Dia Mundial Poesia 2013

Dia Mundial de la Poesia 2013

Recull de Poemes a Facebook

Biblioteca Municipal Lloret de Mar

"Jo

-sense res- per no perdre, acomodant poètiques desordenades

amb buits infernals.

Sense ordre

treballo modelant aigües d’arrel selvàtica

i perdo sorres magnètiques per la pell; gènesis,

apocalipsis, sense govern: paraules anàrquiques."

Mònica Rabassa

"Yo soy una mujer árabe de color

Y nosotras venimos de todas las tonalidades de la ira. Así que ¿Quién es esa mujer morena gritando en una manifestación?

Disculpa ¿No debería gritar?

¿Olvidé ser cada uno de vuestros sueños orientales? El genio de la botella

Bailarina del vientre Chica del harén

Voz suave Mujer árabe…

si amo, no amo!!"

Rafeef Ziadah

https://www.youtube.com/watch?v=nVbXfnTDwQ0

SOLEDADES

Soledad muy concurrida,

como la de Benedetti,

de rostros de vos.

Soledades, en plural,

como la de las grandes ciudades.

Soledad asfixiante,

como la de un preso de Guantánamo.

Soledad como nombre de pila,

como la de la presunta Jiménez.

El vacío de la soledad frente a un papel en blanco,

como la que describe Bolaño.

La Soledad de la muerte,

en un solitario ataúd.

Soledad amputada

¡Mira! Por ahí viene la Sole.

Soledad buscada,

para leerte un buen libro.

Soledad compartida,

como la de dos que se acompañan.

Soledad + soledad,

como la de las parejas que ya no tienen nada que decirse.

Soledad solitaria,

como la de alguien solo frente al televisor,

a las dos de la madrugada.

Soledad autoimpuesta,

como la del anacoreta.

Mi soledad, que sólo es mía.

¿Se siente sola la soledad?

Juanma Morer (19-02-2013)

Las tres palabras más extrañas

Cuando pronuncio la palabra Futuro, la primera sílaba pertenece ya al pasado.

Cuando pronuncio la palabra Silencio, lo destruyo.

Cuando pronuncio la palabra Nada, creo algo que no cabe en ninguna no-existencia.

Wislawa Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 - Cracòvia, 2012)

(Traducció de Abel A. Murcia)

Els estris de la llum

Ser testimoni del misteri, mer contemplador del món,

arqueòleg de l’essència, científic de la consideració,

infinit estudiant primigeni, iniciador de la compassió.

Jo sóc l’aprenent del silenci,

tot m’incita a enamorar-me de tot.

Jaume Pons Alorda

Elegies de Bierville

ELEGIA SEGONA

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

CARLES RIBA (1893-1959)

UTOPÍA

Sin querer me metí en una utopía

y no pude salir íbamos hacia el cielo el mar el monte

y no pude salir creábamos futuro a ras del alma

y no pude salir la utopía volaba y nadaba y corría

era ella por sí misma un universo y no pude salir

en medio de la noche la utopía se alteró

se hizo suerte convirtió la memoria en humilde arrabal

y no pude salir

cuando al fin no sé cómo

salí de aquel ensueño la utopía hechicera ya no estaba

y el mundo me ofrecía mal humor y abandono

Mario Benedetti

PER A TOTA LA MORT

vares deixar el teu cap al meu muscle.

tenies son i volies dormir.

et fou capçal el meu muscle, i recorde els teus cabells, aquella confiança.

*

la teua veu per a les confidències, la teua veu de vegades cremada,

de pètals breus socarrats a les vores en arribar foscament el desig,

la teua veu que no escolte fa temps.

* et vaig besar aquell dia a la boca,

oberta i gran, aquells llavis tendrals. envara més, et vaig besar les dents.

i més delit encara: les genives.

*

els teus cabells sota la meua mà. la meua mà es demorava en ells.

sota la mà, molt àvida, somreies. érem contents de qualsevulla cosa.

ningú dels dos no sabia per que`. però era així, et rec orde i recorde

el cap petit, els cabells, com un niu.

* per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava. per tu he tornat moltes nits al carrer

ple de balcons i de fulles llarguíssimes.

no anava jo: era l'amor qui em duia, per tu he mirat, molt amarg, el cantó,

distretament, però amargament sempre. mai no ens hem vist, però sempre tornava.

(Vicent Andrés Estellés)

PLATJA D'OCATA

Mar de capvespre, tamarius

i calma al sorral on reposem

després d’un dia de dol al caire de la flama

que, incessant, envaeix i devora.

Els amants davallen per passeres solcades

per altres abraçades i desigs llegits a flor de pell.

Tot s’amara en la llum

ja no de ponent, sinó de la incerta claror

de cap hora que el temps pugui comptar.

L’eternitat és una platja deserta

on construïm qui sap si el temps

efímer que ens acull per una estona

que esdevindrà habitatge,

el full en blanc on la tinta ha de traçar

els nostres retrats a trenc de la mort

plàcida i silent de la darrera onada.

Vinyet Panyella. Inèdit

EL cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t», sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort? Mes llavores, la vida, ¿què seria?

¿Fóra només l’ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i de l’aprop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria esser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

¿me’n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria esser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, ¿per què aclucà’ls cercant un altre com?

¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa. ¡Sia’m la mort una major naixença!

¡Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall. Cant espiritual. Fotografies: Josep Colet.

Vivo sin vivir en mí,

y tan alta vida espero,

que muero porque no muero.

Vivo ya fuera de mí,

después que muero de amor;

porque vivo en el Señor,

que me quiso para sí:

cuando el corazón le di

puso en él este letrero,

que muero porque no muero.

Esta divina prisión,

del amor en que yo vivo,

ha hecho a Dios mi cautivo,

y libre mi corazón;

y causa en mí tal pasión

ver a Dios mi prisionero,

que muero porque no muero.

¡Ay, qué larga es esta vida!

¡Qué duros estos destierros,

esta cárcel, estos hierros

en que el alma está metida!

Sólo esperar la salida

me causa dolor tan fiero,

que muero porque no muero.

¡Ay, qué vida tan amarga

do no se goza el Señor!

Porque si es dulce el amor,

no lo es la esperanza larga:

quíteme Dios esta carga,

más pesada que el acero,

que muero porque no muero.

Sólo con la confianza

vivo de que he de morir,

porque muriendo el vivir

me asegura mi esperanza;

muerte do el vivir se alcanza,

no te tardes, que te espero,

que muero porque no muero.

Mira que el amor es fuerte;

vida, no me seas molesta,

mira que sólo me resta,

para ganarte perderte.

Venga ya la dulce muerte,

el morir venga ligero

que muero porque no muero.

Aquella vida de arriba,

que es la vida verdadera,

hasta que esta vida muera,

no se goza estando viva:

muerte, no me seas esquiva;

viva muriendo primero,

que muero porque no muero.

Vida, ¿qué puedo yo darle

a mi Dios que vive en mí,

si no es el perderte a ti,

para merecer ganarle?

Quiero muriendo alcanzarle,

pues tanto a mi Amado quiero,

que muero porque no muero.

Maria Teresa Sánchez de Cepeda Dávila y Ahumada

Santa Teresa de Jesús

A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni, a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures

camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava.

Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre

d’una petita pàtria.

Com necessito contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca

damunt la meva casa.

Les roques negres m’atrauen a naufragi.

Captiu del càntic, el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia una casa, un lent somni.

Extret del seu llibre "Cementiri de Sinera"

Salvador Espriu

En las aguas profundas que acunan las estrellas,

blanca y cándida, Ofelia flota como un gran lirio, flota tan lentamente, recostada en sus velos...

cuando tocan a muerte en el bosque lejano.

Hace ya miles de años que la pálida Ofelia

pasa, fantasma blanco por el gran río negro; más de mil años ya que su suave locura

murmura su tonada en el aire nocturno.

El viento, cual corola, sus senos acaricia y despliega, acunado, su velamen azul;

los sauces temblorosos lloran contra sus hombros y por su frente en sueños, la espadaña se pliega.

Los rizados nenúfares suspiran a su lado,

mientras ella despierta, en el dormido aliso, un nido del que surge un mínimo temblor

y un canto, en oros, cae del cielo misterioso.

¡Oh tristísima Ofelia, bella como la nieve,

muerta cuando eras niña, llevada por el río! Y es que los fríos vientos que caen de Noruega

te habían susurrado la adusta libertad.

Y es que un arcano soplo, al blandir tu melena, en tu mente traspuesta metió voces extrañas;

y es que tu corazón escuchaba el lamento de la Naturaleza, son de árboles y noches.

Y es que la voz del mar, como inmenso jadeo

rompió tu corazón manso y tierno de niña; y es que un día de abril, un bello infante pálido,

un loco miserioso, a tus pies se sentó.

Cielo, Amor, Libertad: ¡qué sueño, pobre Loca!

Te fundías en él como nieve en el fuego; tus visiones, enormes, ahogaban tu palabra.

Y el terrible Infinito espantó tu ojo azul.

Y el poeta nos dice que en la noche estrellada vienes a recoger las flores que cortaste ,

y que ha visto en el agua, recostada en sus velos, a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.

Arthur Rimbaud

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos envejecer, morir, era tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir, es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

http://www.youtube.com/watch?v=w6BhEIv4YC0

JAIME GIL DE BIEDMA, "No volveré a ser joven" (Recitado por el

poeta)

Pon tu frente sobre mi frente y tu mano

en mi mano.

Y hazme los juramentos que romperás

mañana.

Y lloremos hasta que amanezca, mi pequeña fogosa.

Paul Verlaine

A mi esposa

Ella es mi escarabajo sagrado

Ella es mi cripta de amatista

Ella es mi ciudadela lacustre Ella es mi palomar de silencio

Ella es mi tapia de jazmines Ella es mi langosta de oro

Ella es mi kiosko de música Ella es mi lecho de malaquita

Ella es mi medusa dorada Ella es mi caracol de seda

Ella es mi cuarto de ranúnculos Ella es mi topacio amarillo

ella es mi Anadiómena marina Ella es mi Ageronia atlantis

Ella es mi puerta de oricalco Ella es mi palanquín de hojas

Ella es mi postre de ciruelas

Ella es mi pentagrama de sangre Ella es mi oráculo de besos

Ella es mi estrella boreal.

Carlos Edmundo de Ory

Se han puesto ya la luna y las pléyades.

Es media noche.

Pasa el tiempo.

Y yo sigo durmiendo sola.

Safo de Lesbos

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal

La meva amiga com un vaixell blanc

Aquella verge vinclada als meus braços

tota es donava però ha fet un gran crit.

Oh, amat, no temis! em deia ajocant-se:

No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra que et faci ofrena d'un amor tan pur.

No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga: com ho faria, si era sense tu?

I ara s'alçava i jo la vestia

i els seus cabells destrenava pel coll. La carn, flotant al mossec de la vida,

s'enorgullia de la comunió.

Què més voldràs, si el meu cos que et guardava

ara ja és teu, i elevarà el teu cant? I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:

Quan corris món, el meu nom què et dirà?

A cada mot més la veu endolcia, i jo era alhora l'heroi i l'esclau:

No et deixaré et diré el nom d'amiga.

La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços ja era el seu ventre més alt i més fort.

I a cada pit un vermell: dues brases

com la punxada del llavi i del cor.

Joan Salvat-Papasseit

Ramon Muntaner - La Meva Amiga Com Un Vaixel Blanc

Vull ser el full en blanc a on dibuixes el mapa

impossible d'aquest amor nostre, que òmpligues

de línies segures fins a l'últim relleu.

Vull que esgotes en mi intensament l'impossible,

que amb els ulls tapats desafies les certeses

i subratlles les línies amb la ment i el desig.

Xavier Lluna

Carpeta de Mapes

El nostre moment

Hi ha colors en el silenci,

com en silenci pinten les veus el lleu perfil de les hores

Calles, i el desig reclama al somni més somnis,

als ulls, més imatges fins a completar

l'edat d'una vida.

El nostre moment és fet de paraules en repòs

que escriuen l'eternitat

Temps d'aigua

Vicenç Llorca Berrocal

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit; on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes, un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens; el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard; en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas; torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Màrius Torres

La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer

de la llimera i la parra i la flor del taronger....

(Popular, poesia)

Tinc una barraqueta que no té trespol

per la matinadeta ja li pega el sol.

(Popular, poesia)

Mira si he corregut terres

que he estat en Alfarrasí, en Atzaneta i Albaida,

en el Palomar i ací.

(Popular, poesia)

A la vora del riu, mare,

m'he deixat les espardenyes. Mare no li ho diga al pare

que jo tornaré a per elles

(Popular, poesia)

... si són les espardenyes...

(Afegitó estellesià)

I adéu

Baixant les escales d'aquesta manera teva,

i no vindre

-teixint- Llançant-me un incís a l'aire

per no trobar-te amb les meves paraules fita te'n recordaràs

- llaurant- Fingint pressa i neguit,

molent hores, regiraràs papers i dits

de colors

-fix en dragó i salamdra, ara-

Divendres 3 de novembre, 20.06h

Llibre de Mireia Vidal-Conte "Gestual"

Sents el pit, buit?

Sents el pit, sord?

Felícia Fuster

PRIMERA INJUSTÍCIA

a l'escoleta de cagons

que hi havia a la casa dita

de la Fábrica de la Cera la iaia Lola cada dia

em portava i me'n recollia.

un xiquet m'havia esgarrat un quadern d'acolorir.

corprés i coronat de fúria -ciclop ferç, de l'ull ferit!-

i encimbellat sobre un pupitre febrilment i innocent clamava

la restitució del dany:

llançava des de la talaia parells de coces, llapisseres

de colors -sagetes xiulants-, i el vetust plumier de boix

dels gatets savis estampats... i baix, un cor de clams i plors.

em reduïren finalment les senyoretes, estremides.

i tal com havia de ser em castigaren al silenci:

l'heroi isolat sense alé, sense el coratge de les ninfes,

dos anys acabava de fer.

les senyoretes, de baixet,

tot ho contaren a la iaia; mentre jo, a vista de pardal,

tremoladís sobrevolava les màgiques geometries

de vastes regions hidràuliques: tancats fruitals, jardins botànics

daurats de sol, al nord muntanyes l'atzur dels llacs, l'atzar dels rius

els ocres laberints, paisatges... que no m'hi volien van dir:

l'exclusió de la ramada. el plumbi penediment d'Ícar

la vergonya i la davallada.

recorde el brincalet de pedra de la frontera de la casa.

el pesar de la iaia Lola

tornant pel carrer de sant Pere. i el quadern per acolorir

penjant del braç, fet a banderes.

Elies Barberà

Les formigues de Papasseit...

Anatomia XII

defora: perfil just boca acollidora,

quan per una mort a dins

comences a riure

defora: la rialla

de l'esclat però dins el cos

un suïcidi orfe i solitari

és que la sang se suïcida

dins la vena

és que el cor es mata a si mateix

la sang discreta i el cor elegant:

trionfs que aclaparen

defora: totes les dents en fila

en el somriure obligat mentre a dins

s'amaguen els redictes

interiorment: el suïcidi individual de cada òrgan

i defora el soroll persistent

i piadós

de qui s'estavella sense gravetat

interiorment: l'acte

acabat i sobre els llavis

la violència de la teva rialla sempre

perfecta

Lucia Pietrelli guanyadora del Benet Ribas 2012 amb l'obra Esquelet

El oficio del poeta

Contemplar las palabras

sobre el papel escritas,

medirlas, sopesar su cuerpo en el conjunto

del poema, y después, igual que un artesano,

separarse a mirar cómo la luz emerge

de la sutil textura. Así es el viejo oficio

del poeta, que comienza en la idea, en el soplo

sobre el polvo infinito de la memoria, sobre

la experiencia vivida, la historia, los deseos,

las pasiones del hombre.

La materia del canto

nos lo ha ofrecido el pueblo con su voz. Devolvamos

las palabras reunidas a su auténtico dueño.

José Agustín Goytisolo

Testament

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí, vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina. L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit. La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca. I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

Joan Brossa

[...]

Vows are spoken

To be broken

Feelings are intense Words are trivial

Pleasures remain So does the pain

Words are meaningless And forgettable

All I ever wanted

All I ever needed Is here in my arms

Words are very unnecessary They can only do harm

Enjoy the silence

Depeche Mode

http://www.youtube.com/watch?v=ncvx8OVWaqg

El viatger

Viatger d’un tren que no és el teu, ja has perdut l’esma de preguntar-te on vas.

Rere els vidres, entelats pel temps, mentre el paisatge passa, indiferent com tu,

vas deixant enrere pensaments que es perden damunt les andanes desertes i grises

de pobles sense nom.

No recordes ni la data ni el lloc de la teva partença,

ni per què va ser aquest i no qualsevol altre

el tren on vas pujar. I tant te fa.

Avui (i ahir i demà) seus indolent al teu seient de fusta

llepat per mil natgeres de tercera. Veus pujar i baixar gent

que et mira displicent i que tu ignores.

La teva vista es perd finestra enllà, cansada d’erms, fatigada d’un sol

que et crema els ulls.

Tal volta, en fer-se fosc,

la llum fugissera d’una llar estranya t’encisarà breument.

Potser tremolaràs.

I, més orfe que mai, seguiràs el teu viatge

admetent, desolat, que encara ets viu.

Joan Adell Álvarez

Premi als XXIX Jocs Florals de la Tardor

Ajuntamnet de Barcelona

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

M.M.M

Diccionari de butxaca

Ases!

Porcs! Vaques!

Gossos! Serps! Sangoneres!

I llops! Són animals de la terra.

Són animals del Senyor. Duros!

Bancs! Finances! Or! Negocis!

Bosses! I Milions!

Són paraules de la terra. Són paraules de senyor.

Mort! Bondat! Fe!

Caritat! Submissió!

Pecat! Infern!

Són paraules que, a la terra va deixar el Senyor.

Ases! Porcs!

Vaques! Gossos!

Serps! Sangoneres! I llops!

Ovidi Montllor - Xavier Batllés

http://www.youtube.com/watch?v=0rgHtH3Sqzc

He deixat ma mare (o Cançó de la mare)

He deixat ma mare

sola a Xàtiva al carrer Blanc.

Ma mare que sempre

espera que torne com abans.

He deixat germans i amics

que em volen i esperen, com ma mare,

que jo torne com abans.

He vingut ací perquè crec que puc dir-vos,

en la meua maltractada llengua,

paraules i fets que encara ens agermanen.

Paraules i fets

que encara ens fan sentir homes entre els homes.

Paraules i fets

que encara ens agermanen en la lluita contra la por,

en la lluita contra la sang, en la lluita contra el dolor,

en la lluita contra la fam.

En la sempre necessària lluita

contra el que ens separa i ens fa sentir-nos

a tots nosaltres estranys.

He deixat ma mare i els meus germans.

He deixat els amics i la casa

i tots els que esperen que jo torne com abans.

I crec que he fet bé.

I crec que he fet bé.

Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé

que tornaré al carrer Blanc.

Però ara ací, Però ara ací,

crec que també és ma casa, i crec que puc dir-vos,

amb el cor obert, a tots vosaltes: germans.

Raimon

http://www.youtube.com/watch?v=I_P7wTA_39k

Boies

Des de la platja, dret, estic mirant-te

mentre nedes molt lluny cap a les boies. Has fet un pacte amb el vaivé tranquil

que les bressa i et du, amb les hermètiques ulleres fosques,

cap als camins del mar que vas perdre en la infància.

Nedant vas penetrant al fons d'un mite que m'exclou fins que el sexe

sigui talment una alga morta. I llavors jo seré l'última boia

cap a la qual un dia nedaràs.

Joan Margarit

SI EM VAGA ...

Viuré, si em vaga encar de viure, supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge, només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol, com una pedra en el seu clot.

Josep Carner

Arena de l’amor

Els braços s’entrellacen –nervioses serpents–

buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta

que els faci creadors d’un instant immortal, mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua

que elles mateixes pouen amb llur frec incessant. L’arena que els abriga és ardent com la brasa

i segueix, ondulant, les ondulacions d’aquests cossos absurds estesos per la platja

i escopits per la mar com un rebuig de carn. (La puresa de l’ull submarí no congria

cossos de gust amarg com el d’aquests amants.) Enmig de la natura estesa a ple migdia

fan un efecte estrany: són dos éssers humans. Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria.

Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus; antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu.

J.P.F.

JO

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura. Cabell castany, ullets de marrec trist.

Romàntic una mica, cosa dura en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m’entabana, i, en versos catalans, Josep Carner.

Crec en l’amor, la taula quan tinc gana, els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos

i confegeixo quatre mots dispersos, no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.

Ai las! Lletraferit de l’A a la Z en llengua fosca i en país petit

Narcís Comadira

DESIG

Recerco l'alba dins la nit obscura

i se'm fan perdedors tots els camins.

Recerco el cant de l'única font pura i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa

ofegués la luxúria d'aquell nard. Voldria que el meu cor que ja no gosa,

per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara; un mar ben blau i una blavor de cel;

una joia callada i ben avara, i l'aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,

i la vela i el mar i el cant d'amor;

que em tornessis brillant l'ànima balba i ben clara la font d'aquest meu cor.

Rosa Leveroni (1910-1992)

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra.

Abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra

i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la plana un tenderol que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita, i una pàtria tan petita

que la somio completa.

Joan Oliver (Pere Quart)

http://www.youtube.com/watch?v=nuO0Vxstnkk

corrandes d'exili- lluis llach

HOMENATGE A TERESA

Com un record d'infantesa

sempre recordaré

a la Teresa, ballant el vals.

Potser fou l'ultim fet

amb algú que estimés abans que un bombardeig

la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem

al seu voltant.

Mig descabellonada ens mostrava les cuixes

i ens donava lliçons

d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient

no existien. Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor

com la cosa més Bonica i preciosa.

Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar.

D'això ella era

la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll

i faldes llargues i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,

i la mestra més volguda. dels infants.

Ara de gran comprenc

Tot el que per TU sent i et llence un homenatge

als quatre vents.

Com un record d'infantesa

sempre et recordaré a tu,

Teresa, ballant el vals.

Homenatge a Teresa - Ovidi Montllor - Palau Sant Jordi 1993

SI JO NO FOS LLORETENC

No en dubteu pas gens ni mica; De tot el món, el millor

és el triangle que feren Ceres, Pirene i Tritó,

i al qual varen acordar Catalunya batejar.

El millor de Catalunya

ja hi podeu pujar de peus és la costa que de l'Ebre

ultrapassa el Cap de Creus:

eixa cinta tan galana que es diu Costa Catalana.

De la Costa Catalana,

el bocí més enciser per bell, per gai i per mascle,

per festós i per auster, és eix on la mar, més blava,

juga i riu: la Costa Brava.

I d'aquesta Costa Brava

no n'ha vist el millor indret qui no ha baixat a “S'Aguia”

i no ha apamat tot Lloret.

Us parlo, doncs, amb el cor,

en dir-vos ‘xò que us diré: Si jo no fos lloretenc....

ho voldria ser!

Felicià Serra i Mont

Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa

y escondido tras las cañas duerme mi primer amor,

llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena tengo amor, juegos y penas.

Yo, que en la piel tengo el sabor

amargo del llanto eterno

que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul

para que pintes de azul sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,

tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos

como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino,

tengo alma de marinero...

Qué le voy a hacer, si yo

nací en el Mediterráneo.

Y te acercas, y te vas después de besar mi aldea.

Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.

Eres como una mujer perfumadita de brea

que se añora y se quiere

que se conoce y se teme.

Ay, si un día para mi mal viene a buscarme la parca.

Empujad al mar mi barca con un levante otoñal

y dejad que el temporal desguace sus alas blancas.

Y a mi enterradme sin duelo

entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte, más alto que el horizonte.

Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,

le daré verde a los pinos y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo

nací en el Mediterráneo. Naci en el Mediterráneo.

Naci en el Mediterráneo.

Joan Manuel Serrat - Mediterraneo

Old

I’m afraid of needles.

I’m tired of rubber sheets and tubes.

I’m tired of faces that I don’t know and now I think that death is starting.

Death starts like a dream, full of objects and my sister’s laughter.

We are young and we are walking and picking wild blueberries.

all the way to Damariscotta. Oh Susan, she cried.

you’ve stained your new waist. Sweet taste –

my mouth so full and the sweet blue running out

all the way to Damariscotta. What are you doing? Leave me alone!

Can’t you see I’m dreaming?

In a dream you are never eighty.

Anne Sexton

Vieja

Le tengo miedo a las agujas.

Estoy cansada de las colchonetas y los tubos. Estoy cansada de los rostros que no conozco

y ahora pienso que la muerte comienza. La muerte empieza como un sueño,

lleno de objetos y de la risa de mi hermana. Somos jóvenes y caminamos

y recogemos moras azules durante todo el camino a Damariscotta.

Oh, Susan, ella lloraba. manchaste tu cintura nueva.

Dulce sabor – mi boca está llena

y el dulce azul se acaba durante todo el camino a Damariscotta.

¿Qué haces? ¡Déjame sola!

¿no ves que estoy soñando? En un sueño nunca tienes ochenta años.

Traducción de Beatriz Estrada Moreno

LA CASADA INFIEL

Y que yo me la llevé al río

creyendo que era mozuela,

pero tenía marido.

Fue la noche de Santiago y casi por compromiso.

Se apagaron los faroles y se encendieron los grillos.

En las últimas esquinas toqué sus pechos dormidos,

y se me abrieron de pronto como ramos de jacintos.

El almidón de su enagua me sonaba en el oído,

como una pieza de seda rasgada por diez cuchillos.

Sin luz de plata en sus copas

los árboles han crecido, y un horizonte de perros

ladra muy lejos del río.

*

Pasadas las zarzamoras, los juncos y los espinos,

bajo su mata de pelo hice un hoyo sobre el limo.

Yo me quité la corbata. Ella se quitó el vestido.

Yo el cinturón con revólver. Ella sus cuatro corpiños.

Ni nardos ni caracolas

tienen el cutis tan fino, ni los cristales con luna

relumbran con ese brillo. Sus muslos se me escapaban

como peces sorprendidos, la mitad llenos de lumbre,

la mitad llenos de frío. Aquella noche corrí

el mejor de los caminos, montado en potra de nácar

sin bridas y sin estribos. No quiero decir, por hombre,

las cosas que ella me dijo. La luz del entendimiento

me hace ser muy comedido.

Sucia de besos y arena yo me la llevé del río.

Con el aire se batían

las espadas de los lirios.

Me porté como quien soy. Como un gitano legítimo.

Le regalé un costurero grande de raso pajizo,

y no quise enamorarme porque teniendo marido

me dijo que era mozuela cuando la llevaba al río.

CANÇÓ DE BRESSOL

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort

i no necessite res. Jo tinc una Mort petita,

i és, d'allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve. És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra i la flor del taronger.

V.A.E

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició. No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament, iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

De Joaquim Abril a Enric Prat de la Riba. Memòries de Dablan

Avui en aquest captard la meva terra

parla dels seus sofriments i tu, Senyor,

no escoltes. Sents el crit de justícia

ofegat amb el dolor? Escoltes en el silenci feixuc

la petita desesperació de cada dia? Veus com la nostra llibertat

ha esta avui venuda i empresonada?

Com la por, -eina dels nostres bords botxins-

fa tancar les boques i obrir les portes?

I entretant, l'estimada, enganyada i soferta terra meva, creu en una esperança.

On és aquesta esperança? La meva terra, i amb ella els meus homes

creiem en la llibertat, la justícia i l'amor.

Creiem en el nostre destí de poble. Però, fins quant? Fins on?

Per què ens has abandonat? Per què no podem arribar a assolir

la nostra completa, total i absoluta llibertat?

Per què no podem esdevenir nosaltres mateixos? Avui, Senyor,

en aquest captard t'he vingut a parlar

dels sofriments de la meva pàtria catalana, que, petita o gran, és la única pàtria meva,

i tu, Senyor, escoltes?

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 i, per tant, avui

hauria estat el seu aniversari. A més, va morir l'11 de novembre de 2003. És a dir, enguany es complirà el 10è aniversari de la seva

mort. Dos motius més que suficients per compartir amb vosaltres un

dels poemes que Martí i Pol ens va deixar i que no han perdut ni un bri d’actualitat. Al contrari, estan més vius que mai i ens empenyen,

com a poble, a posar-nos dempeus i cridar qui som.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no els val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Ara mateix

(...)

Y tú, bello Walt Whitman, duerme a orillas del Hudson con la barba hacia el polo y las manos abiertas.

Arcilla blanda o nieve, tu lengua está llamando

camaradas que velen tu gacela sin cuerpo. Duerme, no queda nada.

Una danza de muros agita las praderas y América se anega de máquinas y llanto.

Quiero que el aire fuerte de la noche más honda quite flores y letras del arco donde duermes

y un niño negro anuncie a los blancos del oro la llegada del reino de la espiga.

F.G.L.

PEQUEÑO VALS VIENÉS

En Viena hay diez muchachas, Un hombro donde solloza la muerte

Y un bosque de palomas disecadas. Hay un fragmento de la mañana

En el museo de la escarcha. Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals, este vals Este vals con la boca cerrada.

Te quiero, te quiero, te quiero

Con la butaca y el libro muerto En el oscuro desván del lirio

Por el melancólico pasillo. En nuestra cama de la Luna

Y en la danza que sueña la tortuga. ¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals, este vals Este vals de quebrada cintura.

Este vals, este vals,

De sí, de muerte y de coñac

Que moja su cola en el mar.

En Viena hay cuatro espejos Donde juegan tu boca y los ecos.

Hay una muerte para piano Que pinta de azul a los muchachos.

Hay mendigos por los tejados,

Hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay! Toma este vals, este vals

Este vals que se muere en mis brazos.

Leonard Cohen - Take This Waltz [Official Music Video]

No te rindas

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras, Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre, Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso, Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños, Destrabar el tiempo,

Correr los escombros, Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto. Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas, Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron, Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa, Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos Desplegar las alas

E intentar de nuevo, Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento. Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti

Biblioteca Municipal de

LLoret de Mar

Pl. Pere Torrent, 1

17310-LLORET DE MAR

Tel 972 34 90 55

[email protected]

Web de la Biblioteca