Des de l'interstici

Vartan Avakian

David Curto

Domènec

DES DE L’INTERSTICIHatem Imam

Francesc Vidal

Raed Yassin

Comissariat Maral MikirditsianTextos Vartan Avakian, David Curto, Domènec, Hatem Imam, Maral Mikirditsian, Francesc Vidal i Raed Yassin Coordinació Joana Hurtado Disseny gràfic Marcel·lí Gutiérrez (Txelografia)Muntatge Marc QuintanaAtenció al públic M. Carmen González i Marina Serra

Centre Cívic Can FelipaC. Pallars 22708005 Barcelona

www.cccanfelipa.cat canfelipaartsvisuals.wordpress.com (+34) 932 563 840

De dimarts a dissabte, de 17 a 21h.Dilluns i festius tancat

CAN FELIPAARTS VISUALS

DES DE L’INTERSTICIDel 3 de novembre al 23 de desembre del 2011

Vartan AvakianDavid Curto

DomènecHatem ImamFrancesc Vidal

Raed Yassin

Comissariat per Maral Mikirditsian

DES DE L’INTERSTICI

Des de l’interstici és una selecció de projectes que proposen diversos apro-paments a un espai de conflicte, en aquest cas, la regió del Pròxim Orient; un espai que en el nostre imaginari, conscientment o inconscientment, està abocat a una lectura dirigida i fixada. L’exposició uneix tres artistes de Catalunya i tres artistes del Líban amb la intenció de reunir i també contraposar les diverses percepcions i relacions que els artistes han esta-blert amb aquesta regió, i que es manifesten en diversos nivells, que van del més proper al més distant.

Basada en la premissa que hi ha sempre un espai mediador entre el perceptor i el percebut, l’exposició pretén provocar la reflexió sobre l’es-pai de trànsit i el lapse entre l’objecte a tractar i el resultat de la seva lectura, l’objectivitat i la ficció, la materialitat i l’abstracció, l’existència i l’imaginari, l’autèntic i el fals.

L’exposició pretén evidenciar aquest interstici –imaginari adquirit, percepció subjectiva– en les seves diverses vessants, a través de diferents aproximacions i objectius. Es duen a terme així diversos models i mèto-des per a llegir un territori especialment complex, que suporta una for-ta càrrega política i socioeconòmica. Un territori que permet realitzar treballs que tracten directament aquesta tensió, sense excloure experi-ències que permeten lectures més introspectives, més íntimes, amb una poètica subjectiva.

Mentre que a The Revenge of Geography Vartan Avakian proposa una topografia nova de la ciutat de Beirut a través d’un mapatge de pel·lícules d’acció rodades a la ciutat destruïda durant la Guerra Civil, Short Wave/Long Wave és un intent d’abastar aquesta mateixa ciutat des de la distàn-cia de la ciutat natal de l’artista, obtenint una línia d’horitzó sense so i sense nom, similar a la ciutat de Nova York, que ens transmeten moltes pel·lícules nord-americanes. D’altra banda, les construccions i els objec-tes evocats per Hatem Imam a Interrupted Landscapes i Vicarious Dreams podrien pertànyer a Beirut o a qualsevol altra ciutat, desmuntant així la idea de ciutat exòtica que se li pot atribuir. En aquest cas, en comptes de

contemplar la ciutat des de lluny, se’ns ensenya de massa a prop, de tant a prop que ens resulta impossible ubicar-la o apreciar-ne els matisos que la diferencien de qualsevol altre lloc. Ens allunyem de nou amb Baladia Ciu-tat Futura, de Domènec, on l’única manera com l’artista es pot acostar a la ciutat (en aquest cas a Baladia, Palestina) és a través de la documentació trobada a Internet, ja que es tracta d’un enclavament destinat a la forma-ció militar on es fan duplicats de ciutats que són objectius potencials. A Disco Tonight, de Raed Yassin, el narrador descriu com va conèixer el seu pare a través de vídeos de pel·lícules egípcies. La peça, encara que molt personal, evoca una època d’assumptes socials i econòmics emmarcats en la memòria col·lectiva de la regió. Amb Història sagrada, Francesc Vidal fa una reflexió des de la llunyania al voltant dels territoris palestins, prenent com a eix mediador un àlbum de cromos editat a l’Estat espanyol en els anys 50 i reinterpretant-los mitjançant notícies d’actualitat de la zona. David Curto ens ofereix l’oportunitat de crear la nostra versió del con-flicte amb La Mara 6.0_(Tahrir), un joc lúdic i participatiu que li permet fer-ne una anàlisi a través de la mirada de terceres persones, el públic.

Els projectes participants, alguns realitzats per a l’ocasió, d’altres rea-litzats amb anterioritat i escollits juntament amb els seus autors respec-tius per a aquesta exposició, són també el resultat dels diversos mecanis-mes emprats per abordar l’objecte en qüestió. En alguns casos aquests mecanismes són provocats pel fet de viure en el territori (des de dins), mentre que en altres són producte de la distància (des de fora). Parado-xalment (o això sembla), els projectes conceptualitzats des de dins tenen tendència a distanciar-se de les característiques que emergeixen en els projectes realitzats des de fora. Com si l’interstici fos el lloc on els projec-tes es creuen, com reflexes invertits, per a desviar-se després i convertir-se en els resultats que podem veure en aquesta exposició.

Maral Mikirditsian

VARTAN AVAKIAN Short Wave / Long Wave | The Revenge of Geography

És una ciutat que suggereix molt quan s’observa des de llunySamir Kassir, The History of Beirut

Darrere el mar, quan el dia era clar, es veia una ciutat amb un skyline alt i gran.

S’assemblava a les ciutats de les pel·lícules. De fet, s’assemblava a Nova York en pel·lícules i sèries de TV americanes. Creia que era Amèrica.Algunes ciutats no tenen cap so.Algunes ciutats no tenen cap nom. Sembla que el desig sempre distancia.És la distància entre la ciutat i la seva imatge. És el temps que necessita un so

per a ser identificat com a veu. Les ciutats ens arribaven mitjançant freqüències ShortWave/LongWave tenien un nom en el dial de la ràdio.

Beirut se’m va presentar una vegada com una aparició en l’horitzó i una altra com l’escenari d’un món postapocalíptic en una pel·lícula de ciència-ficció produ-ïda el 1985. No va revelar la seva identitat, no em va dir el seu nom.

Els anys 80 eren el temps del cinema d’acció al Líban. En plena guerra civil, era un període en què es podia accedir fàcilment a armes i explosius. Era també un temps en el qual la urbanitat va ser reconfigurada i la geografia desbaratada. Era un temps en què no només els exèrcits eren constantment reorganitzats, sinó també tots els aspectes de la urbanitat.

Les pel·lícules d’acció comercials teixien narratives que dissociaven el cityscape de la especificitat històrica i geogràfica, produint noves topografies. Les pel·lícules populars d’acció, rodades a Beirut entre 1979 i 1989, esdevenien el canal a través del qual els ciutadans podien veure la seva ciutat. La ciutat de Beirut va ser divi-dida i el seu centre era un no man’s land. Però Beirut vivia a la pantalla, i jo hi vivia, per poders, les meves fantasies. Les vivia a través dels personatges de la pantalla en una ciutat extrageogràfica que apareixia en les pel·lícules.

The Revenge of Geography dibuixa una antologia de la reorganització urbana de Beirut, a través d’un mapatge dels llocs on van ser rodades les pel·lícules d’acció. El projecte crea una topografia a partir de la qual la ciutat pot ser explorada, i en la qual els nostres desitjos poden ser projectats.

DAVID CURTOLa Mara 6.0_(Tahrir)

Els vicis que, en general, practica la gent són d’allò més variats, però els més inte-ressants són aquells que no són considerats com a tals per la majoria. Per exemple, mirar els continguts informatius de la televisió com si es tractés d’una ficció, fur-gar-nos els orificis corporals mentre no ens veuen o cometre maldats diminutes emparats pel més absolut dels anonimats.

Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera ogiva nuclear.La Mara és un marc d’actuació del qual em serveixo per vertebrar una multi-

plicitat de microdiscursos que, d’una altra manera, podrien semblar desmanegats o dispersos, o una sèrie d’intervencions que adopten diversos formats en funció dels entorns i dels moments.

El nom fa referència a un tipus d’entramat social altament jerarquitzat que proporciona seguretat i identitat als individus que l’integren, a la vegada que con-diciona o fins i tot coacciona les seves conductes fins a extrems insuportables i sovint poc desitjables. També addueix clarament analogies que es poden establir entre una picabaralla d’estadistes, una rebequeria de religiosos o una baralla de pati carcerari.

Aquest tipus d’interactuació viciada és fàcilment extrapolable al conjunt de la biosfera. En un permanent estat d’agitació proper al “marxa tu per posar-m’hi jo”, els vius planetaris s’escarrassen en un perpetu estat d’afany de supervivència que els porta a cometre un ampli ventall d’abusos, excessos i desoris en els més diversos àmbits i cercles.

La Mara 6.0_(Tahrir) s’estructura com un vodevil políptic participatiu en for-ma de joc de retallables, on els caràcters i les situacions resulten intercanviables. És un paisatge més o menys bèl·lic en què les operacions, les relacions o els bom-bardejos es troben subjectes a l’arbitrarietat del públic, el qual, dotat d’una capaci-tat d’intervenció que al món “real” li ha estat escamotejada, es troba sobtadament investit per la potestat de decisió atribuïble a un senyor de la guerra qualsevol.

DOMÈNEC Baladia Ciutat Futura

Igual que en totes les ciutats reals, hem construïtmesquites, un Kabbah i fins i tot un camp de refugiats

Arick Moré, tinent coronel de les Forces de Defensa d’Israel

Projecte al voltant de Baladia City. Coneguda també com National Urban Trai-ning Center, és un centre d’entrenament militar situat prop de la base militar de Tze’elim, al desert del Negev, al sud d’Israel, que és utilitzat per les Forces de De-fensa d’Israel per a planificar la guerra en zones urbanes de Gaza, Cisjordània, el Líban i Síria. La instal·lació, que va ser finançada en gran part amb l’ajuda militar dels EUA, és una ciutat model de 7,4 quilòmetres quadrats que consisteix en 1.100 mòduls bàsics que poden ser reconfigurats pels planificadors de la missió militar per representar ciutats àrabs específiques.

La instal·lació Baladia Ciutat Futura, es planteja com un display i arxiu docu-mental que acumularà imatges, la majoria produïdes pels mateixos soldats, i una maqueta de la ciutat.

El projecte pretén irònicament indagar sobre les paradoxes entre les tendèn-cies arquitectòniques desenvolupades a Israel a partir dels anys 70 en un intent de dotar “d’identitat local” a l’arquitectura –apropiant-se de l’imaginari palestí– en-front de “l’estil internacional” desenvolupat en les primeres dècades del nou estat, i la seva deriva més distòpica: la ciutat simulacre de Baladia City.

HATEM IMAM Interrupted Landscapes | Vicarious Dreams

Quina és l’antítesi d’un paisatge?

En les dues sèries Interrupted Landscapes i Vicarious Dreams, em centro en allò que possiblement podria ser el contrari del que comunament es defineix com a paisat-ge. El meu treball juga amb la definició de paisatge i qüestiona la possibilitat de construir-lo. He capturat un munt de fotografies dels espais buits de les ciutats, alhora que em pregunto si algun d’ells són paisatges. Es tracta de documents que ubiquen el meu ésser en un determinat temps i espai, i en aquest sentit són molt similars als autoretrats.

Les fotografies que representen les parets de ciment emblanquinades a Inter-rupted Landscapes fonamenten la meva pertinença a un espai delineat. Són com les factures d’electricitat que arriben a la meva adreça: això ratifica que tu, Hatem Imam, resideixes en aquesta localitat, ets un resident d’aquesta ciutat, un súbdit d’aquest estat. A diferència de les factures, les fotografies no estan certificades per part d’una autoritat nacional. Pertànyer no és un tema banal. Vaig créixer amb aquesta creença: “heus aquí el poble palestí, que no té casa”.

Les excavacions de construcció i parcel·les no reclamats a Vicarious Dreams es-devenen un conjunt d’espais que són alhora buit i potencial. Ple de possibilitats per al futur, poden ser ocupats pels somnis dels responsables de la ciutat i dels seus habitants. Romanen amb paciència, esperant que planificadors i arquitectes els reorganitzin dotant-los d’un nou significat. La terra s’excava i després s’omple de nou. Els espais són dividits, les àrees són classificades, i les seves funcions assig-nades. Aquest procés defineix el rostre de la ciutat, i amb l’abundància d’aquests intersticis en el teixit urbà que escapen d’una definició clara, potser podem pensar en Beirut com una ciutat a la recerca del seu paisatge o paisatges.

FRANCESC VIDAL Història sagrada

El treball Història sagrada pretén ser una reflexió al voltant del territori que, pro-bablement, és i ha estat, durant centenars d’anys i per diversos motius, l’espai geo-gràfic més significatiu per a milions de persones de diverses cultures, generacions i llocs del món occidental: els territoris palestins. Un lloc tan fortament arrelat a l’imaginari popular, assumit sense escletxes conceptuals per una gran majoria de la civilització occidental durant segles i, a la vegada, molt inestable políticament i socialment des de fa molts anys.

La història base de la qual partim, per desenvolupar aquesta reinterpretació/confrontació en clau actual, està extreta de l’àlbum de cromos Història sagrada, editat per la marca comercial Chocolates Tupinamba els anys 50 a l’Estat espanyol, un element culturalment significatiu, si l’ubiquem geogràficament i socialment. Confrontat amb aquest apartat, hem confegit un segon bloc de dades a partir de les diverses informacions sobre la situació actual de la zona, que ens faciliten els mitjans de comunicació via Internet.

Així doncs, volem contraposar –d’una banda– la perversa innocència amb què, per mitjà dels cromos dirigits a un públic jove, es presenta la història que ha estat la font, que ha donat peu i que avala tots els conflictes actuals que assoten aquell territori, amb –d’altra banda– la recepció conscient que ens fa prendre una posició crítica davant d’uns esdeveniments puntuals i actuals que afecten milers de perso-nes. Això ens obliga a posicionar-nos, i aquí rau la provocació i, en conseqüència, la funció i la posició de l’espectador.

RAED YASSIN Disco Tonight

Disco Tonight és una instal·lació de vídeo a doble canal, composta per dues obres, Disco i Tonight, produïdes entre 2007 i 2009. Les dues peces utilitzen metratge de pel·lícules egípcies, un mètode que caracteritza un projecte meu a desenvolupar a llarg termini on es tracta d’examinar el paper que juguen les imatges cinematogrà-fiques en la formació de l’inconscient àrab.

A primera vista, Tonight sembla el retrat d’una família que mira els espectadors, la seva mirada alliberada dels confins del seu domicili cap a d’altres, com a Las Me-ninas, de Diego Velázquez. No obstant això, es comença a percebre a poc a poc una sèrie de blocs de color, línies i distorsions que es formen i desapareixen en la imat-ge, creant un clima de tensió dramàtica a través de les seves operacions abstractes.

Aquest treball és molt personal, ja que una de les principals característiques del retrat de família és l’absència de la figura del pare. La pèrdua del meu pare s’es-tén cap al territori de la ficció. Tonight és també una declaració sobre la fragilitat de la família com a institució i les maneres com la intimitat de la família pot ser vi-olada. Aquesta és la raó per la qual vaig decidir extreure la imatge de la cinta VHS, un format estrictament dissenyat per a projeccions casolanes, que va començar a envair els nostre domicilis en els anys 70 i 80. La singularitat d’aquest mitjà genera una consciència col·lectiva i una familiaritat afectiva entre les persones de la meva generació, que vam créixer veient pel·lícules en cintes de vídeo.

Enfront de la mirada penetrant de les dones que apareixen a Tonight es troba Disco, on exploro al màxim la meva fascinació per la fama i la celebritat, el món de l’espectacle i el pop àrab. Les imatges que conformen Disco i Tonight s’extreuen de la mateixa pel·lícula. No obstant això, es produeix una trobada intensa entre la presència del pare a Disco i la seva absència a Tonight. Jugant amb la noció del fals, el vídeo submergeix el meu pare en una capa de la ficció cinematogràfica. Un text a la pantalla, inventant una història d’abandonament, de viatge, nostàlgia i fama, ajuda a la imatge a transformar el meu pare en Mahmoud Yassin, la famosa estrella de cinema egipci. Disco transforma una escena suau i musical en una d’irregular i malenconiosa i, sobretot, silent.

VARTAN AVAKIAN utilitza vídeo, instal·lació, fotografia i altres mitjans de comunicació pro-cedents de la cultura popular per tal d’examinar les eines i els processos de producció de la cultura moderna. Llicenciat en Comunicació per la Uni-versitat Americana del Líban, i amb un Màster en Arquitectura i Cultura Urbana per la Universitat Politècnica de Catalunya i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la seva obra s’ha exposat al Líban, als Emirats Àrabs Units, a Indo-nèsia, a Austràlia, als Estats Units, a Islàndia i al Japó. Viu i treballa a Beirut i és membre fundador del col·lectiu artístic Atfal Ahdath.

DAVID CURTO viu i treballa a Barcelona. Ha ex-posat individualment a galeries d’art de Barcelo-na i Hamburg i ha participat en diferents fires i biennals internacionals entre les quals destaquen Arco, Fiac París, Art Chicago, Miami Art Fairi la Biennal Internacional d’Art Contemporani de Vilanova de Cerveira. Col·labora habitualment amb diferents col·lectius com ara Miop, Cataclís-tics o Estudiosos del Tema, grup editor del magazine La Cruda.

DOMÈNEC és artista visual. Coeditor de la pu-blicació Roulotte i membre del consell de direcció de Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró. Ha realitzat obra fo-togràfica, videogràfica, instal·lacions i intervenci-ons en l’espai públic que consideren el projecte arquitectònic com una de les construccions ima-ginàries més complexes de la modernitat. Ha par-ticipat en nombroses exposicions, intervencions i projectes in situ en diferents llocs com Irlanda, Mèxic, Bèlgica, França, Itàlia, Estats Units, Cana-dà, Brasil, Argentina, Finlàndia, Polònia, Israel i Palestina.

HATEM IMAM és artista visual i dissenyador. El seu treball inclou els mitjans impresos, instal-lació, fotografia, vídeo i pintura. És membre del consell de direcció del projecte d’investigació

98weeks, director artístic del segell discogràfic Annihaya i membre fundador del col·lectiu artís-tic Atfal Ahdath. El 2007, va cofundar la revista de còmics Samandal, de la qual és coeditor. Ha participat en nombroses exposicions en llocs com el Líban, Anglaterra, Italia, Estats Units i Emirats Àrabs Units. Actualment és professor al departament d’Arquitectura i Disseny Gràfic de la Universitat Americana de Beirut.

FRANCESC VIDAL, des de l’acabament dels anys setanta fins a l’actualitat, ha desenvolupat una actitud artística d’agitació mitjançant edicions, publicacions, activitats, iniciatives i programaci-ons culturals de caràcter interdisciplinari i expe-rimental. Sempre des d’una actitud independent, crítica, amb la voluntat d’exercir un activisme difusor de l’art d’avantguarda des d’una realitat perifèrica i local, el tarannà de les seves activitats i publicacions respon a la influència de la cultura i la música pop i rock, del món dels còmics i els fanzines, en combinació amb l’esperit, la ironia i la idiosincràsia del lloc.

RAED YASSIN és llicenciat en Teatre per l’Insti-tut de Belles Arts de Beirut el 2003, artista i mú-sic. La seva obra parteix sovint de les seves expe-riències personals i de la relació d’aquestes amb la història col·lectiva. La seva obra s’ha exposat en nombrosos festivals i museus, entre ells: Sharjah Biennial 10 (2011), Delfina Foundation a Londres (2010-2011), De-Ateliers a Amesterdam, Manifesta 8 a Múrcia (2010-2011), Centre Georges Pompidou a París (2011), Home Works 5 a Beirut (2010) i Pho-to Cairo 4 (2008). Guanyador del Fidus Prize pel projecte The Best of Sammy Clark, així com de les beques de producció AFAC, YATF i Cultural Re-source, Yassin és membre de l’equip organitzador del Festival IRTIJAL, cofundador de la compa-nyia de producció Annihaya i membre fundador del col·lectiu artístic Atfal Ahdath de Beirut. Ac-tualment viu i treballa a Beirut i és representat per Kalfayan Galleries (Atenes-Tessalònica).

Patrocina:Organitza: