intro És dissabte 25 de Juny, una de les primeres tardes radiants de l’estiu i novament ho hem fet: hem sortit del ghetto on mai havíem entrat -tret de quan ens ha donat la gana- i hem anat a voltar per la Rambla... Ens hem manifestat com cada any des de fa dècades: de la mateixa manera com, durant segles, d’altres van fer-ho abans. Hem tornat a sortir al carrer, commemorant un 28 de Juny en record del dia que algunes van dir PROU, a l’Stonewall Inn, l’any seixanta-nou del segle vint. El record d’un dia que nosaltres, modesta o contundentment, cada dia repetim. A la ciutat del prodigis, avui el prodigi som nosaltres, com sempre ho és qui lluita per les llibertats, de manera indignada o bé mort del riure, malgrat tot. Així és com som. Seguim aquí i mai ens rendirem: seguirem aportant el que puguem al prodigi de fer de la ciutat decrèpita una rosa de foc, com cadascuna de nosaltres hagi somniat o decidit, però sempre a partir d’un cert grau d’insubordinació: ni ens han integrat ni ens hem desintegrat malgrat els intents. No ens han acovardit i mai ens podran domesticar! Això és el que li hem cridat al Poder aquesta tarda... Hem cridat per a que tothom ho senti que les nostres sexualitats no estan en venda. Que no volem ser pura mercaderia dins el joc d’interessos de certs empresaris pretesament “roses” que els darrers tres anys han treballat per tal de recollir i suplantar la tradició de mobilització de la data, aquest 28 de Juny símbol de la nostra lluita d’alliberament, convertint-la en una cita a l’agenda dels assistents a la Fira del Turisme, en una descarada promoció de la “marca Barcelona” i d’una imatge, reduccionista, grotesca i autocomplaent del fet homosexual i, en menor mesura, també lesbià i transsexual. Hem cridat que no participarem en un model acrític de masses que res té a veure amb les nostres lluites d’alliberament: ben al contrari, el model PRIDE ens les eclipsa i trepitja fent ús de la seva maquinària de propaganda, ben greixada econòmicament, amb la pretensió de fer de nosaltres simples consumidors, simples fonts de beneficis per a alguns. No participarem d’aquest model i el combatrem, en coherència amb les lluites contra l’homofòbia que, a data d’avui, donen més sentit que mai a la nostra feina i ens carreguen de raó. Mai comptarem, nosaltres, el nombre d’<<assistents>> o <<participants>> a les nostres mobilitzacions... Seguirem comptant, per contra, amb el grau de compromís de persones sensibles i militants: cadascú es defineix per si sol. Provinents d’arreu dels Països Catalans, enguany ens hem reunit, cap a les sis de la tarda, prop d’un miler de nosaltres a la Plaça Universitat, on un cop més ens hem reconegut i esperat fins que, tot d’una, hem engegat a caminar juntes carrer Pelai endavant tot cridant consignes com: “Contra l’homofòbia, ara, sempre i arreu”, “Pel dret a unes sexualitats lliures a totes les comarques”, etc. Transsexuals, intersexuals, lesbianes, queers, homosexuals, gent afí en general... Cap de nosaltres i cap dels nostres amics ens hem cansat de repetir-ho davant de les botigues i del fals prestigi dels aparadors que ens emmirallaven: “Volem la revolta sexual”, i per aquest motiu apostem per una revolta social en què la igualtat de totes sigui l’origen just de la nostra inevitable diversitat. Totes juntes hem cridat, hem rigut i hem ballat. És així com, de seguida, hem arribat al capdamunt de la Rambla amb les nostres Per: Mikimiquel de Masquefa Crònica 28 de Juny de 2011