Desubicats

Desubicats

Classe del Vampir.11 anys

Sovint valorem molt poc saber quin és el nostre lloc quan el percebem de forma clara i definida. Quan el desordre i la desubicació se’ns fan evidents per contrast amb allò que és habitual, podem valorar com n’és d’important saber quin lloc ocupem cadascú. Tots tenim un lloc per ser estimats, un lloc per ser reconeguts, per saber qui som i on som i qui són i on són els altres. Saber el lloc que ocupem ens dóna confiança , seguretat, sentit de pertinença, ens identifica.

De la mà dels creadors Javier i José Luís Díez amb la seva exposició “Desubicados” ens hem endinsat subtilment a contemplar les nostres ubicacions, els llocs que ocupem nosaltres. Els creadors han situat objectes allunyats del seu lloc natural i ens han fet de mirall per fer sorgir les preguntes:

Quin és el meu lloc?

A on puc dir aquí estic bé?

Diàleg amb les obres “Desubicados” de Díez+zeid

A partir de l’exposició a la galeria H2O de Barcelona del 10 al 25 de setembre de 2015.

Ignorància. Ignorancia. (Llibre obert damunt peanya separat per una corda impossible de llegir).

Ens ve al cap algú que desconeix que la seva vida està escrita en aquell llibre. Són com idees que les deixes córrer. La corda està posada allà expressament perquè no ho llegim, és la teva voluntat, el llibre té com un secret i no vol dir-ho a ningú. Pensem amb els refugiats que deixen la seva història enrere i l’ obliden per fer una nova vida. És una història que sembla que no té final. Gent que mor per la guerra i no pot acabar el seu llibre (la seva història).

La corda vol dir que no tots podem estudiar o complir els nostres desitjos per qüestions de la guerra.

La corda impedeix que la gent pugui aprendre perquè aquest llibre guarda la informació sobre un tema valuós.

Aquest llibre darrera una corda no té ni cap ni peus.

Tant el llibre com la corda com la paret estan “desubicats”, que vol dir que no estan al lloc que els pertoca.

Desarrelament. Desarraigo(Tapajunts que tapava el marc d’una porta de fusta estirat a terra)

És un tapajuntes que bé podria tapar el marc d’una porta. A més a més no està en el lloc que hauria d’estar. En aquest lloc no fa cap funció en particular, perquè no és el seu lloc. Nosaltres deduïm que el tapajuntes és aquí perquè antigament hi havia una porta, la van treure, i a partir d’allà va quedar un dels tapajuntes que hi ha als marges de la porta estirat a terra.

Per tant aquesta peça està abandonada, i la resta de la porta està en un altre lloc, i aquest està sol. En deuen haver trobat un d’igual o millor.

A part de tot això el tapajuntes està desorientat, com els refugiats que surten de la guerra, sols i sense res...

Per què no serveix de res una part d’una porta a terra?Potser sí que serveix. Una porta a terra, pot portar a llocs inesperats, podria ser, el teu lloc preferit per relaxar-te, descansar, el teu lloc d’intimitat, privat, etc…

Obstacle. Obstáculo.(Corba d’Escalèxtric que tanca l’angle d’una paret).

La paret és l'obstacle del camí, de la carretera, has de superar l'obstacle per passar a l'altre costat, és una paret en el camí de la vida. Es pot superar !!! Pot ser un gran camí, però a quin destí va? Per què és aquí ? Està “desubicat”. Aquesta peça aquí no funciona. La paret li fa d'obstacle a superar. Un extrem toca a la paret i l’altre extrem també. És una pedra en el camí. Aquesta peça ha d'estar formant el circuit que ha de formar. Has de veure que aquí només està situada sense sortir endavant, ha perdut el seu camí, està desorbitat, no té lloc on anar no aguanta cap altra peça, no té llar ni família, tampoc camí.

Dóna el missatge de no poder escapar, refugiat de la vergonya i l'honor. La Pau en aquest món no és la clau, són els diners, els seus cors estan gelats del que han viscut. Pensem en els refugiats que han deixat la seva vida per davant per començar un altre camí igual que aquesta peça, lluny de la societat.

Buit. Vacío. (Cordó que impedeix el pas en un angle de l’exposició).

És una corda amb dos pals. És com si volgués mostrar alguna cosa però no pot perquè no té sentit. És com si no deixés passar alguna cosa. Potser després de la paret hi ha quelcom que no es pot veure i per això hi ha la corda. Pensem en els refugiats. És com si els refugiats estiguessin per dintre de la corda i no poguessin sortir. És com si estigués buit. S’assembla a les fronteres que volen travessar els immigrants. Són com pedres que es posen pel camí de la vida, i que t’impedeixen passar per reptes, com les muralles. Nosaltres com que som molt àgils, podríem passar aquestes pedres. Les pedres de les quals parlem a vegades poden ser visibles o invisibles. Hem descobert que vol demostrar alguna cosa però com que no té sentit no ho podrà aconseguir.

Inutilitat. Inutilidad.(Penjador blanc posat de tal manera que no deixa penjar-hi res).

Nosaltres veiem un lloc on deixar les coses, però està enganxat a la paret i no s’hi pot penjar res. Nosaltres creiem que és un pany de la porta, i que tal com diu el nom, no té sentit, i és inútil. Creiem que el pany té forma d’interrogant, que és com el desconegut i encara no trobem la porta.

És com si els que se n’han anat de casa seva sense sentit i estan desubicats han de trobar la seva porta per poder estar en algun lloc.

Això devia ser inventat per deixar les tovalloles, les jaquetes,... però com que està enganxat a la paret no s’hi pot penjar res. Llavors no fa la seva funció i està desubicat. No fa servei. Podria fer-lo a no ser que no fos aquí. Seguidament nosaltres hem pensat que si a nosaltres ens ha passat alguna vegada, llavors hem pensat que hi ha moltes coses quotidianes que no tenen sentit.

Hem arribat a la conclusió que no té sentit és com els immigrants que estan desubicats és com si tots, volguessin estar en un lloc però a la vegada no hi poguessin estar.

Oblit. Olvido.( Fulles de plataner arraconades en un angle de l’habitació).

Veiem unes fulles seques en un racó d’una casa sense cap arbre a prop. Estan soles, sembla que fa temps que estan allà. Tenen una paret al davant, però no és una paret en un lloc visible estan en un racó. Estan apartades. Semblen unes persones oblidades, deixades. És com si estiguéssim en un altre món. Molta gent no els fa cas. N’hi han moltes però estan totes oblidades. Tenen fred, tenen gana… n’hi han moltes però estan soles.

Ningú les ajuda , no saben ni què fan allà, estan perdudes, estan en un lloc estrany. Abans estaven en un arbre verd, maco però ara estan en un lloc que no els toca, i no perquè volen sinó perquè els han fet fora.

Són com persones que no poden ser ells. Ja no els fereix res per què, ja se’ls ha trencat el cor. Són refugiats que l’únic que busquen és llibertat i pau. A vegades no saben ni què busquen. Tenen obstacles per passar endavant, estan bloquejades. Són persones que intenten l’impossible, però no per tenir un mèrit o per fer-se el fatxenda, sinó per salvar-se. No tenen moltes possibilitats, però ho intenten. Hi ha un camí enrere ple de perills, no poden anar endavant, no tenen lloc on anar. Sembla que tinguin un futur impossible, però en ells queda un punt d’esperança. Estan en un país tancat per això volen sortir.

Invisibilitat. Invisibilidad. (Quadre modern “paspartú” amb fons verd uniforme).

És un sol quadre sense sentit i oblidat, un quadre amb pintura d’un verd fosc i trist, deixat de banda, en una sala tota fosca i amb una llum blanca que enfoca el quadre perquè sembli més fosc i que ens recordi que els refugiats també a vegades troben camins que els ajuden a trobar alegries en altres llocs. Això no passa gairebé mai perquè la majoria de les vegades han de sobreviure en camps de refugiats.

Sembla solitari i no té ningú al seu costat ni res dibuixat al seu damunt. Dóna la sensació de que estàs sol sense ningú, quan veus el quadre. Pensem que no hi ha res al quadre perquè no és capaç d’explicar-nos alguna cosa interessant. En realitat pot estar-nos explicant alguna cosa que nosaltres no captem. Sembla una fotografia invisible.

Els refugiats semblen que vegin aquest quadre davant seu, perquè se senten invisibles a l’estar en aquestes situacions de guerra. Tota aquesta gent han de marxar del seu país i anar a altres llocs per poder viure, però després si volen tornar al seu país no els deixen, per por de morir; aquest quadre ho representa.

Incomunicació. Incomunicación. (Porta blanca llisa amb manetes daurades clavada a la paret).

A nosaltres ens ha tocat una obra que és la ”incomunicació” que és una porta amb res al darrere. Nosaltres en aquesta foto veiem una porta blanca i vella. Amb un pany no molt ben fet. A l’obrir aquesta porta sonaria un soroll no molt agradable. Sonaria el soroll de les pel•lícules de por. Segurament al travessar-la hi hauria alguna cosa. Seria una cosa molt estranya. És una porta que et podria portar a qualsevol lloc, però també et pot estar amagant un nou món. Algun dia aquesta porta et podria portar a la destrucció. podria ser una de les mil portes del món. També podria ser un porta única al món.

Aquesta porta podria ser d’habitació, perquè no és que sembli estar molt protegida. Aquesta porta, podria ser que no fos una porta normal i que ens portés a una altra dimensió. Aqueta porta a part de portar-te a altres llocs a més a més et podria portar emocions. Tu podries travessar la porta i només que fos una porta normal arribaries al mateix lloc. Llavors el sentiment que sentiríem seria decepció.

Inutilitat. Inanidad. (Aixeta antiga d’aram posada horitzontal en un angle de paret).

Nosaltres hem vist una aixeta antiga enganxada a la paret en horitzontal, que no hi surt aigua, és una aixeta molt antiga, i té pinta d’estar rovellada, nosaltres voldríem saber perquè està aquí ubicada i no en un altre lloc.Pot ser que ens vulgui dir que no hem de deixar les coses importants de banda. Per exemple l’aigua. L’aigua és una cosa molt important, però no tota la gent li dóna la mateixa importància. És probable que la gent que no té tants diners com nosaltres li doni més importància que nosaltres.

Nosaltres som gent que malgastem molt les coses més importants, i hem arribat a la conclusió que hem d’intentar apreciar una mica més els objectes que tenim, perquè a nosaltres ens pot passar que un dia d’aquests ens quedem sense res. Si ens passés això crec que sabríem apreciar molt més les coses que tenim.

Limitació. Limitación. (Senyal de tràfic que limita la velocitat a 90 amb fons blanc sense marge negre. La portaven els camions).

A nosaltres ens ha tocat la limitació, la limitació és un 90 com els de l’autopista enganxat a la paret, que no té sentit, està “desubicat”.

Per la gent és una gran beneiteria entrar a una exposició i veure un 90 enganxat a la paret. Un dels motius que hem pensat pel qual esta aquí un 90 és perquè creiem que la gent hauria de durar més de 90 anys, és a dir que per conservar-nos i viure més. No hauríem de fumar ni consumir begudes alcohòliques.

També podria voler dir que parem que no ens passem de la “ratlla”, per exemple si estàs fent molt esport que paris, si estàs molt cansat.

Aquest 90 pot voler dir que les coses tenen un doble sentit, perquè si el gires és converteix en un 06, llavors hem pensat que els que han fet l’exposició volien transmetre’ns alguna cosa més del que hi ha a la paret.

Encara que el senyal digui que es vagi a noranta per hora hi gent que ni tant sols hi poden arribar. Aquests podrien ser els immigrants que sovint volen córrer a un futur millor per a ells.

Bloqueig. Bloqueo.( Mànec de porta modern lacat en blanc clavat a la paret de fons blanc).

És un mànec de color blanc enganxat a una paret. Sembla que es pugui obrir una porta, però no n’hi ha cap. Aquesta idea de bloqueig ens ha fet pensar en els refugiats de guerra. Creiem que portes sense entrada com aquestes volen bloquejar els sirians, quan s’escapen de la guerra.

Creiem que veuen un pany en una paret i pensen que a darrera de la paret trobaran aigua i menjar.

Potser el pany no hi és a la porta expressament perquè potser no volien que marxessin els refugiats Sirians, i així no pugessin obrir la porta i marxar. La idea que expressa mostra moltes coses en comú amb els Sirians o els refugiats.

Impediment. Impedimento. (Tirador de porta d’armari de cuina , semicercle negre).

És un pany d’un armari de la cuina, de color negre i petit, o també pot semblar algun altre objecte, però nosaltres hem aprofundit el tema i se’ns han acudit algunes coses.

La gent del poble vol estirar el pany però no poden i el motiu pel qual el volen estirar és perquè volen anar a un món millor. En una guerra, l’armari es va cremar, i la maneta va haver de marxar, i ara és a la paret sense tenir cap sentit ni funcionament. Creiem que algú vol impedir que algú entri a dintre o que vol impedir que algú agafi alguna cosa d’aquell armari.

Creiem que no només pot ser algú dolent, pot ser que també sigui una ajuda per escalar una tanca per exemple. Pensem que la maneta pot obrir un armari amb menjar a dintre. El menjar és la vida.

Enyorança. Extrañamiento. (Catifa de fibra vegetal rectangular penjada a la paret).

Veiem una simple catifa d’ una entrada penjada a la paret , i està per estrenar. Potser es diu enyorança perquè les catifes normalment estan posades al terra. També pot ser un tros de catifa que s’ ha trencat i la trobem a faltar. Sembla la catifa de la nostra escola i si faltés trobaríem a faltar passar cada dia per allà . Podria ser també una catifa molt famosa fins que un dia la van robar. L’ amo la trobava a faltar i el poble també perquè l’ amo era molt amable i es van sentir malament. També podria ser un objecte de guerra recuperat. Potser els seus amos que la van canviar per una altra. La catifa potser també té sentiments. Nosaltres creiem que si no l’utilitzen, si no li fan us a de la catifa al final ja no la fabricaran. Les catifes són molt importants encara que no ho sembli. Per a les persones és molt important eixugar-se a els peus abans d’entrar en un lloc net. És una llàstima que aquesta catifa estigui penjada a la paret. Encara que els objectes no tinguin sentiments no vol dir que no vulgui tornar al mateix lloc, ‘’al seu lloc de treball’’. Si ella parlés segur que ens diria que vol tornar al seu lloc, a part ens diria quatre coses negatives pel fet d’haver estat lluny del seu lloc original.

Algunes idees a partir del treball ens feien adonar que l’exposició «Desubicados» havia arribat al cor de tots i totes.

-Si tractes malament als diferents, tant pel color de la pell, com per un defecte físic està malament.-Els refugiats surten del seu país, però on els porten tampoc els volen. És com si tothom els ignorés.- Si a l’ Àfrica fossin rics no hi hauria problemes. Els diners són el conflicte de tot el què passa.-Si una espècie d’animal està en perill d’extinció la miren d’una altra manera i la cuiden.

A la pregunta …vosaltres heu estat “desubicats” com els objectes de l’exposició? Responíem:

- Tots ocupem un lloc, quan et sents incòmode en un lloc et trobes “desubicat”.- Quan vaig venir de nou a l’escola estava “desubicada”, però de seguida amb els companys em vaig sentir còmode.-A mi em costen molt els canvis. La primera nit a la casa nova vaig estar molt incòmode. -Quan tenia cinc anys els meus pares es van separar i no entenia que passa, ells discutien. Em vaig quedar fora de lloc, va ser com un cop molt fort perquè jo amb ells estava molt bé.

Quin és el meu lloc? A on puc dir aquí estic

bé?

Per seguir el projecte de “Desubicados”, vam pensar quin era el nostre lloc i on podríem dir que estàvem bé. Vam repartir-nos en diferents grups, on vam fer diferents famílies amb “Playmobils” en les quals hi havia persones que no trobaven el seu lloc. Per trobar les solucions per a les famílies vam parlar de les mirades, que una mirada podia dir moltes coses fins i tot més que les paraules, si els pares no miraven el seu fills volia dir que no els estimaven. Després de trobar solucions per les famílies per tal de que tothom estigues bé vam arribar a la conclusió de que els nens s’enduien la pitjor part.

Construïm famíliesper ubicar bé els nens

i nenesLa pregunta quin és el meu lloc ens va portar a pensar amb les famílies i quin era el lloc que ocupàvem nosaltres i els nens que pateixen dificultats al seu entorn proper. Per fer-ho vam visualitzar-ho amb «Playmòbils « per poder-ho analitzar posteriorment. Aquestes eren algunes de les famílies que van sorgir del diàleg.

El pare va marxar amb una altra dona que tenia una filla, ell tenia dos fills, un nen i una nena.El germà de la mare va marxar i va trobar parella, van adoptar un fill.Els fills del primer matrimoni no trobaven el seu lloc.

Són dues famílies perquè les parelles es van separar i han fet una altra família.La primera parella tenien tres fills que es van quedar amb la mare. El pare s’aparella i adopta dos fills.Són els tres fills que no troben el seu lloc perquè el pare no és el seu.

Una parella es van separar amb una filla amb custòdia compartida.La mare es va tornar a separar i la custòdia se la va quedar el pare i la mare va tenir un altre fill.El pare es va tornar a aparellar i va tenir un fill.La filla de la primera parella no trobava el seu lloc.

-Se senten més bé perquè els pares es miren els nens.-La nena se sent millor amb els germanastres però amb els pares no.-Els germanastres es miren entre ells i a ella no la miren.-Potser el segon pare és molt important per ella.-I si la nena no vol estar amb cap d’ells?

Com trobaria el seu lloc el nen d’una família?

-Les dues parelles milloren la relació i s’acosten el segon pare i el fill.-Fan una rotllana de les dues famílies, estan bé juntes però l’altre fill hauria d’estar més a prop.-Jo afegiria que tots poguessin estar junts i el segon pare també.-Si mira enrere mira el passat.-Jo posaria la nena al mig perquè fos el centre d’atenció.-No perquè estaria “agobiada” perquè si passa alguna cosa tens un munt de gent que et mira i “ t’agòbia”.-De tant en tant saber que la gent està pendent de tu et va bé.

Us ha servit tot això què hem parlat?

-Ha estat especial per poder treure idees de les famílies.-Jo no sabia que la vergonya era com tenir por de baixa intensitat.-Hem tingut confiança amb tots.-Tinguis la família que tinguis, els pares i les mares t’estimen.-Encara que de vegades no ho sembli, t’estimen molt.-De vegades hi ha problemes i no tots es poden solucionar.

Aquesta és la solució d’ubicació de la família trobada entre tots i totes. Tots comparteixen la mirada.

Representem les obres que ens havien fet pensar tot reflexionant sobre: Quin és el meu lloc? A quin lloc puc dir aquí hi estic bé?

La nostra exposició de«Desubicats»

Foto maqueta llibre

Enviem el nostre treball als seus autors de «Desubicados» i ens fan un retorn amb una carta.

Carta Díez+zeid Hola chicos, hola chicas, hola Patrici,en primer lugar, agradeceros que os hayáis interesado por nuestra exposición DESUBICADOS. También deciros que nos ha gustado que os haya parecido "diferente a las otras"; ¡imaginaros que aburrido sería ir a museos, galerías o espacios parecidos, y que todo nos resultase parecido!; así que primer objetivo, cumplido, os hemos sorprendido, ¡perfecto! Ahora toca ver qué habéis comprendido, o sentido, o pensado al ver nuestras obras; lamento deciros que va a resultar un poco complicado lo que nos proponéis ya que por una parte no tenemos resuelto el tema de la videoconferencia y por otra resultaría muy complicado encontrar un horario en el que coincidir ya que nosotros, además de "artistas", trabajamos como diseñadores de producto, o diseñadores industriales, como prefiráis, y ahora mismo tenemos, afortunadamente bastante trabajo, incluso algunos viajes fuera de Madrid. Lo que os prometo es que en mi próximo viaje a Barcelona, volveré a contactaros por si pudiese acercarme a vuestra escuela y así poderos conocer personalmente y charlar con vosotros sobre esta exposición y otras cosas. Mientras, podéis enviarnos los textos donde nos expliquéis cosas sobre DESUBICADOS, y que conste que como le he explicado a Patrici, vuestra opinión nos interesa mucho, de verdad, porque creemos que el "mensaje" que lanza el creador (preferimos esta palabra a la de artista) no se debe agotar ahí, sino que debe ser el observador, en este caso vosotros, el que la complete, la rebata, o plantee otro punto de vista, aunque sea completamente diferente al que en este caso planteamos nosotros. Así que esperamos vuestros textos con verdadera curiosidad e ilusión; e intentaremos responder a vuestras preguntas. Y por si queréis conocer algo mas de nuestro trabajo cuando hacemos poemas objeto o poesía visual podéis visitar este enlace: díez+zeíd; esperamos que os guste. Bueno, seguimos en contacto. Adéu, Javier y José Luis (los díez)

El treball ens porta a pensar en la vida a la classe. Els conflictes que vivim, sovint ens fan sentir desubicats.

A l’escala de Primària un nen representat amb la seva silueta negre s’enfila per la corda tot buscant el seu camí.

Trobem resposta amb la poesia de J.V. Foix.

«Els bells camins es multipliquen allà on creiem que s’acaba la

carretera.»