Dimarts 12 d’Octubre de 2010 · Número 6 · DIARI DEL FESTIVAL 3 Dimarts 12 octubre 2010 Jalmari Helander, director de Rare Exports: A Christmas Tale. Richard Kelly recull la Màquina

www.s i t g e s f i lm f e s t i v a l . c om

Dimarts 12 d’Octubre de 2010 · Número 6

Pàg. 05 black death

Pàg. 07 de mayor quiero ser

Pàg. 09outraGe

Pàg. 08 suPer

Pàg. 07i WaNt to be a soldierPàg. 07 i WaNt to be a soldier

DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 12 octubre 2010 2

INFO TICKET

ENTRADES (IVA inclòs)

8€ Secció Oficial Fantàstic a Competició – Sitges 43 / Secció Oficial Fantàstic Panorama / Secció Oficial Noves Visions / Secció Casa Àsia / Secció Anima’t / Midnight X-Treme / Secció Seven Chances / Sessions Especials 6€ Retrospectives i Homenatges7€ Sessions de curts d’animació a competició10€ Programa doble / Maratons de 3 o més pel·lícules / Focus 3D 12€ Gales d’Inauguració i Cloenda / Maratons del dia 17 d’octubre4€ Sitges Fòrum (Classes magistrals)

ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)

Abonament Matinée: 99€

Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada! Butaca VIP: 295€

La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda i la Maratons de l’últim dia. La pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada!

Localitat Numerada (LN)Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs de fer cua a les sessions més esperades de l’Auditori (consulta a la programació les sessions LN).

DESCOMPTES FANTÀSTICS** Descompte 20: a partir de la compra de 20 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 20%.Descompte 10: a partir de la compra de 10 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE **20% de descompte en la compra d’entrades pels clients de Caixa Catalunya (només aplicable a la venda anticipada). 20% de descompte en la venda anticipada i a les taquilles pels titulars de Carnet Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club TR3SC, City Deluxe Card, Club UOC i Racc Master.

Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de presentar a la taquilla el carnet de soci i el DNI.

* excepte Sessions 3D i Maratons del dia 17** no aplicables a Inauguració, Cloenda, Maratons del dia 17, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA ANTICIPADA

Online: www.telentrada.com (Cost de distribució: 0,90€)Telèfon: 902 101 212 (Cost de distribució: 1,5€)Oficines de Caixa Catalunya. (Cost de distribució: 2€)

Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions de l’Auditori s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel Melià ubicada a la Sala Tramuntana. Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions del Prado i el Retiro s’hauran de recollir a la taquilla de l’edifici Miramar.

L’Abonament Matinée només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya. Diàriament s’hauran de recollir les entrades pel mateix dia presentant l’Abonament imprès.

L’acreditació de Butaca VIP només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya i s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida per a totes les sessions de l’Auditori a la taquilla del Melià.

TAQUILLES DEL FESTIVAL

Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:

Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)C/ de Ramon Dalmau, s/n Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió.

Taquilla Edifici MiramarC/ Davallada, 12 Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament del Prado i del Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.

IMPORTANTS’accepta pagament amb Visa.

Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.

Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió.

No s’admetran canvis ni devolucions excepte en casos de canvi de programació o suspensió de passi per part del Festival. Si és així, la devolució de l’import o el bescanvi per una altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes taquilles on ha estat realitzada la compra. En el cas d’haver efectuat la compra per Tel-Entrada la devolució de l’import s’haurà de tramitar a qualsevol oficina de Caixa Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la projecció.

INFO TRANSPORTS

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles retards en les projeccions del festival no afectaran a l’horari dels següents transports:

A – DES DE BARCELONATRENBCN Sants – Sitges: Primer tren: 5:45h / Últim tren 00:15hSitges – BCN Sants: Primer tren: 4:48h / Últim tren: 22:26h NOVETAT, TREN FANTÀSTIC! Únicament a la 1:30h de la matinada, del 7 al 17 d’octubre (ambdós inclosos), tren directe sense parades Sitges Barcelona Sants.Preu del bitllet: 3€ (aquest trajecte). Vàlids els abonaments de RENFE i ATM. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h sense excepcions. Per a més informació: 902 41 00 41 / www.rodaliesdecatalunya.cat

BUS DIÜRN I NOCTURNBCN (R.Universitat) – Sitges (zona Oasis): Primer bus: 7:20h / Últim bus: 01:55hSitges (zona Oasis) – Barcelona (Pl. Catalunya): Primer bus: 5:55h / Últims busos: 23:45h, 1:10h, 3:02hConsulteu tots els horaris, parades i preus a la companyia Monbús 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 en direcció Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els túnels del Garraf i comporta un peatge.

També podeu sortir de l’autopista C-32 per la sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no comporta cap peatge.

A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚTRENSitges - Vilanova: Primer tren 06:21 / Últim tren 00:51 Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren 22:19Per a més informació consulteu www.renfe.es

BUS DIÜRN I NOCTURNSortides des de l’estació de tren. Horaris i preus:Autocars Plana: 977 354 445/ www.autocarsplana.comMonbús: 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 i agafar la sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30 (Sitges Centre).

BUS URBÀ DE SITGESVallpineda, Terramar i Llevantina. Horaris i preus:Sarfa 902 302 025 / www.sarfa.com

DIARI DEL FESTIVAL Dimarts 12 octubre 20103

Jalmari Helander, director de Rare Exports: A Christmas Tale.

Richard Kelly recull la Màquina del Temps.

El show de Yoshihiro Nishimura.

Luis Berdejo i Ivana Baquero, director i actriu de La otra hija.

Brad Anderson torna a Sitges amb Vanishing on 7th Street.

Ola Simonsson i Johannes Stjarne Nilsson, el duet creador de Sound of Noise.


Bodyguards and Assassins13 CARRERS (DE HONG KONG)

S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 01:00

Una pel·lícula que reuneixi un gra-pat d’estrelles hongkoneses com ara Donnie Yen, Nicholas Tse, Tony Leung Ka-fai, Leon Lai, Simon Yam, Eric Tsang, Jackie Cheung i Fan Bingbing ha de ser, per força, una superproducció amb una ambició fora mida. I això és, sens dubte, Bodyguards and Assassins, la pel-lícula més estel·lar dirigida per Teddy Chan. Un thriller d’acció, amb un rerefons polític, basat en un fet real (el retorn a Hong Kong del polític Sun Yat-sen arran de la rebel·lió militar contra l’emperador Qing) per a bastir una pel·lícula ple-na d’escenes de combat especta-culars que sembla una versió xine-sa (i marcial) d’aquell vehicle per a Bruce Willis que va ser 16 calles.

Així, doncs, la pel·lícula segueix Sun (Zhang Hanyu) quan arriba a Hong Kong, llavors encara una colònia britànica, per discutir amb els membres del grup revoluci-onari Tongmenghui els plans per a enderrocar la corrupta dinastia Qing. L’emperadriu contracta un grup d’assassins, liderat per Yan Xiaoguo (Hu Jun), perquè el mati; al mateix temps, l’empresari Li Yu-tang (Wang Xueqi) paga un grup d’homes de diversos orígens per-què facin de guardaespatlles de Sun i es juguin la pell per a salvar-li

la vida. Un cop desenvolupada tota la trama política i definits els perso-natges, Chan concentra en l’última hora el gran espectacle d’acció del film, una llarguíssima seqüència en temps real que concentra tots els enfrontaments entre els assas-sins i els defensors de Sun pels tretze carrers que el polític ha de travessar per a arribar a la seva destinació.

La reconstrucció del Hong Kong de la primeria del segle XX que fa Bodyguards and Assassins és d’una espectacularitat impressio-nant, tant per l’ús de miríades d’ex-tres com per la detallada reproduc-ció de l’arquitectura de l’època; per això la càmera recorre els es-cenaris amb sumptuoses grues i travellings que permeten que els diners invertits llueixin al màxim. No solament això, sinó que Chan també posa una cura especial en el desenvolupament de la trama política i dramàtica i demostra un talent notable per a la direcció d’actors. El resultat: una història molt més ambiciosa i complexa del que és habitual en el cinema d’ac-ció hongkonès.

Com moltes de les produccions que surten avui dia de territori xinès, la pel·lícula llança un missatge sobre

l’orgull nacional, glorificant el sacri-fici dels guardaespatlles que prote-geixen Sun Yat-sen: cadascuna de les estrelles té el seu moment de lluïment, en unes baralles amb ca-bles tremendament espectaculars que els permeten mostrar la seva habilitat en les arts marcials. Clar que, a més d’aquests moments d’acció, Chan també es permet pi-cades d’ull tan cinematogràfiques com la que fa a El acorazado Po-temkin, i que deixen ben clar que, en aquesta ocasió, volia apuntar molt alt.

Amb la projecció del curt Ahong

EL FAbRIcAnT DE monSTRESLa nit abans, durant la presenta-ció de la marató Japan Madness, el cineasta i mag del FX Yoshihiro Nishimura va tenir l’ocurrència de treure’s la roba, convertint-se en la primera (creiem) persona que es queda pràcticament des-pullada damunt de l’escenari del molt respectable Auditori Melià (si no mireu la pàgina 3 d’aquest mateix diari). A la seva master-class del dia següent no es va desprendre de cap peça de la seva acolorida vestimenta, però sí va agafar una noia del públic per, gràcies a la seva destresa com a maquillador, deixar-li la cara considerablement deforma-da (“com si el seu nòvio l’anés pegant”, va puntualitzar).

Així, mentre anava aplicant-li pinzell i silicona, Nishimura va començar a contestar les pre-guntes dels assistents. Molts d’ells, potser perquè encara tenien recent l’impacte de la marató, semblaven intrigats per saber d’on sorgien les delirants criatures que apareixen a pel-lícules com Helldriver o Mutant Girls Squad: “Acostumo a imagi-nar els meus universos mentre estic al bar bevent”. Això, devien pensar alguns, explica moltes coses. També va parlar de les condicions en què acostuma a rodar les seves pel·lícules: “Sem-pre em veig obligat a acabar el rodatge en dues setmanes. Si ho allargués més em seria molt difícil trobar finançament, ja que aquest tipus de pel·lícules no in-teressen massa al Japó”. D’aquí

va sorgir una de les qüestions principals de la xerrada, que feia referència a la diferència entre l’èxit que aquests films tenen en-tre el públic especialitzat que as-sisteix als festivals i la discreta rebuda que tenen al seu país na-tal: “Als anys vuitanta va haver-hi un assassinat al Japó i, quan la policia va entrar a casa de l’as-sassí, va trobar moltes pel·lícules de gènere. Des de llavors el gore està molt mal vist allà i fins i tot el públic jove ha perdut interès en ell”. “Potser -va afegir- si els japonesos veuen que aquestes pel·lícules agraden a l’estranger començaran a acceptar-les mi-llor. Som així d’indecisos”.

“Vosaltres rieu quan veieu les meves pel·lícules?”, va pregun-tar al públic mentre abonyegava amb silicona l’ull de la víctima voluntària. Davant del “sí” unà-nime que va obtenir com a res-posta, Nishimura es va llançar a fer la següent reflexió: “Doncs el problema és que al Japó és difícil assimilar aquesta barreja d’humor i violència. El que faig jo és molt exagerat i irreal, però també espero que se’n pugui ex-treure algun tipus de missatge. Mutant Girls Squad, per exem-ple, tracta sobre el racisme que existeix al meu país, i Helldriver sobre la nostra incapacitat per prendre decisions, i les conse-qüències que això comporta. En realitat –va concloure mentre donava els darrers retocs al mal-tractat rostre de la voluntària- és la única manera que tenim de tocar aquests temes”.

YoSHIHIRo nISHImURA: ToKYo GoRE mASTER


Black DeathEL PUEBLO DE LOS NO APESTADOS

S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ Auditori 14:30

No deja de ser curioso que tanto Neil Marshall como Christopher Smith, dos de los nombres más destacados del terror británico re-ciente y participantes habituales de la programación de Sitges, ha-yan rodado casi al mismo tiempo sendas películas históricas (claro está, con elementos de survival) como Centurion y Black Death. En el segundo caso, se trata de un proyecto heredado de Geoffrey Sax (director de White Noise y Alex Rider: Operación Stormbreaker), ya con guión de Dario Polini y con Sean Bean como protagonista, que

Smith ha asumido como propio, reescribiéndolo y readaptándolo para adaptarlo a sus propios inte-reses. Al fin y al cabo, el director confiesa que, en todos sus traba-jos “siempre acabo encontrando algún tipo de subtexto que resulta ser muy suculento”.

El filme puede dividirse en dos par-tes muy fácilmente diferenciables. En la primera, que se diría una ver-sión medieval de Apocalypse Now, un joven monje, Osmund, (Eddie Redmayne), se ofrece para guiar a un grupo de caballeros cazado-res de brujas, liderados por Ulric (Bean, que rememora la regia bru-talidad que exhibía en la trilogía de El señor de los anillos), hasta un pequeño pueblo que parece ser el único de Inglaterra que ha sobrevi-vido a la peste bubónica. Mientras en la segunda, a medio camino en-tre La presa y The Wicker Man, y una vez han alcanzado su objetivo, son recibidos amigablemente por sus habitantes… Si bien enseguida descubren que todos ellos abrazan de forma abierta el paganismo, y resultan ser mucho menos incau-tos de lo que podría parecer.

Si puede considerarse Black Death como el proceso de aprendizaje de Osmund, este no es, desde luego, un camino en absoluto inteligente, ni iluminador. Smith aprovecha la ambientación durante el siglo XIV,

en plena expansión del poder de la Iglesia Católica, para emborro-nar de forma muy inteligente, y escena a escena, los límites entre la bondad y la maldad, entre lo generoso y lo egoísta. Como revela el propio director, “para mí, es la historia de un terrorista suicida. Sobre un joven que se radicaliza y cómo llega a ello. ¿Puede gustar-nos, y podemos entender cómo se ha convertido en lo que ha llegado a ser al final?”.

Pero además, el británico juega conscientemente con las expecta-tivas del espectador respecto a lo que éste suele esperar de un survi-val. Así, al principio de la narración, las acciones más violentas quedan en off, elidiendo todo vestigio de sangre, hasta la catárquica bata-lla que se disputa tras la primera media hora de metraje, y en la que surge todo el gore que, hasta el momento, el director había conte-nido. A partir de ahí, mide con un cuidado exquisito cada momento sanguinolento, manteniéndose muy fiel a la idea de que “para mí, cuan-to más cerca de un horror auténti-co, o cuanto más cerca esté dicho horror a un cierto nivel de realidad, más asustado estoy”.

Con la proyección del corto File Under Miscellaneous

EL MEU EX, EL PSICÒPATAA Horrible Way to DieNOVES VISIONS - FICCIÓ

Prado 23:15

En certa manera, A Horrible Way to Die es troba en un punt intermedi entre les dues pel·lícules anteriors d’Adam Wingard, Home Sick i Pop Skull. Si la primera era un slasher extrem i molt gore, amb psicòpata clàssic al capdavant, la segona era un drama psicològic amb aroma experimental. Així, doncs, el seu nou treball s’acosta a la figura del psychokiller des d’una perspectiva hiperrealista, quasi comprensiva: a diferència del que feia John Mc-Naughton a Henry, retrato de un asesino amb Henry Lee Lucas, aquí no es posa l’accent en el ves-sant monstruós de Garrick Turrell (A. J. Bowen), sinó en allò que el fa humà. I és que el director es va adonar, “endinsant-se en el tema i llegint tones de literatura sobre as-sassins en sèrie, que és impossible mostrar-los d’una manera acurada i realista”.

Amb aquest propòsit, Wingard jux-taposa dues línies narratives paral-leles, que es van entrecreuant cada vegada més a mesura que el metratge va avançant. L’una és protagonitzada per l’ex-xicota de Turrell, Sarah (Amy Seimetz), que està intentant superar, alhora, el descobriment de la veritat sobre la seva antiga parella i els seus pro-blemes amb l’alcoholisme. I l’altra segueix el mateix psicòpata, que s’acaba d’escapar de la presó, i detalla el seu camí a la recerca de Sarah, regat de cadàvers inno-cents. El director aborda el vincle entre ambdós personatges des de “la perspectiva de l’addicció, l’alcoholisme i coses semblants”,

plantejant que “d’alguna manera, els assassinats que ella ha comès mentre mantenia una relació són una espècie d’infidelitat simbòli-ca”. La referència per al personat-ge de Bowen és Ted Bundy i la seva imatge pública de persona normal i corrent, fins i tot afable.

Amb el seu look de pel·lícula in-die (sobretot per les seves imat-ges, granulades i lleugerament blanquinoses), A Horrible Way to Die amaga una anàlisi força inte-ressant sobre el pes i l’herència cultural dels serial killers, que el director i el seu guionista, Simon Barrett, tradueixen en uns girs fi-nals de la trama que matisen el que ha passat durant aquesta. Ara bé, la pel·lícula no es limita al ves-sant psicològic del tema i, encara que no sigui amb gaire freqüència, Wingard va intercalant-hi instants gore que serveixen tant per a evi-denciar la perillositat del seu pro-tagonista com per a sadollar la set de sang dels aficionats al cinema de psychokillers.


Sitges 2010 va viure ahir, dins la Secció Oficial a Competició, l’es·trena mundial de 14 Days with Víctor. Part de l’equip de la pel·lícula, Ferran Audi, Margo Stilley, Joe Dixon, Fernando Tielve i el di·rector Román Parrado, va donar el seu punt de vista sobre aques·ta producció tan atípica dins el panorama català.

Segons el director, la pel·lícula no està basada en fets reals, però sí que s’inspira en un fet “hipotètica·ment real” que va viure el coguio·nista i productor Ibón Cormenzana a Londres a finals dels anys noran·ta. Es tractava d’una performance semiclandestina on s’experimen·tava amb l’art i els límits humans a través d’un noi del carrer que es deixava maltractar per a poder ser acceptat. Amb aquests antece·dents, la pel·lícula se’ns presenta com una mena de snuff art, un art del patiment. Tot i que la pel·lícula parla de l’art, aquest hi apa·reix com a teló de fons del tema principal: l’etern debat sobre on comencen i acaben els límits mo·rals d’una persona i com aquesta s’acaba perdent en el camí d’ex·ploració d’aquests límits.

Els dos personatges principals ar·riben al seu límit per a realitzar·se professionalment (en el cas del

pintor Martin) i per a ser acceptat en societat (en el cas del jove Victor). Martin és un artista que lluita per trobar la inspiració, un home que vol donar·ho tot per l’art, mentre que Victor és un noi que ha tingut una infantesa molt dura i que està traumatitzat per·què no se sent part de la socie·tat que l’envolta. Hi ha un altre personatge que tanca el triangle, Anna, una dona fracassada que interioritza totes les seves expe·riències negatives i que acaba actuant malament. Aquest tercer personatge mostra com les bo·nes persones arriben a fer coses horribles per desesperació.

Els tres actors coincideixen a l’ho·ra d’assenyalar la dificultat, tant física com psicològica, que impli·cava donar vida a aquests perso·natges destrossats, durs, tristos que no dubten a ultrapassar els seus límits morals per a poder suportar la seva tragèdia perso·nal i que acaben per perdre’s a si mateixos. La pel·lícula segueix una mica la petja del moviment de la “nova carn” creat per Cronen·berg. En aquest moviment podem inscriure·hi, sobretot, pel·lícules de terror que basen el seu argument a estudiar els límits del propi cos per a veure què hi ha més enllà. Es tracta d’una pel·lícula dura, que parla del dolor i el patiment, tant fí·sics com psicològics, i, encara que no hi falten les tortures, aquestes no se’ns mostren mai amb tota la seva cruesa. I és que el director busca, principalment, parlar del dolor interior dels personatges, i ho fa d’una manera convincent.

14 BladesAMB CABLES I ESBOJARRADAMENT

S.O. FANTÀSTIC PANORAMA ESPECIALS Retiro 18:30

Fa un parell d’anys, Daniel Lee es va apuntar a la moda dels wuxia-pians de gran pressupost amb Th-ree Kingdoms: Resurrection of the Dragon, adaptació d’El romance de los Tres Reinos, protagonitzada per Andy Lau, Sammo Hung i Mag·gie Q, i que, per desgràcia, es va haver d’enfrontar a l’espectacular retorn de John Woo al gènere amb Red Cliff. Ara, Lee hi torna amb 14 Blades, un projecte potser menys ambiciós, pensat com un nou vehi·cle de lluïment per a l’actual gran estrella del cinema d’arts marcials xinès, Donnie Yen (que en aquesta edició de Sitges fa un hat-trick amb Ip Man 2, Legend of the Fist: The Return of Chen Zhen i Bodyguards and Assassins).

La pel·lícula parteix d’un fet històric real: l’existència de l’organització Jinyiwei durant el segle XIV, fun·dada per l’emperador Zhu Yuanz·hang, i que va suposar el primer

servei secret de la història de la Xina. Els seus membres només responien davant l’emperador, i te·nien la potestat d’interrogar, jutjar i executar. En aquest context, conei·xem al protagonista de 14 Blades, Qinglong, un assassí imperial amb el qual Chen ha volgut tornar als papers de malvat que havia inter·pretat en films com ara Once upon a Time in China II, Hero i Shanghai Knights (una altra cosa és que, ja convertit en estrella absoluta, l’ac·tor pugui abordar un dolent de ve·ritat, que no és el cas). Però quan un dels eunucs del regne, Jia Jingz·heng (Law Kar·ying), s’alia amb el príncep Qing (Sammo Hung) per a tramar un complot per a enderro·car l’emperador, Qinglong és acu·sat de traïció i es veu obligat a fugir per a reivindicar la seva innocèn·cia. Pel camí es troba amb Qiao Hua (Vicky Zhao), la filla del líder de l’Agència d’Escorta de Justícia, amb la qual iniciarà una relació

d’amor·odi que sembla voler retre homenatge a les pel·lícules angle·ses d’Alfred Hitchcock.

En aquesta nova incursió en el wu-xia, Lee es manté fidel a les seves pautes d’estil habitual, amb una posada en escena farcida de plà·nols curts i llums blavoses (sobre·tot, des de Moonlight Express) que recorden les incursions més po·pulars en el gènere del millor Tsui Hark. Precisament, 14 Blades és, més enllà de la seva condició de producte construït entorn de la fi·gura de Donnie Yen, una nostàlgica recuperació de les escenes d’arts marcials amb cables. En una èpo·ca en què el gènere ha anat evo·lucionant (o potser hauríem de dir involucionant) cada vegada més cap a un concepte de les baralles molt més físic i contundent, resul·ta entranyable trobar una pel·lícula que torna a això que els americans anomenen wire-fu.

RODA DE PREMSA 14 DAYS WITH VICTOR


I Want to Be a SoldierWAR GAMES

S.O. FANTÀSTIC GALES Auditori 20:30

Un dels fenòmens més curiosos que es produeixen en un festival de cinema són els vincles subterranis i inconscients entre les diverses pel·lícules que s’hi presenten. Així, és possible prendre el pols a les di-verses tendències de la temporada agrupant diferents títols que, a ni-vell temàtic, empatitzen entre ells.Aquest any a Sitges en tenim uns quants, com ara les diferents ma-nifestacions contemporànies de la realitat virtual, el fort trastorn que pateix el poble serbi, els límits de l’art o la permeabilitat dels nens (o adolescents) a la violència. D’això en parlen, per exemple, Confessi-ons, Notre jour viendra o, molt par-ticularment, I Want to Be a Soldier.Després de l’èxit de Diario de una ninfómana, el director Christian Molina torna a tocar un tema sensi-ble en la seva quarta pel·lícula, un projecte tan incòmode com neces-sari que s’acosta a la pèrdua (pre-matura) de la innocència. Álex, un nen de 8 anys amb importants pro-blemes de comunicació, s’inventa dos amics imaginaris que repre-senten els dos extrems dels seus desigs: d’una banda, l’astronauta capità Harry i, de l’altra, el sergent John Cluster (Ben Temple és l’en-carregat de donar versemblança a aquest difícil doble paper).

Quan la seva mare dóna a llum germans bessons, el sentiment

de marginació d’Álex es fa encara més gran, per la qual cosa el pare decideix “compensar-lo” regalant-li una televisió per a la seva habi-tació. Fascinat per les imatges de guerra, destrucció i violència, Álex anirà oblidant el seu somni de ser astronauta i començarà a seguir al peu de la lletra els consells del ser-gent Cluster. Així, com si es tractés d’una versió pre-púber de Travis Bickle, s’afaitarà el cap i comença-rà a dur vestimentes militars i a ini-ciar-se en el bullying. Mentrestant, els seus pares, capficats en la crisi del seu matrimoni, no són capaços d’evitar que la situació se’ls escapi de les mans a poc a poc fins a arri-bar a un punt de “no retorn”.

“El punt de partida d’I Want to Be a Soldier –explica el director– és una dada esgarrifosa: un adolescent –quan arribi a 18 anys i si els seus pares no ho impedeixen– haurà vist 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, al cinema, als videojocs...”. L’encert de Molina és agafar un tema que, en principi, desembocaria en una pel·lícula estrictament realista i social, i dotar-la d’un embolcall formal que aprofita al màxim les possibilitats dels nous llenguat-ges audiovisuals i que combina la ficció cinematogràfica amb imat-ges documentals d’arxiu, dibuixos animats, fragments de noticiaris

televisius, pàgines web, etc., cre-ant així un maremàgnum d’estí-muls sensitius que ens ajuden a comprendre la degeneració d’una mirada, la d’Álex, progressivament contaminada.

Molina sembla més interessat a disparar a la consciència dels pa-res que no controlen les imatges que consumeixen els seus fills que no pas a criticar les imatges vio-lentes en elles mateixes. Perquè, al cap i a la fi, la responsabilitat sempre serà un factor humà, que es reparteix entre els adults de la pel·lícula (no solament els pares d’Álex, sinó també els secundaris interpretats per cares tan familiars com les de Robert Englund, Danny Glover o Valeria Marini). Com ell mateix diu, “I Want to Be a Soldier se serveix de la mirada d’un nen de deu anys per a fer un retrat crí-tic, irònic, violent, cruel, impactant, surrealista, brutal, delirant i colpi-dor del món que ens ha tocat viu-re”. I afegeix: “Estic convençut que la pel·lícula no deixarà indiferent ningú”. Nosaltres no dubtaríem ni un segon a donar-li la raó.

Lliurament del premi Maria Honorífica a Julio

Coll que recollirà la seva filla

ENTREVISTA A NICOLÁS GOLDBART, DIRECTOR DE FASE 7

El guión de Fase 7 surge como re-acción a la imposibilidad de llevar adelante otro proyecto anterior, Visitor…Es un proyecto que tardé mucho tiempo en llevar adelante, pero era demasiado ambicioso para el cine argentino. La relación coste/beneficio estaba muy descompen-sada, y no podía llevarse a cabo. Y como tenía que generar algún otro proyecto, me puse a pensar y, no sé por qué, pero fue como si me golpeara un rayo y tuve una inspi-ración súbita. Escribí el guión de Fase 7 en quince días.

¿Y cómo llegas al tema de las infecciones víricas apocalípticas?Porque durante la epidemia de gripe A, empecé a ver situaciones terribles que desembocaban en momentos ridículos, absurdos. Por ejemplo, se produjo el caso de un autobús que llegaba de Chile, y co-mo se rumoreaba que dentro iba un infectado, en el primer pueblo de Ar-gentina por el que pasó lo apedrea-ron para que no pasara por allí. Me fascina ese momento en que el ser humano se convierte en una masa, una turba descontrolada.

¿Desde el principio concebiste el proyecto como algo pequeño, con pocas localizaciones?Sí, cuando convoqué a la gente les vendí que era una película peque-ña, fácil de hacer. Sin embargo, a medida que fuimos filmando se fue convirtiendo en un infierno. No me había planteado las dificultades de rodar en un edificio. Desde los veci-nos, que estaban deseando que nos fuéramos, a lo complicadísimo que era filmar en la escalera, teniendo que colocar a quince personas en un espacio minúsculo. Por no ha-blar del calor que pasábamos, so-

bre todo los actores que iban en los trajes de aislamiento: los cascos se empañaban, los bigotes postizos se despegaban…

Incluyendo a John Carpenter, ¿cuá les han sido tus principales referencias cinematográficas?Sobre todo, los directores que cul-tivan el cine de género y son muy conscientes de que éste, en reali-dad, es un vehículo para otra cosa: gente como Sergio Leone, Howard Hawks, John Ford, George A. Rome-ro… Bueno, y también está ahí Stan-ley Kubrick, pero en otra división. Es como algo inalcanzable.

¿Cómo te planteaste el equilibrio que mantiene la película entre hu-mor y fantástico?Partía del hecho de que, al menos hoy en día, es muy difícil hacer ci-ne fantástico en Argentina: no hay muchos antecedentes. Se cultiva el género, pero de forma bastante marginal, no en una escala que per-mita hacer productos comerciales. Así que consideré que, para que el proyecto funcionara con tan pocos medios, era necesario que se sostu-viera sobre la comedia. Si la historia no estuviera filtrada por el humor, sería imposible tomarse en serio ni esos trajes ni esa camioneta…

¿Cómo conseguiste a Federico Luppi para el proyecto?Pues precisamente escribí su papel pensando en él, pero sin plantearme jamás que pudiéramos conseguirlo de verdad. Pero Daniel Hendler, no sé cómo, consiguió su e-mail, me lo pasó y pude enviarle el guión. Para mi sorpresa, le entusiasmó y ense-guida se subió al carro. La verdad es que trabajar con él fue un lujazo: se portó como un caballero, y en to-do momento se puso a mi completa disposición.

¿Qué te han parecido las primeras reacciones del público de Sitges?Me he quedado asombrado, se han superado todas mis expec-tativas. Yo venía con muchísimos nervios, porque el público de Fa-se 7, hasta ahora, habían sido sólo amigos, y era una especie de prueba de fuego. Además, estar aquí, en el Festival de Sitges, pa-ra mí es muy especial: mientras mis compañeros de facultad leían Cahiers du cinéma, yo me com-praba Fangoria.


Super

DELIRIOS DE GRANDEZA (SUPERHEROICA)

Ya tenemos aquí la primera pelícu-la de superhéroes de esta edición del Festival de Sitges. Super es una historia de amor, humor, de-lirios y personajes en mallas cuya estructura no se diferencia tanto de muchos de los cómics del géne-ro: hay un evento traumático que convierte al protagonista en ven-gador enmascarado, una chica en peligro (Liv Tyler), un villano odioso (con el rostro de un genial Kevin Bacon) e incluso un leal compañe-ro del héroe (en este caso com-pañera, interpretada por la ubicua Ellen “Juno” Page) . La diferencia de Super con respecto a las pe-lículas de superhéroes convencio-nales reside en que su director, James Gunn, no es ni Zack Snyder, ni Christopher Nolan (aunque sí que hay algo en él del Raimi más gamberro): sus años en la Troma le han enseñado, entre otras co-sas, a no tomarse tan en serio a sí mismo, por lo que su filme es una descharrante comedia superheroi-ca poseída por el salvaje humor y el iconoclasta estilo de la serie B. Ya llevamos unos cuantos días de Festival y podemos afirmar que uno de los temas recurrentes de las películas proyectadas son los personajes trastornados por pro-cesos alucinatorios y delirios de diversa índole. Era de esperar en una edición marcada por la pro-gresiva degradación mental que Jack Torrance sufre en el laberín-

tico interior del Hotel Overlook. El protagonista de Super no iba a ser menos: Rainn Wilson (conocido por la versión norteamericana de The Office, aunque también por su in-olvidable papel en A dos metros bajo tierra) interpreta a un tipo nor-mal, más bien tirando a raro, al que abandona su mujer. En esta deprimente situación, a unos les da por quedarse en casa y llorar la pérdida, a otros por salir cada día como si se acabara el mundo y otros, como Frank aka El Torni-llo Carmesí, deciden convertir-se en justicieros enmascarados. Super parte de la premisa de Kick-Ass y Defendor (también presen-te en esta edición de Sitges): sus

protagonistas son falsos superhé-roes, vestidos con trajes hechos a mano (como el primero que lleva Peter Parker en el Spider-Man de Raimi) y sin ningún poder conoci-do, más allá de su enorme capa-cidad para el autoengaño y una ilusión desmesurada. El filme toma prestado de Kick-Ass un coloris-ta tratamiento de las imágenes y una estética pop que bebe de los cómics de superhéroes, mientras que, de Defendor, adapta la turbia y oscura personalidad del perso-naje principal. Sin embargo, Super se aparta de ambas por su brutal y salvaje sentido del humor, y por ciertos elementos procedentes de la serie B: la escena de “conver-sión” en “superhéroe” es una de-lirante muestra de cine fantástico, casi gore (tentáculos que surgen de la nada, una operación a ce-rebro abierto), que no tiene nada que ver con las asépticas transfor-maciones de los protagonistas en los filmes de superhéroes conven-cionales. Vómitos que se convier-ten en bizarras señales de auxilio, héroes que matan con una llave inglesa, torpes polvos vestidos con el traje de superhéroe como si fuera una fantasía erótica. Gunn, conocido también por ser el guio-nista de la fundamental Amane-cer de los muertos y director de la muy estimable Slither (La Plaga), se despacha a gusto con el género superheroico y lanza la inevitable pregunta: ¿no son, acaso, los justi-cieros enmascarados, una pandilla de losers con delirios de grandeza?

S.O. FANTÀSTIC GALAS Auditori, 22:30

¡EXPLOIT FILIPINO!

Machete Maidens Unleashed!

SESSIONS ESPECIALS Prado 15:00

Bienvenidos al tour de las produc-ciones de bajo coste rodadas en Filipinas. Machete Maidens Un-leashed!, segundo largometraje de Mark Hartley, continúa con su reivindicación en clave documental del cine de serie Z y de las produc-ciones de reducido presupuesto. Curtido realizador de videoclips, debutó en 2008 con Not Quite Ho-llywood, un recorrido por el cine exploitation australiano, y en esta ocasión plantea un viaje similar, pero situado en Filipinas, donde la industria hollywoodiense encontró una especie de filón donde abara-tar costes durante las décadas de los años sesenta y los setenta. Allí recalaron buques insignia del “gé-nero” como Roger Corman, John Landis o Eddie Romero. Filipinas fue entonces una especie de paraí-so fiscal, como lo fue en el terreno del spaghetti western el desierto almeriense en pleno tardofranquis-mo. Deslocalizaciones ventajosas para abaratar costes, lograr bene-ficios rápidos en circuitos de explo-tación alternativos y en el mercado del vídeo, y así sanear bolsillos a través de una especie de indus-tria subterránea. Así fue como, por ejemplo, los bajos fondos de Mani-la se hicieron pasar por las inme-diaciones de Los Ángeles.

Pechos y más pechos, explosiones constantes, desnudos generales y parciales, violencia desatada y sanguinolenta: “¡Es lo que el pú-

blico quería y se lo dimos!”, decía Corman. Ya hace unos años Quen-tin Tarantino y Robert Rodríguez materializaron esta apología en el díptico Grindhouse y sin ir más le-jos Rodríguez acaba de estrenar en nuestro país Machete, otra singu-lar ficcionalización-homenaje que recupera la forma y los motivos de estas económicas cult movies ensalzando para la causa la impo-nente figura del actor Danny Trejo. Es importante la reivindicación re-presentada en el díptico Tarantino-Rodríguez, pero también resulta clave el ejercicio de memoria his-tórica que propone Hartley para acercarnos al original, indagar en su contexto propiciador y poder comparar con las “falsificaciones”.

Filipinas llamando al ojo del espec-tador. Al resurgimiento de esta ci-nematografía en la última década, con espacio privilegiado en festiva-les de todo el mundo gracias a una horda de nuevos directores (desde Raya Martin a Lav Díaz, pasando por Adolfo Alix Jr. o Brillante Men-doza), viene a sumarse el filme de Hartley para completar con pers-pectiva histórica una etapa clave de la producción en dicho país. Combinando entrevistas a leyen-das, valioso material de archivo y clips ilustrativos de las películas exploit, el realizador australiano, en palabras de la reportera Megan Lehmann, “vuelve a convertir la ba-sura en tesoro”.


En una de las mejores secuencias de una película de yakuzas hecha por un cineasta que no es japonés, Yakuza de Sydney Pollack, Robert Mitchum se corta una falange con un cuchillo. Es un momento ritual, de sentida devoción: el detective Mitchum paga con la mutilación de uno de sus dedos la deuda contraí-da con el personaje de Takakura Ken. En Outrage, la última aporta-ción de Takeshi Kitano al género, a un tipo le cortan el dedo… ¡con un cutter! Kitano parece de vuelta de todo.

En Outrage casi no hay relato, sino extrapolación de un relato. No hay personajes, sino figuras que van de lo abstracto al cliché. Y su violen-cia sigue demostrando lo que Beat Takeshi declaró hace más de diez años: “El cine tiene cien años de vida y la tendencia del espectador es la de prever lo que va a suceder en la pantalla. En las escenas de violencia intento no darles lo que esperan”. Un dedo mal seccionado con un cutter es imprevisible. En Boiling Point, en una escena similar,

el cuchillo elegido no corta bien, por lo que es necesario golpear con una piedra sobre el filo para que el dedo quede seccionado.

Los yakuzas que ha interpretado en sus filmes van de lo salvaje a lo hierático. El de Boiling Point, Ueha-ra, es primario, violento, solitario y alcoholizado. Lo que deja en el filme es un reguero de sadismo e insatisfacción: le arroja una pelota de béisbol a su amante, la golpea y fuerza sexualmente, acribilla a sus rivales con una metralleta escon-dida en un ramo de flores, viola a la novia del jefe de la banda en el mismo lugar de la matanza e inten-ta sodomizar a su amigo mientras le obliga a follar con su amante.

Aniki Murakawa, el jefe del clan de Sonatine, es igual de violento –ata a un rival en el gancho de una grúa y le sumerge en el agua–, pero re-vela un cierto escepticismo y busca el sosiego en una casa cerca de la playa antes de optar por el suicidio. Aniki Yamamoto, el protagonista de Brother, debe desplazarse a Los Ángeles porque ya no encaja en los mecanismos del gansterismo japo-nés. Kitano fue primero un yakuza salvaje; después un escéptico y un desclasado. En El verano de Kikuji-ro ya es un matón de segunda que roba dinero a los niños. Hasta el renacimiento con Outrage, donde Kitano manda, ordena y dispara, convierte el tic facial en gesto de-terminante y reinventa el cine de yakuzas al mismo tiempo que se ríe del género.

Quim Casas

Outrage

GRACIAS, MAESTRO

Agárrense bien a las butacas que Takeshi Kitano ha vuelto dispuesto a arrancar cabezas de cuajo. Sin compasión, sin remisión, sin límites cognoscibles. Esto es salvajismo de grado superior: un huracán en espi-ral de mutilaciones, torturas y deca-pitaciones mostradas en una suerte de oligofrénico catálogo de toda la barbarie yakuza que el cine noir ja-ponés nos ha ido entregando a lo largo de los últimos cuarenta años. Kitano ha regresado al camino de la ultra violencia más cabreado y cachondo que nunca: aquí no hay lugar para la metaficción, ni siquie-ra para los tan apreciados tiempos muertos de obras como Sonatine (1993) o de la poética salpicada en

sangre de Hana-Bi (Flores de fuego)o Dolls; puesto que en Outrage sólo hay espacio para la carnaza, un fes-tín envenenado donde el único deus ex machina existente es la más insa-na e imprevista locura. No se enga-ñen: aquí no va a quedar con vida ni el apuntador.

Antes de emular al Takashi Miike de principios de siglo, la cosa arranca con el aroma cool de un Johnnie To montado, eso sí, con la precisa mirada que Kitano ha sabido con-servar desde los tiempos de Violent Cop: elipsis cortadas a ritmo de katana, contraplanos servidos co-mo puñetazos en el rostro (de esos que te acaban haciendo escupir los

dientes por las fosas nasales). En un principio, hay un Padrino que se divierte enfrentando a las dis-tintas familias yakuzas como quien quema hormigas con alcohol sin destilar; de hecho, todo arranca a modo de anécdota, de simple escar-miento. Luego, como era de prever, la cosa se complica y los cadáveres empiezan a multiplicarse de forma exponencial trazando un área mor-tífera donde es realmente comple-jo diferenciar quién está matando a quién o cuáles son las razones que les motivan a hacerlo. Da lo mis-mo: hay que seguir hacia adelante, rebanando dedos, desfigurando al contrincante, sumiéndolo en el más terrorífico de los horrores.

Ante tal pandemónium al especta-dor sólo le queda troncharse de risa. No hay otra vía de escape posible. Y es que Outrage es un divertimento en vertical, un ABC del descalabro que, si bien no entiende de matices, tampoco pierde el tiempo mostran-do aburridos accesorios narrativos tales como un argumento lógico o la sempiterna estructura dependiente de un clímax liberador. Ni falta que hace: Kitano, a sus 63 años, sigue manteniendo la ilusión masoquista de un púber que, pongo a Dios por testigo, hará arrancar aplausos con algo tan aparentemente inocente como un cutter. Decimos gracias.

Alejandro G. Calvo

S.O. FANTÀSTIC PANORAMA Auditori 16:30BEAT YAKUZA


The Shock Labyrinth: ExtremeMIEDOS INFANTILES

KanikosenWORKING CLASS HEROES

Cuando se es adulto es muy fácil reírse de las cosas que nos aterrori-zaban de niños. Ya no miramos de-bajo de la cama en busca del coco, ni nos aguantamos las ganas de ir al baño por miedo a atravesar ese pasillo bañado en una oscuridad inexpugnable. Incluso tratamos en vano de explicarles a nuestros hi-jos que es absurdo tenerle miedo a esas cosas. Pero entonces oímos un ruido extraño, o una ventana se abre de repente a causa del viento y ¡ay! por unos instantes volvemos a ser unos chiquillos temblorosos e indefensos.

Takashi Shimizu, que de miedos sabe un rato, se basa en ese esca-

lofrío que no recordamos por qué se produce, pero no terminamos de olvidar nunca, para vertebrar The Shock Labyrinth: Extreme. Como en It, el punto de partida del filme es el reencuentro entre un grupo de amigos que, siendo niños, vivieron una experiencia traumática: durante una visita al parque de atracciones desoyeron el consejo de sus madres y se adentraron en la casa del terror. Allí descubrieron que la atrac-ción ocultaba más peligros de los que creían, perdiendo a una de sus compañeras. Años después, la súbita reaparición de esta les obligará a volver al lugar donde se originaron todos sus miedos.

Tras el éxito de la saga La mal-dición (y su equivalente yankee El grito) el director japonés vuel-ve a dar en el clavo convirtiendo “Labyrinth of Fear”, una de los mayores reclamos del parque de atracciones Fuji-Q Highland, en escenario de su nueva película. Shimizu amplía las posibilidades de esta casa encantada (la más grande del mundo), integrando a la perfección su colección de trampas y sus múltiples recove-cos en el argumento del filme. También se suma con acierto a la fiebre por las tres dimensiones y dota la puesta en escena de una profundidad inaudita, llenando la película de pasadizos que no pa-recen tener fin y retorcidas esca-leras de caracol. Una arquitectura pesadillesca por la que los pro-tagonistas deambulan sin poder cerrar las cicatrices del pasado ni encontrar escapatoria.

¿Hace falta que digamos algo más para que vayáis de cabeza a verla? The Shock Labyrinth: Extreme es un tren de la bruja comme il faut que no hace dis-tinciones de edad a la hora de dar sustos. Así que poneos cómo-dos, limpiad vuestras gafas, abro-chaos los cinturones y preparaos para disfrutar de la atracción.

Un último consejo: si veis que un simpático conejito de peluche se acerca a vosotros, evitad la tenta-ción de acariciarlo…

Kanikosen, escrit per Tajiki Ko-bayashi i publicat l’any 1929, és un clàssic de la literatura japonesa del primer terç del segle XX –recent-ment reeditat a Espanya per Ático de los Libros amb el títol Kanikosen. El pesquero–. En els darrers anys ha tingut una revifada popular al seu país i s’ha convertit en un estan-dard per a tota una generació d’an-gry young men descontents amb la situació del proletariat al Japó. Fruit d’aquest renovat interès per l’obra seminal de Kobayashi –les vendes anuals s’han disparat, passant de 5.000 a 500.000 exemplars–, han aparegut dues peculiars adaptaci-ons de la novel·la. La primera pren la forma d’un manga i la segona és un heterodox transvasament a la gran pantalla signat per Hiroyuki Tanaka, més conegut com Sabu, i que pren el relleu a l’adaptació que Sô Yamamura va fer-ne l’any 1953.

El director de títols com ara Post-man Blues, Monday o The Bles-sing Bell fa una mirada personal al material que li serveix de base, i dissenya una posada en escena amb un alt component teatral (bona

part de l’acció transcorre en el ma-teix escenari: la sala de màquines d’un vaixell) i que defuig qualsevol contextualització temporal, situant-se en una època inconcreta que no pertany a l’època en què es va publicar el llibre ni és tampoc ben bé contemporània. Aquesta deci-sió sembla respondre al desig del director de potenciar els elements simbòlics que es poden extreure de l’argument de la novel·la: “El que m’interessava del llibre no era tant la lluita de classes com el fet de trencar les cadenes que et lliguen a una determinada situació. Volia dei-xar ben clar que això és una decisió i una responsabilitat estrictament individuals”.

A més, Sabu esquitxa la pel·lícula de petits gags visuals que, lluny de suposar un trencament del to de la pel·lícula o de trair l’esperit del llibre, funcionen com una bombona que oxigena la tensió creixent que es va acumulant entre els obrers i els pa-trons d’aquest pesquer de crancs.

Entre la llibertat formal i el compro-mís de transmetre com cal les tesis de Tetsuya Kobayashi; entre l’expe-rimentació i la voluntat d’atreure el públic jove a les taquilles –no és casualitat que la pel·lícula sigui pro-tagonitzada per l’ídol Ryûhei Matsu-da, vist a Big Bang Love, Juvenile-A i Gohatto–; entre Bertolt Brecht i l’enginy pop, Sabu ha fet una pel-lícula que, jugant tothora amb con-ceptes antitètics, en cap moment no es queda a mig camí dels seus objectius.

FOCUS 3D Auditori 12:30

SEVEN CHANCES Prado 21:00


Segundo de Chomón és una figura fonamental dels primers anys de la història del cinema. Va comen-çar la seva trajectòria a Barcelona, acolorint pel·lícules. El 1905 marxa a París i en poc temps es converteix en un dels tècnics més importants de la Pathé Frères. Especialitzat en cinema d’atraccions: fantasma-gories, bruixots, transformacions inversemblants i substitucions me-ravelloses, móns d’una imaginació desbocada pels que és conegut com el Méliès espanyol. Una excep-cional mostra del millor cinema pri-mitiu des de 1903 a 1912.

Les pel·lícules que es projecten:1903 Los héroes del sitio de Za-ragoza1904 L’hereu de Can Pruna / Bar-celone - Parc au crépuscle 1905 Plongeur Fantastic / Ah! La Barbe / Le roi des dollars 1906 Les cent trucs / Le courant électrique / L’antre de la sorcière 1907 Le spectre roug / La boîte à cigars / Les oeufs de pâques / Sculpteur express / Les tulips / En avant la musique / Ki ri ki, acroba-tes japonais 1908 La maison ensorcelée / Les lunatiques / Les papillons japo-nais / L’insaisissable pickpocket / Création de la serpentine / Electric hotel1909 Le petit Poucet / Le voleur invisible / Voyage sur Jupiter / Le théâtre électrique de Bob / Une ex-cursion incohérente 1912 Gérone, la venise espagnole / Supertition andalouse / Méta-morphoses / Barcelone, principale ville de la Catalogne

Prado 12:15

Invisible EyesULLS QUE NO VEUEN...

Segundo de Chomón

Les models són com els futbolistes: viuen una carrera fulgurant i pugen amb força a la cresta de l’onada, pe-rò han de retirar-se d’hora. Les pet-ges que el pas del temps deixa en el cos no perdonen i, si les cames no donen per a més en el cas dels fut-bolistes, les arrugues passen factura a les models. Invisible Eyes arrenca amb aquesta premissa. La protago-nista és Gaby, una dona que fa poc que ha deixat el món de la passarel-la i que no s’adapta a la seva nova vida. Deprimida, accepta l’oferta del seu mànager: passar uns dies a la seva casa de camp per a relaxar-se i oblidar les penes. El que li espera, però, és justament el contrari: aviat Gaby comença a sentir que no està sola a la casa. I la sensació de ser observada va en augment. Ella ho té molt clar, però l’espectador comen-çarà a dubtar: Hi ha realment algú? Som davant d’algun ésser fantàstic? O potser tot és producte de la seva imaginació?

Jan Harlan, padrí de la pel·lícula, sap molt bé que aquests interrogants en són el punt fort: “El que més m’agrada d’aquesta història és la

seva ambigüitat. Invisible Eyes està carregada d’intriga i de capes. És un film amb una mirada incisiva, un estil únic i unes interpretacions brillants. Hi veig talent! Per això he decidit do-nar suport a Invisible Eyes”. L’amo d’aquest talent és el debutant Oli-vier Cohen, un francès que per a la seva opera prima s’ha traslladat a Anglaterra.

Amb la mirada com a motor princi-pal, Cohen s’endinsa en el món de la seducció, les aparences i l’anhel. No sabem qui mira, però sí quin és l’ob-jecte de desig: la model Pia Mechler, un dels pocs elements presents en aquesta pel·lícula que juga amb poc més d’un únic personatge i un sol espai, la casa on es plantegen tots els dubtes. L’espai esdevé també protagonista, tal com afirma el direc-tor: “La majoria de localitzacions que vam veure tenien el clàssic look de pel·lícula de casa encantada. Jo volia una cosa diferent: l’estil de la casa havia de funcionar amb la història a nivell conceptual. En aquesta pel-lícula la casa està connectada amb tot allò que passa per la ment de Gaby”.

Cohen segueix la línia iniciada pel mestre del fantàstic i de la sèrie B, Jacques Tourneur: el so com a recurs per a transmetre allò que no es veu, el gust pel fora de camp i la capacitat de crear suspens amb ben poca co-sa. En aquest sentit, Invisible Eyes és la celebració d’una pel·lícula de sèrie B: un baix pressupost per a idees brillantment resoltes.

SEVEN CHANCES Prado 21:00

NOVES VISIONS - DISCOVERY Prado 17:00

TROBADA AMB L’EQUIP DE: SOUND OF NOISE, RARE EXPORTS: A CHRISTMAS TALE, FASE 7, LA CASA MUDA

Ah la barbe

Hotel eléctrico

Superstition andalouse

Voyage sur Jupiter

El domingo por la tarde en la sala Tramuntana se vivió un encuentro en el que la concentración de ta-lento por metro cuadrado supera-ba los límites habituales. Antonio José Navarro ofició de maestro de ceremonias de un evento en el que el público pudo charlar disten-didamente con los directores de Fase 7 (Nicolás Goldblat), La casa muda (Gustavo Hernández), Rare Exports: A Christmas Tale (Jalmari Helander) y Sound of Noise (Ola Simonsson y Johannes Stjäme). Gustavo Hernández abrió fuego: “La casa muda fue rodada con

6.000 dólares y en muy pocos días, con una cámara de fotos que tenía la opción de grabación en HD. El concepto era “Miedo real en tiempo real” y creó la expec-tativa suficiente como para que empezaran a llamarnos de festi-vales como el de Cannes”. Jalmari Helander habló de Rare Exports como “la continuación en forma-to largometraje de varios cortos que había rodado anteriormente sobre la Navidad, en los que ha-bía un Santa Claus muy alejado del de Coca-Cola. Mi Santa Claus es una bestia salvaje, agresiva y que da mucho miedo”. Simons-

son y Stjäme presentaron Sound of Noise como “un thriller musical sin demasiada sangre, ¡pedimos perdón al público del Festival por esto!. Fue un proceso muy es-pecial pero complicado, porque las escenas musicales fueron muy difíciles de rodar: durante un año estuvimos recopilando los sonidos que luego emplea-mos en los números musicales”. En el turno de preguntas, se le comentó a Helander la estupen-da interpretación del niño pro-tagonista: “Es mi sobrino, y he trabajado con él anteriormente

en anuncios y varios cortos. Es un niño muy travieso y alocado, siempre haciendo gamberradas en el set, pero cuando grito “¡Ac-ción!” es increíble cómo cambia. De repente se convierte en todo un actor profesional”. Hernán-dez habló del hecho de que su película esté rodada en un solo plano secuencia: “Es un plano se-cuencia real, al menos para los espectadores. Es como una pis-cina: la tienes que disfrutar sin pensar cómo ha sido construida”. Para terminar, se les preguntó a todos sobre su futuro próximo, ya

que todos son debutantes. Helan-der afirmó que Rare Exports iba a estrenarse en su país, Finlan-dia, estas Navidades. Hernández comentó que, con el recorrido de La casa muda por festivales, no ha tenido aún hemos de pensar en su próximo proyecto. Según Simmonson y Stjäme: “Trabaja-mos tanto tiempo (diez años) en esta película y fue un proceso tan complicado que lo siguiente que hagamos será algo mucho más pequeño, más experimental. Nosotros dos llevando cámara y sonido, un actor y nada más”.


HiganjimaLA ISLA DE LOS VAMPIROS

CASA ÀSIA - MARATÓ VAMPIRES 2 Retiro 00:45

Durante los últimos años, y en gran parte gracias al éxito mun-dial de la saga Crepúsculo, la programación del festival ha mos-trado el retorno a la primera lí-nea del subgénero vampírico. Los monstruos chupasangres, tanto los pensados para todos los pú-blicos como los más radicales, vuelven a estar de moda entre los aficionados. No es de extrañar, pues, que sea precisamente aho-ra cuando, con esta coproducción japonesa-coreana, se haya optado por adaptar el popular manga de terror Higanjima. Esta veterana serie de Koji Matsumoto, todo un clásico en Japón, lleva publicán-dose semanalmente desde 2003 en la revista Young Champion (y ha alcanzado ya los 31 volúmenes recopilatorios).

Para llevar adelante esta produc-ción, se ha recurrido a una inte-resante combinación de talentos. Por un lado, el guionista Tetsuya Oishi, que adaptó en las exitosas Death Note y Death Note: The Last Name (vistas en ediciones anteriores del festival) el famoso manga homónimo de Tsugumi Oba y Takeshi Obata. Y por el otro, el director Kim Tae-gyun, que ya demostró en su explosiva Volcano High School, también presentada en Sitges, que era capaz de con-ciliar adolescencia y artes marcia-les al más puro estilo anime. Un tándem perfecto para llevar ade-lante semejante adaptación.

Ambos han afrontado el compli-cado reto de condensar la densa mitología del original en sólo dos

horas de metraje, respetando al máximo personajes y situaciones reconocibles por el aficionado. Así, como en el manga de Matsumoto, el protagonista es el joven Akira (Hideo Ishiguro), cuyo hermano Atsushi (Dai Watanabe, recién sa-lido de la saga Crows Zero) lleva dos años desaparecido. Cuando se cruza en su vida una extraña joven, Rei (Asami Mizukawa), que afirma que puede encontrarlo en una isla perdida del archipiélago japonés, no duda en acompañar-la hasta allí junto a sus mejores amigos. Incluso después de que les cuente que está dominada por un antiquísimo vampiro, que ha transformado a sus habitantes en no muertos para que puedan ser-virle, y realiza experimentos para fortalecer su pequeño ejército.

Con la proyección de los largos Suck y Prowl y el corto

To My Mother and Father

Ayer tuvimos una oportunidad de lujo para (re)descubrir la obra de José Val del Omar, un “cineasta de vanguardia avant la lettre”, como lo ha definido Antonio José Navarro. Este artis-ta de origen cántabro es objeto este año de una exposición en el Reina Sofía de Madrid (Des-bordamiento de Val del Omar) y de un completo pack de DVD editado por Cameo. Dos buení-simas noticias para los cinéfilos. En la charla, Román Gubern lo definió como un “francotirador robinsonico, solitario y marginal” y Andrés Hispano, director del do-cumental Fragmentos para una historia del otro cine español afir-mó que “Val del Omar es el único cineasta español con un imagi-nario absolutamente personal, que no está anclado en ningún movimiento o escuela. Su obra está repleta de ambivalencias, es a la vez vanguardista y arcaica”. Luego le tocó el turno a Gonzalo Sáenz de Buruaga, especialista, yerno y “representante de Val del Omar en esta galaxia”, quien co-mentó que en el Reina Sofía se expondrá al público, por primera vez, parte del PLAT, el laboratorio en el que Val del Omar llevaba a cabo sus experimentos mecáni-

cos con la luz y el sonido. Sáenz de Buruaga lo ha descrito como un “mecamístico” (un místico a través de las máquinas) cuyo ma-terial básico de trabajo es la luz. Román Gubern, crítico y autor del libro José Val del Omar, cinemista habló de él como un “tecnólogo, como Welles, Méliès o Sokurov, a quien le interesaba la máquina, el hardware”, que “pudo llevar a ca-bo sus películas porque se las fi-nanciaba su hija, que actuaba de mecenas”. Para él, Val del Omar “encarna el paradigma de lo que Pasolini llamó cine de poesía”, a contracorriente del cine realista que se hacía en los cincuenta, su etapa de máximo esplendor. También ha hablado acerca de la faceta de antropólogo y etnó-grafo del autor, representada en sus Misiones Pedagógicas. Por último, Piluca Baquero, pro-ductora, César Velasco Broca y Víctor Berlín, director y guionista del corto Val del Omar fuera de sus casillas presentaron los con-tenidos del DVD editado por Ca-meo, que recoge la mayor parte de la obra del cineasta: “No toda”, afirmó Baquero, “hemos encon-trado nuevas películas hace unos meses, que intentaremos intro-ducir en una futura reedición”.

VAL DEL OMAR I EL SEU TRÍPTICO ELEMENTAL DE ESPAÑA


The People vs. George LucasFANS FATALES

NOVES VISIONS-NO FICCIÓ Prado, 19:00

Cuando se anunció que George Lucas preparaba las precuelas de La guerra de las galaxias, los fans sintieron una (escalofriante) con-moción en la fuerza. ¿Podría repetir el multimillonario, empresario ju-guetero y más bien viejuno Lucas la magia, la emoción y la arrolladora imaginación desplegada por el jo-ven George en los 70? Ocho años, un Jar Jar Binks y centenares de chromas después, la respuesta es contundente: La guerra de las galaxias, el mito de los jóvenes de varias generaciones, el Santo Grial del cine de entretenimiento, la me-dida de todas las cosas, ha sido co-rrompido por quien menos podrías

esperar...¡su propio Padre! En The People vs. George Lucas, el villano no es ni el Emperador Palpatine ni Darth Vader, sino el propio Lucas, cuyo peinado –todo hay que decirlo- se parece cada vez más al casco de este último en un inquietante proce-so de identificación entre creador y personaje. Alguien debería haberle dicho a George Lucas que el fandom es co-mo una peligrosa bestia dormida: parece tranquila, pero en cualquier momento puede despertarse con hambre. O como un gremlin, con unas reglas muy detalladas y estric-tas para su cuidado. No hay que

mojarle con agua, no hay que darle de comer después de medianoche y no hay que hacer precuelas ver-gonzantes de sus mitos fundaciona-les (o secuelas: no olvidemos que Mr. Lucas fue también productor de Indiana Jones y la calavera de cristal... ¿Shia Labeouf como suce-sor de Indy? ¿Extraterrestres? ¿En serio?). Si te saltas alguna de estas normas, corres el riesgo de que el fan se convierta en: a) un psicópata que secuestra al autor para que, de una vez por todas, cree una obra en condiciones (que quede claro que no estoy dando ideas); b) en un ofendido e iracundo energúmeno que graba videos contra el mismo

autor y los cuelga en YouTube; o c) en un geek espabilado, y con mu-cho sentido del humor, que decide hacer una película sobre todo esto. “Le dieron su amor, su dinero y sus parodias on-line. Él les dio...LAS PRECUELAS” (leer estas dos últimas palabras como si sonaran en reverb). El tagline de The People vs. George Lucas deja claro el ca-rácter festivo que impregna una película hecha para los fans, que es, además, uno de los mejores y más certeros retratos audiovisuales sobre la cultura geek (con permiso de Freaks and Geeks, la serie de TV de Judd Appatow). Elaborada a partir de una mezcla de materiales

“innobles” procedentes de Internet (vídeos sobre la saga, realizados por los seguidores, de diversos formatos: animación, marionetas, imagen real...) con entrevistas a cineastas, músicos y estudiosos, el filme es una aproximación lú-dica y pop al fenómeno fan que rodea a La guerra de las galaxias. Al final, la sangre no llega al río y el director de cide indultar a Lu-cas por su condición de creador de personajes cinematográficos bigger than life. Al fin y al cabo, es el padre de Han, Luke, Indy así no puedes estar enfado con él durante mucho tiempo!. Y él lo sabe (risa maléfica de fondo).

TRES COSAS QUE CABREARON A LOS FANS DE LA GUERRA DE LAS GALAXIAS:

Jar Jar Binks: ¿Hace falta decir algo más? Añadidos digitales que rompen la magia del original. Anakin y Padmé y su idilio amoroso-campestre.


PROGRAMACIÓAVUI - DImARTS 12

10:00h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióThirteen AssassinsTakashi Miike. Japó, 2010. Amb Koji Yakusho, Takayuki Yamada, Yusuke Iseya. 126’.Sense necessitat de cap mena de pre-sentació, Miike torna a Sitges amb un remake del film homònim que va dirigir Eichi Kudo l’any 1963. Rodada amb un classicisme rigorós fins al terç final, que esdevé pur espectacle, el film suma sis als set samurais de Kurosawa.

10:00h. Retiro S.O. Fantàstic Panorama EspecialsZebraman: Attack on Zebra City *Takashi Miike. Japó, 2010. Amb Sho Aikawa, Riisa Naka, Tsuyoshi Abe. 106’.

10:00h. PradoClasses Magistrals masterclass Joe Dante: Trailers from Hell

12:15h. RetiroCurts d’animació a competició IIWho is Bleeding?Land of the Heads (Au pays des têtes)Love PatateThe Skeleton-Woman (La femme-squelette)Mutant LandScary TherapyThere Are Spirits (Ci sono gli spiriti)Tord and TordStanley PickleA New Life! (Une nouvelle vie!)Le malinconiche pene del gromThe Lost ThingThe Moon BirdZbigniev’s Cupboard

12:15h. PradoSitges ClàssicsSegundo de Chomón * + Taula rodona

12:30h. AuditoriFocus 3DThe Shock Labyrinth: Extreme *Takashi Shimizu. Japó, 2010. Amb Yuga Yagira, Misako Renbutsu, Ryo Katsuji. 89’.Yuki va desaparèixer misteriosament en una fira d’atraccions sense que nin-gú no hi trobés cap explicació. Shimizu aprofita el 3-D per a reactualitzar els estilemes del j-horror amb una visita al túnel del terror, l’atracció preferida de la nostra infantesa.

14:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióFile Under miscellaneous (curt)Black DeathChristopher Smith. Alemanya, 2010. Amb Sean Bean, Eddie Redmayne, Carice Van Houten. 102’.

14:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióDream Home *Pang Ho-cheung. Hong Kong, 2010. Amb Josie Ho, Eason Chan, Derek Tsang. 96’.

15:00h. PradoSessions Especialsmachete maidens Unleashed! Mark Hartley. Austràlia, 2010. Amb Roger Corman, John Landis, Eddie Ro-mero. 85’.

16:30h. AuditoriS.O. Fantàstic Panorama CompeticióOutrage (Autoreiji)Takeshi Kitano. Japó, 2010. Amb Beat Takeshi, Kippei Shiina, Ryo Kase. 110’.

16:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióRare Exports: A Christmas Tale *Jalmari Helander. Finlàndia, Noruega, França, Suècia, 2010. Amb Onni Tom-mila, Jorma Tommila, Per Christian Ellefsen. 80’.Les investigacions que duu a terme un grup de científics en un poble de Finlàndia estan alterant la seva vida quo-tidiana. La curiosidad portarà un nen a descobrir l’origen d’un dels personatges més populars del Nadal. Aquest any el Pare Noel arriba a Sitges... a l’octubre!

17:00h. PradoNoves Visions - DiscoveryInvisible Eyes *Olivier Cohen. Regne Unit, França, 2009. Amb Pia Mechler, Simon Merrells, Mi-chael Mears. 107’.

18:30h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama Especials14 Blades *Daniel Lee. Hong Kong, Xina, Singapur, 2010. Amb Donnie Yen, Vicky Zhao, Kate Tsui. 113’.

18:45h. AuditoriFocus 3Dmaternidad 3D (presentació) *Manuel Martínez Velasco. Espanya. Amb Ana Risueño, Marc Clotet. Una joven embarazada y una nueva médica residente llegan a un hospital materno-infantil. Pronto empezarán a desarrollarse extraños y terroríficos acontecimientos.

Amphibious 3D *Brian Yuzna. Països Baixos, Indonèsia, 2010. Amb Michael Paré, Janna Fassaert, Monica Sayangbati. 86’.

19:00h. PradoNoves Visions – No FiccióThe People vs. George Lucas *Alexandre O. Philippe. Regne Unit, EUA, 2010. Amb Neil Gaiman, Ray Harryhau-sen, David Brin. 97’.

20:30h. AuditoriOficial Fantàstic GalasI Want To Be A Soldier *Christian Molina. Espanya, Itàlia, 2010. Amb Danny Glover, Robert Englund, Cassandra Gava. 88’.

20:45h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióStake Land *Jim Mickle. EUA, 2010. Amb Kelly McGi-llis, Danielle Harris, Connor Paolo. 93’.

21:00h. PradoSeven ChancesKanikosen *Sabu. Japó, 2009. Amb Ryuhei Matsuda, Hidetoshi Nishijima, Kengo Kora. 120’.En un vaixell de pesca, un tirànic enca-rregat castiga amb la mort els treballa-dors que tracten d’escapar. Una altra adaptació d’aquesta obra mestra de la literatura proletària nipona que advoca a favor de la revolució de la classe treba-lladora de manera teatral, claustrofòbica i irònica.

22:30h. AuditoriS.O. Fantàstic GalesVicenta (curt)

Super *James Gunn. EUA, 2010. Amb Rainn Wilson, Ellen Page, Liv Tyler, Kevin Ba-con. 96’.

22:45h. RetiroS.O. Fantàstic Panorama CompeticióInsidious *James Wan. EUA, 2010. Amb Patrick Wil-son, Rose Byrne, Barbara Hershey. 97’.Quan el fill petit d’una família pateixi un accident i caigui en coma, començaran a produir-se extranys fenòmens que no semblen d’aquest món. Decidits a crear el Poltergeist del nou mil·leni, els coneguts creadors de la saga Saw faran saltar la sorpresa més terrorífica quan menys ho espereu.

23:15h. PradoNoves Visions - FiccióA Horrible Way to Die *

Adam Wingard. EUA, 2010. Amb A. J. Bowen, Amy Seimetz, Joe Swanberg. 85’.

00:45h. Retiro (*)Marató Vampires 2To my mother and Father (curt)Higanjima *Kim Tae-gyun. Japó, Corea del Sud, 2010. Amb Hideo Ishiguro, Dai Watanabe, Miori Takimoto. 122’.Suck *Rob Stefaniuk. Canadà, 2009. Amb Rob Stefaniuk, Jessica Paré, Paul Anthony. 90’.Prowl *Patrik Syversen. EUA, 2010. Amb Ruta Gedmintas, Joshua Bowman, Courtney Hope. 81’.

01:00h. AuditoriS.O. Fantàstic Panorama Especials Ahong (curt)Bodyguards and Assassins *Teddy Chen. Hong Kong, Xina, 2009. Amb Donnie Yen, Wang Xueqi, Tony Leung Ka-fai. 138’.Luxós drama d’acció que desemboca en un megaespectacle d’arts marcials rodat a temps real i que aconsegueix una equilibrada combinació de força, emotivitat i revisió històrica com només la cinematografia made in Hong Kong és capaç de facturar.

01:00h. PradoJe t’aime (curt)machete maidens Unleashed! *Mark Hartley. Austràlia, 2010. Amb Roger Corman, John Landis, Eddie Romero. 85’.SharktopusDeclan O’Brien. EUA, 2010. Amb Eric Ro-berts, Ralph Garman, Sara Malakul Lane.

BRIGADOON

SALA TRAmUNTANA

15:00 Estrena Brigadoon 20th Century BoysYukihiko Tsutsuni. Japó, 2008. 142’Sorteig de 3 packs entre els assistants

17:45 masterclass Impartida per David Bracci. Col.labo-rador habitual dins el terreny dels FX als films de Darío Argento

18:45 V, han tornat Presentació de la campanya de TV3

19:30 Presentació TAC (Terror Arreu de Catalunya)

20:30 mick Garris SpecialQuicksilver Highway EE.UU. 1997, 90’Post mortemPrograma d’entrevistes amb Wes Craven i John Carpenter. 30’. V.O. Amb la presència de Mick Garris.

22:45 Brigadoon – mondo maca-bro Rojo sangre. 10 años a puro gé-nero. Elian Aguilar. Argentina, 2010. 90’

00:20 Asian Trash Cinema Heroine Cruel StoryHizen Kisuke. Japó, 2010. 88’. V.O.

12:00Trobada amb Julie i Roger Corman

13:00La sang més fresca del nou cinema de terror nord-americà: Brad Ander-son, Courtney Solomon, James Wan i Jim Mickle

17:00Tweet Peli: Roger Gual, Àngel Llàcer, David Matamoros, Abel Folk & Joan Riedweg

EL DIARI DEL FESTIVAL

Coordinació:Ricardo ReparazVioleta KovascicsRedacció:María Adell, Tonio L. AlarcónGerard Casau, Covadonga G. Lahera, Violeta KovacsicsDisseny:Estudio Fénix(Juan Carlos GómezMarta RieraFrancisco Valenciano)Fotògrafs:Miguel Ángel ChazoJesús ParísCorrector:Xavier VivesVoluntària:Patricia Salvatierra

(*) Degut a un error, la projecció de La Wikipeli: Miedo queda anul·lada, ja que es va adelantar a ahir dilluns.


PROGRAMACIÓDEMÀ - DIMECRES 13

09.30h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama Competició7 days (Les 7 jours du Talion)Daniel Grou. Canadà, 2009. Amb Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil. 115’.

10:30h. PradoNoves Visions - FiccióEarthlingClay Liford. EUA, 2010. Amb Rebecca Spence, Amelia Turner, Matt Socia. 114’.

10:45h. AuditoriOficial Fantàstic GalasEasy Money (Snabba Cash)Daniél Espinosa. Suècia, 2010. Amb Joel Kinnaman, Matias Padin Varela, Dragomir Mrsic. 124’.

11:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióBlack Death *Christopher Smith. Alemanya, 2010. Amb Sean Bean, Eddie Redmayne, Carice Van Houten. 102’.

12:30h. PradoNoves Visions - FiccióMiyokoYoshifumi Tsubota. Japó, 2009. Amb Kenji Mizuhashi, Marie Machida, Shoichi Honda. 86’.

13:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióMy JoySergei Loznitsa. Ucraïna, Alemanya, 2010. Amb Victor Nemets, Vlad Ivanov, Maria Varsami. 127’.En un pla seqüència, la càmera segueix el cos d’un home que algú arrossega fins a enterrar-lo sota una capa de ciment. Amb aquest inici, i a mig camí entre el cinema negre i l’atmosfera fantàstica, el film queda marcat per la violència i els principis més crus de supervivència.

13:45h. RetiroS. O. Fantàstic GalasVanishing on 7th Street *Brad Anderson. EUA, 2010. Amb Hayden Christensen, Jacob Latimore, John Legui-zamo. 90’.

14:30h. PradoNoves Visions - FiccióThe Wild HuntAlexandre Franchi. Canadà, 2009. Amb Mark A. Krupa, Ricky Mabe, Tiio Horn. 96’.

16:00h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióKosmos *Reha Erdem. Turquia, Bulgària, 2009. Amb Sermet Yeşil, Türkü Turan, Hakan Altuntaş. 122’.

16:00h. RetiroAnima’tLes bessones del carrer de Ponent (curt) Martyris (curt)Surviving Life *Jan Svankmajer. República Txeca, Eslovàquia, 2010. 105’.Un home casat somnia que flirteja amb una jove anomenada Eva. Quan el som-ni es converteix en obsessió, decideix visitar un psquiatra que utilitzarà com a teràpia des de moments de la seva infància fins a la relació amb la seva dona. El geni de la imaginació presenta la que, segons ell, serà la seva última pel·lícula.

16:30h. PradoNoves Visions – No FiccióThe Mouth of the Wolf (La bocca del lupo) *Pietro Marcello. Itàlia, 2009. Amb Mary Monaco, Enzo Motta, Franco Leo. 67’.

18:15h. PradoS. O. Fantàstic Panorama EspecialsLa doppia ora (The double hour) *Giuseppe Capotondi. Itàlia, 2009. Amb Ksenia Rappoport, Filippo Timi, Antonia Truppo. 94’.

18:30h. AuditoriS. O. Fantàstic Panorama Especials Rejovenir (curt) La posesión de Emma Evans (Exor-cismus) *Manuel Carballo. Espanya, 2010. Amb Sophie Vavasseur, Stephen Billington, Lazzaro Oertli. 99’.Emma s’enfronta al pitjor dels malsons: l’adolescència. Farta del control dels seus pares, la guiarà el seu tiet, un sacerdot que en el passat va practicar sense èxit un exorcisme. Els canvis propis de l’adolescència, però, donaran pas a un altre tipus de mutació...

18:45h. RetiroCasa AsiaGallants *Derek Kwok i Clement Cheng. Hong Kong, 2010. Amb Leung Siu-lung, Chan Koon-tai, Teddy Robin. 97’.

20:15h. PradoSeven ChancesHenri-Georges Clouzot’s Inferno (L’Enfer d’Henri-Georges Clouzot) *Serge Bromberg i Ruxandra Medrea. França, 2009. Amb Romy Schneider, Bérénice Bejo, Serge Reggiani. 100’.

20:30h. Auditori S. O. Fantàstic Panorama CompeticióAll Flowers in Time (curt) Twelve *Joel Schumacher. França, EUA, 2009. Amb Chace Crawford, Curtis Jackson, Emma Roberts. 94’.La vida de Mike comença a col·lapsar-se quan el seu cosí és assassinat i una nova droga, “twelve”, emergeix com la substància de moda. Schumacher trasllada aquest best seller a la panta-lla amb un repartiment de traca encap-çalat per Chace Crawford (Gossip Girl) i el raper 50 Cent.

20:45h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama Competició7 days (Les 7 jours du Talion) *Daniel Grou. Canadà, 2009. Amb Claude Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil. 115’.

22:15h. PradoNoves Visions - FiccióMiyoko *Yoshifumi Tsubota. Japó, 2009. Amb Kenji Mizuhashi, Marie Machida, Shoichi Honda. 86’.

22:30h. AuditoriS.O. Fantàstic CompeticióThirteen AssassinsTakashi Miike. Japó, 2010. Amb Koji Yakusho, Takayuki Yamada, Yusuke Iseya. 126’.

23:00h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama CompeticióOutrage (Autoreiji) *Takeshi Kitano. Japó, 2010. Amb Beat Takeshi, Kippei Shiina, Ryo Kase. 110’.

00:15h. PradoCondenados a luchar (curt)TonyGerard Johnson. Regne Unit, 2009. Amb Peter Ferdinando, Ricky Grover, George Russo. 72’.Vampires *Vincent Lannoo. Bèlgica, 2009. Amb Carlo Ferrante, Vera van Dooren, Pierre Lognay. 90’.Comèdia de vampirs i mockumentary es donen la mà en aquesta història sobre els Saint-Germain, una família de vampirs que obre la porta de casa seva per deixar que un grup de reporters sigui testimoni directe dels seus problemes socials, familiars i... nutricionals.

01:00h. AuditoriS. O. Fantàstic Panorama CompeticióHand Soap (curt)Cold FishSion Sono. Japó, 2010. Amb Mitsuru Fu-kikoshi, Denden, Asuka Kurosawa. 145’.Sorpresa robant en un comerç, la jove Mitsuko rebrà l’ajuda d’un home molt més perillós del que sembla. Després de la monumental Love Exposure, el director més inquietant, pervers i combatiu de Japó redueix un pèl el metratge per adaptar un macabre succés amb el que tornar a penetrar a l’interior de la bogeria i la perversitat de l’ànima humana.

01:00h. RetiroMidnight X-TremeJe t’aime (curts)Sharktopus *Declan O’Brien. EUA, 2010. Amb Eric Roberts, Ralph Garman, Sara Malakul Lane.Roger Corman se suma a la nova mo-da de produir sèrie B impossible però aportant tota la seva sabiduria i sentit de l’humor a una monster movie prota-gonitzada per una mescla genètica de tauró i pop gegant. La resposta con-temporània al cinema que va produir i dirigir el propi Corman als anys 50.

BRIGADOON

SALA TRAMUNTANA

15:00 SHOTS 2010Selecció de diferents curts de la última edició del SHOTS. 60’

16:15 Estrena Documental Herschell Gordon Lewis – The Godfather of GoreFrank Henenlotter i Jimmy Maslon. EE.UU, 2010. 106’. V.O.

18:15 Presentació Nocte: El terror ya tiene nombre propio. 45’

19:15 Cicle Sergio Martino La coda dello scorpioneItalia, 1972. 92’. V.O.S.A. Amb la presència de Sergio Martino

21:00 Estrena Brigadoon The Uh-Oh Show Herschell Gordon Lewis. EE.UU, 2010. 90’. V.O.

22:45 Estrena Brigadoon Paula PaulaJesús Franco. Espanya, 2010. 66’ Posición: Violación.Naxo Fiol. Espanya, 2010. 8’

00:00 Brigadoon – Mondo Ma-cabro La casa de las siete tumbasPedro Stocki. Argentina, 1982. 88’

* Últim passi

17:00Trobada internacional de blogs i portals d’Internet de cinema fantàs-tic i de terror.

Dimarts 12 d’Octubre de 2010 · Número 6 · DIARI DEL FESTIVAL 3 Dimarts 12 octubre 2010 Jalmari Helander, director de Rare Exports: A Christmas Tale. Richard Kelly recull la Màquina

Documents