Contes calderians 1r Bat B

CONTES HOMENATGE PERE CALDERS

1r BAT B

El destí està escrit Des que era petita, sempre he volgut casar-me, vestir-me amb un vestit blanc preciós, amb uns tacons grans i anar pentinada perfectament. Sempre somiava amb això, amb el nuvi i la boda perfecta.Quan vaig ser gran, em vaig casar. Tot pareixia ser perfecte: em vaig casar amb en Jordi, que m’estimava moltíssim i em cuidava sempre. Feia el possible per a que fós feliç. Des de fora, semblàvem la parella perfecta. Però res era com ho havia imaginat. No sentia el mateix que ell sentia per mi i en sabia perfectament la raó: el meu ex-nuvi, Pau, seguia en el meu cap i no podia evitar-ho.Fins que un dia, que jo em trobava a casa netejant i organitzant un poc les habitacions, trucaren a la porta. Era el carter, em donà una estranya carta que deia el següent: “Hola, sóc el teu futur. Vull comunicar-te que el que realment importa sempre torna a tu. I recorda que... el destí està escrit.” Al principi, em vaig espantarr. Una carta del futur? Això era possible? El que realment importa sempre torna a tu? Què és el que tornaria? Què significava que el destí estava escrit?Així que com no entenia res, vaig anar al treball del meu home a preguntar-li si sabia què significava això o si tal vegada m’havien gastat una broma. Quan vaig entrar al seu despatx, no podia creure el que tenia davant els meus ulls! El meu ex-nuvi, Pau, estava al costat del meu home treballant amb ell! De sobte, vaig recordar la carta: “El que realment importa sempre torna a tu”. Segur que només es tractava d’una coincidència. Però no va ser així. A partir d’aquell moment, tota mena de senyals que a simple vista semblaven irreals donaven a entendre que la carta es referia a Pau. La primera senyal va ser la següent: sense saber per què, la meva mirada es va centrar en el que Pau tenia damunt el seu escriptori. A sobre hi tenia una llibreta que deia: “Jo sóc el teu futur”. Què estava passant?I aquella no va ser la única senyal... Al girar-me, vaig veure que Pau duia posada una samarreta amb el rétol: ‘No pots fugir del destí...Aquí estic’. Vaig estar pensant durant molta estona què havia de fer. Potser només era una broma. Finalment vaig decidir preguntar-li a Pau per totes aquelles extranye senyals. Després de contar-li tot el que havia passat em contestà: “Jo no t’he escrit una carta ni he escrit res a la meva llibreta. Això ho ha escrit el destí, i ell decideix per nosaltres”.I vaig fer-li cas. Em vaig dirigir al despatx d’en Jordi i vaig rompre amb ell. A continuació, Pau va demanar-me matrimoni. Ens varem casar i ara sÍ que és tot com m’ho imaginava de petita. Som feliços gràcies al destí, que està escrit. (Noelia Càrdenas Serra i Lorena Gregori Beltràn) (Text del vídeo) https://docs.google.com/file/d/0BwoVbhjGjAKlc04wUzYzMUl4UXc/edit

El diari del futur

Com cada matí, em vaig aixecar i vaig anar a buscar a la bústia la meva correspondència. El que més em va sorprendre va ser un diari, ja que jo no estava subscrit a cap associació que repartís aquell tipus de document. En obrir-lo vaig adornar-me’n que era el diari del dia següent. Primerament vaig emocionar-me, no tothom pot tenir el futur a les seves mans. Vaig llegir-lo detingudament per tal de poder anar amb els amics a parlar de tot el que passaria i així ells es quedarien petrificats quan el llegissin el pròxim dia.La sorpresa me la vaig endur jo. A l’apartat de les esqueles apareixia un requadre amb el meu nom i totes les meves dades personals, també els noms del meus familiars. Com era un afortunat de saber tot allò, vaig decidir canviar el destí i vaig aïllar-me de tots els perills. Vaig tancar ràpidament les portes i finestres, cap mal no podia entrar. No sé si va ser cosa dels nervis o qué, que de sobte, un mal al pit no em deixava respirar. Vaig dubtar de cridar al metge, d’aquella manera els perills podien entrar. Després d’hores esperant estirat damunt el sofà la meva mort, ja era quasi mitja nit. Vaig pensar que tot hauria estat una broma d’algun nen i vaig decidir-me a cridar al metge. Ell em digué que tot havia estat un atac d’ansietat i que podia continuar la meva vida normalment, així que me’n vaig anar a dormir tranquil·lament. A l’endemà, ja tranquil i content vaig a anar a comprar el diari per comprovar com havia aconseguit canviar la història. El primer que vaig llegir va ser l’apartat d’esqueles i el cor em va donar un bot, allí seguia escrit el meu nom! Un impuls em va dur fins al cementeri, per tal de veure aquella persona amb el mateix nom que jo. Em trobava caminant per allí quan de sobte vaig ensopegar-me amb alguna cosa i vaig caure dins el forat d’una tomba. Des d’aquell moment res ha tornat a ser el mateix. Pot ser el diari tenia raó, pot ser el destí ja està escrit. (Laia Tur i Laura Gonzàlez) També en versió còmic:

Falses il·lusions

Un dia, com altre qualsevol, em vaig aixecar de matí. Era dia de classe i tenia moltes ganes. Quina cosa més estranya! si a jo no m’agradava mica anar a l’institut. Però em venia de gust ser puntual. Així em trobaria en David, el noi del qual estava enamorada en aquell moment. Era alt, esvelt, prim, amb els ulls marrons molt foscos i cabells curts castanys foscos també. Semblava un d’aquells nois dels que lligaven amb totes, dels que anaven de nois durs per la vida. Però en David, darrere del seu físic, tenia una cosa que

m’atreia molt encara que no sabia ben a prou què era.Vaig arribar a l’institut i allà estava ell, assegut a fora amb la caputxa de la jaqueta posada. Durant l’estiu començàrem a parlar, i els dos teníem moltes coses en comu i ens enteniem bastant. Era tan diferent als altres nois, era perfecte per a mí!Anava a saludar-lo quan, de sobte, va aparèixer una noia. Era alta, molt bonica, rossa, amb els ulls blaus i es vestia com si fós una top model. Aquesta s’apropà a ell amb un gran salt d’alegria. Pel que es veia, ell va respondre bé al seu abraç i l’agafà fort. I...què veien els meus ulls? Li estava fent un petó! Com era possible? Això no m’ho imaginava! En veure l’escena, notava que el meu cor es trencava i me’n vaig anar ràpidament cap a classe. Tenia unes ganes de plorar immenses però m’havia d’aguantar. Tot això que havia vist ara, ho havia de contar a la Bianca, la meva amiga de tota la vida. ella és una de les poques persones que m’entenia i m’aconsellava. Vaig entrar a classe i la vaig veure asseguda a la nostra taula. Com sempre, parlant, ja que mai callava. Però, al seu costat, on em seia jo, hi havia una altra persona. Era la Mónica! I tant la Bianca com jo no ens duïem bé amb ella. Aquella noia era horrible! Sempre tan egoista i egocèntrica. No podia parlar d’una altra cosa que no fos d’ella mateixa.Veia en aquell moment que les dues reien juntes i no paraven de parlar:-Era una broma, no?-vaig pensar. Em vaig apropar a elles, ja que era el meu lloc.Vaig demanar a la Mónica que s’apartés, que no pintava res en el meu lloc. Aquesta no es va moure. Què estrany!

Li vaig tocar l’espatlla, però tampoc feia cas. No entenia res!Vaig posar les mans damunt l’espatlla de la Bianca, com li feia sempre que li saludava a classe, i feia el mateix que l’altra. No em feien cas!-Però, què passa aquí?- em deia. Vaig anar cap a on era la pissarra i vaig agafar l’esborrador. Amb ell vaig colpejar ben fort. Aquell so va tronar per tota la classe, però ningú dels presents es va immutar. Em vaig quedar perplexa, no entenia res. Era com si ningú em pogués veure, ni escoltar, ni parlar...Començava a cridar, a saltar, a escriure a les taules, però res, cadascú seguia a la seva. Cada vegada entenia menys el que estava passant.Vaig sortir de la classe, veia a la gent del passadís, però aquestos no em veien a mí. Cap amic meu em saludava, tothom en aquell moment passava de mí. Em vaig anar de l’institut i vaig arrancar a correr cap a casa amb la cara tota empapada de llàgrimes. Em sentia molt sola. Estava pel carrer, veia tot el món fent les seves coses. Pareixia que feien com si no passés res. I per què em passava això a mí? Sense pensar-m’ho, vaig còrrer i, de sobte, vaig sentir com un cotxe arrencava a tota velocitat. Vaig sentir un cop molt fort i vaig volar. Però en lloc d’estar a terra, volava. Però tot el que m’envoltava havia desaparegut en un tres i no res. Ara sí que estava sola. Perduda i a saber què passaria més endavant. En un moment, quan veia que tot estava perdut, que ho veia tot negre, va aparèixer un forat ple de llum. Aquella llum cada vegada brillava més, no podia veure res. Tot el que veia abans va tornar a desaparèixer.Vaig obrir els ulls. Estava en un llit de l’hospital. Estava en una sala blanca i ben grossa. Estava mirant al meu entorn fins que vaig notar que algú en mirava i em deia alguna cosa que jo no podia sentir. Era en David, assegut a una cadira i agafant-me d’una mà. Veia un gran somriure al seu rostre. Jo també vaig somriure. Vaig mirar que, darrere seu, es trobaven la Bianca i els meus pares. Això era tota una sorpresa per a mí. Ara si que no entenia res.On era la “novieta” d’en David? I què feia la Bianca si estava amb la Mónica parlant a classe? I per què tothom em mirava i s’alegraven de veure’m si per un moment, feien com si no existís?Tenia tantes preguntes al meu cap. Però la mare em va dir:- Filla meva, per fi t’has aixecat - es va apropar i em donava un abraç tan fort que em deixava sense poder respirar- com t’agrada això de dormir tant!- Però què faig jo aquí? Què ha passat?- preguntava.- Ai noia, t’havies desmaiat a classe i al caure, t’havies donat un cop ben fort al cap contra la cadira - va respondre la Bianca- pensàvem que no et despertaries mai!Ara sí que ho entenia tot. Tot el que m’havia passat no era més que un somni. Només m’ho havia imaginat. Només era un malson.Ensenyament: Sempre ens imaginem coses que no passen a la realitat.(Ana Costa i Gissela Duran)

El crèdit màgic

Avui fa sis anys, el dia del meu sant i en l'aniversari número 12, Carlos , el meu pare em va donar com a regal d'aniversari una tarjeta de regal. I era un crèdit com eren tots per ser cobrat i tornat en efectiu com més aviat. Què vaig dir?.

No, aquest crèdit era especial per dues coses: primer perquè venia en blanc i segon perquè no tenia data de cobrament.

El meu pare en veure la meva perplexitat , em va dir: Fill, vull regalar-te aquesta tarjeta màgica perquè el cobris quan vulguis. És màgica perquè val i no val. Com pots veure, no té cap valor, i li pots escriure la suma que tu vulguis,pot arribar a tenir tot el valor del món, tu li dones el valor amb el teu valor.Jo no vaig saber entendre la lliçó, però el vaig guardar vigilant que no es fès malbé.Avui quan compleixo 18 anys, el meu pare va rebre la sorpresa de la seva vida: jo vaig cobrar la targeta màgica, per una xifra que només tenia zeros.

Vaig entendre la lliçó, i vaig saber que el crèdit màgic només garantia la vida del meu pare fins a la reivindicació del crèdit. El meu pare i jo vam entendre la lliçó: la vida tenia per tots dos un preu inapreciable en xifres.La vida és el crèdit màgic que tots cobrem cada día.

(Ainara Roig)

LA CEGUESA A vegades les coses no són el que pareixen i amb això està relacionada la història que ara tinc el gust de contar-vos.Tot anava bé, no podia anar millor, un gran treball, una gran casa, un gran compte bancari i sobretot, uns grans amics. (O això pensava jo?) Sols hi havia una cosa que pertorbava la meva perfecció existencial: ella.Totes les nits somiava amb una dona bella, molt bella. Sempre es repetia la mateixa història. Jo, cec, era incapaç de veure tot el que m'envoltava, i tot i que jo pensava que anava bé, resultava ésser ben bé el contrari. De sobte, ella arribava i es convertia en els meus ulls i em feia veure tot allò que havia estat sempre incapaç d'imaginar.

Després d'una setmana, l'únic somni de tots els meus somnis havia estat aquest, vaig començar a preocupar-me. Què volia dir? Per què es repetia sempre el mateix?Sempre he estat molt conservador amb els meus assumptes, tot el contrari dels altres, que davant tots els problemes vénen a mi com a solució, i se'n van fins al proper, per aquesta raó vaig decidir no dir res. No era difícil adonar-se'n que quelcom em preocupava, però suposo que ells estaven ocupats amb els seus afers.Bé, continuaré amb la història.

Era dilluns, les 7:55 i arribava tard al treball, molt tard, de manera que em vaig netejar una mica, em vaig vestir i vaig sortir corrent. Com ja se sap, les presses no són bones, i no me’n recordo com va passar tot, sols que quan vaig despertar, quasi dues setmanes després, quelcom m'impedia veure, i era a un hospital. M'havien atropellat, i havia estat dues setmanes en coma. Una dona, emocionada, gairebé plorant, donava gràcies a Déu per haver-me deixat viure, i em demanava milers de disculpes, per una cosa, que en realitat havia estat culpa meva. Ella era la conductora del vehicle que m'havia colpejat a causa de la meva creuada immediata al carrer, sense haver-li donat temps a frenar.Allò no em preocupava, el que realment m'angoixava era saber que l'única persona a la sala era ella. On eren els meus amics, aquells a qui jo m'havia dedicat tant i havia ajudat tant? No hi eren, simplement. ''Tal vegada ells també tenen problemes i coses a fer, no poden estar damunt meu, tenen la seva vida'', vaig pensar.Ella, en canvi, dedicava dia i nit a mi, no volia anar-se fins que jo em recuperés. La seva preocupació em resultava molt complaent i em satisfeia molt, però arribava a ésser estranya a vegades, tal vegada perquè mai ningú havia fet això per mi.

Una setmana després ja hi era, a casa, tot i que continuava amb la bena als ulls, m'havien hagut d'operar, ja que la visió es va veure molt afectada al cop.Ella, venia sempre de visita, jo l'esperava amb impaciència. Em parlava de coses que jo maihavia imaginat o bé creia que eren totalment diferents, sempre havia estat tan cec, immers enuna realitat perfecta que no existia, que quan va arribar el dia de treure'm la bena, l'únic que vaigsaber que era realment de veritat era ella i que havia viscut tota una vida amb els ulls embenats, enganyat, essent una marioneta a mans de tothom.Pensareu que estic boig, no ho negaré, però, i vosaltres? Tot és el que penseu? De veritat les coses són com creieu? No és necessari que ella vingui a treure-vos la bena, ara que ho sabeu, tots ens podem treure la nostra. (Ana Recio)

L’oportunitat: un pardal abstracte

Encara recordo. Recordo aquella nit en què la meva àvia em va enviar a casa de la veïna a per un pot de tomàquet per la salsa de Nadal que només ella sabia fer així de bé. Era una recepta familiar, desitjava ser gran per tenir-la, encara que sabia que això implicaria perdre la meva estimada àvia.

Mentre creuava el carrer, vaig escoltar que algú em cridava i vaig retrocedir el pas. Vaig anar al lloc d'on venia la veu i no vaig trobar res, només un bolet que semblava tenir una pinta increïble, era com fantàstic. Me’l vaig menjar sense ser conscient dels meus actes i, de sobte, vaig veure el meu futur en un núvol que sortia de la meva boca. Havia de ser astronauta. Vaig arribar a casa amb el pot de tomàquet i li vaig explicar tot a la meva família que ja havien escoltat parlar d'aquell bolet. Deia la llegenda que només se li apareix a dos nens a l'any i que era molt afortunat. A més, el bolet havia encertat completament amb el que volia ser, astronauta.

És trist recordar quan encara estava a temps. Quan tenia catorze anys, em van fer el test de coeficient intel·lectual a l’escola i vaig treure més d'un 40% superior a la mitjana. Era superdotat. Després, amb quinze, vaig deixar els estudis. Pensava: “Per a què? si està predit que seré astronauta!” Així que passava tots els dies de la meva vida de festa amb els meus amics, no els de tota la vida, sinó uns del barri que es veu que també sabien que serien astronautes, perquè feien menys que jo. Després amb vint anys vaig entrar en una clínica de desintoxicació i als vint-i-cinc vaig sortir d'aquell lloc i vaig seguir esperant que em cridessin per oferir-me el treball.

Avui és el meu aniversari. Crec que ja són trenta, ha arribat l'hivern. Tenc moltes coses a fer, com anar al centre comercial a agafar els cartrons més grans i calents, anar a la parròquia a apuntar el meu nom per tenir un lloc on sopar en Nit de cap d’any, en fi, suposo que heu vist bastants com jo. (Sonia Sierra i Sheila Rodríguez)

L’estrany somni de l’Albert

L’Albert, un noi de 16 anys, havia de fer un treball sobre la caputxeta vermella per a la classe de català. Quan s’estava llegint el llibre, es va quedar adormit a meitat del llibre, com qualsevol adolescent que comença a llegir tard. El cas és que va tenir un estrany somni, anava sobre que ell era el dolent de la història.

No sabia que estava somiant, ell estava en un bosc, ple d’animals cada vegada més estranys. Va veure un llac i es va apropar ja que tenia set, va veure una mena de gos reflectit a l’aigua i l’Albert es va espantar ja que no es veia a ell, només veia la figura d’un gos. Després es va mirar bé i va veure que ell mateix era el llop, com en el conte de la caputxeta vermella. Quan de sobte, es va trobar una noia que anava caminant amb una cistella plena de menjar. L’Albert tenia fam i es va apropar a aquella noia, li va dir que si li donava menjar que tenia molta fam i no sabia per què. La noia li va dir que

això era per a la seva àvia que estava malalta i la seva mare li va dir que no li havia de donar res de menjar als desconeguts. L’Albert com que li insistia tant, la caputxeta vermella es va posar una mena de capa que tenia dins la cistella. Aquesta capa feia que qui se la posés es convertia en el que ella volgués. La capa era hereditària de la seva mare, que li va donar per si corria perill. Doncs, es va transformar en un arbre per a camuflar-se dins el bosc. N’Albert desconcertat per aquell invent tant magnífic, va preguntar-li si li podia donar la seva capa. L’arbre amb les seves fulles li va donar un cop i n’Albert es va despertar. Quan es va despertar va veure una capa que no havia vist mai i la va agafar. Però va sentir un calfred i va decidir deixar-la damunt la cadira. Quan van amics seus a casa, li pregunten d’on ha sortit la capa, ell no s’atreveix a dir res. (Leire i López i Mar Torres)

La veïna espiritista

Sempre s’havia dit que l’Alfons era una persona molt estranya, que mai tenia els peus a terra, que potser era boig i per això sempre deia un munt de barbaritats. Però aquella vegada l’Alfons va demostrar-li a tothom si de veritat era boig.Tot va començar una tarda quan la veïna del segon i l’Alfons varen coincidir dins l’ascensor.-Bon dia tingui, senyora. Avui estic realment entusiasmat, saps?- va dir l’Alfons.-Bon dia a vostè també, que és això que vos fa

tant feliç, Alfons?-Dons que ahir vaig conèixer la nova veïna. És molt simpàtica i em pareix que hem fet bona amistat, saps?-La veïna? Sí, sí, clar. La “veïna”, no?- Va dir sense creure l’Alfons.-Sí! Es fantàstica, l’hauries de conèixer, sempre va vestida de blanc, i té una veu angelical.La veïna al dia següent va reunir tots els veïns i els va dir que aquesta vegada l’Alfons havia conegut una veïna, que potser era un fantasma o un personatge fictici que havia creat ell per a passar-s’ho bé, que ja havia arribat l’hora de fer alguna cosa per a fer que l’Alfons s’anés, perquè ja començava a fer por tot aquell assumpte de dones

vestides de blanc i amb veu angelical. Tots els veïns no dubtaren al dir que seria molt millor que s’anés i prompte.I així ho van fer, varen fer fora l’Alfons del seu pis de lloguer i des d’aquell moment el pis es convertí en el pitjor lloc de tots, els veïns com ja no tenien ningú a qui donar-li la culpa de les coses es barallaven entre ells, i ja ningú es parlava, fins que van decidir fer una reunió per a parlar d’uns assumptes de la comunitat. En aquell moment en la reunió aparegué una nova veïna, vestia de blanc i la seva veu era angelical. Tots es quedaren bocabadats, havia aparegut la raó per la qual varen fer fora l’Alfons i quan varen pensar es donaren compte que mai havia dit cap mentida, tot era de veritat, el conill amb una orella que s’amagava al jardí, el niu de ratolins dins les rodes d’un cotxe proper, la mala construcció de l’ascensor i el soroll que hi feia, el fum que hi sortia sempre darrere l’edifici... Totes aquelles coses i més s’havien solucionat, però sempre continuaven donant la culpa al pobre Alfons.Quan van anar a cercar-lo ja havia mort, tothom es sentia molt malament, i la cosa va empitjorar quan la veïna vestida de blanc aparegué i digué al mig de la reunió:-Ara l’esperit de l’Alfons us farà la vida impossible, serà la venjança que us mereixeu.Després d’aquella famosa frase la nova veïna es va convertir en el nou tema de la comunitat, “la veïna espiritista”, que va causar por i silenci molt i molt de temps en aquell edifici. (Sergio Jiménez i Alba Garcia)

la Ouija

Al carrer no hi havia ningú, ni cotxes ni gent, eren les sis de la tarda i ja era tot fosc. Com era hivern, estàvem a casa de la Laura, totes soles. No sabíem què fer i la Laura va trobar un tauler de la Ouija, així que va proposar la idea de jugar.Totes ens quedàrem amb la boca oberta, no sabíem què fer, mai hi havíem jugat, i ens va entrar curiositat per saber com era, així que ens vam decidir a jugar. La majoria de nosaltres no crèiem en aquestes coses, però les respectàvem. Vàrem anar al soterrani, perquè era més fosc. Buscàrem a internet com es jugava i així ho vàrem fer. Vàrem preparar el soterrani com posava amb les seves espelmes, tot fosc, el tauler, l’anell... Una volta les sis assegudes i tot preparat, vàrem començar a jugar. Tot va començar a funcionar com posava a internet. Sorprenent! Una de les nostres amigues va començar a dir:- Tu, la de la porta! ¿No saps que has de saludar quan entres per la porta?Nosaltres ens vàrem quedar sorpreses, a la porta no hi havia ningú.I varem començar a preguntar-li:- ¿De qui parles? Per què dius aquestes coses? No veus que no hi ha ningú a la porta?- No, no t’acostis. Per què has vingut? Qui ets? Per què a mi? Nosaltres ens vàrem quedar bocabadades al veure aquella situació, així que vàrem decidir preguntar-li al tauler, com havíem fet fins al moment. La nostra amiga seguia dient coses sense sentit, absurdes. Vàrem començar a preguntar i entre pregunta i pregunta vàrem descobrir qui era. Era Verònica, la filla del diable, que estava controlant la nostra amiga. Parlant amb la Verònica li vàrem demanar que deixés la nostra amiga tranquil·la, que mai més la tornaríem a molestar. Però ella volia altra cosa a canvi.El que volia era un tros de xocolata!. Nosaltres sorpreses i alegres li vàrem donar el tros de xocolata i ella ens va retornar la nostra amiga. Havíem jugat sense pensar en tots el perills que hi havia.(Paula Ferrer i Clàudia Reyes)

Cert, però desconcertant

Això que et vaig a contar, em va succeir una tarda molt freda. Jo anava de camí al treball, tot anava aparentment bé, però em donava la sensació que fallava alguna cosa, però no sabia el què. De sobte, va començar a nevar i em vaig quedar molt sorprès, ja que mai havia nevat aquí.Quan vaig arribar l’oficina, amb la sorpresa d’una nevada, em vaig sorprendre encara més quan vaig adornar-me que era estiu!Ja han pasat 10 anys d’això, i encara estic esperant que torni a passar. Però ja estic perdent les esperances, la meva vida s’acaba i no tornaré a vore nevar... (Alejandro Ribas i Isaac De Gea)

Un fet realment sorprenent

Un dia vaig aixecar-me del llit i vaig vestir-me perquè havia d’anar de compres al centre d’Eivissa. Quan vaig arribar, vaig veure que tots els carrers tenien un nom diferent, una forma diferent i unes botigues molt estranyes. Quina cosa més estranya! -vaig pensar. Vaig continuar avançant per investigar i em

vaig trobar amb la sorpresa que als afores de la ciutat hi havia una muntanya que es veia de lluny i que s’estava cremant. Vaig pujar per veure què passava i quan vaig arribar vaig veure què estava rodejat d’un volcà del qual sortia lava i una senyora que ajudava el seu nen perquè no caigués dins la lava. Immediatament, vaig ajudar-la a pujar el nen i després la senyora va explicar-me que abans d’aquell volcà hi va haver un tsunami que va devastar tota la ciutat, van morir milers de persones i ho van haver de construir tot de nou. Aleshores, vaig comprendre per què tot era diferent quan vaig arribar a la ciutat: aquell tsunami va donar lloc després a aquell volcà, perquè d’aquella muntanya, d’on sortia el volcà, estava a prop de la mar i primer va començar a afectar la muntanya i després tota la ciutat.(Daniel Garcia)

El poble d'estrellesVisc en un poble singular, amb gent de molt d'èxit. A ningú que no sigui un personatge d'èxit se li admet la seva residència. Viu gent com Madona, Shakira, Juanes, Santodomingo, etc ...Quan va començar a notar-se la primera sensació de l'èxit que hi havia, es va veure que tots els famosos residents tenien el mateix vehicle. Al poble només circulava l'últim vehicle de moda, el més costós i celebrat. La característica més màgica de totes: tots del mateix color perquè només hi ha un color d'èxit que circulava repetit per tots el seus carrers.Tot seguit, va començar a notar-se la següent sensació de l'èxit que hi havia quan es va observar que tots els famosos residents tenien els mateixos vestits. Al poble només circulava la bogeria de moda, el més costós i el més celebrat. I la característica més màgica de totes: tots de mateix color. Sí, només hi ha un color d'èxit, i allà circulava repetit per tots els seus carrers.Va seguir sense parar, es va notar la sensació de l'èxit en altres coses com ara el menjar, la beguda, les construccions, els jardins, la decoració, etc., que aquest poble singular no té parell en el món en comptar amb una població que li va cridar al món: "Fora la diferència", amb l'ús indiscriminat de la diferència, a la manera antiga de l'idealisme comunista.Ja ningú es va tornar a preocupar per les coses elementals de la vida, i avui al meu poble d'èxit, habiten tantes estrelles com innombrables i indiferenciades puc llegir en el cel estrellat que puc rastrejar des de la meua finestreta d'observador irònic.

(Alexandra Florea i Ximena Palma)

La meva realitat

La història que els explicaré em va passar a mi, "David Newy", en el viatge des de la meva casa al camp fins a la ciutat on treballo.Em va passar durant diversos mesos, aquest fet inusual em va deixar molts dubtes entorn la meva vida quotidiana i el seu concepte.Bastant confós estic, espero que em puguin ajudar a entendre, al final els deixo unes preguntes perquè sentin una mica de la meva desesperació.A les set del matí surto de casa, amb els meus inseparables guants i el meu maletí negre cap a l'estació on prenia el tren de les 7 i 30h. i arribava a la feina a les 9 h.En el camí cap a l'estació hi ha unes quadres d'arbres, molt verdes, on es pot respirar aire pur, mentre s’espera uns minuts i es pot sentir el soroll que feia sobre els rails, era aquí, el que em transportava però, a on?Pujava un parell de graons fins a trobar un lloc ideal, just al costat de la finestra, on gaudeixo molt mirant el paisatge.Tot passa ràpidament, torno a mirar per la finestreta .... ¡Tot havia canviat!.L'interior del tren es tornà molt antic, seients de fusta, no donava crèdit al que estava passant! Em sentia molt atordit, mirava cada detall, no pertanyia a aquest lloc.El tren va seguir el seu camí, al cap d'una hora i mitja interminables, va arribar a destí.Molt nerviós em quedo al seient i espero, no sé a què, no m'atrevia a moure’m.La gent començava a baixar, tots tenien una destinació, un punt de tornada. Vaig quedar detingut en el temps, paralitzat.Quan tots van baixar m'aixeco molt lentament, sota els graons cara avall sentint terror del que tenia ara!. Però, per sorpresa meva, al posar els peus a terra i mirar, veig rajoles, aixeco la vista allà hi ha els llums de neó, els carrers, les botigues, els vehicles.Era a la ciutat!!, Per fi a la meva ciutat.Torno a la calma i penso: el tren viatja a través del temps i estic ancorat en aquesta època? o quina és la realitat?.Segueixo viatjant en el tren i encara no sé la resposta.Els passatgers vestien com a l'edat mitjana, els homes duien uns vestits estranys i barrets, les dones vestits llargs amb guants blancs. Miro per fora, el tren anava per rails sobre un camí de terra! No donava crèdit al que estava passant! Em sentia molt atordit, mirava cada detall, no pertanyia a aquest lloc.El tren va seguir el seu camí, al cap d'una hora i mitja interminables, va arribar a destí.Molt nerviós em quedo al seient i espero, no sé què, no m'atrevia a moure’m.La gent començava a baixar, tots tenien una destinació, un punt de tornada. Vaig quedar detingut en el temps, paralitzat.

Quan tots van baixar m'aixeco molt lentament, sota els graons cara avall sentint terror del que tenia ara!. Però, per sorpresa meva, al posar els peus a terra i mirar, veig rajoles, aixeco la vista, allà hi ha els llums de neó, els carrers, les botigues, els vehicles.Era a la ciutat!!, Per fi a la meva ciutat.Torno a la calma i penso: el tren viatja a través del temps i estic ancorat en aquesta època? o quina és la realitat?.Segueixo viatjant en el tren i encara no sé la resposta.

(Daryl Manaois i Eric Barroso)