Ars Amandi Dossier

PUBLIUS OVIDIUS NASÓ

Ars Amandi

2n BATXILLERAT – LLATÍ – CURS 2012 – 2013

LA POESIA ELEGÍACA

En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs (hexàmetre + pentàmetre)

d'un tema qualsevol, tot i que predominantment són temes personals i subjectius, a diferència del que passa

per exemple amb el gènere èpic o didàctic. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies

amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els

mites que hi narra. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a

poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba

amb Tibul i Properci i Ovidi, tot i que cal esmentar Corneli Gal com a fundador del gènere i autor de quatre

llibres d’elegies dedicats a la seva estimada Lícoris. Ovidi, últim dels poetes elegíacs de l’època d’August,

estén l'elegia a nous temes i amb les seves últimes elegies, escrites en l'exili, sorgeix l'elegia dolorosa, que

esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere.

Catul i Ovidi foren els principals representats de l’elegia llatina (si en separem la lírica d’Horaci, tot i que

sovint lírica i elegia s’estudien conjuntament com a gènere personal i subjectiu, sovint dirigit d’un jo a un tu).

CATUL, LA PASSIÓ POÈTICA

El model de poesia èpica és el predominant fins entrat el segle I a. C., quan una generació de poetes joves,

anomenada poetae noui, reaccionen contra aquest corrent i revolucionen la poesia llatina amb aportacions

inspirades en Cal·límac i altres poetes alexandrins, que suposen un refinament més accentuat i l’aparició de

la individualitat. Els poetae noui pertanyien a la joventut benestant de finals de la República, que es lliura a

una vida de luxe i refinament. D’entre tots ells destaca la figura de Catul, l’únic per altra banda del qual es

conserva l’obra.

Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial terratinent i amb

activitats comercials. La seva vida va ser breu: va durar uns trenta anys, des del 84 al 54 a. C. De ben jove es

va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament. Catul no es va dedicar de manera seriosa ni al

comerç ni a la política com altres del seu cercle, sinó que es va abocar al otium: la vida de societat, les

relacions amb els amics, l’amor i la poesia.

L’obra de Catul reflecteix la seva vida. Té la forma d'un recull de 116 poemes de longitud diversa, des dels

dos versos del més curt als 408 del més llarg. El primer porta una dedicatòria al seu amic i paisà Nepot. Els

poemes es poden classificar en tres grups, segons el contingut:

poemes erudits: seguint els models alexandrins hi fa ostentació de la seva erudició mitològica. Són

els més extensos. N'hi ha que es consideren de les primeres elegies romanes.

poemes dedicats als amics i als enemics: uns i altres surten amb noms propis. Cap als seus amics

mostra un profund afecte i una sincera gentilesa, de vegades bromejant-hi, d’altres vegades

compartint-hi el seu dolor. Els motius d’aquestes composicions són diversos: invitacions, salutacions,

mostres d’admiració o d’agraïment, confidències, retrets... Amb els enemics, per contra, aflora tot el

seu odi i la seva rancúnia despietadament, sense aturar-se en res, ni en les amenaces ni en els insults

més cruels. La majoria de cops els atacats són rivals en els seus amors. Diversos poemes són

invectives contra Juli Cèsar, el qual encara no havia aconseguit el poder absolut. Aquests atacs no

són, aparentment, polítics, sinó que Catul acusa obertament Cèsar, probable amic de la seva família,

de mantenir relacions homosexuals amb el seu lloctinent Mamurra. Sembla, però, que Catul es va

mantenir al marge de les lluites polítiques del seu temps.

poemes d’amor: Catul escriu alguns poemes sobre amors passatgers com un jovenet anomenat

Juvenci o algunes noietes fàcils. Però les seves millors poesies tracten dels seus turmentosos amors

amb “Lèsbia”, nom literari que Catul va donar, en honor a una aristòcrata anomenada en realitat

Clòdia. Aquesta era una dona casada, bella i amb inclinacions literàries, força més gran que Catul. A

través del seu germà Clodi i del seu marit participava indirectament en la política de Roma.

Escandalitzava tot Roma amb la seva vida lliure, les seves relacions incestuoses amb Clodi i la seva

multitud d’amants. La seva recerca de plaer va fer-se completament desenfrenada en morir el seu

marit, enverinat, segons Ciceró, per la mateixa Lèsbia. Els poemes de Catul mostren totes les

vicissituds per les quals van passar les seves relacions amb Lèsbia en els set o vuit anys que van

durar: la felicitat de les primeres trobades, el sofriment i els retrets del poeta per les constants

infidelitats de la seva estimada, les freqüents ruptures i reconciliacions i la separació definitiva, amb

la qual no va aconseguir, tanmateix, deixar d’estimar-la.

L’obra de Catul es caracteritza per la passió (en l’amor, en la vida, en l’amistat o en la poesia) i per la

subjectivitat, no solament en les composicions amoroses o en les que reflecteixen la seva vida privada, sinó

també en els poemes erudits, on per primer cop els arguments mitològics serveixen sovint per expressar els

sentiments del poeta.

LA POESIA DIDÀCTICA

Segons M.Bernd Effe es poden distingir tres tipus de poemes didàctics, segons la intenció del poeta:

a) Aquells que tenen com a objectiu ensenyar la matèria.

b) Aquells en els quals la matèria sols és un pretext per a la composició d’un poema.

c) Aquells en què el poeta fingeix ensenyar una matèria però en realitat això és sols una excusa per

portar-lo a parlar d’un altre tema.

D’entre els diversos tipus de didàctica podem destacar les següents (entre parèntesis hi ha escrits els noms

dels principals representants):

- Didàctica científica i filosòfica (Tit Lucreci Car).

- Didàctica cristiana (Prudenci).

- Didàctica agronòmica (de tema agrari)(Virgili).

- Didàctica menor: la pesca i la caça (Graci).

- Didàctica amorosa (explicada més endavant i conreda per Ovidi).

PUBLIUS OVIDIUS NASÓ (Sulmona 43aC - Tomis 17dC)

Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10). Publi Ovidi

Nasó fou un poeta romà de l’època d’August i, per tant, contemporani de Virgili, Horaci i Livi. Va néixer en

una família benestant de la classe eqüestre. El seu pare era propietari de finques i va morir als noranta anys,

poc abans que la seva mare. El seu germà havia nascut just un any abans que ell i va ser el seu company en

els estudis de retòrica a Roma i completaren la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic.

Tingueren bons mestres d’eloqüència com Higí, Areli Fusc i Porci Latró. Van compartir vida política fins als

vint anys, edat en la qual va morir el seu germà. Poc després de la mort del seu germà, instal·lat a Roma de

nou, aviat va abandonar la carrera judicial, per dedicar-se plenament a la poesia, ja que de seguida va donar

mostres de la seva sensibilitat poètica, en detriment de l’eloqüència prosaica requerida al fòrum. El seu pare

era reaci a la idea ja que creia que els estudis de la literatura no donaven cap profit (com deia ell, el mateix

Homer havia mort en la pobresa). Però Ovidi seguí la seva inclinació i, segons li permetia la seva folgada

situació econòmica, freqüentà el cercle de Messala Corví, aconseguint així més independència d’idees que

poetes com Virgili o Horaci.

Quan va morir el seu pare, Ovidi es va convertir en hereu de totes les seves possessions, cosa que li va

permetre viure sense preocupacions i viatjar a diferents llocs com Atenes, Àsia Menor i Sicília, on va

completar els seus estudis i es va dedicar ja plenament a la poesia.

Va tenir tres esposes. Amb la primera s’hi va casar molt jove però acabà essent considerada nec digna nec

utilis, «ni digna ni útil», cosa que fa pensar que no era del la seva mateixa posició social i que no li va donar

fills durant el seu curt matrimoni. El seu segon matrimoni també va ser curt però hi va tenir una filla que

posteriorment el farà avi. Amb la seva tercera esposa, Fàbia, arribà la felicitat conjugal i amb ella també

tingué una altra filla.

La seva obra fou un reflex de l’alta societat romana, de la qual ell n’era una figura destacada. Conreà

diversos gèneres poètics, i fou un poeta popular entre el públic romà.

L’any 8aC, un enfrontament amb l’emperador Cèsar August el va portar a un exili forçat a Tomis (actual

Constança, a Romania). Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un

poema i una equivocació".

Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els

valors morals propugnats pel príncep, però sobre l’error comès pel poeta s'han formulat multitud

d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és

que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de

societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a

viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus

interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit

sobretot en les elegies doloroses, en les quals defensava la seva innocència i feia un crit de clemència a

l’emperador August. Fins i tot es dirigí a diversos amics perquè mediessin pel seu perdó. Però tots els intents

foren en va i el poeta va morir a Tomis el 17dC, als 60 anys.

Breu contextualització d’Ovidi i els seus contemporanis

August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar moralment els

romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als temps passats a causa de

l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar el seu orgull nacional, molt malmès després de tantes

lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes

Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i refinat, conseller de

confiança i amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la seva generositat els seus protegits, els

quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil.

Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci van

col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. De fet, autors com Virgili

treballaren per encàrrec directe d’august en algunes de les seves obres. L’Eneida, per exemple, va començar

per encàrrec de l’emperador amb l’objectiu d’explicar els orígens divins dels romans i narrar algunes de les

principals gestes de l’imperi amb afany patriòtic. Menys vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi

també hi va donar suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -

Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien

menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos.

Sembla ser que un dels motius podia ser l’obra Ars amandi, contrària al procés de moralitzador de

l’emperador, ja que incitava a actituds molt liberals contràries al conservadorisme moral de les classes

dirigents.

Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC., la

mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis, i l'impedirà acabar les Pòntiques.

OBRES

Poesia elegíaca d’amor :

- Amors (Amores)

- Heroides (Heroides)

Poesia didàctica d’amor:

- Art amatòria (Ars amatoria)

- Remeis d'amor (Remedia amoris)

- Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)

Poesia epicodidàctica :

- Metamorfosis (Metamorphosis)

Poesia didàctica patriòtica :

- Fastos (Fasti)

Altres poemes didàctics:

- Halieutica

- Fenòmens (Phenomena)

Poesia elegíaca d’exili :

- Tristes

- Pòntiques

OBRES

Poesia elegíaca d’amor. Ovidi enamorat.

- Amors (Amores)

- Heroides (Heroides)

Ovidi serà el darrer gran representant de l’elegia, composició en dístics elegíacs (un

hexàmetre i un pentàmetre) d'un tema qualsevol. Els poetes alexandrins (s. IV ac les

conquestes d’Alexandre Magne expansionen la literatura i cultura hel·lenística per tot

el mediterrani oriental, d’aquí el nom dels poetes sorgits d’aquesta onada) del s. III a.

C. canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual

tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra. Per aquest

camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d’August com a poesia que

parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment

d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi. Ovidi estén l'elegia a nous temes (amb

les seves últimes elegies, escrites en l'exili, sorgeix fins i tot l'elegia dolorosa, que

esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere):

Amors (Amores)

Llibre d’elegies dedicades a una dona, Corina, que probablement no va existir

mai sinó que reuní les característiques de diversos amors del poeta.

La va escriure quan encara era molt jove. El tema de gairebé totes les 51

elegies que la componen és l'amor, tant en el seu vessant noble com en el

sensual. Aquesta seva primera obra ja traspua el gust per les aventures i

conquestes amoroses i retrata una Roma, ja en el cim del seu poder, plena

d'intrigues amoroses i una societat abocada al plaer. Hi són especialment

perceptibles les influències del passional Catul (poeta novus =literats de

finals de la república que reaccionen contra la poesia predominant a l’èpica,

amb refinament), Tibul i Properci.

Heroides (Heroides)

Va ser redactada en dues sèries. La primera és un conjunt de quinze poemes

en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits

o amants absents. No tenen cap model grec ni llatí, tot i que els temes són

extrets fonamentalment de l'èpica i la tragèdia gregues, per exemple n'hi ha

una de Penèlope a Ulisses. Una excepció és l'epístola de Dido a Eneas,

inspirada en l’Eneida, si bé en dóna una visió contrària a la de Virgili: segons

Ovidi, que no creu en la missió d'Eneas, aquest no hauria d'haver abandonat

Dido. En totes elles el poeta demostra un profund coneixement de la

psicologia de les dones. La segona sèrie, escrita uns anys més tard, són tres

parells de cartes, també de motiu mitològic. Cada parell consisteix en la carta

d'un home i la resposta d'una dona, per exemple Paris i Helena.

Poesia didàctica d’amor:

o Art amatòria (Ars amatoria)

o Remeis d'amor (Remedia amoris)

o Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei

feminae)

Ovidi va escriure alguns poemes de tema eròtic que parodiaven la poesia didàctica.

Art amatòria (Ars amatoria) (Explicat extensament al final d’aquest dossier).

Remeis d’amor (Remedia amoris)

Ovidi va escriure aquesta obra per esborrar la mala impressió causada

per l'Art amatòria: hi explica com no deixar-se seduir i com alliberar-

se de l'amor, per exemple centrant-se en els defectes de l'estimada o

procurant trobar-la sense maquillatge i desarreglada. De fonts

epicúries i estoiques prové la idea, present en l’obra, que l'amor és

una forma de demència. Així els Remeis d'amor representen una guia

espiritual per a una vida més racional. Però manté el mateix to

enjogassat i no li serveix per disculpar-se de l'Art amatòria.

Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)

És un receptari de cosmètics del qual es conserven uns cent versos.

Poesia èpica

o Metamorfosis (Metamorphosis)

Les Metamorfosis (Metamorphosis) d’Ovidi és un extens poema

d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250

mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de

la transformació de personatges i éssers en animals, plantes,

constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre

pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la

divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena

d'història mítica del món, que, després de començar amb un

pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I),

es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats,

després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les

figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la

guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del

canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis

proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició

molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de

personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les

formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó, la serp

monstruosa, i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite

d'Apol·lo i la nimfa Dafne (explicació del mite: Apol·lo, déu del sol i

la música, va burlar-se del jove Eros per portar arc i fletxes tot i ser

tan sols un nen. Eros, furiós, li va llençar una fletxa d’or que

incitava a l’amor i a Dafne una fletxa de ferro que incitava a l’odi.

Així va provocar que Apol·lo s’enamorés d’ella i que, en canvi,

Dafne el rebutgés. Tot i que va poder fer-ho durant un temps,

quan va veure que no podria fugir d’ell, va fer que la seva pell es

convertís en escorça d’arbre, els seus cabells en fulles i els braços

en branques. Els peus se li clavaren a terra. Tot i així, Apol·lo va

prometre estimar-la eternament i que els branquillons de l’arbre

coronariesn el cap de molts líders. Apol·lo va usar els seus poders

d’immortalitat per fer que l’arbre fos sempre verd.)

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere

concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en

compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu,

la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament

èpics. Tanmateix, a diferència de l’èpica tradicional, li manca un

protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un

tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de

l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que

conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere,

sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada

episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És

didàctic al començament, quan descriu el naixement del món,

amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la

ira de Júpiter (nom grec: Zeus, déu del cel i dels fenòmens

admosfèrics) i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic

(=pastoril, ubicats en plena natura) en el mite d'Apol·lo i Dafne,

mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io (Zeus=Júpiter va

casar-se amb la seva germana Hera però tingué sempre moltes

aventures amb deeses i dones) té molts elements de comicitat.

Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les

Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al

seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els

arguments, el tractament...

L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va

seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim

són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades

s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre

de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions

anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que

ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però

diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i

Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia

alexandrina i la tragèdia grega i llatina.

Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més

que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari,

van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època sinó

també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el

Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites

greco-romans, puix que permetia el coneixement de la mitologia

grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser

molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les

pren com a model per a les seves faules mitològiques. També s'hi

inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge,

Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i

Picasso, escultors com Bernini, músics...

Poesia didàctica patriòtica

o Fastos (Fasti)

Fastos (Fasti)

El pla d'aquest poema d'Ovidi -4.772 versos en sis

llibres- era descriure dia a dia les festivitats i els

diversos ritus del calendari romà i explicar-ne els

orígens. Consisteix en una combinació d'erudició

hel·lenística a l'estil de Cal·límac, de temes de la

història romana i d'al·lusions propagandístiques

del govern d'August. És l'únic poema d'Ovidi que

pretén celebrar la Roma d'August i adular el

príncep i la seva família. Tanmateix resulta frívola i

massa plena de mites grecs per tenir una intenció

patriòtica. Per altra banda solament va arribar a

completar la part corresponent a mig any, ja que

l'exili va interrompre'n la redacció.

Altres poemes didàctics:

Halieutica

Fenòmens (Phenomena).

Poesia elegíaca d'exili:

o Tristes

o Pòntiques.

L'obra que Ovidi va compondre a Tomis durant l'exili a

què el va condemnar August consisteix fonamentalment

en dos reculls d’elegies: les Tristes (Tristia) i les Pòntiques

(Epistulae ex Ponto). Aquestes elegies adopten la forma

de cartes enviades a diversos destinataris, entre els quals

la seva esposa, amics i enemics, August i polítics opositors

a l’emperador. En les elegies d’exili els temes són

recurrents: la queixa desesperada per la seva situació, la

demanda per intercedir a favor seu davant el príncep, la

súplica pel perdó fins a rebaixar-se a l’adulació i

l’enyorança de la vida feliç passada i de les persones

estimades que va deixar a Roma. És una poesia que neix

del dolor i, per aquest motiu, resulta més sincera i

profunda que l’anterior. El que pretén Ovidi amb aquestes

cartes és sobretot no ser oblidat a Roma i remoure

l’opinió pública perquè August li aixequi el càstig.

En el segon llibre de les Tristes, hi ha també un recull

autobiogràfic de la vida d’Ovidi.

De l’època final del poeta es conserven també Ibis, un

breu poema en el que maleeix un enemic que havia estat

el seu amic, i la Halieutica, poema d’atribució dubtosa que

parla de la pesca.

ARS AMANDI

INFLUÈNCIES QUE REBÉ OVIDI

L’erotodidaxi, o didàctica de l’amor, té els seus precedents en Sòcrates, els sofistes i Epicur. Tenim notícia, a

través de Suetoni i Marcial, de poemes didàctics amorosos escrits per una poeta grega, Elefantis, els quals

sembla que contenien consells per a l’embelliment de la dona. Dins la mateixa elegia romana trobem

exemples de didàctica amatòria en Tibul i Properci, entre altres. Probablement d’aquestes fonts i moltes

altres begué Ovidi, el més gran exponent de la poesia didàctica llatina sobre l’amor. Tres obres seves tracten

aquest tema: Remeis a l’amor, Cosmètics per al rostre femení i l’Art d’estimar.

ART AMATÒRIA O L’ART D’ESTIMAR

Poema didacticoelegíac de 2.400 versos que tracta més de l’art d’agradar, de la tècnica de seducció, que no

pas de l’art d’estimar. Aquesta obra fou escrita i publicada en llatí entre els anys 2 a. C. y 2 d. C. (primer es

publicaren conjuntament els dos primers llibres i uns anys després, l’èxit de públic el portà a publicar el

tercer). La mètrica no consta d’hexàmetres, propi dels poemes amb finalitats didàctiques, sinó el dístic

elegíac, més propi de l’elegia.

En l’obra, una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor, s’independitza

de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o subjectiu, to planyívol o

malenconiós, abundància de tòpics com el carpe diem –gaudeix del moment-, militia amoris –l’amant com a

soldat-, exclusus amator –l’amant refusat-, servitium amoris – l’esclavitut de l’amor-, adynaton –el món al

revés-, locus amoenus –lloc agradable, plaent-, ... Tot i així, des del primer moment Ovidi es distancia dels

elegíacs llatins anteriors introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i

erudició a la seva obra.

En l’obra, Ovidi vol ensenyar la pràctica de la seducció amb l’objectiu de la unió carnal. L’Art amatòria té tres

llibres. Els dos primers van adreçats als homes, mentre que el tercer es dirigeix a les dones:

o El llibre I. Com i on aconseguir l’amor d’una dona. Explica on és possible trobar les dones -els

llocs públics, sobretot en els espectacles- i els recursos per conquistar-les: cartes, regals, l’elegància,

la galanteria, les promeses, els mitjans de pressió psicològica com llàgrimes, petons...

o El llibre II. Com mantenir l’amor ja aconseguit. Ensenya la manera de conservar l’amant. Les

instruccions són: ser afectuós, agradable i complaent, fer compliments i regals -i especifica quina

mena de regals-, dissimular les infidelitats tant les pròpies com les de l’amiga, provocar gelosia de

vegades, ser discret, i aconseguir que el plaer sexual sigui compartit.

o El llibre III. Consells perquè les dones puguin seduir un home. Dóna mitjans per embellir-se,

la instrucció que han de tenir (poesia, dansa, música), les armes psicològiques (rialla, plaer), la

conducta envers l’amant, com eludir la vigilància del marit o del guardià.

En l’Art amatòria Ovidi mostra humor en les observacions psicològiques i erudició en els exemples dels

amors mitològics. És destacable el reconeixement implícit per a la dona de drets que la tradició li negava: al

plaer, a la cultura, a la llibertat. Amb tot cal dir que les dones que apareixen als poemes d’Ovidi i dels altres

elegíacs són cortesanes, noies de classe inferior i aristòcrates vídues o divorciades. La matrona o dona

casada de classe alta rarament és objecte de les atencions dels poetes. L’Art amatòria va tenir un gran èxit

de públic, però el seu caràcter amoral, palès en el fet que solament parla d’amors il·legítims, va topar amb

molts interessos:

o la reforma moral, per mitjà de lleis i propaganda a favor del matrimoni, amb la qual August

pretenia lluitar contra el relaxament dels costums que imperava a Roma,

o la classe dirigent de Roma, que hi veia reflectits els seus vicis i immoralitats

Alguns recursos són recurrents al llarg de tota l’obra:

Identificació de l’amor amb Amor, el déu

Cupido, fill de Venus, la feina del qual

consisteix a fer enamorar les persones

disparant-los les seves fletxes.

S’adreça a l’amant com a soldat, tòpic que es

repeteix en l’autor.

Metàfores constants: del poeta com a auriga

conduint un carro amb una meta segura:

trobar a qui estimar, conquistar la noia i

mantentir-la; de les dones com pedres

precioses (pàg,57), l’amor furtiu com a “collita

en camps aliens que sempre resulta més

fèrtil” (62), etc.

L’autor deixa clar ja al principi del llibre que ell vols cantar l’amor

permès, fugint l’adulteri , considerat un delicte per la Lex Iulia

d’August.

Al llarg del llibre hi ha una bona dosi de crítica social. L’autor critica,

per exemple, la hipocresia del seu temps quan parla que els

aplaudiments al teatre ja no són espontanis com abans, la sofisticació

de la societat contemporània que necessita tendals al teatre per

protegir-se del sol, o la manca de senzillesa en la seva època.

Ovidi divideix l’ ARS AMANDI en tres fases:

PRIMERA PART

1. Aquest llibre comença amb una definició del concepte d’”art”,

basada en la pròpia experiència amorosa de l’autor. La mateixa Venus,

deessa de l’amor, l’ha proclamat artificem tenero Amori (“mestre del

tendre Amor”. Segueix un elogi d’August, centrat en la persona del

seu nét GaiCèsar, que és descrit anant a la guerra contra els parts i

tornant hipotèticament triomfant.

Aquesta primera part ens ensenya a descobrir la persona que vols

estimar usant el cap, el tacte i l’objectivitat. Per conèixer la dona

adequada calia visitar tots els llocs on ella assistia assíduament. Ovidi

parla especialment de cinc llocs propicis per a conèixer les dones:

- el teatre, lloc per excel·lència on van les senyores perquè se les

mirin, sense deixar de mirar. En aquesta part, Ovidi ens narra el rapte

de les Sabines, que va tenir lloc precisament al teatre, on podem

veure una història semblant a la coneguda

- el circ és, per Ovidi, un lloc propici a les relacions amoroses ja que els

seients són estrets i això permet proximitat per començar converses

amb les dones; aconsella descobrir els cavalls preferits d’ella per

donar-los suport, encara que no siguin els teus preferits;

- un tercer lloc propici a les relacions eren les naumàquies, ja que

aquells combats navals eren freqüentats tant per homes com per

dones. Parla per exemple de l’espectacle organitzat per August l’any

2aC que simulava la batalla de Salamina entre romans i parts,

representació que tingué lloc en un llac artificial a la riba del Tíber. Per

presenciar l’espectacle molts nois i noies d’arreu van venir a Roma i

molts trobaren allí un amor estranger.

- les desfilades triumfals ja que sembla que les dones s’hi

emocionaven molt i volien saber més dels protagonistes del triomf,

curiositat que havien de satisfer els homes, amb petites mentides

convincents si calia complementar la informació

- els banquets: propicis pel vi i la llum tènua però perillosos perquè pel

mateix motiu es corria el risc de sobrevalorar una dona. A més, cal no

confiar en la llum enganyosa de la llàntia ja que la nit i el vi són

obstacles per valorar la bellesa d’una dona. Aquí explica com Paris va

contemplar les deesses amb llum i claror quan va dir a Venus que ella

era la guanyadora.

- Altres llocs com els arcs de Pompeu o el fòrum.

A continuació passem a analitzar alguns dels consells d’Ovidi:

a) Confiança en l’èxit, totes les dones es poden conquistar. Ovidi,

l’home no ha de tenir por a suplicar ja que això, a la llarga, pot portar-

lo a triomfar. A totes les dones els agrada ser pregades. Ovidi insisteix

en el fet que com més costi conquistar una dona, millor serà la

recompensa.

b) Guanyar-se primer la criada. Amb l’única intenció que faciliti

l’acostament. Diu que ha de subornar la criada amb promeses de

manera que ella sigui qui guiï la relació, qui trobi el moment oportú,

qui parlarà bé d’ell davant l’estimada... i si és atractiva, millor.

c) Buscar el temps ideal. Si no es vol fracassar, cal esperar sempre el

moment adequat.

d) Regals. És necessari invertir diners en regals i cedir. Tot i que és bo

no cedir en tot el que ella demani, Ovidi creu que les dones saben com

aconseguir el que volen i no cal gastar energies intentant esquivar els

seus desitjos perquè sempre ho aconsegueixen igualment.

e) Missives carinyoses i promeses. Cal usar l’enginy de l’oratòria i

l’escriptura per mantenir la flama de la passió. Les cartes d’amor

plenes de súpliques sempre ajuden. Aquil·les, commogut per les

súpliques d’un pare, va entregar el cos d’Hèctor a Príam.

f) Bon aspecte. Cal tenir sempre un bon aspecte i una bona higiene

personal: alè, ungles, cabells, roba... Aconsella la bellesa descuidada,

la que millor escau a un home.

g) Comportament. Cal mirar-la als ulls, dir frases en doble sentit que

ella capti i ser un cavaller en tot moment.

h) Llàgrimes i petons. Ovidi creu que les llàgrimes sovint poden ser

útils però que l’art de plorar requereix pràctica. Per això aconsella

tocar-se els ulls amb una mà humida si no s’aconsegueix plorar. Però

encara millor és la tècnica dels petons, sobretot si són robats. Aquí

l’autor explica com fer un petó inoblidable per exemple, parla dels

petons violents, que no són violents sinó apassionats. Segons Ovidi, a

les dones els agrada ser forçades, afirmació que corrobora amb

l’exemple de la “violació” de Deidamia per part d’Aquil.les (Tetis, mare

d’Aquil·les, va pactar amb el rei Licomedes que el seu fill anés a viure

d'amagat a la seva cort i es fes passar per una de les seves set filles,

entre les quals hi havia Deidamia, per evitar que fos reclutat per anar

a la Guerra de Troia. Deidamia i Aquil·les es van enamorar. Un bon dia

va arribar Odisseu amb uns regals per a les princeses: joies i una

espasa. Quan va oferir-los els presents, totes van llençar-se a admirar

les joies mentre que una dona va agafar l'espasa. Així fou com Odisseu

va descobrir Aquil·les i va demanar-li per anar a Troia. Malgrat les

súpliques, una embarassada Deidamia no va poder evitar que el seu

espòs marxés decidit a anar a lluitar. Al cap d'uns mesos, Deidamia va

donar a llum Neoptòlem.)

i)Quan la noia pregunti temes culturals, cal respondre-la amb

seguretat, encara que no se sàpiga la resposta.

j) Cal tenir en compte que l’ardor viril té un límit fixat per les lleis

naturals mentre que les dones estan plenes de passió desmesurada.

Explica aquí el cas de Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, que es

delia per convertir-se en amant d’un toro i envejava les formoses

vaques. Finalment aconseguí seduir-lo. Va fer que Dèdal construís una

vaca de fusta dins la qual es va amagar Pasífae per tenir relacions

sexuals amb el toro. Satisfeta la seva passió, va quedar-se

embarassada i va parir un Minotaure, monstre amb cap de toro i cos

d’home que va delatar qui n’era el pare. (Llavors, Minos demanà a

l’enginyer Dèdal que construís un laberint per tancar-hi el Minotaure).

k) Cal resistir. Posa com a exemple la paciència de la mateixa

Penèlope, que va esperar Ulisses durant vint anys, deslliurant-se dels

pretendents teixint i desteixint la mateixa tela. I parla també de

Pèrgam (=Troia), que va ser conquerida tard, però es va conquerir

després d’anys de setge i lluites.

l) Recular a temps: les noies s’aconsegueixen pregant-les, però si es

nota com l’orgull se li infla en ser pregada, cal retrocedir un temps.

Moltes desitgen allò que se’ls escapa o odien allò que les persegueix.

Perseguint-les subtilment evitem que es cansin dels homes.

m) Amistat. A vegades un amic es converteix en amant.

n) Tistesa. El color pàl·lid escau a l’amant. Les nits en vetlla, les

preocupacions i el dolor que neix de l’un gran amor, demacren els

cossos dels joves. Cal fer-se digne de llàstima per tal que pugin dir

“està enamorat”.

Al final de la fase de conquesta, Ovidi posa èmfasi en tres coses:

L’home enamorat és com un malalt i,

per tant, ha d’estar al cas dels senyals

que puguin agreujar el seu estat de

salut.

Ull! Els amics poden trair-te i, per

tant, és bo tenir-los lluny de la teva

estimada.

Cada dona és un món i cada una es

conquereix de manera diferent. Ovidi

insisteix que ell sols proporciona una

idea general i que cada home ha de

triar el que més li convingui. Per tant:

adaptació! Les dones tenen mil cors

que cal seduir de mil maneres

diferents. No serveix una única tàctica

per a totes les edats. Cal adaptar-se

com Proteu, déu marí que es

transforma en qualsevol cosa per

esquivar els mortals que l’interroguen

i volen usar els seus dons

d’endevinació.

Ovidi acaba el primer llibre dient que encara no ha acomplert el seu

objectiu.

SEGONA PART

“Quan arribis a alta mar, no t’has d’aprofitar del vent al qual havies

entregat les veles en sortir de la platja” (metàfora per posar èmfasi en

la importància de cultivar el que s’ha aconseguit. Ovidi insisteix en el

mèrit que té saber mantenir allò que s’ha aconseguit ja que la

mobilitat de l’Amor és gran. Com exemple d’aquesta mobilitat ens

explica la història de l’enginyer Dèdal i el seu fill Ícar, que posseïren

unes ales com les de l’amor. Un cop Dèdal hagué construït el laberint

per al Minotaure, el tirà rei de Creta el va retenir a la força. Per

escapar-se, sols va poder recórrer a sortir volant. Va fabricar unes ales

per a tots dos subjectades amb cera. El seu fill però va volar massa a

prop del sol, la cera es va fondre i va caure al mar. Se centrarà doncs a

donar consells de com mantenir aquest amor. Per reeixir en el seu

objectiu invoca la deessa Venus, el seu fill Cupido i la musa Erato.

Aquí adverteix també que l’art de la bruixeria no és suficient per

conservar l’amor. Si ho fos, Circe (maga enamorada d’Ulisses) hauria

pogut retenir Ulisses amb encanteris.

Idees principals de la segona part:

La bellesa és fugissera, per tant, cal cultivar un bon esperit que duri i

que romangui en l’home fins a la darrera pira funerària. Ulisses no era

bell però era eloqüent i per això va turmentar amb amor les deesses

dels mars (la maga Circe i la nimfa Calipso). Això sí, l’home ha de

conèixer les seves qualitats, seguint la màxima apol·línia “coneix-te a

tu mateix” (gnsoci seautón) (el terme “apol·lini” s’usa en contraposició

a “dionisíac”. Ambdós foren introduïts per Nietsche per qualificar les

manifestacions artístiques: l'apol·lini (que pren com a model el déu

Apol·lo) representaria l'ideal de mesura i bellesa i de les formes

acabades; allò dionisíac (que pren com a model el déu Dionisi)

representaria la desmesura i les coses inacabades).

Cal abandonar la severitat i ser tolerant.

Paciència quan es mostri poc dolça.

Cal oblidar-se de l’orgull i cedir i deixar que ella imposi la llei al teu

rostre: si riu, riu; si plora, plora.

Suportar les adversitats. L’amor és com una milícia: hiverns durs, llargs

camins, fred i pluja... Diuen que Apol·lo va ser castigat per Júpiter per

haver matat els Cíclops i hagué de treballar com a pastor vivint en una

petita cabana. Si ell suportà dures condicions, qui no?

Conserva-la amb petits regals, elogis i paraules boniques.

Fes que s’acostumi a tu. Res és més poderós que el costum. Que et

pugui trobar a faltar i es preocupi per tu si estàs absent. És bo que et

trobi a faltar, com Penèlope enyorà Ulisses. Però que l’absència sigui

breu. Si és llarga, propicia l’adulteri. Ovidi aquí absol Helena d’haver

marxat amb Paris. Segons ell, la culpa és de Menelau per haver estat

lluny d’ella massa temps.

Tot i així, Ovidi creu que a ningú li agrada ser fidel per sempre. Per

això incita l’amant a ser infidel però encobrint la mentida, variant les

amants i els llocs d’encontre i evitant ser més amable amb l’esposa

per no demostrar un esperit de culpabilitat. Ovidi després es justifica

dient que en realitat moltes dones necessiten una rival per avivar la

seva flama. En cas que l’esposa descobreixi la infidelitat cal deixar que

expressi la seva ira i després agafar-la i copular-la. Aquesta és la millor

reconciliació. En cas que siguin elles les infidels, cal suportar-ho sense

voler sorprendre-les amb l’amant. Com a exemple d’adulteri, Ovidi

explica l’adulteri més famós: Venus, deessa de l’amor, enganya el seu

marit Vulcà, el déu ferrer, amb Mart, déu de la guerra. Júpiter, pare de

Vulcà, els para una trampa i els descobreix. Però el que fins llavors

havien fet d’amagat, a partir d’aquell moment van fer lliurement. El

mateix Vulcà es va penedir de la trampa (havia col·locat llaços

invisibles al llit i s’hi quedaren atrapats).

Discreció: és greu guardar silenci a vegades, però més encara dir el

que cal callar. L’adulteri s’ha de portar amb pudor i discreció. Tàntal,

per xerraire (revelà els secrets dels déus) fou condemnat a un suplici

etern: patir fam i set tot i estar envoltat d’aigua i aliments. Nova

crítica social: en lloc de ser discrets sembla que ara la gent vulgui

sempre posar rètol a les gestes nocturnes.

Aconsella també sobre l’acte sexual aconsellant anar a poc a poc i

proporcionar plaer a la dona. L’amor no és vàlid si no es gaudeix per

tots dos per igual. I si junts arriben al plaer a la vegada, és el màxim

que es pot demanar. Sembla que Héctor fou àgil tant en la guerra com

en l’amor amb Andròmaca.

Acaba Ovidi dient que ell ja ha proporcionat les armes de l’amor com

Vulcà les proporcionà a Aquil·les. Incita a l’home que ara venci com

Aquil.les va vèncer. I finalment introdueix el tema del seu tercer i

últim llibre: consells per a les noies.

TERCERA PART

L’autor comença dirigint-se a les dones: “He donat als Dànaus (=grecs) armes contra les Amazones (Dones

guerreres d’un sol pit que sols tenien relacions sexuals amb homes un cop l’any. Aquí fa referència a les

dones en general); però encara queden armes per donar-te a tu, Pentesilea (=reina de les Amazones).

Idees:

- Les dones no són tan infidels i, si ho són, sovint no és culpa seva. Ariadna tingué por de les aus

marines per culpa de Teseu, que l’abandonà a l’illa de Naxos després d’haver-se-la endut com a

premi per haver mort el Minotaure. Segons Ovidi, Ariadna i Dido són exemples de com l’amor

femení és més ferm que el masculí.

- Carpe diem: recordeu-vos de la imminent vellesa per gaudir del present. Gaudiu doncs dels amants

ja que arribarà el dia en què cap trucarà a la porta. Per tant, seguiu l’exemple de les deesses i no

negueu els vostres favors als homes que us desitgen. Tres adulteris se li atribueixen a Venus: amb

Adonis, amb Anquises (pare d’Eneas) i amb Mart (pare d’Harmonia).

- La bellesa és sols un regal diví. Per tant, totes les que no la posseeixin, la cura els donarà un rostre

bonic. Cal cuidar els cabells, el vestit, el color de la pell, la depilació, el maquillatge, aprendre a

dissimular els defectes, etc. (aquí aprofita per parlar del seu llibre on tracta dels cosmètics per a les

dones: Medicamia faciei feminae). Però si bé l’elegància captiva els homes, no així les pedres

precioses ni els vestits farcits d’or.

- La veu captiva. Les Sirenes (=en aquella època eren éssers animats meitat dona meitat ocell) eren

monstres del mar que detenien les naus amb veu melodiosa. En escoltar-les, Ulisses va estar a punt

de deslligar el seu cos (avisat per Circe del perill del cant de les Sirenes, es va fer lligar al màstil de la

nau. Els seus companys es van tapar les orelles amb cera).

- Cal tenir cultura literària i conèixer els poetes elegíacs com Properci o Tibul, saber qui era

Menandre...

- Cal saber jugar a les tabes o al pillatge (joc semblant als escacs o les dames amb fitxes de vidre que

simulaven una guerra). Jugant sovint sorgeix l’amor. Això sí, cal saber controlar els propis ànims i no

deixar sorgir la ira, el desig de guanyar o les baralles.

- Aconsella a les dones que freqüentin els mateixos ambients que havia aconsellat als homes al llibre

primer. Insisteix que cal exposar-se ja que el que està amagat resta ignorat i ningú ho pot desitjar.

Qui coneixeria Homer si la Ilíada s’hagués amagat?

- Vigileu amb els homes enganyosos, com Teseu, que va abandonar Ariadna. (El Minotaure era el

monstre parit per Pasífae del seu adulteri amb un toro; el marit de Pasífae, rei de Creta (Minos) va

fer tancar el Minotaure en un laberint i l’alimentava amb víctimes ateneses, ja que estava en guerra

amb el seu poble. Un any, Teseu, atenès, es va oferir voluntari com a víctima de la fera amb la

intenció de matar-lo. Quan Ariadna, filla de Minos, el va veure, se’n va enamorar. Ariadna li va oferir

el seu ajut a canvi de casar-se amb ella: li proporcionà un fil que Teseu fixà a l’entrada del laberint de

manera que, un cop matat el Minotaure, va poder-ne sortir. S’emportà Ariadna a Atenes però

l’abandonà a l’illa de Naxos, d’on sembla que Dionís la rescatà).

- El vostre rostre no ha de mostrar ni supèrbia ni tistesa. Mai demanaria a Andròmaca, dona d’Héctor,

per ser la meva amant (prototip de dona trista).

- Vigila amb les amigues i les esclaves massa boniques.

- A vegades pot ser útil fingir que hi ha un rival. Tot i així, la gelosia és perillosa, idea exemplificada

amb la història de Cèfal (esposa de Procris). Aquesta, quan va sentir el nom de “Brisa”, com si fos

una rival, seguí el seu marit al bosc d’amagat. Quan es va adonar que el seu home es referia al vent,

s’aixecà d’una revolada del seu amagatall i va agitar el fullatge de tal manera que el seu marit es va

pensar que era una fera i li va tirar una javelina.

- El retard sempre proporciona arribades triomfant.

- En els jocs sexuals, agafeu la postura que més afavoreixi el vostre cos, no calleu les expressions

excitants i feu-ho a la penombra deixar ocultes algunes parts del cos.

A manera d’epíleg, com va fer al segon llibre, Ovidi demana que el reconeixin com a mestre de l’amor.

PERVIVÈNCIA DE L’ARS AMATÒRIA

Aquesta obra va gaudir de gran difusió entre els seus contemporanis, com també entre les generacions

immediatament posteriors, tal com ho demostren les referències que en fan Sèneca i Quintilià. Alguns versos

de l’Ars amatoria s’han conservat en les parets de Pompeia, al costat d’altres versos de Virgili i Properci.

Més tard, durant els s. VII i VIII, tot i que l’èxit de l’obra decau, l’obra continua tenint una gran difusió i és

present en les grans biblioteques de països com França, Alemanya o Itàlia. Tot i així, hi havia un sector de

l’església molt antiovidià.

La poesia medieval li donarà primacia sobre els altres poetes de l’antiguitat. Així, el s. XII ha estat anomenat

per alguns estudiosos aetas ovidiana.

Per a la literatura trobadoresca serà bàsica l’obra d’Ovidi. Al nostre país, el Cançoner de Ripoll és un exemple

de l’empremta ovidiana.

A Itàlia Ovidi serà un autor molt cultivat. Dante en la Divina Comèdia el posa al costat d’autors com Homer,

Horaci, Virgili i Lucà. Boccaccio s’inspirà en ell per escriure el Decameró.

A Espanya, tot i tenir detractors com Francesc Eiximenis,té importants seguidors com Bernat Metge, Ausiàs

March, Garcilaso, Lope de Vega, Cervantes o Quevedo.

s. XVIII, amb l’arribada del Romanticisme, Ovidi fou marginat. Malgrat això, Goethe sentí una especial

predilecció per l’autor i l’agafà, juntament amb Properci, de model per a la seva obra.

Poca influència ha tingut Ovidi en la literatura dels segles XIX i XX.