AGRICULTURA I TERRITORI A CATALUNYA. EL … · AGRICULTURA I TERRITORI A CATALUNYA. EL DESENVOLUPAMENT RURAL EN L’HORITZÓ POST 2000 Alexandre Checchi* Dossiers Agraris ICEA ·

AGRICULTURA I TERRITORI A CATALUNYA.EL DESENVOLUPAMENT RURAL EN L’HORITZÓ POST 2000

Alexandre Checchi*

Dossiers Agraris ICEA · La Catalunya agrària en l’horitzó del 2001 51

1. PRESENTACIÓ

La invitació de l’IEC i la ICEA, a partde ser un honor i l’ocasió de retrobarvells amics i velles discussions, va supo-sar un repte considerable per a l’autor.Dedicat des de fa ja deu anys als temescomunitaris de desenvolupament rural,es va haver de repassar un nombre con-siderable d’obres diverses que sobre eltema genèric de territori i agricultura esvan anar publicant a Catalunya durant elperíode 1988 a 1997.1

El present treball no pretén ser unarevisió o una presentació completa idetallada de la literatura en la matèria,com s’havia fet en altres ocasions.2

Però, de forma inevitable, en anarplantejant preguntes sobre l’objecte dereflexió, vaig anar buscant aquí i allàestudis i llibres que bé parcialment obé des de punts de vista complementa-ris podien ajudar a trobar la resposta.En tot cas, l’exercici ha estat útil i agra-

dable per a l’autor i ha permès deconstatar que existeix encara al nostrepaís una gran quantitat d’experts, pro-fessors d’universitat que individual-ment o en equip s’interessen per lesqüestions lligades al territori rural i al’activitat agrària, i que produeixen tre-balls de gran qualitat i que això és po-sitiu i pot ajudar a qualsevol esforç denova concepció de solucions per alsproblemes territorials i rurals que Cata-lunya pot haver de resoldre per passarla frontera del nou segle. A més, durantla segona quinzena de juliol d’enguanyvaig poder enquestar uns trenta ex-perts sobre aquests temes i gràcies a laseva amabilitat moltes opcions i qües-tions varen quedar clares. Naturalment,l’únic responsable del present article ésl’autor.3

2. Referit al període anterior 1977 a 1987 encara espot utilitzar un text de l’autor inclòs en Banco de Bil-bao, «L’economia de Catalunya avui». Capítol primer:El Sector Agrario en Catalunya. Un intento de Sintesisa la luz de las investigaciones más recientes, 1986.3. Les enquestes personals varen ser fetes a funcio-naris de l’Administració pública, professors d’uni-versitat, representants de sindicats agraris catalans,professionals del sector agroalimentari, represen-tants de cooperatives agràries i polítics, el meuagraïment a tots ells. La Comissió Europea i en parti-cular la Direcció General VI no es comprometenamb aquest text.

* Cap de Divisió. Accions Regionalitzades de Desen-volupament Rural. DGVI. Comissió Europea.1. Aquest text va servir de base per a la conferència ce-lebrada el 13 de novembre de 1997, amb motiu del90è aniversari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)i el20è aniversari de la Institució Catalana d’Estudis Agra-ris (ICEA).

1.1. El període 1977-1997: unprocés profund de mutació de lasocietat i de transició

El desenvolupament rural a Catalun-ya. Agricultura i territori. Aquesta és unaqüestió complexa car avui ja no s’estilael plantejament total de la ciència regio-nal o de la geografia, que solien perme-tre una observació d’un territori en totsels seus aspectes importants. Avui, dis-sortadament, estem acostumats a sentirraonar en termes d’especialitats o desectors. Els problemes i les solucionssón rarament sectorials, i més aviat exi-geixen considerar les interrelacions i lesinteraccions de les diferents parts, és adir, són de naturalesa global. El cas ésque en els darrers vint anys s’ha produïtun canvi profund de la societat. Aquestcanvi ha afectat naturalment coses coml’economia, la població i per què no elterritori. Però, en aquests vint anys tam-bé han canviat els elements de base,l’entorn de l’activitat econòmica i perdescomptat l’entorn del territori rural.Pot ser que hagin canviat també el com iel perquè els catalans miren la seva agri-cultura i el seu territori.

El principals fets que han modificatl’entorn de l’activitat agroalimentària idel territori rural han estat:

En primer lloc, cal esmentar la recu-peració de la democràcia i de l’autono-mia, que han permès un marc de re-ferència obert i més dinàmic, fet que haimplicat la contribució de totes les per-sones i institucions fins a un punt re-marcable, sobretot durant el període1977-1985. En particular, no cal oblidarla importància d’això en l’àmbit munici-pal i sindical.

El segon fenomen que cal recordarha estat el canvi de generacions queha ocorregut durant els darrers vintanys, i en particular el fet que d’algunamanera la nostra població s’ha fet unamica menys rural (potser dir més urba-na seria pretensiós), però en tot cas,psicològicament la població jove ésmés llunyana del fet rural tal com s’ha-via viscut en les dècades anteriors. Sid’alguna manera això afecta els pa-trons de comportament sobre, perexemple, el consum, també al meu en-tendre afecta els valors dels ciutadanssobre certes qüestions, prioritats, perexemple, lligades de manera natural ales decisions públiques. Si la recupera-ció de les arrels rurals no és possible jades d’un punt de vista estrictament de-mogràfic, cal en tot cas esmerçar totsels esforços possibles perquè la socie-tat catalana actual no perdi de vistaque el seu territori vital no acaba alsllindars dels extraradis urbans sinó quees perllonga i s’endinsa en la merave-lla de les nostres muntanyes, les pla-nes, els estuaris i les costes, i que en elseu tot esdevé una reserva d’activitat ide patrimoni que només es pot utilit-zar solidàriament i sosteniblement si hiha poblacions activament disposades iamb mitjans per habitar-la. Qüestióaquesta que apareixerà més tard quanreflexionem sobre el que les enquestesd’opinió sobre el futur indiquen delsvalors dels catalans.

En tercer lloc, tenim la disminucióradical de la població agrària. Això s’e-xamina més endavant, però és un fetimportant en si mateix que el nombred’agricultors i ramaders a Catalunyahagi disminuït sistemàticament duranttot el període i que al 1995 hi haguessin

52 Dossiers Agraris ICEA · La Catalunya agrària en l’horitzó del 2001

a Catalunya sis de cada deu «agraris»censats l’any 1985.4

En quart lloc, hem de recordar quela societat catalana s’ha modernitzatprofundament en aquests vint anys iamb ella també l’agricultura i el món ru-ral català. En particular, aquesta moder-nització s’ha fet més estretament rela-cionada amb els altres sectors, aquellsque són proveïdors de factors de pro-ducció i els que són compradors delseu producte per transformar o comer-cialitzar abans que arribi al consumidorfinal (és a dir, establint relacions tècni-cament, econòmicament i comercial-ment).

Finalment, per què no recordar quela meitat d’aquest període, des de 1986,l’hem fet junts de forma creixent dinsde la Unió Europea. Aquest fet, d’enor-me importància política i econòmica,ha estat observat potser massa sovintnomés des d’un punt de vista financer.Clarament les implicacions de la UnióEuropea van més enllà de la puracomptabilitat dels fluxos financers re-buts o pagats per Catalunya; tanmateixaquests fluxos financers també formenpart del tema. Fins a quin punt l’adhe-sió a la Unió Europea ha modificat lestendències estructurals de l’agricultura idel territori? En quina mesura la inte-gració d’Espanya i de Catalunya dinsde la UE ha predeterminat l’evoluciódel sector agroalimentari, les seves po-

tencialitats o les seves limitacions? Comha afectat la política agrària de Catalun-ya?.

1.2. Els vectors condicionants del’horitzó

Tradicionalment s’havia consideratque l’activitat agrària i el territori esta-ven directament lligats. Tanmateix, lesactivitats productives han evolucionatcap a modes de producció on el lligamamb la terra s’ha fet tècnicament menysdirecte. Al mateix temps, l’activitat agrà-ria ha deixat de ser en moltes comar-ques l’activitat principal. El desenvolu-pament de les zones rurals implica avuiquelcom més que la promoció o la mo-dernització de l’activitat agrària, perquèel territori inclou un teixit social ieconòmic cada vegada més complex imadur de naturalesa multisectorial (quehauria de definir, de passada noves di-rectrius per al desenvolupament eco-nòmic de les comarques rurals). Així,l’examen de la tendència i de les possi-bles estratègies es basa en un conjuntde tres vectors rellevants per a la qües-tió plantejada que són: el territori (laseva població) i la seva activitat o utilit-zació; el sector agrari i el sector alimen-tari, i la demanda que les seves produc-cions haurien de satisfer (dins i fora deCatalunya), i finalment, com afecta a totaixò la Unió Europea.

Aquests vectors són cada un el re-sultat de diferents forces i resumeixenen ells els equilibris (o els desequilibris)conseqüència de la nostra història mésrecent.


4. Les estadístiques indiquen que en 1985 hi haviaunes 113.900 persones ocupades al sector agrari aCatalunya, mentre que la xifra disponible per a 1995és de 67.700 persones (font INE a partir d’AlbertMASSOT I MARTÍ, «El Sector Agrari de Catalunya en unentorn internacionalitzat», Quaderns agraris, 18juny 1996).

2. EL PRIMER VECTOR: POBLACIÓ IACTIVITAT ECONÒMICA ALTERRITORI

La població: tendència a la concen-tració o a l’estabilitat? Hem superat lafase d’abandonament de les comarquespobres?.

Que la població catalana s’ha anatconcentrant en una part menor del te-rritori és un fet conegut i vell. Els granscanvis demogràfics territorials són tan-mateix anteriors a la nostra autonomia.No està de més recordar l’obra d’enMiró, Sena i Miralles5 que estableix ambclaredat les tendències a una polaritza-ció en un àmbit demogràfic, econòmic isocial entre les comarques rurals i laresta de les comarques catalanes. Lapresentació de les tendències demogrà-fiques del període 1950-1960, 1960-1965 i 1965-1970 conforta aquella imat-ge d’una Catalunya que es despobla enles zones de muntanya, centrada aques-ta tendència especialment en les co-marques del territori lleidatà a més delRipollès, el Berguedà, la Conca de Bar-berà i la Terra Alta. Efectivament, elsgrans trets de les tendències demogràfi-ques i de distribució de la densitat de-mogràfica comarcal vénen d’aquellaèpoca. Si observem la informació de-mogràfica existent veiem que Barcelo-na tenia el 1975 el 77,5 % de la poblacióde dret, i el 76,4 % el 1993. Natural-ment, això no explica el repartiment co-marcal. Però, mirem què significa entermes de tendència. Si calculem elsaugments de població de les quatreprovíncies entre 1975 i 1993 (436.228

persones) podem comprovar que, decada 100 nous habitants a Catalunya, 61van ser per a Barcelona, 18 van ser pera Girona, 18 més per a Tarragona i 1per a Lleida (1,2).6

Està clar doncs que la distribució te-rritorial no ha seguit una tendència uni-forme, modulada en un àmbit comarcali que es dóna una tendència de concen-tració que no ha modificat substancial-ment els centres de gravetat tradicionalsinó que, en tot cas, ha incorporat no-ves subàrees de concentració a les co-marques mediterrànies del sud i delnord al llarg dels grans eixos de circula-ció nord-sud.

Aquesta tendència també ha modifi-cat la distribució de la població segonsla mida del municipi, i ha donat com aresultat una estructura urbana peculiar-ment diferent per províncies. Recor-dem que a Catalunya hi ha prop de 942municipis la majoria dels quals tenenmenys de 5.000 habitants (797, és a dir,el 85 %). La província de Barcelona téels municipis de mida més gran i elsmunicipis de menys de 5.000 habitantssignifiquen el 69 % dels 308 municipisque té. Recordem a més que a Catalun-ya hi ha 18 municipis de més de 50.000habitants dels quals 14 són a la provín-cia de Barcelona i els altres són les ca-pitals de Lleida, Girona i Tarragona.

En tot cas, el que interessa no és tantels municipis com a categoria estadísti-ca sinó la població que els habita. Des


6. Tota l’estadística demogràfica per als períodesposteriors es pot consultar en l’Anuari Estadístic deCatalunya, Generalitat de Catalunya. Institut d’Esta-dística de Catalunya, diversos anys.

5. Josep MIRÓ, Ernest SENA i Frederic MIRALLES, LaCatalunya Pobra, Barcelona, Nova Terra, 1974.

d’aquesta òptica, cada província pre-senta una estructura urbana particular.El paper dels municipis petits i mitjans(els municipis rurals) és primordial aLleida (48 % de la població habita enmunicipis de menys de 5.000 habi-tants), no tant a Girona (35,3 % de lapoblació), poc a Tarragona (29 %) ipràcticament gens a Barcelona (6 %).7

Aquesta estructura municipal mani-festa probablement també una determi-nada jerarquia urbana i influencia segu-rament la distribució dels serveis tantpúblics com del sector privat (comer-cial). Cal reflexionar sobre això, atèsque les potencialitats de la gent estanlligades a les condicions de vida i detreball i, en conseqüència, en tota polí-tica de desenvolupament la potenciaciód’aquestes condicions havia d’esdeve-nir un instrument important.

Però, vista aquesta polarització delsmunicipis rurals, no és lògic preguntar-se si una política econòmica que vol-gués assegurar el creixement equilibratdel seu territori no hauria de perfilaramb una certa sofisticació els criteris dedistribució de les inversions i l’efecte te-rritorial de les grans infrastructures? Laresposta a aquesta pregunta és que sí;naturalment comptant amb la disponi-bilitat dels municipis i de les seves asso-ciacions i federacions per a un debatseriós, calmat i objectiu!.

Tanmateix, es pot dir que global-ment la població ha tendit a estabilitzar-se a moltes comarques, tot i que encara

hi ha un romanent de tendències delspassats vint anys.

Observem les dades que es presen-ten al Pla General Territorial.8 En els da-rrers anys (1981-1991) les comarquesque han experimentat un creixementnegatiu o inferior a la mitjana de Cata-lunya han estat: les Garrigues, la Riberad’Ebre, el Priorat, l’Alta Ribagorça, elPallars Jussà, el Ripollès, la Terra Alta,la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell,l’Urgell, la Noguera, la Segarra, el Sol-sonès, el Berguedà, l’Alt Urgell i el Pa-llars Sobirà.

Aquesta constatació sembla posaren evidència que les tendències a lapèrdua de població són més perma-nents del que sembla a primera vista, itambé el fet amagat dins de la presenta-ció en un àmbit comarcal que els movi-ments demogràfics intracomarcals hanreforçat en general la concentració enles capitals de comarca i en els centresprincipals.

Un altre aspecte de l’evolució de-mogràfica ha estat a tot Catalunya elprogressiu envelliment de la nostragent. Això es veu clarament en la pirà-mide d’edats. A una escala global de totCatalunya però, cal fer una sèrie de pre-cisions que poden ser importants.

En primer lloc, el procés d’envelli-ment de la nostra població forma parttambé del nostre horitzó. Les dades dis-ponibles al nostre Institut d’Estadística


8. Pla General Territorial de Catalunya, Generalitatde Catalunya. Departament de Política Territorial iObres Públiques. Direcció General de Planificació iAcció Territorial, març 1995 (Llei 1/1995, de 16 demarç).

7. Anuari Estadístic de Catalunya, 1995-1995. Gene-ralitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalu-nya.

mostren clarament que l’envelliment esdeu (comparació entre 1975 i 1993) so-bretot a la disminució de persones demenys de vint anys que passa del 33,3% el 1975 al 24,4 % de la població totalel 1993. En canvi, les edats entre elsvint i els cinquanta-nou anys són relati-vament estables en un àmbit català(passen del 52,16 % el 1975 al 54,8 % el1993). Això ens permet també de pre-veure que, a mesura que les personesen l’estrat entre els cinquanta i els sei-xanta anys avancin en edat, s’incremen-tarà substancialment el pes del grup demés de seixanta anys.

Es pot suposar que aquestes trans-ferències entre grups no seran compen-sades per transferències equivalentsdes del grup de menys de vint anys,amb la conseqüència que això pot teniren l’augment de la taxa de dependènciaglobal i les implicacions lògiques sobreles despeses públiques lligades a la ter-cera edat però, sobretot, al tipus de so-cietat que tindrem i les implicacionssectorials i territorials que se’n podendeduir, quant a la localització de novesdemandes i de nous hàbits de compor-tament i de consum, sobretot en els ser-veis. Precisament en zones on hi hamenys població i els centres de pobla-ció tendeixen a ser més petits.

Aquest procés d’envelliment, però,no s’ha produït de manera uniforme. Éssummament complex il·lustrar el feno-men per comarques. A títol d’exempleens podem referir a un àmbit provin-cial: si prenem, per exemple, el cas deLleida província, on rau una part majo-ritària del nostre territori rural, les per-sones de menys de quinze anys handisminuït del 19,3 % al 15,4 % entre

1986 i 1993. Les persones entre quinze iseixanta-cinc anys han mantingut laseva proporció del 64,7 % al 65,4 %.Aquest tipus de comparació ens per-met, per exemple, prendre nota del fetque Lleida té una taxa d’envellimentmés alta que la mitjana de Catalunya(un 25 % més) i més alta que les altresprovíncies (31 % més que Barcelona iun 20 % més que les altres dues provín-cies).

En un àmbit comarcal, es podriacontinuar l’exercici i veuríem que, ambles dades disponibles, les comarquesamb una taxa d’edat de més de seixan-ta-cinc anys superior a la mitjana de Ca-talunya (15,2 %) són trenta. Només que-den per sota de la mitjana (és a dir, mésjoves) : el Baix Camp, el Baix Llobregat,el Baix Penedès, el Garraf, el Gironès, elMaresme, la Selva, el Tarragonès, la Vald’Aran, el Vallès Occidental i el VallèsOriental. Si ho mirem des de l’altre puntde vista, és a dir, el pes de persones demenys de quinze anys el 1993, hi havint-i-una comarques on aquest grupestà per sota de la mitjana de Catalunya.Aquest element és important, però en-cara ho és més continuar l’anàlisi esta-dística fins a dades més recents, perquèel pes del nens i nenes a les comarquesdetermina la seva continuïtat demogrà-fica i la seva potencialitat de creixementd’actius.

La pèrdua de població s’ha d’estu-diar en relació amb la variació de lesedats per dos tipus de raons: la primeraés que el potencial de creixement estàlligat d’alguna manera a la proporció dejoves que demà estaran en condicionsd’assumir la continuïtat de les activitatsactuals o de noves activitats econòmi-


ques, i la segona és que l’envelliment dela població indica la necessitat d’enfocarun canvi en l’oferta de béns i serveis deles zones afectades. Una manca d’es-tratègia en aquest camp corre el risc deser percebuda per les poblacions com afalta d’interès i generar nous abandona-ments. En el cas d’una bona part de laCatalunya rural, l’esforç públic s’està re-alitzant des de fa temps i ha de continuarsens defalliment malgrat totes les dificul-tats. Una manera diferent d’expressaraixò seria doncs preguntar-se com es fi-nançarà el manteniment de la xarxa ac-tual de serveis existents a les poblacionsrurals, si la proporció de joves i actiusdisminueix en aquelles zones.

Com més endavant s’examini latendència a l’envelliment de la poblacióactiva agrària, caldrà recordar tot aixòcar hi ha dues maneres de veure-la: unaés com a fenomen endogen al propisector agrari mentre que l’altra alternati-va és considerar l’envelliment de la po-blació agrària com una part íntimamentrelacionada amb l’envelliment de la po-blació rural. En els moments actuals dedesenvolupament econòmic de Cata-lunya penso que es pot veure l’envelli-ment de la població activa agrària comun element més de l’envelliment gene-ral i no com un fenomen purament sec-torial, però en tot cas les dues tendèn-cies estan estretament lligades.

Les comarques rurals són més omenys riques que abans i el seu creixe-ment ha anat més de pressa o menys depressa que el de la resta de Catalunya(la resta urbana)?.

La renda de les comarques catala-nes ha seguit la tendència de Catalunya.

Aquesta tendència ha estat certamentpositiva, prova que el procés de moder-nització ha donat bons resultats.

Recordem-ho ràpidament: En el pe-ríode 1985 a 1995 el PIB per càpita deCatalunya va augmentar un 3,05 % demitjana anual (el d’Espanya un 2,96 % iel de la UE un 1,86 %). L’aproximacióen termes de PIB per càpita a l’escalaeuropea ha estat una realitat que hapassat de ser el 1985 un 82 % de la mit-jana comunitària a un 95 % el 1995 (Es-panya un 70,5 % el 1985 i un 77,05 % el1995). Això indica no només que, comsabem, Catalunya estira l’economia es-panyola, sinó també que caldrà estudiarla contribució de la Unió Europea aaquesta evolució. Pel que podem saberaquesta hauria suposat un 0,6 % del PIB(producte interior brut) a Catalunya (il’1 % a l’Estat).9

«Si tot creix tot va bé». Però, si lagent marxa d’on és, hem de suposarque és perquè vol ser a algun altre lloc,i cal preguntar-nos el perquè. Una pos-sible raó és l’econòmica. Una manerad’examinar això és observant l’evolucióde la renda per càpita. En alguns casos,si la renda per càpita (PIB/població)puja és possible que sigui també per-què la població ha baixat o ha crescutmenys ràpidament.10 Així, en casos comel de la Ribera d’Ebre, el Ripollès, el Pa-


9. Salvador MALUQUER, Guillem ROVIRA, Els fons es-tructurals a Catalunya. Aplicació i perspectives de lapolítica estructural i de cohesió de la Unió Europea,Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departamentd’Economia i Finances. Direcció General de Progra-mació Econòmica. I Patronat Català Pro Europa,1995, p.88. 10. Josep OLIVER, Antoni SOY, «Estimació del PIB co-marcal 1996», Anuari Econòmic Comarcal 1997,Barcelona, Caixa de Catalunya, 1997.

llars Jussà, el Berguedà, la Noguera, laTerra Alta, el Priorat i les Garrigues, du-rant el període 1990-1996, entre el 5 il’11 % del creixement de la renda percàpita va tenir com a causa la disminu-ció de la població. A títol anecdòticaixò va funcionar també en el cas delBarcelonès que va perdre població(173.000 persones).

Però, en tot cas, la pregunta cabdalde l’evolució de la renda per càpita co-marcal és si el creixement econòmic esdistribueix de manera cada vegada mésuniforme o si, pel contrari, el creixe-ment es concentra en certes comar-ques.

Aquesta pregunta, que en termes dela UE es denomina la cohesió econò-mica, es podria formular d’una altramanera i preguntar-se si les comarquesrurals participen del creixement econò-mic general de Catalunya i fins a quingrau.

Està clar que si la població es con-centra en un territori semblaria lògic, ifins i tot positiu, que també la renda s’hiconcentrés. Sembla evident però, quela renda per càpita de la majoria de lescomarques rurals no segueix la tendèn-cia al creixement de la renda per càpitade Catalunya. D’alguna manera quanles comarques perden població és comsi cadascú que se’n va s’emportés ambell una part de la riquesa o de la poten-cialitat de creixement.

Així caldrà assenyalar les vint-i-duescomarques amb un PIB per càpita mésbaix de la mitjana de Catalunya. Desta-carem en particular set comarques (laNoguera, la Terra Alta, el Priorat, el Ga-

rraf, el Baix Llobregat, el Maresme, lesGarrigues) amb una renda per càpitamés baixa que la de l’Estat.11

En tot cas el que podem dir és que:

– Les desigualtats en la distribucióterritorial de la renda i de la poblaciós’han mantingut i en alguns casos hanaugmentat. La renda de Catalunya con-tinua concentrada en les cinc comar-ques que tot i tenint el 7 % de la super-fície total de Catalunya disposen del70 % de la seva renda (de manera simi-lar a les estadístiques disponibles perals anys setanta).

– El grau de concentració territorialdel creixement segueix una tendènciad’una certa perfídia. Efectivament, elgrau de dispersió de la renda entre co-marques tendeix a disminuir en èpo-ques de crisi i a augmentar en èpoquesde revitalització de l’economia. Així, se-gons els estudis disponibles,12 el graude dispersió de la renda comarcal perhabitant va disminuir durant els anys1975 a 1985, període d’ajustament i dedigestió de la crisi industrial; va aug-mentar durant el període 1985 a 1989, id’una certa recuperació, va tornar a dis-minuir el 1990 i 1991, com a conse-qüència de la frenada de les comarquesindustrials.

El creixement econòmic es basa enles zones urbanes i industrials. Segons


11. «Estimació del PIB Comarcal 1996», AnuariEconòmic Comarcal, Barcelona, Caixa de Catalun-ya, p.66. Es tracta de l’índex de PIB per càpita de lescomarques de Catalunya. Mitjana 1990-1996.12. A. SEGARRA, J. ALLEPUS, «Convergència i distribu-ció comarcal de la renda a Catalunya: 1979-1991»,Revista Econòmica de Catalunya, núm. 30, 1996.

les darreres informacions econòmiquespublicades, el 65 % de l’aportació alcreixement del PIB català els anys 1995-1996 es va originar en les comarques del’eix metropolità, el 45 % al Barcelonès inomés el 19 % a la resta de comar-ques (per exemple, el 3,6 % de les co-marques centrals i l’1,48 % de les comar-ques de muntanya). Com sembla cohe-rent amb l’anàlisi, l’agricultura significael 0,5 % del PIB de les comarques del’eix metropolità (el Baix Llobregat, elBarcelonés, el Maresme, el Vallès Occi-dental, el Vallès Oriental), mentre quela indústria significa el 31 % i els serveisel 63 %.13 La qüestió serà de saber quinsensenyaments traiem d’aquesta tendèn-cia de cara al futur i de cara a la defini-ció d’una estratègia i d’una políticaeconòmica.

El model no té perquè ser criticatnomés perquè defineix una economiasectorialment concentrada i unes co-marques rurals amb una economia pocdiversificada, sempre i quan els «valors»de la societat es salvaguardin i els«guanyadors» en tinguin prou per com-pensar els «perdedors» i ho facin.14 És adir, d’alguna manera la situació s’ha

d’assumir per a tothom i les conseqüèn-cies han de ser acceptades, sinó llavorss’ha de plantejar un model diferent i lapolítica econòmica i territorial l’ha dereflexar. Aquesta idea pot ser una baseseriosa en el futur per establir una polí-tica de compensació interterritorial (fis-cal per als municipis, incentius territo-rials, etc.).15

– Una de les causes d’aquestatendència de les rendes comarcals acréixer menys que la renda de les co-marques urbanes i industrials és la pro-ductivitat del treball ocupat (segonsl’estudi esmentat això sols explicaria el67 % de les diferències sense les altrescauses: la taxa d’ocupació, la taxa d’ac-tivitat i la taxa de població potencial-ment activa). En particular, la relacióentre dedicació a l’agricultura i creixe-ment de la renda per càpita és interes-sant. Segons la informació disponible,les comarques de l’interior dependentsde l’activitat agrària mostren una estruc-tura productiva amb nivells baixos deproductivitat.

– Les comarques més pobres deCatalunya continuen essent-ho perquènomés un cert grup de comarques hatendit a apropar-se a la mitjana de ren-da per càpita de Catalunya (cal, al meuentendre, refer l’estudi fet per als anyssetanta).16

– La relació entre renda comarcal,població i estructura productiva éscomplexa. Semblaria ser que es potparlar de diferents models en un àmbit


15. Vegeu més endavant la secció sobre l’horitzó.16. Vegeu nota a peu de pàgina núm. 5.

13. Josep OLIVER, Antoni SOY, «Estimació del PIB co-marcal 1996», Anuari Econòmic Comarcal 1997,Barcelona, Caixa de Catalunya., 1997, p. 58.14. Dins de la millor tradició de l’economia del be-nestar el principi que els guanys han de compensarles pèrdues no ha exigit sempre que els «pagaments»es realitzin efectivament. Una part dels «costos» de laconcentració del creixement s’han assumit pels quehan marxat, però una part dels «pagaments» es potconsiderar que s’ha fet a través de la despesa públi-ca realitzada en els territoris amb un creixement fe-ble (en part cofinançada per la Unió Europea). Peraixò, sembla tan important que la despesa es realitziefectivament en les zones declarades com a priorità-ries (en el cas de Catalunya les zones de l’objectiu5b).

comarcal, és a dir, que diferents grupsde comarques tendirien a un tipus desituació essencialment diferent (con-vergència � i convergència �). Si hi hadiferents models comarcals de creixe-ment, hi ha d’haver també diferents ho-ritzons i diferents estratègies. Quinessón les implicacions per a la definiciód’una estratègia? És possible una es-tratègia catalana única? És desitjable unmodel de creixement que dóna prioritatal sector industrial i a les zones urba-nes?.

– Inevitablement, des d’una òpticad’estratègia es consideren les inversionspúbliques com almenys un element en-tre d’altres d’aquesta estratègia. La con-centració de les inversions públiques, al’igual que en èpoques passades (1964-1973) segueix, sembla, una conducta

de concentració, llevat d’algunes ex-cepcions com el Segrià (augment depresència) o el Gironès (disminució depresència). La llei de les economiesd’escala i de les economies externesque tant ha jugat per explicar el modelde creixement desequilibrat són ele-ments de fre a tota política de descon-centració de les inversions.17 Caldria talvolta preguntar-nos si són les inver-sions que segueixen la població o si, al’inrevés, és la població que segueix oque preveu la localització de les inver-sions (figura 1).

El fet que la inversió, la renda i lapoblació tendeixin a concentrar-se en

FIGURA 1. Proporció de cada comarca en la inversió total a Catalunya (1991-1995)

Font: Institut d’Estadística de Catalunya (1997) ACL. JEC - ICEA (1997)


17. Dades disponibles a l’Anuari Estadístic de Cata-lunya 1997, Generalitat de Catalunya. Institut d’Es-tadística de Catalunya.

< 2 %

2 % - 5 %

5 % - 10 %

> 10 %

les mateixes comarques no és casual.Fins quan una agricultura i un territorirural podrien continuar per exemplesense els necessaris serveis a la pobla-ció i a les empreses? El sector terciari,que exerceix una funció de vertebraciómolt important, és molt sensible a laconcentració de poblacions amb unamassa critica mínima. Quin és el paperatribuït als serveis dins de l’estratègiaterritorial, quines les limitacions i qui-nes les potencialitats en cada territorirural? Vol dir tot això que les potencia-litats de creixement econòmic es limi-ten, llevat de certes excepcions, nomésa les zones urbanes o d’influència ur-bana?.

D’aquesta manera ens podem pre-guntar si s’ha reflexionat de manera ex-plícita sobre un model territorial global(multisectorial) o si, pel contrari, enstrobem davant d’un conjunt de políti-ques o accions estrictament sectorialsfora de consideracions territorials. Per-sonalment, jo crec que no. Cal, en totcas, buscar les evidències per «reconèi-xer» l’estratègia, avui encara implícita,formular-la operativament i assumir-la isobretot assumir-ne els costos.

Les poques experiències a una es-cala europea, conegudes gràcies a estu-dis tècnics publicats, indiquen que éspossible motivar les forces econòmi-ques dels territoris rurals perquè es creïnova activitat.

Així, segons el model escollit, seràla política econòmica seguida. La inver-sió en xarxa viària justament útil és enprimer lloc generadora d’activitat en elscentres urbans. En aquest cas s’hauriad’estar disposat a acceptar que la renda

creixerà més en els centres urbans i lesseves zones d’influència que en les zo-nes de població dispersa. Aquestaqüestió s’examina sovint dins d’una òp-tica més àmplia on juguen tant els argu-ments en favor de la petita xarxa viàriaintracomarcal i el manteniment de ser-veis bàsics (públics i privats) com eltemps i la comoditat de desplaçamentde la població activa dels petits pobles idels masos cap als centres comarcals.

3. EL SEGON VECTOR: ELSSECTORS AGRARI I ALIMENTARI(PRODUCCIÓ, INDÚSTRIA,DEMANDA)

3.1. El sector agrari. Estructures

Si una cosa ha caracteritzat els da-rrers vint anys ha estat la pèrdua de po-blació activa. En això, la nostra agricul-tura s’ha comportat com la resta de lesagricultures europees. És clar que lagran davallada d’efectius agraris és an-terior a aquest període (1977-1997), itanmateix, de mitjana, cada dia deu ex-plotacions desapareixen de l’estadísticaestructural catalana. En un període mésrecent, de 1989 a 1995, el nombre d’ex-plotacions agràries va disminuir un20 %. Això va anar acompanyat del’augment de la SAU (superfície agrícolaútil) per explotació (de 12,7 ha a 15,8ha), i de la freqüència d’explotacionsamb ramaderia, que eren en el darrercens (1995) el 32 % del total d’explota-cions.

Si les explotacions varen disminuirrecentment un 20 %, el volum de treballocupat pel sector va disminuir un 16 %,


la qual cosa va indicar en efecte el man-teniment de la proporció mitjana de tre-ball per explotació i hectàrea.

En tot cas, l’agricultura a temps par-cial, ja important a l’inici dels anys vui-tanta, ha continuat augmentant, encaraque ara sembli estable, al 73 % de l’ocu-pació agrària.

Com ja és sabut, l’edat dels agricul-tors ha continuat augmentant, com aconseqüència del fet que les disminu-cions no han estat compensades del totamb la incorporació d’agricultors mésjoves. El fet és que, segons el cens de1995, el 43 % dels agricultors caps d’ex-plotació tenien més de seixanta anys.Aquesta era una dinàmica importantrespecte a pocs anys anteriors (el 39 %al 1993) i això ens obliga a recordar elcaràcter fràgil de les estructures agràriesi que el temps corre i no es poden ajor-nar les decisions estructurals.

Globalment no es pot dir que la dis-minució d’explotacions hagi comportatun abandonament de les terres (influèn-cia de la política comunitària?). En totcas, hi ha hagut un lleugeríssim aug-ment de les terres llaurades, però sobre-tot, des del punt de vista de superfícies,hi ha hagut un augment substancial deles terres de regadiu que han arribat aser el 27 % del total.

3.1.1. Producció. Despeses externes

La part de les despeses de les ex-plotacions, per factors de producció imaterials pagats a sector externs al sec-tor, ha continuat augmentant, seguintuna tendència ja anunciada a finals delsanys setanta. Tot i que els augments ja

no són tan espectaculars, el ritme crei-xent dels darrers anys indica un futurd’una gran integració amb la resta del’economia.

Efectivament, les despeses que el1985 eren del 52 % de la producció to-tal, varen ser el 1991 del 55 % (això voldir tres punts en set anys o mig puntper any; seria aquesta una tendènciaper als propers vint anys? Quina serà lainfluència de la limitació en l’ús de mè-todes i factors químics?).

3.1.2. Renda

Com és lògic i natural, la rendaagrària ha reflectit l’evolució dels preuscobrats i dels preus pagats per les ex-plotacions; també reflecteix la propor-ció de la despesa externa a l’explotació,que ha estat augmentant durant molttemps. I així, l’evolució de la rendaagrària indica que el sector agrari éscada vegada més sensible a l’evolucióde fenomens externs a la seva pròpiaestructura. En tot cas, és interessantconstatar que de 1985 a 1991 els preuspagats varen augmentar un 12 % (totalperíode) mentre que els preus perce-buts varen augmentar un 32 % per alsproductes agrícoles i un 14 % per alsproductes ramaders.

Si durant aquest període la rendaagrària (valor afegit a cost de factors)no va augmentar proporcionalment a larelació de preus, podem imaginar que,sobretot, és a causa de l’augment pro-gressiu de la proporció de despesa ex-terna. Per compensar aquesta facturacreixent el sector agrari català va, comd’altres vegades, augmentar la sevaproducció total i va fer més forta l’evo-


lució en la producció ramadera que vapassar del 61 % al 66 % de la producciófinal en aquest període.

En tot cas la renda agrària va aug-mentar molt poc de mitjana en tot elperíode (0,5 % de mitjana anual). Elque sí és cert és que aquesta lenta pro-gressió es va fer de manera inestable,doncs la renda agrària va anar alternanttaxes positives d’augment amb taxesnegatives (varen ser positives el 1987 iel 1989, i negatives el 1988 i 1990). Ladècada dels anys noranta va començaramb una imatge de continuïtat almenysfins el 1993, darrer any per al qual esdisposa de dades publicades.

Durant aquest període, la rendaagrària, que havia perdut pes dins delconjunt econòmic català, va manteniruna situació d’una certa estabilitat, evo-lucionant entorn al 2,5 % del PIB català.

Dit sigui de passada, aquest períodeens dóna una bona mostra de la sensi-bilitat de la renda agrària als preus,doncs els anys que els preus percebutscreixen per damunt dels preus pagats,la renda agrària puja en termes percen-tuals sobre el conjunt de Catalunya (perexemple, el 1992 va ser del 2,9 %).

En tot cas, la raó fonamental per ex-plicar per què el sector continua enda-vant no sembla ser el seu creixementglobal sinó el creixement per personaocupada (figura 2). La renda per perso-na ocupada a l’agricultura va augmen-tar de mitjana un 29 % anual en el perí-ode de 1981 a 1989 (a causa de latendència de disminució d’efectius,mentre que l’economia augmentava un15 % anual, és a dir, considerat des d’a-quest punt de vista, l’agricultura catala-na generava un increment per personaocupada que era dues vegades més im-


FIGURA 2. Evolució de la renda, l’ocupació i les subvencions

Font: Elaborat a partir de A. Massot op. cit.

1984 1986 1988 1990 1992 1994 1996

160

140

120

100

80

60

40

20

0

Renda AgOcupats AgRenda per ocupatSubvencions % Renda

portant que la mitjana de l’economia),18

gràcies entre d’altres raons a la dismi-nució de l’ocupació agrària.

Aquest fenomen és tan importantque es pot estimar que la disminució del’ocupació de treball a l’activitat agràriaexplica fins a un 40 % de l’augment dela renda per persona ocupada en el sec-tor.

3.2. L’evolució del consum

Es pot definir el sector agroalimen-tari des del punt de vista del consum?Els hàbits de consum dels productes ali-mentaris han canviat, això ha produïtuna diversificació en comparació a lestendències del passat. El pes de les tra-dicions nacionals és encara gran en elshàbits de consum, si els comparem ambla relativa harmonització dels hàbits enel consum de productes industrials i deserveis. Una excepció seria el compor-tament dels joves en el seu consum ali-mentari. Una reflexió en aquesta direc-ció ens portaria a considerar lesperspectives de l’estructura d’edat peràmbits geogràfics diferenciats. Quin ésl’espai per a una política exterior i per aquin tipus de consumidor?

D’altra banda, la situació i lestendències esmentades per al consumporten a una gran fragmentació de lademanda, i com a conseqüència, a unnombre més gran de segments de mer-cat dedicats a un tipus de producte que

dóna més importància a qüestions comla seguretat, la sanitat, el medi ambient,el benestar dels animals, la comoditat ola varietat. Això ha anat en paral·lelamb una educació més gran del consu-midor en matèries lligades a la dietèticai a la nutrició, en general i també en as-pectes específics que accentuen el graude fragmentació de la demanda (con-sum lligat a l’activitat esportiva, nutricióde la tercera edat, etc.). Aquesta frag-mentació de la demanda promou con-dicions de mercat favorables a les em-preses flexibles, és a dir, aquelles quepoden modificar el ventall de productesadaptant la seva oferta a la demandadel mercat. No lluny d’aquesta línia dereflexió està l’evolució del lloc de con-sum com a resultat també dels canvisen el tipus d’organització del treball idel lleure a les zones urbanes. Els estu-dis sobre despesa alimentària, perexemple, els referits a l’any 1994, indi-quen que a Catalunya el 25 % de la des-pesa alimentària es realitzava a l’hoste-leria i la restauració.19

El creixement de la demanda ésuna característica important del mercatcatalà. Aquest creixement així com lesvariacions en la composició són ele-ments tradicionals del període 1960-1980, i els sectors agrari i alimentari hoconeixen molt bé. Darrerement nouscanvis s’han afegit a la dinàmica delconsum i enquestes recents per a Es-panya indiquen que el consum es diri-geix realment cap a productes on elgrau de manipulació i transformació és


19. Isabel GOMAR, «El consum alimentari a Catalun-ya, 1994», Catalunya Rural i Agrària, Generalitat deCatalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia iPesca, núm. 32, 1995.

18. Dades calculades a partir de «La Renda Agrària aCatalunya», Macromagnituds, Generalitat de Cata-lunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pes-ca, diversos anys.

cada vegada més gran (figura 3). Lesconseqüències d’aquest fet, si continuaen la mateixa direcció, podrien ser enun doble sentit. D’una banda, la neces-sitat d’una major organització de la lí-nia producció-indústria i possiblementuna major obertura de la indústria aproductes de fora de Catalunya. D’altrabanda, un augment de la competènciaper a la pròpia indústria alimentària ca-talana, donada la presència d’altres em-preses en els mercats de creixement.Aquesta competència es realitzaria tantal propi mercat català com en mercatsespanyols i exteriors.

La distribució també ha tingut unaevolució important. Les grans cadenesde distribució alimentària tendeixen enl’àmbit europeu a augmentar la sevapresència dins de l’oferta alimentària.Hi ha diferències importants quant a la

geografia (sobretot entre el nord i elsud d’Europa, particularment quant a lapresència d’hipermercats i al paper delcomerç al detall). A Espanya un modelmés específic seria identificable.20

3.3. El sector agroalimentari.Balança comercial amb la restad’Espanya i amb l’estranger (1993-1994)

Les relacions comercials del sectoragroalimentari català han estat sempreun tema apassionant; el coneixementestadístic sobre els fluxos comercials haestat sempre escàs, però gràcies als tre-balls d’un nombre reduït d’investiga-


20. Vegeu en particular el capítol dedicat a la indús-tria càrnia en l’obra ja citada de Jordi CONEJOS et al.,Cambio estratégico y clusters en Cataluña.

FIGURA 3. Variació de la despesa alimentària a Espanya, 1987-1992 (% Acumulat)

Font: Elaborat a partir de J. Conejos [et al.], 1997.

Tradicional

Snack

Preparats

Ready to Eat

50

40

30

20

10

0

-10

dors econòmics podem reflexionar so-bre una sèrie d’anys per als quals s’hanfet estimacions.21

El comerç agroalimentari apareixpolaritzat en relació a la resta d’Espanyai l’estranger (figura 4). En això no hacanviat gaire des de finals dels anys se-tanta.22

Per una banda, el conjunt delsquatre capítols aranzelaris que ens in-

teressen (cap.1. Animals vius i produc-tes del regne animal; cap. 2. Productesdel regne vegetal; cap. 3. Greixos i olis;cap. 4. Productes alimentaris) suposauna proporció molt important de lesexportacions i de les importacions ca-talanes amb la resta d’Espanya (el 24% de totes les exportacions i el 20 %de totes les importacions de Catalunyaa la resta d’Espanya), el saldo de la ba-lança agroalimentària amb la restad’Espanya és positiu, i ha millorat sise’l compara amb les estimacions dis-ponibles per als anys setanta (al 1994significava el 34 % del saldo comercialtotal).

En el cas de la balança comercialamb l’estranger (figura 5), el nostre sec-tor assumeix proporcions més baixes(el 10 % de les exportacions i el 15 % deles importacions). El saldo és de signenegatiu, però queda compensat amb el


21. Martí PARELLADA, Els fluxos comercials entre Ca-talunya i la resta d’Espanya (1975) i entre Catalun-ya i l’estranger (1975-1978), Barcelona, Edicions.62, 1982; Martí PARELLADA et al., Generalitat de Cata-lunya. Departament d’Economia i Finances. Direc-ció General de Programació Econòmica. Institutd’Estudis Autonòmics, 1997.22. A. CHECCHI, El producte agrari a Catalunya. Re-flexions entorn de la demanda i la producció agrà-ria durant els anys 1964 a 1979, Barcelona, BancaCatalana, 1984.

FIGURA 4. Balança comercial agroalimentària (1994).

Font: IEA (Martí Parellada, [et al.].

1600

1400

1200

1000

800

600

400

200

0

-200

-400 Resta Estat Estranger Total

Exportacions

Importacions

Saldo

saldo positiu amb la resta d’Espanya (fi-gura 4). Aquest és un tema molt impor-tant i jo només vull atreure l’atenció so-bre l’aparent orientació comercial del’oferta agroalimentària cap al mercatpropi i el de la resta d’Espanya. Encaraque sense dades estadístiques concretesés fàcil imaginar les preguntes bàsiquesper al futur en relació a una oferta queha d’enfrontar-se amb una competènciacada vegada més agressiva procedentde diversos origens geogràfics:

– produccions mediterrànies, inclo-ses les avellanes,

– produccions centroeuropees subs-titutives o competitives,

– produccions substitutives proce-dents de la resta d’Espanya.

4. EL TERCER VECTOR: LA UNIÓEUROPEA. EFECTES POSITIUS ONEGATIUS? ÉS MASSA TARDO MASSA AVIAT PER FER UNBALANÇ?

Catalunya s’integra a la UE mit-jançant la integració d’Espanya. Això téunes conseqüències importants tant enel tema de les finances com en el temadels mercats, i cal acceptar que ni meto-dològica ni políticament es poden ana-litzar els efectes de la integració des-connectats d’aquest fet.

4.1. L’impacte financer

La integració d’Espanya a la UE hasituat Catalunya en una nova perspecti-va. Si avui sortim al carrer de qualsevolpoble rural de Catalunya i preguntemquè vol dir la Unió Europea hi ha unagran probabilitat que la persona inter-


FIGURA 5. Evolució del comerç agroalimentari amb l’exterior (1986-1995).

Font: Elaborat a partir del DARP. Generalitat de Catalunya, 1996.

600

500

400

300

200

100

0

-100

-200

-300

-400

ImportacionsExportacionsExp-Imp

1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995

pel·lada ens parli de les ajudes comu-nitàries als productes agrícoles o al bes-tiar. No crec que ens parli dels preus demercat i els seus problemes; potser enalguns indrets ens parli dels programesde l’objectiu 5b, potser ens parli delprograma Leader.

Aquesta percepció dels catalans deles zones rurals ens pot semblar dese-quilibrada o parcial, però, al meu en-tendre, reflecteix molt precisament quinha estat el fet que més ha impactat l’o-pinió dels rurals.

Hi ha una contribució neta dels ca-talans a la UE, com han indicat els estu-dis consultats, però un fet important ésla compensació parcial per part de ladespesa agrària que suposa una quanti-tat important dels ingressos provinentsde la UE.

El estudis disponibles23 indiquenque durant el període 1986-1993 Cata-lunya ha estat un contribuent net a laUE a través de la contribució espanyo-la. Hi ha diferents estimacions sobre elsingressos i despeses d’origen comunita-ri a Catalunya. Es pot dir (amb referèn-cia a 1991, el darrer any disponible)que Catalunya ha contribuït anualmentdirecta i indirectament, amb més de122.000 milions de PTA a la UE. Lesdespeses de la UE a Catalunya s’esti-men al voltant dels 68.000 milions dePTA i la diferència negativa és d’uns53.000 milions.

La contribució dels recursos comu-nitaris té en principi un impacte mésgran a Espanya (1 % del PIB) que a Ca-talunya (0,6 % del PIB).24 Aquestes esti-macions s’han de prendre amb moltaprudència perquè són de fa sis anys is’han de revisar. En el període següent(1994-1997), probablement, mentre Es-panya ja és perceptora neta, Catalunyaha continuat tenint un signe negatiu,però menor en sentit absolut.

En tot cas, cal remarcar que, si bé éscert, en termes relatius, que per cada100 pessetes que els catalans han con-tribuït a la UE només en tornaven 55, ésimportant recordar que, d’aquestes 55pessetes 26 provenien de la despesaagrària (és a dir, 25.975 milions al 1992,despesa FEOGA sobre 68.677 milions,estimació de la despesa total per al1991).

Aquesta proposta és coherent ambl’evolució de les despeses dels fons es-tructurals que han augmentat de manerasubstancial després de 1991, i particular-ment en el cas del FEOGA-Garantia lapolítica d’ajudes del qual ha assolit altsnivells de despesa a Catalunya (alts encomparació amb el nombre de pagesos ide superfície) per damunt del que s’ha-via previst anteriorment a l’adhesió.

En el període 1991 a 1997, la contri-bució comunitària ha augmentat com aconseqüència dels programes comuni-


24. Salvador MALUQUER , Guillem ROVIRA, Els fons es-tructurals a Catalunya. Aplicació i perspectives de lapolítica estructural i de cohesió de la Unió Europea,Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departamentd’Economia i Finances. Direcció General de Progra-mació Econòmica. I Patronat Català Pro Europa,1995.

23. S. MALUQUER, A. RUBIRALTA, Fluxos financers i ba-lança fiscal de Catalunya amb el pressupost de laComunitat Europea (1986-1991), Generalitat deCatalunya. Institut d’Estudis Econòmics, 1993.

taris de l’objectiu 2, de l’objectiu 5b, id’iniciatives comunitàries com Leader iInterreg, entre d’altres. Cal recordar queaquests programes comunitaris estancofinançats pels tres fons estructurals.

Podem fer una reflexió sobre elsefectes de transferència entre contri-buents-consumidors a productors agra-ris que la UE ha tingut i és certamentuna de les línies de reflexió que cal afi-nar per al nostre horitzó.

L’impacte i naturalesa de la despe-sa. L’altre aspecte de la despesa de laUE, ja en matèria d’agricultura, és el seuaspecte polaritzat i la seva naturalesa.Efectivament, si observem la darrera in-formació disponible (1995), els paga-ments totals del FEOGA a Catalunyavan ser de 38.363 milions de pessetesun 90 % dels quals procedia de la Sec-ció Garantia del FEOGA (això no incloudoncs els pagaments del FEDER i delFSE que participen en els programesdels objectius 2 i 5b i Leader).

– Implicacions:

Una part importantíssima de la des-pesa procedent dels fons comunitariss’aplica a través de reglaments del Con-sell o de la Comissió i el marge de deci-sió pròpia de les comunitats autònomesés mínim. Una part menor (un 10 %, elsprogrames estructurals que he esmentatabans), es realitza a través de plans o deprogrames elaborats per les pròpies co-munitats autònomes i, en el nostre cas,preparats íntegrament per la Generalitatde Catalunya. Això és important des delpunt de vista polític i econòmic i està lli-gat a com es pot aplicar el principi de lasubsidiarietat. Aquí també podrem re-

flexionar sobre quin és l’horitzó futur enmatèria d’autonomia i responsabilitza-ció efectiva en l’aplicació dels recursoscomunitaris (com a mínim dels recursoscomunitaris disponibles a partir de1999). Segons com evolucioni la PAC ila política dels fons estructurals el mar-ge d’autonomia de les comunitats autò-nomes podria ser més gran en el futur.

Prenem nota del fet que la majoriadels ajuts percebuts pels agricultors noresponen estrictament a una políticapròpia de l’autonomia (això no vol dirnecesàriament que aquesta política noestigui adaptada als problemes de cadacomunitat autònoma). Això podria can-viar en el futur si es modifiqués la natu-ralesa dels programes comunitaris.Però, també cal recordar que la previsióde la despesa agrària de la UE és latendència a disminuir i per tant Cata-lunya rebria menys contribució comu-nitària que en l’actualitat.

L’altre aspecte és que prop del 80 %de les despeses per ajudes als produc-tes es concentren en tres productes: lesmatèries grasses, les proteginoses i lesajudes a l’oví i al cabrum.

Qüestions que cal plantejar-se: dis-tribució comarcal de les ajudes? Efectessobre el manteniment de les estructures iquines estructures? Efectes sobre la ren-da dels agricultors i quins agricultors?.

4.2. Quina actitud s’ha d’adoptar enfront de les ajudes comunitàries?

Finalment, un comentari freqüentque es fa és la crítica d’una certa de-pendència dels pagesos dels ajuts. S’ha


dit que la política de preus de la Co-munitat ha malmès l’actitud dels page-sos, que han deixat de produir per almercat i ho fan per a la subvenció. Jono sé fins a quin punt això és cert. Noconec cap estudi empíric sobre eltema. No es pot excloure que determi-nades actituds subvenció-dependentshagin proliferat aquí i allà. En tot cas,no sembla que una actitud depenentde les ajudes s’hagi desenvolupat ambcaràcter general, excepte en aquelleszones on els pagaments per sectors es-pecífics s’han concentrat. Però, caldriaesbrinar una mica més com ha estat elprocés, i si aquest procés es deu no-més a la política d’ajuts de la UE o,efectivament, és un procés que co-mença abans de l’adhesió i que en totcas es consolida més tard.

Hi ha raons per pensar que els me-canismes de l’ajuda-dependència co-mencen sobretot amb el procés d’a-proximació dels preus espanyols alspreus comunitaris durant el període1986 a 1995, procés completat i supor-tat per la progressiva devaluació de lapesseta durant els anys 1994, 1995 i1996, que consolida una imatge de bo-nança que fa que alguns productorsperdin contacte amb els principis delmercat.

Recordem que els preus agraris es-panyols eren inferiors als preus comu-nitaris i que el Tractat d’adhesió va pre-veure un període transitori, a fi i efectede permetre’n l’aproximació als nivells.Però, l’augment dels preus era inevita-ble i amb conseqüències positives so-bre la renda agrària (i negatives si esvol per als consumidors, i recordemque Catalunya té el 6 % dels agricultors

d’Espanya, però el 16 % dels consumi-dors de l’Estat!). Més tard, quan es po-dia esperar que l’augment de preusacabés, va intervenir la devaluació dela pesseta (1994-1996), que va perme-tre que els preus cobrats després depassar d’ecus a pessetes poguessincontinuar augmentant tot i que elspreus en ecus continuessin estables.Així com el primer tipus d’augment(aproximació de preus) havia estat pre-vist, el segon (devaluació de la pesse-ta) era imprevisible. En tot cas, la per-cepció del productor de la UE estavaconsolidada.

Sí que és cert que, segons les esta-dístiques disponibles, la part d’ajudadins de la renda agrària catalana pot serimportant (prop del 16 % la mitjana de1992, 1993, 1994)25 i s’ha de dir que ésun dels percentatges més baixos de lescomunitats autònomes de l’Estat (la mit-jana de l’Estat és del 21,8 %).

En tot cas, no es un fenomen massageneral, doncs ja hem vist que els ajutsa la producció es concentren en tresgrups de produccions, produccionsque, si bé són freqüents en el nostrepaisatge agrari, no suposen una partmassa elevada de la producció finalagrària catalana.

Cal preguntar-nos si els productorsde la fruita i de l’horta, del vi, de la carnde vedella i de porc o d’aviram i ous o elsproductors de llet han tingut cap opció acaure en aquest miratge de subvencions.


25. Vegeu Gerardo GARCÍA FERNÁNDEZ, «Territorializa-ción de las rentas y subvenciones agrarias», El Bole-tín, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación,núm. 28, novembre 1995.

Personalment, jo crec que no. In-sisteixo en el fet que caldrà estudiarels efectes de tipus comarcals que hatingut la política d’ajuts comunitaris.En tot cas, això ens ha de fer reflexio-nar i ser vigilants car l’horitzó que esdibuixa és en tot cas favorable a lesproduccions que s’orientin cap a con-dicions competitives de preu i de qua-litat, amb un nivell de preus de mercatmés baix.

– La PAC com a esquema dereferència o pal de paller d’unapolítica de desenvolupamentrural?

Una reflexió diferent té el seu ori-gen en les ajudes de tipus estructural,és a dir, aquelles que s’han administratsense estar lligades als productes o alspreus i que tenen com a finalitat ajudarels agricultors a adaptar les seves es-tructures a fi i efecte de poder ser com-petitius. Aquestes ajudes pertanyen a laSecció Orientació del FEOGA i han tin-gut una gran aplicació a Catalunya (aju-des a les inversions per a la modernitza-ció de les explotacions, per a inversionsa fi de facilitar la incorporació dels agri-cultors de menys de quaranta anys, lesindemnitzacions compensatòries demuntanya i de zones desfavorides, aju-des a les inversions que persegueixenla millora de la transformació i la co-mercialització de productes agraris, decooperatives i d’indústries agroali-mentàries, ajudes a les inversions en in-frastructures directament lligades alspetits pobles rurals, al desenvolupa-ment del turisme rural dins i fora del’explotació agrària, a la diversificacióvers fonts de renda noves i comple-mentàries a les rendes agràries).

En aquest sentit, es podria dir quela política comunitària d’estructures idesenvolupament rural ha contribuït adonar un marc de referència que abansno existia. Un marc de referència depolítiques que o són territorials o po-den ser-ho i que respecten un margeconsiderable d’especificitat de cada au-tonomia i d’acord amb el règim compe-tencial existent. L’únic inconvenientque tenen, com és sabut, és que elsprogrames comunitaris, a diferència dela política de preus, necessiten la con-tribució financera dels estats membres,i en particular de les autoritats compe-tents. En concret a Catalunya, es pot dirque, per cada pesseta pagada en mesu-res estructurals, cal que la Generalitat ouna altra autoritat hi posi cinquantacèntims. Cal doncs un pressupost dis-ponible, i això tots sabem que en certsmoments pot significar un problema.

De tota manera, jo penso que, siconsiderem el nombre reduït de pro-ductors, i el seu paper estratègic en elsosteniment del territori, el pressupostnecessari és reduït i no hauria de plante-jar grans problemes en termes relatius.

En tot cas, no ens hem d’obsessio-nar amb l’absència de diners per alcamp i els seus productes. Si observemles estadístiques disponibles per a cer-tes accions estructurals en el passat re-cent, sembla que hi ha hagut fins arauna àmplia disponibilitat. Mirem, perexemple, els ajuts a la transformació icomercialització de productes agraris,la indústria. Això ha estat realitzat a tra-vés d’un reglament estructural que avuiés el Reglament 951/97. Doncs bé, enaquest tipus de mesures i durant el pe-ríode 1986 a 1995 (és a dir, els primers


deu anys d’adhesió) Catalunya va rebreper a aquest fi més de 8.000 milions depessetes, només en ajudes procedentsdel FEOGA-Orientació per a aquest re-glament (prop del 10 % de l’Estat) quevan produir una inversió total d’aproxi-madament 30.000 milions d’inversió to-tal. Es pot imaginar que l’impacte sobrel’agroindústria catalana devia de ser im-portant tot i que no conec cap avalua-ció de l’impacte d’aquestes mesures.

L’evolució futura de la PAC i la re-forma dels fons estructurals previstesper al període 2000-2006 (Agenda2000) podrien portar a una situació onels diners comunitaris disponibles per aCatalunya fossin menys que en l’actua-litat. Això voldria dir que la políticaagraria i rural que caldria realitzar s’-hauria d’adaptar a la nova situació, és adir, que s’haurien de preveure tipus depolítiques o de mesures que ataquessinels problemes, però amb una intensitatfinancera menor que l’actual.

En aquest sentit, s’ha de recordar el

mètode proposat per la iniciativa co-munitària Leader (ja aplicada a Cata-lunya des de 1992) i l’experiència prò-pia a Catalunya en política industrialadquirida a través de l’asistència tècni-ca i organizativa dels «micro-clusters»(taula I). Aquestes experiències són im-portants perquè posen l’accent no so-bre el finançament públic sinó sobre laqualitat dels programes o de les ac-cions; per exemple, els aspectes asso-ciatius de les accions, la definició d’es-tratègies comunes per a territoris petits,homogenis i ben definits. Aquestes ex-periències marquen vies de futur quecal aprofundir ja que semblen benadaptades als patrons de conducta delnostre territori.

4.3. Efectes de l’adhesió sobre laproducció i la renda, o,l’agricultura catalana ha resistitl’impacte de l’adhesió?

Si observem globalment l’evoluciódel sector i prescindim de les especifici-


TAULA I. «Micro-Clusters». Agrupacions d’Activitats Competitives.

Empreses Llocs de treball/empresa Facturació/Lloc de treballMPTA

Joguines. Osona 12 8 10Maquinària. Lleida 90 8 15,7Joieria.Barcelona 450 3,5 10,6Encurtits.Anoia 50 20 19Mobles.Montsià 60 50 8,3Càrniques.Girona 110 27,3 20Gèneres Punt.Anoia 560 14,8 5Gèneres Punt.Maresme 1.350 7,5 5,4Ed.Arts Gràf.Barce. 84 82,1 30Electrònica.Vallès 54 92,5 20,2

Font: J. Conejos [et al.], 1997, op. cit.

tats comarcals, tenim la impressió queel sector ha resistit molt bé l’impactedels primers anys de l’adhesió.26 Vulldir, almenys fins al 1995. Està clar quehi ha hagut aquí i allà moments difícils.Recordem per exemple l’esfondramentdels preus del porcí durant els primerstres anys de l’adhesió, que va portar al’establiment de contingents a la impor-tació de garrins durant 1987 i 1988 itambé la introducció d’ajuts a l’emma-gatzematge privat. Però, al 1989 elspreus s’havien recuperat i malgrat quevan baixar al 1993, alguns anys méstard el sector porcí ha anat resistint, finsel punt que les importacions de garrinsper engreix s’han duplicat entre 1989 i1993. L’exportació de carns, per altrabanda, ha mantingut una tendència po-sitiva fins a 1995.

Està clar que aquesta adaptació almercat ampliat no ha estat exempta decostos i sacrificis, per exemple, en lapròpia composició interna, amb l’aug-ment de la dimensió mitjana dels esta-bliments d’engreix, cosa que ha impli-cat la desaparició de molts dels petitsestabliments que havien sobreviscut enels anys setanta i vuitanta.

Sembla que l’avaluació a llarg termi-ni que fa el propi sector és positiva enels seus aspectes econòmics i sanitaris(malgrat les darreres evolucions) i mal-grat el fet reconegut per pràcticamenttothom que queden per resoldre pro-blemes estructurals importants com ara

la pròpia organització interna del sectori l’endegament d’una política de preuslligada als estàndards de qualitat (pro-blemes preexistents a l’adhesió).

També el boví ha passat per unafase delicada, potser una mica més tard,a partir del 1989 i fins a l’ensorramentdels preus el 1992. Una recuperacióposterior (l’increment de preus el 1993va ser del 25 %) va ser neutralitzada perla crisi generalitzada de consum que esdesenvolupa a tota Europa a partir de1995.

Tanmateix, la dependència i la sen-sibilitat del sector ramader als preusdels cereals i pinso ha quedat de mani-fest en tot el període estudiat, més en elporcí que en els altres subsectors, i que-den plantejats per als propers deu anysels mateixos reptes i dificultats que jaexistien abans de l’adhesió.

En tot cas, sense ànim de polemit-zar jo diria que el sector guanyador haestat fins ara el sector de la produccióagrícola (potser amb l’excepció de lafruita seca abans de 1996). Això ha estataixí com a resultat o combinació d’unasèrie d’elements ben diferents: els ajutsen el sector cerealista-oleaginós, farrat-ges i herbacis, la capacitat exportadorademostrada en l’oli d’oliva, la capacitatd’organització interna i de reconversióproductiva del sector d’horta i fruita, laqualitat d’origen i l’esforç suplementariper mantenir-la en el sector vitivinícolaque ha permès no solament augmentarles exportacions sinó resistir la com-petència en els mercats propis.

La percepció de l’adhesió és que sibé no ha plantejat per si sola cap pro-


26. Vegeu també Francesc MARIMON, «La agriculturacatalana, entre la tradición y la modernidad», El Bo-letín, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimenta-ción, núm. 32, 1966; i també, «La agricultura catalanadiez años después de la adhesión a las Comunida-des Europeas», núm. 25, 1955.

blema nou, sí que ha tendit a accentuarels problemes estructurals: la incapaci-tat de transmetre les baixades de preusdels pinsos ha posat en evidència la de-bilitat estratègica del sector ramader ca-talà, l’atomització de certs sectors pro-ductius, com el de la fruita i l’horta, o elfet que la indústria càrnia hagi exigitcertament grans esforços amb els seusconseqüents costos.

Però hi ha signes importants queens diuen que les coses han anat relati-vament bé, per exemple, malgrat totesles dificultats que he indicat, la part dela producció ramadera dins de la PFA(producció final agrària) no ha dismi-nuït sinó que s’ha mantingut essencial-ment al nivell del començament del pe-ríode (59,7 % en 1995; 61,2 % en 1989);les despeses de fora del sector no hansuperat els nivells, elevats ja al co-mençament, almenys de manera nota-ble (58,7 % al 1995; 57 % al 1989); elsector boví, que ha passat per situa-cions tan difícils, ha augmentat lleuge-rament la seva part dins de la produccióramadera (18,9 % en 1995; 14,7 % en1989); el sector porcí ha mantingut cla-rament la seva predominança ja històri-ca dins del sector ramader (45,1 % al1995; 44,1 % al 1989);

En conclusió, no grans canvis en lacomposició de la PFA: alguns sectorshan hagut de reorganitzar-se o adaptar-se, això normalment en un període re-cent i aquests processos probablementencara estan en període de realitzaciócosa que és natural.

Seria desitjable i s’ha d’esperar queaquesta situació hagi permès els dife-rents sectors aprofitar aquests anys per

adaptar les seves estructures producti-ves, comercials i industrials als anysque vénen. Cal, en efecte, prendre po-sicions per a l’horitzó post 2001.

En un àmbit més microeconòmictambé podem constatar que les explo-tacions agràries han resistit l’entrada enla UE i l’aplicació de la PAC. Això al-menys fins a 1994. És a partir de les da-des de la Xarxa Comptable Agrària deCatalunya27 per al període 1989-1994que es pot veure que les explotacionsamb una orientació vegetal (amb unaexcepció) han fet més bé que les de-més. Aquests sis anys són un períodeimportant durant el qual s’aplica plena-ment la PAC a Catalunya.

Si ens referim a la renda de l’empre-sari i de la seva família, més enllà deconceptes estrictes de gestió,28 el quees pot veure és que la renda individualper empresa no ha evolucionat de lamateixa manera segons l’orientacióproductiva. Per al període 1989-1994 i,amb totes les precaucions necessàries,ens limitem a constatar que les varia-cions positives més importants de ren-da de l’empresari i la seva família perUTF (unitat de treball familiar) han estatper a la ramaderia d’herbívors (exceptellet, –224 %) i per als cereals (189 %d’augment). Per als fruiters, els cítrics iels conreus llenyosos l’augment ha es-


27. Elaborat a partir de la «Presentació de resultatsde la Xarxa Comptable Agrària de Catalunya per alperíode 1989-1994», Catalunya Rural i Agrària,núm. 28, octubre 1996, p. 8-11.28. Aquest concepte inclou també la remuneraciódel capital propi i per tant es podrien obtenir certesconclusions sobre la rendibilitat interna del capital,però això quedaria clarament fora de les intencionsd’aquest article i potser més enllà de la capacitat re-presentativa de les mostres.

tat d’ordre mig (137 % i 149 % respecti-vament), mentre que la ramaderia noherbívora, inclosa la llet, ha evolucionatmolt més lentament. El boví de llet és elque surt més mal parat sobretot a causade la davallada de producció entre 1989i 1999 (prop del 16 % de disminució).29

Les altres ramaderies van anar una micamillor: la ramaderia mixta un 97 %d’augment i els granívors un 20 %d’augment. D’alguna manera el que fareflexionar és que, dins els límits de re-presentativitat de la Xarxa Comptable,per cada pesseta guanyada en l’orienta-ció de cereals, l’orientació ramaderamixta en guanyava cinquanta cèntims il’orientació de granívors en guanyavaonze. Com a conclusió parcial, aquestesestadístiques semblen confirmar la per-cepció de l’efecte positiu de la PAC so-bre les produccions vegetals (sobretotcereals i llenyosos), i que malgrat totesles dificultats, la resistència de les pro-duccions ramaderes queda també de-mostrada.

5. L’HORITZÓ 2006

Examinem ara com podrien evolu-cionar els tres vectors de l’horitzó. Enprimer lloc, hi ha la qüestió de l’any dereferència. És molt difícil unificar els di-ferents estudis disponibles perquè cadaun té la seva data de referència.30

5.1. El vector territori, població i activitat econòmica

Els treballs de prospectiva fets perpreparar el Pla General Territorial enspermeten disposar d’una referència pera l’horitzó. El que ens interessa és elgrau d’ocupació que es preveu, i la sen-sibilitat a les opcions de política econò-mica. És a dir, la diferència entre lestendències i les intencions de modifica-ció o atenuació de les tendències per lavia de decisions de política econòmica.En la figura 6 es presenten tal com figu-ren en el Pla General Territorial les pers-pectives d’ocupació territorial per al2026. No es pot dir que les tendènciesens hagin de sorprendre, el Pla proposatambé una distribució lleugerament di-ferent (resultat d’opcions politicoeconò-miques) que ens interessa ressaltar.Això podria implicar decisions econò-miques interessants per a les zones ru-rals de baixa densitat. El Pla indica elspercentatges de participació demogràfi-ca de sis demarcacions territorials se-gons l’esquema de la taula II.31

A fi i efecte de mantenir la poblacióen les diferents zones rurals de Catalun-ya un esforç considerable s’haurà de fertant a les comarques de Ponent com ales comarques rurals de la zona central.Aquest esforç es pot comparar entre zo-nes posant en relació el percentatge se-


lunya 2010. Prospectiva mediterrània. Institut Ca-talà d’Estudis Mediterranis, 1995;– «Agenda 2000. Pour une Union plus forte et pluslarge. Comission Européenne», Bulletin de l’UnionEuropéenne. Suplement 5/97, 1997 (document quefa referència al període 2000-2006), i – el Pla General Territorial (ja esmentat en la notaanterior) que estableix l’horitzó demogràfic per al2026.31. Pla General Territorial, op.cit., p. 18 a 21.

29. Dins de les explotacions de la mostra de la xarxaentre aquells dos anys, els costos directes passendel 65 % al 77 % del valor de la producció. El valorafegit brut (és a dir, la renda abans d’amortitzacionsi despeses generals va disminuir un 40 %!) mostratambé una fortíssima disminució per l’efecte simul-tani de la disminució de la producció i un augmentlleuger dels costos de producció.30. Els tres documents de referència són: – Hugues de JOUVENEL, Maria-Àngels ROQUE, Cata-

gons la tendència amb el percentatgesegons la proposta. L’esforç més granpertoca a les comarques de Ponent, lescentrals i les terres de l’Ebre. Malgrat laseva proximitat aparent, en les comar-ques gironines no caldrà deixar deprestar atenció al Ripollès.

Per «quadrar» aquestes propostesamb les realitzacions en matèria d’eco-nomia caldrà que la distribució d’inver-sions per comarca assumeixi una pre-sentació ben diferent de la que es veuen la figura 1 anterior per al període1991-1995. Si no fos així seria difícil


FIGURA 6. Perspectives d’ocupació territorial per al 2026. Horitzons de lasituació de la Població a Catalunya.

Font: Pla General Territorial, 1995. Generalitat de Catalunya.

4,8 %7,5 %

2,2 %3,25 %

6,3 %7,7 % 9,5 %

10,6 %

69,15 %62,7 %

8 %8,75 % Proposta

Tendència

TAULA II. Perspectiva de distribució territorial de la població a Catalunya el2026 (%).

Demarcació Segons tendència Segons proposta política Diferència en %

Ponent 4,8 7,5 56

Com. Centrals 6,3 7,7 22

Com.Gironines 9,5 10,6 12

Àmbit metropolità 69,2 62,7 –10

Camp de Tarragona 8,0 8,8 9

Terres de l’Ebre 2,2 3,3 48

d’obtenir una distribució de la renda di-ferent de l’actual i molt probablementles tendències demogràfiques continua-rien sent les que s’indiquen en el Pla, ésa dir que, la proporció de població resi-dent en l’àrea metropolitana seria el69,15 % de la població catalana.

Dit d’una altra manera, si es volenmodificar les tendències demogràfiquescap a les zones de pla i de proximitatmetropolitana o urbana, caldrà de ma-nera palpable modificar les condicionsde vida i de treball en les zones ruralsde Catalunya. Això ja és en part un ele-ment integrat en la política econòmicacatalana, en part també mercès als fonsestructurals, almenys pel que respecte al’objectiu 5b. Però, cal recordar que laproporció més gran dels fons estructu-rals inclosos en plans territorials no va ales zones rurals. Cal doncs examinar siés possible un reforçament de les prio-ritats territorials en favor de les zonesrurals.

Si es desitja que la població ruraldels pobles de menys de 2.500 habi-tants o de menys de 5.000 habitants nodisminueixi en les comarques rurals, s’-haurà d’anar vertebrant la xarxa viàriacomarcal i infracomarcal cuidant enparticular els accessos a pobles i masosaïllats en zones de muntanya i les peti-tes infrastructures dels pobles, inclosesles de serveis d’energia i telecomunica-cions. Però això no és suficient. Tambécaldrà a més esmerçar tots els esforçospossibles per animar la creació d’em-preses petites («microempreses»), crea-dores de treball i d’estructures flexiblesde producció i de comercialització i nosolament en l’àmbit agrari. Si és possi-ble establint estratègies que tinguin en

compte el nivell local a fi i efecte d’ata-car el tema de l’activitat en les zones ones planteja més cruament la pèrdua dela població.

La introducció d’estratègies comple-mentàries a la política més tradicionalde les línies d’ajut sembla necessàriaper varies raons:

– La primera és d’ordre qualitatiu:arribar a crear ocupació en les zonesrurals exigeix una preparació més com-pleta i més lenta de les accions. Es trac-ta d’arribar als petits nuclis d’empresarisactuals o potencials, sobre productes oactivitats estratègiques per a la zona, endefinitiva, arribar a l’economia intersti-cial de la zona, cercant els majors efec-tes d’ocupació i de renda possibles.Aquesta estratègia necessita una bonadefinició dels problemes que cal resol-dre, així com una bona definició de lescondicions d’aplicació de les accions ide l’entorn (favorable o desfavorable)de l’activitat econòmica. Experiènciespositives de l’aplicació d’estratègiescom aquesta existeixen a Catalunya enmatèria industrial.32 Existeixen també,al meu entendre, altres experiències lli-gades al desenvolupament de zones ru-rals en l’aplicació de la iniciativa comu-nitària Leader.33


32. Jordi CONEJOS et al., Cambio estratégico y clustersen Cataluña. Afrontando los retos del futuro, Ges-tión 2000, 1997, ja citat.33. En la iniciativa comunitària Leader, aplicada aCatalunya es presenten intencions de despesa públi-ca on el pes desitjat del sector privat és notablementsuperior al promig dels altres programes comunita-ris. A títol d’exemple, en el programa Leader de Ca-talunya el pes del sector privat desitjat és aproxima-dament del 60 %, mentre que el mateix en elprograma adreçat a les zones de l’objectiu 5b és d’a-proximadament el 20 %.

– La segona és de naturalesa pres-supostària. Les previsions establertesper la Unió Europea per a l’aplicaciódels fons estructurals per al període2000-2006, fan pensar en un major graude concentració de les actuacions, aixícom una modulació de les contribu-cions financeres tenint en compte elgrau relatiu de prosperitat dels territo-ris.34 Al mateix temps, l’agravament delsproblemes en les zones urbanes i in-dustrials, el fet que tant les poblacionscom l’atur tendeixen a concentrar-se entermes absoluts en les zones urbanes fapreveure que els recursos financers dis-ponibles per al desenvolupament dezones rurals tendirà a disminuir. És im-portant doncs que es preparin políti-ques o mesures que siguin menys in-tensives en l’ajuda financera i que posinl’accent en la qualitat de les accionspels seus efectes en el manteniment ola creació d’activitat econòmica a travésd’accions que necessitin menys ajudapública.

Les experiències fetes a Catalunya,encara sobre un nombre de casos limi-tat (tant en el sector industrial com enl’agrari i el rural), són positives. Caldriapotser examinar com i en quines condi-cions les noves polítiques podrien de-senvolupar-se per estar més d’acordamb la necessitat d’afinar més la direc-ció de les accions tot considerant unsrecursos pressupostaris més limitats. Lacapacitat d’engrescar la iniciativa priva-da dels pobles i de les zones rurals apa-reix com un dels elements fonamentalsper a una nova política de desenvolu-pament. En tot cas, la inversió és ne-cessària si es vol canviar la imatge ge-

ogràfica del repartiment de la renda percàpita tal com apareix en l’actualitat.

– Un punt específic mereix la po-blació agrària. Hi ha diverses opinionssegons les quals territori i agricultura nohan de ser exactament el mateix avuien dia. Es podria acceptar aquesta ideasi bé el tema del territori queda en peuper si mateix tot reconeixent que enmoltes comarques de població dispersa(especialment en zones de muntanya),històricament la presència humana haestat lligada a l’activitat agrària. El pai-satge tal com l’hem conegut els darrerscent anys ha estat el resultat d’un ma-neig agrícola i forestal. Si bé una agri-cultura competitiva sembla estar desti-nada a concentrar-se en les zones deplana, no és possible deixar de pregun-tar-se com es gestionaran els espais sino hi ha agricultura, qui ho farà i a quincost per a la societat. En algunes comar-ques la pregunta podria ser més urgentdel que sembla a primera vista. En la fi-gura 7 s’ha intentant fer una primeraaproximació a la questió. Establint coma base el cens disponible el 1993 (per adades de 1991) i aplicant l’evolució nor-mal de la piràmide d’edats, es pot arri-bar a detectar quines són les comarqueson el nombre d’agricultors i ramadersbaixaria per sota d’un cert límit. A títoldiscrecional, per a aquest càlcul el límits’ha establert en 1.000 pagesos. Així espot veure que mentre al 1991 hi havia10 comarques amb menys de 1.000 pa-gesos cadascuna, cap al 2006 es potpreveure que hi haura 25 comarquesamb menys de 1.000 pagesos, en al-guns casos amb menys de 100 i enmolts amb menys de 500. Naturalment,un estudi més precís hauria de tenir encompte la relació entre el territori que


34. «Agenda 2000», op.cit.

s’ha de gestionar i la quantitat de pobla-ció activa, i d’atres elements tècnics igeogràfics. Però, aquest estudi està perfer i seria convenient fer-lo a temps. Unestudi d’aquesta naturalesa hauria detenir en compte no solament els aspec-tes productius, tècnics i econòmics sinótambé l’òptica del territori, la naturale-sa, l’accessibilitat als indrets d’interèsturístic, etc. Naturalment, aquest estudiseria útil a una escala infracomarcal.

5.2. El vector del sector agrari ialimentari

La importància del conjunt dels sec-tors productius, transformadors i co-mercialitzadors dins de l’economia ca-talana, no pot passar desapercebuda. Elsector agrari i l’alimentari en el seu con-junt han representat fins al comença-ment dels anys noranta prop del 15 %

del valor afegit brut de l’economia. Elsector alimentari ocupa ell sol prop del13 % de l’ocupació total. Apareix doncscom un dels sectors més importants siho comparem individualment amb al-tres sectors de l’economia catalana.

La relació entre el sector productiu ila indústria és molt estreta. Tanmateixvaria segons el producte. Però Catalun-ya és importadora d’aliments, i donat elpes considerable de la població total idels consumidors, les relacions comer-cials amb la resta d’Espanya s’han anatintensificant durant els darrers vintanys. S’ha vist més amunt que el mercatespanyol, és a més l’orientació princi-pal del propri sector alimentari català.

El sector productor, llevat d’algunsproductes molts específics, depèn delsector transformador i comercialitzador.Per altra banda, les vendes de l’agricultu-


FIGURA 7. Comarques amb menys de 1000 Pagesos.

Realitat 1991Prospecció 2006

58

26784

474

542

401398

471

435 298

ra a la indústria alimentària suposenprop del 83 % de la demanda intermèdia.Dit d’una altra manera, les perspectivesde creixement del valor afegit de l’agri-cultura depenen en una proporció moltgran del propi creixement de la indústriaalimentària. I s’ha posat ja en evidènciaque el futur de l’agricultura competitivaestà lligat al fet com la indústria alimentà-ria defineix els seus horitzons, les estratè-gies i el posicionament de les seves em-preses en una òptica competitiva, quecertament va més enllà de les frontereseconòmiques catalanes.35

Per altra banda, el sector agroindus-trial proveeix a l’agricultura de factors deproducció, tecnologia i productes d’uti-lització que suposen una mica menys dela meitat de la demanda intermèdia. Hiha doncs una interrelació forta entre lesdues parts del sistema agroalimentari.

La manera com evolucionarà la im-portància econòmica i l’estratègia delsector industrial alimentari és impor-tant per garantir la continuïtat del propisistema, de les relacions actuals entreproducció primària i transformació, i, através d’aquestes, del paper que l’agri-cultura pot encara tenir en tant que acti-vitat lligada al territori. A més, dins d’a-quest sistema complex, el subsector decomercialització, que es troba ben bé ales fronteres del sistema, té un rol deter-minant en quant al ritme del creixementi la naturalesa d’aquest creixement.Efectivament, el sector comercial i dis-

tribuïdor tradueix de manera operatival’evolució del consum, però també laperspectiva de l’evolució i determinaaixí l’amplitud dels horitzons de rendi-bibilitat empresarial per a les empresesdel sector alimentari. Identifica alhoraels límits i els objectius. El procés deglobalització de l’economia penetra enprimer lloc a través del grau de com-petència que s’intensifica cada vegadamés. Al mateix temps, el sector alimen-tari a Catalunya perd pes en relació a laresta d’Espanya, perquè aquesta activi-tat ha crescut més allà que a Catalunya,on era d’alguna manera una activitat tra-dicional. La intensificació del grau decompetència pot provenir doncs, al-menys de tres punts diferents: la pròpiadinàmica catalana, la interrelació i in-fluència creixent amb el mercat euro-peu i les interrelacions entre la indústriaa Catalunya i a la resta d’Espanya i am-bues amb l’exterior. Per això, la pregun-ta és si en el futur les estratègies indus-trials del sector alimentari a Catalunyaes definiran tenint en compte el mercatespanyol o s’integraran en una òpticaeuropea més àmplia. Al 1991 els estudisrealitzats des de l’òptica financera sem-blaven proposar com a hipòtesi que lainfluència del capital estranger dins dela indústria catalana del sector (30 % deles vendes a Catalunya provinents d’em-preses participades) podia ser interpre-tada com un signe d’expectatives positi-ves de creixement en els mercats deproductes alimentaris de qualitat.36 Qui-na serà la tendència més forta?; la pèr-


36. Segons GUAL, SOLÀ i FLUVIÀ., La indústria catala-na als anys noranta, Barcelona, Ariel Economia/CI-DEM, 1991, citat a Jordi BACARIA , Óscar ALFRANCA,«La Agriculturay el sector de Alimentación en Catalu-ña»... , 1994.

35. Vegeu la discussió d’aquest tema basada en lesTaules Input-Output de l’economia catalana de 1987a Jordi BACARIA, Óscar ALFRANCA, «La agricultura y elsector de alimentación en Cataluña», Papeles de Eco-nomía Española, núm. 60-61, 1994.

dua de pes dins del context espanyol?; oel creixement de la demanda de pro-ductes alimentaris de qualitat?, i les em-preses catalanes podran fer front aaquestes tendències sense reorganitzarel conjunt de subsectors?.

El futur del sector agroalimentarisembla doncs determinat per forces ex-ternes i per tendències internes pròpies.Un aspecte de problemes interns és pre-cisament la capacitat de les empresesdel sector per adaptar-se ràpidament ales tendències de la demanda. Un estudirealitzat al 1993 (sobre les empresesamb una facturació de més de 2 milionsde pessetes de 27 subsectors alimenta-ris), explicava que entre els punts feblesdel sector hi havia el nivell petit de lesindústries, la insuficiència de presènciade producte diferenciat, l’absència depolítiques de competitivitat a llarg ter-mini, en particular l’atenció insuficient ales polítiques de formació i d’inversióen control de qualitat i la tendència a ladescapitalització.37

Un altre estudi més recent sobre lacompetitivitat de l’empresa industrial aCatalunya confirma les tendències mésrecents (1990-1992) que posen enevidència que, malgrat que es mantél’índex d’especialitazació en la indústriaalimentària, la taxa de creixement delproducte industrial disminueix, el sec-tor inverteix menys que la resta de laindústria catalana, les despeses en re-cerca i desenvolupament son netamentinferiors a la mitjana de la indústria ca-

talana i hi ha una pèrdua relativa de lapresència de la producció catalana so-bre el consum aparent a Catalunya,mentre que la presència de producteselaborats a l’exterior augmenta.38

5.3. El vector de la Unió Europea

La Comissió Europea va presentaral juliol d’enguany un document d’o-rientació per al període 2000-2006 onentre d’altres coses es defineixen lesetapes per continuar la reforma de laPAC i també les noves fórmules per al’aplicació dels fons estructurals (FEO-GA, FEDER i FSE) en aplicació de lapolítica de cohesió econòmica i so-cial.39 En aquest document, que és al’abast del públic, es pot entendre quela Comissió proposa accentuar la con-centració dels fons estructurals en unapart més petita del territori comunitari(entre el 35 % i el 40 % de la població,front al 52 % en l’actualitat, fins a1999); també s’indica la necessitat dereforçar les relacions entre la políticade desenvolupament rural i la reformade la PAC. Això en raó de la intenciód’acostar els preus interns als preusmundials i la conseqüent pressió sobrela competència interna, i tot això perpermetre d’exportar productes agroali-mentaris a la resta del món en condi-cions competitives.


38. Pere PUIG, La competitivitat de l’empresa indus-trial a Catalunya. Anàlisi de l’entorn econòmic i deles estratègies competitives en un context de moder-nització del sector públic, Fundació empresarial Ca-talana, ESADE, 1977.39. «Agenda 2000. Pour une Union plus forte et pluslarge», Bulletin de l’Union Européenne. ComissionEuropéenne, Suplement 5/97, 1997.

37. La indústria agroalimentària a Catalunya, Ge-neralitat de Catalunya. Departament d’Agricultura,Ramaderia i Pesca. Direcció General de Producció iIndústries Agroalimentàries, 1995.

Aquesta proposta de la Comissió,està avui en fase de discussió en elConsell de Ministres de la Unió. Pertant, el seu resultat és encara descone-gut. Però, els horitzons des de l’àmbitestrictament financer són que les políti-ques de desenvolupament hauran d’a-dreçar-se a objectius més precisos i queles garanties d’impacte (activitat econò-mica i ocupació) hauran de ser mésgrans, perquè els recursos públics seranescassos globalment.

En l’àmbit de la definició de les políti-ques de desenvolupament rural (és a dir,de la definició de les mesures que calaplicar), la Comissió proposa també decontinuar en la direcció de la subsidiarie-tat, i és possible que això signifiqui unmarge de decisió més gran per a les auto-ritats competents nacionals i regionals,en comparació amb la situació actual.

5.4. A mode de conclusió: els valorsde la societat i dels consumidors

El territori, l’activitat agrària, la de-manda alimentària i la indústria agroali-mentària formen part d’un mateix siste-ma de reflexió avui a Catalunya? Pensoque potser no tant. És cert que l’activitatagrària i la indústria es troben en un te-rritori que podem definir en generalcom a territori rural. És cert que de ma-nera habitual estem acostumats a pen-sar en termes de ruralitat en una partmolt àmplia del país. Però, les decisionseconòmiques es continuen prenent enla seva majoria des de punts de vistasectorials, així doncs des d’una òpticasobretot econòmica. Això sembla lògic.Però, al mateix temps, el territori ruralha anat evolucionant en la seva forma

de ser utilitzat. Abans les zones subco-marcals tenien la seva pròpia «con-sistència», és a dir, que a cada poble ozona hi havia un conjunt d’activitats ide serveis que podien definir una «peti-ta» economia territorial. A mida que elnivell de població ha disminuït o s’haconcentrat en la capital de comarca, la«consistència» ha disminuït. L’activitatagrària ha perdut el seu rol tradicional ialtres activitats han pres el seu paper.Però no suficientment i una part de lapoblació ha canviat de residència perbuscar un nivell de vida i unes condi-cions de treball millors. Hem tocatfons?; el nombre de pobles amb menysde 1.000 habitants anirà augmentant? o,pel contrari, la població s’establitzarà ies podran assegurar condicions de via-bilitat arreu?; el nombre d’agricultorscontiuarà disminuint o, pel contrari, esmantindrà?; però on?; els pagesos s’ani-ran concentrant, llevat d’algunes excep-cions, a les zones de plana de rec?.

Són preguntes legítimes i que s’hande plantejar amb el màxim d’informaciópossible i cal, en aquest sentit, conti-nuar i completar els estudis existents.

Entre els estudis de prospectiva dis-ponible hi ha un que permet en tot casplantejar el tema següent. Hi haurà de-cisions importants a prendre sobre elsusos alternatius del sòl, sobre les novesdemandes de lleure i naturalesa i sobreel consum d’aliments de qualitat. Alho-ra que és d’esperar que els sectorseconòmics s’adaptin a noves condi-cions de competència, caldria que lasocietat catalana assumís una sèrie decoses que el mercat, és a dir, les lleiseconòmiques, no li resoldran. És im-portant que el territori de les comar-


ques rurals estigui habitat? S’ha de pro-moure la conservació de la natura per al’ús dels ciutadans urbans? Qui ha d’as-sumir la preservació del nostre paisatgetradicional? L’Administració? Els propishabitants del món rural? Quant s’ha depagar per això i de quina manera?.

L’estudi Catalunya a l’horitzó 201040

explica que continuarà la tendència a l’-harmonització dels estils de vida catalansi europeus. Els valors principals que se-gons aquest estudi caracteritzaran els ca-talans en un futur pròxim són la qualitatde vida, la salut, la natura i el temps lliu-re. També s’indica que un dels canvisd’actitud en el futur serà la valoració quees farà de l’agreujament dels problemesvinculats a la deterioració del medi am-bient (l’altre serà una més gran sensibili-tat sobre el problema de l’atur).

Productes alimentaris més naturals imés sans, un territori obert a les activi-tats del lleure i de la natura, unes zonesde residència més harmòniques on lapressió demogràfica urbana pugui poca poc resituar-se, vet aquí uns objectiusque plantejen els reptes corresponents.Aquests reptes no pertanyen únicamenta l’Administració. Aquests reptes noméses poden assolir si la societat en el seuconjunt els assumeix. Però, en tot cas,una profunda reflexió sobre les actua-cions econòmiques públiques i priva-des sobre les diferents parts del nostreterritori es fa necessària atès que lestendències a la concentració econòmicasón tan forts encara avui que hi ha elrisc de no poder assolir els nous objec-tius que el canvi de segle sembla pre-sentar.


40. Vegeu nota núm. 30.

AGRICULTURA I TERRITORI A CATALUNYA. EL … · AGRICULTURA I TERRITORI A CATALUNYA. EL DESENVOLUPAMENT RURAL EN L’HORITZÓ POST 2000 Alexandre Checchi* Dossiers Agraris ICEA ·

Documents