1 Dorsièr de l’ASSEMBLADA NACIONALA OCCITANA (ANÒC) — julhet de 2018 Preparat per Ciril JOANIN, Fèbus ABELHÈR e Domergue SUMIEN Aqueste tèxt engatja sos tres autors e pas necessàriament totes los sòcis de l’ANÒC. Es destinat a la reflexion e la discussion. Despuèi un desenat d’annadas, l’occitanisme es en crisi. Non es la primièra crisi qu’atravèrsa: son istòria n’es pontuada. E mai es çò que caracteriza l’evolucion de l’occitanisme, e mai globalament de l’ensems de l’istòria occitana. Ara: analisem las causas de la crisi, cerquem de solucions e vejam coma redinamizar lo movement occitan. Doas precisions abans de contunhar. En acòrdi amb lo lingüista Georg Kremniꜩ, apelam occitanisme l’ensemble del movement de promocion de l’occitan del sègle XIX fins a uèi, en i inclusent las diferentas tendéncias e las diferentas manièras d’escriure l’occitan (grafia classica e grafia mistralenca entretant...). Los exemples que citam dins aqueste dorsièr pretendon pas a l’exaustivitat. Avèm pas la pretension de far un catalòg complet de l’occitanisme. Fòrça personas, organizacions e activitats, que mençonam pas aicí, recebon tota nòstra admiracion e meritarián d’èsser citadas dins un estudi mai complet.
42
Embed
Dorsièr de l’ASSEMBLADA NACIONALA OCCITANA (ANÒC) — …...De movements politics plus joves apareguèron. Foguèron benlèu instables e contradictòris, mas foguèron dinamics
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
1
Dorsièr de l’ASSEMBLADA NACIONALA OCCITANA (ANÒC) — julhet de 2018
Preparat per Ciril JOANIN, Fèbus ABELHÈR e Domergue SUMIEN
Aqueste tèxt engatja sos tres autors e pas necessàriament totes los sòcis de l’ANÒC. Es destinat a
la reflexion e la discussion.
Despuèi un desenat d’annadas, l’occitanisme es en crisi. Non es la primièra crisi
qu’atravèrsa: son istòria n’es pontuada. E mai es çò que caracteriza l’evolucion de
l’occitanisme, e mai globalament de l’ensems de l’istòria occitana. Ara: analisem las causas
de la crisi, cerquem de solucions e vejam coma redinamizar lo movement occitan.
Doas precisions abans de contunhar.
En acòrdi amb lo lingüista Georg Kremnitz, apelam occitanisme l’ensemble del
movement de promocion de l’occitan del sègle XIX fins a uèi, en i inclusent las
diferentas tendéncias e las diferentas manièras d’escriure l’occitan (grafia classica
e grafia mistralenca entretant...).
Los exemples que citam dins aqueste dorsièr pretendon pas a l’exaustivitat. Avèm
pas la pretension de far un catalòg complet de l’occitanisme. Fòrça personas,
organizacions e activitats, que mençonam pas aicí, recebon tota nòstra admiracion
e meritarián d’èsser citadas dins un estudi mai complet.
2
Mapa de l’occitan e del catalan amb lors dialèctes. La linha roja es lo limit d’Occitània
(concepcion: Domergue Sumien).
Formada a partir de l’eiretatge cultural roman, la cultura occitana a pas esperat
l’emergéncia de l’occitanisme per existir. L’Edat Mejana rima amb l’edat d’aur de la lenga
occitana gràcias a l’influéncia dels trobadors qu’espandiguèron la poesia e las valors
occitanas dins totas las corts d’Euròpa. La cultura occitana fa partida de las grandas
civilizacions d’Euròpa e a illuminat aquela epòca. Puèi la lenga occitana conoguèt una
primièra renaissença literària als sègles XVI e XVII amb lo barròc occitan.
Los carbonièrs de la Sala, en 1961 e 1962, menèron un dels primièrs movements socials del Temps Dos amb lo sosten de l’occitanisme politic naissent. La bandieròla es escricha en occitan: “Viva la solidaritat,
nos daissarem pas tòrcer” (transcripcion en nòrma classica).
Dins aquel periòde, l’occitanisme politic s’afirmèt francament amb los libres politics fòrça
influents de Robèrt Lafont e de Francés Fontan. Los movements politics principals
foguèron lo Partit Nacionalista Occitan (PNO), fondat en 1959 per Francés Fontan, e lo
Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion (COÈA), fondat en 1962 amb lo sosten de Robèrt
Lafont. Foguèt tanben l’epòca de las primièras luchas socialas e ecologicas dont la mai
emblematica foguèt aquela contra l’extension d’un camp militar en Larzac dins los ans
1970 sota l’eslogan “Gardarem lo Larzac”. Es en seguida d’aquelas luchas qu’espeliguèron
de movements d’esquèrra coma Lucha Occitana e Volèm Viure al País que remplacèron
Robèrt Lafont (1923-2009) tenguèt un ròtle fondamental per dinamizar l’occitanisme pendent lo Temps
Dos e mai lo Temps Tres, dins los domenis cultural, politic e scientific.
8
Francés Fontan (1929-1979) tenguèt un ròtle important dins lo Temps Dos de l’occitanisme. Defendèt
coratjosament lo concèpte de la nacion occitana amb de principis umanistas.
9
Los dos grands menaires del Temps Dos, Robèrt Lafont e Francés Fontan, èran pas totjorn
d’acòrdi. Mas almens, totes dos faguèron emergir un occitanisme plen d’esperança e
d’audàcia, amb una revendicacion politica que completava la revendicacion culturala.
Aquestas afichas revèlan l’influéncia sociala de l’occitanisme dins lo movement de defensa de Larzac.
Foguèt un grand avanç del Temps Dos (dins la segonda aficha, notem la forma erronèa del nom del país, mal escrich Occitania quand lo caldriá escriure Occitània).
Manifestacion de defensa de Larzac dins los ans 1970
10
A partir de la fin dels ans 1970, l’occitanisme intrèt tornarmai dins una terribla crisi que
s’esperlonguèt pendent los ans 1980. Capitèt pas a concretizar los espèrs socials e politics
e venguèt de mai en mai resignat, passadista e localista. Mantes militants se laissèron
enganar per las promessas electoralas del PS e de François Mitterrand, elegit en 1981.
Al meteis moment, l’IEO, qu’aviá ja patit de divisions entre culturalistas e partisans de
l’accion politica dins los ans 1950 e 1960, subiguèt un novèl conflicte. Aquel còp, opausèt
la tendéncia dicha “populista” al poder, menada per Ives Roqueta, e la tendéncia dicha
“universitària” menada per Robèrt Lafont.
En 1976, la tendéncia “populista” impausèt que lo Conselh d’Estudis de l’IEO deviá
inclure totes los membres de l’IEO. Fin finala, pendent las AG de l’IEO de 1980 e
1981, a Orlhac e Montalban, la tendéncia “populista” butèt la tendéncia
“universitària” a quitar l’IEO.
Mentretant, sota l’influéncia dels “populistas”, la nòrma classica de la lenga
occitana foguèt de mai en mai contestada e destabilizada amb de desenats de
tendéncias, a partir de la fin dels ans 1970.
Lo despart forçat dels “universitaris” e de Lafont faguèt pèrdre a l’IEO una granda
part de las activitats de recèrca scientifica e de normalizacion lingüistica (vejatz çai
jos, seccion 2.2); se transferiguèron devèrs d’autres organismes dins los quals
rescontrèron pas pro d’audiéncia.
La persisténcia dels conflictes entre occitanistas culturals e politics provoquèt de pertot
de scissions e menèt certanas associacions devèrs l’inactivitat.
Lo Temps Tres (1990-2010 aperaquí) foguèt lo de la redinamizacion de l’occitanisme.
Robèrt Lafont, ja un dels principals intellectuals del Temps Dos, tanben capitèt a èsser lo
organizèt a Carcassona, Besièrs e Tolosa de manifestacions que rassemblèron d’11 000 fins
a 30 000 personas.
Afichas anonciant las grandas manifestacions per l’occitan de 2007 e 2012, organizadas per lo collectiu
Anem Òc. Las manifestacions d’Anem Òc de 2005, 2007, 2009 e 2012 foguèron de grands succèsses del Temps Tres. Rassemblèron de milièrs de manifestants mas exprimiguèron pas de revendicacions pro
concretas. La manifestacion de 2015 aguèt mens de succès.
Lo vam del Temps Tres permetèt encara qualques darrièrs avances importants al
començament dels ans 2010. En 2012 en particular:
lo mèdia Jornalet apareguèt per afortir lo jornalisme en occitan sus Internet;
la manifestacion Anem Òc de Tolosa obtenguèt un recòrd de mai de 30 000
personas;
lo festenal occitan de l’Estivada de Rodés arribèt quasi a 100 000 assistents.
La sociolingüistica del conflicte, impulsada per Robèrt Lafont e qu’es la sciéncia
mai adeqüata per salvar una lenga, rèsta escandalosament marginala dins la
lingüistica occitana e dins las universitats d’Occitània (lo pauc de sociolingüistica
universitària es quasi monopolizada per los estudis francofranceses). Se
l’occitanisme a capitat a conscientizar parcialament una granda part d’Occitània e
a faire desaparéisser progressivament la vergonha de parlar l’occitan, i a encara
tròp de gents que revendican lo bilingüisme occitan-francés quand, en realitat, lo
bilingüisme fa avançar lo francés e fa recular l’occitan. Son raras las associacions
occitanas que menan d’activitats exclusivament en occitan. La màger part
contunhan d’emplegar lo francés per peresa o per paur d’èstre acusadas de
sectarisme.
L’ensenhament de l’occitan arriba pas de se desvolopar de manièra decisiva. Las
escòlas occitanas Calandretas an d’implantacions regionalas inegalas (son
presentas sustot en zòna gascona e lengadociana) e la granda majoritat de lors
escolans (los calandrons) cèssan de parlar occitan quora ne sòrton. Pauc de
calandrons alimentan los rengs dels occitanistas novèls. L’ensenhament public de
l’occitan es de mai en mai menaçat per de supressions de mejans o de pòstes, per
de liquidacions de sits bilingües, per una interdiccion de l’occitan dins certanas
filièras e dins certans territòris, per un sabotatge frequent venent de la ierarquia...
Ives Roqueta (1936-2015), e mai se foguèt un escrivan reconogut e un militant sincèr, tenguèt un ròtle escur quand s’opausèt violentament a Robèrt Lafont e a l’occitanisme “universitari”. La tendéncia dicha “populista” d’Ives Roqueta causèt la scission de l’IEO en 1980-81 e la crisi de l’occitanisme dels ans 1980.
Fèlix Marcèl Castanh (1920-2001) encoratgèt la creacion culturala en Occitània e s’engatgèt contra lo centralisme parisenc. Inspirèt fòrça occitanistas pendent lo Temps Tres, mai que mai lo movement Linha Imaginòt. Mas son antiindependentisme e sa defensa ninòia d’una “Occitània francesa” l’empachèron d’analisar clarament la dominacion francesa.
Se fan encara sentir certans corrents occitanistas que son minimalistas, ineficaces e
que mancan d’ambicion (e mai se parton d’una volontat sincèra de defendre
desconnectat de la mòda del moment (rock, pòp, disco, funk…), una abséncia crudèla
d’estrategias comercialas e una qualitat pròpi mediòcra d’enregistrament e
d’adobaments. Se laissèt clarament paréisser l’amatorisme dels creators e se condemnèt
ansin la cançon occitana a l’anonimat e a la non-programacion dins las ràdios per de
rasons d’estetica.
Dins los ans 1980, l’occitanisme non profechèt de la legalizacion e del desvolopament de
las ràdios liuras per democratizar l’usatge de la lenga e la rendre accessibla e
omnipresenta a l’aurelha del pòble d’Occitània tota, que foguèsse occitanofòn o non. Los
occitanistas preferiguèron limitar la lenga al domeni escrich dins de cercles culturals,
literaris e eleitistas. Ça que la, faguèron excepcion qualques ràdios occitanistas localas
coma Ràdio País, Ràdio Albigés, Ràdio Occitània e Ràdio Lenga d’Òc.
FMR foguèt una de las nòvas ràdios liuras que se desvolopèron dins los ans 1980. L’occitanisme s’implantèt pas pro dins aquel movement de societat, malgrat qualques excepcions amb de ràdios
occitanistas localas coma Ràdio País, Ràdio Albigés, Ràdio Occitània e Ràdio Lenga d’Òc.
L’expansionisme cultural del francés en Occitània, ja favorizat per la pression del
jacobinisme, es estat facilitat per l’incúria del movement occitanista dont la presa de
consciéncia dins los ans 1990 èra tròp tardiva. Mentre que la cançon occitana èra enfin a
se metre en fasa amb la modernitat e a prepausar una produccion qualitosa, l’audiovisual
aviá ja despassat las ràdios, devengudas dementre professionalas e amb una
programacion ara monopolizada per los grops franceses e subretot angloamericans.
pus feble que l’occitanisme unitari provençal, que contunha de garentir
l’essencial de la creacion e dels corses d’occitan en Provença.
— En Gasconha tanben, lo secessionisme lingüistic antioccitan demòra actiu,
obten de còps de subvencions localas mas, per astre, a pas pogut arrestar lo
pes pus important de l’occitanisme gascon que contunha de recebre las
subvencions mai importantas.
L’adopcion del nom “Occitània” per la novèla Region de Tolosa, eissida de la
fusion de Lengadòc-Rosselhon e Miègjorn-Pirenèus, pausa de dificultats ineditas.
Amb lo sosten de Caròla Delga, presidenta de la nòva region despuèi 2015, an
popularizat lo nom d’“Occitània” dins l’administracion e los mèdias, en lo fasent
confondre amb la sola Region de Tolosa; mas aquò a causat una fractura durabla
dins lo mitan occitanista, entre partisans e opausants del nom.
Una aficha que sosten la novèla Region de Tolosa, apelada abusivament “region Occitània” e mai se
conten solament un tèrç de l’Occitània reala.
26
La situacion d’Occitània tota es comparabla en dimension e en diversitat a aquela
dels Païses Catalans. Occitània e los Païses Catalans forman doas nacions que
serián d’estats de talha mejana en temps normal, mas que las alèas de l’istòria an
estraçadas en mantes estats. Aquelas doas nacions an tanben en comun d’aver
caduna una entitat administrativa espandida solament sus una part de lors
territòris nacionals: la region dicha “Occitània” e la Generalitat de “Catalonha”.
Mas, al contrari de la Generalitat de “Catalonha”, la region dicha “Occitània”
representa una part minoritària (un tèrç) del territòri nacional occitan e a pas de
fòrta identitat que pòsca portar lo drapèl del pòble minorizat. Aquela region utiliza
exclusivament lo francés e a pas lo nivèl d’autonomia de Catalonha.
Eissida de la fusion de Lengadòc-Rosselhon e Miègjorn-Pirenèus, la novèla Region de Tolosa,
abusivament nommada “Occitània” (en blau), representa solament un tèrç de l’Occitània reala e inclutz un tròç dels Païses Catalans. L’Occitània reala correspond a la linha roja.
Lo lògo de la novèla Region de Tolosa, abusivament nommada “Occitània”, a pas de fòrta identitat que pòsca portar lo drapèl del pòble minorizat. En mai d’aquò, utiliza exclusivament lo francés dins sa comunicacion publica.
27
L’occitanisme patís quatre mals cronics que l’empedisson d’avançar:
la passivitat de certans militants,
la tendéncia minimalista persistenta,
las divisions constantas en clans inconciliables,
e la manca de transmission del saber occitanista entre generacions.
La passivitat e l’apatia se senton al nivèl politic. I a tròp pauc d’elegits occitanistas e mai
se n’i a de granda valor: son rars e pesan tròp pauc sus la vida publica. La question
occitana s’impausa pas dins los debats e rèsta marginala. La mobilizacion sus lo terren es
quasi inexistenta, levat de manifestacions ultralocalizadas que rassemblan rarament mai
d’un desenat de militants. I a pas agut de mobilizacion massissa per sosténer lo procès de
liberacion de Catalonha e Aran, ni per defendre l’usatge de l’occitan dins los mèdias, ni
per empachar la confiscacion del nom d’Occitània al profièch de la sola Region de Tolosa,
o d’autras causas que nos pertòcan totes. La populacion d’Occitània se mòstra mai activa
dins de combats retrograds que per la cultura occitana. Los movements
politics occitanistas arriban pas de difusar un programa politic ausible, comprensible e
entosiasta. Certans grops d’occitanistas oblidan completament los ensenhaments dels
grands intellectuals de l’occitanisme coma Frederic Mistral, Robèrt Lafont e Francés
Fontan.
Los objectius de fòrça movements occitanistas se son revelats minimals e improductius.
Luchar per l’Ofici Public de la Lenga Occitana (l’ÒPLO), per qualques escòlas Calandretas
de mai, per qualques pòstes de professors d’occitan, per la Carta Europèa de las Lengas
Minoritàrias, son d’objectius bons en se, mas son fòrça tròp limitats e sufison pas per
Aficha de protèsta que revendica per las doas Calandretas del Naut Léger de finançaments publics
perennes per manténer d’emplecs ajudats, un estatut per las escòlas bilingüas e una lei per l’occitan. Son d’objectius legitims e bons en se, mas sufison pas per salvar la lenga.
29
Las divisions constituisson lo problèma mai grèu de l’occitanisme e se retròban de pertot
sota divèrsas formas.
“Culturalistas” contra “politics”: es la division mai recurrenta del movement
occitan. Los culturalistas constituisson la mai gròssa part dels militants occitanistas
e persistisson a creire que la lenga se salvarà sustot per l’escòla e per una politica
de l’estat que ven pas jamai. D’unes son incapables de capir qu’una lenga se salva
per la practica dins las familhas, entre las generacions e en creant de nuclèus de
parlants actius: aquelas mesuras essencialas, l’escòla e l’estat las pòdon seguir e
acompanhar mas las remplaçan jamai. L’illusion d’una solucion estatala e la
dependéncia a las subvencions publicas explican l’extrèm afrejolitge del mitan
culturalista tocant la politizacion de l’occitanisme. Aquel afrejolitge pòt menar a
una caça de las mascas, coma aquò s’es vist quora l’IEO refusèt de sosténer la
creacion del Collectiu Occitan sota pretèxt que rassemblava sens distincion
d’associacions culturalas e de partits politics. O quora una branca locala, encara de
l’IEO, refusèt de renovar l’adesion d’un sòci per delicte d’opinion independentista.
Dins mantes cases, los culturalistas occitanistas se pòdon mostrar mai repressius
que los jacobins contra los nacionalistas occitans. E aquò los empedís pas, de còps
que i a, de menar d’accions comunas amb de partits politics jacobins o e mai
Aficha de la manifestacion del 3 febrièr de 2018 per l’occitan a la television, organizada pel “Collectiu
Occitan”. L’IEO a denonciat l’iniciativa del Collectiu a qui repròcha l’organizacion precipitada de la manifestacion e subretot de “confondre lo ròtle de las associacions culturalas e aquel dels partits politics”
Lògo de l’efemèra aliança electorala Bastir que voliá rassemblar los occitanistas (notem la forma erronèa del nom de nòstre país, mal escrich Occitania quand lo caldriá escriure Occitània).
Lo Partit Occitan (PÒC) vòl pas l’“independéncia” per Occitània mas solament son “autonomia”. Curiosament, totun, defend l’independéncia d’Escòcia e de Catalonha.
“Legalistas” contra “independentistas”.
— Entre los partisans d’un occitanisme politic demòra una fòssa entre los
independentistas, que representan la tendéncia maximalista, e los
regionalistas, favorables al mantenement de l’unitat de l’estat francés e que
defendon doncas una vision minimalista. Aquela division empedís
soventasfés los partits politics occitanistas de trabalhar amassa e de crear
una lista electorala comuna pendent las eleccions localas.
— Una excepcion notabla e efemèra foguèt la reüssida del Manifèst Occitanista.
Rassemblèt dins una meteissa etiqueta electorala —apelada “Bastir”— lo
Partit de la Nacion Occitana (PNO) e lo Partit Occitan (PÒC). Foncionèt per
las eleccions municipalas de 2014. Aquela unitat constituiguèt una
excepcion notabla a las divisions. Malaürosament arrestèt de foncionar per
— L’exemple mai simptomatic d’aquel minimalisme occitanista en politica es
l’actitud de certans activistas del PÒC que revendican —amb rason—
l’independéncia per Catalonha, mas que demandan sonque l’autonomia per
Occitània e que refusan de considerar l’independentisme occitan coma un
corrent legitim.
“Nacionalistas” contra “antinacionalistas”: los occitanistas son tanben devesits
sus la definicion d’Occitània: per d’unes es una nacion minorizada, per d’autres la
nacion occitana existís pas. Mantes occitanistas son encara banhats dins l’ideologia
jacobina que confond los concèptes de “nacion” e d’“estat”.
Aquela bandieròla de la manifestacion Anem Òc, a Montelhièr en 2015, pretend qu’Occitània seriá pas una nacion: aquela posicion fòrça ninòia empacha d’analisar la dominacion francesa e esperlonga la somission
dels occitans.
Los “pròregion-Occitània” contra los “antiregion-Occitània”: coma o avèm dich
precedentament, la novèla Region de Tolosa, dicha “Occitània”, a creat una
Dins certans cases, los conflictes contraproductius entre actors de l’occitanisme se pòdon
explicar per las multiplas derivas tecnocraticas d’un certan mitan occitanista estacat a las
subvencions publicas e a sas prerogativas abusivas.
Aficha de la mobilizacion per salvar lo CFPO-MP. La longa cauma de trabalh dels sieus sièis emplegats aurà pas empedit la liquidacion de l’estructura, programada per la direccion de la ret de las Calandretas.
Las consequéncias seràn nefastas per l’ensenhament de l’occitan.
Es lo cas del Centre de Formacion Professional Occitan de Miègjorn-Pirenèus (CFPO-MP).
Los trabalhadors d’aquela associacion, al servici de la transmission de la lenga e de la
cultura occitanas, son en cauma de trabalh. D’efièch, la direccion de la ret de las
Calandretas, presenta al conselh d’administracion de l’associacion, refusa categoricament
qu’aquela venga una estructura cooperativa independenta de las Calandretas. Los sièis
emplegats del CFPO-MP volián èstre mai reconoguts coma actors responsables e coma