Top Banner
Llacuna de la Murtra – 2010 - 1 CONTES COOPERATIUS (edició 2010) El Premi Llacuna de la Murtra el promou l'Ajuntament de Gavà amb la collaboració de les Biblioteques Públiques i el Servei Educatiu Baix Llobregat II del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. La primera edició data de l’any 1997. Any rere any s’han anat succeint les edicions del Premi Llacuna de la Murtra amb èxit creixent i amb gran participació dels Centres Escolars de Gavà. Cal estar molt agraïts a l’esforç i a la dedicació que hi han posat els i les mestres de Primària i el professorat de Secundària que amb la seva collaboració l’han fet possible durant tants anys. Com ja coneixeu pel curs passat, vam començar aquest nou projecte de creació literària collectiva a nivell de grup i també de xarxa amb totes les escoles de Gavà. La proposta responia a un model de treball en equip, collaboratiu i seqüencial, fruit del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC). L’elaboració del conte de cadascun dels grups va ser personal, però alhora va formar part d’un mateix producte final. Aquest nou curs escolar, i continuant en la mateixa línia de treball amb la collaboració de l'alumnat i del professorat implicat, es crearan un conjunt de contes nous que viatjaran virtualment per totes les aules d’un centre cap a un altre amb la mateixa dinàmica que es va dur a terme en l’edició passada. Esperem i desitgem que en gaudiu.
43

Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Feb 22, 2016

Download

Documents

Fermín Díez

Contes cooperatius Murtra 2010 realitzats pels alumnes d'ESO, 1r cicle, dels centres de Gavà
Welcome message from author
This document is posted to help you gain knowledge. Please leave a comment to let me know what you think about it! Share it to your friends and learn new things together.
Transcript
Page 1: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Llacuna de la Murtra – 2010 - 1

CONTES COOPERATIUS (edició 2010)

El Premi Llacuna de la Murtra el promou l'Ajuntament de Gavà amb la col�laboració de les Biblioteques Públiques i el Servei Educatiu Baix Llobregat II del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. La primera edició data de l’any 1997.

Any rere any s’han anat succeint les edicions del Premi Llacuna de la Murtra amb èxit creixent i amb gran participació dels Centres Escolars de Gavà. Cal estar molt agraïts a l’esforç i a la dedicació que hi han posat els i les mestres de Primària i el professorat de Secundària que amb la seva col�laboració l’han fet possible durant tants anys.

Com ja coneixeu pel curs passat, vam començar aquest nou projecte de creació literària col�lectiva a nivell de grup i també de xarxa amb totes les escoles de Gavà.

La proposta responia a un model de treball en equip, col�laboratiu i seqüencial, fruit del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC).

L’elaboració del conte de cadascun dels grups va ser personal, però alhora va formar part d’un mateix producte final.

Aquest nou curs escolar, i continuant en la mateixa línia de treball amb la col�laboració de l'alumnat i del professorat implicat, es crearan un conjunt de contes nous que viatjaran virtualment per totes les aules d’un centre cap a un altre amb la mateixa dinàmica que es va dur a terme en l’edició passada.

Esperem i desitgem que en gaudiu.

Page 2: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Llacuna de la Murtra – 2010 - 2

INDEX

CONTES COOPERATIUS (EDICIÓ 2010) ................................................................... 1

1. L'ORFENAT ANOMENAT LLACUNA DE LA MURTRA ........... ............................ 3

1r d'ESO (grup 2) Institut Bruguers 1r ESO C Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Institut El Calamot 1r ESO Col·legi Immaculada

2. L'AMISTAT NO ES POT COMPRAR ....................... ............................................. 10

1r ESO A Col·legi Santo Angel 1r ESO C Institut El Calamot 1r ESO B Col·legi Sagrada Família 1r ESO Col·legi San Pedro

3. TOTS ELS DIES SÓN FESTA ........................... .................................................. 17

1r ESO Col·legi Sagrat Cor 1r ESO A Col·legi Sagrada Família 1r ESO B Col·legi Santo Angel 1r d'ESO GT Institut Bruguers

4. LES AVENTURES I DESVENTURES D'UN CARREGADOR DE MÒBI L ............ 24

2n ESO Col·legi San Pedro 2n d'ESO B Institut El Calamot 2n ESO A Col·legi Sagrada Família 2n ESO B Col·legi Santo Angel

5. L' ARBRE MÀGIC ...................... ............. ............................................................ 32

2n d'ESO C Institut El Calamot 2n ESO B Col·legi Sagrada Família 2n ESO Col·legi Sagrat Cor

6. UN MISTERI A PHANTOM MANOR ........................ ............................................ 37

2n ESO A Col·legi Santo Angel 2n ESO Col·legi Immaculada Concepció 2n ESO C Col·legi Sagrada Família

Page 3: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 3

L'orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Autors:

1r d'ESO (grup 2) Institut Bruguers

1r ESO C Col�legi Sagrada Família

1r ESO B Institut El Calamot

1r ESO Col�legi Immaculada

Corria l’any 1942, temps de postguerra en un poble a prop de Barcelona anomenat Gavà. Al costat del cementiri, tocant un gran bosc, hi havia un orfenat anomenat Llacuna de la Murtra. A Gavà se sentien històries estranyes sobre aquell orfenat i els nens que allà vivien estaven tristos perquè havien perdut les seves famílies. Estudiaven al matí, jugaven, feien deures o treballaven el camp a les tardes. Els caps de setmana, si podien, marxaven per veure els seus familiars, però sempre hi havia un grup que no podia marxar perquè no en tenia cap.

Un dissabte, els professors i gairebé tots els nens havien anat de cap de setmana i només un grup de vuit nens i la senyoreta Claudia, la cap d’estudis, s’havien hagut de quedar a l’orfenat sense poder marxar.

Després de dinar, la senyoreta Clàudia es va quedar ben adormida al sofà mentre els nens pensaven alguna manera divertida de passar la tarda. En realitat havien de fer deures, però ningú tenia cap ganes de fer-los; així que gairebé sense parlar-ho, tots van decidir escapar saltant la tanca per divertir-se pels voltants del bosc. Sabien que això els costaria un càstig pel diumenge, però no els importava gens. Havien decidit passar-ho bé i ara només els interessava marxar d’allà i buscar aventures.

El nom d’aquell orfenat tenia sentit perquè en el bosc que hi havia al costat els arbres rodejaven una llacuna d’aigües profundes, plenes d’algues i plantes aquàtiques que la feien pudent i sinistra. Sabien que estava absolutament prohibit apropar-se a la llacuna, però tot i així van arribar fins vora de l’aigua i es van posar a tirar pedres. En principi va ser un joc com un

Page 4: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 4

altre, les triaven de diferents mides i les llançaven per veure qui arribava més lluny. La sorpresa la van tenir quan van observar que hi havia una zona de la llacuna, no gaire llunyana de la vora, on les pedres sonaven més fort i picaven en un lloc ben dur i rebotaven, com si allà hi hagués alguna construcció que impedís que les pedres s’enfonsessin. Ràpidament van poder estar ben segurs que hi havia una plataforma ben ampla a prop de la superfície de l’aigua i que les pedres picaven allà i no s’enfonsaven gaire. Van creure que allò devia ser algun espai secret relacionat amb les històries misterioses que s’explicaven sobre l’orfenat durant la guerra i van decidir investigar. Van córrer cap a l’orfenat i van tornar a entrar saltant pel mateix espai de la tanca per on havien sortit. Esperaven que la cap d’estudis no s’hagués adonat que ells no havien estat treballant durant aquella estona i així podrien mirar de treure-li informació sobre aquella construcció estranya que havien descobert a la llacuna.

Van decidir separar-se per poder moure’s amb més seguretat. Les noies anirien a vigilar què feia la senyoreta Clàudia mentre els nois miraven d’entrar al despatx del director, la senyor Esteve, per veure si trobaven els plànols de l’orfenat. Pensaven que aquella construcció enfonsada estaria ben dibuixada i marcada per sota de la Llacuna de la Murtra i així sabrien com arribar fins allà, potser havia algun passadís secret i l’havien de descobrir. Les noies la retindrien en una part de l’orfenat mentre els nois intentaven obrir el despatx per buscar els plànols als arxius dels calaixos. Allò estava resultant la mar de divertit i no volien que res els impedís continuar investigant.

Quan van arribar a la porta del despatx del director van veure que estava tancada amb clau. Mai s’havien fixat que la forma que es dibuixava en el seu pany era molt estranya i no recordaven haver-la vist mai, era prou gran i estranya com perquè els hagués cridat l’atenció abans, però cap dels cinc s’havia fixat en això abans. Van pensar que segur que la senyoreta Clàudia tenia aquella clau en algun lloc. La cap d’estudis havia de poder entrar al despatx del director! Van decidir anar-la a buscar i fer alguna cosa per poder aconseguir-la. La senyoreta Clàudia estava a la cuina preparant el berenar per a tots i no havia notat res estrany fins al moment, així que van idear la manera per aconseguir aquella clau.

La noia més gran del grup, que ja tenia 13 anys, va anar a parlar amb la senyoreta Clàudia per dir-li que havia oblidat els seu estoig al despatx del director, el dia abans, quan havia estat castigada fent una còpia per haver corregut pel passadís, i que per això no podia fer bé els deures. Així veurien on tenia la clau d’aquell despatx i en algun moment o altre intentarien prendre-li. Tot va sortir rodat i després del berenar el pa amb xocolata que la senyoreta Clàudia els havia preparat, va acompanyar-la a buscar l’estoig perdut. Naturalment, no hi era allà, però van poder veure que aquella clau estava dins del gros clauer que ella duia sempre penjat del cinturó.

Passats uns dies, tornant a la rutina habitual, els nens es reunien als períodes de lleure. En aquestes estones parlaven sobre com poder agafar la clau a la senyoreta Clàudia sense que es donés compte, i amb això, entrar-

Page 5: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 5

hi al sospitós despatx del director Esteve, on possiblement hi podrien trobar alguna cosa relacionada amb l’ estranya plataforma. Finalment, després de rumiar-hi mil-i-una vegades, van decidir sotjar-hi uns dies, per descobrir alguna pista delatadora.

Al final de la seva menuda investigació, van caure en la conclusió que no sempre la cap d’estudis portava la insòlita clau. De fet, per les nits, la deixava sota la catifa de l’ entrada de la seva habitació.

Dit i fet, van anar a l’ estança de la senyoreta Clàudia, per cercar-la. En aquell moment no hi havia ningú, així que no s’ ho van pensar, van entrar, van agafar la clau, i se’n van anar al despatx ràpidament. El despatx era gran i espaiós, amb un quadre on hi sortia l’ antic director de l’ orfenat, i , al seu fons, unes meravelloses mines.

Un nen, sense adonar-se, es recolzà sobre el retrat, i aquest va caure al terra, deixant veure un llibre de la Llacuna i el seu misteri. La colla, entusiasmada de veure aquell espectacular redactat, de seguida agafaren el llibre i van marxar a l’ habitació ràpidament. Descuidadament, els nens es deixaren el quadre a terra, la qual cosa va repercutir en les hores lliures de tots els estudiants de l’ orfenat; l’ empipat director els va castigar a tots. Els joves havien d’actuar sigil�losament, tot i que el director no sospitaria d’ ells, ja que eren uns xicots espavilats.

Passaren unes setmanes. Quan el càstig havia finalitzat i els nens podien gaudir d’estones de lleure, van decidir reunir-se vora la Llacuna aquella mateixa nit; allà obririen l’ enigmàtic llibre i descobririen el misteri que habita sobre aquella intrigant plataforma.

Dit i fet, a l’hora prevista, ja estaven tots en un mateix punt. Els nens van aconseguir que ningú s’ adonés de la seva absència dins l’ orfenat. Llavors van destapar el redactat i, a la primera plana, hi veieren la mateixa il�lustració que tenien davant dels seus propis ulls. Van passar pàgines i, allà, en una d’elles, van trobar la solució d'aquell maldecap: unes estranyes excavacions.

Page 6: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 6

Van passar hores pensant i pensant, però no van trobar la solució a aquell enigma. Per què estaven les excavacions en mig d’una llacuna? Era tard, i van decidir marxar. Al mig del camí, la Laia, una de les noies, va veure que el llibre era de l’any 1935. Aquella era la resposta ! un any abans de la guerra civil. Van pensar que podia ser un refugi.

El que encara no sabien era per què eren allà les excavacions, i si més no, per què eren a sota de l’aigua.

L’habitació dels nens era tancada. Com s’ho farien per entrar? Van sentir unes passes. Van agafar ràpidament la clau que era sota la catifa i es van amagar al despatx.

Les coses estaven remogudes, no hi eren en el mateix ordre d’abans. Alguna cosa havia passat, algú havia entrat allà, però qui?

El quadre estava canviat a la paret de l’esquerra, potser algú buscava el llibre. Si no l’havia trobat, encara l’estaria buscant.

Evidentment, si hagués estat el director el que buscava el llibre, els primers sospitosos serien els nens, ja que no era la primera vegada que en feien una de bona.

Van decidir quedar-se a dormir al despatx, l’endemà es llevarien molt d’hora i anirien a les seves habitacions sense que hi hagués sospita . L’endemà els nens s’adormiren, i es llevaren quan les classes ja haguessin començat. Què li dirien a la Clàudia? Ara sí que els seria fàcil saber qui havia estat. Van arribar a la classe i la Clàudia estava molt enfadada. Els va manar seure i ells van fer-li cas, van seure i van estar callats fins a l‘hora d’esmorzar.

Van sortir al pati i en Miquel va proposar tornar a llegir el llibre per veure si hi trobaven alguna cosa nova.

En arribar a les habitacions, que ja estaven obertes, per sort, en Miquel va agafar el llibre i va començar a llegir en veu alta: “l’única manera de entrar al refugi és a través del despatx de l’orfenat Llacuna de la Murtra”.

La Sandra es va espantar perquè just la nit abans, havien estat allà, i el Miquel li havia dit que no es preocupés, que si no volia tornar, ella no hi tornaria. En Miquel va seguir llegint: “Sota de la taula hi ha una porta que s’obre amb una palanca. La trobareu darrere del quadre de la paret de l’esquerra.”

L’hora del pati s’havia acabat i una altra vegada arribarien tard!

Van entrar a classe..., però, que els diria la Clàudia? Van seure cadascú al seu lloc. Es va obrir la porta i va aparèixer l’Esteve, el director, semblava enfadat els va dir que si tornaven a entrar al despatx serien castigats.

Page 7: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 7

En entrar a l’habitació van assegurar-se que el llibre no havia desaparegut. Van pensar un pla, com s’ho farien per entrar al despatx sense que l’Esteve s’assabentés? I si havien de deixar escapar l’aventura?

Quan van acabar de dinar, mentre la Clàudia feia la migdiada, van netejar les taules del menjador i es van posar tots a pensar. De sobte en Pau va exclamar: Podríem anar per la nit!!!”. Ja, però i si l’Esteve no se’n va a dormir.

- No! Jo he vist com cada dia sobre les onze de la nit, es tanca a la seva habitació. - Va cridar la Laia.

Se’n van anar cap a classe i van procurar portar-se bé i no aixecar sospites. Quan les classes van acabar van anar corrent a l’ habitació i van posar en marxa un pla per entrar al despatx. Entre tots van acordar que l’Albert i l’Alba distraurien la Clàudia, mentre la Yaiza i en Jan agafarien la clau. Per un altre costat el Pau i la Laia vigilarien en tot moment l’Esteve, i la Sandra i en Miquel entrarien al despatx per baixar a les excavacions.

A la nit, es posaria en marxa el que havien acordat, portarien una motxilla amb cordes, llanternes, aigua i menjar, jaquetes per si feia fred, una llibreta, una ploma i un tinter, el llibre (era imprescindible per al pla), un guix per fer marques per saber el camí de tornada. Després de sopar, van posar en marxa el pla. L’Alba i l’Albert van anar a l’habitació de la Claudia i li van dir que necessitaven més mantes perquè feia fred. Van anar tots tres a buscar les mantes.

Aquí entraven en acció la Yaiza i en Jan, aprofitant el descuit de la Clàudia, van entrar a l'habitació i van agafar la clau.

L’Esteve estava controlat, això era gràcies al Pau i la Laia que havien anat a la seva habitació i havien estat espiant tot el que havia fet: dutxar-se, trucar per telèfon i anar-se’n a dormir. En aquest mateix moment, mentre la Yaiza i el Jan portaven la clau a la Sandra i en Miquel, es van trobar tots vuit al passadís i es van fer un senyal.

La Sandra i en Miquel ja tenen la clau i tot restava a les seves mans.

La Sandra i en Miquel entren al despatx, accionen la palanca, s’obre la porta i hi entren...

Tot estava fosc, de cop i volta van escoltar unes passes i una veu greu cridà: “Qui hi ha aquí?”. Els dos amics començaren a córrer desesperadament. Quant ja havien passat uns quants minuts i tot quedà silenciós, arribà l’hora de marxar, però, tornaren a escoltar unes passes, semblava que ara hi havia més d’una persona. Entraren a la primera porta oberta que trobaren. Una vegada a dins, escoltaren un tret, just desprès un crit d’home.

Romangueren callats una estona i en Miquel sortí a veure si encara hi havia aquella gent sospitosa... La porta es tancà de cop, la Sandra es quedà a dins, sola. Ella cridà com mai no ho havia fet; a fora en Miquel cercà una

Page 8: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 8

manera d’obrir la porta però no veié cap mecanisme que possibilités la seva obertura. De sobte, en Miquel se li passà pel cap d’anar a buscar ajuda. Començà a buscar la sortida i albirà una zona il�luminada a la llunyania, s’hi apropà, hi havia algú que movia els braços, era el Jan que4 li feia senyals des de fora dels passadissos. Quan per fi estigueren dins del despatx, en Jan li explicà que l’Esteve s’havia despertat i la Laia i en Pau l’estaven distraient.

Eren dos quarts d’una de la matinada quan l’Esteve i el professor de física Leponci, misteriosament, havien anat a parlar al despatx, però... a aquelles hores de la nit? Això sí que era estrany! Llavors la Yaiza, que estava mirant per sota de la porta, veié com entraven sigil�losament per sota la taula. Aleshores l’Albert exclamà: “I la Sandra?!”

Era com un d’aquells moments de les pel�lícules, que sona música de por i el suspens t’envolta alhora. Tot allò semblava un malson.

En Miquel els explicà el que havia passat allà sota. Els nens començaren a buscar una solució per poder-hi baixar. Però pel despatx no podien ja que per allà hi havien baixat l’Esteve i el Leponci. Pensaren a anar a la llacuna, segurament allà hi trobarien una altra entrada, si hi havia una segona entrada amagada segur que estaria a la plataforma. I així ho feren.

Quan hi arribaren, escoltaren una veu tremolosa que sortia del darrera d’un arbust, just al costat per on havien ells de passar. S’espantaren força, llavors l’Albert agafà un tros de fusta per si l’amo de la veu tenia males intencions.

Rodejaren l’arbust i es trobaren la Sandra. Tenia el llavis blaus, la pell més blanca que la neu, tremolava com una fulla i tenia els ulls embogits. En Pau, que havia agafat una manta pel que fes falta, la cobrí.

Esperaren que tornés a la realitat i mentre planejaren que: en Pau, la Laia i en Jan baixarien als passadissos i els altres anirien a l’orfenat i li explicarien tot, a la Clàudia.

Mica en mica es tranquil�litzà i podés murmurar: “ - Heu... de... baixar... allà... a... baix. En passa una de grossa!” Just desprès li vingueren unes convulsions i es desmaià.

La Sandra es recuperà una mica, es miraren llargament, es feren una abraçada molt forta i marxaren.

Als tres amics, no els costà gents trobar l’entrada, ja que la Sandra l’havia deixada oberta. Quant entraren, tot esdevení fosc. En aquell mateix instant els altres nois, corrien amb la Sandra a coll. Quan arribaren a l’orfenat, la Clàudia estava a la porta. Ells li van explicar tota la historia. La professora els acompanyà a la infermeria. Ella mateixa els donà una píndola, els explicà que el seu efecte era calmant. I en aquell precís moment tancaren els ulls.

Page 9: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’orfenat anomenat Llacuna de la Murtra

Llacuna de la Murtra – 2010 - 9

Els amics que estaven inspeccionant els passadissos, ensopegaren amb una dona, els semblava coneguda, era l’Olivia, la professora de matemàtiques dels grans. L’Olivia agafà el Pau i la Laia per les orelles, en Jan com era petit i morè es confongué amb l’obscuritat i aconseguí escapolir-se per la porteta de la plataforma.

En Pau i la Laia entraren al despatx amb l’Olivia. Assegut en una butaca, hi estava l’Esteve. Els dos adults començaren a explicar-los que estaven construint aules per a nens discapacitats. Llavors els donà la mateixa píndola groga que havia sedat els altres nois.

En Jan havia corregut cap a la seva habitació per amagar el llibre i tot allò que havien fet servir. Quan retornà ja no hi havia ningú, al despatx. Tothom havia desaparegut. Tornà a pujar, però aquesta vegada per recollir les seves coses. Les ficà ràpidament dins una bossa de viatge i desesperat baixà les escales, obrí la porta i es dirigí cap al camí, allà hi trobà un camió estacionat, el conductor no hi era però no trigaria a tornar, havia deixat el motor encès, segurament es dirigiria cap a la ciutat o no, però calia fugir, allunyar-se d’aquell lloc. En Jan obrí el compartiment del darrera i hi pujà sense pensar-s’ho dues vegades.

Al cap de dos anys...

- El seu nom si us plau?

- Jan.

- La causa de la denuncia?

- Morts, desaparicions píndoles... muntanyes de píndoles que solament es podien definir amb una paraula: DROGA.

Si jo hi hagués baixat...

Page 10: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 10

L'amistat no es pot comprar

Autors:

1r ESO A Col�legi Santo Ángel

1r ESO C Institut El Calamot

1r ESO B Col�legi Sagrada Família

1r ESO Col�legi San Pedro

- Hola, sóc en Jaime i ara tinc 13 anys, i us vull explicar el que em passà fa un any quan no tenia amics…

- Perquè us feu una idea, jo era un nen d’aquests que anomenem ara “frikis”. Era fill únic i m’avorria molt tot sol. M’agradaven molt els llibres d’aventures d’extraterrestres i l’ordinador.

Físicament poc agraciat, portava unes ulleres de cul d’ampolla. El meu cabell era castany fosc i engominat cap al costat. Tenia la pell pàl�lida i pigada. Sempre o quasi sempre anava vestit amb la roba que em triava la mare. Ah! I de sabates portava uns mocassins amb belcro (perquè no em sabia cordar els cordons). Era el més llest de la classe i sempre treia matricula d’honor (menys en gimnàstica que era nefast). Tots els professors em tenien un tracte especial.

Faltava una setmana per al meu aniversari. Com que sabia del cert que ningú se’n recordaria, vaig començar a trucar als nens del col�legi que em semblaven simpàtics. Però no m’agafaven el telèfon.

Al dia següent, vaig preguntar als nens:

- Per què no m’agafàveu el telèfon?

Els nens no contestaven i dissimulaven com si no passés res. Aquella nit no vaig poder dormir, vaig estar pensant que era el típic nen que no tenia amics. I vaig començar a rumiar com ho faria perquè els nois més populars de l’escola fossin els meus amics.

- Una recompensa! Només necessito una mica de calés, i com que l’àvia ve avui, a veure si tinc sort i em dóna dinerets... - vaig pensar.

Page 11: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 11

Quan va arribar l’àvia a casa, li vaig començar a fer la pilota, però no em va donar ni un cèntim. Com que no tenia diners doncs vaig anar a parlar amb el pare per si me’n donava una mica.

Quan li vaig explicar el meu problema, em va dir :

- Ja pensaré una solució, però ara deixa’m tranquil.

Em vaig quedar molt sorprès amb la seva resposta i me’n vaig anar a la meva habitació. Estava molt trist i em vaig posar a plorar.

Ara us descriuré els meus pares i veureu com són de diferents:

El meu pare era dels que passava més temps a l’oficina que a casa amb la família. Era més guapo que jo i em feia sentir malament. Era forçut i corpulent, però de caràcter era molt estricte i s’enfadava amb molta facilitat.

En canvi, la meva mare, estava una mica grassoneta i no era molt alta. Tampoc és que fos molt bonica, però era molt simpàtica i entenia molt bé els meus problemes. Sempre tenia una solució per a tots els meus casos.

Com que ja us he explicat com són els meus pares, continuaré amb la història de la meva “festa d’aniversari”.

Tot seguit, vaig començar a fer tots els encàrrecs que la mare em demanava per aconseguir diners. Vaig reunir una mica, però no era el suficient per comprar amics.

Jo, evidentment ja en tenia de diners, però els havia estalviat per complir el meu somni: comprar-me un llibre electrònic. Malgrat tot i degudes les circumstàncies, havia de trencar la guardiola, perquè pensava que era una situació d’emergència. Vaig mirar per quants amics em donava; només per a dos. No sabia com fer-ho, però havia d’aconseguir més diners sí o sí. Vaig anar a buscar treball, però la gent em deia que no perquè era molt petit per a tantes responsabilitats.

Vaig trucar als meus tiets perquè vinguessin i em donessin una propina. No van venir perquè tenien coses a fer, i a mi ja no se m’acudien més coses.

A casa, el pare ja estava preparant la festa, comprant globus, serpentines... Com li deia que faltava el principal: els convidats?

Compraré l’amistat de dos nois molt populars: l’Anthony de 13 anys, moreno, alt i prim. També molt bona persona i bon estudiant. Juga a l’equip de futbol de l’escola, és el capità. I l’Stefan de 14 anys jugador de l’equip de l’escola i és davanter. És baixet i una miqueta gras, no se li donen molt bé els estudis però la seva popularitat es deu a la seva eficàcia en els esports.

M’agradaria que ells m’ajudessin a comunicar-me amb la gent i l’entorn.

Page 12: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 12

A l’endemà en Jaime va arribar a l’escola, al passadís es va trobar amb l’Anthony i amb l’Stefan.

Es va apropar (tremolant) i amb la veu molt baixa els va dir: - Sóc el Jaime. Llavors amb cara de superioritat l’Stefan es va girar:

- Mira Anthony si és l’estúpid d’en Jaime.

Llavors l’Anthony amb un riure forçat va dir: - Què vols Jaime?

- Vull dir-vos que pagaré qualsevol preu per la vostra amistat.

L’Anthony va dir que quedarien els tres quan s’acabessin les classes.

Després de les classes el Jaime va sortir mirant al davant i pensant que l’havien pres el pèl. Va sentir que algú li posava el braç a l’esquena i li deia amic, ell es va girar.

- Anirem a la perruqueria, això el primer. – Va dir l’Anthony.

Van arribar a la perruqueria i li van preguntar al noi que tallava els cabells - Tens molta feina? És perquè li tallis una mica els cabells i li facis un pentinat més modern.

El perruquer s’hi va posar...

En sortir de la perruqueria van anar al centre comercial a comprar roba nova. Van entrar a una tenda on van comprar uns texans trencats, una samarreta amb el dibuix d’una llengua “molt col�loquial“ i una americana negra.

Al dia següent, en arribar a l’escola, tothom es va sorprendre: en Jaime portava la roba comprada i el pentinat nou: el seu pentinat era una cresta molt ben feta i el cabell dels costats era molt curt.

Page 13: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 13

En arribar a les classes, l’Stefan li va dir que mastegués el xiclet durant tota la classe i el va amenaçar. Quan va arribar la professora en Jaime es va ficar el xiclet a la boca i va començar a mastegar més fort que mai en la seva vida.

La professora no s’ho podia creure...

Quan va sonar l’alarma de mitja hora la professora (que estava escrivint a la pissarra) es va girar: - Jaime no m’ho puc creure, tu mastegant xiclet, i no atenent les explicacions.

En Jaime va mirar enrere on l’Stefan el mirava reposadament i amb un somriure de felicitat.

Aquella tarda van tornar a quedar tots tres. L’Stefan i l’Anthony li van dir que havia d’aprendre a jugar a futbol igual que ells. Van anar a un camp de futbol que hi havia al centre de la ciutat.

Van estar jugant una bona estona...

A l’endemà tots els nois es van quedar molt sorpresos en tornar a veure a en Jaime, l’Stefan i l’Anthony junts.

A l’hora d’Educació Física la professora va proposar de jugar un partit de futbol. El Jaime va mirar l’Stefan que li va dir: - Fes el mateix que vam fer ahir per la tarda. En Jaime només va assentir una vegada amb el cap i es va posar a saltar dient: - que bé un partit de futbol, jo vull formar un equip!.

La profe se’l va quedar mirant molt sorpresa en escoltar-li dir allò.

L’Stefan i l’Anthony van mirar amb cara de sorpresa a en Jaime.

Quan van començar a jugar, tothom es va quedar mirant el Jaime. Anaven guanyant el partit per cinc a zero; a l’últim minut de sobte l’equip contrari va marcar un gol i en Jaime es va posar molt nerviós i va començar a fallar tots el gols l’Anthony i Stefan es miraven enrabiats perquè en Jaime ho fallava tot i ells no l’havien entrenat per a què ara es posés nerviós i els deixés malament a ells.

A la sortida en Jaime els va notar estranys perquè no deixaven de ser gent comprada. Ell ja estava fart, volia amics de veritat.

Al dia següent l’Anthony i l’Stefan ja no li parlaven. En Jaime abatut els va preguntar què els passava i van dir que n’estaven farts . Ells l’entrenaven per a què fos popular i no per a què s’aprofités del que ells l’ensenyaven.

En Jaime va tornar a ser un marginat però va tenir una idea. Va decidir canviar de personalitat i li va funcionar, el que va fer és el següent:

Va deixar de comprar amics i va buscar nens com ell i els va trobar...

Eren més grans que ell però no li importava perquè eren com ell.

Page 14: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 14

L’Anthony i l’Stefan quan es van assabentar es van enfadar perquè ells en realitat l’estimaven molt com amic i llavors van parlar amb en Jaime i ell els va dir que ja estava feliç amb els seus nous amics i els va dir que ell no volia tornar a ser mai més amic seu.

Passaven les setmanes, i en Jaime s'adonava de què passava massa temps amb la seva xicota Sandra i els seus nous amics, i no dedicava tant de temps a estudiar. El seu rendiment escolar estava baixant.

Els seus pares volien parlar amb ell sobre aquest tema, però no sabien com fer-ho. Per això, una tarda, quan arribà de l'escola els seus pares van reunir-lo per parlar-ne:

- Jaime, fill meu, fa uns dies que et notem canviat.

- Sí.

Ahir la directora de l'escola va telefonar per comunicar-nos que les teves notes han baixat considerablement d'ençà que dediques més temps als teus amics que als estudis. - Va afegir el seu pare.

Aleshores en Jaime molt empipat digué:

- ¡Abans dedicava massa temps als estudis, i per això no tenia amics. Ara que en tinc m'agrada passar temps amb ells!

- ¿Penses que els amics són més importants que els estudis?

- Jo...

- Jaime, fa dies que parlem amb el pare, i estem cercant una millora per a tu. Hem decidit que ens mudarem a una ciutat més tranquil�la on hi ha un institut que ofereix moltes més oportunitats per a la formació i amistats.

- ¡Ja està decidit marxarem d'aquí a una setmana!

I en Jaime va marxar corrents a la seva habitació.

La mare va pujar a l'habitació d'en Jaime per parlar amb ell. Van xerrar durant una estona i van arribar a un acord:

Cada estiu podrien visitar als seus amics i s'allotjarien ala casa on han viscut fins ara.

Jaime ho va acceptar, però pensava com els explicaria tot allò als seus nous amics i a la Sandra.

Al dia següent, els va reunir a tots i els hi va explicar allò que li passava. Ells van entendre la situació en la que es trobava, i el van recolzar en tot, malgrat que no volien que marxés.

A la setmana següent tot estava preparat per al trasllat a la nova casa.

Page 15: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 15

Aquella casa era molt més confortable que l'altra, ja que aquesta tenia quatre plantes i un jardí gegant. Però en Jaime no es sentia còmode. La casa era molt propera a la costa. Tenia uns grans finestrals, una piscina i un garatge espaiós.

En canvi, la casa de sempre tenia dues plantes, un jardí petit i estava situada al bell mig de la ciutat.

Malgrat els luxes de la nova casa no es considerava feliç.

Era dilluns i en Jaime havia d'anar a l'institut, encara que no li vingués de gust. El nou institut era enorme, luxós i molt disciplinat. Tenia unes instal�lacions espectaculars i podien realitzar un munt d'activitats.

Els alumnes del nou institut, a diferència dels seus antics companys, eren molt aplicats i seriosos.

Llavors en Jaime es va adonar de que aquell institut era idoni per a ell, ja que encara no tingués als seus amics allà pensava que podria fer noves amistats i tornar a ser el noi aplicat d'abans.

Al dia següent, vaig anar al col�legi i el vaig trobar molt avorrit. Tot el dia estava pensant en l’altre col�legi que era més divertit. A primera hora ens va tocar Matemàtiques. Hi havia una professora que era molt jove.

Es va asseure al meu costat una noia molt seriosa; en pensava que era l’única, però tothom era igual de seriós, ningú reia.

La professora era més seriosa que els alumnes. Quan van acabar les classes, vaig intentar parlar amb un noi que es deia Javier. Va passar de mi, em va dir que havia d’estudiar perquè demà tenia dos exàmens.

En arribar a casa em vaig posar a pensar en la meva xicota i els meus anteriors amics que tant em va costar trobar-los. Vaig passar tant de temps pensant en els meus amics que es van fer les vuit del vespre i no vaig fer els deures, ni tampoc vaig estudiar.

Com era d’esperar, l’endemà vaig suspendre els dos exàmens i em van posar dos càstigs per no haver fet els deures; a sobre, em van manar una còpia de cinc-centes vegades.

En arribar a casa, els pares que s’havien assabentat de tot perquè el director els havia telefonat, volien parlar seriosament amb mi pel que havia passat.

- Jaime, vine aquí en un moment… - em va dir la mare.

- Per què han baixat tant les teves notes? És que no vols ser res a la vida? - em va preguntar el pare.

- No ho sé, és que no em puc treure del cap l’altre col�legi i no paro de pensar en la meva xicota - vaig respondre.

Page 16: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’amistat no es pot comprar

Llacuna de la Murtra – 2010 - 16

- Jaime, ja te’n pots anar em va dir la mare.

- D’acord, em posaré a fer els deures - li vaig dir.

Me’n vaig anar a la meva habitació a fer els deures i a estudiar una mica, però els meus pares continuaven parlant de mi.

- I si el tornem a l’altra escola? - va preguntar la mare.

- No, ni parlar-ne, l’hem portat aquí perquè sigui alguna cosa a la seva vida - va respondre el pare.

- Però no creus que si el deixem aquí continuaran baixant les seves notes? - va dir la mare.

- No ho sé…No m’acabes de convèncer - va respondre el pare.

- Sí! Si el tornem ja no estarà tan pensatiu i tornaran a pujar les seves notes - va contestar la mare.

- D’acord, m’has convençut. Vaig a donar-li la notícia a en Jaume.

Ja se sentien les passes del pare. En entrar a l’habitació, em va dir que tornaria al meu antic col�legi. Jo, em vaig sentir molt feliç perquè tornaria amb els meus amics i, sobretot, amb la meva xicota.

Al dia següent, vaig anar a l’escola a veure el director per dir-li dues paraules: “Me’n vaig”.

Van passar tres dies i ja estàvem instal�lats a l’antiga casa.

- T’hem portat aquí perquè tornis a ser com abans i pugin les teves notes – va dir la mare.

Al dia següent vaig arribar a l’escola. Els meus amics em van sorprendre, m’havien preparat una festa sorpresa. En van dir que els havien avisat del meu aniversari. L’Stefan, l’Anthoni i els meus amics en van regalar un munt de coses.

Vaig tornar a pujar les meves notes, és adir, els meus pares estaven contents i jo també ho estava, amb la meva xicota i els meus amics.

Vint anys després: “Vaig anar a la universitat, em vaig treure la carrera d’informàtic, vaig crear un programa semblant al Windows i em vaig fer ric, al costat de la Sandra”.

Page 17: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 17

Tots els dies són festa

Autors:

1r ESO Col�legi Sagrat Cor

1r ESO A Col�legi Sagrada Família

1r ESO B Col�legi Santo Àngel

1r d'ESO GT Institut Bruguers

L’únic que feia intuir que allò era una habitació d’una noia de quinze anys era el llit. Eines, màquines diverses, pots i més pots, andròmines de tot tipus s’amuntegaven sobre taules, cadires i el terra. Moltes vegades la Noa s’havia de fer espai a cops de peu. El seu ordre era el caos i la seva mare ja s’havia donat per vençuda.

La cambra es trobava a les golfes d’una d’aquelles cases unifamiliars que durant un temps es van vendre com a bolets. El seu pare no coneixia aquest espai, sempre estava treballant.

Avui era el dia del seu aniversari però el seu cap, ara mateix, estava totalment ocupat en aquella nova màquina que la duria a viatjar per altres èpoques. Una sobtada vibració a la butxaca la va treure dels seus pensaments.

- Sí?

- Noa, has de baixar per ajudar-me a preparar tot per a la festa. No penso fer-lo tot sola, la festa és teva.

- Ara baixo, mare.

El mòbil va tornar al seu cau, i després de collar una mica més un cargol, va sortir d’aquella “habitació-laboratori” per unir-se a la seva mare, dues plantes més baix, en l’organització del sarau. Amb les mans plenes de plats i gots de plàstic va deixar caure la pregunta:

- El teu marit vindrà a temps?

Page 18: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 18

- Noa, el teu pare té molta feina però avui m’ha assegurat que arribarà d’hora.

- Això ho ha dit moltes vegades.

- No siguis tan dura amb ell, treballa moltes hores sí, però això fa possible que tu puguis tenir unes golfes plenes de màquines i més màquines.

- Ja fa vuit mesos que m’hi vaig instal�lar i encara no ha aparegut ni un sol cop per allà.

- Millor, perquè s’espantaria.

- No comencem mare, aquell desordre és el meu ordre.

- Sí, canviem de tema, no vull enfadar-me en el teu dia.

Una nova vibració en la butxaca va ajudar a tancar la conversa.

- Sí?

- Noa, sóc la Laia, em sembla que no podré arribar per a la festa, estic al dentista i van amb retard.

- No et preocupis, ja ets el sisè convidat que es disculpa.

- Ho sento, adéu!

- Adéu!

La mare va girar l’esquena i es va dirigir cap a la cuina abandonant la sala amb rapidesa.

La Noa es va deixar caure sobre el sofà, va posar el cap entre els genolls i va fer un repàs dels seus últims mesos.

Des que havia fet l’últim invent i s’havia capficat en la maleïda màquina del temps, els amics i amigues o havien anat desapareixent o els veia molt poc. Fins i tot dubtava de anar al viatge de fi de curs que faria al juny a la costa blava francesa.

Del pare no hi havia notícies, encara que sabia que dormia a casa. Sempre l’havia culpat a ell de la distància establerta entre ambdós, però potser s’havia de replantejar els arguments.

Tots aquests pensaments van ser llençats a la paperera en el moment que un llum se li va encendre en un racó del seu cervell i va veure clarament que era allò que fallava en el seu nou invent. Va saltar del sofà.

- Mare, pujo un moment dalt, no trigo!

- Noa, ara no em deixis sola, hem de preparar els entrepans, les pizzes...

Page 19: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 19

La Noa ja no escoltava res, pujava els esglaons de dos en dos.

La Noa va pujar a la seva habitació i tancà la porta molt enutjada. Continuà dibuixant els seus plànols quan, de cop, descobreix la clau que li faltava: posà una peça per aquí, un cargol per allà... i ja ho tenim llest. Va connectar els últims cables, i la màquina va fer un sorollet, com una senyal de què ja estava en funcionament. Com no estava del tot segura que la Laia li digues la veritat posà les coordenades del dentista on anava ella i ,en arribar, va veure que no hi era. ¿Llavors, l’havia enganyada? Altre vegada pujà a la màquina i es va dirigí a la casa de la muntanya de la Sofia, però tampoc hi estava. ¿Que estava passant? Hi així amb tots els convidats, però res, semblava que havien desaparegut.

Desesperada, tornà a casa corrents, posant les coordenades. De cop i volta, un botó explotà i la màquina es descontrolà.

-¿Noa? - Va dir la mare pujant les escales lentament. –Els teus amics ja... - es detén de sobte -¿Noa? Bonica, ¿On ets? ¿Noa? ¡Noa!

La mare ràpidament baixà les escales, sense entrebancar-se, per sort, i agafà el telèfon portàtil de la cuina.

- ¿Policia? ¡La meva filla ha desaparegut! - Va caure a terra sense forces per aguantar-se sobre les cames.

En realitat la Noa no havia desaparegut, sinó que es trobava en un lloc molt estrany.

- Mmm... ¿on sóc?

El paisatge era bastant insòlit. El terra era d’un color lila clar molt sospitós amb matolls blaus i arbres del mateix color.

La Noa explorà una mica la zona, sorpresa d’haver anat a parar a aquell lloc.

- ¿Com he arribat aquí? - Va dir ella per si mateixa. -¿On està la gent? ¿I la meva ciutat?

Continuà caminant i, de sobte, el terra s’obrí semblava un parany.

- ¿Em pot dir dades físiques de la seva filla, senyora? - Va dir el policia insistint, assegut en una cadira de la cuina.

- Doncs... és bastant alta, amb els cabells llargs i castanys... i té els ulls blaus... –Explicà la mare.

- ¿Podria determinar la seva edat?

- Avui feia quinze anys. Teníem una festa preparada al jardí i ella es trobava a la seva habitació. Just abans l’havia avisat per tal que baixés i he trobat la cambra buida.

Page 20: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 20

- ¿Algun fet més?

- No, que jo recordi no...- Començà a plorar altra vegada.

- Tranquil�la, senyora, li prometo que trobaré a la seva filla.

Llavors el policia va sortir de la casa pensant on podria estar la Noa, però no trobava una explicació lògica dels fets.

El parany ,per on queia la Noa, resultava ser un forat al terra. Queia i queia per la foscor del buit, fins que va sentir un dolor molt fort al cap, semblava que havia arribat al terra.

No era un lloc molt profund però era considerable per no poder sortir ja que era sorrenc i ample.

No sabia què fer, estava angoixada, no trobava cap solució per sortir d’aquell món nou.

- I què faré amb la meva festa d’aniversari? He de sortir d’aquest lloc tan sinistre ara mateix.

Es va fer de nit. La mare desesperada pel que li podia haver succeït a la Noa, va pujar una altra vegada a l’habitació per veure si trobava alguna cosa estranya que l’indiqués on era la Noa. De sobte veu la màquina del temps encesa, i es maleeix de no haver-ho descobert abans. De seguida truca al marit per segona vegada, i aquesta li deixa un missatge:

Noa dsparegda. Mkina tmps psible causa. Trna aviat.

La Noa pensà en la manera de deixar aquell lloc, però no li sorgí cap idea bona. De sobte se sentí observada per un home de pell fosca que semblava un indígena d’una tribu amazònica. La Noa recordava perfectament l’època en què li va donar per estudiar les tribus de l’Amèrica del sud, concretament de l’Amazones. L’indígena li va donar una liana perquè pogués sortir d’allà. La Noa, molt agraïda per l’amabilitat de l’indígena, es va agafar a la liana. L’indígena, després d’ajudar la Noa sense dir res se’n va anar en direcció nord. Ara la Noa tenia un problema gran: Ella sabia que era a l’Amazones però no sabia cap a on anar. Va estar observant durant una bona estona el terreny que l’envoltava. De sobte va percebre el soroll de l’aigua del riu Amazones. Es va posar molt contenta, ja que havia tingut una idea:

“Construiré un rai per travessar el riu i aniré a cercar possibles zones civilitzades”

Va agafar lianes i troncs per construir el rai. Cada dia avançava més i més, fins que va arribar el desè dia de treball i per fi ho va tenir enllestit. Va recollir uns quants fruits dels arbres i el rai per començar la seva recerca.

La Noa tenia molta pressa per marxar, així que, decidí anar-se’n d’aquella banda del riu.

Page 21: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 21

Quan anava per la meitat del riu va veure un seguit de peixos que l’envoltaven. Aquest fet no va inquietar la Noa i va seguir el recorregut sense complicacions. Quan va arribar a l’altra banda va deixar el rai aparcat en una plana i va anar cap al nord. La Noa va preveure uns dies sense aigua i va omplir una ampolla que s’havia fet amb una mica de canyes i fusta dels arbres.

Van passar dies i dies sense trobar menjar i al cinquè per fi va trobar arbres fruiters. La majoria eren de fruites estranyes, però que la Noa les coneixia bé gràcies al temps que va dedicar a estudiar aquella zona del món.

Al cap de dues hores i deu minuts va continuar caminant cap al nord a la recerca de civilització.

Després de dos dies més va arribar a un poblat d’una tribu que ballaven al costat del foc. Semblava com si estiguessin celebrant algun fet proper.

Seguidament la Noa va anar fins a ells i va intentar comunicar-se, però no va ser possible. Tots els components de la tribu la miraven amb cara d’incredulitat.

Però la Noa, com que veia que les paraules no servien de res ho va intentar amb els gestos. Per fi va notar algunes reaccions per de la tribu, però no semblaven d’amabilitat. La van agafar per sacrificar-la, ja que estaven fent-li una ofrena al seu deu. Però just abans de portar-la a la foguera i cremar-la viva va aparèixer una altra vegada el noi que la va treure del forat. El noi va estar parlant una estona amb el cap de la tribu. La Noa esperava al costat del foc una resposta que li salvés la vida.

Quan l'indígena i el cap de la tribu van deixar de parlar, tots junts van començar una dansa al voltant del foc. Els tambors sonaves enèrgicament i un grup de dones cantaven i cridaven mentre movien el cos al ritme de la percussió.

La Noa s'ho mirava tot amb espant i amb interès alhora. Mai havia vist en directe un espectacle com aquell. L'indígena la mirava de tant en tant i ella es tranquil�litzava perquè sentia que aquell noi l'estava ajudant.

Quan va acabar la dansa, l'indígena amic es va dirigir cap a ella i li va somriure. Va repetir tres cops la paraula Nuktuk posant-se la mà al pit i la Noa va fer el mateix mentre repetia el seu nom. Després va oferir-li la mà oberta i ella va saber que estava allà de nou per salvar-la. Qui era aquell noi? Com havia tornat a trobar-la? Per què la volia ajudar?

Page 22: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 22

Totes aquelles preguntes li bullien a l'interior, però no podia comunicar-se amb ell. Només sabia que perillava la seva vida en aquella tribu i que ell era l'única possibilitat de salvació. Va decidir confiar-hi de nou, va donar-li la mà i van marxar junts saltant pels arbres agafats un altre cop d'una gran liana.

La Noa volia explicar-li que havia de tornar a casa seva amb la mare, que havia estat el seu aniversari, que l'estaven esperant per fer una festa... però el Nuktuk no l’escoltava. Simplement la portava lluny per l'interior de la selva amazònica esquivant branques i saltant per troncs. Aquella estava resultant l'experiència més fascinant que havia tingut mai, però la por no li permetia gaudir plenament del que li estava passant.

Quan va acabar aquell viatge van anar a parar a una cabana de fusta dalt d'un gran arbre. La Noa va veure que en un racó hi havien diverses fruites i va sentir que tenia molta gana i molta son i que el cansament s'estava apoderant d'ella. Va menjar tant com va voler mentre el Nuktuk la mirava fixament. Quan va quedar prou tipa va adonar-se'n que la son no li permetia seguir pensant amb claredat. Va intentat no adormir-se, però no ho va aconseguir. Va caure profundament adormida mentre l’indígena l'observava amb atenció.

La Noa no recorda res més d'aquella experiència fantàstica. Quan va despertar es va adonar que estava sobre del seu llit a les golfes de casa seva. Un munt d'andròmines omplien la seva habitació. Va observar el seu voltant amb atenció i va trobar a faltar la seva màquina del temps. On havia anat a parar? Potser la seva mare, cansada de tants malendreços, havia decidit fer-la desaparèixer! Va recordar el seu amic Nuktuk, la tribu que ballava, la seva balsa feta de troncs al llarg de l'Amazones... havia estat un somni? Com havia tornat al seu llit?

Va decidir baixar cap al menjador i la mare se li va llançar als braços desesperadament.

- On eres filla meva? Estava tan preocupada!!! Com has entrat? Estàs bé?

Page 23: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Tots els dies són festa

Llacuna de la Murtra – 2010 - 23

Així doncs era clar que no havia estat només un somni, però no van trobar una explicació raonable a la seva desaparició. Havien passat dues hores des del moment que la mare havia descobert que ella havia desaparegut. Els preparatius de la festa s'havien aturat i el pare entrava per la porta amb un policia en aquell mateix moment. Tot eren preguntes que la Noa no podia respondre, i si ella començava a explicar alguna cosa de tot el que li havia passat, la mare la mirava amb cara d'incredulitat, com si li estigués explicant un conte fantàstic.

- Quina imaginació Noa, no estem jugant, saps? Tot això no té gràcia, que hem patit molt!

A l'hora exacta que la Noa havia convocat les amigues perquè vinguessin a la festa, van trucar a la porta. La Noa va anar a obrir, però no esperava ningú perquè totes se li havien excusat dient que tenien compromisos que no podien evitar. Ella no acabava de creure's el que estava veient. Hi eren totes a la porta amb una capsa gran cantant-li aniversari feliç i abraçant-la.

Tot va acabar aquí i aquell dia del 15è aniversari de la Noa va passar a la història per sempre més sense poder trobar cap explicació a tots els enigmes. Això sí, la Noa no va voler tornar a imaginar si seria possible construir una altra màquina del temps!

Page 24: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 24

Les aventures i desventures d'un carregador de mòbil

Autors:

2n ESO Col�legi San Pedro

2n d'ESO B Institut El Calamot

2n ESO A Col�legi Sagrada Família

2n ESO B Col�legi Santo Ángel

Sempre al mateix lloc sense poder moure'm. Però sembla que avui canvia alguna cosa en la meva rutina, Carla celebra una festa, a mi aquesta tal "Sussy" no em cau bé, sento que em mira amb menyspreu, per no parlar d'Alexandre que gairebé em tira un got a sobre i odio mullar-me. Em va passar una vegada i em van haver de portar urgentment a un lloc que mai havia vist. Sabran els seus pares que està fent una festa a aquestes hores si no hi són? Vaja, aquí hi ha la Laura, oh, s'està acostant a mi, què guapa és!, però crec que no li agrado, se'n va, ni tan sols m'ha mirat, podria provar amb alguna floreta que he sentit per aquí com: "Què fa un lloc com tu en una noia com aquesta?" O alguna cosa així.

Carlos arriba de l'escola i molesta la seva germana, segur que en Joan i la Violeta no saben allò de la festa, i l'únic que ho sap sóc jo. No diré res, però crec que el que ha fet no està bé, però qui sóc jo per dir res, sóc més petit que ella i suposo que no entenc aquest món.

L'altre dia vaig sentir que la Carla deia que la Violeta i el José no l'entenien, no sé què deu voler dir perquè parlen la mateixa llengua i quan diuen a sopar bé que hi va.

Per què estarà plorant la Violeta? No ho entenc, ha arribat en Joan fa una estona, però és una mica tard i fa moltes bestieses i el seu alè fa una pudor horrorosa però és divertit, almenys jo ho trobo, parla d'una forma molt graciosa i una mica estranya però no crec que n'hi hagi per tant. Com criden!, que no poden dir les coses sense alçar la veu? Renoi quina discussió, la Violeta se n'ha anat, i en Joan està molt estrany i trist. Suposo que haurà suspès un examen, no sé què és però quan la Carla en suspèn un està molt trista.

Com sempre en Carles juga amb els cotxets, m'agradaria jugar però em fa cosa demanar-li. Vaja ha vingut la Laura amb la Carla, com m'agrada, però sóc molt tímid i em fa vergonya dir-li qualsevol cosa, perquè em sento una mica insignificant.

Vaja, que mal educat sóc, tanta història i no m'he presentat: vaig néixer a Finlàndia a una ciutat que es diu Nokia o alguna cosa així, no me'n recordo gaire bé ni tan sols dels meus germans, tampoc de la meva mare, no la vaig conèixer però no estic trist perquè ja tinc una família: en Joan, la Violeta, la

Page 25: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 25

Carla, en Carles i amb aquest maleït gos petaner que no fa més que rascar-se i rosegar ossos. Odio aquest animal. Un dia em va llepar i tot quin fàstic, cada cop que veig que llepa algú crec que els amenaça i ells es deixen. Ells no ho saben però és el seu amo, perquè li donen de menjar quan vol, no té horaris, no treballa i es passa el dia ajagut mirant la televisió.

Jo no tinc horaris, em sembla que ells diuen que sóc "autòcton" o alguna paraula així. Jo sempre treballo amb mòbils, en sóc un expert, crec que poques persones saben fer la meva feina, més aviat ningú.

Avui és l'aniversari de la Violeta, però en Joan no hi és, i ella està trista. Quan és el meu aniversari estic content, de fet ja fa uns dies que en Joan no ve per casa i hi ha uns papers molt estranys sobre la taula que contenen moltes paraules, entre elles: divorci. Què voldrà dir això de divorci? Serà una espècie de joc de taula? O una estàtua? O un instrument musical? Sigui el que sigui crec que tenen una vida distreta, no com la meva, sempre al mateix lloc sense poder moure'm! Em pregunto si algun dia arribaré a ser alguna cosa més que un simple... bé, somiar és de franc.

Mare meva! Mare meva! Anem de viatge!! Quins nervis, m'han ficat en una maleta! A veure si puc trobar un forat per veure. Quins sacseigs, però per fi puc veure. L'últim cop que vaig viatjar era molt petit, va ser el viatge per anar de Finlàndia a Barcelona i em vaig marejar molt. Anem a "facturar" l'equipatge, pugem unes escales i em fiquen a un lloc on em fan raigs X, passem per un túnel molt llarg fins a l'avió, això sembla una peli de ciència-ficció.

Aquí estic, acabem d'arribar a Venècia, quina ciutat més entranya, hi ha rius per tot arreu, la gent navega amb unes barques molt allargades pels carrers-riu, entrem a un hotel i em fiquen a un bany perquè hi ha endolls, ostres qui és aquella preciositat que està a l'altra banda de la finestra, ... no, no tanquis la finestra Laura!

Això d'estar aquí és un pal, només veig com la gent fa les seves necessitats, i no és gaire agradable la veritat, però almenys estic en un lloc diferent.

Ja porto gairebé una setmana aquí en aquest lavabo endollat, això és molt avorrit i segueixo dient que no vull estar aquí, veient de quina manera fa la gent les seves necessitats, però no sé com fer-ho, ningú m’escolta!

Ahir vaig tornar a veure la preciositat de la Laura, m’agradaria que em fes una mica de cas... Què n’estigués de mi!

M’ha semblat escoltar que tornarem a fer un altre viatge!, on anirem? Estic molt nerviós! I si anem a Finlàndia? I si trobo la meva família?

La Violeta i el Joan van donar la notícia de la seva separació als seus fills, en Carles és el més petit i també qui es va trastornar més, no tenia ni ganes de jugar amb els seus cotxes que tant li agradaven. La Carla no tenia ganes de sortir amb la seva amiga, ella deia que li havien amargat les vacances a

Page 26: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 26

Venècia. Els pares els van agafar i els van dir que el pare es quedaria aquí a Venècia amb el Carles, i la Carla i la mare, se n’anirien a Finlàndia.

Em vaig quedar emocionat en saber que aquella era la meva oportunitat per esbrinar qui eren els meus pares, de sobte, com que em vaig posar tan nerviós, la bateria del mòbil que estava carregant va començar a fallar, però, afortunadament ho vaig poder arreglar i tot va quedar controlat. Efectivament, aquella notícia m’havia fascinat!

Per la nit van començar a fer la maleta perquè el vol sortia a les vuit del matí, i volien dormir una estona. Es van llevar a tres quarts de set, per esmorzar lleugerament alguna cosa abans de sortir.

Quan ja estava preparat per al viatge, de sobte vaig veure una cosa estranya... la Carla no m’havia ficat a la seva maleta. I se n’havia anat sense mi. Com podia ser que s’hagués oblidat de mi? I si ja no li agradava? I si se n’havia cansat?...

Vaig estar tot el matí sol i avorrit sense que ningú entres al lavabo. No estava acostumat, les hores van passar molt lentes. Quan ja m’estava adormint vaig sentir el soroll de la porta de l’habitació. Em vaig posar ben content i a la vegada nerviós, perquè tenia por... i si era una família desconeguda? I si jo no els interessava i em llençaven a la paperera!? Mare meva quina por!

Però s’acostava el moment de la veritat... s’escoltà la porta i...

Era en Carles, no sabia què s’havia quedat aquí!

Vaig començar a cridar com un boig, ja que no m’imaginava que m’escoltés, jo era com invisible... però en aquell moment que vaig cridar, en Carles va començar a mirar a tot arreu amb cara de sorprès, i al final va començar a mirar-me, em vaig espantar, i ell també. Va fer un crit... aiiii!

Qui parla? – va dir en Carles.

Em vaig quedar callat perquè no sabia què dir. Llavors quan en Carles va pensar que el soroll venia de fora anava a perdre l’oportunitat que algú m’escoltés, l’oportunitat de poder parlar amb una persona... Llavors vaig dir:

- Carles sóc jo, el carregador!

En Carles va obrir els ulls enormement i es va quedar molt sorprès.

Page 27: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 27

- Però no pot ser que un carregador parli!

- Carles, sí que puc parlar! - va dir rient el carregador.

- Com és que saps el meu nom? - va dir espantat en Carles.

- Perquè fa temps que et conec. Jo em dic Jedef-14

- Això no pot ser un nom.– va dir el nen.

- És que sóc un carregador i no puc escollir el meu nom.- va dir ben trist el carregador

- Però ja t’he dit que els carregadors no poden parlar! –exclamà el noi

- Pare surt ja, que no m’ho crec! - continuà dient el Carles

- No sóc el teu pare, sóc un carregador. Si us plau apropa’t i mira’m bé.

Què no em veus els ulls?

- El noi es va anar apropant a ell i de sobte va fer un salt i va dir:

- Ostres és veritat com és que mai no t’he escoltat?

- Perquè ningú m’escoltava fins ara que m’has escoltat tu!

- En Carles es va quedar parat i es va asseure al bidet sense dir res .

En Carles es va aixecar del bidet i se’n va anar corrent sense dir res. El carregador es va quedar molt impactat, quan el va veure. De sobte va aparèixer en Carles amb el Joan, en Carles venia dient: pare de veritat que parlava, era al�lucinant, tenia ulls i boca!

Però Carles què dius, no em facis perdre el temps! Tinc moltes coses a fer.

Van entrar al lavabo i en Carles va dir: Vinga Jedef-14, demostra-li al meu pare com parles!

Em vaig quedar molt impactat, no m’ho podia creure, però em vaig quedar callat tota l’estona. Pare et juro que parlava!

Mira petitó, jo sé que amb la separació, busques la manera de què estem amb tu, tu tranquil que tot sortirà bé, ara el pare està esperant una trucada de treball molt important, si tens gana ja saps com funcionen les coses als hotels, després ens veiem, no surtis t’estimo i vés amb compte.

En Carles em va mirar amb una cara estranya, com si tot hagués estat un somni.

- Jedef-14...?- Digues Carles.

- Però si pots parlar! Per què no li has dit res al pare!?

Page 28: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 28

- Doncs mira Carles... mai ningú m’ha escoltat, i per a mi és una mica estrany tot això a més a més, imagina’t el que passaria si el món s’assabentés que existeix un carregador de mòbil que parla! Començarien a fer-me proves, o em gravarien i em ficarien a un anunci o jo que sé...

- Però tu no hauries d’estar amb la Carla!?

- Sí, si jo volia anar amb ella, ja que a Finlàndia està la meva ciutat Nokia, i així conèixer la meva família..

- Ah!! Però els carregadors tenen família?

- Home jo crec que sí, perquè tothom té una família...

- Doncs això jo no ho sabia, tampoc sabia que els carregadors parlaven... Doncs mira quin cap que té la Carla, que s’oblida del carregador del mòbil, tranquil que parlaré amb el pare perquè ens porti amb ella!

- De veritat m’ajudaràs a trobar-los...?

- T’ho prometo. Paraula d’en Carles.

JEDEF-14, anem a parlar del pla per trobar la teva família. Què et sembla si…

Escolta, jo li preguntaré al pare sobre la idea de viatjar a Finlàndia un cap de setmana qualsevol...

- Però... –va dir JEDEF-14.

No em tallis, JEDEF, quan t’ho acabi d’explicar m’ho dius. Seguim, si el pare no acceptés li muntaria un dels meus numerets ploraners i al final acabaria cedint.

En Carles es va dirigir cap al seu pare tot decidit però nerviós, li va preguntar:

- Pare, que et sembla si... anem a Finlàndia un dia d’aquests a veure la mare. Es que la trobo a faltar. - El Carles va fer llàgrimes de cocodril.

- Carles aquesta no cola. Per què carai hem d’anar a Finlàndia? - Va dir el pare.

En Carles va anar marxant cap al bany decebut mentre pensava què dir-li al JEDEF davant la negativa del pare. Mentre caminava se li va ocórrer una idea fantàstica. Com a l’escola havien realitzat un concurs de literatura, però en Carles no l’havia guanyat, el pla consistia a fer creure el pare que ell havia guanyat el segon premi i l’obsequi era un viatge a un dels països de l’Europa del Nord. I que es podia escollir entre Suècia i Finlàndia. Que anava tot inclòs excepte el vol. Quan va arribar al lavabo Carles comentà la nova idea al seu nou amic “tecnològic”. A JEDEF li va semblar una gran idea.

Page 29: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 29

- Serà millor que esperem uns quants dies abans de tornar a insistir en el tema.

Durant aquesta setmana Carles i JEDEF van poder establir converses sobre la seva vida i tenir l’oportunitat de conèixer-se més a fons. Van passar molts bons moments i es van fer inseparables. Però... en Carles va notar alguna cosa estranya en el JEDEF, com si hi hagués alguna cosa oculta en ell, però no li va donar cap importància i la setmana va transcórrer amb normalitat. Per fi havia arribat el dia en què en Carles havia d’explicar aquella nova força. Va anar cap al menjador aquest cop molt convençut i va començar dient...:

- Pare! Tinc una molt bona notícia! M’han enviat un e-mail de l’escola dient-me que he guanyat el segon premi del concurs de literatura i he estat obsequiat amb un viatge a l’Europa del Nord. Podem escollir entre...

- Carles! Tranquil�litzat! Et veig una mica nerviós. Segueix més lentament.

- Bé, doncs...que podíem escollir entre Suècia i Finlàndia. A mi, m’agradaria anar a Finlàndia.

- Em sembla bé escollir Finlàndia per veure la Carla i la mare. - Va dir el pare tot posant-se vermell.

-A llavors, encara estimes la mare?

- Buenu...

- Per cert, hi ha un petit inconvenient, en el viatge està tot inclòs excepte els bitllets d’avió.

- No crec que hi hagi cap problema. T’ho mereixes. T’ho has guanyat. Felicitats.

Va haver-hi un silenci inquietant que el pare va trencar preguntant:

- Quan serà el viatge? Perquè he de demanar festa al treball.

- Doncs pare si ja queda poc per acabar el curs, suposo que serà a finals de juny o principis de juliol. De totes maneres m’ho comunicaran aquesta setmana i ara que penso, tu ets professor tindràs les mateixes vacances que jo.

- Molt bé fill, tot solucionat.

Ja passaven unes setmanes d’aquesta conversa i l’escola ja s’havia acabat i, en Carles va decidir que el dia 28 de juny era un bon dia per fer les maletes i sortir cap a aquell destí tan esperat. La família ja havia fet les maletes i en Carles esperava neguitós la sortida de l’avió.

Per suposat en JEDEF ja hi era a la maleta. El vol va transcórrer amb total normalitat. En arribar a l’aeroport de Reykjavik van recollir les maletes i en

Page 30: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 30

sortir, sorprenentment es van trobar la mare, en Carles explicà al pare que lo del concurs era tot una mentida i que havien vingut aquí perquè trobava molt a faltar la mare i la Carla. En Carles havia fet creure una altra mentida, tot i que era veritat que trobava a faltar a la mare, però l’objectiu principal era trobar la família d’en JEDEF.

El pare va saltar molt indignat dient:

- T’ho qui et creus que ets enganyant-me d’aquesta manera si la raó era aquesta mi ho podies haver dit i ho haguéssim negociat. Que sigui l’última vegada estic molt enfadat. I ara on ens allotjarem Carles? - Va dir el pare preocupat.

La mare es va oferir per allotjar-los a casa seva. I el pare va acceptar amb cara de no acabar-li de fer molta gràcia de passar un temps amb la seva ex-dona i la seva filla. Van acabar parlant en el cotxe la mare i el pare mentre que en Carles, li explicava la història a la Carla mostrant-li com el carregador podia parlar i les intencions d’ajuntar-lo amb la seva família “Nokia”. En arribar a casa els dos germans i el carregador van tancar-se a l‘habitació i van començar a pensar com escapar-se de casa, per arribar a la central “Nokia”.

Després d’uns dies, la Carla es va oferir per ensenyar-li la ciutat a en Carles i van aprofitar per buscar la central.

I van sortir pel matí amb el JEDEF a la butxaca.

Els dos nois i jo vam arribar a un edifici, després de caminar una llarga estona. Hi vam entrar i vaig sentir el Carles que deia:

- Vaja és una tenda!

Vaig veure per un forat que era un lloc espaiós i ampli, també vam veure molts prestatges amb mòbils i carregadors com jo.

Vam preguntar al dependent si n’hi havia d’altres carregadors com jo. El dependent ens va ensenyar tots els carregadors d’aquest tipus de mòbils. Nosaltres vam anar mirant-los tots, i jo anava mirant els xips dels altres carregadors per veure si les dades d’algun d’ells coincidia amb les meves. Semblava que cap carregador coincidia amb el meu model, però l’últim em va resultar interessant. El seu número de sèrie era 14, com el meu, això volia dir que podríem haver estat fabricats a la mateixa fàbrica, o dissenyats per carregar el mateix model de mòbil. Vaig preguntar-li a aquell carregador on havia nascut, i em va dir que era d’aquella ciutat. Em veure’m parlar, el dependent, es va quedar impressionat. L’altre carregador i jo vam continuar la conversa. Ell es deia XYAR-14. Li vaig preguntar també si coneixia algun carregador que hagués estat en aquella botiga que es digués com jo, JEDEF-14. Ell em va respondre, després d’una llarga estona pensant, que sí que hi havia estat algú amb aquest nom. Li vaig preguntar què l’hi havia passat, i em va explicar que l’havien exportat a la Xina, perquè allà la gent feia servir

Page 31: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Les aventures i desventures d’un cargador mòbil

Llacuna de la Murtra – 2010 - 31

molt el mòbil, i hi havia molta demanda. Vaig veure, empenat, que en aquella central només hi havia jo. Els altres tenien altres noms i codis, i a excepció d’aquell carregador que va marxar a la Xina, ja no n’hi havia cap. Però, per sorpresa meva, el carregador XYAR-14 em va dir que s’havia assabentat que a la tenda estaven esperant una nova comanda de carregadors de mòbil, que potser eren del meu model, de la meva família. Això em va alegrar força, i vaig pensar que potser trobaria algú de la seva família.

Així doncs els nois i jo vam tornar a l’hotel, amb la seguretat que podrien anar a mirar al cap d’una setmana, a veure si hi havia algú com jo.

Vam esperar pacientment a l’hotel, i aquella setmana se’ns va fer eterna, sobretot a mi. Els dies se’m feien interminables, les hores semblaven mesos... Vam decidir anar a fer un volt per la ciutat, a veure alguns monuments, i vam anar a dinar a un restaurant xinès. El menjar deien que era molt bo, però jo m’estimo més endollar-me una estona a la xarxa elèctrica i carregar les piles. Els dies següents vam estar-nos a l’hotel, esperant. Per fi, quan havia passat una setmana vam sortir corrents al carrer per anar a la central NOKIA, i vam entrar com uns bojos. El dependent en reconèixer-nos, ens va dir que anava a mirar si n’hi havia algun carregador JEDEF-14. Al cap de cinc minuts, va tornar amb les mans buides. Em va omplir de pena, però finalment va en recordar-se que me n’havia guardat un en un dels calaixos del seu despatx. Deia que estava vell però podíem provar. Va tornar amb el vell carregador, i efectivament era un JEDEF-14. Tots vam començar a fer salts d’alegria, i li vam demanar que l’endollés al corrent, i al moment, es va despertar. Els primers minuts no deia res, només em mirava, pensatiu. Després, va dir una cosa que em va deixar fred.

- F... Fill meu? - va dir amb veu tremolosa.

Em vaig quedar amb la boca oberta. No m’ho creia. Acabava de trobar el meu pare! L’alegria em va fer brollar unes quantes “espuznes” (llàgrimes de carregador). El meu pare i jo ens vam abraçar ben fort, i en Carles i la Carla també. Desprès vam marxar tots agafats fins a l’hotel. Quan vam arribar el pare i la mare s’estaven abraçant i plorant, suposo que ja s’havien perdonat mútuament. Després de parlar-ho entre ells van quedar en anar una altra vegada a viure tots junts. I així acaba la vida d’un carregador amb sort.

Page 32: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’arbre màgic...

Llacuna de la Murtra – 2010 - 32

L' arbre màgic...

Autors:

2n d'ESO C Institut El Calamot

2n ESO B Col�legi Sagrada Família

2n ESO Col�legi Sagrat Cor

Hi havia una vegada dos nens i dues nenes que tenien poders sobre naturals:

- Mapelh: era un noi alt, moreno, intel�ligent i molt simpàtic.

- Kazuya: era un noi ni molt alt ni molt baix, ros, presumit i ulls verds.

- Misumi: era una noia morena amb ulls blaus, molt presumida i baixeta.

- Haruki: era una noia de cabells castanys, alta, molt intel�ligent i tímida.

Tots quatre tenien la mateixa edat, 15 anys, però no eren com la resta. Un dia van anar d’excursió a un campament anomenat Espak. Quan van arribar al campament van veure una panoràmica de tot el bosc. En aquell lloc hi havia molts arbres i un petit riu. El primer que van pensar va ser a muntar la tenda d’acampada, deixar les motxilles i anar a explorar.

En primer lloc van anar a banyar-se al riu.

Van fer una guerra d’aigua. Tots quatre van sortir i es van estirar al terra, a les tovalloles, a mirar el núvols i a dir les seves formes, el Mapelh va dir:

- Mira Misumi aquell núvol sembla un drac.

- NO!!, allò és un rat-penat –va dir la Misumi.

- NO!! - va dir el Mapelh

- QUÈ NO!!! - Diu la Misumi.

- Deixeu de barallar-vos, hem vingut a passar-nos-ho bé - va dir la Haruki.

El lloc on van anar era solitari, des que van arribar no van veure ningú. Tampoc es podia dir que hi haguessin molts ocells, i en una hora exacta tots ells van callar. Quan van passar dos dies, a les 21 p.m. tots els ocells callaven durant 30 minuts. Llavors, això els va intrigar moltíssim i van començar a investigar.

Page 33: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’arbre màgic...

Llacuna de la Murtra – 2010 - 33

Van anar al campament per agafar les llanternes, ja que es començava a fer fosc.

Quan va arribar la nit van fer una foguera per sopar, espantar les feres i per no passar fred. Després de sopar van anar a continuar explorant perquè aquell lloc era molt misteriós.

El terra va començar a tremolar una mica quan es van endinsar al bosc. La tremolor cada vegada es feia mes forta. El Kazuya es volia anar sol perquè s’avorria amb ells, però el Mapelh li va dir que no se n’anés. Ells dos es van barallar, el Mapelh va empènyer al Kazuya i el va fer caure a terra i de sobte va tocar una pedra, i... es va obrir un arbre. Tots van quedar sorpresos en veure que un arbre s’obria amb una pedra.

- Mireu, l’arbre té una porta!! – van dir tots alhora.

- Anem-hi? – va dir en Mapelh.

- És molt perillós – va dir la Haruki.

- Dóna igual, potser resolem algun misteri – va dir el Kazuya molt intrigat.

Van endinsar-se cap el forat multicolor...

Quan van entrar van començar a sentir estranyes coses en el seu cos, com si tinguessin poders.

El Mapelh va estirar els braços i va il�luminar tot aquell lloc.

El Kazuya estava mirant una pedra i de sobte va començar a enlairar-se.

La Haruki es va pensar que no tenia poders, estava molt trista.

La Misumi va tenir una visió del futur i va veure que tots quatre tenien poders.

- No et preocupis Haruki, jo conec el teu poder, solament pensa en un lloc. - va dir la Misumi

- D’acord – va dir la Haruki.

De sobte la Haruki es va quedar pensant on podia anar.

I va dir: Aniré darrere del Kazuya.

I de sobte es va trobar enlairada.

Això va fer que la Haruki somrigués d’orella a orella.

Es van adonar que aquell lloc era un lloc màgic i a més estava abandonat, perquè no hi havia ningú. Era com una espècie de laboratori, hi havia moltes

Page 34: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’arbre màgic...

Llacuna de la Murtra – 2010 - 34

coses antigues, com si allà hi hagués algú amagat i hagués estat provocant el terratrèmol.

De sobte es va obrir una porta automàtica, i es veia com una ombra negra.

Es van amagar tots quatre darrere d’un armari...

Es van quedar tan quiets que quasi no respiraven. Entre l’ombra van distingir una silueta humana. En Mapelh va estirar els braços i va il�luminar l’ombra. Un home d’estatura mitjana, vestit amb una bata blanca, i de figura encorbada, restava dret al bell mig del laboratori. Tenia el nas puntegut i un somriure malèvol que quedava confirmat per una guspira de maldat que resplendia en els seus ulls negres. El seu cabell despentinat, juntament amb la barba de tres dies, confirmava que era molt deixat i descurat. De cop es va dirigir cap a l’armari i tots es van espantar molt pensant que els hauria enxampat.

De sobte la Misumi va tenir una visió molt estranya: estaven tots empresonats en un lloc fosc i fred. Però Haruki no hi era amb ells. Mentre l’estava veient sense adonar-se es va deixar portar per les emocions i va emetre un xiscle. El doctor ràpidament va dirigir-se a darrere l’armari: els va descobrir. Just quan anava a agafar-los va haver-hi un esclat de llum i Haruki va desaparèixer deixant els seus amics davant del perill.

Quan Haruki va obrir els ulls va trobar-se en un indret totalment diferent. El cel era de color verd, i els núvols d’un color rosat molt bonic. La gespa en la qual es trobava era blava. No hi havia un horitzó definit i semblava que terra i cel fossin un de sol. Haruki encara estava espantada pel que havia viscut en el laboratori. No sabia en quin lloc es trobava ni què havia de fer. Va aixecar-se del terra i va recolzar-se sobre un arbre gegantí mentre descansava. L’arbre va engrapar-la i la va aixecar cap amunt. Llavors va deixar-la caure sobre la seva enorme boca que contenia unes dents esmolades com agulles.

Mentre la Haruki estava caient, va pensar en un lloc càlid i segur per última vegada. Al cap de pocs segons va trobar-se en un indret inhòspit. Feia una calor sufocant i quasi no es podia respirar. “Dec estar al mig de l’infern” va pensar. I no anava mal encaminada. Era en el centre de la Terra. Va intentar explorar tot allò que l’envoltava. Només hi havia roca, roca i més roca, juntament amb molta calor. De cop una figura va emergir de les profunditats i va col�locar-se al seu costat. Va espantar-se molt però l’aspecte de la criatura la va tranquil�litzar. Era adorable. No devia fer més d’uns deu centímetres i la seva cara semblava la d’un home gran amb barba. Li sonava

Page 35: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’arbre màgic...

Llacuna de la Murtra – 2010 - 35

d’alguna cosa, i desprès de pensar molta estona va poder-ho descobrir: era un gnom.

El gnom va posar-se a cridar i a emetre sons estranys:

- Mesevemesestenmesed’amesequímese,ràpimesed!

Haruki no va entendre res i llavors es va escoltar un fort soroll procedent d’una roca, que va fer fugir el gnom. Va començar a tenir més i més calor. Instintivament, va girar-se i va veure un riu de lava que s’abalançava sobre seu. No li va donar temps a reaccionar i una massa líquida a 5000ºC va caure-li al damunt. Estava perduda...

... i de veritat.

La Haruki s’anava enfonsant lentament en aquella mena de toll que s’havia format amb la lava, ja quasi no sentia dolor.

Els seus amics van ser empresonats pel doctor en unes gàbies de barrots de ferro rovellat, situades arran de terra i separades entre elles per unes planxes de fusta.

El Kazuya, aprofitant els seus poders i l’absència momentània del seu captor, intentava apropar les claus a la gàbia de la Misumi que n’era la més pròxima. Mentrestant el Mapelh els il�luminava.

En el mateix instant que l’últim dels joves sortia de la seva cella, el doctor apareixia de nou. Els tres adolescents van començar a córrer. En la persecució, la Misumi deia per on havien d’anar, el Mapelh il�luminava el camí, com sempre.

De sobte, la Misumi va tenir una visió acompanyada per un calfred. Es va aturar en sec.

– Què passa? – van preguntar alhora.

– La…la…la Ha..ha..ha…ruki, és quasi morta.

Aquest moment d’indecisió va ser aprofitat pel doctor per enxampar-la, els seus dos amics van poder evitar el perill i la van anar deixant enrere.

El Mapelh i el Kazuya van seguir el camí fins que van arribar a un passadís on hi havia tota mena de fotos de gent morta, o com a mínim això els va semblar. El passadís era molt llarg, però la foto de la Haruki els va anunciar el que ja temien, i el final d’ aquell malson en forma de corredor estret.

Page 36: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

L’arbre màgic...

Llacuna de la Murtra – 2010 - 36

Darrere de les fotos es podia llegir els poders de cadascuna d’ aquelles persones que, sens dubte, havien estat assassinades per aquell personatge.

– Oh, no! La Misumi es troba en un greu perill, intentarà matar-la. Hem d’anar a salvar-la. – va dir en Mapelh extremadament preocupat.

El Kazuya, amb un somriure amagat en aquells moments difícils, va adonar-se que el seu amic estava enamorat de la Misumi.

– Sí, anem-hi! – va exclamar el Kazuya.

Quan van arribar-hi van veure la Misumi penjada del sostre.

– Kazuya, tinc un pla, – va dir el Mapelh – mentre jo distrec aquest fastigós assassí, tu, amb els teus poders, despenges la Misumi.

El Mapelh va començar a il�luminar un racó de l’habitació. Aquest llum va cridar l’atenció del doctor que es va dirigir cap aquell cantó.

– Ara, vinga! – Va xiuxiuejar el Mapelh.

– D’acord.

La Misumi va ser despenjada sense que el doctor, en un principi, s’adonés.

Els tres joves van arrencar a córrer sense mirar enrere però, dissortadament, van ser vistos pel doctor que va sortir en la seva cacera.

El Kazuya veient que els podia atrapar, va prendre la decisió d’aturar-se per enfrontar-se a ell i així intentar salvar els seus amics.

Després d’ una picabaralla, el doctor se’l va endur cap al laboratori.

El Mapelh i la Misumi, amb molta pena, van seguir corrent. Quan van arribar al final del passadís, van veure la foto d’en Kazuya. La Misumi va començar a ploriquejar.

– Tranquil�la, tot anirà bé - va intentar animar-la el Mapelh amb millors intencions que resultats.

Encara amb les llàgrimes als ulls i immersos en l’oceà dels seus pensaments, van arribar-hi davant dues portes.

Havien d’arriscar-se, era absolutament necessari, tots dos no devien entrar per la mateixa porta, era un risc utilitzar el mateix camí. Molt tristos, es van dir adéu amb ulls plorosos.

Quan van creuar les seves respectives portes, es van trobar de nou al bosc, van mirar-se i van somriure mentre es fonien en una gran abraçada, eren els únics que restaven vius.

Page 37: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 37

Un misteri a Phantom Manor

Autors:

2n ESO A Col�legi Santo Ángel

2n ESO Col�legi Immaculada Concepció

2n ESO C Col�legi Sagrada Família

Un noi anomenat David de 15 anys, va trucar a dos dels seus amics perquè anessin a jugar a la play a casa seva. El pare del David treballava en una central nuclear i aquell mateix dia, sense voler, es va endur unes piles que portaven productes radioactius. El noi, mentre venien els seus amics, l’Àngel i la Noèlia, es va adonar que la consola no tenia bateria suficient i va anar a buscar unes piles.

En David va buscar per tota la casa com un desesperat i finalment, a l’habitació dels seus pares, va trobar les piles que ells li havien portat. Les va agafar de la calaixera, va anar corrents al menjador i les va introduir a la consola. Buscant un joc nou amb què jugar amb els seus amics, a la seva habitació en un racó del seu armari, va trobar un paquet que posava:

“Felicitats David, esperem que t’agradi. 2009”.

El noi va reflexionar i, sabent que estaven en el 2010, va pensar que els seus pares s’havien oblidat de donar-li aquell regal el dia del seu aniversari. Van trucar a la porta, i ell sense pensar-s’ho va agafar el paquet i va anar a obrir.

- No us imaginaríeu mai el que m’acaba de passar - va dir entusiasmat en David.

- Digues, digues! - va dir interessada la Noèlia.

- Us ho explicaré mentre bevem una Coca-Cola i ens acomodem al sofà - va comentar en David.

- D’acord! - van exclamar alhora l’Àngel i la Noèlia. En David mentre els ho explicava, anava obrint el paquet. Quan va estar obert del tot, van veure que era un joc i pel que semblava era molt interessant. El joc es deia: “Phantom Manor.” L’Àngel molt entusiasmat va agafar la caixa on residia el joc, la va obrir, va agafar el disquet i el va introduir a la consola.

En aquell moment van tornar a trucar a la porta i en David, sabent qui trucava, va anar a obrir la porta maleint tot el que es trobava pel camí. Era la Sònia, la pesada de la seva veïna. Li queia tan malament a en David com els seus amics; era una noia realment pesada, no deixava de molestar en tot el dia i sempre anava a casa d’en David quan tenia problemes amb els seus pares. L’única raó per la qual podia entrar a casa d’en David era perquè queia bé a la seva mare, ja que sempre que estava present, la Sònia es

Page 38: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 38

portava molt bé amb el David. Però quan la mare no hi era, es portava tan malament amb ell que no semblava la mateixa.

Els amics en veure la Sònia es van quedar bocabadats i la Noèlia va fer un comentari dels seus: “Ja és aquí aquesta pesada!” La Sònia li va llençar una mirada d’assassí.

- Deixeu-vos de romanços i anem a jugar que no vull baralles a casa meva! - va exclamar empipat en David.

Van agafar els comandaments per iniciar la partida, en van participar en dos grups: en el primer anaven en David i l’Àngel i en l’altre la Noèlia i la Sònia, encara que no volien anar juntes. El primer grup va començar a jugar i a la pantalla número tres un monstre zombie se’ls va menjar, per tant van perdre la partida. Van decidir reiniciar el joc per seguir jugant tots dos grups junts. En el moment que en David va reiniciar la consola, les piles van deixar anar les seves substàncies radioactives i van fer una fusió amb la bateria de la consola que va crear un forat espai-temps que els va introduir dins del joc.

Tot era negre i ells no sabien on estaven situats. A poc a poc, la visió es va anar aclarint i es van trobar en una habitació d’una mansió enmig d’un bosc amb aire misteriós.

Tots van començar a investigar l’habitació i l’Àngel els va comentar que estaven dins del joc.

- Sí, home! – va vacil�lar la Sònia.

Llavors en David d’acord amb el que havia dit l’Àngel li va dir a la Sònia:

- Sí, dona pensa-t’ho bé; no veus que és com la primera pantalla del joc? Segons la primera part ara se suposa que ha de venir una mòmia amb la seva ordre d’esquelets.

Ells desesperats perquè no tenien res per protegir-se de la mòmia i els esquelets, van buscar per tota l’habitació alguna cosa que els pogués ajudar.

- Ostres!- va exclamar l’Àngel.

Els altres, de seguida van entendre a què es referia amb aquella expressió.

En el primer capítol només hi apareixia una habitació buida amb les parets pintades de negre, i això la convertia encara més terrorífica. Bé, l’únic objecte que hi havia era una petita làmpada penjada del sostre que emetia una llum feble.

Uns segons després es van començar a sentir uns estranys sons, que ressonaven per tota la sala. La Noèlia estava espantada:

- Sentiu això, o són il�lusions meves?

Page 39: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 39

- Què diu aquesta boja!!??- va exclamar la Sònia fent veure que posava cara de fàstic, encara que tenia la por accentuada en el rostre- És que veieu fantasmes o què, eeeh?

En aquell mateix instant, van començar a aparèixer, deixant una estela de fum, la mòmia i els seus esquelets.

- Quedeu-vos quiets, perquè es pensin que som objectes inanimats- va dir entre dents en David.

Tots es van quedar immòbils excepte la Sònia, que com no, va saltar:

- Aaaaarrrrrgggg!! Com vols que em quedi quieta!!??

La Sònia va començar a córrer per la sala mentre la mòmia i els seus esquelets la perseguien. Els companys de la noia miraven esgarrifats com els monstres envoltaven a la Sònia. Aleshores a en David se li va fer un nus a la gola, pensant en les vegades que havia tractat malament a la seva veïna.

En un tres i no res els esquelets i la seva “reina” van desaparèixer enduent-se la Sònia qui sap on, i deixant un gran i espès núvol de fum gris. Els nois es van quedar bocabadats. “Això no pot ser” pensaven els altres tres, però de cop a la paret va aparèixer la cara de la Sònia amb un número dos al costat. Es van quedar rumiant una bona estona què podria significar aquell número, fins que van veure arribar a la Sònia i van començar a lligar caps: en el joc hi havia més d’una vida. Una sensació d’alegria els va envair, però l’agradable sentiment es va esfumar al veure reaparèixer a la mòmia i al seu exèrcit. En David, fent servir la seva lògica, es va precipitar sobre la mòmia i va començar a tibar de la bena que l’embolicava; així la mòmia va morir. En defallir aquesta els esquelets també ho van fer.

Tot seguit, va aparèixer una porta de fusta i la intuïció els va fer obrir-la...

- Ja hem arribat a casa! - es va sentir.

Eren els pares, que havien tornat. Ningú els va respondre. Van buscar als nois per tota la casa.

- Deuen haver anat a fer un tomb- va dir el pare despreocupat.- Jo vaig a mirar les notícies.

- Jo vaig a fer el sopar, suposo que els nois es quedaran.

El pare va esbufegar en veure que el seu fill s’havia deixat el videojoc encès.

Quan va agafar el comandament es va endur l’ensurt de la seva vida en veure al David i als seus amics dins el joc. Al moment, però, es va tranquil�litzar quan va pensar “és clar, s’han creat el seu propi personatge”. Llavors, va intentar canviar de canal, sense apagar la consola, ja que no volia parar la partida del seu fill, però, no va poder; per més que li donés als

Page 40: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 40

botons, a la pantalla només sortia el joc amb els quatre nois. Aleshores, el pare va pensar que s’ho passaria bé una estona jugant amb aquell joc.

Al començar a jugar va descobrir que els jugadors tenien vida pròpia, ja que no obeïen les ordres que els deia ell des del sofà. Mentres, els nois ho van escoltar tot mitjançant el forat espai-temps, i van intentar posar-se en contacte amb l’exterior del joc, però des de fora, el que passava dins de la pantalla no es podia escoltar. Llavors, van decidir seguir.

...Quan van obrir aquella porta de fusta van veure un bonic jardí ple de fonts i flors. Al fons de tot s’hi veia un petit llac amb cignes, ànecs i ocellets tot piulant. També hi havia una font preciosa més gran que les altres, amb una inscripció en egipci. L’Àngel estava molt nerviós:

- Tot això és molt maco, però, es pot saber què hem de fer?

En el mateix instant que va acabar la frase, el Sol es va convertir en una lluna, les flors i els arbres en tombes, i totes les fonts menys la gran es van quedar mig trencades i van deixar de rajar aigua; van passar a rajar sang. Abans de què els nois poguessin reaccionar es va començar a sentir una música que els semblava vagament familiar. Tot seguit van sortir de les tombes uns espantosos zombies plens de sang i amb la roba trencada. De sobte, aquests van començar a ballar.

- Ostres! Aquesta no és la cançó que vam ballar per fi de curs?!- va dir la Noèlia.

Tots van afirmar amb el cap. En David va tenir una idea i es va armar de valor:

- Us proposo un repte: si la ballem millor que vosaltres ens deixeu passar a la següent fase i si és el contrari ens traieu una vida a algun de nosaltres.

- Tracte fet! - van dir els zombies.

Mentrestant a casa, la mare li estava servint el sopar al pare:

- La meva sopa preferida!

Quan de sobte, la mare va ensopegar amb una catifa del menjador i tot el plat de sopa va caure sobre el comandament de la play. Les piles no van trigar a reaccionar en entrar en contacte amb el líquid i es va produir un espurneig. Va ser tan espectacular que, els pares, no van parar atenció a un petit tornado que s’anava fent cada cop més gran a la paret. Dins del joc es va escoltar un fort espetec, tot va tremolar. Els monstres van girar el cap i la canalla es va abraçar. De la font gran que abans brotava sang havia esdevingut un forat negre que xuclava l’energia de l’ambient. Els succionava. Van tancar els ulls i xisclaren ben fort. Tot es va aturar.

- Es pot saber per què crideu? Ah! David, et vaig dir que no portessis més amics a casa! – digué la mare enfadada. Tots quatre es van tombar. Allà,

Page 41: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 41

mig arraulits es trobaven intentant passar desapercebuts els zombies sota la mirada insistent del pare.

- És que mare avui és Halloween i ja saps, no m’hi podia negar - va dir en David intentant excusar-se.

Però la Sònia ho va espatllar tot.

- No és veritat, per culpa seva – va dir assenyalant amb el dit acusador a en David - vam entrar en un videojoc i ... - però no va acabar.

- Està grillada!- digué interrompent-la la Noèlia.

- Li ha donat massa el sol.- va intentar justificar-se l’Àngel.

Per primer cop la mare els va donar la raó. Era difícil creure la Sònia.

- Bé però, qui són ells?- va inquirir el pare aclucant els ulls.

Ningú no va respondre. Els zombies no gosaven moure’s.

- Tot això és massa estrany – va prosseguir el pare.

- Disculpi però nosaltres ja ens anàvem - van dir un zombie amb veu ronca.

- Pobret, s’ha refredat. Però jo tinc la solució – va dir la mare amb un to tranquil i confiat.

- No si us plau. Només volíem ballar... - va començar un.

- Ballar? Qui ha dit ballar?- va dir la mare alçant les celles.

Ella es va aixecar i va abandonar l’estança. Tothom va romandre immòbil. Es va escoltar com si algú escorcollés l’habitació del costat i finalment:

- Per fi!

Va aparèixer altre cop, però aquesta vegada duia la caixa del twister moves entre les mans. Ningú donava crèdit.

- Però mare, que..., que significa això? - digué en David atònit.

Page 42: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 42

- No volíeu ballar doncs aquí teniu. - va dir allargant-los la capsa.

Va dipositar-la sobre el sofà i la va obrir. Va treure dos trossos de plàstic que contenien rodones amb fletxes que senyalaven els quatre punts cardinals. Els deixà al terra i inserí un CD que contenia la caixa a l’ordinador. La pantalla va romandre una estona carregant i, finalment, va aparèixer al monitor el títol del joc: Twister Moves. A continuació, va obrir-se un altre porta-CDs i van introduir el CD de la cançó de fi de curs: Thriller de Michael Jackson. Als zombies els va agradar la melodia i la van passar un cop sense ballar. La mare va configurar el joc, que va aparèixer a la pantalla:

- 3, 2, 1... Que comenci el joc i guanyi el millor!

Primera fletxa assenyalant cap a la dreta, la següent cap a l’esquerra, dreta altre cop, darrere, endavant... El ritme anava augmentant i les sagetes cada cop apareixien més consecutivament i més ràpid. La Sònia va trepitjar una direcció errònia i un zombie ensopegà amb ella.

- Visca! - va xisclar l’Àngel i perdé l’equilibri.

Quedava un minut, només quedaven en peu en David i la Noèlia, d’altra banda un zombie. Vint segons, la Noèlia sortí de la base cansada, no podia més. El zombie estava molt cansat i en David no parava d’esbufegar. Deu segons, el zombie no aguantava: els peus no li responien, en canvi, en David tot vermell fa les últimes passes. Cinc, quatre, tres... el zombie cau a terra; no aconsegueix acabar. Tres, dos, un... zero! En David caigué de genolls al taulell.

- Ha guanyat en David! - exclamaren tots.

Els zombies estaven atordits, no sabien què fer:

- Reconeixem la nostra derrota!

Van acotar el cap, no gosaven alçar-lo.

- Quina vergonya! - es deien els uns als altres.

- Pobrissons, que us ha agradat? - preguntà la mare.

- Sí - va admetre un.

- Us el voleu quedar?- formulà ella.

- De veritat? - van dir els zombies entusiasmats.

- Però mare... - protestà en David.

- Però mare, què? - digué girant-se la mare.

- Són zombies – remugà l’Àngel.

Page 43: Contes cooperatius Murtra-2010 ESO 1r cicle

Records del passat

Llacuna de la Murtra – 2010 - 43

- Que has dit que són, què? - va preguntar la mare atònita.

- Són uns amics disfressats - el va rectificar la Noèlia.

- Ah! Havia entès que eren zombies! - es va espantar la mare.

- Dona, estàs sorda! - li respongué el pare.

- Uff! No sé per què hem canviat de tema! - s’enfadà la mare - la qüestió és que voldríeu, el Twister, no?

- Síííí! - van exclamar els zombies.

- Doncs, tot vostre - va dir la mare entregant-s’ho a un zombie.

Quan es van tocar les mans, la mare va fer una ganyota de fàstic.

- Ara- va interrompre en David- necessitem un moment per acomiadar-nos.

- Ah! D’acord - va dir la mare abandonant la sala amb el pare.

- Ha estat un plaer - va agrair un zombie - ens agradaria quedar-nos però, el nostre deure és romandre dins el videojoc. Així que, a reveure nois!

- Adéu! - exclamaren tots els nens.

Acte seguit van desaparèixer pel forat de la paret, que es va tancar darrere de l’últim. Quan el pare va tornar, mirà als dos costats:

- Ja s’han anat? - va preguntar ell sorprès.

- Sí - respongueren feliços.

- Prometo no tornar a jugar a aquest joc - va dir la Sònia apartant-se els cabells de la cara - mai més.

- I bé, qui vol jugar al Phantom Manor? - va dir la mare prenent el comandament.

- Nooo! - van xisclar tots i van abandonar el menjador.