins la primera meitat del XIII.

Els murals de Gardeny en el context de la pintura templera38

Malgrat la desaparició de moltes pintures i edifi cis, subsisteixen bons exemples de pintura mural dels templers arreu d’Europa, principalment en capelles. Les representacions conservades mostren uns programes iconogràfi cs que comparteixen els mateixos temes que l’art religiós medieval de la seva època.

Un tret que apareix en moltes esglésies templeres és la imitació de carreus, o bé el simple resseguiment del carreuat com en el cas de Miravet. Aquí, un cop netejats els carreus i desaparegudes les aportacions salinoses que cobrien l’aparell isodòmic, s’ha posat al descobert un tractament molt acurat a base de cintes perfectes d’estuc39 que segueixen les juntes, sobre les quals la pressió d’un ferro ha marcat el fi l del carreuat, que després s’ha pintat de roig anglès, l’horitzontal, i de blau ultramar, el vertical, potser amb la intenció de carregar de simbolisme el parament mural. És, sens dubte, la decoració mural més austera que coneixem en una capella templera; és signifi catiu que això passi precisament en una capella castral, car en l’ambient militar es probablement on podrien haver-se acomplert amb més justesa la simplicitat decorativa recomanada per sant Bernat40. Pensem que aquesta emfasització del carreuat, mitjançant color, s’ha de relacionar amb la tendència de templers i cistercencs a pintar carreuats fi cticis en els

37. Aquesta opinió, feta l’any 1987, sense els avals d’una analítica, avui podria ser molt dife-rent. Els darrers avenços en el terreny de la restauració han entrat de ple en el coneixement de les tècniques murals del segle XIII. La investigació realitzada per Mar Sabaté a la capella de Sant Miquel de l’església de Sant Joan de València és exemplar en aquest sentit (Mar SABA-TÉ, “Estudio de los materiales y la técnica utilizada e informe de la 2ª parte de la restauración de las pinturas murales de San Juan del Hospital de Valencia”, a Actas del I Congreso del GEIIC. Conservación del Patrimonio: evolución y nuevas perspectivas, Palacio de Congre-sos de la ciudad de Valencia, 25, 26 y 27 de Noviembre de 2002, Valencia, 2002). 38. Per a la pintura dels templers en general, Caetano CURZI, La pittura dei Templari, Sil-vana Ed., Milà, 2002; i per a l’àmbit de la Corona d’Aragó, Joan FUGUET SANS, “Pinturas, miniaturas y graffi ti de los templarios en la Corona de Aragón”, a LUTTRELL, A. e TOMMASI, F. (eds.), Religiones militares, contributi alla storia degli Ordini religioso-militari nel medi-oevo, Cità di Castello, 2008, p. 237-263.39. Hom diria que planxat en calent. El procediment és una variant del fresc que consisteix en mesclar sabó neutre a l’enlluït fi nal o “intonaco”, la qual cosa permet brunyir la superfície pintada amb una planxa calenta abans no comenci la carbonatació, o enduriment de la calç. Aquest procediment, que també és present a l’exterior del castell, podria tenir també la funció de preservar l’entrada d’humitats. Agraïm l’observació a l’arquitecte restaurador de Miravet, Carles Brull. 40. Caetano CURZI, La pittura dei Templari, Silvana Ed., Milà, 2002, p. 103 .


455

Fot. 13. Sant Pau de Casse-rres. Mural de l’església (fot.

d’internet).

Fot. 14. Comanda templera de Puig-reig. Església de Cal Pallot, fragment de mural (fot. Catalunya Romànica).


456

murs de les seves capelles41, que tot i no ser un fet exclusiu d’aquest apareix en altres capelles parroquials.

El de Gardeny és un carreuat policrom molt variat i contornejat per una doble línia negra, proper als murals de Cressac, Montsaunès o Perugia42. Suposen una complexitat decorativa més elaborada, ja que presenten fi gures geomètriques en composicions que imiten murs de pedres de colors, emmarcats en un carreuat regular fi ctici. Les fi gures geomètriques són també una constant en programes iconogràfi cs –a San Bevignate i Montsaunès, principalment– i estan carregades de valor simbòlic43 (fi g. 16, 17, 18 i 19).

Pel que fa al Judici Final, representat a l’interior de la capella, es també una constant en tota la pintura medieval i present en moltes de les capelles templeres. El Judici Final i l’escena de la psicòstasi o pesatge de les ànimes és una representació simbòlica de la lluita del Bé contra el Mal. Aquesta lluita, que té un paraŀlelisme en el combat contra l’heretgia al retaule de Sant Bernat de Mallorca44 (fi g. 15) i en l’església de San Bevignate45 s’expressa de manera més explícita en les escenes de combats entre cristians i musulmans (fi g. 18), com les batalles representades a les esglésies de Cressac o de San Bevignate. Reforça aquest paraŀlelisme la presència conjunta a San Bevignate

41. “Dalla ricognizione degli apparati decorativi, il primo e più evidente elemento di conti-nuità che emerge attiene alla presenza di intonaci dipinti a imitazione del paramento murario” (Ibidem, p. 23). 42. Per a la capella de Cressac, Paul DESCHAMPS et Marc THIBOUT, La peinture murale en France. La Haut Moyen Age et l’époque romane, París, 1951, p. 132-137; Michelle GABO-RIT, La commanderie de Cressac, a BROCHARD, B. et RIOU, Y-J. (dirs.), Les peintures mu-rales de Poitou – Charentes, Saint-Savin-sur-Gartempe, 1993, p. 78-79. Per a la capella de Montsaunès, Jean LAFFARGUE: Les peintures templières de Montsaunès, a Actes du deuxième Congrès International d’etudes pyrénéennes, Luchon-Pau, 6, V, Archéologie, Art, Histoire, Droit, París, 1957, p. 38-50; F. LABORDE: L’Église des Templiers et les vestiges du château de Montsaunès (Haute Garonne), Saint Girons, 1982. Per a la capella de Perugia, Pietro SCARPELLINI: La chiesa di san Bevignate, i Templari e la pittura perugina del Duecento, a RONCETTI, M. ; SCARPELLINI, P. ; TOMMASI, F. (eds.): Templari e Ospitalieri in Italia. La chiesa di San Bevignate a Perugia, Electa, Milà, 1987, p. 93-158. Per a les tres capelles, Caetano CURZI: La pittura dei Templari, cit. n. 40, p. 23-51. 43. A Barcelona i a Puig-reig hi ha una proliferació de creus, roses, fl ors de lis, que s’han d’associar amb signifi cats religiosos (les roses, Jesucrist, la fl or de lis la Trinitat i la Verge Maria).44. Sobre el retaule de sant Bernat , Joan FUGUET i Carme PLAZA, Els templers guerrers de Déu. Entre Orient i Occident, R. Dalmau Ed., Barcelona, 2012, p. Sebastián SALVADÓ, “Interpreting the Altarpiece of Saint Bernard: Templar Liturgy and Conquest in 13th century Majorca”, a Iconographica, Rivista di Iconografi a Medievale e Moderna, V, Sismel Edizioni del Galluzzo, Florència, 2006, p. 48-63. 45. Giovanna CASAGRANDE, “Insediamenti religiosi femminile a Perugia nell’area Montelu-ce-San Bevignate (secoli XIII-XV)”, a RONCETTI, M. ; SCARPELLINI, P. ; TOMMASI, F. (eds.): Templari e Ospitalieri..., cit. n. 42, p.46-52.


457

Fot.15. Palma de Mallorca. Retaule de Sant Bernat (Fot. MM)

Fot. 16. Comanda templera de Montsaunès (Haute-Garonne),murals de l’església (fot. Joan Fuguet).


458

d’una batalla a la contrafaçana i del Judici Final a l’absis46. Curiosament, les fi gures dels elegits del Judici Final de San Bevignate presenten una gran semblança amb les de Gardeny (fot. 19).

Especulant sobre possibles paraŀlelismes de Gardeny amb altres capelles templeres, podria ser que el seu fris decoratiu hagués emmarcat una composició de tipus heroico-militar com a les esglésies de Cressac o San Bevignate, o a les sales de cavallers d’alguns palaus de l’orde com a Monfrin47 i a la probable “Sala dels Cavalls” de Palau del Temple de Barcelona48. En aquest cas, es podrien relacionar amb les del Palau Reial Major de Barcelona49.

El pesament de les ànimes, una altra constant en la iconografi a templera, apareix a Montsaunès i a la capella de Sant Andreu de Cal Pallot, de la comanda de Puig-reig50 (fi g. 14). En totes aquestes representacions hi ha un signifi cat comú: la guerra santa contra l’Islam o contra els enemics de la Fe, portarà els creients al Paradís.

Les creus parietals de consagració de moltes esglésies templeres estaven pintades. A la capella conventual del Temple de Barcelona encara en queden dues. En alguns programes iconogràfi cs més ambiciosos com a San Bevignate o Montbellet (Garona, França), las creus són portades per un apòstol.

Datació i relació amb la pintura catalana del seu temps

Pel que fa a l’estil de la decoració historiada de la capella, en una primera valoració51 apuntàvem cap a un allunyament del bizantinisme propi de començaments del XIII i l’apropàvem al mestre de Soriguerola (darrer quart del XIII), amb la qual cosa restava inclosa dins del gòtic lineal. Estudis recents també la consideren d’aquest moment i estimen que es tracta d’una branca del cercle del taller de Lluçà52, relacionada amb el mestre de Sant Pau de Casserres la característica del qual és l’occidentalització

46. Vegeu Pietro SCARPELLINI: La chiesa di san Bevignate ..., cit. n. 42, p. 93-158.47. Damien CARRAZ / Sophie ASPORD-MERCIER, ”Le programe architectural d’un pôle sei-gneurial : la commanderie de Montfrin (Gard)”, a Archéologie du Midi Medieval, 28, Tolosa, p. 297-315. 48. Joan Fuguet Sans, ”La casa del Palau del Temple... ” , cit. n. 36.49. Vegeu Anna M. BLASCO i BARDAS: Les pintures murals del Palau Reial Major de Bar-celona, Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona, 1993; Montserrat PAGÈS I PARETAS, “El Mestre de la Conquesta de Mallorca”, a Rosa ALCOY i PEDRÓS (coord.): L’Art Gòtic a Cata-lunya, Pintura I, de l’inici a l’italianisme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005, p. 60-65.50. Jean LAFFARGUE: Les peintures templières de Montsaunès..., cit. n. 42, p. 38-50; Rosa SERRA i ROTÉS, « Sant Martí de Puig-reig », a Catalunya Romànica, XII, Enciclopèdia Cata-lana, Barcelona, 1985, p. 378-387.51. Joan FUGUET SANS: L’arquitectura dels templers..., 1995, cit. n. 5, p. 174.52. Rosa ALCOY I PEDRÓS, “El taller de Lluçà i el seu cercle”, a Rosa ALCOY I PEDRÓS (co-ord.): L’Art Gòtic a Catalunya, Pintura I, de l’inici a l’italianisme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005, p. 38.


459

Fot. 17. Comanda templera de Montsaunès (Haute-Garonne), murals de l’església (fot. Joan Fuguet).

Fot. 18. Comanda templera de san Bevignate de Perusa (Úmbria), mural de la contrafaçana de l’església (fot. Joan Fuguet).


460

del bizantinisme inicial. La relació amb Sant Pau de Casserres s’ha fonamentat en una suposada destinació funerària de la capella de Gardeny53, relacionada amb la representació del Judici Final54.

Tanmateix, deixant de banda la hipotètica atribució funerària de la capella de Sant Salvador de Gardeny, la seva relació estilística amb les fi gures de la nau de Casserres es manifesta principalment en el fet de presentar una imitació de carreus amb elements inscrits en ells, a la manera d’algunes pintures templeres i cistercenques55, més que no pas en la representació d’un Judici Final (fi g. 13). La pintura dels templers a Catalunya, com la seva arquitectura, s’ha de relacionar sobretot amb el context artístic del país.

53. Rosa ALCOY i PEDRÓS, “El castell de Gardeny”, a Lleida la ciutat dels dos turons, Lleida, 1992, pàg. 50.54. Rosa ALCOY i PEDRÓS, “El castell de Gardeny”, a Lleida la ciutat dels dos turons, Lleida, 1992, pàg. 50. Per a Ana Belén Muñoz (“Pintura medieval en templos de las órdenes del Temple y de San Juan de Jerusalén en la Corona de Aragón”, a Amelia LÓPEZ-YARTO ELIZALDE / Wifredo RINCÓN GARCÍA (coord.), Arte y patrimonio de las órdenes milita-res de Jerusalén en España: hacia un estado de la cuestión, Saragossa-Madrid, 2010, p. 429-446), no és probable que representés un Judici Final pròpiament dit amb tots els elements iconogràfi cs, car els elegits són a l’esquerra i no a la dreta de Crist, i previsiblement, a l’altre costat hi havia sengles registres amb apòstols i orants. 55. H. P. AUTENRIETH, “Architettura dipinta”, a Enciclopedia dell’Arte Medievale, Roma 1991.

Fot. 19. Comanda templera de san Bevignate de Perusa (Úmbria), murals de l’absis de l’església (fot. Joan Fuguet).

El castell templer de Gardeny. Arquitectura i pintura a la llum de les recents excavacions i restauracions

Documents