-
Viure en el neolític. Elspoblats neolítics,
reconstruïtsdigitalment en un llibre.
El català a la Franja. El català continuasense reconeixement en
un dels llocsdel país on més gent el parla i l’entén.
Lluís Martínez Sistach. «El Papa sapcom som els catalans», diu
el cardenalen una entrevista.
Núm. 1926. ■ Del 23 al 29 de gener del 2009. ■ Any XLIV.
www.presencia.cat
LA RETIRADAL’exili republicà através de la miradade Manuel
Moros
-
Imatge captada el 5 de febrerde gent esperant al punt
fronterer de Cervera de laMarenda. / MANUEL MOROS
(© FONS PENEFF)
6 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009
DOSSIER
-
L’èxoded’un pobleEl febrer del 1939, uns 500.000 republicans van
travessarels Pirineus fugint de l’exèrcit franquista. Manuel
Morosva retratar la seva retirada cap a un futur incert
Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 7
-
PAU LANAO / MIQUEL TORNS
CARME VINYOLES
questes terribles foto-grafies em retornen al
passat, el 4 de febrer del 1939, da-ta en què vaig passar a
Françajuntament amb el meu pare, lamare i la meva germana. Tenia12
anys. Vàrem sortir a peu delpoble de Santa Perpètua de Mo-goda
seguint el camí de la fronte-ra entremig de pobra gent jamolt
masegada, que aviat hauriade començar des de zero, despro-veïts de
tot, també del més mí-nim, per abrigar-se i alimentar-se. En el
camí, la columna de ci-vils va ser metrallada diverses ve-gades i
ens vèiem obligats a llan-çar-nos a la cuneta. Per
tranquil-litzar-nos, el pare ens deia queanàvem cap a la pàtria de
la Re-volució francesa i de la Comunade París i que al Rosselló
tothomparlava català. Collons! Com aacollida els gendarmes
triavenles criatures, les dones i els ho-
«Ames cridant: ‘Allez hop! Allezhop!’, per accelerar el ritme.
Và-rem ésser transferits cap al Voló,on dormírem al costat d’un
riuamb una manta cadascú per pro-tegir-nos del fred d’una nit
gla-cial, les mateixes mantes foto-grafiades per Manuel Moros
ambquè s’abriga la mainada a la car-retera de Portvendres.
Desprésvam ser triats de nou. El meu pa-re, que havia pogut
quedar-seamb nosaltres, hagué d’ajuntar-se amb els homes. Fou una
sepa-ració terrible. La meva mare, lameva germana i jo vàrem
partiren combois cap a Argelers. Tot-hom caminava, fins i tot les
ma-res que portaven nadons a coll.Camp de concentració
d’Arge-lers... D’allà també m’esgarrifenels records!»
Han transcorregut setantaanys i Josep Sangenis, fill d’unideòleg
llibertari que es va esca-par amb la família de la fúria
delsvencedors de la guerra, reviu do-
lorosament i en primera personauna part inesborrable de la
histò-ria del nostre país mentre va re-passant les imatges
recentmentrecuperades de l’artista francoco-lombià Manuel Moros que
il·lus-tren –en una petita representa-ció– aquest reportatge de
Presèn-cia sobre l’èxode republicà. Cer-tament, aquest material
inèdit,compost de vuitanta instantà-nies captades entre el 5 de
febrer iel 3 de març del 1939, entre elpunt fronterer
Portbou/Cerverai el camp de concentració d’Ar-gelers, passant per
Portvendres,Cotlliure i el camp de la Moresca,narra per si sol tota
la desolaciód’un poble forçat a marxar de ca-sa, a retirar-se del
seu «captiu idesarmat» país, i a dirigir-se cap aun futur incert
sense més mit-jans per afrontar-lo que allò quepogués carregar
damunt les es-patlles, amb el pes afegit, sovint,de la separació de
la família mésdirecta, de la dona, dels fills, dels
CronologiaDel 25 de juliol al 16 denovembre del 1938.Batalla de
l’Ebre.
23 de desembre. Ofensivageneral sobre Catalunya.
15 de gener del 39. L’exèrcitfranquista entra a Tarragona.
26 de gener. Cau Barcelona.
27/28 de gener. Fronteraoberta per a dones i nens.
31 de gener. Oberta per aferits.
4 de febrer. Cau Girona.
3 a 7 de febrer. Bombessobre Figueres. Cau el 8.
5 de febrer. Frontera obertaper a soldats. Companys,Azaña i
Aguirre surten pel collde Lli. Mig milió de personesse’n van a
França. Entre el 9 i el13 es tanca el Pertús, Cervera ila Guingueta
d’Ix.
Les columnes de refugiats i els vehicles civils i militars es
van amuntegar fins al 10 de febrer. / MANUEL MOROS (© FONS
PENEFF)
8 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009
-
pares. A finals de gener –l’exèrcitfranquista entraria a
Barcelonael dia 26–, els primers exiliats vancomençar a ajuntar-se
en els pas-sos principals de Cervera, el Per-tús, el coll d’Ares i
la Guinguetad’Ix, esperant l’obertura de lafrontera sota el foc
intermitentde l’aviació franquista, que nodeixava de cobrar-se
víctimes.N’hi havia que s’atrevien a untrajecte marítim, vorejant
el capde Creus, tot i el risc de ser inter-ceptats. A l’altra
banda, les auto-ritats franceses observaven ambdesconcert,
preocupació i tambéamb un cert grau d’imprevisióoperativa, aquell
creixent riu degent –en tres setmanes entrarienmig milió de
refugiats; cent mil,per Cervera– que de fet ja estavaanunciat des
de la ruptura delfront de l’Ebre, el novembre del1938, i la
consegüent pèrdua deles ciutats catalanes. Eren dies –inits– de
molta fred, de gana id’abatiment físic i moral enmig
de la confusió, i Manuel Moros,el pintor que als anys vint
s’haviainstal·lat a Cotlliure buscant lallum del sud, va agafar la
Leika,va sortir del seu estudi del barridel Port d’Avall i es va
posar a se-guir els passos dels republicans–de la població civil i
dels sol-dats– per imprimir rostre, veu iconsciència a la tragèdia
huma-nitària que s’estava desenvolu-pant davant seu, allà en els
ca-mins del Rosselló, en el mateixpaisatge idíl·lic que a elltant
li agradava recrear enles seves teles.
Ara podem dir que totaaquesta colla de gent foto-grafiada per
l’artista com-promès està emprenent elviatge a la inversa, que és
eldel reconeixement del seutestimoni. A partir de dis-sabte que ve
arribarà a laJonquera i s’hi estarà dosmesos, al Museu Memo-rial de
l’Exili (Mume), com
a protagonista de l’exposicióL’exili dins la mirada de
ManuelMoros, organitzada per la Direc-ció de la Cultura de la Vila
de Per-pinyà, en col·laboració amb elMume i amb el suport
financerde la Regió Llenguadoc i Rossellói del Consell General dels
Piri-neus Orientals. La mostra, que jaes va exhibir a la Poudrière
o es-glésia dels dominics de Perpinyà,del 10 de desembre al 17 de
ge-ner, constitueix un clar exemple
de la necessària i profitosacooperació transfrontere-ra a l’hora
de restituir lahistòria compartida –òb-viament des d’una vivèn-cia
diferent– de l’èxode re-publicà. Ve acompanyadad’un catàleg llibre
bilingüe–en llengua francesa i enllengua catalana– publicatper
Éditions Mare Nos-trum, amb textos de JosepSangenis; Grégory
Tuban,comissari de l’exposició;
El pintor Manuel Moros(París, 1898 - Banyuls dela Marenda, 1975)
és l’au-tor d’aquest imponent do-cument gràfic sobre la re-tirada,
bona part del qualva ser enterrat a Cotlliure,dins d’una capsa de
ferrodescoberta a finals de laSegona Guerra Mundialpel nen Jordi
Figueres.
El testimoni
Retrat de Manuel Moros. / ©FONS PENEFF
Pas davant del port d’Avall (Cotlliure), per on passen els
republicans cap al camp d’Argelers. / MANUEL MOROS (© FONS
PENEFF)
Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 9
-
Eric Forcada, que s’ha ocupat dela coordinació, i Jean
Peneff,professor emèrit de la Universi-tat de Provença i nebot de
Ma-nuel Moros, que aporten totsplegats una base documentalmolt
completa –a partir d’entre-vistes i de recerca arxivística–
percontextualitzar el punyent relatgràfic de la retirada.
Situació desbordadaImatges i paraules que descriuenla població
amuntegada dalt delcoll de Balitres amb els seus far-dells
precaris, entre carros i vehi-cles militars i civils, sota la
mira-da dels efectius militars, espe-rant que baixi la cadena que
elsbarra el pas al país lliure, escal-fant els més petits amb
braços imantes, acostant-se a un desta-cament de la Creu Roja, un
nenamb els dits a la boca i un avi queno amaga les llàgrimes...
Untemps aturat, amb les autoritatsfranceses absolutament
desbor-
«Al nord filats,al sud filats, al’oest filats, al’est encara
ensqueda el mar»
«En el camí, lacolumna decivils va sermetrallada mésd’una
vegada»
dades per la magnitud de l’èxodetot i que inicien –ho explica
Gré-gory Tuban– un pla de recepció id’evacuació destinat d’entrada
ala població civil, a les dones, elsinfants i les persones malaltes
oinvàlides. Es defineixen quatrezones: Portvendres, per a les
arri-bades entre Cervera i el coll deBanyuls; el Voló, per a
arribadesentre Sant Genís de Fontanes iPrats de Molló; la Tor de
Querol,per a arribades per la Cerdanya;així com Vilafranca de
Conflent,per a arribades entre Fontpedro-sa i els Banys de Vernet.
En quèconsisteix el pla? En una vacuna-ció massiva i en la
distribució debegudes calentes i menjar fredabans de la formació de
comboisper traslladar els refugiats cap alsdepartaments interiors,
excep-tuant la regió parisenca. El platambé afavoria el retorn dels
exi-liats cap a l’Espanya de Franco amesura que precisament el
seunombre augmentava per l’avenç
de les tropes feixistes. Final-ment, unes 500.000 persones,entre
civils i militars (440.000 se-gons l’informe Valière i
514.000segons dades del Quai d’Orsay)«passarien» per un
departamentque tenia llavors uns 200.000 ha-bitants. I l’arribada
dels mili-cians –així s’anomenaven elssoldats de l’Exèrcit Popular–
unsdies més tard, a partir del 5 i el 6de febrer, que és quan
s’obre lafrontera per a ells, també va sersubestimada per
l’administraciófrancesa. En quatre dies en vantravessar uns 220.000
per dife-rents punts del Pirineu, darrerela petja del president de
la Gene-ralitat, Lluís Companys; del le-hendakari, José Antonio
Aguir-re; i del president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña que el dia
5van fer el trajecte a peu per la Va-jol i el coll de Lli fins al
poble deles Illes. (El cap del govern espa-nyol, Juan Negrín,
passaria el 8).Els últims soldats arribarien a
Oficials de la brigada de cavalleria estacionada a Cotlliure,
retratats el 3 de març. / MANUEL MOROS (© FONS PENEFF)
10 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009
DOSSIER L’ÈXODE D’UN POBLE
-
Cervera el 10 de febrer, just quanles tropes de Franco estaven
ocu-pant Portbou. Havien retardat elmoment de deixar el país, però
eltemps s’havia acabat. I si algú nos’hi va veure amb ànims o
vaconfiar en el «perdó» dels gua-nyadors, l’esperava la repressió
o–probablement– la mort.
Manuel Moros va captar tam-bé la desfilada dels
combatentsrepublicans, un cop escorcollatsi desarmats, passejant
solitarispels carrers de Cotlliure, davantla indiferència expectant
de lapoblació –es donen mans peròtambé es tanquen porticons,
re-sumeix Tuban– i de camí cap alscamps de concentració que
co-mençaven a improvisar-se com asolució d’emergència per aaquell
impressionant flux hu-mà. També a Cotlliure, on el 22de febrer
morirà Antonio Ma-chado, Moros fotografia els ofi-cials i
sotsoficials de la brigada decavalleria de l’exèrcit republicà
Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 11
n la programació dels actes de celebra-ció del 70è aniversari de
l’èxode del
1939, l’exposició dedicada als clixés inè-dits de Manuel Moros
esdevé una manifes-tació especial. Les imatges ens tornen –se-guint
el camí dels refugiats– a un lloc a lavegada d’unió i de desunió:
la frontera. Perraons diferents, tant a la Catalunya del Sudcom a
la del Nord, la memòria d’aquestepisodi de la història ha estat
durant moltde temps víctima d’una amnèsia col·lecti-va
particularment entretinguda per lesinstitucions en nom d’una
neces-sària «reconciliació nacional».Ara, d’una banda com de
l’altra delPirineu, cal emprendre, precisa-ment, un autèntic
treball de re-conciliació.
Deixant de banda les simplifica-cions de les respectives
tradicionsestatals, convindria contemplarl’èxode del 1939 com el de
cata-lans refugiant-se en una altra terracatalana. Un territori que
teniaaleshores 200.000 habitants i quehavia d’acollir en poques
setma-nes prop del doble de la població global.Els historiadors
sud-catalans han posat enrelleu –per transcriure la memòria dels
re-fugiats– els «Allez! Allez!» dels gendarmesfrancesos, però mai
no han donat la parau-la a la població rossellonesa, que vivia
ales-hores una autèntica «arribada». També,malgrat la catàstrofe
humanitària, la Cata-lunya del Nord va protagonitzar nombro-sos
actes de suport ignorats encara per la
E historiografia sud-catalana. El col·loquiorganitzat per la
Direcció de Cultura de laVila de Perpinyà, el 7 de febrer, tractarà
so-bre aquestes mostres de solidaritat enversla República i la
Generalitat del 1936 al1946. En efecte, Perpinyà, com el conjuntde
la Catalunya del Nord, va esdevenir apartir dels anys 1940 un dels
centres mésactius de la lluita antifranquista. Una di-mensió també
negligida o, en el millordels casos, estudiada des d’un
etnocentris-me mutilador. Esperem que les actuals ce-
lebracions permetin contemplar en laseua complexitat un
territori català trans-estatal, amb una relació fluida que donipas
a una nova «reconciliació nacional».Aquesta vegada no a partir del
mutisme, si-nó de la presa de paraula.
ERIC FORCADATècnic de Cultura de l’Ajuntament de
Perpinyà
La frontera com a lloc d’unióL’autor defensa la «reconciliació
nacional» de Catalunya
Camp d’Argelers, amb el filat d’espines en primer pla. / MANUEL
MOROS (© F. PENEFF)
Portvendres, 5 de febrer. / M.M. (© F. PENEFF)
-
que porten el fèretre del poetacaigut de cansament i de pena.Les
escenes recollides d’aquestdestacament militar, allotjat alfort
Mirador i al castell reial, quedisfruta d’un règim de
semilliber-tat –amb prohibició de sortir delmunicipi– mentre té
cura delsseus gairebé 900 cavalls estacio-nats als alts del poble,
són tambéunes de les més impactants.
La ciutat de la derrotaLes llargues i amples platgesapartades de
les zones habitadeses convertien en l’únic espai«possible» per
acollir els exiliats.Argelers, Sant Cebrià..., els pri-mers camps
de concentració,abans de conèixer –una bonapart dels republicans
espanyols–la deportació cap a indrets demolt difícil retorn; els
nazis jas’estaven menjant Europa. El 6de febrer el camp d’Argelers
co-mençava a rebre els primers esta-dants. Si pensaven en un
refugiper «descansar el seu cos exte-nuat» –segons paraules del
ti-nent d’alcalde Pierre Izard–,aviat es desenganyarien: «No-més hi
havia gentada, sorra fredai un grapat de militars sense re-cursos.»
Més de 100.000 perso-nes s’hi quedarien atrapadesl’any 1939, en
condicions de vi-da deplorables, segons explicaun testimoni: «Trist
decorat en-mig del fred, milers de pobrespersones, dones, algunes
emba-rassades i sense socors; criatures,algunes ferides; ancians
esgotatsque excaven la sorra per fer lesnecessitats o per crear un
dèbil
refugi contra la intempèrie. Ca-da dia havent
d’acontentar-sed’un magre menjar distribuït perla intendència,
sense foc per es-calfar-se...»
Al mes de maig, quan s’acabal’hivern, es començaran a cons-truir
les primeres barraques, a lavegada que s’instal·laran o
rees-tructuraran nous camps per des-congestionar els de les
platges:Gurs (Baixos Pirineus), destinatals bascos, als aviadors i
als briga-distes internacionals; Vernet(Arieja), per als milicians
de la 26divisió; Bram (Aude), per alsobrers especialitzats i els
an-cians; Agde (Hérault), per als ca-talans; el Barcarès
(PirineusOrientals), per als enrolaments ales companyies de
treballadorsestrangers; Cotlliure (PirineusOrientals), per als caps
calents.
Argelers, però, ja havia esde-vingut símbol de la degradació,la
ciutat de la derrota, descritaper Agustí Bartra: «Haver estatvençut
no era prou... No hi habarracots, ni fustes per fer-ne, pe-rò cal
fer quelcom per als diesventosos i les nits fredes. Ambquatre o
cinc mantes és possiblebastir una xabola, si les canyesens arriben
per a tots. Què hi faque les xaboles hagin de ser tanbaixes de
sostre que només siguipossible romandre-hi estès o as-segut. Fa
fred, fa vent. Que noplogui... Els sostres de manta dei-xen passar
aviat l’aigua, i mentrela pluja duri hom tremolarà i pe-tarà les
dents... Al nord filats, alsud filats, a l’oest filats... Encaraens
queda el mar.»
L’exposició, a la JonqueraLes vuitanta fotografies que componen
la mostra L’exili dins lamirada de Manuel Moros s’exhibiran a
partir d’aquest dissabte31 de gener i fins al diumenge 29 de març a
la sala d’exposi-cions del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera
(carrer Ma-jor, 43-47). La inauguració tindrà lloc a les 12 del
migdia i re-presenta la primera de les moltes activitats previstes
per l’enti-tat per al 2009 com a commemoració del setantè
aniversari del’èxode republicà, sobre les quals s’informarà en el
pròxim dos-sier de Presència dedicat als «camins de la memòria».
Horarisde visita: de dimarts a dissabte, de 10 del matí a 6 de la
tarda, idiumenges i festius, al matí de 10 a 2 (dilluns,
tancat).
12 • PRESÈNCIA • Del 23 al 29 de gener del 2009
DOSSIER L’ÈXODE D’UN POBLE
a ser de les primeres de vi-sitar la Poudrière per retor-
nar, a través de les imatges deManuel Moros, com una mésde les
500.000 persones que elfebrer del 1939 van deixar en-rere el país
dels seus ideals aca-bat de perdre. Ens en parla moltemocionada i
amb orgull tam-bé: el que pot lluir legítima-ment per una vida de
lluitacontra la bota feixista damuntd’un continent però
senseocultar tampoc la modèstia deno considerar-ho «res
extraor-dinari ateses les circumstàn-cies». I ens assenyala el
detallque troba més remarcable del’exposició: l’ull del
fotògrafcaptant nítid i amatent total’atmosfera d’incertesa,
fred,pena i soledat que atrapa lamultitud anònima mentre es-pera el
pas de la frontera o quancomença a transitar, amb unamanta al cim i
un fardell a lamà, pels camins de França. «Es-tà molt bé que
s’expliqui la his-tòria de la població civil, del so-friment de les
dones, dels avis,dels nens, que sovint s’oblidaquan es tracta d’una
guerra.»
I és precisament aquesta lahistòria que conta Lluïsa Mira-lles
Forcadell (Ulldecona,1928) amb la mirada viva de lanena arrancada
als deu anysd’una existència feliç al seu po-ble del Montsià i amb
la de ladona que es va anar fent gran icompromesa en l’Europa
ocu-pada, alliberada i avançada delsegle passat. Ens presenta
elsseus pares, Vicenç Miralles Vis-carro i Lluïsa Forcadell Bel,
bas-ter d’ofici, autodidacte, espor-
Vtista i regidor de l’Ajuntamentell, i cosidora i també
republi-cana convençuda ella; gent«d’esperit elevat» socialment
iculturalment, i sempre dispo-sats a portar la filla a tot arreu,al
cine, als mítings, a votar i al’Orfeó, a fi i efecte de
regalar-lide ben petita un món ben gran.Ens ensenya la seva escola
laicai mixta, les primeres classes encatalà i uns mestres que
feienestimar l’estudi estimulant lacuriositat i el respecte. Hi
tro-bem en Quico, el jove aprenentdel pare caigut a Madrid, re-cord
inesborrable del primerdolor personal provocat per«aquells traïdors
aixecats en ar-mes contra un govern demo-cràticament constituït».
Ob-servem l’avenç de les tropesfranquistes i –abans que
passinl’Ebre– acompanyem la Lluïsa ila seva mare, que es
repleguencap al nord mentre el pare com-bat al front i el fill
petit, Vicen-tet, de salut delicada, es queda acàrrec dels avis;
ningú no es potimaginar que passaran dissetatzarosos anys fins que
els dosgermans es tornaran a veure.
Ara és l’estiu del 1938 i són aPortbou, acollides per una
fa-mília de toledans a qui ante-riorment els Miralles havien
re-fugiat a Ulldecona. No hi hacèntims ni amb prou feinesmenjar.
Sort que la mare es po-sa de minyona amb uns que fanestraperlo i
sort també de l’es-cola muntada a Cervera per laCreu Roja: la
Lluïsa i altres nensdel poble s’hi desplacen cadadia en tren,
fugint dels bom-bardejos que vénen per mar iesperant, amb molt més
delit
Història deLluïsa MirallesTenia deu anys quan va passar la
fronteraamb la seva mare i a França va viure laresistència contra
l’ocupació nazi
P. LANAO / C. VINYOLES
-
Del 23 al 29 de gener del 2009 • PRESÈNCIA • 13
que les classes, el bon àpat delmigdia. Es respira preocupació
iangoixa per la situació del ger-mà petit i del pare ferit a la
bata-lla de l’Ebre, i encara més perl’avi. La mare li ha escrit
viaIrun, des de l’adreça d’una boti-ga francesa, i la resposta l’ha
fettremolar: diu –i no és la seva lle-tra– que se’n va a Pontevedra
aestudiar, o sigui que l’han tan-cat, i ja és molt vell, al camp
deconcentració de San Simón per-què és el sogre d’un rojo.
El 31 de gener de 1939 s’enfi-len al coll de Balitres i passen
lafrontera oberta només per a do-nes, nens, ancians i malalts.
Abaix, a Cervera, un cop vacuna-des, s’escapoleixen dels com-bois
organitzats i s’acullen a ca-sa d’uns parents llunyans, onromandran
fins al 3 de setem-bre, dia que finalment França ila Gran Bretanya
declaren laguerra a Alemanya –que ja haenvaït Àustria,
Txecoslovàquiai Polònia– i les autoritats no ac-cepten població
estrangera forade control. A la nit, el familiarles acompanya amb
el seu carroal camp d’Argelers per evitar «lavergonya» de ser-hi
conduïdesl’endemà, a plena llum, pelsgendarmes. La Lluïsa, que
lla-vors estava a punt de complir 11anys, no guarda el record
terri-ble dels qui van passar un hi-vern d’intempèrie física i
morala la platja –del febrer al maig,quan es van aixecar les
primeresbarraques–. Per a ella, Argelersrepresenta la retrobada amb
elpare –que hi era des del 10 de fe-brer–, l’escola improvisada
perles mateixes refugiades republi-canes, el menjar escàs i tota
ladesolació que transmetien elsgrans, però cap episodi de
mal-tractament o vexació personal.Diu que al poble francès no li
re-crimina res perquè «va fer el queva poder en aquella
situaciódesbordada».
I això que Argelers era tan solsla parada d’una història que
ve-nia pròdiga de nous episodis iperills. «Després de Franco,
Hit-ler», deia la mare. Ara la família
és a Rennes, a la Bretanya, on elpare treballa a l’Arsenal
Militar,però aviat inicien un nou èxodefugint de l’exèrcit nazi. A
Tour,
els ponts del Loira salten darre-re seu i quan arriben a
Bourgesels alemanys ja hi són. Al parel’envien al camp d’Avord,
on
s’hi està fins a finals del 1943,quan l’aconsellen
«deixar-seperdre». Sota les rajoles del fornde la casa de Nerondes
on viuens’hi oculta bona part de la prem-sa clandestina de la
regió. Lamare va a cosir a la casa dels bur-gesos i la Lluïsa es
treu el certifi-cat d’estudis. Posem fi al relat –ino a la seva
vida militant– el diaque la noia ja ha complert 16anys i veu plorar
per primera ve-gada el pare: Pau Casals inter-preta El cant dels
ocells per RàdioLondres. La guerra s’ha acabat.La d’Europa.
En la festa de l’Humanitédel 1947 va conèixer Mi-quel Serra,
fill de Roda deTer i supervivent deMauthausen, amb quicompartiria
la vida i lalluita antifranquista fins ala seva mort, el 1989.
Memòria deMiquel Serra
Retratada a Perpinyà. / P.L.
Fotografiada amb els seus pares a la ciutat de Bourges l’any
1944. / ARXIU FAMILIAR