Arqueologia i fonts escrites; Almallutx i el seu hinterland.

1

Títol: Arqueologia i fonts escrites; Almallutx i el seu hinterland.

NOM AUTOR: Jaume Deyà Miró

Memòria del Treball de Fi de Màster

Màster Universitari de Patrimoni Cultural: Investigació i Gestió de la

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Curs Acadèmic 2013/14

Data: 2 de setembre de 2014 Signatura de lʼautor ______________

Nom Tutor del Treball : Dr. Manel Calvo Trias Signatura Tutor_________________

Nom Cotutor (si escau) _________________________________ Signatura Cotutor________________

Acceptat pel Director del Màster Universitari Signatura ______________

2

Arqueologia i fonts escrites; Almallutx i el seu

hinterland.

Jaume Deyà Miró

3

1. Estructura del treball de recerca.

1. Introducció...............................................................................................................4

2. Plantejament del treball de recerca i objectius........................................................7

3. Arqueologia i fons escrites: una aproximació necessària........................................9

4. Descripció de l’entorn de treball i descripció del jaciment...................................16

4.1. Delimitació geogràfica i descripció de les àrees d’estudi.........................16

4.2. Antecedents historiogràfics......................................................................26

5. Metodologia proposada i estratègies desenvolupades...........................................32

5.1. Anàlisis de les fonts i dels textos............................................................32

5.2. Metodologia implementada durant els treballs de prospecció................47

5.3. Estratègia de prospecció.........................................................................56

6. Resultats del treball de prospecció........................................................................61

6.1. Prospecció de la Vall d’Almallutx (UD1, UD2 i UD3).........................61

6.2. Prospecció hinterland Almallutx..........................................................105

7. Conclusions i perspectives de futur.....................................................................122

7.1. Reflexió sobre els resultats obtinguts...................................................122

7.2. Reflexió sobre la validesa de l’estratègia d’investigació desenvolupada (arqueologia i fonts escrites)....................................................................................150

8. Bibliografia..........................................................................................................151

9. Annexa: fitxes......................................................................................................162

4

1. Introducció.

L’embrió d’aquest treball d’investigació sorgeix a la tardor de l’any 2011. La

recerca personal a l’entorn de les valls de Cúber, Son Torrella, l’Ofre i Almallutx, per

tal de realitzar una valoració en quan a la riquesa d’emplaçaments arqueològics (Deyà

2012:163-178), donà com a fruit la identificació d’un important nucli de poblament

islàmic al cor de l’embassament del Gorg Blau. Aquest fet, acompanyat dels

antecedents arqueològics a l’indret (l’excavació dels santuaris d’Almallutx als anys 70),

fou un indicador de la riquesa arqueològica d’aquell entorn. Les característiques físiques

de l’àrea, una vall tancada, i els indicis arqueològics que denoten una continuïtat en

quan a l’explotació d’aquest territori des d’època prehistòrica fins a temps recents,

obriren la possibilitat de realitzar un estudi a microescala de la gestió del territori en el

context de la Serra de Tramuntana. Paral·lelament a aquest fet, la troballa de

documentació escrita del segle XIII , que relaciona l’entorn d’Almallutx amb un dels

nuclis de refugi de població andalusina al llarg de la conquesta cristiana de Mallorca,

obrí una segona línia d’investigació, la recerca de fonts documentals de cronologia

medieval que poguessin proporcionar dades en quan al poblament medieval de l’entorn

d’Almallutx. Fou en aquest punt quan es veié la necessitat de combinar el mètode

arqueològic amb l’estudi documental de les fonts escrites. Aquesta simbiosi ha estat un

dels pilars bàsics pel desenvolupament del present treball d‘investigació.

La finalitat bàsica de la investigació fou la realització d’una prospecció intensiva

per tal de poder obtenir una visió general de tot el conjunt i intentar extreure hipòtesis

preliminars. Per tal de desenvolupar dits treballs, en primer lloc, es tingué que acotar

l’àrea de treball. Es definir com a nucli central la pròpia vall d’Almallutx i si n’inclogué

el seu hinterland (entorn d’influència) per tal d’obtenir una visió més real de tot el

5

conjunt. Alhora de definir les estratègies de prospecció de tot aquest espai es seguiren

dos passos. En primer lloc, es definiren diferents Unitats Geogràfiques mitjançant un

anàlisi de la topografia i fisonomia dels terrenys, fet que permeté determinar el mètode

de prospecció més adient per a cada una d’elles . En segon lloc, es dugué a terme una

exhaustiva recerca de fonts documentals (escrites i orals) amb la intenció de localitzar

informació que fes menció directe o indirecte a restes arqueològiques. La combinació de

les Unitats Geogràfiques i les fonts documentals localitzades donaren com a resultat la

definició de les Unitats de Documentació (UD), eina indispensable per iniciar els

treballs de camp .

La prospecció arqueològica durà quasi un any i ha proporcionat un volum

d’informació del tot inesperat. L’èxit d’aquesta té molt a veure amb la proposta de

combinar fonts escrites i arqueologia, cosa que ha permès identificar un gran nombre

d’assentaments que haurien passat totalment desapercebuts. Gràcies a això s’ha pogut

obtenir una visió del poblament de l’àrea estudiada des del bronze inicial fins a època

medieval cristiana.

En resum, el document aquí present pretén ser la base per a futurs estudis i un

exemple en quan a la importància d’incloure en treballs de prospecció les fonts

documentals.

Per finalitzar, donar el meu més sincer agraïment a tot un conjunt de persones

que gràcies a la seva col•laboració i assessorament aquest treball de màster ha pogut

sortir a la llum. Al Sr. Plàcid Pérez, per la seva ajuda en la recerca i interpretació de les

fonts documentats, al meu bon amic Pablo Galera per a desenvolupar els treballs de

prospecció i dibuix, i al Dr. Manel Calvo pel seu assessorament i guia per a articular

aquest projecte. I mencionar de forma especial a Antoni Mateu i Antoni Estades, per

6

proporcionar-me els seus coneixements i arxius personals, i la meva companya Marta,

acompanyant incondicional de les meves quimeres.

7

2. Plantejament del treball de recerca.

Aquest treball de recerca te com a finalitat la realització d’una prospecció

exhaustiva de la zona geogràfica1 que comprèn la Vall d’Almallutx i part del seu

hinterland. L’elecció d’aquestes àrees d’estudi han vingut determinades per dos factors

cabdals; en primer lloc, pels antecedents arqueològics i historiogràfics que presenta la

Vall d’Almallutx. I en segon lloc, per l’existència d’abundant documentació escrita que

fa al·lusions, de forma directe o indirecte, a possibles restes arqueològiques ubicades

tan a la mateixa vall com als accessos a aquesta (entorn del torrent del Prat de Cúber i

la zona de Turixant de Baix). Per aquest motiu la combinació de fonts orals amb els

treballs de prospecció han estat vitals per tal d’establir i definir les estratègies i àrees

d’estudi i definir els objectius d’aquesta recerca.

Objectius generals

-Obtenir una visió històrico-arqueològica de la vall d'Almallutx mitjançant una

prospecció intensiva del vall i el seu hinterland més immediat.

-Combinar fonts documentals i arqueologia per a desenvolupar el treball de

recerca mitjançant una intensiva prospecció de camp.

Objectius específics

-Recerca i anàlisi de fonts documentals i orals que permetin establir estratègies

de prospecció del jaciment i del seu entorn.

1 Veure apartat 4.

8

- Desenvolupament d’una estratègia de prospecció que integri variables

geogràfiques, la informació de les fons escrites i les dades arqueològiques

-Prospecció intensiva de la vall d’Almallutx.

-Prospecció dels punts d’interès del hinterland de la vall d’Almallutx.

Objectius terminals.

- Conèixer el potencial científic/arqueològic de l’indret.

- Posar en pràctica un mètode d’estudi espaial que combini fonts documentals i

arqueològiques.

9

3. Arqueologia i fons escrites: una aproximació necessària.

El debat sobre la col·laboració entre l'arqueologia i la història fou plantejat a

nivell europeu fonamentalment a partir dels anys 80 del segle passat i impulsat,

posteriorment, gràcies al desenvolupament metodològic de l'arqueologia medieval,

primer a França i Anglaterra, als anys 50, i també a Itàlia cap a finals dels anys 60

(Carvajal i De Soto 2010:22). Dins les darreres dècades del segle XX i la inicial del

XXI, existeix un ric i profund debat en relació a la metodologia i al tractament de les

dues fonts històriques cabdals i bàsiques per a l’estudi científic de les cultures

medievals; els documents escrits i les restes materials (arqueològiques) (Carvajal i De

Soto 2010:22-25).

En relació a aquestes dues fonts d’estudi la investigació tradicional de les

societats medievals europees ha seguit dues tendències de recerca (Eiroa 2004:113-

117). En primer terme, les fonamentades exclusivament en documents escrits, les quals

deixaren a un segon pla l’arqueologia. I en segon terme, les basades en el registre

purament arqueològic, és a dir, en l’element material. Aquestes dues tendències que a

simple vista haurien d’anar agafades de la mà, per inèrcia, han seguit camins totalment

independents, fet curiós quan les dues persegueixen un mateix fi. Si entenem que tan

sols existeix “una única història”, en aquest cas la medieval, sembla del tot

contraproduent i contradictori la creació de dues històries paral·leles; una història

documental i una història arqueològica per explicar un únic unicum. Com bé apunta el

Dr. Moreland, existeix una autèntica necessitat de restaurar la dialèctica entre les fonts

de la història medieval (Moreland 1992:112-129). Aquest debat obert que intenta aclarir

quin tipus de relació hauria d’existir entre la informació procedent de la documentació

escrita i les dades arqueològiques és un recurrent clàssic a totes les disciplines

10

històriques que conten amb ambdós tipus de fonts (Eiroa 2004:114). Tot i això, aquests

darrers anys, la historiografia de l’alta edat mitjana ha estat enriquida i renovada

(Carvajal i De Soto 2010:22) gràcies a l’obra de Chris Wickman (Wickman 2005) la

qual és una síntesi interpretativa on destaca, metodològicament, la utilització sistemàtica

de la història comparada i l’ús conjunt dels registres arqueològics i documentals. Com

bé conclou el Dr. Eiroa al seu article (Eiroa 2004:122-123), confrontar ambdós tipus

d’informació és, en definitiva, la solució al debat plantejat, on nous corrents europeus

reclamen una “lectura arqueològica” de les fonts arxivístiques i una verificació de la

dada arqueològica mitjançant la confrontació amb el text.

Una altra línia de reflexió, en relació a l’estudi realitzat en aquest treball de

recerca, és l’ús de les fonts escrites com una eina complementària per a desenvolupar

treballs de prospecció i posteriors estudis territorials. Diversos autors han aprofundit i

reflexionat sobre el tema:

La Dra. Garcia-Contreras diu “... podríamos llevar a cabo una prospección

arqueológica sin mayores problemas. Sin embargo, la realidad a la hora de

enfrentarse a una investigación de este tipo es distinta en muchas ocasiones y pasa, en

gran medida, por el análisis de las fuentes escritas que, a menudo, pueden mostrar

información diferente de la que encontramos en el terreno. Para conjugar todos los

datos recopilados es necesario tener un bagaje amplio en los dos aspectos (el de las

fuentes escritas y el de la materialidad arqueològica”(García-Contreras et al

2012:163).

La Dra. Assumpta Serra i Clota menciona que la prospecció arqueològica

medieval té una entitat pròpia , i uns objectius i metodologia específics, és un pont entre

la labor documental i l’excavació (Serra i Clota 1989).

11

El Dr. Miquel Barceló, apunta que aquest tipus d’investigació “implica la

movilización de toda la información, incluida la escrita, para identificar, relacionar y

entender todas las trazas de los asentamientos desaparecidos y de los entornos por

ellos producidos, también desaparecidos” (Barceló 1988: 195).

I finalment, el Dr. Eiroa diu “Podría justificarse sin gran dificultad que

fuentes escritas y arqueología deberían utilizarse como un recurso indisoluble”

(Eiroa 2004:123).

Aquestes referències no fan més que evidenciar la necessitat en l’ús de les fonts

documentals alhora de plantejar i desenvolupar una intervenció arqueològica,

principalment en cronologies medievals. Tot i això, s’ha de tenir present que els estudis

arqueològics qüestionen constantment el valor de la documentació escrita, ja que s’ha

d’entendre que l’anàlisi de les fonts escrites ha d’esser igual d’estricte per tal de poder

valorar de forma objectiva la qualitat i veracitat dels documents utilitzats. Aquests

dubtes apareixen a la majoria d’investigadors quan s’enfronten a un estudi on és

possible conjugar fonts d’informació arqueològica i documentals (García-Contreras et al

2012:160-161). Per aquest motiu s’ha d'abordar l’anàlisi textual transcendint la

consideració de la referència directa i/o aïllada, aspirant a una caracterització del corpus

documental en el seu conjunt, abordant una anàlisis interpretatiu del context de creació i

ús dels mateixos, els seus emissors i destinataris , en definitiva, el seu sentit praxiològic.

Es tracta de dur a terme una aproximació crítica als documents que consideri en la seva

anàlisi aquells trets de la seva morfologia i estructura que permetin vincular-los al sentit

funcional que va motivar la seva creació en el context d'origen. Únicament des d'aquesta

base metodològica és possible abordar amb rigor la seva desconstrucció semiòtica,

procés que ha d'entendre's com a accés a l'objectiu últim, aquell que permet atorgar als

textos l'estatus de registre evidencial anàleg al que posseeix el registre arqueològic. Tot

12

i s’ha de puntualitzar que aquest mateix discurs és aplicable al propi registre

arqueològic.

Afegit a aquest aspecte s’ha de tenir ben present la problemàtica intrínseca que

presenta la prospecció arqueològica, on la informació que proporciona aquesta sempre

es esbiaixada i es troba condicionada per innumerables factors (naturals i antròpics) com

serien l’erosió, les feines agrícoles, etc. els quals emmascaren la realitat existent i la

distorsionen.

Un fet comú, on molts investigadors han pecat per ell, és la voluntat de pretendre

relacionar les restes materials amb la cita documental: ... “consideramos

metodológicamente inacceptable convertir la prospección arqueológica en

“verificadora” de la información contenida en la documentación escrita, ya que el

análisis del territorio se revela, por sí mismo y de manera independiente, como una

herramienta capaz de generar conocimiento histórico”... (García-Contreras et al

2012:171).

Aquest fet dona un toc d’atenció alhora de relacionar fonts escrites amb restes

arqueològiques documentades en un estudi territorial o prospecció.

A pesar de tot, la informació documental és una eina vital per a desenvolupar un

treball de prospecció, fins al punt que pot permetre tenir una visió prèvia i fer una

primera aproximació a les restes arqueològiques que és podrien documentar a un indret.

El recurs de la informació escrita, principalment d’època medieval, és necessària

per diversos motius:

En primer lloc, la recopilació de tota la informació escrita pot permetre tenir

constància de jaciments que ja no són identificables per les seves característiques o per

13

la seva desaparició i representa un primer mostreig dels possibles jaciments que és

podran documentar.

En segon lloc, els documents escrits permeten definir marcs cronològics guia.

En tercer lloc, poden donar informació respecte a l’explotació del territori,

tasques que en moltes ocasions no són identificables en els registres arqueològics per

deixar pobres restes materials.

I en darrer lloc, la documentació permet definir patrons de territorialitat que en

molts de casos tan sols és poden constatar mitjançant documents de tipus notarial o

jurídic. Un clar exemple serien les delimitacions de les alqueries i rafals islàmics on les

seves extensions tan sols són identificables gràcies a la documentació feudal cristiana.

Com seria el cas paradoxal del Llibre del Repartiment per a Mallorca.

Una vegada elaborada aquesta breu reflexió i anàlisis a nivell teòric de l’ús i

combinació de les fonts documentals amb les fonts arqueològiques, caldria fer una

petita aproximació als casos desenvolupats a l’illa de Mallorca anteriors al present

treball. De forma curiosa s’ha de destacar que la quasi totalitat d’aquestes investigacions

s’han centrat en el període andalusí de la història mallorquina.

L’estudi i posada en valor de la cultura musulmana a l’illa de Mallorca recau en

la figura del Dr. Guillem Rosselló Bordoy, el qual recuperà de l’oblit tot un període

pràcticament desconegut i ignorat de la història de la nostra illa, que serà homenatjat

amb la publicació de l’obra “L’Islam a les Illes Balears” (Rosselló 1968). Les seves

aportacions no destacaran únicament a nivell insular, sinó que es convertiran en un

autèntic referent a nivell espanyol. Aquest precedent fou crucial per a l’aparició de nous

grups interessats en el tema.

14

La següent figura que obrí nous camps d’estudi i interpretació de les societats

andalusins en el context rural de Mallorca fou el Dr. Miquel Barceló, pare de la

denominada arqueologia hidràulica. Els treballs a l’illa es centraran principalment en

els sistemes d’explotació rural, des del punt de vista hidràulic, de les comunitats

islàmiques illenques. Des de la seva càtedra, a la Universitat Autònoma de Barcelona,

fundà una escola on destaca, d’entre els seus deixebles, la Dra. Helena Kirchner. Un

dels treballs desenvolupats de forma conjunta i que obriran tota una nova línia

d’interpretació de les comunitats rurals andalusines fou l’obra “Terra de Falanis.

Felanitx quan no ho era. Assentament andalusins al territori de Felanitx” (Barceló i

Kirchner 1995). Aquesta investigació, que te com objectiu aprofundir en el coneixement

de les comunitats andalusines del llevant de Mallorca, fou una de les primeres

aproximacions a l’ús de les fonts documentals combinades amb un estudi

territorial/arqueològic.

Helena Kirchner, seguint les directrius del Dr, Barceló, publicà un interessant

estudi en quan a l’ocupació i gestió de l’aigua de comunitats rurals musulmanes a les

valls de Coanegra, Bunyola, Orient i Alaró (Kirchner 1997). Deixant de banda

l’arqueologia hidràulica, el punt d’interès en aquest treball ve donat per l’ús que fa de

les fonts documentals i de la toponímia per a poder identificar sobre el terreny els

elements arqueològics.

Posterior a aquest precedent creat pel Dr. Barceló i la Dra. Kirchner sorgeixen

tot un seguit d’estudis. D’entre aquests en destaquen , per una banda el treball del Sr. M.

Argemí, el qual es centrarà a la zona de Pollença que donarà lloc a un article titulat “A

les vores dels torrents: una prospecció d’assentaments pagesos andalusins de Pollença”

(Argemí 1999b). I per altra banda, el realitzat per Daniel Albero a l’entorn de Calvià

“Primeras aproximaciones a la organización del espacio rural durante época islámica

15

(902-1229) en Qalbiyan (S-O de Mallorca)” (Albero 2011). On el pes de les fonts

escrites juga un paper crucial alhora de prospectar, analitzar i interpretar l’àrea

treballada. I en darrer terme, cal citar la tesi doctoral de la Dr. Sitges presentada el 2008

i editada recentment baix el títol de “Camins de terra i d’aigua. Estudi de Manacor en

època andalusina abans i just després de la conquesta de Jaume I (1229-1230)” (Sitges

2014). Aquesta gran obra és, fins al moment, l’exemple més rellevant a les Balears en

quan a la combinació de fonts documentals i arqueologia per tal de prospectar, analitzar

i interpretar tot un territori, com seria en aquest cas l’entorn del terme municipal de

Manacor. Les possibilitats que obri aquest estudi són un referent alhora de plantejar el

present treball de recerca.

Es pot concloure dient que la informació documental és una eina vital per a

desenvolupar un treball de prospecció, fins al punt que pot permetre tenir una visió

prèvia i fer una primera aproximació a les restes arqueològiques que és podrien

documentar a un indret. En aquest aspecte i en relació a les fonts documentals

utilitzades, la majoria de cronologia medieval, aquest repàs historiogràfic s’ha

d’emmarcar dins el sí del medievalisme Europeu. Així, en base a tot aquest marc teòric

presentat es desenvoluparan les estratègies per tal de dur a terme els treballs de

prospecció, estudi i interpretació del territori d’Almallutx i del seu hinterland, on un

element fonamental per aquesta labor serà l’ús de la documentació escrita que afecti de

forma directe i indirecte a tota l’àrea a estudiar.

16

4. Descripció de l’entorn de treball i descripció del jaciment.

4.1 Delimitació geogràfica i descripció de les àrees d'estudi.

L’àrea subjecte d’estudi, que depèn del terme municipal d’Escorca, s’ubica al

nord-oest de l’illa de Mallorca i es troba rodejada pels cims més elevats de l’illa, Puig

Major (1.445 m), el Massanella (1.364 m) i els Tossals Verds (1.028 m).

Figura 1. Àrea d’estudi. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

17

Les característiques principals d’aquest indret són;

En primer lloc, el contrast entre l’acusada verticalitat de les muntanyes i la

planícia de les conques (valls) que es formen entre elles, com seria el cas de les valls de

Binimorat, Cúber, Son Torrella i Almallutx que es troben entre els 600-900 m d’altura.

En segon lloc, una geologia dominada per calcàries del juràssic inferior i

dolomies del triàsic (Fornós et al. 1995) que grosso modo conformarien els principals

cims. També hi trobam margocalcàries del juràssic mitjà que formen les conques de la

majoria de valls (Fornós et al. 1994)

En tercer lloc, l’alta pluviometria que es registra a l’àrea i que oscil·la entre els

1.400-1.600 mm anuals (Guijarro 1986). Aquest fet, en relació a la geologia i

topografia, provoca que hi hagi una gran abundància de surgències d’aigua (fonts i

torrents), algunes d’elles permanents. A la vegada, aquesta zona muntanyosa presenta

un règim de temperatures molt extremes tan a l’hivern com a l’estiu si ho comparem

amb les zones baixes de l’illa de Mallorca.

En quart lloc, la vegetació. Aquesta és troba representada, a grans trets, per tres

ecosistemes dominants. Frondosos boscos d’alzines i pins a les valls i cares més

protegides dels principals pics. Garrigues que dominen les zones més elevades de les

muntanyes que són castigades contínuament pels forts vents i situacions climàtiques

extrems de sol i fred. I els indrets amb una quasi nul·la presència de sòl amb abundants

afloraments rocosos que és caracteritzen per la presència de carritxeres, aritges, romaní i

camamil·la.

I finalment, en darrer lloc, la seva ubicació estratègica. Hem de tenir present que

s’emplaça en un punt en el qual discorren els principals accessos a la serra nord, com

seria l’antic camí de Sóller-Lluc i l’accés des del raiguer de Mallorca: el camí dels

18

Tossals verds. Aquest fet fa que hagi estat un indret atractiu per a totes les cultures que

han habitat Mallorca.

En base a totes aquestes característiques s’han definit tres unitats geogràfiques :

la vall d’Almallutx, Turixant de Baix i l’entorn del torrent del Prat de Cúber, que tot

seguit seran descrites:

Vall d’Almallutx.

Aquesta primera

unitat s’ubica a l’extrem

nord d’una gran conca

longitudinal que s’estén des

de les faldes del puig de

l’Ofre fins a l’Estret

d’Almallutx, i es troba

embotida entre la Serra de

Cúber i Turixant a l’oest, i

les muntanyes de na

Franquesa, puig de sa Font i

Morro d’Almallutx per la cara est. Concretant més, el que pròpiament es denomina la

Vall d’Almallutx o del Gorg Blau (com és coneix més popularment a l’actualitat) es

troba delimitada al nord pel Castellot d’en Coll (833m), per la Serra de Turixant a

l’oest, on les dues altures màximes corresponen al puig de ses Vinyes (1108m) i el puig

de sa Plana (996m), al sud pel morro d’Almallutx (1064m) i finalment, a l’est, per la

Figura 2. Vall d’Almallutx. Imatge: IDEIB

19

serra dels Teixos coronada per sa Trona (1061m). La vall grosso modo té una superfície

d’uns 2 km².

L’accés a dita vall tan sols es pot realitzar per tres punts principals. El primer

s’ubica al nord i és conegut com s’Estret, punt on el torrent del Gorg Blau s’engorja

entre verticals penya-segats. El segon accés, situat al sud, correspondria al coll/coma

que dona pas des de la vall de Cúber a la d’Almallutx. I, finalment, a l’est, l’accés des

del coll dels Coloms, punt natural de connexió del raiguer de Mallorca amb la Serra

nord.

La zona que serà subjecte d’estudi serà el fons de vall que es caracteritza per la

seva forma d’embut. Te una llargària aproximada de 2 km i una amplada màxima d’uns

800 m. L’indret és caracteritza per presentar un sòl pobre amb molt de pedreny, ja que a

molts de punts aflora el substrat rocós caracteritzat per margues del juràssic superior, i

calcàries i dolomies massives amb bretxes del juràssic inferior (http://ideib.caib.es/). La

vegetació dominant que s’hi troba és bosc mediterrani d’alzines.

Com anteriorment s’ha mencionat, és una zona amb un alt índex de

precipitacions, afegit a la geologia de la zona, fa que sigui un indret amb una gran

riquesa d’aigua. La vall presenta dos torrents principals; el més important és el torrent

del Gorg Blau, que neix a la vessant oest del morro d’Almallutx dins el barranc que es

localitza a les proximitats de les cases de possessió. El segon torrent, conegut com el de

Cúber, discorre pel comellar del sementer sota el puig de les vinyes. Els dos torrents

s’uneixen en un al centre de la vall, concretament a la falda del puig des Castellot

(775m), formant així el torrent del Gorg Blau. Aquest torrent seguirà uns 4 kms fins a

l’entreforc, on desembocarà dins el torrent de Lluc. A banda dels torrents, com a aigües

20

superficials, trobam a l’indret nombroses fonts com són la font del Fonoll, la font de la

Roca i la font del Poll.

Figura 3. Punts d'aigua del vall d'Almallutx. Elaboració pròpia.

Una peculiaritat que té l’àrea d’estudi i que condicionarà en part els treballs de

prospecció a la vall, és que aquesta, des de l’any 1971, es troba parcialment submergida

sota les aigües d’un embassament. Aquest factor provoca que gran part del vall tan sols

sigui visible en períodes d’extrema sequera. Aquesta peculiaritat té dues cares, les quals

afecten directament a aquest estudi. La primera està relacionada amb el nivell de l’aigua

que serà un factor que condicionarà en tot moment les tasques de prospecció a l’indret.

Com és pot veure a la gràfica de cotes i capacitat els millor mesos per a treballar són

entre el setembre i novembre, tot depenent de la pluviometria de l’any.

21

Taula 1. Taula per mesos de la relació entre cota i el % de la capacitat de l’embassament del Gorg Blau. Dades cedides per EMAYA.

La segona està relacionada amb

l’absència de vegetació a tota l’àrea inundada.

Aquest fet permetrà una millor identificació

d’elements en el camp que serien completament

invisibles si l’àrea estàs coberta per un mantell

de vegetació i/o humus.

Figura 4. Detall zones nues de vegetació. Imatge: IDEIB

22

Turixant de Baix

Una segona àrea d’estudi es situa a l’indret conegut com Turixant de Baix punt

on s’hi troba l’accés principal a la vall d’Almallutx des del nord, és a dir, des de Son

Nebot i Lluc. Aquesta zona

s’estén des del punt on el

torrent del Gorg Blau s’engorja

i abandona la vall d’Almallutx

(s’Estret) fins a unir-se amb el

torrent des Pixarell (sa Casa

Nova). Estaríem parlant d’una

conca d’uns 700m de llargària i

que ocuparia una superfície

estimada d’uns 16.000 m².

Aquest congost, format per l’orografia i la força erosiva del torrent, es

caracteritza pel fort pendent i desnivell, a més d’una successió de freus. Aquesta

topografia provoca que hi hagi molt poc terreny aprofitable, agrícolament parlant, però

sí una abundant presència d’abruptes desnivells.

La vegetació present esta formada per bosc d’alzina i, en els llocs més

ombrívols, per falgueres, heures (Hedera helix L.) i arbres com la pomera borda (Sorbus

aria), l'auró (Acer opalus Mill. subsp. Granatense), entre altres.

S’ha de destacar que és un indret ric en aigua fins al punt que, popularment i per

tradició oral, és sabut que el torrent del Gorg Blau duia cabdal tot l’any, fins que la

construcció de la presa a l’any 1969/71 el va interrompre . Tot i això, la font Dolça que

neix dins el propi llit del torrent nodreix d’aigua potable a les Cases Noves de forma

Figura 5. Turixant de Baix. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

23

permanent. Una altra evidència és la presència la gran quantitat de tur o pedra tosca,

formant enormes “partes”2 de fins a 10 metres, que evidencien un ric moviment d’aigua

al llarg de segles.

Figura 6. Entorn torrent de Turixant de Baix. Exemple d’una de les nombroses “partes” que hi ha l’indret. Imatge: arxiu personal.

Zona del barranc del torrent des Prat i del camí dels Tossals Verds.

La tercera àrea, i última, es troba delimitada pel Prat de Cúber, la falda sud-est

dels Tossals Verds, la vessant oest del puig del Castellot del Rafal i els dos cims de les

Cuculles. Indret on hi discorre el torrent del Prat i, paral·lel a ell, el camí de ferradura

dels Tossals verds, principal via de comunicació del raiguer amb les valls de muntanya

2 Denominació popular que reben les grans acumulacions calcificacions formades dins els llits dels torrents.

24

com són Cúber, Almallutx, Son Nebot i Turixant. L’àrea aproximada és d’uns

250.000m².

Podríem delimitar aquesta gran extensió de terreny en tres subunitats

geogràfiques.

La primera correspondria al fons del vall del Prat de Cúber, una petita vall

oberta en direcció est on hi destaca un frondós alzinar i una cabdalosa font, la font del

Prat.

La segona quedaria compresa entre el Molinot i les cases velles dels Tossals,

zona coneguda com Sa Clot. Aquesta unitat coincideix en el punt on el torrent del Prat

s’acongosta formant petites planes/cingles a ambdós costat per on hi discorre, a l’est el

camí dels Tossals i, a l’oest, la canaleta del Massanella. És una zona també amb

frondosos alzinars i molt humida, tot i això, molt pobre en fonts (tan sols trobam un

punt important de captació d’aigua en el pou/aljub de les cases velles dels Tossals).

I la tercera estaria ubicada des de les cases velles dels Tossals fins les Cuculles.

Aquesta zona de petits cims destaca per presentar abundants solanes i petits plans que

foren utilitzats com a rotes i llocs de pastures fins al segle XX. En quan a la vegetació

s’ha de puntualitzar que un incendi, fa dues dècades, va arrasar l’indret i per aquest

motiu l’entorn es caracteritza per la presència de molts d’espais oberts de garriga amb

abundància de pins, ullastres i càrritx.

25

Figura 7. Entorn del Prat de Cúber, sa Clot i les Cuculles. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB

26

4.2. Antecedents historiogràfics

Les primeres referències que parlen de troballes de restes (que podem considerar

arqueològiques) a la zona d’Almallutx foren donades a conèixer pel pare Rafel Juan

(Juan 1969/70 22/03), on esmenta un autor anònim del segle XVIII. Aquest autor parla

de “innumerables indicios o vestigios de casas con sus ruhinas que hay desde el Strecho

hasta la Rom, en que confina por la parte poniente sus términos, pues hay tales y tantos

que, con lo llano delicioso y cristalino de sus fuentes, parece que estava ahí una de sus

principales habitaciones. Me han dicho que hay unos vestigios de un edificio con unas

piedras tan grandes, que la furia de diez hombres (puede) compartir con su grandeza y

peso” (Juan 1969/70 22/03).

Figura 8. Vall d'Almallutx anys 70. Imatge: Rutes amagades de Mallorca.

Arqueològicament parlant, l’emplaçament del jaciment d’Almallutx és conegut

des de la tercera dècada del segle XX, quan fou objecte d’esporàdiques excavacions

clandestines. Segons relata Fernández-Miranda i els seus col·laboradors (Fernández-

Miranda 1971:5), “parece ser que por los años cuarenta, algunos seminaristas del

27

cercano monasterio de la Virgen de Lluc

realizaron ya alguna excursión en la que

extrajeron algunos fragmentos cerámicos” i

“posteriormente, algunos aficionados de la

ciudad de Sóller recuperaron los fragmentos de

dos vasos troncocónicos que se conservan en el

Museo de la citada ciudad”. No resulta casual,

per tant, que J. Mascaró indicàs la presència d’un

monument megalític en aquell indret en el Mapa

general de Mallorca (Mascaró 1958), ni que

inclogués el jaciment d’Almallutx en el catàleg de

monuments prehistòrics i protohistòrics de Mallorca (Mascaró 1967), al qual adjudica el

número 02 H 0355 i el defineix com un poblat emmurallat d’uns 2.000 m² i un edifici

aïllat. Hi detecta un aixovar pertanyent al ferro inicial-final, algunes peces que atribueix

a campaniformes i altra ceràmica comuna romana.

No obstant, el nucli arqueològic prengué importància a partir de l’any 1969,

quan el Ministeri d’Obres Públiques, a través del Servicio Hidráulico de Baleares, pren

la determinació de construir dos embassaments en cadena, un a Cúber i l’altre a

Almallutx, amb la finalitat d’abastir d’aigua potable la ciutat de Palma. L’aigua

s’elevaria des de la presa d’Almallutx fins a uns 800 m d’alçada mitjançant bombes

elèctriques i, d’aquí, baixaria per gravetat a la de Cúber per una canal descoberta. El

projecte es completaria amb la instal•lació d’una canonada d’uns 50 km de llargària que

enllaçaria l’embassament de Cúber amb el dipòsit regulador de Son Anglada travessant

els municipis de Lloseta, Binissalem, Alaró, Consell, Santa Maria, Bunyola,

Valldemossa i Palma.

Figura 9. Excavació santuaris. 1969-71. Imatge: arxiu personal.

28

L’execució del projecte comportava la inundació de tota la vall d’Almallutx, de

manera que el jaciment quedaria majoritàriament sota les aigües. Davant la imminència

dels fets, el delegat local d’excavacions arqueològiques, Bartomeu Ensenyat i els seus

col·laboradors, iniciaren l’excavació d’alguns habitatges a l’estiu i la tardor d’aquell any

i, al mateix temps, gestionà el desmunt de la columna central d’una de les edificacions i

el seu trasllat i reconstrucció a l’altre costat de la presa sobre una plataforma de

formigó, a una esplanada contigua a la carretera principal d’Andratx a Pollença. El

trasllat es consumà el 4 de desembre del 1969, amb la col•laboració dels mariners de

l’Estació Naval de Sóller (Mascaró 1969). Al peu de la columna, dins un petit dipòsit,

s’hi col•locà un document amb la data de l’erecció, el motiu i altres dades auxiliars

(Fernández-Miranda 1973:314).

Aleshores ja s’havien iniciat les obres de construcció de la presa de Cúber, i ben

aviat començarien les d’Almallutx (Marquès 1970).

El maig del 1970 continuen

treballant de valent a les obres de

construcció dels embassaments i en

l’estesa de les conduccions d’aigua,

fins al punt que els turistes i

excursionistes que circulen per la

carretera, acostumen fer una aturada

per veure la columna allà instal•lada i

les obres del futur embassament.

L’avenç de les obres, així com l’interès de les estructures i materials apareguts a

les excavacions, animaren a Bartomeu Ensenyat i els seus col•laboradors a realitzar una

Figura 10. Imatge de la construcció de la presa. Imatge: rutes amagades de Mallorca.

29

segona campanya a major escala, amb la intenció de “excavar y salvar el mayor

número posible de construcciones y piezas ante la inminencia de la inundación del

valle, que en el invierno siguiente quedaría ya completamente anegado”, tal com

explicà M. Fernández-Miranda a la Memòria de l’excavació publicada l’any següent

(Fernández-Miranda 1971:7). La campanya tingué lloc durant l’estiu del 1970 i

s’excavaren fins a onze edificis i una part de la murada de tancament. Les dificultats de

l’excavació queden reflectides a la Memòria indicada, i es degueren a la quantitat de

pedres de grans dimensions existents, al pendent del terreny i a l’espessa vegetació

d’arbres i arbusts que havien envaït les edificacions. Es documentaren restes humanes

corresponents a dos esquelets d’individus adults que foren estudiades pel Departament

d’Antropologia de Madrid i les conclusions publicades l’any següent (Garralda 1971).

Les excavacions del recinte talaiòtic evidenciaren que sobre les restes

ceràmiques s’hi podia destriar “un poblamiento medieval con cerámicas vidriadas

posiblemente de los siglos XIII-XIV que se extiende además a otras zonas del valle

según pudimos observar en prospecciones visuales” (Fernández-Miranda 1973:312). En

tractar-se d’un “conjunto de fecha medieval tardí” (Fernández-Miranda 1973:312), el

jaciment no despertà gaire l’atenció dels investigadors, així es donar inicialment per

acabada la intervenció arqueològica a l’indret.

Pocs mesos desprès de finalitzar la intervenció, dos col·laboradors que havien

treballat intensament en la campanya d’excavació dels Santuaris prehistòrics, es

s’adonaren que entre les arrels de les alzines arrancades per a la construcció de

l’embassament hi apareixia abundant ceràmica islàmica. Arrel d’això és posaren en

contacte amb M. Fernández-Miranda el qual, a causa de l’imminent inundació del vall,

els hi encomanar l’excavació de quatre estructures que eren visibles a l’indret (Zozaya

30

et al 1973). Un cop finalitzada la intervenció que tingué lloc a l’hivern de 1970-71, els

materials foren estudiats i publicats pocs anys desprès (Zozaya et al. 1973).

Un fet curiós és la falta de consonància de l’estudi publicat pel propi Zozaya en

relació al diari inèdit de l’excavació realitzada pels dos voluntaris (Antoni Estades i

Antoni Matheu)3. Zozaya planteja una cronologia del material recuperat entre els segles

XII-XV i no menciona en cap moment l’estratigrafia documentada ni la posició del

materials en el seu context i espai. Contraposant-se amb això els dos excavadors

exposen al seu diari personal “con referencia a los materiales encontrados no podemos

fecharlos, cosa que dejamos para personalidades especializadas en la materia. De

todas formas creemos que estos materiales son anteriores a la conquista de la isla

(1229)”, a més de detallar un seguit d’impressions com; l’absència de teules, la

presència d’un únic nivell de cendra i la troballa de la majoria de ceràmiques

3 Aquest diari roman en possessió dels voluntaris que excavaren el conjunt d’estructures islàmiques i s’agraeix a Antoni Mateu i Antoni Estades les seves facilitats per a poder-lo consultar.

Figura 11. Imatge de l'excavació al jaciment islàmic 1970/71. Imatge: arxiu personal.

31

pràcticament completes i in situ, moltes d’elles amb clars signes d’haver estat en

contacte amb el foc.

Poc mesos desprès, a la primavera, la vall d’Almallutx quedà totalment inundada

per primer cop. A partir d’aquell moment, les tasques d’excavació esdevenen

impossibles i les restes arqueològiques queden abandonades a mercè de les aigües. Per

contra, una altra branca de les ciències, la geografia, començarà a interessar-se en

l’indret per tal d’estudiar i analitzar les variables que incideixen en l’aigua embassada i

la seva potabilitat, i en les conseqüències que la presa comporta per a les aus aquàtiques

i altres éssers vius. Molts d’aquests estudis es poden consultar en el Bolletí de la

Societat d’Història Natural o l’Anuari Ornitològic de les Balears.

32

5. Metodologia proposada i estratègies desenvolupades.

Alhora de definir el treball de prospecció i la conseqüent metodologia per aquest

fi s’han de realitzar un seguit de passos previs. Com ja s’ha esmentat en els objectius i

en el plantejament del treball, les tasques de recerca sobre el camp varen estar

estretament vinculades a un estudi anterior de les fonts documentals (escrites i orals)

com també de la topografia del terreny. Les pautes a seguir foren:

1. Selecció i classificació de les fonts útils per a la recollida de dades

històriques que puguin permetre la identificació de restes sobre el terreny.

2. Definir l’estratègia de prospecció en relació de les Unitats de documentació

(UD) estretament vinculades amb les unitats geogràfiques descrites a

l’apartat anterior

3. Elaboració d’un sistema de registre d’informació i de fitxes de camp.

5.1 Anàlisis de les fonts i textos4.

Les fonts documentals (escrites i orals) utilitzades han estat classificades de la següent

forma:

5.1.1. Fonts escrites que fan referència a la zona però no a restes

arqueològiques.

4 Agrair especialment al Sr. Plàcid Pérez Pastor per la seva ajuda en la recerca i interpretació de les fonts documentals.

33

El primer document amb el qual és va tenir contacte i fou de vital importància

per orientar la recerca documental fou el Llibre dels Feits del rei En Jaume, també

anomenat Crònica de Jaume I5 que relata, entre els capítols 47-116, els preparatius i els

fets d’armes de la conquesta de Mallorca.6

En descriure la presa de la Ciutat i l’entrada violenta dels cavallers, l’autor

explica que molts musulmans sortiren a la desbandada cap a llevant i a ponent i es

refugiaren a les muntanyes: “I, quan els sarraïns de la vila veieren que la ciutat era

envaïda, n’eixiren, entre homes i dones, ben bé trenta mil, per dues portes, per la del

Berbelet i per la de Portopí; i se n’anaren a la muntanya.” (Ensenyat 2005: 86). Els

cavallers invasors preferiren dedicar-se a la rapinya i els deixaren partir: “I eren tantes

les riqueses i el guany que els cavallers i els homes de peu trobaven per la ciutat, que

no es preocupaven dels qui fugien” (Ensenyat 2005: 86).

Una vegada conquerida la capital, Jaume I decideix atacar el gruix dels sarraïns

que en gran nombre s’havien refugiat a les muntanyes: “acordàrem de fer una

cavalcada; que els sarraïns havien pujat a la muntanya de Sóller, d’Almeruig i de

Baialbaar, i ocupaven totes aquestes muntanyes i les defensaven contra els cristians,

que només hi podien fer mal fins a Pollença.” (Ensenyat 2005:91 ). El rei surt de la

Ciutat i s’endinsa cap a la vall de Bunyola. Segons J. M. Quadrado (Quadrado 1850:

299), va internar-se a les muntanyes fins a la serra d’Alfàbia però l’infanteria, retreta per

l’aspresa d’aquells espadats i tement ésser envoltada per les guerrilles sarraïnes, va

trencar a la dreta pel camí d’Orient, Alaró i Lloseta. Durant el trajecte es produí qualque

escaramussa amb un contingent armat d’uns 600 sarraïns. Com que el gruix de l’estol

havia tornat a Catalunya i Aragó i les forces cristianes havien minvat considerablement,

5 Per treballar aquesta font s’ha utilitzat la versió publicada per Ensenyat 2005. 6 Aquesta crònica, que explica els episodis més rellevants de la vida de Jaume I, ha estat utilitzada des de ben antic pels investigadors a l’hora de descriure la conquista de Mallorca, amb més o manco fortuna. Vegeu, a tall d’exemple, Binimelis (1927a), Moragues/Bover (1841), Quadrado (1850) i Serra (1885)

34

els nobles i assessors aconsellen al rei refugiar-se a Inca, com així es va fer. El Llibre

dels Feits ho explica així: “I el consell de don Nuno, de n’Eiximèn d’Urrea i del mestre

de l’Hospital fou que, com érem tan poca gent en la companyia, no semblava oportú

que nós entràssim en la muntanya, perquè ben bé hi havia tres mil moros armats que

estaven en aquelles muntanyes de Sóller, d’Almeruig i de Bonalbaar, on nós devíem

entrar. I el seu cap era Xuaip, que era natural de Xurert, i hi tenia amb ell vint o trenta

homes a cavall. I ens aconsellaren que no hi entràssim, que ens posaríem en gran perill

de perdre’ns a nós i a la nostra companyia. I comprenguérem que donaven bon consell

i el seguírem, però ens dolgué molt no poder dur a terme aquell projecte.” (Ensenyat

2005: 95)..

Figura 12. Muntanyes de Sóller i Almallutx. Elaboració pròpia. Imatge: Google Earth.

L’octubre del 1230, després d’aquest fet, el rei retorna a Catalunya i deixa la

conquesta en mans del seu lloctinent en Bernat de Santa Eugènia i de dom Pere Maça,

qui mouen la guerra contra els sarraïns muntanyencs: “I nós ens n’anàrem a Catalunya,

i ells començaren a fer guerra amb els de la muntanya; i aquella guerra durà tot

l’hivern, fins a maig” (Ensenyat 2005:108). Els primers mesos, resisteixen bé

l’envestida dels cavallers cristians; però, a mesura que passa el temps, les collites

35

comencen a minvar i els queviures són insuficients per mantenir la gran quantitat de

població que s’havia arrecerat a les muntanyes: “I els sarraïns tenien tan bones

fortificacions en les muntanyes, que no els podien fer mal en les persones. Però només

podien collir els blats en alguns llocs poc productius, que no els podien bastar, de

forma que arribaren a una tan gran necessitat, que es menjaven les herbes per les

muntanyes, a manera de bèsties.” (Ensenyat 2005:108). Els sarraïns acaben per

claudicar el maig del 1231, però no es volen retre sinó al rei en persona. Això obliga a

Jaume I a tornar per segon cop a Mallorca, per tal de rebre el sotmetiment: “I en Bernat

de Santa Eugènia i don Pere Maça acordaren d’enviar gent a les muntanyes, i que es

rendissin a ells; i els ho enviaren a dir amb cartes i per un sarraí que els portava. I els

sarraïns respongueren, per carta, que mai no es rendirien a ells, sinó al rei que havia

guanyat la terra. I quan en Bernat de Santa Eugènia i don Pere Maça i els cavallers de

la terra veieren açò, decidiren que ells dos venguessin a la nostra presència, i que hi

anàssim, perquè així conquistaríem tota la terra.” (Ensenyat 2005:108). Efectivament,

Jaume I es desplaça per segona vegada a Mallorca el mateix mes de maig del 1231 i

inicia les negociacions amb el cabdill sarraí per tal d’obtenir-ne el sotmetiment: “I

aleshores emprenguérem la conquesta de les muntanyes i dels castells que ells tenien,

anomenats Oloró, Pollença i Santueri. I els sarraïns podien ser ben bé tres mil homes

d’armes, i dels altres n’hi havia ben bé quinze mil, entre dones i infants.” (Ensenyat

2005:107 ). El cabdill fa una proposta al rei, com a condició prèvia a la rendició: “I

aquell que havien fet cap i senyor, que es deia Xuaip i havia estat de Xiver, ens féu

parlar tractes respecte a tots els sarraïns de les muntanyes i dels castells, que si nós li

teníem mercé i li féiem bé, de manera que, ell pogués viure honorablement, ell ens

rendiria els castells i les muntanyes.” (Ensenyat 2005: 107). Jaume I considera

raonable la proposició i fa una contraproposta que és acceptada per Xuaip: “I com

36

aquest tracte era bo per a nós i per a tots els cristians que aquí habitaven i hi

habitarien, i com l’illa no podia estar segura mentre hi hagués una guerra tan gran,

els nobles que eren allà amb nós, els cavallers i tots els altres, acordaren acceptar

aquell pacte. I les condicions eren aquestes: que nós heretàssem a ell i als altres quatre

que eren del seu llinatge, i que els donàssem cavalls i armes, i a cadascú un rocí, o mul

o mula, que fos bo; i que els sarraïns poblassen la terra, els que volguessen viure amb

nosaltres, i que d’aquells que no volien obeir-lo ni incloure’s en el pacte, que en féssem

allò que volguéssem. I açò fou escrit en documents i s’acomplí tal com havia estat

decidit” (Ensenyat 2005:107). No hi ha constància documental que aquest pacte es

complís, ni tampoc no se sap quants sarraïns s’acolliren a l’amnistia reial ni, en el seu

cas, on s’establiren. En qualsevol cas, la capitulació es degué produir abans del juliol

del 1231 puix que el rei retorna a Catalunya a finals d’aquest mes.

Figura 12. Vistes de l'entorn. Imatge: arxiu personal.

El relat reial acaba amb una frase inquietant i enigmàtica: “Però, encara

restaren uns dos mil sarraïns en les muntanyes que no es volgueren rendir a la nostra

mercé.” (Ensenyat 2005:107). El futur d’aquests era poc afalagador i gens envejable ja

que, en un breu termini, foren morts o esclavitzats pels repobladors cristians. Així ho

deixa entendre Jaume I quan afirma: “Dels sarraïns de l’illa que s’havien alçat a la

muntanya, en captivàrem per fer-ne el que volguéssim, i en donàrem a qui en volia,

37

perquè els fessin habitar en el territori com a captius.” (Ensenyat 2005:114). És difícil

de precisar la data en què es produí la submissió i consegüent esclavització dels

musulmans rebels, perquè el text no ho explicita. Sembla, però, que hi ha una certa

connivència dels investigadors en situar-la durant la tercera estada del monarca a l’illa, a

principis d’estiu del 1232 (Soldevila 1983:254; Santamaría 1975:98).

5.1.2. Fonts escrites que fan referència a la presència de restes

arqueològiques de forma directe.

L’historiador J. Binimelis (Binimelis 1927b:93), en descriure la vall

d’Almallutx, l’any 1593 en la seva història de Mallorca, explica: “Fue este lugar en

tiempo de los moros población en forma; vénse al presente ruinas del edificio de su

mezquita. Y después de conquistada Mallorca en el repartimiento que el Rey hizo, era

ya solo alquería de 15 jovadas que dio el Rey a Raimundo de San Martí, con 6 molinos

de agua que había allí entonces”. I, poc després, continua: “La fuente de la Roca de

Almellutg es copiosa y pasa por un paso estrecho, que llaman el Gorch y baja a

Turixant y con ella muelen Molinos” (Binimelis 1927:94).

5.1.3. Fonts escrites que fan referència a restes arqueològiques de forma

indirecte.

Un primer document és el Llibre del Repartiment de la porció reial, que té el seu

origen en el repartiment de l’illa de Mallorca entre els magnats, porcioners i beneficiaris

participants a la conquesta. D’aquest document se’n coneixen diverses versions en àrab,

38

català i llatí, que han estat objecte de transcripció i anàlisi pels investigadors des de

1838 fins avui.

Prenent com a model la versió catalana publicada per Rosselló (Rosselló 2007c),

al foli 22 vb del Llibre del Repartiment, sota l’encapçalament “Dels pobladors de les

alqueries de les montanyes” i l’explicació “Aquests son los pobladors los quals son

poblats en les alqueries de les montanyes en la Ila de Malorcha les quals son del senyor

Rey, els noms de les alqueries e dels pobladors”, compareixen les següents anotacions:

* Rahal Taurixam II jovades. Es del Senyor Rey e dona les an P. Periz.

* Alqueria d.Almelutx, XV jovades. Es den R. de Sent Marti

* Alqueria Qulber XV jovades. Es den Berenguer Ferrer de Barcelona. E

d.aquestes recobra ne lo senyor Rey VII jovades. E romanen ne ad aquel Berenguer

VIII jovades. E dona les an Marti Ferran del Infant.

* Rahal Alboroy II jovades. Es den R. de Sent Marti.

* Alqueria Bini X jovades es den Bernat de Rubis.

Aquesta és el primer cop que apareix l’alqueria Almallutx, ubicada entre el rafal

Taurixam (Turixant) i l’alqueria Qulber (Cúber) si suposam que l’anotació es va fer

seguint un ordre lògic. La relació és repetida al foli 68 ra, sense esmentar els noms dels

posseïdors.

L’alqueria Almallutx7 i el rafal Alboroy,8 romangueren poc temps en poder de

Ramon de Sant Martí. La transcripció, per part de A. Mut i G. Rosselló (Rosselló

1993:160) del document titulat “Remenbrança de tot quant a lo sennor do Nuno en la

isla de Mayorcas...” ens ha permès saber que, ben aviat, les dues possessions foren

venudes pels germans Ramon i Ferrer de Sant Martí al comte Nuno Sanç. En morir

7 L’alqueria Dalmelutx és recollida per A. Poveda (1979/80: 109). J. Mascaró (1964: 33) la cita com Almallutx. 8 A. Poveda (1979/80: 87) recull com a nom del rafal la forma Abinroz i Aboroz, prenent-les de la part llatina del Còdex Llatinoaràbig (Busquets 1952).

39

aquest, l’any 1241, tots llurs béns foren adquirits pel rei i, en conseqüència, ambdues

possessions passaren a engrossir el patrimoni reial.

D’altra banda, al foli 37 rb del Llibre del Repartiment s’inicia una relació dels

béns que passaren a mans de l’infant Pere de Portugal, quan Jaume I li infeudà el regne

de Mallorca l’any 1232 (Santamaría 1970:21) i, sota l’encapçalament “Aquest son los

molins del Rey en les montanyes” relaciona els següents:

* En Almaluchy VI molins.

* Item en lo Rahal Aborroch II molins.

La presència d’aquests vuit molins està prou documentada a totes les versions

conegudes del Llibre del Repartiment, tot i que J. M. Quadrado (Quadrado 1850: 527)

només en recull set. El més remarcable, però, és que aquest autor afirma, l’any 1850,

que n’hi havia “cinco en Almalutx, cuyos restos todavía aparecen, y dos en el rahal de

Aborroch o Alboroy”.

Els estudis històrics posteriors s’han orientat en tres direccions:

1.- Destriar els aspectes toponímics d’aquests rafals i alqueries. El màxim

exponent és G. Rosselló (Rosselló 2007d: 205), qui dóna tres possibilitats de

procedència per al vocable Dalmelutx/ Almaluchy, sens dubte d’origen musulmà: un

significaria “aigua de la ribera”, tal com ho creuen Gayangos i Quadrado; un altre que

indicaria “lloc d’onagres (renegats partidaris dels almohades)”; i un tercer significaria

“prats” o “praderies”. Aquesta accepció és la més acceptada pels investigadors. Quant a

la situació de l’alqueria musulmana, no admet dubtes, puix que el topònim s’ha

conservat fins avui. De la delimitació més primerenca coneguda, que correspon a l’any

1276, es desprèn que Almallutx era molt més extens que a l’actualitat. Abraçava tot el

territori comprès entre els torrents anomenats d’Almadrà i del Bosc de Massanella i, pel

40

cantó sud, confrontava amb Solleric, Almadrà i Massanella.9 Incloïa, per tant, les

possessions actuals d’Almallutx, S’Estret, part de Cúber –inclòs el Prat- i els Tossals

Verds.10

Pel que fa al rafal Alboroy/Aborroch, G. Rosselló proposa com a ètim al-ballût

= alzina o aglà, “que estaría en consonancia con la vegetación propia de la montaña

mallorquina” (Rosselló 2007d: 208). El dubte sorgeix a l’hora de situar-lo, puix que el

nom del rafal desapareix abans del segle XIV. G. Rosselló (Rosselló 2007d: 208) troba

una explicació en el següent fet: “Al pertenecer a Raimon de Sant Martí pudo integrar-

se en una propiedad única junto a Almelug y rahal Aben Durdur, esto explicaría su

desaparición de la documentación posterior”. L’explicació és prou plausible.

Acceptant, però, que les alqueries i rafals relacionats al Llibre del Repartiment

segueixen un cert ordre lògic de proximitat o de confronta, el rafal Alboroy hauria

d’estar prop de les alqueries Almallutx i Cúber. A més, ha d’estar proper a una font

prou cabalosa que permetés el funcionament de dos molins. Descartada una ubicació

més enllà de s’Estret del Gorg Blau (Son Nebot, Escorca, Son Macip), puix que aquells

territoris els segles següents no pertanyeren a la porció reial sinó a la del bisbe i capítol

de Mallorca, s’obren dues possibilitats:

a.- O bé Alboroy és la possessió actual de s’Estret, que ha quedat submergida

sota les aigües del Gorg Blau; i, aleshores, els dos molins es nodririen del mateix curs

d’aigua que els sis molins d’Almallutx.

b.- O bé és l’actual Prat de Cúber i Es Molinot, i el curs d’aigua que feia rodar

els dos molins del rafal Alboroy és el que neix a la font del Prat.

9 Arxiu Capitular de Mallorca. Pergamí nº 7.949, 9 calendes maig 1276. Ha estat publicat en llatí per J. Zozaya (1972: 220) i traduït al castellà per R. Juan (1970: 14/02). 10 Així ho creuen també A. Ordines i A Reynés (1995: 25), qui han estudiat exhaustivament la toponímia dels Tossals Verds i els seus voltants.

41

Un altre document de l’any 1276,11 conegut i publicat fa temps però mai

desxifrat en la seva totalitat, proporciona una valuosíssima informació que permet fixar

la frontera d’Almallutx en el seu límit meridional.

El document descriu la divisió entre el terme Almallutx i l’alqueria Almadrà,

que realitzen els jutges de l’infant en Jaume de Mallorca. La partició es fa a sol·licitud

dels habitants d’ambdues valls, pretesament a causa dels problemes ocasionats pels

drets de pastura del bestiar major. Els dos jutges, en Pere Roig i n’Arnau Batle, es

desplacen al lloc del conflicte i, una vegada escoltats els arguments de les dues parts,

sentencien:

“quod termini de Almelug protendantur versus alcheriam de Almadran a

parte occidentis usque ad pug Damor et ex inde descendendo usque ad quendam

collem versus tenedonem alcherie Raymundi Guitart, et de predicto colle secundum

quod aqua discurrit in illa comba usque ad serram eiusdem combe versus meridiey, et

descendendo per illam serram usque ad torrentem de Cuber et deinde recte ascendendo

usque ad altitudinem cuiusdam ruppis alte que ibi est super dictam alcheriam de

Almadran, versus circium, et ex inde descendit per quosdam parietes sarracenicos

usque ad quandam combam ubi sunt quídam ulyastrarios, et ex ipsis ulyastrariis

ascendunt dicti termini per quendam parietem sarracenicum similiter et per quandam

serram ubi sunt quedam talae et directe per dictam serram et cacumina ruppium dicte

serre ascendunt etiam dicti termini usque ad collum qui dicitur de ces Barraques. Et

postea per sumitates dictarum ruppium dicti colli de ces Barraques descendunt dicti

termini per ipsas sumitates ipsarum ruppium descendendo versus torrentem de Ulzinar

de Massanela”.

11 (ACM. Pergamins. Nº 7949, 9 calendes maig 1276 (23/04/1276). Ha estat publicat en llatí per Zozaya/Miranda/Moure (1972: 220) i traduït al castellà per R. Juan (1970) i al català per R. Rosselló Vaquer (1979: 129).

42

Traducció12.

“acordam que el terme d’Almallutx s’estengui cap a l’alqueria d’Almadrà, a la

part d’occident, fins al puig d’Amor; i d’aquí va baixant fins a un coll cap a la tinença

de l’alqueria de Ramon Guitard (Solleric); i, d’aquest coll, tal com discorre l’aigua de

la coma fins a la serra d’aqueixa coma, cap al migdia; i va baixant per aqueixa serra

fins al torrent de Cúber; i, des d’aquí, va ascendint en línia recta fins al cim d’una roca

alta que hi ha sobre l’alqueria d’Almadrà, cap a mestral; i d’aquí baixa per unes parets

sarraïnes fins a una coma on hi ha uns ullastres; i d’aquests ullastres puja per una

paret sarraïna semblant i per una serra on hi ha unes talaies; i directament per dita

serra i cims de les roques puja fins al coll anomenat de ses Barraques; i després, pels

cims de les roques del coll de ses Barraques va baixant cap al torrent de l’Alzinar de

Massanella”.

Tenint en compte que Ramon Guitard aleshores era propietari de Solleric i

malgrat que el coll de ses Barraques sigui un topònim desconegut avui en dia, la resta

dels topònims i la magnífica descripció del traçat permet resseguir la línia que descriu el

text i actualitzar-la tal com segueix:

La partió comença en el puig d’Amor (o Amós), baixa cap al sud-est fins arribar

al coll actualment anomenat la Placeta d’en Sion i puja tot seguit fins al puig de sa

Corona, recorrent en aquest primer tram 1.190 m. D’aquí continua per la cresta de la

serra en direcció nord-est altres 1.375 m, passant pel puig de sa Corretja i davallant en

picat cap al torrent de Cúber. Una vegada travessat el rierol, s’enfila en línia recta en

direcció E-NE entre sa Cova de la Mare de Déu i sa Cometa de s’Olivar Vell i

ascendeix al cim de la roca més alta que mira dins Almadrà (Es Cards de ses Puntes,

12( Rosselló 1979: 129).

43

647 m d’alçada) situada damunt sa Corriola i el camí que va a Son Ordines, havent

recorregut 687 m.

Des d’aquí, avança uns 1.050 m aproximadament en la mateixa direcció E-NE,

travessant la coma des Saragall des Tossals Verds, remunta fins a un esperó encastellat

(Es Més Alt des Pas de ses Cabres) per canviar allà mateix de direcció alguns graus cap

al nord. Després de travessar a la Barrera des Carritxers el camí des Pinetons que va

d’Almallutx a Mancor, s’enfila al capdamunt de la serra des Pinetons i careneja la serra

pel Més Alt des Pinetons fins arribar al Coll de ses Barraques, situat a la confluència del

Sementer de Mancor amb s’Aranyinar, entre ses Cuculles i el pas des Cavaller.

Finalment, des del coll, davalla amb gran pendent altres 743 m seguint la cresta

abrupta de les roques de s’Homo fins a trobar el torrent de Massanella que baixa del

Prat de Cúber.

Figura 13. Entorn per on discorre part de la partió (zona cuculles). Imatge: arxiu personal.

44

5.1.4. Fonts orals.

En quan a les fonts orals s’ha pogut entrevistar a Antoni Matheu13. El seu valor

com a font oral s’explica per la seva relació amb la zona d’estudi. Antoni Matheu va

nàixer a la finca veïna de Cúber, on els seus pares foren els amos al llarg de tota la seva

vida, fet que ha propiciat que sigui un gran coneixedor de tota l’àrea. Un segon element

és la seva relació amb l’arqueologia pel fet d’haver participat a les nombroses

excavacions realitzades a la contrada, la Cova de Son Torrella, el Coval Simó, els

Santuaris d’Almallutx i les habitacions islàmiques d’Almallutx.

Aquesta afició per l’arqueologia i el seu coneixement de l’entorn han propiciat

que sigui coneixedor d’indrets arqueològics inèdits a la zona.

Les informacions rebudes per la seva part han estat:

• Presència d’una estructura quadrada sobre el Castellot d’Almallutx, informa de

l’abundant presència de ceràmica talaiòtica en superfície.

• Existència d’un gran coval dins al barranc del darrera de les cases d’Almallutx

que presenta un gran mur de tancament ciclopi. Segons informa, als anys 70 amb

l’arqueòleg Bartomeu Ensenyat hi realitzaren una cala14, on hi documentaren un

enterrament islàmic acompanyat amb una petita ceràmica. A causa de la

presència de gran blocs caiguts no pogueren arribar a nivells més profunds on

creu que hi podrien existir enterraments del ferro.

13 Agrair al Sr. Antoni Mateu per tota la seva ajuda i informació proporcionada. 14 Mai fou publicada ni donada a conèixer a la comunitat científica.

45

• En quant a la zona de sa font des Prat.

-Una primera referència a la presència d’abundant ceràmica islàmica al

pendent del davant de les antigues cases del Prat.

-Una segona referència a la troballa de ceràmica islàmica sota blocs

gegantins d’un gran xaragall situat a la serra del darrera de les cases del Prat

(Serra de sa Mola).

5.1.5. Topònims.

Un altre aspecte interessant ha estat la identificació d’un seguit de topònims a la

zona del barranc del torrent des Prat i del camí dels Tossals Verds que poden servir de

fita alhora de relacionar alguna font documental amb l’indret o per identificar nous

enclavaments arqueològics.

Els topònims identificats són:

-El Puig del Castellot des Rafal.

-Es Molinot.

-Ses Cases Velles dels Tossals Verds.

-El pas d’en/des Cavaller.

.-Cova des Ossos.

-I el propi topònim d’Almallutx.

46

Figura 14. Topònims. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

47

5.2. Metodologia implementada durant els treballs de prospecció.

5.2.1 Definició d’Unitats de Documentació (U.D.).

L’estratègia de prospecció va contemplar les diferències geomorfològiques que

presenten les diverses àrees que foren objecte d'estudi. La finalitat fou establir una sèrie

d'entitats espaials que es varen denominar “Unitats de Documentació” (Chapa et al.

2003). La realitat de cada una d’elles, a nivell topogràfic, va marcar la metodologia a

seguir alhora de realitzar els treballs de prospecció. Per aquest motiu es van analitzar les

tres àrees d’estudi proposades i descrites a l’apartat 4.1 i es van proposar fins a cinc U.D

(Unitats de Documentació) per tal de desenvolupar els treballs de prospecció.

Figura 15. UDs que foren definides. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

48

5.2.2 Sistemes de prospecció.

Si s’analitza l’orogràfica sobre plànol de les cinc U.D (Unitats de

Documentació) que foren plantejades es pot concloure grosso modo l’existència de tres

unitats topogràfiques predominants (fons de vall, vessant i zones de

barranc/muntanyoses). Per a cada una d’elles es va definir una metodologia de

prospecció que fos alhora àgil i concorde, per tal de que s’ajustés a la realitat existent a

cada una de les UDs de treball (Ruiz-Zapatero 1996; Chapa et al. 2003; Garcia et al.

1992; Mayoral et al. 2009).

1. Fons de Vall.

El sistema de prospecció que es va plantejar tenia molt a veure amb la situació

peculiar de l’única vall que fou estudiada, la vall d’Almallutx. Actualment es troba

submergida sota les aigües de l’embassament del Gorg Blau i aquest fet fou determinant

per la prospecció. En primer lloc, la superfície que va ser estudiada està estretament

condicionada per la línia d’inundació de l’aigua embassada. Per lo tant, la línia de

l’aigua i la línia marcada per la cota màxima d’inundació delimitaren l’àrea de treball

del fons del vall.

I en segon lloc, tot aquesta àrea submergida, que en el moment dels treballs es va

trobar en superfície fou minuciosament prospectada pel fet de no presentar coberta

vegetal. Aquesta peculiaritat permeté identificar elements que no haurien estat possibles

de documentar si l’entorn hagués estat cobert per un mantell de vegetació.

49

El prospector va recórrer, de sud a nord, l’àrea mitjançant transsectes paral·lels

amb una distància de 5 metres entre ells. Per tal de dur un control dels trams recorreguts

es va utilitzar un GPS. Cada transsecte fou enregistrat mitjançant l’opció “track” de

l’aparell (tot i que el model d’aparell utilitzat, Garmin GPS Map, presenta un error

d’uns 2-3 m, aquest mètode serví per tenir un posicionament prou real de cada un dels

transsectes realitzats).

Figura 16. Fons de vall. Imatge: arxiu personal.

2. Zona de vessant

Es proposa un sistema de

prospecció que pren com a referència

les corbes de nivell, de tal manera que

a partir de les cotes més baixes

properes a la vall es vagi ascendint en

ziga-zaga seguint la trajectòria de les

corbes fins assolir les elevacions

Figura 17. Vessant. Imatge: arxiu personal.

50

màximes. En aquest cas el recorregut fou enregistrat mitjançant el GPS per tal de tenir

documentat cada itinerari de prospecció realitzat. La superposició sobre plànol de cada

un va permetre veure el recorreguts duts a terme i comprovar com es desenvolupen els

treballs.

3. Zona de barrancs/muntanyosa

La complicada orografia d’aquestes

àrees condicionà de forma considerable

els treballs de prospecció. S’ha de tenir

en compte que gran part d’aquests

terrenys o són inaccessibles o presenten

un pendent que hi impossibilita el seu

trànsit. En el cas dels barrancs, el treball

de prospecció es dugué a terme seguint el

traçat lineal d’ambdues bandes del

torrent, tenint especial atenció a les

formacions geològiques que predominen

en aquestes zones (abrics, coves, penyals,

etc.). Pel que fa a les zones més muntanyoses la dinàmica fou semblant, prioritzant les

zones de camins, passos i punts on s’hi localitzin formacions geològiques com les

anteriorment descrites. De nou, l’ús del GPS fou vital per un bon desenvolupament dels

treballs de recerca, per tal de marcar rutes (tracks) de prospecció i marcar els punts

d’interès visitats.

Figura 18. Zona muntanyosa. Imatge: arxiu personal.

51

Figura 19. Exemple de prospecció mitjançant GPS. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

5.2.3 Documentació

Pels treballs de prospecció es va plantejar un sistema de documentació que respon a la

necessitat d'objectivar al màxim els criteris de recollida de dades i cobrir la variabilitat

que presenten.

L'objectiu últim fou constituir un corpus documental integral que permeti

interrelacionar de forma sistemàtica i coherent la totalitat de les dades generades durant

la investigació, agafant com a referència el marc teòric que durant els últims anys ve

desenvolupant el Grup d'Investigació en Arqueologia del Paisatge de la Universitat de

Santiago de Compostel·la (Martínez 1997; Parcero et al.1999). Aquest es pot considerar

modèlic des d'un punt de vista conceptual, i molt apropiat pel desenvolupament pràctic

de la present investigació.

52

Aquest marc conceptual serví de referència per dissenyar un sistema propi de

documentació i recollida de dades, que s’adaptés bé a les característiques específiques

del conjunt i a les necessitats que planteja la seva investigació.

Es va partir de la consideració de quatre unitats bàsiques de documentació:

PUNT (PU), ESTRUCTURES (ES), JACIMENT (JA) i ZONA (ZO). Per a cadascuna

d'elles es va dissenyar una fitxa en la qual s'inclouen els camps descriptius generals i

específics.

Totes les dades generades foren agrupades en un arxiu general que va permetre

la seva interrelació sistemàtica.

Altres criteris de documentació que es van tenir en compte foren:

- Croquis en plànol de cada U.D, per reforçar les descripcions topogràfiques i

geomorfològiques.

- Aixecament planimètric d'aquells espais que ho requereixin. (abrics d'ocupació,

funeraris, coves, estructures, etc.)

- Documentació fotogràfica.

El sistema de registre de dades durant els treballs de camp es va realitzar

mitjançant fitxes dissenyades amb la intenció de recopilar la informació més rellevant

de cadascun dels elements documentats. Aquest sistema va respondre a uns criteris

estàndard que permeten interrelacionar cada fitxa amb la resta.

53

Fitxes de prospecció.

Totes les fitxes foren dissenyades amb un apartat comú, on s’incorporen un

seguit de camps que defineixen les característiques del registre:

UD: UD on es va realitzar la prospecció

Tipus d’entitat enregistrada: (PU,ES,JA i ZO)

Campanya: (Any)

Unitat de documentació: (U.D. 1, 2, 3, 4 i 5).

Codi: És composat de l’abreviatura de tota la informació anterior: UD que es

prospecta + Tipus d’entitat documentada (PU, ES, ZO o JA,) + Any + Número

correlatiu de registre per tipus d’entitat.

Exemple.

UD= UD 1

ES= Unitat de registre, en aquest cas Estructura.

13= Any.

01= Núm. de registre.

El codi resultant seria el següent:

UD1ES1301

A continuació seran definides cadascuna de les fitxes dissenyades per al

desenvolupament dels treballs de prospecció.

54

Punt (PU).

Es tracta d’una entitat merament ubicacional. Defineix un lloc de l’espai en el

què s’hi documenta l’existència de qualsevol tipus d’element que vulguem singularitzar,

independentment de la seva naturalesa: una font, un topònim, una vista, un

emplaçament, una concentració de ceràmica, etc. Contempla els següents camps:

-Situació: Coordenades UTM.

-Altitud.

-Topònim/nom

-Tipus d’element. Ex. Font, concentració ceràmica, etc.

-Cronologia

-Descripció.

Estructures (ES).

Es tracta de qualsevol evidència constructiva identificable dins d’un jaciment.

Inclou els camps següents:


-Altitud.

-Orientació.

-Dimensions.

-Tipologia.

-Descripció.

-Adscripció cultural.

-Croquis.

55

-Vinculat a: S’inclou el codi de les fitxes que estiguin en relació.

Jaciment (JA).

Defineix en un sentit molt generalitzat, qualsevol punt o lloc on s’hi documenten

restes significatives de l’acció humana. Conté els camps:


-Altitud.

-Dimensions.

-Tipologia.

-Descripció.

-Adscripció cultural.

-Croquis.


Zona (ZO).

Es tracta d’una entitat geogràfica aglutinadora de punts d’interès arqueològic o

etnològic.

-Tipus: (geogràfica, etnogràfica o de concentració de materials).

-Denominació.

-Descripció.

-Punts o jaciments inclosos.

-Situació.

-Dimensions.

-Tipologia.

-Croquis.

56


5.3. Estratègies de prospecció

Quan es va abordar el treball de prospecció, des d’un principi, es tingueren molt

presents les fonts escrites i orals15 ja que aquestes foren, en algunes UDs, un element

guia per a iniciar la recerca de camp. Per aquest motiu, la definició de les diverses

estratègies de prospecció, en relació a cada unitat d’estudi, estigueren estretament

vinculades amb les dades estretes de tota la documentació recopilada.

5.3.1 Estratègies de prospecció a la vall d’Almallutx: UD1,UD2 i UD3

A la vall d’Almallutx els punts de partida foren, per una banda, les diverses

actuacions arqueològiques realitzades dins els anys 70 (Fernández.Miranda et al.

1971; Zozaya et al. 1972). I per l’altra, les fonts documentals. La primera que destaca

és la Crònica dels fets de Jaume I on hi ha constants al·lusions de la zona d’Almallutx

quan es refereix a la fase final de la conquesta de Mallorca (1229-1232). La segona

referència destacable correspon a la cita del Pare Binimelis referint-se a aquest

emplaçament “Fue este lugar en tiempo de los moros población en forma; vénse al

presente ruinas del edificio de su mezquita.” (Binimelis 1927: 94). En base a tot això

es va poder fer una primera valorització en quan a una possible riquesa arqueològica a

l’indret

15 Veure apartat 5.1

57

En quan a la metodologia a seguir s’ha de dir que les característiques físiques

d’aquesta vall va implicar l’ús dels tres mètodes de prospecció proposats, veure apartat

5.2.2.

Un condicionant alhora d’abordar la recerca arqueològica, fou el fet de que gran

part del fons de la vall es trobava submergit sota les aigües de l’embassament del Gorg

Blau. Fet que per una banda, va limitar l’extensió de l’àrea d’estudi però, per l’altra, la

falta de coberta vegetal permeté documentar un major nombre de restes.

5.3.2 Estratègies de prospecció al hinterland. UD4, UD5, UD6 i UD7.

Com es va definir, el hinterland de la vall d’Almallutx està format per dues

unitats geogràfiques físicament separades: la zona de Turixant de Baix i l’entorn del

camí del Tossals Verds, dues àrees importants per la seva relació amb la vall

d’Almallutx. Per aquest motiu s’analitzaren individualment cada una d’elles.

UD4 (Zona Turixant de Baix)

La importància de Turixant de Baix radica amb la possible relació de l’indret

amb els sis molins citats al llibre del Repartiment de la porció reial ( Quadrado 1850:

527).

Una primera font, que va donar indicis de la presència de molins a la zona de

Turixant de Baix, fou el Pare Binimelis on diu “La fuente de la Roca de Almellutg es

copiosa y pasa por un paso estrecho, que llaman el Gorch y baja a Turixant y con ella

muelen Molinos” (Binimelis, 1927: 94). Una segona font, actual, va confirmar

58

l’existència de dos molins i de tres fonts a l’indret16. En base a aquestes dos documents

queda l’interrogant de si aquestes restes corresponen a part dels sis molins citats en el

Llibre del Repartiment, o si aquests es trobarien ubicats a un altre indret dins del vall

d’Almallutx.

L’anàlisi de la topografia del propi vall, inicialment, va permetre arribar a la

conclusió de que tan sols hi ha dos punts plausibles per a l’existència de molins d’aigua:

Dins del barranc, on neix el torrent d’Almallutx (darrera de les cases de possessió), o a

partir de la zona coneguda com l’Estret (ja dins de Turixant de Baix). Aquests dos

punts presentaven dos factors bàsics, l’aigua i freus, elements cabdals pel funcionament

de molins. Un cop definits aquest dos punts de recerca la primera pregunta fou, els

molins es trobaran repartit entre ambdós indrets? O simplement concentrats en un únic

lloc? Semblava inicialment que la resposta es trobava a la segona qüestió, aquí les

raons:

• En primer lloc, tan sols s’han trobat referències, directes i indirectes, a molins a

la zona de la UD4 envers a la UD2.

• En segon lloc, l’abundància d’aigua a la zona de la UD4 en contraposició a la

UD2. Els possibles molins ubicats a UD4 és nodririen del torrent de Cúber i del

torrent d’Almallutx a més de la font del fonoll, de la Roca, del Poll i la font

Dolça. En canvi, els molins ubicats a UD2, tan sols es podrien nodrir d’aigua

del primer tram del torrent d’Almallutx i de la font de Fonoll.

• I en darrer lloc, la falta de grans desnivells a la UD2 en relació a la UD4.

16 https://sites.google.com/a/fontsdetramuntana.com/fontsapps/home-1/escorca/de-turixant-de-baix. Primera consulta 22 de setembre de 2013. Darrera consulta 27 de maig de 2014.

59

Tot i els arguments ante quem a la prospecció semblaven molt reveladors, encara

que fins que no es realitzés aquesta als dos indrets no es podia afirmar o descartar res.

UD5, UD6 i UD7 (Zona camí Tossals Verds)

La importància de la zona de l’entorn del camí dels Tossals Verds és prou clara

ja que aquesta fou i és una de les principals vies de connexió dels valls de Cúber, Son

Torrella, Almallutx, l’Ofre i Turixant amb el raiguer i pla de Mallorca. El propi fet

d’esser una important zona de trànsit ja indica la rellevància de l’indret i la probabilitat

de troballa de jaciments com refugis, hàbitat, punts de control, etc. Dos exemples prou

coneguts serien la cova dels Ossos, excavada pel Pare Veny (Veny 1961) on hi

identificà un jaciment funerari del calcolític final/inici del bronze, i l’actuació

arqueològica realitzada per la Universitat de les Illes Balears a l’abric dels Tossals

Verds (Calvo et al. 2002) on s’hi va documentar una balma amb ocupació des del

bronze fins a època islàmica.

La problemàtica d’aquesta àrea d’estudi és la seva gran extensió i dificultosa

orografia. Per aquest motiu es va prioritzar els indrets de prospecció en base a les fonts

recopilades. Per tant, els nuclis centrals de recerca foren:

• Entorn del Prat de Cúber. Respecte aquesta àrea tenim prou informació

documental i oral que ens indica la presència de nombroses estacions

arqueològiques. En primer lloc, la referència del Rafal Alboroy amb dos

molins en el Llibre de Repartiment (anteriorment presentat a l’apartat

60

5.1.3). Dos elements que indiquen la possible relació d’aquestes

referències amb la zona del Prat de Cúber són: en primer lloc, la

presència del topònim del Molinot (indret conegut per l’existència de les

runes de dos molins). En segon lloc, la font oral d’Antoni Matheu que

comenta l’abundant presència de ceràmica islàmica enfront de les

antigues cases des Prat, així com també de l’existència de ceràmica a

altres punts de l’entorn del bosc del prat.

• El topònim del Puig des Castellot del Rafal. Aquest topònim te relació

amb una elevació muntanyosa d’uns 903m d’altura. La presència del

terme rafal, corresponent a un tipus d’explotació agrària islàmica, va ser

un possible indicador de restes a l’indret.

• I per finalitzar, la relació de la partió ubicada a la zona de les Cuculles i

els Pinetons amb el document de 1276 estudiat pel Pare Rafel Juan17 i

reinterpretat a l’apartat 5.1.3 d’aquesta treball de recerca. Aquest

document va permetre relacionar l’actual partió amb la que es cita al

document del segle XIII. La importància d’aquesta font radica en el fet

que descriu nombroses restes arquitectòniques anteriors a 1276.

17 (ACM. Pergamins. Nº 7949, 9 calendes maig 1276 (23/04/1276). Ha estat publicat en llatí per Zozaya/Miranda/Moure (1972: 220) i traduït al castellà per R. Juan (1970) i al català per R. Rosselló Vaquer (1979: 129).

61

6. Resultats del treball de prospecció.

6.1. Prospecció de la Vall d’Almallutx (UD1, UD2 i UD3).

La planificació i aplicació del sistema de registre plantejat ha originat

l'estructuració de l'espai d'aquestes UDs en zones diferenciades en funció de criteris

variables que seran exposats en descriure cadascuna d'elles. A més, la majoria de zones

han estat subdividides en sectors. Aquesta subdivisió respon a la consideració de

característiques específiques diferenciadores de determinades àrees emmarcades dins de

cada zona, podent obeir a criteris d'índole geogràfica, estructural, funcional o a motius

d'adequació metodològica, i que d'igual forma seran exposats a l'apartat corresponent.

Figura 20. Zonificació UD 1, 2 i 3. Elaboració pròpia. Cartografia IDEIB.

62

Zona Cases (C) ZO1301.

La individualització d'aquesta Zona respon a criteris d'índole geogràfica, en quan

a la seva situació relativa en el context de la UD1, i a valoracions estrictament

arqueològiques.

Ubicació, delimitació i caracterització geogràfica:

S'estén a l’extrem nord-est de Ses Pedrisses, abraçant una àrea emmarcada

entorn les cotes 626-610 m. Comprèn l'entorn situat immediatament al sud-oest de

l'emplaçament de les actuals cases d’Almallutx. Al nord-est s’establiren els límits de la

zona C fent-los coincidir amb l'emplaçament de les cases de l'actual possessió,

considerant que les característiques geogràfiques i arqueològiques de l'entorn

permeteren plantejar una, molt probable, coherència i integritat espacial de tot aquest

espai.

A la vessant nord, els límits de la zona C foren definits tant per la dispersió de

material ceràmic provinent de l'arrossegament del vessant, on es concentraven el major

volum d'estructures observables en superfície, com per l'emplaçament de la paret de

pedra en sec que discorre paral·lela a l’antic camí d’accés a les cases. Per establir el

límit est es va agafar com a referència el mur de tancament de les cases que discorre per

aquest sector. Al sud, els talls rocosos marcaren el límit de la zona.

Cal remarcar en aquest punt que, per motius aliens als plantejaments de la

recerca, l'anàlisi sobre el terreny d'aquesta Zona C amb prou feines es va poder dur a

terme. La falta de voluntat per part de la propietat privada no va permetre realitzar una

prospecció més intensiva de l’àrea circumdant.

63

Caracterització i valoració arqueològiques:

A una suau elevació, a uns 95 metres al sud-oest de les actuals cases

d’Almallutx, s’hi va documentar un sector delimitat per una alineació de grans blocs

calcaris disposats a doble filada que semblaven fitar una àrea de concentració

d'estructures. La present coberta vegetal típica de zones d’alzinar no impedeix que

aflorin abundants restes, que s'estenen per tota la superfície del turonet en direcció nord-

oest cap a les cases de l'actual possessió. Al tractar-se d'una zona situada sobre la cota

màxima d'inundació, el paquet sedimentari que conté les restes sembla conservar major

potència que en la resta de zones de la UD1. En el tram del Sector per on discorre

l’actual camí d’accés a les cases d’Almallutx, als talls realitzats al terreny per anivellar

el camí, hi són visibles trams d’estructures i un important aflorament de material

ceràmic (islàmic) i constructiu (teula, morter, calç, etc).

La dispersió de material en superfície indica l'abundància d'elements de coberta

associats a les estructures, en concret teules corbes. Segons es va poder observar durant

els treballs de prospecció de les tres UDs del vall, la presència d’aquesta tipologia de

teula és exclusivament present en aquest sector, sent totalment absent en la resta de

zones prospectades. També es varen poder documentar restes de morter de calç en

forma de nòduls compactes amb presència de graves, així com restes de blocs d'argila

cuita (tal vegada corresponents a elements de pavimentació). En superfície, associat a

l'àrea de concentració d'estructures abans descrita, es documentà una abundant

concentració de material ceràmic.

De moment, mancant un treball de registre gràfic i planimètric sistemàtic sobre

el terreny que permeti valorar característiques estructurals i identificar àrees

64

específiques individualitzables, no s’ha pogut establir una divisió en sectors per a la

zona C.

Les restes ceràmiques, sempre tenint present que són materials localitzats en

prospecció, ens daten el conjunt estructural dins una cronologia del final del període

islàmic de l’illa, època almohade. Els característics vernissos turqueses, blancs i verds, a

més de la decoració mitjançant cordons incisos de gran contenidors ceràmics, alfàbies,

sustenten aquesta hipòtesis cronològica, tal i com s’han pogut documentar en altres

jaciments d’aquest període final (Trias 1979,1981 i 1992). S’ha de puntualitzar també

la troballa d’altres materials ceràmics islàmics que podrien evidenciar una ocupació

prealmohade.

Zona Era (E) ZO1302.

La delimitació de la zona E ve determinada pel seu emplaçament geogràfic i per

les característiques estructurals de les restes observades durant la prospecció. Abarca

una superfície aproximada de 13000m², i pràcticament la totalitat de la seva extensió es

situa sota la cota màxima d'inundació. La zona fou subdividida en cinc sectors en funció

de criteris relacionats amb les característiques geofísiques del terreny i per la valoració

de les restes documentades.

65

Figura 21. Sectorització zona E. Elaboració pròpia. Cartografia IDEIB.


Ocupa l'àrea nord-est del turó on s’emplacen les actuals cases d’Almallutx. Es

tracta d'una elevació situada just en el punt en què el torrent del Gorg Blau desemboca

en el jaç de la vall, a l'oest d'aquesta llera. Aconsegueix una altura màxima d'uns 621 m,

en un punt on aflora el substrat rocós, descrivint en aquest sector un tall abrupte fins al

Torrent. Aquest substrat rocós aflora especialment a les zones més elevades.

Per establir els límits de la vessant sud s’agafaren com a referència l'era de la

possessió, situada entorn els 617 m. A partir d'ella es desenvolupen ambdues vessants

cap a cotes més baixes, aconseguint els 609 m. pels seu flanc est i oest. A l'est, el límit

coincideix amb el llit del torrent d’Almallutx. En el vessant oposat, oest, del torrent es

te com a referència el gran marge de contenció del turó. Al nord, el límit el va imposar

la línia d'aigua de l’embassament, aconseguint els 603 m. com a cota de nivell mínima

durant aquest estudi.

66

La pràctica totalitat de l'àrea que comprèn la zona E es situa sota la cota màxima

d'inundació, provocant l'exposició del sediment a l'acció erosiva de l'aigua embassada i

generant la singular topografia que predomina en el conjunt de la UD1: absència de

coberta vegetal i un terreny pedregós de material calcari cobert en part per una capa

llimosa de tonalitat ocre.

Sectorització i valoració arqueològica:

La variada naturalesa de les restes documentades durant la prospecció, així com

determinades característiques orogràfiques del terreny, va fer necessària una divisió de

la zona en diferents sectors a fi d'optimitzar el treball de registre d'informació.

Sector Torrent (T):

S’emplaça a la vessant nord-est del turó estenent-se fins al torrent. Aquest espai

s'articula mitjançant un mur que parteix des del cim i descendeix en direcció nord-est,

descrivint una trajectòria corba que s'adapta a la morfologia de la llomada, fins adoptar

una orientació paral·lela al curs del torrent, tal vegada actuant a manera de canalització

del seu curs. Presenta una amplària mitjana d’uns 1,50 m amb disposició a doble filada.

En alguns trams del seu traçat sembla assentar-se sobre una paret de menor amplària

formada per blocs de major grandària disposats a doble filada, sent de moment

complicat establir la relació entre ambdues construccions. És possible que aquesta

construcció prèvia formés part de les estructures de planta rectangular que apareixen

adossades al mur que la cobreix.

Les estructures referides conformen una successió d'estades de planta

rectangular, alineades a banda i banda del mur, seguint una disposició de tendència sud-

oest/nord-est. Les restes documentades en prospecció no permeten identificar la seva

integració en tipologies arquitectòniques complexes. En algunes zones, a causa del seu

67

emplaçament en pendent, aquestes construccions apareixen més arrasades, encara que hi

ha certs sectors en els quals el gran volum de material calcari impossibilita la distinció

entre estructures.

A la zona més elevada del turó s'observaren restes d'estructures que semblaven

aprofitar l'aflorament rocós natural. Es distingiren algunes alineacions de grans blocs

que s’adossen a la roca delimitant estades de planta irregular de difícil caracterització

(ES1314).

En conjunt, les restes d'estructures situades en el sector T podrien estar alterades

pel possible reaprofitament de materials constructius dut a terme per a l'edificació

moderna dels porxos que se situen a la zona marges, així com de la pròpia era i cases de

possessió.

Mitjançant la prospecció superficial es va identificar una àrea de dispersió de

materials que abraça tota l'extensió del sector. La superfície de la zona més elevada de

la llomada, en els voltants de l'era, apareix més alterada per remocions i dipòsits

moderns relacionats amb l'activitat de les cases de possessió. Entorn dels afloraments

del substrat rocós es van documentar algunes troballes aïllades d'instrumental lític, en

concret un petit nucli de sílex patinat i un fragment de ganivet de sílex tabular. L'anàlisi

d'àrees de dispersió de material ofereix en aquesta zona més elevada una major

concentració de ceràmica realitzada a mà, de pastes generalment poc depurades, amb

abundant desgreixant calcari. No obstant això, predomina la presència de ceràmica

islàmica a torn, estenent-se per pràcticament tota la superfície del turó i aflorant a la

totalitat de les estructures. A mesura que el vessant descendeix a cotes més properes al

torrent, la intrusió de materials moderns es fa més present.

68

A nivell cronològic sembla que el conjunt estructural majoritari estaria inscrit

dins el període islàmic, cap a la fase almohade. Tot i això, la troballa de falç de sílex

tabular i de ceràmiques que es podrien contextualitzar dins el període del ferro final,

indiquen una ocupació més antiga de l’indret, entre el bronze i el ferro mallorquí.

Sector 1970.

Aquest sector correspon a l’indret que fou subjecte d’una intervenció arqueològica

realitzada al 1970-71 per aficionats locals i publicada posteriorment per Zozaya (Zozaya

i Fernández-Miranda 1972). Aquesta intervenció es va centrar en l’excavació de

l'interior de tres estructures de planta rectangular alineades en direcció sud-oest/nord-

est. A la publicació referent a aquesta intervenció s’interpreta que el conjunt d’estàncies

estaven organitzades entorn d’un pati lateral.

Durant els treballs de prospecció d'aquest sector es van poder constatar

nombroses estructures en relació al conjunt abans referit. Des de la zona més alta del

turó s’hi documenten un conjunt d'estructures que s'adossen a la roca, repetint l'esquema

constructiu documentat a l'altre vessant de l'aflorament rocós. Algunes alineacions de

murs que afloren des d'aquesta zona, s'estenen en direcció a les cases de l'actual

possessió, discorrent paral·leles al mur de partió. Les alteracions del terreny provocades

per la construcció de la possessió, marges, camins, parets seques, etc., ha influït en la

destrucció de nombrosos trams de mur, essent tan sols visibles algunes alineacions.

Al voltant de les estructures excavades al 1970 es varen poder documentar tot un

seguit de restes constructives que presenten relació espacial amb aquest nucli estructural

central. A l'est, una estructura de planta quadrada presenta idèntica orientació a les

excavades. En el vessant oest, estenent-se pel vessant cap a les terres de fons de la vall,

69

s'observen igualment restes constructives i alineacions de trams de mur que donen

continuïtat estructural a tot el sector.

La dispersió del material superficial marca un clar predomini de ceràmica

islàmica. La ceràmica a mà prehistòrica segueix sent present, disminuint l'índex de

materials moderns, tal vegada per tractar-se d'un emplaçament una mica més allunyat de

l'àrea d'activitat de les cases d’Almallutx.

Sector OMP.

Es tracta d'un Sector que, pel seu emplaçament i en base a les característiques

de les restes que es van documentar, sembla presentar total continuïtat amb l'anterior.

La seva individualització respon a raons d'índole metodològica. Per establir els seus

límits s’agafà com a referència el mur de partió que separava la finca de s’Estret amb la

d’Almallutx. Aquesta paret s'assenta sobre alguns trams de mur que es poden relacionar

amb les estructures islàmiques del sector anterior. El terreny presenta un aterrassament

en diferents altures en les quals es distribueixen les restes constructives. Es

documentaren alineacions de murs construïts mitjançant blocs calcaris disposats a doble

filada, amb un predomini de l’orientació est/nord-oest, coincidint amb l'esquema

dominant fins ara documentat a l’entorn (ES1310/13). En alguns casos, foren visibles

determinats elements estructurals com el portal d'accés a les estances, l'orientació de les

quals en direcció a l'est torna a encaixar en un patró generalitzat (ES1322). En

superfície hi ha abundant material ceràmic a torn islàmic de la mateixa cronologia

documentada fins al moment, almohade. Destaca l’absència de material ceràmic d’altres

períodes anteriors.

70

Sector Marges (M):

Ocupa una extensió aproximada de 0’5 ha., i s’emplaça a la vessant oest del turó

on es situen les cases d’Almallutx. És una zona aterrada mitjançant grans marges de

contenció. És per tant un sector en el qual la configuració original del terreny es veu

molt alterada pels condicionaments realitzats en època moderna. No obstant això, foren

apreciables algunes alineacions de blocs formant murs en determinades àrees de la

superfície marjada, encara que no es varen poder identificar-se tipologies constructives

(ES1303-06). En algunes zones aflora el substrat rocós natural. El farciment dels

marges presenta una gran acumulació de material ceràmic, generalment molt rodat i

fragmentat. Els materials ofereixen cronologies que van des d'època islàmica fins a

pràcticament l'actualitat. Destaca l'abundància de material islàmic i a més es tracta de

l'únic punt en tota la vall on es localitza ceràmica medieval-cristiana tipus paterna i de

reflexes metàl·lics.

Sector Possessió.

Es tracta del punt en el qual es situa l'actual possessió d’Almallutx (ES1317),

emplaçada a la zona alta i plana del turó, a uns 618 m. Es diferencia aquest sector de la

resta per la ubicació de la possessió actual, que desvirtua la configuració original del

terreny. Ocupa unes 0’4Ha., i inclou les pròpies cases de possessió i el conjunt

d'elements estructurals associats a l'explotació; porxos, estructures d'emmagatzematge,

corrals, l’era, etc. No si van documentar restes anteriors a la fase d’ocupació d’aquestes

cases.

Sector Maqbara 2 (ES1328).

Ocupa la superfície que s'estén entre Sector OMP i el Sector M. Inicialment, es

va considerar que podria ocupar uns 700 m². La seva individualització obeeix a pures

71

raons d'ordre arqueològic, en tractar-se de l'àrea en què es va poder documentar una

acumulació de restes humanes. L’aterrament artificial del terreny per a la construcció de

marges ha suposat la remoció del subsòl de tota l’àrea. Així i tot, s’hi documentaren en

prospecció algunes restes humanes articulades. En determinades zones hi ha més

potència sedimentària, mentre que en unes altres aflora la roca natural. Les escorrenties

durant l'època de pluges i el lleuger pendent que descriu el terreny en aquest sector

provoquen l'arrossegament del sediment i l'aflorament de les restes. L’orientació de les

restes humanes articulades ha permès plantejar la hipòtesis de l’existència d’un

cementiri islàmic (Maqbara) a l’indret. L’orientació de les restes en direcció nord-est

sustentaria aquest raonament, tot coincidint amb una segona maqbara que fou

documentada a la pròpia vall, que tot seguit serà exposada.

72

Figura 22. Planimetria d'elements arquitectònics superficials identificables dels sectors OMP, 1970 i Torrent. Elaboració P. Galera i J. Deyà.

73

Zona Hort (H) ZO1303.

Es tracta d'una àrea clarament identificable a causa del seu ús com a espai de

cultiu. La configuració morfològica que presenta actualment correspon a un disseny

relativament recent, encara que per les seves característiques i emplaçament és molt

probable que coincidís amb un espai habilitat per al cultiu de regadiu ja en època

islàmica (veure conclusions).

Figura 23. Zona H. Elaboració pròpia. Cartografia IDEIB.

Ubicació, límits i característiques geomorfològiques.

L'àrea inclosa en aquesta zona correspon amb l'extensió de marjades destinades

al cultiu associades a les cases de possessió, situades al sud-est d'aquestes. El llit del

torrent divideix en dos les zones de cultiu; una àrea a l'oest conformada per terrasses de

petita extensió que s’adapten al vessant del turó de les cases. I una segona, ocupant el

començament de les terres de fons de vall a l'est de la llera, i articulada mitjançant

quatre extenses marjades de tendència rectangular i trapezoïdal.

74

El torrent en aquest punt discorre canalitzat mitjançant parets de pedra en sec. A

l'altura de la segona marjada un pont uneix tots dos espais a un costat i un altre del curs

de l’aigua.

Tot el conjunt apareix tancat mitjançant una paret de pedra en sec d’uns 1,5 m.

d'altura.

Zona Sitges (S) ZO1304.

Es tracta d'una zona de considerable extensió (3 Ha. aprox), que engloba

terrenys de característiques variades. La seva individualització es va basar en criteris

relacionats amb la morfologia de l'espai, encara que les àrees de dispersió ceràmica i les

restes constructives documentades en superfície també foren valorades com a elements

que permeteren diferenciar la zona d'aquelles immediatament adjacents.

Figura 24. Sectorització zona S. Elaboració pròpia. Cartografia IDEIB.

75

Ubicació, delimitació i característiques geomorfològiques

La zona sitges engloba la superfície compresa entre el curs del torrent i els

penya-segats de la vessant sud-oest del Puig des Porrassaret. El límit oest, per tant,

coincideix amb el propi curs del Torrent. A l'est la zona queda delimitada per la paret de

partió que en aquest punt discorre travessant el bosc d’alzines, amb orientació sud-nord.

En aquest cas, la superfície compresa transcendeix la cota màxima d'inundació de

l'embassament, incloent terrenys que se situen sobre el nivell d'inundació. Això dóna

lloc a una marcada diferenciació de les característiques superficials del terreny

prospectat. Per una banda, l'àrea situada sota la cota d'inundació, destaca per l'absència

de coberta vegetal i la presència d’un terreny altament pedregós. Es varen poder

identificar les restes de nombroses sitges disseminades per tota l'extensió, podent-se

comptabilitzar fins a més d'una desena, en alguns casos superposant-se unes amb les

altres. La zona inclou les restes d'un forn de calç aixecat amb grans blocs, molt

possiblement reaprofitant i alimentant-se de material constructiu de les edificacions

prèvies existents a l'entorn. D'altra banda, en cotes immediatament superiors a l'est

d’aquesta zona S, s'estén una franja d'espai que queda situat sobre el nivell d'inundació.

Aquí les característiques del terreny en superfície contrasten amb les del sector

anteriorment assenyalat; predomini del bosc d’alzines i un sòl cobert per una potent

capa de matèria orgànica vegetal.


La gran extensió d'aquesta zona, l'heterogeneïtat en les característiques

geofísiques de l'espai que engloba i l'aparent diversitat cronocultural i tipològica de les

restes materials documentades en superfície va fer necessària la seva estructuració en

76

diversos sectors amb la finalitat d'optimitzar els treballs de prospecció i documentació

arqueològiques.

Sector M.

S’utilitzà la divisòria que va marcar la cota màxima d'inundació de

l'embassament per marcar el límit est del sector, definit pel contacte entre la superfície

desproveïda de coberta vegetal i la línia de bosc. Aquest englobaria, per tant, tota la

superfície de la zona sitges que queda sota la cota màxima d'inundació de

l'embassament. A l'oest, s’utilitzà el curs del torrent per establir el límit del sector per

aquest flanc.

Les restes constructives incloses en aquest vector venen determinades per la

presència d'una paret de gran longitud, l'inici de la qual s’ha identificat immediatament

després de la darrera terrassa de la zona H i es perllonga en direcció nord-est uns 130 m,

en trajectòria més o menys rectilínia, per a continuació descriure una corba cap a l'oest i

prosseguir en direcció a la llera del torrent. La cota mínima d'inundació aconseguida

aquest any no va permetre definir la trajectòria d'aquesta gran construcció més enllà del

nivell de l'aigua. No obstant això, l'anàlisi de la fotografia aèria disponible i els treballs

de prospecció sobre el terreny, va fer possible atribuir-li uns 400 metres de perímetre

delimitant un espai de pràcticament 1 ha. La interrelació entre les restes d'aquesta gran

paret de tancat i aquelles altres restes constructives que es varen poder documentar tant

a l'interior com a l'exterior de l'espai que delimita, no pogueren ser definides mitjançant

el simple treball de prospecció superficial. Aquest treball de prospecció, juntament amb

la fotointerpretació a partir de les imatges aèries preses en tot l'àrea, va permetre

identificar alineacions de blocs formant murs de gran longitud que descriuen diferents

77

trajectòries, sense ser possible, en molts casos, identificar articulacions coherents entre

ells.

En alguns trams del recorregut d'aquest gran mur perimetral es varen poder

documentar restes constructives d'estructures que semblaven adossar-se al mateix, en

ocasions recolzant sobre la seva cara externa i unes altres desenvolupant-se a l'interior.

L'exposició al mantell d'inundació i els agents erosius, sumat a l'aparentment constant

reutilització de material arquitectònic que pot intuir-se en aquest sector, impedeix

caracteritzar les estructures i definir tipologies que permetin adscriure-les a períodes

cronoculturals concrets. No obstant això, constatar una activitat constructiva que aniria

possiblement des del bronze fins a època moderna, marcada aquesta última per la

presència de nombroses sitges associades a barraques de carboner i un forn de calç.

A causa de l'elevat grau de concentració de restes arquitectòniques, mereix ser

destacat el tram en el qual la trajectòria del mur comença a descriure el gir cap a l'oest.

En aquest punt és possible identificar algunes estructures realitzades mitjançant blocs de

gran grandària descrivint espais de tendència oval que s’adapten al pendent. Associat a

aquestes restes constructives es documenta una considerable concentració de material

ceràmic que es pot enquadrar dins el ferro final (postalaiòtic).

De la mateixa forma, en un àrea compresa entre el gran mur que articula el

sector i la línia d'inici de bosc que serveix de límit al mateix, a les proximitats de les

restes pertanyents al forn de calç, es documentaren trams de murs formats per grans

blocs col·locats a doble filada (ES1312). La tècnica utilitzada és clarament atribuïble a

la tècnica ciclòpia. La identificació en aquesta zona del sector d'algunes agrupacions de

grans blocs calcaris disposats de tal manera que descriuen una trajectòria absidal, obri la

possibilitat de relacionar les restes amb estructures naviformes enquadrades en un

78

període d'ocupació de la vall durant l’edat del bronze. En superfície, associat als trams

de mur que afloren en aquest punt, es va documentar un fragment de placa lítica que

correspondria a un afilador o “canellera d’arquer”, el qual presenta doble perforació en

un dels seus extrems.

Una cop que la trajectòria del gran mur perimetral ha descrit el gir cap a l'oest en

direcció al torrent i al fons de la vall, la seva identificació superficial es converteix més

imprecisa. En alguns punts el traçat d'aquesta construcció sembla interrompre's i tornant

a emergir en sectors més avançats. La presència del forn de calç a les proximitats podria

explicar aquestes buits El següent tram de mur clarament identificable en prospecció

discorre en direcció nord-est/sud-oest. Es tracta d'un tram d'uns 30 m. de longitud i 1, 50

m d'amplària mitjana aproximada que descriu una trajectòria en línia recta (ES1323), el

qual destaca per la disposició dels seus blocs, de mitjana i gran mida amb la cara

externa regularitzada, disposats a doble filada, que desentonen a nivell arquitectònic en

tot el conjunt del tancament que forma aquest mur. Semblava inicialment com si es

tractés d’una reutilització d’una estructura anterior. A més, en aquest tram, hi destaca la

presència, ben be en el seu centre, d'una estructura absidal o en forma de ferradura

adossada a la cara sud del mur, formada per blocs de menor grandària disposats

igualment a doble filada. Les seves dimensions aproximades són d'uns 4 m. d'amplària

per 3,75 m de longitud i presenta una orientació de nord-sud. Inicialment aquest mur

semblava relacionar-se amb les restes d’alguna estructura prehistòrica, de difícil

adscripció cronològica, en base a les restes ceràmiques de finals l’edat del ferro

localitzades a les seves immediacions. Un segon anàlisis en base a les fotografies aèries

i pel fet d’haver localitzat fragments de ceràmica islàmica de vernís verd aflorant a

l’interior l’estructura absidal, permet posar-la en relació amb estructures islàmiques

coetànies a la cronologia de la ceràmica exhumada. Un cop consultada la bibliografia en

79

quan a construccions rurals islàmiques, s’ha documentat una estructura que,

tipològicament, podria concordar amb la documentada en aquest sector. Es tractaria ,

probablement, d’una mesquita (Calvo 2004). La identificació de l’estructura absidal

com el possible mihrab i el tram de mur com la possible quibla, a més de l’orientació

del conjunt, obri la possibilitat de relacionar la referència documental del Pare Binimelis

(Binimelis 1972b: 94), que cita l’existència de les restes d’una mesquita al segle XVI a

l’indret, amb les restes presents.

Figura 25. Planimetria de part de ES1323. Elaboració P. Galera i J. Deyà.

80

Figura 26. Imatge aèria ES1323. Imatge: Smartaerials.

Sector Poblat (P).

Sector que es situa immediatament a l'est del sector M descrit anteriorment, amb

el qual comparteix el límit marcat per la cota màxima d'inundació de l'embassament. A

grans trets, abraça la superfície compresa entre aquest límit màxim de l'aigua en aquest

punt, entorn dels 610 m, i el mur de partió que discorre en direcció sud-nord a través de

la zona l’alzinar que s’estén al límit de la vessant oest des Porrassaret.

Tot i que es situï al límit oest del sector, fent-lo coincidir amb la línia que marca

la cota màxima d'inundació de l'embassament definit pel contacte entre la superfície

desproveïda de coberta vegetal i la línia de bosc, a l'hora d'abordar l'anàlisi de les restes

superficials s’ha d'obviar aquesta separació, útil tan sols a efecte d'estructurar la zona

per optimitzar les tasques de prospecció, però en cap cas vinculant a nivell de

caracterització i interpretació arqueològiques. A la vessant nord del sector, es va definir

el límit a partir de les característiques orogràfiques.

81

L'espai definit ocupa, per tant, una extensió aproximada de 0`98 Ha., situant-se

entre les cotes 610 i 615 m..

A diferència del sector anteriorment descrit, en aquest cas, la ubicació sobre la

cota màxima d'inundació provoca l'existència d'una densa coberta vegetal superficial. El

frondós bosc d’alzinar, que s'estén per tota la vessant, provoca, en molts casos,

l'emmascarament de les restes estructurals que encara poden ser identificades en

superfície. A més, l'acusada pendent que presenta el terreny en aquesta zona ha provocat

que les dinàmiques erosives d'arrossegament hagin afectat considerablement a la

integritat de les estructures.

Així i tot, va ser possible identificar un conjunt d’estructures (ES1330)

constructives que per tècnica i tipologia permeten ser adscrites a una ocupació

prehistòrica, ferro inicial-mig. La disposició a doble filada de grans blocs calcaris

semblen definir alineacions o trams de muralla que parteixen adossades a l'aflorament

rocós natural des de la zona est del sector, estenent-se al llarg del vessant descrivint una

trajectòria aproximada est-oest, endinsant-se en el denominat sector M. La tècnica

constructiva de caràcter ciclopi, així com la tipologia d'aquesta construcció, va permetre

plantejar l'existència d'un possible perímetre emmurallat que delimitaria un recinte,

l'extensió del qual es fa difícil de precisar. A més d'aquest possible tram de muralla,

disseminades pel vessant es van poder distingir altres tipologies arquitectòniques

associades, com seria el cas d'un àmbit de planta quadrangular d'aproximadament uns

15 m² , de la qual afloren alguns trams de mur conformats per blocs de mitjana mida

disposats a doble filada. Com també el cas d'una altra estructura de planta arronyonada,

formada per la disposició de grans blocs calcaris, dels quals en algun tram encara

conservava la superposició de dues filades alternant-se amb lloses disposades en vertical

a manera de ortostats. Es desconeix si aquest conjunt estructural presenta relació amb

82

altres restes arquitectòniques situades en el sector M, encara que la coherència i

integritat tipològica i tècnica del conjunt documentat en tots dos sectors així semblaven

indicar.

No obstant això, l'estat de conservació de les estructures en aquest sector és en

general bastant precari.

Després d’un anàlisi superficial de les evidències documentades superficialment

en tots dos sectors (M i P) es raonable plantejar la presència d’un nucli de població

prehistòric de la fase del ferro (talaiòtic/postalaiòtic) amb un possible origen en etapes

prèvies enquadrades en el bronze insular (naviforme). Les restes del qual possiblement

foren reaprofitades en època medieval per les comunitats islàmiques que s'assenten en el

vall, fet evidenciat per la presència de ceràmica d’aquesta cronologia dins aquest

conjunt estructural. Aquest fenomen ja es va documentar a les estructures

postalaiòtiques pertanyents als denominats santuaris d’Almallutx (ES1316), on

l’excavació i els materials exhumats evidencien una reocupació de l’indret en fase

almohade (Fernàndez-Miranda et al.1971)18.

Zona Font (F) ZO1305.

En un sentit geogràfic i espacial, la zona F presenta unes característiques que la

individualitzen pel que fa a la resta. La superfície que ocupa s'emmarca entre elevacions

rocoses, proporcionant-li un alt grau de protecció natural. Així, el propi emplaçament li

confereix una alta d'integritat espacial en aparèixer delimitada per la pròpia orografia de

la vall que, en aquest punt, forma aquest característic comellar, conegut com el comellar

18 Els materials exhumats en aquesta intervenció arqueològica foren revisats per aquest treball.

83

de la Font, hidrònim clarament relacionat amb la ubicació de la Font de la Roca

(PU1303) a l’extrem sud-est d’aquesta Zona F. La cota mitjana oscil·la entorn els 606

m. Al nord-oest queda delimitada pel Puig del Castellot, elevació d'uns 742 m. El límit

sud-est el marquen els afloraments rocosos del Puig del Porrassaret. Entre ambdues

elevacions, en els terrenys centrals de la depressió, discorre el curs d'una torrentera que

la travessa en direcció nord-est/sud-oest. El límit nord-est el marca l’inici de l’alzinar.

Es tracta d’una àrea que es situa sota la zona d'inundació de l'embassament, el

límit sud-oest de la zona ha estat variable en funció de les oscil·lacions de la línia

d'aigua. La cota mínima aconseguida durant aquest treball s'ha situat entorn dels 603m,

altura que va permetre documentar una extensió aproximada d'uns 6000 m² per a

aquesta zona F.

Amb la finalitat d'optimitzar els treballs de documentació d'aquesta Zona F, es

va procedir a la seva divisió en diferents sectors en funció de les característiques

geofísiques i morfològiques del terreny, així com de la valoració arqueològica de les

restes documentades en prospecció superficial.

Figura 27. Sectorització zona F. Elaboració pròpia. Cartografia IDEIB.

84


Sector NEMP.

Abasta els terrenys compresos entre el mur de partió, que discorre

transversalment la zona (sud-est/nord-est), i el límit nord-est de la conca d'inundació de

l'embassament. Comprèn una superfície aproximada d'uns 2500 m² íntegrament inclosa

dins l'àrea d'inundació de l'embassament.

Amb la prospecció superficial del sector es varen poder documentar algunes

evidències d'estructures, en alguns casos bastant deteriorades, de les quals tan sols eren

apreciables algunes filades de blocs calcaris de certa magnitud. La presència de dues

sitges i la possible identificació de restes de cabanyes associades a les mateixes va

contribuir a desdibuixar possibles estructures prèviament existents a l'àrea central del

sector. Tot i això, va ser possible identificar, a l’oest del sector, algunes alineacions de

blocs formant sòcols de parets que podrien definir una estructura que presenta un estat

de conservació bastant precari. El seu emplaçament en pendent i la seva ubicació sota

els talls del puig del Castellot han provocat que el moviment de blocs ocasionats per

l’erosió l’hagin malmesa amb certa importància. Pel que fa a aquesta estructura

(ES1301), és possible definir clarament una alineació de blocs de petit i mitja grandària

formant possiblement un mur de doble parament. Segueix una trajectòria aproximada

est/nord-oest, transversal al sentit de la conca, essent identificable en una longitud d'uns

16,50 metres aprox. En superfície és apreciable una gran quantitat de material ceràmic

clarament pertanyent a produccions islàmiques d’època almohade. Destaca l'elevada

concentració ceràmica documentada en els nivells superficials del paquet de colmatació

associat a les restes arquitectòniques. D’aquest mur, en sentit perpendicular i amb un

angle de 90º, neixen altres alineacions de pedres que semblen articular diferents espais

85

que es desenvolupen en direcció sud-oest fins desaparèixer per sota del mur de partió

que delimita el propi sector. Aquest fet denota continuïtat de les estructures d’aquest

sector NEMP amb l’altre sector contigu.

Sector SOMP.

Correspon amb l'àrea afectada pel mantell d'inundació que se situa

immediatament al sud-oest del mur de partió que travessa la zona i que funciona a

manera de límit del Sector pel seu flanc nord-est del sector NEMP. La vessant oest del

puig del Castellot servirà com un altre límit, a l'est serà la línia de bosc que marca la

transició entre l'àrea d'inundació de l'embassament i els terrenys que es situen en cotes

immediatament superiors, i finalment, al sud-oest el límit és variable.

La divisió entre els sectors NEMP i SOMP va respondre a la necessitat

d'optimitzar el registre d'informació a la zona F.

En general, fou possible advertir certa coherència en l'articulació estructural del

sector, basada en la disposició de grans murs transversals que defineixen successius

espais aterrats al llarg del lleuger i progressiu pendent que descriu el terreny en direcció

sud-oest, cap el fons de la vall. Aquestes “parets mestres”, de les quals es conserven els

sòcols formats per grans blocs calcaris col·locats a doble cara i amb possible farciment

intern de terra i rebles, semblen definir amplis espais oberts a manera de recintes

aparentment lliures d'articulació arquitectònica interna, flanquejats per alineacions

d'estructures que semblen ajustar-se a un esquema repetitiu en quan a la seva disposició,

morfologia i dimensions. L'anàlisi de la planimetria de les estructures identificades en el

sector permet advertir certa planificació en el disseny i distribució de l'espai construït.

Es tracta d'una estructuració adaptada a l'orografia del terreny mitjançant l'articulació

86

d'espais aterrats que defineixen diferents altures al llarg del lleuger pendent que descriu

el tàlveg a mesura que es desenvolupa cap a terres de fons de vall. A la zona central es

defineixen espais diàfans, disposats en sentit transversal a l'orientació del tàlveg i

estructurats en altures successives. En el seu extrem nord-oest, aquesta successió

d'espais es veu flanquejada per una alineació d'estructures que repeteixen un patró

espacial i compositiu conformant àmbits que semblen seguir un esquema modular;

planta rectangular definides per murs mitgers compartits per àmbits contigus, cadascun

amb un únic accés en el centre d'un dels costats majors, en aquest cas orientats est/sud-

est. A l'altre extrem, en el flanc sud-est dels espais centrals, es torna a repetir la mateixa

dinàmica d’articulació d'àmbits de planta rectangular alineats compartint murs mitgers

en els seus costats menors, encara que en aquest cas va ser possible advertir major

complexitat en la distribució i divisió estructural de l'espai, especialment a la zona

intermèdia del sector.

Amb la finalitat d'optimitzar el registre d'informació, es va optar per assignar

una fitxa d'Estructura a cadascuna de les considerades “unitats espacials aterrassades”

que articulen el sector. Es tracta d'una divisió basada en criteris merament organitzatius,

que implica una simplificació de les característiques estructurals de la zona. Les

limitacions derivades de la definició i registre gràfic de les restes sobre la base de

treballs de prospecció superficial impediren definir individualment cadascuna de les

entitats estructurals que integren el conjunt. Així, s'elaboraren un total de tres fitxes

d'Estructura (ES1301, ES1302 i ES1307) corresponents a aquesta divisió de l'espai

construït del sector, que sumada a la corresponent al Sector NEMP, suposen un total de

quatre unitats de registre d'estructures en el global de la zona.

Es tractaria, per tant, d'una estratègia de registre amb caràcter provisional,

adaptada a les limitacions que implica la identificació d'estructures mitjançant

87

prospecció superficial, i sempre oberta a modificacions a mesura que es vagi

aprofundint, en un futur, en la definició de les característiques estructurals del Sector.

L’abundant material localitzat in situ i en superfície, aflorant del dipòsit de

l’interior de les estructures, evidencia que la majoria d’estructures estarien ubicades dins

del període islàmic, cap a finals del període almohade, per l’abundant presència de

ceràmiques d’aquest context, com és el cas de les decoracions vidriades a base de

turquesa (Riera 2007). En alguns punts apareix de forma aïllada alguns fragments de

ceràmica de cronologia del ferro (talaiòtic/postalaiòtic) i romana (terra sigil·lada,

tègules, ...), element que evidenciarien una ocupació anterior de l’indret.

88

Figura 28. Divisió estructural zona F. Elaboració P .Galera i J. Deyà.

89

Sector Maqbara I (ES1327)

La diferenciació d'aquest sector es basa en criteris bàsicament arqueològics. Es

localitza a la vessant sud-est del Comellar de Sa Font entorn de la cota 605 m i a les

proximitats de la font de sa Roca (PU1303). La seva superfície es troba per complet sota

el nivell d’inundació de l’embassament. Pel moment s’estableix una línia de delimitació

en funció de les restes documentades en superfície.

Les limitacions imposades pel nivell d'aigua no va permetre prospectar i

documentar de forma integral la superfície del sector, per la qual cosa no va ser possible

precisar l'extensió de l'àrea destinada a ús funerari. La superfície que es va poder

identificar per aquest ús ocupa uns 1000 m².

La identificació d'estructures d'inhumació que afloraven en superfície va

permetre comptabilitzar les restes d'unes 15 inhumacions, consistents en fosses simples

individuals lleugerament excavades en el vessant, en ocasions, aprofitant les esquerdes

naturals que en aquest punt desenvolupa l'aflorament del substrat rocós. No es va

documentar cap tipus d'estructura associada a les inhumacions, ni tampoc elements de

cobriment, delimitació o senyalització de les fosses. Es va poder constatar un patró

repetitiu en quan a la seva orientació i a la deposició dels individus en el seu interior; les

fosses apareixen disposades amb una orientació dominant nord-sud en el seu eix

longitudinal (de cap a peus), amb la deposició del cadàver en decúbit lateral dret,

extremitats inferiors lleugerament flexionades i rostre orientat a l'est.

En alguns casos, les restes òssies afloraven amb un alt índex de connexió

anatòmica, essent possible individualitzar algunes inhumacions. En uns altres casos,

només s’han identificat les estructures funeràries a partir de l'aflorament d'un sector

90

anatòmic aïllat, o fins i tot de l'acumulació de material ossi ja totalment desarticulat

concentrat en alguns punts del vessant.

Les característiques de les inhumacions (Chavet et al. 2006) indiquen

l’existència d’un segon cementiri islàmic (maqbara).

Figura 29. Maqbara I. En vermell alguns individus documentats. Elaboració P. Galera i J. Deyà.

Figura 30. Individu documentat a maqbara I. Imatge: arxiu personal.

91

Zona Barranc (B) ZO1306

La individualització d'aquesta Zona respon a criteris completament geogràfics.

L’àrea aquí descrita coincideix amb la seva totalitat amb la UD2.


Aquesta àrea geogràfica coincideix amb el barranc que es forma en el punt on

neix el torrent del Gorg Blau o d’Almallutx19. Indret on el torrent es troba totalment

encaixonat dins les estribacions rocoses de la vessant nord-oest de la serra dels Teixos i

de la vessant nord-est del morro d’Almallutx. Aquesta zona es situa al sud de les cases

de possessió d’Almallutx.


Els treballs de prospecció es dugueren a terme seguint el traçat lineal dels tallats

que formen el barranc a un costat i altre del torrent, prestant especial atenció a les

formacions geològiques que predominen en aquesta zona, (abrics, coves, penyals, etc.),

de les quals teníem constància gràcies a la font oral de Antoni Matheu, el qual cita la

presència d’abundants balmes a l’indret.

Els resultats de la prospecció donaren com a fruit la identificació de fins a quatre

balmes que presentaren, en superfície, evidències d’ús en època prehistòrica i islàmica.

Totes elles es situen a la ribera dreta, aigües avall, del curs del torrent.

19 En quan al nom d’aquest tram de torrent hi ha controvèrsies, és anomenat a la cartografia i popular-ment amb ambos topònims.

92

Figura 31. Estructures documentades a la zona B. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

-Balma I (ES1321).

Gran coval, d’uns 20 m de llarg, que s'ubica al límit est de la zona H. El coval el

podem dividir en dos àmbits ben diferenciats. L'àmbit sud s'hi ubica un petit fontinyol

que discorre per tota la superfície d’aquest sector. Tan sols es visible la roca nua. En

canvi, a l'àmbit nord, hi trobam un petit mur de tècnica molt basta que delimita un petit

espai de tendència circular, uns 3 m². A l'interior s'hi han pogut identificar alguns

fragments d'alfàbia islàmica i fragments de ceràmica moderna, probablement el tancat

tingui relació amb el seu ús com a barraca de carboner per la proximitat de nombroses

sitges.

-Balma II (ES1320).

Es tracta d'un petit covalet tancat pel que fou un mur a doble filada de tècnica

ciclòpia que conserva uns 50 cm d’altura per uns 5 metres d’allargada. El parament es

troba en mal estat arrel de la seva reutilització com a barraca de carboner (les restes i la

sitja evidencien el fet). La cara externa fou modificada eliminant-se part de les filades

93

superior, a més d’obrir-se un petit portal al centre del mur ciclopi. Sembla que

l'adequació de l'interior per a ús de refugi provoqués el seu total buidat de sediment i

aquest fos llençat a l'exterior. Enfront de la balma és forma una gran rosseguera on hi

ha abundant ceràmica prehistòrica (bronze mig/final) i fragments de conglomerats de

calç formats per ossos humans.

La ceràmica, la tipologia arquitectònica del conjunt i les restes òssies indiquen

una ocupació principal dintre del bronze mig i inicis del ferro, a més d’un ús esporàdic

en època islàmica i moderna.

-Balma III (ES1319).

Abric rocós que es forma sota una gran cornisa. L’àmbit que queda protegit sota

aquesta es troba delimitat per un gran mur ciclopi, d’uns 10 m. Aquest conserva, en

alguns punts, una alçada d’uns 2,5 m i presenta un gruix d'uns 50-80 cm. El parament

està format per grans blocs de pedra ben treballats i escairats (la tècnica de talla recorda

a la dels murs de les estructures quadrades dels santuaris d’Almallutx). Malauradament

part de la cornisa, en un moment indeterminat, es va esfondrar sepultant i destruint part

del mur i de l’espai.

Figura 32. Mur tancament ciclopi ES1319. Imatge: arxiu personal.

94

No es va observa material prehistòric en superfície tot i que podríem atribuir la

construcció dins d'una fase del ferro. Antoni Matheu explica que als anys 70, baix la

direcció de l’arqueòleg Bartomeu Enseñat20, es va realitzar un sondeig a la cavitat. El

resultat fou la troballa d’una inhumació islàmica acompanyada d’una gerreta. Segons

l’informador, a causa de la presència de grans blocs caiguts, no es va poder arribar a

cotes inferiors de l’estratigrafia per tal de documentar nivells prehistòrics, tot i això,

explica la troballa de ceràmica del ferro ple a l’exterior de l’estructura.

Per la tipologia arquitectònica, l’indret podria correspondre a una balma

d’enterrament dins l’horitzó del ferro, molt semblant a altres casos coneguts com

l’abric de Son Gallard o l’abric de Son Matge. Un sondeig podria confirmar o no

l’existència d’enterraments en aquest espai.

-Balma IV (ES1318).

Aquesta balma es situa a una zona caracteritzada per la presència de grans blocs

caiguts, els quals en el seu moment degueren conformar una petita cornisa rocosa.

Soterrat sota els grans blocs caiguts es va poder apreciar la presència d’un petit mur que

delimitava un petit espai obert. D’aquest tan sols és identificable, de forma intermitent,

un tram d’uns 4-5 metres de llargària mig soterrat per les grans pedres. Tan sols

conserva una altura d’uns màxima de 40 cm. Al seu extrem nord, l’esfondrament de

part d’aquest parament permet veure el paquet sedimentari que conté el qual esta format

per un paquet compacte d’ossos humans amb abundant ceràmica. Aquest fet ens

identifica clarament l’ús funerari de l’espai. Les tipologies ceràmiques aparegudes

proposen una cronologia de l’indret al voltant del final del calcolític/ inicis del bronze.

20 Informació inèdita, aquesta intervenció mai fou publicada ni posada en coneixement de la comunitat científica.

95

Figura 33. Detall del tall sedimentari amb ceràmica i restes humanes. Imatge: arxiu personal.

Com incís a la prospecció en aquesta zona, puntualitzar que no es va identificar

cap element que indiqués la presència de molins hidràulics a l’indret. Molt

probablement la raó vendria donada per la pròpia orografia. La falta d’acusats pendents

i freus impossibilitaria l’emplaçament i funcionament d’una estructura d’aquestes

característiques. Suposició ja plantejada ante quem als treballs de camp.

96

Zona Santuaris (ST) ZO1307

La delimitació d’aquesta àrea es va basar en criteris bàsicament arqueològics.

L’àrea en concret coincideix amb el conjunt d’estructures prehistòriques (ES1316)

exhumades als anys 70 per l’equip dirigit pels arqueòlegs Manuel Fernández-Miranda,

Bartomeu i Catalina Enseñat (Fernández-Miranda et al 1971). Conjunt estructural

conegut popularment com els Santuaris d’Almallutx.


L’indret abraça els tres cims del puig del Castellot (775m) i la seva vessant sud-

oest. L’àrea delimitada es troba dintre de l’UD3.

Figura 34. Imatge del conjunt estructural. Sequera estiu 2004. Imatge: arxiu personal.

97


La intervenció arqueològica que tingué lloc els anys 1969-70 (Fernández-

Miranda 1971) posà al descobert un seguit d’estructures d’hàbitat i de caràcter religiós

integrades dins un recinte emmurallat. La muralla, de tendència circular i adaptada a

l’orografia del puig, presenta una altura que oscil·la entre els 2-3 metres. A l’interior del

recinte hi documentaren un conjunt d’estructures que es classificaren, segons la seva

tipologia i funcionalitat, en tres grups:

a) De tendència quadrada. Es tracta de tres edificacions, dues dins el recinte i

una altra aïllada a uns centenars de metres del poblat (ES1325), que destaquen de la

resta per la seva qualitat constructiva i per presentar una columna trilítica al seu centre.

Segons els excavadors, les columnes no tenien una funció de suport de la coberta de

l’edifici, sinó que plantegen la possibilitat que es corresponguin de recintes a cel obert

amb una funcionalitat de caire ritual/religiós.

b) De planta irregular. Són de planta marcadament arrodonida o absidal, la

tècnica constructiva de les quals és molt heterogènia. Segons els materials localitzats al

seu interior se’ls atribuí una funcionalitat clarament d’hàbitat. (llars de foc, pedres de

molí, etc.)

c) Petites estructures circulars, rectangulars o ovals. Són unes edificacions molt

pobres i poc consistents, que probablement tenien la mateixa funcionalitat que les

anteriors. Es troben molt arrasades.

Cronològicament el jaciment es situa entre el segle VII i 123 aC, en base a la

classificació dels materials, ceràmica indígena, ceràmica romana i materials metàl·lics.

A més, destaca la desaparició d’elements típicament talaiòtics (talaiots) i l’aparició de

noves tipologies constructives (santuaris amb columnes trilítiques i la murada),

98

determinant que podria ubicar-se cap al ferro ple/final, essent abandonat amb la

conquesta romana

Actualment, aquest tipus de construccions, denominades santuaris, s’inclouen

dins la fase I post talaiòtica (650/600-450 aC) de l’illa (Guerrero 1991).

A banda de l’ocupació prehistòrica, documenten un últim horitzó d’època

medieval, amb materials islàmics del segle XII-XIII, però que atribueixen a una

ocupació immediata a la conquesta cristiana de l’illa. Amb la revisió de les tipologies

ceràmiques que publicaren, actualment s’atribuiria aquesta fase cap al final del període

islàmic de l’illa (almohade).

Un altre element documentat, en base a la informació proporcionada per Antoni

Matheu i la conseqüent prospecció efectuada, correspon a una estructura prehistòrica

al cim del puig des Castellot (ES1326). Les restes s’ubiquen al pic central del citat puig.

Aquestes corresponen a una estructura de tendència rectangular d’uns dos metres

d’altura per uns 4x6 m de superfície que funciona a mode de plataforma sobre el punt

més elevat del promontori rocós. Els murs estan formats per pedres de mida mitjana i

sembla que l’accés sobre aquesta plataforma es realitzaria per una rampa situada al seu

costat sud-oest. Tan a dins l’estructura com al seu voltant s’hi observa abundant

material arqueològic, principalment ossos d’ovicàprids i bòvids, i restes ceràmiques de

l’horitzó del ferro inicial/ple. Les característiques de l’estructura i el seu emplaçament

denoten una funcionalitat de tipus religiosa/defensiva (Aramburu-Zabala 1998).

99

Figura 35. Planimetria realitzada 1969-1971 (Fernández-Miranda et al 1971).

100

Altres jaciment aïllats dins de la vall.

UD3

La prospecció dins del conjunt de la UD3 es va veure molt limitada per la línia

d’inundació de l’embassament durant el transcurs dels treballs de prospecció. La raó ve

explicada per les característiques de la vall a la Unitat de Documentació 3. La

verticalitat i profunditat dels laterals de la depressió del vall en aquest punt provoca que

el descens del nivell de l’embassament quasi no sigui perceptible i impliqui una pobre

superficialització dels terrenys submergits en comparació amb la UD1.

Tot i conèixer l’existència d’un santuari aïllat (ES1316) a la ribera oest de

l’embassament, que fou excavat amb la intervenció dels anys 70, a les tasques de

prospecció no ha estat possible documentar-lo per trobar-se totalment submergit. Tot i

això es compta amb material fotogràfic i és té una referència de la seva ubicació

aproximada. Igual ocorre amb la font des Polls, un altre element important de la UD que

tampoc s’ha pogut documentar.

A banda d’aquests elements submergits s’ha prospectat tots els penya-segats

ubicats a la cara oest del puig des Castellot, els quals s’estenen fins a la pròpia presa del

Gorg Blau. Tot i documentar nombroses balmes/covals, algunes amb restes

arquitectòniques, cap d’ells ha proporcionat evidències materials anteriors a l’època

moderna.

101

UD2

A banda de la zonificació i sectorització realitzada, dins del conjunt d’aquesta

UD s’han documentat dues cavitats que s’ha decidit presentar de forma independent per

la seva naturalesa i funcionalitat.

Cova I (ES1315).

La cavitat es situa en el límit de la zona E amb H, just al costat del llit del

torrent, oberta a la cara oest del turó de l'era. És tracta d'una coveta de reduïdes

dimensions formada per dues cambres, la major (àmbit 1) s'orienta en direcció nord-oest

i presenta una mida d'uns 7 m x 2,30 m. La segona cambra ubicada al fons s'orienta en

direcció nord i presenta unes dimensions, 2,5 m x 40 cm. Es troba sobre-elevada en

relació a la cambra 1 mitjançant grans blocs de pedra situats a la seva entrada a mode de

plataforma.

Figura 36. ES1315. Elaboració P. Galera i J. Deyà.

En superfície afloren nombroses restes humanes a més de ceràmica prehistòrica

amb desengreixats calcaris que podria correspondre al ferro ple.

102

Cova II (ES1308).

Petit cavitat que s'obri en una esquerda a la paret calcària al límit de la zona F

amb la zona S. La seva entrada es troba sobre elevada uns 8-9m sobre la font de la

Roca. L'interior es desenvolupa en direcció sud-oest/nord-est amb una profunditat d'uns

12 m i una amplada màxima de 1,9 m. Superficialment s'observa un terreny pedregós

amb terra de tonalitat ocre amb gran quantitat de restes orgàniques, principalment ossos,

la majoria d’ells humans. A més de localitzar-hi ceràmica en superfície del bronze mig i

del ferro inicial, aparegué un sol fragment, del que sembla, ceràmica islàmica.

Figura 37. Estructures aïllades vall Almallutx. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

103

Figura 38. Vista aèria zona F. Imatge: Smartaerials

Figura 39. Vista aèria zona E. Elaboració pròpia. Imatge: Smartaerials.

104

Figura 40. Vista aèria zona C, E, H, S i F. Elaboració pròpia. Imatge: Smartaerials

105

6.2. Prospecció hinterland Almallutx

UD4. Zona Turixant de Baix ZO1308.

Les tasques de prospecció en aquest emplaçament, descrit anteriorment, es

dugueren a terme seguint les dues riberes del torrent. Els treballs s’iniciaren sota la

presa del Gorg Blau, indret conegut com s’Estret, i tingueren com a límit les restes de

l’antiga central hidroelèctrica situada a uns 750m aigües avall. Un segon tram, que fou

també prospectat seguint la mateixa dinàmica, es situa entre l’actual embotelladora de la

font Major i les Cases Noves (PU1308), en el qual es va resseguir el torrent del Pixarell.

Com s’ha explicat a l’apartat corresponent, l’objectiu prioritari en aquesta UD

era la identificació de restes de construccions hidràuliques (molins, síquies, etc) que

poguessin relacionar-se amb les fonts documentals. Segons les cròniques a l’indret s’hi

ubicarien fins a sis molins hidràulics (JA1302). La prospecció realitzada ha permès

identificar fins a sis estructures, cinc d’elles al torrent del Gorg Blau i la restant al

torrent del Pixarell, que correspondrien en certa claredat als molins citats. A més, s’han

documentat altres estructures secundàries com porxos, síquies, safaretjos, assuts i una

cantera.

- El sistema hidràulic del torrent des Pixarell.

El conjunt documentat s’inicia a la Font de Turixant de Baix (PU1310).

D’aquest punt de captació d’aigua arranca una síquia que discorre, uns 20 m, paral·lela

al torrent fins a desaiguar dins un safareig. Aquest serveix com a dipòsit pel nodriment

del cub del molí (ES1348), ja que els dos es troben units per una mateixa síquia. En

quan al molí en sí, aquest conserva una altura màxima d’uns 8m, que correspondrien a

la torre del cub. Al davant d’aquest s’hi conserven les quatre parets del que degué ser la

casa de l’obrador. Dintre, parcialment tapiada, s’hi pots distingir clarament la capelleta

106

on hi anava inserida tota la maquinària. Per sota aquesta encara es conserva el canal de

desaiguat que discorria per sota des les moles (no conservades).

El bon estat de conservació de les ruïnes indica un ús fins a moments recents del

conjunt.

- Sistema hidràulic del torrent del Gorg Blau.

L’altra concentració d’estructures es correspon amb un grup format per cinc

molins encadenats que, a nivell de paral·lels mallorquins, tan sols es podria comparar

amb l’alineació dels sis molins del Llinars de Pollença. Segons Mercè Argemí, que

realitzà un interessant estudi sobre els assentaments rurals andalusins de Pollença en

base a una exhaustiva prospecció (Argemí 1999a), tan sols dos d’aquests molins

tindrien un origen andalusí. Els restants serien posteriors, tres foren erigits a les

darreries del segle XIII (ja en ocupació feudal) i el darrer en una data anterior a l’inici

del segle XVI. Aquest fet implica que ens trobem davant un cas atípic en quan a

enginyeria hidràulica andalusí dins del context de l’illa.

El sistema documentat en aquesta UD s’inicia a un gorg natural situat sota el

pont que dona accés a la central de bombes de propulsió d’Emaya. En aquest punt s’ha

pogut identificar el que semblen les restes d’un possible assut (ES1336) emplaçat dins

el llit del torrent. Tan sols queden les evidències de dues filades de pedres i la marca a la

roca natural de la línia màxima d’inundació. Des d’aquest punt s’intueix el tram d’una

antiga canalització, que seguint la cota de l’assut, discorre paral·lela al torrent i

desemboca a una estructura adossada (ES1331) a les roques naturals. Aquesta estructura

consisteix amb un gran parament de pedres de petita/mitjana mida formant un gran mur

que crea una caiguda d’uns 5 m. Al centre del mur s’hi pot veure en claredat la marca en

negatiu del lloc on estaven disposades les peces de pedra que formaven el canal del cub.

107

Seguint uns 20 m aigües avall es localitza una segona estructura (ES1332) on clarament

s’hi distingeix el que fou part de la torre i síquia superior d’un antic cub que aprofita un

sortint rocós per assentar-s’hi. El punt de caiguda d’aigua mesura uns 6 m.

Tot seguit es localitza la carretera Sóller-Lluc que travessa i desfigura el següent

tram. Un cop superada la carretera, just a sota del mur de cimentació de la mateixa, s’hi

pot observar la restes d’una tercera torre de molí (ES1333). Com l’anterior cas, aprofita

un sortint rocós per assentar la torre del cub la qual es troba en un estat de conservació

pèssima, tan sols podent-se identificar una acumulació de pedres d’uns 3 metres

d’altura.

Als peus del sortint d’aquesta tercera estructura, parcialment dins del llit del

torrent, s’hi emplaça el que sembla un gruixut mur de contenció (ES1338) que podria

correspondre a una segona presa. D’aquest punt neix una síquia, amb un primer tram

cobert uns 10 m, que nodriria un quart molí (ES1334) que conserva una monumental

torre de cub d’uns 5 m d’altura. Tot seguit la síquia continua fins desaiguar en un

safareig, actualment totalment colmatat de sediment, que es troba al darrera de l’últim

molí de la cadena (ES1334). Aquest molí conserva amb un relatiu bon estat de

conservació el tram de la síquia que discorre per sobre el cub. A sota de les restes de la

torre es poden identificar alguns murs que podrien correspondre a dues dependències

annexes i el desaigua que desemboca directament a la llera del torrent. L’obra d’aquest

darrer molí es diferencia clarament de la resta i presenta moltes similituds amb el molí

aïllat anteriorment descrit (ES1348). Elements que indiquen que aquest també degué

funcionar fins a temps recents.

Sembla que tots els molins és trobaven connectats per una mateixa síquia, tot i

això existien diversos punts de captació repartits al llarg del sistema.

108

Un darrer element documentat, situat entre el segon molí i el llit del torrent, ha

estat una cantera de tur (ES1337), on encara són clarament visibles els talls a la roca, les

marques dels picapedrers i algun bloc encara sense extreure. Clarament molts d’aquest

carreus extrets foren utilitzats per a la construcció d’aquestes estructures hidràuliques.

La prospecció d’aquesta UD4 ha estat del tot sorprenen arrel de l’abundància de

restes i la consonància de la majoria d’aquestes amb les fonts escrites. Tot i això s’ha

de tenir ben present que, tot i la presència de molins a l’indret, no es pot dir amb certesa

que les restes visibles corresponguin als molins del segle XIII. Molt probablement la

majoria foren reutilitzats i reformats en èpoques posteriors. A pesar de tot, aquestes

evidències ens confirmarien que fou l’emplaçament elegit al segle XIII per ubicar-hi els

sis molins d’Almallutx.

Figura 41. Sistema hidràulic de Turixant de Baix. UD 4. Elaboració pròpia. Cartografia Topohispania 2010.

109

UD5. Zona del Prat de Cúber ZO1309

Els treballs de recerca en aquesta unitat geogràfica, denominada UD5, s’han

desenvolupat en base a tres fonts bàsiques. La primera correspon al llibre del

Repartiment on es cita l’existència d’un rafal anomenat Alboroy , el qual disposava de

dos molins (veure apartat 5.1.3). La segona font correspon al conjunt d’informacions

rebudes per Antoni Matheu: presència de ceràmica a les proximitats de les antigues

cases des Prat i a la falda sud del puig de sa Trona. I la darrera a l’existència a la

contrada del topònim del Molinot.

Els resultats del treball de prospecció han estat el següents:

- Conjunt d’estructures del “Molinot” JA1304.

A l’indret conegut com el Molinot (Ordinas et al. 1995) s’han pogut

documentar un conjunt d’estructures hidràuliques clarament relacionades amb el propi

topònim.

Es tracta de dos molins disposats de forma escalonada, i separats per una canal

de 41 m, que aprofitaven l’aigua de la font des Prat (PU1305). D’aquests tan sols es

conserva la canal i part dels cubs, tot i així, es calcula que el superior tenia una caiguda

d’uns 8 m, mentre que l’inferior sembla que sols arribava als 6 m. Manquen els espais

dels obradors i de les moles. A les proximitats del molí inferior hi romanen restes d’una

edificació de 48 m² de planta que fa difícil determinar-ne la funció i la seva cronologia

(si és coetània als molins o no).

110

- Cases velles des Prat JA1303.

La prospecció sistemàtica de l’entorn immediat a les cases des Prat (PU1304) ha

donat com a resultat la identificació d’una amplia àrea de dispersió de ceràmica islàmica

que s’estén des de la façana principal de les cases fins al camí del GR-221. L’origen

d’aquestes restes sembla que provenen d’un conjunt de paraments, força malmesos, que

afloren a l’enfront de la façana principal, a uns 30 m. Les restes ceràmiques apareixen

altament fragmentades i els murs no permeten definir cap tipologia concreta

d’estructura la qual cosa impedeix aprofundir més en aquestes restes.

- Refugis de l’esllavissada del puig de sa Trona JA1305.

La darrera zona de prospecció fou la situada a la falda sud del puig de sa Trona,

de la qual havia notícies de troballes de ceràmiques islàmiques entre grans penyals

d’una antiga esllavissada. La zona es caracteritza per una gran acumulació de gegantins

blocs calcaris. Els espais buits formats sota alguns dels grans blocs o entre ells ha estat

aprofitat com a lloc de refugi des de temps prehistòrics. Així ho constata la presència de

ceràmica d’aquesta cronologia (no s’ha pogut concretar la cultura per l’alt índex de

fragmentació de les restes localitzades). A més, s’han documentat nombrosos murs que

delimiten aquests “enfonyalls” i serveixen per a delimitar petits espais. En alguns d’ells

s’ha documentat ceràmica islàmica típica de cronologia almohade, fet que podria datar

aquests paraments, ja que per la seva obra no semblen en origen prehistòrics. La manca

de sitges a les proximitats fa plausible aquesta hipòtesis.

Les restes localitzades en aquesta UD5 sembla que podrien corroborar la

hipòtesis inicial de la relació entre el Rafal Alboroy i la zona del Prat de Cúber

(ZO1309). Les restes pròximes a les cases del Prat (JA1303) i les restes de dos molins

(JA1304) coincideixen inicialment amb la documentació consultada.

111

Figura 42. Jaciments documentats a la UD5. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

UD6. Zona Puig del Castellot des Rafal ZO1310.

La prospecció en aquest entorn venia determinada pel topònim de la pròpia

elevació muntanyosa, el Puig del Castellot des Rafal, topònim que per sí mateix ja

induïa certa relació amb un rafal. Temporalment la prospecció a aquesta àrea fou

posterior a la realitzada a la zona del Prat de Cúber. La possible identificació de les

restes del rafal i la proximitat física de les dues zones explicaria l’adopció del topònim

per part de l’elevació rocosa. Aquest fet encara corroboraria més la hipòtesis del Rafal

Alboroy. Es pot avançar que amb tota la prospecció realitzada a les UDs 5,6 i 7 no s’ha

localitzat fins al moment cap altre estructura que pugui fer sospitar la presència d’un

segon rafal/alqueria a l’indret.

Les tasques de camp inicialment es varen planificar en dues fases. En primer

lloc, explorar els penya-segats de la cara sud-oest del puig, ja que des de la llunyania es

podien entreveure un seguit de covals. Posteriorment, com a segona fase, accedir al cim

d’aquest.

112

La visita a la zona de penya-segats donar com a resultat la localització de tres

indrets fèrtils (JA1306), arqueològicament parlant.

- El coval (ES1339).

Consisteix en una gran encletxa, d’uns 4 cm d’amplada, que s’obri verticalment

uns 15 m i que s’endinsa dins la muntanya uns 6 m. Al seu interior és pla i es troba

totalment cobert d’excrements d’ovicàprit. Sembla que hi ha una pobre potència

estratigràfica ja que en gran part de la superfície hi aflora la roca natural. Al davant de la

boca d’aquest coval s’hi forma una gran rosseguera que, molt probablement,

correspongui al sediment que originàriament s’hi trobava al seu anterior i que a causa

del pendent i l’erosió ha estat arrastrat al seu exterior. En aquest indret s’hi pot observar

abundant material ceràmic, principalment de l’edat del bronze i d’època islàmica

almohade. Tot i que també si pot localitzar algun fragment d’època recent.

- Balma 1 (ES1340).

Aquesta primera balma, de reduïdes dimensions, d’uns 5x3 m s’obri a uns 20 m

per sota del coval. Sembla que al seu davant s’hi han alineat algunes grans pedres per tal

de delimitar un petit espai. A l’exterior d’aquest petit àmbit s’hi troben també materials

islàmics i alguns fragments de ceràmica prehistòrica.

- Balma 2 (ES1341).

El darrer abric es troba a uns 40 m de l’anterior. Es tracta d’una balma d’uns 15

m de allargada que se li esfondrar la cornisa, molt probablement, en temps prehistòrics.

Aquest fet s’evidenciaria per l’abundant presència de ceràmica del bronze que aflora per

sota dels grans blocs caiguts. A la zona central, per sobre de la cornisa caiguda, s’hi pot

identificar la base d’una cabana que aprofita grans roques per configurar una línia de

“mur” creant un petit espai d’uns 2x2 m. Entorn a ell s’ha pogut identificar algun

113

fragment de ceràmica islàmica, de cronologia indeterminada, i alguns altres de factura

recent.

Un cop realitzada la prospecció a la zona sud-oest, es prosseguir amb la recerca

al puig en sí. Per tal d’accedir al cim, 903 m, es resseguí l’únic camí existent, ja que la

topografia agresta de l’indret no permet altre via d’accés. A la cota dels 800 m s’hi va

localitzar un petit pla format per un frondós bosc d’alzines, punt que coincideix amb

l’únic pas que connecta ambdues vessants del puig i el tirany que dona accés al cim.

Actualment encara és pot veure, a la cara oest, el tram de camí de ferradura construït al

propi tall rocós per tal de permetre aquesta única via d’accés. En aquest indret, en

superfície, hi existeix una abundant concentració de ceràmica (ES1342) de cronologia

islàmica almohade que s’estén en direcció sud-est. Sembla que no hi ha estructures al

punt on s’hi localitza la majoria de ceràmica, tan sols són identificables algunes sitges i

cabanes de carboner. En canvi, a uns 50 m en direcció est a la cota de 790 m, s’hi troba

una segona concentració destacable de ceràmica islàmica clarament relacionada amb les

restes del que semblava una estructura (ES1343). Tan sols es identificable el cantó d’un

àmbit ja que al mateix emplaçament s’hi localitza una sitja de carboner que és superposa

a la construcció anterior. Un fet destacable i de certa estranyesa és la fonamentació, del

tot desproporcionada, de la pròpia sitja. Aquest element podria indicar que l’estructura

islàmica preexistent pogués haver estat de certa envergadura.

Un altre element a tenir en compte és la situació estratègica de l’emplaçament.

En primer lloc, per situar-se en un punt de pas des de la zona de Mancor, i en segon lloc,

pel seu domini visual sobre el tram del camí del Tossals Verds, des del coll dels Coloms

fins a les Cuculles.

114

La prospecció restant del puig, de la cota compresa entre els 800-904 m, no

proporcionar cap troballa més.

Figura 43. Elements documentats UD6. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

Un darrer indret visitat, situat al límit entre la UD6 i UD7, fou el jaciment de la

Cova dels Ossos (JA1307), coneguda des de fa mitja centúria arrel de la intervenció

arqueològica realitzada pel Pare Veny als anys 60 (Veny 1968). Veny va identificar una

necròpolis del bronze mig, a més d’altres materials atribuïbles a un context calcolític

(falça de sílex tabular). Una visita a l’indret va permetre documentar alguns fragments

de ceràmica prehistòrica, abundants restes humanes i la presència de ceràmica islàmica,

almohade.

115

UD7. Zona dels Pinetons i les Cuculles ZO1311.

Els treballs de prospecció desenvolupats en aquesta darrera UD es fonamentaren

en la reinterpretació d’un document de l’any 127621, anteriorment presentat. Els

resultats obtinguts, que tot seguit seran presentats, han estat sorprenents i inesperats.

Les diverses visites realitzades sobre el terreny han permès constatar diverses

evidències antropològiques i arqueològiques.

En primer terme, s’ha evidenciat la presència d’una llarguíssima paret de

gairebé tres quilòmetres de longitud, només interrompuda per la presència de barrancs o

de penyes escarpades que la fan innecessària. Aquesta neix baix del puig d’Amor i

arriba fins al coll de ses Barraques. El mur mostra, a la part superior, restes de pals

d’ullastre i fils de subjecció d’una reixeta metàl·lica. La morfologia i la tècnica emprada

són distintes en cada tram i revelen que ha estat adobada i reconstruïda en diverses

ocasions. En conseqüència, no és possible fixar-ne la data de construcció. No obstant

això, no hi ha dubte que el traçat coincideix exactament amb la descripció inclosa a la

sentència.

“acordam que el terme d’Almallutx s’estengui cap a l’alqueria d’Almadrà, a la

part d’occident, fins al puig d’Amor; i d’aquí va baixant fins a un coll cap a la tinença

de l’alqueria de Ramon Guitard (Solleric); i, d’aquest coll, tal com discorre l’aigua de

la coma fins a la serra d’aqueixa coma, cap al migdia; i va baixant per aqueixa serra

fins al torrent de Cúber; i, des d’aquí, va ascendint en línia recta fins al cim d’una roca

alta que hi ha sobre l’alqueria d’Almadrà, cap a mestral; i d’aquí baixa per unes parets

sarraïnes fins a una coma on hi ha uns ullastres; i d’aquests ullastres puja per una

21 ACM. Pergamins. Nº 7949, 9 calendes maig 1276 (23/04/1276). Ha estat publicat en llatí per Zozaya/Miranda/Moure (1972: 220) i traduït al castellà per R. Juan (1970) i al català per R. Rosselló Vaquer (1979: 129).

116

paret sarraïna semblant i per una serra on hi ha unes talaies; i directament per dita

serra i cims de les roques puja fins al coll anomenat de ses Barraques; i després, pels

cims de les roques del coll de ses Barraques va baixant cap al torrent de l’Alzinar de

Massanella” (Rosselló 1979:129).

Com incís, remarcar que aquest mur marca el límit dels actuals termes

municipals d’Alaró i Escorca, en el tram comprès entre el torrent de Cúber i el torrent

de Massanella.

En segon terme, s’ha dividit aquest mur en diferents trams de prospecció.

L’element que ha definit aquesta divisió ha estat un conjunt de cites que apareixen dins

del text i que fan clares al·lusions a restes constructives. Les labors realitzades a l’indret

han proporcionat els següents resultats que es presentaran seguint l’ordre correlatiu dels

trams estudiats, el mateix ordre en que apareixen les referències dintre del propi text.

Figura 44. Trams definits sobre el mur de partió (línia vermella). Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

117

- El primer tram correspon a la cita “...va ascendint en línia recta fins al cim

d’una roca alta que hi ha sobre l’alqueria d’Almadrà, cap a mestral; i d’aquí baixa per

unes parets sarraïnes fins a una coma on hi ha uns ullastres...” (Rosselló 1979:129).

Al fons de la coma on el document hi situa uns ullastres hi ha restes de sitges i cabanes

de carboner i un seguit de marjades. El dens mantell de vegetació ha fet impossible la

recerca de restes materials i/o constructives.

- El següent tram es basa amb el text “...d’aquests ullastres puja (la partió) per

una paret sarraïna semblant...” (Rosselló 1979:129) coincideix amb el segon tram de

paret estudiat, que ascendeix des del Saragall des Tossals Verds cap a la serra des

Pinetons. En aquest punt s’ha pogut evidenciar com la pròpia paret seca del mur de

partió literalment atravessa i es superposa sobre un mur anterior (JA1309). Aquest mur

inferior sembla ser en realitat una estructura de tendència rectangular de la qual tan sols

es poden intuir tres dels quatre murs que la conformarien. Del mur a doble filada es

conserva únicament uns 20 cm d’altura i uns 4 m d’allargada. Tan de l’interior com del

seu entorn més immediat s’han pogut recuperar nombrosos fragments de ceràmica

islàmica de cronologia almohade, elements que ens datarien aquesta estructura.

- El tercer tram, situat a l’esperó sud-oest de la serra des Pinetons (Es Més Alt des

Pas de ses Cabres), s’ha pogut relacionar amb la següent referència “...d’aquests

ullastres puja (la partió) per una paret sarraïna semblant i per una serra on hi ha unes

talaies...” (Rosselló 1979:129). La recerca en aquest rocós i esquerp indret ha permès

evidenciar la presència d’un conjunt d’estructures (JA1310) de cronologia prehistòrica.

Tot i esser evident la presència d’aquestes, la vegetació i el mal estat en que es troben

118

no ha permès definir-les amb claredat. La tipologia d’algunes d’elles fa sospitar que

podrien correspondre a estructures naviformes, així ho donen a intuir alguns murs de

tendència absidal. La pobre ceràmica recuperada es situa dins aquest mateix horitzó

cultural. Tot i no poder treure més conclusions en quan a l’arquitectura i configuració,

sembla del tot raonable afirmar que es tractaria d’un jaciment que te com objectiu

controlar visualment la vall d’Almadrà i els accessos des d’aquest a l’interior de la

Serra.

- El darrer tram estudiat es situa a l’indret anomenat, pel document, com el coll de

les Barraques “... i directament per dita serra i cims de les roques puja fins al coll

anomenat de ses Barraques...” (Rosselló 1979:129). A més d’això, a unes quantes

línies posteriors, el text menciona la intenció de marcar, al coll, aquesta línia de partió

amb una creu.

Figura 45. Jaciments identificats UD7. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

119

La prospecció inicialment es va centrar al coll pròpiament dit, tot pensant que les

restes de les “barraques” s’emplaçarien en aquest element topogràfic. Els resultats es

podrien resumir amb la troballa de mitja dotzena de fragments ceràmics de difícil

adscripció cronològica. La falta d’elements atribuïbles a construccions “antigues” van

fer replantejar la recerca a l’àrea. Per aquest motiu, es decidí resseguir la partió des del

tram anterior fins arribar al punt més elevat de la serra on el mur de partió finalitza

sobtadament.

Aquest tram prospectat es caracteritza per la seva abruptositat. Tot i això, quasi

al cim i a l’altura del coll de ses Barraques, es forma un gran pla que bascula en direcció

a la vall d’Almadrà. Des d’un primer moment es constatà una important dispersió de

ceràmica islàmica almohade a tot l’indret.

La concentració de materials es feia major com més s’ascendia en direcció al

cim. Fou entorn de la cota dels 728m quan es va fer evident la presència de restes

arquitectòniques. La prospecció acurada de tot aquest entorn ha donat com a resultat la

documentació d’un recinte fortificat (JA1310) conformat per dues línies de muralla

situats entre la cota dels 710-740 m. En el punt més elevat d’aquest recinte, ubicat entre

la cota 729-740 m, s’hi han pogut comptabilitzar fins a 10 estructures (ES1346), de

tendència semicircular, que s’adossen als afloraments rocosos. Els murs, d’elaboració

molt rudimentària, estan formats per pedres de mides molt variades disposades a doble

filada de manera aleatòria. Aquests delimiten petits espais d’uns 3-4 m² i alguns

conserven una altura màxima d’1 m. Una neteja de vegetació, en molta probabilitat,

permetria documentar un major nombre d’aquestes edificacions. Si analitzam el

conjunt, aquestes estructures s’avenen en un tot al denominatiu “ses Barraques” que

acompanya el topònim del coll, molt probablement donant nom a aquest. S’ha de

120

puntualitzar que al punt més elevat de tot el recinte, coincidint amb el lloc on finalitza la

partió, si han pogut documentar dues creus incises a la roca (ES1347).

Figura 46. ES1347. Imatge: arxiu personal.

Tot aquest conjunt de cabanes es troba delimitat i protegit per un gran mur

(ES1344) d’uns 140 m d’allargada que discorre d’oest a est i tanca a la totalitat l’accés

al cim. L’espai comprés correspon a uns 4500 m². Aquest mur presenta una altura

màxima conservada d’uns 2 m i una amplada màxima d’un 1,5 m. Aquest línia muraria

ressegueix les estribacions rocoses d’aquest indret per tal de donar més imponència al

conjunt. La tècnica constructiva és evidentment tosca i destaca per la falta d’ordre

alhora de disposar les filades de pedres (combina grans blocs amb altres pedres de

mides mitjanes i petites sense seguir un ordre aparent). Clarament, el mur es va

construir aprofitant els materials més pròxim sense retocar, fet evidenciat per la gran

variabilitat en quan a la tipologia de les pedres i a la seva disposició tan aleatòria en tot

el conjunt del mur (sembla un simple amuntegament de pedres de tendència rectilínia).

A l’extrem inferior est d’aquest primer recinte superior neix una segona línia de

murada (ES1345) que es perllonga uns 40 m en direcció sud i segueix uns 40 m més en

direcció oest. El mur, tipològicament i tècnicament, és igual que el del primer recinte

descrit. Aquest delimita un espai d’uns 5500 m².

121

En el punt on neix aquest mur des del recinte superior s’hi troba l’accés

principal. Davant aquest portal s’hi troba un mur paral·lel d’uns 4 m de llargària que

obliga fer un zig-zag per tal d’accedir al recinte. Aquesta tipus d’entrada es coneix com

accés en forma de colze i és un element característic de la tradició arquitectònica

islàmica (Gil 2013:401).

A nivell interpretatiu la primera impressió que dona tot el conjunt, si l’analitzem

des del punt de vista arquitectònic, és la percepció d’una arquitectura improvisada i de

ràpida execució, aprofitant al màxim els recursos de l’entorn per tal de crear un recinte

defensiu amb el mínim de temps i esforç possible. A nivell arqueològic destacar

l’exclusiva presència de material almohade a tot el conjunt.

La seva privilegiada situació geoestratègica li permet dominar la vall d’Almadrà,

d’un costat, i tot el Pla de Mallorca, de l’altre. També li facilita controlar l’accés a les

muntanyes des del sud per Alaró i Mancor, a la vegada que té una vista excel·lent del

castell d’Alaró. A manca de prospeccions més acurades, tot fa pensar en una zona de

defensa o refugi musulmà de l’època de la conquesta (1229-1232).

Figura 47. Estructures documentades a JA1308. Elaboració pròpia. Imatge: IDEIB.

122

7.Conclusions i perspectives de futur.

7.1 Reflexió sobre els resultats obtinguts.

Abans de realitzar un anàlisis dels resultats del treball de prospecció s’han de

tenir en compte un seguit d’elements. La metodologia de prospecció presenta unes

mancances prou rellevants alhora de realitzar una interpretació formal dels elements

documentats. Aquestes deficiències grosso modo serien:

-Restes no documentades. Destruïdes, no localitzades o submergides

Una primera problemàtica és la desconeixença de si els elements/emplaçaments

arqueològics més rellevants han estat en la seva totalitat documentats. Els motius poden

ser varis, en primer lloc per la destrucció d’estacions arqueològiques a causa del pas del

temps, els treballs agrícoles, etc. En segon terme, que hagin passat desapercebudes al

prospector i, finalment, que es trobin submergits sota les aigües del Gorg Blau.

-Interpretació de les restes. Funcionalitat.

La documentació d’estructures a nivell de prospecció implica obtenir, tan sols,

una imatge superficial i desfigurada de l’element documentat. Aquest fet fa que no es

pugui aprofundir amb l’element en sí, i haver de recórrer a la anàlisi de la relació

d’aquest amb el seu entorn més immediat, per tal d’aproximar-se a la seva funcionalitat

mitjançant ítems de diferent naturalesa (emplaçament, topografia, vies de

comunicació,...).

123

-Datació de les restes. Fases d’ocupació i ús.

S’ha de partir de la base que un emplaçament arqueològic fou concebut i utilitzat

amb una funcionalitat concreta. Un cop aquesta deixa d’estar present, aquesta

estructura/emplaçament o be és abandonada o be és reutilitzada per a altres funcions.

Aquesta seqüència d’ocupació, tan esquemàtica, simplifica la problemàtica que

representa l’anàlisi i datació d’un element documentat mitjançant prospecció. Les

diferents fases d’ocupació/ús són un constant desvirtuant del que fou l’ús primigeni amb

el que són les restes que s’han documentat superficialment. Aquest fet està estretament

lligat a la problemàtica de datar un element sense intervenir-hi arqueològicament

(excavació).

En base a aquestes problemàtiques les conclusions que es puguin extreure s’han

de considerar del tot aproximatives per les deficiències i inexactituds que presenta la

naturalesa d’una prospecció arqueològica.

Per tal de realitzar un estudi coherent de les restes documentades a la vall

d’Almallutx i el seu hinterland, amb la intenció de interrelacionar-les entre elles i el seu

entorn, es proposa una seqüenciació cronològica de les diverses fases d’ocupació per tal

de poder abordar un estudi individual de cada una d’elles.

Ocupació l’època del bronze (Bronze antic i fase naviforme).

Dins aquesta fase cronològica s’han pogut documentar fins a dotze

emplaçaments, fig.48. Quatre d’ells corresponen a necròpolis (ES1308, ES1318,

124

ES1320 i JA13007), sis més a refugis22 (JA1305, ES1339, ES1340, ES1341, JA1307 i

l’abric dels Tossals Verds) i dos a assentaments (JA1310 i ES1312). Analitzant la

situació de cada un d’aquests indrets, sobre un plànol topogràfic, és poden extreure

algunes conclusions:

En primer lloc, es poden distingir dos grups de jaciments en quan a la seva

ubicació. Un primer situat dins del vall d’Almallutx i un segon situat dins el que seria el

principal accés des del Raiguer a la Serra, el camí dels Tossals Verds. Dintre de cada

un d’aquests hi destaca un assentament, en el primer cas ES1312 i en el segon JA1310.

ES1312 correspon amb les restes del que degué ser un poblat de navetes, molt

malmès a causa de la reutilització de les seves pedres en èpoques posteriors, que degué

funcionar com a centre poblacional de la vall. Entorn a aquest s’han pogut relacionar,

per la seva proximitat, fins a tres necròpolis d’enterraments col·lectius, una en cova i

dues en abric. Destacar aquestes dues últimes per la seva ubicació dintre del barranc que

dona accés a la vall des del Coll dels Coloms.

El segon assentament, JA1310, destaca per emplaçar-se a un indret prou

estratègic, el pas que permet l’accés al canal per on discorre el camí del Tossals Verds,

principal via de comunicació entre les muntanyes i el raiguer en aquest punt de la Serra

de Tramuntana. JA1310 es troba sobre un gran esperó rocós i, tot i que les restes es

troben molt malmeses per l’erosió, en tota probabilitat, sembla que originàriament

aquestes haguessin pogut formar un petit assentament de navetes (bronze mig/final) en

altura que dominaven visualment la vall de Son Ordines i el canal que s’obri fins a

Comasema. Emplaçament que explicaria la seva funció clarament estratègica de control

del pas a les muntanyes.

22 Entesos com emplaçaments d’habitat d’ús temporal/provisional.

125

En relació a JA1310 podria estar la cova dels Ossos (JA1307), coneguda per la

seva necròpolis del bronze mig/final. Aquest espai funerari no havia estat relacionat en

cap indret d’hàbitat proper. La documentació d’aquest nou emplaçament podria

relacionar ambos jaciments, JA1310 i JA1307.

Per finalitzar aquesta fase del bronze destacar el conjunt d’abrics (JA1305,

ES1339, ES1340, ES1341, JA1307 i l’abric dels Tossals Verds) situats a ambdós costats

del torrent des Prat.

Si ens endinsem dins el context del bronze mallorquí, dins l’economia de

subsistència d’aquestes societats prehistòriques (Guerrero et al 2007:11), hi destaca

l’important pes que juga la ramaderia com a base alimentaria d’aquestes comunitats.

Tan la vall d’Almallutx com la vall de Son Ordines destaquen per la seva riquesa en

espais de pastura i abundància d’aigua. El fet de trobar-se les dues valls connectades

pel canal per on hi discorre el camí del Tossals Verds explicaria la presència d’un

assentament clarament destinat a controlar aquesta via (JA1310), a més de la presència

de nombrosos punts de refugi i la presència de necròpolis als mateixos punts d’accés als

assentaments. El cas de la vall de Sóller és prou il·lustrador, on la presència de

necròpolis als principals punts d’accés a la vall és un fet remarcable i clar així és pot

concloure a un interesant estudi realitzat a la citada vall (Coll 2005). Aquesta evident

intencionalitat de control, tan a nivell de control físic com simbòlic (religiós/funerari),

podria explicar-se per la importància que degué jugar l’indret en el context de les

principals vies de transtermitància de l’època que connectaven el raiguer amb l’interior

de la Serra.

126

Figura 48. Ocupació del bronze. Groc: Refugi. Negre: Necròpolis. Verd: Control visual. Blanc: Assentament/altres. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

127

Ocupació de l’època del ferro (talaiòtic i postalaiòtic).

En quan a la fase del ferro mallorquí s’han pogut enregistrar fins a 8

emplaçaments arqueològics, fig.49. Tres d’ells d’us funerari (ES1315, ES1319 i

JA1307), dos assentaments (ES1316 i ES1330), dos de funcionalitat religiosa (ES1325 i

ES1326) i un darrer, l’abric del Tossals Verds, de difícil adscripció funcional (Calvo et

al 2002, 182).

El primer que destaca és l’alta densitat d’assentaments d’aquest període en el

vall d’Almallutx en contrast amb el buit d’estacions des del Prat de Cúber fins l’entorn

de les cases Velles dels Tossals. Aquest buit crea dubtes alhora d’interpretar aquesta

fase cultural, ja que fa plantejar si aquest es degut a un error alhora de datar les restes

documentades o si simplement és un reflex de la realitat existent. Una altra problemàtica

està relacionada amb l’abric dels Tossals Verds. La publicació (Calvo et al 2002) no

acaba de determinar quin era l’ús de l’abric en el context del ferro mallorquí. Les

característiques del gran mur ciclopi s’apropen als jaciments de Son Matge i de Son

Gallard, jaciments d’ús funerari. Tot i això, la manca de troballes de restes humanes o

elements que determinin aquest ús fa difícil no plantejar-se una altra utilitat, com podria

ser una balma d’estabulació amb mur de tancament o un punt de control d’una via

d’accés com el cas del puig de sa Rota de Son Sabater a Valldemossa (Waldren i

Strydonck 1993:9) i les Rotes Llargues Calvià (Guerrero 1982:181). Aquesta

problemàtica no deixa més remei que posar en quarantena aquest emplaçament.

En quant a l’ocupació de la vall abans de la prospecció tan sols eren coneguts,

per la comunitat científica, els anomenats Santuaris d’Almallutx (ES1316), relacionats a

un nucli poblacional del ferro dins el context de la vall, i el santuari aïllat situat a les

128

seves proximitats (ES1325). El treball de prospecció a tret a la llum nombroses restes

que permeten realitzar una nova interpretació de tot aquest conjunt.

Els resultats obtinguts permeten distingir dos nuclis, un corresponent als ja

mencionats Santuaris d’Almallutx (ES1316) i l’altre, a un “nou poblat” localitzat

mitjançant aquesta prospecció (ES1330). Aquesta dualitat obri un seguit d’interrogants.

Hi ha dos nuclis d’hàbitat dins el vall d’Almallutx? Quina relació hauria entre ells? Un

assentament és depenent de l’altre? S’ha de remarcar que la distància existent entre ells

és de tan sols 250-300 m.

Un cop situats sobre cartografia les estructures documentades i posades en comú

en relació a la seva probable funcionalitat, fig.49, sembla que el conjunt presenta certa

coherència.

La proposta interpretativa defensada en aquest treball seria replantejar si en

realitat els santuaris d’Almallutx (ES1316) coincidirien amb el nucli poblacional de la

vall. I proposar si aquests en realitat fossin el centre d’un conjunt cerimonial format pel

santuari aïllat (ES1325) i l’estructura del Castellot (ES1326), tot ells dependents del nou

poblat documentat (ES1330)? Tot i que podria semblar evident, la manca

d’intervencions arqueològiques a les estructures no excavades no permet sustentar al

100% aquesta hipòtesis, tot i que seria interessant com a línia d’investigació a tenir en

compte.

Pel que fa als assentaments funeraris (ES1315 i ES1319) es pot comprovar com

aquests es situen al punt d’accés a la vall des del coll des Coloms, seguint el mateix

patró que la fase anterior (època del bronze). Per la seva ubicació, clarament estan

relacionat amb l’assentament ES1330.

129

En quan a la Cova dels Ossos (JA1307) i l’abric dels Tossals Verds (si el

consideram com a funerari), la seva situació tampoc és casual. Es situen ben al costat

del punt d’accés a la vall de Son Ordines i el camí dels Tossals Verds. En definitiva, la

situació dels jaciments funeraris està directament relacionat amb el principal punt

d’accés a l’àrea d’influència d’un assentament. En el cas d’Almallutx és prou clar, tan

per aquesta fase com a l’anterior. En el cas de la cova dels Ossos i l’abric dels Tossals23

es fa difícil relacionar-ho amb un assentament en concret, tot i que amb tota probabilitat

aquest es podria trobar en algun punt dins de la vall de Son Ordines.

23 Recordar la problemática anteriorment exposada en quan a la seva funcionalitat.

130

Figura 49. Ocupació del ferro. Groc: Refugi. Negre: Necròpolis. Verd: Control visual. Blanc: Assentament/altres. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

Ocupació d’època romana.

Pel que fa a l’ocupació romana, puntualitzar que tan sols s’ha localitzat un punt

que, a nivell de restes materials i estructurals, podria atribuir-se a aquest període. Com

s’ha explicat a l’apartat dels resultats de la prospecció, les restes no pogueren ser

131

degudament enregistrades i estudiades. Tot i això, aquestes, són una evidència de

l’existència d’una possible explotació agrícola/ramadera de la vall d’entorn el segle I

aC-II dC (datació del tot orientativa).

Figura 50. Nucli documentat d’ocupació romana. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

132

Ocupació d’època medieval islàmica.

Si s’ha de destacar un període cronològic dins del context d’Almallutx i el seu

hinterland, sense dubte, correspon a la fase medieval islàmica. La densitat d’ocupació

del territori en aquest moment és del tot sorprenent, veure fig. 54.

Abans d’abordar una anàlisis de les estacions documentades, bé cal recordar

quina és la informació extreta de les fonts medieval cristianes que ens poden donar llum

sobre aquest assumpte. Un primer document, que ens parla d’Almallutx, és la Crònica

de Jaume I o Llibre dels Fets . Com s’ha explicat a l’apartat referent a les fonts escrites,

Almallutx degué jugar un paper important en el transcurs de la conquesta cristiana de

l’illa (1229-1232) per les constants al·lusions que es fan de l’indret, com un dels

principals nuclis de resistents durant el darrer any de la contesa. Un segon document

correspon al llibre del repartiment, el qual menciona l’existència d’una alqueria a

Almallutx amb sis molins hidràulics i depenent d’aquesta un rafal anomenat Alboroy

que disposava de dos molins.

Aquestes dues fonts el que simplement fan es parlar-nos de dos moments

històrics diferents. Un corresponent al tràgic moment històric on els musulmans

mallorquins es veren forçats a refugiar-se i resistir a les inhòspites terres de la Serra,

arrel de l’acorralament causat per l’invasor cristià. I un segon moment, anterior a aquest

conflicte bèl·lic, representat pel llibre del Repartiment, on en tota probabilitat aquest

llistat d’alqueries, rafals i molins són una estampa de l’ocupació andalusina preexistent

a la conquesta.

Poblament rural andalusí de l’àrea estudiada.

En quan a l’alqueria d’Almallutx i als seus sis molins, es pot relacionar

arqueològicament amb l’ocupació islàmica en el jaciment d’Almallutx (JA1301), ja que

133

aquesta ocupa una extensió aproximada d’unes 10 hectàrees amb estructures

localitzades24 amb una dispersió de restes de fins 16 hectàrees, sense contar les que no

es pogueren identificar per situar-se a cotes més profundes dins l’embassament. Dins

aquesta extensió s’han pogut documentar, a més d’estructures d’hàbitat, dues maqbaras

(ES1327 i ES1328) i les restes d’una probable mesquita (ES1323). Aquesta alta

concentració d’estructures reflexa una alta densitat de població a l’indret.

Figura 51. Situació dels elements més destacats dins el vall d'Almallutx i punts d’aigua (blau). Elaboració pròpia. Cartografia Topohispania 2010.

.

Un altre element a tenir en compte, quan es fa un estudi entorn d’una comunitat

andalusina rural, són els sistemes hidràulics i la generació d’espais irrigats de cultiu.

Per tal de situar els espais de regadiu dins de la vall s’ha combinat l´ús de la cartografia,

imatges aèries captades pel vol de l’any 196825 i els treballs de camp. Combinant

aquests tres elements s’ha pogut concloure que, l’indret que reuneix les

característiques idònies (pendent i proximitat d’un punt de captació d’aigua) per a

emplaçar-hi un espai irrigat dins el vall coincideix amb la zona hort (ZO1303), veure a

24 Dins aquest conjunt també s’han inclòs totes aquelles estructures de períodes anteriors on s’ha pogut evidenciar una ocupació durant aquesta fase cultural. 25 Material cedit per ESTOP Estudis Topogràfics S.A.

134

unes línies més a sota. Com ja el propi nom indica, correspon a l’espai que fins fa mitja

centúria encara era utilitzat pel mateix fi.

Figura 52. Zona H i la subdivisió dels dos sistemes de marjades. Imatge: ESTOP Estudis Topogràfics S.A.

Aquesta zona, com es descriu a la fitxa pertinent (ZO1303), es troba dividida per

dos espais marjats, on el llit del torrent funciona com a línia divisòria entre ells. L’espai

A, d’uns 2800 m², es caracteritza per estar format per terrasses de petita extensió que

s’adapten al pendent del vessant en aquesta zona del turó de les cases d‘Almallutx. Al

punt més elevat d’aquest aterrasament s’hi troba un safareig el qual és nodreix d’aigua

mitjançant una canal que la recull directament del llit del torrent del Gorg Blau, veure

fig.52. L’espai B, d’uns 4000 m², es troba parcel·lat per quatre grans marjades

135

(rectangulars i trapezoïdals) escalonades i que es desenvolupen en direcció nord. No

s’ha pogut determinar de quina forma s’irrigava aquest espai. Si s’analitzen els dos

sistemes marjats, les seves característiques morfològiques, l’emplaçament i el seu

sistema de captació d’aigua, i els comparem amb els models establers per l’equip dirigit

pel Dr. Barceló, l’espai A recull tots els ítems necessaris per a relacionar-lo amb el

model andalusí d’espais irrigats mitjançant el sistema de vessant (Kirchner 2010: 130-

137). Per contra, l’espai B, presenta unes característiques, com la tipologia , la

segmentació dels marges i un dubtós punt de captació d’aigua, que no corresponen amb

cap dels models definits dins del context andalusí de les illes orientals del Al-Àndalus

(Kirchner 2010: 130-137).

Per finalitzar aquesta aproximació a l’alqueria d’Almallutx s’ha de parlar del

sistema hidràulic dels cinc molins en cadena i l’aïllat, tots ells situats a Turixant de

Baix (JA1302). Tot i que les restes que avui en dia encara són visibles no

corresponguin, en la seva majoria, a les citades al llibre del Repartiment, són una clara

evidència de que els molins denominats “d’Almallutx” haguessin estat situats en aquest

mateix indret.

La concentració, en un mateix indret, de fins a sis estructures per el

processament de cereals podria denotar una important producció cerealística dins de la

vall d’Almallutx ja que, segons el llibre del repartiment, aquests molins dependrien

d’aquesta alqueria. Però si s’analitza l’emplaçament d’aquest molins en relació a les

alqueries i rafals del seu voltant26, s’obri una nova possibilitat d’interpretació, veure

fig.53. Perquè no plantejar la possibilitat de que els molins d’Almallutx en realitat no

fossin un conjunt hidràulic exclusiu d’Almallutx i fossin compartits per vàries alqueries

26 Alqueries i rafals que surten citats al llibre del repartiment i que han estat situats per la historiografia i els estudis toponímics realitzats al terme d’Escorca.

136

dels voltants? Com podria ser Turixant, Escorca o, fins i tot Cúber? Sembla inicialment

una proposta un poc agosarada, però hi ha un factor clau que podria donar sentit a

aquesta hipòtesis.

Figura 53. Alqueries i rafals anomenats al llibre del repartiment, alguns encara dubtosos. Punts blaugrana corresponen a les dues concentracions de molins. Superior :molins d’Almallutx. Inferior: molins del Molinot. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

Les característiques orogràfiques, topogràfiques i hidrològiques de tot l’entorn

comprés entre el barranc de Biniaraix i la vall de Lluc fan impossible l’emplaçament

d’altres molins hidràulics. Això es degut a la verticalitat de l’entorn i a la presència de

caudals molt temporals, característic dels torrents d’alta muntanya, i fonts de baix

caudal. Els únics punts que presenten els elements necessaris, abundant aigua, i una

caiguda i pendent idoni, són els únics casos on s’hi han documentat estructures

d’aquestes característiques, veure fig.53. Com s’ha esmentat, la tradició oral recorda

137

l’abundància d’aigua en el torrent del Gorg Blau durant tota l’època de l’any, cosa que

explicaria la presència d’aquest cinc molins en cadena. El mateix cas serien els molins

Figura 54.Punts d’interès arqueològic documentats a l’àrea prospectada. Blanc: hàbitat. Blau: molins. Groc: refugis. Verd: Punts de control territorial. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

relacionats amb la font del Prat de Cúber com el molí de la font de Turixant de Baix, on

les dues respectives fonts presenten encara un caudal força destacable. Aquesta raó en

quan a la manca d’emplaçaments per a la situació de molins podria donar pes a la

138

hipòtesis d’un sistema de processament de blat compartit per varis nuclis rurals

andalusins i no estar estretament vinculat amb una major o menor producció cerealística

de la pròpia vall d’Almallutx. Tot i que la vall presenta una ocupació prou densa en

aquest període, la raó de no vincular aquesta amb la concentració dels molins es raonarà

unes línies més endavant.

Abans de tancar aquesta fase pre conquesta, anomenar ràpidament el Rafal

Alboroy. Amb la prospecció realitzada a la UD5 i la documentació de les restes del

possible Rafal (JA1303) i dels dos molins hidràulics (JA1304) sembla del tot plausible

relacionar els elements citats al llibre del Repartiment amb aquestes restes.

En resum, l’ocupació a l’àrea d’estudi en quan a la fase de poblament rural

andalusí queda definida tan per la documentació escrita del segle XIII com per

l’arqueologia, amb la localització de l’alqueria d’Almallutx com a centre d’explotació

de la pròpia vall i el rafal Alboroy al Prat de Cúber, un centre d’explotació secundari,

que segons el llibre de Repartiment, seria depenent de la pròpia l’alqueria d’Almallutx.

Tot i això, hi ha uns quants aspectes que no queden del tot clars i podrien tenir

sentit si ho relacionem amb els esdeveniments succeïts entre el 1229-1232. Aquests són:

-La magnitud del jaciment contrasta amb la seva ubicació en un dels paratges

més recondits de la Serra de Tramuntana.

-La desproporcionalitat existent entre l’espai de regadiu (2.800 m²) en relació a

la superfície total de l’àrea d’ocupació (16 hectàrees).

-La presència de dues maqbaras al mateix jaciment.

-La presència exclusiva de teula islàmica a la zona C (uns 500 m²) i l’absència a

la resta d’estructures del jaciment (9,5 hectàrees).

139

-La pràcticament predominança de material ceràmic islàmic de la fase final de

l’ocupació de l’illa, període almohade. Tan sols a la zona C sembla aparèixer materials

ceràmics que podrien relacionar-se amb una fase pre almohade.

-I una diferenciació clara amb el patró arquitectònic de la zona C (ZO1301) en

relació a la uniformitat de les estructures de la zona E i F.

La fase islàmica de la conquesta.

Com s’ha esmentat anteriorment, el llibre dels fets del rei Jaume I és el

document bàsic per a relacionar Almallutx amb la contesa de la conquesta cristiana de

Mallorca. Fins a quatre cops apareix citat el topònim “Almeruig”. Tres d’aquests cassos

corresponen en quan es menciona als tres milers d’homes d’armes (musulmans) que

seguiren resistint a la Serra de Tramuntana, desprès de que la figura de Xuaip27 és

rendís amb gran part de la població refugiada i alguns castells (el Castell d’Alaró i el

Castell del Rei). Com diu el propi document, després d’aquest fet, tres mil homes

d’armes seguiren refugiats a les muntanyes de Banyalbufar, Sóller i Almeruig. A més de

la població civil que els acompanyava, la crònica comptabilitza aquest gruix amb unes

quinze mil persones. De la zona de Banyalbufar se’n coneix poca cosa d’aquests

refugiats, però una prospecció personal realitzada entre l’any 2011-12 a l’entorn del

barranc de Biniaraix (Sóller) i Son Torrella (Fornalutx/Escorca), basat amb les notes de

l’arqueòleg Jaume Coll (Coll 2005) va donar com a resultat l’evidència d’una alta

concentració d’indrets destinats a acollir població refugiada. La situació d’aquests

emplaçaments en llocs de difícil accés (a alguns és necessita material d’escalada per

arribar-hi) quasi idèntics al localitzat a la balma d’en Xoroi d’Artà (Barceló 2013),

27 Segons el llibre del Fets, Xuaip fou el que dirigí l’engròs dels musulmans refugiats a la Serra de Tramuntana.

140

relacionaria els fets descrits a les fonts amb les restes documentades. Les restes

materials, principalment ceràmics, coincideixen clarament amb el context tractat.

Si s’analitza detalladament tot l’entorn muntanyós, entre Almallutx i el barranc

de Biniaraix, es podrà apreciar com aquestes cadenes muntanyoses (la serra de Son

Torrella, la serra de Cúber, la serra dels Teixos, la serra de na Franquesa, etc.) creen una

autèntica murada natural a la qual tan sols si pot accedir mitjançant tres accessos

principals; el barranc de Biniaraix, el camí dels Tossals Verds i el camí de Lluc. Tot i

que la crònica separi com a dues unitats independents, les muntanyes de Sóller i

Almallutx, es proposa entendre tota aquesta extensa zona com un únic nucli de

concentració de població refugiada. Aquesta hipòtesis plantejada obri una nova línia de

recerca que tindrà que ser confirmada mitjançant un futur treball de prospecció.

Figura 55. Detall orografia amb les principals vies d’accés. I àrea de concentració de refugis islàmics del barranc de Biniaraix. Elaboració pròpia. Imatge: Google Earth.

141

Si aquesta hipòtesis fos correcte, aquesta alta densitat de població arrel de la

conquesta, a la zona estudiada, hauria d’ésser identificable en el registre arqueològic

d’una forma o d’una altra.

Retornant a l’àrea prospectada en aquest treball, un fet que destaca des d’un

principi és l’alta densitat d’emplaçaments i estructures (fig.54) on, pràcticament en la

seva totalitat, el material ceràmic d’època islàmica localitzat es troba emmarcat dins el

final del període almohade a l’illa de Mallorca. A l’entorn del camí dels Tossals Verds

s’han documentat fins a deu indrets: set sembla que podrien relacionar-se amb punts de

refugi (JA1305, ES1339, ES1340, ES1341, ES1342, JA1307 i l’abric dels Tossals

Verd) i tres en llocs de funció

control/defensiva (ES1343, JA1308 i

JA1309). El jaciment més paradigmàtic

és JA1308, descrit a l’apartat dels

resultats de prospecció. Aquesta

fortificació, de construcció apurada i

improvisada, degué jugar un paper prou

rellevant en la defensa i control de l’accés

des del raiguer a les muntanyes de

l’entorn d’Almallutx, Cúber i Son

Torrella, veure fig.55, per tal de frenar

l’avanç cristià. Tot i semblar agosarat, es

podria plantejar una relació en la

construcció d’aquest indret la rendició de Xuaip i dels castells, on l’entrega del castell

d’Alaró deixaria via lliure l’accés a les muntanyes, fet que podria explicar la urgència

amb la que sembla que es varen construir els elements defensius del JA1308?

Figura 56. Relació castell Alaró amb els jaciments atribuïts a defensa/control i amb Almallutx. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

142

En relació a aquesta fortificació sembla que es podrien relacionar dos punts més

de control/defensa de menor envergadura. Un primer correspondria amb l’estructura

JA1309. El seu emplaçament no és gens casual. Quan s’analitza aquesta en relació a

JA1308 la seva situació agafa sentit pel fet de trobar-se a l’únic punt cec de la

fortificació en el control de l’accés del camí dels Tossals verds. El segon punt

correspondria amb les restes de l’estructura ES1343. Des d’aquest punt es domina tot el

camí dels Tossals Verds i l’únic accés a aquest des de Mancor. A més d’establir-se una

línia visual directe amb la fortificació, JA1308.

En quan al jaciments atribuïts a refugis (JA1305, ES1339-42, JA1307 i l’abric

dels Tossals Verd) s’ha de mencionar que és molt difícil poder assegurar que la seva

ocupació islàmica almohade estigui directament relacionada amb persones refugiades

arrel de la conquesta, ja que podria haver-hi la possibilitat de que es tractessin d’indrets

relacionats amb tasques de transtermitància o explotació del territori. Tot i això, el fet de

que exclusivament es trobin materials del final de l’ocupació almohade, les poques

restes constructives localitzades recordin als murs documentats a la mateixa balma d’en

Xoroi (Barceló 2013) i la seva proximitat als indrets atribuïts com a defensius són

motius per a defensar aquesta hipòtesis.

Si unim totes aquestes evidències és pot, quasi afirmar, que el camí dels Tossals

Verds jugar un paper determinant en els fets de la conquesta de l’illa de Mallorca, com

un dels accessos que foren fortificats pels musulmans mallorquins per a resistir a

l’avanç de les hosts de Jaume I.

Per tant, si l’accés principal a la vall d’Almallutx va tenir una funció important

en aquests fets històrics, quin paper degué jugar el propi jaciment d’Almallutx

(JA1301)?

143

Quins elements són els que ens podem guiar en aquest assumpte?

En primer lloc, la magnitud del jaciment, el qual ocupa una superfície d’unes 15

hectàrees, on d’aquestes, 10 corresponen a estructures islàmiques i a estructures

anteriors (prehistòriques) reutilitzades en aquest període. Els materials localitzats en

superfície, que destaquen per la seva gran abundància, és poden inscriure clarament dins

el darrer moment de l’ocupació islàmica de Mallorca.

En segon lloc, la situació d’aquest gran nucli en un dels indrets més inhòspits de

la Serra.

En tercer lloc, la desproporcionalitat existent entre l’espai de regadiu (2.800 m²)

en relació a la superfície del jaciment (10 hectàrees).

En quart lloc, la presència de dues maqbaras.

En quin lloc, la presència exclusiva de teula islàmica a la zona C (uns 500 m²) i

la seva absència a la resta d’estructures del jaciment (10 hectàrees).

En sisè lloc, la diferenciació clara, a nivell arquitectònic, de la zona C en relació

a la uniformitat de les estructures de la zona E i F.

En setè lloc, la documentació de nivells d’incendi i la troballa en superfície de

materials que apunten a un abandó sobtat del jaciment. El diari inèdit de l’excavació

realitzada per Antoni Mateu i Antoni Estades, de les estructures islàmiques d’Almallutx

publicades posteriorment per Zozaya (Zozaya et al. 1973) citen alguns detalls de

l’estratigrafia prou interessants. Parlen de l’existència d’un únic nivell d’ocupació de

cendra negre format per feixos de càrritx, restes de troncs cremats i argila rufectada que

atribueixen a la coberta. Dins d’aquest hi apareix el material arqueològic, sobretot

ceràmic. Les peces ceràmiques foren trobades in situ, esclafades i inserides dins aquest

144

nivell de cendra, on algunes,

presentaven la seva superfície

totalment cremada. A més

documentaren sobre el portal

d’una estança la clau amb les

restes del pany. Els propis

excavadors conclouen que els

conjunt d’estances excavades

foren incendiades al moment de la conquesta. Cap d’aquestes apreciacions apareixeren

publicades a l’article de Zozaya, el qual datà els materials en una fase post conquesta.

Els estudis posteriors realitzats

sobre aquests materials (Coll 2009:18),

confirmen aquesta hipòtesis i demostren

que es podrien datar dintre de la darrera

fase de l’ocupació islàmica de l’illa. La

prospecció, principalment a la zona E, S i

Z, ha confirmat aquestes apreciacions

realitzades per aquests aficionats.28 En moltes estructures s’ha documentat aquest nivell

de cendra, branquillons de càrritx i abundant argila rufectada. En altres casos, aquest

nivell de cendra ja ha desaparegut i s’han pogut observar en superfície ceràmiques

islàmiques in situ i altres materials arqueològics, com claus, ferradures, objectes de

bronze, etc.

28 L’erosió dels terrenys per les aigües de l’embassament ha fet aflorar nivell arqueològics a la superfície.

Figura 57. Detall nivell incendi campanya anys 70. Imatge: Antoni Estades.

Figura 58. Gerreta totalment cremada del nivell d'incendi. Imatge: arxiu personal.

145

En base a tot això, quina podria ser la hipòtesis de partida per a futurs estudis en

aquesta vall, en quan a la relació d’Almallutx amb la conquesta en base als elements

anteriorment descrits?

En tota probabilitat dins del context de la vall d’Almallutx, entre el segle X-XI,

s’hi degué establir un grup familiar islàmic atret per les característiques biofísiques de la

vall. L’indret que hipotèticament podria correspondre amb aquest fet seria la zona C.

Els motius per proposar aquest lloc són, en primer terme, les restes arquitectòniques29

que destaquen per la seva estructuració totalment diferenciada en relació a les restants

documentades a les zones F, E i S. Es fa difícil precisar amb exactitud quina era

aquesta estructuració, però no segueix el mateix patró d’alineacions de petites estances

com ocorre a la zona E i F, igual amb el sistema de paraments. Un altre fet diferenciador

és l’abundant presència de teula30 sobre les estructures col·lapsades, restes de

ceràmiques probablement pre almohades i presència de conglomerats de calç amb

còdols i fragments de “rajoles” de terra cuita. Tots aquest ítems indiquen la presència

d’estructures molt sòlides.

I per finalitzar, la seva ubicació. Aquesta zona es troba a la vessant sud d’un

turonet que domina tot el vall. Punt que es troba refugiat dels vents (s’ha pogut

comprovar que aquest indret en moments de tempestes és la zona més resguardada dins

del vall), i és troba en contacte amb la zona hort, fet que els relaciona directament.

La següent fase, en base a la prospecció i la hipòtesis proposada, correspondria

amb els moments de la conquesta. Si seguim les fonts, tot fa pensar que l’entorn

d’Almallutx fou un lloc d’aglutinador de població que cercava refugi a les muntanyes.

29 Tot i haver explicat que la falta de permís de la propietat no permeté realizar un estudi sistemàtic del conjunt, a simple vista era prou evident aquesta diferencia en relació a les altres restes arquitectòniques islàmiques documentades. 30 Recordar que és l’ùnic indret en el jaciment on apareix teula islàmica.

146

L’elecció de l’indret és relativament fàcil d’explicar, és un lloc estratègic i protegit de

forma natural per les muntanyes més elevades de l’illa i presenta abundants recursos,

aigua, boscos d’alzines i terrenys per a cultiu conreables o pastures.

Per això es planteja la possibilitat de que l’ocupació islàmica de les zones E, S,

B, F i ST tinguin relació amb una expansió del jaciment a causa de l’arribada de

famílies o grups que necessiten un indret on residir31. Per una banda reutilitzen restes

anteriors per habitar-hi, com per exemple els santuaris d’Almallutx, i per l’altra,

construeixen unes 9 hectàrees d’estructures que segueixen totes elles un mateix

esquema, alineació de petits àmbits amb grans tancats al seu davant. En cap d’ells s’ha

trobat ni un fragment de teula en canvi, en alguns punts on aflorava el nivell

arqueològic, s’hi podia veure el nivell de cendra representat per càrritx i nòduls d’argila

cremats, cosa que evidencia unes estructures més austeres i provisionals en relació a les

de la zona C.

Un altre element és l’abundant material in situ en superfície, com ataifors,

jofaines, gerretes, orzites, pedres de molí, claus, ferradures, etc, on algunes formes són

tot atípiques dins contextos rurals, com per exemple els fragments d’un bací de corda

seca total (Coll 2005). Molts d’aquests elements presenten clars signes d’haver estat en

contacte amb el foc, fet que reafirma una destrucció sobtada del jaciment a causa d’un

incendi, fet que va provocar que tots els elements quedessin intactes al seu interior.

31 Hem de tenir en compte que, tot i nosaltres saber que la resistència a la muntanya durà dos anys, ells en cap moment foren conscients de la durada de la contesa. En lo qual, en tota probabilitat, alguns grups decidiren establir-se en aquest indret per crear un assentament provisional/estable. Tan a l’espera de l’arribada d’ajuda des de la península o a que la contesa fos una simple ràtzia i, per lo tant ,aquella situació seria del tot temporal.

147

Figura 59. Exemple material in situ. Imatge: arxiu personal.

També l’emplaçament de les zones tractades dona molta informació.

L’aglomeració d’estructures a la zona F, E i S sembla estar relacionat amb la prioritat de

cercar una àrea protegida dels vents de tramuntana i no dels vents restants. Un fet

paradigmàtic és la zona F on part de les estructures és troben situades dins la llera d’un

torrentó.

La presència de dues maqbaras també obri moltes qüestions. Per que en un

mateix jaciment hi ha dues estructures funeràries? A més situades als dos extrems de

l’assentament islàmic? Un fet curiós és que la maqbara I es troba perfectament

delimitada en quan a les estructures més pròximes, en canvi, a la maqbara II passa tot

lo contrari, ja que les estructures del sectors OMP i M de la zona E sembla que es

solapen sobre ella. Que podria causar aquest fet? Una hipòtesis barrejada és, si la

maqbara II estigues relacionada amb l’alqueria del segle X-XII i la maqbara I amb les

noves estructures del segle XIII? I per aquest motiu, aquesta primera, no fos respectada

pels nous vinguts per tal d’aprofitar al màxim la superfície del turó de la zona E? En

148

canvi la segona hagués estat integrada dins el nou desenvolupament “urbanístic” dins el

vall a causa de la conquesta? Fins que no es realitzi una intervenció arqueològica

aquesta afirmació és una simple especulació.

I per finalitzar la mesquita (ES1323). La identificació del mur de la quibla

(orientat est-oest) i la presència d’un mihrab semicircular situat al centre d’aquesta i

amb orientació sud no deixen lloc a dubte a la presència d’aquest element religiós

musulmà. El paral·lel més proper al trobam a Menorca, concretament a la mesquita de

sa Sanitja (Kirchner 1999:691-693) on tipològicament els dos elements són molt

semblants, tot i això altres models peninsulars responen a aquest mateix patró comú

(Calvo 2004). Les destacables dimensions d’aquesta, si la comparam amb altres models

rurals (Calvo 2004), serien un reflexa de l’alta densitat de població a l’indret.

Si analitzem tots aquests elements i afegim el sistema defensiu de l’accés a

Almallutx des del Tossals Verds, no seria difícil pensar que la vall d’Almallutx fou un

indret estratègic i aglutinador de població refugiada entre els anys 1230-1232.

Ocupació medieval cristiana.

Pel que fa a l’ocupació cristiana desprès de la conquesta, les úniques restes

documentades corresponen a fragments dispersos de ceràmica de paterna (s. XIV-XV)

localitzats a la vessant oest del turo de la possessió d’Almallutx, dins el sector M de la

zona E. Tot fa pensar que el germen de les actuals cases de possessió s’ha de cercar en

una reocupació medieval cristiana entorn el segle XIV-XV. On aquestes restes materials

en serien una evidència.

149

Figura 60. Ocupació post conquesta. Elaboració pròpia. Cartografia Alpina.

En resum, la vall d’Almallutx obri una oportunitat única per tal d’entendre i

analitzar l’evolució d’aquest vall i del seu hinterland en quan a la seva gestió,

explotació i concepció, al llarg de l’ocupació humana de l’illa, des de la prehistòria fins

a l’actualitat. Un estudi rigorós de tota aquesta àrea permetria crear un discurs a micro-

escala de l’evolució, a nivell antropològic, de la Serra de Tramuntana.

150

7.2 Reflexió sobre la validesa de l’estratègia d’investigació

desenvolupada (arqueologia i fonts escrites).

Els objectius principals d’aquest treball d’investigació han estat posar en

pràctica una estratègia de recerca per tal d’obtenir una visió històrico-arqueològica de la

vall d’Almallutx i el seu hinterland , mitjançant una prospecció intensiva, on la

combinació de les fonts documentals i arqueològiques han estat vitals per a programar i

desenvolupar els treballs de camp.

La recerca prèvia de documentació (fonts orals, arxius, bibliografia, etc.), en

relació a l’àrea d’estudi, va aportar un volum d’informació del tot inesperat. El seu

conseqüent anàlisis i classificació va permetre obtenir una primera visió del potencial

que tenia l’indret i, combinant-ho amb un estudi geomorfològic de l’entorn, va

permetre desenvolupar un sistema de prospecció basat amb la definició d’Unitats de

Documentació (UD).

Els treballs de camp han tret a la llum un gran nombre d’emplaçaments

arqueològics, molts d’ells citats, de forma directe o indirecte, a les fonts escrites i orals.

Aquest fet ha permès, per exemple, localitzar dues concentracions de molins, un rafal,

una fortificació, entre altres. A més de relacionar esdeveniments històrics amb algunes

restes materials, com seria el cas de la conquesta cristiana de Mallorca.

Els resultats obtinguts justifiquen la metodologia utilitzada, la necessitat de

realitzar estudis documentals previs a la intervenció arqueològic s’evidencien en aquest

treball.

151

8. Bibliografia

ALBERO, D. (2011). “Primeras aproximaciones a la organización del

espacio rural durante época islámica (902-1229) en Qalbiyan (S-O de Mallorca)”

Arqueología y Territorio Medieval nº18, p.145-167.

ARAMBURU-ZABALA HIGUERA, JAVIER. (1998). El patrón de

asentamiento de la cultura talayótica de Mallorca. El Tall Editorial.

ARGEMI, M. (1999a). “Llinars”. A Anuari nº6. A les vores dels Torrents.

Ajuntament de Pollença, p. 78-93.

ARGEMI, M. (1999b). “A les vores dels torrents: una prospecció dels

assentaments pagesos andalusins de Pollença”. Anuari nº6. Ajuntament de

Pollença.

AZUAR, R. (1990). “La rábita califal de Guardamar (Alicante-España)”,

Archéologie Islamique, 1 (París), p. 109-122.

BALAGUER, P. (2005). “Aproximación cronotipológica a la materialidad

del postalayótico mallorquín: El ajuar funerario no cerámico” treball

d’investigació de Tercer Cicle, UAB.

BARCELÓ, M. (1988a). “Los límites de la información documental

escrita”. En BARCELÓ, M., KIRCHNER, H, MARTÍ, R. y TORRES, J. M.,

Arqueología Medieval. En las afueras del «medievalismo», p. 73-87.

BARCELÓ, M. (1988b). “La arqueología extensiva y el estudio de la

creación del espacio rural”. A BARCELÓ, M., KIRCHNER, H, MARTÍ, R.

y TORRES, J. M., Arqueología Medieval. En las afueras del «medievalismo».

p. 195-274.

BARCELÓ, M.; KIRCHNER. (1995). Terra de Falanis. Felanitx quan no

ho era. Assentament andalusins al territori de Felanitx. Ajuntament de Felanitx.

152

BARCELÓ, M.; KIRCHNER, E.; RIERA, M. (2013). “Primavera de

1230: Andalusins refugiats a la serra de Llevant (Mallorca)” V Jornades

d’Arqueologia de les Illes Balears. p.229-239. Consell de Mallorca.

BINIMELIS, J. (1927a). “Libro tercero. De la descendencia del Rey Don

Jaime, y de la conquista de las Islas Baleares hecha por el Rey Don Jaime”, a

Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras a ella adyacentes.- Imp. José

Guasp.- Palma.

BINIMELIS, J. (1927b). “Tomo cuarto. En el que se refiere la fundación

y progresos de las villas del Reino con su derrotero”, a Nueva historia de la isla

de Mallorca y de otras a ella adyacentes.- Imp. José Guasp.- Palma.

BOFARULL MASCARÓ, P. (1856). “Repartimiento de Mallorca, Reg.

26”, a Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña, publicados

de Real Orden.- Colección de documentos inéditos del Archivo General de la

Corona de Aragón. Tom XI, 2. Barcelona.

BOVER, J. M. (1838). Memoria de los pobladores de Mallorca después

de la última conquista por D. Jaime I de Aragón y noticia de las heredades

asignadas a cada uno de ellos en el Reparto General de la Isla, sacada de varios

códices, historias y documentos inéditos.- Imprenta de los socios Gelabert y

Villalonga. Palma.

BUSQUETS MULET, J. (1952). “El códice latinoarábigo del

Repartimiento de Mallorca (Parte latina)”, a Bolletí de la Societat Arqueològica

Lul·liana, 30. Palma, p. 708-758.

BUSQUETS MULET, J. (1954). “El códice latinoarábigo del

Repartimiento de Mallorca (Texto árabe)”, a Miscelánea dedicada al doctor José

María Millás Vallicrosa. CSIC. Barcelona, p. 243-296.

153

CALVO, S. (2004). “Las mezquitas de pequeñas ciudades y núcleos

rurales de al-Andalus”. ‘Ilu. Revista de Ciencias de las Religiones Anejos. p.39-

63.

CALVO, M ; COSTA, B ; FORNES, J ; GARCIA, J ; GUERRERO, V ;

JUNCOSA, E ; QUINTANA, C ; SALVÁ,B. (2002). “L’abric dels Tossals Verds

(Mallorca)”. Mayurqa 28, p. 171-184.

CARVAJAL, A. i De Soto, Mª (2010): “Arqueologia e historia. Propuestas

para una reflexión conjunta” El Futuro del Pasado, nº1, p. 21-35.

CHAPA, T.; URIARTE, A.; VICENT, J; MAYORAL., V; PEREIRA, J.

(2003). ” Propuesta metodològica para una prospección arqueològica sistemàtica:

El caso de Guadiana Menor (Jaén, España)”. Trabajos de Prehistoria 60, nº1, p.

11-34.

CHAVET, Mª.; SANCHEZ, R.; PADIAL,J.(2006). “Ensayo de rituales de

enterramiento islámicos en Al-Andalus”. AnMurcia, 22, p. 149-161.

COLL, J. (2005). Història de Sóller. De la prehistòria a l’època

musulmana. Ajuntament de Sóller.

COLL, J. (2009). “Almallutx” En temps del Rei en Jaume, p.14-18. Museu

de Mallorca.

DEYÀ, J. (2012). “Noves aportacions a l‘arqueologia de la vall de Sóller i

els seus voltants”, VI Jornades d’Estudis Locals de Sóller, p. 163-178.

EIROA RODRÍGUEZ, J. A. (2004). “La relación entre documentos

escritos y arqueología en el estudio de la Edad Media en Europa: reflexiones

para un debate teórico y metodológico”. Ágora. Revista de Historia y Geografía,

10, 1/2, p. 113-127.

154

ENSENYAT, G. (2005). Llibre dels fets. Conquestes de Mallorca i Eivissa

i submissió de Menorca. Ed. Hora Nova.

FARO-CARBALLA, J.A (1996). “Prospección arqueológica aplicada a la

localización de despoblados medievales en el área suroriental en la cuenca de

Pamplona” Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, nº4, p.281-

304

FERNÁNDEZ-MIRANDA, M. (1973). “Avance sobre los trabajos

realizados en el conjunto de Almallutx (Escorca, Baleares)”, a XII Congreso

Nacional de Arqueología, Jaén, 1971, p. 311-314.

FERNÁNDEZ-MIRANDA, M.; ENSEÑAT, C.; i ENSEÑAT, B. (1971).

El poblado de Almallutx (Escorca. Baleares).- Excavaciones Arqueológicas de

España, 73.- Ministerio de Educación y Ciencia. Dirección General de Bellas

Artes. Madrid.

FORNÓS, J.; FORTEZA, V.; CRESPÍ, D. (1994). “Aproximació al

coneixement dels processos de sedimentació a l’embassament del Gorg Blau,

Serra de Tramuntana (Mallorca)”. Boll. Soc. Nat. Balears. 37:65-78. Palma.

FORNÓS, J.; GELABERT, B.; I RODRÍGUEZ, A. (1995) “Litologia i

tectònica del carst de Mallorca”. Endins 20/Mon. Soc. Hist. Nat. Balears 3. p. 27-

43.

GARCÍA-CONTRERAS, G.; MARTÍNEZ, L. I VILLAR, S. (2012).

“¿Prospectando los documentos? El análisis del territorio andalusí y la

documentación escrita. Problemas, límites y propuestas a partir de tres casos de

estudio”. Revista Arkeogazte nº2, p. 159-183.

155

GARCIA, L.; LOPEZ, J.; MARTÍNEZ, C.; RUIZ, I. (1992). “La

prospección arqueològica de las fincas Casa Grande y Buena Vista (General

Electric) de la Aljorra, Cartagena (Murcia)”. Memorias de arqueologia.

GARRALDA, Mª DOLORES (1971). “Restos humanos hallados en el

poblado de Almallutx (Escorca, Mallorca)”, a Trabajos de Antropología, XVI, nº

2, p. 63-71.

GIL, I. (2013). “El debate de las influencias orientales en la arquitectura

militar medieval española: casos en la fortificación bajomedieval soriana”. Actas

del Octavo Congreso Nacional de Historia de la Construcción Vol.1. p. 395-407.

GUERRERO, V. (1982). “Los núcleos arqueológicos de Calviá”, Palma.

GUERRERO, V. (1991). “Un intento de análisis etnoarqueológico del

santuario talayótico mallorquín” en Cuadernos de prehistoria y arqueología

castellonenses, 15, p. 375-400.

GUERRERO, V.; CALVO, M,; SALVÀ, B. (2002). “La Cultura

Talayótica: Una sociedad de la edad del hierro en la periferia de la colonización

fenicia” a Complutum nº 13, p. 221-258.

GUERRERO, V.; CALVO.; GARCÍA, J.; GORNÉS, S. (2007).

Prehistoria de las Islas Baleares. Registro arqueológico y evolución social ntes

de la edad del Hierro, Bar Internacional Series 1690.

GUIJARRO, J. (1986). “Contribución a la Bioclimatología de Baleares”.

Tesi doctoral llegida a la Universitat de les Illes Balears.

KIRCHNER, H. (1996). “Una mezquita en Sa Nitja (Menorca)”, II

Congreso de Arqueología Peninsular. Tom IV. p. 691-693.

(Zamora, 1996), Madrid, 1999: t. IV, 691-693

156

JARNIER,I. (2003). “La Courneuve: patrimoine industriel” a Les Cahiers,

Innover et réussir, núm. 5, p. 110-131.

JUAN, R. (1969). “Los molinos de Almelug”, a Sóller, edicions del

22/11/1969 i 29/11/1969.

JUAN, R. (1969/70). “Almelug”, a Sóller, edicions del 22/03/1969,

31/01/1970, 07/02/1970, 14/02/1970, 21/02/1970, 28/02/1970 i 07/03/1970.

JUAN, R. (1970). “Almelug”, a Sóller, edició del 14/02/1970, p. 2, i

28/02/1970, p. 3

JUAN, R. (1972). Son Nebot-Casa Nova. Acopio de datos sobre los

predios de Son Nebot y Casa nova (Escorca).- Lluc. Mecanografiat, 26 pàg.

JUAN, R. (2002). Escorca. Apuntes para la historia del municipio, 2 toms,

Palma.

KIRCHNER, E. (1997). La construcció d´un espai pagés a Mayurqa: les

valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró. Universitat de les Illes Balears, Palma

de Mallorca.

KIRCHNER, E. (2010). ”Arqueologia hidràulica i tipologia d’espais

irrigats andalusins” Arqueologia medieval. La prospecció i el territori, p.129-146.

LEON, M. (2008-2009). ”¡Hombres! La promesa de Dios es verdadera…

El mundo funerario islámico en Córdoba (siglos VIII-XIII)” Arqueologia

Medieval 4-5, p. 22-49.

MARQUÈS COLL, M. (1970). “Expropiación forzosa de la finca de

Cúber, para las obras de ampliación del abastecimiento de agua a Palma”, a

Sóller, edició del 14/02/1970.

MARTÍNEZ, Mª.C (1997). “Contribución a un Sistema de Registro de

Yacimientos Arqueológicos en Galicia”, a CAPA, nº2.

157

MASCARÓ PASARIUS, J. (1967). Monumentos prehistóricos y

protohistóricos de la isla de Mallorca. Comisaría General del Patrimonio

Artístico Nacional. Col. Instruccions para la defensa de los sitios arqueológicos y

científicos, 1. Madrid.

MASCARÓ PASARIUS, J. (1969). “El pequeño “Asuan” mallorquín:

todo un santuario prerromano es salvado de las aguas”, a Baleares, edició del

05/12/1969.

MAYORAL, V.; CERRILLO, E.; CELESTINO, S. (2009). “Métodos de

prospección arqueológica intensiva en el marco de un proyecto regional: el caso

de la comarca de La Serena (Badajoz)”. Trabajos de Prehistoria 66, nº1 enero-

junio, p. 7-25.

MORELAND; J.F. (1992). “Restoring the Dialectic: Settlement Patterns

and Documents in Medieval Italy” a Archaeology, Annales and Ethnohistory,

Cambridge, p. 112-129.

MORAGUES, M.; BOVER, J. M. (1841). Historia General del Reino de

Mallorca escrita por los cronistas Don Juan Dameto, Don Vicente Mut y Don

Jerónimo Alemany.- Segunda edición corregida e ilustrada con abundantes notas,

documentos y continuada hasta nuestros días.- Imprenta nacional a cargo de D.

Juan Guasp Pascual, 3 volums. Palma.

MUT CALAFELL, A./ROSSELLÓ BORDOY G. (1993). La

Remenbrança de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de

Mallorca.- Conselleria

ORDINAS, A.; ORDINAS, G.; REYNÉS, A. (1995a). Es Tossals Verds,

nom per nom. Consell Insular de Mallorca. FODESMA. d’Educació, Cultura i

Esports del Govern Balear. Palma.

158

ORDINAS, A.; ORDINAS, G.; i REYNÉS, A. (1995b). “La toponímia

d’una possessió de la muntanya mallorquina: els Tossals Verds”, a Butlletí

Interior de la Societat d’Onomàstica, 61, p. 25-28.

PARCERO, C,; MÉNDEZ, F,;BLANCO, R. (1999). “El Registro de la

Información en Intervenciones Arqueológicas” a CAPA, nº 9.

PEREZ PASTOR, P. (2010). “Mallorca, 1230-1232. Reflexions a partir de

la relectura del còdex llatinoaràbic del repartiment”, a Bolletí de la Societat

Arqueològica Lul·liana, 66. p. 9-34.

POVEDA SÁNCHEZ, A. (1979-1980). “Repertori de toponímia àrabo-

musulmana de Mayurca segons la documentació dels arxius de la Ciutat de

Mallorca (1232-1276/1229-1300)”, FRB, III, p. 81-119.

QUADRADO, J. M. (1850). Historia de la conquista de Mallorca.

Crónicas inéditas de Marsilio y de Desclot en su texto limosín. Palma.

SITJES, E. (2014). “Camins de terra i d’aigua. Estudi de Manacor en

època andalusina abans i just després de la conquesta de Jaume I (1229-1230)”.

Musa nº9, Ajuntament de Manacor.

RIERA, M. (2007). “Niveles de época islámica en la Casa de Cultura

(Palma de Mallorca)”. BSAL, 63, p. 369-384.

RUIZ-ZAPATERO, G. (1996). “La prospección de superficie en la

arqueología española.”. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 17. p.

7-20.

ROSSELLÓ BORDOY, G. (1968). L’Islam a les Illes Balears. Ed.

Daedalus, Palma.

159

ROSSELLÓ BORDOY, G. (2007a). Documents cabdals del Regne de

Mallorca. El Llibre del Repartiment i la documentació feudal.- Parlament de les

Illes Balears. Salamanca.

ROSSELLÓ BORDOY, G. (2007b). Documents cabdals del Regne de

Mallorca. Còdex llatinoaràbic del Repartiment de Mallorca. ARM, s/n.-

Parlament de les Illes Balears. Salamanca.

ROSSELLÓ BORDOY, G. (2007c). Documents cabdals del Regne de

Mallorca. Llibre del Repartiment de Mallorca o Llibre del Rei (ARM, 18).-

Parlament de les Illes Balears. Salamanca.

ROSSELLÓ VAQUER, R. (1979). Història d’Alaró. Segles XIII-XIV,

Mallorca.

ROSSELLÓ BORDOY, G. (2007d). El Islam en las Islas Baleares.

Mallorca musulmana según la ‘Remembrança...’ de Nunyo Sanç y el

‘Repartiment...’ de Mallorca. UIB. Palma.

SALVÀ TOMÀS, P. A. (1980). “La decadencia de la población activa

agraria en la Serra de Tramuntana de la isla de Mallorca”, a Mayurqa, 19, p. 31-

61.

SANTAMARÍA ARÁNDEZ, A. (1970). “Alba del Reino de Mallorca”, a

Historia de Mallorca. Coordinada por J. Mascaró Pasarius.- Tomo III. Palma, p.

1-134.

SANTAMARÍA ARÁNDEZ, A. (1975). “El reino privativo de Mallorca”,

Historia de Mallorca. Coordinada por J. Mascaró Pasarius.- Tomo II, Palma, p.

90-211. Gráficas Miramar.

160

SERRA, P. J. (1885). “El castillo del Rey. Pollensa. Memoria leída en la

sesión celebrada por esta Sociedad el día 3 de abril de 1884”, a BSAL, I, nº 19, 20,

22 i 23.

SERVICIO HIDRÁULICO DE BALEARES (1972). Ampliación del

abastecimiento de agua de Palma de Mallorca.- Dirección General de Obras

Hidráulicas. M.O.P. Madrid.

SERRA I CLOTA, A. (1989). “La prospección arqueológica medieval y la

distribución del espacio”. III Congreso de Arqueología Medieval Española. Tom

2, p.21-26.

SOLDEVILA, F. (1929). Recerques i comentaris.- Vol. 1, història de

Catalunya. Llibreria Catalonia.- Barcelona.

SOLDEVILA, F. (1983). Les quatre grans cròniques: Jaume I. Bernat

Desclot. Ramon Muntaner. Pere III.- Ed. Selecta.- Barcelona.

SOTO COMPANY, R. (1984). El còdex català del Llibre del Repartiment

de Mallorca.- Govern Balear. Palma

TRIAS, M. (1981). “Notícia peliminar del islàmic de la Cova dets

Amagatalls”, a revista Endins, nº8, p.59-74.

TRIAS, M. (1979). “Nota prèvia a l’estudi de les ceràmiques de la Cova

des Diners”. Endins Nº5-6. p. 75-80.

TRIAS, M. SOBERATS, F. BOSCH, JR. (1992). “Troballes d’època

islámica al Puig Caragoler de Femenia, La Coveta des Rovell (Escorca,

Mallorca)”. Endins, nº17-18. p. 73-80.

VENY, C. (1961). ”Cueva dels Tossals Verds (Mallorca)”. Saitabi XI,

Valencia p. 201-212.

161

VENY, C.: (1968). Las cuevas sepulcrales del Bronce antiguo de

Mallorca. Lascuevas sepulcrales del Bronce antiguo de Mallorca. Biblioteca

Praehistórica Hispana, 09. Consejo Superior de Investigaciones Científicas

ZOZAYA, J.; FERNÁNDEZ-MIRANDA, M.; i MOURE, A. (1972). “El

yacimiento medieval de Almallutx (Escorca, Baleares)”, a Noticiario

Arqueológico Hispánico, nº 1, p. 198-220.

WALDREN, W.; STRYDONCK, M. van (1993). “Ferrandell-Oleza-Mas

Prehistoric Settlement Complex. Younger Settlement. Talayot 1. Dating Activity

sequence of the Structure a Radiocarbon analyses survey”, DAMARC, Deià,

Mallorca, Balears.

WICKHAM, C. (2005). Framing the Early Middle Ages, Oxford, 2005

.

162

9. Annexa: fitxes.