EL L L L “MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA” ( LEBENSWELT LEBENSWELT LEBENSWELT LEBENSWELT) A A A A EDMUND DMUND DMUND DMUND HUSSERL USSERL USSERL USSERL Miquel Àngel Ballester Setembre de 2006
EEEEL L L L ““““MÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDA”””” ((((LEBENSWELTLEBENSWELTLEBENSWELTLEBENSWELT)))) A A A A
EEEEDMUND DMUND DMUND DMUND HHHHUSSERLUSSERLUSSERLUSSERL
Miquel Àngel Ballester Setembre de 2006
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 1 -
ÍNDEXÍNDEXÍNDEXÍNDEX
PPPP.... 2222 IIIINTRODUCCIÓ NTRODUCCIÓ NTRODUCCIÓ NTRODUCCIÓ
PPPP.... 4444 1.1.1.1. DDDDIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRISI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES EUROPEESUROPEESUROPEESUROPEES
PPPP.... 5555 2.2.2.2. DESCRIPCIÓ FENOMENO DESCRIPCIÓ FENOMENO DESCRIPCIÓ FENOMENO DESCRIPCIÓ FENOMENOLÒGICA DEL MÓN DE LALÒGICA DEL MÓN DE LALÒGICA DEL MÓN DE LALÒGICA DEL MÓN DE LA VIDA VIDA VIDA VIDA
PPPP.... 12121212 3.3.3.3. LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA
PPPP.... 19191919 4.4.4.4. EL EL EL EL ““““MÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDA”””” DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL
PPPP.... 21212121 5.5.5.5. CONCLUSIONS CONCLUSIONS CONCLUSIONS CONCLUSIONS
PPPP.... 24242424 BIBLIOGRAFIA CONS BIBLIOGRAFIA CONS BIBLIOGRAFIA CONS BIBLIOGRAFIA CONSULTADAULTADAULTADAULTADA
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 2 -
IIIINTRODUCCIÓNTRODUCCIÓNTRODUCCIÓNTRODUCCIÓ
A les acaballes de la seva vida, Husserl es planteja la necessitat d’aclarir
el concepte de “món de la vida”. Aquest nou punt de referència de la
seva filosofia guarda absoluta coherència amb el moviment reflexiu
realitzat fins a llavors. De fet, el pensament de Husserl descriu un
cercle, en el sentit que finalitza amb la mateixa qüestió amb la qual
havia començat: la formalització de la ciència i les seves conseqüències1.
Husserl introdueix el concepte de “món de la vida” a La crisi de les
ciències europees i la fenomenologia transcendental (1934-1937)2, en
el marc d’una crítica fenomenològica al desenvolupament científic i
tècnic que amenaça la integritat de la raó.
El present estudi està orientat a aclarir el significat i la projecció del
concepte de “món de la vida”, en la mesura que dóna accés al
pensament husserlià, juntament amb el concepte de “vivència
intencional”.
El treball és un exercici de reconstrucció de les passes metodològiques
que segueix Husserl per accedir al “món de la vida”, tractant de penetrar
en l’anàlisi fenomenològica d’aquest concepte, i de comprendre el seu
caràcter originari i fonamentador i la seva funció unificadora de
l’experiència científica i fenomenològica. He procurat recollir els nous
horitzons històrics, epistemològics i ontològics que la ciència del món
de la vida obri per a la subjectivitat; així com els fonaments fàctics i
històrics de la ciència de la Lebenwelt. Finalment, he valorat l’actualitat
del concepte i les repercussions més enllà de Husserl en altres autors de
la filosofia contemporània.
Les fonts utilitzades per confeccionar el present treball han estat els
epígrafs seleccionats de la Crisi de les ciències europees, i un conjunt
1 El projecte d’aclarir els fonaments de la racionalitat científica ja apareix formulat a les
seves obres inicials: Filosofia de l’aritmètica (1891) i Investigacions lògiques (1900-
1901). 2 HUSSERL, E. La crisis de las ciencias europeas y la fenomenología transcendental.
Barcelona: Crítica. 1991.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 3 -
d’obres sobre la fenomenologia de Husserl citades al llarg del text i
referenciades a l’apartat final.
El procés d’elaboració de l’estudi ha estat laboriós degut a la
complexitat conceptual i a la manca de sistematicitat en l’exposició de
les idees, que caracteritzen el mètode fenomenològic, per una banda; i
per una altra banda, també ha influït l’ocultació de les característiques
del “món de la vida” sota un primer pla dedicat a l’estudi històrico-
filosòfic.
L’abast del treball i les dificultats esmentades, juntament amb el consell
del professor de l’assignatura, han fet que concentrés la lectura i
l’anàlisi en la segona part de la Crisi, que tracta de la necessitat d’una
ciència del “món de la vida” a partir de la filosofia kantiana i de les seves
inconsistències.
El present treball és doncs fruït de la lectura directa del text de Husserl,
de la consulta de textos-guia d’estudiosos de la seva obra, i
d’aportacions i valoracions pròpies, la majoria de les quals figuren a les
conclusions.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 4 -
1.1.1.1. DDDDIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRIIAGNOSI SOBRE LA CRISI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES ESI DE LES CIÈNCIES EUROPEESUROPEESUROPEESUROPEES3333
La crisi de les ciències de la que parla Husserl fa referència a la pèrdua
de fonament. El fonament de les ciències es trobaria en el sòl de la
praxi, en el “món de la vida”, i és aquest subsòl allò que s’ha perdut a
l’horitzó de la ciència que progressivament tecnifica els seus
procediments. La tecnificació fa referència al procés de formalització del
saber, de manera que finalment la forma fa perdre el sentit propi de la
seva tasca.
Husserl acusa l’home tecnològic d’haver consumat la crisi de la raó i la
pèrdua del seu lloc en el món. Es tracta d’una crisi produïda per la
cosmovisió cientificista dominant, que afecta a la raó sencera, en les
seves dimensions teòrica i pràctica, epistemològica i antropològica.
La crisi epistemològicacrisi epistemològicacrisi epistemològicacrisi epistemològica europea es manifesta en dos fenòmens: en la
imposició del paradigma positivista com a un saber de fets; i en la
tendència objectivista a reduir el subjecte a fenomen físico-natural.
La crisi europea és també una crisi humanistacrisi humanistacrisi humanistacrisi humanista, en tant que el món
tecnificat deixa de ser humà en el sentit que la ciència ja no és un saber
al servei de les necessitats humanes sinó que l’home mateix és una peça
més en l’engranatge tecnològic que ha esdevingut la ciència. La
formalització de la ciència afecta a tots els sabers i transforma la praxi i
les relacions humanes en el seu conjunt en instrumentals i alienadores, i
penetra també en la vida espiritual i en tots els àmbits de la vida4.
Malgrat aquesta evidència, Husserl no està interessat en les
conseqüències pràctiques d’aquesta tecnificació, en tant que la seva
anàlisi es centra en la relació de l’home amb la veritat5.
3 La visió exposada en aquest apartat està inspirada en la interpretació de FERNÁNDEZ
RAMOS desenvolupada al capítol tercer de la seva tesi doctoral: FERNÁNDEZ RAMOS, F. El
problema del món natural a la fenomenologia. Barcelona: UB, 2004. 4 Podem trobar una exposició de la penetració de la raó instrumental en el “món de la
vida” en el marc de la confrontació amb la teoria de sistemes de Luhmann a: J.
HABERMAS, Teoria de l’acció comunicativa. Madrid: Taurus. 1987. 5 Aquesta concepció antropològica negativa de la ciència i de la tècnica pot semblar
aparentment una ruptura amb el projecte il·lustrat característic de la modernitat, però
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 5 -
Husserl s’enfronta a aquesta doble crisi amb el convenciment de què no
hi ha solucions científiques i de què la situació tampoc es resoldrà
simplement substituint les ciències naturals per la fenomenologia. El seu
plantejament és enfrontar la crisi cercant el fonament o substracte
transcendental sobre el que se sosté la racionalitat humana, i que el
positivisme ha intentat amagar. Per aconseguir-ho posa entre parèntesi
el món de les realitats objectives i retrocedeix cap el “món de la vida”,
que és el sòl més originari, fonament de tota ciència. Husserl se situa en
el “món de la vida” per comprendre la dimensió transcendental de la raó
i penetrar en els fonaments epistemològics i ontològics del món i de
l’home. Des d’aquest horitzó privilegiat pretén fundar la fenomenologia
com a ciència primera, universal i vertadera.
El seu moviment crític es nodreix del convenciment de què només des
de la reflexió fenomenològica podrà superar la crisi de racionalitat i
refundar la filosofia com a ciència primera per tal que fonamenti i doni
sentit a l’existència humana. Per això Husserl orienta la seva reflexió
filosòfica cap a l’anàlisi d’aquest món pressuposat i autoevidentment
vàlid, ocultat pel desenvolupament de les ciències en sentit positivista.
2.2.2.2. AAAANÀLISI FENOMENOLÒGICNÀLISI FENOMENOLÒGICNÀLISI FENOMENOLÒGICNÀLISI FENOMENOLÒGICA DEL MÓN DE LA VIDAA DEL MÓN DE LA VIDAA DEL MÓN DE LA VIDAA DEL MÓN DE LA VIDA
Les característiques del “món de la vida” o Lebenswelt6 han de ser
descobertes a través de l’estudi històric i filosòfic, centrat en l’anàlisi de
la interpretació cartesiana de la subjectivitat7 i en l’aprofundiment en les
insuficiències de la filosofia kantiana.
La crítica a Kant esdevé el punt de partida per entendre la necessitat de
formular una ciència del “món de la vida”. D’entrada, Husserl critica a
en realitat suposa un intent desesperat per salvar aquest projecte radicalitzant la raó,
sometent-la a l’anàlisi fenomenològica. 6 La noció de la Lebenswelt serà essencial en la seva concepció de la tasca de la
fenomenologia. 7 Queda fora de l’abast del present treball la crítica a la concepció de Descartes sobre
l’ànima i la subjectivitat que desenvolupa Husserl a la primera part de la Crisi,
juntament amb l’anàlisi històrica sobre les arrels filosòfiques de la ciència galileana i
del psicologisme naturalista.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 6 -
Kant que no sigui conscient del fet de què la seva filosofia es fonamenta
en pressuposicions no qüestionades i en teories inacabades, encara que
li reconeix el mèrit d’apuntar el camí que la filosofia ha de seguir si vol
assolir la desitjada cientificitat definitiva.
Husserl comença l’anàlisi fenomenològica de la Lebenswelt mostrant
que els plantejaments kantians exposats a la Crítica de la Raó Pura
pressuposen un gran descobriment, com és l’existència d’un “món de la
vida circumdant”, un trespol de pressuposicions que determinen el
sentit de les seves preguntes, però que Kant no tematitzà, en part
perquè no disposava de l’aparell conceptual necessari, i en part per les
limitacions del seu mètode regressiu8.
Husserl confia en tenir èxit allà on Kant fracassà. El seu projecte és
redescobrir i fer comprensible la Lebenswelt, duent la seva reflexió una
passa més enrere que Kant, retrocedint fins a un món prereflexiu, més
originari, que vendria a ser una mena de subsòl que està en la base de
tot pensar (filosòfic i científic).
Husserl descriu el “món de la vida” en sentit originari, és a dir,
fenomenològicament i vivencialment. L’origen del “món de la vida” és
comprensible així a través d’un doble moviment: des de l’experiència i
la subjectivitat, i des de la presència del món mateix. El moviment des
de l’experiència de món desvetllarà que el món és “la totalitat de les
coses” i “el viure-els-uns-amb-els-altres”, i en conseqüència mostrarà
que cosacosacosacosa i consciència de la cosaconsciència de la cosaconsciència de la cosaconsciència de la cosa són dues de les estructures
constitutives del “món de la vida”. El segon moviment, el del món que és
predonat, per la seva banda, mostrarà que el propi món món món món és també
constituent de si mateix, en tant que és “el sòl de tota praxi”, i és per
tant la tercera estructura del “món de la vida”. El “món de la vida” serà
així, des de la perspectiva del seu origen, constituït per les estructures
esmentades i constituent de sentit9.
8 HUSSERL, E. o.c., p. 108. 9 Segons G. AMENGUAL el “món de la vida” està conformat per cinc estructures: el cos, la
terra –que serien les estructures més essencials- i els altres, la història i la cultura i la
pluralitat de móns.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 7 -
En la caracterització del “món de la vida” com a experiènciaexperiènciaexperiènciaexperiència10, es
tematitza el món en l’horitzó de l’objectivitat, la corporalitat, la
subjectivitat, la intersubjectivitat i la historicitat, i s’explica com
s’origina la subjectivitat a partir del món i de la corporalitat i com la
consciència esdevé consciència de món.
L’anàlisi fenomenològica de l’experiència sensible posa en evidència la
concepció naturalista de corporalitat pròpia de les ciències objectives,
segons la qual “cos” seria un objecte material extern al subjecte
individual que formaria part del món com a presència espai-temporal11.
Aquesta concepció fa que l’home i l’animal, encara que no són només
cossos, siguin entesos com a realitats corpòries situades a un espai i un
temps determinats.
“(...) tot allò que, des del punt de vista del món de la vida, es presenta
com a cosa concreta posseeix, evidentment, una corporeïtat, i encara
que no sigui un simple cos, com per exemple, un animal o un objecte
cultural, és a dir, quelcom que també posseeix propietat psíquica o
qualsevol de les altres propietats espirituals”12.
L’experiència de món en sentit fenomenològic, ja no presenta cada cos
com a “cosa-en-si”, sinó que recupera la perspectiva subjectiva, des de
la qual comprenem originàriament el cos com a cos propi, que és
quelcom que sentim internament.
10 L’experiència en sentit husserlià no s’ha d’entendre a la manera empirista o
racionalista, com a font de coneixement, ni tampoc en sentit positivista (naturalista o
psicologista) com a regles apriòriques que conformen la legalitat científico-natural,
sinó com a experiència del “món de la vida”, és a dir, com a vivència o experiència
immediata, intuïtiva i no reflexiva de vida que es comprèn sense necessitat de cap
mediació. Per una altra banda, s’ha de tenir molt en compte que Husserl comprèn
experiència i presència com a dos pols que es donen simultàniament i de forma
immanent en la vivència. 11 Segons FERRATER MORA la noció de cos ocupa un lloc preeminent en la fenomenologia
de Husserl, i juntament amb l’ànima conforma el <món circumdant>: “cos i ànima
formen el món circumdant de l’esperit (que és la vertadera individualitat i
personalitat)”, a: Diccionario de filosofía de bolsillo 1. Madrid: Alianza, 2004, p.182. 12 HUSSERL, E. o.c., p. 110.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 8 -
El subjecte és aleshores una unitat anímico-corporal constituïda per
“cos” i “soma”13. Jo som un cos concret entre altres cossos, el ser del
meu cos és el soma, que està sempre present en el camp perceptiu en
una forma de ser completament única i immediata.
El soma és un concepte del món natural. Això vol dir que ha de ser
analitzada la consciència segons la qual el meu soma té la validesa d’un
cos entre d’altres, i com certs cossos del meu camp perceptiu arriben a
valdre com a somes de subjectes-jo aliens14. A través d’aquest
aprofundiment apareixerà la vida subjectiva i l’experiència de l’altre.
El “món de la vida” és per nosaltres en la mesura que el percebem i
l’experimentam en primera persona. El subjecte que experimenta món
no és només un jo-pensant en el sentit cartesià15, sinó un jo individual
corporal que, a més de pensar, també sent, actua i es mou per si
mateix, i que amb la seva activitat transforma les coses i el món.
Com a resultat de l’anàlisi sobre la corporalitat podem dir que tota
experiència de món ens ve donada en darrer terme pels nostres òrgans
sensorials i que el nostre cos vivent és el "punt zero" o centre de
referència i d’orientació per a tota experiència. És l'absolut "aquí" per a
tot "allà"16.
13 HUSSERL distingeix el “soma” dels “cossos”. Un cos és només percebut pels sentits:
vist, tocat, etc. Del soma, en canvi, tenim contacte a través dels sentits però també a
través de les cinestèsies (jo moc, jo faig…). El soma ve a ser la unitat de cos i de camp
perceptiu. 14 HUSSERL, E. o.c., p. 112. 15 El projecte fenomenològic de Husserl du implícit el desbordament del cogito
cartesià, la qual cosa es mostra en el fet que l’autoreflexió dóna accés al món de la
vida, conformat per vivències constituents, i no a una pura i buida certesa del meu jo.
El món en cap cas ha de ser entès com a producte d’una subjectivitat solipsista. 16 Segons L. SÁEZ RUEDA, Husserl no arriba a considerar l’existència corporal com a
constitutiva de la consciència transcendental, però sí reserva a la corporalitat un lloc
central en la dimensió mundanovital, en tant que característica d’aquest món, a:
Movimientos filosóficos actuales. Madrid: Trotta, 2001, p. 65. Al meu entendre aquesta
observació es pot fer extensiva també al tractament que rep la temporalitat.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 9 -
En l’experiència corporal també s’ha fet autoevident la consciència com
a pertanyent al món, com a “consciència“consciència“consciència“consciència----de” mónde” mónde” mónde” món17.
L’experiència alliberada de l’actitud natural18 ens remet a la consciència
en sentit constituent, que ja no és simplement una consciència passiva
que percep representacions i imatges, sinó principalment una
consciència oberta al món i que obri món, una consciència intencional
que genera actes mitjançant els quals s’autotrascendeix, dirigint-se a
objectes.
El “món de la vida” és el substracte transcendental en el que té lloc un
continu moviment de presentació i d’experiència. La presentació és en
realitat una autopresentació, en tant que l’ens es mostra en tant que
ens, és a dir, tal com és, a la consciència del subjecte. La consciència del
subjecte, per la seva banda, dóna sentit a l’ens a través de l’acte
intencional. El donar-se de l’objecte és correlatiu a l’experiència de
sentit que fa el subjecte.
Tot objecte de la meva consciència té l’estructura de quelcom conegut i
familiar que remet a precedents actuacions de la consciència, en les
quals, s'originarà aquesta familiaritat. Només sobre la familiaritat es pot
comprendre la nostra capacitat d'orientar-nos en el “món de la vida” i
d'actuar en ell.
La familiaritat de la consciència remet a la vegada a la seva temporalitat,
de manera que el subjecte es constitueix com a temporalitat en cada
acte, entès com a una unitat temporal d’implicació, és a dir, com a una
acció present que manté el que fou i pre-té el que serà.
El món conforme a consciència no és un objecte més, ni tampoc la suma
de tots els objectes, sinó que és l’horitzó que comprèn tots els objectes
possibles, és la base de tota experiència particular. Això no implica que
no poguem tenir un discurs sobre el món, sinó que tota tematització
17 La “consciència del món” queda caracteritzada com a “horitzó”, és a dir, com a un
tipus peculiar de consciència, que apareix amb la consciència de cada ens. 18 “L’actitud natural” segons definició del propi Husserl seria « l’actitud ingènua prèvia
a l’epokhé”, a: HUSSERL, E. o.c., p. 182.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 10 -
reflexiva del món pressuposa una experiència del món, encara que sigui
prefilosòfica.
El “món de la vida” no és només un món per a mi, sinó que és un món
social, comunitari, que compartesc amb els altres. Jo i els altres
pertanyem al món en tant que “vivim-els-uns-amb-els-altres”. En el
“viure-els-uns-amb-els-altres”, en la vivència dels altres, apareix el
subjecte arrelat a la intersubjectivitatintersubjectivitatintersubjectivitatintersubjectivitat19, que té un caràcter comunicatiu i
vivencial.
“Axí doncs, sigui com sigui conscient el món en tant que horitzó
universal, en tant que univers unitari dels objectes que són, nosaltres,
cada Jo, cada home i nosaltres els uns amb els altres en tant que vivim
els uns amb els altres en el món, pertanyem al món que precisament en
aquest <viure-els-uns-amb-els-altres> és el nostre món, el qual és, i
és vàlid per a nosaltres d’un mode conforme a consciència”20.
Allò que Husserl ens vol dir en definitiva, és que la cosa singular ens
remet al món i el món ho fa a la subjectivitat. La idea fonamental és que
el concepte de món és un correlat d’alguna subjectivitat i que entre
subjectivitat i món es dóna una correlació a priori universal que es pot
descriure com a una unitat a priori entre constitució de sentit (de la
consciència) i autodonació del ser de l’ens (la cosa mateixa).
La vivència no només vincula la intersubjectivitat amb el subjecte, amb
l’existència corporal i amb la història i la cultura; sinó que també
relaciona el subjecte amb l’objecte, i la subjectivitat amb el món com a
presència.
El món com a presència esdevé un fet autoevident previ a tot, fins i tot
als subjectes i a les seves accions. Aquest món predonat existeix des de
sempre de forma intuïtiva: “A les autoevidències subjacents a qualsevol
pensament científic i a qualsevol plantejament filosòfic, pertany el fet de
què el món és, de què és sempre pressuposat, i el fet de que qualsevol
19 A través del caràcter dialogant de la intersubjectivitat, Husserl neutralitza la
unilateralitat de la raó, un dels perills de la subjectivitat. 20 HUSSERL, E. o.c., p. 113.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 11 -
correcció d’una opinió, d’una opinió experiencial o d’un altre tipus, ja
pressuposa el món essent (...)”21.
L’experiència de món pressuposa un context d’experiència històric, que
es forma a través de l’activitat d’una comunitat històricament
determinada. El “món de la vida” és així un món esdevingut
històricament a causa de les transformacions i de les realitzacions
humanes i de tot tipus d’activitats transformadores, definides
comunitàriament i comunicativament en el marc de la vida quotidiana i
de les relacions interpersonals i afectives.
Husserl adopta una perspectiva històrica global per evitar la
desintegració del “món de la vida” en una pluralitat desintegradora de
móns concrets. El temps històric és analitzat com a un fenomen que es
troba en correspondència amb la vivència constituent del subjecte. Es
tracta d’una historicitat transcendental pertanyent a la constitució del
sentit.
La historicitathistoricitathistoricitathistoricitat del “món de la vida” es mostra també en un horitzó
temporal, en el fet que és un món que té existència passada, present i
futura per a la humanitat: “<el món de la vida> existia per a la
humanitat abans de la ciència, com també continua la seva forma de ser
en l’època de la ciència”22. És important ressenyar que el món està
condicionat per èpoques anteriors que a la vegada condicionen les
posteriors. Al subjecte aquesta situació històrica li ve donada, de
manera que la història marca uns límits a la seva acció més o manco
insuperables. La dimensió història és en primer lloc una situació fàctica
donada. Però la història no és només passiva, té un component actiu,
fem història a través de les nostres accions. Les situacions històriques
canvien per l’acció humana.
Diu Husserl textualment sobre el “món de la vida” que “(...) ens està
donat a tots nosaltres en tant que persones en l’horitzó de la nostra
humanitat conjunta, així doncs, en qualsevol connexió actual amb els
altres, i d’aquesta manera, ens està donat com <el món> de tots en
21 HUSSERL, E. o.c., p. 115. 22 HUSSERL, E. o.c., p. 129.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 12 -
comú”23. És així com la historicitat del món predonat ens ve donada
també dins l’horitzó d’experiències compartides intersubjectivament.
3.3.3.3. LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL LA CIÈNCIA SOBRE EL MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA MÓN DE LA VIDA
La proposta de Husserl culmina en l’elaboració d’una ciència (objectiva)
del “món de la vida” (subjectiu), que es dirà “fenomenologia
transcendental”. Husserl defineix la filosofia com a fenomenologia
transcendental i estableix que la seva tasca va més enllà de l’horitzó de
la ciència, va més enllà del que és real, inclou també l’imaginari, és a
dir, la pluralitat de móns possibles.
L’objectiu de la fenomenologia transcendental serà elaborar una
ontologia del “món de la vida”, a través de l’examen de fets i de
fenòmens subjectius, que tenen lloc en aquest món24. La seva tasca serà
clarificar les estructures necessàries i universals del “món de la vida”.
El “món de la vida” és el “regne del subjectiu-relatiu”, que roman en el
seu anonimat, sense haver estat tematitzat encara per cap ciència
objectiva, ni per cap psicologia25. Tampoc la filosofia, ni la filosofia
kantiana en particular, han estat capaces de conceptualitzar-lo, encara
que Kant fou qui s’hi aproximà més demanant-se per “les condicions
subjectives de possibilitat del món experimentable i cognoscible
objectivament”26.
L’empresa fenomenològica, a diferència de la kantiana, no parteix de
l’existència d’un coneixement absolutament vàlid i del qual es poden
trobar les condicions de possibilitat a priori, sinó que no pressuposa
res: ni el món natural, ni el sentit comú, ni les valideses científiques, ni
les experiències psíquiques... simplement se situa abans de tota creença
i de tot judici per explorar i descriure l’allò donat, s’interessa per com es
23 HUSSERL, E. o.c., p. 128. 24 HUSSERL, E. o.c., p. 117. 25 La psicologia s’ha presentat com a l’autèntica ciència de la subjectivitat, però en
realitat ha procedit com a una ciència objectiva més, objectivant el subjecte i ocultant
el seu caràcter constituent de món. 26 HUSSERL, E. o.c., p. 117.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 13 -
mostren per si mateixos els fenòmens en el seu pur donar-se. Així és
com Husserl desplaça la mirada reflexiva de l’epistemologia,
característica de la filosofia kantiana i de la filosofia moderna en
general, cap a l’ontologia, i més concretament cap a una ontologia que
doni sentit al ser del “món de la vida”.
El camp d’estudi de la filosofia, entesa en sentit transcendental, inclou
les ciències objectives, com a ciències que només són possibles sobre el
fonament únic proporcionat per la filosofia universal, malgrat la
convicció habitual de què són autònomes i autosuficients. Les ciències
objectives es defineixen com a autònomes perquè ignoren que el “món
objectiu” es dóna originàriament com a vivència en el “món de la vida”, i
perquè desconeixen que aquest món és el camp on està en joc el sentit
de les seves preguntes i dels seus mètodes.
La nova ciència ha de permetre accedir a una consciència
desnaturalitzada i a una psicologia no-naturalista. La concepció
fenomenològica de la psicologia defensa que allò objectiu mai no es pot
experimentar en ell mateix, a diferència del “món de la vida”, que és el
pròpiament experimentable i donat des de l’experiència originària.
L’elaboració de la ciència de la Lebenswelt per part de la filosofia no pot
ser una tasca d’un individu aïllat, sinó que ha de ser l’obra d’una
comunitat filosòfica dialogant.
La possibilitat d’una ciència del “món de la vida” radica en el fet
essencial que aquest món està constituït per unes estructures universals
cognoscibles27, en el sentit de què són autoevidències, vàlides “en-tant-
que-essent”, i amb una certesa inqüestionable. D’aquesta manera
explica Husserl com es pot obtenir coneixement objectiu a partir d’un
món que és relatiu i canviant.
La possibilitat de la ciència de les veritats subjectives es fonamenta
també en què existeix un correlat entre el “món de la vida” i el “món
científic”, que resideix en el fet que els dos móns són en si corporis,
27 Em referesc a les estructures constitutives del “món de la vida” i a les seves
connexions descrites a l’apartat anterior.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 14 -
causals i infinits; i en el fet que rere el món que apareix
experiencialment i vivencialment no hi ha un altre món, sinó que “els
dos móns” formen part del mateix món. D’aquesta manera ressol
Husserl la qüestió sobre la pluralitat de móns.
La fenomenologia transcendental té un doble paper: és a la vegada
saber i mètode, ambdós es troben estretament relacionats, ja que
mitjançant el coneixement es fa possible el mètode, i aquest es fa
possible mitjançant el mètode.
3.1. La 3.1. La 3.1. La 3.1. La doxa:doxa:doxa:doxa: el saber propi del “món de la vida”. el saber propi del “món de la vida”. el saber propi del “món de la vida”. el saber propi del “món de la vida”.
Husserl pretén construir una ontologia del món de la vida entorn a la
doxadoxadoxadoxa28 que és el saber propi del “món de la vida”.
Husserl distingeix dos sabers: el saber de la ciència objectiva saber de la ciència objectiva saber de la ciència objectiva saber de la ciència objectiva (episteme)
i el saber fenomenològicsaber fenomenològicsaber fenomenològicsaber fenomenològic (doxa.) A cada saber li correspon un tipus
diferent de veritat: la de la ciència és una veritat lògico-matemàtica; la
del saber fenomenològic, una veritat pre-científica, subjectiva-relativa.
La vida pràctica quotidiana es recolza sobre la doxa, així com ho fa la
ciència, encara que no ho vulgui reconèixer.
Husserl introdueix la distinció dels dos sabers d’aquesta manera: “(...) és
un fet digne de confiança des d’antic, acceptat sense reflexió (...) que hi
ha dos tipus de veritats: per una part, les veritats situacionals pràctico-
quotidianes, certament relatives, però (...) aquelles que la praxi cerca i
necessita en els seus projectes. Per una altra part, les veritats
científiques, la fonamentació de les quals remet precisament a les
veritats situacionals (...)”29.
28 La doxa és un concepte que prové de la Grècia clàssica, que vol dir opinió sobre el
món del que és contingent, relatiu i canviant. Habitualment, en la tradició filosòfica rep
un tractament despectiu i negatiu. En canvi, el terme adquireix en Husserl un sentit
eminentment positiu, atorgant-li un paper destacat en la seva filosofia, com a saber
que proporciona coneixements vertaders que determinen el sentit de la vida i que
fonamenten la ciència. 29 HUSSERL, E. o.c., p.139.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 15 -
L’episteme científica oculta la desprestigiada doxa mundano-vital i
expropia a allò relatiu-subjectiu del seu valor de veritat. L’opinió
mundano-vital, per la seva banda, qüestiona que el coneixement
científic tengui una validesa absoluta, qüestiona per tant, l’apropiament
indegut de l’episteme per part de la ciència. Segons Husserl és possible
fer ciència, en sentit estricte, és a dir, ciència objectiva, sobre els
coneixements aportats per la doxa.
Husserl defensa la doxa com a pertanyent al món pre-científic de les
autoevidències que cal recuperar a través de la fenomenologia. Husserl
a més afirma la major dignitat de l’opinió respecte de les evidències
lògico-objectives a la vegada que nega la superioritat de l’episteme
sobre la doxa mundana.
Husserl creu que les veritats lògiques estan fonamentades en unes
veritats més originàries, les veritats pre-lògiques, les quals estan
implícites en el “món de la vida”. El “món de la vida” ofereix les seves
valideses prelògiques al “món de la ciència”, sobre les quals construeix
les seves valideses lògiques i científiques.
3.2. 3.2. 3.2. 3.2. L’epokhé:L’epokhé:L’epokhé:L’epokhé: el mètode que dóna accés al “món de la vida”. el mètode que dóna accés al “món de la vida”. el mètode que dóna accés al “món de la vida”. el mètode que dóna accés al “món de la vida”.
El mètode fenomenològic ha de ser essencialment diferent del formulat
per Kant: “(...) es requereix un mètode regressiu essencialment diferent
al de Kant (...) no es requereix un mètode que infereixi de manera
míticament constructiva, sinó un que explori de manera absolutament
intuïtiva, un mètode intuïtiu en el seu inici i en tot allò que explora
(...)”30.
La construcció kantiana, basada en el coneixement a priori i en la seva
funció metodològica, mostra la seva dependència de la psicologia
naturalista, la qual cosa duu com a resultat la formulació de conceptes
transcendentals mítics i confusos, i inhabilita el mètode kantià com a
mètode intuïtiu.
30 HUSSERL, E. o.c., p.121. En el context fenomenològic la “intuïció” té un camp semàntic
ampliat respecte del concepte kantià.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 16 -
El mètode autènticament intuïtiu és el fenomenològic, el que es
constitueix a partir de la depuració del psicologisme i de l’alliberament
de les formes científico-objectives de pensar. Es tracta d’un mètode
novell que es posa en funcionament adoptant una actitud radical,
l’epokhé, que consisteix en la “suspensió” del judici sobre la validesa de
les creences, de les proposicions i de les teories sobre el “món natural”.
Això no implica la negació de la realitat del “món natural”, sinó la
reconsideració de tots els continguts de consciència, en el marc de la
seva pura donació. Mitjançant l’epokhé la consciència fenomenològica
pot dirigir-se a l’allò donat31, pot examinar-ho com es presenta que és
talment és, i descriure-lo en la seva puresa.
L’epokhé promou un retrocés autoreflexiu a les fonts de l’experiència
constituents i s’adequa al seu objecte que és la vida intencional de la
consciència. “L’anàlisi intencional” es demana retroactivament, de forma
sistemàtica per les autoevidències del pensar filosòfic i científic. Es
demana pel mode de ser del “món de la vida”, per com funciona i per
com ha de funcionar per al científic; es demana també per la connexió
sistemàtica dels pensaments i enunciats científics, i pels actes vitals de
la comunitat científica32.
La filosofia amb pretensions de saber universal no pot partir de l’anàlisi
de les <dades de la sensació> com si es donassin de forma immediata
en el “món de la vida”, sinó que “el que és realment primer és la intuïció
<merament subjectivo-relativa de la vida pre-científica en el món>”33.
La filosofia transcendental ha de realitzar una anàlisi intencional del ser
espiritual34 en la seva especificitat última, ha d’analitzar el que esdevé
dins l’esperit i des de l’esperit, i ho ha de fer de tal manera que eviti
pensar l’ànima de manera naturalista, com fa la psicologia dominant.
Aquest gir metodològic suposa la transformació i la revolució del mode
de ser del subjecte en el món, i condueix a fixar la mirada en el “món de
31 Segons FERRATER MORA “l’allò donat” en la fenomenologia de Husserl no equival a “un
material que s’organitza mitjançant formes d’intuïció i categories; no és tampoc
quelcom <empíric> -les dades dels sentits- a: o.c., p. 355. 32 HUSSERL, E. o.c., p.p. 128-129. 33 HUSSERL, E. o.c., p. 131. 34 El “ser espiritual” o “esperit” és el subjecte constituent, el subjecte transcendental.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 17 -
la vida”, al qual l’home ha donat l’esquena per mor de l’imperi
irreflexivament idolatrat de l’actitud natural. La revolució desvela tant la
subjectivitat constituent com el ser de l’ens en la seva nuesa.
Els resultats d’aplicar l’epokhé posen de manifest –segons Sáez
Rueda35- la inseparable unitat a la filosofia de Husserl entre contingut i
mode d’accés al contingut i una ontologia del sentit, consistent en
reconduir allò que es mostra cap a la forma o gestalt de com es mostra.
El procés de l’epokhé vist des de la seva incidència ontològica
s’anomena “reducció”. La tasca universal d’investigació de la reducció
transcendental es realitza en el marc de l’epokhé, a través de la llibertat
per dirigir conseqüentment la nostra mirada en exclusiva cap a aquest
“món de la vida”, “(...) o bé cap a les seves formes apriòriques; per una
altra part, canviant la mirada podem dirigir-la cap als correlats que
constitueixen les seves <coses> o formes de coses: cap a les
multiplicitats de formes de donar-se i les seves formes essencials
correlatives. (...) també cap als subjectes que actuen en tot això segons
les formes essencials joiques que els pertanyen”36.
Segons Moreno37 no s’ha de confondre epokhé amb reducció. l’epokhé
es diferencia de la reducció fenomenològica en què mentre l’epokhé
desconnecta, desfà i posa a un costat, la reducció implica atenir-se al
camp despullat que s’ha obert. L’epokhé té un caràcter negatiu, a
diferència de la reducció que en té un de positiu. l’epokhé ho pot buidar
tot, menys el que ha de ser fenomenològicament reduït; la reducció, per
la seva banda, ho assumeix tot menys el desconnectat. L’epokhé
desconnecta; la reducció fenomenològica s’até al que no és
desconnectable. La reducció no redueix el món a fenomen, sinó que
recorda que el món és fenomen.
Els dos pols de la reducció són la nòesinòesinòesinòesi o cogitatio i el noemanoemanoemanoema o cogito.
La nòesi és un element o ingredient de la vivència intencional, és un acte
35 SÁEZ RUEDA, LUIS. o.c., p. 41. 36 HUSSERL, E. o.c., p.p. 183-184. 37 MORENO, CÉSAR. Fenomenología y pensamiento existencial Vol. I. Madrid: Síntesis,
2000, p. 98.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 18 -
de la consciència que dóna sentit a les dades sensibles; el noema és el
resultat de la nòesi, és una unitat de sentit o correlat intencional. El
cogito inclou allò donat realment i allò donable, és a dir, les donacions
possibles no actuals (passades o possibles) de l’objecte però implicades
en allò donat. A partir d’aquests dos pols, Husserl estableix dos modes
de reducció: la reducció eidèticareducció eidèticareducció eidèticareducció eidètica, que ens permet assolir l’essència de
l’objecte en la seva invariabilitat; i la reducció transcendentalreducció transcendentalreducció transcendentalreducció transcendental, que
suposa posar entre parèntesi les essències mateixes per arribar a la
subjectivitat transcendental. La reducció no és un acte aïllat, sinó un
procés. La reducció transcendental és la porta d’entrada en el món de la
subjectivitat.
Finalment, la ciència del “món de la vida” ens situa en la perspectiva de
la subjectivitat, entesa en un sentit transcendental, i en les formes
essencials del donar-se les coses en el subjecte. La ciència del món de
la vida és en definitiva, la ciència de la subjectivitat transcendental. Però
no es tracta d’un subjecte aïllat del seu món ni tampoc dels altres, de
les altres subjectivitats, sinó d’un subjecte obert al món i als altres, que
experimenta món i experimenta els altres.
La intersubjectivitat en darrer terme remet a la historicitat, és a dir, a
l’anàlisi de com diverses comunitats de subjectes que tenen els seus
“móns de la vida concrets” poden compartir el mateix “món de la vida”.
Husserl acaba fent una anàlisi de la facticitat, que suposa una
fonamentació històrica de la ciència de la Lebenswelt. L’anàlisi històric
mostrarà de quina manera les veritats científiques del “món natural”
estan basades i fonamentades sobre veritats relatives i subjectives del
“món de la vida”.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 19 -
4.4.4.4. EL EL EL EL ““““MÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDAMÓN DE LA VIDA”””” DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL DESPRÉS DE HUSSERL38
Després de Husserl, “El món de la vida” ha tengut un llarg recorregut
dins l’àmbit de les ciències de l’esperit, sobretot en els camps de la
filosofia i de la sociologia. El “mon de la vida” continuà essent tematitzat
per la filosofia fenomenològica post-idealista, però també per altres
corrents actuals del pensament filosòfic com l’antropologia filosòfica,
l’hermenèutica, la teoria crítica, i la filosofia del llenguatge, entre
d’altres; l’horitzó del concepte ha continuat ampliant-se a través de
l’anàlisi que han realitzat altres ciències humanes i socials, com la
sociologia, la psicologia de la gestalt, etc.
El “món de la vida” dins el propi horitzó fenomenològic post-idealista
pateix un desplaçament, es desplaça de les altures de la consciència
transcendental cap a l’abisme de l’existència fàctica. La radicalització
del retrocés fenomenològic està protagonitzada principalment per
Heidegger i pel corrent fenomenològic francès, expressat principalment
en el pensament sobre la corporalitat de Merleau-Ponty.
Podríem dir, apropiant-nos de les paraules de Sáez Rueda, que “(...) la
fenomenologia de la carn i l’analítica existenciaria heideggeriana no
retrocedeixen al psicologisme naturalista. Esbocinen la fortificació
idealista del subjecte, que es pretenia sobirà del <món de la vida>, però
no per arrebassar-lo d’aquesta font de vida, sinó per a restituir-se-la en
la seva autenticitat, fent que el vell jo es desvii cap a un nou <món de la
vida>, del que hi forma part i que és facticitat en l’existència, corporal o
temporal”39.
Tant Heidegger com Merleau-Ponty conserven els trets essencials del
“món de la vida”, però Heidegger incideix en la temporalitat de
l’existència i del ser del “món de la vida”; la fenomenologia francesa, per
38 En aquest apartat de l’estudi no pretenc reconstruir la història del sentit del
concepte, ni aprofundir en els autors que han continuat aportant la seva particular
visió sobre el “món de la vida”, sinó simplement voldria insinuar alguns camins que
s’han obert per al progrés i l’evolució del concepte cap a nous horitzons de sentit. Una
línia per a futurs estudis podria ser precisament l’anàlisi comparativa del sentit del
concepte formulat per Husserl en la tradició filosòfica posterior. 39 SÁEZ RUEDA, o.c., p.78.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 20 -
la seva banda, es centra en la corporalitat del món i del subjecte. Així és
com Merleau-Ponty arrela el “món de la vida” en l’experiència corporal
prereflexiva, en la carnalitat de l’home40.
El “món de la vida” ha estat tematitzat també per sociòlegs com A.
Schütz, P. Berger, T. Luhmann i J. Habermas. Vegem breument la
conceptualització de Habermas, com a màxim exponent de la teoria
crítica.
A Habermas, el “món de la vida” adquireix una extensió pràctica i
lingüística en el marc de la seva teoria de l’acció comunicativa. Com a
Husserl, el “món de la vida” és un rerafons d’experiències i de vivències
<pre-reflexives>, a partir del qual –i en això consisteix la novetat-
adquireix sentit l’acció comunicativa.
Velasco sintetitza clarament la polaritat “món de la vida”-“sistema” amb
aquestes paraules: “(...) si es combinen la perspectiva externa de
l’observador i la perspectiva interna del participant, les societats poden
concebir-se a la vegada com a món de la vida> i com a sistema. Si en el
món de la vida són les accions comunicatives les que permeten la
producció i la reproducció de valors, de normes i d’institucions; els
mitjans propis del sistema són recursos de caràcter nomològic, amb un
marcat component tècnic-funcional. El món de la vida, el món de la
quotidianitat, no només gaudeix en principi d’autonomia front a la
ciència i a la tècnica, sinó que posseeix valors i normes racionals
específiques que no poden diluir-se sense més en les normes de la
racionalitat científica.”41
40 Una línia d’investigació interessant seria determinar quin horitzó de sentit és més
originari: la temporalitat o la corporalitat, però naturalment això només pot ser un
apunt a peu de pàgina dins el conjunt del treball. En qualsevol cas podria ser tema
d’un futur treball. 41 VELASCO, J.C. Para leer a Habermas. Madrid: Alianza, 2003, p.p. 48-49. L’anàlisi
pragmàtic de Habermas del “món de la vida” situa la reflexió en la trama de les
conseqüències pràctiques del domini de la racionalitat instrumental científico-tècnica,
que Husserl intuí però no tematitzà i sobre les que incidiré especialment en les
conclusions del present estudi.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 21 -
Habermas es planteja la necessitat de preservar el “món de la vida” de la
colonització de la racionalitat instrumental i sistèmica42, conservar el
“món de la vida” és fonamental en la mesura que és l’àmbit de la
moralitat, de la comunicació, de la cultura i de l’experiència comuna.
D’aquesta manera, la teoria habermasiana constitueix un dels darrers
intents per evitar la desaparició ontològica del “món de la vida” i de la
seva racionalitat vivencial.
5.5.5.5. CONCLUSIONS CONCLUSIONS CONCLUSIONS CONCLUSIONS
A la filosofia de Husserl veritat i mètode estan essencialment units. Això
suposa que la pervivència del mètode fenomenològic va lligada a la
recuperació vitalista i ontològica del “món de la vida” en tant que món
viscut i experimentat.
Husserl inicia una reflexió filosòfica sobre la ciència i la tecnologia per
recuperar la pluralitat de sentits i la possibilitat de re-habitar el món i
d’experimentar-lo en la seva familiaritat. Es tracta d’un esforç racional
de recerca de sentit, compartit amb Heiddegger, determinant per al
futur de la societat contemporània i de nosaltres mateixos, i en la que
ens hi jugam recuperar el domini racional sobre les nostres vides i la
possibilitat de viure una vida autèntica, lliure i vertadera. Es tracta, en
definitiva d’un dels darrers grans esforços crítics per impedir la
penetració de la racionalitat sistèmica unidimensional en el “món de la
vida” i per mantenir obert un horitzó transcendental per a la
subjectivitat.
Si bé la diagnosi de la malaltia contemporània és absolutament
encertada i compartida àmpliament per la intel·lectualitat coetània i
posterior a Husserl, les ciències socials, que Husserl volia fundar de nou
amb principis derivats de la fenomenologia i allunyats del naturalisme,
han continuat el seu camí fora de l’esfera de la fonamentació
fenomenològica i dintre del paradigme naturalista, mostrant
42 A les societats complexes actuals, el sistema està en expansió i la seva racionalitat
instrumental està penetrant en el “món de la vida” i ja amenaça amb desplaçar la
racionalitat comunicativa del seu darrer refugi.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 22 -
progressivament de manera cada cop més transparent, la seva única
meta de domini tecnològic, en el qual, el concepte de “veritat” és
reemplaçat pel d’eficàcia o d”opinió-objectiva” que prenen el paper que
hauria de tenir la vivència en primera persona de la nostra pròpia vida.
Així, l’exercici filosòfic queda com un mer joc d’entreteniment sense cap
conseqüència pràctica, com a un saber especulatiu allunyat del món i
dels homes.
En el context actual, el diagnòstic desenvolupat per Husserl a la Krisis
s’ha consumat: la filosofia ha perdut el seu estatus privilegiat com a
saber originari i fonamentador dels altres sabers, i ha passat a
considerar-se una disciplina merament especulativa, al marge de les
ciències en sentit estricte, sense utilitat ni interès, incapaç d’aportar una
visió global en haver perdut el poder que li atorgava la seva eina
racional. La filosofia juntament amb altres disciplines crítiques
relacionades amb el pensament en general han estat marginades de la
política educativa i del panorama social, cultural i intel·lectual, per
inútils, irrellevants i ingènues. Les ciències de l’esperit, també dites
socials o humanes, per la seva banda, han estat absorbides
definitivament pel paradigma naturalista, i només han mantingut un cert
estatus, a canvi de renunciar a tota pretensió de veritat i d’acceptar un
paper instrumental legitimador de la globalització capitalista i de la
racionalitat científico-tècnica dominant, en la qual els conceptes de
veritat i de vivència han estat reemplaçats pels d’eficàcia i objectivitat.
Sembla com si l’home tecnològic contemporani hagués perdut “el món
de vista”, i que sense un horitzó universal de significats que es pugui
pensar unitàriament, vagui en solitari, sense direcció, desarrelat i ple
d’un sentiment insuportable de buidor, reduït a cosa entre les coses,
des-habitat, expulsat de casa seva per la seva creació més poderosa (la
ciència), i privat del seu bé més preuat, la seva autèntica essència. Així
és com l’actitud cientificista colonitza el “món de la vida” i avorta l’intent
per recuperar la vivència de món.
La negació del “món de la vida” és sobretot negació de l’home, és una
tendència antihumanista que és un reflex de la irracionalitat nihilista en
la que estam vivint. La recuperació del lloc de l’home en el món passa,
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 23 -
entre moltes altres coses, per ser capaços de reorientar el pensament de
nou cap a la captació de la realitat i per dirigir el pensament cap a la
problemàtica que afecta l’home, per dirigir les accions humanes cap a
un horitzó de justícia i de solidaritat.
La recuperació de la filosofia vendrà de la seva capacitat per repensar
l’home des de la reflexivitat, és a dir, per pensar-lo alhora com a
subjecte particular i autònom i com a ser de relacions que es fa humà en
l’encontre solidari amb els altres. L’home necessita recuperar
reflexivament la unitat perduda amb els altres, el valor del quotidià, la
multiplicitat de móns propis i la vivència universal de món. Només
humanitzant-se, podrà desenvolupar la capacitat emancipadora del
“món de la vida”.
Existeixen resistències intel·lectuals i pràctiques que mantenen vius els
valors humanistes i emancipadors del “món de la vida”: el projecte
habermasià de recuperació lingüística de la dimensió intersubjectiva
constitutiva de l’home; i els nous moviments socials de resistència
articulats des de la praxi, des de “lo polític”, entès en el sentit de Beck43,
entre els quals destaquen per la seva vitalitat el moviment per a una
globalització social, les oenegés transnacionals, els moviments
contraculturals i de base, els nous activistes virtuals, la xarxa
d’empreses d’economia solidària, etc.
43 BECK, ULRICH. La sociedad del riesgo global. Madrid: Paidós, 1999.
El “món de la vida” (Lebenswelt) a Edmund Husserl
- 24 -
BIBLIOGRAFIA CONSULTBIBLIOGRAFIA CONSULTBIBLIOGRAFIA CONSULTBIBLIOGRAFIA CONSULTADAADAADAADA
LECTURES PRINCIPALS:
HHHHUSSERLUSSERLUSSERLUSSERL, E., E., E., E. La crisis de las ciencias europeas y la fenomenología
transcendental. Barcelona: Crítica, 1991.
FERNÁNDEZ RAMOSFERNÁNDEZ RAMOSFERNÁNDEZ RAMOSFERNÁNDEZ RAMOS,,,, F F F F.... El problema del món natural a la fenomenologia. (tesi
doctoral) Barcelona: UB, 2004.
MMMMORENOORENOORENOORENO, C. , C. , C. , C. Fenomenología y pensamiento existencial Vol. I. Madrid:
Síntesis, 2000.
SSSSÁEZ ÁEZ ÁEZ ÁEZ RRRRUEDAUEDAUEDAUEDA, L., L., L., L. Movimientos filosóficos actuales. Madrid: Trotta, 2001.
LECTURES COMPLEMENTÀRIES
AAAAMENGUALMENGUALMENGUALMENGUAL,,,, G.G.G.G. Modernidad y crisis del sujeto. Madrid: Caparrós, 1998.
BBBBECKECKECKECK,,,, U.U.U.U. La sociedad del riesgo global. Madrid: Paidós, 1999.
FFFFERRATER MORAERRATER MORAERRATER MORAERRATER MORA,,,, J.J.J.J. Diccionario de filosofía de bolsillo 1. Madrid: Alianza,
2004.
RIUTORT SERRARIUTORT SERRARIUTORT SERRARIUTORT SERRA,,,, B B B B.... Razón política, globalización y modernidad compleja.
Madrid: El viejo topo, 2001.
VELASCOVELASCOVELASCOVELASCO,,,, J J J J....CCCC.... Para leer a Habermas. Madrid: Alianza, 2003.
AAAALTRES FONTS DOCUMENTLTRES FONTS DOCUMENTLTRES FONTS DOCUMENTLTRES FONTS DOCUMENTALSALSALSALS
Apunts de classe de Corrents de la Filosofia II. Curs 2005-2006.