-
BEROSOS DE BABILÒNIAI EL GRAN DILUVI
Anàlisi i estudien relació amb d’altres relats diluvians
de tradició oriental i grecollatina
Esperança Ramírez
Treball de recerca dirigit pel Dr. Jordi Cors
Programa de doctorat “Cultures en contacte a la Mediterrània
antiga”
Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana
Universitat Autònoma de BarcelonaSetembre 2009
-
BEROSOS DE BABILÒNIAI EL GRAN DILUVI
Anàlisi i estudien relació amb d’altres relats diluvians
de tradició oriental i grecollatina
-
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS I JUSTIFICACIÓ
Historiadors grecs i mites orientals
..........................................................................................5
Metodologia de treball
................................................................................................................6
PRIMERA PART. BEROSOS DE BABILÒNIA
Berosos de Babilònia: apunts biogràfics
..................................................................................9
La Història de Babilònia o Babyloniaká
......................................................................................12
a. Fonts per a l’obra de Berosos
...................................................................................12
b. Llibre primer
...............................................................................................................12
c. Llibre segon
.................................................................................................................13
d. Llibre tercer
.................................................................................................................14
e. Fragments de contingut astronòmic o astrològic
..................................................15
f. Transmissió de l’obra
.................................................................................................16
El vessant mitològic de l’obra de Berosos
............................................................................19
El Gran Diluvi, un esdeveniment històric?
..........................................................................23
Textos de Berosos que recullen el relat diluvià
....................................................................26
a. Fonts i transmissió dels textos
.................................................................................26
b. Textos originals
..........................................................................................................29
c. Traducció dels textos
.................................................................................................39
d. Resum dels fragments seleccionats
.........................................................................49
e. Anàlisi de la narració diluviana de Berosos
............................................................58
SEGONA PART. ALTRES RELATS QUE RECULLEN L’EPISODI DEL GRAN
DILUVI
Introducció
.................................................................................................................................76
El Poema d’Atrahasis
...................................................................................................................77
La narració sumèria del Gran Diluvi: la tauleta de Nippur
................................................92
El Poema de Gilgamesh
..............................................................................................................100
El Llibre del Gènesi
....................................................................................................................116
La narració del Gran Diluvi en autors grecs: Pseudo-Apol·lodor i
Llucià
de Samòsata
.............................................................................................................................127
La narració del Gran Diluvi en autors llatins: Ovidi i Higinus
.......................................138
2
-
TERCERA PART. CONCOMITÀNCIES I DIVERGÈNCIES: ANÀLISI PER
ELEMENTS
0. Introducció
..........................................................................................................................151
1. Reis o patriarques antediluvians
.......................................................................................152
2. Causa
.....................................................................................................................................154
3. Objectiu
................................................................................................................................157
4. Responsable
.........................................................................................................................159
5. Epicentre del Gran Diluvi
.................................................................................................161
6. Protagonista
.........................................................................................................................163
7. Informador
..........................................................................................................................165
8. Instruccions
.........................................................................................................................168
9. Excusa o justificació
...........................................................................................................171
10. Embarcació
........................................................................................................................173
11. Acompanyants
..................................................................................................................177
12. Datació
...............................................................................................................................180
13. Durada
................................................................................................................................182
14. Indret on s’atura l’embarcació
........................................................................................184
15. Episodi dels ocells
............................................................................................................188
16. Final del periple: desembarcament
................................................................................190
17. Destí del protagonista
......................................................................................................192
18. Instruccions per als acompanyants del protagonista
..................................................195
19. Repoblació de la terra
......................................................................................................197
20. Altres:
.................................................................................................................................201
a. Oposició d’alguns déus al Gran Diluvi
.................................................................201
b. Penediment dels déus
..............................................................................................202
c. Banquet en acabar la construcció del vaixell
.......................................................203
d. Senyal per a l’inici del Gran Diluvi
........................................................................203
e. Origen de les aigües
.................................................................................................204
f. Desaparició de les aigües
.........................................................................................206
g. Reaccions dels déus davant la salvació del protagonista
...................................207
21. Conclusions parcials
.........................................................................................................212
CONCLUSIONS FINALS
..........................................................................................................................218
3
-
BIBLIOGRAFIA
a. Edicions i traduccions de textos
....................................................................................
221
Textos grecollatins
..........................................................................................................
221
Textos orientals
...............................................................................................................
221
Textos bíblics
...................................................................................................................
222
b. Atles i diccionaris
............................................................................................................
222
c. Obres de consulta
............................................................................................................
223
Estudis sobre el món grecollatí
....................................................................................
223
Estudis sobre el món oriental
.......................................................................................
224
Estudis bíblics
..................................................................................................................
225
Estudis comparatius
.......................................................................................................
225
4
-
INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS I JUSTIFICACIÓ
Historiadors grecs i mites orientals
Què és un autor grec? És grec aquell que viu a Grècia però que
escriu en una altra llengua?
I al contrari, podem considerar grec un autor que escriu en
llengua grega tot i que la seva pàtria
no es trobi dins del món grec? Podríem discutir llargament al
voltant d’aquesta qüestió –i entrar
fins i tot en un conflicte sociolingüístic– però no és pas
l’objectiu d’aquest treball. Això no
obstant, sí que ens interessa perquè en certa manera n’és una
mica la base. No podem de cap
manera arribar a entendre un text sense tenir en compte el
context cultural que l’embolcalla, com
tampoc no és possible comprendre una cultura en la seva
totalitat si deixem al marge els
contactes que ha mantingut amb d’altres, perquè és precisament a
partir d’aquestes relacions com
les cultures es conformen.
El que pretenem fer al llarg de les pàgines següents té força a
veure amb tot això. L’objectiu
inicial era dur a terme un estudi sobre sis historiadors que
escriuen en llengua grega però que han
desenvolupat una part important de la seva vida i de la seva
obra en ciutats situades en el Pròxim
Orient. Són, per tant, autors que han rebut una formació grega
–és a dir, que coneixen la llengua
i, en general, la cultura d’aquest poble– però que presenten un
gran nombre d’influències
orientals. Aquests historiadors han quedat en part marginats
tant per part d’aquells que estudien
els autors grecs com d’aquells que se centren en els d’origen
oriental. Però aquí es troba
precisament la seva importància, atès que presenten una barreja
d’ambdues tradicions. Tanmateix,
no ha estat aquesta l’única característica que els ha donat un
paper secundari –val a dir que més a
uns que a d’altres, si pensem, per exemple, en la repercussió
que ha tingut l’obra de Filó de Biblos
davant de la dels escrits de Berosos de Babilònia. L’altra
qüestió que, com diem, els ha relegat a
un segon pla és el tema de les seves obres. Tots ells es poden
considerar historiadors pel
contingut dels textos que els han estat atribuïts, tot i que hi
destaquen un important nombre
d’elements mitològics. No són mitògrafs –o almenys ells no se’n
consideren– però en els seus
relats podem trobar petjades de mites. Són, per tant, autors
que, d’una banda, es troben a cavall
entre dos móns, atès que escriuen en llengua grega relats sobre
el Pròxim Orient, i, de l’altra, es
troben entre dos gèneres literaris perquè tracten una temàtica
que presenta un ressò
excessivament mitològic per ser estudiada des del punt de vista
de la història, però que és alhora
massa historiogràfica per poder ser tractada exclusivament des
de l’àmbit de la mitografia.
És difícil separar els elements que poden tenir a veure amb la
mitologia d’aquells que no.
Això succeeix tant amb els textos literaris en general com amb
els textos més concretament
5
-
històrics, o amb pretensions d’aquest tipus. Quan un autor com
Ctèsias de Cnidos, per exemple,
explica els costums d’aquells pobles que observa té una gran
pretensió de versemblança: ell
simplement es limita a explicar allò que veu. No obstant això,
la realitat en ocasions pot ser
fantàstica i meravellosa. De la mateixa manera que un nen
descobreix el món, Ctèsias observa
aquests pobles amb ulls de nen. Es troba davant d’una realitat
nova, desconeguda, i la vol donar a
conèixer. De manera semblant succeeix en el cas dels altres cinc
autors en què ens hem basat per
dur a terme aquest plantejament: Berosos de Babilònia, Eudem de
Rodes, Manetó d’Egipte, Filó
de Biblos i Llucià de Samòsata.1 I fins i tot encara amb algun
altre com Heròdot però aquest és
més pròpiament un historiador i de temàtica principalment grega.
Així doncs, hem triat aquests
sis autors que ens han semblat més clarament significatius de la
doble característica indicada.
Aquest és un tema d’estudi molt ampli i, en conseqüència, molt
complex de tractar en la
seva totalitat sense caure en generalitzacions excessives. És
per això que, després d’haver analitzat
l’obra d’aquests sis autors i els elements mítics que hi
apareixen, hem decidit d’escollir-ne només
un per poder-lo tractar d’una manera més aprofundida: Berosos de
Babilònia.
Metodologia de treball
Precisament per allò que dèiem al principi, que un text o una
cultura no es poden arribar a
entendre en la seva totalitat i complexitat si prescindim del
context on apareix i, per tant, de les
seves influències, no presentarem aquí només els escrits de
Berosos de Babilònia que conservem,
sinó que els posarem en relació amb d’altres vuit, la meitat
d’ells originaris del Pròxim Orient i
l’altra meitat del món grecollatí. D’aquesta manera podrem
observar les concomitàncies i
diferències entre uns i altres per tal de poder arribar a
conclusions més completes sobre el relat de
Berosos.
Ara bé, aquest estudi no s’escau de dur-lo a terme d’una manera
global sobre tots els escrits
que es conserven d’aquest autor perquè, per la seva amplitud i
temàtica heterogènia excediria els
límits que convé posar a un treball com el que ara presentem. És
per això que hem decidit tractar
només un tema concret però alhora prou ampli i rellevant per
poder-lo estudiar i treure’n
conclusions significatives: el Gran Diluvi. Aquest és un episodi
que es troba recollit per un gran
nombre de cultures de tot el món. Alguns autors, com James G.
Frazer, es plantegen si la seva
presència en les diverses literatures és fruit del contacte
entre els pobles que ofereixen aquest relat
1 “Famous names like those of Manetho and Berossus in themselves
reveal that Hellenistic cultur was no one-way traffic with the
Greeks supplying everything and the Orient nothig. Berossus, for
example, was conversant with the story of the flood and a version
of the Babylonian creation legend. Alternatively, it is possible
that elements derived from the Near East entered Greek tradition at
an altogether earlier date”. Peter WALCOT, Hesiod and the Near
East, Cardiff: University of Wales Press, 1966, p.16.
6
-
o bé de la semblança que presenten les cultures que el recullen.
Convé tenir en compte, també, si
es tracta d’un únic diluvi o si cada cultura fa referència a un
de diferent, tot i que aquest és un
aspecte que, com veurem, hauran de determinar més aviat els
historiadors o els arqueòlegs.2
L’obra de Berosos presenta dos grans blocs mítics: la creació
(un tema massa extens i
complex per dedicar-hi només un treball de recerca) i el Gran
Diluvi. El centre del nostre estudi
serà, doncs, com hem apuntat anteriorment, aquest darrer episodi
i, per tal d’estudiar-lo en
profunditat, hem plantejat aquest treball en tres parts. En
primer lloc ens ocuparem pròpiament
de Berosos de Babilònia i de la seva obra, com a base per
realitzar la comparació amb la resta de
textos. Després d’una breu introducció general tant a l’autor
com als escrits que li han estat
atribuïts, presentarem i analitzarem els textos que recullen la
narració diluviana. En segon lloc,
farem una cosa semblant amb la resta de textos seleccionats que
recullen aquest mateix episodi.
Es tracta de: la tauleta tercera del Poema d’Atrahasis, la
tauleta de Nippur, la columna XI del Poema
de Gilgamesh, els capítols VI-IX del Llibre del Gènesi, el segon
apartat del capítol setè del primer llibre
de la Biblioteca de Pseudo-Apol·lodor, el fragment número 12 de
l’obra De Dea Syria de Llucià de
Samòsata, el llibre primer de les Metamorfosis d’Ovidi i el
fragment 153 d’Higinus. Resta encara
una tercera part on durem a terme l’anàlisi comparativa entre
aquests vuit relats i el de Berosos,
prenent aquest darrer com a centre.
L’anàlisi individual de cadascun dels textos consta d’una
introducció i d’un comentari
aprofundit sobre el relat diluvià que ofereix. L’anàlisi
comparativa recull els elements de
cadascuna de les narracions que resulten significatius per
establir concomitàncies i diferències
amb el relat de Berosos. Aquest estudi per elements ens ha de
permetre establir quines influències
pot haver rebut aquest autor dels altres textos, tant orientals
com grecs.
Per últim, cal dir que per poder estudiar els textos de tipus
oriental hem fet servir edicions
traduïdes que gaudeixen de prou reconeixement entre els
especialistes que es dediquen a aquest
àmbit. Semblantment en el cas d’Ovidi, on hem considerat més
escaient, per la seva qualitat, de
fer servir una traducció en vers ja existent, mentre que per a
la resta d’escrits grecollatins, inclòs el
de Berosos, proposem una traducció pròpia.
2 Cf. James G. FRAZER, El folklore en el Antiguo Testamento,
Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1981, p.67.
7
-
PRIMERA PARTBEROSOS DE BABILÒNIA I LA BABYLONIAKÁ
-
BEROSOS DE BABILÒNIA: APUNTS BIOGRÀFICS
Berosos3 nasqué en el darrer terç del segle IV aC., durant el
regnat d’Alexandre el Gran
sobre Babilònia. D’una banda, dedicà la seva vida estava
dedicada al culte del déu Bel,4 del qual
fou sacerdot, i, de l’altra, a la transmissió de la cultura
oriental (història, mites, ciència, etc.) al
món grec. Aquestes dues tasques estaven en bona mesura lligades,
atès que fou probablement a
Esagila, el gran temple de Babilònia consagrat a Bel, on el
nostre autor hauria exercit les seves
funcions sacerdotals i on hauria tingut accés a un conjunt prou
extens d’obres de tradició
oriental.5 En aquests termes parlen de Berosos els fragments de
diversos autors que Felix Jacoby6
classifica com a testimonia7 de la seva vida. Per exemple, el
testimoni T3 afirma justament que:
“[…] Βηρῶσος, ἀνὴρ Χαλδαῖος μὲν τὸ γένος, γνώριμος δὲ τοῖς περὶ
παιδείαν ἀναστρεφομένοις, ἐπειδὴ περί τε ἀστρονομίας καὶ περὶ τῶν
παρὰ Χαλδαίοις φιλοσοφουμένων αὐτὸς εἰς τοὺς ῞Ελληνας
ἐξήνεγκε τὰς συγγραφάς.”8 I en la mateixa línia apunta el
testimoni T2: “Βηρωσὸς ἀνὴρ
Βαβυλώνιος, ἱερεὺς τοῦ παρ᾽ αὐτοῖς Βήλου, κατ᾽ ᾽Αλέξανδρον
γεγονώς […].”9
Deixant de banda aquests breus apunts, no conservem pràcticament
cap més detall sobre
els aspectes personals de la biografia de Berosos, a excepció
d’un de ben curiós recollit pels
testimonis T7a i T7b, que el relacionen amb la Sibil·la, tot
afirmant que ell n’era el pare i Erimant
la mare: Βηρόσου δὲ εἶναι πατρὸς καὶ ᾽Ερυμάνθης μητρός φασι
Σάββην. οἱ δὲ αὐτὴν Βαβυλωνίαν, ἕτεροι δὲ Σίβυλλαν καλοῦσιν
Αἰγυπτίαν.10 ὁ πατὴρ Σιβύλλης τῆς Χαλδαίας Βηρωσσὸς ἐκαλεῖτο, ἡ
δὲ
μήτηρ αὐτῆς ᾽Ερυμάνθη.11 Berosos, com a sacerdot del déu Bel,
estava relacionat amb la
interpretació de profecies i, potser justament per aquest motiu,
la tradició l’ha acabat relacionant
3 Per parlar sobre aquest autor farem servir la forma ‘Berosos’,
ja que és la més comuna entre els textos que s’hi refereixen, tot i
que també està testimoniat ‘Berossos’ (per exemple, veg. T7b i
F18), tal com recull P. Schnabel: “was die Schreibung mit σσ oder σ
anbetrifft, so scheint die mit σσ die bessere zu sein, deren sich
auch Berossos selbst bedient hat” (Paul SCHNABEL, Berossus und die
babilonisch-hellenistische Literatur, Leipzig–Berlín: Teubner,
1923, pp.3-4).4 El terme Bel significa en accadi ‘senyor’. En
efecte, el déu Bel era el “senyor dels déus”, l’equivalent al
Marduk babiloni i al sumeri Enlil (veg. Gwendolyn LEICK, A
Dictionary of Ancient Near Eastern Mythology, London: Routledge,
1991, p.24, i també nota 58). Fins i tot, alguns autors, com ara
Géza Komoróczy, consideren que el mateix nom Berosos estaria
relacionat amb aquest déu, ja que provindria de l’accadi
Bel-re-ušu, que voldria dir quelcom semblant a ‘Bel és el seu
pastor’ (veg. Géza KOMORÓCZY “Berosos and the Mesopotamian
literature”, Acta Antiqua Academiae Scientiarum Hungaricae, 1973,
21: 125-152, pp.133-139).5 Cf. Gerald P. VERBRUGGHE & John M.
WICKERSHAM, Berossos and Manetho, Michigan: The University of
Michigan Press, 2003, p.13.6 Per dur a terme el comentari sobre el
text de Berosos, hem seguit principalment l’edició de F. Jacoby:
Felix JACOBY, Die Fragmente der griechischen Historiker, vol. 3C,
autor (n.680), Leiden: E.J. Brill, 1958. Val a dir que també hem
tingut present la nova edició que se n’està fent però que encara no
ha estat publicada.7 “[…] bei jedem autor zeugnisse (T) und
fragmente (F) geschieden sind […]” (veg. F. JACOBY, Die Fragmente
der griechischen Historiker, vol. 1A, Leiden: E.J. Brill, 1968,
p.IX).8 “[…] Berosos, un home caldeu de naixement, que és clar que
fou educat segons la paideia, perquè ell mateix donà a conèixer als
grecs els escrits dels caldeus sobre astronomia i filosofia.”9
“Berosos, un sacerdot babiloni consagrat al déu Bel, nasqué sota el
regnat d’Alexandre […]”.10 “Hom diu que Berosos és el pare de Sabbe
i Erimant la mare d’aquesta. Els uns l’anomenen babilònia, mentre
que els altres Sibil·la egípcia.”11 “El pare de la Sibil·la caldea
era anomenat Berosos, la mare d’aquesta Erimant.”
9
-
amb la Sibil·la, l’encarregada de transmetre els oracles dels
déus a Delfos, de la mateixa manera
que, per exemple i salvant les distàncies, l’endeví grec
Tirèsias és considerat el pare de la
profetessa Manto. Pel que fa a Erimant, els textos la presenten
com a una dona relacionada
igualment amb les profecies i els oracles.
A principis del segle III aC., Berosos va compondre en llengua
grega la seva obra Història de
Babilònia o Babyloniaká,12 la qual cosa confirma la voluntat per
part del nostre autor de traslladar
els coneixements, especialment científics, de la regió de
Babilònia al món grec. Tenim també
alguna altra referència a una obra anomenada Creació
(literalment ‘Procreatio’, veg. F17), però és
possible que no es tracti d’un text independent sinó d’un
episodi del primer llibre de la mateixa
Història de Babilònia, ja que el contingut hi està relacionat, o
d’una part d’alguna altra obra
desconeguda que recolliria els esdeveniments que tingueren lloc
des de l’inici de l’univers fins a la
seva ordenació, seguint el model, per exemple, del poema
babilònic de la creació, l’Enuma Elish.
Tanmateix, no podem descartar per complet la possibilitat que
alguns dels fragments atribuïts al
nostre autor que són de caire exclusivament científic,
astronòmic o astrològic, formin part d’una
altra obra no conservada –i potser ni tan sols referida– a mode
de tractat d’astronomia.
Posteriorment Berosos es traslladà a Kos, una illa de les
Espòrades orientals, vora la costa
d’Anatòlia, i allí fundà una escola d’astronomia, tal com
recullen alguns testimonis. Per exemple,
T5a afirma el següent: […] pr imusque Be ro sus in in su la e t
c i v i t a t e Coo c ons ed i t ib ique
ap e ru i t d i s c ip l inam .13 La qual cosa és reiterada a
T5b: Berosus, qui ab Chaldaeorum civitate sive
natione progressus in Asia etiam disciplinam Chaldaicam
patefecit.14 Val a dir, però, que Berosos no es
limità a transmetre dades relacionades estrictament amb els
relats tradicionals, històrics o
protohistòrics, orientals, sinó que també es dedicà, en bona
mesura, a fer difusió de llurs
coneixements científics, especialment astronòmics, tal com
mostren alguns dels fragments
conservats, però possiblement també matemàtics i físics.
Finalment, pel que fa a la seva mort,
podem suposar que li arribà en aquesta mateixa illa de Kos, tot
i que no tenim cap constància
sobre aquesta dada, ni tampoc la seva data.
Val a dir, però, que no tots els autors estan d’acord amb
aquestes dades sobre la vida de
Berosos, ja que ni tan sols els testimonis que en parlen salven
les contradiccions. Deixant de
banda la qüestió de la datació, que presenta un ball d’anys
relativament reduït, atès que els
testimonis coincideixen a situar Berosos com a contemporani
d’Alexandre el Gran, cal centrar
l’atenció en una dada molt més important i controvertida. Alguns
autors, com Robert Drews,15
12 Alguns autors (veg. F4b) li donen el nom de Chaldaica.
Tanmateix, res no fa pensar que es tracti d’obres diferents sinó de
dues formes emprades per fer-hi referència, sorgides de la
tradició.13 “[…] Berosos fou el primer que s’establí a l’illa i a
la ciutat de Kos i allà obrí una escola.”14 “Berosos, qui des de la
ciutat o regió dels caldeus es va traslladar a Àsia, també va obrir
una escola caldea.”15 Veg. Robert DREWS, “The Babylonian Chronicles
and Berosus”, Iraq, 1975, 37.1: 39-55.
10
-
consideren que poden haver existit dos personatges amb el nom de
Berosos: l’un dedicat a la
història i l’altre a l’astronomia o l’astrologia. Aquesta
hipòtesi ha estat defensada partint de la base
que els autors antics que hi fan referència el tracten únicament
com a astrònom (per exemple,
veg. T6) i no és fins més tard que el relacionen amb la història
(veg. també com a exemple T10,
tot i que aquest darrer testimoni parla de l’interès de Berosos
tant per l’astronomia com per la
història). Com veurem, però, també és possible mantenir la
hipòtesi contrària, ja que no és
incompatible que aquest autor ofereixi en els seus escrits dades
sobre història i alhora sobre
ciència. D’altra banda, alguns estudiosos de la seva obra, com
ara Paul Schnabel, consideren que
sembla difícil justificar que les dades científiques que
transmet el nostre autor siguin originàries de
Babilònia, ja que si el Berosos que coneixem, que visqué a
cavall entre els segles IV i III aC.,
realment compongué tractats d’astronomia, resulta estrany que
els seus escrits no tinguessin més
ressò a Grècia, en un moment d’auge de les ciències.16
Tanmateix, cal tenir en compte que la
difusió d’una obra depèn de diversos factors.
Aquests són els elements fonamentals de la vida de Berosos que
ens han de permetre
entendre la seva obra i les peculiaritats d’aquesta. A
continuació ens proposem aprofundir una
mica més en tots els aspectes de la seva obra (principalment el
contingut, les fonts i la seva
transmissió) per centrar-nos tot seguit en un dels episodis
mitològics més interessants i complets
que ofereix: el Gran Diluvi.
16 Cf. Paul SCHNABEL, Berossus und die
babilonisch-hellenistische Literatur, Leipzig–Berlín: Teubner,
1923, p.171, p.211 i ss. Tot i que, segons T6, els atenesos
erigiren al gymnasium una estàtua amb una llengua daurada en honor
seu, a causa de les seves prediccions: “[…] Berosus, cui ob divinas
praedictiones Athenienses publice in gymnasio statuam inaurata
lingua statuere.”
11
-
LA HISTÒRIA DE BABILÒNIA O BABYLONIAKÁ
A. FONTS PER A L’OBRA DE BEROSOS
Abans de començar a estudiar l’obra de Berosos, cal tenir en
compte que no es tracta d’un
creador sinó més aviat d’un trasmissor, atès que, si ens centrem
en l’anàlisi de la seva obra,
veurem que el seu contingut no és original ni exclusiu. Els seus
escrits són, doncs, en bona
mesura, un recull de tradicions o de coneixements existents en
la regió de Mesopotàmia. No
coneixem de manera explícita, però, els recursos o les fonts que
serviren al nostre autor per
completar la seva obra. Els testimonis que en parlen es limiten
a afirmar que fa servir obres
antigues –sense arribar a especificar-ne el títol– (veg. T3) o,
indirectament, que es nodreix de la
tradició (veg. T8b).
Com veurem a l’hora de posar en comparació el relat sobre el
Gran Diluvi que ofereix el
nostre autor amb d’altres narracions sobre aquest mateix
episodi, existeixen concomitàncies clares
entre totes elles. Això pot voler dir, o bé que l’autor pren com
a font aquestes altres obres, o bé
que unes i altres tenen una base comuna, com per exemple –per
què no?– les tradicions existents
en una determinada regió que haurien estat traslladades o
adaptades en d’altres. Ambdues
hipòtesis no són pas incompatibles, però aquest és un punt que
tractarem més extensament i en
profunditat al llarg de l’estudi que ara ens proposem.
B. LLIBRE PRIMER17
En el primer llibre, Berosos ofereix una descripció de la
creació del món i de la manera com
els humans van arribar a adquirir els seus coneixements. Aquest
episodi resulta semblant al que
trobem al poema babilònic de la creació, l’Enuma Elish, datat al
segon mil·lenni aC. En paraules
de G.P. Verbrugghe i J. M. Wickersham: “Berossos used as the
basis of his descriptions of
creation in his work of history the main religious text of
ancient Mesopotamia, which was recited
at the beginning of every new year.” 18
En aquest llibre queden units per una seqüència lògica els dos
Berosos –o els dos vessants
del mateix Berosos– ja que als fragments científics que recullen
coneixements relacionats amb
l’astronomia els segueixen necessàriament els de tipus històric.
El plantejament de la redacció així
ens ho suggereix, atès que, un cop tancat el relat de la creació
i l’ordenament de l’univers, la
narració afronta l’adquisició del coneixement, que és en bona
mesura científic però també
cultural, per part dels humans. L’encarregat d’instruir els
humans en la civilització és un monstre
amb un cos d’home, a l’esquena del qual n’hi ha enganxat un
altre de pisciforme, i que és
17 Seguim la divisió en tres llibres feta per Paul Schnabel (op.
cit., pp.251-275).18 Veg. G.P. Verbrugghe i J. M. Wickersham, op.
cit, p.16.
12
-
anomenat Oannes.19 Aquests elements de tipus científic
correspondrien, doncs, d’una banda, a
l’explicació física de la creació de l’univers i, de l’altra,
als coneixements adquirits pels humans
posteriorment.
A continuació, després d’haver fet un petit preàmbul sobre les
característiques geogràfiques
de Babilònia, afirmant que es tracta d’una regió molt fèrtil
situada entre el Tigris i l’Eufrates, però
que també presenta zones àrides, prop d’Aràbia, i que allà hi
conviuen en perfecta harmonia un
gran nombre de pobles de diversos orígens, es disposa a explicar
el seguit d’esdeveniments que
els han permès arribar a aquesta situació. Totes aquestes dades
apareixen recollides als fragments
F1a i F1b, que ofereixen versions prou coincidents.20
Observem, doncs, que Berosos ofereix al primer llibre de la seva
Història de Babilònia una
cosmogonia i una antropogonia, és a dir, escriu sobre l’origen
de tots els elements que formen
part de l’univers conegut excepte un: els déus. En cap moment no
hi ha cap referència a una
teogonia, potser perquè el nostre autor, com a historiador, no
estava interessat en episodis
d’aquest tipus, clarament mitològics. Tanmateix, no aprofundirem
més sobre el contingut i la
descripció de l’episodi de la creació en aquest apartat, ja que
ho farem en el que dedicarem al
vessant mitològic de l’obra de Berosos.
El tercer, i alhora el darrer, dels fragments conservats que
formen part d’aquest primer
llibre és F2, en què Berosos simplement fa menció d’un ritual
anomenat Sakaia, sobre el qual
també parla un historiador grec interessat com el nostre autor
en la transmissió del mites de tipus
oriental i al qual ja hem al·ludit anterioment, Ctèsias de
Cnidos.21
C. LLIBRE SEGON
D’acord amb els autors que ens l’han transmès, Berosos dedica el
segon llibre de la seva
Història de Babilònia al període comprès entre la creació de
l’univers i el regnat de Nabucodonosor
II (segona meitat del s.VIII aC.), interval de temps que inclou
l’esdeveniment del Gran Diluvi. És
possible que per dur a terme aquesta narració cronològica de la
història hagués fet servir llistats 19 La figura d’Oannes tornarà a
aparèixer en el llibre segon, atès que durant el regnat d’alguns
reis babilonis antediluvians apareixen diversos monstres d’aquest
tipus, dada que no és present en cap altre dels relats que recullen
l’episodi de la creació (cf. P. Schnabel, op. cit., pp.27; 91-93).
D’altra banda, resulta significatiu que aquest personatge, que, com
acabem de veure, té la missió de portar els principis de la cultura
i de la civilització als ésser humans, sorgeixi de l’aigua,
precisament l’element que Berosos identifica com un dels primers
principis existents en l’univers abans de la seva ordenació (cf.
F1a i F1b i p.20). D’aquesta manera, tant els coneixements com, en
general, la vida sorgeixen de l’aigua. Sobre aquesta figura, veg.
John GRAY, Mythologie des Nahen Ostens, (trad. alem. Julia
Schlechta) Wiesbaden: Emil Vollmer Verlag, 1969, p.13.20 Com veurem
amb més detall en l’apartat dedicat a la transmissió de l’obra de
Berosos, aquesta no ens ha arribat d’una manera directa sinó
fragmentada i recollida en les obres de diversos autors, que en
ocasions són fins a sis segles posteriors (veg. pp.16-19). En
aquest cas, F1a i F1b haurien sorgit d’un mateix passatge de la
Història de Babilònia, però els diferents autors que l’han tranmès
haurien donat lloc a aquests dos fragments amb algunes
característiques distintives.21 Veg. F4 de la Persiká de Ctèsias de
Cnidos: Felix JACOBY, Die Fragmente der griechischen Historiker,
vol. 3C, autor (n.688), Leiden: E.J. Brill, 1958.
13
-
existents en obres de tradició oriental, a les quals hauria
tingut accés en el temple d’Esagila, a
Babilònia.
Els fragments F3a i F3b, els primers que formen part d’aquest
segon llibre, segons la divisió
feta per Paul Schnabel (veg. nota 17), recullen el llistat de
reis que governaren sobre Babilònia i el
nombre d’anys –o de šaros22– que ostentà el poder cadascun
d’ells. No es tracta, però, d’una
simple enumeració sinó més aviat d’una redacció comentada de
manera breu, on s’ofereix tant el
nom del rei com la seva procedència i la seva filiació. Durant
el regnat d’alguns d’aquests
personatges tornaren a sorgir del Mar Roig diversos monstres
anomenats Oannes, sobre els quals
Berosos parlava ja als fragments F1a i F1b arran del relat sobre
la creació de l’univers.
Aquesta descripció està formada per deu reis que ocupen el
període entre la creació del
món i l’esdeveniment del Gran Diluvi. Ens movem encara, per
tant, en una època protohistòrica.
El darrer d’aquests monarques fou Xisouthros, en temps del qual
s’esdevingué el Gran Diluvi,
que apareix recollit principalment en els fragments següents,
F4a, F4b i F4c, basats possiblement
en un mateix passatge del nostre autor. En aquests fragments
Berosos relata el periple de
Xisouthros fins aconseguir la immortalitat, després d’haver
salvat la raça humana de la seva
extinció sota les aigües. Sobre aquest punt, però, no ens
estendrem més, ja que l’analitzarem en
profunditat al llarg dels següents apartats.
Els fragments que segueixen i que tanquen aquest llibre segon,
F5ab i F6, reprenen la
narració –ja de caire històric– sobre els reis de Babilònia,
repassant els noms d’aquells que
ostentaren el poder després del cataclisme.
D. LLIBRE TERCER
El darrer llibre d’aquesta crònica de la història de Babilònia
recull les dades corresponents al
període entre el regnat de Nabucodonosor II, datat a l’inici de
la segona meitat del segle VIII aC., i
el d’Alexandre el Gran, qui conquerí Babilònia a la primera
meitat del segle III aC. Aquest és sens
dubte el llibre que ofereix més dades històriques sobre aquesta
regió, les quals molt probablement
foren extretes per Berosos d’altres obres que circulaven en
aquell moment. La narració, però, es
troba conservada de manera fragmentària i, en conseqüència, no
disposem de totes les dades que
de ben segur oferiria originàriament.
El nostre autor no es mostra interessat a parlar sobre els
monarques mesopotàmics
contemporanis, sinó que centra tota la seva atenció únicament en
aquells que regnaren sobre
Babilònia. El seu objectiu, doncs, no és el de narrar una
història completa i traslladar els
22 Cal tenir en compte que, segons recullen F3a i F3b, un šaros
consisteix en tres mil sis-cents anys, un neros en sis-cents i un
sossos en seixanta. Aquest còmput de temps ens dóna una xifra
desorbitada per a la durada total del regnat de cadascun d’aquests
monarques. Sobre aquesta qüestió veg. també la p.63.
14
-
coneixements dels caldeus al poble grec, sinó més aviat
glorificar Babilònia i legitimar els seus
monarques, tot escrivint sobre el període d’esplendor d’aquesta
ciutat. Potser és per aquest motiu
que la seva obra i els coneixements que volia transmetre al
poble grec no van arribar a tenir una
major difusió.
Al llarg d’aquest tercer llibre, Berosos escriu sobre els
diversos monarques que s’anaren
succeint en el tron de Babilònia i sobre les gestes que aquests
van dur a terme contra els pobles
veïns. Es tracta, però, d’una narració diferent de la que
trobàvem a l’inici del segon llibre, ja que
ara apareix ocasionalment una breu referència a les batalles que
protagonitzaren o els pactes que
signaren. Potser la dada més destacable, però, és que ja no són
personatges que regnen un
nombre desorbitat d’anys com els monarques antediluvians: Akise
regnà només trenta dies,
Senakheirimos divuit anys i Amon vint anys, per donar unes dades
a tall d’exemple. Això mostra
que, en efecte, ja ha començat la narració pròpiament històrica
i contrastada.
Durant la narració queden recollits els atacs de l’imperi assiri
contra Babilònia i la captivitat
d’aquesta ciutat sota l’imperi persa encapçalat per Cirus, però
també l’èxode dels jueus, que
arribaren precisament fins aquí com a refugiats, i el domini
que, segons Berosos, van aconseguir
els babilonis sobre algunes ciutats, com ara Egipte, Síria i
Fenícia, entre d’altres. Els fragments
que formen aquesta part conformen una narració prou homogènia i
ordenada cronològicament.
Es tracta de F7abcd, F8abcd, F9ab i F10.
La resta de fragments inclosos en aquest tercer llibre, dos en
total, el completen parlant
sobre Berosos i la seva narració històrica i recullen
especialment la caiguda de Babilònia sota el
domini persa, tot i que també fan referència a algun ritual.
Aquests fragments són: F11 i F12.
Observem, per tant, que el llibre primer narra un període
anterior a la història, el segon
significa una transició entre aquest i el període pròpiament
històric, i finalment el tercer tracta de
ple la història d’aquesta regió fins, aproximadament, els dies
del nostre autor.
E. FRAGMENTS DE CONTINGUT ASTRONÒMIC O ASTROLÒGIC
A més dels diferents fragments atribuïts a Berosos que es poden
incloure clarament en
algun dels tres llibres que conformen la Història de Babilònia,
n’existeixen també alguns altres de
contingut astronòmic o astrològic que presenten dificultats a
l’hora d’ésser ubicats en aquesta
obra. És possible que, juntament amb d’altres que no ens haurien
arribat o que ho han fet d’una
manera tan indirecta que no haurien estat encara identificats,
aquests fragments puguin formar
part d’una altra obra de tipus científic. La diferència entre el
contingut d’aquests fragments i la
Història de Babilònia ens fa pensar en aquesta explicació com la
més possible, tot i que no podem
15
-
afirmar amb absoluta certesa que no estiguessin inclosos en
aquesta mateixa obra, potser en un
capítol dedicat als coneixements científics dels caldeus.
En primer lloc disposem de fragments que contenen informació
sobre els astres,
especialment sobre la lluna i el sol i els seus moviments i
òrbites, però també sobre els cinc
planetes que el nostre autor afirma que existeixen a l’univers.
Es tracta dels fragments F18, F19bc
i F20. En relació amb això també en trobem d’altres que fan
referència a les interpretacions de
profecies del déu Bel, les quals atribueixen els desastres que
s’esdevenen en la terra als moviments
planetaris i a l’alineació dels astres i les constel·lacions
(veg. F16ab, F17 i F21). Aquests
coneixements, segons Berosos, els va aprendre dels caldeus (veg.
F15).
Resten, finalment, encara quatre fragments que són de caire més
aviat històric però que
Paul Schnabel no ubica en cap dels tres llibres. Es tracta de
F13, un fragment de tipus mitològic
que recull el nom de Sarakhero, minyona de la deessa Hera, i de
F22ab i F14, que fan referència a
la longevitat dels humans en l’antiguitat.
F. TRANSMISSIÓ DE L’OBRA
Per parlar sobre els canals de transmissió que ha seguit l’obra
de Berosos fins arribar als
nostres dies, hem considerat adient reproduir els quadres que
ofereix Paul Schnabel a la seva obra
Berossus und die babilonisch-hellenistische Literatur, atès que
presenten d’una manera molt clara aquest
punt que és d’una gran complexitat.
L’obra del nostre autor ha seguit principalment tres línies a
partir dels epítoms que n’han fet
Juba de Mauritània, Alexandre Polyhistor i Posidoni. A cadascun
d’ells corresponen els tres
quadres que reproduïm a continuació.
Observem, doncs, aquest primer quadre, sobre la transmissió de
l’obra de Berosos a partir
de Juba II, rei de Mauritània al s.I aC, al qual s’atribueixen
diverses obres de caràcter literari i
històric:
Paul SCHNABEL, op. cit., p.171.
16
-
Aquest quadre ens mostra a través de quins –i quants– autors
diversos passa la informació
recollida per Juba de Mauritània fins arribar als autors que ens
han transmès alguns fragments
dels escrits de Berosos. Cal tenir en compte no només la
quantitat de mans per les quals passen
aquests textos sinó també els anys que han transcorregut des que
Berosos els escriu fins que, per
exemple, Eusebi de Cesarea en dóna notícia als seus escrits.
Prenem aquest cas com a exemple
perquè aquest autor és un dels que ofereixen els fragments més
complets de l’episodi del Gran
Diluvi, atribuïts a Berosos. Observem, doncs, que si l’obra del
nostre autor està datada a principis
del segle III aC. no és fins al s. IV dC. que arriba a Eusebi.
Han passat pràcticament set segles entre
un autor i l’altre i, per tant, cal tenir en compte la manera de
transmetre el contingut de l’obra i la
interpretació que se li ha pogut donar. Tot i així, també hem de
pensar que des d’Eusebi fins als
nostres dies han passat encara més segles i els fragments han
estat transmesos –i potser també
retocats– per diverses mans.
Aquest segon quadre ens dibuixa quines han estat les vies de
transmissió de l’obra de
Berosos a partir dels epítoms que en féu Alexandre Polyhistor,
escriptor grec del s.I aC., interessat
especialment en els escrits sobre història i filosofia dels
caldeus:
P. Schnabel, op. cit., p.168.
En aquest quadre destaca la gran quantitat d’autors, a través
dels quals ens han arribat
alguns fragments, que han rebut la informació directament
d’Alexandre Polyhistor. D’altra banda,
també podem observar la transmissió que ha tingut l’obra
d’Eusebi de Cesarea, sobre el qual hem
parlat arran del quadre anterior. Veiem com, d’una banda, els
fragments que aquest transmet
arriben a la versió armènia de la seva Crònica, traduïda per
Josef Karst al s. XIX, i, de l’altra, a
l’epítom del monjo Georgius Synkellus.
El següent quadre, que n’és el darrer, recull la tercera gran
via de transmissió que han seguit
els escrits del nostre autor, en aquest cas, a partir de
Posidoni, filòsof i historiador grec del s. II
aC., que tingué una bona acollida entre els autors llatins:
17
-
P. Schnabel, op. cit., p.110.
Pel que fa a aquest tercer quadre, cal destacar el nombre
considerable d’autors que
tingueren notícia de l’obra de Berosos i que la donaren a
conèixer. Entre aquests autors,
principalment llatins, trobem no tan sols els clàssics com
Ciceró o Varró, sinó també autors
cristians posteriors com Sant Agustí o Sant Isidor. Cal
destacar, d’altra banda, que Eusebi de
Cesarea podria haver tornat novament a rebre dades del nostre
autor a través d’aquest canals. A
més, és curiós observar que els autors que apareixen en aquest
quadre i que es fan ressò dels
escrits de Berosos recullen principalment continguts relacionats
amb l’astronomia i l’astrologia,
deixant de banda les dades de tipus històric. Aquest fet tampoc
no ens ha de resultar estrany, atès
el perfil d’aquests autors llatins, més interessats clarament en
el vessant científic dels textos que
no pas en les dades històriques relacionades amb Babilònia.
Aquests quadres ens han de servir per entendre la dificultat que
presenta la interpretació de
l’obra de Berosos però alhora també la seva riquesa, ja que, com
podem veure, no ha arribat fins
els nostres dies cap fragment directament de l’autor i els
textos que conservem, a més de ser
fragmentaris i indirectes perquè es troben dins d’altres obres i
han hagut de ser odenats per poder
reconstruir com seria l’obra originalment, han passat per les
mans de diversos autors, en ocasions
molt posteriors a Berosos, que els poden haver modificat per
diferents motius, amb la intenció
d’adaptar-los finalment al contingut i a l’estil de llurs
obres.
18
-
EL VESSANT MITOLÒGIC DE L’OBRA DE BEROSOS
Com ja hem vist, Berosos és principalment un historiador. En la
seva obra, però, hi ha espai
tant per als mites com per als déus. Ja sigui de manera
al·legòrica o literal, el nostre autor dóna als
déus un paper prou important sobretot en episodis que es poden
situar en la protohistòria, com
la creació de l’univers i l’esdeveniment del Gran Diluvi.
Podríem dividir el contingut mític de l’obra de Berosos en dos
grans blocs, als quals
hauríem d’afegir-ne un tercer on tindrien cabuda totes les
referències que fa als déus i a llurs
eventuals equivalències amb les divinitats d’altres cultures,
com ara la grega.
El primer bloc inclou aquells fragments que recullen l’episodi
de la creació de l’univers. I
val a dir que ho fan des de dos punts de vista ben diferenciats:
en primer lloc trobem fragments
que expliquen com es conformà el món conegut, a partir
principalment de la separació del cel i de
la terra, que en un primer moment eren un sol bloc, i en segon
lloc en trobem d’altres que
intenten explicar de quina manera va arribar el coneixement als
éssers humans. Els textos que fan
referència a aquest tema són principalment F1a i F1b.
Pel que fa a la creació del cel i la terra, Berosos dóna la
següent explicació en el fragment
F1: existí una dona, anomenada Markaye (F1a) o Omorka (F1b) a
qui els caldeus coneixien pel
nom de Thalattha (F1a) o Thalatth (F1b) i que era anomenada
Thalattha (F1a) o Thalassa (F1b)
pels grecs. Aquesta deessa, per tant, està clarament relacionada
amb el mar. Aquest és un detall
especialment interessant perquè, tal i com hem vist, els escrits
de Berosos recullen que aquesta
divinitat existia quan l’univers era només aigua (la versió
armènia del text d’Eusebi, F1a, afegeix
també foscor). D’aquesta aigua naixerien elements capaços
d’engendrar altres vides, de les quals
s’originaren animals que serien barreges dels que coneixem
actualment. Així, a partir d’aquest
element –o elements, l’aigua i la foscor, segons el fragment F1–
van nèixer les primeres formes de
vida, que eren en realitat combinacions d’animals: humans
hemafrodites amb ales, centaures i
gossos amb quatre cossos i cua de peix, entre molts
d’altres.
Tornant a l’origen del cel i de la terra, Berosos afirma que el
déu Bel tallà la dona de
múltiples noms en dues parts. A partir d’una d’elles creà el cel
i a partir de l’altra la terra.23 Llavors
els monstres, barreja de diversos animals, que havien viscut
fins aquell moment no van poder
resistir la nova llum de l’univers i van morir. Per últim, Bel
creà els estels, el sol, la lluna i cinc
planetes. Després d’això, el déu Bel s’obrí el seu propi cap i
els altres déus, tot barrejant la sang
que en brollà amb terra, engendraren la raça humana. D’aquesta
manera els déus van crear la raça 23 Aquesta explicació estaria
molt relacionada amb l’Enuma Elish (tauleta IV, vv.129 i ss.), el
poema babilònic de la creació, en què s’explica que el déu Marduk
envià un fort vent contra Tiamat quan aquesta tenia la boca oberta
perquè no la pogués tancar i llavors l’hi disparà una fletxa que la
dividí en dues parts, de les quals sortiren el cel i la terra.
19
-
humana a partir, doncs, d’un component immortal.24 Tenim, doncs,
no només un origen per al
cel i la terra sinó també per als humans. Aquesta és la primera
de les dues versions que ens
ofereix l’autor.
La segona versió sobre la creació de l’univers que és present
als fragments que ens han
arribat dels escrits de Berosos apareix recollida a F1a i sembla
clarament una al·legoria: Bel,
traduït pels grecs com a Zeus –i pels armenis com a Aramazd,
segons afegeix aquest fragment–,
tallà les tenebres i d’aquesta manera creà el cel i la terra. Un
cop fet això, Bel ordenà a un altre
déu que s’obrís el cap i que barregés la seva pròpia sang amb
terra per engendrar d’aquesta
manera la raça humana. Observem, per tant, dos episodis una mica
diferents, però amb
concomitàncies significatives, que presenten un objectiu
comú.
Aquests fragments que acabem de comentar parlen també sobre la
manera com Bel creà els
estels, el sol, la lluna i els planetes. Cal dir, però, que no
són els únics que fan referència als astres.
A F21, per exemple, llegim que el Gran Diluvi fou causat pel
moviment dels astres i a F17
Berosos afirma que la disposició actual dels astres no és la
mateixa que establí Júpiter. No
entrarem a comentar el contingut d’aquests ni d’altres fragments
perquè tenen potser més a veure
amb l’astrologia que no pas amb la mitologia, però sí cal
observar que no només recullen
l’explicació de com s’originaren el cel, la terra i la raça
humana, sinó també les referències que
l’autor fa a diferents divinitats i de quina manera dóna
l’equivalència dels seus noms, la qual cosa
posa de manifest novament que el receptor a la qual anava
adreçada la seva obra és precisament
el poble grec. Així, per exemple, Berosos parla de Bel però en
ocasions s’hi refereix com a Zeus,
malgrat que entre els babilonis, sobre els quals escriu en la
seva obra, no es feia servir pas aquest
nom.
Posterior a aquestes explicacions és la història de com els
humans desenvoluparen la seva
cultura. Berosos ho atribueix a un terrible, tot i que
filantrop, monstre a qui anomena Oannes. El
seu cos, com ja hem explicat anteriorment (veg. nota 20), tenia
forma d’home i de peix alhora.
Aquest monstre, sorgit del Mar Roig, passava el dia amb els
humans ensenyant-los tot allò
relacionat amb la cultura i la civilització (l’escriptura,
l’agricultura, les ciències, i els coneixements
necessaris per establir lleis, aixecar ciutats i fundar temples,
entre altres) i a la nit se’n tornava al
mar. Però aquest no en fou l’únic, ja que, segons explica
Berosos, en els anys següents tornaren a
aparèixer altres monstres de les mateixes característiques i amb
la mateixa funció instructora.
Aquesta explicació, que significaria un intent de simplificar la
manera com els avantpassats van
24 Els fragments F4a i F4b recullen que Bel es va obrir el seu
propi cap i va ordenar a la resta de déus que barregessin la sang
que rajava amb la terra per tal d’engendrar la raça humana.
D’aquesta manera els humans presenten un component immortal. Un
episodi semblant el trobem en el poema babilònic de la creació,
l’Enuma Elish (tauleta VI), on Marduk, equivalent del déu Bel (veg.
nota 4), creà la raça humana a partir de la sang de Kingu, un
monstre que Tiamat havia engendrat i elegit per destruir-lo.
20
-
adquirir el coneixement de tot allò que els envoltava, es pot
relacionar amb la creació de la raça
humana a partir de la sang d’un déu. A partir d’aquestes dades,
els humans no només estarien
lligats als déus per la manera com van ser engendrats, sinó que
serien també aquests qui els van
instruir, enviant-los aquest monstre Oannes.
El segon gran bloc de tema mític que podem observar a l’obra de
Berosos estaria format
per aquells textos que recullen l’episodi del Gran Diluvi.
Aquest és un tema que apareix en
diverses cultures, especialment a la zona mesopotàmica, i que és
tractat de diverses maneres però
mantenint un rerefons comú. D’una banda observem com Berosos ens
dóna a conèixer la seva
versió sobre aquest cataclisme i, de l’altra, conservem també
apunts de diversos autors que han
transmès la seva obra, especialment els cristians, i que fan
referència als escrits bíblics, tot veient-
hi paral·lelismes. Com veurem, però, el relat bíblic no és
l’únic text que recull la narració d’aquest
episodi, ja que també és present en diversos textos tant
orientals com grecollatins. Tanmateix, no
aprofundirem més ara sobre el contingut i la descripció d’aquest
episodi, perquè hi dedicarem els
següents apartats de forma central.
El tercer i últim gran bloc, que no és tant un tema com un
conjunt d’elements, estaria
format per les referències a les divinitats i, eventualment,
llurs equivalències amb divinitats
d’altres cultures. Aquest últim aspecte és especialment
interessant perquè implica un coneixement
de diverses cultures per part del nostre autor i perquè comporta
una simplificació de les divinitats
en la mesura que, en ocasions, el fet d’identificar una
divinitat amb una altra pot comportar que
s’obviïn algunes de les característiques que presenten.
Els déus o personatges mitològics que apareixen en els fragments
conservats dels escrits de
Berosos, alguns dels quals ja els hem esmentat, són els
següents:
1. La deessa Markaye (F1a) o Omorka (F1b) a qui els caldeus
coneixien pel nom de
Thalattha (F1a) o Thalatth (F1b) i que era anomenada Thalattha
(F1a) o Thalassa (F1b)
pels grecs.
2. F1a, que pertany a la traducció alemanya feta per Josef Karst
de la versió armènia del
Chronicon d’Eusebi, fa referència al déu Bel i recull que els
grecs l’anomenen Zeus mentre
que els armenis li donen el nom d’Aramazd. Aquest déu també
apareix esmentat a F1b i
F12, que recullen l’equivalència entre els noms ‘Bel’ i
‘Zeus’.
3. Oannes, el monstre que sorgeix del Mar Roig i que ensenya als
humans tots els seus
coneixements (referit a F3a i F3b).
21
-
4. Cronos,25 pare d’Aramazd, és identificat amb el déu Temps,
segons la traducció feta per
Josef Karst de la versió armènia de la Crònica d’Eusebi de
Cesarea. Aquesta equivalència
apareix a F4a, tot i que Cronos és esmentat també en els
fragments F4b, F4c i F12.
5. Hera és una altra de les divinitat que apareixen en una breu
referència, en aquest cas a
F13, a partir de l’afirmació que Sarakhero és la seva
minyona.
6. Afrodita és referida a F12, on apareix identificada amb
Anahita, deessa irània de la
fertilitat i de la pluja. També és referida a F11 a propòsit
d’una estàtua que li fou dedicada.
7. L’heroi Hèracles apareix al fragment F12, on Agathias afirma
que és l’equivalent de
Sandes, un nom que per a Nonnus és d’origen cilici. Hèracles és
esmentat també a F8a a
propòsit d’una comparació amb un rei babiloni que l’hauria
superat en força.
8. Els fragments F4a i F4b fan esment del Tità que lluità contra
Cronos i de Prometeu, tres
personatges que són presents a la mitologia grega. Tanmateix,
Felix Jacoby considera que
aquestes referències no eren presents als escrits originals de
Berosos sinó que han estat
afegides per algun autor posterior. L’editor marca aquesta
diferència incloent entre un
doble claudàtor les paraules o línies que no formarien part del
text original, tal com ell
mateix assenyala a la introducció del seus llibres i com
explicarem més endavant.
9. Heliòpolis, la ciutat del Sol (esmentada a F4a i F4b).
10. L’oracle de la Sibil·la recull que els humans van construir
una torre molt alta per poder
arribar fins al cel, però Déu bufà un vent molt fort sobre ella
fins a fer-la caure. Llavors la
torre quedà dividida en diverses parts, cadascuna de les quals
tingué una llengua diferent.
Aquesta regió fou anomenada Babilònia pel caos que regnà entre
les seves gents. Apareix
recollit tant a F4a com a F4b.
25 És interessant assenyalar que en aquesta equivalència es pot
haver donat un error de lectura o d’interpretació causat
probablement pel desconeixement, atès que Cronos, déu agrari que
presenta unes característiques poc clares i que és el pare de Zeus
–o d’Aramazd, com recull el fragment– no s’ha de confondre amb
Chronos, qui, com és ben conegut, és el déu Temps.
22
-
EL GRAN DILUVI, UN ESDEVENIMENT HISTÒRIC?
No volem deixar de dedicar si més no unes línies a la qüestió de
la possible historicitat del
Gran Diluvi, amb el benentés que aquest no és pas l’objecte ni
l’objectiu del nostre treball.
Tanmateix, un breu esment a aquest aspecte ens pot ser útil,
atès que, malgrat tot, és una qüestió
oberta que pot escaure’s de tenir present, un cop entrem en
detall i analitzem els textos orientals i
grecollatins que sí són el nucli principal del nostre
estudi.
L’any 1929, mentre C. Leonard Wooley excavava Ur, va trobar una
capa de terra verge
d’uns tres metres. Això només podia significar la presència
d’una gran inundació que hauria
aniquilat tot rastre de vida anterior a mitjans del IV mil·lenni
aC. a la zona baixa del riu Eufrates.
La superfície del sòl arrasat per les aigües seria
d’entre 600 i 700 kilòmetres de longitud i 150
d’amplada, aproximadament. Davant d’això,
l’arqueòleg no dubtà a afirmar que es tractava del
Gran Diluvi sobre el qual s’havia fundat la història
de Noè.26 Aquesta dada històrica va poder ser
reafirmada a partir d’unes excavacions fetes a
Kish, prop de Babilònia, per S. Langdon i Ch.
Watelin, ja que aquesta ciutat presentava també un MAPA 1 27
estrat de tipus diluvial.28 Els estudis, però, semblaven
confirmar que les inundacions d’Ur i Uruk
pertanyien a dos diluvis diferents. D’altra banda, també foren
trobades altres restes d’aquest tipus,
ubicades cronològicament en una època diferent per J. Jordan a
Uruk, per Eric Schmidt a
Shuruppak, per André Parrot a Lagash i per R. Cambell Thompson i
Max E. Mallowan a
Nínive.29
A partir d’aquestes dades, sembla clar, doncs, que
s’esdevingueren diverses inundacions a
Mesopotàmia, però que només una, provocada per l’efecte de la
pluja, pel desbordament dels rius
o potser fins i tot per maremots, fou prou forta perquè rebés la
consideració de cataclisme –detall
que no deixa de resultar curiòs, atès que en aquella zona és
precisament l’aigua i el desbordament
dels rius, especialment de l’Eufrates i el Tigris, que fa
germinar els conreus periòdicament i, per
26 C. Leonard WOOLEY, Ur, la ciudad de los caldeos (trad. esp.
Márgara Villegas), México-Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica,
1953, p.20.27 Mapa 1: Nancy K. SANDARS (ed.), The Epic of Gilgamesh
Harmondsworth: Penguin, 1960, p.6.28 Stephen LANGDON & Charles
WATELIN, Excavations at Kish, vol. IV, Paris: Paul Geuthner, 1934,
p.127.29 David MACDONALD, “The Flood: Mesopotamian Archaeological
Evidence”, Creation Evolution Journal, 1988, 23:14-24, p.20.
23
-
tant, produeix vida– i donés lloc a una llegenda
míticoreligiosa.30 Aquest episodi es veié reflectit
en els textos mesopotàmics i més tard seria recollit també per
Moisès i incorporat al Llibre del
Gènesi, tal com afirmen J. Plesiss i A. Parrot, entre
d’altres.31 Per tant, ens trobem davant d’un
mateix fet –o com a mínim d’un esdeveniment molt similar– que ha
estat explicat de diferents
maneres a partir de diversos enfocaments que, com veurem,
depenen de la finalitat d’un o altre
relat.
D’altra banda, aparcant la qüestió històrica, alguns autors com
Nancy K. Sandars32 defensen
que aquest tipus de relats sorgirien motivats per la incomoditat
espiritual que era present en la
psicologia mesopotàmica. És a dir, que la verbalització d’un
esdeveniment fora de mida, com el
Gran Diluvi, estaria relacionat amb la inseguretat sota la qual
la gent vivia i que era motivada per
la falta d’un pacte entre els déus i els éssers humans. Arran
d’aquesta inundació desmesurada
s’establiria una aliança entre els immortals i els humans, amb
la qual els darrers podrien viure
sense sentir-se amenaçats, doncs és precisament a una jerarquia
de déus, imaginada a partir de la
projecció de la societat humana, a qui s’atribueix
l’esdeveniment del cataclisme que havia
d’aniquilar la raça humana.33
Independentment de la base històrica que pugui presentar o no
aquest episodi, el cert és
que apareix recollit pràcticament a totes les cultures
universals, tal com apunten diversos autors,
entre els quals es troben Richard Andrée, Herman Usener, James
G. Frazer i David Shulman.34
Les variants que aquests relats aporten procedeixen, doncs, sens
dubte de la difusió d’aquest mite
a partir de Mesopotàmia i l’Índia. És a dir, possiblement es
tracti només de diferents versions
adaptades i retocades que prenen com a base un mateix
esdeveniment.
Totes aquestes qüestions són tan interessants com alhora
importants, atès que posen de
manifest la manera com les cultures es conformen a sí mateixes
no pas de manera independent
sinó en bona mesura a partir del contacte que estableixen les
unes amb les altres. Tanmateix,
demostrar la historicitat del Gran Diluvi o la necessitat
d’establir una aliança amb els immortals
que presenten aquestes societats són elements que, com hem
apuntat en obrir aquest breu apartat
formen part més aviat del camp de l’arqueologia i de la
filosofia, respectivament, i s’allunyen, per
tant, de l’objectiu del nostre estudi, que és el d’intentar
establir possibles línies d’influència o de 30 Veg. James George
FRAZER (trad. esp. Gerardo Novás), El folklore en el Antiguo
Testamento, Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1981, p.184; D.
MacDonald, op. cit., p.15.31 Cf. Brian B. SCHMIDT, “Flood
Narratives of Ancient Asia”, in J.M. SASSON (ed.), Civilizations of
the Ancient Near East, vol. IV, New York: Hendrikson Publishers,
1995: pp.2337-2351, pp.2337-2339; André PARROT, El diluvio y el
arca de Noé, (trad. esp. José Ramón Bargas) Barcelona: Ediciones
Garriga, 1961, pp.39-40.32 Veg. N.K. Sandars op. cit., pp.13 i
ss.33 Cf. Barry B. POWELL, Classical Myth, New Jersey: Pearson,
20044, pp.58-59.34 Cf. Richard Andrée, Die Flutsagen, Braunschweig:
Friedrich Vieweg und Sohn, 1891; David SHULMAN, “The Tamil flood
myths and the Cankam legend”, in Alan Dundes (ed.), The Flood Myth,
Berkeley: University of California Press, 1988, p.296; S.N. Kramer,
"Reflections on the Mesopotamian Flood", Expedition, 1967, ix.4:
12-18; J.G. Frazer, op. cit., p.67; B.B. Powell, op. cit.,
p.126.
24
-
contacte entre el relat diluvià de Berosos i el que recullen
alguns textos tant orientals com
grecollatins.
Per tant, havent observat breument la importància i la magnitud
d’aquest episodi, ara ens
proposem d’analitzar el relat que ofereix Berosos sobre aquest
cataclisme per poder comparar-lo
després amb d’altres textos, tant grecollatins com orientals, i
observar així quines relacions i
possibles influències apareixen en la narració del nostre autor
respecte d’uns i d’altres. L’objectiu
del treball que ens ocupa, doncs, no és trobar quin pot ser el
significat d’aquest esdeveniment,
sinó més aviat conèixer els textos que el recullen per tal
d’estudiar-los d’una manera comparativa,
prenent com a centre el relat de Berosos de Babilònia.
25
-
TEXTOS DE BEROSOS QUE RECULLEN EL RELAT DILUVIÀ
Dins l’obra de Berosos trobem set fragments que parlen sobre el
Gran Diluvi:
F3a: Eusebius, Chronicon, p.4,8 – p.6,8; (9,2ff.) per Josef
KarstF3b: Synkellus, Ecloga Chronographica, p.71,3F4a: Eusebius,
Chronicon, p.10,17 – p.12,16 per Josef Karst (Abydenos 685 F3,
p.382,4)F4b: Synkellus, Ecloga Chronographica, p.53,19F4c:
Josephus, Antiquitates Judaicae, 1,93 (Eusebius, Praeparatio
Euangelica, 9,11)F6: Josephus, Antiquitates Judaicae, 1,158
(Eusebius, Praeparatio Euangelica, 9,16,2)F8d: Theophilus, Ad
Autolycum, 3,22
A. FONTS I TRANSMISSIÓ DELS TEXTOS
Presentats d’entrada en l’ordre en què apareixen a l’obra de
referència: edició de F. Jacoby.35
F3Aquest fragment, com succeeix en altres ocasions al llarg de
l’edició de Berosos, el trobem
presentat en dos “subfragments”: F3a i F3b. El primer d’ells
apareix recollit al Chronicon d’Eusebi
de Cesarea en la versió traduïda per Karst (p.4 lín.8 - p.6
lín.8). El segon el trobem a l’Ecloga
Chronographica de Georges Synkellus i és un epítom extret del
mateix Chronicon d’Eusebi de
Cesarea. Tenim, per tant, dues versions d’un mateix fragment
d’Eusebi en què fa referència a
Berosos.
F3aEusebius, Chronicon, p.4, 8 – p.6, 8; (9, 2ff.) per Josef
Karst
El text grec original escrit pel bisbe Eusebi de Cesarea la
primera meitat del s. IV dC. es
troba perdut en la seva pràctica totalitat i en particular la
part que ens n’interessa, on es fa ressò
de determinats elements procedents de Berosos. El que coneixem
de l’obra d’Eusebi és
principalment una versió armènia gairebé tres segles posterior,
que a la fi seria traduïda a
l’alemany pel filòleg Josef Karst a principis del s. XX. Això és
el que F. Jacoby ens ofereix a la seva
edició de Berosos. Malgrat que la versió armènia d’Eusebi sembla
datar de circa el 600 dC., la
còpia més antiga que se’n conserva es considera del s. XII o
XIII.35 Tots aquests fragments han estat classificats per l’editor,
Felix Jacoby, dins del corpus de fragmenta (F) i, per tant, es
considera que formaven part dels escrits de Berosos, tot i haver
estat transmesos dins de les obres d’altres autors. Sobre la
distinció entre els fragmenta i els testimonia veg. nota 7.
26
-
F3bGeorges Synkellus, Ecloga Chronographica, p.71, 3
Georges Synkellus fou un monjo que a principis del s. XIX va
voler escriure una història
universal, titulada Ecloga Chronographica, que comencés en
l’època precristiana i que arribés fins al
seu temps. Malgrat que no va poder dur a terme aquest vast
projecte –la seva obra abarca només
fins a principis del s. IV dC.–, ens resulta de gran utilitat
per al treball que ens ocupa perquè
gràcies als epítoms copiats de l’obra d’Eusebi per G. Synkellus
i per l’escola bizantina, a la qual
aquest pertanyia, s’ha pogut reconstruir part del Chronicon i,
per tant, recuperar algunes de les
referències a Berosos que hi apareixien.
F4A F4 trobem un cas similar al que acabem de veure a F3: un
mateix fragment de Berosos
ens ha arribat a través de diverses vies, donant lloc a textos
que, malgrat tenir un origen comú,
presenten diferències prou importants que cal tenir en compte.
És per aquest motiu que F.
Jacoby els edita per separat com a “subfragments”.
Trobem, doncs, que F4 ens ha arribat a partir de la traducció de
Josef Karst (F4a), de l’epítom de Georges Synkellus (F4b) i de
l’obra Antiquitates Judaicae de Flavi Josep (F4c).
F4aEusebius, Chronicon, p.10, 17 – p.12, 16 per Josef Karst(cf.
Abydenos 685 F3, p.382, 4)
Aquest fragment pertany a la traducció feta per Josef Karst de
la versió armènia del
Chronicon d’Eusebi de Cesarea (veg. supra).
Abydenos, un escriptor del s. II o III dC. interessat pels
antics assiris i babilonis, prengué
passatges de les obres d’Alexandre Polyhistor i de Juba de
Mauritània, els dos principals
epitomistes de l’obra de Berosos. D’aquesta manera, també trobem
alguna referència a aquest
autor dins la seva obra i per això F. Jacoby, en donar la cita
del fragment, ens hi remet. D’altra
banda, és possible que Eusebi de Cesarea fes servir l’obra
d’Abydenos com a font, ja que la
coneixia.
F4bSynkellus, Ecloga Chronographica, p.53, 19
La segona versió d’aquest fragment de Berosos la trobem a
l’Ecloga Chronographica de
Georges Synkellus (veg. supra).
27
-
F4cJosephus, Antiquitates Judaicae, 1, 93(Eusebius, Praeparatio
Euangelica, 9, 11)
El darrer fragment d’aquesta sèrie apareix recollit a les
Antiquitates Judaicae de Flavi Josep,
(segle I dC.), qui fou autor de diverses obres històriques,
totes elles relacionades amb la història
del poble jueu. Flavi Josep no fa servir de primera mà l’obra de
Berosos sinó que molt
probablement la coneix a través d’algun dels seus epitomistes
com ara Alexandre Polyhistor (s. I
aC.).
L’editor ens indica, però, que aquest fragment no el coneixem a
través dels escrits de Flavi
Josep sinó d’una obra d’Eusebi de Cesarea, la Praeparatio
Euangelica. Amb aquest treball de
caràcter dogmàtic Eusebi tracta de demostrar l’excel·lència del
cristianisme per sobre de tots els
cultes i filosofies no-cristianes; una mena d’introducció a la
religió cristiana dirigida als no
creients.
F6Josephus, Antiquitates Judaicae, 1, 158(Eusebius, Praeparatio
Euangelica, 9, 16, 2)
Ens trobem amb el mateix cas que acabem de veure a F4c: aquest
fragment apareix a l’obra Antiquitates Judaicae de Flavi Josep i
també a la Praeparatio Euangelica d’Eusebi de Cesarea.
F8dTheophilus, Ad Autolycum, 3, 22
El darrer dels fragments que trobem a l’edició que F. Jacoby ha
fet sobre Berosos el
coneixem a partir de l’obra Ad Autolycum de Theophilus, bisbe
d’Antioquia i conegut també amb
el nom de Theophilus Antioquenus, que visqué a la segona meitat
del s. II dC. Theophilus és,
juntament amb Tatianus de Síria i Titus Flavius Clemens
d’Alexandria, un dels tres apologistes
cristians dels s. II i III dC. Mentre que Teophilus fa
referència a Berosos prenent com a font
principalment Alexandre Polyhistor, els dos darrers seguirien
més aviat l’epítom que en fa Juba de
Mauritània.
28
-
B. TEXTOS ORIGINALS
F3aEusebius, Chronicon, p.4, 8 – p.6, 8; (9, 2ff.) per Josef
Karst
Wie die Chaldaeer die Chronik schreiben. Aus dem Polyhistor
Alexandros über die schriften der Chaldaeer und
über das erste königtum derselben. Dieses (F1 §9) hat Berosos im
ersten buch erzählt; und im zweiten hat er die
könige, einen nach dem andern darstellend, beschrieben †wie er
sagt: Nabonassaros war zu jener zeit könig†. Der
könige namen nur tut er sammelnd aufschichten, ihre etwaigen
taten jedoch erzählt er keineswegs genau, oder auch
erachtet sie gar nicht einmal der erwähnung würdig, wenn (nur)
dabei die zahl der könige aufgestellt werde. Und er
beginnt zu schreiben nach folgender art der darstellung:
(10) [[Apolodoros berichtet]] dass ««zuerst könig gewesen Alôros
zu Babelon. Er war aber ein
Chaldaeer, regirend zehn šaren»», ein šar geteilt in die zahl
von dreitausend und sechshundert
jahren, wobei er zugleich auch die neren und sossen beschreibt
««ein ner»», sagt er von den neren,
««ist 600 jahre, und ein sos von den sossen 60 jahre»», unter
zählung solcher jahre nach irgend einer uranfänglichen weise der
alten. Dieses berichtet er und weiter vorwärtsschreitend zählt er
im einzelnen der reihe
nach die könige der Assyrer auf, 10 könige von Alôros, dem
ersten könig, bis zu Xisuthron, ««unter
welchem»» sagt er ««die grosse und erste sintflut gewesen sei»»,
deren auch Môses erwähnung tut. Und die zeiten der herrschaft
dieser könige gibt er auf 100 und 20 šaren an, welches im ganzen 43
myriaden von jahren
sind. Und er schreibt im einzelnen dieserweise:
(11) Nach dem tode des Alôros (sagt er) regierte dessen sohn
Alaparos 3 šaren. Und nach
Alaparos Amelon von den Chaldaeern aus der stadt Pautibiblon; er
regierte 13 šaren. Und nach
Amelon Ammenôn aus der stadt Pautibiblon; er habe regiert 12
šaren; zu dessen tagen sei ein
untier erschienen, welches sie Idôtiôn nennen, aus dem Roten
Meere, das die formen des menschen
und des fisches hatte. Und nach diesem des Amegalaros aus der
stadt Pautibiblon regierung, 18
šaren. Und nach diesem sei die des Daonos des hirten aus der
stadt Pautibiblon; regiert habe auch
dieser 10 šaren; unter ihm seien abermals erschienen aus dem
Roten Meere, mit ebendenselben
gestalten des menschen und des fisches behaftet, vier
ungeheuertiere. Darauf habe regiert
Evedôranchos aus der stadt Pautibiblon 18 šaren; und unter ihm
sei wiederum erschienen aus
dem Roten Meere ein anderes fisch-und menschenähnliches, dessen
name Ôdakôn genannt wurde.
29
-
(12) Dieses sämtliche gibt er vor aus dem Ôan auszugsweise, eins
nach dem anderen, berichtet zu
haben.
(13) Danach die herrschaft des Amempsinos, des Chaldaeers aus
Lanchara; regiert habe auch er
10 šaren. Und hierauf die herrschaft des Otiartes, des
Chaldaeers aus Lanchara; regiert habe
auch er 8 šaren. Dann, nach dem tode des Otiartes, dessen sohnes
Xisuthros regierung 18 šaren;
unter diesem sei gewesen die grosse sintflut. Alle zusammen sind
es 10 könige, 120 šaren.Berechnet werden sie aber
folgenderweise:
1. Alôros šaren 10
2. Alaparos šaren 3
3. Amelon šaren 13
4. Ammenôn šaren 12
5. Amegalaros šaren 18
6. Daonos šaren 10
7. edôranchos šaren 18
8. Amempsinos šaren 10
9. Otiartes šaren 9
10. Xisuthros šaren 18
im ganzen 10 könige, 120 šaren. Und 120 šaren sollen 43 myriaden
von jahren ausmachen, wenn ein šar 3
tausend und sechshundert jahre bedeutet. Dieses berichtet des
Polyhistor Alexandros buch. Wenn nun jemand es
mit jenem buche als einer wahrhaften geschichte halten möchte,
sodass wirklich es so viele myriaden von jahren
gewesen wären, so müsste ein solcher weiter auch das übrige,
welches im zusammenhang mit jenem sich als offenbar
unglaubwürdiges in demselben buche befindet, glauben. (p.9, 5ff.
K: fortsetzung der polemik; die jahre dürften, wie
bei den Aegyptern, monate bedeuten). Also nur zehn geschlechter
von Alôros, ihrem ersten genannten könige, bis
auf Xisuthron zählen sie .... Auch in den schriften der Hebraeer
nennt zehn geschlechter vor der sintflut Môses ....
Aber die Hebraeergeschichte zieht die jahre dieser 10
geschlechter auf die zahl von etwa zweitausend
zusammen .... Darum also ist es naheliegend auch dir .... dass
Xisuthron derselbe ist, der von den Hebraeern Nô
genannt wird, unter welchem gewesen ist die grosse sintflut,
über welche auch des Polyhistors schriften nachricht
geben. Er schreibt nämlich darüber etwa folgenderweise (F4).
30
-
F3bGeorges Synkellus, Ecloga Chronographica, p.71, 3
(Abydenos 685 F 2) πρὸς τούτοις καὶ ᾽Απολλόδωρος ὁμοίως τούτοις
τερατευόμενος οὔτω λέγει· ταῦτα
μὲν ὁ Βηρωσσὸς ἱστόρησε, πρῶτον γενέσθαι βασιλέα ῎Αλωρον ἐκ
Βαβυλῶνος Χαλδαῖον, βασιλεῦσαι
δὲ σάρους δέκα. < (p.30, 6) ἀλλ᾽ ὁ μὲν Βηρωσσὸς διὰ σάρων καὶ
νήρων καὶ σώσσων ἀνεγράψατο, ὧν ὁ
μὲν σάρος τρισχιλίων καὶ ἑξακοσίων ἐτῶν χρόνον σημαίνει, ὁ δὲ
νῆρος ἐτῶν ἑξακοσίων, ὁ δὲ σῶσσος
ἑξήκοντα. καὶ συνῆξε σάρους ἑκατὸν εἴκοσι διὰ βασιλέων δέκα ἤτοι
χρόνον ἐτῶν μυριάδων
τεσσαράκοντα τριῶν καὶ δύο χιλιάδων. >
(11) καὶ καθεξῆς ᾽Αλάπαρον καὶ ᾽Αμήλωνα τὸν ἐκ Παυτιβίβλων· εἶτα
᾽Αμμένωνα τὸν Χαλδαῖον, ἐφ᾽
οὗ φησι φανῆναι [[τὸν μυσαρὸν ᾽Ωάννην]] τὸν ᾽Αννήδωτον ἐκ τῆς
᾽Ερυθρᾶς [[ὅπερ ᾽Αλέξανδρος (F 1 §
4) προλαβὼν εἴρηκε φανῆναι τῶι πρώτωι ἔτει, οὗτος δὲ μετὰ σάρους
τεσσαράκοντα· ὁ δὲ ᾽Αβυδηνὸς
(685 F 2) τὸν δεύτερον ᾽Αννήδωτον μετὰ σάρους εἴκοσιν ἕξ]]. εἶτ᾽
᾽Αμεγάλαρον ἐκ Παυτιβίβλων
πόλεως, βασιλεῦσαι δ᾽ αὐτὸν σάρους ὀκτωκαίδεκα. καὶ μετὰ τοῦτον
Δάωνον ποιμένα ἐκ
Παυτιβίβλων βασιλεῦσαι σάρους δέκα· κατὰ τοῦτον πάλιν φησὶ
φανῆναι ἐκ τῆς ᾽Ερυθρᾶς
᾽Αννηδώτων τετράδα, τὴν αὐτὴν τοῖς ἄνω ἔχοντας διάθεσιν καὶ τὴν
ἰχθύος πρὸς ἀνθρώπους μίξιν.
εἶτα ἄρξαι Εὐεδώραχον ἐκ Παυτιβίβλων, καὶ βασιλεῦσαι σάρους
ὀκτωκαίδεκα· ἐπὶ τούτου φησὶν
ἄλλον φανῆναι ἐκ τῆς ᾽Ερυθρᾶς θαλάσσης ὅμοιον κατὰ τὴν ἰχθύος
πρὸς ἄνθρωπον μίξιν, ὧι ὄνομα
᾽Ωδάκων.
(12) τούτους δέ φησι πάντας τὰ ὑπὸ ᾽Ωάννου κεφαλαιωδῶς ῥηθέντα
κατὰ μέρος ἐξηγήσασθαι. [[περὶ
τούτου ᾽Αβυδηνὸς οὐδὲν εἶπεν.]]
(13) εἶτα ἄρξαι ᾽Αμεμψινὸν Χαλδαῖον ἐκ Λαράγχων, βασιλεῦσαι δὲ
αὐτὸν ὄγδοον σάρους δέκα. εἶτα
ἄρξαι ᾽Ωτιάρτην Χαλδαῖον ἐκ Λαράγχων, βασιλεῦσαι δὲ σάρους ηηb .
᾽Ωτιάρτου δὲ τελευτήσαντος, τὸν
υἱὸν αὐτοῦ Ξίσουθρον βασιλεῦσαι σάρους ὀκτωκαίδεκα· ἐπὶ τούτου
τὸν μέγαν κατακλυσμόν φησι
γεγενῆσθαι. ὡς γίνεσθαι ὁμοῦ πάντας βασιλεῖς δέκα, σάρους δὲ
ἑκατὸν εἴκοσι. [[ταῦτά μοι ἐκ τὰ
Χαλδαικὰ μεγαλαυ χούντων ᾽Αλεξάνδρου τοῦ Πολυίστορος καὶ
᾽Αβυδηνοῦ καὶ ᾽Απολλοδώρου
προσενήνεκται πρὸς ἔλεγχον τῆς ἀλόγου καὶ μυθώδους αὐτῶν δόξης
....]]
31
-
F4aEusebius, Chronicon, p.10, 17 – p.12, 16 per Josef Karst(cf.
Abydenos 685 F3, p.382, 4)
Alexandros des Polyhistors von der sintflut aus derselben
schrift, von welcher gesprochen ist. Nach dem ende des
Otiartes(sagt er) habe dessen sohn Xisuthros regiert 18 šaren,
und unter diesem sei gewesen die grosse wasserflut.
Und das einzelne in die schrift einschlagend, erzählt er
dieserweise:
(14) Krôn (sagt er) habe ihm im schlafe geoffenbart [[derselbe,
den sie 'vater des Aramazd' nennen, und andere
'Zeit']], dass am fünfzehnten des monats Desios [[das ist
Mareri]] die menschheit durch die sintflut untergehen
werde. Befehl habe er gegeben, sämtliche - sowohl die ersten als
die mittleren und die letzten schrift werke - zu
vergraben und niederzulegen in der Sonnenstadt der Siparer; ein
schiff zu bauen und in das innere einzugehen mit
seinen geschlechtsgenossen und nötigen (nächsten) freunden;
aufzuspeichern darinnen mundvorräte und getränke;
hineinzuführen auch wilde tiere und vögel und vierfüssler; und
mit allen zurüstungen sich bereit zu halten zur
schiffahrt. Gefragt habe er, wohin denn nur er schiffen werde;
antwort sei ihm geworden: zu den göttern, gebete zu
verrichten, damit heil den menschen werde. Und nicht unterliess
er zu wirken das werk des schiffswerkes, dessen
länge war fünfzehn(?) pfeilschüsse und seine breite zwei
pfeilschüsse. Fertig, ausgerüstet nach allem, wie er auch
befehl erhalten hatte, habe er frau und kinder und die nötigen
freunde in das innere eingeführt.
(15) Als nun die sintflut hereingebrochen und eilends wieder
abgenommen, entlasse Xisuthros etliche vögel, und sie
finden keine nahrung und weder stelle noch standort sich
niederzulassen; zurückgekehrt nehme er sie wieder in das
schiff auf. Und nach einigen wenigen tagen entlasse er wieder
andere vögel, und auch diese kehren abermals in das
schiff zurück, von lehm schlammige krallen führend. Darauf lasse
er ein drittes mal welche los, und sie kehren
nicht wieder in das schiff zurück. Da erkenne Xisuthros, dass
die erde zum vorschein gekommen und offen liege;
er erbreche eine seite des schiffsdeckes und sehe das schiff
aufgefahren, an einen berg angelehnt. Er steige heraus
begleitet von frau und einer tochter, mitsamt dem baumeister(?)
des schiffes, und bete an †auf der erde, errichte
einen altar und bringe den göttern opfer dar. Und seither sei er
aus den augen entschwunden gewesen samt jenen,
die mit ihm aus dem schiffe herausgestiegen waren. Und die dort
im schiffe geblieben waren und mit den