Disparando a perros

la realitat del sud a través del cinema

Joe Connor ha arribat per donar classesa Rwanda perquè creu que pot marcaruna diferència. Quan l 'escola esconverteix en un refugi per a milers deruandesos que escapen del genocidi, Joepromet a la seva alumna més brillant,Marie, que els soldats de l'ONU laprotegiran de la multitud de militarsextremistes a la recerca de sang fora del'escola. Però quan l'ONU abandona elsrefugiats, Joe i el director de l'escola, elPare Christopher, s'enfronten a unangoixant dilema: han d'anar-se'n o hande quedar-se amb els ruandesos. Mentreels camions de l'ONU prenen el seu camía través dels terroritzats refugiats, Joemira la cara plena de llàgrimes de Marie:Què ha de fer ell? Què faries tu?

T.O.: Shooting dogsAny de producció: 2005Director: Michael Caton-JonesIntèrprets: Hugh Dancy, John HurtGuió: David WolstencroftMúsica: Dario MarianelliFotografia: Ivan StrasburgDurada: 115 min.Gènere: Drama

Escola RwandaL'escocès Michael Caton-Jones és un director eficaç, que té en seuhaver títols més o menys correctes, com Memphis Belle, Condemnat,Xacal (1997) i sobretot Vida d'aquest noi. És cert que va dirigir elnefast Instint bàsic 2. Addicció al risc, però l'any anterior havia fetamb capital britànic aquest valuós drama, que si no ha tingut unamés gran repercussió és per una raó concreta: que repeteix el temadel genocidi ruandès d'Hotel Rwanda, un film amb què comparteixmolts elements.

El context històric és el mateix, la sagnant guerra civil iniciada el1994 per les faccions més radicals de la minoria Hutu, que desprésd'assassinar el president del país va iniciar el genocidi de l'ètniaTutsi. Com en el film de Terry George, aquesta pel·lícula esdesenvolupa a Kigali, al moment de més gran bogeria, quan un grupde Tutsis, ciutadans estrangers i soldats de l'ONU es refugien enunes instal·lacions. Aquí els protagonistes no acudeixen a un hotel,sinó que intenten sobreviure en una escola que porten missionerscatòlics.

Un altre punt en comú, és que ambdós treballs es basen enpersonatges reals. Aquesta vegada, el personatge més importantés Christopher, un sacerdot franciscà inspirat en el missioner bosniàVjeko Curic, un dels dos capellans no africans que van romandreal país durant la matança.

En el guió ha participat David Belton, reporter que va cobrir laguerra per a BBC, i que va quedar enlluernat per la figura de Curic.A ell li deu la vida, ja que el capellà va convèncer uns miliciansborratxos, que el van aturar a la carretera, perquè no li assassinessin.Belton és també un dels productors del film. Christopher –l'alterego de Curic– es descriu a través dels ulls de Joe, un jove mestrenouvingut a l'escola, que promet a Marie, una alumna brillant, queles forces de l'ONU els protegiran. Tanmateix, aquestes semblenno fer res...

El film descriu minuciosament el conflicte, una de les més granstragèdies de finals del segle XX. Caton-Jones no oculta que va serun genocidi particularment sagnant, marcat pels ferotges cops dematxet que assestaven els Hutus a les seves víctimes, però mostrales seqüències violentes amb elegància i contenció. Critica la passivitatde l'ONU i de la comunitat internacional, al temps que descriu deforma minuciosa i exalta la fe del franciscà protagonista, com afactor que dóna sentit als seus valuosos sacrificis, un raig de llum id'esperança en un moment de màxima convulsió. El veterà actorJohn Hurt aprofita àmpliament l'atractiu del personatge, certamentun dels seus millors treballs dels últims temps.

Sensació de fracàsEl periodista David Belton reconeix que va posar en marxa aquest filmperquè sentia una gran frustració. "Crec que comparteixo una gran sensacióde fracàs amb tots els ciutadans occidentals que van viure la massacre. Lamajoria van ser evacuats i van haver de deixar allà als seus amics ruandesos,que van ser assassinats", explica Belton. "Teníem allà una força de l'ONUque se'n va anar quan podia haver aturat la matança. El Consell de Seguretatva mostrar una gran covardia moral". Contrasta davant aquesta situaciól'exemple del seu amic, el pare Curic: "L'última nit que vam passar amb ellels membres de l'equip de la BBC, ens va portar a la seva petita cuina peroferir-nos unes copes de whisky. Allà ens va confiar el seu secret. Estavadonant refugi a molts Tutsis que fugien de les milícies, i els treia en secretdel país, en els baixos del seu camió", recorda el periodista.

Basada en fets reals i filmada en lalocalització on va tenir lloc la història,“Disparant a gossos” està dirigida perMichael Caton-Jones i protagonitzada perJohn Hurt i Hugh Dancy. És unaapassionant i emotiva recreació autènticai poderosa, d'una tràgica història real queva tenir lloc durant el genocidi ruandèsel 1994.

El que va succeir i el que es va permetreque succeís, a Rwanda el 1994, encarahauria d’estremir-nos a tots.

Com molts països a l'Àfrica, Rwanda patiaun terrible llegat colonial. Va ser occidentel que va dividir ètnicament a la gent,posant als Hutu contra els Tutsi i fins i totdonant suport al govern extremista Hutu.Mentre els líders extremistes de Rwandavan realitzar el seu horrible pla perexterminar als Tutsi, l'ONU –en escenaper controlar una fràgil pau entre Hutusi Tutsis– mirava la matança s'estenia senseintervenir.

Però la pel·lícula de Michael Caton-Jonesno tracta només de Rwanda, o l'Àfrica.Tracta també de tots nosaltres, com aéssers humans –sobre les nostres videsi les nostres eleccions–.

Els successos que passen a l'altre costatdel món ens afecten ara més que mai. Iens enfrontem constantment ambeleccions, igual que els personatges de lapel·lícula: fer el més correcte, fer el méserroni. O no fer res. En les tràgiquescircumstàncies de l'Escola Tècnica Oficial,descrita a la pel·lícula, com actuaríem? Lidonaríem l'esquena a aquestes persones?O trobaríem la fortalesa per fer-nos-encàrrec?

Aquesta pel·lícula podria fer-se sobreDarfur o Dachau (Alemanya) o Kosovo.No tracta de blancs i negres sinó de leseleccions que fem quan som lliures perescollir.

La càmera de Michael Caton-Jonesmira Rwanda en els moments méssagnants de la seva història recent: laGuerra Civil entre ètnies de 1994, i elgenocidi dels Tutsis a mans dels Hutus.És una mirada plena de dolor, de críticai també d'agraïment. De dolor pertantes v íct imes que van sermassacrades a cop de matxet, sensecap consideració cap a nens ni dones.De crítica per la covardia moral del'ONU per parar la matança, i pelrac i sme h ipòcr i ta de l “móndesenvolupat” que únicament vaprotegir els seus interessos blancs.D'agraïment a qui, amb el seu exemplei lliurament, van permetre que algunssobrevisquessin per comptar-ho, finsi tot a costa de la seva vida. Res d'aixòresulta estranya si sabem que DavidBelton, coproductor i coguionista delfilm, va ser un dels reporters de la BBCque van salvar la vida gràcies a l'heroicaacció del franciscà Vjeko Curic, a quiara rendeix tribut. Una història similarva ser portada al cinema recentmentper Terry George a "Hotel Rwanda".Ara, el nou testimoni ens trasllada del'hotel a una Escola Tècnica Oficial,també convertida en camp de refugiats.L'heroi –real i humà, no del còmic nide la mitologia– passa a ser unmissioner catòlic, el pare Christopher–Curic a la realitat– que es va quedari va morir entre els ruandesos per salvara quants fos possible. Entre l'inicial copd'Estat i la posterior evacuaciód'estrangers i tropes de l'ONU, enstrobem amb actes salvatges plens d'odii de sang al costat d'actuacionsmemorables de solidaritat i perdó, ambel jove professor Joe que es debat enun espinós dilema moral, i amb unsperiodistes o militars que es mouenentre l'ambigüitat i el fracàs per untreball poc compromès.

L'escocès Caton-Jones pretén mostrarde manera realista el que allà va succeir,

i per això roda en els mateixos llocsde la tragèdia, incorpora a l'equipartístic i tècnic de la pel·lícula algunsdels supervivents, i il·lustra amb elstítols de crèdit inicials i finals el que vapassar al país africà. La seva posada enescena s'acosta més a l'estil documentaldel que fes Terry George –no deixantde ser una realitat ficcionada–, i optaper no apartar l'objectiu en elsmoments més crus i dramàtics, comles escenes en que els Hutus maten acops de matxet a dones i nens, o quanel sacerdot visita el convent on lesmonges han estat v io lades iassassinades. Accions cruentes i cossosespedaçats que aquí busquen evidenciarla veritat del que ha succeït, idènticamotivació que empeny el realitzadora mostrar la figura del missioner en laseva realitat més profunda, a noquedar-se únicament en la seva accióhumanitària: per això, en diversesocasions, el director recalca en el seusentit sobrenatural i transcendent, enel seu intent per donar un sentit cristiàal patiment d'aquesta gent i posar-hoen relació amb el valor de la missa queel sacerdot celebra per als refugiats,poc abans de ser abandonats a la mortsegura.

A la feina del guionista s'aprecia tambéuna voluntat per assolir el dramatismeper mitjà dels mateixos fets de lahistòria real, més que a través de laposada en escena, ara més televisivaque la seva antecessora . E ldesenvolupament és previsible per serconegut en les seves línies generals, esredueixen les subtrames per a centrar-se en la principal, i no s'assoleixen elsclímax d'"Hotel Rwanda". Tanmateix,les imatges tenen el valor del testimoniverdader i de l'honestedat de la sevarepresentac ió, amb momentscommovedors i un interessant dilemamoral que es planteja en la persona delprofessor anglès. L'ambientació

atractiva en alguns moments pel torealista, mentre que una fantàsticabanda sonora recorre a cors africansper transmetre aquesta doble realitatdel carrer embogit i d'unes ànimes quecerquen la pau en sentir-se comunitat.Els carrers polsegosos i els caminssembrats de cadàvers són l'escenaritràgic perquè John Hurt doni vida alpare Christopher amb una caracontinguda i greu que transmet pau iprofunditat interior, mentre que a HughDancy li queda el repte d'encarnar uninquiet Joe que ha d'evolucionar del 'entusiasme juvenil al dolorósdescobriment de la realitat i de símateix.

Bones interpretacions per a una històriapersonal i col·lectiva en la qual, unavegada més, alguns van mirar cap a unaltre costat perquè només havien derealitzar un “seguiment de la pau” peròno col·laborar amb ella. El director nos ' e n c e b a a m b a q u e s t e sirresponsabilitats històriques perquèel seu objectiu és de caràcter méspositiu, i mirar en excés les forcesinternacionals hagués distret de lapresència d'“alguns homes bons”,circumstància molt més interessant.

Pel·lícula, per tant, res complaent nidolça, ni tampoc maniquea en el retratde personatges: versemblant en lesdiferents actituds que l'home potadoptar davant la mort i la tragèdia,segons els seus ressorts interiors, elfilm queda resolt amb correcció a tallde “crònica d'un genocidi i d’un martiri”que el món havia de conèixer. Agradaràa qui hagi gaudit amb"Hotel Rwanda",encara que cal d'anar cauts davant unahistòria que es repeteix amb poquesvariants, que perd subti lesa icomplexitat narrativa per guanyar enversemblança i cruesa.

Impactant. No només impactant,commovedora. És a dir, que lapel·lícula et mou, et canvia, t'obliga afer un judici, et transforma la mirada.Això és "Disparant a gossos", un filmsobre el genocidi de Rwanda.

No és una obra mestra, ni té darrerea cap de les "majors" de Hollywood,no és una superproducció ni té efectesespecials més enllà dels convencionals.Però guarda en el seu pit tantaautenticitat, tanta veritat, que superatotes les seves possibles carències perportar-la al selecte àmbit de lespel·lícules inoblidables.

"Disparant a gossos" és unaa p r o x i m a c i ó v e r a ç a u n sesdeveniments que van conèixerindirectament els productors del film.Produïda per la BBC i dirigida perMichael Caton-Jones, recrea elssuccessos esdevinguts en una EscolaTècnica Oficial pròxima a Kigali. Dinsdels seus amplis recintes estava tambéla seu de la missió del sacerdot bosniàVjeko Curic, que en el film apareixcom el Pare Christopher (John Hurt).Allà també es va establir una casernadels Cascos Blaus de Nacions Unides,que protegien la comunitat religiosa iels alumnes interns de l'escola.

La tragèdia comença quan unscentenars de Tutsis, tenallats pel pànica l'extremisme Hutu, sol·licitenrefugiar-se en els terrenys de l'escola.

Sense tenir-ho previst, i sense recursossuficients, aquell recinte es converteixen una "reserva" de Tutsis, envoltadade centenars d'Hutus armats amb elsseus matxets i assedegats de sangmentre esperen el dia en que elsCascos Blaus es retirin. Perquè elsHutus saben que aquest dia arribarà.La pel·lícula ens narra els cinc diesd'abril que van des de l'assassinat delpresident de Rwanda fins a la retiradadels Cascos Blaus d'aquesta escola.

El títol de "Disparant a gossos" no ésmetafòric. Al·ludeix a una decisió delcapità Charles Delon dels Cascos Blausde disparar contra uns gossos quefurguen entre cadàvers i que podentransmetre infeccions a la població.Aquesta decisió, aparentment innòcua,és tanmateix decisiva en el discurs

crític del film, per raons que preferimno revelar.El Pare Christopher és el mésinteressant del film: ell constitueix elreferent moral de quants l'envolten, ila seva autoritat neix de la seva fe i delseu lliurament incondicional. Ell maicau en temptacions revengistes, i elseu treball se centra en la catequesi,en parlar de l'amor de Déu i a explicarel sentit de l'Eucaristia i de la SetmanaSanta. I ho fa perquè entén que elsentit últim d'allò que explica està moltrelacionat amb el que tots viuen a seual voltant.Un altre personatge és Joe (HughDancy), un jove voluntari d'una ONG,que en el film representa en certamanera el punt de vista de l'espectadoroccidental. D'altra banda, el capitàbelga Charles Delon de los CascosBlaus (Dominique Horwitz) encarnala posició de Nacions Unides davantel conflicte, una posició absentista quedeixa molt que desitjar. Hi ha un quartpersonatge interessant, la jove alumnatutsi Marie (Clare-Hope Ashitey), querepresenta l'esperança ruandesaposada en els europeus, esperançaque gairebé tots frustraran, llevat delPare Christopher. Finalment estan elsreporters de la BBC, que encarnen laperspectiva dels productors del film,i que són els encarregats de quel'opinió pública occidental conegui elgenocidi i pugui experimentar unacerta mala consciència.

L 'or igen de l gu ió de Dav idWolstencroft està en les experiènciesruandeses de David Belton, productordel film, i que va conèixer bé al pareVjeko Curic, que li va salvar la vidaprotegint-ho dels Hutus. Ell era unreporter de la BBC que el 1994 vaviatjar a Rwanda a cobrir la guerra. Elsacerdot el va acompanyar i el vaprotegir en nombroses ocasions, igràcies a ell molts van saber delshorrors d'aquell genocidi. Quan tempsdesprés, a Washington, Belton va saberde l'assassinat del pare Curic, va decidirescriure l'argument al costat deldocumentalista Richard Alwyn iproduir la pel·lícula.

En conclusió: una pel·lícula tan duracom imprescindible, un testimoni defe martirial oportuna i necessària.

Sobre el genocidi de RwandaPer Juan Orellana