Al novembre recordem a: PIER PAOLO PASOLINI GEORGE BERNARD SHAW LUÍS CERNUDA ARTHUR RIMBAUD GUILLAUME APOLLNAIRE MONTSERRAT ROIG RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL MARCEL PROUST LEV NIKOLAEVICH TOLSTOÏ HEINRICH VON KLEIST JACK LONDON ALDOUS HUXLEY ANDRÉ MALRAUX GLORIA FUERTES WASHINGTON IRVING OSCAR WILDE FERNANDO PESSOA
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
Al novembre recordem a:
PIER PAOLO PASOLINI
GEORGE BERNARD SHAW
LUÍS CERNUDA
ARTHUR RIMBAUD
GUILLAUME APOLLNAIRE
MONTSERRAT ROIG
RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL
MARCEL PROUST
LEV NIKOLAEVICH TOLSTOÏ
HEINRICH VON KLEIST
JACK LONDON
ALDOUS HUXLEY
ANDRÉ MALRAUX
GLORIA FUERTES
WASHINGTON IRVING
OSCAR WILDE
FERNANDO PESSOA
AL MES DE NOVEMBRE RECORDEM A:
1 PIER PAOLO PASOLINI
Escriptor i autor cinematogràfic italià.
Bolonya, 5 de març de 1922 — Roma, 2 de novembre de 1975 Influït per Gramsci, intentà d’empeltar un filologisme d’ascendència hermètica en el tronc de l’ideologisme marxista. Crític, narrador i poeta, lluità per la revaloració del fet de creació popular i, sobretot, del dialecte (de primer, el friülès), com a expressió d’una realitat. En són testimoni diversos estudis crítics, històrics i estilístics (Passione e ideologia, 1960), antologies (Poesia dialettale del Novecento, 1952; Canzoniere italiano, 1955; Poesia popolare italiana, 1960) i les novel·les (Ragazzi di vita, 1955; Una vita violenta, 1959). En les novel·les, però, l’autor recorre a l’argot del subproletariat dels suburbis de Roma i n'ofereix, tot i l’intent de popularisme, una versió intel·lectualista que perpetua l’esteticisme i el decadentisme que es proposava de combatre. Allà on s’aparta de qualsevol mimesi artificiosa i resta en el pla de la llengua comuna és on el poeta obté els èxits més notables (Le ceneri di Gramsci, 1957; L’usignolo della Chiesa Cattolica, 1958; Poesia in forma di rosa, 1964), quan es pregunta pel sentit suprem de la vida que, malgrat la tèrbola sensualitat de la qual procedeix i les contradiccions inevitables, traspua un fons religiós. Això encara es palesa en les últimes obres: Teorema (1968), Trasumanar e organizzar (1971), Empirismo eretico (1972). Com a autor cinematogràfic, Pasolini s’inicià amb Bolognini i Fellini abans de firmar obres pròpies. Havent adquirit un llenguatge cinematogràfic autònom i original, donà a conèixer, successivament, Accattone (1961), Mamma Roma (1962, descripció vivíssima de la tragèdia de la immigració), La ricotta (1963), Il Vangelo secondo Matteo (1964, on accentuà la visió ‘social’ d’aquest evangeli), Uccellaci e uccellini (1966), Edipo re (1967), Porcile (1969), Medea (1970, amb la incorporació de Maria Callas), Il Decamerone (1971), I racconti di Canterbury (1972), Il fiore delle mille e una notte (1973) i Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), que pot ésser considerada el seu testament cinematogràfic i polític. Morí assassinat.
Dramaturg, crític i assagista irlandès en llengua anglesa. Dublín, 26 de juliol de 1856
Nascut en el si d’una família anglicana irlandesa, Shaw fou un autodidacte, atesa la seva precària situació econòmica. Instal·lat a Londres (1872) i decidit a dedicar-se a la literatura, passà llargues hores instruint-se a la biblioteca del British Museum. Entrà a formar part de la Fabian Society el 1884, on romangué tota la vida i de la qual fou un brillant orador i divulgador. És possible que l’encàrrec que rebé de fer crítiques literàries (a la Pall Mall Gazette ) , d’art (a World ) , de música (a Star ) i sobretot de teatre (aSaturday Review ) el 1895 decidís la seva carrera de dramaturg (havia començat com a novel·lista, sense gaire fortuna). Apassionat admirador d’Ibsen, la seva primera peça teatral, Widowers’ Houses (1892), es pot considerar plenament ibseniana i preludi dels seus Unpleasant Plays (obres teatrals desagradables, perquè, segons ell, el públic es veu forçat a veure les coses desagradables de la societat). Seguiren els Pleasant Plays (obres agradables), la més famosa de les quals és Candida (1895). Ja de ple en el teatre, cal dir que el seu matrimoni amb Charlotte Payne-Townshend (1898) fou decisiu, atesa la fortuna personal i l’extrema dedicació a la seva persona per part de la seva muller. L’element de crítica social i comèdia mai no manca en les seves peces posteriors, com The Devil’s Disciple(inclosa a Three Plays for Puritans , 1901) i Man and Superman (1903), potser l’obra amb més caràcter de pamflet socialista. Així també a Pygmalion (1913), on emprèn una de les crítiques més lúcides sobre el classisme de la societat anglesa. Entre les seves darreres obres, Saint Joan (1923) és considerada com la millor de la seva producció. El 1925 li fou concedit el premi Nobel de literatura. Com a assagista polític sobresurt The Intelligent Woman's Guide to Socialism and Capitalism (1928, revisada el 1937 incloent-hi un estudi sobre el comunisme i el feixisme). Figura discutida encara avui dia i atacada per tots costats, hom el considera un excel·lent i popular autor teatral.
Nom emprat pel poeta avantguardista francès Wilhelm-Albert-Wladimir-Apollinaris Kostrowitzky.
Roma, 26 d’agost de 1880 — París, 9 de novembre de 1918
Fill natural d’un noble italià i d’una polonesa, cursà estudis incomplets a causa de la vida atzarosa i viatgera de la seva mare, amb la qual, el 1899, s’instal·là a París. El 1903 fundà la revista “Le Festin d’Esope”, on publicà les primeres proses deL’enchanteur pourrissant (1909). El 1904 conegué Picasso i Max Jacob; a través dels seus amors amb Marie Laurencin s’integrà al món artístic. El 1909 rebé l’encàrrec de dirigir dues col·leccions de texts satírics i llibertins —ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida—, on reedità Sade, en aquells moments completament oblidat. Publicà Hérésiarque et Cie (1910) i Le bestiaire (1911), però fins l’aparició d'Alcools(1913) no començà a ésser considerat com un dels grans poetes francesos de tots els temps. Trencà amb Marie Laurencin poc abans de publicar Méditations esthétiques (1913), el primer llibre dedicat als pintors cubistes. Es declarà futurista i, a partir del 1914, escriví nombrosos cal·ligrames. En esclatar la Primera Guerra Mundial demanà autorització per a incorporar-se al front. El 1916, un tros de metralla el ferí al cap i hagué d’ésser trepanat, episodi que es reflectí a la nombrosa iconografia ja clàssica d’un Apollinaire amb el cap embenat. Mobilitzat encara, però ja reincorporat a la vida parisenca, estrenà Les mamelles de Tirésias (1917) i publicàCalligrammes (1918), on recollí la major part dels poemes escrits al front. El 1918 es casà amb Jacqueline Kolb i morí el 9 de novembre del mateix any, víctima de l’epidèmia de grip. Molt de temps després de la seva mort foren publicades, entre d’altres obres inèdites, Ombre de mon amour (1947) i Le guetteur mélancolique(1952). L’obra d’Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l’esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle. La seva poesia és, alhora, el reflex d’un món que s’acaba i del començament d’una nova etapa. A cavall d’aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de Villon. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l’obra d’Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric. Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències a la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de Salvat-Papasseit i de Josep Maria Junoy) i temàtiques (Bestiari, de Pere Quart). Com
Baudelaire, Apollinaire es dedicà sovint a comentar l’art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 a “L’Européen”, i un estudi sobre el museu germànic de Nuremberg. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l’aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors en feren el primer i el més brillant exegeta d’aquests corrents. D’altra banda, influí molt en l’interès per l’art dels negres i pel del douanier Rousseau. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escriví a “La Plume” (1905). Arribà a sistematitzar-se al llibre Les Peintres cubistes (1903) i comprengué el pas d’un art d’imitació a un art de concepció. Fou amic de Chirico, i s’interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom (1917).
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0004512.xml
A la biblioteca trobaràs:
P 831 Apo. Apollinaire, Guillaume. El bestiari o la rua d’Orfeu.
N Apo. Apollinaire, Guillaume. Las once mil vergas.
N 831 Apo. Apollinaire, Guillaume. El paseante de las dos orillas.
París, 10 de juliol de 1871 — París, 18 de novembre de 1922
Fill d’una família benestant, estudià a Salamanca. Beneficiat de la catedral de Còrdova, acomplí missions per Galícia, Navarra i les dues Castelles. Una amonestació episcopal (pel fet de tractar amb comediants, d’anar als toros i d’escriure versos profans) i les justificacions que hi oposà li confereixen una imatge de clergue refinat, culte i vagament mundà. A partir del 1603 residí a Valladolid, aleshores seu de la cort. Maldà per fer-se una situació econòmica sòlida, però no hi reeixí, ni pel fet d’haver estat nomenat capellà de Felip III. El 1626, ja malalt, tornà a Còrdova. La seva obra, ultra dues desafortunades peces de teatre (Las finezas de Isabel, 1613, i El doctor Carlino), respon a tendències oposades: poesies breus de caràcter popular (letrillas, romances i sonets) i poemes artificiosos d’estil obscur i difícilment intel·ligibles (Fábula de Polifemo y Galatea, 1612; Las soledades, 1613; Panegírico al duque de Lerma, 1617). Deixà un epistolari de 124 cartes. Llevat de les 37 composicions incloses per Pedro Espinosa a Flores de poetas ilustres (1605) i d’alguna altra, els escrits de Góngora romangueren inèdits en vida de l’autor. Això no obstant, assolí un notable prestigi i el reconeixement d’humanistes destacats. Malgrat edicions anteriors, com la de Juan López de Vicuña (1627), prohibida per la inquisició, i la de Gonzalo de Hoces (1633), l’obra de Góngora no fou presentada d’una manera satisfactòria fins el 1921, per Foulché-Delbosc, que seguia el manuscrit d’Antonio Chacón (1628). A partir d’aquesta edició, hom pot establir que les composicions de caràcter popular són una constant al llarg de la vida del poeta i que, a les composicions barroques, cultistes i minoritàries, intensificà els trets estilístics a partir de temes semblants; en ambdós casos es tracta de peces de lirisme estilitzat i de greu evocació, d’homenatge, de recreació històrica o mitològica, o bé de caràcter satíric. La Fábula de Polifemo y Galatea, narració, en octaves reials, dels amors d'Acis i Galatea, és plena de metàfores, forçades pels esquemes de la sintaxi llatina i per la hipèrbaton. A Las soledades, amb menys nucli argumental, es fa encara més palesa l’obsessió per la forma. Sembla que els versos que han romàs d’aquesta obra corresponen a la primera part (Soledad de los campos) i a un fragment de la segona (Soledad de las riberas) d’un gran poema inacabat, el qual devia incloure dues parts més (Soledad de las selvas i Soledad del yermo). Avui hom admet que l’estil de Góngora, malgrat les polèmiques que provocà, sobretot amb Juan de Jáuregui, Francisco de Quevedo i
Lope de Vega, és el resultat de l’evolució de formes expressives adoptades pels poetes cultes castellans del s XVI, com Garcilaso de la Vega i Fernando de Herrera.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052869.xml
A la biblioteca trobaràs:
NF Pro. Proust, Marcel. A la recherché du temps perdu.
N Pro. Proust, Marcel. A l’ombra de les noies en flor
Nikolajevsk, 10 de gener de 1883 —Moscou, 29 de desembre de 1945
Contrari a la revolució, emigrà. El 1923 tornà a l’URSS, i participà activament en la construcció de la cultura soviètica. Entre les seves obres més importants figuren la novel·la històrica P'otr I (‘Pere I’, 1929, premi Stalin 1941) i la trilogia Khoždenie pomukam (‘La marxa dels turments’, 1927-41, premi Stalin 1943), veritable crònica de la revolució i la guerra civil. És autor, també, de la novel·la autobiogràfica D’etstvo Nikity(‘La infància de Nikita’, 1920) i de l’obra dramàtica Ivan Groznyj (‘Ivan el Terrible’, 1943, premi Stalin 1946).
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0066341.xml
A la biblioteca trobaràs:
N Tol. Tolstoi, Lev N. Ana Karénina. Novela en ocho partes.
I *** Tol. Tolstoi, Lev N. Contes II
(92) Tol. Tol. Tolstoi, Lev N. Correspondencia
N Tol. Tolstoi, Lev N. Diable
(92) Tol. Tol Tolstoi, Lev N. Diarios: 1987-1894
082 Bib Tolstoi, Lev N. El domini de les tenebres: drama en cinc actes
JN Tol. Tolstoi, Lev N. Fàbulas
N Tol. Tolstoi, Lev N. Felicitat conjugal; el diable
Escriptor i polític francès. París, 3 de novembre de 1901 — Créteil, Illa de França, 23 de novembre de 1976
Les seves obres reflecteixen la seva ideologia filocomunista dins el marc d’uns fets inspirats generalment en experiències seves: les viscudes a la Xina, a La tentation de l’Occident (1926), Les conquérants (1928) i La condition humaine (1933, premi Goncourt), que tracta dels problemes de la consciència moderna sobre la vida i la mort, en els camps polític i moral; les viscudes a la Guerra Civil Espanyola de 1936-39, en la qual participà, amb els republicans, a L’espoir (1937) (en féu un film: Sierra de Teruel ); i les viscudes dins la resistència francesa, durant la Segona Guerra Mundial, a La lutte avec l’ange (1943, amb el títol de Les noyers d’Altenburg , únic fragment que en restà després de la seva destrucció pels nazis). Després de la guerra fou ministre d’informació (1945-46) i d’afers culturals (1959-69), es dedicà a recerques estètiques ( La psychologie de l’art , 1947-49; Métamorphose des dieux , 1957; etc), i redactà les seves memòries: Antimémoires (1967) i Les chênes qu'on abat (1971)..
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0039605.xml
A la biblioteca trobaràs:
NF Mal. Malraux, André. La condition humaine
92 (Law) Mal. Malraux, André. El demonio del absoluto
NF Mal. Malraux, André. L’Espoir
N Mal. Malraux, André. Vida de Napoleón. Contada por él mismo
Escriptor nord-americà. Nova York, 3 d’abril de 1783 — Nova York, 28 de novembre de 1859
Amb el pseudònim de Dietrich Knickerbocker publicà A History of New York (1809), on evocava amb fantasia i humor la vida dels colons d’origen holandès. Recorregué Anglaterra i visità Catalunya. Del 1842 al 1846 fou secretari d’ambaixada i ambaixador a Madrid. Escriví Conquest of Granada (1829), Companions of Columbus (1831), Washington (1855-59) i The Alhambra Tales (1832), la seva obra més famosa.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0033914.xml
A la biblioteca trobaràs:
N Irv. Irving, Washington. Cuentos de la Alhambra
441.2 Irv. Irving, Washington. Legend of Sleepy Hollow
441.2 Irv. Irving, Washington. Little Britain
JN Irv. Irving, Washington. La llegenda d’Sleepy Hollow; Rip Van Winkle
JN Mej. Irving, Washington. Los mejores relatos históricos; antología
JN Irv. Irving, Washington. Rip Van Winke
441.2 Irv. Irving, Washington. Rip Van Winke and the legend of Sleepy Hollow
Dramaturg, novel·lista, poeta i assagista irlandès en llengua anglesa. Dublín, 16 d’octubre de 1854 — París, 30 de novembre de 1900
Estudià al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on sobresortí en els estudis clàssics. El 1878 guanyà el premi Newdigate. Dotat d’un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es reflectí tant en l’obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li reportà una notable popularitat. Adoptà unes maneres afectades i frívoles que escandalitzaren la societat victoriana, la qual criticà amb ironia i mordacitat. Això i l’hedonisme amoralista que professava obertament li crearen nombrosos enemics. Fou un decidit partidari del corrent estètic de l’art per l’art del final del segle XIX, que difongué en nombrosos escrits i conferències com les que féu als EUA i al Canadà el 1882. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills.
Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres Lady Windermere's Fan (1892), que el consagrà, Salomé (1892), escrita en francès i base de l’òpera de R. Strauss, A Woman of No Importance (1893), An Ideal Husband (1895) i la seva obra mestra, The Importance of Being Earnest (1895). Escriví una única novel·la, The Picture of Dorian Gray (1891), titllada d’immoral. El 1895 fou acusat d’homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i, després de tres judicis, fou condemnat a dos anys de treballs forçats, que complí a la presó de Reading, on escriví The Ballad of Reading Gaol (1898), que descrivia les condicions inhumanes del règim penitenciari, i l' Epistola: In carcere et vinculis , o De profundis (versió completa, 1960), sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre. És també autor de diverses narracions i contes ( Lord Arthur Savile's Crime , 1891), i de narracions infantils, d’un cert to socialista, com The Happy Prince (1888). En sortir de la presó s’exilià a França i adoptà el nom de Sebastian Melmoth.
Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935
Establert amb la família a l’Àfrica del sud —el seu padrastre era cònsol a Durban—, estudià a la Universitat de Cape Town (1903-04). Dominà l’anglès tan bé com el portuguès i, en anglès, li foren publicats 35 Sonnets (1913), Antinous (1918), Inscriptions (1921) i Epithalamium (1921), aplegats després a Poemas Ingleses, amb traducció portuguesa de J. de Sena. El seu bilingüisme pot ésser una de les claus de la seva personalitat disgregada. Tornà a Lisboa (1905), on llegí Schopenhauer i Nietzsche, els postsimbolistes i els portuguesos Antero de Quental i Cesário Verde. Des del 1908 visqué obscurament, amb una peculiar ineptitud per a la vida sentimental, com a traductor de texts comercials anglesos. Els seus primers treballs en portuguès —hi començà a escriure el 1908— foren els assaigs de crítica apareguts a la revista A Águia (1912). El 1914 entrà en contacte amb els avantguardistes portuguesos —Sá-Carneiro, Almada, sobretot—, i sorgiren els seus principals heterónimos (Alvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis). Coeditor d'Orpheu, revista avantguardista, s’interessà per la teosofia i l’esoterisme: ell mateix es descobrí mèdium i pensà a establir-se com a astròleg. Es relacionà també amb el grup de Presença. L’únic llibre en portuguès que publicà en vida fou Mensagem (1934), poemes de nacionalisme místic, profecia de futura grandesa lusitana. A partir del 1941 han anat apareixent les seves obres completes (onze volums fins el 1974), revelació d’un dels grans poetes del s. XX. El problema clau de la seva poesia és el dels heterónimos, que no són pseudònims, sinó personatges reals distints d’ell. Per a crear la pròpia imatge, li cal crear personatges distints, imaginant-ne la biografia i l’horòscop, independitzant-los, per elaborar després una obra poètica distinta de la pròpia, fins al punt que el Pessoa que publica amb el seu propi nom és també un heterònim. Entre els diversos heterònims hi ha relacions d’afinitat i de rebuig i derivacions que impliquen una relació de magisteri: Alberto Caeiro, “mestre” de R. Reis i d’A. de Campos, és poeta instintiu, sensualista, antimetafísic i oposat a la interpretació del real per mitjà de la intel·ligència; Ricardo Reis, hel·lenista, “pagà de caràcter”, centra la seva poesia en una imatge anticipada de la mort; Campos és el menys intel·lectual, enginyer naval cantor de la trepidació industrial a la manera de Whitman, decau al capdavall en una actitud de tedi autodestructiu. Els poemes que signà amb el propi nom i des de la pròpia personalitat transparenten un gust per la poesia popular. Altres heterónimos no reeixiren perquè no pogueren independitzar-se prou de la personalitat del poeta: el
prosista Bernardo Soares, el doctrinari António Mora, el doutor Quaresma, del qual es val per a escriure estranyes novel·les policíaques. El problema dels heterónimos deriva de la tendència orgànica i constant vers la despersonalització i vers la simulació que ell mateix considera com a clau del propi caràcter, i constitueix el testimoni de la pròpia crisi personal i, alhora, el reflex de l’època que li tocà de viure. Amb caràcter pòstum, a més de les seves obres completes, hom ha recopilat les seves Páginas de Estética e de Teoria e Crítica Literárias (1967), Páginas íntimas e de autointerpretação (1966), Textos Filosóficos (1968), O livro do desassossego (1982) i Faust (1987). Una part considerable de la seva obra és encara inèdita.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0050557.xml
A la biblioteca trobaràs:
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Antología poética: el poeta es un fingidor
N Pes. Pessoa, Fernando. Autobiografies
N Pes. Pessoa, Fernando. El banquer anarquista
N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Diarios
N 835 Pes. Pessoa, Fernando. L’educació de l’estoic
P 835 Pes. Fernando Pessoa: selección poética
N Pes. Pessoa, Fernando. L’hora del diable i altres ficcions
N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Libro del desasosiego
N 835 Pes. Pessoa, Fernando. Llibre del desassossec: compost per Bernardo Soares,
ajudant de comptable de la ciutat de Lisboa
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Mensaje=mensagem
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Odes de Ricardo Reis
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poemes d’Alberto Caeiro
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poemes d’Álvaro de Campos
P 835 Pes. Pessoa, Fernando. Poesía
N Pes. Pessoa, Fernando. Quaresma, descifrador: relatos policíacos