7/16/2019 Avui Cantem 1 http://slidepdf.com/reader/full/avui-cantem-1 1/22 01. EL BON CAÇADOR Una matinada fresca vaig sortir per ‘nar a caçar; no en trobo perdiu ni guatlla per a poder- l i t i r a r. Si em tira l’amor i em toca, si em toca bé em tocarà. Sinó una pobra pastora que en guardava el bestiar. Ja la trobo adormideta a la vora d’un canyar. Si em tira l’amor i em toca, si em toca bé em tocarà De tan boniqueta que era no la goso despertar. En cullo un pom de violes, al pit les hi vaig tirar. Si em tira l’amor i em toca, si em toca bé em tocarà Les violes eren fresques, la pastora es despertà. Quan en fou despertadeta tots els colors trasmudà. Si em tira l’amor i em toca, si em toca bé em tocarà 02. EL ROSSINYOL Rossinyol que vas a França, rossinyol, encomana’m a la mare, rossinyol d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol. Encomana’m a la mare, rossinyol, i a mon pare no pas gaire, rossinyol d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol. I a mon pare no pas gaire, rossinyol, perquè a un pastor me n’ha dada, rossinyol d’un bell bocatge, rossinyol, d’un vol. 03. EN PERE GALLERÍ Com que ell és tan bon home, en Pere Gallerí, se’n duu tota la xeixa, la xeixa de per ’quí. Que la mort, que la vi, marxant d’en Pere Gallerí, com vares tururururú, com vares tu morir. Se’n puja dalt d’un arbre per heure un francolí, les branques eren guerxes, se’n va tombar, tombí. Que la mort... Les noies de la vila el troben al camí, diuen un parenostre que es ’cabi de morir. Que la mort… Que si se’n va a l’infern mai més no en pugui eixir, i si se’n va a la glòria m’hi faci lloc a mi. Que la mort… 04. MUNTANYES DEL CANIGÓ Muntanyes del Canigó f resques són i regalades, sobretot ara a l’estiu que les aigües són gelades. (bis) Alguns mesos m’hi he estat: no hi he vist persona nada fora d’un rossinyolet que en eixir del niu cantava. (bis) Ai cançó del sol que surt i cançó de la rosada! Ai cançó del fontinyol i de les flors que s’hi baden. (bis) El rossinyolet s’ha mort, fa tres dies que no canta. Jo no puc estar-me allà que l’enyorament m’hi mata. (bis)
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Quan jo tenia pocs anysel pare em duia a la barcai em deia: –Quan siguis granno et fiïs mai de la calma.Bufa, ventet de garbí,vent en popa i mar bonança!Anirem cap a llevantfins a la ratlla de França.Ai de l’amor!
Ai, fill meu, quan siguis granno et fiïs mai de la calma,que després ve un temporala l’hora més impensada.Bufa, ventet de garbí...
La mar semblava un mirall;la lluna plata semblava: –Això serà el temporald’una nineta encantada.Bufa, ventet de garbí...
L’arbre n’és un tros de pi,la barca una post corcada;els rems en són afegits,que d’un pam no fan a l’aigua.
Bufa, ventet de garbí...
06. CANÇÓ DEL LLADRE
Quan jo n’era petitetfestejava i presumia,espardenya blanca al peui mocador a la falsia.Adéu, clavell morenet,adéu, estrella del dia.
I ara, que ja sóc grandet,m’he posat a mala vida:me n’he posat a robar,ofici de cada dia.Adéu, clavell...
La justícia me n’ha presi en presó fosca em duïa,la justícia me n’ha presi em farà pagar amb la vida.Adéu, clavell...
07. EL MARINER
A la vora de la marn’hi ha una donzella, (bis)que en brodava un mocadorque és per la reina. (bis)
Quan en fou a mig brodarli manca seda; (bis)gira els ulls envers la mar:veu una vela. (bis)
Veu venir un galiótot vora terra, (bis)en veu venir un marinerque una nau mena. (bis)
Mariner, bon mariner,que en porteu seda? (bis) –De quin color la voleu,blanca o vermella? (bis)
Vermelleta la vull jo,que és millor seda; (bis)vermelleta la vull jo,que és per la reina. (bis)
08. COLORS
D'or és el color dels cabells del meu amoral matí quan surt el sol,al matí quan surt el sol,és el moment, és el moment millor de tots
Blau és el color del cel més pural matí quan surt el sol…..
Verd és el color de l'herba del prat
al matí quan surt el sol…..
Tots aquests colors em semblen més purssi tu ets amb mi,si tu ets amb mi,és el moment, és el moment millor de tots
Lliure sento el cor, feliç de tot,si no penso, ah, ahsi no penso, ah, ahen el tempsen el temps dels vells amors.
El meu avi va anar a Cubaa bordo del "Català",el millor barco de guerrade la flota de ultramar.
El timoner i el nostre amoi catorze marinerseren nascuts a Calellaeren nascuts a Palafrugell.
Quan el "Català" sortia a la marels nois de Calella feien un cremat,mans a la guitarra, solien cantar:Visca Catalunya! Visca el "Català"!
Aribaren temps de guerra
de perfidies i traicions,i en el mar de les Antillesretronaren els canons;els mariners de Calellai el meu avi enmig de tots,varen morir a coberta,varen morir a peus del canó.
Quan el "Català" sortia a la mar,cridava el meu avi: "Apa nois que és tard"però els valents de bordo
no varen tornar,tingueren la culpa els americans.
10. LA GAVINA
Oh! Gavina voladora que volteges propdel marI al pas del vent, mar enfora,vas voltant fins a arribarA la platja assolellada, platja de dolçosrecords,On dia i nit hi fa estadala nina dels meus amors...Quan la vegis sola prop de la quietaonada,Dona-li la besada que li envio mésfervent,Digues-li que sento dolça melangiaI que en ella penso en tot moment.
Oh! Si igual que tu, gavina, el mar pogués jo travessar
Fins a arribar a la platja, on tan dolç ésrecordarI veure la imatge bruna, en el seu belldespertarDe la nina que entre somnis és tan gratd’acariciar...
Quan la vegis sola prop de la quietaonada,Dona-li la besada que li envio mésfervent,Digues-li que sento dolça melangiaI que en ella penso en tot momento
11. QUAN EL SOL ES PON
Digue'm, per què plores, fill meu?
Jo sé que veus en els ulls de la gentun cel de dubtes, ennegrit de pors,però tu saps que jo estic vora teu,vora teu.
Si em dons la mà, __ jo et vetllaré el son,blau i vermell,quan el sol es pon_ BisQuan es pon, _ quan el sol es pon,
quan es pon. _ (3 veg)
Per què de neguits i afanysels homes grans han omplert el món;tu em preguntes, vols que et digui perquè; jo només et sé dir: som estranys,som estranys.
Tornada
Guarda el teu somriure, fill meu,mai no te'l venguis ni l'omplis de nit,res no envegis que no puguis guanyar,i el sol d'or, dia clar, serà teu,serà teu.
El tren pinxo de Banyoles és el més bonicque hi ha.Fet de llaunes i cassoles i barrets decapellà,
Tra la ra, la, la, la, i barrets de capellà.Quan se'n puja una pujada ja s'autra amig camí,dóna temps al maquinista d'anar a beureun got de vi,Tra la ra, la, la, la,, d'anar a beure un gotde vi.
Els vagons són de primera, mal cosits iapedaçats,
ningú no viatja de tercera ni pagesos nisoldats,Tra la ra, la, la, la, ni pagesos ni soldats.
El tren pinxo de Banyoles és el més bonicque hi ha,fet de llaunes i cassoles i barrets decapellà,Tra la ra, la, la, la, i barrets de capellà.
.
15. EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cantsaixequem una senyeraque els farà més triomfants
Au companys, enharberem-laen senyal de germandatau germans, al vent desfem-laen de llibertat,que voleiï, comtemplem-laen sa dolça majestatcontemplen-la en sa dolça magestat
Al damunt dels nostres cantsaixequem una senyeraque els farà més triomfants
OH, bandera catalananostre cor t´és ben fidelvolaras com au galana
pel damunt del anhelPer mirar-te sobirana
alçarem els ulls al celPer mirar-te sobiranaalçarem els ulls al cel
Al damunt dels nostres cantsaixequem una senyera
que els farà més triomfantsI et durem arreu enlaireet durem i tu ens duràsvoleiant al grat de l´aire,el camí assenyalaràs
Dóna veu al teu cantairellum als ulls i força al braçllum als ulls i força al braçAl damunt dels nostres cantsaixequem una senyera
que els farà més triomfants
16. LA TRINCA
Arriba la Trinca, Trinca, Trincaper salvar la humanitat.Hem inventat una medecina,que qui la pren ja està curat.
Un enterramorts, endreçant esqueletses va clavar un fèmur al dit.
Li van donar la medecinai ara va tot eixerit.
Au vinga, vinga, vinga ...
La Marieta no tenia requesta,era més lletja que un pecat.Li varen donar la medecinai ara els porta a tots de cap.
Au vinga, vinga, vinga ...
La tia Maria codonys collia.Tota la vida en va collir.No va voler prende la medecinai al final es va morir.
Ai, apreneu-vos ben bé la lliçó !No fareu res de profitsi no voleu prende la medecina,del més gran al més petit.
De matinada han trucat,són al replà de l'escalala mare quan surt a obrir,porta la bata posada.
'Què volen aquesta gentque truquen de matinada?'
'El seu fill, que no és aquí?','N'és adormit a la cambra,què li volen al meu fill?'El fill mig es desvetllava'Què volen aquesta gentque truquen de matinada?'
La mare ben poc en sap
de totes les esperancesdel seu fill estudiantque ben compromès n'estava'Què volen aquesta gentque truquen de matinada?'
Dies ha que parla poci cada nit s'agitava,li venia un tremolortement un truc a trenc d'alba.'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
Encara no ben despert ja sent viva la trucadai es llença pel finestrala l'asfalt, d'una volada.'Què volen aquesta gentque truquen de matinada?'
Els que truquen resten muts,menys un d'ells -potser el que manaques'inclina al finestral,darrere xiscla la mare'Què volen aquesta gentque truquen de matinada?'
De matinada han trucat,-la llei una hora assenyala-Ara l'estudiant és mort,n'és mort d'un truc a trenc d'alba.'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
21. NINGÚ NO COMPRÈN NINGÚ
Ningú no compren ningú,però nosaltres som nosaltres i sabem allòque es bo: sentir el sol damunt la cara iestimar-se de debò, i trobar-se viu encara
la i cantar sense cap por.Ningú no compren ningú,però nosaltres som nosaltresi volem un món tot nouamb un cel net d'amenaces,amb tres núvols per quan plou,amb la mar a quatre passesi els que som companys, i prou.
Ningú no compren ningú,
però nosaltres som nosaltresi sabem la veritat:que la terra no es partidacom un mapa mal pintat,i que això es una mentidade molt mala voluntat.
Ningu no comprèn ningu, lam,mi,lamperò nosaltres som nosaltres i sabem alloque es bo:sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debo,i trobar-se viu encara soli cantar sense cap dol..Ningu no comprèn ningu,però nosaltres som nosaltresi volem un mon tot nou
amb un cel net d´amenaces,amb tres nuvols per quan plou,amb el mar a quatre passesi els que son companys, i prou.
Ningu no comprèn ningu,però nosaltres som nosaltres´i sabem la veritat:que la terra no espartidacom un mapa mal pintat,i que aixo es una mentidade molt mala voluntat.
Companys, si sabeu on dorm la llunablancadigueu-li que la vullperò no puc anar a estimar-la.
Que encara hi ha combat.Companys, si coneixeu el cant de lasirenaallà enmig del mar jo l'aniria a veure.Però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terraporteu tots els meus cantsi un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat.
Companys, si busqueu les primavereslliuresamb vosaltres vull anarque per poder-les viure jo me n'he fet soldat.I si un trist atzar m'atura i caic a terraporteu tots els meus cantsi un ram de flors vermellesa qui tant he estimat.
Quan guanyem el combat.
24. CAL QUE NEIXIN FLORS A CADAINSTANT
Fe no és esperarfe no és somniar.Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.Fe és un cop de falç,fe és donar la mà.La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blatsense haver sembrat,no esperem que l'arbre doni fruits sensepodar-lo,l'hem de treballar,l'hem d'anar regant,encara que l'osada ens faci mal.
No somniem passatsque el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar,fe no és somniar.Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,fe és donar la mà.La fe no és viure d'un record passat.
Enterrem la nit,enterrem la por.Apartem els núvols que ens amaguen laclaror.Hem de veure-hi clar,el camí és llargi ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavantsense perdre el pas.Cal regar la terra amb la suor del durtreball.Cal que neixin flors a cada instant.
25. VAIXELL DE GRÈCIA
Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol delsdéusfeu-li senyal, que pugui veure on somi caminar amb nosaltres cap el nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,no penseu mai que ho hagi perdut tot,que el poble sempre podrà inflar el velamper guanyar onades fetes de por i desang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,que duus la pena i el dol que porta elmeu,vaixell de grècia, que no t'enfonsi el tro,infla les veles que anem al mateix port.
Vailet, et diuen que a les guerrestan sols hi ha tristeses,no s'hi guanya mai.Damunt d'aquesta terra encesa
tot allò que és feblevol ignorar els mals.
I en Maurici va escoltantperò segueix a terra sense fer-ne cas,perquè uns altres li han dit tantque la seva vida és patir sota el fang...
Recorda les raons que un diavaren canviar el signed'aquell temps passat.
Ell ha marcat la teva vidaamb una feridaque tu has de curar.
I en Maurici va escoltanti pensa que ja sap el perquè dels mals.Però se'n torna, està dubtant,i altres veus ressonen també al seuvoltant.
Vailet, no siguis anarquista
i vés a la conquistade l'honor més alt,que al teu costat tindràs la forçaque ens porta a l'ordrei ens permet la pau.
I en Maurici sap molt béque, si només dubta, poca cosa té.En Maurici sap què fer,trobara els companys i sortirà al carrer
27. EL BANDOLER
Era el segle XIX,i amb el nom d'en Joan Serraes coneix un bandolerper a tothom " en la Pera".
li agradava la sang,i el xiprer encara recorda
tant gemecs que allà han pregat:pietat, pietat.
- No em mateu,que tinc dos fills i una esposa,us daré tot mon diner,però no em claveu eixa daga.
No en mateu,us demano per ma mare!- Reseu l'últim "Crec en Déu".- Pietat, pietat.
L'endemà de bon matídavant la Verge del Carme,de genolls està preganti a dos ciris encén la flama.
Però ben entrada la nit
quan la lluna és com una dagafendirà el cel un nou crit,pietat, pietat.
- No em mateu,que tinc dos fills i una esposa,us daré tot mon diner,però no em claveu eixa daga.
No em mateu,us demano per ma mare!
-Reseu l'últim "Crec en Déu".- Pietat, pietat.
Però en Joan Serra,avui no ha tingut més sort,dos soldats l'han pres ben forti ara jèu entre barrots.
L'endemà de bon matíveu la forca preparada,en la Pera dóna un crit,és l'última pregària.
-Quan jo sigui ben morti penjat de l'alta forcai defalleixi mon cori m'aneu a posar a la fossa,que algú resi una pregàriadavant la Verge del Carmei que dos ciris tinguin flama.
Quan surts per ferel viatge cap a Ítaca,has de pregar que el camí sigui llarg,ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,que siguin moltes les matinadesque entraràs en un portque els teus ulls ignoraven,i vagis a ciutatsper aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.Has d'arribar-hi, és el teu destí,però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,que siguis vell quan fondegis l'illa,ric de tot el que hauràs guanyat fent elcamí,sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,sense ella no hauries sortit.I si la trobes pobra, no és que Ítacat'hagi enganyat.Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.-----Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caigutsque ara us empresonen,i quan els haureu guanyattingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,més lluny de l'avuique ara us encadena.I quan sereu deslliuratstorneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demàque ara ja s'acosta.I quan creieu que arribeu,sapigueu trobar noves sendes.
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,afavoreixi el déu dels vents
i malgrat llur vell combattinguin plaer del cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estelsplens de ventures,plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrerssi al seu poble són fidels,el velam del seu vaixellafavoreixi el déu dels vents,i malgrat llur vell combatl'amor ompli el seu cos generós,trobin els camins dels vells anhels,plens de ventures,plens de coneixences.
29. QUE TINGUEM SORT
Si em dius a[rem]déu,vull que el [mim]dia sigui net i clar,que cap ocelltrenqui l'harmonia del seu [Fa]cant.Que tinguis sorti que trobis el que t'ha mancaten mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,i així, robartemps al temps d'un rellotge aturat.Que tinguem sort,que trobem tot el que ens va mancarahir.
I així pren, així pren, tot el fruit que etpugui donarel camí que, a poc a poc, escrius per ademà.Que demà, qUe demàmancarà el fruit de cada pas;per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si vens amb mino demanis un camí planerni estels d'argent,ni un demà ple de promeses, solsun poc de sort,i que la vida ens doni un camí
L'avi Siset em parlava de bon matí alportalmentre el sol esperàvem i els carrosvèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem totslligats?Si no podem desfer-nos-en mai nopodrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà i molt de tempsno pot durar.Segur que tomba, tomba, tomba, bencorcada deu ser ja.Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fortper allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i enspodrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja, les mansse'm van escorxant,i quan la força se me'n va ella és mésampla i més gran.Ben cert sé que està podrida però és que,Siset, pesa tant,que a cops la força m'oblida. Torna'm a direl teu cant:
Si estirem tots, ella caurà i molt de tempsno pot durar.Segur que tomba, tomba, tomba, bencorcada deu ser ja.Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fortper allà,segur que tomba, tomba, tomba, i enspodrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res, mal vent que sel'emporta,ell qui sap cap a quin indret i jo a sota elportal.I mentre passen els nous vailets estiro elcoll per cantarel darrer cant d'en Siset, el darrer que emva ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà i molt de tempsno pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, bencorcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fortper allà,segur que tomba, tomba, tomba, i enspodrem alliberar.
31. SI ARRIBEUSi arribeu en la vida més lluny d'on puguiarribar,moriré molt gelós del que m'haureuavançat.I no em sabré resignar a no ser el millorvianant,l'atleta més fornit, ni el més frondósamant.
I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,tot allò que haureu vist, i jo no podrémirar:la fondària dels rius que els meus peus nomullaran,la fragància del cos que no sabré estimar.
L'immensitat d'un cel en el que mai no hevolat,les espurnes d'un foc que no m'hauran
cremat,les barques que a la mar no sabréamarinar.No, no em doneu consol, no em podréconsolar.
I perquè sé que vosaltres anireu més llunyque jo,estic gelós i content, molt gelós i contentde la sort que heu tingut, de la sort quetindreu.Que tanmateix sé que mai no he estatfornit atleta,ni tan sols digne amant, només unvianant.
Doncs era un rei que teniel castell a la muntanya,tot el que es veia era seu:terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torrecada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,i ell tampoc no els estimava,perquè de comptar en sabia,però amor, no li'n quedava,cada cosa tenia un preu,la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.I va dir aquesta cançóamb veu trista però clara:
- Quan vindrà el dia que l'homevalgui més que pous i cases,més que les terres més bones,més que les plantes i els arbres?Quan vindrà el dia que l'homeno se'l pese amb les balances?
El rei, que va sentir el noi,el va fer agafar i, amb ràbia,va ordenar que li donessincent cinquanta bastonadesi a la torre el va tancar,castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sapla cançó de les balances,i quan s'ajunten els homes,rient i plorant la canten.
33. LA CASA DEL SOL NAIXENT
Hi ha un casalot a Nova Orleansse'n diu del Sol Naixenti ha estat de molts xicots la perdició, jo en sóc un cas vivent.
La mare era modista
tenia molt bones mans.Mon pare era un jugador
allà a la Nova Orleans.
Maleta i beguda i no res mésli cal a un jugador;només se sent cofoi de totquan li diuen borratxo.
Oh mare els fills avisaque no facin com jo he fet;viure sempre en el pecat i el vici,en la casa del Sol Naixent.
Ara que tinc un peu a l'andanai l'altre peu en el trenVaig de retorn a Nova Orleansper portar grillons sempre més.
34. ROSETA D’OLIVELLA
N'és Olivella una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: "adéu, vila...", dic: "adéu, nina..."
Tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de
l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del
riu.
Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me'n tenen lligat.
Dic: "adéu, vila...", dic: "adéu, nina..."
Tu n'ets la causa que me'n tinc d'anar.
Quatre vegades la'n só demanada,
quatre vegades me'n só dit que no.Quatre vegades, quatre carbasses.
La Balanguera misteriosacom una aranya d'art subtil,buida que buida sa filosa,de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.lateixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enreraguaita les ombres de l'avior,i de la nova primaverasap on s'amaga la llavor.Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperancesteix la senyera pel joventcom qui fa un vel de noviancesamb cabelleres d'or i argentde la infantesa que s'enfila, de lavellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,la Balanguera filarà.
40. LA FILADORA
Un pobre pagéstenia una filla;tenia quinze anysi encara no fila,Tra la ra la la ra,prim fila, prim fila,tra la ra la la ra,prim fila i s'en vá.
La nit de Nadal,n'es nit d'alegria;pren filosa i fus,dóna un tom per vila.Tra la ra la la ra,prim fila, prim fila,
tra la ra la la ra,prim fila i s'en vá.
N'encontra el galan.-Ahont ane, Maria?-A cal teixidor,que'n tinch pessa urdida.Tra la ra la la ra,
prim fila, prim fila,tra la ra la la ra,prim fila i s'en vá.
-Quantas canas tens,fermosa Maria?-Las canas que'n tinch,setze menos quinze.Tra la ra la la ra,prim fila, prim fila,tra la ra la la ra,
prim fila i s'en vá.
41. LA SANTA ESPINA
Som i serem gent catalanatant si es vol com si no es vol,que no hi ha terra més ufanasota la capa del sol!
Déu va passar-hi en primavera
i tot cantava al seu pas.Canta la terra encara enterai canta que cantaràs!
Canta l'ocell,lo riu,la plantaTot treballant la dona cantai canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terrael passat ja mai passati jorns i nits, de serra en serra,com tot canta a Montserrat!
Som i serem gent catalana...
Fill meu de Catalunya,vull veure't gran i fort.fes cara als que l'ultragin (a Catalunya)i per ella viu i mort!
Pageseta moreneta vull cantar-te unacançóvull dir-te d´una vegada que tambét´estimo jo
com es mimen i s´estimen per lesbranques els ocellsper què no hem d´amanyagar-nos tu i jocom fan ells
No sents com refila la cardinaque en el niu s´enyora tota solael company volgut de ploma refilaalçat al vol, de cara al sol i no tornari a secar-lo ell ha volat
Ja de retorn el gai ocell refila entre lesfullesfent saltirons va la femella nem ocell
Per què has trigar aixíque manca el niu de nostre amor l´encísi ell li respon ocella petita i bellaseguim els saltirons de nostres il.lusionsl´estrellai tot saltironant per la versos canta l´amorla.la la, la
Veig pageseta que et tornes rojatos ulls en diuen ben clar que sícom l´ocella a son ocell tu m´estimaras ami
Dels teus llavis un petó voldria joTu m´has pres amb tos ulls negres el meucorets ma vida, ets ma joia i mon tresorcom el cant de la cardina nostre cantserà dolç, serà amorós i triomfant.
46. L’EMPORDÀ
Cap a la part del Pirineuvora els serrats i arran del mars'obra una plana riallera,és l'Empordà!
Digueu companys per on hi aneu,
digueu companys per on s'hi va.Tot és camí, tot és drecera
Si ens dem la mà.
Salut! Noble EmpordàSalut! Palau del vent!
Portem el cor content i una cançó.
Pels aires s'alçaràPels cors penetraràPenyora's nirà fent de germanor: Unacançó!
(llargs)A dalt de la muntanya hi ha un pastor,A dintre de la mar hi ha una sirena,ell canta al dematí que el sol hi és bo,ella canta la nit de lluna plena ...
Ella canta: - Pastor me fas neguit.Canta el pastor: - Me fas neguit sirena.la, la-la, la, la-la, la ...
- Si sabesses el mar com n'és bonic!- Si sabesses la llum de la carena!- Si baixesses series mon marit!- Si hi pujasses ma joia fora plena!- Si sabesses el mar com n'és bonic!- Si sabesses la llum de la carena!
La sirena se feu un xic ençà,i un xic ençà el pastor de la montanya.Fins que es trobraren al bell mig del pla,i de l'amor plantaren la cabanya: Foul'Empordà!
47. PUJAREM DALT DELS CIMS(CÀNON)
Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre,baixarem a la vall quan es faci fosc.Vora el foc en la nit freda,cantarem una cançó:
La, la, la, la, la, visca el dia!la, la, la, la, la, bona nit!
A la terra humida escricnena estic boig per tu,em passo els diesesperant la nit.
Com et puc estimarsi de mi estàs tan lluny;servil i acabatboig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu,però dins la meva copa veigreflexada la teva llum, me la beuré;servil i acabat boig per tu.
Quan no hi siguis al matí,les llàgrimes es perdranentre la plujaque caurà avui.
Em quedaré atrapatebri d'aquesta llumservil i acabatboig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu,però dins la meva copa veigreflexada la teva llum, me la beuré;servil i acabat boig per tu.
49. QUÈ SE N’HA FET D’AQUELLESFLORS
Què se n'ha fet, d'aquelles flors?Fa tants diesQuè se n'ha fet, d'aquelles flors?Fa tant de tempsQuè se n'ha fet, d'aquelles flors?Les noies en [Sol]van fer un pomQui sap si tornaranQui sap si mai tornaran
De les noies, què se n'ha fet?Fa tants diesDe les noies, què se n'ha fet?
Fa tant de tempsDe les noies, què se n'ha fet?
Han anat a buscar els noisQui sap si tornaranQui sap si mai tornaran
On han anat tots aquells nois?Fa tants dies...
A la guerra a ser soldatsQui sap si tornaranQui sap si mai tornaran
Què se n'ha fet, d'aquells soldats?Fa tants dies...Les tombes els han cobertElls ja no tornaranElls ja mai més tornaran
De les tombes, què se n'ha fet?...
Fa temps que hi van créixer flors...
Què se n'ha fet, d'aquelles flors...Les noies en van fer un pom...
50. LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD
Si viatges pel bell nord glaçaton el vent bat el cel frontererdona´n records a una noia d´allàJa fa temps jo l´havia estimat.
Si és quan hi ha tempestes de neuquan el riu gela i l´estiu se´n vamira si té un jersei prou calentque l’abrigui dels crits que fa el vent.
Mira si els seus cabells són tan llargssi fan rius juganers sobre els pitsmira si els seus cabells són tan llartgssi els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda record jo per ella he pregat molt sovinttant de nit en la meva foscorcom de dia en la meva claror.
Bé, si viatges pel bell nord glaçaton el vent bat el cel frontererdóna´n records a una noia d´allà ja fa temps jo l´havia estimat.
Ens ho ha de dir la veu tremolosai trista d'un campanar.Un cop de llum i el crit de d'una garsa
que ha despertat amb fam i buscaper entre blats i civadesqualsevol cosa per omplir el pap.O potser un gallque dins la cort canta.La nit és morta, i ja es fa clar,la nit és morta, i ja es fa clar.Mentre jo canto, de matinada,la vila és adormida encara.
S'han despertat mullades les fulles
del camp d'alfals veí.S'espolsen l'aigua de la rosadamentre que arriba la matinadai el sol que les escalfafins que les talliu d'un cop de falç.Alcen la testamullada i fresca.Per a caure a terra massa temps hi ha,per a caure a terra massa temps hi ha.
Dintre la vila ja plora un nen
i pels afores corren els bens.I amb el sarró i la bóta a l'esquena,i amb un bastó a la mà,se'n va el pastor i el seu gos d'atura,se'n van cap unes altres pastures.Trencant rius i cabanyesa les montanyes volen tornar.Surt amb l'aurora,cal sortit d'hora:el camí que han de fer és molt llarg,el camí que han de fer és molt llarg.
Cap a vila ja ve el pagès,la bossa buida i el carro plecollides del seu hort.La mula sua, el carro cridai l'home tanca els ulls i somniamentre el sol es llevad'un llit d'alzines, enlluernanta les velletesque, pansidetes,
cap a l'església van caminant,cap a l'església van caminant.
I ara jo canto de matinada,la vila és adormida encara.I ara jo canto de matinada,la vila és adormida encara.
52. PARAULES D’AMOR
Ella em va estimar tant...Jo me l'estimo encara.Plegats vam travessaruna porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,era tot el meu món, llavorsquan en la llar cremàven
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.No en sabíem més, teníem quinze anys.No havíem tingut massa temps peraprende'n,tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetesque havíem après d'antics comediants.D'histories d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,ella qui sap on para.La vaig perdre i mai méshe tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,de lluny m'arriba una cançó.Velles notes, vells acords,velles paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres.No en sabíem més, teníem quinze anys.No havíem tingut massa temps peraprende'n,tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetesque havíem après d'antics comediants.D'histories d'amor, somnis de poetes,
Tot baixant per la drecerahe vist un arbre rosat:ametller que presumies,un altre se t'ha avançat.
-De massa matiner que eraara em veus tan despullat:les glaçades d'aquets diestotes les flors m'han llevat;prô encara en tinc unes quantes:mira'm de l'altre costat.-Ara veig que no tens culpa:ametller, que Déu te guard,que sens tu la bona novano m'ho hauria semblat
56. PUFF EL DRAC MÀGIC
Puff era un drac màgicque vivia al fons del marpero sols s’avorria molt i sortia a jugar:Hi havia un nen petit quese l’estimava molt,es trobaven a la platjatot jugant de sol a sol.
Tots dos van prepararun viatge molt llarg,volien anar a veure móntravessant el mar.
Quan hi havia tempestas’ho arreclaven molt béenfilant-se a la cua d’en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i princepss’inclinaven al seu pas,i quan en Puff els va fer un critels pirates van callar.
Els dracs viuen per sempreperó els nens es van fent grans,
van coneixer altres jocs pel mónque li van agradar tant,
Que una nit molt grisa i tristael nen el va deixar,i els brams de la joia d’aquell draces van acabar.
Doblegant el seu llarg collel drac es va allunyar,semblava que estava ploventquan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,el drac es va allunyar,i poc a poc, molt lentamentse’n va tornar al fons del mar.
57. ESCOLTA-HO EN EL VENT
Per quants carrers l'home haurà depassarabans que se'l vulgui escoltar.Digue'm quants mars li caldrà travessarabans de poder descansar.Fins quan les bombes hauran d'esclatarabans que no en quedi cap.
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,escolta la resposta dins del vent.
Quants cops haurà l'home de mirar amuntper tal de poder veure el cel.Quantes orelles haurà de tenirabans de sentir plorar el món.Quantes morts veurà al seu entornper saber que ha mort massa gent.
Això, amic meu,...Fins quan una roca podrà resistirabans que se l'endugui el mar.Quant temps un poble haurà de patirper manca de llibertat.Fins quan seguirà l'home girant el capper tal de no veure-hi clar.