-
Entrevista T. Pons/S. Vinci «L’artista no ha de ser un ermità»
PÀGINA 5. Reportatge Secrets de la xocolata Prolifera a Girona
elcomerç especialitzat en un producte encara desconegut PÀGINES 6 i
7. Reportatge Cases vives L’obra de Manuel Martín PÀGINES 8 i
9.
Dom
inic
alDiumenge 19de març de 2006
Diari de Girona
ReportatgeEl món dels àngels
Dolors Turró impulsa desde la seva botiga del BarriVell de
Girona el creixent
interès per aquestséssers. PÀGINES 2, 3 i 4
-
2 DominicalDiumenge 19de març de 2006
DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20
20 66
DirectorJordi Xargayó
Cap de redaccióAlfons Petit
DissenyMartí Ferrer
AdministradorMiquel Miró
PublicitatPaco Martí
FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (DOLORSTURRÓ A L’INTERIOR DE LA SEVA
BOTIGA DELBARRI VELL DE GIRONA, ESPECIALITZADA ENELS ÀNGELS)
19 de març de 2006
5 EntrevistaT. Pons/S. VinciNascuts a Girona i a Florència,són
dos dels responsables d’unprojecte artístic multiculturalque també
implica Bangkok.
6 i 7 ReportatgeSecrets de la xocolataA Girona proliferen les
botiguesespecialitzades en aquestproducte, que continua
essentdesconegut pels consumidors.
8 i 9 ReportatgeCases vivesL’arquitecte Manuel Martín vanéixer a
Madrid però ha centrata les comarques gironines lamajor part de la
seva carrera.
13 GastronomiaEl fajol
14 Col·leccionismeEl circ del motor
15 SalutContra l’anorèxia
SUMARI
L ’estudi de Dolors Turró –situat al número19 del carrer de les
Ballesteries de Gi-rona– és el centre de la divulgació
–«apos-tolat», en paraules de la responsable– de lacreixent
fenomenologia dels àngels. Funcio-na des del maig de 1996. Un
centre que, acausa de la gairebé absència de semblants,s’ha
convertit en referent a l’Estat espanyol.El plantejament de Turró
és molt diferent delfons museístic d’art contemporani que LucíaBosé
ha impulsat amb el Museo de los Ánge-les, a Turégano (Segòvia). La
gironina vehicu-la persones interessades –ser creient no éscondició
sine qua non–, des de la simple tafa-neria, sovint incrèdula, a una
acèrrima creen-ça en aquests èssers presents en diferentsreligions.
Dels qui donen rellevància a la sig-nificació espiritual als que,
sense obviar l’an-terior, focalitzen l’atenció en la
representa-
ció artística. L’àngel com a pont d’allò humàamb allò diví.
Cadascú té el seu àngel.
És necessari contextualitzar la passió pelsàngels en la crisi de
la creença instituciona-litzada, que no ha esborrat l’interès per
allòespiritual com a supòsit vital. Gent de moltspaïsos coneix la
tasca de Dolors Turró. Hafuncionat el boca-orella, tramant una
xarxa.Hi ha qui, casualment, entra a l’establimenten una visita pel
Barri Vell i ho converteixen gairebé ritual en successives
ocasions. AGirona es convoquen trobades que reunei-xen un nombre
significatiu de persones. I latemàtica ha accedit a l’opinió
pública en serpresents en els mitjans de comunicació. Enrebren’s,
Dolors Turró és prou franca: «Hi hamolta moguda». Però els àngels
han existitsempre, primer transmesos en tradició oral i,després,
divulgats en suport escrit, amb una
àngelsEl món dels
Dolors Turró és la impulsora de l’interès suscitat a Girona
perconèixer les característiques espirituals i artístiques d’uns
èssers
immaterials, celestials, creats per Déu, superiors a
l’ànimahumana i amb una finalitat de guia i protecció de les
persones.
TEXT: JOAQUIM BOHIGAS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
1
-
funció primera d’intentar assegurar el benes-tar de la humanitat
assumint una tasca d’equi-libri davant la presència de forces del
mal. Talcom són expressats artísticament, els àngelssón,
essencialment, silenciosos i discrets.
QUÈ ÉS UN ÀNGEL?La primera dificultat explícita, en no ser
cor-pori i la preminència del discurs racional ala cultura
occidental contemporània a fi deconéixer el que ens envolta, és
definir allòque és un àngel. Dolors Turró, conscient dela
dificultat, parla des de dos vessants. Peruna banda, un àngel és,
com a èsser espiri-tual, una «energia» canalitzada provinent
d’unestadi superior, amb funció, bàsicament, pro-tectora i
consellera de la humanitat. I, per l’al-tra, prioritzant
l’expressió artística, la «criatu-ra perfecta» –algunes
representacions rebaten
la idea de la manca de gènere conjugant lapresència d’alats
masculins i femenins– enquè destaca la vitalitat i formes amb
tendèn-cia a la bellesa fruit d’una barreja entre in-fantesa i
primera joventut. Una abstracció queés materialitzada per ser
observable. Un àn-gel és hermós i provoca tendresa. Té apa-rença
agradabilíssima en ser, intrínsicament,bondadós. Una bonhomia no
exempta de llui-ta –hi ha representacions d’àngels amb es-pases de
foc o metall– en haver de lluitar con-tra forces malignes.
Diferents testimonis ava-len, amb segell sentimental,
l’existènciad’èssers celestials en contextos, a vegades crí-tics,
en què es demana ajuda. Amb resultatsque poden arribar a ser
sorprenents. En al-guns casos, són situacions que voregen lamort
amb tensió extrema. Turró argumentaque no hi ha «casualitats», però
sí «causali-
tats» en les conductes humanes. Una de lesidees que defineixen
aquests esperits és el dellum, que remet a la fidelitat al Creador.
Unadimensió, potser, poc comprensible pel prag-matisme vital
actual. Hi ha moltes coses accep-tades, però no explicables
racionalment. Solsamb fe, confiança i sense prejudicis.
Un àngel és un esperit missatger i protec-tor al servei de la
divinitat, que pot arribar amaterialitzar-se, momentàniament, en
una cosper després tornar a desaparéixer. Un àngeldescarta la tasca
de jutjar la conducta huma-na, ni condemna, en ser només atribució
deDéu. Tampoc pot servir per fer mal a unaaltra persona, ni només
per interès propique perjudiqui a la resta. Aquests èssers
ce-lestials no fan diferències entre persones perraó, per exemple,
de raça o situació econò-mica. Tothom pot ac-
Reportatge
3 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Fotos:Sobre aquestes lí-nies, algunes de
lesdedicatòries,d’agraïment i ànimper seguir la tascadivulgadora,
quedeixen els visitants,de diferents països,de l’estudi de
DolorsTurró al Barri Vell dela ciutat de Girona.1Les
representacionsd’àngels poden anarvestides, amb robesde diferents
colors itextures, o nues.2Les figures d’àngelssolen subratllar
lescaracterístiques fa-cials, que aboquena diferents expres-sions
segons allòque l’autor vulguitransmetre.3L’oferta d’àngels nonomés
són en formacorpòria, sinó tambéen altres objectesamb altres
finalitats,com ara campanes,amb una imatgecol·locada en
llocdestacat. 4Tot i que la tradicióha presentat els àn-gels com a
èssersasexuats, hi ha cor-rents que defensenla diferenciació
degènere encara que,en la representacióartística, dissimulenels
òrgans genitals.5Punts de llibre i pos-tals són altres tipusde
suports en quèes representenaquests cossos im-materials i
celestials.(Continua a la pàgina 4)
4
5
2
3
-
cedir-hi i ser beneficiat. N’hipot haver de dolents –el dimoni
com a pa-radigma de l’àngel caigut–, els quals influei-xen
negativament en la conducta de les per-sones. Un àngel dolent busca
el perjudici. Elsàngels bons són immortals –però no eternsen ser
una condició només atribuïble a Deú–,no es casen perquè no té
sentit una unió sen-timental entre ells, ni es reprodueixen, i
con-tacten amb les persones amb somnis, mis-satges irracionals i
directament. Els factorsd’espai i temps no els afecten. En
aquestsentit, a El libro de los ángeles, AlexandraKitchen expressa
que els citats éssers estan«disposats» a ajudar a «qualsevol
persona» i «entot moment», argumentat en què viuen en el«món del
pensament» i, per tant, es podentraslladar «amb molta rapidesa».
Una oració ésel mètode d’interpel·lació. Cada tipus d’àngelté una
funció. Adolfo Pérez Agustí, en el lli-bre El poder de los ángeles,
defensa que Déuva atorgar als àngels la condició de ser «moltsavis»
i els va dotar de llibertat d’acció, aus-piciada per una
intel.ligència suprema. L’equi-libri, maduresa i ordre són
característiques in-trínseques a la personalitat de l’ángel.
Dolors Turró treballa –dedicada també ala restauració
d’imatgeria religiosa– envolta-da de peces d’àngels bons. En té
centenars,que mostra amb orgull a prop d’una relaciómaternofilial.
Els ofereix. I en pot fer a mida.L’estudi té dos nivells. El primer
funciona coma botiga, amb la disposició dels àngels a l’apa-rador i
lleixes. Molts turistes fan estada, en-cara que sigui breument, per
observar comels àngels són disposats. El més probable ésque, només
entrar, el visitant s’entretingui ambdetalls minuciosos de les
peces exposades.Les parts de la cara i extremitats solen serfocus
d’atracció. El segon nivell, al qual s’hiaccedeix a través d’unes
escales, és el tallerd’elaboració i restauració. Les figures
podenser llegides com un simple objecte de deco-ració, o com alguna
cosa més. Depèn delsulls amb què es mirin. «Cadascú els imaginacom
vol», comenta, mentre acaba una peça.
La creença aboca a cuidar cadascun delsàngels com si fossin
únics i irrepetibles. Elcaos –barreja de pinzells, pots...– d’un
tallerper embellir peces d’art és suavitzat per lapresència dels
èssers celestials. De diferentsmotius, tamanys i representacions.
Coinci-deixen en ser alats, i faccions i formes arro-donides. Estan
nus, i també vestits, amb ro-bes amples de colors no saturats. Les
mira-
des són molt expressives. El daurat hi és moltpresent. Els
àngels més nombrosos són els detraç del magnificient barroc, estil
desenvolu-pat entre finals del segle XVI a principis delXVIII, que
prenen forma d’infant rabassutde cos i cara rodanxona. És un estudi
quetransmet benestar. Amb sortida a l’Onyar, queli dota d’una
gironitat serena i talaia per ob-servar, calmosament, el pas de les
estacionsa través d’un finestral amb motius noucen-tistes. La llum
natural ajuda a verificar la cro-maticitat de les peces.
LLIBRES I MÚSICAL’atracció pels àngels ha provocat la
publi-cació de llibres a mode de corpus teòric –as-saigs
argumentats amb referències a pensa-dors clàssics i la doctrina de
l’església–, i l’edi-ció de Cd’s de música d’acompanyament, aprop
de la meditació, que s’ha d’escoltar ambvolum suau. Dolors Turró
explica que els tex-tos sagrats estan farcits de referències a
es-perits transmissors de Deú. Per a la tradiciócristiana, la
referència bíblica més immedia-ta és el Nou Testament. O el cas de
l’Àngelde la Guarda, una figura associada amb ex-cés als nens i
nenes, i que els adults tambél’invoquen. Kitchen diu que la
presència del’Àngel de la Guarda té l’origen en la «pro-
tecció» cap els nounats, infants i persones amb«puresa de la
ingenuitat». Adolfo Pérez ex-plicita onze funcions de l’Àngel de la
Guar-da. Entre d’altres, és la veu de la conscièn-cia i responsable
de les intuicions que cop-sem en la vida quotidiana.
Alexandra Kitchen ho resumeix dient queels àngels han de ser
compresos com a èssersque «protegeixen l’home de la maldat»,
alho-ra que el «dirigeixen» cap al «camí de la rec-titud». La
religiositat popular ha tendit, per di-ferents motius, a la
simpatia pels sants, quereben culte per ser model de conducta.
Tur-ró no imposa dogmes: «Tothom pensi el quevulgui», contesta
després de citar casos d’in-termediació –increïbles– d’aquests
èssers aGirona. Cerca, en un llibre, àngels islàmics.N’hi ha cinc
de significatius: Jibrail, que vaproporcionar el Corà als humans;
Israfil, quecrida, a toc de trompeta, les ànimes a JudiciFinal;
Israil, que porta el missatge de la mort;Mikal, que assumeix la
comunicació entre di-vinitat i homes; i Iblis, amb actitud
perversaen rebelar-se contra Déu. Berachiel, Jehu-diel i Saethiel
són alguns àngels jueus.
Pérez Agustí explica que si el món delsàngels fos fals, i només
amb funció de do-nar «credibilitat» a l’existència de Déu,
estarí-em davant de la «faula més imaginativa».
Reportatge
4 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Fotos:En les dues fotogra-fies superiors, lesmans de Dolors
Tur-ró són les que aju-den a recuperar,amb treball minu-ciós,
l’esplendord’àngels que sónmotiu d’un procésde
restauració.6L’artista té el talleren un local del Car-rer de les
Balleste-ries de Girona, queté un finestral quedóna al riu Onyar
iuna taula de treballa vessar de produc-tes que ajuden auna millor
represen-tació de les figuresespirituals.7L’expressió artísticad’un
àngel inclou, enalgunes ocasions, larealització d’algunatasca
intel·lectual.8Dolors Turró és l’au-tora d’aquest quadreque penja
d’una pa-ret de l’estudi enquè desenvolupa latasca professional.9La
diversificació dela figura del caganertambé ha implicatl’elaboració
d’àngelsamb les mateixescaracterístiques queel tradicional
perso-natge dels pesse-bres de Catalunya.
6
87 9
(Ve de la pàgina 3)
Les tríades, o qui és qui en les ordes angelicalsAdolfo Pérez
Agustí divulga les tría-des o jerarquies dels àngels del cel,que
van ser establertes per Dionís Are-opagita. La tríada vincula 9
ordes angè-liques. La primera tríada està formadaper querubins,
serafins i trons. La mis-sió que tenen assumida és glorificar,
es-timar i lloar Deú davant la seva presèn-cia. La segona jerarquia
agrupa les do-minacions, virtuts i potestats, amb unafinalitat de
governar l’espai i les estre-lles. La tercera tríada són els
principats,arcàngels i àngels. Alexandra Kitchen
explica que els arcàngels són els «mis-satgers més importants»
entre Déu il’home, i amb una funció específica. Elsarcàngels són
Miquel, Gabriel, Chamuel,Jofiel, Rafael, Uriel i Zadquiel. En
can-vi, els àngels són els que es troben «mésa prop» de l’home en
la funció d’auxi-li i consell. Els àngels té un horari deregència
que, amb intervals de relleucontinuat de 20 minuts, completen les24
hores del dia. La regència permet sa-ber l’àngel a adscriure a
partir de l’horade naixement de la persona.
-
Tomàs Pons (Girona, 1974), Sasha Vinci(Florència, 1980), Pasut
Kranrattanasuit(Bangkok, 1971) i Sirinit Derujijaroen(Bangkok,
1972). Quatre artistes que han mos-trat, fins a principis d’aquest
mes de març,la seva obra al centre cultural La Mercè deGirona. La
propera cita és a Sicília. Parlemamb en Sasha i en Tomàs.
Com va sorgir la idea de fer una exposi-ció amb artistes de
cultures tan diferents?Tomàs Pons: En Sasha i jo som doctors
del’Acadèmia de Belles Arts de Florència. Allàarriba gent de tot el
món. Gent que entén l’artdes dels seus fonaments.
És un punt de trobada. T.P.: Però molt par-ticular, perquè hi ha
gent que estima el mar-bre, el bronze. Suposa el darrer vestigi de
lavella escola. Creiem que aquests fonamentsferms ennobleixen
l’art. Donen eines i ca-pacitats per fer tot tipus d’art. Si agafes
unabase ferma, ets capaç de fer fotografia, es-cultura, pintura...
Pensa en els arquitectes:si no projecten bé un pilar, cau
l’edifici. Elsquatre artistes tenim aquest denominadorcomú. Ens vam
conèixer fent marbre. I vandecidir fer una exposició itinerant.
Per què van triar el món dels somnis? T.P.:Venim de Bangkok, ara
estem a Girona, des-prés anem a Itàlia. Fent la tesi vaig
escriurela frase «tan fàcil és somiar com difícil és cons-truir,
però que fàcil és construeix quan se so-mia!». Quan construeixes
somiant, ets moltmés eficient, i tires endavant més feina. Ésuna
frase encoratjadora. La meva obra intentaarribar a l’harmonia. Però
no són somnis. Éscapacitat per projectar-se.
És un estat mental. T.P.: Més que un estat,és una predisposició
a fer.
En la seva obra apareixen figures sexuals.T.P.: Aquesta és
l’escultura més importantde l’exposició (mostra una figura en guix,
unamena de boles, d’on neixen conceptes). Elbronze val 18.000
euros, i el guix és més as-sequible. Les boles són conceptes que
te-nim al subconscient, que no apareixen finsque grates. Quan et
coneixes, agafes criterisde com treballes. I com ets. També hi ha
ladoble metàfora, que la ment reconeix el con-cepte simbòlic. Que
l’hem fet nostra. El pasde la geometria a la forma.
La seva manera de saber com és, és a tra-vés de l’obra? T.P.:
Sí, molts cops les conclu-sions les treus després d’haver fet
l’obra. Emvaig coneguent, a mesura que treballo. El mis-satge
abstracte és que l’espectador entenguiel missatge amb la cara de
les figures (mos-tra dues figures nues, masculina i femenina,que
semblen excitar-se en la distància).
Però si emplaça figures mostrant els ge-nitals, sembla sexual.
T.P: Sí, el missatgeés que allò banal és allò superficial. Des
del’erotisme. Sembla que la dona s’ofereix demanera tranquil·la. La
intenció és que l’es-pectador entri dins de la seva cara, que és
in-diferent, i no correspon al cos. En canvi,l’home, tan fort, està
en un moment d’èxta-si. Demostra la contraposició entre home
idona.
Creu que a Tailàndia l’entenen igual? T.P:Són molt diferents.
L’artista s’entén com algúque educa. En Sirinit és catedràtic. Ells
tirenendavant amb tots els alumnes. A l’exposicióva venir amb
quatre assistents. Està lligat ala cultura budista. El budisme
respecta moltl’edat: qui és més gran, es respecta més. EnSirinit
venera el simbolisme de la dona: lamaternitat és la mare terra. I
la dona vene-rada, la situa en situacions quotidianes, se-parant el
blat del peix. Fa que l’espiritualitatarribi al món quotidià.
Ha viscut alguna anècdota? T.P.: Els tai-landesos
s’escandalitzen pel nu. No fan maiel sexe a les escultures. Les
escultures de Sas-
ha impactaven molt. Però tenen una menta-litat molt oberta; i
són més sensibles. D’aquía uns anys, faran un art de molta
qualitat. No-saltres no observem el seu art, i en poc tempsens
passaran per davant.
La seva obra escandalitza a Tailàndia? Sas-ha Vinci: (parla en
italià) És estrany, em deienque era molt bèstia; però agradava
molt, toti que la trobaven força llunyana.
El seu somni és més tràgic. S.V: La mevapintura ha canviat. Al
principi era molt figu-rativa. A mesura que ha passat el temps,
permotius personals, s’ha tornat més abstracta.Però a l’últim any
torna l’anatomia de la dona:la panxa, els pits...
Potser està més optimista. S.V.: No, és unaetapa.
Creu que són útils aquests intercanvisd’artistes? S.V.: És molt
maco veure com tre-ballen, perquè de vegades és molt diferent.Allò
maco és parlar com persones. Anar aBangkok és una experiència, i
per Sirinit,venir aquí és una altra experiència.
T.P.: Aprens moltíssim. I t’ho passes moltbé. Enriqueix
l’impacte i la manera de pen-sar diferent de la gent. Allò bonic és
com,essent escultors, passes a altres camps. EnSasha ha passat de
l’escultura a la pintura.Fa instal·lacions. Tenim fonaments
clàssics,però vivim en el dia d’avui.
Tenir fonaments no vol dir ser carrincló.T.P.: Exacte. Jo no sóc
un neoclàssic.
Els agradaria fer més projectes plegats?T.P.: Tu diràs! Això
intentarem. S.V.: Si es dóna la possibilitat... (riu).
És difícil obrir-se camí? S.V. Sí, però unha de continuar. T.P.:
L’art no perdona ningú. Has de conti-nuar treballant. Jo he fet un
curs de forma-ció a La Mercè, i aplicava el sentit del col·lec-tiu.
Els escultors som com mags. La tècnicaes pot comparar a les pocions
màgiques. Elfet de treballar en grup et dóna respostes.Pots
solucionar els problemes des del grup.L’artista no ha de ser un
ermità. Vol trans-metre un missatge. I cal que la gent el pu-gui
valorar i conegui el llenguatge.
Entrevista
5 DominicalDiumenge 19de març de 2006
TOMÀS Pons SASHA Vinci Dos artistes d’una exposició
multicultural a GironaMés de 6.000 quilòmetres de distància. De
Girona a Bangkok, passant per Florència. D’aquestesciutats
procedeixen els artistes i escultors de l’exposició multicultural
«Constructors de somnis», ques’ha pogut veure a Girona. Una
iniciativa que esborra fronteres, sota el lema de l’art.
“L’artista noha de ser un
“Els escultors
som commags.
La tècnica espot comparara les pocions
màgiques.El fet de
treballar engrup et dónarespostes.
Potssolucionar els
problemesdes del grup.“
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
ermità”
-
Els conqueridors espanyols d’Amèrica vanser els primers
occidentals que van conèi-xer el cacau, el fruit d’una planta
quealguns dels pobladors originaris d’aquelles te-rres, com els
maies i els asteques, utilitzavencom a moneda –el primer nom que es
vadonar al cacau va ser el d’amigdala pecu-niaria, ametlla de
diners– i també com a matè-ria primera d’una beguda escumosa i
amar-gant, el xocoatl (aigua amarga). Tot i el seufort sabor,
aquesta beguda es va popularit-zar aviat entre les tropes que
Hernán Cortésva dur a Mèxic, i va ser des d’aquest país que,a
mitjans del segle XVI, el cacau va fer elsalt a Europa a través
d’Espanya, on el seuconsum es va estendre durant el segle
XVII,sempre en forma de beguda. Aquell mateixsegle XVII la xocolata
es va introduir en al-tres països europeus, a través de les
classesbenestants, si bé en alguns indrets amb usosdiferents del
purament gastronòmic: a Ale-manya, per exemple, inicialment s’usava
so-bretot com a medicament tònic.
El consum de la xocolata ja no pararia decréixer, i a més
anirien apareixent noves va-rietats que en diversificarien l’ús.
Així, el 1770es mecanitza per primer cop la fabricació dexocolata
(a Barcelona); el 1828 neix el ca-cau en pols, gràcies a l’invent
d’una premsaque permet separar la mantega de la polsdel cacau; el
1842 John Cadbury crea a An-glaterra una xocolata per menjar; el
1875 Da-niel Peter fabrica a Suïssa la xocolata amb llet;i el 1876,
també a Suïssa, Rudolph Lindt ideaun procés per treballar el cacau
que confe-reix més cremositat i untuositat a la xocola-ta, i que es
considera el punt de partida dela moderna indústria d’aquest
producte.
La xocolata s’ha convertit, des de llavors,en un producte
alimentari acceptat a tot elmón, per al qual en èpoques de crisi
s’hanbuscat productes succedanis i que fins i tots’ha tornat a
utilitzar com a moneda de can-vi. La industrialització de la seva
produccióen forma de teules i bombons, a més de laseva utilització
en la pastisseria, ha portat laxocolata a convertir-se en un dels
grans pro-tagonistes de les postres i dels berenars. Amés, en els
últims anys han proliferat –a Gi-rona, per exemple, però en molts
altres in-drets– botigues especialitzades que ofereixenal
consumidor una varietat gairebé inacaba-ble de presentacions de la
xocolata, i que através dels seus obradors continuen investi-gant
per oferir nous productes que combi-nin la innovació amb la
qualitat.
UN MÓN DESCONEGUTI malgrat això, «el món de la xocolata
conti-nua essent molt desconegut», en paraules deTitus Ruiz,
copropietària de Chocolat Factory,una empresa que es dedica a la
fabricació ila comercialització de xocolata, amb onze bo-tigues
repartides per diferents indrets de Ca-talunya –a la Rambla de
Girona n’hi ha una–,Palma de Mallorca i Madrid. Michel
Laline,dissenyador i arquitecte d’origen belga i resi-dent a
Barcelona, va abandonar fa deu anysaquesta activitat professional
per dedicar-sede ple a la xocolata. Avui és el mestre xocola-ter de
Chocolat Factory –i l’altre propietari del’empresa–, per a la qual
elabora, des de l’obra-dor de Sant Cugat del Vallès, una gran
varie-tat de productes. Ruiz i Laline eren fa uns diesa Girona per
explicar algunes d’aquestes co-ses que fan que la xocolata sigui
encara «unmón molt desconegut». Per exemple, queaquest producte
s’elabora a partir de tres ingre-dients bàsics: pasta de cacau,
mantega decacau i sucre. Als quals s’ha d’afegir la lleten el cas
de la xocolata amb llet i de la blan-ca. I que en funció del
percentatge de cadas-cun d’aquests productes, la xocolata
resultantserà d’una manera o d’una altra. Per exem-ple, l’anomenada
xocolata negra no porta llet,però com més elevada sigui la
proporció depasta de cacau en relació amb la de sucre,més forta i
amargant resultarà; i com menysmantega de cacau porti, serà més
aspra. Encanvi, la xocolata blanca no porta pasta decacau: només
mantega, sucre i llet.
El cacau procedeix d’una planta tropicalque es cultiva en
diferents indrets del món.Tot i això hi ha tres varietats de
cacau:
– Crioll: El que es cultivava a Mèxic quanvan arribar els
conqueridors. És molt fi i aromà-tic però molt delicat; la seva
producció no-més arriba al 15% del total mundial.
– Forà: La varietat més cultivada per la sevaresistència i
productivitat. Originari de la zonaamazònica, ara es troba en molts
indrets i és
la base principal de la majoria de xocolatespel seu pronunciat
sabor.
– Trinitari: Híbrid de les altres varietats, téla resistència
del forà i el gust delicat del crioll.És el 20% de la producció
mundial.
Al marge d’aquestes característiques bàsi-ques, la procedència
territorial, la influènciaclimàtica, la riquesa del terra i les
pràctiquesde cultiu del cacau també influiran en l’aro-ma i en el
gust de la xocolata.
Secrets de la
xocolataEn els últims anys estan proliferant a Girona les
botigues
especialitzades en xocolata, un producte que es va popularitzara
Europa fa segles però que continua essent força desconegut.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
6 DominicalDiumenge 19de març de 2006
1
2 3
Fotos:1Michel Laline i TitusRuiz mostren dife-rents tipus de
xoco-lata a la seva botigade Girona.2El bombó de pralinéamb nous és
un delsproductes amb mésèxit.3Les diferents cober-tures permeten
ela-borar a l’obradortota mena de pro-ductes de xocolata,com
aquests bom-bons amb forma decap de cavall.
-
Reportatge
7 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Les empreses elaboradores compren ca-cau dels diferents indrets
del món que enprodueixen, tenint en compte que es tractad’un
producte agrícola i per tant sotmès alsproblemes que tenen altres
conreus per cul-pa de la climatologia adversa: ara, per exem-ple,
hi ha dificultats per trobar alguns ca-caus procedents del Carib
per culpa de l’úl-tima temporada d’huracans. Les llavors delcacau
han de seguir encara un llarg procésabans de convertir-se en
xocolata. En el casde Chocolat Factory, una empresa belga
s’en-carrega de fer aquest procés, que permet qued’un mateix tipus
de cacau se n’obtinguin cen-tenars de varietats de xocolates, en
funcióde la barreja d’ingredients abans comenta-da. El producte
resultant (anomenat cobertu-ra, i que no és res més que xocolata en
for-ma de petites pastilles) és el que arriba alsobradors, on serà
treballat per confegir el pro-ducte final: teules, bombons,
pastissos, xo-colata desfeta i un llarg etcètera.
Si el cacau que s’ha utilitzat per realitzaruna determinada
cobertura procedeix d’unamateixa zona, es parla de xocolata
d’origen,que habitualment té un gust més suau i és
més aromàtica. Tot i que el més habitual ésla combinació de
cacaus de diferents pro-cedències, especialment en les grans
empre-ses, perquè permet abaratir els costos.
SÒLID I LÍQUID«La xocolata és un sòlid que es transformaen
líquid de seguida», comenta Michel Laline,que explica que aquest
efecte el provoca lamantega de cacau. Això condiciona molt, amés,
les condicions adequades per treballarla xocolata, un producte que
se solidifica entres minuts: «La temperatura i la humitat
hand’estar permanentment controlades», apuntaLaline. Tmbé s’han de
seguir uns requisits pera l’òptima conservació i consum de la
xoco-lata, molt sensible a la temperatura, la humi-tat i la
transferència d’olors. Per això es reco-mana conservar-la en un
lloc sec, apartat d’al-tres productes –alimentaris o no– que
puguintransmetre olors, i a una temperatura d’entre16 i 18 graus
–ideal també per al consum–.No és aconsellable tenir-la a la
nevera, per-què es perd sabor i aroma. I si la tempera-tura és
massa alta, la xocolata es torna tovai enganxosa, i si s’intenta
tornar-la a la tempe-
ratura anterior, és possible que a la superfí-cie s’hi formin
taques blanquinoses, provoca-des per l’afloració de la mantega de
cacau.
La xocolata és un producte que s’associahabitualment amb les
postres, però el seu úsno es limita a aquest apartat gastronòmic:
elpa amb oli i xocolata ha estat un berenar ca-racterístic de
moltes generacions; la picadaper a molts plats de peix porta de
sempre xo-colata a Catalunya; i les últimes innovacionsxocolateres
la combinen amb sal, i apostenpel seu ús en amanides –xocolata
negra rat-llada amb escarola, vinagre de mòdena, for-matge parmesà,
oli i sal, per exemple.
També evolucionen les postres a base dexocolata: a més de noves
combinacions, s’a-consella, per exemple, usar xocolata blanca,i no
negra o amb llet, per banyar-hi fruites,perquè l’acidesa de la
fruita combina milloramb la dolçor de la xocolata blanca; en
can-vi, la xocolata negra té un gust massa fort quetapa el de la
fruita. L’assignatura pendent,segons Titus Ruiz, és trobar vins
adequats percombinar amb la xocolata. Tot i que descar-ta el cava,
perquè «el seu gust àcid dominael paladar i fa perdre gust a la
xocolata».
8
11 12 13
9 10
4
5 6 7
Fotos:4Xocolates amb llet,blanca i negra, ambfruits
secs.5Xocolata amb lletamb un 35% de ca-cau, una elaboraciómolt
suau; a Madridagrada més la xoco-lata amb llet que
aCatalunya.6Xocolata amb lletd’origen java, ambun 38% de cacau:és
més aromàtica.7Pasta de cacau al100%: resulta
massaamargant.8Xocolata negra ambun 56% de cacau:una de les més
valo-rades pel seu gustintens; en algunspaïsos europeus,com a
Bèlgica, novaloren tant la xoco-lata massa amarganti hi afegeixen
sucre.9Xocolata negra d’ori-gen Grenade, ambun 60% de cacau;molt
aromàtica i sa-borosa.10Xocolata negra ambun 77% de cacau; elmenor
percentatgede mantega de ca-cau fa que resultimés aspra.11Xocolata
amb sal,amb un gust sorpre-nent.12Una mica de pa amboli, xocolata
escalfa-da i sal Maldon; unacombinacióexcel·lent.13Xocolata per
beureelaborada d’una ma-nera ben senzilla: esdesfà la coberturade
xocolata elegidaen un cassó i s’hiafegeix aigua o lletal gust.
-
Fill d’una família benestant madrilenya, es-tudia a l’Escola
d’Arquitectura de Madrid,alterna les seves vacances
estiuenquesentre la sierra i la platja de Sant Sebastià, fales
pràctiques d’alferes a les milícies uni-versitàries, per
casualitat, a Girona i, poc des-prés, amb la Montse, ja casats i
esperant elprimer fill, decideixen instal·lar-se a la ciutatde
Girona i començar l’aventura vital i la tas-ca professional».
D’aquesta manera resumeixGabriel Mora la formació acadèmica i les
cir-cumstàncies que van portar a les comarquesgironines
l’arquitecte Manuel Martín Madrid(Madrid, 1938), que va obtenir el
títol d’ar-quitecte el 1965 i que el 1969 es doctorava.Havia
simultanejat els estudis amb treballscom a professor de dibuix en
diversos cen-tres, dissenyant carpetes de discos i treballantamb
diversos arquitectes. Entre 1966 i 1971va compartir despatx
professional a Girona
amb el també arquitecte Lluís Sánchez-Cuen-ca, i des de llavors
ha desenvolupat la sevacarrera en solitari. Entre 1970 i 1983 va
com-pletar la seva formació acadèmica amb di-versos seminaris,
cursos i un postgrau i haviatjat per Europa i els Estats Units per
conèi-xer les obres d’Alvar Aalto, Le Courbusier,Louis Khan, Adolf
Loos, Mies van der Rohe,James Stirling i Frank Lloyd Wright, entre
d’al-tres. A més, el 1969 va posar en marxa l’Ofi-cina d’Informació
Urbanística de la demar-cació de Girona del Col·legi Oficial
d’Arqui-tectes de Catalunya, que va dirigir fins el 1972.
Aquestes dades estan extretes del volum dela col·lecció
Inventaris d’Arquitectura quela demarcació de Girona del Col·legi
d’Arqui-tectes ha dedicat a Manuel Martín, que ha de-senvolupat a
les comarques gironines la ma-jor part de la seva carrera
professional, en laqual destaquen les cases unifamiliars.
Malgrat
això, Gabriel Mora apunta que «l’arquitectu-ra d’en Manolo
Martín no es redueix a aques-tes cases cuidades i treballades de
les comar-ques gironines. També ha construït moltes al-tres obres:
habitatges col·lectius, fàbriques ooficines. Sobretot són
destacables les dues es-coles públiques: la de Castellfollit de la
Roca,un model d’integració en el paisatge, i l’esco-la de Fornells
de la Selva, construïda en unbloc de formigó acolorit». Entre els
edificisd’habitatges segurament més coneguts –al-menys pel seu
emplaçament– de Manuel Mar-tín hi ha el «Sant Jordi», situat a la
cantonadaentre l’Avinguda Jaume I i el carrer Eixime-nis de Girona,
i un bloc per al carrer EmiliGrahit de la mateixa ciutat; però
també n’haconstruït a Figueres, Girona, Begur, Llafranc...Igualment
ha fet projectes per a empresesd’Olot, Flaçà i Cornellà del Terri,
entre d’al-tres; el pavelló poliesportiu de Campllong; i
Cases vivesL’arquitecte Manuel Martín va néixer a Madrid però ha
desenvolupat a les comarques gironinesla major part de la seva
carrera professional, en la qual destaquen els habitatges
unifamiliars.
TEXT: ALFONS PETIT
8 DominicalDiumenge 19de març de 2006
1
2 3
-
Reportatge
9 DominicalDiumenge 19de març de 2006
cases unifamiliars en diverses poblacions gi-ronines, com ara
Girona, Empuriabrava, Ca-longe, Pals, Olot, Cadaqués, Santa
Pau...
«La seva és una arquitectura pensada per al’home, una
arquitectura generosa, entera-ment habitable, acollidora, feta des
del com-promís honest i la íntegra consciència de lesrepercussions
socials que té la pròpia feina».Bet Capdeferro descriu d’aquesta
manera, alllibre d’Inventaris d’Arquitectura, una de lesprincipals
característiques que, a parer seu,té l’obra de Manuel Martín. Però
n’hi ha d’al-tres, que la mateixa Bet Capdeferro detalla enel
volum. Pel que fa a les formes, apuntaque «en Manolo usa sovint en
les seves obresles geometries més simples i elementals. (...)Són
formes clares, molt rectilínies, essencial-ment abstractes, que es
qualifiquen a travésdel treball sensitiu i subtil en el detall, en
l’elec-ció dels materials i en la relació intensa que
estableixen amb l’entorn que les envolta. Tam-bé són sovint
formes pensades per ser trans-formades i revestides amb l’entrada
de la llumnatural, espais de sol».
L’obra de Manuel Martín ha anat evolucio-nant al llarg dels
anys; tal com apunta GabrielMora, si en els seus primers projectes
busca-va decididament la geometria abstracta, ins-pirada per
l’atmosfera de l’anomenada Esco-la madrilenya d’arquitectura –De la
Sota, Oiza,Corrales, Malezun–, «a poc a poc, però, el llen-guatge
que ha impregnat aquestes cases esva contaminant per la influència
de la cultu-ra que emanava de l’Escola de Barcelona ipregonava
l’Oriol Bohigas, que va proposaruna versió catalana de les idees
neorealistesitalianes». I encara distingeix una tercera faseen la
creació de Martín: «El 1987, a la casa An-dreu de Girona,
l’arquitecte torna a recupe-rar el llenguatge modern, en aquest cas
ja molt
consolidat, tal com ell s’ha consolidat en lasocietat catalana.
Un llenguatge mesurat enquè, crec, es troba molt bé, un
llenguatgeen què l’abstracció és més equilibrada i l’obrarespira
maduresa i elegància».
Bet Capdeferro analitza també la relació en-tre les obres de
Manuel Martín i el paisatgede l’indret on s’instal.len: «La
contundènciageomètrica de les obres construïdes va acom-panyada en
el treball d’en Manolo d’una gransensibilitat envers el lloc que
les acull».
I conclou que «parlar amb en Manolo ésobrir camí cap al futur,
cap a tot el que po-dem imaginar, cap a tot el que, com a
arqui-tectes, hem de millorar i fer possible. Com-parteixo el seu
convenciment que l’única forçaessencial neix de l’estimació per les
persones,per la feina ben feta, de l’estimació per la vida.Aquesta
podria ser la vertadera naturalesade la bona arquitectrura».
45
6
7
8
10 11
9
Fotos:1Casa Josep Collde-carrera, a Olot(1989-1993).2Fàbrica
tèxtil La Ar-tesana, a Olot (1972-1973).3Edifici d’oficines pera la
factoria Callís, aCornellà del Terri(1980-1982). 4Edifici Sant
Jordi, aGirona (1975-1980).Foto: Marc Martí.5Casa Ramon Pas-cual, a
Calonge(1973-1974).6Escola d’EGB deCastellfollit de laRoca
(1974).7Edifici d’habitatgesen línia a Begur(1989-1992).8Casa Enric
Collde-carrera, a Olot(1981-1982).9Piscina oberta a laVall del
Ridaura dela Casa Enric Coll-decarrera.10Casa Andreu, a Gi-rona
(1987-1990).11Edifici d’habitatgesde protecció oficialal barri de
SantaEugènia de Girona(1999-2000).
-
Establimentsantics
10 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Dels primers temps de la fusteria Genísno se’n saben massa
coses, però sí lessuficients per reconstruir la seva histò-ria,
l’origen de la qual data de l’any 1885,quan Josep Genís i Vilanova,
que havia nas-cut a Pau, es va instal·lar de fuster en un es-tret
taller de no més de setanta metres qua-drats, al carrer de la
Fruita de Castelló d’Em-púries. En aquell indret, on treballava
desol a sol, es dedicava a la fusteria casolana.Feia portes i
finestres, algun moble per a lallar, sobretot calaixeres, llits i
taules de men-jador o cuina. A més, com que l’empresaestava situada
molt a prop de l’església, elrector li encarregava feines per al
temple. Defet, tots els bancs i els reclinatoris de la parrò-quia
eren fets a Can Genís.
Es treballava artesanalment, a mà, perquèno hi havia maquinària.
Les eines, molt ru-dimentàries, de vegades les fabricaven
ellsmateixos. Una de les tasques dels fusters dellavors era la
d’enterramorts. Les caixes de piper als cadàvers eren fetes pels
Genís. Des-prés es folraven amb roba –tasca en la qualcol·laborava
tota la família–.
DE LA FUSTA A L’ALUMINIJosep Genís i Vilanova es va casar amb
Ma-ria Terradas i Sala. Van tenir sis fills: tres noiesi tres nois,
un dels quals –l’hereu–, es va fercapellà. Va ser el segon, Martí
Genís i Terra-das, qui va passar a dirigir el negoci l’any1935,
després d’haver-hi començat a treba-llar el 1912, aprenent l’ofici.
Com que l’em-presa en aquells temps no era gaire rendible,la
compaginava amb altres feines, com lad’acomodador de cinema i la de
cambrer.
Durant la Guerra Civil van anar aguantantcom van poder, tot i
que no van tancar mailes portes. A la postguerra es va reactivar
elnegoci, i llavors els Genís tenien a sou doso tres operaris. Es
va començar a treballaramb una màquina marca Universal, que ser-via
una mica per a tot: foradava, aplanava,fressava, etc...
El fill de Martí Genís, Josep Genís i Dal-mau, va aprendre
l’ofici de fuster i, a la ve-gada, estudiava i feia de músic.
Compagina-va les dues feines, però com que a la fuste-
ria hi havia molts encàrrecs, als anys seixantava deixar la
música de mica en mica peracabar dedicant-se només al negoci de
lafamília. Llavors la confecció dels mobles jacomençava a canviar:
les màquines ja tenenun paper fonamental en el treball. A Can
Ge-nís n’incorporen de noves i fan feines per lescases, però sense
deixar de ser un petit ta-ller. Amb l’inici del turisme la feina de
l’em-presa continuava igual: Josep Genís i Dalmaucontinuava fent de
músic i com que estavaa la fusteria tot sol, per la mort del seu
pare,no tenia gaires clients. Quan va deixar la mú-sica i només es
va dedicar a la fusteria, laclientela va augmentar, gràcies a
l’ajuda delseu fill, Martí Genís i Noguer i també d’untreballador a
sou.
Josep Genís i Dalmau havia quedat vidu ies va tornar a casar. Un
dels fills d’aquestsegon matrimoni, Josep Maria Genís i Ca-net, és
qui agafa el relleu de l’empresa, quel’any passat es va traslladar
des del carrerde la Fruita al polígon industrial El Pla, tam-bé a
Castelló d’Empúries. La fusteria ja feiatemps que estava tota
mecanitzada i, des del’any 2000, aproximadament, s’havia començata
treballar amb material d’alumini.
Actualment treballen tant per a empresesde construcció com per a
cases particulars.Josep Maria Genís i Canet està casat amb
FinaMontoliu i Juanola. Tenen dos fills: Albert, de17 anys, i Anna,
de 14, que no se sap si vol-dran continuar amb el negoci, que ara
ha so-brepassat els cent vint anys d’existència.
Fusteria GenísCastellód’Empúries
La fusteria va començar essent un petit taller al carrer de
laFruita, on fins i tot es feien taüts; ara es troba al polígon El
Pla,convertida en una gran indústria dedicada a la fusta i
l’alumini.
Història
La fusteria co-mença com unpetit taller alcarrer de laFruita de
Caste-lló d’Empúries.Durant molt detemps es por-ten a terme
lesfeines pròpiesde l’ofici: repa-rar portes i fi-nestres, fer
mo-bles i les tas-quesd’enterramorts.Durant algunsanys
l’empresafunciona a mit-ges perquè undels propietarisla
compaginaamb l’ofici demúsic, peròdesprés torna aagafar
moltaempenta. Araestà situada alpolígon El Pla.
Origen1885.FundadorJosep Genís iVilanova.Propietariactual Josep
MariaGenís i Canet.TreballadorsSis.ActivitatFabricació demobiliari,
tas-ques amb fustai amb alumini.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
-
Continuem el recorregut per Sant Estevede Guialbes a l’església
d’aquest nuclique forma part del terme municipal deVilademuls, al
Pla de l’Estany. Es tracta d’untemple d’origen romànic, si bé ha
estat objec-te de posteriors modificacions. Tot i això, esconserven
elements del romànic original, comara la portada i almenys una part
de la torredel campanar, de planta quadrada. Tal i coms’explica a
la pàgina a Internet de l’Ajunta-ment de Vilademuls, «l’estructura
antiga esmanté fins a uns 10 metres d’alçària; al da-munt fou
construït un pis molt més modernque té una obertura d’arc a cada
costat i uncoronament de merlets decoratius dels seglesXVII i
XVIII. Els dos sectors es distingeixenamb claredat per la
diferència d’aparells. Pro-bablement aquesta torre és una mica
mésantiga que l’església, potser de cap a la fidel segle XII o la
primera meitat del XIII». Eltemple és un edifici de marcada
simplicitatestructural, que va ser objecte de
profundestransformacions al segle XVIII. S’hi guardala urna amb les
relíquies de Sant Mer.
Al marge de l’església, un dels grans atrac-tius de Sant Esteve
de Guialbes és passejarpels seus carrers i observar les cases
pairalsque donen un aire distingit al nucli. N’hi ha
algunes que presenten algunes característi-ques històriques o
constructives prou signi-ficatives, i que resumim seguint les
indica-cions de l’Ajuntament de Vilademuls.
– Can Pagès: Casa pairal antiga als aforesdel poble, restaurada
amb molt de gust i con-vertida en casa de colònies.
– Can Fort: Casa pairal de la família Fort.Correspon als segles
XVI i XVII. Els seus se-nyors gaudien del privilegi de ciutadans
hon-rats de Barcelona i de tomba familiar dintrel’església
parroquial. Són notables la portada
de la casa, formada per grans dovelles de migpunt i, al costat,
un doble arc de pedra pica-da per al pas públic.
– Can Vidal: Una altra casa pairal molt an-tiga: s’hi guarden
pergamins del segle XII i se-gurament el nucli primitiu era també
d’aques-ta època, però l’edifici actual és més recent,dels segles
XVI-XVII. La portada principal ésmajestuosament dovellada i al
costat hi ha eltípic pou de les cases de pagès antigues.
Un altre element interessant de Sant Este-ve de Guialbes és un
monòlit de pedra sor-
renca vermellosa, que sobresurt aproxima-dament un metre i és
emmotllurat a l’estil clàs-sic romà. Situat a l’entrada del nucli,
podriaser una peça de l’antiga Villa Octaviano fun-dada per un
colonitzador romà. I també l’ora-tori de Can Vidal, un obelisc
antigament si-tuat a la plaça del Lledoner, propietat de canVidal,
a l’entom del qual els veïns es reuniena l’estiu per prendre la
fresca, parlar i fins itot resar el rosari. L’any 1936 va ser
destruït,i el 1939 va ser reconstruït no a la mateixaplaça, sinó
més a prop de la casa.
Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 19de març de
2006
Un aire distingitUna església d’origen romànic i cases pairals
amb molta història completen els atractius del nucli.
Sant Esteve de Guialbes (i II)
Telèfonsi adrecesd’interès
– Ajuntament deVilademuls.972 56 02 04 www.vilade-muls.com
JOS
EP
M. B
AR
TOM
EU
JOS
EP
M. B
AR
TOM
EU
La Mosca de GironaSigues original, fes-la volar i gaudeix
d’ella,
amb intensitat portant-la al teu vehicle.
A la venda les miraculoses mosques de Sant Narcís en color
-
Potser perquè no eren temps d’abundància, peròuna de les coses
que més escoltava jo de nenera que «amb les coses de menjar no s’hi
juga».Cal veure com han canviat els temps... Els temps;jo, no. Jo
continuo pensant que amb les coses demenjar és millor no jugar-hi,
com continuo creientque una cosa és jugar a les cuinetes de nen i
unaaltra continuar-ho fent quan s’està al capdavant d’unrestaurant
obert al públic. Crec, també, que la cui-na no és un espectacle:
l’únic espectacle aprecia-ble derivat de la cuina ha de ser el
resultat final,el plat que arriba al comensal. D’acord: en un
restau-rant hi ha més espectacles. Un, evidentment, els co-mensals.
Un altre, magnífic quan es representa bé,l’actuació d’un maître
professional i expert que aca-ba un plat davant del client. No
oblido el del ser-vei del vi. Però tots ells tenen com a objectiu
real-çar l’espectacle principal: els plats que arriben a lestaules.
Per això mai no m’han agradat els restau-rants que distreuen
l’atenció del comensal ambactuacions musicals, llums tènues i
altres.
Tampoc no crec que la cuina sigui una compe-tició. Mai, en ja
més d’un quart de segle de dedi-cació a aquestes tasques d’explicar
coses gastro-nòmiques, he estat partidari de puntuar un plat:
elmenjar no es puntua. Emociona o no, senzillament.Entenc que a les
guies calgui establir una classifi-cació que implica una
qualificació; en els altrescasos, i sempre respectant el criteri
dels altres, noveig la necessitat de «donar la nota».
Més coses: alguns de vostès potser recordin aquellsminiespais
televisius, de fa força anys, anomenatsManos mágicas en els quals
es pretenia explicarcom es feien alguns trucs de màgia.
Lògicament,cap espectador aprenia a fer-los... però els
havienestripat, havien eliminat la màgia de la màgia.
Ara està passant el mateix amb la cuina. I la cui-na també té la
seva màgia, que coneixen els pro-fessionals i que per al profà es
manté en aquestmisteri que genera admiració cap a l’artista. És
pos-sible, i fins i tot segurament convenient, donar les
claus dels plats que anomenem «de repertori»; peròsi a la cuina
batejada com «d’autor» la despullemd’aquest halo de misteri..., cap
teleespectador noaprendrà a fer aquest plat; i el que han fet és
es-tripar-lo: ja no té misteri, ja ha perdut encant.
Les coses, quan perden el seu encant, deixend’emocionar. Sempre
he detestat els que, davantd’un esplèndid bacallà al pil-pil, el
primer que fanés comparar-lo, i sempre a pitjor, amb un altreque
han menjat en un altre lloc. Un dubta moltsincerament que aquesta
gent sigui capaç de gau-dir del menjar... ni de tantes coses bones
de la vida;és una veritat més profunda del que sembla que
lescomparacions són odioses. Certament, el gurmet téels seus punts
de referència que li permeten jutjari valorar un plat; però el que
li importa és si, al fi-nal, aquest plat l’ha emocionat o no.
Em sembla absurda la filosofia d’«això ho potfer qualsevol». No
és veritat. No es pot ensenyar altacuina, i menys cuina amb tocs
personals, que sónpropis de cadascú, en unes hores, en dos dies.
I,si es pot... on queden els xefs als quals ha portatanys
d’aprenentatge arribar on són? No tinc capdubte que qualsevol és
capaç de fer el dinar, peròcuinar... això és una altra cosa.
Artesania, art, cièn-cia, pràctica... tot això, i més; és ociós
discutir siés una cosa o una altra.
Reduir la cuina a un simple espectacle mediàticem sembla una
bestiesa. Sóc conscient que en aques-ta trasbalsada societat en la
qual vivim no ets nin-gú si no ets contínuament als mitjans,
sobretot ala televisió. Avui és famós qui surt als mitjans, enlloc
de sortir als mitjans perquè t’has guanyat lafama amb la teva
feina. Quin contrasentit. Els ano-menem «mitjans»... i s’han
convertit en un fi. Quèvolen que els digui: prefereixo aquestes
personesper a les quals el fi és, senzillament, l’obra ben
feta.També, és clar, a la cuina. En aquesta cuina queés capaç
d’emocionar, que no és art fugaç perquèes manté en la memòria.
L’altra... doncs això: cuina mediàtica.
Cuina mediàticaCAIUS APICIUS GASTRòNOM
12 DominicalDiumenge 19de març de 2006
AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès
Les medalles i fulles d’or ob-tingudes pels vins de l’Em-pordà
en el recentment celebratConcurs de Vins i Caves de Cata-lunya són
les següents: Flores-ta i Puntils en blancs joves del2005; Joncària
2005 en vins dela varietat Chardonnay sense fus-ta; Rigau Ros
Chardonnay envins fermentats en fusta; Sinolsnegre 2005 en vins
joves sensecriança; Clos Floresta 2001, MasVida 2001 i Rhodes 2002
en ne-gres amb criança en fusta; Frei-xa Rigau Chardonnay Brut
Na-ture en caves; i Masia Pairal deCan Carreras i Garnatxa Roja
envins dolços. Els mateixos vins il’Amat rosat 2005 també han
es-tat guardonats amb les Fullesd’Or de Girona, reservades alsvins
elaborats a les nostres co-marques.
Considerem les Medalles d’Ormolt meritòries, ja que els
vinsgironins han competit amb elsmillors de les
denominacionsd’origen de Catalunya.
Girovi 2006
El vi
MAS BATLLER e s t a u r a n t
La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones
perals vostres:
• Congressos
• Reunions
• Àpats d’empresa
• Banquets de noces
• Batejos
• Comunions
• Celebracions familiars
Gran Sala de banquets
Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart -
GIRONA
Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com -
[email protected]
A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle
XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la
vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.
Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del
país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant
els millors productesde la nostra terra.
-
Tan segur com el fajol a Olot». Els clàs-sics quadres de
l’Escola d’Olot, com éssabut, s’adornen amb uns bonics campsflorits
de color groc –si bé també hi ha unfajol de color blanc–. Es tracta
dels campsde fajol, un cultiu característic de la Garrot-xa, que
actualment forma part dels produc-tes de la «cuina volcànica». A
més, en aques-ta comarca no s’ha perdut –i de fet s’ha
re-vitalitzat– l’ús d’aquest producte, presentatsobretot en forma
de farinetes dolces. Aques-tes es presenten en forma d’una barra
tovade color grisenc, que es talla a llesques, s’en-farina i es
fregeix, posant-hi sucre al damunt.També se’n poden fer cremes,
creps, gale-tes, coques, etc.. En la primera fira del
fajolcelebrada a Batet de la Serra, a la Garrotxa(febrer del 2006),
es varen poder veure al-gunes d’aquestes possibilitats.
Abans el fajol era un cultiu molt més ex-tens, no solament a les
àrees de muntanya–com la Vall d’Aran, on se’n feia el Hariat
demorisco, o farinetes–, sinó que n’he localit-zat, per
informacions orals amb pagesos moltgrans, fins i tot al Gironès i
la Selva.
El nom gascó-aranes de morisco ens recordael nom francès
d’aquesta planta, blé sarrazin,si bé també se’n diu blé noir (blat
negre). Ales valls occitanes era un cultiu corrent, aixícom a
Bretanya: de fet, les veritables crepsbretones es feien amb aquest
«cereal» (que noho és ben bé). En espanyol s’anomena al-
forfón –nom d’origen àrab– o trigo sarrace-no (agafat del
francès), mentre que en alglèsés buckewheat, buchweisen en alemany
i kas-ha (farina torrada) en rus i altres idiomes es-laus. En
italià és fagopiro.
UN CEREAL QUE NO HO ÉSDe fet l’origen d’aquesta planta
poligonàcia(Fagopyrum esculentum), que sense ser uncereal es
comporta com si ho fos, és Sibèriai Manxúria. Es troba àmpliament
cultivada ala Xina, el Japó, Rússia, Ucraïna, Polònia, elspaïsos
balcànics, els Estats Units i el Canadà.A l’Europa occidental es va
difondre a partirdel segle XVI.
En les cuines i pastisseries dels països es-mentats hi és ben
present: al Japó se’n fanfideus (soba), a Rússia uns creps, els
blinis,amb què tradicionalment se serveix el ca-viar, així com
sopes. Als països balcànics –Sèr-bia, Montenegro, etc...–, les
farinetes de fa-
jol acompanyen plats de carn, com el pollastrea la cassola o bé
se serveixen, per esmorzaro berenar, amb mantega, llet o
iogurt.
Aquí el fajol és consumit pels vegetarians,ja que li atribueixen
totes les virtuts: combatel colesterol, les malalties
cardiovasculars i ésconsiderat el rei de la proteïna vegetal.
Col·la-teralment, té una altra virtut: en surt una melconsiderada
excel·lent. Com sol ser corrent,la gent d’aquest entorn –molt
cosmopolites–solen ignorar que el fajol es produeix aCatalunya, com
ho ignoren els espanyols oels bascos: així, Karlos Arguiñano, que
en par-la en un llibre seu, l’atribueix només a «di-versos països
europeus». Ens proposa unarecepta de Blinis de farina de fajol amb
po-llastre fumat i caviar, inspirat en la cuina rus-sa. A Olot cal
destacar les receptes dels res-taurants de la cuina volcànica, així
com l’úsrefinat i posat al dia que en fan al restaurantLes
Cols.
Gastronomia
13 DominicalDiumenge 19de març de 2006
És un cultiu característic de la Garrotxa, que s’està recuperant
ique figura entre els productes de l’anomenada «cuina
volcànica».
JaumeFàbrega
El fajol
L es farinetes han estat bàsiques en l’ali-mentació tradicional.
Poden ser de blat,de blat de moro, de guixes o de fajol,el mateix
producte amb el qual a Rússiafan els blinis per al caviar. Aquestes
farine-tes són típiques de la Garrotxa.
ElaboracióPoseu una perola al foc amb aigua i un polsde sal i
tireu-hi la farina de fajol, i aneu-horemenant fins que quedi una
massa no gai-re clara i cuita, d’un color gris. Deixeu-larefredar.
Doneu-hi forma de braç o barrade pa, pastant-la, o poseu-la en un
motlle
rectangular. Talleu-la a llesques (com detorradetes de Santa
Teresa), fregiu-les i en-sucreu-les.
NotesUn esmorzar, berenar o postres típiques deles àvies de la
Garrotxa. També es poden
servir amb sucre candi o mel i fregir en llard.– La massa per a
les farinetes a Olot i a ve-gades Banyoles ja es ven preparada per
ala seva elaboració.– S’hi pot afegir farina de blat. – Una altra
forma d’elaboració passa per bar-rejar la farina en una conca amb
mig litred’aigua i una mica de sal, afegint-hi mésaigua i coent-ho
a foc molt baix o al banymaria.– Amb la farina de fajol també es
podenelaborar coques i altres pastissos. Tambéhi ha farinetes
salades, com les esmentadesabans i, com hem explicat , crespells o
creps.
Ingredients
● Un quart de qui-lo de farina de fa-jol.
● 1 litre d’aigua.● 1 pols de sal.● Oli.● Sucre
Farinetes de fajolLa recepta
Sega tradicional. La collita del fajol, durant la festa que es
dedica a aquest producte a les Preses, a la Garrotxa.
-
Amb la inauguració, diumenge passat,d’una nova temporada de la
Fórmula 1–amb victòria del vigent campió mun-dial, el jove asturià
Fernando Alonso–, l’au-tomobilisme torna a assolir la màxima
expec-tació mediàtica, convertit ja en el segon es-port de masses
més seguit, rere el futbol. Avuies torna a córrer a Malàisia, i
durant els pro-pers mesos la periodicitat d’aquestes cursesarreu
del món serà quinzenal, alternant-se,per les retransmissions
televisives sobretot,amb la competició motociclista, que igual-ment
obre el seu nou curs aquests dies.
Així, seran divuit els grans premis a dispu-tar durant aquesta
temporada de F1, amb al-gunes novetats en el calendari: el primer
s’ha-via d’haver disputat a Melbourne, però lacoincidència amb els
Jocs de la Commonwe-alth va fer que els organitzadors demanessinel
canvi, amb l’ajornament fins a primersd’abril; Bèlgica deixa de
fer-ne; Alemanya enconvoca dos; i el primer que es disputarà alvell
continent serà com ja és tradicional el deSan Marino, al mític
circuit d’Imola; el GranPremi d’Espanya tornarà a celebrar-se a
Ca-talunya, el proper 14 de maig.
Un fenomen social com aquest, doncs, nopodia romandre al marge
del món del col·lec-cionisme. En aquest apartat particular, a
més,els objectes de col·lecció no se centren no-més en el paper
imprès, sinó que una bonapart de les peces que capten l’interès
dels afi-cionats corresponen a allò que en diem de«volum», com tota
mena de figuretes, repro-duccions de cotxes, modelisme i
maquetis-me, gorres de marques i d’escuderies, ban-deres, escuts, i
una gran varietat de símbols.
Les targetes postals, el vehicle de comuni-cació i de publicitat
més estès encara avui dia,però gairebé imprescindible al voltant de
centanys enrere, ens monstren a travès d’algunescol·leccions –com
una de les que reproduïm,francesa, dels antecedents de l’automòbil–
elsprimers vehicles a motor. El primer model vaaparèixer al país
veí cap a l’any 1890, amb laintroducció de l’invent de l’alemany
GottliebDaimler, pare del motor a base de petroli. Jaanteriorment,
els francesos Bollée, De Dion iBoston havien experimentat des de
l’any 1875uns vehicles a vapor anomenats «locomotivesroutières», o
«locomobiles». Posteriorment, arri-barien els tricicles a petroli,
i definitivamentels cotxes de quatre rodes, amb una configu-ració
estàndar que ha anat evolucionant.
FANGIO EN ACCIÓUna altra de les targetes que reproduim mos-tra
l’històric campió mundial argentí Juan Ma-nuel Fangio –recentment
superat en el seurècord de campionats per l’alemany Micha-el
Schumacher–, quan el 28 d’octubre del1951 va guanyar el II Gran
Premi d’Espa-nya, XI Gran Premi de la Peña Rhin, dispu-tat al
circuit barceloní de Pedralbes. Aquelltriomf, amb el seu mític Alfa
Romeo P159,ajudaria Fangio a conquerir la primera de lesseves cinc
corones mundials.
Una altra postal, aquesta més antiga, mos-tra la cursa
corresponent a la Copa Catalunyade l’any 1910, guanyada pel pilot
Goux al vo-lant d’un Lion Peugeot, lubrificat amb els olisVacuum
Mobiloil, marca que va encarregarunes edicions extraordinàries de
targetes pera la promoció de l’esdeveniment.
Pel que fa al material sobre paper, molt mésfàcil de cercar pels
aficionats al motor, les pos-sibilitats són abundants, com ara tot
allò rela-cionat amb la publicitat, com làmines, etique-tes,
revistes, fulletons de marques, reproduc-ció d’autògrafs de
campions, fotografies i tar-getes de tot tipus de vehicles, fotos
de cotxes
de curses, de circuits exteriors i de tancats; decarts, etc....
A més, se celebren diferents firesde l’automòbil i hi ha museus
dedicats a lamatèria –com el gironí de la família Claret, aSils,
importantíssim; o el de les grans marques,d’entre ells el
Daimler-Benz, ubicat a Stuttgart(Alemanya), amb més de 120 models
antics ioriginals–.
UNA COL·LECCCIÓ DIFÍCIL DE TROBARUna col·lecció molt maca, i
hores d’ara difí-cil de trobar, és l’editada per Reial
AutomòbilClub de Catalunya (RACC) a principis del se-gle passat;
dues sèries que conformen un
tot0al de trenta exemplars, tots ells mos-trant diferents
itineraris d’excursions en au-tomòbil, trajectes numerats,
comarcals, in-feriors als 200 quilòmetres.
A l’anvers de les targetes s’hi mostra el mapacorresponent i al
revers s’hi pot veure el re-corregut, els pobles de la ruta, els
quilòme-tres, i la publicitat, tant de models de cot-xes com
l’autòcton Hispano Suiza; un de lamarca Studebaker; la «gasolina
PPP», de Pe-troleos Porto-Pi; diversos balnearis i hotelsde moda; i
algunes normes de seguretat vial,així com consells per a una
conducció se-gura.
Col.leccionisme
14 DominicalDiumenge 19de març de 2006
El circ del motor
XavierRomero
L’inici d’una nova temporada de la Fórmula 1 fa tornar
l’expectació mediàtica per l’automobilisme.
www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de
Girona
-
L ’anorèxia nerviosa, o anorèxia mental, ésun dels problemes
greus que va en aug-ment. És potser l’única malaltia mental quepot
matar. Pot començar per l’obsessió pel pes,però no es pot deduir
que es produeix no-més per això. La gran majoria de les
adoles-cents intenten combatre els quilos de més ino totes cauen en
l’anorèxia. No es pot ne-gar, d’altra banda, que els trastorns de
la con-ducta alimentària estan a l’ordre del dia. Pot-ser la
pressió social per aprimar-se i la publi-citat de dietes ha anat
creant en les adolescentsla idea que un cos plenet és una mena
decàstig. Però continua sense explicar-se el per-què de l’interès
per aprimar-se es passa a lamalaltia mental que va fins i tot en
contradels instints. Perquè qui la pateix perd la ganacom si
esborrés l’instint de supervivència.
En definitiva, l’anorèxia podríem definir-lacom aquesta situació
en la qual havent-hi lescondicions fisiològiques per tenir gana, no
esprodueix la conducta de menjar. El factor cul-tural sobrepassa el
fisiològic. És com si el cen-tre de regulació de la gana estigués
desplaçat.
Encara que no és un mal exclusivament fe-mení, la proporció és
molt més gran en la dona.Per cada deu dones que emmalalteixen,
lapateix només un noi. Hi ha qui sosté que aquestdesequilibri es
deu al fet que la maduraciósexual de la dona és molt més brusca. I
tam-bé que la societat és molt més permissiva ambels homes.
No són pocs els especialistes que conside-ren que l’anorèxia és
realment la manifesta-ció de problemes previs i aliens al
comporta-ment alimentari. Podria ser fins i tot una for-ma de
rebel·lia ja que un altre dels componentsde l’anorèxia és el temor
a madurar. L’anorè-xica no vol ser més gran, es refugia en la
sevaedat. De fet, les modernes tendències psico-lògiques comencen a
considerar l’anorèxiano com un trastorn en si mateix, sinó comuna
conseqüència d’alteracions anteriors.
És un trastorn de la gana, tenint en compteque aquest concepte
és molt més ampli queel fet de menjar. Com diu el professor
LópezIbor, hi ha també el ritual del menjar i tot elque això
comporta. La família tradicional men-ja junta, i consumeix el que
la mestressa decasa tradicional ha elaborat per a tothom. Enun cas
d’anorèxia, la primera ruptura és aquí.No menja amb tothom, busca
disculpes, hofa més tard o diu això de «ja m’ho preparojo»; o
«busco alguna cosa a la nevera..». Endefinitiva, hi batega el
trencament amb el con-cepte de família «de sempre».
LES ANORÈXIQUESEls especialistes diuen que respon a una
per-sonalitat molt característica. És insegura i in-decisa; no té
confiança en ella mateixa; té moltpoca habilitat per relacionar-se,
com si fos d’unatimidesa excessiva... En aquest ambient, co-mença
l’obsessió pel pes. Vol aprimar-se cos-ti el que costi i vol posar
a prova la seva forçade voluntat. Veu els altres com gent
descui-dada, que abandona la seva figura i la sevaimatge. Una altra
característica és que té unaactivitat constant. No s’atura ni un
segon. Finsi tot és capaç d’estar-se molt de temps estu-
diant a la nit i no sentir fatiga, ni son. Aques-ta activitat
sol cridar l’atenció, perquè no con-corda amb la seva aparença
física, que acabasent d’extrem aprimament. Un altre detall
sig-nificatiu és que no volen ser adultes. Arriba atant el
menyspreu per ella mateixa que, per nodestacar en el que destacava
–normalment bri-llant en algun aspecte intel·lectual– ho
des-trueix. I pot passar de grans èxits a estrepito-sos fracassos.
Té molt poca o nul·la informa-ció sobre aspectes sexuals, que
considera unacosa bruta i aberrant.
Li ha de cridar l’atenció: Si observa actitudsd’aïllament, de
tristesa, i malgrat això, aug-menta el temps d’estudi i de fer
moltes coses;si hi ha canvis en els hàbits alimentaris (men-jar a
part o viure amb la taula de calories a lamà); si augmenta de
manera exagerada l’exer-cici físic només per perdre pes; si es
queixadel seu aspecte físic o d’alguna part del seucos (sobretot,
malucs i cuixes); si observa unaactitud «estranya» i un canvi de
caràcter; si vo-mita amb freqüència o utilitza laxants o diürè-tics
només per perdre pes.
POSSIBLES SOLUCIONSCom a solució primera, una informació i
unaeducació sanitària suficients. Insistir que es potestar prim,
però no desnodrit; i que es potaconseguir una imatge correcta sense
avassa-llar les normes dietètiques. I convèncer-se quecadascú té el
seu biotip. En definitiva, ser cons-cient que la figura no ho és
tot.
Els factors socials que poden influir enl’anorèxia estan
perfectament estructurats enles conclusions i recomanacions de
l’informede la ponència que va estudiar aquests pro-
blemes al Senat es-panyol. Per exem-ple: la cultura del’èxit;
l’exaltació i elculte al cos; la jo-ventut ha passat deser una
etapa de lavida a ser un valorque al qual se li retculte; com a
conse-qüència es creen is’imposen models opatrons sociocultu-rals
que van en de-triment dels que lafamília i l’escola po-den oferir;
la famí-lia s’ha transformat,no té temps d’edu-car i delega en
l’es-cola, que no pot do-nar resposta a totsels conflictes (sesap,
però, que elprofessor és quiexerceix o pot exer-cir més i millor
in-fluència contral’anorèxia); una partimportant de la jo-ventut no
ha aprèsa assumir responsa-bilitats ni a afrontar
contrarietats per la qual cosa es generen si-tuacions de baixa
autoestima, falta d’identitati no acceptació d’ells mateixos; hi ha
un des-coneixement gran de conceptes bàsics de nu-trició entre la
joventut, així com falta d’hàbitsalimentaris saludables; la
profusió de missat-ges sobre dietes enganyoses i absurdes; les
ca-ses de moda proposen models autènticamentanorèxiques; els
gimnasos i acadèmies de ballmoltes vegades no tenen assessorament
tècnicsuficient.
Després d’aquest resum de les considera-cions socials, el Senat
proposa mesures que,evidentment, no es compleixen: que el pes
italla no serveixin de criteri per acceptar oacomiadar algú d’una
feina; que els creatiuspublicitaris i de moda no utilitzin la
imatgede dona amb un pes inferior a uns límits sa-ludables; que els
menors de 18 anys no exhi-beixin roba per a adults en passarel·les
i re-portatges gràfics; evitar l’aparició de dietesen publicacions
i programes destinats a me-nors de 18 anys; promoure campanyes de
pre-venció dirigides a joves sobre la importànciad’una alimentació
adequada; que es facin es-tudis sobre la qualitat de l’alimentació
en lapoblació espanyola, que s’estableixi un estu-di epidemiològic
sobre anorèxia i bulímia i quees faci un estudi antropomètric dels
espan-yols com a base per a una normalització i es-tandardització
de les talles; que l’educacióper a la salut sigui una prioritat en
els plansde formació del professorat; els mitjans decomunicació
s’han d’esforçar, especialment rà-dio i TV, per promoure que no
sigui tan im-portant l’aspecte extern com la
intel·ligència,l’enginy, l’esforç o la cultura.
Salut
15 DominicalDiumenge 19de març de 2006
RamónSánchezOcaña
Molts especialistes diuen que és una manifestació de problemes
aliens al comportament alimentari.
Contra l’anorèxia
MA
RTI
FE
RR
ER
-
El negre és «chic»París vesteix la propera temporada d’aquest
to: sol, combinat o en contrast amb teixits metal·litzats.
16 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Andrew Gn
Lie Sang Bong
Balmain
Gaspard Yurkievich Issey MIyakeViktor & RolfJuan Pedro
López
Yves Saint Laurent
John Galliano Christian Lacroix
ANNA ESTARTÚS
Patricia Ribera RieraDirectora
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista,
basat en antigues tècniques orientals
Primeravisita
gratuïta
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable,
eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni
altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges,
digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/ Pare Maria Claret, 14, 2on
2a - 17002 GIRONA
C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86
86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS
-
Tendencies
17 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Kenzo
Riccardo Tisci per a GivenchyRochasMarithe & François
Girbaud
Stella McCartney
Guy Laroche
Junya Watanabe
Patrick Robinson per a Paco Rabanne
PACK ELÈCTRIC 2006
SOMIER ELÈCTRICTARDOR
MATALÀS BURDEOSLÀTEX 2000
OFERTA LLANÇAMENT
999 €MIDES 90x190x15 cm
C/ Rutlla, 11 – Tel. 972 20 34 23 – GIRONA
-
Christina Rosenvinge tanca amb Conti-nental 62, el seu nou disc,
una trilo-gia en la qual ha reflectit el nou camícreatiu que ha
obert a Nova York, on haviscut cinc anys. «M’intoxicaria si no
bol-qués les meves emocions en cançons», diula cantant. Encara que
no ho sembli pel seuaspecte delicat i fràgil, Christina Rosenvin-ge
ja fa 25 anys que és en el món de la mú-sica, en el qual es va
iniciar als 15 en un grupmod en plena movida madrilenya i en el
qualva seguir amb altres propostes de pop méscomercial amb el duo
Alex i Christina o dela mà de Christina y Los Subterráneos
El 1997 i el 1998 va editar els seus dosprimers discos en
solitari, Cerrado i Floresrotas, amb els quals va començar a
endin-sar-se en un camí més personal i intimistaque encara continua
explorant. «He intentatdeixar d’assemblar-me al que m’agrada i
dedefinir un estil propi. En aquest disc ho heaconseguit», explica
Christina Rosenvinge so-bre el seu nou treball discogràfic, que
por-ta el nom del vol que uneix Nova York, laciutat a la qual es va
traslladar el 1999, i Ma-drid, la ciutat a la qual ha tornat.
Diu que aquest viatge ha estat artísticament«un alliberament»,
cosa que sempre comporta«haver de començar alguna cosa nova,
queabans no existia». «Ha estat una segona opor-tunitat per
construir alguna cosa nova. Cre-
ativament ha obertun camí per a mi»,afegeix.
Després d’actuara Nova York durantuns mesos, el 2001hi va gravar
Frozenpool, que es va edi-tar als EUA i Japóperò no a Espanya;el
2002 Foreignland, en un formatde disc-llibre alcostat d’imatges
dela seva parella, RayLoriga, i ara, ja detornada a Espanya,aquest
Continental62, que també hail·lustrat l’escriptori cineasta. «Els
tresdiscos segueixen elmateix esquema,avancen pel mateixcamí i
tenen la ma-teixa banda» –en laqual figuren músicscom Steve
Shelley,Lee Ranaldo, TimFoljahn o JeremyWilms, que formenpart de
grups comSonic Youth, Twodollar guitar o Chin
Chin–, però són producte de diferents mo-ments vitals: «El
primer era més melancòlic,el segon més experimental i aquest
tercerés un disc més meditat».
De família danesa, Christina Rosenvingetorna a combinar cançons
en anglès i en cas-tellà, encara que musicalment les seves
re-ferències estan cada vegada més ancoradesen el món anglosaxó:
«No tinc res inherent-ment llatí, em queda més lluny que
l’anglo-saxó. Seria més fals intentar connectar ambel sud que amb
el nord», explica.
Assegura que la seva música és «una pro-posta de pop adult,
reflexiu» que no és «pera un consum ràpid, ni per a divertiment,
niper a evasió». «Per a mi la música és, abansque res, una
necessitat personal, és una ma-nera de bolcar emocions que, si
deixés a dins,m’intoxicarien», assegura aquesta cantant quediu
reflectir-se «totalment» en el seu treball.
Explica que «tots els dies» s’asseu «una horao dues» amb el
piano, la guitarra o el paperper compondre, un procés que descriu
així:«És com si estigués bussejant en alta mar, bus-cant un tresor
amagat. En aquests momentstota la resta desapareix». Utilitza «un
cincper cent de les idees» que sorgeixen en aquestprocés, «les que
em semblen més originals icreatives». «Escriure la música és un
procésmés sensorial, escriure lletres és més dolo-rós», confessa
Rosenvinge.
Música
18 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Un nou camí
creatiuLa cantant i compositora d’origen danès Christina
Rosenvinge
tanca amb «Continental 62» i el seu retorn a l’Estat espanyol
unatrilogia que va iniciar l’any 1999, quan va marxar a Nova
York.
Bandes sonores
Novetats
JarheadThomas NewmanDecca-UMG
Thomas Newmanha creat un estilinconfusible, ori-ginal, i que el
di-ferencia de la res-ta de composi-tors. Encara quepugui
semblarque fa un ús rei-teratiu de la ma-teixa fórmula so-nora, el
músic l’ha
anat perfecionant i en cada nou score hi introdueixpetites
novetats, ja sigui de tipus melòdic o ins-trumental. En la seva
tercera col·laboració ambel director Sam Mendes, després d’American
Be-auty i Camino a la perdición, el músic ha deixat debanda el seu
vessant melòdic i aposta pel més ex-perimental. A través de
passatges més rítmicsintenta accentuar la sensació de caos i
desordreque viuen els marines protagonistes. També hacreat temes
atmosfèrics o ambientals per reflec-tir la seva sensació de
soledat. Completen el sound-track cançons de Tom Waits, Public
Enemy, T-Rexi Bobby McFerrin, de qui recupera el seu clàssicDon’t
worry, be happy. Lluís Poch
Celia Flores: «Celia Flores»
Celia Flores, la filla menor de Pepa Flores, Mari-sol, i
d’Antonio Gades, debuta en el món de la mú-sica amb un disc de
flamenc pop que porta el seumateix nom i amb el qual aquesta jove
malaguen-ya emprèn una carrera amb la qual pretén, diu,«gaudir».
Celia Flores és la segona de les tres fi-lles de Pepa Flores i
Antonio Gades que emprènuna carrera artística, després que la seva
germa-na gran, María Esteve, es decantés per ser actriu.Als seus 24
anys, Celia Flores ha deixat de cantarper a ella mateixa per buscar
públic. I ho fa ambun primer disc que ha dirigit Paco Ortega.
Nach: «Ars Magna/Miradas»El raper alacantí Nach, amb nou disc al
carrer, eldoble Ars Magna/Miradas, considera que el hip hopés «més
variat» que la cançó protesta, encara quecoincideix amb els
cantautors en el fet que «totsdos diem les coses clares». Nach és
Ignacio For-nés, un recitador d’Alacant de 30 anys que rimades dels
17, que va debutar amb En la brevedadde los días, i que l’últim any
ha guanyat populari-tat per ser l’autor del tema que sona en la
promo-ció de la Lliga ACB de bàsquet, Juega.
Glamour to kill: «Pecados...»Luis Miguélez, Antonio Glamour i
Juan Torpedo se’nvan anar a Berlín a buscar fortuna i la van
trobarcom a Glamour to kill, convertint-se en una
bandaimprescindible de l’escena underground, amb bo-nes dosis de
rock, una mica de punk i molt glamouren anglès, alemany i castellà.
Musik pour the ra-tas es deia el disc amb el qual van debutar fa
dosanys, amb cançons com Cone fashion, d’èxit a totEuropa, i és
Pecados eléctricos amb el qual tor-nen a la seva terra «disposats a
reconquistar-la».
Els 5 mésvenuts
ESPANYA
1 ▲ Joyas pres-tadas Niña Pas-tori2 ▼ Se ciega xamor Camela3 ▲
Canciones1996-2006 Bun-bury4 ▼ Techarí Ojosde Brujo5 ▼ AncoraIl
Divo
REGNE UNIT
1 ▲ On an is-land David Gil-mour2 ▼ CorinneBailey Rae Co-rinne
Bailey Rae3 ▼ In betweendreams JackJohnson4 ▲ Amore Andrea Bocelli5
▼ Whateverpeople say I am,that's what I'mnot Arctic Mon-keys
ESTATS UNITS
1 ▲ In my ownwor ds Ne-Yo 2 ▼ BSO Highschool musicalDiversos3 ▲
If only youwere lonelyHawthorneHeights4 ▲ Preciousmemories
AlanJackson5 ▼ The break-through Mary J.Blige
TEXT: ISABEL LAGUNA
LÀSER DERMATOLÒGIC BOFILLTRACTAMENT AMB LÀSER DE TAQUES A LA
PELL, COUPEROSI, ANGIOMES,
BERRUGUES, FOTODEPILACIÓ, FOTOENVELLIMENT FACIAL, etc.
CLÍNICA BOFILL c/ Pare Claret, 20 • 17002 GIRONA • Tel. 972 41
04 04VISITA INFORMATIVA GRATUÏTA
-
La última seducción
Director: John Dahl.Intèrprets: Linda Fiorentino,Peter
Berg.Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.Finalment s’edita en
DVDaquest títol clau del cinemanegre contemporani. Rodatinicialment
per a la televisió,va fer fortuna a les sales co-mercials i va
permetre des-cobrir la Fiorentino com a
impagable «femme fatale». Berg va ser des-prés el director de
Very bad things. P. P.
La muerte golpea dos veces
Director: John Dahl.Intèrprets: Val Kilmer, Joan-ne
Whalley-Kilmer.Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.Un altre
notable film noir deDahl que, tot i no arribar alnivell de La
última seduc-ción, continuava evidenciantel seu domini de les
atmos-feres i les històries amb pa-rany. Amb tot, el millor és
la
seva protagonista, llavors casada amb Kilmer, il’aportació de
secundaris tant solvents com Mi-chael Madsen. P. P.
Somne
Director: Isidro Ortiz.Intèrprets: Goya Toledo, Os-car Jaenada,
Nancho Novo. Distribuïdora: Fox.Durada: 95 minuts.Una producció
espanyolasobre un grup d’individusque se sotmeten a un peri-llós
experiment per aprofun-dir en el potencial del son.Malgrat el seu
magnífic re-partiment i un director inte-
ressant (Ortiz va ser coautor de Faust 5.0), lacosa fa aigües
per tot arreu. P. P.
Richard Linklater, no hi ha dubte, és undirector imprevisible.
Després de triom-far amb Antes del atardecer, film queva demostrar
la vigència de l’anomenat boca-orella, es va embarcar en un
divertit remakede Los picarones amb Billy Bob Thorntonde
protagonista. Com si no hagués emboli-cat prou la troca, ara
estrenarà l’adaptació d’unrelat de Philip K. Dick que no té res a
veu-re amb les pel·lícules anteriors. I això es deual fet que, tot
i es-tar protagonitzadaper actors reals, elsha «pintat» per
con-vertir-la en una cin-ta d’animació, unatècnica que ja
vautilitzar a Wakinglife i que té el pre-cedent més popu-lar en la
primera versió cinematogràfica d’Elsenyor dels anells. Així, A
Scanner Darky pro-met convertir-se en una de les propostes
méssingulars de la temporada, amb el valor afe-git d’estar produïda
per dos senyors de re-coneguda tendència a l’experimentació,
Ste-ven Soderbergh i George Clooney.
A Scanner Darkly situa la seva acció en unaAmèrica futurista en
la qual les autoritats hanperdut la guerra contra els traficants de
dro-gues. Un agent secret, Fred, no perd l’espe-rança i continua la
seva croada personal con-tra una droga anomenada Substància D,
que
provoca personalitat múltiple a qui la con-sumeix. Fred segueix
de prop el principal tra-ficant d’aquest estupefaent, però a
mesuraque avança la investigació troba motiu perdubtar de la seva
veritable identitat. Linkla-ter firma un producte a contracorrent,
comla majoria dels que formen la seva filmogra-fia, en què l’opció
visual s’erigeix en mirallde la pròpia ambigüitat dels personatges.
Lahistòria de Dick, que entronca amb altres re-
lats com Desafío total o Minority Report, li ser-veix de pretext
per a un dibuix desolador iopressiu d’un país on s’han retallat,
progres-sivament, les llibertats de l’individu.
El cineasta ha comptat amb un repartimentestel·lar que no ha
tingut cap problema a dei-xar-se animar encapçalat per Keanu
Reeves(que continua evidenciant la seva debilitat pelfantàstic),
Robert Downey Jr., Woody Harrel-son, Rory Cochran i Winona Ryder,
recupe-rada per a la pantalla gran després d’haver-se guanyat una
popularitat addicional com acleptòmana.
Linklater torna a
l’animacióEl director d’«Antes del atardecer» se serveix de la
tècnicaque ja va utilitzar a «Waking life» al curiós film
fantàstic
«A Scanner Darkly», adaptació d’un relat de Philip K. Dick.
TEXT: PEP PRIETO
DVD Cinema
19 DominicalDiumenge 19de març de 2006
Bandes sonores
ObabaXavier CapellasFundación Autor
Davant del desin-terès cada vega-da més gran quemostren les
dis-cogràfiques perles bandes sono-res de pel·lículesespanyoles, fa
béel segell de laSGAE de publicaraquest score. Ésobra de Xavier
Capellas, un músic que va debutar a finals de ladècada de 1980
amb Ventura Pons i que aquestsúltims anys ha assolit un alt grau de
maduresaartística. Ho demostra aquest excel·lent treball, deto
intimista i amb un evocador tema central inter-pretat a la
guitarra. El compositort de Rubí ha es-crit diversos passatges
melòdics –per a piano, vio-lí, clarinet o violoncel– per acostar-se
i descriureels protagonistes de la cinta o les situacions queviuen.
Són personatges turmentats, atrapats perla soledat o desarrelats.
Aquests fragments con-trasten amb els de caire més atmosfèric,
construïtsamb sintetitzadors, i que il·lustren la cara més
enig-màtica del film d’Armendáriz. Lluís Poch
La versió dibuixadaKeanu Reeves, Woody Harrelson, Winona
Ryder i Robert Downey Jr. són alguns delsintèrprets que s’han
prestat a l’experiment
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 /
llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e
[email protected] www.llibreria22.net
-
S’han parat vostès a pensar com va ser i com vacomençar la parla
dels éssers humans? Doncsaixò és el que està investigant i
estudiant, des defa un parell d’anys, un equip de científics
espanyols,encapçalats pels paleontòlegs Ignacio Martínez iJuan Luis
Arsuaga, amb un equip també d’enginyersde telecomunicacions, del
qual formen part ManuelRosa i Pilar Jababo, tots ells juntament amb
un grupmultidisciplinari d’investigadors, interessats en
tanimportant tema.
Diu bé José Manuel Nieves que «en ocacions, lalínia que separa
un misteri d’un problema científicés tan prima que ambdós termes
poden arribar-sea confondre. I això malgrat que la diferència
entreels dos conceptes és fonamental: un misteri no espot estudiar,
un problema sí». I és que la ciènciaconsisteix, sovint, en l’art
subtil de convertir mis-teris en problemes: és a dir, transformar
l’incom-prensible en quelcom que poguem abordar i ana-litzar amb
les eines de la nostra ment.
En definitiva: estem convertint el misteri de l’ori-gen de la
parla humana en un problema científicque, a partir d’ara, es podrà
estudiar... Saber quani de quina manera els humans vam adquirir la
ca-pacitat de transmetre conceptes complexes a travésd’un
llenguatge articulat està relacionat amb l’ori-gen mateix d’allò
que ens distingueix de la restade les criatures vivents: la nostra
ment simbòlica.Tenir la capacitat de transmetre idees als
nostressemblants implica la necessitat que aquestes ideesexisteixin
prèviament, i que hi hagi, per tant, uncervell prou desenvolupat
per produir-les. La ca-pacitat de parlar, de transmetre aquestes
idees, re-quereix, a més, d’unes característiques
físiquesdeterminades, especialment dissenyades per apro-
fitar aquestes extraordinàries facultats intel·lectuals.Des de
fa temps, els científics intenten trobar
les proves que permetin establir amb exactitud quanels éssers
humans van adquirir la capacitat de par-lar, ja que la falta de
proves físiques directes –l’apa-rell fonador, fet de cartílegs,
tendons i teixit mus-cular, no fossilitza i no produeix restes que
es pu-guin estudiar– ha portat els esmentats científics ala recerca
de «proves circumstancials» que demos-trin l’existència d’una ment
simbòlica, per aixòhan buscat en els cranis fòssils dels nostres
avant-passats les zones del cervell que avui sabem rela-cionades
amb el llenguatge, i la forma i localitza-ció d’un petit ós,
l’hiodes, que serveix d’ancoratgeals músculs de la llengua i la
posició del qual estàíntimament relacionada amb la situació de la
laringei, per tant, amb la nostra capacitat de parlar.
Els paleontòlegs han trobat a l’anomenada «Simade los Huesos», a
la Serra d’Atapuerca –un turó a unsdotze quilòmetres al nord-est de
la ciutat de Bur-gos–, els fòssils humans més antics d’Europa:
800.000anys abans de Jesucrist. Jo hi he estat i els he
vist.Parlaven, aquests éssers humans, homes i dones?La conclusió
dels científics és que aquests homesi dones no troben lloc en cap
de les espècies fòs-sils conegudes, per la qual cosa se’n diu
«homoantecessor», i els situen entre l’«homo neandertha-liensis» i
l’«homo sapiens» i sembla segur que par-laven.
Sabrem algun dia com era el seu llenguatge? Jocrec que sí,
perquè els habitants de la Serra d’Ata-puerca («homo
heidelbergensis») tenien una oïdacom la nostra i la conclusió és
que els «homes d’Ata-puerca» sentien en freqüències entre 2 i 4
quilo-hertz. És a dir: igual que nosaltres...
Aquell blau no era el seublau. Aquella brisa no erala seva
brisa. Aquella olor noera la seva olor. Aquell mar noera el seu
mar, però després decatorze anys de veure’l cada diase l’estimava
com si ho fos. Arahavia arribat l’hora de marxar.Les notícies que
li arribaven dela Península parlaven de nú-vols de tempesta. Feia
tempsque tenia la sensació que el paísnavegava a la deriva:
massacops de mar per a una nau tanfràgil i massa inconscients
quevolien ser timoners. I tots inex-perts. Estava convençut
queacabarien guanyant els mésforts.
Miquel Serra Socarrats va néi-xer a Olot el 1868, l’any
quecomençava el Sexenni Demo-cràtic, un període iniciat pelcop del
general reusenc JoanPrim, que volia modernitzar lesinstitucions del
país. La inicia-tiva va fracassar el 1875 quan,després d’un breu
període re-publicà, els borbons van tornara governar Espanya en la
figurad’Alfons XII.
Precisament va ser per a-quells anys quan Miquel SerraSocarrats
va ingressar al Semi-nari de Girona, on va comen-çar la seva
formació acadèmi-ca. Una vegada ordenat sacer-dot, va estudiar dret
civil icanònic a la universitat de Bar-celona i a la Pontifícia de
Ta-rragona.
Durant tota la seva vida vacombinar els càrrecs eclesiàs-tics
amb la docència. Per exem-ple, va ser catedràtic de diver-ses
assignatures al seminari deGirona abans de ser nomenatcanonge de la
Seu de Tarra-gona, responsabilitat que li dei-xava temps per ser
catedràticde dret romà i civil a la univer-sitat Pontifícia, on ell
havia estu-diat durant els anys de joven-tut.
El 1922, Miquel Serra Soca-rrats va ser nomenat bisbe deles
Canàries. Un any després,Primo de Rivera, amb el visti-plau del rei
Alfons XIII, feia uncop d’estat per intentar resol-dre amb les
armes els proble-mes que, segons l’opinió delmilitar, els polítics
eren inca-paços de solucionar. Ell tam-bé va fracassar i es va
acabarproclamant