El altres Noucentites Proposta didàctica Dossier de l’Educador/a
El altres Noucentites
Proposta didàctica Dossier de l’Educador/a
Els altres Noucentistes- 1
CRÈDITS
T-CUA
Direcció
Francesc-Xavier Mingorance i Ricart
ELS DOSSIERS DE L’INFORMADOR
Coordinació, disseny, redacció i recopilació de continguts (T-CUA)
Francesc-Xavier Mingorance i Ricart
Continguts
Per a la realització d’aquest guió han estat fonamentals el textos del catàleg i del dossier de treball de la
exposició dels comissaris de la mateixa, Joan Minguet i Txema Romero.
Aquest dossier pot ser reforçat amb sessions formatives dels educadors/es a l’inici de cada itinerància de
l’exposició.
Els altres Noucentistes- 2
OFICINA DEL PATRIMONI CULTURAL
Els altres Noucentistes Dossier de l’educador
1. PRESENTACIÓ DE L’ACTIVITAT
Objectius • Descobrir el noucentisme.
• Introducció en el pensament estètic del noucentisme.
• Entendre l’ideal i la ideologia noucentistes.
• Contextualitzar les manifestacions artístiques amb el seu temps.
• Identificar els artistes menys coneguts del noucentisme
Conceptes • A través de la figura de Pla entendre les diferències i similituds del
treball i l’obra d’un periodista i d’un escriptor
• La reunió dels llibres: la biblioteca
• Diferents tipus de llibres: les novel·les, els contes, les
enciclopèdies, els llibres de text...
• La lectura com un acte de diversió i aprenentatge que ens
acompanya sempre
Procediments • Visita a les sales de l’Exposició “Els altres noucentistes”.
• Exposició oral dels conceptes fonamentals del noucentisme.
• Contextualització històrica, cultural i artística de les primeres
dècades del segle XX.
• Comentari i crítica raonada de les obres exposades, amb
contextualització.
• Breu esbós biogràfic del creadors de les obres exposades.
• Debat obert: Intercanvi d’opinions, coneixements i experiències
amb els visitants.
Els altres Noucentistes- 3
Actituds, valors i
normes
• Inquietud per escoltar i entendre
• Responsabilitat en el comportament grupal i individual
• Sensibilització vers el món de la creació artística
• Valoració i respecte vers les persones, les seves obres i les
manifestacions literàries i artístiques
• Respecte a les opinions i accions dels altres membres del grup
participants en l’activitat
Metodologia de
treball
La visita educativa i interpretativa a l’exposició Els altres noucentistes pretén ser
el més dinàmica possible, començant per una introducció general i, partint del
comentaris teòrics de l’educador/a, om pretén mitjançant preguntes als
participants convertir-la en un recorregut iniciàtic i, fins on es pugui aprofundit
en el fenomen cultural, social, artístic i, no ho oblidem, polític del noucentisme
1. Benvinguda i presentació
A l’espai habilitat de recepció dels visitants, l’educador/a educadora
s’identificarà, rebrà el grup cordialment i es presentarà. Comunicarà
breument al grup el seu nom, la seva formació professional i el seu càrrec
dins la institució o l’empresa per a la qual presta servei.
Tot seguit convidarà el grup a acompanyar-lo/a en un recorregut
comentat per l’exposició, tot informant-los la predisposició per a què tot
el grup participi, quan s’escaigui, de manera activa a la mateixa.
2. Plantejament de l’exposició
A l’espai immediatament anterior a l’Àmbit 1 de la mostra, es Farà una
breu introducció dels plantejaments i propòsits amb els quals s’ha gestat
la mateixa i els àmbits amb els que s’ha estructura i el per què, amb la
intenció de facilitar al màxim la seva comprensió.
3. Àmbit 1. La Mancomunitat i el Noucentisme
Tot i què estretament lligats es tracta de dos conceptes totalment
diferents. Si el primer fa referència a una situació política, el segon ho fa
a una de cultural, social i artística.
Els altres Noucentistes- 4
L’educador/a, haurà de definir curosament cada un dels conceptes que
es desenvoluparan al llarg de la mostra. Ho exemplificarà amb els
recursos expositius, tot fent una pausa en el seu discurs per tal de visiona
l’Audiovisual d’aquest àmbit.
Per començar el comentari en aquest àmbit, i per tal de trencar el gel
amb els participants, els convidarà, abans de fer la seva explicació, a què
ells mateixos defineixin alguns conceptes bàsics com a “Mancomunitat”,
“Noucentisme”, “Cooperativisme”, “Catalanisme”, etc. D’aquesta
manera, i només entrar a l’exposició, ja començarà la participació activa
dels visitants.
4. Àmbit 2. El Territori i la gent
En aquest àmbit es parlarà de l’estreta relació entre el Noucentisme, els
seus creadors i el territori al qual pertanyien, Catalunya. Partint de les
obres exposades hom plantejarà la identificació de l’ideal noucentista
amb el concepte de Mediterrani i territori català, i fins a quin punt això
pot ésser cert. També els conceptes de maternitat, i de societat
matriarcal tradicionalment lligats a les cultures mediterrànies i/o llatines
seran debatuts en aquest espai.
L’educador/a convidarà d’antuvi als participants a expressar la seva visió
de com definirien el paisatge ideal de Catalunya, per confrontar-lo amb
la visió dels noucentistes.
5. Àmbit 3. L’exaltació dels oficis artístics
La recuperació iniciada en el modernisme dels oficis artístics, altrament
dits de manera no gaire correcta “arts menors”, va ser represa amb un
caire diferent per la Mancomunitat Catalana
Per iniciar el seu discurs, l’educador/a proposarà als participants que
enumerin els oficis artístics que relacionen tant amb la quotidianitat com
a la creació de grans obres artístiques, per tal d’exemplificar-les i
diferenciar-les de les anomenades “Belles Arts”.
Caldrà que, partint de l’explicació de les obres presents en aquest àmbit i
Els altres Noucentistes- 5
amb la personalitat dels artistes que les crearen, els visitants entenguin
com en el Noucentisme aquetes manifestacions artístiques assoliren una
consideració d’obres d’art i la qualitat de la seva execució excel·lí com en
pocs estils artístics ha passat al llarg de la història.
6. Àmbit 4. L’impremta com a una Bella Art
L’educador/a incidirà en aquest àmbit en dos conceptes:
• La importància de la creació literària del Noucentisme, ja sigui
poesia, narració curta, novel·la, teatre o assaig
• La creació impresa, un altre cop com a obra ben feta, i la seva
riquesa parella a la mateixa creació literària, però també amb
l’artística i amb l’ideal político-cultural en consonància amb el de
la Mancomunitat
El recorregut comentat pels cartells i llibres de l’àmbit li permetrà
refermar aquestes dues premisses.
En acabar aquest apartat, es pot proposar una activitat, en el cas de la
visita d’un centre d’educació, en la què els participants creïn un cartell,
amb l’ideal, la tipografia i la concepció estètica del Noucentisme, sobre la
seva escola, el seu barri o alguna temàtica d’actualitat que tractin en el
seu recorregut curricular concret.
Aquesta activitat es pot dur a terme en el mateix museu o lloc on es
presenti l’exposició o en el centre educatiu al qual pertanyi el grup.
7. Àmbit 5. Cap a la modernitat
En el darrer àmbit de l’exposició, l’educador/a presentarà un vessant no
gaire conegut d’alguns creadors artístics del moviment noucentista.
Ha de tractar de trencar motllos i idees preconcebudes, que enquadren
en noucentisme com a un moviment més aviat ple de seny i pausa, amb
un ideari de bellesa i d’obres mesurades i “ben fetes”.
Molts artistes implicats en el noucentisme no renunciaren, de cap
manera van renunciar a participar-hi, potser per aquesta raó no són tan
reconeguts com a noucentistes.
Els altres Noucentistes- 6
Aquest àmbit és el més “artístic” de tots els que es visiten a l’exposició.
L’educador parlarà de la llibertat creativa i de la recerca de nous models
estètics, així com de la irrupció de les avantguardes dins el marc de la
Catalunya noucentista i com aquest espai obert i permeable a les
influències aportades per aquest joves artistes es va veure truncat amb
els esdeveniments polítics que provocaren de manera encadenada la fi
de la Mancomunitat, dels seus ideals i, poc temps després de les
llibertats bàsiques tant de la societat, com dels homes i dels seus
artistes.
8. Comiat.
Un cop acabat el darrer àmbit, l’educador/a s’acomiadarà dels visitants,
tot convidant-los a prendre part d’alguna de les activitats programades al
voltant de l’exposició, tallers, o ha visitar les sales d’exposició permanent
del museu en el que es trobi la mostra en aquell moment.
Durada
• L’activitat es realitzarà en 45 minuts / 1 hora
Adreçat a � 3r Cicle de Primària, ESO i Batxillerat (Tot i que es pot adaptar fàcilment a
alumnes de cicles inferiors)
Els altres Noucentistes- 7
GUIÓ DE L’EXPOSICIÓ
Els altres Noucentistes
_________________________________________________________________________
BENVINGUDA I INTRODUCCIÓ
BENVINGUDA Benvinguts/des a l’Exposició “Els altres Noucentistes”. Aquesta exposició
l’hem d’emmarcar dins els actes de commemoració del centenari de la
proclamació de la Mancomunitat Catalana, que va ser activa a Catalunya
des del 1914 fins el 1925.
EL PER QUÈ DE L’EXPOSICIÓ El primer objectiu de l’exposició és ajudar a entendre la voluntat de
construir una identitat, o tendència cultural, partint d’unes peces que ens
remetran a fets i dades històriques que hom no pot qüestionar, i aquesta
voluntat no és altre què el Noucentisme.
El noucentisme no fou només un moviment artístic, sinó que abastà un gran
ventall d’aspectes polítics, socials, culturals i identitaris de Catalunya, i com
a tal s’ha d’entendre.
ÀMBITS TEMÀTICS Per tal d’articular l’exposició i la vista a la mateixa hom ha preparat cinc
espais o àmbits temàtics que ens permetran fer comprensible allò que els
comissaris de la exposició Joan Minguet i Batllori, professor de la Universitat
Autònoma de Barcelona i President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art,
i Txema Romero, Director del Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès,
ambdós grans coneixedors de l’art català de principis del segle XX i, del
noucentisme.
Els àmbits proposats són els següents:
Àmbit 1.
Els altres Noucentistes- 8
La Mancomunitat i el Noucentisme
Àmbit 2.
El Territori i la gent
Àmbit 3.
L’exaltació dels oficis artístics
Àmbit 4.
L’impremta com a una Bella Art
Àmbit 5.
Cap a la modernitat
Àmbit 1. La Mancomunitat i el Noucentisme
La Mancomunitat de Catalunya agrupava les quatre Diputacions Provincials
de Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona).
Tot i què només tenia competències administratives i les pròpies de les
citades diputacions, la seva repercussió anà molt més enllà de l’àmbit
purament administratiu. El fet què, per primera vegada, i coincidint amb
bicentenari de la Guerra de Successió, l’Estat Espanyol reconegués el fet de
la identitat catalana, va transcendir més enllà i va tenir una significació
política innegable.
Fou presidida per Enric Prat de la Riba i, posteriorment per Jose Puig i
Cadafalch i Alfons Sala i Argemí, aquest darrer imposat pel dictador Miguel
Primo de Rivera, qui va dissoldre la Mancomunitat Catalana el 1925.
La Mancomunitat Catalana, sota l’ideal del seu primer president, Enric Prat
de la Riba, va dur a terme una gran tasca de millora de camins,
comunicacions i telèfons, infraestructures ferroviàries i portuàries,
cooperativisme (cellers, almàsseres...), cultura i educació (biblioteques i
escoles...), sanitat, etc.
Entre d’altres accions, i sota el mandat d’Enric Prat de la Riba, la
Mancomunitat Catalana impulsà tot un seguit institucions com l’Institut
d’Estudis Catalans, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola d’Agricultura,
Els altres Noucentistes- 9
l’Escola del Treball, la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Educació General,
la xarxa de biblioteques públiques ("Biblioteques Populars"), l’Escola de
Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells
Oficis, la d’Infermeres, , la Caixa de Crèdit Comunal, l’Oficina d’Estudis
Jurídics, o la Junta de Museus, entre d’altres.
Ho podríem resumir en les paraules que recull Marimón en el seu article
publicat al diari “Ara”, sota el títol Ni un poble sense escola, biblioteca i
telèfon
En aquesta sala podeu contemplar alguns dels documents referents a la
creació de la xarxa de biblioteques, escoles, el cooperativisme agrícola, etc.,
sota el patrocini de la Mancomunitat Catalana
Imatge no exposada
La Fundació Bernat Metge, creada el 1922 amb el mecenatge de Francesc
Cambó a través de l’Editorial Alfa, que va promoure l’estudi i publicació des
texts clàssics i el seu estudi a Catalunya, avui dins l’Institut Cambó.
Biblioteca de Pineda de Mar
Imatge no exposada
La Xarxa de biblioteques de la Mancomunitat, que es van bastir a diverses
poblacions de Catalunya, com ara Valls, el Vendrell, Pineda de Mar, Calellla,
etc. La funció principal de les quals era apropar la lectura i el coneixement a
tots els pobles de Catalunya.
Escola Superior de Bells Oficis
Imatge no exposada
L’Escola Superior de Bells Oficis, fundada el 1914/15 per expressa voluntat
d’Enric Prat de la Riba, que s’inspirava en l’Escola d’Art de Francesc d’Assis
Galí i en un projecte d’Esteve Monegal. A la primera d’aquestes dues es van
formar la major part d’artistes que foren part del noucentisme i de les
avantguardes artístiques a Catalunya, com ara Esteve Monegal, Lluís
Plandiura, Joan Miró, Josep Llorens i Artigas, Cèsar Martinell, Jaume
Mercadé, Rafael Benet, Antoni i Ramon Puig i Gairalt, Enric Cristòfol Ricart o
Nicolau Rugió i Tudurí, entre d’altres.
Els altres Noucentistes- 10
El 1925 l’Escola fa ser clausurada després de l’acomiadament de tot el
claustre de professors, dins la política centralista de la dictadura del general
Primo de Rivera, per què, segons sembla per la clara intenció de recuperació
de la identitat catalana que tenia l’escola.
Celler Cooperatiu de Pinell de Brai
Imatges no exposades
També des de la Renaixença, la necessitat de recuperar-se la plaga de la
filoxera, que va causar estralls a l’agricultura vinícola, i per un excés de
producció agrícola, va germinar la necessitat de la cooperació entre els
agricultors, amb un incipient cooperativisme, que es traduí, en temps de la
Mancomunitat Catalana, en la creació dels magnífics cellers cooperatius
situats, fonamentalment a la província de Tarragona.
Amb l’ajut de la Banca de Valls, que va concedir préstecs a baix interès,
nombrosos pobles van aixecar-ne cellers i almàsseres, la Mancomunitat va
poder endegar una campanya constructiva de la que destacaríem els cellers
de Pinell de Brai, Falset, Gandesa, Rocafort de Queralt, Vimbodí, Montblanc,
etc. Molts d’ells aixecats per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet. En alguns
dels quals, com el cas de El Pinell de Brai, conegut com “la catedral del vi”,
van participar en la seva decoració artistes com Francesc-Xavier Nogués.
Per a la difusió dels seus principis i de la seva política, la Mancomunitat
Catalana era conscient de la necessitat que el poble prengués consciència
de la importància de la feina a fer, i per això va fer ús d’una nova eina que
s’havia posat molt de moda en els darrers anys del segle XIX i que va tenir el
seu esclat amb el modernisme, la propaganda i el cartellisme.
Aquesta es va traduir en una amplia mostra de cartells que van difondre el
seu ideari i la seva tasca, com alguns dels que podem contemplar en aquest
àmbit i que ens parlen de la gran tasca de reconstrucció nacional que va
endegar la Mancomunitat.
Els altres Noucentistes- 11
El Noucentisme fou el llenguatge artístic que trobà en l’ideari de la
Mancomunitat Catalana el terreny abonat per a desenvolupar tota la seva
capacitat creativa.
En realitat no és que el noucentisme fos el llenguatge oficial de la
Mancomunitat, és més aviat una mena d’associació natural, ambdós
nascuts com a conseqüència d’un llarg període de gestació cultural (des de
la Renaixença), política (naixement dels partits regionalistes i al
catalanisme), social (sindicalisme) i artística (a cavall entre el modernisme i
les avantguardes), etc., condemnats a entendre’s tots dos.
Com diuen els comissaris de l’exposició Joan Minguet i Txema Romero “el
Noucentisme és un corrent cultural [no artístic solament] lligat al
catalanisme polític desplegat per la burgesia catalana a principis del segle
XX. Un corrent que va trobar un instrument de poder per mitjà de les
Diputacions [...] i, a partir del 1914 de la Mancomunitat.”
El terme fou encunyat per l’ideòleg del moviment, Eugeni d’Ors, el 1906 al
“Glossari” que publicava a “La Veu de Catalunya”. Des d’aquest moment va
començar a gestar-se el moviment. Fou un moviment que pretenia dotar a
Catalunya de rerefons intel·lectual i classicista que la proveís d’una identitat
pròpia, això si sense obviar la, cada cop més present, empenta de les
avantguardes a les quals s’adscriuran alguns dels artistes noucentistes.
La qüestió es si realment tots els artistes, excepció feta d’aquells als que la
historiografia “canònica” han inclós sempre en el catàleg de noucentistes,
como ara Josep Clarà, Manolo Hugué, Joaquim Sunyer, Torres García,
Francesc-Xavier Nogués, Ramon Duran i Renyals, Antoni Falguera, Rafael
Masó, Nicolau Rubió, etc., van crear un art noucentista al servei de l’ideari
polític i cultural de la Mancomunitat, o només una part de la seva obra, com
sembla que va ser, es pot incloure dins aquest ideari i estil.
Els altres Noucentistes- 12
Àmbit 2. El Territori i la gent
Com és per a vosaltres el paisatge amb que identificarieu Catalunya?
De ben segur que cadascú de vosaltres ens donaria un resposta diferent i
totes elles serien certes. Per què la realitat, encara que no sembli d’antuvi,
és també subjectiva. No serà el mateix paisatge per una persona que viu a la
costa que per una de l’interior. Ni per a un que viu al nord del país que per a
una del sud. Tots vivim en un mateix país però entorns de vegades molt
diferents. A tot això hauríem d’afegir que el nostre estat d’ànim, la nostra
formació, els nostres interesos, ens faran veure el paisatge de mil formes
diferents.
Sempre s’ha identificat el noucentisme pictòric amb la plasmació d’un
paisatge mediterrani, ple de pins, garrofers, oliveres, orenetes, aztavares,
proper a la costa, i amb una presència gairebé constant de la dona coma
protagonista.
En aquest àmbit podem contemplar tot un seguit d’obres d’alguns dels
pintors adscrits a aquest moviment artístic i cultural, que ens permeten fer-
nos una idea de com era aquest paisatge, o si més no com ho percebien en
aquell moment.
Lola Anglada. Sense títol. Oli sobre tela. Diputació de Barcelona
Lola Anglada, escriptora, dibuixant, il·lustradora i pintora, fou una de les
personalitat artístiques més rellevants de Catalunya durant les primeres
dècades del segle XX. Reconeguda arreu per la seva tasca com a escriptora i
il·lustradora dels seus contes, també fou una destacada pintora.
En aquesta tela, ens presenta una dona de tres quarts i, sorprenentment
d’esquenes, que porta un càntir i un cistell ple de pomes. Davant d’ella una
vinya(?) i tot un seguit de camps conreats amb masies disperses. Al fons una
cadena muntanyosa, totalment erma en la seva part superior.
No és gaire difícil reconèixer aquest paisatge com a una contrada del litoral
Els altres Noucentistes- 13
de la costa central de Catalunya, tan típic del Maresm, Barcelonés o Garraf.
Aquest tipus de paisatges serà el què habitualment hom associa amb l’ideari
noucentista. Pintors com la pròpia Lola Anglada, Josep Obilos o Joaquim
Sunyer en van plasmar-los en les seves creacions pictóriques.
Enric Casanovas, Sense títol. Dibuix sobre paper. Museu de Vilafranca
Enric Casanovas fou, principalment escultor, tot i què també conreà altres
disciplines artístiques com ara el dibuix. Fou deixeble del també escultor
Josep Llimona, qui havia estat fundador juntament amb el seu germà Lluís
del Crecle Artístic de Sant Lluc. Va estudiar a l’Escola de la Llotage de
Barcelona. Després de viatjar per Europa (París, Brusel·les, Londres, Anvers i
Florència) on va continuar la seva formació, tornà a Barcelona o exposa a
espais tan importants com “Els Qautre Gats” o “El Faianç Català” Aquest
darrer una botiga de cerámica convertida en sala d’exposicions que es
trobava a la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar del Passeig de Gràcia,
fou un dels espais des dels què, sota la dirección de Santiago Segura, es van
donar a conéixer i es recolzà a molts joves artistas adscrits al noucentisme i
altres moviment d’avant-guardes, com Manolo Hugué, Pau Gargallo, Ismael
Smith, etc. I també on es va donar recolzament a revistes com “Picarol”,
“Papitu” i “Vell i Nou” entre d’altres.
CAsanovas, al qual la crítica ha considerat com un dels màxims
representants del classicisme mediterrani del noucentisme, fa honor a
aquest apelatiu en l’obra que contemplem. Una dona que ocupa gairebé
tota la superficie del dibuix que, asseguda al terra aixeca un raïm i se
l’apropa a la boca, amb un teló de fons d’una vinya, una masia i unes
muntanyes baixes i ermes. Un paisatge com tantes vegades veurem
representat en el noucentisme més militant.
Els altres Noucentistes- 14
Pere Pruna: Amistat, gouache sobre paper Fundació Abelló
Format a l’Escola de Belles Arts Barcelona, ven jove va viatjar a París on
conegué a Picasso, i col·laborà amb els Diaghilev. Considerat com el
successor de l’artista malagueny, la seva pintura reflecteix sempre
l’empremta més clàssica de Picasso. La evolució de la seva obra, íntimament
lligada amb la del seu “mestre”, va patir un sotrac quan, en acabar la Guerra
Civil Espanyol, Eugeni d’Ors el va recomanar al general Franco per a
representar Espanya a la Biennal de Venècia. Aquest fet irrità molt a Picasso
que va trencar, des d’aquell moment, qualsevol lligam amb el pintor
barceloní. No sabem fins a quin punt va poder afectar la creació artística de
Pruna, però el cert és que, tot i el desafecte, va ser un pintor molt
reconegut a l’estranger.
Pruna que va conviure con el noucentisme, no es pròpiament un membre
del moviment. Formaria part d’aquell conjunt d’artistes que des de les
avantguardes van tenir punts de trobada artística amb els principis del
noucentisme que els envoltava.
En aquesta obra dus dones s’abracen amb posat tranquil i serè,refermant
els seus llaços d’amistat. El fet que siguin dues dones l’aproparia a aquest
suposat ideal noucentista.
Laura Albéniz, Escena
galant, Pastel. Museu d’Art de Sabadell
Des de ben jove Laura Albéniz va viure envoltada d’intel·lectuals amics tots
ells del seu pare, el compositor Isaac Albéniz. Aquest fet li permeté conèixer
molts indrets com ara París, Niça, Brussel·les, etc., i les creacions artístiques
que en aquests llocs es feien.
La seva obra gràfica, en la que va conrear fonamentalment el dibuix, tot i
què també va pintar aquarel·les i pastels i va dissenyar ex-libris, sembla
influenciada per la de Toulouse-Lautrec i Xavier Gosé. Exposà amb
freqüència a les Galeries Faianç Català i a la Galeria Dalmau.
Aquesta obra en la que un jove admirador besa la mà de la seva estimada,
Els altres Noucentistes- 15
ens mostra una concepció diferent de l’espai i la natura. No ens trobem en
un paisatge de la costa catalana, sinó en una galeria que dona a un jardí. Un
cert regust simbolista, fins i tot romàntic es desprèn de l’obra. Fet que
l’artista sap crear a la perfecció amb la delicadesa del traça del dibuix i la
subtilesa amb que trac els colors, gens estridents que ens aboquen a la
contemplació en silenci de la mateixa.
Ismael Smith, Nu
La personalitat d’Ismael Smith, és una de les més captivadores i
representatives del noucentisme. Tot i estudiar a l’Escola de la Llotja i a la
Acadèmia Baixas, la seva formació va anar molt més enllà i a ella li hem de
sumar la praxis als tallers de Rafael Atché, Agapit Vallmitjana i Josep
Llimona, tots ells mestres consagrats de l’escultura modernista.
Home polifacètic la seva obra abasta escultura, disseny, gravat, il·lustrador i
dibuixant, sent en aquestes darreres on més renom va aconseguir. Iniciat en
el llenguatge del darrer modernisme, evolucionar ver una cada cop més
punyent esquematització expressionista.
Des del 1918 es va instal·lar definitivament a Nova York, centran-se
fonamentalment en el gravat i l’ex-librimisme.
El seu estil, subtil, serè, contigut, però també sensual i alegre el converteix
en un creador exquisit i elegant. Aquí podem gaudir d’un nu femení on
s’aprecien algunes dels trets bàsics de l’artista, com ara el domini del dibuix,
la sensualitat, etc.
Àmbit 3. L’exaltació dels oficis artístics
Un dels tres en comú que varen tenir el noucentisme i la Mancomunitat
Catalana, fou el seu interès pels oficis artístics. Hereus d’una tradició
iniciada a les acaballes del segle XIX, quan arrel de la Renaixença es
recuperaren molts dels oficis tradicionals catalans i arquitectes com
Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch els incorporaren decididament a
les seves creacions artístiques, ara en ple segle XX tant la Mancomunitat
Els altres Noucentistes- 16
Escola Superior de Bells Ofics.
Imatge no exposada
com els noucentistes veieren en la recuperació d’aquestes manifestacions
artístiques una manera de reivindicar l’identitat catalana.
Per aconseguir un nivell de qualitat elevat, des de la Mancomunitat
s’entenia que havia de desenvolupar-se un programa d’educació artística,
tant teòrica com a pràctica que permetés el naixement d’unes generacions
d’artistes summament preparats. Es va desenvolupar el concepte de “obra
ben feta”, que s’assolia amb un rerefons intel·lectual i una praxis
continuada per part dels creadors.
Francesc-Xavier Nogués
Un exemple d’això seria el dibuixant, gravador, decorador i pintor Francesc-
Xavier Nogués. Amic íntim del pintor Isidre Nonell es va formar a les
acadèmies Martínez Altés i Borrell. Cartellista de cert renom i artista
polifacètic la seva obra està marcada per una visió irònica de la realitat, amb
personatges caricaturescos, borratxos, etc.
Molt conegut per les rajoles que decoraven les façanes del Celler
Cooperatiu de Pinell de Brai obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet.
En aquest espai podem contemplar quatre obres de l’artista, amb tècniques
diferents, que demostren la bona formació i la versatilitat de Nogués, como
son una rajola, un gravat i una pintura sobre vidre.
En tots quatre casos el caràcter irònic, humorístic, quasi caricaturesc de la
seva obra, que repetirà constantment tant en les rajoles com en els cartells,
gravats, pintures i il·lustracions.
Ricard Marlet. Diverses peces tallades en boix.
No tan conegut, Ricard Marlet, fomaria part dels “altres noucentistes” dels
que tracta l’exposició. Artistes amb una formació sòlida tant intel·lectual
com a pràctica, que prengueren part activa de la creació artística i del
moviment noucentista, plenament convençuts del seus ideals.
Els altres Noucentistes- 17
Fou dibuixant i gravador xilògraf, però sobretot fou molt popular en el seu
moment per la il·lustració d’una edició americana de El Quixot. Artista de
tècnica depurada i molt sòbria, dotà la seva obra d’una certa placidesa que
també caracteritzà, conreà entre d’altres la pintura mural i s’especialitzà en
el boix, que podem contemplar aquí.
Ceràmiques Serra. Gerro i Panteres
Els germans Serra, Antoni, Josep i Eric, fills del reconegut ceramista Antoni
Serra Fiter, van fundar l’any 1928 la firma “Ceràmica Serra”, que suposà la
culminació d’una llarga tradició familiar.
Conscients de la importància de realitzar una “Obra ben feta”, clau per
entendre el noucentisme, no es van acontentar amb la formació i el
mestratge al taller patern, sinó que van adquirir formació acadèmia a
l’Escola Superior de Bells Oficis que la Mancomunitat impulsà decididament.
Seguint la tradició del pare, van continuar col·laborant amb escultors i altres
artistes, així com treballant per a la recuperació de tècniques de ceràmica
tradicionals.
El seu estil, eclèctic, podríem dir que es una alternança entre el llenguatge
més tradicional i altres més propers a les avantguardes i a l’art déco. Dins
aquest estil em d’incloure les peces aquí presents, realitzades pel Antoni, el
més gran dels tres germans.
Tomàs Aymat i Martínez, Diana caçadora, Tapís
Un altre artista amb una gran formació, en aquest cas a l’Acadèmia de
Belles Arts de Sant Jordi i deixeble de Francesc d’Assís Galí, un dels grans
mestres que van formar des de la seva acadèmia privada i des de diversos
càrrecs docents a un gran nombre d’artistes noucentistes, i Oleguer
Junyent.
Pensionat per la Mancomunitat de Catalunya, va poder formar-se en la
tècnica del tapís, primer a la Real Casa de Madrid, i més tard a París, on es
Els altres Noucentistes- 18
formà en el tallers del Gobelins.
Conscient de la necessitat, típicament noucentista, de transmetre el seus
coneixements per tal de garantir la perdurabilitat de la seva disciplina
artística, fou professor de l’Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona entre
1918 i 1923, compaginant la seva tasca docent amb la professional des de
1920, moment en que fundà la fàbrica Tapisseries Aymat. En aquesta va
crear tapissos i catifes nuades a mà, tot recuperant les tècniques
tradicionals i els gusts anteriors. Reflex d’aquest constant additivitat és
l’esplèndid tapís que podem contemplar en aquesta sala que representa el
tema de “Diana caçadora”, en el qual la deessa, representada quasi com
una nimfa, foragita un cérvol, amb un estil proper a l’estètica simbolista.
Josep Vives i Bracons
Una altra disciplina artística que es conreà en el noucentisme, amb ressons
de l’art déco, fou la de l’ebenisteria i el mobiliari. Aqui podem contemplar
una cadira creada per Josep Vives i Bracons, pintor i gravador, company
d’Antoni Vila i Arrufat, conreà amb un cert prestigi la decoració. Fins i tot va
arribar a obrir una galeria pròpia a Barcelona, que ben aviat es convertí en
un espai de trobada d’intel·lectuals i artistes.
Com en molts casos la seva creació va anar evolucionant, primer ver a l’Art
Déco i, passada la Guerra Civil vers el funcionalisme.
Una altre representant d’aquesta disciplina artística a Catalunya, també dins
el corrent Déco i funcionalista fou Josep Palau i Oller.
Àmbit 4. L’impremta com a una Bella Art
El Noucentisme destaca amb llum pròpia en la creació literiaria, poesia,
narració curta, novel·la, teatre o assaig, foren conreades pels nombrosos
escriptors en parla catalana que podríem inscriure dins el noucentisme.
Noms tan importants per a la literatura catalana, com ara Josep Carner,
Joaquim Falguera, Josep Maria López-Picó, Eugeni d’Ors, Carles Soldevila o
Carles Riba, a més a més de l’anomenada “Escola Mallorquina”, demostren
Els altres Noucentistes- 19
per si sols la rellevància de la creació literària al llarg del noucentisme.
Però si era important el fet creatiu, la societat que vivia immersa en ple
noucentisme no li va donar menys importància a la creació impresa dels
escrits d’aquell moment. La edició concebuda com a “obra ben feta”, potser
és un dels millors testimonis d’aquest concepte. En aquest àmbit ho pot
comprovar fins a quin punt les edicions varen gaudir d’una qualitat
probablement mai vista fins aquell moment i la cura que es tenia per
l’educació.
Francesc-Xavier Nogués
Ja em parlat abans de Nogués quan ens referíem a la recuperació artística i
la seva personalitat polifacètica. Ara podem continuar copsant aquesta
personalitat i el seu gran compromís amb l’iedari noucentista tot
contemplant aquets magnífic “Abecedari per a nens”, destinat a iniciar en la
lectura als més petits. Obra d’una gran qualitat d’execució tant per part de
l’artista com de la seva acurada impressió i enquadernació, és un magnífic
exemple de la intencionalitat didàctica del noucentisme.
Víctor Oliva i Sala, Exposició al Fayans. Cartell.
El 1911 es celebrà una magnífica exposició conjunta a la galeria Fayans de
Sabadell, en la qual es reuniren alguns dels artistes que trobem en aquesta
exposició com Albéniz, Nestor, Andreu i Smith.
El cartel, d’acurat i sobri disseny, així com també l’excel·lent impressió va
anar a cura de l’impressor, gravador xilògraf de Vilanova, Víctor Oliva i Sala.
Si la seva família tenia una llarga tradició familiar, que ell continuà amb el
seu germà Demetri, Víctor conreà també la il·lustració de llibres i el disseny
d’ex-libris. A ell es deu en gran part que la edició impresa fos considerada
com una Bella Art en el noucentisme.
A més a més podem contemplar altres edicions realitzades per ell i el seu
Els altres Noucentistes- 20
taller familiar, el “Butlletí d’Amics dels Bells Llibres”, un programa de l’Orfeó
Català, etc.
Àmbit 5. Cap a la modernitat
Com a colofó de l’exposició ens trobem en un àmbit en el què els comissaris
de l’exposició han situat al final de la mateixa significativament. Si sempre
s’ha tingut el noucentisme com un moviment que pretenia tornar la societat
catalana al seny i la pausa, a la prudència i la reflexió, al classicisme
mediterrani front la rauxa i l’eclosió decorativa del modernisme. Com si el
noucentisme fos un viatge al propi interior del sentit i de la patria catalanes,
totalment aliè a les novetats externes, un dels objectius d’aquesta exposició
és què, precisament aquest concepte es, si més no innexacte.
Molts dels artistes que formaren part del noucentisme, i n’eren conscients
de la seva participació en el moviment artístic i cultural, mai no van
renunciar a la modernitat i al reconeixement de les noves tendències que
s’estenien arreu d’Europa, les avantguardes incloses. Potser per aquesta raó
alguns d’ells no han estat sempre identificats correctament, o no s’ha estat
conscient de la seva implicació en el corrent noucentista.
La llista és realment més extensa del que hom podria pensar. En aquesta
mostra podem contemplar obres d’Enric Cristòfol Ricart, Antoni Vila Arrufat,
Marian Espinal, Josep de Togores, Francesc Domingo, Manuel Cano, Modest
Casademunt, i el gran Manolo Hugué.
Tots ells gaudiran d’una més gran llibertat creadora, i cercaren nous models
d’inspiració, aportant a Catalunya les avantguardes. Dissortadament,
l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera primer, i després la
Guerra Civil espanyola, truncaren aquesta evolució artística que tant
prometia.
Els altres Noucentistes- 21
Josep de Togores, Retrat de
Manel de Togores. Llapis sobre paper
Fill de Josep de Torogres i Muntadas, que fou un consagrat cineasta,
mecenes de les arts i entusiasta esportista, Josep Togores i Llach, es crià,
com el cas de Laura Albéniz en un entorn familiar culte i intel·lectual. A
l’edat de 13 anys es va quedar sordmut a causa d’una meningitis.
Deixeble de Joan Llaverias i de Fèlix Mestre, ben aviat encaminà la seva
producció artística vers el noucentisme. Instal·lat a París signà un contracte
amb el marxant Kahnweiler, home de reconegut prestigi en el món de les
arts, representava entre d’altres artistes catalans famosos a Manolo Hugué,
també present en aquesta mateixa sala.
El que veiem aquí de Togores és el retrat del seu germà Manel, obra que
enllaça amb la d’altres artistes del seu temps que conrearen el retrat, com
el propi Manolo Hugué, Francesc Domingo, etc. Molt habitual era que
retratessin en més d’una ocasió els seus éssers més estimats, pares, fills,
germans...
Antoni Vila Arrufat, Noia
d’esquena llegint
Format a l’Escola de la Llotja de Barcelona, Antoni Vila Arrufat, era fill i
deixeble de Joan Vila Cinca. Conscient de la necessitat de prendre una bona
formació acadèmica estudià a l’Escola Industrial de Sabadell, l’Escola de
Belles Arts de Barcelona i, finalment, a la Escuela Superior de Bellas Artes de
San Fernando, a Madrid.
Artista de reconegut prestigi obtingué al llarg de la seva carrera nombrosos
premis i guardons, i portà a terme un llarga, dedicada i profitosa carrera
com a docent i pedagog artístic, arribant a ser catedràtic de gravat a l’Escola
Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, durant gairebé una
dècada.
El seu estil, que podem copsar en aquesta obra, evolucionà d’un primer
realisme directe cap a una pintura on el dibuix i el color, així com la
construcció de la composició tindrien un paper cada cop més rellevant.
Els altres Noucentistes- 22
Enric Cristòfol Ricart, La
màscara i l’ocell de paper
Com molts d’altres, Enric Cristòfol Ricart també assolí una gran formació
acadèmica, primer a la prestigiosa acadèmia de Francesc d’Assís Galí i, poc
després a l’Escola Superior dels Bells Oficis.
Fou un des membres de l’Agrupació Courbet, fundada per Josep Llorens
Artigas i Josep Francesc Ràfols. Més que un grup homogeni i tantcat
pròpiament dit es tractava d’un grup obert, heterogeni, amb llibertat
creadora, quina principal característica era la recerca de la innovació
creadora, de noves fonts d’inspiració, de nous llenguatges plàstic. Aquest
col·lectiu en el que s’hi trobaven inclosos la major part dels artistes
representats en aquesta mostra, també comptava a noms molt reconeguts
com ara Joan Miró, Olga Sacharoff o Joaquim Torres-García. Va suposar un
corrent renovador i modernitzador de la plàstica noucentista.
De la seva més que extensa obra podem conte aquesta “Noia d’esquena
llegint” que ja ens marcaria aquest desmarcament aparent de les formes
més tradicionals del noucentisme per tal de cercar un nou llenguatge, més
conforme a les avantguardes, potser una mica lluny, però no tant de les
propostes noucentistes
Manolo Hugué, Dues joves
d’esquena i Venus
Podriem acabar la visita amb la forta personalitat artística de Manolo
Martínez Hugué, més conegut com a Manolo Hugué. Artista singular, rebel i
polifacètic. La seva biografia sembla estreta d’una novel·la. Fill d’un militar i
d’una costurera originària de Caldes de Montbui, la seva família sempre va
anar curta de recursos des del moment que la mare va abandonar el seu
home a Cuba. La relació amb el pare va ser des de llavors gairebé
inexisistent. Acostumat a haver de buscar-se la vida des de ben jove, va
assistir a classes a la Llotja de Barcelona i treballà a la foneria artística
Masriera i Campins.Treballà també amb Josep Forés i Torcuato Tasso.
El 1900 va anar a París, però la sobtada mort del que havia de ser el seu
mentor, el també pintor Carles Casagemas, que es va suïcidar davant d’ell,
el va tornar a una situació delicada. Malgrat tot la seva obra va ser força ben
rebuda a París, i la seva relació am el marxant Deniel-Henry Kahnveiler, va
Els altres Noucentistes- 23
provocar que fos un dels escultors catalans més reconeguts a l’estranger.
Instal·lat posteriorment a Ceret, on compartí molts moments amb el seu
bon amic Pablo Picasso, va esdevenir un dels artistes de referència per
alguns creadors de les avantguardes. Al final de la seva visa s’instal·là
definitivament a la casa de la seva àvia materna a Caldes de Montbui.
En l’actualitat hom pot gaudir de una part de la seva obra, i de la que
Picasso li va regalar en moltes ocasions, al Museu de Caldes de Montbui –
Thermalia.
En aquesta mostra podem contemplar dues obres que es troben, com la
resta a museus de la Xarxa de Museus Locals de Barcelona, Dues joves
d’esquena i Venus, obres que totes dues palesen la qualitat artística i
escultòrica de Manolo Hugué, fet que l’equipara als altres grans escultors
actius a Catalunya i França com foren Pablo Gargallo i Juli González.
Sobretot a Juli González i Manolo Hugué es deu l’arribada de nous
llenguatges escultòrics a Catalunya.
Els altres Noucentistes- 24
BIOGRAFIES
AGUILAR I MARCÓ, Fidel (Girona, 1894-1917)
Va arribar a destacar com un dels artistes més representatius del
noucentisme a Girona. Proper al cercle de Rafel Massó, es va popularitzar
per les seves escultures de petit format, fetes en fusta, pedra, guix, i sobretot
per la producció de terracotes grises o argerates al taller de ceràmiques
Marcó de Quart, cuites amb un procés de reducció i patinades. Les seves
obres destaquen per un decorativisme estilitzat i elegant, amb formes
rotundes i un aspecte marcadament arcaïtzant.
_________________________________________________________
Fidel Aguilar Marcó va néixer al carrer de la Cort Reial de Girona el 20 de
juliol de 1894, des d'on, més tard, es va traslladar amb la seva família
al carrer de la Força.
El 1905, per suggeriment familiar, va ingressar al Seminari, però, mancat de
vocació, aviat va deixar-lo per començar a treballar en un taller de tallista,
on es va despertar el seu amor per la talla de fusta, fins esdevenir la seva
màxima il·lusió. Va començar a dibuixar de forma autodidacta: apunts del
natural, esbossos. Assistí a classes de l'Escola de Belles Arts Municipal,
instal·lada als baixos de l'antic Institut, actual Museu d'Història de la Ciutat,
escola que, amb un funcionament molt rutinari, limitava les activitats dels
alumnes a la còpia de guixos i acadèmies.
L'any 1909, per guanyar-se la vida, va muntar, amb un company, un taller de
tallista de mobles d'encàrrec i restauració, a la Pujada del Rei Martí. Al cap
de poc temps, ja sol, aprofitaria el poc temps lliure que li permetia la seva
feina per fer dibuixos, esbossos en fang, petites talles de fusta. Aviat, però,
l’atrauria l'escultura en pedra.
Al mercat de ferralla de l'Areny comprà uns cisells vells que ell mateix va
posar a punt, dels seus passeigs per les muralles transportaria blocs de
pedra que, més tard, sense més ajut que una poderosa intuïció, intentaria
Els altres Noucentistes- 25
esculpir.
El 1914, Xavier Montsalvatge i Rafael Masó, animadors de les tertúlies i
grups de treball de l'entitat Athenea, el nucli irradiador del noucentisme a
Girona, l'encoratgen a seguir amb les seves activitats artístiques, de les que
ja ha rebut algun encàrrec. L'any següent comença una col·laboració efectiva
amb l'arquitecte Rafael Masó: mobles per a la Casa Ensesa de Girona i
relleus per a la Casa Casas a la platja de Sant Pol.
L'any següent (1916), també fruit d'aquesta col·laboració, dissenya el remat
de senyera per a l'Orfeó de la Joventut (Sant Jordi i el drac). D'aquest mateix
any també són obra seva el gravat al boix per al programa de mà i dos
bustos de pedra, que són rifats, per a la festa artística de l'"Any nou dels
artistes" organitzada per Athenea. El maig d'aquest any Xavier Montsalvatge
li dedica un article a "Vell i Nou". Amb l'objectiu d'ampliar horitzons per al
seu art, es trasllada a Barcelona, però, malalt, ha de tornar al cap de pocs
dies.
El 1917 realitza les darreres obres: gravats al boix i un projecte de senyera
per al "Centro Moral". Sobtadament, mor el 21 de febrer d'una perforació
d'estòmac. El mateix any, les Galeries Laietanes de Barcelona presenta una
exposició pòstuma de la seva obra.
El 1919 la Casa Marcó de Quart comença l'explotació en
ceràmica argerata d'algunes obres de l'escultor, peces que obtindran un
remarcat èxit a l'Exposició d'Arts Decoratives de Paris de l'any 1925, on
concorrer Marcó i altres artesans gironins. El 1930, els "Amics de les Arts"
mitjançant una suscripció popular, li aixequen un monument als jardins de la
Devesa, on s'hi reprodueix una versió lliure de d'una obra de l'escultor, i on
Carles Rahola, el dia de la inauguració, llegeix una evocació de la vida i l'obra
de l'escultor.
Va arribar a destacar com un dels artistes més representatius del
noucentisme a Girona. Proper al cercle de Rafel Massó, es va popularitzar
per les seves escultures de petit format, fetes en fusta, pedra, guix, i
sobretot per la producció de terracotes grises o argerates al taller de
ceràmiques Marcó de Quart, cuites amb un procés de reducció i patinades.
Els altres Noucentistes- 26
Les seves obres destaquen per un decorativisme estilitzat i elegant, amb
formes rotundes i un aspecte marcadament arcaïtzant.
Extret de: Fidel Aguilar
http://www.pedresdegirona.com/separata_aguilar_1.htm
ALBÉNIZ JORDANA, Laura (Barcelona, 1890-1944)
Filla del reconegut compositor català Isaac Albéniz, va iniciar una carrera
precoç i amb només setze anys va exposar a la societat artística Libre
Esthétique de Brussel·les, amb una crítica molt favorable. Artista
polifacètica, amb una obra centrada en el camp de la il·lustració refinada, va
ser considerada per Eugeni d’Ors com «la nostra Vigée-Lebrun». L’any 1911
va exposar, juntament amb Ismael Smith, Marià Andreu i Néstor de la Torre,
al Faianç Català en una de les mostres més importants del primer
noucentisme.
Les seves il·lustracions es van publicar en revistes com ara Feminal o D’Ací i
d’Allà, i també en llibres de Gregorio Martínez Sierra o Eduard Marquina.
______________________________________________________________
Laura Albéniz (1890-1944) era filla del afamat compositor Isaac Albéniz, fet
que li va facilitar viure envoltada d'intel·lectuals i artistes així com la
possibilitat de conèixer altres ciutats i tendències (París, Niça, Brussel·les,
Sevilla). Va ser una artista polifacètica que va pintar aquarel·les i pastels, va
dissenyar ex-libris i, sobretot, va treballar com dibuixant, àmbit en el qual
mostra influències de Toulouse-Lautrec, Aubrey Beardsley i Xavier Gosé. Les
seves il·lustracions es van publicar en revistes com Feminal i D’Ací D’Allà, per
exemple. Així mateix va il·lustrar dos llibres de Gregorio Martínez Sierra, La
aldea ilusoria i El peregrino ilusionado, i un d'Eduard Marquina, Elegies. Les
seves pintures i dibuixos eren exposats en diverses galeries de la ciutat: Can
Ribas, Galeries Faianç Català i les Galeries Dalmau.
Els altres Noucentistes- 27
Se sap que Vidal i Albéniz es van conèixer i van conrear una relació amistosa
en la qual la revista Feminal va jugar un paper d'unió i trobada. En
l'actualitat són poques les obres d'ambdues que poden contemplar-se en
museus i col·leccions públiques, ja que la majoria d'elles roman en espais
privats.
http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/
ANDREU I ESTANY, Marià (Barcelona, 1988 - Biarritz, 1976)
Format seguint el concepte de l’artista total del modernisme, Marià Andreu
va treballar diverses disciplines, com ara la pintura i el dibuix, el gravat,
l’esmalt, l’escultura i, fins i tot, l’escenografia. Va mantenir una intensa
amistat amb Ismael Smith, amb qui va compartir taller a París. A la capital
francesa va aconseguir integrar-se a la vida artística, es va fer un nom com a
il·lustrador i va destacar per la seva gran habilitat com a gravador. A
Barcelona va exposar a la cèlebre mostra del Faianç Català juntament amb
Ismael Smith, Néstor de la Torre i Laura Albéniz, amb els seus reconeguts
esmalts i gravats d’una estètica afectada, densa i decorativa.
_________________________________________________________
Començà com a pintor de cavallet amb natures mortes i retrats femenins i
com a dibuixant. Realitzà aiguaforts, xilografies, puntes seques i litografies
per a edicions de bibliòfil. Féu grans figures de paper retallat i enganxat
d’una notable corporeïtat. L’any 1911 exhibí, amb Laura Albéniz, Ismael
Smith i Nèstor Martín Fernández de la Torre, al Faianç Català, pintures,
dibuixos i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans
dimensions anomenat L’orb. Com a escenògraf treballà copiosament a
França i a Anglaterra. La seva pintura és altament decorativa, d’inspiració
literària, cenyida i molt correcta en la seva execució. Ha exposat, a més, a
“Les Arts i els Artistes” (1916) i a la Sala Parés (1934). Hi ha obres seves,
Els altres Noucentistes- 28
entre d’altres, al Museu del Teatre i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
http://www.enciclopedia.cat/
ANGLADA I SARRIERA, Dolors (Lola ANGLADA)
(Barcelona, 1892 - Tiana, 1984)
Nascuda en una família benestant, la seva faceta més reconeguda és la
d’il·lustradora, dibuixant i escriptora, tot i que també va destacar pel seu
compromís polític. Va rebre classes d’Antoni Utrillo i Joan Llaverias, i va
completar la seva formació a París gràcies a una beca de l’Estat francès. V a
participar en diverses exposicions de belles arts de Barcelona i a diferents
salons i galeries barcelonines, com ara les Galeries Laietanes, on va exposar
la sèrie de contes d’Oscar Wilde. Durant tota la seva carrera va participar en
revistes per a infants, com ara En Patufet, Virolet, La Rondalla del Dijous, La
Mainada i La Nuri, aquesta última fundada per ella mateixa. Durant la
Guerra Civil va treballar en publicacions infantils com ara L’Estel i Mirbal i va
publicar el llibret El més petit de tots. El seu univers popular ens remet a
valors noucentistes tradicionals, com ara els paisatges rurals i mediterranis,
que amb ella prenen un nou matís fantasiós, de conte.
______________________________________________________________
Dolors Anglada i Sarriera, més coneguda amb el nom de Lola Anglada, va
néixer al carrer de Mercaders, a Barcelona, l'any 1892. Va tenir una infància i
joventut convencional, pròpia de la família benestant a la que pertanyia,
vivint a Barcelona i estiuejant a Tiana.
De jove, va estudiar a la Llotja, amb A. Utrillo i Joan Llaverias. Llaverias va
aconseguir que el setmanari satíric Cu-cut publiqués, per primer cop, un
dibuix de Lola Anglada, l'any 1905. Poc més tard, el 1909, l'autora va
col·laborar amb les seves il·lustracions al Patufet. Des d'aleshores col·laborà
d'una manera constant a la majoria de revistes infantils. L'any 1912 va
exposar algunes de les seves il·lustracions al Faianç Català, a Barcelona,
Els altres Noucentistes- 29
conjuntament amb Joan Llaverias, el seu mestre. L'exposició estava
encapçalada amb el títol de La muntanya del misteri, i els temes tractats
feien referència a la muntanya de Montserrat i als seus entorns, plens de
tradicions, mites i llegendes. En aquells moments, el Faianç Català era un
dels principals centres del Noucentisme Català.
El 1916 va presentar una exposició, a nivell individual, a les Galeries
Laietanes, a Barcelona. En aquesta exposició, Lola Anglada va mostrar una
sèrie de dibuixos que il·lustraven relats i contes de Perrault i Wilde.
Un any més tard, el 1917, van aparèixer publicats els llibres Magraneta i
Taronges d'or, amb dibuixos de l'autora i textos de Pere Aldavert. Un cop
acabada la Primera Guerra Mundial, el 1918, va anar, per primera vegada, a
París. A la capital francesa, l'autora va passar diverses temporades al llarg de
la seva vida, gràcies a una beca del govern de França i a les seves posteriors
col·laboracions amb les editorials Nathan, Hachette i Roudanez, amb les
quals va treballar il·lustrant llibres de text i contes infantils. Durant les
estades a París, va conèixer i fer amistat amb Francesc Macià.
L'any 1920 va decidir finançar-se l'edició de Contes del paradís, (editorial
Catalana), el primer llibre que contenia contes propis i dibuixos també
propis.
El 1925 va fundar la revista La Nuri, que també dirigí i edità entre 1925 i
1926, any en el qual també va dur a terme una exposició al Centre de
Lectura de Reus.
En Peret, un altre llibre amb text i dibuixos propis va tenir molt bona acollida
entre el públic lector, des del moment en què va sortir de les impremtes, el
1928. A partir d'aleshores la producció de Lola Anglada es va mantenir a la
mateixa alçada, aconseguint èxit, de crítica i de lectors amb els llibres que va
publicar els anys següents: Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1929)
i Narcís (1930). Els estudiosos de la seva obra indiquen que aquests quatre
títols configuren el nucli essencial de les creacions de Lola Anglada.
El 1933 va publicar diversos contes curts, com ara Clavellina i Crisantem, El
Els altres Noucentistes- 30
príncep teixidor, Ametllonet i altres. A més, també va participar en el Primer
Centenari de la Renaixença Catalana, amb una exposició sobre visions de la
Barcelona vuitcentista. El Centenari es va celebrar en ocasió del 100
aniversari de la publicació de l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau,
a El Vapor.
Durant la guerra civil, Lola Anglada va viure a cavall de Barcelona i Tiana.
Mentre que al Parc de la Ciutadella es dedicava a dibuixar els milicians que
entraven i sortien de la caserna, a Tiana la jove trobava la inspiració
necessària per realitzar les il·lustracions que acompanyarien el seu llibre El
més petit de tots. Així, el 1937, va publicar El més petit de tots, un volum que
va ser editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,
a Sabadell. Al llarg de la guerra, Lola Anglada va crear un seguit de dibuixos i
il·lustracions que tractaven temes bèl·lics i que s'aparten totalment de la
producció habitual de l'autora. Es va afiliar a la UGT, i va instal·lar, en un pis
llogat pel seu pare al carrer Enric Granados, de Barcelona, una premsa
litogràfica que li va permetre iniciar la seva relació amb l'editorial de l'Abadia
de Montserrat.
Després de la guerra, Lola Anglada es va apartar de la vida pública i els seus
llibres i dibuixos van començar a evocar imatges pròpies de la Barcelona
vuitcentista. A partir d'una investigació de tipus històric, realitzada
conjuntament amb Francesc Curet, va començar a treballar en una sèrie de
més de 70 litografies que pretenien il·lustra l'època en qüestió. Se li va
prohibir una exposició a Palma de Mallorca, i una altra a la Sala Sura, de
Barcelona, "per perillosa, roja i separatista"
Des de l'ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el 1939,
Lola Anglada va viure, pràcticament fins al final de la seva vida, a Tiana. Creia
que "art i matrimoni són enemics". No obstant això, va mantenir una estreta
relació amb l'escriptor Francesc Curet, fins la mort de l'home, el 1970.
A partir de la dècada dels 60, Lola Anglada va intentar resoldre els
problemes econòmics tan propis com també de les seves germanes. Amb
aquesta finalitat, va cedir el seu patrimoni de llibres, obra i immobles a la
Els altres Noucentistes- 31
Diputació de Barcelona. També va cedir la casa pairal de Tiana a la família
Cardús.
Durant un parell d'anys va viure prop de les seves nines, a Sitges, però la
major part dels seus darrers anys de vida va estar a Tiana, localitat on va
morir el 12 de setembre de 1984. Després del funeral realitzat a la població,
el cos de Lola Anglada va ser enterrat al cementiri barceloní del Poblenou. El
mateix any, la Caixa d'Estalvis de Terrassa va instituir el "Concurs anual de
contes Lola Anglada".
http://www.escriptors.cat/autors/angladal
AYMAT I MARTÍNEZ, Tomàs
(Tarragona, 1892 - Barcelona, 1944)
Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, va ser deixeble de Francesc
Galí i Oleguer Junyent. Va rebre una beca per estudiar tapisseria a la Real
Casa de Madrid, així com per completar els estudis a tallers de París i
Brussel·les. Acabada la formació, va obtenir una plaça de docent a l’Escola
Superior dels Bells Oficis de Barcelona. Exemple de la reivindicació i
recuperació dels oficis artístics que es va dur a terme durant el noucentisme,
l’any 1920 va fundar a Sant Cugat un taller que va crear escola i va rebre
diferents premis i reconeixements nacionals i internacionals, amb els seus
tapissos i catifes d’estil tradicional, noucentista i art déco.
______________________________________________________________
Pensionat per la Mancomunitat de Catalunya (1914), estudià a París la
tècnica del tapís als tallers dels Gobelins (1915). Fou professor d’aquesta
tècnica a l’Escola de Bells Oficis de Barcelona (1918-23). El 1920 fundà a Sant
Cugat del Vallès la fàbrica Tapisseries Aymat d’alt lliç i de catifes nuades a
mà segons tècniques i gusts tradicionals.
http://www.enciclopedia.cat/
CANO DE CASTRO, Manuel (San José de Costa Rica, 1891 – París, 1959)
Els altres Noucentistes- 32
És un dels artistes més enigmàtics del noucentisme. Entre 1909 i 1911 va
cursar les assignatures d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915 va
col·laborar amb Torres García en un article a la revista Arte y Decoración.
Format a l’Acadèmia Galí, juntament amb Togores i Manuel Fontanals va
configurar un grup artístic receptiu a les influències de l’avantguarda. L’any
1918 va exposar a les Galeries Laietanes i el 1920 a les Galeries Dalmau.
Durant els anys vint i trenta, Cano es va integrar a la vida cultural i artística
de París, on es va relacionar amb cercles avantguardistes. Amb l’ocupació
nazi, Cano va ser deportat a un camp de concentració i va ser bescanviat
com a presoner de guerra el maig de 1944. El diccionari Ràfols el descriu com
un pintor i dibuixant de l’Escola de Decoració de Torres García, que va
practicar un art simple amb colors plans d’un «primitivisme personal i
decoratiu».
______________________________________________________________
El poc que hi ha escrit sobre ell és completament contradictori. Pràcticament
no s’ha localitzat obra seva a excepció dels dibuixos que es conserven en
diversos museus de la Xarxa. Unes obres que, per la seva raresa, adquireixen
un valor excepcional per a l’estudi i coneixement del misteriós i oblidat
artista.
El diccionari Ràfols descriu Cano com un pintor i dibuixant de l’Escola de
Decoració de Torres Garcia, que va practicar un art simple amb colors plans
d’un “primitivisme personal i decoratiu”. Ràfols destaca els desapareguts
murals del seu estudi. Togores esmenta àmpliament a Cano a la seva
biografia, tots dos es coneixien de Cerdanyola. Entre 1909 i 1911 cursa les
assignatures científiques d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915
col·labora amb Torres Garcia en un article a la revista Arte y Decoración. Junt
amb Togores i Manuel Fontanals conforma un grup artístic al que s’afegia,
puntualment, Esteve Monegal. Provinents de Es dóna la coincidència que les
úniques obres localitzades fins al moment del període català de Cano es
troben en museus de la Xarxa. EL MAC conserva el seu ex-libris realitzat per
Joan d’Ivori el 1915 i una autocaricatura a tinta que segueix l’empremta
Els altres Noucentistes- 33
d’Smith. La Fundació Joan Abelló té la col·lecció més completa de l’artista,
deu dibuixos, tots ells de petit format però que exemplifiquen la línia
noucentista que va desenvolupar Cano, propera a l’escola de Torres Garcia i
a Sunyer, però també al seu amic Josep de Togores, amb qui va compartir
taller. Un dels dibuixos de la Fundació Palau està datat el 1919 i és una vista
d’un poble de Mallorca que presenta la característica influència cubista i
sunyeriana. El tractament d’aquest paisatge és paral·lel als dibuixos de
l’artista que conserva el Museu Abelló. Cano comparteix amb els paisatges i
dibuixos del Togores de l’època el tractament geomètric i el suau ombrejat,
fruit de l’interès comú pel cubisme. L’altre dibuix a tinta i aiguada de la
Fundació Palau descriu un perfil femení, primitiu i esquemàtic. La influència
clàssica de Torres García ha cedit el pas a la línia sensual de les figures de
Matisse i Derain, del Picasso blau i, sobretot, de les refinades aquarel·les
coetànies de Manuel Humbert. El MAS conserva l’única pintura localitzada,
un quadre de petit format de dues noies que reben un tractament proper a
la pintura mural de l’Escola de Decoració de Torres Garcia, amb un dibuix
simple i colors plans.
http://museudart.blogspot.com.es/2012/10/manuel-cano-de-castro-al-mac.html
CASADEMUNT I GIRALT, Modest
(Barcelona, 1881-1964)
Pintor, dibuixant i decorador ceramista, va iniciar la seva carrera artística a
la foneria artística Masriera i Campins. Com a dibuixant, es va especialitzar
en la creació d’ex-libris i va participar en la revista Feminal. Va formar part
de diferents exposicions celebrades fins al 1935. Va rebre diversos
reconeixements, entre els quals la medalla d’or com a decorador ceràmic a
l’Exposició Internacional de 1929.
______________________________________________________________
Pintor. Fou també dibuixant i decorador ceramista. Realitzà nombrosos ex-
libris. Obtingué premis importants.
Els altres Noucentistes- 34
http://dadescat.info/caru.htm
CASANOVAS I ROY, Enric (Barcelona, 1882-1948)
Va formar-se al taller de Josep Llimona i a la Llotja de Barcelona, on va ser
premiat amb una beca que li va permetre completar la seva formació a París,
Brussel·les, Anvers, Londres i Florència. Va exposar als salons de la capital
francesa entre 1909 i 1912. Autor de diferents monuments i escultura
pública a Barcelona i a diverses ciutats catalanes, també va col·laborar en
l’Exposició Municipal de Primavera de 1919, el Salon d’Automne de París de
1922 i l’Exposició Internacional de Barcelona de 1923. Representant del
classicisme noucentista més mediterranista, va destacar per la suavitat de
les superfícies, sovint proper al non finito, i pel to arcaïtzant de les seves
figures.
______________________________________________________________
Després d’un quant temps d’aprenentatge al taller de Josep Llimona (1896) i
d’estudis a l’Escola de Llotja de Barcelona (1900), féu el primer viatge a París
(1900). De tornada exposà a Els Quatre Gats (1903). Féu diverses excursions
a través de Catalunya i noves estades a París (1904). Participà en la primera
exposició a Les Arts i els Artistes (1910); exposà al Faianç Català (1910); féu
viatges a Londres i a Bèlgica (1912). Instal·lat al Guinardó, a Barcelona
(1913), s’integrà a l’equip de l’Escola de Decoració que dirigia Joaquim
Torres-Garcia (1914) i treballà intensament ( Monument a Monturiol , a
Figueres, 1916-18). El 1920 obtingué una sala especial a l’Exposició de Belles
Arts. El 1922 anà a Amsterdam, on participà en l’Exposició d’Artistes
Catalans, i el 1927 a Itàlia; a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929
obtingué una primera medalla. El 1932 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts
de Sant Jordi. El 1935 fou elegit president de Les Arts i els Artistes i, el
mateix any, guanyà el premi Campeny de la Generalitat de Catalunya. La sala
Parés li preparà una exposició-homenatge. Fou nomenat director (1936) del
museu de Tossa. El 1939 s’exilià a França, on residí (Avinyó, París, Besançon)
fins el 1942, que tornà a Catalunya. Exposà a les galeries Argos i també a
Madrid (1943). La seva obra (figures de marbre, bronze, pedra; busts, etc),
Els altres Noucentistes- 35
de bon començament dins la influència rodiniana al servei d’una temàtica
social, revela després una sensibilitat i una finesa d’esperit molt grans
acompanyades d’una voluntat de convertir la dona catalana en arquetip,
trets que el caracteritzen com un dels representants més típics del
Noucentisme.
http://www.enciclopedia.cat/
DOMINGO SEGURA, Francesc
(Barcelona, 1894 - São Paulo, 1974) Format a l’Escola Superior dels Bells Oficis, fou un dels membres fundadors
de l’Agrupació Courbet. Durant la dècada dels anys vint va viure a París i a la
Bretanya, i va tornar a Barcelona el 1931, on estigué fortament vinculat a
l’activitat cultural de la ciutat durant la Guerra Civil. El 1951 va marxar a
viure a Buenos Aires i més endavant a São Paulo, on va impartir classes de
gravat a l’Escola de Belles Arts, va obrir una galeria d’art i va fundar el Grupo
Bisonte. Pintor i dibuixant, la seva obra destaca per la temàtica realista, amb
un gust per les classes humils, els paisatges rurals i cèlebres escenes de la
vida nocturna del Paral·lel barceloní.
_________________________________________________________
Es formà a Barcelona, a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a
l’escola de Francesc Galí. Integrà, amb companys seus, l’Agrupació Coubert
(1918-19). El 1920 s’establí a París, on arran de gran admiració a Cézanne,
mantingué, a través de múltiples evolucions, una preocupació constant per
l’estructura, que marca tota la seva obra; en aquesta ciutat s’acostà al
cubisme (1922-27), etapa en què enriquí el colorit. També residí a Bretanya
(1927-29), i en el període 1929-31 passà per una etapa espectral. Retornat i
establert a Barcelona (1931-39) conreà un realisme social desproveït de
demagògia, visió idealitzada dels ocis de l’obrer, temàtica que ja havia
conreat els seus primers anys barcelonins, fruit de la qual són les obres El
pagès , Els jugadors i Homes a la taverna. Tingué el càrrec de secretari del
Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya i desenvolupà una
intensa activitat cultural durant la guerra civil. La postguerra representà una
Els altres Noucentistes- 36
etapa de desorientació. Des del 1951, després d’una estada a Buenos Aires
(1950), on es dedicà al retrat, s’establí a São Paulo (Brasil) i s’orientà vers
una estilització del seu tradicional constructivisme figuratiu. Hi donà classes
de gravat a l’escola de belles arts, obrí, el 1963, una galeria d’art i fundà el
Grupo Bisonte, integrat per Walter Levy, Pere Tort, Jabago, Paulos Chaves i
altres pintors. Treballà el gravat, la pintura mural —capella de San Rafael a
Amparo i de Nosa Senhora de Monte Serrate a Sâo Paulo—, el retrat —
Alberto Salles, Euclides da Cunha — i altres temes — Noia amb
nina , Barraques a Santos , Fira de bous , L’home i el cavall , La
florista , Família feliç —, influït per la lluminositat brasilera. Exposà a
nombroses ciutats europees, dels EUA i del Brasil i rebé nombrosos premis i
honors. Exposà novament a Barcelona el 1967 i el 1973.
http://www.enciclopedia.cat/
ESPINAL I ARMENGOL, Marian Antoni
(Terrassa, 1897 - Cunit, 1974)
D’origen industrial, es va dedicar a la pintura i va reunir una important
col·lecció d’antiguitats i d’art de la seva època. Amb una especial sensibilitat
cap a la decoració, es va formar sota la influència de Francesc Galí. Home de
gran cultura, va estar molt vinculat a intel·lectuals, escriptors i artistes de
l’òrbita noucentista. Membre de l’Agrupació Courbet, va participar en les
exposicions de belles arts entre 1918 i 1923. Va practicar diferents gèneres,
des del paisatge fins al retrat, passant pel bodegó, sempre amb un estil
elegant i sovint d’una certa ingenuïtat que es mou entre el classicisme i la
influència francesa postimpressionista.
_________________________________________________________
Deixeble de Francesc Galí. Es presentà a Barcelona el 1917, i l’any següent
anà a París. El mateix 1918 s’incorporà de nou a Barcelona, a l’Agrupació
Courbet, acabada de fundar, i més tard es retirà als seus negocis. Reuní una
important col·lecció de pintura gòtica hispànica (on sobresortien peces
Els altres Noucentistes- 37
d’Huguet, Pere Serra, Bartomeu Baró), que el 1959 li fou adquirida pel
Museo de Bellas Artes de Bilbao.
http://www.enciclopedia.cat/
GALÍ I FABIÀ, Francesc d’Assís
(Barcelona, 1880-1965)
Format inicialment com a arquitecte, aviat es va centrar en la pintura i va
estudiar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, alhora que aprenia gravat amb
Alexandre de Riquer. Als divuit anys va exposar amb un èxit notable. Va
combinar la seva producció artística amb la tasca docent a l’Escola Superior
dels Bells Oficis, que va arribar a dirigir. Va fer d’assessor per a l’Exposició
Internacional de 1929. En el camp de les arts aplicades, va destacar en el
cartellisme i la decoració. Bona part dels artistes de la generació noucentista
es van formar sota la seva influència.
______________________________________________________________
Pintor, dibuixant i pedagog.
Fill de Bartomeu Galí i Claret i nebot de Pompeu Fabra. Començà estudis
d’arquitectura i passà per Llotja i per l’acadèmia Hoyos de Barcelona. Molt
amic des de jove del seu futur cunyat Joan Llongueras —la seva primera
obra d’envergadura fou un gran retrat seu—, compartí amb ell un taller al
qual s’afegí Manuel de Montoliu i, esporàdicament, Ricard Opisso. En
aquesta època fou influït pel Modernisme de Casas i Rusiñol, que
l’encoratjaren; però poc més tard acusà la influència d’Alexandre de Riquer,
amb qui aprengué el gravat, i conreà un Modernisme més simbolista. Fou
soci del Cercle Artístic de Sant Lluc. Aviat se sentí atret per la pedagogia
artística, i pronuncià alguna conferència a l’associació Art i Pàtria (1901)
glossant texts de Ruskin. A vint-i-sis anys fundà la seva escola d’art, on
impartí un ensenyament humanístic —ell tenia uns amplis
interessos culturals— que partia de la base que l’art s’havia de desvetllar
perquè no es podia ensenyar. Les seves idees s’oposaren als mètodes
naturalistes, tardanament imposats a Catalunya, i, contra el que aquestes
Els altres Noucentistes- 38
escoles practicaven, els seus alumnes, a les excursions, mai no pintaven del
natural, i al taller sovint percebien el model només amb el tacte. Defensà un
art més proper a Itàlia que no el promogut pels modernistes, de caire més
nord-europeu. Entre els seus deixebles hi hagué Cèsar Martinell, Joan
Bergós, el mexicà Francisco Goitia, noms importants dins el proper art
noucentista, com Plandiura, Monegal, Aragay, Ignasi Mallol, Rubió i Tudurí,
els Puig i Gairalt, Reventós, Francesc Vayreda, Mirambell, noms destacats
dels corrents postnoucentistes —Jaume Mercadé, Rafael Benet, E.C.Ricart—
i fins i tot de l’avantguarda, com Miró o Llorens i Artigas. Fou vocal tècnic del
Consell d’Investigació Pedagògica —l’antic Consell de Pedagogia—, des del
qual impulsà la creació, el 1915, de l'Escola Superior dels Bells Oficis, que
dirigí fins el 1924, quan la Dictadura ho desbaratà. Exercí després
l’ensenyament artístic a l’Ateneu Polytechnicum. El 1936 esdevingué
representant de les belles arts al CENU, i més tard succeí Josep Renau en la
direcció general de belles arts de la República Espanyola, càrrec des del qual
ajudà decisivament al salvament de les peces del Museo del Prado de
Madrid, entre altres obres d’art. Exiliat des del 1939, residí a Londres i a
Hampstead. En retornar fou premiat a la primera i tercera Bienales
Hispanoamericanas de Arte (1952 i 1956). Féu molt poques exposicions
individuals: a Barcelona el 1899, el 1933, el 1935, el 1951 i el 1955, a Madrid
el 1966 i a Anglaterra durant l’exili. El seu art parteix de les esmentades
influències modernistes i assolí un popularisme contingut, entre abarrocat i
arcaïtzant, de sòlida construcció i formes ben definides, cabdal dins el
Noucentisme. Practicà la pintura de cavallet —molta figura i poc paisatge—,
el cartellisme —"Vell i Nou”, Exposició Internacional del 1929, exposició El
Arte en España (1929), fira de Bilbao (1930), Orquestra Pau Casals (1931),
Jocs Florals de Londres (1947), Caixa de Pensions (1954), Congrés de
Malalties del Tòrax (1954), etc—, el muralisme, sovint al fresc: a la central de
correus de Barcelona (1928), conjunt d’obres per a l’Exposició del 1929 —
cúpula del Palau Nacional, frontis del Palau de la Metal·lúrgia (destruït)—, o
a la Seu Nova de Lleida (destruïts el 1936), així com diverses cases
particulars i, a la postguerra, l’església de Montserrat a Pedralbes, l’Hotel La
Els altres Noucentistes- 39
Rotonda de Barcelona, l’alcaldia de la ciutat (1959), l’Hotel Cap sa Sal de
Begur (1962), el Banc de Crèdit i Inversions (1965), etc. També sobresortí
com a dibuixant, amb obres de traç fi i perfecte i estudiada difuminació que,
especialment en els seus darrers anys, jugaven amb motius o disposicions
insòlits o fantàstics que aportaven una rara poesia, relacionable amb el culte
oníric d’un Cocteau.
http://www.enciclopedia.cat/
HUGUÉ, Manolo (Manuel Martínez Hugué)
(Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945)
Es va formar a la Llotja barcelonina i va treballar a la foneria artística
Masriera i Campins, i més tard al taller de l’imatger José Forés i al de
Torcuato Tasso. Posteriorment va marxar a París, on va obtenir un notable
ressò entre la crítica artística. Allà va signar un contracte amb el marxant
Daniel-Henry Kahnweiler, que el va convertir en un dels escultors catalans
amb més ressò internacional. Als anys trenta es va retirar a Caldes de
Montbui. La seva obra es caracteritza per unes figures plenes, contundents,
simples i, sovint, d’un marcat primitivisme, amb una certa influència de l’art
popular.
____________________________________________________________
Escultor i pintor. Conegut amb el nom de Manolo. La seva formació tingué
l'inici en la intensa contemplació de les escultures del cor de la catedral de
Barcelona, i s'anà concretant en els ambients modernistes dels darrers anys
del s XIX. Els Quatre Gats, la Sala Parés, el taller d'Eusebi Arnau i les tertúlies
de can Pichot, a Cadaqués, s'han d'incloure entre els determinants d'un
primer període, que restà complet després de l'estada a París, entre el 1900
i el 1910. Sense rebutjar res del que s'havia fet i del que es feia, assimilant el
que podia ésser-li útil, des de l'art egipci al fauvisme i el cubisme, passant
per l'art clàssic i el gòtic, restà formada la seva personalitat, perfectament
definida i orientada vers un estil molt personal, que s'anà desenvolupant els
Els altres Noucentistes- 40
anys següents en les seves estades a Ceret (1910-14 i 1919-27), Arenys de
Munt, l'Ametlla del Vallès i, particularment, Caldes de Montbui (des del
1927). Modificà les formes naturals per mitjà del modelatge i la
geometrització del volum, i així aconseguí de crear una realitat intel·lectual
que expressava clarament el pensament de Bergson, quan deia que dins la
natura no existeix la immobilitat, sinó només un procés d'extrema lentitud.
Aquesta idea el portà a l'expressió del moviment per mitjà d'una síntesi dels
successius moments que el constitueixen, expressada en nombroses obres,
molt remarcablement en la Bacant (Museu d'Art Modern de Barcelona),
relleu suggeridor de totes les qualitats del volum i obra que recull, d'una
manera més completa, les característiques del seu estil. Si en les escultures
de gruix sap donar la sensació pel pes vital i l'ambientació en atmosferes
concretes, mitjançant les diferents textures, en els seus relleus hom pot
apreciar la creació de l'espai per una sensibilitzada concordança entre les
gradacions del volum i els grafismes suaument matisats, que permeten de
parlar d'una perfecta fusió entre escultura i dibuix. Tot i que fou més
conegut com a escultor, la seva activitat com a pintor fou molt diversa i
important, intensificada en els moments que l'artritisme que patia li feia
difícil de treballar el fang; també aquí sabé portar a la pràctica una sèrie de
conceptes derivats dels grans corrents d'avantguarda dels primers anys del s
XX: reservà al color el paper fonamental, i amb tons perfectament ajustats
aconseguí una refinada expressió de la forma, la llum i el modelatge de
l'objecte, l'ambient que hi ha entorn seu o la individualitat característica
d'un paisatge en una hora determinada. Cal esmentar, també, altres
aspectes complementaris, que manifesten les grans possibilitats del seu
esperit creador, com les joies (1903-07) —que palesen les influències de
Gauguin i Paco Durrio—, impregnades d'un simbolisme refinat i revestides
d'una forta monumentalitat dins un format lògicament reduït, i les poesies
—agrupades en un volum el 1972—, en català, castellà i francès, directes i
lliures, plenes d'intenció i denses de contingut, on es pot apreciar la
influència d'Apollinaire i l'admiració que sentia per Baudelaire. La intensitat
del realisme intel·lectual que domina la seva obra ha determinat reflexos
Els altres Noucentistes- 41
d'una gran amplitud, uns que arriben fins a figures com Picasso o Modigliani,
i uns altres que han determinat alguns aspectes de Joaquim Sunyer o
Cristino Mallo, o s'estenen fins a artistes catalans actuals. La seva obra fou
promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set
obres a l'Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H.Kahnweiler fou
el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric,
Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les
nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a
diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg,
Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.
http://www.enciclopedia.cat/
MARLET I SARET, Ricard (Sabadell, 1896 - Matadepera, 1976)
Dibuixant i destacat gravador xilògraf, es va popularitzar perquè va il·lustrar
una edició americana d’El Quixot. Va realitzar també il·lustracions per a
l’obra L’aire daurat, de Marià Manent. Va treballar en el camp de la pintura,
el cartellisme i els ex-libris.
______________________________________________________________
Especialitzat en el boix. Un dels més sensibles representants de la placidesa
noucentista, col·laborà en L’Almanac de les Arts (1924-25). Il·lustrà goigs,
L’aire daurat, de Marià Manent (1928), i un Quixot per a una societat de
bibliòfils de Nova York (1933). El 1937 dissenyà el paper moneda de
l’ajuntament de Sabadell. Conreà també la pintura mural, l’escultura, la
ceràmica i l’orfebreria.
http://www.enciclopedia.cat/
NOGUÉS I CASAS, Francesc Xavier
(Barcelona, 1873-1941)
Els altres Noucentistes- 42
Destacat dibuixant, gravador, decorador i pintor, és un dels millors
representants de l’interès del noucentisme vers les arts aplicades i la seva
recuperació. Es va formar a l’Acadèmia Borrell. L’any 1903 va viatjar a París,
on va instal·lar un taller amb Alexandre de Cabanyes. Entre 1910 i 1912 es va
dedicar al cartellisme, i va començar a treballar l’aiguafort i l’aiguatinta, una
de les disciplines més apreciades de la seva producció. Va exposar
periòdicament a Les Arts i els Artistes i a altres mostres de la capital catalana
i a Madrid. A partir d’aquell moment es va concentrar en els seus gravats i
dibuixos. Les seves il·lustracions van aparèixer a revistes com ara Picarol o
Revista Nova, així com en múltiples publicacions.
Va treballar també en decoració mural, com ara al celler de les Galeries
Laietanes, i va col·laborar amb Ricard Crespo en la producció de vidre
esmaltat, i amb Francesc Galí, en projectes de mobiliari, paviments i catifes.
______________________________________________________________
Dibuixant, gravador i pintor. Estudià comerç, sense vocació, i entrà a
l'acadèmia Martínez Altés (~1886-89), on conegué Isidre Nonell. Fou
aprenent en un magatzem mentre assistia als cursos nocturns de l'acadèmia
Borrell. Vers el 1896 visità Madrid, on l'impressionà fortament Goya, cosa
que el decidí a dedicar-se a l'art i a freqüentar més assíduament l'acadèmia
Borrell, on entrà en contacte amb el grup d'El Rovell de l'Ou. Amb text de
Josep Lleonart, publicà l'Auca de l'Aplec de Sant Medir, que imprimí el seu
amic Ramon Riera (~1899). Obtingué un accèssit al concurs de cartells, pel
carnestoltes de Vilanova, celebrat a Els Quatre Gats (1899), amb el titulat
Tranquillitat i bons aliments. Amb Alexandre de Cabanyes i Francesc Sardà i
Ladico anà el 1901 a París ¾on tornà sovint¾ i hi freqüentà les acadèmies
Colarossi i Vity. El 1902 exposà dues marines a l'Ateneu Barcelonès, integrat
en l'agrupació Art i Pàtria, i aquell mateix any guanyà el segon premi de
l'important concurs de cartells de les festes de la Mercè amb el cartell titulat
Barraques i cavallet. Des del 1903 compartí l'estudi amb Emili Fontbona.
Pintà força a Vallvidrera, i féu alguna il·lustració per als Diàlegs de les
Els altres Noucentistes- 43
cortesanes, de Llucià. Féu una estada a Banyoles (1904), on tornà sovint, i
s'integrà en l'ambiciosa Associació de Pintors i Escultors Catalans. Participà
amb olis a la discutida exposició que alguns membres de l'Associació feren el
1905 a la sala Parés, on l'any següent presentà uns paisatges puntillistes.
Requerit per Rafael Nogueras i Oller ¾amb qui es proposà, sense èxit, de
recrear la cançó popular catalana¾, féu la capçalera de "Poti-Poti" (1906), i
aquell mateix any decorà gerros de porcellana per a la manufactura Serra.
Fins el 1908 ¾ajudat per la que fou la seva primera muller, Teresa Lostau¾
decorà els vestíbuls de la Pedrera, de Gaudí, a les ordres d'Aleix Clapés,
mentre col·laborava esporàdicament a "Hojas Selectas" amb uns dibuixos
que palesen les influències de Fontbona i de Sardà. El setmanari "Papitu",
fundat pel seu amic Feliu Elias, li permeté de fer-se conèixer
majoritàriament (1909-11), signant sovint amb el pseudònim de Babel, que
emprà posteriorment en altres llocs. Formà part de Les Arts i els Artistes i
col·laborà a l'Almanac dels Noucentistes (1911). Des d'aleshores col·laborà a
"L'Esquella de la Torratxa", "Picarol" (1912) ¾que dirigí¾, "La Publicidad",
"Revista Nova" (1914) ¾que codirigí amb Apa¾, "Ibèria",
"Vell i Nou", "Cuca Fera", "Un Enemic del Poble", "L'Instant", "La Mainada",
"Jordi", "El Be Negre", "Terramar", "Fulles Musicals", "Butlletí de la Cambra
Mercantil", etc. Publicà conjunts d'il·lustracions, com La Catalunya
pintoresca (1919) i 50 ninots (1922). Féu els murals del celler de les Galeries
Laietanes (1915), de la sala que duu el seu nom a la casa Plandiura de
Barcelona (1917-27) i del despatx de l'alcalde a la casa de la ciutat de
Barcelona (1929), entre altres, alguns dels quals perduts. Féu plafons
ceràmics, com el del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (1920-21), de
l'arquitecte Cèsar Martinell, i els del restaurant barceloní Can Culleretes
(1923). Des del 1909 fou un extraordinari gravador ¾a l'aiguafort,
l'aiguatinta i la punta seca¾. Decorà peces de ceràmica de Francesc Quer, i
en féu amb Josep Granyer, i decorà vidres del seu amic Ricard Crespo. El
1928 féu les decoracions i els figurins de l'òpera El giravolt de maig. Membre
de l'assessoria artística de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929,
fou, amb Miquel Utrillo, Francesc Folguera i Ramon Raventós, l'artífex del
Els altres Noucentistes- 44
Poble Espanyol de Montjuïc. Il·lustrà l'Abecedari Català per a nens (1920) i
obres de Josep Carner, Carles Riba i Cristòfor de Domènech, les Sàtires de
Guerau de Liost (1927), l'edició de bibliòfil d'El sombrero de tres picos de
P.A.de Alarcón (1934), el Bestiari de Pere Quart (1937) i els reculls L'humor a
la Barcelona del vuitcents (1938) i L'humor a la Barcelona del noucents
(publicat el 1955). Fou professor de gravat a l'Escola d'Arts i Oficis de la
Generalitat a Olot (1936-39). A la postguerra il·lustrà El Patrañuelo, de Joan
Timoneda. El 1967 l'ajuntament de Barcelona organitzà una gran exposició
retrospectiva de la seva obra, i el 1972 exposà l'important llegat de la seva
vídua Isabel Escalada a la ciutat. Bé que pertanyent a la generació
postmodernista, amb la qual col·laborà activament, no assolí una
personalitat forta fins als anys inicials del noucentisme. Esdevingué l'artista
més representatiu d'aquest complex moviment, per la seva posició de
síntesi, equidistant de totes les faccions que l'integraven: freqüentà tant el
Cercle Artístic com el de Sant Lluc, col·laborà amb Apa, i alhora era reclamat
per Xènius per a il·lustrar La Ben plantada (1912). Estructurava perfectament
les seves composicions, sense perdre mai l'aparença d'espontaneïtat. Si com
a pintor, tant de cavallet com mural, s'acostava a un cert idealisme, com a
dibuixant i gravador s'adscrivia a un humorisme ¾mai xaró¾ d'arrel realista i
d'un expressionisme que hom ha comparat, a escala internacional, amb el
de George Grosz, sense pretendre, però, la punyent agressivitat d'aquest. La
seva constant atenció a basar-se en l'art popular català el convertí en un
artista que connectà absolutament amb tots els nivells del poble català, que
s'identificà en els seus peculiars tipus i conjunts.
http://www.grec.net
Els altres Noucentistes- 45
OBIOLS I PALAU, Josep OBIOLS I PALAU, Josep
(Barcelona, 1894-1967)
Va formar-se inicialment a l’Acadèmia de Torres García i va destacar en el
camp de la pintura mural, a la qual va dedicar bona part de la seva carrera.
Més tard, va formar part de Les Arts i els Artistes, i l’any 1920 va marxar a
Itàlia. A la tornada, va realitzar la decoració de la capella de l’Institut de
Cultura per a la Dona i, més tard, va decorar el saló de la Casa Guarro, el
vestíbul de la Casa de Correus i les llunetes del Palau Nacional de Montjuïc.
Per a la Generalitat va projectar una gran decoració per a la Conselleria de
Finances i la Taula del Canvi. Després de la Guerra Civil va treballar en
pintura religiosa. Al marge dels projectes murals, va destacar com a
cartellista i il·lustrador, tot i que també va realitzar pintura de cavallet,
centrada en la figura i el retrat.
______________________________________________________________
Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de
Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres
germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un
marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran,
Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de
clausura.
Estudià a l’escola pública de Sarrià, on coincidí amb J. V. Foix, sarrianenc com
ell, al qual l’uniria una profunda amistat de joventut. En acabar l’escola
primària, J. Obiols estudià tenidoria de llibres i començà a treballar en un
despatx mercantil. Als quinze anys entrà en contacte amb qui hauria de ser
el seu gran mestre: Joaquim Torres-García. Aquest pintor uruguaià, que
també vivia a Sarrià, on havia fundat l’Escola Catalana de Decoració, el va
afeccionar a la pintura mural i n’hi va ensenyar les tècniques. Obiols sentí
sempre una gran admiració per Torres-García i així ho expressava l’any 1916
quan Torres-García li comunicà que tancava l’Escola de Decoració: “(…)
Els altres Noucentistes- 46
onsevulga que vagi, jo no puc, fatalment, ser altra cosa que deixeble d’en
Torres-García. Com, si la pintura meva ho diria ben clar? (…) Car mestre jo
temo la meva feblesa, és veritat, però mai no’m rendiré fàcilment. Amb
tranquil·la tenacitat i constant esforç seguiré endavant. I, la veritat, no he
perdut les esperances que per l’esforç dels que som o dels que poden sorgir,
es pugui tornar a obrir l’Escola de Decoració.”
Només amb vint-i-un anys, J. Obiols participà per primera vegada a
l’exposició d’art nou que se celebrà a Sabadell. Era el 1915.
Just després de la primera gran guerra, trobem el nom de J. Obiols amb el
d’altres artistes del moment: Domingo, E. C. Ricart, Joan Miró, J. Ràfols i
Rafael Benet, vinculats tots a l’anomenada Agrupació Courbet. Els
caracteritzava encara un cert estil cézanneà i un gust per la claredat formal.
Per aquestes mateixes dates, J. Obiols freqüentava amb assiduïtat la tertúlia
de La Revista, que es reunia al desaparegut Cafè de la Rambla. Noms
importants de la intel·lectualitat del moment, com Carles Riba, J. M. López-
Picó, Rafael Benet, J. Millàs-Raurell, A. Esclasans, J. Creixells, J. V. Foix, etc.,
n’eren els integrants. Amb alguns d’ells establí una gran amistat que duraria
tota la vida, com ho evidencia l’abundant correspondència que encara es
conserva al seu arxiu personal.
Els anys de joventut foren potser els d’una activitat més intensa. El 1917 se li
encarregà que il·lustrés el Cartipàs català de Pau Romeva. El 1918 li van
encomanar les vinyetes i la coberta de l’anuari català corresponent a l’any
1917 que editava l’editorial Minerva. Però es pot afirmar que fou l’any 1921
quan J. Obiols realitzà una de les seves obres més emblemàtiques: el cartell
de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
En aquest període fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc i anys més
tard escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
El període 1920-1921 ve marcat pel seu viatge a Itàlia, encara en una etapa
de formació. Sota el semimecenatge de l’editor Muntañola i amb la
companyia dels seus amics Carles Riba i Clementina Arderiu visità Florència,
Siena, Roma, etc. i restà profundament impressionat per Florència. En una
de les seves cartes comenta: “Amic Riba, estic molt content d’haver tornat a
Els altres Noucentistes- 47
Florència. Amb els records que tot això em porta és doblement encantador, i
tot i havent vist Roma i altres coses, això d’ací no perd gens. Ahir vaig anar a
Fiesole, avui a Sant Miniato. Estic verament entusiasmat i no us sabria
escriure altra cosa que una sèrie de renecs… (…) fa un bon sol, els palaus són
més bonics que a Roma. La plaça de la Senyoria amb el Palau, la font de
Neptú, el monument del cavall, la torre de Bargello i la punxa de l’església
del davant és espaterrant.”(3) Sens dubte, aquest viatge de formació va
reforçar el seu gust per la pintura mural, ja que va entrar en contacte amb
els pintors del Trecento i Quattrocento.
L’any 1921 retornà d’Itàlia i des d’aquell moment inicià de manera seriosa la
seva labor de muralista. L’any 1922 Francesca Bonnemaison li encarregà
pintar la capella de l’Institut de Cultura per a la Dona. J. Obiols ho explicà així
al seu amic Carles Riba: “(…) jo treballo bastant, estic dibuixant uns angelots
que toquen tota mena d’instruments per a l’absis d’una capella a l’Institut
de Cultura per a la Dona.”
El 1923 es casà amb Montserrat Germà Erola, que havia conegut un temps
abans quan treballava en unes pintures murals al Grup Escolar del Poble
Nou, que dirigia E. Gibert Camins i on Montserrat Germà feia de mestra.
S’instal·laren al carrer d’Àngel Guimerà a les Tres Torres, barri on visqueren
durant molts anys i que Obiols pintà moltes vegades. També aquell any se li
demanà que decorés la sala de música de la casa Guarro de Sarrià i
col·laborà periòdicament amb la revista d’humor El Borinot, que fundaren
Lluís Beltran i Pijoan i el seu amic J. Aragay.
El 1925 pintà el vestíbul de la casa de Correus de Barcelona i participà per
primer cop en una exposició col·lectiva a l’estranger: l’Exposition d’Arts
Décoratifs de París. Aquest mateix any nasqué la seva filla gran, Montserrat.
Un any més tard nasqué la seva segona filla, Àngels. L’any següent va rebre
l’encàrrec de realitzar un cartell per a l’Exposició de la Indústria Hotelera i
d’Alimentació.
El 1927 pintà el conegut cartell d’en Jordi i col·laborà assíduament en la
revista infantil homònima, que s’edità el 1928. Aquell mateix any, J. Obiols
acompanyà Carles Riba i J. Millàs-Raurell, representants del Pen Club, en un
Els altres Noucentistes- 48
viatge pels països escandinaus.
El 1929 J. Obiols participà en l’Exposició Universal de Barcelona pintant les
llunetes del Palau Nacional de Montjuïc.
A partir de 1930 començaren els estiueigs a Ca l’Herbolari de Viladrau, que
s’alternaren amb algunes estades a la Pobla de Claramunt, on Obiols havia
passat estius els anys anteriors. A Viladrau, la família Obiols coincidia amb
les famílies Pàniker, Riba i Bofill i Ferro. Obiols hi va pintar alguns carbons i
olis amb paisatges de Viladrau i de Ca l’Herbolari. També hi va fer alguns
retrats, dels quals comentà: “(…) he fet dibuixos de la canalla, retrats. Tinc
ganes de pintar encara algun altre retrat de criatura perquè voldria
experimentar aquest gènere què dóna. Sempre l’he descuidat i he fet mal
fet, perquè tal vegada la fama i la fortuna m’han de venir d’aquí.”
L’any 1931 participà en l’exposició col·lectiva Living Spanish Artists a Nova
York i en l’exposició individual a la Galeria Syra de Barcelona. Posteriorment
realitzà dues exposicions individuals més: a Terrassa (1933) i a la Galeria J.
Torres de Manresa (1934). No ha d’estranyar el fet que només exposés
individualment en tres ocasions, si es té en compte el caràcter auster i poc
propens a la publicitat que caracteritzà sempre la seva persona i el fet que
després de la guerra civil se li prohibí exposar la seva obra. Així i tot, la
Galeria Syra va organitzar-li una mostra a porta tancada que resultà tot un
èxit.
D’aquell període anterior a la guerra, cal destacar-ne els següents fets i
activitats: van néixer les seves filles Anna Maria (1930) i Núria (1932); viatjà
a París en companyia de R. Benet i J. Millàs-Raurell; va fer els maniquís de
moda infantil d’El Dique Flotante; col·laborà amb el butlletí de l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Catalana; realitzà unes pintures murals a
l’Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona… activitats que compaginà amb la
docència, ja que Obiols fou nomenat professor de dibuix quan es fundà
l’Institut Escola de Sarrià. En aquest període també dissenyà molts cartells,
d’entre els quals destaquen el cartell de l’Exposició de Primavera (1934), el
del Banc Vitalici d’Espanya (1934), el del XVI Festival de Música
Contemporània (1936) i el del I Congrés Nacional de l’Associació Protectora
Els altres Noucentistes- 49
de l’Ensenyança Catalana (1936).
Amb l’esclat de la guerra civil Obiols no dubtà a posar el seu art al servei de
la Generalitat de Catalunya. Les mostres més clares d’aquest compromís són
la realització de l’Auca del noi català, antifeixista i humà, la del cartell per al
Comissariat General d’Espanya a l’Exposició Internacional de París de 1937,
els plafons per a la conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya
(instal·lats ara a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona) i el disseny
del paper moneda que la mateixa conselleria posà en circulació durant la
guerra. En acabar la guerra molts dels seus amics marxaren cap a l’exili.
Després de certes vacil·lacions, Obiols decidí quedar-se a Catalunya.
Immediatament rebé una notificació que li comunicava que quedava cessat
com a professor de dibuix. Però la seva activitat docent no s’acabà aquí, ja
que amb d’altres professors cessats participà en la fundació de l’Escola
Isabel de Villena. Projecte on coincidí amb Marçal Olivar, Carme Serrallonga,
Mercè Ballarà, Josep Calsamiglia, etc. En els anys de postguerra, es dedicà de
ple a la seva activitat principal, la pintura mural. Podríem destacar-ne com a
més importants la decoració de la capella privada de Miquel Regàs a Tiana
(1941), la del Gran Casino de Terrassa (1942), les dependències del monestir
de Montserrat (1943-1951), on Obiols va treballar conjuntament amb els
escultors Rebull i Solanic i l’arquitecte Folguera. A Montserrat J. Obiols va
establir amistat amb l’abat Escarré i de resultes d’aquelles pintures van
sorgir en part molts dels encàrrecs posteriors: la capella del Casal de
Balsareny (1945), l’església parroquial de Parets (1947), la casa Garcia
Humet a Sant Vicenç de Montalt (1948), pintures a la parròquia de Maria
Reina de Barcelona (1950), l’església de Sant Vicenç de Sarrià (1953-1955), la
basílica de la Mercè (1956), el seminari diocesà de Tortosa (1957), la
catedral de Lleida (1959), la sala del Bon Govern de l’Ajuntament de
Barcelona (1960), la capella del cambril de Solsona (1964), etc.
En l’àmbit personal, els anys de la postguerra es caracteritzen pels següents
esdeveniments: el naixement, l’any 1940, del seu cinquè i darrer fill, Raimon,
i els estiueigs a Sant Pol de Mar i Vilassar de Mar. El seu estat d’ànim durant
aquests anys queda reflectit en les paraules que escriu a Carles Riba: “Tout
Els altres Noucentistes- 50
irait bien s’il n’était… tant des choses. Cette guerre, ce temps, tant
d’angoisses, de soucis, de malheur.”(6) Pocs anys més tard, el 1946, morí
sobtadament la seva filla Anna Maria.
Obiols passà els darrers estius de la seva vida a Arenys de Mar, amb els fills, i
aprofità per pintar els retrats dels primers néts. La seva activitat començà a
reduir-se en aparèixer els primers símptomes de ceguesa, causats per una
diabetes que es complicà amb d’altres malalties. Amb tot, encara
s’encarregà de fer els esbossos per al baptisteri de l’església parroquial de
Santa Maria d’Arenys de Mar, obra que fou executada el 1967 per Vidal
Gumà.
Josep Obiols morí el 25 de juny d’aquest mateix any després de patir una
llarga malaltia que l’obligà a fer molts mesos de llit. Fou enterrat al vell
cementiri de Sarrià, on l’acompanyen Carles Riba i J. V. Foix, sens dubte dos
dels seus millors amics.
Agnès Ponsati i Obiols
(1) Text publicat al catàleg de l’exposició Josep Obiols, celebrada al Palau de
la Virreina de Barcelona del 6 d’abril al 13 de maig de 1990.
http://www.josepobiols.cat/biografia/biografia_2.html
OLIVA I SALA, Víctor (Vilanova i la Geltrú, 1884 - Sant Feliu de Codines, 1948)
Impressor i gravador xilògraf, formava part d’una família d’impressors, de la
qual ell i el seu germà Demetri van destacar especialment. També es va
dedicar a la il·lustració de llibres i a la realització d’ex-libris, obres amb les
quals va participar en la IV Exposició d’Art de Barcelona, celebrada el 1911.
Autor d’algunes de les edicions més acurades del noucentisme, veia en la
impremta una de les belles arts.
Els altres Noucentistes- 51
PRUNA I OCERANS, Pere (Barcelona 1904-1977)
Pintor format a l’Escola de Belles Arts, va marxar amb setze anys a París, on
va exposar juntament amb Apel·les Fenosa. El 1919 va participar en
l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. Va seguir a París sota la tutela de
Picasso i partir de 1923 va participar regularment en els certàmens artístics
barcelonins. La seva obra va merèixer diversos reconeixements, com ara el
Carnegie de Pittsburgh, i va exposar a Nova York, París, Londres, Roma,
Venècia i Tòquio. Va destacar com a il·lustrador i escenògraf, i també va fer
algunes pintures de temàtica religiosa per al monestir de Montserrat. El seu
estil mostra la influencia del classicisme picassià.
______________________________________________________________
Pintor i dibuixant nascut a Barcelona el 1904 i mort en la mateixa ciutat el
1977. Format en l’antiga Escola de Belles Arts de Llotja, el 1923 marxà a
París. Allà col·laborà amb Diaghilev, pel qual realitzà nombrosos figurins i
decorats, relacionant-se amb Picasso, Jean Cocteau, Unamuno, etc. A
Barcelona ja havia difós la seva obra ales Galeries laietanes i a l’Exposició
Municipal d’Art, celebrant després diverses exposicions a París i Londres, la
primera de les quals compartí amb l’escultor Apel·les Fenosa. El 1933 i el
1935 exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) i, un any després li fou
concedit el premi Isidre Nonell per la Generalitat de Catalunya. Finalitzada la
guerra civil, va passar un any a Sitges, instal·lant-se finalment en la capital
catalana. Al llarg d’alguns anys alternà els seus temes habituals amb la
pintura religiosa; treballà per al Monestir de Montserrat, la capella de “Las
Madres Reparadoras” i la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En 1942 va
participar al “Salón de los Once” de Madrid, organitzat pel seu amic i mentor
Eugeni d’Ors. Des de els anys 50 va exposar regularment en la Sala Parés de
Barcelona i, a partir de 1963, en la Galeria El Cisne de Madrid, així com en
importants col·lectives de Londres, Roma, Nova York, Chicago, etc. En 1965 li
fou concedit el premi Ciutat de Barcelona. La seva obra és una de les més
Els altres Noucentistes- 52
representatives del moviment noucentista inspirat per “Xènius”.
Desenvolupà una visió classicista i mediterrània de la figura femenina, i un
ideal de bellesa un tant estereotipat i provist de certa càrrega d’insinuació
eròtica i lànguida voluptuositat. El color tendeix a la monocromia o a les
gammes de blaus pàl·lids, roses, ocres i verds obscurs. Major protagonisme
tenen el dibuix, que mostra una elegància i puresa de línies comparable,
ocasionalment, a la de qui va ser el seu primer protector en París, Pablo
Picasso. També realitzà, encara que menys a sovint, retrats, paisatges i
temes de natures mortes i flors. Va cultivar també la il·lustració, essent
autor dels dibuixos de varis llibres editats per l’Abadia de Montserrat i la
Editorial Barna. Figuren obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona i a
nombroses pinacoteques públiques i privades del nostre país i de
l’estranger. En 1978 li fou dedicada una exposició d’homenatge en la Sala
Parés de Barcelona.
J. F. RÀFOLS: Diccionario ‘Ràfols’ de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares.
Vol. III. Ed. Ballester, Barcelona, 1987, Pàg.279
RICART I NIN, Enric Cristòfor
(Vilanova i la Geltrú, 1893-1960)
Es va formar com a pintor i gravador a l’Escola d’Art Galí i a l’Escola Superior
dels Bells Oficis. Va ser allà on va desenvolupar l’interès per la xilografia
sobre planxa de boix, que va compaginar durant tota la seva carrera amb la
pintura. Va celebrar la seva primera mostra a les Galeries Dalmau l’any
1917, on va tornar a exposar els anys 1920 i 1923, dos anys abans d’exposar
a la Sala Parés. Va ser un dels fundadors de l’Agrupació Courbet i va formar
part de Les Arts i els Artistes. Al llarg de la seva carrera va fer diferents
estades a París, durant les quals va perfeccionar la tècnica del gravat.
______________________________________________________________
Començà dedicant-se a la pintura i fou fundador de l’Agrupació Courbet.
Com a gravador al boix assolí una categoria de primer ordre. F.d’A.Galí
Els altres Noucentistes- 53
l’impulsà a aprendre aquesta tècnica, que tan bé encaixa amb els
plantejaments teòrics del Noucentisme —moviment del qual fou un dels
artistes més característics—, per tal d’incorporar-lo al professorat de l’Escola
de Bells Oficis. Unes Aleluyas de Santiago Vinardell (1919) fou el seu primer
llibre il·lustrat, emprant la tècnica de la fusta de fil. Després descobrí i
conreà exclusivament el gravat de testa. Inventà uns mitjans expressius
absolutament originals i usà amb gran eficàcia el veló , eina que obre
diversos solcs al mateix temps. El seu art assolí una gran popularitat i fou
l’artista indiscutit per a fer la gravure d’occasion —recordatoris, estampes
de comunió, ex-libris—. Com a il·lustrador, autor d’una obra molt extensa,
mantingué el punt just entre la descripció i la decoració, amb una gran
comprensió per les exigències de la tipografia. Fou un notable escriptor.
Deixà unes Memòries inèdites i un epistolari molt extens amb el pintor,
arquitecte i crític J.F.Ràfols.
http://www.enciclopedia.cat/
SERRA I ABELLA, Antoni (Barcelona, 1905 - l’Hospitalet de Llobregat, 1985)
SERRA I ABELLA, Josep (Barcelona, 1906-1989)
SERRA I ABELLA, Enric (Barcelona, 1908 - Collbató, 1986)
Fills del ceramista Antoni Serra Fiter, van consolidar la tradició familiar
creant l’empresa Ceràmica Serra (1928). Els germans Serra es van formar a
l’Escola Superior dels Bells Oficis, on el pare havia exercit com a professor.
Des de l’obrador van continuar amb la línia de col·laboració amb escultors i
artistes de l’època que ja havia caracteritzat algunes de les produccions de
Serra Fiter. També es van recuperar tècniques decoratives tradicionals, com
ara el característic color blau que volia remetre a la ceràmica popular del
set-cents. Les seves peces combinaven un estil d’inspiració popular amb
d’altres que van obrir la porta a la modernitat i l’art déco, com ara les figures
de panteres i d’altres animals realitzades en la seva majoria per Antoni Serra
Abella.
Els altres Noucentistes- 54
SMITH I MARÍ, Ismael (Barcelona, 1886 - White Plains, N. Y., 1972)
Va estudiar a l’Escola Llotja i a l’Acadèmia Baixas i, més tard, va completar la
seva formació als tallers de Rafael Atché, Agapit Vallmitjana i Josep Llimona.
Escultor, il·lustrador, gravador i dissenyador, Smith va ser nomenat com a
primer artista noucentista per Eugeni d’Ors el 4 de juliol de 1906 en el seu
Glosari.
La seva producció oscil·lava entre el decadentisme postmodernista i una
esquematització de caire expressionista. Va publicar il·lustracions en revistes
de l’època, com ara Papitu i ¡Cu-cut!. El 1910, va ser guardonat a l’Exposition
Internationale de Bruxelles, i el 1911 va exposar amb molt d’èxit al Faianç
Català, amb els seus amics Néstor de la Torre, Laura Albéniz i Marià Andreu,
presentat per Eugeni d’Ors. El mateix any va ser pensionat a París per
l’Ajuntament de Barcelona. A la capital francesa va ingressar a l’École
Nationale des Arts Décoratifs i va conèixer de prop el món de l’avantguarda.
Més tard, va viatjar a Londres, Sevilla i Madrid, i el 1918 es va instal·lar a
Nova York, on va continuar la seva carrera, llavors centrada en el gravat i
l’exlibrisme.
______________________________________________________________
Format a Llotja i a l’Acadèmia Baixas, on fou alumne dels escultors Benlliure,
Querol, Vallmitjana i Llimona. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere
Carbonell a Barcelona (1898-1904). Premiat en un concurs d’artistes novells
de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en
l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. El
mateix any Xènius, des del Glosari, l’investí escultor noucentista. Fou
premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional
de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures i per la seva
escultura, i amb segona medalla a la Sisena Exposició (1911). Fou un dels
fundadors de “Papitu”, però aviat substituí l’expulsat Feliu Elias a “Cu-cut!"
(1908), on col·laborà fins el 1912. Pensionat per l’ajuntament de Barcelona
Els altres Noucentistes- 55
anà a París el 1910, any en què formà part de la junta fundacional de Les
Arts i els Artistes i en què exposà al Faianç Català amb Nèstor, Marià Andreu
i Laura Albéniz. Estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París
(1913-14), viatjà per Anglaterra i els EUA, on féu nombroses exposicions, i
s’establí definitivament a Nova York el 1918. Allà col·laborà amb la Hispanic
Society, però aviat la seva activitat artística decaigué. Retornà fugaçment a
Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital
psiquiàtric. El seu estil es caracteritza per un decadentisme influït per
Beardsley, patent en les seves il·lustracions de revistes —"Or i Grana”, “Art
Jove”, “Picarol”, “La Ilustració Catalana”, etc— i els seus ex-libris. Com a
escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es
destacà pels seus retrats (Prat de la Riba, Cambó, Granados, etc), d’un
barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint
iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona i també
té obres al MOMA de Nova York. Les planxes que gravà es troben repartides
entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.
http://www.enciclopedia.cat/
TOGORES I LLACH, Josep de
(Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970)
Fill del cineasta, mecenes i esportista Josep de Togores i Muntadas, es va
formar amb el pintor canari Néstor de la Torre i va entrar en contacte amb
l’escultor Ismael Smith i altres membres de la colònia d’artistes de
Cerdanyola. Posteriorment, amb Cano i Fontanals va entrar dins l’òrbita de
Joaquim Torres García. Va ser també amic i deixeble de Joaquim Sunyer. El
1919 es va instal·lar a París i, a finals de 1920, Daniel-Henri Kahnweiler el va
contractar per a la nova Galerie Simon, on va estar onze anys. Gràcies a
Kahnweiler, va obtenir un renom internacional. El poeta Max Jacob,
l’escultor Aristides Maillol i el crític Eugeni d’Ors van ser els seus principals
amics i defensors. La seva pintura va evolucionar des de la influència de
Cézanne i Sunyer, fins al neoclassicisme picassià de formes rotundes, el
Els altres Noucentistes- 56
realisme màgic i l’abstracció de caire surrealista. L’any 1931, es va trencar el
contracte amb Kahnweiler a causa de la crisi econòmica que va seguir la
fallida de la borsa de 1929. Llavors, va tornar a Barcelona, es va integrar al
nucli d’artistes de la Sala Parés i es va emmotllar als gustos més tradicionals.
______________________________________________________________
Fill de Josep de Togores i Muntades. Sordmut des del 1906 a causa d’una
meningitis. Fou deixeble de Joan Llaverias i de Fèlix Mestres. Visità París i
Brussel·les i el 1909 pintà El boig de Cerdanyola (adquirit pel govern belga en
ésser exposat a l’Exposició Universal de Brussel·les del 1910) i un retrat d'
Enric Granados (Barcelona, col·lecció Carreras-Granados). Malgrat una inicial
influència orsiana, aviat es decantà pel Noucentisme realista de Joan Sacs.
Exposà a la sala de La Publicidad de Barcelona el 1917. S'integrà en
l’agrupació Courbet de Barcelona, però aviat s’instal·là a París, on entrà en
contacte amb Soutine, Pascin, Modigliani i Max Jacob. El 1921 signà
contracte amb el marxant Kahnweiler. El seu primerenc naturalisme robust
havia donat pas a un realisme constructivista originat per la influència
cézanniana i una mica esfumat. Exposà a Berlín el 1924, a Barcelona el 1926
(Sala Parés), amb èxit ressonant, i a Madrid el 1928. Aquest any abordà un
avantguardisme experimental força personal, que abandonà en retornar
definitivament el 1931 a Barcelona, on Cambó el protegí i on exposà de nou
el 1935, exposició —a la Sala Parés— que fou visitada pel seu gran amic
Aristides Maillol. En endavant exposà sovint a la Sala Parés i esdevingué
defensor teòric i pràctic de l’academicisme realista.
http://www.enciclopedia.cat/
Els altres Noucentistes- 57
VILA ARRUFAT, Antoni (Sabadell, 1894 - Barcelona, 1989)
Destacat pintor i gravador sabadellenc, era fill i deixeble de Joan Vila Cinca.
Es va formar a l’Escola Industrial de Sabadell i posteriorment va anar a
l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de San Fernando
de Madrid. Va completar la seva formació a París i a Itàlia. L’any 1924 va
exposar per primer cop a l’Exposició Nacional, on va rebre la tercera medalla.
A partir de 1925 va treballar en la decoració mural de diferents capelles i
esglésies, alhora que es presentava a diferents certàmens nacionals i
internacionals, en els quals va aconseguir un notable reconeixement. A partir
de 1943 es va dedicar sobretot a la pintura decorativa de caràcter religiós. El
seu estil, protagonitzat per línies fermes i cossos de factura sòlida, s’engloba
en la poètica noucentista.
______________________________________________________________
Fill i deixeble de Joan Vila i Cinca. Es formà també a la Llotja barcelonina i a
l’escola de San Fernando de Madrid. Pensionat per l’ajuntament de Sabadell,
anà a París i a Itàlia. Partí d’un realisme directe ( La mare , 1914), i rebé
després la influència de Mela Muttermilch ( La mare cosint , 1918). Exposà
individualment a Barcelona (Galeries Laietanes, 1919), i residí a París (1919-
20), on féu alguns finíssims paisatges urbans. Exposà de nou a Barcelona el
1922 (El Camarín) i el 1932 (Syra), i alhora prengué part en diverses
exposicions col·lectives. A la postguerra participà en l’Exposición de Arte
Sacro de Vitoria (1940) i en la Biennal de Venècia (1940 i 1952), i tornà a
exposar a Barcelona (Faianç, 1940). Obtingué diversos premis, entre els
quals la medalla d’honor de l’Exposició Nacional de Barcelona (1942) i la
primera medalla de gravat a la de Madrid del 1948 per El sopar . Exposà
individualment a Buenos Aires i Rosario (Argentina), el 1954; Barcelona
(1971, 1979, 1980) i Sabadell (1974, 1978, 1979). Se li han dedicat sengles
exposicions antològiques a Barcelona, Sabadell i Caldes de Montbui (1984).
Conreà força la pintura mural, des del 1925 (altar de Sant Sebastià al Gremi
de Fabricants de Sabadell), amb obres a Sabadell, Vilafranca del Penedès,
Terrassa, Sant Sebastià de Montmajor, El Escorial i Barcelona, on decorà la
Els altres Noucentistes- 58
Sala de la Ciutat de l’ajuntament (1964). Fou catedràtic de gravat a l’Escola
Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1949-58), i es lliurà a la
tasca pedagògica amb dedicació. Fou acadèmic de Sant Jordi i corresponent
de San Fernando. La seva obra madura (des dels anys vint), centrada molt
sovint en figures i maternitats, es caracteritza per la seva nitidesa i la
serenitat ben noucentista del seu ambient.
http://www.enciclopedia.cat/
VILADOMAT I MASSANAS, Josep
(Manlleu, 1899 - les Escaldes i Engordany, 1989)
Es va formar a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i Belles Arts i al taller de Joan
Borrell i Nicolau. Va formar part del grup Els Evolucionistes, fundat l’any
1917, juntament amb Joan Rebull i Josep Granyer, que reaccionava contra el
modernisme a partir del classicisme grec, del mediterranisme d’Aristides
Maillol i d’un cert realisme basat en el barroc català. Va guanyar el concurs
per a la realització de l’escultura del monument a la República. Destaquen
els seus nus femenins contundents que van deixar pas a l’anècdota i el
realisme.
______________________________________________________________
Fou aprenent amb R.Atché i amb Borrell i Nicolau. Fou membre fundador
del grup d'Els Evolucionistes (1917). La seva revelació pública fou una
Maternitat presentada a l’Exposició d’Art de Barcelona del 1923. Viatjà per
Itàlia i a París (1924). Exposà individualment a Barcelona (Sala Parés) el
1929. És autor del Sant Francesc d’Assís de Montserrat, del monument a
Fortuny a Reus i del monument a F.S.Pearson a Barcelona (1918), així com
d’una de les escultures de la plaça de Catalunya de Barcelona (1929),
d’altres al parc de Montjuïc i de l’al·legoria de la República (1936) al
monument barceloní a Pi i Margall (que el 1986 fou recuperada i instal·lada
a la plaça Llucmajor de Barcelona). Guanyà el premi Campeny d’escultura
(1936) i el de l’Exposició Trimestral de Belles Arts organitzada pel ministeri
d’instrucció pública el 1938 a Barcelona. Participà en la decoració de les
conselleries de cultura i de finances de la Generalitat (1936-37). Refugiat a
Els altres Noucentistes- 59
Andorra, en tornar féu les figures de la font de la Rambla de Tarragona
(1952), diversos passos de Setmana Santa, el monument a Raquel Meller
(1966) al Paral·lel barceloní i el monument al P. Pere Camps a Saint
Augustine, Florida (1975). També són obra seva l’estàtua eqüestre de Franco
que hi hagué al castell de Montjuïc (1963), l'avi del Barça (1973-74) i part del
monument que Barcelona dedicà a Pau Casals (1982). Al marge del
mediterranisme propi dels escultors de la seva generació a Catalunya,
conreà un estil realista, que, si passà per etapes d’influència donatel·liana,
es concretà més aviat en realitzacions d’un cert anecdotisme virtuosístic
modernitzat.
http://www.enciclopedia.cat/
VIVES BRACONS, Josep (Sabadell, 1902-1985)
Va estudiar a Sabadell juntament amb Antoni Vila Arrufat. Especialitzat en
natures mortes, va practicar tant la pintura com el gravat, així com diverses
arts aplicades, com ara l’esmalt. L’any 1925 va participar en la col·lectiva
d’artistes de Sabadell, on posteriorment va destacar com a decorador
d’interiors i dissenyador de mobiliari.
______________________________________________________________
Neix el 1902 a Sabadell. De molt jove ja demostra traça en el gravat i el
linòleum, sobresortint en dissenys originals propis i encetant les primeres
col·laboracions amb d'altres artistes. El 1926 fa la seva primera i única
exposició individual de pintura. Ben aviat comença a rebre encàrrecs com a
gravador i il·lustrador, i tot i la seva col·laboració continuada amb Vila
Arrufat concentra la seva dedicació a les tasques de decoració. Es destaca
especialment el disseny i muntatge de la Sala de Sabadell a l'Exposició
Internacional de Barcelona. L'any 1930 obre al públic una Galeria pròpia, un
espai que serà escenari de tertúlies i de reunions d'intel·lectuals. Cap els
anys 50 el seu estil es decanta vers els nous corrents funcionalistes,
combinat amb elements encara "Art Déco".
Els altres Noucentistes- 60
http://sibhilla.uab.cat/cgi-
bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=ca&base=FONS&nextAct
ion=lnk&exprSearch=VIVES%20I%20BRACONS,%20JOSEP&indexSearch=M
A_
Els altres Noucentistes- 61
NOUCENTISME I MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
NOUCENTISME Moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s. XX.
Els principals banderers — Eugeni d’Ors i Rovira , Josep Carner i Puig-Oriol ,
Jaume Bofill i Mates , Josep Pijoan i Soteras , Francesc d’Assís Galí i Fabra ,
Joaquim Torres i García , Francesc Xavier Nogués i Casas , Feliu Elias i
Bracons — entraren a les lletres i a les arts pel Modernisme , que informà,
doncs, certs aspectes regeneracionistes ( campanya lingüística de L’Avenç ,
parnassianisme poètic, antifloralisme, etc.) dels noucentistes. Així, en un
llibre símbol com l' Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i
plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la
desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un
programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que
representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de
diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de
Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914).
El 1906 Eugeni d’Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de
Catalunya —on signava Xènius—, encunyà el terme Noucentisme, i l’anà
perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya
d’Ametistes (1908) de Jaume Bofill i Mates , manifest teòric de la nova
tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de
dominar l’heliomàquia, l’arbitrarisme de l’artífex enfront de la inspiració
espontània i descontrolada.
El sentit genèric del mot s’aplica als nous corrents renovadors i vindicatius
que es revelen sovint a través del que Xènius anomena “les palpitacions del
temps”. La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a
ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l’advocació del
classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per
assolir l’ideal col·lectiu, a través d’una cultura representativa, europea i cap
al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc
genialoides del Modernisme, van imposant llur programa, que té com a
objectiu primer la formació d’una llengua literària comuna i, en certa
Els altres Noucentistes- 62
manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol
disciplina. Les normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), promulgades
sota l’alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit
crític: d’aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d’una ironia
vivificadora— i del conreu d’una poesia simbolista que parteix de la realitat
per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i
hom l’ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost,
més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó , director de La Revista .
La influència dels patriarques mallorquins ( Miquel Costa i Llobera , Joan
Alcover i Maspons ) fa costat i potencia, poc o molt, el programa
noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la
poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la
novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou
ordre esteticofilològic. D’ací ve el buit d’aquest gènere durant dues dècades,
que omplen només els darrers modernistes ( Caterina Albert i Paradís ,
Raimon Casellas i Dou , Josep Pous i Pagès ). L’intent, sobretot orsià,
d’inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del
mateix nom ( Alexandre Plana i Santaló , Eudald Duran i Reynals ) és
l’estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un
argument. Enfront de l’aventura s’imposa, doncs, la mesura; enfront de
l’èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics (Fundació Bernat Metge) o
d’autors moderns completen l’ambició de totalitat.
Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la
creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics,
revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova).
En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Arístides
Maillol ja semblava preludiar el Noucentisme des del Rosselló al principi del
segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica,
en l’arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels
quals integrats després en l’associació Les Arts i els Artistes , que sintetitzà
en un concepte ampli de Noucentisme —com a l' Almanac — inquietuds
renovadores diverses. El dandisme Ismael Smith i Marí també fou vist com
Els altres Noucentistes- 63
una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el
Noucentisme fou encarnat pel classicisme de Joaquim Torres i García ,
muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el
mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer i de Miró , consagrat el 1911
per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà
de Francesc d’Assís Galí i Fabra , el gran mestre de tota una generació
d’artistes, i el popularisme irònic de Francesc Xavier Nogués i Casas , pont i
síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau
de Liost. Paral·lelament, en l’escultura, Josep Clarà i Ayats coincidia amb la
morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més
decididament l’ideari Enric Casanovas i Roy i, sobretot, Esteve Monegal i
Prat , organitzador de la secció d’escultura de l' Escola Superior dels Bells
Oficis , fruit típic del Noucentisme, fill de l’escola de Galí; al costat d’ells, Pau
Gargallo i Catalán —successor de Monegal a l’Escola— alternava el
classicisme amb l’avantguarda, Manuel Martínez i Hugué feia la seva síntesi
personal allunyat al principi a França i Joan Borrell i Nicolau , el maillolenc
Joaquim Claret i Vallès i els malaguanyats Fidel Aguilar i Marco —del nucli
gironí— i Josep Armengol i Ballver —del terrassenc— completen el
panorama. En l’arquitectura, Rafael Masó i Valentí , ànima de la Societat
Athenea de Girona, personifica el pas del Modernisme al Noucentisme, i a
Barcelona Josep Goday i Casals és l’autor de l’amesurat barroquisme dels
grups escolars municipals, inspirats en l’etapa que hom ha anomenat blanca
de l’obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch , l’arquitecte que succeí Prat
de la Riba en la presidència de la Mancomunitat.
Al costat de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del
realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i Bracons i
aglutinats pel seu setmanari humorístic, Papitu , en la seva primera etapa
(1908-11), on, al costat de Nogués, s’integraven noms més joves, com
Manuel Humbert i Esteve , Francesc Labarta i Planas i Josep Mompou i
Dencausse . Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan
representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé i Queralt ,
Francesc Vayreda i Casabò i Josep Aragay i Blanchart , pintor, dibuixant i
Els altres Noucentistes- 64
teòric d' El nacionalisme en l’art (1920); Josep Obiols i Palau —format a
l’Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—,
il·lustrador d’obres de Carles Riba, fou l’autor del famós cartell de
l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on creava l’arquetip del
nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com
l’irònic Josep Granyer i Giralt , Dunyac, Rafael Solanic i Bàlius , Martí
Llauradó i Mariscot i, especialment, el rigorós Joan Rebull i Torroja , que anà
a la recerca dels orígens de l’escultura pura i que anys més tard dirigí el
taller d’escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren
els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model
l’obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals
, Nicolau Maria Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula ‘Catalunya-
ciutat’, antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Ferrer i Francesc Folguera i
Grassi i els germans Antoni Puig i Gairalt i Ramon Puig i Gairalt , ja a les
portes del racionalisme. El Noucentisme sovint és volgudament un exquisit
art menor (els tipus de Nogués, l’intimisme musical de les cançons d' Eduard
Toldrà i Soler , el músic d' El giravolt de maig , de Carner, les breus i
depurades composicions de Frederic Mompou i Dencausse ), contrapunt de
l’art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes.
Amb el temps, el Noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren
el seus enemics (Modernisme, antinormistes, floralistes, etc.). Joaquim
Folguera i Poal i Carles Riba i Bracons excel·leixen dins la segona generació
de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla i Casadevall (
Coses vistes , 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per
Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 ( Els Evolucionistes , Agrupació
Courbet ), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l’excessiva influència del
classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb
diversos caires —"posts” o “neos"— perdurà. La Catalunya moderna és
obra, doncs, en primer lloc, d’aquest moviment, dins el qual militaren,
barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes
(J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i
negatiu fou una mena d’estètica oficial.
Els altres Noucentistes- 65
http://www.enciclopedia.cat/
MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
Entitat política catalana constituïda el 6 d’abril de 1914 per la unió de les
quatre diputacions provincials catalanes.
Orígens
La Mancomunitat de Catalunya fou el resultat d’un llarg procés pel qual
Catalunya aconseguí, per primer cop des del 1714, una administració pròpia,
per bé que d’atribucions força limitades. Convergiren en aquest assoliment
el desvetllament de la identitat catalana a partir de la Renaixença, així com
la gradual consolidació del catalanisme polític, que cristal·litzà en les Bases
de Manresa (1892) —articulació d’un programa polític de signe regionalista
que contemplava la creació d’òrgans d’autogovern—, i les victòries
electorals de la Lliga Regionalista (1901) i la Solidaritat Catalana (1907),
ambdues d’adscripció catalanista.
Bases legals
Concebuda en les seves directrius pel seu primer president Enric Prat de la
Riba (maig del 1914-agost del 1917), les bases legals de la Mancomunitat
foren, a més de la llei provincial de 29 d’agost de 1882, el decret de 18 de
desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol
per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del
Principat; al País Valencià hom no passà d’unes converses preliminars—, dos
decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l’Estatut de la Mancomunitat
de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la
junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914.
L’organització politico-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres
òrgans fonamentals: l’assemblea general, el consell permanent i la
presidència. L’assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les
quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i
20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s’havien de fer
Els altres Noucentistes- 66
cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les
jurisdiccions judicials. L’assemblea era presidida, al començament, pel
president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi.
L’assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el
qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent
era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada
província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal
d’evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el
monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena
de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les
conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts,
obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals,
beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions
tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la
comissió forestal, la de beneficència, d’educació general, la gestora de
ferrocarrils i la d’estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom
de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell
permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914.
Finançament i atribucions
El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als
emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els
serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de
l’assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la
Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a
l’administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors.
Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d’una o més
contribucions directes o l’establiment de qualsevol altra compensació. Pel
setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els
serveis de construcció de carreteres i l’Escola Superior d’Agricultura, i pel
gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i
deute. No es produí, doncs, una descentralització de l’estat a favor de la
Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències,
Els altres Noucentistes- 67
fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d’una entitat
unitària catalana, amb serveis i recursos propis.
Realitzacions i llegat de la Mancomunitat
Enric Prat de la Riba tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14
de maig de 1917. A la seva mort, en l’exercici del càrrec, el substituí Josep
Puig i Cadafalch, que, fins que la Mancomunitat fou dissolta el 1925 pel
general Primo de Rivera, es dedicà bàsicament a desenvolupar els
fonaments posats pel seu predecessor. La Mancomunitat fou, per a Prat,
quelcom més que un òrgan administratiu: la creació d’una entitat política
que posés les bases d’una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-
hi, hom creà i envigorí institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la
Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial de Barcelona, l’Escola
d’Agricultura, l’Escola del Treball, la xarxa de biblioteques públiques
("Biblioteques Populars"), l’Institut d’Educació General, l’Escola de
Funcionaris d’Administració Local, l’Escola de Bibliotecàries, la de Bells
Oficis, la d’Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal,
l’Oficina d’Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a
terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom
posava les bases d’una administració pròpia i les d’un equip d’homes
preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat impulsà
també unes bases ideològiques i culturals en un programa de projecció
universalista i cívica de la identitat catalana que es reflectí en el moviment
del Noucentisme i tingué com a mentor destacat Eugeni d’Ors. Les iniciatives
de la Mancomunitat concitaren una forta hostilitat de la major part de
l’espectre polític espanyol. Les reaccions foren especialment virulentes en la
demanda de la cooficialitat del català pel Consell de la Mancomunitat al
maig del 1916 i en l’agressiva campanya contra el Projecte d’Estatut
d’Autonomia del 1919. Ambdues propostes foren finalment rebutjades,
però, juntament amb les altres realitzacions, foren un model a seguir per a
l’autonomia deCatalunya implantada amb la Segona República.
Final de la Mancomunitat
La Mancomunitat convisqué, des de la fi de la Primera Guerra Mundial, amb
Els altres Noucentistes- 68
un període especialment convuls de les lluites socials, que arribaren a un
màxim de conflictivitat amb els enfrontaments armats entre obrers i
patronal, l’ocupació militar de Barcelona i una duríssima repressió contra els
sindicats, clima que afavorí el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el qual,
en accedir al poder, substituí en la presidència de la Mancomunitat el
successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión
Monárquica Nacional Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la
Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l’estatut
provincial de 20 de març de 1925.
http://www.enciclopedia.cat/
D’ORS, Eugeni Barcelona, Barcelonès , 28 de setembre de 1881 — Vilanova i la Geltrú,
Garraf, 25 de setembre de 1954
Escriptor i filòsof.
Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del
Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a La Renaixença, La Veu de
Catalunya, La Creu del Montseny, Lo Pensament Català i a Pèl ? Ploma, on
publicà la narració tenebrista La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en
castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg
on exposa el seu concepte de l’"art arbitrari” o subjectivista. Freqüentà Els
Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per
Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu,
nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb
aquest pseudònim col·laborà a El Poble Català, però també ho féu amb el de
Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de La Veu de
Catalunya. El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el
Glosari comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant
amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la
categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”.
Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en
tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del
que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor. Pensionat per la
Els altres Noucentistes- 69
diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin,
Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-
se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de
Filosofia de Heidelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de
science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una
lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu
o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa. El 1909 als
Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de
les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen
diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la
facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI
Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré.
Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note
sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma per exposar el
que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de
forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes
conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma),
sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i
fins i tot estètiques (instauració del classicisme). Fou elegit secretari general
de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on
promogué iniciatives com l’edició d’uns Arxius de Ciències. Durant aquell
estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en
filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de
psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra
Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d’un
manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. El glossari Gualba la de mil
veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme
contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les glosses
formaren l'Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a
l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat.
Paral·lelament menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del
Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns Cursos
Els altres Noucentistes- 70
monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi. Dirigí l’Escola de Bibliotecàries
(Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i
Documentació) i el 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la
Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista Quaderns
d’Estudi i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per
l’Institut el 1914. La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i
Cadafalch, la seva negativa a sotmetre's a la disciplina burocràtica i, potser,
les seves simpaties pel sindicalisme —patents a les Gloses de la Vaga que féu
circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid— determinaren la
dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea
General de la Mancomunitat del gener del 1920. El mes d’abril cessà com a
secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del
seminari de filosofia. Deixà de publicar el Glosari a La Veu i continuà a El Dia
Gráfico, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El
Nou Prometeu Encadenat. El febrer de 1920 inaugurà una col·laboració en
castellà —Las obras y los días— també com a Xènius a Las Noticias, on
publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític
d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de
tesi paternalista (Guillermo Tell). Pel gener de 1923 s’establí a Madrid:
publicà un Glosario a ABC, que prosseguiria a El Debate, a Arriba España de
Pamplona i a Arriba de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres.
Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època
en què creà l’ Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu,
tot i que dimití per motius administratius. El 1927 residí a París, on publicà,
en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà:
Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d’un estudi
seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no
com un estil històric sinó com una constant de la cultura. Cap de la Jefatura
Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació
espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres
del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición
Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires
Els altres Noucentistes- 71
Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la
superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una
part subconscient o tèrbola. El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la
Filosofía —bàsicament, recopilació d’escrits anteriors— i el 1954, amb
caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre
autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers
anys havia difós a Madrid l’art modern a través del Salón de los Once
promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la
càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. El 2009 fou
publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic.
http://www.enciclopedia.cat/
PRAT DE LA RIBA, Enric Castellterçol, Vallès Oriental , 29 novembre 1870 — Castellterçol, Vallès
Oriental , 1 d’agost 1917
Polític.
Fill d’hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica dela industria , on tracta de la incipient
legislació del treball partint de la noció de Casa industrial (empresa). El 1895
s’encarregà, amb dos altres companys d’estudis, de la redacció de laRevista
Jurídica de Cataluña , on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d’economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les
tasques de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887
ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de
dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual
pronuncià un remarcable discurs nacionalista.
El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en
la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les
anomenades Bases de Manresa . Redactà íntegrament les proclames dela
Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera
celebració del primer de maig, i el Missatge a S. M. Jordi I Rei dels Hel·lens
(1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la
redacció dels manifests Als catalans i Al poble català , difosos amb motiu de
Els altres Noucentistes- 72
la guerra hispano-nord-americana. Col·laborà a La Renaixença i a La Veu de
Catalunyade Barcelona i a Les Quatre Barresde Vilafranca del Penedès. El
1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un
Compendi de doctrina catalanista , i als jocs florals del 1898 fou també
premiat per un Compendi d’història de Catalunya . Secretari de l’Ateneu
Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un
canvi d’estatuts per a normalitzar l’ús del català i organitzà un important
cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes,
entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que
constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga
de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el
1899, disconforme amb l’apoliticisme de la majoria dels seus membres, i
impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per
l’abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins
el 1904 no formà part de la seva comissió d’acció política. Redactà, entre
altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de
principis dela Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats
regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els
parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). El
1898 havia escrit el fullet La question catalane , editat a París pel Comité
Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d’una empresa
per a publicar el setmanari La Veu de Catalunya com a diari, el primer
número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell
d’administració dela societat i dirigí el diari fins que, després d’ésser
detingut el 1902 per la publicació d’un escrit, continuà dirigint-lo no
oficialment i hi publicà un gran nombre d’articles, signats i anònims. El 1900
li fou premiat per l’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el
treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y
obreros o remediar las huelgas . Home religiós i d’una ideologia
conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el
tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els
escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La
Els altres Noucentistes- 73
nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual
no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc.). Entenia la
nacionalitat com la determinació unitària d’uns individus que parlen la
mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix
sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el
qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i
Ventosa Regionalisme i federalisme ), propugnà una federació de Catalunya
amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la
Lliga respecte a l’accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser
monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d’un difús
supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l’entesa de tots els
pobles compresos “entre Lisboa i el Roine”). El 1905 fou elegit membre de la
diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-
Granollers el 1909 i el 1913.
La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils
secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions
provincials d’Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d’articular les
funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals,
el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al
qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà
d’assolir el seu objectiu d’una unificació administrativa de les terres de
l’antic Principat i influí perquè en el projecte d’administració local que
elaborà el govern conservador d’Antoni Maura (1908) fossin previstes les
mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d’autoritzar una
mancomunitat provincial d’acord amb el projecte que s’estudià el 1911 i que
se sotmeté a l’aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de
molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la
constitució de la Mancomunitat de Catalunya , de la qual fou elegit
president el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les
limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la
mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l’aspecte material
amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de
Els altres Noucentistes- 74
Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà.
En l’aspecte cultural, establí l’Institut d’Estudis Catalans, n'adoptà
oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d’Investigació
Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de
Romanones, en protesta de les declaracions del president de l’Academia
Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de
Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i,
finalment, estimulà l’ensenyament especialitzat amb la fundació de les
escoles elementals del treball, Superior d’Agricultura, de Funcionaris
d’Administració Local, d’Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells
Oficis i d’infermeres. Com a governant, procurà d’oblidar que era un home
de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades
tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat (“la santa continuació”) i
l’eficàcia. Eugeni d’Ors l’anomenà “seny ordenador de Catalunya”, expressió
que féu fortuna.
http://www.enciclopedia.cat/
PUGI I CADAFALCH, Josep Mataró, 1867 - Barcelona 1956
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i ciències
exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de
Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres.
Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i
dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les
característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del
gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts
aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari
Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la
seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també
a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura popular. A
Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca, la
casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també
Els altres Noucentistes- 75
féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de
Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes
medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a
Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic
flamíger a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries
que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona. L'evolució
posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la
Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la
fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i
formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició
Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro
(1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via
Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa
Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a
terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions
importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les
Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut
d'Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant
molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan
importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A. de
Falguera i J. Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930),
La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art
roman (1932), L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura
romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de
Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos
a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut
d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la Fundació Cambó
(1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a
Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París
(1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad
(1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París
(1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar
Els altres Noucentistes- 76
Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles
especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de
Manresa (1892), pertanyé a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La
Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors
del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles
molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre
del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament
de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la
Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de
la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons
museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques
traslladades dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts
per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom
de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs,
però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern,
especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per
Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia
col·laborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la
Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic
(escoles del Treball i Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel
març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la
Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la
seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de
Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de
Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les
biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes.
Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei
Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit
de punt —a Canet de Mar— i la d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis
Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat
fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d'autonomia, malmesa
pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la
Els altres Noucentistes- 77
substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una
Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala,
que menà una campanya de descrèdit contra Puig i els diputats anteriors i
una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu.
L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec
d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats polítiques
minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i després al
Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra
civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
http://www.buxaweb.com/historia/personatges/i
SALA I ARGEMÍ, Alfons (Terrassa, Vallès Occidental, 1863 — Barcelona, 1945)
Polític i industrial.
Llicenciat en dret a Barcelona, fou diputat provincial pel Partit Liberal
Dinàstic (1888-93). Cacic i patrici alhora, convertí Terrassa en un feu on
sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb
motiu de la Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no
presentar-se. Monàrquic independent, aglutinà un nucli d’addictes i
d’electors conservadors, reducte contra el qual combateren republicans,
catalanistes d’esquerra i també de la Lliga Regionalista. Foren
particularment sagnants els poemes que li dedicà J.Carner, fent-lo, no
sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat tot, fou
reelegit diputat a corts. Amic personal d’Alfons XIII, fundà la Unión
Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l’Assemblea de
Parlamentaris, combaté l’autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de
Primo de Rivera, el qual el nomenà president de la Mancomunitat
governativa (gener del 1924 — abril del 1925). Tanmateix, la repressió
anticatalana i la mediatització excessiva de la Mancomunitat, el dugueren a
protestar davant el rei i el dictador, i per això dimití. Defensor del
proteccionisme en les corts, en contra de l’opinió del seu partit, impulsà la
creació de l’Escola Industrial de Terrassa, fou nomenat senador vitalici
Els altres Noucentistes- 78
(1923) i rebé el títol de comte d’Ègara (1926). Els seus partidaris foren
anomenats salistes.
http://www.enciclopedia.cat/